Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Irène, Pierre Lemaitre

BANNER-560

El dia 9 de novembre va tenir lloc la darrera sessió del Club de Gènere Negre L’Oliva Negra. En aquesta ocasió, Irène de Pierre Lemaitre va ser el llibre que van comentar els clublaires.

Pierre Lemaitre, l’autor

Pierre Lemaitre va néixer a París el 19 d’abril de 1951. Sembla que va ser un nen ploraner. A estones feliç, però trist la major part del temps. Potser això es degui a que la relació amb la seva mare va ser complicada. Sovint, quan li pregunten per què sòl retratar mares difícils en les seves novel·les, contesta que al món hi ha mares bones, però cal trobar-les. De fet, Pierre Lemaitre va passar la seva joventut entre Aubervilliers i Drancy, a casa de familiars.

Va formar-se com a psicòleg i pedagog. Durant molts anys va exercir com a professor de formació professional d’adults, ensenyant-los literatura, cultura general i comunicació. Així va ser com va conèixer Pascaline, la seva dona, una bibliotecària que va ser alumna seva en aquelles classes. Ella el va animar a deixar-ho tot per escriure. Va ser qui va encendre la metxa.

Pierre-Lemaitre-rencontre-avec-le-Goncourt-2013Es declara un home tardà en tots els aspectes. Va publicar la seva primera novel·la als 56 anys, va ser pare per primera vegada als 59, va guanyar el Premi Goncourt als 61 i va casar–se amb Pascaline acabats de complir els 60.

Escriure ha estat la seva obsessió des de sempre. Escriu a totes hores. Només deixa de fer-ho quan la seva dona l’avisa per dinar o sopar, o quan fan algun pla en família o amb amics. Acostuma a ser bastant bromista i té força sentit de l’humor, a part dels seus explosius rampells de mal geni, per exemple quan interrompen les seves estones dedicades a la lectura.

L’èxit el va agafar tan desprevingut que la seva dona va haver de posar en ordre la seva vida. Un dia li va dir: “Hem de replantejar-nos les coses. Els nostres ritmes són diferents, ens estem allunyant i correm el perill de convertir-nos en dos estranys”, i li va proposar ser la seva assistent. Lemaitre va accedir, encara que amb una certa prevenció. Però assegura que ha funcionat de meravella: “M’he convertit en un objecte en mans de la meva dona, la qual cosa m’encanta. Ella dirigeix la meva vida, selecciona les entrevistes que faig, llegeix tots els meus manuscrits i els corregeix, es reuneix amb el meu agent i revisa els contractes, i això em permet concentrar tota la meva energia en escriure”.

Abans de guanyar el Premi Goncourt 2013 amb la seva novel·la Ens veiem allà dalt, ja era un escriptor de renom en el gènere de la novel·la policíaca. Amb Irène (Premi a la Primera Novel·la Policíaca del Festival de Cinema Policíac de Cognac, considerada Millor Novel·la Negra de l’Any per El Periódico de Catalunya i guanyadora del Premi Sant Climent) va iniciar la sèrie protagonitzada pel comandant Camille Verhoeven, que inclou Àlex (guanyadora del Dagger Award 2013 al costat de Fred Vargas i del Premi de Lectors de Novel·la Negra de Livre de Poche 2012 i un dels llibres de l’any segons el Financial Times, en curs d’adaptació al cinema per James B. Harris, amb guió del propi Lemaitre), Rosy & John i Camille (guanyadora del Dagger Award 2015).

lemaitre-rodóPer saber-ne més…

Irène, el llibre

És el primer volum d’una tetralogia protagonitzada per l’inspector cap de la brigada criminal parisenca Camille Verhoeven. Una novel·la molt elaborada, amb un ritme trepidant des del principi i plena de girs argumentals.

Pierre Lemaitre ha sabut construir magistralment els seus personatges, tant els principals com els secundaris. La genialitat d’aquest llibre és que les posades en escena dels crims no han sortit de la imaginació de Pierre Lemaitre, sinó que les ha agafat prestades d’obres de famosos escriptors d’aquest gènere literari. Barreja autors que a ell li han agradat amb les necessitats pròpies de la història, per donar forma a la trama.

oliva 300-loguilloDilluns set de abril de 2003 es descobreix el macabre assassinat de dos joves en un departament a la zona de Courbevoie a París. La decoració molt sui generis del departament i la col·locació de les víctimes li suggereixen a Camille que tot s’ha realitzat seguint una representació teatral i amb una escenografia molt cuidada. També li crida l’atenció una petjada estampada amb sang de les víctimes en una de les parets i mana que la rastregin en els sistemes policíacs. Descobreixen que les víctimes eren dos joves prostitutes de nom Evelyne Rouvray i Josiane Debeuf, prostitutes i que la petjada està relacionada amb un cas d’homicidi no resolt ocorregut el 2001, el cas Tremblay. En aquest cas la víctima, identificada com Manuela Constanza era també una jove prostituta d’origen espanyol.

Camille reflexiona, sospita i comprova la seva teoria sobre aquests tres primers crims. Li costa molt convèncer als seus tres col·laboradors, al seu cap, el comissari Le Guen, i a la pragmàtica jutgessa Deschamps, la magistrada assignada a la investigació, que tots dos casos reprodueixen els crims de dues novel·les paradigmàtiques del gènere policial: els crims de Courbevoie són copiats dels crims narrats en la novel·la American Psycho de l’autor nord-americà Bret Easton Ellis, publicada el 1991 i el crim de Tremblay és l’escenificació del crim de la novel·la The Black Dahlia, de James Ellroy, publicada el 1987.

La policia de Glasgow a Escòcia, informa que la mateixa petjada va ser trobada en l’assassinat d’una jove. I ja sense sorpresa es reconeix que aquest crim és la reproducció del crim de la novel·la Laidlaw de l’escriptor escocès William McIlvanney. Un quart crim més sense resoldre resulta ser la còpia de Roseanne dels escriptors suecs Sjöwall i Wahlöö.

Gairebé sense pistes a seguir, Camille ha de demanar ajuda a persones alienes a la policia: en concret, un llibreter de vell i un professor de literatura, experts ambdós en novel·la negra. Alhora, ha de lidiar amb la premsa que li assetja ferotgement. Especialment un incisiu periodista de Le Matin de nom Philippe Buisson de Chevesne, de qui es diu que no és el millor periodista però sí molt tenaç per cobrir crims brutals, comença a publicar articles dirigits específicament a Camille en els que sobresurt la informació precisa i detallada de les seves investigacions.

IreneEstem davant d’una novel·la negra en la qual es dóna prou importància al que personal; no només interessen els crims, la investigació policial i el detenir als culpables, sinó qui els duen a terme. I, sobretot, Camille, que és el protagonista d’aquesta i de les altres novel·les.

La novel·la resulta molt visual, és molt fàcil “veure” el que Lemaitre ens explica. Per al bo i per al dolent, ja que hi ha algunes escenes dures i que podrien ferir la sensibilitat d’alguns no acostumats a aquests temes.

Lemaitre utilitza un narrador omniscient que des de fora i focalitzant en Camille ens va explicant els avenços de la recerca. És d’aquells novel·les negres que tenen tant ritme que és difícil separar-les del thriller.

És Irene novel·la negra o és thriller? Suposo que la resposta correcta seria dir que les dues coses perquè negra ho és sense cap dubte però té un ritme endimoniat que l’apropa, si no ho fica de ple, al més típic dels thrillers.

L’autor maneja perfectament la tensió narrativa, dosificant la informació, fent dubtar contínuament al lector, oferint girs, voltes i revoltes i, per descomptat, moltes sorpreses. I, no només això, també emoció.

I deixant enrere Irène, L’Oliva Negra s’acomiada fins al proper 14 de desembre per comentar Día de perros d’Alicia Giménez Bartlett.

Sofia de Ruy-Wamba
L’Oliva Negra

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari