Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per juliol, 2013

10 anys sense el patriarca del son

“Me llegaron las flores a los 93 años”. Això va dir Compay Segundo, poc abans de morir ara fa 10 anys.

Compay SegundoAnomenat l’últim trobador, el seu veritable nom era màxim Francisco Repilado Muñoz i la música tradicional cubana va ser la seva passió malgrat les dificultats amb què es va trobar pel camí.

Diuen d’ell que, tot i la fama, mai es va oblidar dels seus orígens humils. Va néixer el 18 de novembre de 1907 a Siboney, a la part oriental de l’illa, prop de Santiago de Cuba, en una família humil amb set germans. Després de la guerra, va haver d’aprendre un ofici per garantir la supervivència de la seva família i es va fer tabaquer.

Però el seu gust per la música romania latent i va aprendre d’oïda a tocar la guitarra i el tres, una mena de guitarra de tres parells de cordes. Prop de casa hi havia una escola i una professora de música que hi impartia classes va descobrir el seu talent.

Va treballar en una tabaquera per pagar el seu primer clarinet, que era el seu instrument favorit, i poc a poc va començar la seva carrera musical. Amb quinze anys va ingressar a la Banda Municipal de Santiago de Cuba com a clarinetista.

El tres cubà, la guitarra, el clarinet i el tambor són només uns pocs dels instruments que va dominar, als quals cal sumar el que sempre li va acompanyar i que de fet, va inventar ell a finals dels anys 20: l’harmònic, un híbrid entre la guitarra i el tres cubà.

Compay amb la seva inseparable guitarraDurant la major part de la seva vida no va poder fer de la música el seu mitjà de vida, ja que era una professió incerta. Compay va treballar com barber i, de forma regular, en la indústria tabaquera com torcedor. Ja famós, un dels seus trucs en qualsevol reunió consistia a desmuntar un pur, assenyalar les diferents capes i tornar a reconstruir-lo amb mans sorprenents.

Conegut també com el patriarca del són, van ser nombrosos els grups musicals que va fundar Compay, entre els quals destaca, Quintet Cuban Stars que li va permetre donar concerts per tot Cuba i va fer que la seva música comencés a sonar en les ràdios comercials.

Seguirien el Conjunto Matamoros, en el qual va romandre 12 anys, i Los Compadres que va fundar el 1942 amb Lorenzo Hierrezuelo i d’on ve el seu sobrenom, ja que Hierrezuelo se’l coneixia com Compay (diminutiu oriental de compare) Primo (perquè feia la primera veu), iCompay, que tocava l’harmònic i feia la segona veu, va passar a ser Compay Segundo.

La seva incipient carrera musical es va veure truncada quan el 1959 la revolució castrista va arribar a la illa, llavors Compay va haver de començar a treballar a la fàbrica de tabacs H. Upman on va romandre fins a la jubilació, i la música va quedar relegada a les estones lliures que li deixava aquella factoria d’havans.

Només li va ser possible bolcar una altra vegada enterament a la música després de la seva jubilació, el 1970. Però començar de nou no li va ser fàcil. Durant gairebé vint anys va actuar en cercles reduïts i amb poca o cap transcendència en els mitjans, el son i temes tan populars com Chan Chan ressonaven en els hotels per a turistes.

Uns sons que començarien a expandir-se per l’estranger quan el 1989 va viatjar a Estats Units amb el Quartet Pàtria, convidat pel Festival de Cultures Tradicionals Americanes, al que li seguiria un viatge a Espanya el 1992 per participar en la primera Trobada de Son i el Flamenc a Sevilla.

Però el gir en la seva carrera va arribar de la mà de Buenavista Social Club, un projecte que va crear el guitarrista nord-americà Ry Cooder i que incloïa en un mateix grup musical a grans figures de la música tradicional cubana.

El disc que va gravar aquest conjunt es va endur un premi Grammy en 1997 i el productor i director alemanyWim Wenders va fer un documental que sota el nom del grup va permetre que mig món conegués més de prop un Compay que es caracteritzava pel seu gran sentit de l’humor.

L’home que va aconseguir que els sons tradicionals de l’illa s’escoltessin a mig món, sabia contagiar amb la seva música aquesta alegria de viure que brollava del seu interior.

“Ell sempre deia que li volia demanar una pròrroga a la vida però la mort no es va concedir”, va comentar el músic Reinaldo Creigh. Assegurava que pretenia arribar als 115 anys, igual que la seva àvia, que va sobreviure a les misèries de l’esclavitud. No ho va aconseguir però la seva biografia va situar en dos segles: va viure de 1907 a 2003.

Cds

  • Calle Salud
  • Las flores de la vida
  • Gracias Compay: the definitive collection
  • Lo mejor de la vida

  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vincles

    Llibres

    Llibre recomanatEl moment en què es desperta el desig de ser mare és l’inici de Vínculos. Gestación, parto y crianza conscientes. Es tracta, sense dubte, d’un moment molt especial, si ho vius sent conscient del mateix, i repercutirà en les etapes posteriors, l’embaràs, el part i la manera progressiva en que aniràs teixint la relació amb el teu fill.

    És la vida de la futura persona, quan és pensada en la ment i en el cor dels seus progenitors, aquí comença el vincle.

    Si et prestes molta atenció potser notis que hi ha alguna cosa diferent en tu, molt abans que una prova et confirmi que estàs embarassada. Les seves autores Àngels Torras i Míriam Tirada realitzen en aquest llibre un recorregut ampli per les etapes en què passessin els canvis que conduiran a viure l’experiència més emocionant que es pugui sentir.
     
    D’una banda, podem seguir les explicacions més teòriques de Àngels Torras (terapeuta psicocorporal morfoanalista i reconeguda acompanyant de parelles en el procés de gestació, part i criança) que ens apropa a temes com l’alimentació en l’embaràs, la necessitat del massatge o les respiracions; i ens va endinsant a aquest màgic món trimestre rere trimestre per acabar desembocant en el moment del part i la criança (adaptació, lactància, pediatre…).

    D’altra banda, es van alternant els capítols teòrics amb entrevistes que va fer Míriam, mostrant la seva faceta de periodista combinada per la seva llavors curiositat per la maternitat, a parelles que estaven esperant o acabaven de tenir al seu fill, il·lustrant així tots aquells dubtes, pors , emocions o imprevistos que ens poden sorgir a tots al llarg de la gestació o durant el mateix part.

    Vínculos. Gestación, parto y crianza conscientes. Consejos y experiencias

    Bloc

    És un espai de societat del diari EL Pais realitzat pels propis pares i mares que ens apropen experiències pròpies dels mesos i anys esgotadors però al mateix temps enriquidors que significa el repte de portar al món a un nadó i criar-lo i educar-lo en el millor entorn possible.

    De mamas y de papas

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Gaeng Khau Goong. Curri vermell de gambes tailandès

    Arxipèlag de Koh Phi Phi Leh

    Els tailandesos són gent que estima la seva gastronomia, i la seva cultura no podria ser explicada sense l’amor que senten per el bon menjar i beguda.

    Mapa de TailàndiaAdoren als refrigeris, el picant, les salses i espècies, els sabors variats però ben regulats dins del mateix plat, i els mercats a l’aire lliure que es formen per les ciutats al capvespre, carregats d’olors diversos que desprenen els seus productes frescos. Cada dinar i sopar és un esdeveniment social idoni per reunir al voltant d’una taula i compartir elaborades delícies acompanyades d’una ració d’arròs, prenent cervesa local o whisky rebaixat amb soda.

    La gastronomia tailandesa va començar tenint destacats trets xinesos, però la xarxa fluvial que s’estenia des de l’actual Bangkok cap al centre de la nació, era considerada una via perfecta pels europeus, àrabs, i indis per accedir al sud de la Xina. Això va obligar que el comerç de productes com el te, cereals, espècies, fruits, Els xilis receptes i idees culinàries entre diferents regions, passessin per la columna vertebral de Tailàndia deixant la seva empremta.

    Actualment el seu menjar mostra la influència d’aquestes diverses cultures, com els indis que van deixar l’herència dels curris, els àrabs les seves receptes a base de xai i vedella amanits amb comí i claus, o un dels elements més habituals com els bitxos picants vermells, introduïts pels portuguesos a la regió durant el segle XVI.

    La cuina tailandesa actualment es basa en el bon equilibri i l’harmonia de sabors com àcid, amarg, dolç, salat i picant. Als tailandesos els ha captivat tant el sabor dels xilis vermells, que han ideat alguns plats que no poden ser elaborats sense la seva presència, i el seu paladar desitja tant aquest gust que s’ha estès el lema de mai pet, mai àloe, que significa no pica, no agrada.

    A part del gust, un altre motiu de cuinar els àpats amb alt contingut de bitxos, és la gran quantitat de vitamines que aporten al plat i al costat una rodanxa de llima neutralitzen possibles bacteris, fent-lo més beneficiós per a la salut.

    El Gaeng Khau Goong que us presentem avui, és perfecte per un d’aquests dies en què ve de gust alguna cosa diferent, exòtica i saborosa. Segur que us deixa sense paraules.

    IngredientsIngredients:Ingredients Gaeng Khau Goong

  • 500 gr. de gambes pelades
  • 1-2 cullerades de pasta de curri vermell
  • 1 llauna de llet de coco
  • 4 fulles de llima
  • 2 cullerades de fulles d’alfàbrega picada
  • 1 xile verd
  • 1 cullerada de salsa de peix
  • 1/2 culleradeta de sucre
  • 2 cullerades d’oli de girasol
  • Arròs de gessamí tailandès per acompanyar
  •  
     
    PreparacióPreparació:

    Posar dues cullerades d’oli de gira-sol en un wok, quan estigui calent afegir la pasta de curri i deixar sofregir fins que comenci a desprendre l’aroma típic de curri. Cal anar amb compte de no cremar la pasta de curri perquè canviaria el gust del curri. Remenar constantment.

    Afegir la meitat de la llet de coco i esperar que espesseixi, incorporar les fulles de llima i la resta de coco, reservant 40 ml per decorar el plat al final. Deixar que faci de nou xup-xup durant un parell de minuts. Si cal, afegir una mica d’aigua perquè el curri quedi menys cremós.

    A continuació afegir la salsa de peix, les fulles de llima i el sucre. La salsa de peix es pot substituir per sal. No substituir per salsa de soja, desvirtua el plat. Provar i corregir de sucre / salsa de peix al vostre gust.

    Afegir les gambes i deixar bullir durant 1-2 minuts, o fins que es vegi que estan fetes. Apagar el foc. Afegir les fulles d’alfàbrega.

    Gaeng Khau Goong

    Emplatar, guarnir amb el xili verd, la llet de coco i tires de fulla de llima.

    Servir amb arròs. Per l’arròs de gessamí posar en una olla la mateixa quantitat d’aigua que d’arròs i tapar. Escalfar a foc fort i quan comenci a bullir baixar-lo fins que ja no hi hagi aigua i l’arròs estigui tou.

     

    Llibres

  • Las grandes películas asiáticas
  • Atlas de los pueblos del Asia meridional y oriental
  • El espíritu de Asia
  • Llibres de cuina

  • Tailandia
  • Sabores de Asia : recetas sencillas y deliciosas de la cocina oriental
  • Todo el sabor de Tailandia : guía fácil para preparar deliciosa comida en casa
  • 200 platos tailandeses
  • Guies de viatge

  • Tailandia. El País Aguilar
  • Tailandia. Michelin
  • Sureste asiático para mochileros. Lonely Planet
  • Música

  • The Sound of Siam [enregistrament sonor] : Leftfield luk thung, jazz and molam from Thailand 1964 -1975
  • Mercat flotant a Tailàndia

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Beethoven: la sordesa d’un geni

    Ludwig van BeethovenLudwig van Beethoven, un dels compositors més importants de la història de la música, que va desplegar el seu art i meravellar Europa al segle XVIII i XIX, va patir el pitjor que li pot passar a un músic: quedar-se sord.

    Però la famosa sordesa de Beethoven no va impedir que el genial compositor i pianista seguís tocant. És més, segons un grup d’investigadors holandesos, a mesura que avançava la pèrdua d’audició evolucionaven les seves partitures. Com va canviar l’estil del geni germànic?

    El curiós estudi, publicat al British Medical Journal, ha analitzat els tres períodes en la carrera professional del músic i ha trobat una curiosa relació amb l’evolució de la seva sordesa. Així ho explica l’estudi de British Medical Journal en aquest video.

    En la seva primera etapa Beethoven utilitzava tots els tons. Poc després de presentar la seva Primera Simfonia, quan començava a despuntar la seva carrera com a compositor, Ludwig van Beethoven va començar a notar els primers símptomes de la seva sordesa amb la pèrdua de la capacitat per escoltar els sons aguts.

    A mesura que progressava la malaltia el músic va començar a usar notes de freqüència mitjana i baixa perquè eren les que millor podia manejar.La Cinquena Simfonia de Beethoven, una de les obres més conegudes de l’autor, va ser composta durant aquest període mitjà marcat pel començament de la sordesa. D’aquesta època és també Fidelio, la seva única òpera.

    Durant el període tardà la sordesa ja era total, i les composicions del músic tornen a ser més semblants a les de la primera etapa, quan encara podia escoltar perfectament. D’aquesta època és la Novena Simfonia, l’única composició musical declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

    Un detall interessant que ressalten els científics és que no és imprescindible escoltar totes les freqüències per poder utilitzar-les en una composició. Beethoven podia compondre sobre el paper i imaginar les notes, escoltar-les en el seu cap.

    De fet quan ja sentia malament s’assegurava de no tenir un piano a la sala on estava component per no tenir la temptació de tocar el que estava escrivint fins que estigués acabat, no volia desesperar-se intentant escoltar-lo.

    Beethoven a la BibliotecaBeethoven a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    1222, de Anne Holt

    1222. Anne HoltAnne Holt, nascuda l’any 1958 a Larvik, Noruega, és, avui dia, és una de les escriptores de novel·la policíaca més apreciades i de més èxit a Escandinàvia, amb vendes que superen els quatre milions d’exemplars.

    Periodista, advocada, apoderada de la policia i ministra de justícia de Noruega, Holt va debutar com a escriptora en 1993 amb l’obra La diosa ciega, primera de la sèrie de set títols amb la subinspectora Hanne Wilhelmsen.
    Actualment, Holt viu a Oslo amb la seva esposa i filla.

    1222, és la darrera novel·la protagonitzada per Hanne Willhemsen. La història comença el 14 de Febrer de 2007 amb un tren, Oslo-Bergen ocupat per 269 passatgers, que acaba descarrilant a causa del pitjor vendaval que ha passat en els últims 100 anys.

    L’únic mort és el conductor del tren, de manera que els passatgers amb les seves ferides, se senten afortunats.

    Hanne Wilhelmsen
    , una policia retirada per culpa d’un tret que va rebre en acte de servei el 2002 i que la va deixar en cadira de rodes, viatja en aquest tren per acudir a una consulta d’un especialista quan passa el desastre.

    A 1222 metres sobre el nivell del mar, els més de dos-cents viatgers del tren atrapat a la neu es preparen per passar la nit en un vellíssim hotel de muntanya mentre plana sobre ells la pitjor tempesta de neu de la història de Noruega.

    Però no és la tempesta el més perillós aquella nit. Gairebé de seguida un dels dels passatgers apareix mort, assassinat amb un tret al cap. Es tracta de Cato Hammer, un pastor i amant del futbol que viatja en companyia d’un altre col·lega seu Roar Hanson. Dues persones que no agradaran gens a una altra dels passatgers, la televisiva Kari Thue amb la qual tenen algun enfrontament.

    La mort s’intentarà amagar a la resta dels ocupants de l’hotel perquè no s’estengui el pànic, però no serà per massa temps. El passatge és molt variat, metges, adolescents esportistes, joves amics, famílies … Tots seran evacuats cap a un hotel proper fins que puguin ser rescatats per les autoritats.

    Atrapats com estan, la inspectora de policia jubilada Hanne Willhemsen s’esforçarà a trobar el culpable abans que aquest torni a atacar. Però Hanne també haurà de vèncer els seus propis dimonis. La seva particular recerca de la veritat ja li ha costat l’amor de la seva vida, la seva carrera en el Departament del Ministeri de Justícia i un tret a les costelles…

    Malgrat les reticències inicials, la protagonista s’anirà socialitzant amb el grup. No li agrada intimar amb la gent, prefereix estar sola o en companyia de la seva parella i filla. Però en aquestes circumstàncies no li quedarà més remei que fer pinya amb la directora de l’hotel, un noi solitari, un metge i un advocat per aconseguir descobrir l’autor dels crímens. Ja que no hi haurà només un.

    Qui és l’assassí? Tornarà a matar? És prudent que Hanne segueixi investigant pel seu compte? O millor esperar que arribin els reforços?

    Mentrestant creixen els rumors que el tren transportava una càrrega secreta. Per què l’últim vagó està tancat? I per què està segellada l’entrada a l’últim pis de l’hotel?

    Llibres

  • 1222
  • Crepúsculo en Oslo
  • La diosa ciega
  • Una mañana de mayo
  • Noche cerrada en Bergen
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    RoboBee

    El vol d’una abella robòticaNo fa molt de temps que les abelles mel·líferes de diverses regions del món van patir una misteriosa plaga, coneguda com a síndrome de despoblament dels ruscs.

    A partir de l’any 2009 es va plantejar entre una universitat de Estats Units i la de Harvard la possibilitat d’aconseguir que una població d’insectes mecànics pogués imitar no només la conducta de les abelles una a una, sinó el complex comportament col·lectiu que emergeix de la interacció entre milers d’elles.

    Actualment, en el marc del projecte RoboBee, s’ha aconseguit crear les primeres ciberabelles i es comencen a desenvolupar mètodes per aconseguir que un elevat nombre cooperin, com en un rusc real.

    Les abelles poden volar durant hores, el seu diminut cos es manté estable enfront a les ratxes de vent, aconsegueixen flors de forma més o menys ràpida i esquiven depredadors. En aquest projecte es busca principalment una aplicació en el món agrícola però l’objectiu del projecte abasta moltes tasques més.

    Un exemple: Després d’un desastre natural, podrien alliberar unes mil abelles robòtiques, amb un pes total inferior a un quilogram, per tal de detectar sons, calor o el diòxid de carboni exhalat pels possibles supervivents.

    Aquests insectes-robot no haurien de mesurar més d’uns pocs centímetres ni pesar més de mig gram.

    Sense oblidar que en aquestes dimensions ha d’incorporar el sistema de vol, els components electrònics del cervell i la visió, a més de regular la interacció amb els altres membres de l’eixam.

    L’abella del futurUn dels principals reptes de fabricació resideix en el sistema de vol. El disseny imita l’anatomia d’un insecte volador, amb dos tipus de músculs artificials que s’encarreguen de propulsar i controlar el vol. Aquests es componen de materials piezoelèctrics que es contrauen quan s’aplica un alt voltatge entre les seves cares. De fet, el RoboBee mou les seves ales 120 vegades per segon, per tant davant la lent d’algunes càmeres es fan pràcticament invisibles.

     
    Un problema resulta evident: com més espai d’emmagatzematge, major font d’alimentació i, per tant, més pes.

    És ben cert que encara, malgrat els enormes avenços, quedá molt per fer. Però es considera molt probable que d’aquí pocs anys ja es puguin veure abelles robòtiques volant pels laboratoris, i en poc menys de deu anys el seu ús potser s’hagi generalitzat.

    No cal oblidar l’afirmació de l’expert en robòtica Rodney Brooks a la fi del segle XX: “Si aconseguim que un gran nombre d’autòmats senzills treballin de manera conjunta, no haurem de preocupar-nos per errors individuals. L’única forma d’assegurar l’èxit dels exploradors robòtics és permetre que, de tant en tant, algun d’ells es desplomi”.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los puentes del mañana, de Jan Guillou

    Jan GuillouJan Guillou, autor de la Trilogia de las Cruzadas, és l’escriptor amb més èxit de Suècia, a més d’un periodista combatiu i polèmic. El 1973 va desemmascarar una xarxa secreta d’espionatge sueca però la independència de la seva investigació, que va airejar innombrables documents secrets, li va costar una condemna d’un any de presó.

    Amb tot el que va descobrir, Guillou va escriure anys més tard una sèrie d’espionatge de deu llibres protagonitzats pel carismàtic agent especial Carl Hamilton, àlies Coq Rouge.

    Los puentes del mañana, és el primer volum d’una nova trilogia èpica amb l’ambició i les qualitats del millor Ken Follet. Una gran crònica familiar a portes del segle més gloriós i cruel de la història de la humanitat, que abasta amb mestria un segle i dues guerres mundials.

    Aquesta obra és una gran panoràmica del segle XX, un relat transcontinental i atemporal sobre germanor, amor i vocació. Un llibre que, en aprofundir en el segle passat, revela les claus de per què som els que som avui en dia i que té una gran riquesa d’escenaris: de les nevades terres noruegues l’Àfrica colonial.

    Los puentes del mañanaLos puentes del mañana està protagonitzada per tres germans: Lauritz, Oscar i Sverre que, després de la mort del seu pare al mar, han d’abandonar el seu poble pesquer i llaurar-se un futur a Bergen.

    Allà, un home influent descobreix que els germans tenen un extraordinari talent i decideix pagar la seva educació. Anys més tard, els joves abandonen la Universitat de Dresden convertits en enginyers. Els tres germans tenen un futur prometedor, el món als seus peus, els seus somnis i visions conformaran les nostres vides.

    Estem en 1901 i l’era tecnològica acaba de néixer. Els Lauritzen havien de tornar a Noruega per treballar en la complexa construcció de la via fèrria entre Oslo i Bergen, però l’amor altera els plans.

    Oscar fuig per una traïció l’Àfrica colonial. Sverre marxa a Londres per gaudir d’un amor prohibit. Només Lauritz, el gran, torna a Noruega. Serà l’únic que compleixi amb el pla inicial, participar en la construcció de la línia fèrria entre Oslo i Bergen.

    A través d’aquests personatges assistirem al desenvolupament de l’era industrial, i a alguns dels fets històrics més destacats del passat segle. Un gran segle: el més gloriós però també el més cruel de la història de la humanitat.

    Un magnífic fresc, un relat esglaiador sobre la confiança, l’amistat i el descobriment de l’amor, que es va desgranant a mesura que l’autor dibuixa un espectacular relat del segle que ens ha fet com som.

    La visió històrica que l’autor fa del conjunt té el focus partit entre Noruega, Alemanya i Tanganyika, tres països que ocupen papers destacats en el moment històric de la novel·la.

    “Pocs autors tenen l’habilitat d’escriure novel·les que, amb una sarcàstica lucidesa, ens presenten el món tal com és. Jan Guillou sap del que parla i té el coratge de dir-ho”. Són paraules de Henning Mankell. Una garantia.

    Primer capítol de Primeres pàgines

    Llibres

  • El caballero templario
  • El camí de Jerusalem
  • Del Norte a Jerusalén
  • Los puentes del mañana
  • Regreso al Norte
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    100 anys de Tour

    100 de Tour

    Aquest mes és Tour de França. El ciclisme agafa el paper protagonista de l’esport mundial i volem fer aquí un repàs als seus cent anys d’història des de que el seu fundador Henri Desgrange. un apassionat de les bicicletes, i altres editors del diari L’Auto, precedent de l’actual diari L’equip, fes realitat la idea de fer una cursa de ciclisme al voltant de França per impulsar la seva circulació i potenciar aquest esport entre els francesos.

    Henri DesgrangeEn els seus orígens va ser, a més, molt més que ciclisme en comptar amb una destacada dimensió de pedagogia política, fent visible la nació a milions de francesos que només coneixien els seus pobles i viles natals. Van aconseguir posar en marxa la millor carrera del món. Amb el pas dels anys, el Tour de França es convertiria en un insuperable esdeveniment esportiu i un font de riquesa econòmica, amb molts milions de francs de beneficis.

    Maurici Garin va ser el guanyador en la primera edició, a l’any 1903, del Grand Boucle, que va capturar amb èxit la imaginació del públic francès i que, amb l’excepció de dues guerres mundials, s’ha disputat ininterrompudament des d’aquest any. Malgrat una sèrie d’escàndols de dopatge i de les morts tràgiques de ciclistes com Tommy Simpson i Fabio Casartelli, la seva popularitat com el major espectacle esportiu en el món perdura. L’edició centenària és la primera des que Lance Armstrong va confessar fer trampa i va ser despullat dels seus set títols per un escàndol de dopatge sense precedents en l’esport mundial.

    Christopher FroomeEn aquesta edició el favorit és el britànic Christopher Froome, ell va començar la seva carrera en el ciclisme en córrer bicicletes BMX i de muntanya prop del seu lloc natal a Nairobi. L’any passat Froome va acabar en segon lloc després del seu company del Team Sky, Bradley Wiggins. Aquest últim es va convertir en el primer ciclista britànic a guanyar els honors a la famosa carrera de tres setmanes. Des de que ho va fer Bernard Hinault a l’any 1985 mai ha guanyat cap francés la Grand Boucle.

    Raymound PoulidorEntre els rècords més destacats en els 100 anys d’història de la millor cursa ciclista del món es troba el de Eddie Merckx que va guanyar vuit etapes en una mateixa edició per dues vegades (1970 i 1974). Aquest ciclista francès considerat el millor de la història té en possessió altres rècords: va aconseguir trenta quatre victòries de etapa i va tenir el maillot groc de líder en noranta sis ocasions.

    El guanyador més veterà en la història va ser Fermin Lambot amb 36 anys, 4 mesos i 9 dies) a l’any 1922; mentre que el més jove ho va aconseguir a la segona edició del Tour, i ho va fer a l’edat de 19 anys, 11 mesos i 6 dies. Era l’any 1904 i des d’aleshores ningú ha estat capaç d’aconseguir superar-ho.

    Un nom serà recordat per sempre tot i no haver guanyat. Es tracta del francès Raymound Poulidor que va aconseguir vuit vegades pujar al podi però mai com a guanyador, va ser segon en tres ocasions i tercer en cinc. No va poder aconseguir guanyar la cursa com tant i tants ciclistes que han tingut que quedar-se sense el somni de vestir de groc el darrer dia al podi de Paris, però va entrar a la història amb aquest especial rècords pel que serà recordat eternament.

    Eddie MercxPerò el que ha marcat tristament els darrers anys d’aquesta cursa i també del ciclisme ha estat el dopatge. Fa pocs dies, l’alemany Jan Ullrich va confessar que havia recorregut al dopatge sanguini. Un parell de dies més tard, una comissió francesa va revelar que el francès Laurent Jalabert havia consumit EPO a finals dels anys noranta, i ahir, un dia abans de l’inici de la cursa, el nord-americà Lance Armstrong, despullat de seus set títols per dopatge, va afirmar al diari Le Monde que «no es pot guanyar el Tour de France sense dopar-se».

    Els grans campions, els dominadors del Tour de France marquen la història d’aquesta competició: Philippe Thijs, Fausto Coppi, Louison Bobet, Jaques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault, Greg Lemond o Miguel Indurain, són els noms més destacats de la història del Tour. Són tants que a les noves generacions els costa fins i tot reconèixer a ilustres veterans com Bernard Thévenet, que va guanyar en dues ocasions el Tour de France, el de 1975 i el de 1977. El pas del temps no esborra les gestes que porten a l’esquena i que els han convertit gairebé en llegendes.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El sabih d’Israel

    Ramat Gan

    El sabih o sabich és d’origen iraquià , es tracta d’un tipus de sandwich amb moltes variables, entre les quals no pot faltar com a base principal d’elaboració un ingredient imprescindible: la pita. Aquest és l’anomenat pa nacional d’Israel, popular per la seva suau i agradable textura, i el fet que permet menjar amanides amb la tècnica de netejar les amanides amb el propi pa, o també es pot utilitzar per crear plats diferents com el Schnitzel, o el filet a pita.

    SabihPer fer el sabih cal tenir especial cura en el seu farcit que haurà de portar ingredients com l’albergínia fregida i l’ou dur que bé poden estar acompanyats d’hummus, amba o tahini. El julivert en la barreja és fonamental, encara que per tractar-se d’un plat farcit, les variacions respecte a les espècies poden arribar a ser innombrables segons la forma en que s’hagi pensat elaborar aquest plat.
     
    El Sabich és un menjar ràpid molt habitual a Israel, gairebé en segon lloc després del falàfel i la croqueta de cigrons que se sol considerar el menjar ràpid nacional. Es diu que el consum local d’aquest plat procedeix d’una tradició dels jueus iraquians, que el prenien en el matí del sabbat. En origen no tenia nom formal fins que dos jueus iraquians, Ya’acov Sasso i Zvika Chalavi, van decidir muntar un quiosc per vendre aquest deliciós entrepà de pita i van pensar posar-li al plat el nom del propi Zvika, que en iraquiana és Sabich.

    La gastronomia d’Israel és una cuina molt diversa, tot i que principalment té les arrels tant a la cuina jueva com a la cuina àrab com ho demostra alguns aliments locals com els esmentats falàfel i hummus. Però també segons les diferents influències culturals que la componen, té influències marroquins, iemenites, russes, àrabs, o fins i tot poloneses. L’existència d’una extensa varietat gastronòmica en un país petit com Israel, fan que la moderna cuina israeliana sigui especial i molt interessant.

    El Sabich es troba fàcilment a Israel, però la major concentració de quioscos que el venen està a Ramat Gan, barri de la capital Tel-Aviv, en el qual resideixen nombrosos jueus iraquians i on Sasso i Chalavi van obrir el seu a l’any 1958.

    IngredientsIngredients:

    Els immigrants iraquians en la dècada de 1950 van portar a Israel la fascinant combinació d’albergínia fregida i ou dur ficats en pitta fresc, juntament amb un munt d’altres ingredients de gran sabor. Sona estrany, però és un dels aliments de venda al carrer més consumits. Aquesta recepta és per cuinar a casa i es farà en una versió realitzada pel cuiner Yotam Ottolenghi, xef del restaurant Nopi de Londres.

    El seu plat utilitza un ingredient nou, el zhoug, una deliciosa salsa de xile verd iemenita. Altres elements tradicionals són un mànec fort de vinagre i un bon hummus, per afegir-los també, si ens ve de gust.

    Plat per a 4 persones:

    2 albergínies grans
    300 ml d’oli de gira-sol
    4 llesques de pa blanc rústic, torrat
    4 ous durs tallats a rodanxes d’1 cm de gruix
    Sal i pebre negre

    Per a la salsa de tahini
    100 g de pasta de tahini
    80ml d’aigua
    20ml de suc de llimona
    1 gra d’all, picat

    Per l’amanida
    2 tomàquets madurs, tallats a daus d’1 cm
    2 mini cogombre, tallat a daus d’1 cm
    2 cebes, a rodanxes fines
    1 ½ cullerada de julivert picat
    2 culleradetes de suc ​​de llimona
    1 ½ cullerada d’oli d’oliva

    Pel Zhoug
    35 g de coriandre
    20g de julivert
    2 xilis verds
    ½ culleradeta de comí mòlt
    ¼ culleradeta de cardamom
    ⅛ culleradeta de sucre
    ¼ culleradeta de sal
    2 grans d’all picats
    3 cullerades d’oli d’oliva
    2 cullerades d’aigua

     

    Sabih de Yotam Ottolenghi

     

    PreparacióPreparació:

    En primer lloc caldrà fer tires de la pell d’albergínia, de dalt a baix amb alternança de ratlles negre i blanc. Tallar les dues albergínies a rodanxes de 2,5 cm d’ample. Fregir l’albergínia fins que agafi una tonalitat agradable i fosca, donant-li la volta una vegada, de sis a vuit minuts, i afegir més oli si cal. Treure de la paella, deixar escórrer sobre paper de cuina i posar-li sal.

    Per fer el Zhoug, posar tots els ingredients en la batedora fins que ens quedi una pasta suau. Per a la salsa de tahini, posar la pasta de tahini, l’aigua, el suc de llimona, l’all i un pessic de sal en un bol. Barrejar bé i afegir una mica d’aigua, si cal, per a que la seva consistència sigui lleugerament semblant a la mel. Fer l’amanida barrejant el tomàquet, cogombre, ceba, julivert, suc de llimona i oli d’oliva. Afegir sal i pebre al gust.

    Per a presentar aquest plat, posarem una llesca de pa amb una cullerada de salsa de tahini, afegirem les rodanxes d’albergínia i a sobre posarem la pasta de Zhoug. Finalment col·locarem l’ou al damunt i l’amanida al costat. Es pot afegir una mica de salsa a la part superior de cada Sabih, tot i que és una opció voluntària. Què vagi de gust!…

    Llibres

  • Jerusalen, ida y vuelta
  • Israel y los territorios palestinos
  • Tierra Santa, Israel y territorios palestinos : historia, gastronomía, naturaleza, cultura.
  • En la tierra de los olivos : una historia de mujeres por la paz
  • Llibres de cuina

  • Un planeta donde comer: Israel y los territorios palestinos
  • Música

  • Laughing with angels
  • Mano suave
  • New song of Jerusalem
  • Sentir
  • Pel·lícules

  • Promises
  • Infantil

  • Israel y los árabes
  • El rei Salomó i l’abella: un conte d’Israel
  • Mar morta

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Joaquim Mir, ara virtual

    Projecte Joaquim MirLa Fundació Francisco Godia ha presentat el lloc en línia JOAQUIM MIR, una plataforma d’investigació dedicada a l’estudi i la difusió de l’obra del pintor Joaquim Mir i Trinxet (1873-1940).

    Joaquim Mir va ser un artista proper i longeu del que moltes persones conserven records o anècdotes. Al llarg d’aquests anys, l’equip d’investigació ha construït una detallada biografia de l’artista. El projecte JOAQUIM MIR aspira a recollir notícies sobre l’artista que ajudin a completar aquesta biografia, i el catàleg de la seva obra, al voltant de 3.000 entre gravats i pintures dels quals es coneix pràcticament la meitat, evitant les obres que no són autèntiques.

    Joaquim Mir al seu estudiEn vida del pintor, ja preocupava la quantitat de falsificacions de les seves pintures que circulaven per tot arreu. En una de les escasses entrevistes que va concedir al llarg de la seva llarga vida, Joaquim Mir va assegurar que moltes de les obres que se li atribuïen no les havia pintat ell.

    Inicialment, el catàleg es presenta amb unes 300 obres, en la seva major part obres conegudes pertanyents a col·leccions públiques i importants col·leccions privades. A partir d’aquí, setmanalment s’incorporaran grups de 50 obres fins a completar el catàleg de l’obra estudiada de Joaquim Mir.

    El projecte, que compta amb el beneplàcit de Josep Mir, fill de l’artista, per a qui la custòdia i difusió del llegat del seu pare és un objectiu vital prioritari, està liderat per Francesc Miralles, Olga Sauquet i Nadia Hernández, la nova directora de la fundació, centre que posseeix tres de les seves obres: Els gira-sols, L’automòbil i un fragment de la casa Trinxet, construïda per Puig i Cadafalch per ordre de l’oncle i mecenes del pintor i que va acabar destruïda l’any 1965, l’única de les tres que està exposada avui dia.

    Considerat un dels millors paisatgistes de l’art català i espanyol, Mir, autor d’una obra sorprenentment moderna, més enllà dels moviments artístics amb els quals se l’ha relacionat com l’impressionisme o el simbolisme, és un dels pintors més cotitzats a la actualitat, al costat de Sorolla o Anglada-Camarasa, un altre pintor també molt plagiat.

    Malgrat els seus alts i baixos, Mir, després d’integrar-se en 1893 a la Colla del Safrà, juntament amb Isidre Nonell, Ramon Pichot, Juli Vallmitjana i Ricard Canals, va acabar convertit en un dels més important i reconeguts artistes de la seva època.

    El carrer de Terrissaires pintat per Joaquim Mir

    La seva evolució artística va estar lligada a la seva trajectòria vital i als llocs on va viure. Des de Barcelona, ​​a Mallorca, passant pel Camp de Tarragona, el Vallès i Vilanova i la Geltrú. Entre el realisme i l’abstracció, la seva obra està marcada per dues constants: l’establiment d’una nova visió de la natura i la recerca de la bellesa.

    “Només vull que les meves obres alegrin de cor i inundin de llum els ulls i l’ànima”, va escriure el 1928.

    joaquim-mir-a-la-biblioteca.jpgJoaquim Mir a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »