Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per abril, 2013

La nuit des temps, de René Barjavel

Hypothèse sur l’avenir…La science-fiction est une hypothèse sur l’avenir. C’est une nouvelle littérature. Elle s’évade du cadre de la chambre à coucher ou de la salle à manger. Elle fait éclater les murs pour nous donner à voir de nouveaux horizons. On retrouve tous les genres en elle et elle peut être épique, lyrique, politique, dramatique… Elle s’intéresse au devenir de l’espèce humaine.

René Barjavel.

Nous abordons un autre genre de littérature la science-fiction dont le terme parait en 1929 aux États-Unis et dont le précurseur et père en France fut sans aucun doute Jules Verne au 19è siècle avec son 20.000 lieux sous les mers, connu et traduit dans tous les coins du monde.

René BarjavelMais comme l’intérêt principal du club est de permettre de découvrir d’autres auteurs, le rendez-vous de ce mois-ci se fera avec la plume de René Barjavel “l’enfant du pays” de la ville de Nyons, né le 24 janvier 1911, issu d’un père boulanger et petit -fils de paysans. Il perd sa mère quand il est encore un enfant et doit travailler avec son père à la boulangerie tout en suivant ses études au collège de Nyons puis à celui de Cusset dans l’Allier.

Après l’obtention de son baccalauréat, il enchaine les boulots jusqu’à l’âge de dix-huit ans. Il débute alors dans le journalisme et devient vite chef des éditions Denoel. En 1935 il y devient le directeur littéraire.

Il écrit comme critique cinématographique au Merle blanc et plus tard, pendant la guerre, dans ses activités au cinéma il rédige un essai sur les formes futures du cinéma et anticipe le cinéma en relief. Avec Le Petit monde de Don Camillo (Fernandel) à partir de 1951 il travaille en tant que scénariste et dialoguiste et connait un très grand succès et la reconnaissance pour sa labeur.

C’est avec Ravage qu’il connait le début de son succès littéraire et de sa carrière de romancier (plus d’un million d’exemplaires vendus), suivront ensuite Tarendol en 1945, Les enfants de l’ombre en 1946 et Le Diable l’emporte en 1948.

LE LIVRE

La nuit des tempsLa nuit des temps reçoit le prix des libraires et connaît un immense succès.
Pour ne pas considérer le livre obsolète de nos jours il est nécessaire que le lecteur se situe à l’époque où il a été écrit, en pleine guerre froide en 1968 avec la hantise de l’arme nucléaire.

C’est un livre où se mêlent science-fiction, amour, humour, histoire. Ajoutez à cela l’écriture simple, limpide, humaniste mais fascinante de cet auteur, pour surtout retenir le message pacifiste puisque Russes et Américains travaillent ensemble et que l’axe de lecture le plus visible dans tout le roman est celui de l’amour et vous vous ferez peut-être bien, cher lecteur, lectrice, un petit plaisir à le lire.

L’intrigue de ce roman nous plonge en Antarctique où les membres d’une expédition scientifique française en forant la banquise du pôle sud découvrent une base secrète et deux corps maintenus en hibernation. Ils vont tenter de les ranimer pour savoir qui ils sont et d’où ils viennent…

Articles de presse parus au décès de René Barjavel

Esther Bruna
Club de Francès.

1 comentari

Atomka, de Franck Thilliez

Atomka. Franck ThilliezFranck Thilliez va començar a documentar-se el gener de 2011 per escriure Atomka, una història entorn de l’àtom i de Txernòbil. En aquell moment només coneixia la catàstrofe de Txernòbil a grans trets: l’explosió, el núvol radioactiu a Europa o les conseqüències en la salut que, encara, més de vint anys després, segueix causant estralls a Ucraïna i Bielorússia on es multipliquen els càncers, les malformacions cardíaques i els retards mentals.

Thilliez explica que mentre l’espectre de Txernòbil s’anava apoderant d’ell, va arribar Fukushima, l’11 de març de 2011, i que llavors va comprendre que “malgrat el progrés, de la tecnologia i d’una seguretat de segur millor, l’home segueix estant desarmat davant l’àtom”.

Atomka és el cinquè lliurament de la saga protagonitzada per Franck Sharko i des de la tercera, al costat de Lucie Hennebelle, personatges que no deixen de créixer i que fan que els seguidors de l’autor segueixin llegint les seves aventures.

No és només el cas, o casos, a resoldre, és la història passada, present i futura dels dos policies, en aquesta ocasió més units que mai, ja que han decidit viure junts i intentar tenir un fill en comú.

Però les pors s’hi apoderen, sobretot de Franck que fins i tot començarà a veure fantasmes on no n’hi ha. Viure junts farà que la complicitat entre els dos creixi, però també els malentesos, el que generarà que xoquin en més d’una ocasió, sobretot per les mentides que haurà d’inventar-se Sharko per protegir Lucie. On el portaran les seves mentides? Com afectaran a la seva relació?

A pocs dies de Nadal, un succés de gran envergadura irromp en les vides de Lucie Hennebelle i Franck Sharko, policies de la famosa secció criminal del número 36 del Quai des Orfèvres. Apareix el cadàver de Christophe Gamblin, periodista de successos, tancat al congelador de casa seva. Per altra banda, la seva companya desapareix mentre duia a terme una sèrie d’entrevistes sobre un cas explosiu del qual ningú coneix els detalls.

L’única empremta que sembla haver deixat és el seu nom guixat en un paper que conserva un nen vagabund i molt malalt. Alhora, un antic cas de dones segrestades torna a sortir a la superfície: víctimes llançades vives però inconscients a llacs pràcticament congelats, i rescatades in extremis gràcies a diverses trucades anònimes a la policia.

Els senyals d’un assassí brutal obsessionat amb la hipotèrmia arrossegaran a Lucie i Sharko cap a la zona prohibida d’un lloc aterridor i devastat. Mentre la investigació s’accelera, Sharko s’enfronta a vells dimonis que li conduiran a un duel secret i cruel que li anirà destruint.

Totalment addictiva per als seguidors de l’autor, però també emocionant per als que ho llegeixen per primera vegada, ja que Franck Thilliez sap enllaçar la seva nova entrega amb les altres donant la informació necessària per seguir el fil.

Franck Thilliez construeix les seves novel·les amb la precisió d’un cirurgià. Documenta les seves trames amb exhaustivitat d’investigador i escriu les seves pàgines amb la passió d’un lector voraç. Ja ho diu ell: “Veig thrillers, llegeixo thrillers i visc amb thrillers!”.

Llibres

  • Atomka
  • Gataca
  • Luto de miel
  • El síndrome E
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mercè Foradada

    Mercè ForadadaMercè Foradada neix a Barcelona el 1947 però passa la seva infantesa a Vilanova i la Geltrú. Als nou anys marxa un altre cop a Barcelona, on viurà durant quaranta-un anys, fins que el 1997 torna a Vilanova, al paisatge que considera familiar i la fa sentir-se a casa, i hi roman.

    És llicenciada en Filologia Catalana i fins al moment de la jubilació ha treballat com a professora de llengua i literatura catalana a diversos instituts. A aquesta etapa docent corresponen diversos llibres de text i materials per a l’aprenentatge del català, com la sèrie Català Guai, amb Lupe Moratalla.

    La seva primera incursió en el món de la narrativa té lloc amb la publicació de la novel·la que comentarem al Club de lectura La Crisàlide: En el prestatge (Premi Don-na 2001-2002). A aquesta la seguirà el recull de contes Velles amb V de vida (2003) i la novel·la Centaures (2005). Posteriorment participarà en el recull de contes Mira’m. Contes de vides especials (2009), obra de diversos autors, i publicarà l’assaig Vilanovines. De l’arxiu a l’evocació (2010).

    La seva darrera novel·la, Bruixes, va ser guardonada amb el “XXIII Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó”.

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    En el prestatge

    En el prestatgeLa Gràcia Font ja ha complert els cinquanta anys, s’ha divorciat, té tres fills del seu matrimoni… i s’enfronta al repte no tant d’iniciar una nova vida, malgrat canviar de casa i de paisatge, sinó d’agafar el pols al camí que ha fet fins ara i provar de modificar-lo i aprendre a caminar de nou amb la solitud a la qual s’ha vist abocada. Per tant, per damunt de tot, ha d’aprendre a viure sola.

    Som davant una novel·la intimista amb una protagonista que podríem qualificar d’aparença normal i corrent; una dona com qualsevol altra i amb els problemes que tothom pot tenir, però també una dona que evolucionarà i canviarà al llarg de la narració fins trobar un lloc on sentir-se còmoda: el seu lloc.

    Al llarg de la lectura passejarem per la seva biblioteca particular, en la qual tindrà un paper important Gustave Flaubert: les seves obres li serveixen per emmirallar-s’hi i entendre el seu present.

    Està estructurada en vuit capítols, amb alternança de veu en tercera persona (l’acció) i veu en primera persona (els pensaments). Com indica Maria Mercè Roca a la contraportada del llibre: “Una novel·la sincera i directa sobre una dona que viu l’experiència de la maduresa amb força i vitalitat.”

    DIGUES LA TEVA

    • En tant que novel·la intimista, en alguna ocasió s’ha comentat que en En el prestatge els pensaments i reflexions avancen amb certa lentitud narrativa. Com valores aquesta crítica? Consideres que el ritme és l’adequat atenint-nos al fet que, com a lectors, estem vivint l’evolució d’una persona en un moment crucial de la seva vida?

    • La història que se’ns explica apareix narrada en base a dos punts de vista, que es corresponen a la primera i tercera persona que esmentàvem abans. Creus que ambdues veus es complementen, o pel contrari penses que se sobreposen? Per altra banda aquesta dualitat, tipogràficament, apareix també amb un canvi ostensible, tot col·locant l’apartat de pensaments i reflexions en cursiva: consideres que aquesta mesura facilita la lectura i comprensió?

    • Com el mateix títol indica, a la novel·la En el prestatge el lector passeja pels llibres del prestatge de la protagonista, de tal manera que algunes d’aquests obres o d’aquests autors prenen també rellevància. Com valores la relació entre la literatura del prestatge i la història que viu la Gràcia Font?

    ALTRES DADES

    Blog de Mercè Foradada:
    Blog “Els nostres clubs” (Mercè Foradada i els Clubs de lectura)
    Entrevista a Mercè Foradada sobre Bruixes

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    1 comentari

    Guia Collita Negre de 2012

    Encara no has descobert el gènere negre?La Xarxa de biblioteques negres: biblioteques Joan Oliva i Milà de Vilanova i la Geltrú, La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat, Montbau de Barcelona i Biblioteca Districte 6 de Terrassa, presenta la seva primera publicació col·lectiva.

    La Guia de lectura Collita 2012 recull la novel·la negra i policíaca publicada al 2012 i una relació de festivals, jornades i congressos fets durant l’any, una relació dels premis de novel·la negra atorgats durant l’any, i la llista de les vint-i-cinc novel·les negres més prestades durant l’any 2012.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Premis al Saló del Còmic

    Autorretrat de Miguelanxo PradoMiguelanxo Prado ha aconseguit aquest dissabte el premi a la millor obra d’autor espanyol al XXXI Saló Internacional del Còmic de Barcelona per l’àlbum Ardalén, l’obra més extensa i ambiciosa fins ara de l’historietista gallec.

    Portada de ArdalénPrado és director del Saló del Còmic de La Corunya Viñetas desde o Atlántico i autor de títols imprescindibles com Trazo de tiza i De profundis, que ell mateix va convertir en llargmetratge d’animació el 2007.

    Amb més de 230 pàgines, Ardalén, un relat fascinant sobre els records, una història de desarrelament i recerca dels afectes que mai es van anar i que romanen en la memòria, amb personatges inoblidables. És segons les pròpies paraules de Miguelanxo Prado: “Una història al voltant de la memòria personal. La memòria com a essència de la nostra existència, de la percepció de la nostra pròpia vida, de la nostra identitat”.
     
     

    Per la seva banda, la veterana dibuixant Purita Campos, creadora de la popular sèrie Esther y su mundo, ha guanyat el Gran Premi del XXXI Saló Internacional del Còmic de Barcelona.

    Purita Campos amb EstherNascuda a Barcelona 1937, Purita Campos és l’autora espanyola de còmics més famosa, tant per la qualitat del seu dibuix com per la seva versatilitat creadora, que la van convertir en una supervendes. Una trajectòria que ara ha vist reconeguda amb aquest premi.

    Des dels 14 anys feia apunts de desfilades de modes i dibuixava figurins per diverses modistes de Barcelona, ​​més tard es va dedicar a la creació de models i va col·laborar en les revistes de moda Dames de France i Carnet Elegant.

    Més tard va començar a treballar dibuixant il·lustracions, còmics i cobertes per als còmics Can Can, Celia, Sissi, Blanca o Dalia. Però és a partir de 1971 quan el seu nom assoleix projecció internacional, a partir de la seva realització de la sèrie Esther y su mundo per a una revista anglesa. Després del seu èxit a Anglaterra, la sèrie es va publicar pràcticament a tot Europa i ha estat la base de l’èxit popular de l’autora, que la va realitzar des de 1971 fins 1988 de forma ininterrompuda.

    Altres premis d’aquesta edició del Saló del Còmic de Barcelona han estat:

    El Premi a la millor obra d’autor estranger publicada a Espanya l’any passat per a Portugal, del portuguès Cyril Pedrosa, la història de Simon Muchat, un dibuixant en plena crisi creativa i personal que busca els seus orígens.

    El Premi a l’autor revelació a Oriol Hernández, un dibuixant que s’ha introduït professionalment en el còmic treballant per al mercat francès de la mà del guionista Zidrou. Primer, amb una historieta curta el 2010 i dos anys després amb l’àlbum La piel del oso. Actualment està treballant de nou amb Zidrou en un projecte titulat Les 3 fruits.

    El Premi al millor fanzine per Adobo, amb autors que figuren entre els més prometedors dels sorgits en els últims anys, com Alexis Nolla, Claudio Buenafuente, Nathan, Pablo Muñoz i Molg H.

    I el Premi votació popular, per Sleepers, de Luis NTC, una història que comença en un univers quotidià on els robots gegants formen part del paisatge urbà, d’on parteixen dos germans parteixen a la recerca d’un món més prometedor, d’un paradís perdut que mai van conèixer.

    Còmics

  • Miguelanxo Prado a la Biblioteca
  • Purita Campos a la Biblioteca
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El príncep de Maquiavel, un llibre que mereix ser llegit

    Maquiavel davant la Florència dels Mèdici

    Nicolau Maquiavel va escriure el seu famós tractat de doctrina política, De Principatibus, com resa el seu títol original en llatí clàssic, més conegut al nostre país com El Príncep, l’any 1513, és a dir, ara fa 500 anys.

    Voltants de San Casciano Val di PesaSe sap que Maquiavel, nascut a Florència el 1469 i considerat juntament amb Leonardo da Vinci el prototip d’home renaixentista, va escriure El Príncep, quan tenia 44 anys, mentre es trobava exiliat a Sant’Andrea en Percussina, a la localitat florentina de Sant Casciano Val de Pesa, acusat d’haver conspirat contra els Mèdici, on s’hi va retirar després de ser empresonat i condemnat a pagar una forta suma de diners per haver participat en la conjura contra els Medici liderada per Pier Paolo Boscoli. I justament a Lorenzo II de Mèdici, duc d’Urbino, el va dedicar, en resposta a aquesta acusació. També li va dedicar el darrer capítol, XXVI, escrit versemblantment al mateix temps que la dedicatòria per a exhortar-lo a alliberar i unificar políticament Itàlia.

    El primer esment a El Príncep es troba en una carta escrita per Maquiavel des Sant’Andrea en Percussina al seu amic Francesco Vettori, ambaixador de la República de Florència davant la cort pontifícia del Papa Lleó X, en què li explica detalls sobre seva vida a l’exili. Maquiavel, en una carta datada el 10 de desembre de 1513, li comenta el dura que és la vida al camp, li parla dels seus dels seus estudis i li revela que ha escrit “un opuscle” titulat ‘De Principatibus’.

    El Príncep. Edició de 1550Poca cosa més se’n sap. De fet el manuscrit original de l’obra, redactat en llatí vulgar, és un misteri: mai s’ha trobat. I tot i que es van fer centenars de còpies manuscrites del mateix. La primera edició impresa no es va realitzar fins a 1532, quan Maquiavel feia cinc anys que era mort.

    El llibre, que exposa els mètodes per mantenir i conservar el poder, va revolucionar el pensament polític a Europa fins al punt de donar peu a un nom maquiavelisme i a un adjectiu maquiavèl·lic d’ús comú, ha estat considerat com el punt de partida de la ciència política moderna atès que Maquiavel, fonamentant-se en el nou esperit renaixentista, del qual es considera un eximi representant, trenca amb la dependència de la política a la moral, a la religió o a la idealització. Representa una fita en el desenvolupament d’una concepció realista de la política.

    Maquiavel
    descobreix un home nou, influenciable per l’àmbit social i les seves circumstàncies, però disposat a lluitar per desenvolupar i exercir la seva individualitat per sobre d’un món que intenta considerar només com un objecte útil o inútil segons el cas.

    Cèsar Borgia i Ferran el CatòlicS’ha dit que una important font d’inspiració de Maquiavel per aquesta obra va ser la figura de Cèsar Borja i, potser, també la de Ferran el Catòlic, ja que les seves figures virtuoses de creadors de nous Estats i el seu hàbil comportament polític conformaven una aproximació al seu príncep ideal.

    La veritat és que la magnitud d’aquesta obra i el pes que ha tingut en la història de les idees polítiques, al punt d’haver-se constituït en la pedra fonamental de la teoria política i el text precursor del modern màrqueting polític, és un fet incontrastable. Segurament són excepcionals els casos de pensadors o líders polítics amb aspiracions de poder dels últims segles de la història política universal que no hagin conservat a El Príncep com a llibre de capçalera, ja que pot considerar-se’l com l’obra fundadora de la ciència política.

    L’obra està dividida en quatre parts principals:

    La Florència renaixentista de Maquiavel Capítols I-XI: Com s’adquireixen i com es conserven els principats, sobretot l’interessen els principats nous. En el capítol IX fa referència als principats eclesiàstics i mostra el seu menyspreu per la política temporal de l’Església.

    Capítols XII-XIV: Sobre el problema de la seguretat i les armes, les considera imprescindibles i que el príncep estigui al front de l’exèrcit.

    Capítols XV-XXIII
    : Comportament del príncep respecte a súbdits i amics. Fa una política realista conscient que les aparences són sovint més efectives que la sinceritat, que en ocasions la moral haurà de deixar-se de banda, a favor dels interessos colectius i que el governant ha de procurar sobretot no ser odiat pel seu poble.

    Capítols XXIV-XXVI: Estudia la situació contemporània de la Itàlia de la seva època per procurar-ne la regeneració.

    Voltaire amb el seu Anti-MachiavelEl Príncep ha tingut entusiastes apologistes com Carlos V, Catalina de Medici, Lluís XIV, Gentile, Alfieri, Gobineau i Nietzsche, així com també detractors de la talla de Voltaire, Frederic II de Prússia i Tolstoi. Fins i tot Napoleó Bonaparte es va deixar temptar per participar de la discussió, arribant a comentar l’obra, ocasió en la qual, si bé va manifestar algunes discrepàncies amb l’escrit per Maquiavel, aquestes semblen més aviat diferències de criteri sobre temes puntuals, però mai una expressa crítica al text, sobre el qual va arribar a dir: “És l’únic llibre que val la pena llegir”. Tan poderosos han estat els sentiments al voltant de l’obra, que fins i tot va arribar a ser part de les lectures prohibides per l’església, per haver estat considerada una obra impia i maleïda.

    Encara que El fi justifica els mitjans, no és una frase textual de Maquiavel, tot i que sempre li ha estat atribuïda, representa la seva postura, potser més difosa universalment. Placa de Machiavel a Sant’Andrea en PercussinaÉs justament l’element moral d’aquesta obra el que probablement hagi concitat més controvèrsia i incomprensió, ja que se l’ha interpretat com exponent d’una astúcia perversa, convocant, des del moment mateix de la seva edició fins als nostres dies, les posicions més oposades.

    Però, malgrat el que pogués semblar en contra, gràcies a alguns passatges de l’obra, i del que poguessin dir els seus detractors, la fi de Maquiavel és el benestar dels individus. El florentí no vol una tirania que subjugui al poble sinó un Estat fort, però regint una societat que visqui sota l’imperi de la llei i la idea del bé comú. Res de semblant a les raons per les quals els polítics de l’actualitat busquen desesperadament l’accés al poder tot i que, això sí, potser inspirats parcialment en El Príncep, solen desconèixer qualsevol norma ètica i moral per procurar, i també per conservar-lo.

    Va dir Maquiavel: “He ensenyat als Prínceps a ser tirans, però he ensenyat als pobles a destruir”.

    El Príncep a la BibliotecaEl Príncep a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Georges Méliès. La màgia del cinema

    George MélièsEl CaixaForum rendeix homenatge durant aquesta primavera al cineasta Georges Méliès a través de l’exposició Georges Méliès. La màgia del cinema. La mostra, oberta fins al proper 24 de juny, es focalitza en la figura i l’obra de la figura que ha estat considerada com el primer il·lusionista, i geni precursor de la ciència ficció i la màgia aplicades al cinema. Si es decideix visitar-la es podrà gaudir de pel·lícules, fotografies, dibuixos, pòsters, aparells originals de l’època, vestuari, maquetes, documents i vint-i-una pel·lícules de principis de segle que recreen l’ambient cinematogràfic d’aquella època aprofundint en les arrels estètiques i culturals del geni francès.

    A finals del segle XIX, Georges Mèliès, va simultaniejar la feina de casa de director del teatre amb les de reporter i dibuixant en el periòdic satíric La Griffe, on el seu cosí Adolphe exercia com a redactor cap. Els anys següents s’escenifiquen en el teatre amb espectacles d’il·lusionisme, on els decorats, trucs i maquinària van ser en la seva majoria creats pel propi Méliès.

    Però el moment més important en la seva vida va arribar un 28 desembre de 1895. Méliès va assistir convidat pels Lumière a la primera representació del Cinematògraf, va quedar tant impressionat que va decidir comprar una màquina immediatament als Lumière, però aquest li van negar la seva venda. Però no va defallir i va seguir entestat a fer-se amb l’invent, però davant la impossibilitat d’aconseguir-ho va optar per construir la seva pròpia màquina cinematogràfica.

    Le voyage dans la Lune va ser la seva pel·lícula més coneguda, és una història basada en les novel·les de Jules Verne i H. G. Wells que ha estat represa constantment: un grup de científics planegen un viatge a Lluna, i per aconseguir-ho van a una fàbrica d’invents increïbles. Aquí són col·locats en un canó que els dispara cap a l’espai, caient sobre l’ull d’una lluna construïda de guix (aquesta imatge és cèlebre fins avui). La construcció de l’escenografia és impressionant: l’Óssa Major és personificada per joves vestides d’estrelles, fongs gegants, rius lunars i altres selenites semblants a crustacis. A partir d’aquest moment el cinema va ser diferent: van sorgir realitzadors amb diferents visions del món que van perfeccionar l’art i la tècnica, convertint el cinema en un mitjà d’expressió diferent a tot allò conegut fins aleshores.

    Georges Mèliès va ser creador del voltant de cinc-centes pel·lícules, però la gradual transformació de la indústria monopolitzada per Edison als Estats Units i Pathé a França, juntament amb l’arribada de la Primera Guerra Mundial, van afectar al seu negoci, que va ser declinant sense remei. A l’any 1913 va prendre la decisió de retirar-se de tot contacte amb el cinema.

    George Mèliés. La magia del cine.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    XXXI Saló del Còmic de Barcelona

    El millor còmic arriba a BarcelonaEl 31 Saló Internacional del Còmic de Barcelona obrirà les seves portes aquest dijous 11 i es podrà visitar fins el diumenge 14 d’abril al palau número 8 de Fira de Barcelona Montjuïc, entre els seus reclams tindrà un dels seus plats forts en l’exposició Per un grapat de còmics. Un dels eixos temàtics d’aquesta mostra serà la presència del gènere del western en el còmic, ja que es mostrarà alguns dels escenaris clàssics del western en el còmic, on els cowboys, soldats, indis, malfactors i justiciers de paper viuen grans aventures.

    Altres mostres que també podran gaudir els qui decideixen acostar’s-hi es troba L’humor no es retalla, on es mostraran còmics, tires i acudits gràfics sobre les retallades socials que estan marcant aquesta crisi. També cal destacar la dedicada als Quaderns de viatge, que ofereix com nombrosos autors han dibuixat les seves experiències de viatge. També cal destacar una mostra retrospectiva dedicada a Ambrós, el creador de Jinete Fantasma i Chispita en motiu del centenari del naixement del creador d’un personatge anomenat Capitan Trueno.

    Serà una edició amb presència de súperherois del còmic clàssic com poden ser les mostres antològiques dedicades als 75 anys de Superman, el popular personatge creat per Jerry Siegel i Joe Shuster, o també cal destacar l’espai de Junts però no barrejats: La Patrulla-X i Los Vengadores, dues sèries creades per Stan Lee i Jack Kirby i que celebren enguany el seu cinquantè aniversari.

    La llista de convidats estrangers que visitaran el Saló d’aquest anys es troba el creador del personatge de Les Tortugues Ninja, Kevin Eastman; l’actual dibuixant de La Cosa del Pantano, Yanick Paquette; el francès Manu Larcenet; la italiana Lorena Canottiere, responsable de la novel·la gràfica Personitas; l’argentí Ariel Olivetti; el noruec Jason; el nord-americà Gilbert Shelton, el britànic Paul Grist, l’alemany Ralf König i el reconegut dibuixant de súper herois nord-americà Adam Hughes . Entre tots aquests nom també cal fer referència al canadenc Guy Delisle, autor de les premiades novel·les gràfiques Shenzhen, Pyongyang i Crónicas de Jerusalén.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Goodreads

    Des d’un punt de vista purament de negoci, l’adquisició és simplement brillant. Estic segur que Amazon estava disposada a pagar el que fes falta per tots aquests meravellosos dades en poder de Goodreads. Un cop més, Amazon està un pas per davant dels seus competidors.
    Rob Spillman

    Otis ChandlerLa llibreria virtual Amazon va aparèixer mundialment a l’any 1995 quan va començar simplement com una llibreria a internet, després es va ampliar la seva oferta a tipus de productes com DVD, CD, programari d’ordinador, videojocs, electrònica, equips, mobles, joguines o fins i tot menjar; però arrossegava un petit problema en el seu espai virtual literari, una certa manca de credibilitat. Els usuaris del portal no es fiaven massa ni de les recomanacions del seu algoritme ni de les ressenyes de la seva web, així que va decidir fer un pas endavant amb la compra de la popular comunitat Goodreads.

    La indústria editorial americana sobreviu gràcies als lectors empedreïts que llegeixen molt més que la majoria de gent i que animen als seus amics a llegir. Goodreads s’ha convertit en el principal ecosistema de lectors i ressenyes literàries en Estats Units, un lloc neutral i aliè a interessos editorials on aquests compartien les seves opinions i interactuaven amb alguns dels seus escriptors favorits. És tan influent en el seu món com Facebook i aconsegueix amb aquesta fusió la fiabilitat del se contingut que ja no dependrà només dels seus algoritmes sinó que s’endinsa en les xarxes socials, en les webs d’autor i potencia les recomanacions directes dels lectors.

    Otis ChandlerGoodreads és, en definitiva, una comunitat de catalogació de lectures que permet als seus usuaris donar-se d’alta i seleccionar llibres del catàleg de la pròpia pàgina per crear les seves pròpies prestatgeries virtuals en el seu perfil i llistes de lectures. També permet als seus membres crear els seus propis grups de suggeriment i discussió de llibres i autors. I s’ha comprovat que el seu funcionament ha estat un èxit.

    Otis Chandler

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »