Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Microrelats guanyadors del Concurs JoveOliva 2015

joveolivabDemà dijous, 16 d’abril a les 20 hores es realitzarà a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del Concurs de Microrelats JoveOliva de 2015, en una trobada oberta a tothom. Els microrelats guanyadors d’aquesta tercera edició del Concurs JoveOliva són:

El cas de Peter Pan de Sílvia Rull.
Sí, aquell de Ariadna Verdaguer.
Les històries amagades al bosc de Paula Sierra.
 

joveoliva

Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats JoveOliva.

PRIMER PREMI: Sílvia Rull per El cas de peter pan.

Estimat diari:

Ahir, 25 de desembre, la mare va convidar a tota la família a sopar. Hi eren els tiets, els avis i els cosins; jo era el més petit d’aquests. Amb vuit anys ja m’havia llegit quasi tots els llibres de la biblioteca del meu poble. Però n’hi havia un, que era especial per a mi. El vaig demanar per Nadal. El conte de Peter Pan, el nen que no volia créixer. Em sentia identificat ja que el meu pare volia que llegís contes per a nois de la meva edat o que em centrés en els estudis i em deixés de tonteries. Ningú m’entenia.

En acabar el sopar, tots els cosins vam sortir disparats cap a l’arbre de Nadal, en què cada any col·locàvem un altre accessori, aquest any era una fada. Al meu cosí gran li van portar la play station 4, al següent un ordinador, a un altre un iphone… Tots els regals eren semblants. Va arribar el meu torn. El regal era petit, un llibre, no, no era un llibre, era el llibre. El que havia esperat amb tantes ànsies.

El pare em va enviar a l’habitació. Tenia cara d’enfadat. Els meus cosins eren feliços amb objectes de centenars d’euros. Però jo en tenia prou amb el meu. Vaig romandre a l’habitació, llegint. En acabar el sopar, el pare, va pujar les escales, sentia el trontoll de la fusta sota el seu gran pes. Em va agafar el llibre i se’l va emportar. Però abans va dir una frase que mai se’m oblidarà:

 -Els contes de fades no són reals.

Aquelles paraules em van fer plorar. Poc després, quan tothom havia marxat, vaig sentir una olor a cremat, el llibre. I amb aquest, el meu cor, també va morir.

A la tarda del dia següent, quan tornava de casa d’un amic em vaig trobar amb un cotxe de policies, dient-me que havia hagut un incendi a casa meva, i que el pare no n’havia sortit. Jo vaig plorar, però dintre el meu cap va sonar una frase: “la meva fada ha sigut venjada.”

joveoliva

SEGON PREMI: Ariadna Verdaguer per Sí, aquell.

En una de les botigues més cares del passeig de Barcelona:

-Què fas aquí nena? Ostres, no em diguis que et compraràs aquest vestit Chanel taronja estrident? – Vaig preguntar amb cara de sorpresa tota encuriosida.

-Mira, que demà vaig a un casament d’aquell noi, en Xavi, te’n recordes? – va dir la meva antiga amiga que feia anys que no veia, tot arrapant el vestit cap a ella amb força, marcant propietat.

-No, no sé pas de qui em parles…- vaig puntualitzar jo.

-Sí dona, aquell que va ser el meu ex nòvio , que el vaig deixar jo, es veu que m’ha convidat. Que era mig ximple, de fet el vaig deixar per inútil, no donava la talla a una formosa dona com jo, era de classe baixa, i això, vulguis o no té repercussions, tant en la cartera com en el tarannà. De fet, no sé ni per què me’n vaig enamorar, si és un tapet de metro cinquanta que no aixeca ni dos pams de terra. Quan sortíem de nit, i em posava aquells talons comprats en una de les botigues més cares de París, per aquell admirador secret que encara tinc, doncs semblàvem el tap i l’ampolla, què vols que et digui, jo personalment passava una mica de vergonya. Ara que per recolzar-m’hi anava de perles! Em venia just a la mida.

Ai pobret! Ja te’n explicaré ja. A més de tímid, vergonyós. Un dia va quedar per sopar amb els del despatx i en tota la vetllada només va obrir la boca un sol cop, i la va anar a fúmer al pal:un desastre. No sé pas quina tòtila deu haver enganyat, perquè per casar-s’hi, deu viure amb una bena als ulls. Potser la pobra no devia trobar a ningú més, ai ves, demà sortirem de dubtes. Ja t’ho explicaré!- i en acabar, la meva vella amiga va marxar remenant el cul com una damisel·la en passarel·la.

I… l’endemà, vaig estampar el pastís de nuvis sobre el seu vestit taronja estrident de Channel. Quin greu, valia tants diners!

joveoliva

TERCER PREMI: Paula Sierra per Les històries amagades al bosc.

El record m’envolta en obrir el llibre. S’endinsa en mi en ensumar l’aroma a paraules que desprèn l’exemplar. És un volum de tapa gruixuda, amb gravats daurats a la tapa, de pàgines fines i groguenques, amb una lletra minúscula, paràgrafs discretament camuflats entre ells pel pas del temps; als marges, anotacions de l’últim lector, en una cal·ligrafia il·legible. Abans de capficar-me en la lectura de nou com cada nit, la imatge de la tarda en què vaig descobrir les històries amagades al bosc, submergeix la meva ment en aquell dia.

Aquella tardor no va fer pràcticament fred. El vent s’emportava les fulles groguenques, vermelloses i ocres dels arbres i les dipositava als marges de les voreres, on vestien de color els carrers d’edificis grisos. Mirava per la finestra i vaig pensar que seria un bon moment per sortir, així que em vaig posar l’ abric de pell i una bufanda de llana. A fora es notava més l’aire, però tot i així la temperatura continuava sent força agradable. Caminava a ritme lent però constant. No vaig pensar en cap lloc en concret per anar-hi. Aviat, vaig arribar als afores de la ciutat i vaig decidir entrar al bosc dels voltants. Allà els arbres eren més densos i el Sol càlid de les últimes hores de la tarda es filtrava entre les fulles. Quan el camí començava a desaparèixer vaig entreveure una petita casa de fusta, ocultada pels arbres.

La nit s’estenia ràpidament des de l’horitzó així que em vaig apropar i vaig picar a la porta. No va haver-hi resposta i, al veure que estava entreoberta, vaig decidir entrar. En deixar la porta ajustada per poder sortir més tard, vaig dirigir la mirada cap a l’estança i vaig trobar una gran biblioteca en què el pas del temps havia pres el paper principal. El terra de fusta cruixia sota els meus peus i les quatre parets de l’habitació s’amagaven rere estants altíssims amb un accés per unes petites escales cargolades. Al centre, dues butaques vermelles a joc amb una tauleta de cafè entre elles i una lampareta a sobre.

Vaig pujar les escales i vaig parar-me davant un dels prestatges. Vaig recolzar la meva mà sobre la superfície d’aquest i va tremolar de dalt a baix, com si el fred hagués arribat fins als espais que restaven entre pàgina i pàgina de cadascun dels llibres d’aquell racó. Va caure aleshores un exemplar de tapa dura i vermella. Em vaig inclinar cap a ell, vaig passar la meva mà per sobre retirant la pols restant i el vaig agafar delicadament. Vaig baixar i vaig prémer l’interruptor de la llum, encara funcionava. Vaig asseure’m en un dels seients, vaig deixar el volum sobre les meves cames i el vaig obrir per endinsar-me en la lectura. A fora passaven les hores, a dins romania en un continu rellotge espatllat. Finalment la son es va apoderar de mi.

Vaig despertar quan la llum de les primeres hores del matí va entrar per la claraboia situada al sostre. En recordar la nit anterior vaig buscar el llibre amb la mirada a prop meu. Em vaig aixecar i vaig buscar més profundament per no hi era. Vaig dedicar tot el matí a examinar els prestatges però no hi quedava rastre. La porta seguia ajustada tal com l’havia deixat a la tarda passada i per la claraboia era impossible accedir a la casa. Vaig marxar. El misteri va guanyar a la capacitat d’oblit de la meva ment durant anys.

En les dates del succés es va celebrar una fira literària on hi havia llibres de tot tipus. Vaig apropar-me a una caixa de cartró on hi havia escrit en retolador “llibres antics”. Era allà. L’havia trobat.

Enhorabona a les joves guanyadores!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari