Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Un home de paraula, Imma Monsó

LA TERTÚLIA
Dimecres 3 de maig

Habituals lectores de novel·les, avui comentarem una obra plantejada des de la no-ficció, una obra que neix d’un dol sincer i prolongat, el de l’escriptora Imma Monsó arran de la mort prematura del seu marit.

Maricarmen Quintana comença la roda de paraules definint l’obra com una reflexió sobre la vida, que enganxa, malgrat que té una estructura repetitiva. Observa que l’autora mitifica el seu marit, al mateix temps que s’infravalora.

crisalideEvelia Casado també comenta que el llibre l’ha enganxat força, encara que, com diu la dita “Dios nos libre del día de las alabanzas”. Així, el Cometa, l’absent, el protagonista de l’obra, és dibuixat com un home amb una vida molt plena, entre amics, que més aviat es deixa estimar per ella, la qual l’idealitza i es nodreix de la vida d’ell. Observa que tots dos duen un nivell de vida molt alt, amb grans viatges.

Rosa Llop, que malauradament va perdre el seu marit tot just fa un any, i de manera inesperada, comenta emocionada que hi ha massa semblances entre el cas del llibre i el seu com per poder-ho analitzar amb fredor. Tots dos matrimonis estaven molt units, la pèrdua és prematura, el dol és terrible i també provenen de Lleida, com expressa l’Imma Monsó. La nostra taula resta en silenci davant de l’enyor profund que manifesta la Rosa, i Dolors Juan, també vídua recent, lamenta no tenir el do d’Imma Monsó per poder fer un relat similar del seu marit.

Maria José Fonollosa es pregunta si estem davant d’una biografia o d’una ficció, ja que el tractament narratiu és similar al de la novel·la, i realment no se’n explica tot del protagonista, sinó, sembla, només les parts més admirables.

María Jesús Alonso coincideix a assenyalar la gran dependència de l’autora envers del Cometa, i la idealització que manifesta durant tot el llibre. Veu l’obra, en part, com un desfogament, però també en valora la reflexió al voltant del dol, i anota aquesta reflexió: “Es posible vivir sin memoria pero es imposible vivir sin olvido”. dublinesosLi ha agradat, també, l’estructura, els capítols A o B segons tracti una temàtica o una altra. Hi veu una novel·la d’amor, per l’estil narratiu i les distàncies que crea entre els personatges. Així mateix, reflecteix amb molta delicadesa els tòpics sobre el pèsam. Li crida l’atenció la lluita confessa de l’autora contra el tedi, i la seva dificultat per al diàleg filosòfic amb el seu marit, el Cometa, que li retreu la falta de “logos”.

Dolors Juan reflexiona sobre el títol, “Un home de paraula”: honest i, al mateix temps, comunicador. Valora la cita que fa l’autora d’una obra cimera, Dublinesos, de James Joyce. Considera l’obra un exhaustiu relat sobre el personatge absent, que es llegeix fàcilment malgrat les repeticions, i que ve a representar una mort dignificada.

Marta Gómez valora l’originalitat de l’estructura, i la capacitat d’una persona que, amb el do de la paraula, és capaç de fer sentir i reconèixer el valor d’una altra. També hi veu l’amor-devoció, on “tu quedes anul·ada mentre enalteixes l’altre”. Veu, tanmateix, en aquesta parella, un gran respecte per la llibertat de tots dos, i li agrada com reflecteix la varietat de gustos: en la literatura, en la música. Troba molt bé alguns detalls realistes, com la manera com l’autora i la seva filla corren a rebre el Cometa quan senten el soroll de la porta. Considera que pot ser un llibre terapèutic, tant per a l’autora com a d’altres persones.

Mercè Porta el troba un llibre sincer, escrit des de l’ànima, que no és sentimentaloide, encara que hi hagi molt sentiment. la farmacia del olvidoLa història d’amor que explica és la d’un Amor Absolut, on l’admiració fa que la persona estimada atregui com un imant. Així ho diu l’autora amb una imatge molt clàssica: és una dona que “posa tots els ous al mateix cistell”. Pel que fa al dol, li agrada la idea que el sofriment es pot “contenir”, però no “superar”, i constata que el comparteixen amb la filla, incorporant el pare el la vida diària. Mercè Porta fins i tot ha buscat la identitat real del Cometa, el filòsof Rogelio Moreno, i n’ha trobat el llibre que apareix a la “novel·la”: La farmacia del olvido. Ho tindrem en compte.

Segueix la Rosa Raventós, que el troba un llibre real i ben escrit. Considera que ella està molt pendent d’ell, i que treu molt de profit dels seus ensenyaments vitals.

Ana Jiménez també l’ha trobat un llibre personal i sincer. Destaca les 3 parts: malaltia, dol i tria de la manera com el vol recordar, marcada en aquest cas per la facilitat d’escriure. Considera que, malgrat la idealització del personatge, dóna la sensació que d’alguna manera era ella qui aconseguia portar-lo a ell al seu terreny, i, per tant, acabava tenint el domini de la situació, encara que semblés el contrari.

Enriqueta Olivar hi està d’acord, creu que ella és molt llesta. Sent adoració per la parella, però no se sent infravalorada, sinó que és molt forta. Per això ens explica que, abans de conèixer el Cometa, s’havia enamorat de molts homes, però de seguida hi perdia l’interès. Ell, en canvi, és molt llegit, culte i ric de paraules, i també un “bon vivant”. Ella el va portant al seu terreny. Li agrada la cita de Juan Rulfo, i els noms amb què s’anomenen els uns als altres: ella és la Lot, l’autora.

Finalment, Anna Maria Montané ens diu que li ha agradat moltíssim, ja que ens parla d’un amor etern, infinit, i d’una obra que ens demostra que, mentre existeixi el record, la persona no morirà mai.

L’AUTORA
Imma Monsó

Nascuda a Lleida (1959), va estudiar Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb el llibre de contes Si és no és, que va rebre el Premi Ribera d’Ebre de Narrativa. Aquell mateix any publicà la novel·la No se sap mai. Imma MonsóL’any 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la i Cavall Verd de la Crítica Catalana per Com unes vacances. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció. Durant els últims anys han vist la llum dos llibres d’aquest gènere, Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2004).

Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, a les editorials Tusquets, Alfaguara, RBA i Planeta. També en aquesta llengua, lectors i crítica han dispensat una molt favorable acollida a la seva narrativa. Igualment té obra traduïda al francès, italià, portuguès, hongarès, neerlandès i anglès.

El 2007 guanya el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l’any de ficció, per Un home de paraula. El 2009 publica la novel·la Una tempesta. El 2012 guanya el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per la novel·la La dona veloç, guardonada també amb el Premi El Setè Cel de Salt, el 2013.

L’OBRA
Un home de paraula

L’any 2004, a Imma Monsó se li va morir el seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys. Ella, obrera de la paraula, va començar a escriure, volia capturar cada moment, cada sentiment, tot el procés del dol. Era una manera de fixar el record, però no era encara el projecte de cap llibre. Durant tres anys va escriure i reescriure. Amb els mesos, la perplexitat va començar a ser el motor d’aquesta escriptura que s’anava convertint en procés literari.

un home de paraulaMonsó va trobar una manera de parlar d’ell, de la seva existència i de la seva pèrdua, estructurant cada capítol en dues parts: la A, sobre la història d’amor que van viure, un Amor Absolut diu ella, i la B, sobre el procés del dol, de la pèrdua. ‘Parlar d’ell, de la vida amb ell, de la vida sense ell’, diu. I també: ‘A d’afecte, A d’alegria, A d’arraulir-se al seu costat. B de bàrbar, B de brutal, B de buit. B de brotar de nou’.

Tots els fets que Imma Monsó reprodueix en el llibre són reals, però l’autora reclama que Un home de paraula es tracti com una novel·la. El to és sorprenent: crea un distanciament però també hi ha calidesa, un to que li permet parlar sense ennuegar-se però que fa ennuegar el lector/a.

Hi destaca la capacitat d’observació psicològica, amb la construcció d’un narrador omniscient per sobre de dos personatges que, en realitat, són ella mateixa i la persona estimada; amb una combinació de distanciament i d’implicació que ha trobat, segurament, el punt mitjà. Un treball de distanciament del qual, entre altres, hi ha la petja als noms ficticis que utilitza per referir-se als tres personatges principals; com si, de fet, els convertís encara més en personatges: el Cometa per al company mort, la Lot per a ella mateixa, i la Píulix per a la filla de tots dos. I aquest és, sense dubte, un dels encerts de l’obra, allò que l’allunya definitivament del mer despullament sentimental. Perquè, segurament, Imma Monsó ha escrit l’obra que ella necessitava, però passada pel filtre estilístic, literaturitzada, fins convertir-la en una obra sobre el coneixement personal i l’aprenentatge de la persona que s’estima, sobre la vida i algunes possibles maneres d’afrontar-la. : “De tota manera, mai no sabré què ni com hauria estat aquest dol en altres circumstàncies. Si, per exemple, no hi hagués hagut tantes pàgines per llaurar. Si, per exemple, no m’hagués obstinat a confiar, malgrat tot, en el poder de les paraules”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari