Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per gener, 2013

Oscars 2013

Oscars 2013

Pel·lícules nominades

Ja està tot a punt per la gala de l’edició número 85 dels Oscars, que tindrà lloc el 24 de febrer al Dolby Theatre (abans conegut com Kodak Theatre). És el gran moment de l’any que esperem tots els seguidors del setè art.

L’Acadèmia de Hollywood ja ha donat a conèixer la llista de nominats per als Oscar als millors treballs cinematogràfics del 2012 i, en aquesta ocasió, amb poques sorpreses:

Lincoln, ha confirmat la seva condició de gran favorita després d’obtenir dotze nominacions a aquests premis, una més que l’adaptació cinematogràfica de la novel·la La Vida de Pi, dirigida per Ang Lee.

Les Miserables i El lado bueno de las cosas, amb vuit candidatures, i Argo amb set, competiran pel premi de millor pel·lícula de l’any juntament amb Bèsties del sud salvatge, Django desencadenado, Amor i La noche más oscura.

L’Oscar de millor direcció tindrà per setena vegada a Steven Spielberg com postulant per la seva Lincoln (Spielberg ja va guanyar com a realitzador en dues ocasions: Salvar el soldado Ryan i La lista de Schindler) encara que no és l’únic dels candidats que sap el que és guanyar un Oscar en aquesta categoria. Ang Lee va aconseguir el guardó per Brokeback Mountain i ara podria tornar a repetir amb La vida de Pi.

En les categories d’interpretació, van tenir nominació com actrius principals Naomi Wats(Lo imposible), Jessica Chastain (La noche más oscura), Jennifer Lawrence (El lado bueno de las cosas), Emmanuelle Riva (Amo”) i Quvenzhane Wallis (Bestias del sur salvaje). Riva, de 85 anys, i Wallis, de 9, es van convertir en les actrius de més edat i més jove, respectivament, en ser nominades com a protagonistes a un Oscar

Pel que fa als actors principals el pols sembla estar entre Daniel Day-Lewis (Lincoln) i Denzel Washington (El vuelo), tot i que tenen opcions Hugh Jackman (Los Miserables), Bradley Cooper (El lado bueno de las cosas) i Joaquin Phoenix (The Master).

A partir del dia 22 de febrer, trobareu aquí al bloc la informació més detallada sobre cada una de les pel·lícules nominades:

  • Amour
  • Argo
  • Beasts of the Southern Wild
  • Django Unchained
  • Life of Pi
  • Lincoln
  • Les Misérables
  • Silver Linings Playbook
  • Zero Dark Thirty
  • Per estar ben informats, podeu consultar la llista completa de les nominacions:

    Llista de nominats als Oscar 2013

    El cinema a la Biblioteca El cinema a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    9 comentaris

    David Bowie

    David BowieDesprés d’una dècada d’absència musical, David Bowie torna. El mateix dia del seu 66 aniversari, la llegenda del glam ha llançat el seu nou single Where are we now? Tota una declaració d’intencions si es té en compte la data escollida.

    La cançó està disponible en vídeo a la seva pàgina oficial i també es pot descarregar. A més, anuncia que vindrà seguida d’un nou àlbum, The Next Day, que veurà la llum el proper mes de març.

    Where are we now?, una balada sobre el piano, ha estat gravada a Nova York i produïda per Tony Visconti, amb el qual el cantant ha treballat durant anys. El tema inclou diverses referències a Berlín, on Bowie i Visconti van il·luminar la mítica trilogia de discos Low, Heroes, i Lodgers en els setanta.

    Where are we now? és un passeig nostàlgic per un Berlin que ja no existeix. Es troben referències a la ciutat alemanya. Apareixen els llocs on va viure Bowie mentre treballava en aquests àlbums com el monumental centre comercial KaDeWe, el pont de Böse barrat per la frontera que dividia la ciutat, l’antiga discoteca Dschungel i la Postdamer Platz, a prop de la qual hi ha els estudis Hansa. Tot amb un fort to elegíac.

    La portada del nou àlbum, que ja apareix en Itunes, és una versió de la de Heroes, reforçant la connexió amb la trilogia de Berlín.

    David Bowie. The Next Day

    El videoclip de la cançó l’ha dirigit el videoartista novaiorquès Tony Oursler, que l’any 2007 va instal·lar l’obra Sixth wall al parc del Fòrum de Barcelona. Oursler ja havia col·laborat amb Bowie durant la gira d’Earthling (1997), amb uns muntatges audiovisuals a partir de rostres. En el clip de Where are we now? fa servir la mateixa tècnica i col·loca la cara de Bowie al lloc on hauria d’anar el cap d’un nino. Darrere, una pantalla mostra imatges en blanc i negre de Berlín.

    La nostàlgia de Bowie també planarà sobre la ciutat de Londres. El Museu Victoria & Albert acollirà del 23 de març al 28 de juliol l’exposició David Bowie is, amb més de 300 objectes, vestits, fotografies, instruments i documents vinculats a la història d’aquesta figura tan important per a la musica de la nostra època.

    David Bowie a la BibliotecaDavid Bowie a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Patricia Highsmith

    Patricia HighsmithLa biografia de Patricia Highsmith (Texas 1921 – Suïssa 1995), si ens agafem a la vida personal, és força problemàtica. Els seus pares es van divorciar abans que naixés i ella no va arribar a conèixer el pare fins als dotze anys. Dels primers anys de la seva educació se’n va encarregar l’àvia materna, i amb la mare (que li va confessar que havia intentat avortar) sempre va mantenir una intensa i complicada relació d’amor i odi.

    Més enllà d’aspectes personals d’aquest estil, que d’una o altra manera van forjar el caràcter misogin de què sovint l’acusaven, cal dir que la seva vocació literària va aparèixer molt aviat. Lectora voraç, sobretot s’interessa per temes com la culpa, la mentida i el crim, que més endavant es convertiran en els elements centrals de la seva obra.

    Als vuit anys va descobrir La ment humana, de Karl Menninger, i es va fascinar davant les descripcions de pacients afligits per malalties mentals, dades que li van servir per crear alguns dels seus personatges literaris. El 1942 es gradua en Literatura anglesa, Llatí i Grec en el Barnard College, i el 1943 entra a treballar per a l’editorial Fawcett tot elaborant la sinopsi de còmics. És en aquesta època quan descobreix la seva homosexualitat, un tema que tractarà més endavant amb la novel·la publicada el 1952 El preu de la sal (escrita sota el pseudònim de Claire Morgan i reeditada anys després amb el seu nom i sota el títol de Carol). En ella exposa la problemàtica història d’amor entre dues dones amb un final feliç insòlit per a l’època. Però és el 1950, amb la publicació de la novel·la Estranys en un tren, duta al cinema per Alfred Hitchcock, quan Patricia Highsmith es troba amb l’èxit.

    Però el pessimisme de les seves històries, la crueltat materialista de les seves anàlisis, els ideals de tarannà comunista… van ser mal rebuts als Estats Units i el 1963 Patricia Highsmith es va traslladar a Europa (Regne Unit, França i Suïssa).

    Títols de la seva àmplia obra, a banda dels ja citats, serien tota la sèrie sobre Tom Ripley (en total cinc novel3les), i El crit de l’òliba, Small g: un idil·li d’estiu, El tremolor de l’engany, El diari d’Edith, entre altres.

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    L’enginyós senyor Ripley

    L’enginyós senyor RipleyTom Ripley és un jove que podríem definir com a neuròtic i, això sí, de dubtosa moral. Per un seguit de coincidències accepta l’encàrrec d’un ric empresari de viatjar a Itàlia a la recerca del seu fill Dickie Greenleaf qui, segons el pare, està perdent el temps i malbaratant els diners que li envia. La seva missió és convèncer-lo perquè torni als Estats Units i s’encarregui del negoci familiar. Tom troba Greenleaf i es fan amics, però al cap d’un temps el jove se’n cansa i el rebutja. És aleshores quan Tom, tot aprofitant la semblança física entre ambdós, l’assassina i suplanta la seva personalitat.

    Aquest és el punt de partida de la novel·la en la qual Patricia Highsmith aconsegueix crear i donar vida a un personatge que podem considerar un clàssic de la literatura de gènere negre: en Tom Ripley, que apareixerà en quatre obres més d’aquesta autora (Ripley enterrat, L’amic americà, El noi que va seguir Ripley, i Ripley amb l’aigua al coll). Estem davant d’un ésser mesquí, pervers, perillós i amb una sexualitat poc definida.

    L’enginyós senyor Ripley ha estat considerada una gran novel·la policíaca i gran part d’aquest èxit rau en la magnífica recreació psicològica del seu protagonista. Per altra banda, també resulta efectiu el fet que aquest protagonista sigui l’assassí, enlloc dels habituals detectius o inspectors de policia.

    Cartell de The talented Mr Ripleyl

    La novel·la es va dur al cinema el 1960 sota el títol A ple sol (dirigida per René Clément i protagonitzada per Alain Delon), i el 1999 es va fer una nova adaptació amb el títol original, L’enginyós senyor Ripley (dirigida per Anthony Minghella, protagonitzada per Matt Damon, i mereixedora de cinc nominacions als Premis Òscar de l’any 2000).

    Cartell de Plein soleil

    DIGUES LA TEVA
    • Moltes de les obres d’aquesta autora han estat considerades, a banda de magnífics referents de novel·la policíaca, interessants narracions de caire psicològic. Si has llegit altres títols de Patricia Highsmith, consideres que aquesta afirmació és certa?

    • Continuant amb aquest aspecte esmentat, què és el que t’atrau més de la lectura de L’enginyós senyor Ripley: el tractament de gènere negre de la història que s’hi narra o la descripció d’aquest personatge complex que és en Tom Ripley?

    • Creus que la novel·la gaudiria d’aquesta intensitat si el personatge principal fos un investigador que anés rere els passos de Tom Ripley? O pel contrari estàs d’acord a considerar que aquest protagonisme de l’assassí és el que la dota d’un pols narratiu tan encertat?

    ALTRES DADES
    Patricia Highsmith (a Viquipèdia)
    Sobre la novel·la L’enginyós senyor Ripley (a Wikipedia)
    A ple sol (fotografies de la pel·lícula)
    L’enginyós senyor Ripley (trailer presentació pel·lícula -en anglès-)

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Safari sangriento, de Deon Meyer

    Safari sangriento. Deon MeyerDeon Meyer va néixer a la ciutat sud-africana de Paarl, el 1958. Després del servei militar i cursar estudis a la Universitat de Potchefstroom, va entrar a treballar al diari Die Volskblad com a reporter. També s’ha guanyat la vida com a redactor publicitari i director creatiu. En l’actualitat, treballa com a analista d’Internet.

    Va escriure el seu primer llibre als 14 anys i va fer que els seus germans perquè el llegissin. No van semblar entusiasmats i, seguint els seus consells, no va tornar a embrancar-se en la ficció fins els trenta anys, quan va aconseguir publicar una sèrie de relats en diverses revistes sud-africanes.

    El 1994 va escriure la seva primera novel·la en afrikaner. Fins ara, no ha estat traduïda a l’anglès, cosa que l’autor atribueix al fet que simplement, no era prou bona per al mercat internacional. Els seus posteriors treballs s’han traduït a l’anglès, l’holandès, l’alemany, el francès, l’italià, l’espanyol i el búlgar.

    En l’actualitat, Deon Meyer viu a la ciutat de Melkbosstrand, a la costa oriental de Sud-àfrica, en companyia de la seva dona, Anita, i dels seus quatre fills.

    Safari sangriento és un llibre apassionant que toca temes que ens afecten a tots: pobresa, criminalitat, corrupció, especulació immobiliària… i altres més concrets de la societat sud-africana postapartheid: el racisme, la caça furtiva o l’extinció de certes espècies.

    L’autor narra les transformacions del país, d’una jove Sud-àfrica a qui encara li queden moltes ferides per curar. Els protagonistes, a més, recorren diferents ciutats i regions, de manera que es presenten diferents problemàtiques, i ens mostra una mica de la Sud-àfrica moderna que no acostuma a aparèixer en els llibres.

    A Sud-àfrica, l’empresa Body Armor és sinònim de seguretat, discreció i professionalitat, tot i que els seus serveis no serien possibles sense homes com Lemmer, guardaespatlles rude i infalible, que segueix el perfil dels detectius propis de les novel·les negres més clàssiques. Podria haver estat un personatge de Chandler. I com a tal, descregut, asocial i distant, observa amb ulls crítics el món que l’envolta.

    Però tot home té un punt feble, i Lemmer ho descobreix quan Emma Le Roux, ​​una bellesa sud-africana, a la qual han intentat assassinar a casa, el contracta per trobar al seu germà Jacobus, donat per mort vint anys enrere. Emma creu haver reconegut al seu germà en unes imatges a la televisió que mostren a un activista ecològic que ha matat quatre caçadors furtius de voltors.

    Però no són els únics que el busquen. Quan viatgen al Limpopo, Emma i Lemmer topen amb l’inspector de policia Jack Phatudi, nebot del cap de la mateixa tribu a la qual pertanyien els quatre homes assassinats pel presumpte germà d’Emma. Però encara hi ha algú més darrere del rastre del esmunyedís ecologista, algú que segueix a Emma.

    Lemmer aconsegueix fer una emboscada en què Emma és ferida de gravetat i entra en estat de coma. A l’hospital, Lemmer li explica la seva vida a Emma, ​​assabentant-nos que ha complert quatre anys a la presó per homicidi, que la seva mare el va abandonar i el seu pare li pegava i que va treballar com policia durant 10 anys, entre altres coses.

    Entre policies, assassins a sou i guardes forestals, Deon Meyer posa el focus en aquest angle cec de la corrupció i de la violència organitzada i també en el de les conflictives divisions entre les diferents comunitats que componen la població, que perviuen encara de manera explícita o latent i que formen part viva de la realitat del país.

    Llibres

  • El corazón del cazador
  • El pico del diablo
  • Safari sangriento
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Adéu a Anna Lizaran

    Anna LizaranEl passat divendres va morir strong>Anna Lizaran als 68 anys a l’Hospital Clínic de Barcelona a causa d’un càncer.

    Anna Lizaran està considerada la gran dama de l’escena teatral catalana, en què va brillar durant les últimes quatre dècades i en què deixa un buit gairebé irrecuperable.

    A més de les seves interpretacions al teatre, tant en papers clàssics com en altres més contemporanis, incloses incursions en la dansa, Lizaran va accedir en alguna ocasió a dirigir muntatges teatrals i també va treballar en cinema i televisió.
      
    Filla d’una modista i d’un mecànic, Anna Lizaran Merlos va néixer a Esparreguera el 1944, va estudiar art dramàtic al Centre d’Estudis Experimentals de Barcelona i es va formar a més a l’Escola d’Interpretació de Jacques Lecoq de París.

    Anna Lizaran, al seu darrer paper: AgostEl 1972 va fundar el grup de teatre Els Comediants i el 1976 va ser també una de les fundadores del Teatre Lliure, on va desenvolupar gran part de la seva carrera.

    En la seva llarga carrera teatral interpretar papers en obres clàssiques com Hamlet, La tempesta i Titus Andrònic, de William Shakespeare, El ball, d’Irene Némirovsky; Les tres germanes, d’Anton Txèkhov, Mahagonny, de Bertolt Brecht, Tot esperant Godot, de Samuel Beckett o Agost, de Tracy Letts, entre moltes altres.

    En els seus papers va ser dirigida pels principals directors teatrals de Catalunya, com Fabià Puigsever, Josep Montanyès, Lluís Pasqual, Sergi Belbel o Jordi Mesalles.
     
    Com a directora teatral es va posar al capdavant de l’obra Arsènic i puntes de coixí, de J. Kesselring, i per a una sessió dedicada al poeta Joan Margarit al Teatre Lliure.

    En l’àmbit cinematogràfic va interpretar papers en pe l·lícules com La plaça del diamant, de Francesc Betriu, Tacones lejanos, de Pedro Almodóvar, La primera noche de mi vida, de Miguel Albadalejo, La Celestina, de Gerardo Vera, Souvenir, de Rosa Vergès o Actrius, de Ventura Pons.

    La seva popularitat a Catalunya es va ampliar a més gràcies a la seva participació en sèries de la televisió autonòmica com Jet Lag, La Mari, L’un per l’altre o Porca Misèria.

    Lizaran també era una de les actrius més llorejades, amb una infinitat de premis i reconeixements professionals i personals com el Premi Nacional de Teatre del Ministeri de Cultura (1984), la Medalla al Treball President Macià (any 2008), el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat (2003) o la Creu de Sant Jordi (2000).

    També va guanyar el Premi Gaudí a la millor interpretació femenina principal el 2008 per la pel·lícula Forasters i va obtenir el premi Max com a millor actriu protagonista el 2001 per la seva interpretació en Tot esperant Godot, a més de cinc Premis Butaca com a millor actriu catalana de teatre i tres com a millor actriu catalana de cinema.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    Un hivern de premis de cinema

    Amb el nou any, i un cop pasades les festes, es dóna el tret de sortida a un bombardeig de notícies sobre els premis al millor del cinema realitzat al 2012: els Gaudí, Goya, BAFTA, César, Brit Awards, Globus d’Or… i també els Razzie, que tindran el seu colofó final el proper 24 de febrer amb les estatuetes daurades dels Oscar.

    Si us interessa el tema, o fins i tot, per què no?, voleu jugar a les travesses endevinant els noms guanyadors, aquí teniu el calendari de nominacions i lliurament de premis. A més, clicant la imatge podeu accedir a la web oficial de cada premi:

    Premis Gaudí

    Premis Gaudí
    Els Premis Gaudí són uns guardons atorgats per l’Acadèmia del Cinema Català que reconeixen les millors produccions cinematogràfiques catalanes de l’any.
    El 4 de gener es van donar a conèixer les nominacions i el 3 de febrer se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis Goya

    Premis Goya
    L’Acadèmia de les Arts i les ciències cinematogràfiques d’Espanya, premia les millors produccions espanyoles amb una sèrie de guardons segons les diverses especialitats del sector.
    El 8 de gener s’anuncien els nominats i el 17 de febrer se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis BAFTA

    Premis BAFTA
    Els concedeix l’acadèmia britànica British Academy of Film and Television Arts (BAFTA) per reconèixer aquells que han contribuït amb el seu treball creatiu a l’avenç de la cinematografia britànica.
    El 9 de gener s’anuncien els nominats i el 10 de febrer se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis Choice Awards.

    Premis Choice Awards
    Premis que mitjançant la votació popular reconeixen a professionals dels camps del cinema, la televisió i la música.
    El 10 de gener s’anuncien els guanyadors i se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis Oscar

    Premis Oscar
    Atorgats per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques nord-americana als professionals del cinema en les seves diverses especialitats.
    El 10 de gener es publiquen les nominacions i el 24 de febrer se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis Globus d’or

    Premis Globus d’Or
    Atorgats per l’Associació de Premsa Estrangera de Hollywood, són dels premis més importants de la indústria del cinema.
    El 13 de desembre es va publicar la llista de nominats i el 13 de gener se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis Cesar

    Premis Cesar
    L’objectiu de l’Acadèmia del Cinema Francès ha estat des del seu inici premiar les millors pel·lícules, com un equivalent francès dels Oscars de Hollywood .
    El 25 de gener s’anuncien els nominats i el 22 de febrer se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis Razzies

    Premis Razzies
    Van ser creats amb l’objectiu de contraposar els Oscar de l’Acadèmia per honrar (o deshonrar) les pitjors actuacions, guions, cançons, direccions i pel·lícules de la indústria cinematogràfica.
    El 10 de gener s’anuncien els guanyadors (o més aviat perdedors) (i el 23 de febrer se celebra la gal·la de lliurament de premis.

    Premis Independent Spirit Awards

    Premis Independent Spirit Awards
    Aquests premis són presentats per Film Independent, una organització no lucrativa dedicada al cinema independent i als directors de cinema independent.
    El 27 de novembre es va publicar la llista de nominats i el 23 de febrer se celebra la gal·la de lliurament de premis.


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Mariano Sánchez Soler, Premi L’H Confidencial 2013

    Mariano Sánchez Soler, Premi L’H Confidencial 2013L’escriptor i periodista alacantí Mariano Sánchez Soler ha estat el guanyador de la setena edició del Premi Internacional de Novel·la Negra L’H Confidencial, que convoquen l’Ajuntament de L’Hospitalet i Roca Editorial i promou la Biblioteca la Bòbila.

    La novel·la guanyadora es titula El asesinato de los marqueses de Urbina i recrea, en clau de novel·la-crònica, un doble crim ocorregut a les altes esferes madrilenyes durant els primers anys de la transició. Els fets van ser àmpliament seguit pels mitjans de comunicació i per l’opinió pública espanyola, que va deixar la sensació que el cas no es va acabar de resoldre.

    El jurat del premi ha destacat l’agilitat de la trama de l’obra guanyadora i la fidel recreació dels fets, un dels casos més mediàtics de la història d’Espanya.

    Mariano Sánchez Soler, llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid i doctor per la Universitat d’Alacant, ha format part dels equips de redacció d’El Periódico de Catalunya, Diari 16, Le Monde Diplomatique, Temps i Interviú, entre altres.

    Al llarg de la seva trajectòria, l’autor ha conreat diversos gèneres literaris tan diferents com l’assaig, la novel·la, la poesia i el guió per a cinema i televisió. Forma part de la primera generació d’escriptors espanyols de novel·la negra, amb títols com Carne fresca (1987), Festín de tiburones (1990), Para matar (1996), Lejos de Orán (2003), Grupo antiatracos (2006), La brújula de Ceilán (2007) i Nuestra propia sangre (2009, XII Premi García Pavón de Narrativa Negra). Dins de l’assagística de gènere negre destaca Anatomía del crimen: guía de la novela y el cine negro, amb el qual va guanar el 2012 el Premi de la Crítica Literària Valenciana.

    Actualment, Mariano Sánchez Soler és professor de guió al Centre d’Estudis Ciutat de la Llum, adscrit a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, i dirigeix ​​el Taller de Novel·la Negra de la Universitat d’Alacant, on també organitza les trobades de novel·la negra i policíaca Maig Negre.

    En la present edició del premi s’han presentat 78 originals, sent els guanyadors de les anteriors edicions: Ley garrote de Joaquín Guerrero-Casasola (2007), Retrato de familia con muerta de Raúl Argemí (2008), El baile ha terminado de Julián Ibáñez (2009), Caminos cruzados d’Erlantz Gamboa (2010), Las niñas perdidas de Cristina Fallarás (2011) i La llamada de un extraño, de Rafael Alcalde (2012).

    El Premi Internacional de Novel·la Negra L’H Confidencial està dotat amb 12.000 euros i Roca Editorial s’encarregarà de la seva publicació. El lliurament del premi tindrà lloc el dissabte 16 de març, a les 19 hores, a la Biblioteca la Bòbila de L’Hospitalet.

    Llibres

  • Anatomía del crimen
  • Negocios privados con dinero público : el vademécum de la corrupción de los políticos españoles
  • Nuestra propia sangre
  • La Transición sangrienta : una historia violenta del proceso democrático en España: 1975 -1983
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Carmen Amaya

    Carmen Amaya al Tablao de CarmenCarmen Amaya,la catalana més universal, va morir fa 50 anys a Begur, Girona. I aquest aniversari, més que el del suposat centenari del seu naixement ja que s’ha confirmat que en realitat no va néixer el 1913, propicia que tablaos, companyies, festivals i institucions es bolquin a rescatar de l’oblit a aquesta transgressora bailaora que també generarà estrenes de documentals, exposicions i fins i tot un llibre.

    Considerada per tots la reina del ball flamenc del segle XX, Carmen Amaya es va iniciar al món de l’espectacle des de molt jove. En els seus començaments el seu nom artístic va ser La Capitana. Als sis anys va debutar, de la mà del seu pare (el tocaor El Chino) a la seva ciutat natal, Barcelona, ​​i aquest va ser el començament d’una carrera imparable, que la va catapultar i li va fer aconseguir el reconeixement absolut del seu mestratge i saber dins el difícil món del ball flamenc.

    Després de recórrer tots els llocs emblemàtics de la geografia catalana, va debutar a París, al Teatre Palace, al costat de La Faraona i Carlos Montoya. El 1923, amb només 10 anys d’edat, viatja per primera vegada a Madrid, on balla en un local situat als baixos del Palau de la Música. A l’any següent, comença la seva primera gira per diferents ciutats de la geografia espanyola, formant part de la Companyia de Manuel Vallejo, gran cantaor de l’època.

    Carmen Amaya, una força de la naturaUn altre grandíssim cantaor, José Cepero, la porta al Teatre Español de Barcelona i actua, el 1930, a l’Exposició Internacional. A partir d’aquí comença una carrera imparable, sent requerida pels principals teatres i festivals.

    Sent ja molt famosa, roda el 1935 el seu primer film, La hija de Juan Simón, al costat de Angelillo, i forma part de diverses revistes musicals. Després d’aquesta primera incursió en el món del cinema, protagonitza més tard el arxiconegut film Maria de la O, on obté el gran reconeixement del públic.

    El 1936, el sorprèn la Guerra Civil a Valladolid i es trasllada a Lisboa. Seguidament, viatja a Buenos Aires, on debuta al costat dels genials guitarristes Ramón Montoya i Sabicas, al Teatro Maravillas, obtenint un clamorós èxit de públic i crítica. A partir de llavors, realitza una extensa gira per països iberoamericans, on combina actuacions i pel·lícules.

    El 1941, viatja a Nova York i, després d’una memorable actuació al Carnegie Hall, és convidada pel president Roosevelt a una festa privada a la Casa Blanca, on li regala una jaqueta bolera amb incrustacions de brillants. Apareix a la portada de la revista Life i es converteix en referent cultural dels grans artistes, en tots els àmbits, del Nova York més avantguardista.

    Després de triomfar, torna a Europa per presentar-se als Camps Elisis de París, a Londres i en altres ciutats europees. Després d’un breu retorn a terres americanes, torna a Madrid amb l’espectacle Embrujo Español, i és tal l’èxit que torna a obtenir, que torna a iniciar una gira per Europa i Amèrica, sent felicitada personalment per la Reina d’Anglaterra i apareixent una fotografia a la premsa anglesa amb el subtítol de Dues Reines cara a cara.

    El 1959 protagonitza la gran pel·lícula Los Tarantos, i inauguren a Barcelona la Font de Carmen Amaya, enmig del clam popular.

    Va continuar ballant i recorrent el món fins que mor, el 1963, a causa d’una malaltia renal, causant una enorme consternació en l’àmbit flamenc i artístic mundial.

    Després de la seva mort li van ser atorgats nombrosos premis i distincions, entre els quals destaquen la Medalla del Mèrit turístic de Barcelona, ​​el Llaç d’Isabel la Catòlica o el títol de Filla Adoptiva de Begur.

    Llibres

  • Carmen Amaya : 1963 : taranta, agosto, luto, ausencia
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Luther: el origen, de Neil Cross

    Luther: el origen. Neil CrossNeil Cross va néixer a Bristol l’any 1969. Quan Neil tenia cinc anys, la seva mare va abandonar la llar familiar. Dos anys més tard va tornar amb un altre home: Derek Cross. El seu nou padrastre s’enorgullia de ser un pare exemplar: amable, pacient, sempre disposat a llegir-li històries. Neil l’adorava.

    No obstant això, per sota bategava altre Derek Cross. Un monstre, estafador professional, manipulador sense consciència, adúlter, mentider i racista. Aquesta dualitat i l’exploració dels compromisos morals als quals qualsevol ha d’arribar en la seva vida quotidiana van ser el nucli del qual va sorgir Heartland, llibre de memòries publicat el 2005.

    Cross va publicar la seva primera novel·la, Mr In-Between, el 1998. A aquesta li seguirien Christendom el 1999 i Holloway Falls el 2003, però no va ser fins a la publicació, un any més tard, de Always the Sun, novel·la amb la qual va obtenir la seva primera candidatura a l’prestigiós Man Booker Prize i algunes de les millors crítiques de la seva carrera, quan va començar a ser tingut en compte com un dels autors més intensos i personals de la nova narrativa britànica.

    Inspirat pels seus dos mestres literaris, Patricia Highsmith i Raymond Carver, Cross es va submergir completament en l’escriptura de diverses obres que combinessin el món tèrbol i psicològicament pertorbador de la primera amb la capacitat per a la síntesi i l’observació del segon, creant un nou estil completament propi que aplicaria amb gran èxit en els seus tres següents novel·les: Natural History (2007), Burial (2009) i Capturat (2010).

    Al marge de la seva tasca com novel·lista, Cross ha desenvolupat una fulgurant carrera com a guionista, primer com a principal responsable de les temporades 6 i 7 del drama d’espionatge Spooks i després com a creador de l’exitosa sèrie Luther, tèrbol thriller policial protagonitzat per Idris Elba que ha batut rècords d’audiència a la BBC i li ha obert definitivament les portes de Hollywood, on ha escrit dues pel·lícules, Mama i Midnight Delivery, per a la productora de Guillermo del Toro i una nova adaptació del clàssic de John Wyndham El dia dels trífids.

    Luther també comptarà amb una sèrie de tres novel·les completament originals i escrites expressament per Cross per seguir explorant el món del seu detectiu televisiu, la primera de les quals és Luther: el origen.

    Luther: el origen no és una simple i mera adaptació del fenomen televisiu, sinó una història completament nova que funciona de manera independent tant per als fans de la sèrie com per a aquells que mai han vist un capítol, i que porta el món de John Luther.

    L’inspector en cap John Luther compta en el seu haver amb un índex de casos resolts extraordinàriament elevat. Sempre obté la màxima lleialtat per part de tots els seus col·legues i subordinats. Els seus instints són admirats i tinguts en compte per tots aquells als que ha enlluernat amb els seus perspicaços dots deductives.

    No obstant això, corren els rumors que Luther no és en realitat un bon policia. No per corrupte ni per venut, sinó per turmentat. Luther crema amb una fúria interior que de vegades tot just és capaç de controlar, una fúria que l’impulsa a fer coses que no hauria de fer, que se surten dels límits establerts per la llei.

    Luther: el origen
    és la història d’una d’aquestes ocasions, si de cas la pitjor. La història del cas que va acabar amb totes les seves relacions professionals i personals. El cas que va portar més enllà de l’obsessió i fins als límits mateixos de la bogeria.

    Una ment brillant. Una passió violenta. És l’inspector en cap John Luther una força del bé o un home immers en una irremeiable espiral cap a l’autodestrucció?

    Podeu llegir aquí el primer capítol de Luther: el origenPrimer capítol de Luther: el origen

    Llibres

  • Luther: el origen
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »