Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Ànima mesquina, Sílvia Romero

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de gener

Arriba el dia de la visita de Sílvia Romero al Club La Crisàlide, d’on fou conductora i on ens ha deixat un gratíssim record. En l’ocasió anterior vam comentar la seva primera novel·la, “Amor a sang freda”, i en aquesta ocasió volíem llegir la darrera publicada, “El Jurament”, però no ha estat possible perquè ja estava sol·licitada per massa clubs de lectura.

Vam canviar-la per “Ànima mesquina”, la biografia radical d’una protagonista que, certament, compleix amb les condicions que expressa el títol. Només una lectora, amb família a Menorca, ens indica que allà “mesquí” vol dir “trist” i s’aplica als infants, per la qual cosa el títol li resultava contradictori.

Presentem la Sílvia de manera informal, amb moltes de les seves novel·les damunt de la taula, i ella s’adreça a les clubaires –i el clubaire- per demanar sinceritat. Comencem el comentari, doncs, amb molta animació: la immensa majoria coincideix (coincidim) a dir que ens ha agradat molt.

crisalideInicia la ronda, que avui serà més informal, l’Anna Maria Montaner. Elogia la capacitat de l’autora de conjugar les trames, sabent mantenir sempre la incògnita, amb uns personatges realistes i coherents. La Sílvia Romero reconeix que no tenia la intenció d’escriure aquesta novel·la, però que la protagonista, la Mercè, s’imposà amb tanta força mentre feia les biografies, que li va haver de dedicar la novel·la.

La Núria Noya indica que és certament una dona plena de maldat, i que en canvi sempre ha tingut gent al voltant que l’ha ajudada, com per exemple, els oncles.

Neus Solé pregunta si hi ha un rerefons biogràfic en la novel·la, i la Sílvia ens respon, rient, que ella no és la Mercè; però que sempre hi ha algun aspecte de la vida dels autors i autores que apareix en la seva obra; en aquest cas, relacionat amb el seu pare, a qui dedica l’obra.

La Paquita Lloret pregunta si és possible que hi hagi realment una persona tan dolenta, a la qual cosa molta gent acaba dient que sí; parlem de les guardianes dels camps de concentració nazi, per exemple, o d’una biografia de Magda Goebbels, la dona del Goebbels famós.

Mercè Fernàndez opina que és una història de dones fortes i valentes, fins i tot les víctimes com la Pauleta o la Montserrat. També veu en l’actitud de la protagonista un enyorament i una adoració pel pare perdut, fins al punt que en Joan, el noi que li agrada i la deixarà embarassada, té un rínxol al front que s’assembla al patern.

La Teresa Rodríguez es pregunta com una dona així pot ser tan estimada, però concloem que de vegades passa: pares horrorosos amb fills que els estimen, o a l’inrevés. S’esmenta, així mateix, que potser té un comportament massa liberal en la relació amb els nois pel que fa a l’època, incloent el fet que se’n pugui anar a Canàries. L’autora recorda que ens situem en l’època de la República, no de la postguerra, i certament hi havia més tolerància social.

Foto La Crisàlide Sílvia Romero

L’Anamary Krmpotic comenta que, essent tan diferent –i superior, en teoria (almenys s’hi sent)- de la seva “amiga” Pauleta, li toca patir el mateix: el rebuig social a causa de les relacions prematrimonials.

Josefa Fonollosa intervé per comentar alguns aspectes que li han desagradat: les circumstàncies familiars, tan desagradables i terribles, de dos dels personatges: la Sofía i la Pauleta. L’autora diu “Capítol 2”, i ens explica que, de tota l’obra, aquest capítol sempre és el que ha desvetllat més polèmica, per la manera detallada com es mostren les escenes més crues. Diu, però, que al Poble Sec, on va néixer, hi havia molta gent d’ètnia gitana que seguia el ritual de “comprovar” la virginitat de les noies,i que molts abusos eren tolerats mentre les mares feien veure que no ho veien. La seva idea era mostrar dos personatges amb passats molt diferents, com Sofía i Mercè, i que evolucionessin en la direcció imprevista. Sofía, la prostituta, acaba essent una dona bona, plena de coratge, mentre que la Mercè, més mimada, esdevé una ànima freda, capaç de fer mal a tothom qui l’envolta.

L’Anamary Krmpotic comenta que l’obra li ha semblat molt realista, troba difícil que les lectores i lectors s’escandalitzin.

el-plagi_9788475884806 amor a sang freda 00106523363056____2__640x640

La Marycarmen Paredes elogia el personatge de la Mercè, molt potent. Es pregunta, però, com és que en dues ocasions sembla atènyer una certa calma: quan és a les Canàries, treballant, tranquil·la, i quan es casa amb en Serafí, l’home que la domina, la utilitza per tenir fills i, en certa manera, l’acaba violant amb tota la fredor. L’autora ens comenta que es tracta d’un estat de “letargia”, diagnosticat per psicòlegs en casos com el de la Mercè.

La Paquita Puig intervé per dir que, en certa manera, la Mercè ha intentat rebel·lar-se contra les circumstàncies que li tocava viure. Opinem que, avui dia, seria una pacient psiquiàtrica.

La Rosa Llop elogia el relat tan complet que ens ofereix la novel·la, que aplega les desgràcies de tantes persones amb un gran talent.

En Ramon Also fa notar que la novel·la li ha interessat molt, i l’ha enganxat en tot moment, com també assegura la Núria Noya.

La Maria Rosa Segalà elogia tambe la figura de la Sofía, que intenta protegir la Mercè i aconseguir que no hagi de portar la vida que ha dut ella. També en Joan estima la Mercè, fins que s’adona de la seva maldat interior.

I acabem amb un càlid comiat a la nostra autora i amiga, que esperem que ens visiti el curs vinent, bé per llegir “El Jurament”…bé per presentar l’anunciada segona part d’”Ànima mesquina”, una primícia que ens ha volgut oferir en aquesta primera sessió de l’any que comença.

L’OBRA
Ànima mesquina

Ànima mesquina és, per sobre de tot, una història de dones. Dones fortes, amb caràcter, amb debilitats encobertes, i amb mesquinesa al cor. Algunes més que d’altres. Però que demostren, en una època en la qual el paper de la dona no era rellevant, com saben conduir les seves vides. En aquest sentit, la fórmula narrativa amb la qual s’alterna la presentació i exposició de cada petit protagonista que farcirà la història central de l’obra, ens permet conèixer-los amb profunditat: les seves debilitats, les seves pors.

Fins i tot la Mercè, el personatge central, una dona egoista, hipòcrita i d’ànima mesquina, demostra que sap construir la seva pròpia vida enfront dels homes en un temps en què la història, la vida quotidiana, l’amor, i també la família, s’escrivia en masculí.

anima mesquina_portadaL’autora no pretenia crear una obra de gènere, sinó narrar una història de dones amb les quals poder-nos identificar. Però també explicar-nos breus històries d’homes, alguns afables i dèbils, d’altres brutals i monstruosos. La protagonista és egoista i egocèntrica, i no dubta a matar o provocar la mort i dominar tothom qui l’envolta per aconseguir els seus desitjos. Però en una societat on el que podia voler una dona sovint no era tingut en compte, o com a molt era relegat a un segon terme ja que el rol femení es concretava a ser mare, parir i treballar, la Mercè i el seu egoisme la fan rebel·lar-se i negar-se a ocupar aquest lloc. I encara que sembla una dona dolenta i mesquina, la fórmula narrativa d’aquesta autora particularment polida quant als canvis de personatges, ens fa veure que no n’és l’única. Perquè cada dona d’aquesta novel·la té el seu petit grau de mesquinesa, els seus fins i la seva manera de resoldre situacions difícils.

Cal destacar el bon saber fer de l’autora a l’hora d’ambientar la novel·la en l’època de la Guerra Civil espanyola i de la postguerra. Amb breus descripcions i petits detalls, Sílvia Romero ens descriu una societat, un moment polític i una cultura, que hom pot dilucidar clarament com a rerefons, però que mai no li pren el protagonisme al fil argumental.

El jurat que la va premiar va destacar la seva polidesa tècnica i la lectura amena que ofereix l’obra. La polidesa tècnica es pot apreciar des de la primera plana amb un ús excel·lent del vocabulari, perfectament adequat a l’època històrica a què pertany la narració i a cadascun dels personatges. Quant a la lectura amena, el cert és que es fa difícil encabir aquesta obra en un gènere concret: l’autora ha aconseguit, amb gran habilitat i com si es tractés d’una novel·la policíaca, crear un fil argumental trepidant.

(Ressenya de Vicenç Ambrós, escriptor i jurista)

L’AUTORA
Sílvia Romero

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 3 d’abril de 1962) és una escriptora catalana. Ha escrit principalment novel·les, incloent novel·la negra, novel·la fantàstica i juvenil, però també contes, poesia i teatre. Va començar publicant contes infantils a la revista Tretzevents. Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals destaquen el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó per Ànima Mesquina el 2004, el Premi Ramon Roca Boncompte per la novel·la Julia M el 2008, i, el 2013, el XV Premi El Lector de l’Odissea per la novel·la El Plagi. L’any 2019 ha publicat les novel·les L’esborrany, El jurament (Premi de Narrativa Blai Bellver), i El donyet perdut (coautoria amb Alícia Gili).

Silvia_RomeroVa ser presidenta de l’Associació de Relataires en Català des de juny de 2010 fins octubre de 2012. L’any 2012 va ser directora de la revista digital de literatura Lo Càntich i des de gener de 2014 formà part de l’Equip editor de la Revista de creació literària Inèdits. En l’actualitat i des de 2013 col·labora en el programa cultural “Tirant de llibres” i en el programa infantil “Contes per somiar”, ambdós de Punt 7 Ràdio Sant Celoni. També col·laborà en la revista Lo Càntich amb tres seccions pròpies. Ha presentat el programa literari del Canal ARC-Televisió “Tast de lletres” entre els anys 2016 i 2018.

Des de 2008 es dedica a la conducció i coordinació de Clubs de lectura dins la Xarxa de Biblioteques, i ha treballat com a moderadora en els clubs de lectura La Crisàlide, de Vilanova i la Geltrú; Club de lectura d’adults, de Canyelles; Tardes literàries, de Sant Pere de Ribes; i Celler de lletres, de Sant Sadurní d’Anoia (d’aquests dos darrers encara n’és la moderadora). També forma part i participa activament en les tertúlies del grup de lectura “Psicoanàlisi i literatura”.

El juny de 2016 és l’escriptora convidada de la “V Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf”. Ha estat Presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català) des de juny de 2010 fins desembre de 2012. L’any 2015 va ser nomenada Escriptora De Capçalera de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, de Sant Sadurní d’Anoia

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari