Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Ho sents?

TelèfonLa Ona, Mari Ona, fa estona que parla per telèfon. M’ha fet entrar al seu despatx, m’ha indicat que m’assegués a la cadira de l’altra banda de l’escriptori però, abans que li pogués començar a parlar de l’Arnau Lletraferit, ha sonat el telèfon. M’ha dit que només seria un moment, però fa trenta minuts de rellotge que parla per telèfon.

– Sí, sí – repeteix per enèsima vegada la detectiva –, és clar, és clar – en veure que faig el gest d’alçar-me de la cadira, mou la mà per indicar-me que m’esperi –, no, no, no – m’assenyala l’ampolla de conyac per si vull tornar-me a omplir el got, però a mig gest s’atura en adonar-se que no l’he tocat –, és clar, és clar – agafa l’ampolla i es reomple el seu –, ho entenc, ho entenc, però… – agafa el got i se’n beu tot el contingut d’un sol glop –. No seria més fàcil si me n’envies una foto per e-mail, sí, sí, e-mail? – la Mari Ona es torna a omplir el got –. Sí, sí, millor, millor. Gràcies.

La detectiva penja el telèfon amb un cop sec i em mira amb cara de circumstàncies.

– Em sap greu. Era un client. Per on anàvem? – pregunta tornant a buidar el got.

– Un cas complicat?

– No, no, no – respon negant amb el cap –. No ho sembla pas, almenys, però intentava descriure’m el lloc a on havia perdut el gos, i em deia que era un lloc que feia molta i molta por, i que feia molta por, i molta i molta por, però no hi havia manera de treure’l d’aquí. Li he demanat que m’enviï una foto, una foto, ja decidiré jo si fa o no fa por – afegeix mentre es torna a omplir el got –. No suporto la gent que no et deixa treure les teves pròpies conclusions.

– És la diferència entre dir i mostrar, no?

– Exacte! Brindo per tu! – exclama buidant el got de cop per tercera vegada en pocs minuts –. Hi ha una gran diferència entre dir i mostrar, tot i que a la gent, gent, a vegades els costa d’entendre-ho. En el primer cas, el qui parla és el qui treu les conclusions: diu «això fa por», diu «allò era avorrit», diu «era molt divertit». El qui escolta, no té més remei que creure-s’ho. En el segon cas, en canvi, el qui parla no emet cap judici de valor, es limita a descriure una situació, o una persona, o un paisatge, i deixa que sigui el qui l’escolta el que pugui extreure’n les seves pròpies conclusions.

24 hores de Le MansLa Mari Ona va aixecar-se de la cadira, va acostar-se fins a una de les vitrines i va agafar un llibret de tapes blanques amb lletres negres i vermelles, amb una foto en blanc i negre a la portada.

– «No vaig arribar a obrir la boca – va començar a llegir en veu alta –. No sé si en tenia intenció, tampoc. Abans que poguéssim dir res més, o jo o ell, l’estrèpit de les vint-i-quatre hores de Le Mans va entrar per la finestra. Semblaven milers de motors de tons aguts i ofensius, tots bramulant alhora, com terrorífics crits de guerra salvatges

– Quin ensurt, no?

– Sí, però si t’hi fixes, el text no diu en cap moment la paraula «ensurt», ni la paraula «por», ni cap paraula relacionada. Mostra una situació, no diu res – la detectiva va tancar el llibre –. No demanis llobarro fora de temporada, d’ Andreu Martín i Jaume Ribera, el primer llibre d’en Flanagan. No conec cap adolescent mínimament lector que no sàpiga qui és en Flanagan – comenta retornant el llibre al seu prestatge –. I això em recorda el teu Andreu, Andreu Lletraferit, no? – em pregunta asseient-se de nou a la seva cadira.

Abans que pugui obrir la boca, però, el telèfon torna a sonar.

– Només serà un moment, un moment – m’assegura despenjant l’auricular –. Ah! Hola! Que ja tinc la foto al correu? Un segon, que obro l’ordinador – respon engegant el portàtil –. Sí, sí, és clar, és clar, no, no, no, és clar, és clar, ho entenc, ho entenc, però…

Mentre ella continua parlant per telèfon, reflexiono sobre el què m’ha estat explicant. No és el mateix dir que mostrar, mai no ho és. Si dius, perds intensitat, tot que també és molt més ràpid, en tens prou dient «quin ensurt! ». Si mostres, el lector entra a la història més fàcilment, sent el que li estàs explicant, però necessites utilitzar moltíssimes més paraules. Cap de les dues tècniques és més bona que l’altra per se, es tracta, simplement, d’utilitzar la tècnica adequada en cada moment.

DetectiuLa Mari Ona s’omple el got una vegada més sense deixar de parlar per telèfon. Aquesta quinzena us proposo que descriviu l’escenari del crim que vàreu resumir la quinzena anterior: el vaixell amarrat al port, la casa benestant de Boston,… Busqueu una imatge real a través d’internet i feu-ne una descripció, no us deixeu cap detall: quan el lector acabi de llegir la vostra descripció, però, li ha de quedar clar que és un lloc que fa molta i molta por, un lloc a on era impossible de pensar que hi pogués passar res de bo. I, per descomptat, no podeu dir que «era un lloc que feia molta por». Us hi atreviu? Quan pengeu el text, adjunteu també la imatge real que hàgiu trobat a internet, així la resta de participants podran opinar si la imatge s’assembla, o no, a com se l’havien imaginat. I per fer-ho una mica més difícil, el text ha de ser curt, màxim 250 paraules.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit.
Taller d’Escriptura Negre Virtual.

10 Comentaris fins ara

  1. M. T. Saborit dissabte 5 de febrer de 2011 - 19:17 h

    ANA TERESA

    La teva descripció es realment inquietant. La foto s’ajusta a la perfecció a les paraules que la precedeixen. Una casa aïllada, un jardí mort, un cel gris… I una columna de fum que s’escapa per la xemeneia. El lector no té més remei que posar-se en alerta: està a punt de passar alguna cosa.

    Felicitats, l’escenari que has descrit és un bon punt de partida per un relat de gènere negre.

    A nivell de redactat, però, hi ha dues frases que m’han semblat forçades. La primera es troba a l’inici del text: «Viniendo del pueblo y siguiendo un desvío, un camino forestal, sin otra visión que los árboles que lo circunda, conduce a un páramo cubierto de maleza dominado por una casa que ha conocido tiempos mejores.» Des del meu punt de vista, el text seria més fluid si «sin otra visión que los árboles que lo circunda» ho col·loquessis al final de tot de la frase, ja que, d’aquesta manera, evitaries que el lector s’hagués d’aturar pocs segons després d’haver començat a llegir. La segona frase que m’ha sobtat ha estat «necesitado de una puesta a punto sin límite de presupuesto». En un altre context seria aplaudit, però tenint en compte que el text pretenia ser una descripció que inspirés por, crec que el comentari rebaixa la tensió que havies creat, com si xiuxiuegés «vull fer por… Però no molt».

    Felicitats una altra vegada pel text presentat. Espero tenir l’honor de tornar-te a llegir la pròxima quinzena.

  2. Ana Teresa dijous 3 de febrer de 2011 - 12:54 h

    Viniendo del pueblo y siguiendo un desvío, un camino forestal, sin otra visión que los árboles que lo circunda, conduce a un páramo cubierto de maleza dominado por una casa que ha conocido tiempos mejores. Allí no hay jardín o huerto digno de mención sólo un edificio alargado de dos pisos y tejado plano, en una elevación del terreno, necesitado de una puesta a punto sin límite de presupuesto. Su fachada alguna vez fue de listones horizontales de madera pintados de blanco en las que, en sus mejores épocas, debió contrastar el verde oscuro de sus numerosas ventanas, cuyos cristales auguran inviernos poco confortables en el interior, sin la protección de sus portezuelas ahora desaparecidas.
    Una serie de tablones desvencijados hacen de escaleras para llegar al porche, en el que nunca disfrutarías del fresco en verano o de la visión de un cielo estrellado, ya que su única utilidad aparente es la de encuadrar la puerta de acceso a la casa.
    Algunos árboles que rodean la casa, parecen pobres desamparados elevando sus ramas desnudas como si pidieran amparo. El plomizo cielo gris que impide cualquier atisbo de luz, que les pudiera servir de alimento, no parece hacerles mucho caso.
    Ya ha parado el viento gélido y no se escucha ningún ruido. El páramo queda aislado en un silencio casi tangible. Sin embargo, la percepción de abandono se intuye falsa cuando una columna de humo surge de una chimenea, empeñada en llevar la contraria al intruso que pretenda guiarse sólo por las apariencias.

    Y ahora la foto:

    http://outdoors.webshots.com/photo/2121442810085671016HwUrUD

  3. M. T. Saborit diumenge 30 de gener de 2011 - 15:19 h

    A TOTS

    No passa res si no vàreu presentar un text la setmana passada i, per tant, no teniu cap «escena del crim». Busqueu per internet la imatge d’un lloc que faci por i descriviu-la sense utilitzar la paraula «por». Us hi atreviu? Segur que sí!

  4. M. T. Saborit diumenge 30 de gener de 2011 - 15:19 h

    UNA APRENENTA

    La teva descripció té un vernís poètic que la fa molt interessant: «ones enfurismades … que acabaven morint una vegada i una altra contra el vaixell com un ritual», «orquestra sobrenatural sinistrament entrenada»,… T’has aprofitat de l’entorn per descriure un vaixell que fes por, la qual cosa és un recurs absolutament vàlid en aquesta ocasió, per tant, felicitats.

    Fa unes setmanes ja t’ho vaig comentar, però em veig obligada a repetir-ho: hauries d’intentar treballar una mica més la puntuació. Si t’hi fixes, en tot el primer paràgraf no hi ha ni un sol punt, tot són comes. Com ja et vaig dir, les comes són pauses molt curtes, just per agafar aire i continuar. Els punts, en canvi, són pauses més llargues i serveixen per separar una idea de la següent. Per exemple, comences descrivint tres aspectes que no són un bon presagi. Punt. En aquella hora al vaixell no hi hauria d’haver hagut ningú. Punt. Descrius la bodega del vaixell. Punt. Entens la idea que et vull transmetre? Si ho fas així, el teu text guanyarà en intensitat i el lector entrarà amb molta més facilitat en el teu text. Prova-ho i jo ho veuràs. Ens veiem a la següent quinzena.

  5. M. T. Saborit diumenge 30 de gener de 2011 - 15:18 h

    PEPA CASTELLÓ

    Respecte la descripció i les fotografies que l’acompanyen, perfectes. Quan he anat a veure les fotografies després d’haver llegit el text, m’ha fet la sensació que ja coneixia aquelles imatges, senyal que la descripció les havia retratat a la perfecció. Felicitats.

    Només tinc un però. La segona imatge no fa por. La de la casa sí, la descripció del jardí també, però quan entrem a l’habitatge, amb les escales de marbre i la saleta vermella, la sensació d’inquietud s’esvaeix del tot. Des del meu punt de vista, hi ha massa color i massa llum per poder fer por. Potser ho hauries pogut compensar amb l’ambient. Hi havia un silenci sepulcral? Feia fred? Els mobles eren recarregats i semblaven erigir-se com els amos absoluts de l’estança?

    A part d’aquest petit matís, com ja t’he dit, la descripció m’ha semblat acurada i molt ben treballada. Felicitats una altra vegada. Ens llegim a la següent quinzena!

    PD. A nivell d’ortografia, dues petites paraules que pots millorar: «perquè» s’escriu junt i amb accent quan serveix per introduir un motiu, una raó, etc i «mà» s’escriu amb accent quan parlem de les nostres mans.

  6. una aprenenta divendres 28 de gener de 2011 - 19:27 h

    Foto del vaixell: http://www.joseparnaujuan.webs.com/barco_fantasma.jpg
    Foto de la tempesta: http://jcim.net/Images/CCImages/LightningStorm.jpg

    El cel negre ja no era un bon presagi, ni l’esclat de la tempesta que queia amb ganes sobre el vaixell, menys la mar brava que li provocava un gran balanceig, a aquelles hores en teoria el vaixell estava desert, però es deia que s’havia vist alguna ombra voltant per allà que podia ser d’algun espectre que clamava venjança, els llums del sostre amb un suau moviment feien l’ullet amenaçant de marxar definitivament, el terra brillava amb la claror dels llamps, se sentia una gran tronada a la llunyania, hi havia un fort enrenou a la bodega les botelles feien un xerric esgarrifós, que de tant en tant anaven caient amb força ràbia, una finestra s’obria i es tancava, anava picant junt amb la gran ventada que jugava amb les portes, el terra del vaixell cruixia amb uns cops escabrosos, les fortes ones enfurismades fuetejaven amb ganes les seves parets, on acabaven morint una vegada i una altra contra el vaixell com un ritual, se sentia un fort barbull que glaçava la sang i paralitzava l’esperit.

    El gran balanceig, les ones fuetejant, les portes picant, el vent bufant, les botelles xerricant, els llamps i trons, tot plegat semblava una orquestra sobrenatural sinistrament entrenada.

  7. Pepa Castelló dijous 27 de gener de 2011 - 13:27 h

    http://www.decocasa.com.ar/wp-content/uploads/2008/07/foto-casa-kyle-living-at.jpg

    Aquest és el link de l’habitació vermella. L’altre no funciona Gràcies

  8. Pepa Castelló dijous 27 de gener de 2011 - 13:18 h

    Foto de la casa http://www.listadecasasreposeidas.com/thumbs/foreclosure-1379404-9618.jpg
    Foto de l’habitació vermella http://www.google.es/imgres?imgurl=http://www.decocasa.com.ar/wp-content/uploads/2008/07/foto-casa-kyle-living-at.jpg&imgrefurl=http://www.decocasa.com.ar/vean-

    Una casa grisa a Boston. Gran. Quadrada. Cases al voltant. Jardí feréstec. Aquí és on vivia i on va morir l’Ali Reza. Simetria absoluta per dins i per fora. Disseny racional.
    Quan travesses el jardí per arribar a la casa, sents la olor humida de terra sempre mullada, no hi ha flors, les plantes són arbustives de tija, no massa altes. El porxo està buit, no hi ha ni cadires ni elements decoratius. Les parets d’obra vista pintada de gris, del mateix to fosc de la teulada de pissarra. Finestres i portes emmarcades de blanc. També blanques les sis petites columnes que aguanten al porxo.
    La simetria es trenca per que a l’esquerra hi ha tres finestres de guillotina, com totes les de la casa, i a la dreta tres petites que no s’obren. Les cortines són grises. Les cases del voltant estan massa a prop.

    Quan entrem un espai únic i al fons una escala de marbre blanc, com el terra, que es ramifica en dues branques per pujar a la primera planta. Entrant a ma dreta un menjador a prop de l’escala i davant, a prop de les finestres, una distribució amb els aparells de TV, música, ordinadors i uns confortables sofà i butaques en pell blanca. No hi ha quadres, ni llibres, només algunes fotografies familiars. Especialment de la seva germana petita Leila.
    A l’esquerra, un racó diferent: saleta àrab amb luxosa catifa persa i coixins en seda. Vermell dominant. Aquí és on el vam trobar mort.

  9. M. T. Saborit dimecres 26 de gener de 2011 - 20:21 h

    Bon dia Pepa,

    En lloc d’enganxar la imatge, hauries de copiar-nos l’enllaç web a on la podem trobar, és a dir, la ruta completa que apareix a la barra de direcció: “http://www. …”

    Espero haver-te ajudat.

  10. Pepa Castelló dimecres 26 de gener de 2011 - 11:28 h

    Benvolguda Teresa:
    Al copiar el text no ser enganxar les imatges, desapareixen al possar-ho aquí. Hem pots donar una pista? gràcies

Deixa un comentari