Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Massa felicitat, Alice Munro

LA TERTÚLIA
Dimecres 5 d’abril

Avui ens encarem a la lectura d’un llibre de narracions, 10 relats de diferents extensions, l’últim dels quals entraria en el gènere de novel·la breu (60 pàg.), si hagués estat el propòsit de l’autora. De fet, serà un dels interrogants d’aquesta sessió: quin és el propòsit de l’autora? Fet un petit mostreig previ, hi ha força lectores que es queixen de la duresa de les històries i diuen que no les han pogut llegir de tanta crueltat com contenen. Tenen raó: en la primera, “Dimensions”, tres nens són assassinats pel seu pare que, lluny de penedir-se’n, creu que els ha vist al cel i en vol convèncer la seva esposa. Donem preferència a les lectores que han pogut llegir-los tots, els hagin agradat o no.

Alice MunroComença a parlar Ana Jiménez, que, al contrari de l’opinió general, l’ha llegit de grat i creu que és un llibre per rellegir. Elogia el to col·loquial amb què són narrats aquests drames; la manera com es dóna la informació més cruenta, en un to delicat, i destaca que totes les protagonistes siguin dones. Parlem també de “Forats-fondos”, on el protagonista, un sense-sostre, s’ha adaptat a una realitat diferent: la lectora comenta que n’ha vist de veritat, al carrer, creu que és ben versemblant.

Dolors Juan ha preparat el seu comentari tot fent un petit resum i una valoració de cadascun dels deu contes. Més aviat els ha trobat desconcertants, amb un final obert en moltes ocasions, per exemple en el primer conte, Dimensions.

Rosa Llop ha tingut la disciplina de llegir-los, però no li han agradat gens: els ha trobat uns relats centrats en l’absurd de l’existència, d’un to molt dur, que en ocasions ni tan sols tenen un sentit.

Mercè Porta hi coincideix, creu que la majoria de personatges tenen un rerefons patològic i no creu que la literatura s’hagi de recrear en aquest aspecte fosc de les persones.

Intervé Anna Mª Montané, que ens fa un comentari centrat en la possibilitat que les vivències de l’autora, canadenca, en un marc de diversitat de races i d’idiomes (entre Quebec i Toronto) hagi volgut fer aquest retrat de la humanitat que l’envolta, tot mostrant sense jutjar. Arribades en aquest punt, els proposo un joc: posarem a la pissarra una llista de pros i contres, i mirarem què pesa més en la balança.

sonya-kovalevsky-1850-1891-grangerA part de les lectores que ja hem esmentat, la Maricarmen Quintana, la Maria José Fonollosa, la Rosa Raventós, la Carme Lavall, la Maria Teresa Ventosa, l’Enriqueta Olivar, l’Evelia Casado, la Paquita Puig i la Soledat Marsal coincideixen a opinar que en la llista dels “contres” del recull hi ha la mirada, massa dura i cruel, com de vidre, sobre l’ànima humana. També es fa esment d’algun conte que, en principi, no se sap per què hi és (“Fusta”), més aviat sembla que sigui pel gust de parlar de diferents tipus d’arbre i mostrar com s’obren i quines vetes ofereixen a l’hora de fer-ne fusta. Parlem també del conte “Coses de nenes”, on dues amigues ofeguen una nena “especial” en el decurs d’un campament d’estiu.

La Carme Lavall observa que l’escena està narrada sense detalls escabrosos. Els recordo una escena similar en el clímax de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, una autora que sens dubte coincideix en certs aspectes amb Alice Munro en el tipus de mirada acerada. També parlem de la segona història, “Algunes dones”, on un senyor agonitzant es troba gairebé intimidat per la masatgista, Roxanne.

Enriqueta Olivar destaca, per la seva singularitat, la narració llarga que dóna títol al recull, Massa felicitat. És una biografia de la matemàtica russa Sofia Kovalevski, una dona pionera, que va descobrir les matemàtiques com un terreny idoni per desplegar la seva intel·ligència abstracta i la seva imaginació. Es va haver de casar per poder sortir de Rússia i estudiar amb els genis matemàtics del seu temps. El conte recull els seus últims dies i les seves últimes paraules, que foren, precisament, Massa felicitat. Maricarmen Quintana recorda que el seu nom, Sofia, fou donat en honor seu a un cràter de la Lluna.

He de dir que en aquesta sessió especial, sense roda formal de paraula, ha estat més difícil anotar les intervencions de cadascuna. Ens hem descontrolat una mica, i sens dubte ha mancat l’ordre habitual en les intervencions. Però també ha estat una sessió molt viva i molt rica, i hem arribat a un acord: l’obra ens pot haver agradat o no, però no ens ha deixat pas indiferents! I una conclusió: som unes lectores parladores i apassionades.

Quedem per al 5 de maig, amb l’obra Un home de paraula, d’Imma Monsó.

L’AUTORA
Alice Munro

Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès. premi nobelVa rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013 i el Premi Booker del 2009.

La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d’Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d’Ontàrio. Les seves “accessibles i commovedores històries” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro “un dels nostres (canadencs) més grans escriptors de ficció contemporanis”o, com diu Cynthia Ozick, “la nostra Txékhov”. El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern”.

L’OBRA
Massa felicitat

Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals… Qualsevol diria que Alice Munro, en el recull Massa felicitat, s’ha passat a la literatura sensacionalista. Les aparences enganyen: la violència està en aquests 10 contes per convertir-se en el cor ferit de la trama, que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. crisalideTracta la violència d’una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat ‘Dimensions’) fos inevitable. El que és inevitable és ‘normal’, i la ‘normalitat’ amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l’emotiu, tranquil detallisme de l’anomenada Txékhov canadenca. El més admirable de Massa felicitat és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d’un adulteri que es cou al mateix espai domèstic (‘Ficció’), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda (‘El tall de Wenlock’)– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s’acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l’horitzó. Com si després d’haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l’objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts. massa felicitatMunro explora l’etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O de vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat ‘Cara’, narrat des d’un punt de vista masculí, la dona apareix com l’oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx. A Massa felicitat, Munro torna al gènere del ‘basat en fets reals’ que va posar en pràctica a ‘La vista desde Castle Rock’. Si a ‘Tres roses grogues’ Raymond Carver es conformava observant l’agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l’atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l’univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l’ADN de l’arquetip Munro: l’heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. I quina meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes! (Sergi Sánchez, El Periódico, 2011)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari