Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Microrelats guanyadors del Concurs JoveOliva 2014

jomAvui dijous, 10 d’abril, a les 20 hores es realitza la trobada dels guanyadors dels Concursos de Microrelats NegrOliva i JoveOliva a la biblioteca Joan Oliva i Milà, en un acte de lliurament de premis obert a tothom.
Durant l’acte, els tres primers classificats de la categoria JoveOliva rebran els premis corresponents com a guanyadors d’aquesta edició.

Una biblioteca als estels de Paula Sierra i Varela
Tot va bé d’Ariadna Verdaguer Oms
Tard de Duna Pascual March

Per fi ha arribat el moment conèixer els seus microrelats, i descobrir el motiu pel qual han estat escollits.

 

Microrelats

Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats JoveOliva.

 

PRIMER PREMI: Paula Sierra i Varela per Una biblioteca als estels

Mentre la Bella Dorment dormia, l’Alícia queia per la llodriguera i els Tres Porquets fugien del llop, un nen de cabells rossos com la sorra de la platja i uns ulls marrons com la xocolata dibuixava un coet. Estava assegut al seu escriptori antic de fusta, amb un llum il·luminant dèbilment el full blanc on cada cop es definien més els traços a llapis que feia. Al darrere hi havia el llit amb uns llençols blancs com els núvols i un petit os de peluix recolzat al coixí,esperant a la nit per acompanyar en els somnis al seu amic Jordi. Al final de l’habitació hi havia una finestra per la qual entrava la llum de la Lluna en aquelles hores del dia i una petita llibreria carregada de còmics d’Astèrix i Obèlix, novel·les de misteri de l’Agatha Christie, la trilogia dels Jocs de la Fam, i altres llibres d’autors coneguts com J. R. R. Tolkien, J. K. Rowling, RoaldDahl i Lewis Carroll entre d’altres.

Després de sopar un bistec de vedella acompanyat d’una amanida de pasta, en Jordi va tornar a la seva habitació i es va ficar al llit, abraçant el seu osset de peluix i es va adormir. Mentre dormia, el coet que havia dibuixat feia una estona va començar a prendre forma i a sortir del paper. Al principi semblava un coet de joguina on pogués viatjar el company de somnis del nen però cada cop es feia més gran i quan en Jordi es va despertar a mitja nit, va poder veure un coet espacial de la mida justa perquè hi entrés ell. Va aixecar-se i va obrir la porta que el conduïa al interior. La va tancar darrere seu i va començar a volar i a volar, com si no hi hagués sostre, com si no hi hagués límits. Al cap d’un instant, va apropar-se a la finestra rodona que hi havia a un dels laterals. Molt a poc a poc, amb l’instint obert perquè sabia que allò que hi havia darrere el vidre no seria la seva habitació i no s’equivocava. Va poder veure un cel infinit, ple d’estrelles. Cap racó quedava buit; planetes grans, petits, màgics, misteriosos,… Però el coet no va aterrar en cap d’aquells planetes. Va escollir-ne un on es podia contemplar l’espai com si fos el cinema de la rambla, sí, aquell on anava amb la seva germana gran a veure pel·lícules de tot tipus i menjaven les crispetes salades de mantega. El terra estava format per una gran catifa de pàgines de llibres d’aventures i fantasia. També hi havia cases i castells, però fets de cartró. En aquell lloc només hi havia una criatura màgica, un drac que parlava però que no sabia llegir.

En Jordi caminava pels carrers deserts. No feia ni una mica d’aire, no es sentia ni un sol so. Res que pogués despertar als personatges ocults en les pàgines del terra. El drac també caminava per allà, silenciós, amb moviments lents. Al girar una cantonada es van trobar els dos de cara i es van espantar. Al cap d’un moment en Jordi estava a punt de fugir corrents quan el drac màgic va esbossar un somriure simpàtic cap a ell. No van dir res, tan sols es van asseure en dos petites muntanyes de llibres que hi havien a prop d’un castell. Va ser aleshores quan el drac va decidir dir les primeres paraules i explicar-li a en Jordi que volia aprendre a llegir, però que no tenia a ningú per ensenyar-li. Estava molt trist. Tota la seva vida vivint entre llibres i no tenia cap altra distracció que contar les estrelles del cel i passejar pels carrers del poble de cartró. En Jordi va agafar un dels llibres sobre els que estava assegut i va començar la seva feinaa aquell petit món, ensenyar a un drac a llegir. Als contes de fades els dracs són dolents però aquest era el millor amic de les princeses, prínceps, reis i reines, a més d’un boníssim alumne. De seguida se’n sortia amb una oració, que es va convertir en una pàgina que va acabar en un llibre sencer. En Jordi havia de tornar a casa, i el drac va dir-li que algun dia tornarien a veure’s.

Al matí següent, en Jordi es va despertar al seu llit, cobert pels blancs llençols, amb el seu amic os al costat. Va pensar que tot havia estat un somni. La mare el va cridar per baixar a esmorzar però al seu escriptori alguna cosa el va cridar l’atenció. En veure el paper on hi havia dibuixat el coet se’n va adonar de que aquest ja no hi era i que en el seu lloc hi havia el dibuix d’un drac llegint.

 

Microrelats

SEGON PREMI: Ariadna Verdaguer Oms per Tot va bé

Les històries d’amor no acaben mai bé i el dia del teu aniversari celebres que et fas gran, ves tu, quina bajanada! I a més t’obsequien amb regals que no et fan el pes. El tren s’apuja i cada dia hi ha més maldat en aquest món. La persiana s’ha encallat, hauré de trucar el lampista i fa dies que no surt el Sol. Un bon tan per cert de població a l’atur i per televisió no fan res de bo. Avui, la companyia de telèfons ja m’ha trucat dues vegades i l’aigua de la dutxa surt freda. No ens deixen votar i aquest matí la torrada se m’ha cremat. El meu llibre no me’l vol publicar cap editor i haig de començar a assumir el títol d’escriptora fracassada. Els polítics ens roben i ja no me’n crec n’hi un. Em fa mal l’estómac, el sopar d’ahir el vespre no se’m va posar bé i a sobre, avui la farmàcia està tancada. Els veïns em roben el wifi i el carter no m’entrega mai les cartes a temps. Falten piles a la ràdio, avui no podrem escoltar el Barça. Tinc la roba estesa, plou! Fa mesos que no cobro i, ostres, la planxa! Se m’ha cremat la camisa que em volia posar demà i algú ha xafat una tifarada i tota la casa fa pudor. A més, no trobo l’anell de casada per enlloc, el meu marit em matarà! Els psicòlegs, ens estafen en el fons els tarats són ells i, per acabar-ho d’adobar, vas al banc i es veu que no et donen diners perquè tens massa préstecs demanats.

Però calma, tot anirà bé, hem de ser positius!

Positius? Una merda.

 

Microrelats

TERCER PREMI: Duna Pascual March per Tard

Caminava per la ciutat amb una inquietud que no era pròpia d’ell. Ja no plovia, i el terra estava ple de bassals. La tènue llum dels fanals il·luminava la seva cara trista. Només feia un dia que l’havien enterrat la seva dona, la persona que més estimava, la llum que feia que cada dia es despertés amb ganes de viure, per ella.

Ara que ja no hi era no trobava el sentit a res, la seva vida ja no tenia cap finalitat. Es limitava a viure per fer-la feliç i ara ja no sabia què fer. Dins seu encara no es creia que hagués pogut passar aquella desgràcia. Esperava arribar a casa i trobar-la asseguda a la butaca, llegint, amb aquella cara de concentració, i la felicitat de descobrir que podia aïllar-se del món per un moment i llegir una història més bona que la seva. Sabia que quan obrís la porta es trobaria el pis buit, amb una tranquil·litat massa silenciosa. No s’ho podia creure.

A l’arribar a casa es va asseure al mateix lloc que ella. Sobre la taula hi havia el llibre que havia deixat a mig llegir. El va agafar i va llegir-ne el títol: “Lluny”. Lluny, lluny és on ella havia marxat, i on mai més podria tornar-la a veure…

Decidit va aixecar-se de la butaca i se’n va anar a buscar alguna cosa a l’habitació dels trastos. Quan va haver trobat el que buscava va posar-se la jaqueta i va sortir al carrer. No es podia creure el que estava a punt de fer, però tenia clar que era el que necessitava. Corria, ràpid, com si la seva vida estigues en perill, però no era el seu cas.

Va arribar al lloc on es dirigia. La gran porta de ferro inspirava una superioritat i un respecte que no podia suportar. Sense pensar-s’ho va entrar sense mirar i es va dirigir a la tomba, la de la seva estimada. Va agafar fort la pala que duia a les mans i va comença a cavar. Tenia la certesa de que encara estava viva i allò li donava més forces per seguir traient terra. Estava tot brut, les gotes de suor que li baixaven pel front es confonien amb les seves llàgrimes.
Per fi va arribar a tocar la fusta amb la punta de la pala. Va obrir la tapa i la va veure, pàl·lida, sense cap rastre de vida, quieta, blanca, plàcida. Es va adonar que no havia servit de res, que la seva certesa només era fruit de la negació d’acceptar el que havia passat.

Era tard, tard per ella, i també tard per ell. No trobava cap sentit a tornar a casa després de tot. Va estirar-se al seu costat, quiet. Després de dues hores va tornar a ploure. Entre la pluja i els seus plors va començar a inundar-se el forat, cada cop amb més rapidesa.

Va decidir no moure’s del seu costat, mai més, i així va ser, fins que ell va quedar pàl·lid, sense cap rastre de vida, quiet, plàcid, tal com l’havia trobat a ella.

 
Enhorabona a les guanyadores!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari