Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Punt i final

Trencaones– Els teus cabells ondulats són braus com les ones que moren en el trencaones d’aquesta platja. La teva pell és el llençol que he anhelat en les llargues nits d’hivern, el recer que he buscat enmig de les tempestes que m’han atrapat a la intempèrie. Els meus pulmons només volen respirar l’aire que s’escapa dels teus llavis. No he deixat de pensar en tu ni un sol instant. Et desitjo, et somio, et necessito. T’estimo, musa, t’estimo més que a mi mateix. Torna amb mi.

No puc aturar les llàgrimes que s’escolen per les meves galtes. M’he allunyat de l’Arnau i de la seva estimada musa tant com he pogut, però a la platja no hi ha amagatalls i el murmuri dels seus mots m’arriba a les orelles arrossegats pel vent. Les seves paraules són tan tendres… Fins i tot el pare Capulet hauria perdonat el seu consogre Montagu si hagués sentit una declaració semblant de la boca dels seus fills.

– Demana’m perdó.

Les paraules de la musa ressonen fredes contra la sorra fina de la platja de Ribes Roges.

– Perdó? – l’Arnau s’aparta uns centímetres del rostre de la seva estimada.

– No em vas voler tocar la serenata de violí, ni tan sols mitja, em vas dir que no em necessitaves. Demana’m perdó si vols que tot quedi oblidat.

– Musa, han passat gairebé vint anys! No pots estar parlant seriosament!

– Si no em demanes perdó, me n’aniré i no em tornaràs a veure mai més – la musa es posa dreta i comença a caminar cap a les ones.

– Però… Però… – l’Arnau la segueix a quatre grapes, com un cadell perdut, i s’atura en adonar-se de la meva presència –. Però no li vas dir a la Teresa que em busqués?

– És clar que li vaig demanar que et busqués. De debò et penses que pots ofendre a un ésser llegendari com jo i desaparèixer del mapa sense deixar rastre? Ah, no, de cap manera: a mi ningú no em deixa plantada!

– Però tu… Tu no m’est… No m’estimes?

– Jo? A tu?! – la musa esclata a riure com si fos l’acudit més ridícul que hagués sentit durant la seva vida immortal –. Bona seria que hagués d’estimar tots els artistes amb ínfules que cauen rendits als meus peus. Escolta’m bé, criatura – la musa s’ajup al costat de l’Arnau i li toca la punta del nas amb el dit índex –, no ets més que un miserable mortal que ha descobert que no pot viure sense mi… Fas pena si et penses que jo podria estimar un cuc de terra com tu.

– Mus… Musa… No pots…

– Sí puc – la musa s’aixeca i reemprèn el seu camí en direcció al mar –. Em necessites. Si vols que em quedi, m’hauràs de demanar perdó, m’hauràs de suplicar que et perdoni, t’hauràs d’arrossegar com el cuc que ets. Si no ho fas, no em tornaràs a veure, mai més.

– Doncs fot el camp i bon vent!

Platja de Ribes Roges

El crit de la Jeanne ens fa donar un bot a tots tres. Giro el cap i me la trobo dreta al meu costat, amb els braços en forma d’àmfora i mirant desafiadora la musa que s’ha aturat en sec a tocar de les onades. La Mari Ona i en Pere de la Barca també han aparegut sense fer fressa i es miren la musa amb cara de pocs amics.

– Jeanne, quant de temps… – murmura la musa empetitint els ulls –. Com et va la vida?

– De puta mare des que et vaig borrar de la meva llista d’amics del Facebook!

– Tu també la vas borrar, borrar? – intervé la Mari Ona –. Mira, com jo. Sabies que la molt porca, porca, em volia cobrar 3.000 euros per inspirar-me a on s’havia amagat el caniche de l’alcalde?

– Mari, controla la llengua… – mussita la musa serrant les dents –. No crec que tinguis edat per fer-me enfadar. No deus voler que t’inspiri un petit accident, oi que no, vella xaruga?

En Pere de la Barca es posa davant de la Mari Ona com si volgués protegir-la amb el seu cos.

– El qui faltava pel quartet! – exclama la musa obrint els braços –. El somiador empedreït que vol que tots els escriptors del món s’oblidin de mi – la musa esclata a riure –. No t’has adonat que és una batalla perduda, beneit?!

En Pere de la Barca respon amb un gruny.

– No tinc raó, potser? – pregunta la musa girant-se cap a l’escriptor que encara continua a quatre grapes –. Arnau, per què no li demostres que s’equivoca? Demana’m perdó, demana’m que torni. Tornarem a ser un tàndem invencible. No tens ganes de tornar a ser un escriptor famós?

L’Arnau abaixa la mirada i es posa dempeus. Agafa una de les mans de la musa entre les seves i s’escura la gola abans de començar a parlar.

– Musa, jo…

– No!

– Aturat!

Passeig Marítim de Ribes RogesDues dones apareixen corrents des del Passeig Marítim de Ribes Roges, travessen la platja i s’aturen al costa de l’Arnau.

– Què voleu vosaltres dues?! – exclama la musa enfurismada.

– Jo sóc… L’Ana Teresa… – es presenta la primera entra esbufecs.

– I jo… La Pepa… Castelló… – continua la segona mentre també malda per recuperar la respiració.

– Sóc l’editora de la Jeanne…

– I jo… La d’en Pere de la Barca…

– I vull fitxar l’Arnau! – afirmen les dues a l’uníson.

– Jo ho he dit primer! – crida l’Ana Teresa.

– No, jo! – replica la Pepa Castelló.

– Es pot saber què està passant?! – pregunta la musa alliberant-se de les mans de l’Arnau d’una estrebada.

– Crec que en Pere i jo hem tingut la mateixa pensada – respon múrria la Jeanne –. Vam rebre el relat que ens va enviar la Teresa i el vam reenviar a les nostres editores: volíem demostrar a aquest talòs que no et necessitava per una punyetera merda.

– I crec que això demostra que no et necessita – afegeix en Pere mentre s’interposa entre les dues editores per separar-les.

– L’Arnau em necessita! No pot viure sense mi! – crida la musa fora de si, agafant les mans de l’escriptor –. Què és el què m’estaves a punt de dir abans que apareguessin aquest parell de sonades?

– Musa, jo… – mussita l’Arnau deixant la mà de la seva estimada –. No et necessito.

– Què?! – la musa es mira l’escriptor amb els ulls esbatanats i recula cap a les onades fins que l’aigua li arriba als genolls –. Què has dit, insensat?!

– Crec que ha dit que te’n vagis a prendre pel sac – tradueix la Jeanne amb un somriure d’orella a orella.

– Ramat d’escriptors desagraïts! Us penedireu d’aquesta decisió! – amenaça convertint-se en un figura d’aigua –. No em tornareu a veure mai més!

L’estàtua d’aigua explota i es converteix en una pluja fina que desapareix engolida per les onades. La musa desapareix en el no res, com si mai no hi hagués estat, com si mai no hagués existit.

– Jo fitxaré l’Arnau!

– El fitxaré jo!

L’Ana Teresa i la Pepa Castelló continuen discutint. La Mari Ona m’agafa la cara entre les mans i em fa un petó al front.

– Tot gràcies a tu, criatura, criatura.

– A mi? Però jo… Jo no he fet res.

– Ens vas enviar el puto escrit – ratifica la Jeanne, clavant-me un cop a l’espatlla en senyal d’aprovació.

– L’Arnau ha vist que no necessita la musa gràcies a tu – confirma en Pere de la Barca, assentint amb el cap.

L’eludit se m’acosta, aparta la Mari Ona i m’abraça. Abans que me’n pugui adonar, està plorant sobre la meva espatlla.

– Com t’ho podré agrair?

– Nosaltres tenim una idea! – salten les dues editores alhora –. Per què no l’ajudes a ajudar a escriure?

– Com? – pregunta l’Arnau trencant l’abraçada.

– Ens ha parlat dels relats d’aventura, dels de gènere negre i dels de fantasia – resumeix l’Ana Teresa –. Ens ha mostrat la importància de descriure amb els cinc sentits, la diferència entre el dir i el mostrar i el poder cabdal dels detalls. Ens ha fet veure que no és el mateix que la història l’expliqui un déu tot poderós, algú que hi era o el mateix protagonista. Ens ha ensenyat a construir un personatge a partir de com parla, de com el veuen els altres o de com actua.

– Però encara ens queden milions de coses per aprendre! – intervé la Pepa Castelló.

– Què? – insisteix l’Arnau.

– És una llarga història… – responc per tancar el tema.

– I per què no me l’expliques mentre fem una cervesa? – em proposa picant-me l’ullet.

– Què?! – exclamo posant-me vermella com un pebrot.

L’Ana Teresa i la Pepa Castelló deixen escapar unes rialletes i fugen corrents cap al Passeig Marítim. La Jeanne, la Mari Ona i en Pere de la Barca desapareixen sense deixar rastre abans que me’n pugui adonar. L’Arnau m’agafa de la mà i comença a caminar en direcció al xiringuito que ens queda més a prop.

Qui m’hauria dit, fa vuit mesos, que la recerca de l’escriptor més prometedor dels anys noranta acabaria amb una cervesa a la platja de Ribes Roges? Hem après a escriure quan no sabíem què escriure, a escriure amb restriccions per esmolar la nostra creativitat, a corregir els nostres textos. Hem après a escriure sense esperar l’ajuda de les muses, hem après que a escriure només se n’aprèn escrivint. Només ens queda una lliçó, l’última i potser la més important: quan escrivim, escrivim per algú. El lector és una part fonamental del procés. Sense ell, nosaltres, vosaltres, els escriptors, no som ningú. Us proposo un últim exercici. Agafeu un dels relats que hàgiu escrit i llegiu-lo en veu alta. Com sona? S’entén? Diu el que volíeu que digués? Busqueu un amic, un familiar, un conegut o un desconegut i llegiu-li el vostre relat. Què li sembla? Si us hi animeu, fins i tot podeu gravar un vídeo, penjar-lo a internet i compartir-lo amb tots nosaltres.

una cervesa

La recerca s’ha acabat. Deixeu que, aquesta vegada, sigui jo la primera a presentar l’exercici de la quinzena. Vosaltres heu estat els meus lectors. Què us han semblat els escrits de cada quinzena? El taller ha estat com us esperàveu que fos? Què us ha agradat? Què no us ha agradat? Què milloraríeu? Què mantindríeu? Totes les opinions seran rebudes amb els braços oberts!

Ens veiem entre lletres!

M.T. Saborit.
Taller d’Escriptura Creativa Negre Virtual.

4 Comentaris fins ara

  1. Ana Teresa diumenge 29 de maig de 2011 - 11:39 h

    Primer de tot moltes gràcies per veure’m convertida en protagonista de ficció. M’ha fet molta il•lusió.

    No sé que puc afegir a lo que han dit els meus companys de curset. Perquè subscriu totes les coses positives que es puguin dir.

    Voldria remarcar com a element negatiu, encara que penseu que sóc una desagraïda, la poca durada del curs. Sé perfectament l’esforç que ha fet la biblioteca per programar activitats culturals en temps de retallades (i les culturals solen ser les primeres) i voldria donar les gràcies però se m’ha fet molt curt.

    M’he sentit molt implicada, Mª Teresa, amb les teves correccions que, curiosament, m’han animat a continuar escrivint perquè de seguida podia comprovar que tenies tota la raó. Però també has incidit en les nostres habilitats per a continuar desenvolupant-les

    Sincerament no sé que més puc agregar. Suposo que, tard o d’hora, continuarem en el blog fent coses. Tant de bo que sigui aviat.

    Petons a tothom

  2. Pepa Castelló dimarts 24 de maig de 2011 - 16:45 h

    envolguda Teresa, ha estat un any ple de satisfacció “literària”. He trobat genial la manera en que conduïes les sessions. És la primera vegada en que he participat en un taller virtual i ho he trobat fantàstic i còmode. També escriure en català, que per a mi és més difícil, va ser un repte.
    Cada quinzena llegia àvidament el teu text i pensava en que bé que t’ho passaves (!). Això em creava una curiosa relació amb tú, tot i així que no sé quina imatge posar-te.
    Vaig patir i alhora gaudir amb el relat detectivesc. És el que més feina em va donar, sobre tot per que no imaginava que havia de fer servir els treballs anteriors i em va costar de lligar-ho.
    Va haver una proposta que no vaig fer, ja que na sabia com entomar-la, però també vaig pensar que està bé deixar de fer.
    Bé, m’agradarà molt continuar la propera temporada.
    També vull comunicar que estic entusiasmada amb la feina de la Biblioteca. Tota la informació penjada en el blog que és boníssima, i que m’ha fet descobrir llibres o autors i autores.

  3. LAURA diumenge 22 de maig de 2011 - 22:54 h

    El curs d’escriptura m’ha semblat molt bo.
    La història de l’Arnau que va seguint tot el curs i de la que van sortint tots els deures pels alumnes molt encertada. Excel·lent història.
    L’Arnau s’ha trobat amb múltiples facetes, igual que nosaltres que hem tocat tots els gèneres literaris.
    Espero amb impaciència el pròxim curs i saber quina ens en té preparada, aquesta professora, que d’imaginació no n’hi falta. Jo he disfrutat i après moltíssim.
    Moltes felicitats per la professora i per la biblioteca de Vilanova. Iniciatives com aquesta és el que necessita el nostra país. Enhorabona.
    Moltes gràcies.

  4. Jonàs Dantès diumenge 22 de maig de 2011 - 12:54 h

    Vaig trobar aquest taller per casualitat, tot cercant un llibre (no precisament de literatura) per aquestes beneïdes biblioteques que tenim la sot de tenir en aquest nostre país. No; no el trobí a Vilanova, però això tant és. Un servidor mai no havia escrit res que no fos una carta, una anotació, o una llista a fi d’apuntalar la memòria. El taller ja estava a mig curs, tot i així em vaig atrevir a provar-ho. M’ha agradat molt fer-ho i agraeixo en gran manera els seus benèvols comentaris i les encertades correccions. D’altre banda, sento no poder opinar res dels seus textos. Seria d’una petulància extrema que algú com jo, novençà en el tema, i que no te ni idea ni tant sols de com s’ha de estructurar un relat, ho fes.
    Molt agraït per tot, Molt bones vacances per tots aquells que tinguin la sort de fer-ne i tant de bo hi hagi una nova temporada.
    Salut i lletres!!

Deixa un comentari