Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2015

Migranya: tot el que has de saber si en pateixes.

Migranya_portadaEn els darrers quinze anys s’han produït grans avenços pel que fa a la migranya. Aquest fet és realment rellevant per a una part important de la població ja que les cefalees són el primer motiu de consulta a qualsevol servei de neurologia. I no només aquí, també a les consultes dels metges de capçalera 1 de cada 6 consultes són relatives a les cefalees (i les migranyes en són les més freqüents).

Per aquest motiu, destaquem entre les novetats d’aquesta setmana a la Joan Oliva el llibre Migranya: tot el que has de saber si en pateixes. Es tracta d’un llibre en què han col·laborat un bon nombre de metges catalans (neuròlegs, metges de capçalera, pediatres i metges d’urgència) interessats en l’assistència, la investigació, la docència i la divulgació d’aquesta malaltia.

El llibre disposa de dos prefacis a càrrec del Dr. Oriol de Fàbregues, president de la Societat Catalana de Neurologia, institució que ara fa 100 anys de la seva creació, i de la Dra. Maria Dolors Forés, presidenta de la Societat Catalana de Medicina de Família i Comunitària. No en va, metges de família i neuròlegs són dos dels agents cabdals quant al diagnòstic i al tractament de les migranyes.

I què és una migranya? Doncs és un tipus de cefalea primària (el 90% de les cefalees ho són) molt freqüent i causa d’incapacitat transitòria. Entenem per primària quan la cefalea és una malaltia en si mateixa, no pas causada per una lesió o malaltia cerebral ni tampoc símptoma de cap altra malaltia (en aquest cas parlaríem de secundària).

mal_de_capHabitualment les migranyes comencen durant la infància i l’adolescència i predominen entre les dones, encara que afecta tots dos sexes. Així doncs, el pacient típic amb migranya és una noia o dona jove, amb atacs repetits de mal de cap intensos o invalidants, d’un o tres dies de duració, amb nàusees (de vegades vòmits), amb intolerància a la llum, al soroll i als moviments mínims, localitzats a la part anterior d’un costat del cap, i pulsatius com els batecs del cor. A més, amb record d’episodis similars a la seva família.

Migranya: tot el que has de saber si en pateixes és un llibre de lectura fàcil i consulta ràpida adreçat tant a pacients com a familiars. Fa servir un llenguatge planer, lluny de tecnicismes, i utilitza imatges i quadres resum com a suport. La informació no es presenta en capítols com a tal, sinó a partir d’una trentena de preguntes a les quals s’hi dóna resposta:

  • Em fa mal el cap: és migranya o és una altra cefalea?
  • És hereditària la migranya?
  • Què puc fer per evitar patir atacs de migranya?
  • He d’eliminar el cafè i altres excitants?
  • Les teràpies naturals i alternatives serveixen d’alguna cosa?
  • El meu fill petit té migranya. Hi ha tractaments eficaços per als nens?…
  • Si vols saber-ne més, pots consultar també aquests webs:

    Societat Internacional de la Cefalea.

    Societat Americana de les Cefalees.

    Federació Europea de la Cefalea.

    Aliança Europea de la Cefalea.

    Aliança Mundial de les Cefalees.

    Societat Catalana de Neurologia. Grup d’estudi de les Cefalees.

    Llibres

    A les biblioteques de VNG pots consultar d’altres documents del mateix tema:

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Microrelats guanyadors del Concurs NegrOliva 2015

    joanolivamilaDemà dijous, 16 d’abril a les 20 hores es realitzarà a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del Concurs de Microrelats NegrOliva de 2015, en una trobada oberta a tothom. Els microrelats guanyadors d’aquesta tercera edició del Concurs NegrOliva són:

    Mètode científic d’Iris Borda.
    El Climent era com el mar en calma d’Àngels Monedero.
    Telèfon amb línia directa d’Antoni Alsina.

    negroliva

    Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats NegrOliva.

    PRIMER CLASSIFICAT: Iris Borda, per Mètode científic.

    El meu cap donava voltes dins la rentadora. I pum, pum. I ara cops metàl•lics, i de cop aigua als pulmons i de cop se m’adorm la vida. Una volta centrífuga més, i un altre, i un altre, i ja estic a punt de morir suavitzant-ment quan la humana obra la porta de la rentadora i xof, tot d’aigua per terra, i jo viva. I ella vinga a dir: hòstia!, mira que ets ximpleta!, podries haver mort!, hòstia i més hòstia!
    La humana mai menteix, i si ella diu que la Leia té set vides, doncs la Leia té set vides. Ni sis, ni vuit: set. Però ara la Leia, gata curiosa, ho vol comprovar, i la humana desconfia. Li vull demostrar que tranquil·la, que puc anar morint tranquil•lament fins a exhaurir totes les vides. Com demostrar-li?: noble art del suïcidi. Així, si la humana tira de la cadena, la Leia salta dins la tassa. La humana calenta el forn, doncs la Leia s’hi amaga dins. Què la humana mou mobles?, vinga la Leia a provar que m’esclafi.

    M’assec, vivament esgotada: he saltat de cap contra un clau; he trencat un plat i sang i sang; provo de serrar-me el coll amb el ganivet del pa; tiri-tiri-tirito amagada al congelador. La Leia prova, i prova i sempre viva, viva. Fins i tot he ficat el cap dins d’un calaix, perquè la humana els tanca amb massa força, i he pensat: decapitació. També he recordat allò de l’empirisme, i aleshores: provo de morir, mai puc, repetició de l’experiment, fracàs, conclusió: immortalitat del subjecte.
    La humana està capficada i em mira estrany, i no para de parlar-me i dir-me: va, va, sigues bona, Leia meva. La humana no entén res. Vull demostrar-li el que he descobert: sóc immortal. La mort em fuig, adéu, adéu; i per molt que provi: adéu, adéu. Si li demostro, la humana es des-capficarà.

    Espero, s’adorm i m’enfilo a la taula. Tot calculat. Damunt les estovalles, una tassa, i la fico a la vora. La finestra és mig oberta, i salto, estiro les estovalles, la tassa cau, la humana es desperta, va al menjador i no m’hi troba. Mira per la finestra i jo caient i caient i caient i caient. Ella crida, però li dic: tranquil·la, tranquil·la. Li dic: ara puc volar!, ho veus?, puc volar i sóc immortal!
    No m’entén, perquè plora, però jo no m’he equivocat. Tot i tenir el crani esclafat i el cervell escampat, el trauma de la humana durarà per sempre en sa memòria, i em farà immortal.
    Jo tenia raó, doncs: premissa demostrada.

    negroliva

    SEGON CLASSIFICAT: Àngels Monedero, per En Climent era com el mar en calma.

    En Climent era com el mar en calma, com la lluna o les formigues, com les rodes d’una bicicleta, com una missa, totalment previsible i rutinari, la seva vida era un disc ratllat, un llibre d’una sola pàgina fotocopiada i repetida dia rere dia.
    Però la seva ment era una altra cosa, allà planejava detalladament i obsessiva les coses més absurdes, imaginava mons que ningú més coneixia ni coneixeria mai, creava universos en els quals vivia i es refugiava.
    Mentre el seu cos seguia la seva monòtona vida rutinària, en els últims onze mesos allò que li havia obsessionat era planejar el crim perfecte. Tan perfecte que ningú sabria mai ni que havia existit.

    Primer, després de dos mesos sospesant pros i contres va considerar que la Carma, la seva dona, era la víctima perfecta.
    La Carma vivia en un món paral·lel al seu, un ésser imprevisible, esbojarrat, inquietant, impulsiu i totalment prescindible que contínuament interrompia el fil dels seus pensaments.

    Vuit mesos després, mentre esmorzava i malgrat la xerrameca incessant i molesta de la seva dona com a soroll de fons, va encaixar l’última peça del seu trencaclosques. Sí! Ho tenia! Ho havia aconseguit! Era un pla absolutament perfecte, sense errors, sense fissures, cronometrat fins a l’últim segon, sense res deixat a l’atzar, sense possibilitat d’error, una veritable obra d’art del crim.
    Volia tornar-ho a repassar tot de nou: Seria el dissabte perquè aquell dia la seva dona…
    Llavors va caure a terra, mort, la seva dona en una arrencada de fúria li va picar al cap amb una paella.

    negroliva

    TERCER CLASSIFICAT: Antoni Alsina per Telèfon amb línia directa.

    En Joan se sentia satisfet, les coses li anaven bé. Encara no feia un any que havia acabat la llicenciatura en dret i ja estava treballant pel gabinet d’advocats Lluc & Sat, el més important de la ciutat. Creia que havia estat molt de sort en trobar aquella feina, el seu predecessor l’havia deixat de sobte, sense previ avís, ara feia sis mesos.

    Aquell vespre havia quedat amb la Maria per anar a sopar. Seria un sopar improvisat i informal. Com que no li donava temps d’anar a casa a canviar-se de roba, havia decidit quedar-se una estona més treballant.

    A l’edifici d’oficines on tenia el despatx gairebé no hi quedava ningú. Eren les sis de la tarda i a fora ja era fosc, quan el seu telèfon de sobretaula va sonar. Va despenjar l’aparell pensat que seria la seva novia, però en lloc de la veu de la Maria en va sentir una de sonoritat profunda i gutural, que articulava sons sense sentit.

    - Aaauuuiii éé èè ia.
    - Escolti, digui, qui és?

    Quan la comunicació es va tallar en Joan es va quedar uns moments parat amb el mànec del telèfon a la mà. Va pensar que hauria estat un graciós i va penjar. Encara no havia deixat l’aparell que el timbre va tornar a sonar.

    - Escolti, no tinc ganes de bromes jo, deixi-ho estar!
    - Hola Joan –va sentir la veu de la Maria-. Que passa res? Només et trucava per dir-te que jo ja surto de casa, que et vagis preparant.
    - Perdona Maria, és que acabo de rebre la trucada d’algú amb ganes de broma i pensava que tornava a ser ell. No t’amoïnis. Endreço la taula i vaig de seguida cap al restaurant on hem quedat.

    S’estava posant l’abric quan el timbre del telèfon va sonar de nou. Va agafar-lo pensant que la Maria s’hauria deixat de dir-li alguna cosa important però enlloc de la Maria va escoltar la veu gutural d’abans. Amb tot li va semblar entendre:

    - Avui és el dia.

    En Joan va quedar mut i petrificat. Va notar un estrany dolor per tot el cos. Amb la ment enterbolida, la visió se li va tornar borrosa, però just abans de perdre la consciència li va semblar veure que la pantalleta del telèfon de sobretaula li revelava la identitat oculta del seu interlocutor: de cop mostrava un número, el 666. En un segon el cos d’en Joan es va vaporitzar i les partícules van ser succionades a través de les obertures del micròfon de l’aparell.

    La primera en arribar a l’oficina l’endemà va ser la Meridiana, la secretària amb qui compartia el despatx. La Meridiana no es va estranyar de trobar encès el llum de sobretaula d’en Joan, ni el mànec del telèfon fora de lloc. Després d’apagar el llum i penjar el telèfon va engegar el seu ordinador disposada a enviar a l’agència de col·locació el missatge de correu que feia dies tenia preparat: “Es busca jove llicenciat en dret….”

    Enhorabona als guanyadors i guanyadores!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Microrelats guanyadors del Concurs JoveOliva 2015

    joveolivabDemà dijous, 16 d’abril a les 20 hores es realitzarà a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del Concurs de Microrelats JoveOliva de 2015, en una trobada oberta a tothom. Els microrelats guanyadors d’aquesta tercera edició del Concurs JoveOliva són:

    El cas de Peter Pan de Sílvia Rull.
    Sí, aquell de Ariadna Verdaguer.
    Les històries amagades al bosc de Paula Sierra.
     

    joveoliva

    Publicació dels relats guanyadors del Concurs de microrelats JoveOliva.

    PRIMER PREMI: Sílvia Rull per El cas de peter pan.

    Estimat diari:

    Ahir, 25 de desembre, la mare va convidar a tota la família a sopar. Hi eren els tiets, els avis i els cosins; jo era el més petit d’aquests. Amb vuit anys ja m’havia llegit quasi tots els llibres de la biblioteca del meu poble. Però n’hi havia un, que era especial per a mi. El vaig demanar per Nadal. El conte de Peter Pan, el nen que no volia créixer. Em sentia identificat ja que el meu pare volia que llegís contes per a nois de la meva edat o que em centrés en els estudis i em deixés de tonteries. Ningú m’entenia.

    En acabar el sopar, tots els cosins vam sortir disparats cap a l’arbre de Nadal, en què cada any col·locàvem un altre accessori, aquest any era una fada. Al meu cosí gran li van portar la play station 4, al següent un ordinador, a un altre un iphone… Tots els regals eren semblants. Va arribar el meu torn. El regal era petit, un llibre, no, no era un llibre, era el llibre. El que havia esperat amb tantes ànsies.

    El pare em va enviar a l’habitació. Tenia cara d’enfadat. Els meus cosins eren feliços amb objectes de centenars d’euros. Però jo en tenia prou amb el meu. Vaig romandre a l’habitació, llegint. En acabar el sopar, el pare, va pujar les escales, sentia el trontoll de la fusta sota el seu gran pes. Em va agafar el llibre i se’l va emportar. Però abans va dir una frase que mai se’m oblidarà:

     -Els contes de fades no són reals.

    Aquelles paraules em van fer plorar. Poc després, quan tothom havia marxat, vaig sentir una olor a cremat, el llibre. I amb aquest, el meu cor, també va morir.

    A la tarda del dia següent, quan tornava de casa d’un amic em vaig trobar amb un cotxe de policies, dient-me que havia hagut un incendi a casa meva, i que el pare no n’havia sortit. Jo vaig plorar, però dintre el meu cap va sonar una frase: “la meva fada ha sigut venjada.”

    joveoliva

    SEGON PREMI: Ariadna Verdaguer per Sí, aquell.

    En una de les botigues més cares del passeig de Barcelona:

    -Què fas aquí nena? Ostres, no em diguis que et compraràs aquest vestit Chanel taronja estrident? – Vaig preguntar amb cara de sorpresa tota encuriosida.

    -Mira, que demà vaig a un casament d’aquell noi, en Xavi, te’n recordes? – va dir la meva antiga amiga que feia anys que no veia, tot arrapant el vestit cap a ella amb força, marcant propietat.

    -No, no sé pas de qui em parles…- vaig puntualitzar jo.

    -Sí dona, aquell que va ser el meu ex nòvio , que el vaig deixar jo, es veu que m’ha convidat. Que era mig ximple, de fet el vaig deixar per inútil, no donava la talla a una formosa dona com jo, era de classe baixa, i això, vulguis o no té repercussions, tant en la cartera com en el tarannà. De fet, no sé ni per què me’n vaig enamorar, si és un tapet de metro cinquanta que no aixeca ni dos pams de terra. Quan sortíem de nit, i em posava aquells talons comprats en una de les botigues més cares de París, per aquell admirador secret que encara tinc, doncs semblàvem el tap i l’ampolla, què vols que et digui, jo personalment passava una mica de vergonya. Ara que per recolzar-m’hi anava de perles! Em venia just a la mida.

    Ai pobret! Ja te’n explicaré ja. A més de tímid, vergonyós. Un dia va quedar per sopar amb els del despatx i en tota la vetllada només va obrir la boca un sol cop, i la va anar a fúmer al pal:un desastre. No sé pas quina tòtila deu haver enganyat, perquè per casar-s’hi, deu viure amb una bena als ulls. Potser la pobra no devia trobar a ningú més, ai ves, demà sortirem de dubtes. Ja t’ho explicaré!- i en acabar, la meva vella amiga va marxar remenant el cul com una damisel·la en passarel·la.

    I… l’endemà, vaig estampar el pastís de nuvis sobre el seu vestit taronja estrident de Channel. Quin greu, valia tants diners!

    joveoliva

    TERCER PREMI: Paula Sierra per Les històries amagades al bosc.

    El record m’envolta en obrir el llibre. S’endinsa en mi en ensumar l’aroma a paraules que desprèn l’exemplar. És un volum de tapa gruixuda, amb gravats daurats a la tapa, de pàgines fines i groguenques, amb una lletra minúscula, paràgrafs discretament camuflats entre ells pel pas del temps; als marges, anotacions de l’últim lector, en una cal·ligrafia il·legible. Abans de capficar-me en la lectura de nou com cada nit, la imatge de la tarda en què vaig descobrir les històries amagades al bosc, submergeix la meva ment en aquell dia.

    Aquella tardor no va fer pràcticament fred. El vent s’emportava les fulles groguenques, vermelloses i ocres dels arbres i les dipositava als marges de les voreres, on vestien de color els carrers d’edificis grisos. Mirava per la finestra i vaig pensar que seria un bon moment per sortir, així que em vaig posar l’ abric de pell i una bufanda de llana. A fora es notava més l’aire, però tot i així la temperatura continuava sent força agradable. Caminava a ritme lent però constant. No vaig pensar en cap lloc en concret per anar-hi. Aviat, vaig arribar als afores de la ciutat i vaig decidir entrar al bosc dels voltants. Allà els arbres eren més densos i el Sol càlid de les últimes hores de la tarda es filtrava entre les fulles. Quan el camí començava a desaparèixer vaig entreveure una petita casa de fusta, ocultada pels arbres.

    La nit s’estenia ràpidament des de l’horitzó així que em vaig apropar i vaig picar a la porta. No va haver-hi resposta i, al veure que estava entreoberta, vaig decidir entrar. En deixar la porta ajustada per poder sortir més tard, vaig dirigir la mirada cap a l’estança i vaig trobar una gran biblioteca en què el pas del temps havia pres el paper principal. El terra de fusta cruixia sota els meus peus i les quatre parets de l’habitació s’amagaven rere estants altíssims amb un accés per unes petites escales cargolades. Al centre, dues butaques vermelles a joc amb una tauleta de cafè entre elles i una lampareta a sobre.

    Vaig pujar les escales i vaig parar-me davant un dels prestatges. Vaig recolzar la meva mà sobre la superfície d’aquest i va tremolar de dalt a baix, com si el fred hagués arribat fins als espais que restaven entre pàgina i pàgina de cadascun dels llibres d’aquell racó. Va caure aleshores un exemplar de tapa dura i vermella. Em vaig inclinar cap a ell, vaig passar la meva mà per sobre retirant la pols restant i el vaig agafar delicadament. Vaig baixar i vaig prémer l’interruptor de la llum, encara funcionava. Vaig asseure’m en un dels seients, vaig deixar el volum sobre les meves cames i el vaig obrir per endinsar-me en la lectura. A fora passaven les hores, a dins romania en un continu rellotge espatllat. Finalment la son es va apoderar de mi.

    Vaig despertar quan la llum de les primeres hores del matí va entrar per la claraboia situada al sostre. En recordar la nit anterior vaig buscar el llibre amb la mirada a prop meu. Em vaig aixecar i vaig buscar més profundament per no hi era. Vaig dedicar tot el matí a examinar els prestatges però no hi quedava rastre. La porta seguia ajustada tal com l’havia deixat a la tarda passada i per la claraboia era impossible accedir a la casa. Vaig marxar. El misteri va guanyar a la capacitat d’oblit de la meva ment durant anys.

    En les dates del succés es va celebrar una fira literària on hi havia llibres de tot tipus. Vaig apropar-me a una caixa de cartró on hi havia escrit en retolador “llibres antics”. Era allà. L’havia trobat.

    Enhorabona a les joves guanyadores!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Günter Grass

    Gunter-GrassL’escriptor Günter Grass, una de les figures més rellevants de la literatura europea contemporània, va morir ahir, als 87 anys, a la ciutat alemanya de Lübeck.

    L’autor va néixer l’any 1927 a Gdansk (Polònia), ciutat en què situaria sovint les històries dels seus llibres. Abans de dedicar-se a la literatura, però, es va formar com a escultor i dibuixant a l’Escola de Belles Arts de Düsseldorf. Durant els anys 50 va estar viatjant per Itàlia, França i Espanya i va ser en aquest moment quan va començar la seva activitat poètica.

    La seva obra més famosa, El timbal de llauna (1959), el va situar en el panorama literari mundial i ha esdevingut una de les obres cabdals de la literatura europea després de la Segona Guerra Mundial. La novel·la va rebre igual nombre de crítiques com d’elogis i forma l’anomenada Trilogia de Danzig (nom alemany de la ciutat natal de Grass) juntament amb El gat i la rata i Anys de gos (totes dues escrites als anys 60).

    El_timbal_de_llaunaEl guanyador del Premi Nobel de Literatura i del Príncep d’Astúries (tots dos l’any 1999) ha estat envoltat de polèmica, gairebé fins al final de la seva vida. L’any 2006, coincidint amb la presentació de la seva autografia, Tot pelant la ceba, va reconèixer haver format part del partit nazi durant la seva juventut i l’any 2012, a través del poema Lo que hay que decir, va acusar Israel de posar en perill la pau mundial a causa de la seva capacitat de produir bombes atòmiques.

    Políticament molt actiu, al llarg de la seva vida destacaria no només en l’aspecte literari, sinó també en l’àmbit social: Es va mostrar, per exemple, contrari a la unificació d’Alemanya, va ser molt crític amb la política nord-americana (durant la presidència de George W. Busch) i va ser un gran defensor de Salman Ruhsdie, autor dels Versos Satànics.

    A més de més de l’esmentada Trilogia de Danzig, algunes de les seves obres més conegudes són: Anèstesia Local, Del diario de un caracol, Encuentro en Telgte (obra en què parla del Grup 47, de què formava part), Mals averanys i El meu segle.

    El cinema es va fer ressò de la seva obra més emblemàtica i l’any 1979, de la mà de Volker Schlöndorf, s’estrena la versió cinematogràfica d’El Timbal de llauna. El film no podia tenir més èxit i va aconseguir la Palma d’Or a Cannes i l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera. D’altres de les seves obres van ser portades a la gran pantalla, però sense els mateixos bons resultats.

    Llibres

    A les biblioteques de VNG podeu trobar algunes de les obres de Günter Grass:

  • Alemania, una unificación insensata.
  • Anèstesia local.
  • Die box: Dunkelkammergeschichten.
  • La caixa dels desitjos: històries d’una cambra fosca.
  • Conversaciones con Nicole Casanova.
  • Es cuento largo.
  • El gat i la rata.
  • El gato y el ratón.
  • Una llarga història.
  • Mals averanys.
  • El meu segle.
  • Mi siglo.
  • Los Plebeyos ensayan la rebelión : una tragedia alemana.
  • El rodaballo.
  • El tambor de hojalata.
  • Tot pelant la ceba.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El efecto Marcus. Jussi Adler-Olsen

    imatge_combinadaEl cinquè llibre de la sèrie protagonitzada pel Departament Q és la novetat de novel·la negra d’aquesta setmana a la Joan Oliva. Es tracta de El efecto Marcus, la darrera novel·la de Jussi Adler-Olsen.

    La col·lecció va començar l’any 2010 amb Departamento Q: la mujer que arañaba las paredes. Un any després arribaria Los chicos que cayeron en la trampa i, l’any 2012 i 2013 respectivament, El mensaje que llegó en una botella i Expediente 64.

    El Departament Q s’encarrega de resoldre casos antics i està format per: Karl Morck -sotscomissari i cap del departament-, Assad -l’ajudant d’origen sirià- i Rose -secretària que va incorporar-se a partir del segon llibre de la col·lecció-. En aquest cinquè llibre el grup es completa amb en Gordon, un nou membre del departament. Les històries personals d’en Karl i l’Assad seran un valor afegit per a la història, com ja va succeir en els llibres anteriors.

    El efecto Marcus (bon exemple de novel·la negra nòrdica, danesa concretament) parla, per una banda, de corrupció, que també existeix als països nòrdics. En aquest cas, la trama està relacionada amb els ajuts al desenvolupament a Camerun i l’aparició del cos sense vida de William Stark, responsable d’aquest projecte d’ajut al Tercer Món. Per una altra banda, la novel·la aprofundirà en el tema de les bandes de les quals en Marcus, un noi de quinze anys, forma part. Serà ell qui trobi l’esmentat cadàver i a qui el sotscomissari Karl Morck provarà de localitzar sigui com sigui.

    efecto_marcus_portada_rodonaPrimeres Pàgines.

    genere-negreEl responsable de tota aquesta col·lecció és en Jussi Adler-Olsen, escriptor danès nascut l’any 1950. L’autor segueix les petjades d’autors com Mankell i Larsson i ofereix una sèrie de novel·les negres marcades per la denúncia social i la crítica de la societat actual.

    Va debutar com a escriptor l’any 1995 amb La casa del alfabeto. Val a dir que, amb la sèrie de llibres del Departament Q, ha aconseguit un gran èxit, primer, a Alemanya i Dinamarca i, posteriorment, a la resta del món. La col·lecció ha estat publicada a més de trenta països. A més a més ha guanyat diversos premis, com per exemple, el Premi Gyldne Laurbaer -el més important premi literari de Dinamarca- per Expediente 64 i el Premi Glass Key a la millor novel·la policíaca de 2010 per El mensaje que llegó en una botella.

    jussi_adler_olsen_rodona Jussi Adler-Olsen a les biblioteques de VNG.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ludwig i Frank. David Nel·lo

    Ludwig i Frank, llibre guardonat amb el 48è Premi Josep M. Folch i Torres de novel·la per a nois i noies, ha estat la lectura que hem comentat avui a la sessió del Club de Lectura Juvenil de la Joan Oliva.

    portada_ludwig_i_frankL’obra de David Nel·lo descriu en paral·lel la història de dos nens ben diferents (o potser no tan diferents!).

    En primer lloc, tenim en Ludwig. Es tracta d’un noiet de només 6 anys, fill dels barons de Grossfuss, que viu a Alemanya, concretament a Westfàlia. El fet de pertànyer a una nissaga com la seva ha marcat des del naixement la vida d’en Ludwig. Ho té tot resolt i, a més a més, al seu voltant tot són comoditats. No s’ha de preocupar de res, si més no, no ha de patir pels diners, ni la roba, ni el menjar…només en té una, de preocupació: en Ludwig té uns peus enormes, que a tothom criden l’atenció. Per aquest motiu, els barons Grossfuss protegeixen en excés el seu fill. Aquesta actitud no fa més que entristir en Ludwig, que a força de sobreprotecció no té relació amb cap altre nen.

    En segon lloc, hi ha en Frank. Ell és l’altre noi protagonista del llibre que viu, en aquest cas, a Anglaterra (en concret a Londres). En Frank també pertany a una família marcada per la tradició, però ben diferent de la d’en Ludwig. Els Underwood -aquest és el cognom d’en Frank- es dediquen a la reparació de màquines d’escriure. El negoci, encetat per l’avi, ha viscut èpoques d’esplendor. Ara, però, amb l’arribada de l’ordinador no hi ha feina i els pares d’en Frank tenen greus problemes per arribar a finals de mes.

    Així doncs, la vida de tots dos nens és ben diferent, encara que l’atzar potser hi tindrà alguna cosa a dir i els farà coincidir ves a saber on…

    david_nel-loDavid Nel·lo va néixer a Barcelona l’any 1959. De jove va rebre formació de música clàssica, de fet és intèrpret de flauta travessera, però des de fa més de vint anys escriu per a nens i joves.

    El seu primer llibre, l’any 1995, va ser L’Albert i els menjabrossa amb què va guanyar el Premi Vaixell de Vapor de literatura infantil. Per als més petits també ha escrit llibres com ara La desgràcia d’Isolda Potato, El geni de la bicicleta, Mr Monkey, Ludwig i Frank o La nova vida del senyor Rutin (amb aquest llibre va guanyar l’any passat el Premi Edebé de Literatura Infantil).

    Per a públic jove ha escrit llibres com per exemple L’Aposta, Contrajoc o Missió futur. L’any 2001 va publicar la seva primera novel·la per a adults: Nou dits. Posteriorement, n’ha escrit d’altres com ara Història natural, Informe celestial o El meu cor cap a tu sempre.

    En David Nel·lo, a més a més, tradueix al català les aventures de Gerónimo Stilton.

    Girona. Hotel CiutatDavid Nel·lo a les biblioteques de VNG.

    Els nois i noies del Club de lectura juvenil ens tornarem a trobar el proper 16 de Maig.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Batuts de fruita

    fruites

    Si busqueu algun remei senzill i natural per obtenir una bona quantitat d’energia durant les setmanes que ens apropen a l’estiu que vindrà, el millor és optar per un batut, una recepta fàcil i deliciosa que ens permet nodrir-nos i guanyar una bona dosi de vitalitat. La papaia, el mango, la maca, el cacau, el plàtan o les figues poden ser alguns dels ingredients d’aquests batuts, els quals tenen també propietats afrodisíaques. En tot cas sempre es poden fer altres propostes per aconseguir una beguda que proporcioni equilibri, tregui la gana i, a la vegada, sigui refrescant.

    Beure fruita en forma de suc o batut és una de les formes més fàcils d’assegurar una alimentació sana i rica en vitamines. La fruita fresca aporta una enorme quantitat de vitamines, minerals i fibra si es pren en batut però compte amb la fruita liquada, ja que perd gran part de la seva fibra en el procés. Una bona aportació diària de fruita i vegetals frescos és necessària per mantenir una dieta sana i equilibrada, l’ideal són cinc racions diàries.

    platanEls batuts de fruita poden preparar-se amb una base de suc de taronja, de llet (o llet de soja) o amb una mica d’aigua. És preferible optar per la base del suc de taronja, tot i que en funció de la fruita escollida, la llet és un complement deliciós sobretot per els infants. Si es vol preparar una beguda encara més nutritiva, se li pot afegir un grapadet de civada, musli, mel, o qualsevol ingredient que es consideri adient per donar gust però sempre baix en calories. Els batuts de fruites estan deliciosos. A més, si els substitueixes per un dinar, com pot ser el sopar o l’esmorzar, t’ajuden a aprimar i a sentir-te millor amb el teu cos.

    Batut de fruita

    Ingredients per fer batut per a dues persones:

    2 iogurts naturals
    2 o 3 peces de fruita madura, en aquest cas hem fet servir 3 albercocs, un plàtan i ¼ de pinya
    1 cullerada de sucre morè
    El suc de mitja llimona, per tal d’evitar l’oxidació de les fruites

    batutsPreparació:

    Poseu les fruites netes i trossejades, el sucre i el suc de llimona a la batedora i ho trinxeu tot fins aconseguir que totes les fruites quedin fetes una pasta semi líquida, afegiu llavors el iogurt i torneu a engegar la batedora fins que quedi tot homogeni, comproveu el punt de dolçor i cas que fes falta hi afegiu una mica més de sucre morè.

    Depenent dels gustos de cadascú podeu canviar la part làctia per nata, llet d’arròs, civada o coco i els edulcorants per mel, sucre normal, estèvia o qualsevol altre tipus d’edulcorant.

    Podeu afegir també complements amb herbes aromàtiques com la menta, tarongina, camamilla fresca, canyella o algun licor per als grans.

    També en funció de gustos i temporalitat de la fruita podeu triar diferents combinacions de sabors i textures, cal tenir en compte que hi ha fruites que donaran un batut més o menys líquid i que poder caldrà ajudar-les amb una mica d’aigua.

    Font de la recepta: La Gal·lia Catalana.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Tòquio Blues. Haruki Murakami

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 11 de març

    Comencem aquesta sessió amb moltes ganes. Murakami és un autor que pot agradar o no, però que mai no deixa indiferent.

    La Maricarmen trenca el gel explicant que li ha agradat tant el llibre com la història, en la qual sembla haver-hi un rerefons biogràfic. La joventut de l’autor coincideix amb la de les anys en què transcorre la història, els 60-70 del segle XX. Com a tema central, la recerca del sentit de l’existència a través d’uns personatges de vides buides, marcades per la solitud i les ganes de ser estimats, possible reflex d’una societat convulsa, en aquest cas la japonesa.

    En Manuel afirma que li ha estat una lectura fàcil, un llibre fresc i espontani, on ha vist reflectida la vida d’un internat de nois, com ell mateix va viure en la seva joventut. L’ambient, els personatges singulars, les burles dels companys respecte dels qui surten amb les noies, són un fidel reflex d’aquest moment, que comprèn dels 16 als 20 anys. També destaca el referent constant de les cançons dels Beatles (el títol original de la novel·la, Norwegian Woods, està tret d’una cançó seva).

    Norwegian WoodLa MªJesús reconeix que la novel·la li ha creat curiositat pels personatges i el seu entorn, car és un llibre ben escrit, amb personatges que tot d’una desapareixen. Un tema central és el suïcidi, que es relaciona amb el tema de la pèrdua, la sexualitat i la lluita interior. Els personatges femenins són molt oberts quant al comportament sexual, tot i que sovint només cerquen de complaure els homes. El protagonista, Toru, és un noi tímid que admira l’atreviment de Nagasawa, l’amic brillant per a qui és difícil cenyir-se a una sola relació. Midori, la noia que estima Toru, representa l’espontaneïtat i la recerca de l’alegria, mentre que tant Naoko com el seu promès, Kizuki, marquen amb els seus suïcidis les vides dels qui els envolten.

    L’Anna Mª ens informa que aquest llibre, traduït a 14 llengües, s’ha vist com una reflexió profunda sobre el desconcert següent a les revolucions del maig del 68 o la primavera de Praga. S’hi tracta la sexualitat amb desimboltura: masturbació, lesbianisme, relacions promisqües, diferències notòries d’edat. “Viure és sentir-se viu”. Tanmateix, el tema central és la noció de la mort com una part de la vida.

    L’Elvira confirma aquesta sensació d’angoixa que transmeten els protagonistes, on la vitalitat dels uns s’enfronta a la introspecció inquietant dels altres.

    norwegian-wood-filmLa Marta ens diu que ja coneixia l’autor, de qui elogia les descripcions sublims i la capacitat de posar banda sonora als personatges. Opina que no hi ha tanta diferència entre adolescents del Japó i de la resta del món: la reflexió sobre el sexe, la vida i la mort s’estableix a través d’uns personatges turmentats, que cerquen noves sensacions.

    La Mercè destaca la subtilesa de Murakami, capaç de narrar històries dures i tristes amb una prosa i un to que les fa semblar boniques. La novel·la li sembla una metàfora de l’acabament i de la renaixença, i creu que la qualitat dels personatges no és el buit, sinó la plenitud, ja que tots tenen un pes específic. Parla del pare moribund de Midori, en una escena colpidora, i es pregunta si el Holden Caufield de Salinger no pot haver estat un model per a un gran lector de novel·la occidental, com Murakami.

    En Manuel destaca una cita del protagonista que es repeteix durant l’obra: La mort existeix no com la fi de la vida, sinó com una part de la mateixa vida.

    La Dolors es pregunta què devia passar en la societat japonesa perquè un canvi tan gran produís aquest desencís. Suggereix que la societat japonesa devia canviar tan de pressa, de l’antic al modern, de les àvies amb els peus embenats a les filles amb minifaldilles que ho ensenyen tot, que aquest fet va provocar una inadaptació i un trasbals reflectit, per exemple, en els nombrosos suïcidis dels personatges de la novel·la.

    L’Evelia es pregunta “de què es queixen” tant, fins a la mort, els personatges d’aquesta novel·la, que en comparació amb protagonistes resilients de les lectures anteriors (supervivents d’Auschwitz o del gulag siberià), decideixen deixar de viure amb tota la vida per endavant, fins i tot si estimen la parella, tenen amics o estudien en bones universitats. Fins a cinc personatges, se suïciden sense cap motiu aparent, mentre que els seus amics emprenen la via de l’ambició (Nagasawa) o de la descoberta interior (Toru, Reiko, Midori, una autèntica noia-camaleó, que s’adapta).

    La MªTeresa els troba a tots molt sensibles, personatges ben dibuixats, bé que turmentats per la tensió entre la recerca de la felicitat, amb moltes escenes sexuals, i la tendència al suïcidi.

    La Neus destaca l’altruisme del protagonista, Toru, i l’afectació psicològica dels personatges que decideixen morir-se, un fet extrapol·lable, creu, a qualsevol lloc del món, bé que en aquest cas ho trobem cenyit a la cultura japonesa.

    La Paquita destaca l’entitat de cada personatge, i la transcendència que es desprèn de la novel.la en relació amb el sentit de la vida.

    Acabem la sessió sentint-nos part d’una societat més unida i alegre que la que es descriu en la novel·la, i quedem per a la propera sessió, on ens traslladarem a l’Afganistan, on transcorre ”El secret del meu turbant.”

    L’AUTOR
    Haruki Murakami

    Haruki Murakami va néixer a Kioto, però visqué gran part de la seva joventut a Kōbe. El pare era fill d’un monjo budista, mentre que la mare és filla d’un mercader d’Osaka, però ambdós ensenyaven literatura japonesa.

    Haruki MurakamiDes de la joventut, Murakami va estar molt influït per la cultura occidental, en particular, per la música i literatura. Va créixer llegint nombroses obres d’autors estatunidencs, com Kurt Vonnegut, Richard Brautigan i Jack Kerouac. Són aquestes influències occidentals les que sovint distingeixen Murakami d’altres escriptors japonesos.

    Estudià literatura i dramatúrgia grega a la Universitat de Waseda (Soudai), on conegué la seva dona Yoko. La seva primera feina va ser en una botiga de discos (igual que un dels seus personatges principals, Toru Watanabe de Norwegian Wood). Abans d’acabar els seus estudis, Murakami obrí el bar de jazz “Peter Cat” a Tòquio, que romangué obert entre 1974 i 1982.

    El 1986, després del gran èxit de la seva novel·la Norwegian Wood, abandonà el Japó per a anar a viure a Europa i a Amèrica. El 1984 va canviar la seva residència a Fujisawa (Kanagawa), Tòquio, per Oiso (Kanagawa), a aquest canvi van seguir una sèrie de viatges a Itàlia i Grècia. El 1991 va impartir classes a la Universitat de Princeton (Nova Jersey) primer com a docent convidat, després com a professor convidat. El juliol de 1993 va ser contractat per la Tufts University a Medford (Massachusetts).

    Tornà al seu país el 1995 arran del terratrèmol de Kobe, la ciutat de la seva infantesa, així com l’atac de gas sarin que la secta Aum Shinrikyo perpetrà al metre de Tòquio, fets sobre els quals escriuria. En l’actualitat resideix a Oiso des del 2001.

    El 2011 li va ser concedit el Premi Internacional Catalunya.

    L’OBRA
    Tòquio Blues

    Tòquio blues (ノルウェイの森 Noruwei no mori) és una novel·la de l’escriptor japonès Haruki Murakami publicada originalment l’any 1987; la seva primera edició en català va arribar l’any 2005, traduïda per Albert Nolla Cabellos i publicada per Editorial Empúries.

    Toquio_BluesL’acció es desenvolupa en el Tòquio de finals dels anys seixanta, moment històric en què els estudiants japonesos, com molts estudiants en altres països, estaven involucrats en protestes contra l’ordre establert. Aquestes protestes són el teló de fons en què la novel·la es desenvolupa, i l’autor (a través dels ulls de Toru i Midori), descriu aquest moviment estudiantil en general com pusil·lànime i hipòcrita.

    La novel·la narra l’educació sentimental d’un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta. Introvertit, tímid i seriós, Toru Watanabe s’enamora de Naoko, una noia impenetrable, i pateix una crisi que el porta a l’aïllament social i a la reclusió. Davant les dificultats de la seva relació amb la Naoko, Toru es llança a una espiral de sexe esporàdic i un dia coneix la Midori, una noia vital, exuberant i plena de vida que revolucionarà el seu món ordenat i tranquil. Tendra, escrita en un to melancòlic i sensual i amb un ritme molt àgil, Tòquio blues narra, amb una encertada i equilibrada mescla de malenconia i sentit de l’humor, les angoixes adolescents, el desengany del primer amor i el trànsit a l’edat adulta.

    La bona acollida que va tenir l’obra Tòquio Blues, Norwegian Wood entre la joventut japonesa va convertir a Murakami en una mena d’ídol de masses al Japó.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    Aventures d’un home en pijama

    pijamaEls devoradors de còmics recordaran els somriures que van acompanyar a Memorias de un hombre en pijama (2011). El dibuixant Paco Roca proposa ara un nou recopilatori de les seves col·laboracions quinzenals a la revista de El País Semanal, on demostra la seva faceta còmica i capacitat d’observació per aconseguir transportar el lector a la vida quotidiana d’un quaranta que per fi ha aconseguit el seu somni infantil de quedar-se a casa sense ni tan sols vestir-se. Però abans la història s’endinsa en els petits o inabordables preparatius d’un viatge de vacances, la farragosa actualització de documents, l’arribada a un nou espai desconegut, el descans i sobretot els dies que passen ràpidament sense alteracions destacades fins arribar al desitjat dia de retorn…

    procaEl còmic el protagonitza un alter ego de l’autor, un personatge despistat, innocent i una mica en els núvols, que treballa des de casa i, per tant, passa gran part del dia en pijama. Paco Roca, guanyador del Premio Nacional del Cómic a l’any 2008 és conegut principalment per la premiada novel·la gràfica Arrugas, que degut al seu èxit va ser versionada per arribar als cinemes; i també de Los surcos del azar, que recordava l’experiència de ciutadans espanyols que van combatre en la II Guerra Mundial. Però ara canvia de registre per explicar històries d’un caràcter més costumista, i sobretot, enfocades a un humor molt subtil on es posen sota l’objectiu del punt de vista d’un professional liberal que ha arribat a la quarantena, amb aspectes de la vida quotidiana com el mite dels talls de digestió , el diabòlic sistema d’il·luminació de les habitacions d’hotel, el malson del tracte amb les telefonistes, o l’enigma de la classe política. Però també aborda aspectes relacionats amb la seva professió d’il·lustrador com poden ser la tensió entre llibertat creativa i necessitat econòmica, o la incòmoda experiència de ser convidat a aquells indrets en que cal anar-hi per no quedar malament.

    Una creación ciertamente memorable. Aparte de la redondez narrativa de todas las historias, cada viñeta contiene a su vez un gag o microrrelato brillante. Una divertida reflexión sobre el proceso creativo de todo narrador. Una nueva prueba de la versatilidad de Paco Roca, capaz de emocionarnos en todos los géneros que aborda. Fernando Marias.

    Còmics

  • Andanzas de un hombre en pijama
  • Arrugas
  • El invierno del dibujante
  • Los surcos del azar
  • Las calles de arena
  • Emotional World Tour: diarios itinerantes
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Hipotermia. Arnaldur Indridason

    hipotermia_negre

    L’inspector Erlendur Sveinsson està investigant extraoficialment un cas de suïcidi que no li quadra. Per a ell, la modèlica Islàndia és com una mena de triangle nòrdic de les Bermudes. Malgrat el seu envejable estat del benestar, dels seus banquers i polítics corruptes a la presó i de la seva baixíssim índex de criminalitat, el clima i l’orografia salvatge de l’illa fan que molts assassinats passin per desaparicions fortuïtes.

    Arnaldur Indridason (Reykjavík, 1961) és historiador, periodista, crític literari i cinematogràfic. Ha treballat, durant vint anys, principalment per Morgunblaðið, el diari més important d’Islàndia. És autor de Las Marismas, que va rebre La Clau de Cristall a la millor novel·la policíaca nòrdica de l’any 2002, i també va ser guardonada la seva obra La mujer de verde, que va obtenir el Golden Dagger, el prestigiós premi concedit a la Gran Bretanya de la Crime Writers Association i la consagració del autor islandès com un referent de la prestigiosa narrativa negra europea. Finalment la seva obra La voz ha guanyar el Martin Beck Award a la millor novel·la negra traduïda al suec. Les tres estan protagonitzades per l’inspector Erlendur Sveinsson i el seu ajudant, Sigurdur Oli.

    genere-negreA Hipotermia, el sergent de la policia de Reykjavík, Erlendur Sveinsson investiga una mica per lliure tres casos diferents. Pel que sembla no hi ha molta feina a la comissaria i el sergent pot dedicar el seu temps a investigar casos que, en un altre moment, caldria donar per tancats. El primer d’ells és un suïcidi. Maria, una dona de mitjana edat casada i sense fills, ha aparegut penjada a la seva residència d’estiu. El bungalou està a la vora d’un llac i la família de Maria ho té des que aquesta era una nena. El comissari està convençut que la dona s’ha tret la vida, però commogut en conèixer el seu passat, decideix intentar entendre que ha portat a una dona tan jove a suïcidar-se.

    Ja podeu llegir el Primer capítol de puta

    Els altres dos casos que investiga Erlendur, extra oficialment, són dos desaparicions ocorregudes fa més de trenta anys, un noi d’una banda i una noia de l’altra, dels quals d’un dia per l’altre mai més es va saber. El pare del noi, un octogenari a les portes de la mort, segueix visitant a Erlendur amb l’esperança que aquest li doni algun dia una notícia sobre el parador del seu fill.

    merda Indridason a les biblioteques de VNG

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »