Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2016

Sin Eco. Anne Holt

holtecoL’assassinat d’un famós xef es converteix en un cas tremendament difícil per la policia d’Oslo. El xef Brede Ziegler era amic de tot el món encara que en realitat ningú el coneixia de veritat. Durant la primera investigació de la qual es fa càrrec després del seu retorn, Hanne Wilhelmsen coneix a Marry, una prostituta de mitjana edat, perduda i sense llar, que resulta ser una testimoni clau en la investigació. Sense pensar-s’ho molt, Hanne Wilhelmsen convida a l’excèntrica Marry a anar-se’n a viure amb ella. Per a Marry aquesta invitació suposa una segona oportunitat a la vida que li permet transformar-se en mestressa de casa i cuinera, així com en l’única persona del món amb les ganyes suficients per sermonejar Hanne Wilhelmsen. Però en el moment menys esperat apareix Nefis, la professora turca de matemàtiques es presenta per sorpresa, decidida a passar la resta de la seva vida amb la dona de la qual es va enamorar perduda i irremeiablement en un centre comercial de Verona, durant l’exili de la detectiu després de la mort de la seva anterior companya sentimental, Cecilia.

logo blog genere negre_AMB LLETRESEn el seu retorn a Oslo, es trobarà que els seus vells amics la refusen i els caps del cos policial la degraden a realitzar tasques administratives. L’assassinat del xef farà que necessitin tots els recursos disponibles i ella és una de les millors. Hanne Wilhelmsen és la detectiu més famosa de Noruega treballa com a inspectora d’homicidis en la prefectura de policia d’Oslo. De família burgesa, els seus pares són uns catedràtics bastant esnobs que van admetre a contracor que la seva filla ingressés a la policia amb 20 anys. Va ser la millor de la seva promoció i és especialista en conduir interrogatoris, gràcies al seu olfacte per saber com tractar els sospitosos. Es porta bé amb els seus companys: Håkon Sand, fiscal adjunt, i Billy T., membre de la patrulla desordre, una brigada de melenuts i rapats que s’infiltren entre els delinqüents.

Ja podeu llegir el primer capítol de sineco

Anne Holt és també la creadora d’una altra sèrie de gènere negre protagonitzada, en aquesta ocasió, pels detectius Stubo i Vick. Aquesta altra col·lecció està formada pels títols: Castigo, Crepúsculo en Oslo, Una mañana de Mayo, Noche cerrada en Bergen i Lo que esconden las nubes oscuras. Aquesta escriptora és, sens dubte, una de les autores de gènere negre de més èxit a Escandinàvia.

  • Noche cerrada en Bergen
  • Sin Eco
  • Una mañana de mayo
  • Lo que esconden las nubes oscuras
  • En las fauces del león
  • La Diosa ciega
  • Crepúsculo en Oslo
  • La broma
  • 1222
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els fills del bufador de vidre, Maria Gripe

    Els nois i noies del Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva s’han trobat avui per parlar del llibre Els fills del bufador de vidre, de Maria Gripe.

    illustracio harald gripeLa primavera marca els esdeveniments de la història protagonitzada pel Klas i la Klara, els nens a què fa referència el títol del llibre. La seva vida transita al voltant d’un material d’allò més delicat: el vidre amb què treballa el seu pare. Però què és més fràgil? El vidre amb què el bufador es guanya la vida o la felicitat de la seva família?

    És ben cert que la família formada pel bufador de vidre, la seva dona, la Sofia, i els dos nens no té grans possibilitats econòmiques. I que el matrimoni no pot donar tot allò que desitjaria als seus fills, però s’estimen i són feliços. Cada primavera, la família sencera viatja fins a la fira per vendre els objectes de vidre que ha fet el pare, si bé el negoci no els ha fet guanyar mai gaires diners. Però com si es tractés d’una mala passada del destí, quan la venda comença a créixer, els nens desapareixen.

    María_GripeA partir d’aquest moment, la vida d’en Klas i la Klara farà un tomb radical. Sense saber com, tots dos germans apareixeran a la Ciutat de Tots els Desigs a càrrec de la Dama i el Cavaller. Però qui són aquests dos nous personatges? En Klas i la Klara no tenen cap mena de record, però saben una cosa: envoltats de riqueses són realment infeliços.

    L’aparició de l’Aleteig Bontemps i la Nana introdueix el toc fantàstic a una història que ens ha fet reflexionar sobre la necessitat d’acumular propietats materials per ser feliços.

    Maria Gripe (1923-2007) era una escriptora sueca i una de les autores més reconegudes internacionalment en l’àmbit de la literatura per a nens i joves. Va estudiar Filosofia i Història de les religions i va començar la seva carrera professional com a professora, però a partit del naixement de la seva filla Camila va debutar com a escriptora.

    illustracio harald gripe_2L’obra de Maria Gripe és fonamentalment realista, si bé hi barreja sovint elements fantàstics i màgics. Habitualment, els nens dels seus llibres són del tot corrents i fàcilment identificables pel lector. No s’hi descriuen grans aventures ni experiències extraordinàries, sinó que l’excepcionalitat dels protagonistes rau en la seva manera de veure el món i d’enfrontar-s’hi. En moltes de les seves obres ha tractat temes com ara l’alcoholisme, l’atur, la mort, la soledat…

    Gripe és autora de prop de 40 títols, traduïts a més de vint-i-cinc idiomes. Algunes de les seves obres més famoses han estat: els tres llibres que configuren les aventures d’Hug i Josefina (1961-1966); La filla de l’espantall (1963); Els fills del bufador de vidre (1964); L’abric verd (1974) i Els escarbats volen al capvespre (1979).

    Bona part dels llibres de Maria Gripe van ser il·lustrats pel seu marit, Harald Gripe, de qui va prendre el cognom. Al llarg de la seva trajectòria professional, l’autora ha estat reconeguda amb premis tan importants com ara la Medalla Hans Christian Andersen l’any 1974.

    Llibres

  • El abrigo verde
  • La casa de la Júlia i el papà de nit
  • Los escarabajos vuelan al atardecer
  • La Filla de l’espantall
  • Els fills del bufador de vidre
  • La hija del espantapájaros
  • Hugo
  • El papà de nit
  • El papà de noche
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La casa de Paco Roca

    lacasaEl pare de José ha mort. Ell i els seus germans tornen un any després de la mort a la casa familiar on van créixer, ara buida, per arreglar-la i disposar-la per a la seva venda. Però un cop allà els records, per a tots ells, tornaran a fluir com un testimoni mut de la seva vida, la casa sembla despertar totes aquelles memòries.

    La casa, escollit Mejor Cómic Nacional de 2015, és la darrera proposta gràfica de Paco Roca, ja havia aconseguit el Premio Nacional del Cómic per Arrugas a l’any 2008, fet que va ser la confirmació definitiva com a dibuixant, un reconeixement per part de públic i crítica que va seguir en obres com El invierno del dibujante, Las calles de arena, o posteriorment Los surcos del azar. El dibuixant valencià ha sentit la necessitat de plasmar, d’alguna manera, els sentiments provocats per la pèrdua del seu propi pare. La història, doncs, es vertebra com un pont entre present i passat per crear, per una banda, un retrat de la figura del pare, i per una altra, alliberar-se dels sentiments fruit d’aquest defunció. Aquest còmic va ser un projecte molt especial, ja que sorgeix de la pèrdua del seu pare, coincidint amb el moment en el que el propi autor va ser pare, i del que recordava molt poc quan va realitzar un esbos abans de començar a crear aquesta història biogràfica.

    procaL’argument reflecteix a través de les seves vinyetes la nostàlgia que cada un dels fills sent en tornar a la casa de vacances familiar un cop el pare ja no hi és. Son tres germans que visiten, primer per torns i després tots junts, la casa familiar per recollir velles andròmines i arreglar-la una mica amb l’objectiu de vendre-la, i que reviuran alguns dels millors moments de la seva infància deambulant al costat de les seves parets.

    Però haurà de ser a través de Manolo, el seu veí i amic, amb qui el seu pare passava les hores arreglant el jardí o parlant d’horticultura. que arribaran a conèixer els sentiments i aspiracions que va tenir en vida. L’autor aconsegueix enarborar una història que esdevé en moltes d’altres històries, en el moment que entren en joc les vivències del propi lector, en el que juga amb l’empatia d’aquest per fer sorgir els seus propis sentiments.
     

    La Casa és el seu còmic més personal, en el qual es reconcilia amb els records i el que significa ser pare i fill i amb el que recupera el registre més sociològic i familiar amb què va triomfar amb Arrugas i que el va portar a un cim del món del còmic i posteriorment del cinema, ja que la seva adaptació com a pel·lícula de animació va aconseguir dos Goya, millor guió i pel·lícula, a l’any 2012 i un ampli recorregut internacional.

    Paco Roca homenajea a su padre

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El Diari de la Cabra Clarke

    M’agrada inventar finals alternatius a les meves pel·lícules favorites. M’agrada conversar amb els protagonistes dels llibres que llegeixo. M’agrada fondre en una abraçada amb els meus amics sense motiu aparent. M’agrada emprendre iniciatives com l’Operació Happiness perquè tothom sigui feliç. ¿Això vol dir que estic boja? Margaret Clarke

    diariclarkeArran d’una crisi nerviosa, Margaret Cabra Clarke ha estat un temps en una institució mental, però ara té ganes de oblidar-ho i per això s’ha inventat la Operació Happiness. Davant els mals rotllos dels assetjadors, els professors terrorífics, i les aventures i desventures que viu a l’institut, ha decidit defugir a través de l’escriptura i el dibuix a través del seu diari. Es una noia de recursos que aplica en els seus moments d’incertesa, quan li són de gran ajuda les converses imaginàries que manté amb els seus personatges literaris favorits, com en Holder, el protagonista d’El vigilant en el camp de sègol, o en Laurence Darcy, el germà petit d’en Fitzwilliam Darcy a Orgull i prejudici. La protagonista té com a objectiu principal, juntament amb la colla d’inadaptats que són els seus amics, estendre ponts entre els grups enfrontats. Però no tothom tindrà la seva mateixa bona voluntat…

    Són moltíssims els capítols que estructuren la novel·la, però són tan curts que s’acaben massa ràpid. Tots ells són explicats des de la veu en primera persona de la protagonista a partir del seu diari. I a sobre, aquest està ple de dibuixos que ambienten la vida de Cabra i totes les seves aventures i desventures omplint de sàtira i humor la lectura. Margaret és una noia independent, lluitadora, i una grandíssima amiga. Els personatges que van apareixent és fan entranyables a mesura que es va passant pàgines, cadascun amb els seus defectes i alguna virtut. Les coses són com són, succeeixen com succeeixen, i per això, han de comptar com passen. Prepareu-vos per riure, llençar-minuts inspeccionant fins al mínim racó de cada pàgina a la recerca de més detalls en els dibuixos, i per sorprendre-davant els finals inesperats que Cabra pensa per les seves històries preferides.

    jpattersson

    James Patterson ha escrit nombroses obres, des de thrillers a novel·les juvenils, i ha estat a partir del gènere per adults en que ha aconseguit el reconeixement de la crítica i també dels lectors, ja que tots els seus llibres han aparegut a les llistes de més venuts del New York Times. És autor de les sèries Els pitjors anys de la meva vida, Me parto i Cazatesoros, i les novel·les de Maximun Ride, les sèries Witch & Wizard i Daniel X, Med Head i la sèrie de detectius protagonitzada per Alex Cross.

    El diari de la Margaret Cabra Clarke

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Headhunters, Jo Nesbø

    BANNER-560

    7 d’abril, la tertúlia

    Aquesta ha estat una trobada diferent. Val a dir que era el comiat del club fins al proper curs, i hem volgut celebrar-lo.

    Va començar amb la presentació de Los perros y los cuchillos d’Alicia Estopiñá, que va comptar amb la presència de l’autora i de l’escriptor José Vaccaro Ruiz, que va presentar el llibre.

    headhunters-670x377A continuació vam comentar Headhunters, de Jo Nesbø, una lectura que ha resultat molt gratificant per totes les clubaires, que han estat d’acord que es tracta d’un llibre amè i que atrapa. Fins i tot va despertar l’interès d’un parell de lectores a les quals d’entrada no els hi cridava l’atenció, i van confessar que de seguida s’hi van enganxar a la lectura.

    La unanimitat ha quedat manifesta en les puntuacions que ha obtingut: Esther: 7; Evelia: 8; Joana: 7; M. Dolors: 8; Josefa: 8; M. Soledad: 9; Montserrat: 8; M. Carmen: 8.

    I tenint en compte que era el darrer dia de les nostres reunions, vam convidar als assistents a un cafè amb galetes. Una bona manera d’acomiadar-nos del que han estat unes fantàstiques reunions que han servit (i serviran) per acostar-nos a la novel·la negra.

     

    Jo Nesbø, l’autor

    Jo Nesbø va néixer a Oslo 1960 en una família de lectors i contacontes. En la seva joventut, Jo Nesbø va ser un futbolista amb talent. Als disset anys jugava a la primera lliga de la ciutat de Molde i estava convençut que arribaria a ser un jugador professional. jo nesboVa deixar l’escola i el seu temps lliure l’ocupava en escriure cançons per als amics que tocaven en una banda heavy.

    El seu somni de futbolista va acabar amb un trencament de lligaments. Va decidir ingressar en l’exèrcit i va ser destinat al nord de Noruega. Allí va estudiar Economia i Negocis a l’escola Norges Handelshøyskole de Bergen, una prestigiosa institució tradicional on, a més, va trobar un entorn cultural de música, literatura i teatre, que el va empènyer a escriure algunes composicions.

    Després de llicenciar–se es va traslladar a Oslo on treballava com a broker. Una nit, va mostrar algunes de les seves composicions a un jove baixista de jazz que coneixia. Van agradar tant que al dia següent naixia un nou grup de rock: Di Derre.

    Després d’un any de treballar de dia com a broker i a la nit tocar amb el grup, Nesbø estava exhaust. Aprofitant que una editorial li va proposar escriure un llibre sobre les experiències de la banda Di Derre, es va prendre sis mesos i va marxar a Austràlia amb la idea d’escriure un relat sobre la vida a la carretera d’un grup de música.

    Entrevista a Jo Nesbø:

     

    Headhunters, el llibre

    Headhunters és la primera novel·la de Nesbø que no pertany a la saga de Harry Hole, que li ha donat fama internacional i consolidat com un dels grans autors europeus del gènere negre.

    portada HeadhuntersEls personatges clau d’aquesta història, Roger i Diana Brown, Clas Greve i Lotte Madsen, tenen un punt en comú: cap d’ells és bo en el sentit estricte de la paraula bo.

    Un, Roger Brown, és el millor caçatalents d’Oslo, un home encantador, un xic acomplexat pels seus 168 centímetres d’alçada, el tipus ideal si no fos perquè viu per sobre de les seves possibilitats i ha de robar obres d’art per no arruïnar-se, i per pagar la seva obstinació de no tenir fills i haver obligat la seva dona a avortar. Diana li correspon, d’entrada, amb l’engany, les banyes i la traïció. oliva 300-loguilloEl tercer, Clas Greve, de passat inquietant i present dubtós, vol obtenir un lloc de treball que només el headhunters té el poder d’atorgar… i ho vol aconseguir al preu que sigui, mentre que el quart personatge, Lotte, que es revela com un ésser dèbil, que no pot desprendre d’aquest passat que la lliga inexorablement…

    Headhunters és com una gran matrioska russa que alberga al seu interior diferents històries dins d’altres històries. Totes independents però totes lligades a aquests personatges que busquen sobreviure i aspiren a aconseguir aquest equilibri en la culpa, a la vergonya, en els remordiments i també en el perdó.

    Tràiler de la versió cinematogràfica de Headhunters:

    D’aquesta manera acomiadem el Club de Lectura L’Oliva Negra fins al setembre. Si t’agrada el gènere negre, no ho dubtis i apunta-t’hi!

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    El cazador de la oscuridad. Donato Carrisi

    el cazador de la oscuridad_donato_carrisiEl coneixement de l’existència de la Penitenciaria Apostòlica és el que va activar la imaginació de Donato Carrisi per escriure El cazador de la oscuridad, segona part d’El tribunal de las almas.

    Si algú ens preguntés quin és el més gran arxiu criminal del món, amb molt probabilitat respondríem que el del FBI o la Interpol, per exemple. Però res més lluny de la realitat. Aquest títol l’ostenta l’arxiu dels pecats mortals, la Penitenciaria Apostòlica.

    Situada al Palazzo della Cancelleria, a Roma, s’hi conserven els arxius vaticans del mal des del segle XIII. Quan un sacerdot, en confessió, tenia i té coneixement d’un pecat mortal no podia atorgar directament l’absolució. En un prinicipi, en l’Edat Mitjana, el perdó venia del Papa directament. Posteriorment, aquesta tasca va passar a mans d’un bisbe i així naixia la Penitenciaria Apostòlica, on romanen des de fa segles les confessions, en primera persona, dels crims més ferotges.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESEls sacerdots que formen part de la Penitenciaria Apostòlica s’anomenen a ells mateixos caçadors de la foscor. Un d’aquests caçadors és en Marcus, un dels protagonistes del llibre. Marcus és un sacerdot penitenciari que té com a missió detectar el mal. Va estar en coma i, en despertar, es trobava en una situació d’amnèsia. Així que ni ell mateix sap ben bé què ha de fer, és un altre company penitenciari qui li filtra la informació que li cal per a cadascuna de les seves missions.

    La imaginació de Donato Carrisi ha convertit Marcus en el darrer caçador de la foscor, però la realitat és que n’hi ha molts. La seva companya d’aventures, com ja ho va ser en El tribunal de las almas és la fotògrafa forense Sandra. Tots dos hauran d’aclarir, en primer lloc, l’aparició del cos esquarterat d’una monja al Vaticà i, en segon lloc, hauran de localitzar un assassí en sèrie que està aterrint joves parelles a Roma.

    El_cazador_de_la_oscuridad_portada_rodonaPrimeres pàgines.

    La intenció de Donato Carrisi és que la sèrie de llibres protagonitzats per la parella Marcus-Sandra estigui formada per 5 títols, incloent-hi El tribunal de las almas i El cazador de la oscuridad. I més ara que el canal de televisió Fox ha adquirit els drets per fer-ne una sèrie.

    Donato Carrisi (1973) és un escriptor, guionista i periodista italià. L’any 2009 va guanyar el Premi Bancarella per Lobos, que es va convertir en tot un fenomen editorial. Llicenciat en Dret, es va especialitzar en Criminologia i Ciències del Comportament. Amb 19 anys va començar la seva activitat com a escriptor teatral. Viu a Roma i col·labora habitualment amb Il corriere della sera.

    Entrevista a Donato Carrisi:

    Llibres

  • El cazador de la oscuridad
  • Lobos
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Thérèse Desqueyroux. François Mauriac

    Je n’observe pas, je ne décris pas, je retrouve. Et ce que je retrouve, c’est le monde étroit et janséniste de mon enfance pieuse, angoissée et repliée, et la province où elle baignait… Tout s’est passé comme si la porte eût été à jamais refermée en moi, à vingt ans, sur ce qui devait être la matière de mon œuvre. François Mauriac.

    tdesqueyrouxChers lecteurs, lectrices

    Avec grand plaisir, ce mois-ci , je vous propose de lire un compatriote bordelais , François Mauriac , grand écrivain, essayiste et critique littéraire né à Bordeaux en 1885. Issu de la bourgeoisie catholique et conservatrice française, le style de son écriture est analytique et très élégant.

    Il fait des études de lettres à la faculté de Bordeaux , passe un temps court à l’École des Chartres à Paris puis se consacre à partir de 1909 entièrement à la littérature où il est repéré par Maurice Barrès, écrivain et homme politique français, qui lancera sa carrière littéraire à travers un fameux article au quotidien L’Écho de Paris.

    Les mains jointes est son premier recueil de poemes écrit cette année là , s’en suivra Adieu à l’adolescence (1911) et il ne cessera d’écrire influencé par l’attraction qu’il sent pour les grands écrivains de la taille d’André Gide, Cocteau, Proust et Radiguet.

    François Mauriac est connu populairement pour ses livres Génitrix (1923), Le noeud de vipères (1932) et Thérèse Desqueyroux (1927), ce dernier étant une de ses oeuvres majeures et celui que nous lisons ce mois-ci où nous y apprécierons comment il explore avec grande maitrise le profil psychologique d’une femme, s’enfouit dans son moi le plus profond et explore son inconscient à travers ses pulsions criminelles.

    Les questions morales comme celles de la chair et de la foi y sont exposées dans une claire analyse et une certaine attraction pour la manifestation du Mal donne vie au personage de Thérèse et le présente à son lecteur comme fascinant et à la fois sensuel ainsi que démoniaque , mais écorché par des passions contradictoires .

    Nous constaterons aussi combien il approfondit et décrit avec beaucoup de vigueur et de perfection la violence des sentiments et des liens de parenté de son milieu social et dans un contexte de province, hypocrite et bourgeois.

    Je vous passe ici-bas une biographie, rédigée par Michel Suffran, qui a été éditée en 1985, dans le supplément du journal Sud Ouest, à l’occasion du centenaire de sa naissance si vous voulez en savoir davantage sur l’auteur.

    L’histoire:

    Thérèse Desqueyroux est une jeune femme mariée par convenance à un riche et respectable bourgeois de la région des Landes, à Argelouse et dont la seule préoccupation est l’honorabilité de son nom et celui de sa famille. Ne trouvant pas sa place et victime du milieu étouffant dans lequel elle vit, elle va tenter de mettre fin aux jours de son mari un peu par hasard, un peu consciemment……..à vous lecteur d’interpréter son action?

  • François Mauriac 1885-1970
  • Biographie
  • Esther Bruna.
    Club de Francès.

    No hi ha comentaris

    Julieta

    julieta_cartelAvui s’estrena Julieta, la pel·lícula número 20 de Pedro Almodóvar. Fa anys que el director projectava portar al cinema aquesta història, basada en tres relats de l’escriptora canadenca Alice Munro (Premi Nobel de Literatura l’any 2013). Quan Pedro Almodóvar estava immers en el projecte de La piel que habito, l’any 2009, va comprar els drets dels relats Destino, Pronto i Silencio. Es tractava d’històries independents, però amb una protagonista comuna i ara, de la seva mà, tots tres conflueixen i prenen forma per a Julieta.

    La intenció primera del director era rodar la pel·lícula en anglès i a Canadà. Fins i tot, va estar localitzant exteriors en aquell país i una actriu amb molts Oscars, de qui no vol descobrir la identitat, li havia confirmat la participació en la pel·lícula. Malgrat això, Almodóvar es trobava molt més segur rodant a Espanya i ha estat aquí on, finalment, ha portat a terme el projecte. La pel·lícula s’ha rodat a tres punts de la geografia espanyola ben separats (Galícia, els Pirineus i Andalusia) per tal d’adaptar els escenaris a les grans distàncies del Canadà original.

    Fins ben avançat el rodatge, la pel·lícula s’havia de dir Silencio. Finalment, però, la coincidència amb l’estrena del darrer film d’Scorsese, Silence, va fer decidir el director manxec, que va canviar el nom pel definitiu Julieta.

    julieta

    Amb Julieta, Almodóvar retorna al drama, al drama més sec, d’emoció continguda i de diàlegs mesurats als mil·límetre. I retorna també a l’univers femení, tot i que de manera diferent a com ho va fer a Volver o La flor de mi secreto. La Julieta protagonista, a qui seguirem al llarg de 30 anys des de 1985 fins a 2015, pren la forma de dues actrius: primer, Adriana Ugarte i després, Emma Suárez i el film explora el dolor, la culpa i el buit del personatge, una mare que fa més d’una dècada que no sap res de la seva filla Antía.

    Almodóvar ha comptat amb actors i actrius amb qui ja havia treballat anteriorment, com ara Rossy de Palma, Darío Grandinetti i Susi Sánchez, tot i que també ha incorporat cares noves, que s’estrenen ara amb el director manxec: Imma Cuesta, Michelle Jenner i Daniel Grao, per exemple.

    Aquí podeu veure el Tràiler oficial de Julieta:

    A les biblioteques de VNG hi podeu agafar en préstec algunes de les anterior pel·lícules de Pedro Almodóvar:

    DVD

  • Los abrazos rotos
  • Los amantes pasajeros
  • Hable con ella
  • La ley del deseo
  • La mala educación
  • Mujeres al borde de un ataque de nervios
  • Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón
  • La piel que habito
  • ¿Qué hecho yo para merecer esto?
  • Todo sobre mi madre
  • Volver
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los perros y los cuchillos, Alicia Estopiñá

    los perros y los cuchillosEnguany, la biblioteca Joan Oliva ha posat en marxa un nou Club de Lectura, en aquest cas, de Gènere Negre. La darrera sessió de L’Oliva Negra, que és com es diu el club, té lloc avui, dijous 7 d’abril. Com a cloenda fins al setembre, moment en què reprendrem el club, comptarem amb la presència de l’autora Alicia Estopiñá, que ens parlarà de la seva novel·la negra Los perros y los cuchillos.

    alicia estopiña Los perros y los cuchillos és una novel·la d’intriga, acció i humor àcid. Una comèdia negra, tal com diria la seva autora, que tanca la trilogia formada per Fantaso (2003) i Merlot (2006). Totes tres ambientades a la comarca del Matarranya (Terol), escenari recurrent en l’obra d’Alicia Estopiñá. No en va, és nascuda a Valderrobres, capital de l’esmentada comarca.

    La novel·la, escrita a quatre mans per l’autora i el seu marit, Emilio González Bou, és una barreja de gènere negre, thriller rural i sitcom amb bones dosis d’humor. A Los perros y los cuchillos, l’aparició d’un petit quadre, aparentment de poc valor, és el detonant de la frenètica carrera que un heterogeni grup iniciarà per tal de localitzar un tresor, que està format per uns quadres de Zurbaran que els rumors situen sota el terra de Valderrobres des de la Guerra de la Independència. Moguts per la cobdícia, el grup format per una peculiar parella d’advocats, un pintor amb un passat més aviat obscur, una vídua ambiciosa i un grapat de sicaris, per citar-ne alguns, es mobilitzarà a través del subsòl del municipi.

    Alicia Giménez-Bartlett ha dit de Los perros y los cuchillos que es tracta “d’una novel·la ben escrita, àgil, divertida, sorprenent i propera. Qui en pot demanar més? Llegeixin-la i facin el seu propi descobriment”.

    los perros y los cuchillos_rodonaPrimeres pàgines.

    logo blog genere negre_AMB LLETRESAlicia Estopiñá Amela és llicenciada en Història de l’Art i va començar la seva tasca professional en l’àmbit de la docència. A més a més de la trilogia formada per Fantaso, Merlot i Los perros y los cuchillos, ha escrit també quatre novel·les curtes: Cenizas calientes, Apartamento en la Costa Brava, Una operación arriesgada i Fantasmas en la escalera. Amb la novel·la Bajo el mantel, thriller gastronòmic i d’humor fruit de la feina conjunta amb Emilio González Bou, va aconseguir el Primer Premi de Literatura Rural Octavio Serret. Ha publicat relats com ara Fíese usted, Ganadería alternativa, Vía muerta i La senda de las luciérnagas i ha participat en les jornades de novel·la negra Matarranya Negra.

    Llibres

  • Apartamento en la Costa Brava
  • Fantasmas en la escalera
  • Los perros y los cuchillos
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Intel·ligència artificial per a cecs

    textalternatiuLa companyia creada per Mark Zuckerberg ha decidit fer un pas endavant adaptant la seva eina social a les necessitats de les persones cegues. Els invidents que utilitzen lectors de pantalla podran escoltar una llista dels objectes que contenen les fotografies que comparteixen els seus amics a mesura que naveguen pel mur de Facebook. El sistema, que estarà disponible inicialment en anglès i per a dispositius amb el sistema operatiu iOS d’Apple, descriu per a un usuari cec de la xarxa social que un amic seu ha compartit una imatge en la qual es poden veure arbres i el cel, una altra a la qual hi ha aliments i una tercera en què es veu la silueta de tres persones compartint un moment determinat.

    imatgesfbLa versió inicial del sistema conté objectes fàcils de reconèixer com arbres, persones o el cel. A través del reconeixement d’imatges és capaç de posar peus de foto a les imatges compartides i de llegir aquests peus de foto als usuaris. En aquesta primera versió s’ha inclòs al voltant de cent conceptes amb una precisió molt alta, i la idea és anar augmentant aquest catàleg d’objectes, entitats i escenaris gradualment però sempre afavorint la precisió màxima. Fins ara, els usuaris invidents de Facebook amb lectors de pantalla només podien escoltar el nom de la persona que compartia alguna cosa i el terme referit a la fotografia quan es trobaven amb una imatge en el mur de la xarxa social.
     
    fbcecsA partir d’ara es vol donar inici a una experiència visual compartida però anant amb molt de compte amb aquesta nova tecnologia, en un intent per evitar cometre errors que puguin ofendre al seu públic. La companyia Google va conèixer de prop els riscos fa uns mesos quan un sistema de reconeixement d’imatges inclòs en la seva aplicació Photos es va equivocar en la descripció d’una parella de persones. No obstant això, la xarxa social espera refinar la tecnologia amb el temps per a proporcionar descripcions més precises i fins i tot respondre dubtes que l’usuari pugui tenir sobre la imatge. L’empresa de Menlo Park està intentant assegurar que els gairebé 300 milions de persones cegues i amb discapacitat visual en el món segueixin interessats a usar la seva xarxa social quan el nombre de fotos publicades augmenti constantment. Segons Facebook, cada dia es publiquen de mitjana més 2.000 milions de fotos al medi social i en altres de les seves aplicacions, una llista que inclou Messenger, Instagram i WhatsApp.

    Un sistema d’etiquetatge automàtic

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »