Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Tipus de narradors-Temari.

En aquesta entrada parlarem dels principals tipus de narradors que s’utilitzen actualment. Els dividirem en dos grups, segons si parlen en primera persona o en tercera:

-1a persona
a) Protagonista
b) Testimoni

-3a persona
c) Omniscient
d) Quasi omniscient
e) Objectiu

Primer de tot, ha de quedar clar que el narrador és qui narra la història i no té res a veure amb la persona que té agafat el bolígraf i escriu una paraula rere l’altra. Aquest darrer és l’escriptor. Per tant, una escriptora pot explicar perfectament un fet en primera persona utilitzant un narrador masculí. Ja sabeu que qui escriu, mana.
Us explicaré una miqueta les principals característiques de cada tipus de narrador:

a) Protagonista: És el narrador que fa partícip al lector d’allò que viu personalment.

Per exemple: “Quan vaig arribar a l’hort i els vaig veure, em vaig sentir molt feliç.”

b) Testimoni: És aquell que forma part dels fets sense ser el protagonista principal.

Per exemple: “Nosaltres ja hi érem quan ell va arribar i varem riure força
amb la cara que va posar en veure’ns esperar-lo
.”

c) Omniscient: És qui ho sap absolutament tot, allò que ha passat, allò que senten els personatges i, fins i tot, si cal, el que ha de venir.

Per exemple: “El grup es va reunir a l’hort per última vegada aquell estiu. Es miraven
els uns als altres i somreien, gravant en el record la imatge del moment
sense pensar-hi
.”

d) Quasi omniscient: És aquell que pot explicar el que ha passat i el que succeeix, però no pot entrar dins de l’ànima dels personatges ni imaginar un futur. És la versió en tercera persona del narrador testimoni.

Per exemple: “El grup es va reunir per última vegada aquell estiu. Es miraven els uns
als altres i somreien. Se’ls veia feliços com nens
.”

e) Objectiu: És el típic dels diccionaris, el que teòricament s’usa al periodisme informatiu, el dels assajos i, de vegades, dels llibres de misteri, on el narrador no diu mai res que no toqui. És aquell que, bàsicament, no hi és.

Per exemple: “A les cinc va arribar l’últim integrant de la família.
Van estar-s’hi a l’hort prop de tres hores. A dos quarts
de nou, quan ja no quedava ningú, va començar l’incendi
.”

Llibre obert


Taller virtual d’escriptura creativa per a adults
de la biblioteca Joan Oliva i Milà.
Per Mercè Rey, estiu 2009
.

14 Comentaris fins ara

  1. Mercè Rey dimarts 29 de juny de 2010 - 18:41 h

    Gràcies a tu, Tax. És obvi que tu llegeixes el català millor que jo l’anglès, perquè no sé si jo podria entendre tant de temari en el teu idioma.

  2. Tax attorney divendres 29 de gener de 2010 - 11:25 h

    That’s only until the end and did not understand some nuances. Thanks to the author for the answers to all questions. In fact, learned from the article many new and useful.

  3. Mercè Rey dissabte 8 d'agost de 2009 - 13:39 h

    Comentaristes!! Sou un plaer per a qualsevol professora: creatius, treballadors i destil•leu subtilment una intel•ligència molt agradable de gaudir. Ens heu regalat més d’un paràgraf per a aplaudir-lo, de debò. No m’estranya que tinguem tants visitants. El que enyoro és que no s’animi més gent. N’hi ha que no descobreixen com de bé escriuen fins que algú altre els ho diu. Així que ànims i bones lletres!

  4. carles dimecres 29 de juliol de 2009 - 23:27 h

    Hola Mercè i família tota. Aquí només hi fal un nespresso… curt però amb cos…

    N’he sentit parlar…

    Havia sentit parlar de la veu de la consciència, però ara, la consciència o bé s’ha quedat muda o l’han extirpada de l’home.
    Batalles i batallots, anem vivint perden batalles, i assolim fites. Totes les banderes tenen els seus perdedors, la seva sang innocent. Ja hem posat massa banderes damunt dels taüts. Ara sembla com si no hi hagués ni cel ni purgatori, tot s’hi val, campi qui pugui, tot és vàlid, o per diners o per interessos o senzillament perquè sí.

    Potser camino per carrers utòpics, per un clima de somni, potser sóc com sóc, no voldria canviar –no vull canviar-, ara ja sé com sóc. Potser ningú, poca gent sap com és. El mirall només retorna una imatge, un joc de colors, una llum amb flama o sense.
    No sé si tenim una imatge, o si som un conjunt d’ombres i la gent en veu una de sola.
    M’agrada tancar els ulls, però més m’agrada obrir-los, i veure la llum i les ombres, i el mar amb tota la seva excitació de colors. La vida és com un rellotge que va perdent corda i es va atraçant, fins que arriba un dia que ja no marca ni hora ni temps.
    L’aigua va fent un riu, l’home el desborda, li canvia el curs, l’escanya, embruta l’aigua. Des de que l’home és home, el món ha quedat en perill.

    carles

  5. carles dimarts 28 de juliol de 2009 - 23:17 h

    Hola Mercè, ja sé que després d’això segurament que no ens coneixerem mai.
    Com diu un amic meu: quan necessitis una paraula i no existeixi, crea-la. I això és el que em va passar a mi quan m’ha fet falta, Pensamentari.

    Una abraçada fresca.
    carles

    Pensamentari.

    Ferida,
    pot ser carn oberta, tallada o estripada, amb sang o sense.
    Qui no té una ferida ?

    Llàgrimes,
    quasi sempre són en plural… Personals o compartides.
    Un cor que plora…

    Soledat.
    Sempre femenina. Per això té tanta força.
    Qui no ha sentit mai la soledat,
    que no vol dir haver patit.
    Té la seva germana, la solitud.

    Silenci.
    Que no vol dir deixar de viure.
    Hi ha qui ho fa en silenci…
    En silenci es quan es troba la paraula.
    També és en silenci quan ens coneixem.

    Estimar.
    Ai ! deixeu-me que estiri els braços i respiri profundament.
    Sense estimar no es pot viure.
    Sense que t’estimin, tampoc.
    Malgrat que es visqui, sempre falta.

    Tristesa.
    És l’altre banda de la paret de l’alegria.
    L’alegria té moltes branques.
    Però la flor sempre és la mateixa, la tristesa.

    Mort.
    En alguns casos és el retorn a un estat natural
    del qual mai no hauríem d’haver sortit.
    Un traspàs. Un canvi de porta.
    El principi d’una descomposició
    per començar la gran composició.
    De vegades un viatge sense adéu.
    D’altres, un adéu massa allargassat…

    Vida.
    L’equilibri natural de tot el que té vida i ens fa viure.
    Sempre és principi. Sempre també duu el llaç de final.
    Una, que pot ser compartida o n o,
    lliure o oprimida. Sempre però és personal.

    Viure.
    Aprenentatge. Aventura, desig, il•lusió, pessic, amor, ferida,
    crit, silenci, nit, dia, caminar, creu, lluna, sol, sorra, camí, drecera, pedra, mà, petó, besada, poema, flama, foc, cendra,
    brasa, mar, barca, companyia…
    Ara et toca a tu…

    Flor.
    Pol•len. Bressol de pètals per vestir un cos.
    La nuesa amb una flor. Vida. Esperança.
    Gerro buit sense…
    Carnaval després de la mort.
    Qui no ha respirat mai amb una flor, no és viu.

    Carrer.
    Cases a banda i banda. Escombrat o no.
    Estimat o abandonat.
    Amb nom de sant o d’important.
    De terra o asfaltat.
    Qui no té un carrer de quan era infant,
    potser només els que els van robar néixer en un carrer.
    Un mateix carrer i cases davant per davant…
    Diners.
    El càncer de l’ànima.
    La maledicció transportada per la plaga dels homes.
    Fonaments del mal.
    La pèrdua de la il•lusió.
    Motor de guerres.
    Un abans i un després…

    Pa.
    El pa i la gana.
    Amb molla i crosta. De forn de llenya.
    El pa negat. El robat.
    El de cada dia.
    Qui el té assegurat ?

    Aigua.
    La que bevem. La que calma la set.
    La que humiteja els llavis.
    la del mar que ens fa navegar.
    La dels rius que ens ajuda a pescar.
    La que malbaratem. La que neguem.
    La que té set quan no plou. La que hem de comprar.

    Lluna.
    La flama de la meva espelma.
    La que traspassa els vidres de la finestra.
    La que em bateja per dins.
    La romàntica. La que sempre té un sí
    creixent o minvant. La d’avui, la d’ahir.
    Qui diu que té mala lluna ?
    Lluna de mel. I la mel de la lluna.
    La gran placenta de vida.

    Mar.
    Onatge. Viatge. Nàufrag.
    Calma natural. Força. Vida.
    Carícia de sal…
    Oblit. Trobada. Mar…
    Bressol de vida. Taüt de mort.

    Sorra.
    L’empremta del teu cos.
    Petxina oberta. Costella de barca.
    Testament sense promesa.
    Penyora d’amor.
    Mapa de viatges.
    Poema sense mots.
    Solitud a la sorra. Companyia de l’estrella de mar.
    Rellotge de sorra. Fins l’últim granet…

    Temps.
    Esdeveniments entre punt i punt.
    Tothom en vol. Qüestió de temps.
    Un de llunyà, un de passat, no,
    jo vull el de l’ara. El meu temps.
    Temps de nit. Temps d’amor.
    Espasa de vida.
    Ser ric de temps. Veure passar el temps. Viure’l.

    Mà.
    Si pot ser, dues… Entre mà i mà…
    Seductores. Engendradores de carícia.
    Enèrgica de bufetada.
    Cònsol de lluna. Excitació de sol.
    Qui no dóna mai una mà, també és morirà.
    Els que sempre donen la mà tancada.
    Els que l’allarguen com una albergínia escalivada,
    però freda, sense caliu, sense afecte…
    Els que sempre s’ho porten tot entre mans…

    Amistat.
    Ai las! de vegades és tatsima…
    De vegades confonem els termes
    del sembrat de l’amistat.
    La traïda, la de mà oberta.
    L’amistat és com un bon vi,
    se n’ha de tenir bona cura, estimar, compartir,
    i no abandonar a les teranyines del món.

    Maulet.
    És el nom de la gata de casa.
    La companyia de la poteta coixa.
    Va venir amb la tempesta.
    La que dorm a la falda, la que espera el sol del matí.

    Fill.
    Quasi sempre desitjat.
    Estimat. Enyorat.
    Bressol de patiments.
    Llàgrimes al gerro de porcellana.
    Alegria. La flor de la casa.

    Esposa.
    Poema. Poesia. Entrega.
    Cordó umbilical entre la realitat i el somni.
    Els papers no fan l’aliança.
    Però el dia a dia abraça,
    i també els somriures i les llàgrimes,
    i els fills, i el clima de la malaltia.

    Pedra.
    A les mans dels homes
    no perduren ni les pedres.
    Els que tenen el cor com una pedra.
    Els que tiren la pedra
    i amaguen la mà…
    No ha de quedar pedra sobre pedra.

    Campanar.
    Amb àngel o sense.
    Opulència. Superioritat.
    Clam al cel. Erecció de fe.
    Campanes per trencar
    la pau interior…
    Creu.
    Dos claus i molt cops de martell.
    És la cruïlla de dos camins.
    Els que la pengen a la paret
    i els que la porten a dins…
    No m’interessa ni la creu
    de terme ni el terme de la creu.

    Sabates.
    Les massa barates
    sempre oprimeixen…
    Les mal lligades.
    Les que ens fan relliscar.
    Una per a cada peu.
    La sabata sempre
    troba el sabatot…

    Porta.
    A banda i banda de porta.
    Amb pany o sense.
    Tancada amb tres tombs de clau.
    Al davant o al darrera.
    Cada porta tanca i
    obre tot un món.
    N’hi ha de llibertat i d’esclavitud.

    Falç.
    Eina de tall forjada
    pel ferrer de tall,
    per segar l’alfals, el blat.
    I quan convé per segar cadenes.
    La guerra dels segadors.

    Foc.
    El que escalfa. El que crema.
    El que martiritza. El que purifica.
    Del foc les flames. La brasa
    massa brasa. El foc d’un cos.
    El foc a dos…
    I el foc quan toquem el dos.

    Rosada.
    La de la nit. La dels mots.
    La fèrtil… Rosada d’amor.
    La que ens manté vius.
    La rosada als llavis.
    La que ja no anuncia vida.
    La rosada del poema.
    La de la soledat, la del silenci.

    Rellotge.
    Invent dels homes.
    M’agrada el de sol
    a temps de lluna.
    I el de sorra per veure
    si en queda un granet…
    Sempre hi ha un rellotge
    de temps propi.

    Arrels.
    Les de l’arbre. Les de la vida.
    Les teves. Les meves, les d’ells…
    Qui no té arrels no té identitat.
    Les arrels són el fonament.

    Bruixa.
    Ai! qui no ha conegut una bruixa.
    Amb l’escombra o sense .
    De sol i de dol.
    A cavall de la lluna.
    M’agrada l’hora bruixa.
    I cada bruixa té el seu bruixot.

    Taüt.
    Estoig per després…
    De caoba, de faig, de pi,
    envernissada a munyeca.
    Collonades.
    Els que tenen pany i clau
    per no poder sortir…
    Un carnaval de ritual.

    Humanitat.
    Sembla que vingui d’humà,
    però més aviat sembla
    de calamitat.
    Olor d’humanitat.

    Bicicleta.
    Dues rodes i uns pedals.
    Un manillar que no
    sempre va al nord, per sort.

    Bufetada.
    Impacte físic, moral.
    Inesperat, esperat.
    Despertar de cop.
    En legitima defensa.
    Amb la dreta o l’esquerra.
    Hi ha bufetades que queden
    a l’àlbum dels records per sempre.

    Religió.
    La la, le le, li li, lo lo, lu luuuuuuuuuu…

    Espina.
    Quan no hi ha el peix.
    El que queda després…
    El que fa bonica la rosa.
    Sempre ens en queda
    una de clavada…

    Espermatozou.
    Individu de font masculina.
    Generador de vida.
    La majoria, mandrosos,
    només un arriba a la meta.
    Un gandul frustrat pel treball.
    Petit i eixerit. Massa herència
    genètica per una
    xuleria microscòpica…

    Òvul.
    Seductor de font femenina.
    De maternal abraçada…
    De camí sense retorn,
    però sense seguretat
    d’arribar a l’horitzó.
    Una meravella de la natura.
    El brindis de la fecundació.

    Fer l’amor.
    L’amor no es fa, en tot cas
    el vius, el respires, el fas i
    et fa viure, o no…
    Els profanadors no saben
    què és l’amor, les
    acaparadores, tampoc.
    Abraçada profunda de tu a tu.
    Testament íntim en vida.
    Sovint hi ha qui ho
    confon amb fer la guerra…
    I els que moren verges d’amor.

    Sostre.
    De vegades és el que ens
    cau al cap, al damunt.
    Quan és un cel ple d’estrelles.
    I quan els núvols de tempesta.
    Quan és la fita que no podem superar.
    Sota del mateix sostre.
    El que té biga i llata.
    Quan el sostre és de paper.
    Els sense sostre perquè
    els hi hem robat…

    Banc.
    Hi ha el de la plaça.
    El del repòs.
    El banc de la vida.
    El dels rampinyaires…
    El de la vellesa.
    El de quan érem petits.

    Publicitat.
    És l’art de dominar
    la teva idiosincràsia.
    A través d’ella volen
    canviar el teu criteri…
    Indueix a fer-nos fer
    allà que no volem fer.
    Arriben a fer-nos comprar
    esternuts envasats al buit…
    Ens fan canviar la nostra percepció
    de les coses, d’allò que
    ens sembla realitat.
    Arriben a canviar els nostres valors.

    Cafè.
    Aroma, subtilesa, crema,
    una alenada per l’esperit.
    El caliu de la tassa.
    Tot un món a la tassa.
    La carícia del cafè als llavis,
    a la boca, a la llengua…

    Hipocresia.
    Ah! té mil cares i encara
    mil cares més.
    D’arrel femenina també
    emparentada amb el masculí.
    No mor mai té set
    vides com els gats.
    És la falsedat vestida d’hipocresia.
    Té totes les aparences.
    Es vesteix de tots colors.
    Qui no s’ha trobat mai
    amb la hipocresia ?

    Passió.
    Hi ha qui ni sobre un quilo
    i d’altres ens hi falta tres onzes…
    Passió per la vida, pel menjar.
    Quan brinden els sentiments.
    Sense passió no hi ha
    motor per a res…

    Metge.
    De vegades mal anomenat
    doctor/a ja que sovint
    no han fet el doctorat.
    Llàstima que a la facultat
    no ensenyin humanitat…
    Els que tenen un bon ull
    pels símptomes però no
    et miren a la cara…
    Hi ha metges que haurien
    de baixar del pedestal.
    Massa sovint obliden que
    formen part de la tribu dels mortals.
    També és veritat que gràcies
    a alguns d’ells n’hi ha
    que encara tenen vida.

    Suor.
    La pròpia pel treball o no.
    La dels altres quasi sempre
    amb mala olor…
    La suor freda i la que no.
    Els que suen i els que s’ho miren…
    Diuen que suar és
    purificar les toxines.

    Perdó.
    És un gran tresor per això
    no el té tothom.
    Qui no sap perdonar
    viu sempre en turment…
    Un que va perdonar, però,
    el van clavar a la creu…
    Saber perdonar és alleugerir-se
    de les pedres i les cadenes
    que no ens deixen caminar.

    Mal.
    Ui! Ai! mal de queixal,
    mal de cap. Mal d’ànima.
    Mal de pedra. Mal d’amor.
    Mal sense saber-ne el mal.
    Mal d’ull, uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii…
    El mal del dimoni
    sempre és propi.

    Illa.
    És un punt voltat d’aigua o de gent…
    Amb palmera o sense.
    Tothom hauria de tenir
    una petita illa.
    No pas per estar aïllats,
    però sí per respirar…

    Televisió.
    Font de cultura.
    Abocador, deixallaria…
    Diàleg aïllador.
    Grolleria gratuïta.
    La xafarderia feta negoci.
    Sempre en interès d’algú…
    Una finestra directe
    a deformar la ment.
    Un trist exponent de la
    misèria de l’ésser humà.

    Sentit comú.
    Ai, espereu que el busco
    s’ha escapat i no el trobo…

    Vergonya.
    Era verda i se la va
    menjar un ruc català…
    Ja no ens queda ni
    les vergonyes en plural.

    Prou.
    Vol dir prou, s’ha acabat.

    carles

  6. carles. dilluns 27 de juliol de 2009 - 23:54 h

    Hola Mercè.

    Xavier m’ha agradat llegir-te

    El permís de la paraula.

    La porta ajustada sense clau,
    el permís de la paraula.
    L’ombra de la distància.
    El sol dels sentiments.
    Llibres oberts sense punt.
    Absència de fum, però foc encès.
    Camino pel carrer de fins quan.
    Bellesa trista perquè
    el somriure és molt interior.
    Tisanes de lluna, cafè en tassa petita.
    Paraules amb verb d’estimar.
    El desig de sumar dos.
    Adreces de cap de creu.
    Caminar fins el terme.
    Paraules que van més enllà de l’idioma.
    Accents amb gramàtica profunda.
    Missatges d’aire pur.
    Olor de nit, temps de trobada.
    La companyia és com el pa tendre.
    Qui sabrà del temps esgarrapat a la vida,
    qui sabrà de les onades
    que ens han mullat els peus.
    Al testament de la pell,
    hi quedarà l’herència
    de les carícies en temps d’amor.
    Actes quotidians, amb el pa d’una mirada.
    Arrels de l’arbre dels
    sentiments arrelats a l’ànima.
    Un dia serem pagina viscuda,
    i pagina passada.
    Des del balcó veiem passar
    la vida, només la seva olor,
    ens perfuma el cor, només
    el seu temps ens marca
    hores al rellotge, només l’amor ens fa viure.
    Però morirem amb amor o sense.

    carles

  7. Isa Gràcia dilluns 27 de juliol de 2009 - 15:11 h

    Carles ja veus que tot i que no em veies jo hi era, esperava moderació. I Gràcies per trobar-me a faltar. Sembla que el diumenge és el dia de treball de l’ànima escritora!!
    Xevi, m’encanta la frase: .El teu esguard em compensarà fins el traspàs del nostre riu vermell
    Elia: una història llarga escrita amb quatre paraules, m’agrada. Segur que t’en recordes.

  8. carles. diumenge 26 de juliol de 2009 - 22:45 h

    Per si algú no ho ha llegit torno a enviar la petita reflexió…

    Hola Mercè, deu ser l’aire de mar…

    Hi havia una vegada un BIBLIOBLOC que tothom hi entrava i tothom llegia i escrivia, però poca gent publicava res. Es miraven la pantalla de l’ordinador, però ningú no hi deia res, els uns per vergonya –tot i que la vergonya era verda i se la va menjar un ruc, això sí, era un ruc català-, altres per mandra, altres perquè sempre es repetien allò de ; demà, demà…, i demà sempre és un temps caducat.
    Tothom tenim alguna cosa a dir, sentiments que poden anar amanits en un plat pla ple de paraules, una metàfora a temps de lluna, una enyorança, una soledat a punt de florir…, companyia amb la mà oberta, les llàgrimes d’un cor, el fred de la nuesa solitària, l’abraçada sense caducitat, els llavis assedegats de la rosada de viure…

    Poseu els papers damunt de la taula, copieu i enganxeu i espereu “moderacià”, la mercè us ho agrairà i vosaltres haureu fet volar els vostres escrits, poemes, relats, prosa, tot tindrà ales… Participar és respirar i de moment no paga impostos…

    Salut i paraules.
    carles

  9. carles. diumenge 26 de juliol de 2009 - 22:42 h

    Hola Mercè, sóc pesat com els meus escrits i poemes, potser va ser la situació dels astres quan vaig néixer…

    Potser només som un interrogant ?

    Dolor. Dolor anònim perquè ens és aliè. Quan el dolor ens és proper té un altre gust. Quan el dolor ens és proper, de vegades ens paralitza, altres ens esperona a lluitar.

    Dolor i més dolor. Ja naixem amb dolor. Dolor és l’absència de benestar ?
    Quan sortim al carrer tot –o quasi tot- és tan anònim; cases, persones i vides. Però quan veig el dolor en unes paraules, uns ulls, en una mirada, llavors intento entendre i compartir el dolor, i sinó compartir, ajudar-lo a fer més suportable.
    De vegades la vida es fa més portadora si es camina a dos, si es comparteix a dos.

    Fred a la paraula. El paper fred. Un poema de gel. El fred és com viure en un hivern permanent. Sense primavera res no pot florir, i sense tardor no podem renovar les fulles.
    Entre sol i lluna, el coixí dels dos somnis de vida. Ulls oberts per entendre i enamorar-se de la vida. Camí de pedra o platja de sorra. Núvols de pluja o la vall florida. Temps, sempre temps. El temps és com una besada als llavis de la vida. Quan se’ns acaba el petó, se’ns acaba la besada. Se’ns acaba la collita del temps. Del temps de viure.

    Estimar, donar, compartir, sense que el dolor se’ns faci amic. Vent. Destí. Nàufrag del meu mar d’il•lusions. El far del desig. Tocar de peus a terra. Tornar a viure. Tornar a néixer. I viure conscient d’haver nascut. No anar a esperar res, no anar a buscar res, deixar que tot arribi ? No ho sé.

    Al carrer de la memòria no és bo tenir-hi massa coses. La memòria de vegades només ens posa plom a les ales i ens impedeix volar. De res no serveix recordar i voler el caliu de la posta de sol d’ahir, mai més no ha de tornar.
    Ara es respira un silenci de vida que sembla que no pugui ser: el sol, els arbres, un vent molt suau, els ocells, les flors, el meu cor. Tot té la seva veu, tot té el seu silenci.

    A la plaça un rodamón de nom anònim. Tot l’equipatge al damunt. Una americana donada o trobada, uns pantalons sense planxa, la mirada perduda, la set d’una cervesa… Parada a la font, una mica d’aigua per desemboirar la cara. Tot és buit, tot és anònim. Però el rodamón també deu tenir –o tenia- família. També deu tenir cor. I tot un sembrat d’il•lusions al sac del mai més… Ell potser hi va posar el primer peu, però la societat, nosaltres tots l’hem empès al carrer, l’hem despullat de somnis i il•lusions. i li hem negat el pa de l’amor. Les seves despulles només emmarcaran la tristesa, uns ulls morts.

    Dolor al cor de l’ésser humà ? O no hi ha ésser humà ? O no té cor ? Encara avui tenim molts interrogants.

    Salut i moviment, ja ho va dir el poeta: tenir un propòsit no és fer feina… (Salvat-Papasseit).

  10. carles diumenge 26 de juliol de 2009 - 22:31 h

    Hola Mercè, sembla que les temperatures hagin deixat el Taller fent una becaina…

    Isa jo no tinc la teva Gràcia…, però també se’t troba a faltar…

    Elia tens raó és una sort ser una part de la història de compartir amb una altra persona. El crit de néixer només es calma per la cançó de viure.

    Qui no vulgui pols…

    Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Si no vols sal a la boca, no vagis en mar. De vegades juguem amb foc, sense veure el perill. Si no et vols conèixer de veritat, no escoltis el silenci. Treu-te tota la roba social, i sigues tu.
    Camina per la muntanya, escolta la conversa sàvia dels ocells, el vent que abriga i desabriga, el cruixir del terra al caminar, mira la sargantana que pren el sol. Agafa un grapat de fulles entre la teva mà. No et facis preguntes que no tenen resposta.

    Si el vent ve de cara, enlaira el teu estel, dóna corda llarga al teu pensament. Posa un bri de farigola entre els teus llavis, purificarà la teva humitat més tendre, més teva.
    Del rellotge no miris el pèndol, et distanciaria, viu el teu temps.
    Si camines per la sorra, sempre et quedarà sorra a les sabates.
    Guarda sempre un núvol, et protegirà del sol, podràs volar, i tindràs pluja.

    De la rosa, deixa’t estimar per les seves fulles, i estima les seves espines.
    No intentis resseguir petjades que et facin anar enrere.
    Posa’t un davantal per protegir-te de les taques de la vida.
    Guarda sempre un càntir d’aigua.
    Omple una gerra de paraules ben escrites, paraules de cor, sempre les trobaràs.
    No tallis flors per posar-les en un gerro, quan talles les flors, talles la vida.

    Si vas caminant i trobes un pont, no et quedis mai al mig, camina i segueix endavant.
    La llimona és aspre, però cura, de vegades per guarir-nos, primer hem de patir…
    Al banc del repòs, reposa.
    No vulguis fer entrar el clau per la cabota.
    Que no et facin combregar amb rodes de molí.
    No posis missatges i desitjos dins d’una ampolla, segurament no es mullaran mai, però tampoc arribaran al cor de ningú.
    Sembra somriures amb vida, i et floriran en vida.

    Salut i paraules.
    carles

  11. Francesc Xavier Gil Fornas diumenge 26 de juliol de 2009 - 18:03 h

    Xevi Gil

    En una calamarsada em trobava defallit ,les aigÜes tèrboles del meu intelecte m´ofegaven la vissió de tu .Aquest recoi de pastillam em corsecava el desitg per a tu .Veure´t sovint em rentava la porqueria i el ferum del monstre que porto dintre però gràcies de fer-me costat ,sigues lliure i vola amb els estimats .El teu esguard em compensarà fins el traspàs del nostre riu vermell .

    El veiem fumut el pobre noi ,potser una mica absent .Els veÏns diuen prèn pastilles i el pobre se´l veu malaltís .Segons els murmuris ha perdut el cap per una noia ;té mala ganya i la noia no el correspon perquè els seus pares han sentit veus de haver-hi mala peÇa al teler .

    És un noi que viu a Vilanova ,sortit d´un malentès de la ciencia mèdica i policial .Una víctima lluitadora que estima els seus amics amb idees delirants per una noia casada .Tothom malpensa d´ell i no se´n refien perquè vés a saber per on ens sortirà .Li queden quatre dies tot plegat .No val la pena perdre el temps però hi ha algú que no saben ,que vetlla per ell .

    Als vuitanta va acabar els estudis a l´insti de Vilanova .Entra dels primers de la promoció a l´Hospital Clínic .Ingressat per transtorn confusional .Reintegra al 1985 als estudis .Finalitza estudis de Fisioterapia al 1995 .Solter

  12. Isa Gràcia diumenge 26 de juliol de 2009 - 18:02 h

    Protagonista

    Portava deu hores davant l’ordinador intentant teclejar unes paraules que tinguessin una mínima coherència, quan vaig veure aquella silueta a la finestra. Primer em va semblar una ombra sense més interès, però mentre la mirava, aquella ombra va agafar forma de persona, i quan vaig voler cridar, en va sortir una mà que em va estrenyer el coll.

    Testimoni

    La Marta portava deu hores sense poder dormir, se li feia dificil tancar els ulls i oblidar tot el que havia passat. Aquell soroll d’ordinador la feia posar nerviosa, li recordava com havia perdut la seva vida, com s’havia deixat portar sense agafar les regnes per aquell camí que l’allunyava de tot el que li importava. Va ser aleshores quan la vaig anar a veure. Ella m’ho va demanar. Em va dir que fes que el seu cervell deixes de pensar, i jo vaig intentar, com vaig poder, alleugerir-li el pes que li cremava l’existència.

    Omniscient

    L’ordinador feia tant de soroll que la Carme no podia escriure, li costava de sentir els seus pensaments, i alhora, la Marta no podia conciliar la son.
    La Marta l’envejava, ella havia estat capaç d’aconseguir allò que sempre havia desitjat, era una escriptora famosa. Ella, en canvi, no tenia res més que quatre fills que li prenien fins l’ultim segon de la seva vida. Volia ser la Carme, poseir la seva vida, una vida lleugera, sense precupacions, sense marit, sense ningú que l’estrenyes, amb un unic objectiu, acaronar aquell teclat i donar vida a altres personatges jugant a ser un Deu tot poderos.

    Quasi Omniscient

    Una mà va estrènyer el coll de la Carme, va respirar uns segons i va caure sense sentit a l’estora del menjador. La Marta des de l’altra banda de la casa va sentir un fort cop. Va tancar la porta amb clau i va mirar pel forat del pany. Una ombra s’escapava de la casa a pas lleuger.

    Objectiu

    Diari de Vilanova 24/07/2009
    L’escriptora Carme Patadas ha aparegut morta aquesta matinada damunt del seu ordinador, les investigacions consideren a Marta Segador, una veïna que había mantingut una relació amorosa amb aquesta, com a única culpable. El mobil es desconeix encara, tot i que s’especula sobre la torrida relació que tenia l’escriptora amb el famos cantant Alvis Praisley, intim amic de la pressumpta assassina, Marta Segador.

  13. Elia diumenge 26 de juliol de 2009 - 10:32 h

    Segur que te’n recordes, segur!

    Un petó a l’ascensor, uns ulls sorpresos, un “ara m’hi torno”, un adéu, i res més.

    Un record.

  14. Elia Nadal diumenge 26 de juliol de 2009 - 10:25 h

    Ha passat el temps, la vida ens ha allunyat, però quan ens veiem es pot copsar el lligam d’aquelles mirades, d’aquella complicitat, d’aquell amor que vam compartir.

    Quina joia ser una part de la teva història…

Deixa un comentari