Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2015

joanolivamilaDemà dijous, 16 d’abril a les 20 hores es realitzarà a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del Concurs de Microrelats NegrOliva de 2015, en una trobada oberta a tothom. Els microrelats guanyadors d’aquesta tercera edició del Concurs NegrOliva són:

Mètode científic d’Iris Borda.
El Climent era com el mar en calma d’Àngels Monedero.
Telèfon amb línia directa d’Antoni Alsina.

negroliva

Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats NegrOliva.

PRIMER CLASSIFICAT: Iris Borda, per Mètode científic.

El meu cap donava voltes dins la rentadora. I pum, pum. I ara cops metàl•lics, i de cop aigua als pulmons i de cop se m’adorm la vida. Una volta centrífuga més, i un altre, i un altre, i ja estic a punt de morir suavitzant-ment quan la humana obra la porta de la rentadora i xof, tot d’aigua per terra, i jo viva. I ella vinga a dir: hòstia!, mira que ets ximpleta!, podries haver mort!, hòstia i més hòstia!
La humana mai menteix, i si ella diu que la Leia té set vides, doncs la Leia té set vides. Ni sis, ni vuit: set. Però ara la Leia, gata curiosa, ho vol comprovar, i la humana desconfia. Li vull demostrar que tranquil·la, que puc anar morint tranquil•lament fins a exhaurir totes les vides. Com demostrar-li?: noble art del suïcidi. Així, si la humana tira de la cadena, la Leia salta dins la tassa. La humana calenta el forn, doncs la Leia s’hi amaga dins. Què la humana mou mobles?, vinga la Leia a provar que m’esclafi.

M’assec, vivament esgotada: he saltat de cap contra un clau; he trencat un plat i sang i sang; provo de serrar-me el coll amb el ganivet del pa; tiri-tiri-tirito amagada al congelador. La Leia prova, i prova i sempre viva, viva. Fins i tot he ficat el cap dins d’un calaix, perquè la humana els tanca amb massa força, i he pensat: decapitació. També he recordat allò de l’empirisme, i aleshores: provo de morir, mai puc, repetició de l’experiment, fracàs, conclusió: immortalitat del subjecte.
La humana està capficada i em mira estrany, i no para de parlar-me i dir-me: va, va, sigues bona, Leia meva. La humana no entén res. Vull demostrar-li el que he descobert: sóc immortal. La mort em fuig, adéu, adéu; i per molt que provi: adéu, adéu. Si li demostro, la humana es des-capficarà.

Espero, s’adorm i m’enfilo a la taula. Tot calculat. Damunt les estovalles, una tassa, i la fico a la vora. La finestra és mig oberta, i salto, estiro les estovalles, la tassa cau, la humana es desperta, va al menjador i no m’hi troba. Mira per la finestra i jo caient i caient i caient i caient. Ella crida, però li dic: tranquil·la, tranquil·la. Li dic: ara puc volar!, ho veus?, puc volar i sóc immortal!
No m’entén, perquè plora, però jo no m’he equivocat. Tot i tenir el crani esclafat i el cervell escampat, el trauma de la humana durarà per sempre en sa memòria, i em farà immortal.
Jo tenia raó, doncs: premissa demostrada.

negroliva

SEGON CLASSIFICAT: Àngels Monedero, per En Climent era com el mar en calma.

En Climent era com el mar en calma, com la lluna o les formigues, com les rodes d’una bicicleta, com una missa, totalment previsible i rutinari, la seva vida era un disc ratllat, un llibre d’una sola pàgina fotocopiada i repetida dia rere dia.
Però la seva ment era una altra cosa, allà planejava detalladament i obsessiva les coses més absurdes, imaginava mons que ningú més coneixia ni coneixeria mai, creava universos en els quals vivia i es refugiava.
Mentre el seu cos seguia la seva monòtona vida rutinària, en els últims onze mesos allò que li havia obsessionat era planejar el crim perfecte. Tan perfecte que ningú sabria mai ni que havia existit.

Primer, després de dos mesos sospesant pros i contres va considerar que la Carma, la seva dona, era la víctima perfecta.
La Carma vivia en un món paral·lel al seu, un ésser imprevisible, esbojarrat, inquietant, impulsiu i totalment prescindible que contínuament interrompia el fil dels seus pensaments.

Vuit mesos després, mentre esmorzava i malgrat la xerrameca incessant i molesta de la seva dona com a soroll de fons, va encaixar l’última peça del seu trencaclosques. Sí! Ho tenia! Ho havia aconseguit! Era un pla absolutament perfecte, sense errors, sense fissures, cronometrat fins a l’últim segon, sense res deixat a l’atzar, sense possibilitat d’error, una veritable obra d’art del crim.
Volia tornar-ho a repassar tot de nou: Seria el dissabte perquè aquell dia la seva dona…
Llavors va caure a terra, mort, la seva dona en una arrencada de fúria li va picar al cap amb una paella.

negroliva

TERCER CLASSIFICAT: Antoni Alsina per Telèfon amb línia directa.

En Joan se sentia satisfet, les coses li anaven bé. Encara no feia un any que havia acabat la llicenciatura en dret i ja estava treballant pel gabinet d’advocats Lluc & Sat, el més important de la ciutat. Creia que havia estat molt de sort en trobar aquella feina, el seu predecessor l’havia deixat de sobte, sense previ avís, ara feia sis mesos.

Aquell vespre havia quedat amb la Maria per anar a sopar. Seria un sopar improvisat i informal. Com que no li donava temps d’anar a casa a canviar-se de roba, havia decidit quedar-se una estona més treballant.

A l’edifici d’oficines on tenia el despatx gairebé no hi quedava ningú. Eren les sis de la tarda i a fora ja era fosc, quan el seu telèfon de sobretaula va sonar. Va despenjar l’aparell pensat que seria la seva novia, però en lloc de la veu de la Maria en va sentir una de sonoritat profunda i gutural, que articulava sons sense sentit.

- Aaauuuiii éé èè ia.
- Escolti, digui, qui és?

Quan la comunicació es va tallar en Joan es va quedar uns moments parat amb el mànec del telèfon a la mà. Va pensar que hauria estat un graciós i va penjar. Encara no havia deixat l’aparell que el timbre va tornar a sonar.

- Escolti, no tinc ganes de bromes jo, deixi-ho estar!
- Hola Joan –va sentir la veu de la Maria-. Que passa res? Només et trucava per dir-te que jo ja surto de casa, que et vagis preparant.
- Perdona Maria, és que acabo de rebre la trucada d’algú amb ganes de broma i pensava que tornava a ser ell. No t’amoïnis. Endreço la taula i vaig de seguida cap al restaurant on hem quedat.

S’estava posant l’abric quan el timbre del telèfon va sonar de nou. Va agafar-lo pensant que la Maria s’hauria deixat de dir-li alguna cosa important però enlloc de la Maria va escoltar la veu gutural d’abans. Amb tot li va semblar entendre:

- Avui és el dia.

En Joan va quedar mut i petrificat. Va notar un estrany dolor per tot el cos. Amb la ment enterbolida, la visió se li va tornar borrosa, però just abans de perdre la consciència li va semblar veure que la pantalleta del telèfon de sobretaula li revelava la identitat oculta del seu interlocutor: de cop mostrava un número, el 666. En un segon el cos d’en Joan es va vaporitzar i les partícules van ser succionades a través de les obertures del micròfon de l’aparell.

La primera en arribar a l’oficina l’endemà va ser la Meridiana, la secretària amb qui compartia el despatx. La Meridiana no es va estranyar de trobar encès el llum de sobretaula d’en Joan, ni el mànec del telèfon fora de lloc. Després d’apagar el llum i penjar el telèfon va engegar el seu ordinador disposada a enviar a l’agència de col·locació el missatge de correu que feia dies tenia preparat: “Es busca jove llicenciat en dret….”

Enhorabona als guanyadors i guanyadores!

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari