Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

La dona justa, Sándor Márai

LA TERTÚLIA
Dimecres 11 de desembre

Una lectura de pes, una gran novel·la, ambiciosa i universal; això sí, una mica lenta i feixuga de llegir, no és de les que es deixen empassar en dos dies. I, justament, les lectores i lectors de La Crisàlide, per problemes d’agenda d’aquesta cronista, havien tingut menys temps de l’habitual –quinze dies justos- per assaborir aquesta bellíssima obra.

Tanmateix, com sempre, han llegit a base de bé. Anem a veure els seus comentaris, desplegats en l’habitual roda d’opinions del Club. Comença la Paquita Lloret, que ens acompanya avui per primer cop; a ella, la novel·la se li ha fet una mica feixuga, com dèiem, tant la història com l’estil, sobretot, l’han atabalada. Malgrat tot, li reconeix la qualitat.

La Mercè Fernàndez destaca la capacitat de l’autor per retratar la dona que pateix, en la 1ª part, per la incomprensió del seu marit, i el propòsit que es fa de reconquerir-lo. Troba original la forma del monòleg, encara que Maria s’adrecia una interlocutora “invisible”. També destaca el consell que li dona el capellà, sobre la necessitat d’acceptar allò que la vida ens dona.

Teresa Rodríguez l’ha trobada una obra plena de detalls, on tot lliga a poc a poc. També remarca la solitud de la protagonista, la Maria de la primera part.

crisalidePer a Mary Carmen Paredes, la novel·la ha estat una relectura; tanmateix, aquesta segona vegada potser encara li ha agradat més. Destaca que, certament, ella la situaria, com l’editor, entre les Millors Obres de la Literatura Universal. Es tracta la solitud, la infidelitat i la tristesa; es fa des de tres vessants diferents: el de la dona infeliçment casada, Maria, perquè el seu marit n’estima una altra; parla del marit, que tampoc no és feliç, ni amb una ni amb altra; i de Judit, primer minyona, després esposa, després dona a la recerca de si mateixa.

A Rosa Llop també li ha agradat molt. Troba que són molt encertades les reflexions sobre l’alegria i la felicitat, i especialment sobre la vida que, estant en equilibri, sobtadament es torça i ens porta a la solitud i a la tristesa, sense que hi puguem fer res.

A Maria Neus Gadea, aquesta obra li ha entusiasmat; destaca l’ús del monòleg, la descripció, i el fet de mostrar tan bé les emocions controlades, així com la idealització de Judit, Juditka. La troba molt ben escrita, malgrat que es cenyeix als criteris de l’època, sobretot pel que fa a la visió de la dona, reduïda a tenir un bon matrimoni i uns fills, o a no ser res. També assenyala el personatge de l’escriptor, Látzar, i la seva reflexió sobre el fet que la cultura sense arrel no existeix.

Carme Ribalta aporta també algunes cites destacades, com: “L’amor és sempre letal”. Destaca que és una novel·la on no hi ha cap fragment que no estigui escrit per algun motiu, sigui de reflexió, sigui de gaudi gairebé paisatgístic, com quan narra la passejada romàntica entre els til·lers florits.

dona justaEn la mateixa línia, Neus Solé també assenyala alguna reflexió important, com “En la vida de cadascú de nosaltres hi ha una profunda solitud”. Dels personatges, Maria és la que li sembla més una persona veritable. La resta de personatges, estan atrapats per la seva classe social, com es podria resumir en la dita “De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena”. Recorda la descripció de l’habitació del nen, tan freda i estàtica; així com el dolor que els sobrevé quan es mor el fill, quan es deixa de viure i només s’existeix. També destaca com aquesta família tan tradicional, tan rica, al final ho acaba perddent tot.

Maite Pous remarca que durant la novel·la hi ha certes frases que es repeteixen sovint, i que li fan pensar que és el propi personatge qui s’està “autoconvencent” dels seus motius per obrar d’una o d’altra manera.

Núria Noya l’ha trobat un llibre molt filosòfic, força espès, però molt ben escrit, ple de temes que fan reflexionar.

La Maria Rosa Segalà destaca el retrat del protagonista, un home fred, sotmès a un matrimoni de conveniència, ja que hem de tenir en compte que se situa abans de la 2ª Guerra Mundial. La Juditka, la minyona, en certa manera l’ha condicionat, ja que fou ella qui posà el trosset de cinta lila a la cartera (sense que ell ho sapigués), que és el que l’ha delatat als ulls de la dona, Maria. Quan ella li xafardeja la cartera i descobreix la cinta creu que n’estava profundament enamorat, però de fet, ni sabia que la portava.

Finalment, Paquita Puig remarca que Márai li ha semblat un gran escriptor, i que s’intueix una possible homosexualitat latent en la relació entre el protagonista i l’escriptor-personatge, ja que es relacionen d’una manera especial, tenen un joc privat que arriba a ofendre la Maria, la dona.

Acabem parlant de tot una mica, sobretot de detalls curiosos però que ens han cridat l’atenció, com l’olor de fenc que fa el protagonista, fins i tot els seus calçotets planxats, que embafen la Juditka; o el concepte de cultura relacionat amb l’alegria de la vida, que transmet l’escriptor exiliat a Roma, fugint del nazisme primer i del Teló d’acer després. “Vostè ha tastat mai les olives farcides?”, pregunta a la Judit; les considera una de les màximes expressions de la cultura.

I així acabem, menjant bombons per celebrar el Nadal, parlant de Márai i de Sílvia Romero, la nostra propera autora visitant.

L’OBRA
La dona justa

“La dona justa” és la mateixa novel·la, feta tres vegades, amb punts de vista diferents. La història d’una dona, que no ha trobat en el matrimoni allò que n’esperava; que del seu marit no ha rebut aquella entrega total que esperava rebre’n, (més enllà de l’aspecte físic de la parella), explicada a una amiga (una mica sospitosa), en una tarda, en un cafè de Budapest quan, el matrimoni, ja havia fet fallida.

I quan sembla que ja ho sabem tot, ve la segona part explicada pel marit i llavors la tercera explicada per la Judika.

Cal dir que destil·lar sentiments d’una manera gens nyonya, amb precisió i justesa de tassador, sense enganyar-se en cap moment i fer-ho en forma de monòleg davant d’una persona que solament intuïm, és, com a mínim, per posar-ho de model als que voldríem aprendre’n. Si això hi afegim la descripció d’una classe social, d’un món, que està a punt de desaparèixer, fet per algú que no el qüestiona pas, sinó que ens l’explica, tenim un primer terç del llibre bo, molt bo, a l’alçada per exemple d’algunes pàgines de Proust o Zweig.

A la segona part, quan parla el burgés, el llibre no perd gens mi mica d’intensitat. Potser deixa de tenir el puntet de nostàlgia i es torna una mica més social a la manera de Mann (“Buddenbrook”).

En acabar, a la tercera part, hi ha un quart personatge escadusserament present a llarg de l’obra, però captivador. També hi ha una mirada sobre el món que ja no hi és, aguda, sincera i descarnada.

Una darrera cosa: qui és la dona justa? Quina de les dues és l’autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n’hi ha una. Quina deu ser per Márai “La dona justa“?

(Blog de Valentí Torra)

L’AUTOR
Sándor Márai

Sándor Márai (Kassa, Hongria, 11 d’abril de 1900-San Diego, Califòrnia, Estats Units, 22 de febrer de 1989), escriptor, periodista i dramaturg hongarès. Márai va recórrer gairebé tot el segle XX, va sobreviure a dues guerres mundials i va romandre en l’exili més de la segona meitat de la seva vida.

En els anys de la guerra es va convertir en un prolífic escriptor: La dona justa, L’última trobada, a més de La gavina, L’herència d’Eszter, Divorci a Buda o L’amant de Bolzano, aquesta última amb el protagonisme de l’aventurer venecià Giacomo Casanova. En les seves obres, Márai retratava la decadència del món burgès, que era el seu món, i els seus ideals cada vegada més deslluïts, així com les possibilitats de les relacions humanes. Aquesta classe mitjana hongaresa és en la forma de vida en què vaig néixer, vaig observar, vaig arribar a conèixer i escodrinyar en totes les seves característiques fins a les mateixes arrels, i ara veig que tot es desintegra. Potser aquest és l’únic deure de la meva vida, de la meva vida: delinear el curs d’aquesta desintegració.

sandor maraiPel que fa al seu estil, tractava els personatges amb ironia/autoironia (Csutora), amb tendresa (Confessions d’un burgés, L’última trobada) i el tema constant i persistent dels límits de les relacions humanes (Divorci a Buda, L’herència d’Eszter).

Al 1941, a Patrulla a Kassa va escriure: per més que m’ho proposés no podria ser cap altra cosa que hongarès, cristià, burgès i europeu. Els Dietaris, escrits a partir de 1943 i fins a la seva mort, es convertirien en una de les seves obres més destacades.

En aquella època rebia el reconeixement de la societat per a la qual escrivia, però no així a l’estranger per l’aïllament que comporta una guerra. Dins de la seva genialitat l’anonimat s’escolava en la seva vida, derivat del seu temps i situació geogràfica.

Quan els nazis van accedir al poder a Alemanya, l’escriptor hongarès va ser un dels primers a oposar-se obertament a Hitler amb contundents articles. Amb la incorporació d’Hongria a les forces de l’eix el 1941, Márai va tenir dues opcions: continuar oposant-se obertament a l’Alemanya nazi i a l’aliança amb ella o dedicar-se a la literatura allunyada de la política. Sense possibilitat d’escapar de l’estat dictatorial hongarès, se n’encaminà cap a la segona.

Completament oblidat fora de les fronteres d’Hongria, Márai ha estat redescobert a Occident de manera espectacular als anys 1990. La seva obra es compara a autors com Thomas Mann i Gyula Krúdy. Va ser una autèntica revelació el fet que l’any 1998 l’editorial Adelphi de Milà publiqués la novel·la L’última trobada.

Márai va dir al 1942 en la seva obra Cel i terra sobre l’èxit: Qualsevol èxit desperta sospites. Què en faig jo de l’elogi que em fa el meu carter? No es pot conquerir el món, només se’l pot convèncer. El conqueridor, aquell al qual el món abraça contra el seu pit, sempre renuncia a ell mateix; el que convenç sotmet quelcom o a algú, a una persona o a alguna mena de neciesa. Jo vaig buscant per la vida aquest altre èxit, que només pot ser personal: vull convèncer alguna altra ànima. I això és el màxim.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari