Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Comencem!-Deures per a casa.

La platja i el marDeures per a casa:

1. Escriure cada dia una mica. Deu minuts seguits ja m’està bé, però si són diaris.
2. Abans d’agafar el bolígraf, (això implica el teclat, la ploma, el retolador, el llapis o allò que cregueu més adient) penseu quina tècnica voleu seguir i, com a títol, poseu-hi el seu nom. Per exemple: “Automàtica”, “Automàtica 2”, “Somnis”, etc. És llavors quan podreu començar.

3. Un dia a la setmana si no pot ser més, -no cal que sigui sempre el mateix, però sí que us preneu seriosament el fer-ho- pengeu com a mínim dos dels vostres escrits a l’entrada corresponent.
És important perquè quan arribem a parlar dels narradors, els diàlegs i aquests temes ja tindrem material des del qual treballar.
4. I si encara teniu temps i no ho heu fet, visiteu les entrades anteriors del blog i deixeu els vostres comentaris.

Us espero. Ànims i bones lletres!!

Temari: Mercè Rey.
Imatge: Alejandro Herdocia.

11 Comentaris fins ara

  1. MELODIA dilluns 20 de juliol de 2009 - 13:58 h

    FIMPT. Gaudeixo meravellada d’aquella dona que amb la seva veu càlida i la seva gràcia convida a ballar amb els seus sons.
    - Has vist la meva mami? -em diuen uns ullets d’una bonica nena que a prou feines deu tenir tres anyets.
    - Hola bonica, no saps on és la mama?. -Em mira encara més intensament i fa que no amb el seu cap. L’agafo en braços i li demano el seu nom. Em diu d’una correguda nom i cognoms. No la entenc. Li faig repetir dos cops més i desisteixo però ella sembla ben tranquil.la. Amb el munt de gent que hi havia a la plaça em va triar a mi. Vés per on. M’alço i faig una llambregada cap a tots els costats. No veig cap noia amoinada buscant la seva nena.
    - De quin color porta el vestit la mama? -Em mira i no em contesta. Juga amb el penjoll que porto al coll i no té cap problema ella. Les seves cametes penjades al meu costat dret van ballant la musiqueta que sona de fons. Passegem entre la munió de gent. Saludo a cares coneguda i cerco sense saber a algú que poder estar patint per la seva criatura. Se’ns acosta una noia que també duia un nen penjat al coll i em pregunta si tinc cap problema. Li comento que estem buscant a la seva mama.
    - Anem a buscar al meu papa? – Ens diu la neneta.
    - Saps on pot ser? -Fa que si amb el cap i amb el seu ditet assenyala cap a l’escenari.
    La gent segueix ballant i cantant. Anem amb cura entre mig de tots ells. Gairebé arribem al davant de tot i un noi s’acosta i se n’alegra de veure’ns.
    - Elsa, on eres? No t’he dit que no et belluguessis del meu costat?. La nena obra els seus bracets i s’agafa al seu pare.
    Ell m’agraeix el gest. Les dues ens mirem i ella em fa un bonic somriure. Marxo tranquil.lament i penso em com m’hauria sentit si m’hagués passat a mi. Hi havia tanta gent !

  2. Mercè Rey dijous 16 de juliol de 2009 - 22:56 h

    Moltes felicitats a vosaltres, que realment esteu fent que aquestes iniciatives segueixin endavant.
    Ana, digues-li a la Montse que vingui a deixar-nos les seves lletres també. Anònim, ara no paris, eh? Ebolina, Silencis, Eva, molt bé. Seguiu, siusplau. Merlina, Melodia, vull més comentaris vostres! Isa, hola de nou, no paris.
    A tots, gràcies i us espero.

  3. Isa Gràcia dimarts 14 de juliol de 2009 - 22:35 h

    Crec que he deixat els meus comentaris a l’altre lloc on no tocava, per la propera a veure si ho encerto. Ha estat culpa de la impaciència que em trepitja les mans. Estic gaudint molt de la lectura dels vostres escrits. Ens llegim.

  4. MELODIA dilluns 13 de juliol de 2009 - 13:47 h

    Uaalaaa Mercè. Quina bona iniciativa !!
    Acabo de tornar de Roma. Tinc moltes històries que intentaré anar-vos explicant. Hem fet uns dies amb la Coral i vinc amb molt bon gust de boca.
    Què bé tenir aquest oportunitat per no desconectar-nos a l’estiu d’aquesta passió nostra que és l’escriure i a més compartir-la amb gent que també l’interessa.
    Felicitats!!
    Ens anirem llegint

  5. Merlina, la encantadora dilluns 13 de juliol de 2009 - 13:13 h

    Bones a tothom!!, aquesta és una bona idea participativa per a deixar-nos expressar. Intentaré participar, ara que és estiu i el temps és més relaxat…

    Había sido un caluroso día de verano. Ahora, a media tarde, el calor empezaba a desaparecer poco a poco. Tras una fresca ducha, meditaba estirada sobre la cama, en silencio. Contemplaba a su pequeña junto a ella, de apenas unos meses. La observaba con ojos de madre, de amor infinito. Tocaba su suave piel y observaba sus movimientos, todavía incontrolados. Todavía, pensaba, no había empezado ese proceso social que la llenaría de prejuicios y le marcaría su forma de actuar futura, todavía era ella misma, pura, sincera, un bebé precioso.
    No recordaba haberse sentido así en mucho tiempo, quizá nunca llegó a sentirse así, tan a gusto con la vida, con tantísimo amor por dar, sin condición, sin mentiras, sin frustraciones ni peleas. Sólo ella y su hija, deseaba que el tiempo se parara en aquel instante, deseaba siempre sentirse así, pero a pesar de la evidencia de esa quimera inalcanzable, sabía que , aunque no en el tiempo, si permanecería por siempre en su memoria.

  6. Eva E. diumenge 12 de juliol de 2009 - 21:35 h

    “Conjuntos” Han pasado,m,cm,mm, medidas métricas. Son muchas más de las que quisiera tener que contar. Demasiadas. Muchos silencios, muchas palabras no escritas. Demasiadas. Intento leer en el pasado, el presente está expuesto de alguna manera a tu ausencia. Es difícil acostumbrarse. Demasiados días sin ti. Demasiados. Pero no tengo prisa. Antes sí. Será por eso, por el tiempo, por las palabra que no escribiré nunca. Pero eso sí, el tiempo, sin todas sus ecuaciones necesarias para comprenderlo, sabe…o quizá sabrá de qué materia están compuestos los silencios.

  7. Silencis dissabte 11 de juliol de 2009 - 8:49 h

    ESCRIPTURA AUTOMÀTICA

    Em pregunto si puc fer-ho directament aquí, lletra rere lletra, com si fossin els deures, tic tac, tic tac. Però de vegades llegeixo el que escriuen els que ara són els meus companys de taller i em demano si no seré massa pobre escribint. Veig un escrits tan ben acabats que em pregunto si ho fan a la primera. I em sento una mica més perduda perquè jo haig de corregir i corregir fins que arribo a un escrit normalet o que a mi m’agradi al menys.
    Però noto un raig de llibertat que em suggereix que escrigui tal cual, apa, com ho faig ara, mirant només el teclat, sense aixecar la mirada a la pantalla perque jo haig d’anar mirant el teclat, perque escric amb dos dits, com la majoria de gent, espero.
    La alarma. Adéuuuuuuu.

  8. Ebolina divendres 10 de juliol de 2009 - 0:12 h

    Automàtica 1. La nit ja és fosca, aspre. I entro a un xat perquè la soledat no em deixa dormir. I només en trobo més i més. Tots tan i tan sols, tots amb tanta fam de pell. No sé si la Humanitat fa pena o és que sóm un per un els qui en fem. Vull plorar. Per mi i per tots els qui acabo de trobar, cadacú dins la seva gris bombolleta, que anem topant amb les bombolles dels altres. Bonic futur…

  9. Anònim dijous 9 de juliol de 2009 - 15:07 h

    INNOVACIÓ MECANOGRÀFICA (Serveix també, per teclejar a l’ordinador)

    Després de molts estudis, ara, ja he trobat el sistema per escriure a màquina sense (moltes) equivocacions, És un sistema net i senzill. “no mancha ni engrasa”. Ara mateix ho explico. Es pot usar amb tota tranquil•litat. Encara que estic pensant en les possibilitats de patentar-ho, la setmana entrant. Val la pena que t’afanyis, si vols estalviar-te pagar els “royalties”,

    Ja deus saber (ho sap tothom), que tinc la rara habilitat de poder polsar amb un sol dit, fins a set o vuit tecles a l’hora, per deixar, de manera involuntària, totalment incomprensible el text que estic escrivint. Per solucionar aquest greu problema, he provat, amb un cert èxit; aquest nou sistema, de pròpia invenció.
    Me explico!

    Per poder copiar un text (Més endavant, quan sigui més savi, els produiré jo mateix); treballant sobre el teclat, necessito el següent: l’original de l’escrit a copiar; la màquina, ben preparada, amb la seva cinta entintada i, el paper ben col•locat i, sobretot un llapis i paper. Aquests són els elements principals de la funció!

    Començo amb l’original, que sol ser, naturalment, una peça cabdal de la literatura mundial o, un tractat científic de molta volada, com es pot veure a continuació:

    Una vegada hi havia una rateta, que escombrava l’escaleta…

    Miro atentament l’original i, veig que la primera lletra a copiar, és la “U”. Ja és mala sort, és majúscula!

    Cerco la lletra “U” en el teclat. Una vegada he trobat la tecla corresponent, la premo enèrgicament.

    El que he dit abans! Mala sort! Sobre el paper, ha resultat ser minúscula!

    Una altra minuciosa inspecció del teclat i, al cap d’una petita estona, veig dues tecles, una a cada costat, que, cada una d’elles porta un retolet, que diu “MAJÚSCULES”, Em sembla que ja he trobat el truc. Ara ho provaré!

    Canvio ràpid el paper, inutilitzat per l’inoportuna “u” minúscula. Repeteixo altre cop, la primera operació; però, prement simultàniament, una de les tecles anomenades “MAJÚSCULES” El resultat és formidable: una “U” majúscula i majestuosa queda implantada en el lloc corresponent del paper.

    Admiro uns moments, la perfecció del meu treball i, continuo. No és qüestió de perdre el temps! Tinc molta pressa per acabar la tasca i comprovar els resultats del meu nou sistema.

    Aleshores, prenc el llapis amb la ma dreta i, amb tota cura passo ratlla sobre la lletra “U” de l’original. Ho faig, amb tota la picardia, per no repetir inadvertidament la lletra ja fixada sobre el paper.

    Segueixo amb la que segueix, que és la “n”. Cerco, amb dedicació, la tecla que el fabricant de la màquina ha dedicat a la lletra “n”. Al cap de poc temps, la trobo i, quan l’he trobat, la pico amb determinació i seguretat (ambdues coses molt professionals). I, m’afanyo a marcar a cop de llapis aquesta “n”, a l’original. No es donés el cas de que me n’oblidés! S’ha d’anar amb molt de compte!

    El mètode, no és molt ràpid; però és, relativament, segur. Això, si no deixo sense marcar alguna lletra de l’original o en passo d’altres que ni pico ni marco.

    De totes maneres, estic mot satisfet dels resultats. Avui mateix he arribat a escriure una carta, copiant-la d’un model. Que, en el moment d’una sorprenent ràfega d’habilitat; he arribat a escriure, fins a un seixanta per cent, de lletres encertades i situades en el seu lloc en el paper. I, admirablement, quasi es podia entendre bona part del text.

    Només que, m`he equivocat, a l’anar tant de pressa, al posar l’adreça. Però, segons diuen; això pot passar, fins i tot, en les millors famílies.

  10. Ana S. dijous 9 de juliol de 2009 - 12:25 h

    Esbossos 2. La ele.

    Laura es lúgubre, lasciva, larguirucha. Liniera, ligera, ligona, limón amargo. Laura. Lastimosa, lavandera, lastre gastado a latigazos. Lánguida, lanuza, leve lío que no se recuerda al levantarse. Laura. Liberal que no se libra de estar libre ni en los libros.

  11. Ana S. dimecres 8 de juliol de 2009 - 23:11 h

    Esbossos 1. La exposición.

    He disfrutado mucho de la visita a la exposición de las ‘Dones d’empresa’. Mi amiga Montse ha sido una excelente Cicerone y he podido descubrir a mujeres sorprendentes que han puesto las bases de lo que nosotras vivimos hoy en día, ahora mismo. Ha sido muy gratificante y espero que muchas mujeres, y sobretodo muchos hombres, la visiten.
    Después hemos venido a conectarnos a Internet desde la biblioteca, cosa nueva para mí, y he descubierto este blog en el que ahora escribo y que a mi amiga tanto le apasiona. Parece ser que entra todas las tardes al volver del despacho para leer las novedades.
    A mí me ha parecido gracioso pero estoy escribiendo como ella me ha pedido. Dice que disfrutará mucho mañana cuando vea mi nombre entre los comentarios.
    He tardado 20 minutos en escribirlo. Te lo dedico, amiga Montse.

Deixa un comentari