Diversitat sexual, afectiva i de gènere

El concepte de diversitat afectiva-sexual i de gènere s'emmarca en una perspectiva de gènere i feminista, que vol anar més enllà de les persones LGBTI i oferir una mirada més global del gènere i la sexualitat, que no només comprèn aquesta població sinó el conjunt de la ciutadania, qui es veurà afavorida per l'establiment de marcs més respectuosos i oberts per totes les persones, en la seva diversitat.

Aquest enfocament parteix de distingir quatre dimensions del gènere: el sexe, la identitat de gènere, l'expressió de gènere i l'orientació afectiva-sexual.

• El sexe és la categoria que defineix les característiques sexuals primàries i secundàries del nostre cos (cromosomes, gònades, càrrega hormonal, genitals...). La biologia ha classificat tradicionalment els cossos entre les categories de mascle i femella, però no tots els cossos poden classificar-se en aquestes dues categories. Les persones que neixen en cossos que no encaixen en aquesta lògica binària es denominen persones intersexuals o amb diferències en el desenvolupament sexual (DDS).
• La identitat de gènere fa referència a com la persona se sent en relació al gènere, és a dir, a l'experiència de gènere que una persona sent internament i individualment, que pot coincidir o no amb el sexe assignat en néixer, i comprèn la percepció personal del cos (que pot comportar, si així s'escull lliurement, la modificació de l'aparença a través de la medicina, la cirurgia o altres mitjans) i altres expressions de gènere, incloent-hi la indumentària, el llenguatge i la gestualitat (Coll-Planas i Herrero, 2016). Es generalitza en la idea que les femelles s'han d'identificar com a dones i els mascles, com a homes. Tot i això, les persones trans* mostren que el gènere atribuït al néixer en funció del sexe no té perquè correspondre's amb la identitat sentida. A més, les formes d'identificació no es limiten només al binomi dona/home, ja que hi ha persones que no se senten ni dones ni homes.
• L'expressió de gènere es refereix als comportaments, rols, vestimenta, aficions i gestualitat d'una persona. En la nostra societat hi ha una clara divisió entre els comportaments associats a la masculinitat i aquells associats a la feminitat. No s'ha de confondre expressió de gènere amb identitat de gènere. Aquesta última fa referència al gènere amb el qual una persona se sent identificada, i no sempre té per què coincidir amb l'expressió de gènere. És a dir que un home pot ser femení i això no té perquè implicar que se senti identificat com a dona. Aquests comportaments no serien problemàtics si no es donessin en un entorn social que s'organitza de forma binària i dicotòmica, en què s'atribueixen uns comportaments determinats a homes i dones i es castiguen aquelles persones que s'allunyen d'aquestes normatives.
• L'orientació afectiva-sexual té a veure amb l'objecte de desig (heterosexual, bisexual o homosexual). És a dir que no té a veure amb com se sent la persona sinó amb qui li agrada en un sentit afectiu o qui li atrau sexualment.

El nostre sistema social estableix una determinada ordenació d'aquestes quatre dimensions. Bàsicament, s'estableix que les persones nascudes amb un sexe mascle, han de tenir una identitat de gènere home, una expressió de gènere masculina i una orientació sexual heterosexual. En contraposició, les persones nascudes amb un sexe femella, han de tenir una identitat de gènere dona, una expressió de gènere femenina i una orientació sexual heterosexual. Així, veiem que l'heterosexualitat, com a norma, juga un paper clau en el manteniment del sexisme, perquè permet construir com a complementaris el principi de la feminitat i el de la masculinitat.

La perspectiva de la diversitat afectiva-sexual i de gènere planteja que aquest ordre no és natural sinó que és una construcció social i cultural. El problema més visible d'aquest sistema és que hi ha moltes persones que no s'identifiquen amb aquests mandats, o directament que els contradiuen amb la seva experiència quotidiana, exposant-se a diferents formes de discriminacions i violències. Això afecta principalment les persones LGBTI però també moltes persones cisgènere (persones que s'identifiquen amb el gènere assignat al néixer) heterosexuals que se senten incòmodes en aquest model. Per això, quan es parla de diversitat afectiva-sexual i de gènere es fa referència a un dret de la ciutadania en general i no exclusivament de les persones LGBTI, i és que totes les persones viuen sota aquesta norma social que les escindeix i els impedeix acceptar la complexitat de la seva identitat i del seu desig.

L'acrònim LGBTI (les sigles del qual es poden trobar ordenades de formes diferent, i és per aquest motiu que a cada municipi el programa de polítiques LGBTI pot ser anomenat de diferents formes, per exemple LGBTIQ, LGTB , LGBT, LGTBQ, LGTB, etc.) és fruit de les transformacions en el moviment per l'alliberament sexual i de gènere. És una categoria en permanent reconstrucció, i prova d'això és que la lletra “i” d'intersexual ha estat afegida molt recentment. De fet, si mirem arreu del món, l'acrònim no té les mateixes lletres a totes les ciutats.

No s'ha d'oblidar que la població LGBTI és molt heterogènia i presenta realitats amb necessitats específiques molt diverses. A més, per aproximar-nos a la complexitat del grup cal adoptar una perspectiva interseccional. Aquesta perspectiva parteix d'entendre que els diferents eixos d'opressió s'entrellacen en una matriu en el marc de la qual es constitueixen individus en diferents i canviants posicions de poder (Coll-Planas, 1991). Des d'aquesta òptica, se sosté que no es pot ser trans*, lesbiana, gai, bisexual o heterosexual en el buit: les persones trans*, lesbianes, gais, bisexuals o heterosexuals són d'una determinada classe social, edat, procedència i un llarg etcètera de dimensions estructurals que configuren les seves trajectòries vitals, les seves discriminacions i els seus privilegis (Coll-Planas, 2013). Al dissenyar polítiques, cal tenir present aquesta complexitat i com es creuen en ella els diferents eixos d'opressió.

En els darrers anys, l'estratègia de l'acrònim ha estat àmpliament qüestionada per diverses raons. En primer lloc, perquè ha tendit a homogeneïtzar les necessitats fent que el relat del fet LGBTI estigués molt centrat en l'experiència dels homes gais i invisibilitzés les experiències de les dones lesbianes, les persones trans* i les persones bisexuals. Així, la representació del grup social no ha estat exempta de tendències sexistes que han desplaçat les dones lesbianes i trans* a un segon terme tant en les prioritats de les reivindicacions com en la visibilitat social del moviment.