Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per juliol, 2014

Donny Hathaway

donnyVa ser una de les més brillants veus de la música soul dels anys setanta, va ser trobat mort el 13 de gener de 1979, als trenta-tres anys, a la vorera davant de l’hotel Essex House de New York City. El seu cos no mostrava cap signe de lluita. La porta de la seva habitació estava tancada per dins i el vidre de la finestra, des de la qual va saltar, havia estat acuradament tret i posat a sobre del llit. Els investigadors van determinar que Donny Hathaway s’havia suïcidat llançant-se al buit des d’un quinzè pis. Havia patit problemes personals i d’identitat, parlava amb dues veus diferents i creia que algú li havia connectat una màquina al cervell per robar-li la seva música. Els múltiples problemes que tenia el van portar a sumir-se en una profunda depressió, sent hospitalitzat en diverses ocasions fins que finalment va ser diagnosticat com esquizofrènic paranoic.

En la seva breu però intensa carrera, principalment a la dècada dels anys setanta, Hathaway va prestar sofisticació harmònica a la simplicitat del R&B. El seu llegat va més enllà del grapat d’èxits en les llistes i l’opinió favorable dels tres discos en solitari que conformen la seva història. La filla gran del músic, la cantant Lalah Hathaway té dificultats per mesurar la contribució de l’herència musical del seu pare en el món artístic. I, a més d’avaluar la influència que la seva música encara porta en artistes joves que el citen com un referent musical de primer ordre, allà estava la veu de Amy Winehouse, i també la música d’Alicia Keys, Raul Midon, Justin Timberlake, o fins i tot intreprets de música rap com Common, Nas i molts altres.

donny-hathawayA l’any 1972, després del naixement de la seva segona filla, Kenya, Donny va unir forces amb Roberta Flack oferir un treball discogràfic ple de clàssics, interpretats a duo. L’obra va aconseguir el tercer lloc en les llistes d’èxits i el single va rebre una nominació al Grammy. Amb la supervisió de Quincy Jones, va ser programat per compondre la banda sonora per a la pel·lícula Come Back, Charleston Blue (1972).
En la mateixa progressió que va florir èxit, va venir acompanyat per un comportament irascible, que va sorprendre els seus amics més propers. En l’estudi, els rampells d’irritabilitat eren constants. Mentre que els empresaris i els productors van dir que tot estava sota control, estava clar que alguna cosa més calia fer.

donnyheathFinalment, després d’unes setmanes d’incertesa el diagnòstic va ser clar: paranoia esquizofrènica. Mania de persecució, atacs d’ansietat i pànic es van mantenir sota control en base a les drogues pesades. A poc a poc, es va sentir millor i va sortir del costat del tractament però la malaltia es va mantenir com una ombra. A l’any 1973, el llançament del seu últim treball discogràfic no va obtenir l’èxit esperat. De l’any 1974 a 1978, Donny va desapareixent dels mitjans de comunicació. Als seus 34 anys i encara sota l’impacte de l’èxit, es va produir la seva prematura mort que va commocionar la comunitat negre i tota el cercle de negoci de la música, que en aquells anys, celebrava l’efervescència de la música soul a bord dels fenòmens vocals com Marvin Gaye o Stevie Wonder.

Música

Never my love: the antology

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El meu amic Dahmer

dahmerUn trabajo muy sólido. Los orígenes del repugnantge asesino en serie Jeffrey Dhamer son explorados en este libro excelente. Disfrútalo: te dejará aniquilado. James Ellroy

Jeffrey L. Dahmer, sobrenomenat El carnisser de Milwaukee, va ser un dels assassins en sèrie més terrorífics de la història dels Estats Units. Va ser detingut per la policia al juliol de 1991 i va confessar haver abusat sexualment, matat i esquarterat a disset homes; a més, va reconèixer haver realitzat diverses pràctiques caníbals i necròfiles amb els cossos. Va ser condemnat a 936 anys de presó.

Derf Backderf ens submergeix en els seus anys d’estudiant a l’Escola de Eastview i a l’Institut de Revere per mostrar-nos un prisma proper i versemblant de l’adolescència de Jeffrey Dahmer que acabaria convertint-se en un dels assassins en sèrie més grotescs, inquietants i tristament famosos de la història recent dels Estats Units.
 
Ens descriu al jove Dahmer com un noi, que la seva peculiar singularitat, li reservava una difícil travessia de solitud en els complicats anys de l’adolescència. Aïllament que també es reproduïa a casa, degut principalment al difícil matrimoni dels seus pares, que van ignorar sistemàticament a Jeffrey en uns anys fonamentals en la formació de la seva personalitat.

defdAixí, se’ns presenta a Dahmer com un noi extremadament tímid, tranquil i sense amics, el típic estudiant al que no se li sol prestar atenció i del qual ningú se’n recorda. Però l’autor sí que és capaç de recordar perquè, tot i que no van ser mai amics, tot i que el títol d’aquesta història ens vol fer creure el contrari, Backderf i els seus companys van utilitzar Dahmer i les seves rareses per gastar bromes i ficar-se en múltiples embolics.

Derf Backderf no pretén disculpar o justificar els actes de Dahmer basant-se en una adolescència desgraciada, però sí que es pregunta què hauria passat si algun professor s’hagués adonat que alguna cosa no anava bé i hagués fet alguna cosa. També es planteja per què cap dels seus companys va donar la veu d’alarma quan va descobrir que el jove tenia un múltiples problemes, i què era exactament el que tenia d’estrany perquè ningú volgués acostar a ell.

Còmic

Mi amigo Dahmer

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Una trampa para cuervos. Ann Cleeves

Ann Cleeves - Una trampa para cuervosAnn Cleeves, nascuda a Gran Bretanya l’any 1954, va començar a escriure quan ella i el seu marit, de professió guardaboscos, es van instal·lar a la reserva natural de l’illa Hilbreen una regió en què hi havia poc més que fer que observar els ocells.

L’illa era un lloc inhòspit, on no hi havia aigua ni electricitat i davant d’aquests inconvenients, Cleeves va començar a escriure la seva primera novel·la, protagonitzada pel naturalista George Palmer-Jones.

Amb el temps l’escriptora britànica ha publicat més d’una vintena de títols i ha estat premiada amb guardons com el Gold Dagger 2006 i a entrar a formar part del Specsavers Crime Thriller Awards al costat de noms com Agatha Christie o Arthur Conan Doyle.

La seva sèrie policíaca protagonitzada per Vera Stanhope aviat es va tornar molt popular i, a més d’adaptar-se la televisió a Gran Bretanya, li ha valgut molts premis i s’ha publicat en més de vint països.

Una trampa para cuervos és la primera novel·la protagonitzada per la inspectora Vera Stanhope que comença amb l’arribada de la biòloga Rachel Lambert als Peninos del Nord, un paisatge entre Anglaterra i Escòcia, per liderar un projecte mediambiental, juntament amb Anne, una botànica local, i Grace, una zoòloga a la qual no coneix.

En arribar al seu refugi, Rachel es troba el cadàver d’una vella amiga que, aparentment, s’ha suïcidat; però de seguida comença a sospitar que algú l’ha matat. Després d’una altra mort inexplicable, la inspectora Vera Stanhope, una dona madura que no sempre utilitza els mètodes més ortodoxos, apareix en escena.

Una fascinant novel·la negra ambientada en una suggerent camp que posa en escena un suposat suïcidi, tres personalitats femenines fortes i una opaca investigació amb molts interessos ocults.

Primer capítol dePrimer capítol de Una trampa para cuervos

Llibres

Una trampa para cuervos

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Ànima

Anima Ok.inddUn home troba la seva dona morta a casa. Ha estat assassinada i violada amb tota la crueltat possible. S’obsessiona a conèixer el culpable. No té res a veure amb la clàssica trama de venjança. Només vol saber que no ha estat ell mateix qui l’ha matat. La recerca obsessiva del culpable té per brúixola una curiositat obsessiva que Wajdi Mouawad s’encarrega de traslladar amb brutal eficàcia als lectors. I ho fa per mitjà d’un estratagema senzill i ambiciós alhora: reparteix la narració entre una llarga sèrie d’animals que van presenciant els fets. El títol de cada capítol ens anuncia quin és l’animal que parlarà, però ho fa amb la seva corresponent denominació científica en llatí per també descobrir la seva denominació i el paper que tindrà en aquesta part de la narració.

L’autor va néixer fa 46 anys en una comunitat cristiana maronita del Líban, es va exiliar a França i va desembarcar al Quebec, abans de tornar a Europa convertit en dramaturg d’èxit. La seva obra conforma un compendi d’odissees doloroses, protagonitzades per joves marcats per la tragèdia tot i no haver-la viscut plenament. En un moment determinat, tots s’adonen que necessiten passar comptes amb un passat que acostuma a dirigir-se a Orient Pròxim.

De nen, el seu germà gran el va convèncer que els animals eren capaços de parlar, i això és exactament el que passa en el seu nou llibre. Criatures domèstiques i salvatges narren l’assassinat d’una dona embarassada, apunyalada i després violada per un indi nord-americà, a més de la posterior persecució del protagonista, que buscarà la seva particular venjança. És la presentació d’un thriller mitològic que l’escriptor i director de teatre ha escrit durant els últims deu anys, mentre muntava i desmuntava els seus projectes a l’escenari com Incendis al Teatre Romea o Seus en el Teatre Lliure.

madjiwÀnima és estranya, és rara, és una novel·la arriscada, és dura, estomacal, fera. És un llibre que mai el lector podrà arribar a expressar totalment les sensacions que li transmet, la brutícia i crueltat i tristesa que traspua de la seva trama, dels seus personatges. Wajdi Mouawad ha sabut donar-li a la narració dels animals el punt exacte, la veu exacta. El més sorprenent, el millor, el magnífic, és com l’autor libanès trasllada la foscor i la tristesa del personatge, del succés, a la veu dels animals, com ells ens narren el que veuen, el que senten, el que creuen que sent el principal personatge que s coneix per Wahhch, amb una cadència i una foscor en sintonia amb els successos.

Aquest llibre és un constant viatge. Els seus escenaris li donen un aire torbador, violent a la història, brutal per ella mateixa; i això fa que no pugui ser recomanable per tothom, i sobretot es poden ferir sensibilitats de lectors. que des d’aquí no pretenem. Convidem a descobrir-la però també s’ha d’estar preparat per les seves conseqüències.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Virginia Woolf: art, vida i visió

Sin título-1La National Portrait Gallery de Londres inaugura el 10 de juliol l’exposició Virginia Woolf: Art, Life and Vision, comissariada pel biògraf i historiador d’art Frances Spalding, la primera mostra que explora la vida de l’escriptora anglesa a través de retrats.

Fins al 26 de octubre es podran veure pintures, fotos, dibuixos i material d’arxiu poc coneguts com una carta que l’autora va enviar a la seva germana la pintora Vanessa Bell poc temps abans de suïcidar-se.

Virginia Woolf va néixer a Londres el 1882, envoltada de tots els antecedents familiars necessaris per esdevenir una escriptora d’altura. El seu pare Leslie Stephen era un prestigiós historiador, editor, crític, escriptor i alpinista, que es feia amb famosos Sin título-5autors victorians de l’altura de Henry James.

La seva mare Júlia Stephens, coneguda per la seva bellesa, va ser model del pintor prerafaelita Edward Burne-Jones.

A casa dels Stephen, Virginia Woolf va créixer en un privilegiat ambient intel·lectual, convertint-se en una de les més importants figures de la literatura britànica del segle XX.

Va desenvolupar un estil propi en novel·les com Miss Dalloway (1925) o To the Lighthouse (1927), i va ser pionera en l’ús del monòleg interior, o “flux de consciència”, que imita la nostra manera natural de pensar, amb imatges, idees i sentiments que creuen fugaços la ment.
 

Sin título-22

Beresford
A l’escriptora, una figura central en el grup de Bloomsbury d’escriptors, artistes i intel·lectuals, sempre li van intrigar els processos mentals, potser també va tenir a veure que patís un trastorn bipolar que la va sumir en profundes depressions. L’última la va portar a suïcidar tirant-se al riu Ouse, a Sussex, amb un abric ple de pedres a les butxaques.

La mostra presenta retrats de Woolf pintats per Vanessa Bell, Duncan Grant i Roger Fry. En la col·lecció de fotos incloses hi ha obres de Man Ray i de Maurici Beck i Helen McGregor, que la van fotografiar el 1924, amb un vestit de la seva mare per a la revista Vogue, i també s’exhibeix la famosa imatge presa per Georges Charles Beresford de l’autora en 1902 als 20 anys.

Sin título-4
 

En un registre més domèstic i íntim, també hi ha fotos de grup d’ella envoltada de la seva família i amics literats. L’exposició s’acosta a les facetes de Woolf com novel·lista, intel·lectual, activista i figura pública il·lustrant amb les obres la infància, els seus interessos literaris i els èxits en la seva carrera, la fascinació per la seva Londres natal, la seva ideologia política, el feminisme i la modernitat

Fragments dels seus diaris personals, primeres edicions i cartes a amics completen la figura de la dona esvelta, de cara allargada i mirada malenconiosa a la qual van retratar en multitud d’ocasions els seus coetanis.
 

Sin título-23Virginia Woolf a la Biblioteca


Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Mata’m

matamAmb un tret, un crit i un assassinat que té molt de suïcidi, així comença aquesta obra teatral de nom molt suggerent com és Mata’m. L’objectiu d’aquesta comèdia es parlar de la mort sense dramatisme. Tot comença amb la mort d’Arnal, interpretat per Francesc Orella, el propietari d’un pub dels que ja no s’estilen. La trobada d’aquest amb Bastero, interpretat per Boris Ruiz, un ex-cambrer que després de sortir de presó l’únic que desitja és tornar-hi, serà clau per resoldre el seu problema. Tots dos pacten un repte a mort que els permeti aconseguir els seus respectius objectius.

Completen el repartiment d’aquesta obra teatral que es representa al Teatre Villaroel de Barcelona fins a principis d’agost, l’actriu Àurea Márquez, que interpreta Chirli, una ex-prostituta esposa d’Arnal, i Carlota Olcina, que encarna la filla del matrimoni. «L’obra és una barreja de comèdia negra, de vodevil filosòfic i la tragèdia poètica. En una escena et pots petar de riure i en una altra se’t encongeix el cor», assenyala Manuel Dueso.

mduesoEl seu argument resta condicionada a les particularitats d’aquests excèntrics personatges, atorgant a Mata’m molta originalitat i personalitat en el desenvolupament de les seves escenes, característiques que es veuen encara més reforçades pel joc temporal utilitzat per narrar la història i que en ocasions pot portar a l’espectador a una certa desorientació però que queda resolt en el seu desenllaç final.

Aquesta obra pot ser considerada una comèdia negra, un drama blanc, una tragèdia poètica, o també un vodevil filosòfic. Però sobretot es tracta d’una obra teatral esquitxada d’humor i d’unes imatges sorprenents i plenes de poesia. És una representació teatral molt recomanable que s’engloba en la programació d’estiu del Festival Grec 2014.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Chrissie Hynde

chyn

Tinc la sort de tenir un tipus de noi, amb pocs malucs i pits petits… Si tens grans pits i espatlles petites, millor que et dediquis al piano. Chrissie Hynde.

pretendersEl debut en solitari de la vocalista del grup The Pretenders és una de les grans novetats musicals d’aquest estiu que s’acaba d’estrenar. La cantant, compositora i guitarrista Chrissie Hynde va néixer el 7 setembre de 1951, a Akron, Ohio. A l’any 1978, després dels seus primers passos com a periodista musical i després de diversos intents de muntar una banda, es troba amb el baixista Pete Farndon i s’uneixen al guitarrista Jimmy Honeyman-Scott i al bateria Gerry McIldudff per formar The Pretenders. No van trigar gaire a ser reconeguts mundialment, la seva música va aconseguir arribar al lloc més alt de les llistes amb al seu tercer single Brass in Pocket. Aquest va ser l’inici d’un grup que marcaria molt profundament la música en els anys vuitanta i noranta amb èxits com Middle of the Road, Show Me, Back on the Chain Gang, o No Get Em Wrong.

Sis anys després de l’últim disc de The Pretenders, la seva vocalista, torna amb un treball en solitari. Però Hynde assegura que aquest àlbum és, sobretot, el resultat d’una estreta col·laboració amb altres músics i compositors, com Bjorn Yttling o Joakim Ahlund. Per al seu salt en solitari, que va anticipar amb el single Dark Sunglasses, Chrissie Hynde s’ha recolzat en el veterà Neil Young i en un guitarrista, abans tennista, com John McEnroe. L’àlbum va ser gravat a Estocolm, amb l’ajuda de Bjorn Yttling com a compositor i productor i per aquest motiu el seu primer àlbum en solitari porta el nom de Stockholm.

Durant la major part dels més de trenta cinc anys, ha portat la marca de Pretenders però amb el pas del temps va perdre el control de la seva música més personal. Durant tots aquests anys va arribar a definir la banda, i de vegades era ella mateixa la que feia que la gent reconegués el grup. Potser hi havia una sensació de claustrofòbia en ella mateixa, o potser sentia que era hora de sortir de sota la protecció del nom que l’havia acompanyat tant de temps.

chissiesjpgLes característiques de la seva música no han canviat gaire en els darrers anys. Des les primeres notes de l’àlbum, Stockholm, anomenat així per on va gravar les seves cançons, sona bastant proper com el que s’espera de la música de Chrissie Hynde, o fins i tot un àlbum de Pretenders dels darrers anys. No és que aquest disc soni de la mateixa forma que un anterior de The Pretenders, però és gairebé impossible separar un de l’altre, o com a mínim fer-ho inicialment. En aquest darrer treball, Christine Ellen Hynde no trenca res de nou, però es redefineix a si mateixa a la recerca del seu lloc en el nou univers musical.

Però, cal esperar també que en aquesta etapa de la seva carrera aquest àlbum sigui una nova drecera que condueixi als seus orígens, aquells en que la seva música va arribar plena de força, i d’aquesta forma aconseguir que les seves noves cançons deixin un gust dels seus primers àlbums, quan començava el somni d’un grup com The Pretenders. I això pretén ser l’objectiu final més que qualsevol altra cosa. En el seu millor moment, Stockholm és un àlbum sòlid i ens connecta ràpidament als punts forts de Hynde, que un cop superat el seu pitjor moment, viatja al bressol d’un títol que va marcar profundament la trajectòria musical del seu antic grup, i que porta el nom de Middle of the Road.

Biblioteca Joan Oliva i Milà

No hi ha comentaris

El último verano en la isla. Johan Theorin

Johan Theorin - El último verano en la islaJohan Theorin, nascut a Göteborg, Suècia, l’any 1963, és periodista i escriptor.

Va passar els estius de la seva infància a l’illa d’Öland, al mar Bàltic. La família de la seva mare, tots ells pescadors, grangers o mariners, són fills d’Öland, de manera que coneixen el folklore i les llegendes d’aquest lloc, de les quals s’ha nodrit l’autor.

Johan Theorin ha obtingut els millors premis del gènere de novel la negra, entre els quals destaquen el Glass Key, premi dels països escandinaus a la millor novel·la negra, el Premi a la Millor Novel·la Sueca el 2009, i el 2010, el prestigiós premi de l’Associació Anglesa d’Escriptors de Novel·la Negra (CWA), superant l’últim volum de la trilogia de Stieg Larsson.

Les novel·les de Johan Theorin han obtingut un gran èxit de públic. És autor de El vigilante de los niños, que no forma part del quartet d’Öland, composta per quatre títols ambientats en aquesta illa en les quatre estacions de l’any, i que ens permet assistir a les transformacions d’un paisatge inquietant i dels propis habitants de l’illa de Öland: La hora de las sombras (tardor), La tormenta de nieve (hivern), La marca de sangre (primavera).

Primer capítol dePrimer capítol de El último verano en la isla

El último verano en la isla tanca el cicle de novel·les ambientades en aquesta fascinant illa sueca; després la tardor, l’hivern i la primavera arriba l’estiu, que clausura El quartet d’Öland.

L’estiu es presenta tranquil i agradable a l’illa sueca d’Öland. No obstant això, el paisatge i els costums han canviat: fa anys era un lloc familiar i modest, on molts estiuejaven al càmping regentat pel bo de John, però ara sembla que els turistes prefereixen el luxós balneari de la família Kloss.

El vell i entranyable Gerlof passa l’estiu allà, cuidant dels seus néts, quan es produeixen una sèrie de terribles incidents que, un cop més, l’obligaran a prendre mesures dràstiques.

Llibres

  • El guardián de los niños
  • La hora de las sombras
  • La tormenta de nieve
  • El último verano en la isla

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Joan Vinyolí

    anyvinyoli

    La poesia no es cosa de sentiments sinó d’experiències.
    Rainer M. Rilke

    Aquesta frase va incitar a l’escriptura a Joan Vinyolí segons va confessar ell mateix. Les lletres agafa aquests dies un protagonisme especial en commemorar els cent anys del naixement del poeta, a Barcelona, un 3 de juliol del 1914. A l’edat de quatre anys el seu pare mor, i amb la seva mare s’instal·len a Sant Joan Despí. L’entorn humà i natural d’aquest poble i de la seva comarca deixarien en la seva sensibilitat un rastre que és com un corrent de fons ben perceptible al llarg de tota la seva obra, fins al punt que Vinyoli, en els seus poemes, canta el paisatge d’aquesta vila.

    Als vuit anys, torna a viure a Barcelona, on estudia a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp. A partir d’aleshores, estiueja a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual evoca en els primers poemes. És a partir del contacte directe amb aquest paisatge i des de l’experiència de contemplació innocentment feliç de la seva bellesa natural que el poeta descobreix una certesa cabdal en el seu posterior treball literari, és a dir, el joc, la puresa i la felicitat, però, també, l’àmbit del misteri i del somni en els jocs i experiències d’un infant.

    vinyolipintatL’obra de Vinyoli és la d’un autodidacte. Molt influïda inicialment pel llenguatge poètic del simbolisme alemany amb autors com Hölderlin, Goethe o el mateix Rilke, la seva obra va derivant progressivament cap a un realisme capaç d’utilitzar el llenguatge quotidià per pronunciar-se amb fermesa sobra la condició humana. Els temes recurrents de la seva obra són l’amor, el pas fugaç del temps, el record de que totes les coses passen, es perden i s’enfonsen en la memòria amb el pas del temps.

    De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre el món, i com una forma de realització espiritual. La seva obra de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, va esdevenir, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica. Ahir es va commemorar un segle des del seu naixement.

    Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament.
    Joan Vinyolí

  • Poemes de Joan Vinyolí il·lustrats
  • Any Vinyolí
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Consells als pares, a favor del sentit comú

    Llibres

    vall_mes_educarLa paternitat fa temps que va deixar de ser un acte fortuït. Abans s’aprenia a ser pare i mare amb el dia a dia: amb l’experiència es tirava endavant i un se’n sortia com bonament podia. Avui no. Avui ser pares és una decisió presa a consciència, planificada al detall, que requereix formació contínua i que cal exercir amb hiperresponsabilitat, fins al punt de generar pressió constant i por del fracàs. La paternitat s’ha professionalitzat.

    Gregorio Luri vol combatre aquesta idea i apostar per recuperar el sentit comú i posar en valor la saviesa pràctica de les famílies. Es tracta d’aprendre dels encerts i dels fracassos, i sobretot es tracta de tenir la seguretat que, passi el que passi, no hi ha res més important que l’amor recíproc.

    Un dels aspectes que es tracta és la disciplina. La importància d’aquest terme no es mesura pel valor de les coses que ens prohibeix fer, sinó pel valor de tot el que ens permet aconseguir. Ser disciplinat és més important que ser intel·ligent.

    No s’ha de renunciar a orientar a un fill, ni tampoc a donar-li la teva opinió crítica, ni a animar-lo a aspirar a fer habitual en el menor la millor versió d’ell mateix. No s’ha de determinar el futur d’un fill… del tot.

    Gregorio Luri és un bon coneixedor del món educatiu, en què ha treballat com a docent en tots els nivells, de l’escola a la universitat. Ha publicat una quinzena de llibres de filosofia i pedagogia, entre ells L’escola contra el món (2010), Introducció al vocabulari de Plató (2011), Erotisme i prudència (2012) i Per una educació republicana (2013).

    Llibres

  • Barcelona : l’aventura d’una ciutat : breu història de Barcelona en còmic
  • L’Escola contra el món : l’optimisme és possible
  • Introducción al vocabulario de Platón
  • Por una educación repúblicana
  • Val més educar: consells als pares, a favor del sentit comú
  • Bloc

    Us volem convidar a visitar un blog particular d’una mare que ha volgut compartir amb els altres pares les seves primeres setmanes amb el seu nadó. Des de la seva experiència en els mesos d’embaràs fins a les primeres setmanes de la maternitat, i descobrint les meravelloses experiències d’aquesta nova etapa.

    Padres en pañales

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »