Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Quan va despertar…

Moqueta vermella, cadires entapissades de vermell, làmpades vermelles, parets pintades de vermell. Només els enormes quadres de colors pastel i els tapetes verds de les taules s’atreveixen a desafiar el vermell absolut que ens envolta. En contrast amb l’eixordadora sala de màquines escurabutxaques que acabem de travessar, la sala de joc del Casino del Castell de Peralada es podria confondre amb el claustre d’un convent de clausura. En Pere de la Barca, que minuts abans governava el timó de la llanxa com si fos l’amo dels set mars, ara es mou per la sala com un pop fora de l’aigua. Sense la seva inseparable capa negra, que els guàrdies l’han obligat a deixar al guarda-roba de l’entrada, i vestit amb esmòquing i camisa blanca, sembla més un pingüí marejat que un escriptor de renom internacional.

- Andreu, vols ensenyar les cartes sí o no?

- Què passa, Lletraferit, se t’ha menjat la llengua el gat?

Flor imperial«Andreu… Lletraferit?» Com en una pel·lícula del circuit independent, giro el cap a poc a poc. La meva mirada es fixa en la taula que hi ha en un extrem de la sala. El tapeta verd està cobert d’ampolles buides i copes mig plenes. A una certa distància, una dotzena d’homes i dones segueixen l’espectacle sense perdre’s ni una coma. Només hi ha tres persones assegudes al voltant de la taula: una noia d’escot prominent, que sembla voler-se menjar els seus adversaris amb les ninetes dels ulls, un home rodanxó que es mira la noia amb lascívia i l’Andreu Lletraferit amb ulleres de sol. Per fi! Sento com una onada immensa d’alegria s’apodera del meu cos. L’he trobat! Per fi l’he trobat! Per fi! Avanço un parell de passos per acostar-me a l’Andreu, però en Pere de la Barca s’interposa en el meu camí i m’atura amb un gest enèrgic

- Es pot…?! – la protesta mor en els meus llavis en adonar-me que les mans de l’Andreu tremolen com unes castanyoles, unes mans pàl·lides i esquelètiques que semblen més pròpies d’un cadàver que no pas d’un ésser que encara respiri.

- Lletraferit, ensenya les cartes! – exigeix la noia de l’escot.

L’Andreu respira a fons i descobreix les seves cartes: una A, una K, una Q, una J i un 10; cinc cartes de trèvols. Una exclamació de sorpresa s’escapa dels llavis de tots els presents.

- Una flor imperial?! – xiscla l’home rodanxó aixecant-se d’un bot.

- Guanya el senyor Lletraferit – sentencia el croupier.

L’Andreu recull les fitxes que ha guanyat sense obrir la boca, visiblement més pàl·lid del que estava trenta segons abans.

- Has fet trampes! – sentencia la noia.

L’Andreu atura el gest en sec.

Llanxa- Perdó? – pregunta el croupier.

- Li dic que ha fet trampes!

- Jo no… Jo no he… – quequeja l’Andreu, retrocedint sota la fúria de la noia -. Jo no he fet…

L’home s’entrebanca amb les seves pròpies cames i cau estès a terra. Un eixam de cartes de tots els números i colors fuig de les seves butxaques i s’escampen al seu voltant. Abans que ningú pugui reaccionar, en Pere de la Barca es carrega l’Andreu Lletraferit a l’espatlla i comença a córrer cap al jardí.

- Corre! – m’ordena en passar rabent pel meu costat.

Davant de la mirada assassina de tots els presents, em poso a córrer amb tota la força de les meves cames.

- Atrapeu-los!

- Es pot saber què està passant?! – xisclo en sentir l’exèrcit de guàrdies que ens trepitja els talons.

- Corre i calla! – m’etziba l’escriptor girant per una cantonada a l’últim minut.

Els seus passos es dirigeixen en ziga-zagues en direcció a la claveguera de la que hem sortit minuts abans. Sense necessitat que em diguin res, em llenço sobre la trapa i l’aixeco com si fos feta de cotó fluix. En Pere de la Barca baixa per les escales metàl·liques carregant l’Andreu i em llenço al seu darrere. Abans de tornar a col·locar la trapa a lloc, tinc el temps just de veure com l’home del somriure sardònic de Sant Ferran apareix per la cantonada capitanejant els guàrdies, amb una pistola a la mà que apunta en la meva direcció.

Augusto MonterrosoL’escriptor engega el motor de la llanxa i s’allunya de l’escala a tota velocitat. L’Andreu ha quedat abandonat sobre el terra de l’embarcació en una posició estrambòtica, com una nina espatllada. No sabria dir si dorm o si s’ha desmaiat. Al cap d’uns minuts que se’m fan eterns, en Pere de la Barca alenteix la velocitat i s’atura del tot. Calla i escolta. Ni un motor, ni un crit. Ni rastre dels nostres perseguidors.

- Què està passant?! – pregunto amb una nota de pànic que fins i tot a mi em m’espanta.

- Has llegit mai a Augusto Monterroso? – em pregunta ajupint-se al costat de l’Andreu i col·locant-lo en una posició més confortable -. «Quan va despertar, el dinosaure encara era allà.»

Es pot saber què s’empatolla?! I el què és pitjor, per què em sembla que no augura res de bo? Mentre recupero el ritme cardíac, us animeu a escriure un últim relat de fantasia? Segur que sí! Teniu 500 paraules per construir un relat inspirat en el misteriós microrelat de Monterroso: expliqueu un somni, hi ha de sortir un pop i un bruixot i, al final, el protagonista s’ha de despertar amb un sotrac al niu d’una dragona.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit.
Taller d’Escriptura Negre Virtual.

11 Comentaris fins ara

  1. M. T. Saborit diumenge 1 de maig de 2011 - 14:06 h

    Voleu participar al «Primer Concurs de Relat Curt NegrOliva»?

    Feu clic AQUÍ!

  2. M. T. Saborit diumenge 1 de maig de 2011 - 14:04 h

    MELODIA

    Un relat molt tendre. Aquesta és la frase que utilitzaria per resumir el teu text. La nena que se’n va a dormir cansada, que agafa un llibre, que somia amb una dragona… Que s’acaba despertant sobresaltada perquè farà tard a l’escola! (Quins temps quan aquest era un dels nostres grans maldecaps…)

    Si ens centrem en la redacció, però, m’ha semblat una mica enrevessada de llegir. El teu relat és com un joc de nines russes, amb una història dins d’una altra història:

    => La història de l’Elsa, la nena, que llegeix abans d’anar a dormir i que ha d’escriure un conte per Sant Jordi
    => La història de la protagonista del conte que llegeix la nena: la Xènia (una dragona? una bruixa?) que escolta les històries del bruixot, que a vegades fa trastades i que està cansada d’un món sense terra
    => Les quatre històries que explica el bruixot: la de la Princesa de la Lluna, la de les neus del Blanc Kilimany, la del pop Malgirbat, la de la dragoneta Tibera a qui li encantava llegir
    => El somni de l’Elsa amb la dragoneta Tibera com a protagonista

    La idea és molt bona, però quan llegim el teu relat és difícil seguir en quina història ens trobem en cada moment: el lector ha de rellegir el conte més d’una vegada per entendre què li estàs explicant.

    Per posar-te una exemple, et copio un dels fragments que m’ha semblat especialment confús. «Va començar a badallar i els ulls anaven tancant-se quan en un moment donat es va veure dalt d’un penya-segat. No va saber com s’ho havia fet, però es trobava dins de la història i es va adormir profundament. Un fort llamp la va despertar de cop.» Està somiant? Està desperta? Es torna a dormir? Es torna a despertar? Qui somia, l’Elsa o la Xènia?

    Deixant de banda aquest punt, com ja t’he dit, la teva història m’ha semblat molt tendre. M’ha fet tirar enrere en el temps i m’ha dibuixat un somriure als llavis. Quina llàstima que tot fos un somni! Espero tornar-te a llegir a la següent quinzena.

  3. M. T. Saborit diumenge 1 de maig de 2011 - 14:04 h

    ANA TERESA

    « (…) poseía la misma fuerza expresiva que las piedras que formaban la pared», « (…) del mismo naranja que nos obligaría a cerrar los ojos en una puesta de sol»,… Com és habitual, el teu relat està poblat de frases amb una força visual increïble. Com ja t’he dit moltes vegades, crec que aquest fet és una de les teves grans fortaleses, ja que al lector li és fàcil d’entrar en les teves històries i sentir-s’hi captivat.

    Després d’aquest incís, passo a comentar-te un parell d’aspectes que des del meu punt de vista podries millorar. Mentre llegia, m’han sobtat un parell de girs del teu relat.

    El primer, és l’escena en què el pop arrossega el protagonista i el deixa en una sala. Fins llavors, tot són mal averanys. «Y no los más queridos», «La oscuridad al otro lado no me revivió el miedo»,… El protagonista decideix avançar i llavors és quan ens trobem amb la nota dissonant: «el ruido del agua que me tranquilizaba». No havíem dit que tot eren mals presagis? No hauria d’estar nerviós? No hauria d’estar com a mínim alerta i en tensió, preparat per arrencar a córrer al mínim signe de perill?

    El segon moment que no m’acaba de convèncer és quan està parlant amb el mag. Fins llavors hem vist a un protagonista segur de si mateix, fins i tot «tranquil»: treballa en un diari, ha decidit tornar a a anar a veure el pop per descobrir perquè el mirava, no sembla espantat,… «Me eché a llorar (…), sólo quería mi refugio». Per què plora? Contra què es vol protegir?

    En els dos casos, el lector no entén la reacció del protagonista. L’has preparat per anticipar un ser comportament del personatge i, de sobte, el personatge ha reaccionat de forma totalment oposada a com era d’esperar. La força visual dels teus textos és una de les teves grans fortaleses, però les reaccions poc creïbles dels personatges poden dinamitar la feina feta i fer que el lector acabi abandonant la història decebut.

    «Si querido –me contestó- en cambio, tú has vuelto a tu tamaño original.» L’última frase m’ha semblat genial. Des del meu punt de vista, aquest és un altre dels teus punt forts: saps com i quan acabar una història. Felicitats. T’espero a la següent quinzena!

  4. MELODIA dijous 28 d'abril de 2011 - 23:40 h

    Aquella nit l’Elsa no podia adormir-se. Havia estat escrivint el relat que havia de presentar per la diada de Sant Jordi fins tard i havia perdut la son.
    Va començar a llegir un dels llibres que havia agafat de la biblioteca. Deia: “La Xènia ja estava cansada de nedar i volar. Al seu país no hi havia terra i ella desitjava caminar i cansar-se per muntanyes o deserts, per platges o prats fins que els seus peus li diguessin prou, no podem més!
    El bruixot les nits de lluna plena reunia a tota la mainada per explicar rondalles i històries de llocs llunyans que a ella li encantaria conèixer. Li tenia captivat el cor la història de La Princesa Lluna del desert Milsorres i també la de Les neus del Blanc Kilimany, la muntanya sagrada de neus perpetues. Però li feia una mica de por escoltar les històries del pop Malgirbat que es cruspia als nens que feien malifetes. No li havia dit a ningú però no li agradaven gens. Més d’una nit havia somniat amb ell i ara es tapava els peus molt bé, no fos cas que mentre dormís vingués a vigilar-la i l’agafés per dur-se-la.
    Ella de vegades en feia de trastades!
    Però per sobre de totes les històries, les que més li agradaven escoltar eren les de la Tíbera. Una dragoneta a qui li encantava llegir, sobretot els llibres antics que contenien la pols del temps. Deia que les paraules d’aquests llibres estaven farcides d’un pol•len especial que feia venir més ganes de llegir als lletraferits i per contra encomanava al•lèrgies i malalties estranyes a qui s’avorria o no hi trobava cap encant a la lectura. Només es curaven llegint i escrivint durant temps i tan sols els constants aconseguien guarir-se. Va començar a badallar i els ulls anaven tancant-se quan en un moment donat es va veure dalt d’un penya-segat. No va saber com s’ho havia fet, però es trobava dins de la història i es va adormir profundament. Un fort llamp la va despertar de cop. La Tíbera jeia adormida al seu costat panxa enlaire amb un llibre a les mans i ella en tenia un altre. Recordava que havia volat dalt del seu llom i la dragona li havia mostrat el seu món des de l’aire. S’ho havien passat d’allò més bé i en arribar al seu cau van estar llegint fins que les parpelles van anar cedint a la son.
    - Elsa! Què no em sents? Si no et lleves, farem tard a escola! Vinga afanya’t…
    L’Elsa escoltà la veu de la mare, obrí els ulls i a l’alçar-se va trobar a faltar el niu de la Tíbera.
    Va adonar-se que tot plegat havia estat un somni. Quina llàstima! Va decidir que canviaria el relat fet ahir i amb el que recordava confegiria un de nou i ben fantàstic!

  5. Ana Teresa dijous 28 d'abril de 2011 - 21:36 h

    Se intuía gracioso al otro lado del cristal del Aquarium. El cabezón descomunal, la mirada de loco, sus extremidades desparramadas moviéndose de un lado para otro. La gente a mi alrededor intentaba llamar su atención, burlándose. Pero el pulpo gigante sólo me miraba a mí.

    Era la segunda vez que iba a visitarlo en una semana. La primera, dos días antes, para preparar un artículo para el periódico en el que trabajaba, me había dejado intrigado con esa mirada que me siguió hasta que desaparecí de su vista.

    De pronto, ante el estupor general, uno de sus tentáculos atravesó el cristal y enganchándome del abrigó me arrastró hacia el interior del depósito. Mi cuerpo había atravesado el vidrio con la misma suavidad que un cuchillo al deslizarse por mantequilla y ahora nos desplazábamos a gran velocidad rebasando algas, sorteando piedras y cruzándonos con seres extraños. En algunos creía reconocer personas pero debían ser imaginaciones mías porque todos los parecidos se remontaban a personajes de mi niñez. Y no los más queridos.

    Pronto me vi remolcado hacia un agujero negro cuyo descenso, en la oscuridad, acabó en una sala mal iluminada. Mi pulpo encogido en un rincón poseía la misma fuerza expresiva que las piedras que formaban la pared.
    Me giré al escuchar una puerta que se abría a mi espalda. Sus listones de madera, rematados con clavos, me recordaban la antigua puerta de mi colegio. La oscuridad al otro lado no me revivió el miedo a traspasarla y esta vez no lo dudé. Avancé por un pasillo mientras escuchaba de fondo el ruido del agua que me tranquilizaba.
    Llegué a una estancia oval donde unos murmullos procedentes de una figura acuclillada llamaron mi atención. Una persona de edad indeterminada se inclinaba sobre un gran libro con las hojas en blanco recitando una letanía incomprensible. Al levantarse admiré una sugestiva túnica de terciopelo del mismo naranja que nos obligaría a cerrar los ojos en una puesta de sol. La cabeza, calva, estaba protegida por un gorro negro que me recordaba los cuadros renacentistas que mi padre me mostraba sentado en sus rodillas.
    Con voz grave, me dijo que era un mago antepasado de mi familia por la línea paterna, que estaba harto de mis quejas y mi inmadurez, que el libro en blanco representaba mi espíritu y que le dijera de una vez que necesitaba para convertirme en un adulto. Me eché a llorar y el hechicero cruzó sus brazos con un gesto de impaciencia. Por fin, sin pensarlo, le pedí volver a mi habitación de pequeño, sólo quería mi refugio. Con un suspiro colocó su mano en mi cara y me adormecí. Al despertar algo cálido me rodeaba con un abrazo. Levanté los ojos y Mirta, la dragona de juguete que presidía mi habitación infantil, me sonreía mientras me acunaba. Cuanto has crecido, le dije, arrullado entre los suaves pliegues de su barriga. Si querido –me contestó- en cambio, tú has vuelto a tu tamaño original.

  6. M. T. Saborit dilluns 25 d'abril de 2011 - 15:19 h

    No ho oblideu: si teniu ganes de posar a prova les vostres capacitats com a escriptors, feu clic AQUÍ.

    El «Primer Concurs de Relat Curt NegrOliva» us espera!

  7. M. T. Saborit dilluns 25 d'abril de 2011 - 15:19 h

    LAURA

    Has sobrepassat en 23 mots el límit de paraules establert. Intentaràs tenir-ho en compte per futures ocasions, si us plau? Respectar l’extensió establerta és important per aprendre a valorar què és realment important en un text. Rellegeix el què has escrit. Segur que no et veus en cor d’esborrar un parell de frases? Si ho aconsegueixes, veuràs com la teva història guanya de forma automàtica en concreció i força.

    Has partit de la proposta de la quinzena i has anat més enllà. Com es demanava, la teva protagonista es desperta en el cau d’una dragona, però només per adonar-se que allò també era un somni (o no) i acabar-se despertant en el seu llit. Encara que, al final, si el màgic Andreu apareix per la tele dient que ha vist un pop i un grapat de dracs, potser és que tot va passar de veritat… O que encara continua somniant. A on es despertarà aquesta vegada?

    M’ha agradat el teu relat, però la lectura m’ha semblat poc fluïda, com si avancés a trompicons. Fem una prova. Rellegim juntes l’inici de la teva història: «Des que em vaig convertir en un pop gegantí de color blau la gent no para de perseguir-me, si veig una multitud m’amago no em vull exposar.» Torna-ho a llegir en veu alta. Sona bé? Imagina’t que ho estiguessis explicant a algú. Ho diries així, amb aquesta entonació? Deixa’m que et proposi una alternativa: «Des que em vaig convertir en un pop gegantí de color blau, la gent no para de perseguir-me! Si veig una multitud, m’amago de seguida. No em puc exposar.» Notes la diferència? He afegit una exclamació, per donar més vida al text, he introduït comes i punts per separar les diferents idees, perquè cadascuna quedés remarcada de forma individual, i he canviat un «vull» per un «puc», per donar més gravetat a la història. És una proposta, hi ha mil variacions possibles, però quina de les dues alternatives et sembla més viva? Quan escrivim, hem de tenir sempre en compte que escrivim per a algú. Com li diríem si ens el trobéssim pel carrer?

    En resum, m’ha agradat com has sabut combinar el pop, el mag i els petits dracs i m’ha agradat el joc de miralls que has aconseguit entre els diversos somnis i la realitat. Moltes gràcies per participar. Ens llegim a la següent quinzena!

  8. M. T. Saborit dilluns 25 d'abril de 2011 - 15:18 h

    JONÀS DANTÈS

    En primer lloc, t’he de felicitar: has complert amb el límit de paraules establert. Em sap greu haver-me hagut de fer pesada, i espero no haver aparegut en els teus malsons, però m’alegro de comprovar que has estat capaç d’escriure una història la mar d’entretinguda respectant les limitacions marcades.

    Com ja havies fet en alguna altra ocasió, en lloc d’escriure una història (en aquest cas, amb un pop, un mag i un drac), has escrit una història sobre com podries haver escrit una història. No és exactament el què es demanava, però m’ha semblat un relat molt divertit. Al lector li queda el dubte de saber què hi feia l’autor enfilat en un arbre, però no pot evitar somriure davant de les trapelleries dels petits dracs: fent volar els contes de l’escriptor, vivint en un niu farcit de notes musicals, traient de polleguera el seu sofert veí.

    El teu escrit intenta plasmar sobre la pantalla el flux de pensament del narrador: és àgil, directe i molt visual. El lector gairebé pot sentir la veu de l’escriptor lamentant-se per la seva fortuna. L’únic però que t’hi puc dir és que hauries de vigilar amb les faltes d’ortografia. Per exemple, «són» i «soc» porten accent quan són conjugacions del verb ser, «té» s’escriu amb accent quan és del verb tenir, «perquè» va junt i amb accent quan introdueix un motiu, «sí» quan és una afirmació porta accent i «música» s’escriu amb accent.

    En definitiva, un relat àgil, amè i molt divertit. Espero tornar-te a llegir a la següent quinzena!

  9. LAURA dimarts 19 d'abril de 2011 - 22:09 h

    SOMNI O REALITAT?

    Des que em vaig convertir en un pop gegantí de color blau la gent no para de perseguir-me, si veig una multitud m’amago no em vull exposar.

    Va ser en un amagatall que em va trobar el màgic Andreu. La seva sorpresa va ser majúscula però de seguida em va sotmetre a un rosari de preguntes ben variades.

    Ell era molt curiós, no entrava en raó, allà hi havia un misteri que havia de resoldre i no em deixava marxar. O era obra de la màgia, o de la ciència, l’opció que era un pop de veritat ja la descartava, jo era a fora del mar voltant pels carrers, tenia dues cames, parlava, cridava, sentia i li deia que era una dona que havia desitjat tenir més braços per poder fer més feina a la vegada.

    Es va distreure un moment i em vaig poder escapolir. Respirant a fons vaig emprendre la retirada cap a casa. Sentia els crits de l’Andreu, que no em volia perdre, que m’havia d’examinar. Jo corria i corria tant com podia, estava ben exhausta.

    De sobte em vaig despertar a dins d’una cova estranya amb una forta olor d’encens. Vaig sortir a fora i em vaig trobar amb una dragona i tres dracs petits. La dragona explicava una història fent uns moviments molt còmics, els petits reien molt amb el xou de la seva mare.

    Vaig pensar que el màgic Andreu trobaria molt sorprenents aquells dracs, que potser havien tingut una transformació com la meva. De sobte el vaig veure arribar, estava pujant la muntanya ràpid com una centella, ja veia els dracs, els sentia, estava molt il·lusionat, volia saber qui havia fet parlar un pop i uns dracs, ens va trobar junts, havia de ser la mateixa màgia. L’Andreu estava en la seva salsa i hi sucava pa, ho volia abastar tot.

    Els dracs petits, molt trapelles, parlaven entre si, en preparaven alguna. L’Andreu era un intrús, els molestava, els tocava, no els creia màgics.

    Ho vaig veure clar, seria la fi de l’Andreu, l’havia de salvar, l’Andreu no volia marxar, estava entossudit en saber l’origen d’aquella transformació, deia que ho necessitava, ell volia fer el mateix en les seves funcions, ja el visionava posant-se medalles.

    Vaig agafar l’Andreu amb els meus tentacles, el vaig lligar i me’l vaig emportar, ell cridava que no havia acabat d’investigar. Ens va venir ben just, la màgia dels dracs era molt perillosa. Tots dos vam rodolar muntanya avall, moltíssimes voltes, com una roda de carro.

    Riiingg. Riiingg. Em desperto sobresaltada, amb el cor accelerat, cansada. Necessito una dutxa d’aigua freda, em vull assegurar que estic ben desperta, que el màgic Andreu no em tornarà a perseguir més, me’l miraré amb uns altres ulls quan el torni a veure després de viure amb ell aquests grans somnis.

    Oh! Oh! Per la tele surt el màgic Andreu, està explicant que ha trobat un pop gegantí blau i uns dracs que saben parlar, que tenen sentiments i una màgia sobrenatural lluny de l’abast dels humans, que ho està investigant i que tornarà a sortir si té resultats. Oh no! M’haig d’amagar!

  10. Jonàs Dantès dimarts 19 d'abril de 2011 - 20:09 h

    Mmmm…
    No…
    Des d’aquí dalt, no és veu cap músic.
    És estrany…
    Aquesta vegada no me’n sortiré pas.
    500, eh? Cinc-centes!!! Això és molt per a mi!
    Mai no he escrit res de tant llarg…
    I aquesta musiqueta…
    Aquesta musiqueta m’està posant dels nervis!
    A veure, a veure…
    Si! Això és una bona idea:
    Un pop li fa un encanteri a un bruixot i el converteix en un relat màgic. Una mica de palla per ací, una mica més de palla per allà i ja ho tinc tot solucionat:
    Envio el bruixot fet relat, em menjo el pop amb aquella samfaina tant bona que va fer la dona per sopar…i…
    I vinga! la musiqueta dels nassos! No pararà, no.
    I de on trec jo un pop que faci màgia, eh?
    Pot ser el pop Paul…
    Em sembla que es va morir. Oi?
    Les criatures petites, son molt bufones, en general. Aquestes d’aquí però, tant cridaneres i amb l’afegitó de la musiqueta, no em deixen concentrar. Amb sembla que en aquest moment, no seré capaç d’escriure res que valgui la pena.
    Les mares, haurien de controlar més els seus fillets. Per cert, on deu ser la mare d’aquestes criatures?
    Potser aquesta mare, que no te cura dels seus fills, és la responsable d’aquesta maleïda música que no para…
    On érem?
    Ah! Si! El pop. Ahir vaig escriure 7 pàgines definint detall per detall el pop aquell de la peixateria. Ho vaig poder fer per que hi havia silenci…
    Es clar que, dissortat de mi, aquestes petites i entremaliades criatures, quan estava distret, dels fulls en feren avionets.
    He vist quan els llençaven tot fent-los voleiar. Des d’aquí dalt feia goig veure’ls baixar, tot fent giragonses. Semblava que ballessin al ritme de la musiqueta aquesta insuportable. Mai vaig pensar que fossin el meu fulls!
    Haig de començar de nou, per que, això d’un pop que fa encanteris a un bruixot és massa surrealista.
    A veure, a veure…
    Si! Aquesta és una idea millor:
    El bruixot fa ballar el pop amb la música aquesta impertinent, i, això fa riure i xalar als petits dragonets d’aquest niu. El pop, al estar encantat, no pot deixar de ballar i se sent molt ridícul. Tant, que decideix llançar-se daltabaix del arbre aquest on som (Aquesta dragona, mira que fer el niu pels seus plançons dalt de tot de un arbre… Oh! I amb musica!!)
    Definitivament. Això no va ni amb rodes. Jo no soc capaç d’escriure 500 pàgines, i molt menys, aquí dalt amb aquests dragonets entremaliats i la pesada musiqueta dels pebrots (perdó).
    Calla! Mira qui ve!: La dragoneta!
    -Jonàs!, Jonàs! …Que NO són 500 pàgines! Que són 500 paraules!!!
    -I tu, mare dragoneta de petits dragonets; Com ho saps això?
    -Molt senzill, Jo NO soc una dragoneta. SOC NA SABORIT!!!
    -QUÈÈÈ??
    _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _
    Òndia!, la musiqueta era el despertador!
    Avui tornaré a arribar tard a la feina…

  11. M. T. Saborit dilluns 18 d'abril de 2011 - 12:07 h

    Heu demostrat que us agrada escriure, heu demostrat que no us cal esperar les muses, heu demostrat que podeu escriure històries fascinants amb poques paraules i molt d’enginy.

    La biblioteca ha convocat el «Primer Concurs de Relat Curt NegrOliva». Per més informació, feu clic AQUÍ.

    Us hi atreviu? Segur que sí!

Deixa un comentari