Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per setembre, 2013

Ell ha tornat!

Timur VermesUn 30 d’agost de 2011 el Führer, que tot i vesteix el seu uniforme, es desperta en un descampat de Berlín. Li fa mal i no sap on és, ni tampoc com va poder arribar a aquest lloc. La seva amnèsia és inexplicable…, comença a veure estranyat moltes coses que no entén vestit amb el seu uniforme militar. Aquesta és la presentació del personatge després de mig segle que presenta Timur Vermes, un periodista de 45 anys, en el seu llibre Er ist wieder dóna.

El dictador comença a vendre diaris fins que un dia, una productora de televisió el “descobreix” i el converteix en una estrella. Desemparat i sense la seva guàrdia pretoriana i assassina de les SS, Hitler acaba sent un protagonista estel·lar d’una societat on l’èxit es mesura per l’audiència i per la difusió que té a les xarxes socials. Alguna cosa ha de fer, ha de recuperar el temps perdut, ha de tornar al poder, a la política, al seu antic Tercer Reich … però com aconseguir-ho?. Sembla que en la nostra època la televisió és el lloc perfecte per fer-se famós, molt famós … i Adolf Hitler està disposat a usar-la, encara que sigui fent d’un còmic que es riu del Führer.

Ha tornat enganxa ràpidament i el seu preu de 19,33 euros al·ludeix l’any en què Hitler va arribar al poder. El llibre ocupa des de la primavera d’aquest any el primer lloc entre les vendes literàries a Alemanya i és ara al setembre quan arriba a les llibreries catalanes. Encara que Hitler és va suïcidar en el seu búnquer fa gairebé seixanta vuit anys, a Alemanya encara segueix existint una estranya fascinació pel dictador, però ara es pot fer des d’una visió d’humor vers el personatge que traurà dels lectors més d’un somriure.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Setembre, mes de raïm

Mes de verema

Per a molts, el setembre significa el retorn de les vacances, la fi de l’estiu. Aviat començarà la tardor: el dia 23 la foscor de la nit iguala a la llum del dia, fins que a poc a poc la nit vencerà al dia.

Som al mes de la verema, temps de raïm. El cultiu d’aquest fruit és tan antic com l’home sobre la terra. Els seus orígens es barregen amb la història i la llegenda. La vinya (Vitis vinifera) és originària de les regions meridionals del Mar Caspi. El seu cultiu, practicat a Orient i Egipte des de fa més de 3000 anys s’ha estès aquest cultiu actualment per tot el món.

La viticultura no es va difondre fins al segle III abans de Crist. Llavors els romans, que dominaven el Mediterrani, van estendre aquest cultiu a tota l’àrea geogràfica del sud europeu. Amb la caiguda de l’Imperi Romà, la vinya i el seu cultiu es va abandonar en bona part, encara que no es va perdre als monestirs i convents.

RaïmLa forma més freqüent de prendre raïm és com a postres i ben madur. També pot combinar bé amb algunes carns, formatges i peixos no grassos, i amb altres fruites. Per exemple pomes, peres, préssecs, maduixes, kiwis, prunes, plàtans, etc. S’utilitza també en amanides, sucs, licors, pastissos, flams i confitures.

Tot i que resulta una fruita deliciosa per menjar sola i fresca, també és un dels ingredients bàsics de nombroses postres, i el complement perfecte de plats salats, com els guisats d’au i carn de caça.

El raïm és una fruita de la qual podem gaudir especialment durant la tardor, l’època ideal per aprofitar-les i provar receptes amb elles.

Avui us proposem un excel·lent i gens difícil Pastís amb raïm:

IngredientsIngredients:Ingredients

Per a la base:

• 150g. de galetes Digestive de civada
• 60 g. de mantega a temperatura ambient

Per a la crema de formatge amb raïm:

• 500 g de formatge crema (tipus Philadelphia)
• 250 de xocolata blanca
• 250 g de llet sencera
• 40 g de sucre
• 1 sobre de quallada
• Raïm negres i blanques sense llavors.

Al motllePer a la cobertura de moscatell:

• 100g. d’aigua
• 100g. de sucre
• 120g. de moscatell
• 4,5 fulles de gelatina
• raïm blanc i raïm negre

 
Preparació Preparació

La base:

Picar les galetes a un robot de cuina fins que quedin ben triturades. Afegir la mantega a punt de pomada i tornar a triturar amb el robot de cuina fins que quedi tot ben integrat fet una pasta. Folrar un motlle desmuntable amb la massa de galetes. S’ha d’anar prement la massa perquè quedi ben unida. Prémer amb la base d’un got per compactar i anivellar la base. Reservar el motlle a la nevera.

La mousse de formatge:

Rentar el raïm, tallar-lo, despinyolar-lo i reservar-lo.

Posar en un cassó al foc la llet, la xocolata blanca trossejada, el formatge en crema, el iogurt i el contingut dels sobres de la cuallada i anar remenant continuament perquè no quedin grumolls. Retirar del foc en el moment que veiem que està a punt de bullir.

Abocar aquesta crema sobre la base de galetes i tot seguit disposar el raïm per sobre. Deixar refredar una mica i reservar a la nevera.

Pastís amb raïm


Cobertura de gelatina de moscatell:

Posar en una bol amb aigua freda a hidratar les fulles de gelatina. Mentre, posar un cassó a foc mig amb l’aigua i el sucre fins que s’integrin bé aquests dos ingredients i es faci un almíbar lleuger. A continuació posarem el moscatell i deixarem reduïr tot plegat uns 3-4 minutets.

Afegir les fulles de gelatina previament hidratades, remenar tot molt bé per què s’integri i retirar del foc. Deixar templar una mica la gelatina i abocar-la sobre el raïm ajudant-nos d’una cullera per evitar esquitxadures.

Reservar a la nevera perquè cualli un mínim de 5 hores i preferiblement tota la nit.

Pastissos

Els pastissos a la Biblioteca

El raïm, a punt

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Arnaldur Indridason, Premi RBA de Novel·la Negra

L’autor islandès Arnaldur Indridason ha guanyat aquest dijous amb la seva obra El pasaje de las sombras el VII Premi RBA de Novel·la Negra, un guardó al qual aquest any optaven 183 originals, i que amb 125.000 euros és el més ben dotat del món en la seva categoria.

Arnaldur IndridasonSegons ha explicat el membre del jurat Lorenzo Silva, el guanyador ho ha estat per unanimitat i per presentar una obra que “representa a la perfecció les virtuts que l’han convertit en un autor de referència de la novel·la negra a escala internacional”.

Es tracta d’una història en dos plans temporals, en què hi ha dos crims, un situat a la Segona Guerra Mundial, amb l’ocupació britànica i nord-americana de l’illa, i un altre, en l’actualitat, el que completa un retrat de la Islàndia contemporània.

Dues trames de la història que acaben enfilades entre si qual “delicat mecanisme de rellotgeria”.

Segons Indridason, la Segona Guerra Mundial va ser una època molt interessant en la història islandesa, ja que la presència dels militars, tant britànics com després nord-americans, va afectar sens dubte a la vida de l’illa, influint especialment a les noies més joves.

La història se centra en el cas d’una jove que apareix estrangulada darrere del Teatre Real, que s’estava construint aleshores i que era el centre d’aprovisionament militar, emmarcat en una societat que creia en els elfs i en la màgia, alhora que és un element que demostra com ha estat el canvi des d’una societat pobra i rural a l’actual.

Com en tota la seva obra, Indridason ha remarcat el seu interès en caracteritzar molt bé als personatges, fidel al realisme social, amb la intenció de captar com és aquesta societat, també marcada per la violència de gènere: “És una de les coses més menyspreables que hi ha”, ha dit.

A la novel·la, dos agents de policia van a un immoble de la capital islandesa alertats per una inquilina, preocupada perquè un dels seus veïns porta temps sense donar senyals de vida, i després d’accedir-hi descobreixen el cadàver d’un individu sobre el llit.

En roda de premsa a Barcelona, l’autor ha explicat que aquesta obra no està protagonitzada pel seu inspector Erlendur Sveinsson, perquè en un relat que encara no s’ha publicat a Espanya desaparèix en l’interior del seu país sense que se sàpiga molt bé si està “situat en la vida o la mort”.

Acostumat a trencar rècords de venda a Europa, l’autor és un dels ambaixadors de la literatura islandesa, a més d’haver treballat durant més de vint anys per el diari més important del país, ‘Morgunblaðið’.

També ha mostrat la seva preocupació per l’eventual desaparició de l’islandès en un món on domina l’anglès: “Les llengües minoritàries hem de lluitar i no rendir-nos”, ha defensat.

Indridason s’afegeix a la llista de guanyadors del premi en anteriors edicions: Francisco González Ledesma, Andrea Camilleri, Philip Kerr, Harlan Coben, Patricia Cornwell i Michael Connelly. El jurat estava format en aquesta ocasió per Soledad Puértolas, Lorenzo Silva, Antonio Lozano, Paco Camarasa i Anik Lapointe.

Llibres

  • La dona de verd
  • El hombre del lago
  • Invierno ártico
  • Las marismas
  • La mujer de verde
  • La voz
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La consagració de la primavera. Igor Stravinsky

    La consagració de la primavera vista per Valentine Gross. Dibuixos de 1913

    Entre les efemèrides que celebrem aquest any 2013, no volem passar per alt el centenari del naixement d’una obra que va marcar un abans i un després en la història de la música: La consagració de la primavera d’Igor Stravinsky.

    Igor StravinskyEl 1913, el compositor Igor Stravinsky estrenava el seu ballet La consagració de la primavera (en rus Весна священная, que significa literalment Primavera, la sagrada. A la partitura s’agrega al títol la següent frase: “Imatges de la Rússia pagana”.

    Durant la primavera de 1910, Stravinsky va tenir una visió fugaç: “Vaig veure en la meva imaginació un ritu pagà solemne: els ancians savis, asseguts en un cercle, observant a una noia que balla fins a morir. L’estan sacrificant per propiciar al déu de la primavera”.

    Va esmentar aquesta imatge als seus amics, el pintor Nicolás Roerich i l’empresari Serge Diaghilev. Diaghilev va captar immediatament la idea per als seus Ballets Russos i va demanar a Roerich i Stravinsky que elaboressin una ambientació.

    Els vestits dissenyats per Nicolás RoerichStravinsky s’hi va posar a la composició de La consagració de la primavera l’estiu de 1911 i va acabar-la el 8 de març de 1913. Per la seva part, Roerich va dissenyar el vestuari.

    Diaghilev sabia que la consagració produiria un impacte enorme. Desitjava que el ballet fos tan essencial com la música, de manera que va contractar al gran Nijinsky perquè fes la coreografia, malgrat la inexperiència del ballarí en matèria de direcció i malgrat la seva ignorància fins als elements bàsics de la música.

    Stravinsky va treballar en estreta col·laboració amb Diaghilev i Nijinsky perquè estava especialment preocupat sobre la relació de la dansa amb la música. El compositor tenia en ment imatges específiques i les va anotar en les instruccions per a Nijinsky a la partitura.

    Igor Stravinsky davant un cartell de Vaslav NijinskyEls ballarins no estaven acostumats a rebre instruccions tan precises d’un compositor, ni tampoc a una música tan inusual.

    Grigoriev escriu que la companyia anomenava als assajos de La consagració de la primavera “classes d’aritmètica”, perquè, a causa de la total absència de melodia a la música, els ballarins havien de sincronitzar els moviments comptant les barres.

    No és sorprenent que els assajos presentessin grans dificultats per als ballarins. No solament havien de establir una relació amb una música d’una complexitat sense precedents, sinó que sovint havien de ballar independentment d’aquesta música. Tampoc és sorprenent que Nijinsky exigís 120 assajos.

    Tot i les dificultats que van tenir els ballarins i dels problemes similars que es van produir amb els músics de l’orquestra, la companyia dels Ballets Russos de Diaghilev finalment va estar en condicions de presentar l’obra a París, amb Pierre Monteux com a director d’orquestra.

    L’escàndol que va acompanyar a aquesta representació va ser un dels més sonats de la Història de la Música cèlebre i es va criticar tant la música de Stravinski com la coreografia de Nijinsky. Durant la introducció orquestral, l’audiència reia i protestava. Diversos testimonis presencials relaten el pandemònium que es va produir un cop es va aixecar el teló. El tumult que va provocar l’estrena és llegendari.

    En aquest vídeo podeu veure el muntatge de La consagració de la primavera en la seva presentació a París el 1913:

    Avui dia, en el seu centenari, La consagració de la primavera ha aconseguit una popularitat que Stravinsky ni tan sols va poder somiar en aquesta primera nit. És un tribut al compositor que, tot passat un segle en què tots els paràmetres tradicionals de la música: tonalitat, ritme, melodia, sonoritat han estat subvertits o destruïts, aquesta obra conserva tot el seu poder.

    I aquí podeu veure una reconstrucció realitzada pel Joffrey Ballet el 1987:

    En un any dominat per aniversaris de compositors, La consagració de la primavera, de tot just mitja hora de durada, gaudeix una celebritat similar per dret propi.

    Facsímil del manuscrit de La consagració de la primavera

    Igor Stravinsky a la Biblioteca Igor Stravinsky a la Biblioteca
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Posta de sol a Montmajour

    Zonsondergang bij Montmajour

    El Museu Van Gogh d’Amsterdam ha anunciat el descobriment de Zonsondergang bij Montmajour, un llenç fins ara desconegut del pintor holandès. Segons el museu, l’artista va pintar el quadre el 1888, en el moment més madur de la seva carrera, quan vivia a Arles. Montmajoour és un poble dedicat a la vinicultura que Van Gogh va visitar per pintar les ruïnes d’una antiga abadia benedictina. El seu museu exposarà l’obra a partir del 24 de setembre, dins d’una mostra dedicada al procés de treball de l’artista. Els pigments i la qualitat de la tela avalen la autoria, tot i que encara no han transcendit detalls sobre la història del quadre

    Vincent Van GoghLa nova peça, asseguren a Amsterdam, és de les millors: Un descobriment d’aquesta categoria no havia passat mai abans en la història del museu, ha manifestat el seu director, Axel Ruger. L’excepcional és que es tracta d’una obra de transició, un llenç de gran format del període que molts consideren la culminació de la carrera de Van Gogh.

    Vincent Van Gogh treballava sol, sense taller ni alumnes, i parlava sempre dels seus projectes. Les anàlisis s’han centrat en l’estil, tècnica, pintura i el material escrit deixat. Van Gogh va mantenir una correspondència fluïda i abundant amb el seu germà, Theo, marxant d’art, al qual explicava i dibuixava les seves idees; aquesta nova creació de la sèrie floral de l’artista figura en dues de les seves cartes.

    S’assembla a les altres obres executades per Van Gogh durant l’estiu de 1888 a França, segons els investigadors., Louis van Tilborgh i Teio Meedendorp. A l’any 1890, el quadre va pertànyer a la col·lecció que Theo va formar amb les obres fraternes. En 1901 va ser venut després que van Gogh va morir a l’any 1890 sense haver venut un sol quadre.

  • Van Gogh Museum
  • Vincent Van Gogh Gallery
  • No hi ha comentaris

    El detective moribundo, de Leif GW Persson

    El detective moribundo. Leif GW Persson

    Nascut el 1945 al si d’una família de classe treballadora, Leif GW Persson és en l’actualitat el criminòleg més reconegut d’Escandinàvia.

    Va ser assessor del ministre de Justícia suec i des de 1991 ocupa la plaça de catedràtic a la Direcció de la Policia Nacional Sueca.

    Autor de diverses novel·les i de la famosa trilogia El declive del estado de bienestar, al llarg de tres dècades Persson ha estat cronista del desenvolupament polític i social de la societat moderna a les seves fosques, complexes i humorístiques novel·les policíaques, on el realisme social de Balzac o Dickens es barreja ambel dur argot de carrer d’un James Ellroy.

    Amb més de 3 milions d’exemplars venuts al seu país, els lectors i la crítica s’han rendit davant l’univers Persson per la seva qualitat literària, el magnífic retrat de la societat sueca i la vibrant trama que ho embasta tot.

    El 1982 i el 2003 l’Acadèmia Sueca d’Escriptors de Novel·la Policíaca va atorgar-li el guardó a la millor novel·la negra de l’any, està vivint un moment de gran popularitat. En 2008 va participar en la BCNegra i compta amb més de 3.000 fans a la seva pàgina Facebook.

    A El detective moribundo, com va fer en les seves novel·les anteriors, Leif GW Persson ens segueix narrant les aventures de Lars Martin Johansson, avui ja jubilat però en el seu temps un dels millors investigadors de Suècia i antic cap dels serveis secrets.

    Johansson desperta en un hospital després de patir un infart. El veredicte metge és contundent: si no comença a cuidar-se, el cor podria fallar en qualsevol moment.

    Però
    Lars és un home de la seva generació, li agrada la bona taula i li desagrada profundament que li donin ordres. Se sent reviure el dia que la doctora li pregunta per un crim no resolt succeït vint anys enrere: la violació i assassinat d’una nena. Quan la doctora li confia que el seu pare va conèixer a una dona que deia saber la identitat de l’assassí, Lars decideix reobrir el cas pel seu compte.

    Des del llit de l’hospital primer, i des de casa després, Lars rellegeix els informes originals i organitza, mana i ordena, sota la mirada suspicaç de la seva dona, a un petit equip informal de col·laboradors: Bo, el seu millor amic i també policia jubilat; Matilda, la seva jove cuidadora, i Max, el noi que la seva dona ha contractat per intentar controlar més al seu marit. Tot i que està costant…

    Llibres

    El detective moribundo

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Twitter Music

    L’ocell blau de Twitter

    Twitter se suma a les xarxes socials que posen el focus en la música. Després de la seva estrena a Estats Units, Austràlia o Regne Units, el hashtag # music, l’aplicació de música de Twitter s’estrena ara a Espanya, Alemanya, França i Itàlia. Ho fa de dues maneres, o bé amb l’aplicació per a iPhone o bé a través del navegador. El contingut de # music procedeix de tres fonts: les cançons que ja es té en iTunes, el perfil de Spotify o el de Rdio.

    La música arriba a TwitterLa proposta de Twitter és descobrir música que s’està posant de moda, exactament igual que fan els trending topics per descobrir els temes que generen interès en temps real. Només cal accedir per consultar el que escolten els contactes, el més escoltat, el que marca tendència. Tant l’aplicació com la web compten amb quatre pestanyes: popular, emergent, suggerit i # nowplaying. A sota, els estils musicals: alternativa, country, dance, electrònica, folk, hip-hop, metall, pop, blues o jazz.

    A l’espai anomenat Popular es mostra la música que és tendència en Twitter, mentre que la pestanya Emergent es troba el que la pròpia companyia anomena talent ocult que es troba en els ‘tuits. També inclou una pestanya anomenada Sugerido que ens ofereix artistes que poden agradar al propi usuari basant-se en els artistes que aquesta persona segueix a la xarxa social de l’ocell blau. I finalment la pestanya Principal mostra les cançons que els seguidors estan escoltant, per exemple, si els tuits dels seus seguidors estan escoltant una cançó d’un cantant en concret, aquesta cançó es mostrarà a la pàgina de l’usuari.

    Twitter Music

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mostra de Cançó d’Autor

    L’Ateveu 2013 s’inicia avui en la seva setena edició amb l’objectiu de consolidar-se com una mostra anual de la millor cançó d’autor catalana, que enguany es celebrarà els dies 6 i 7 de setembre en el seu escenari habitual d’altres edicions com és la Plaça de l’Assumpció de Vilanova i la Geltrú.

    7a Mostra de cançó d’autorAteveu, festival que organitza l’associació cultural Desperta!, comença aquest divendres amb l’actuació d’Els Quatre Gats, un grup de músics ribetans amateurs nascuts de l’afició dels seus membres a la música i a la cançó en català. El grup versiona algunes cançons populars o d’autors com Ovidi Montllor, Lluís Llach, Anna Roig, Pau Riba o el ribetà Ferran Torrens.

    A continuació, Joan Isaac, acompanyat pel pianista vilanoví Francesc Burrull, pujarà a l’escenari per presentar el disc Piano, piano, un viatge a través de molts anys de cançons i d’escenaris. Tal com assenyala ell mateix, en les seves cançons parla de l’amor, del desamor i de la vida, reflectint i denunciant, alhora, la incomunicació i la solitud de les persones en una societat cada vegada més deshumanitzada.

    DespertaL’endemà dissabte serà el torn de Meritxell Gené i Cris Juanico. La lleidatana, que ja va actuar en una edició anterior de l’Altaveu quan era una jove promesa de la cançó, torna a Vilanova amb una carrera consolidada i amb tres discos al mercat. La seva actuació servirà per presentar el seu últim treball anomenat Així t’escau la melangia, un disc d’homenatge al poeta Màrius Torres i una veu càlida al servei de la millor poesia.

    Com a cloenda a l’Ateveu d’aquest any visitarà la ciutat el menorquí Cris Juanico. Dues pedres de Cris JuanicoTot i que és més conegut com a solista de grups com Ja t’ho diré o Menaix a truà, Cris Juanico ha portat a terme una carrera en solitari que, en aquest moment, ja compta amb sis discos.

    A Vilanova, el menorquí presentarà el seu últim treball, Dues pedres, un espectacle minimalista en què la proximitat amb el públic dóna un nou caràcter a les seves cançons dels últims anys.

    Les dues sessions del festival són gratuïtes i començaran a les deu de la nit amb la secció Ateveu a banda, una secció que permet que artistes poc coneguts que comencen a pujar als escenaris, actuïn en un festival professional. Al voltant de les 23 hores es donarà inici a l’escenari de les escales de l’església de la Geltrú a una nova edició de la Mostra de Canço d’Autor.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Dispara, yo ya estoy muerto

    Dispara, yo ya estoy muertoDesprés de l’èxit de La hermandad del Santo Sudario, La Biblia de barro i La sangre de los inocentes, i tres anys i mig després del llançament del seu aclamat long seller Dime quien soy, que va superar el milió d’exemplars venuts a tot el món, Julia Navarro publica la seva nova novel·la Dispara, yo ya estoy muerto, enigmàtic títol del qual no es desvetlla la raó fins a l’última pàgina

    Es tracta d’un dels grans llançaments de la temporada literària, un llibre molt esperat tant pels lectors com pels llibreters.

    L’eix de la novel·la Dispara, yo ya estoy muerto és l’ambiciosa història d’una gran saga familiar, els Zucker, expulsats a finals del segle XIX de la Rússia tsarista per la seva condició de jueus. Una família que a la seva arribada a Terra Santa decideix adquirir les terres dels Ziad,família àrab encapçalada per Ahmed.

    Entre Ahmed i Samuel, patriarca dels Zucker, es crearà un fort vincle, una amistat que per sobre de les diferències religioses i polítiques es perpetuarà generació rere generació.

    Varsòvia, Sant Petersburg, Jerusalem, París, Madrid o Toledo són alguns dels escenaris de Dispara, yo ya estoy muerto, que conforma una història plena d’històries. És una gran novel·la que s’amaga dins moltes novel·les, que ofereix un fris històric que arrenca a finals del segle XIX i arriba fins a 1948.

    No només és la més ambiciosa novel·la de Julia Navarro, sinó que és, sobretot, una novel·la de personatges, presoners de les circumstàncies i del temps històric que els ha tocat viure. Víctimes, en moltes ocasions, de les decisions preses per altres.

    Julia Navarro reconeix que “alguns personatges formen part ja de la meva història personal, viuen amb mi i m’han ensenyat moltes coses”.

    Julia NavarroJulia Navarro, nascuda a Madrid l’any 1953, és escriptora i periodista. Després d’escriure diversos llibres d’actualitat política, va publicar la seva primera novel·la, La Hermandad del Santo Sudario, amb la qual va aconseguir un èxit sense precedents a Espanya, situant-se durant mesos en els primers llocs de les llistes de vendes, tant nacionals com estrangeres .

    La Biblia de barro i La sangre de los inocentes van afermar el seu prestigi entre la crítica i el públic, aconseguint arribar a milions de lectors a tot el món, amb traduccions en més de trenta països. La seva següent novel·la Dime quien soy , un retrat magistral de la història del segle XX, unes pàgines plenes d’intriga, història, espionatge, amor i traïció que van conquistar de nou als lectors.

    Per a una escriptora que va dir haver arribat a la novel·la “per casualitat”, no està gens malament .

    Primeres pàgines de Primeres pàgines de Dispara, yo ya estoy muerto

    Llibres

  • La Biblia de barro
  • Digue’m qui sóc
  • Dime quien soy
  • Dispara, yo ya estoy muerto
  • La Hermandad de la Sábana Santa
  • La sangre de los inocentes
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    20 anys d’Enderrock

    20 anys d’enderrockEnderrock és una revista mensual en català, que des de l’any 1993 està especialitzada en la difusió del pop-rock realitzat en llengua catalana arreu dels Països Catalans convertint-se en un mitjà de referència d’alta qualitat en el món de la música popular catalana. Aquest cap de setmana s’ha commemorat els vint anys des de la seva creació. L’any 2004 fou guardonada amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana, amb motiu de la celebració, l’any 2003, del seu desè aniversari.

    Aquesta revista de música realitza els seus primers passos com un reflex de l’acollida massiva i progressiva del rock català des dels principis dels anys noranta entre els joves catalans; per primer cop en la història de la música catalana una generació conflueix en un fenomen cultural amb plena consciència de viure amb normalitat una música popular i massiva en la seva llengua pròpia. A principis d’aquests anys noranta Enderrock es presentà com una eina de reivindicació de l’imaginari musical català.

    La revista Enderrock, amb més de dos-cents números publicats, ha explicat, parlant de música, la història del país. Una revista que segons el seu director, Lluís Gendrau, s’ha de recordar d’on venim, per saber on som i apostar cap on anem. Aquest cap de setmana s’ha realitzat el concert de celebració dels vint anys d’aquesta revista musical catalana, un indicador veritable per saber d’on venim en el món de la música; i és per aquesta raó que s’ha fet un repàs de les moltes cançons que han passat pel país aquestes dues dècades.

    ENDERROCK a la biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »