Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per novembre, 2012

Nadó en forma, nadó intel·ligent

Llibres

Tots els nens d’aquest món, en el moment de néixer, tenen una intel·ligència potencial més gran que la que Leonardo da Vinci va utilitzar en tota la seva vida. Glen Doman.

Llibre recomanatEn aquest llibre s’introdueix a partir de conceptes fascinants i científicament sensats la funció i la fisiologia cerebral. A partir d’integrar un programa d’activitat física en la vida dels nens es pot aconseguir una influència profunda en els seus processos de creixement cerebral i organització neurològica. A més mostren com els efectes d’aquests processos estimulen el creixement intel·lectual i social, així com el desenvolupament físic a partir d’una fórmula precisa, pas a passius, que permetrà assolir els objectius amb qualsevol nen.

Potser el detall més important que els autors inclouen a Bebé en forma, bebé inteligente és el fet que aquestes fases vitals que porten a la perfecció física succeeixen normalment per casualitat. En presentar la oportunitats de fa aquestes activitats essencials a propòsit i en l’ordre adequat en lloc de aleatòriament, els nens són capaços d’assolir un nivell d’excel·lència física que els proporcionarà l’oportunitat de ser qualsevol cosa que vulguin durant tota la seva vida.

Nadó en formaEls autors subratllen que aquest procés sigui divertit. A més, com mostra aquest llibre inspirador, l’equip que formen mare, pare i nen, explorant i descobrint junts les alegries de la mobilitat humana, des de la fase més simple però vital de l’arrossegament fins als inicis de les sofisticades habilitats dels gimnastes. Aquesta és una experiència de diversió, alegries, èxits i orgull. I ens obre un camí meravellós dins del llarg viatge cap a la maduresa del nen.
 

Bloc

La Unitat de Activitat de Auriville és un projecte de Glenn Doman d’educació permanent, presentat com a una iniciativa per crear àrees de coneixement en àmbits claus. És el resultat del treball d’un nombre d’educadors de diferents escoles de Auroville amb els infants i joves que formen la seva comunitat.

  • Glen Doman Method
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Setmana de la Ciència

    Cartell de la Setmana de la CiènciaAquests dies i fins al 25 de novembre se celebra la 17a edició de la Setmana de la Ciència a Catalunya amb centenars d’activitats de divulgació científica. Museus, Universitats, centres de recerca, o parcs tecnològics.

    Els temes centrals de l’edició d’enguany són l’energia sostenible, la neurociència i l’envelliment actiu amb motiu de la celebració, aquest 2012, de l’Any Internacional de l’Energia Sostenible per a Tothom, l’Any Europeu per a l’Envelliment Actiu i l’Any de la Neurociència.

    El Departament d’Ensenyament, conjuntament amb la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació, promou la Setmana de la Ciència a les escoles amb l’objectiu fonamental de despertar i potenciar l’interès del jovent vers la ciència i la tecnologia.
     
    Aquest dimecres 21 de novembre, de 11:30 a 13:00 h., tindran lloc simultàniament un centenar de xerrades-col·loqui a tot el territori adreçades a l’alumnat de 4t d’ESO i Batxillerat. Aquestes sessions aniran a càrrec d’investigadors i d’investigadores que explicaran la seva tasca, tant des del vessant científic com humà i s’organitzaran en l’àmbit de cada Servei Educatiu de Zona. A Vilanova i la Geltrú es farà la conferència Medicanes: una nova versió d’huracans a la Mediterrània?, a càrrec Dani Ramírez Cadevall, a la Sala d’actes de l’EPSEVG.

    La Setmana de la Ciència és una iniciativa coordinada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Es tracta d’una sèrie d’activitats de divulgació científica organitzada des de l’any 1996. Se celebra un cop cada any i és una de les principals iniciatives dutes a terme a Catalunya per tal d’apropar la ciència a la societat.

  • Activitats
  • 7 recomanacions per a la Setmana de la Ciència
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    4 comentaris

    Tarzan també fa cent anys

    Edgar Rice BurroughEdgar Rice Burroughs va néixer l’1 de setembre de 1875 a Chicago, Estats Units i va morir en Encino, Califòrnia el 19 de març de 1950. Després de múltiples trasllats amb la seva família va ser enviat al col·legi Harvard de Chicago, on va rebre una formació clàssica que inspiraria la seva fecunda imaginació.

    Apassionat del militar, els ranxos i la vida activa, va arribar a formar part del Setè de Cavalleria dels Estats Units, tot i que va haver de retirar-se prematurament a causa d’un problema de cor. Després d’això, va intentar diversos negocis que van fracassar, va provar múltiples ocupacions com bomber, policia de trànsit, venedor, cercador d’or…

    És en un d’aquests treballs, grisos, merament alimentaris, quan es va dedicar a llegir algunes revistes de ficció i va decidir que ell podia escriure relats de més qualitat que els que llegia en aquestes publicacions i va decidir provar sort començant a escriure per a publicacions de còmics a l’edat de 35 anys.

    The All-Story: Tarzan of the ApesAixí va sorgir el 1912, la seva primera publicació professional, Dejah Thoris, la Princesa de Mart. El relat va agradar tant que el seu editor va seguir encarregant escrits i, a l’octubre d’aquest mateix any, va publicar a la revista pulp The All-Story, per lliuraments Tarzan of the Apes. A aquesta història van seguir altres 24 aventures de Tarzán. Amb el mite del bon salvatge, Burroughs donaria un tomb al gènere d’aventures, que generaria tantes rèpliques.

    Edgar Rice Burroughs seguia escrivint a un ritme trepidant. És considerat un dels escriptors més prolífics del seu temps i totes les seves obres van aconseguir gran èxit, però amb l’adaptació de les seves novel·les al cinema va ser quan li va arribar realment la notorietat que encara avui conserva.

    La història de l’heroi selvàtic va saltar de la revista al llibre l’any 1914, i llavors el lector va poder descobrir més detalls d’aquell home enre lianes que en realitat es deia John Clayton, lord Greystoke. Els seus pares, els aristòcrates escocesos John Clayton i Lady Alice, van ser abandonats a la costa oest d’Àfrica després del motí de la tripulació del vaixell que els transportava i, i allà és on va néixer el seu fill i on va sobreviure després de la mort dels seus progenitors. La seva mare, de salut delicada, no suportava la vida a la jungla, va emmalaltir greument i va morir. El pare va morir a mans d’un gran goril·la anomenat Kerchak. El nen va ser “adoptat” per la goril·la Kala, que acabava de perdre el seu nadó i el va anomenar Tarzan, que significa pell blanca en manganí, l’idioma utilitzat en la ficció pel seu grup, i va créixer esdevenint un líder del grup a causa de la seva intel·ligència i habilitats per a la lluita.

    No passaria gaire temps que Tarzan arribés a la pantalla, el 1918, en què es va rodar la primera versió en cinema mut i protagonitzaria mig centenar de pel·lícules més, així com 32 produccions de dibuixos animats per a la televisió i 450 còmics.

    Johnny Weissmuller, nedador i medallista olímpic fins en sis ocasions, immortalitzaria físicament a Tarzan al 1932 a la pel·lícula: Tarzan dels micos. Es va convertir en extraordinàriament popular, així com el seu inigualable crit que feia servir per cridar a tots els animals de la selva.

    Aquest crit va ser creat en els estudis de la MGM per l’enginyer Douglas Shearer, inspirat en els cants yodel tirolesos. Va barrejar en temps real, ja que encara no existien els mescladors electrònics, les gravacions en acetat dels següents sons:

  • Crit de Johnny Weissmuller
  • Udol d’una hiena
  • Nota alentida cantada per la soprano Lauren Bridges
  • Grunyit feble de gos
  • Raspat de la nota sol en un violí
  • Chita, Boy, Tarzan i Jane Més endavant coneixeríem a Jane, la seva companya, a la qual va donar vida l’actriu Maureen O’Sullivan, el seu fill Boy i a l’eterna mona Chita. Weissmuller també encapçalaria Tarzan i la seva companya, Tarzan i el seu fill, Tarzan a Nova York o Tarzan i les amazones. Posteriorment van encarnar-lo 27 actors diferents, entre altres Christopher Lambert a Greystoke: La llegenda de Tarzan, el rei dels micos el 1984, o Denny Miller, que el 1959 va fer el remake de Tarzan, l’home mico.

    Com a commemoració d’aquesta data tan assenyalada, i en un intent de reviscolar el personatge, la Warner Bros pensa fer una nova versió de les aventures de Tarzan. Els seus responsables pretenen fer l’ullet al passat, ja que el nom que ha sonat com a futur home de la selva és el de Michael Phelps.

    Michael Phelps

    Seria el primer paper en el cinema per l’esportista més llorejat en la història dels Jocs Olímpics. Aconseguirà també superar les proeses del Tarzan de Johnny Weissmuller?

     

    Tarzan a la BibliotecaTarzan a la Biblioteca

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    6 comentaris

    La Pedrera celebra el seu centenari

    Interior de la Casa MilàEl passat 31 d’octubre va fer cent anys que l’arquitecte Gaudí va finalitzar la seva construcció. La Pedrera, originàriament anomenada Casa Milà, va néixer amb polèmica, van acusar Antoni Gaudí de fer gegantines estructures sense sentit, però ja en el segle XXI i amb cent anys recent complerts exerceix la seva majestuositat artística a través de centenars de milers de turistes que vénen cada any a admirar l’obra.

    Aquesta efemèride se celebra amb l’exposició Les altres Pedreres, Arquitectura i disseny al món a Principis del segle XX. Es tracta d’una mostra en què els convidats són sis edificis que representen moments innovadors en el trajecte cap a l’arquitectura moderna.

    La PedreraLa selecció se centra principalment a Europa occidental, amb l’exploració d’obres emblemàtiques de grans noms de l’arquitectura tan innovadors com Victor Horta (casa i taller), Hector Guimard (Hôtel Mezzara), Charles R. Mackintosh (Escola d’Art de Glasgow), Josef Hoffmann (Palau Stoclet) o Adolf Loos (Looshaus), i acaba donant un salt a Estats Units per representar l’obra de Frank Lloyd Wright (Casa Robie).

    Un aspecte innovador de aquesta mostra es la recreació d’ambients i atmosferes a través de les vídeo projeccions acompanyat d’abundant mobiliari i objectes de decoració, dissenyats pels propis arquitectes. La mostra es podrà veure fins el 24 de febrer de 2013 a la mateixa Pedrera a Barcelona.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Faïza Guéne, Kiffe Kiffe

    Elle est perspicace comme une meuf. Mme Burlaud vient de me proposer un truc chelou. Franchement, Mme Burlaud elle est relou quand elle fait celle qui a réponse à tout…

    Chelou = LoucheFaïza Guène à travers Doria et son journal intime nous livre un récit vivant et un exemple de l’écriture de soi proche des adolescents par son langage et sa vision du monde.

    Ainsi parler de meuf c’est parler de femme, parler de chelou c’est parler de louche et parler de relou c’est parler de lourd en verlan.
     

    L’argot et le verlan développent un langage spécifique qui peut se mélanger parfaitement et faire des combinaisons qui forment un jeu de mots populaire, à la mode entre les adolescents qui se plaisent à utiliser ce langage parallèle.

    L’important est, d’une certaine manière, ne pas être compris, aussi quand tu leurs demandes: “Je crois que je ne suis pas à la page, ça veut dire quoi exactement lol?”, ils te répondent de suite parce que ça leur plait et surtout ça les fait marrer.

    Kiffe verlanC’est un langage qui leur permet de s’identifier entre eux, les jeunes, même si souvent les mots peuvent différer entre une banlieue et une autre. Ce langage abrégé, souvent cryptique est un phénomène associé directement au langage des cités mais qui remonte bien plus loin dans le temps.

    Je vais vous passer à votre courriel une étude très fiable et révélatrice qui traite ce sujet, le dossier fait plus de 100 pages mais le langage y est traité dans les 16 premières.

    Aussi, même si vous avez une certaine difficulté à kiffer ce langage, je vous laisse avec Faïza Guène qui à travers la spontanéité de cette écriture vive, familière et contemporaine, saura, je l’espère, capter votre intérêt et susciter questions et débats.

    L’AUTEUR:

    Faïza GuéneFaïza Guène est une jeune écrivain et réalisatrice franco- algérienne, née en 1985 et originaire de la cité des Courtillières à Pantin (département de la Seine- Saint- Denis).

    Elle écrit Kiffe kiffe demain sous forme de journal intime, à l’âge de 17 ans, par ce plaisir et ce besoin d’écrire pour elle-même loin de s’imaginer que cet écrit tomberait par hasard aux mains du président des Engraineurs (une association de quartier qui dynamise des ateliers d’écriture audiovisuels) de laquelle elle est membre depuis sa plus tendre adolescence.

    C’est ainsi que cette jeune fille qui a déjà réalisé plusieurs courts-métrages: La Zonzonnière (1999), Rumeurs (2002) et Rien que des Mots (2004) voit son rêve devenir réalité après la publication de son livre Kiffe kiffe demain (meilleur vente de l’année 2004).

    D’autres romans suivront ensuite: Du rêve pour les oufs (2006), Les gens du Balto (2010).

    Loin des préoccupations nombrilistes de la plupart des romanciers, celle que l’on a baptisée “la Sagan des banlieues” a su créer un style qui lui est propre. Née de parents algériens en 1985 à Bobigny, près de Paris, la romancière met en avant sa double nationalité pour rendre hommage à ses parents, petites mains ouvrières arrivées en France en 1952.

    Faïza Guène | Jeuneafrique.com – le premier site d’information et d’actualité sur l’Afrique

    LE LIVRE:

    Kiffe kiffe demainDoria, une jeune adolescente de 15 ans vit seule avec sa mère dans un appartement de la banlieue parisienne. Elle retrace les petits et grands évènements de sa vie au lycée, dans la cité, ou l’appartement. Elle nous présente sa mère, ses amis de la cité et puis aussi la psy, les profs, les assistantes sociale qui ne comprennent pas toujours…

    Elle porte un regard acéré et vif, bourré d’humour, sur tout ce qui l’entoure.

    À VOUS DE COMMENTER:

    L’intérêt de ce livre réside dans le réalisme et le langage employé par Doria, qui lui donne ce caractère particulier et vivant.

    “L’avenir ça nous inquiète, mais ça ne devrait pas parce que si ça se trouve, on en a même pas”. Que pensez vous de cette citation?

    Esther Bruna.
    Club de Français

    17 comentaris

    Ruido de cañerías, de Luis Gutiérrez Maluenda

    Ruido de cañaerías. Luis Gutiérrez MaluendaRuido de cañerías és el tercer lliurament del detectiu Atila. El seu despatx està situat al fons d’un locutori regentat per Lena, una antiga amant de procedència argentina i ara feliçment aparellada i obsessionada amb quedar embarassada.

    El locutori està poblat per tota mena de fauna urbana, predominant els immigrants sense recursos. Àtila s’asseu darrera d’una taula sobre la qual té col·locada una fotografia que un dia va comprar en un “Tot a cent”, on és pot ver una dona i uns nens que podrien ser la seva familia. Ell pensa que això dóna una bona imatge al seu negoci.

    El títol Ruido de cañerías fa referència al cau on viu, una cambra fosca per on passen els baixants de tots els veïns, al barri del Raval. És aquí on rep l’encàrrec anònim d’investigar l’assassinat d’una dona i el posterior suïcidi de la seva parella i pressumpte assassí.

    Fent equilibris entre el Vat 69 i una dona, Valentina, “el més semblant a la dona de la seva vida que hi ha en la seva vida”, el detectiu dubta si abandonar el cas o acceptar-lo, però davant la insòlita quantitat de diners que li ofereix el misterios client, tria la segona opció.

    En el curs de la seva investigació Atila ensopega amb una associació d’ajuda al emigrant vinculada a un partit polític, amb el president del Futbol Club Barcelona que aspira a President de la Generalitat i amb un parell de senyores de l’alta societat que amablement i sense exigir altres contrapartides li ofereixen la informació més comprometedora.

    Ruido de cañerías presenta una trama complexa i plena de trampes i d’enganys, i a un detectiu, Àtila, refractari al compromís, sense nord i a punt de morir a mans d’un teixit conspiratiu que arriba a les més altes cotes del poder.

    En aquesta ocasió sembla que Atila no és el mateix d’altres vegades. Diríem que és més mesurat, beu menys i això condiciona tota la novel·la. És menys càustic, menys mordaç i té sentiments d’empatia cap a altres éssers humans. És l’amor, diran alguns i probablement tenen raó: un home suposadament enamorat, com ho està Atila de Valentina, pot tornar a mirar el món al voltant amb altres ulls. El Raval sembla menys brut i els seus ocupants menys desesperats encara segueixin fluint aquestes forces.

    Gutiérrez Maluenda descriu com ningú els carrers del Raval, poblats per delinqüents d’estar per casa, i personatges, en general, bastant marginals i desfasats, però que, en el fons, conserven una bona dosi de cor.

    Les situacions àcides, el cinisme, el sentit de l’humor i l’escepticisme, sempre presents a la personalitat d’Àtila, fan que la lectura sigui, més que amena, vertiginosa: una novel·la divertida, profundament irònica i irrepetible, sense deixar de ser negre. D’un negre intens, d’un negre boca de llop.

    Llibres

  • Una anciana obesa y tranquila
  • Mala hostia
  • Un buen lugar para reposar
  • Ruido de cañerías
  • Biblioteca Joan Oliva.

    No hi ha comentaris

    Phillip Roth

    Phillip RothUn dels darrers i més premiats novel·listes que va definir el segle XX es retira de la literatura, posa fí a la seva creació literària i comença a rellegir els seus llibres en ordre cronològicament invers del moment en que van ser creats, per conèixer si realment tots aquests anys escrivint han valgut la pena. Així és Phillip Roth.
    Nascut a Newark a l’any 1933, en el si d’una família d’origen jueu emigrada d’Ucraïna, Roth va publicar el seu primer llibre, Adéu, Columbus a l’any 1959, poc després d’haver complert els vint-i-sis anys. Des de llavors, i malgrat que en anteriors ocasions va manifestar el seu desig d’abandonar l’escriptura, ha donat títols tan importants com Pastoral americana, a l’any 1997, novel·la amb la qual es va emportar el premi Pulitzer i que precediria a Em vaig casar amb un comunista, de l’any 2000, i La taca humana, en l’any 2001, que van conformar una lloada trilogia sobre la història recent dels Estats Units.

    Roth és dels últims grans escriptors nord-americans vius al costat de Thomas Pynchon, Don DeLillo i Richard Ford. I ha tingut la capacitat de conquerir les millors crítiques amb una de les seves darreres obres, ja que la crítica ha lloat per sobre de totes les seves creacions literàries l’obra de Nemesis (2011), on aborda el problema de la culpa, amb una història desenvolupada durant la Segona Guerra Mundial.

    Phillip RothL’obra de Roth ha estat guanyadora del premi Man Booker Internacional a l’any 2011, del National Book Award, va ser també destinatari del Premi Principe de Asturias al 2012, com a conseqüència de formar part de la gran novel·la americana, en la tradició de Scott Fitzgerald, Hemingway, Faulkner, Bellow o Malamud. També va obtenir el Ambassador Book Award per Em vaig casar amb un comunista (1986), i en el mateix any li va ser imposada la Medalla Nacional de les Arts. Abans havia guanyat el National Book Critics Circle Award per The Counterlife, a l’any 1986, i el National Book Award pel seu primer llibre, Goodbye, Colombus.

  • Los 10 libros imprescindibles de Phillip Roth.
  • Phillip Roth Society
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La marca del meridiano de Lorenzo Silva

    Lorenzo Silva va començar en el món literari amb Noviembre sin violetas el 1995, però no va ser fins a 2000 quan va rebre el seu primer reconeixement en emportar-se el premi Nadal amb la seva obra El alquimista impaciente. D’aquest mateix premi va ser finalista el 1997 amb La flaqueza del bolchevique, obra que es duria a la gran pantalla anys després.

    Ha escrit nombrosos relats, articles i assajos literaris, així com diverses novel·les, que li han valgut reconeixement internacional, entre d’altres La sustancia interior, El ángel oculto, El nombre de los nuestros, Carta blanca, premi Primavera 2004, i la Trilogia de Getafe, composta por Algún día, cuando pueda llevarte a Varsovia, El cazador del desierto i La lluvia de París.

    Lorenzo Silva davant de La marca del meridianoTambé és autor de la sèrie policíaca protagonitzada pels investigadors Bevilacqua i Chamorro, iniciada amb El lejano país de los estanques (premi Ojo Crítico 1998), a la qual van seguir El alquimista impaciente (premi Nadal 2000), La niebla y la doncella, Nadie vale más que otro, La reina sin espejo i La estrategia del agua.

    La darrera de la sèrie és La marca del meridiano, novel·la que ha proporcionat a Lorenzo Silva el Premi Planeta 2012, on torna a posar de servei a la parella de guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro, que hauran de visitar Barcelona i posar-se d’acord amb els Mossos d’Esquadra per resoldre un fosc assumpte que esquitxa la pròpia policia.

    La investigació de l’assassinat d’un guàrdia civil retirat que apareix penjat d’un pont, vell amic del brigada Bevilacqua, obrirà la caixa de Pandora: corrupció policial, delinqüents sense escrúpols i un home quixotesc que buscarà en el deure i l’amor impossible la redempció d’una vida fracturada.

    Ambientada a la Catalunya actual, La marca del meridiano s’endinsa més enllà dels fets i presenta un sòlid retrat de l’ésser humà davant el dubte moral, el combat interior i les decisions equivocades i ens explica que l’amor encara pot estovar a les feres, tot i trobar-nos en una societat envilida pels diners brut i la prostitució de les persones.

    Lorenzo Silva ha explicat que els seus protagonistes pertanyen a la guàrdia civil perquè encara que és un cos de seguretat que té les seves peculiaritats, com un barret molt rar i una història mal coneguda, és amb el que va haver de treballar en els seus anys d’exercici de l’advocacia i es va adonar que eren uns treballadors que es guanyaven la vida intentant fer el seu treball de la millor manera possible, en un país en el qual havien de bregar amb personatges que es feien d’or especulant.

    Afegeix que a La marca del meridiano hi ha canvis respecte als seus anteriors lliuraments protagonitzats per Bevilacqua i Chamorro: “Hi ha aspectes més filosòfics, més serens, més madurs”. “Vila” està patint una crisi personal, que ha vist com es menteix, com els desaprensius aconsegueixen guanys dels incauts i tot i això no he volgut convertir-lo en un cínic ressentit.

    Podeu llegir aquí el primer capítol de La marca del meridianoLa marca del meridiano

    Lorenzo Silva a la BibliotecaLorenzo Silva a la Biblioteca

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    30-40 Livingstone

    Sergi Lípez i Jorge Picó

    Fins el proper diumenge, 18 d’octubre es representa al Teatre Lliure de Montjuïc un espectacle d’humor, tennis i antropologia, un elogi a la dialèctica entre el gest i la paraula. Un home contemporani, xerraire i contradictori, forçosament insatisfet decideix deixar-ho tot i marxar lluny a la recerca de grans aventures. Allà es trobarà amb un animal que li revelarà coses de si mateix i activarà un seguit de metàfores sobre el comportament i les relacions humanes, a les quals es poden trobar moltes similituds amb un partit de tennis. El cérvol no parla, però comunica amb el cos. El nostre Livingstone sí que parla. Molt. Tota l’estona.

    LivingstoneFa més de dues dècades que els actors Sergi López i Jorge Picó es van conèixer mentre estudiaven a París a les ordres del mestre Jacques Lecoq. López iniciaria després una fructífera carrera com a actor de cinema, a cavall entre Espanya i França, a les ordres de realitzadors com Manuel Poirier, Ventura Pons o Frédéric Fonteyne. Per la seva banda, Picó es va decantar pel teatre compaginant els seus treballs amb José Pascual o Linus Tünstrom amb la direcció d’escena costat del clown francès Damien Bouvet.

    En aquesta nova obra escènica de Livingston, Sergi López aporta la dicció i la contradicció, encarna els esdeveniments i les situacions de la obra, mentre que Jorge Picó ompli l‘espai amb impressions corporals, records mínims, gestos i moviments. Un elogi a la dialèctica entre el gest i la paraula. A l’any 2005, els seus camins es van unir també per estrenar un dels majors èxits del teatre català dels últims anys anomenat Non solum.

    3040Livingstone

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Andreu Martin, Premi Crims de Tinta

    Andreu MartinAmb una novel·la d’allò més negra, titulada Societat negra, en la qual desenvolupa una trama vinculada a les activitats de les màfies xineses i les bandes juvenils violentes en què s’entrellacen delinqüents, prostitutes, sicaris i advocats i polítics corruptes, Andreu Martín ha guanyat el V Premi Crims de Tinta que atorga el departament d’Interior de la Generalitat.

    Societat negra, situada en el marc de Barcelona i la seva àrea metropolitana, està protagonitzada pel veterà inspector Diego Cañas, brillant, cansat i víctima d’una vida privada difícil, i pel confident Liang, un home segur de si mateix i mestre de txi-kung, tècnica xinesa per aconseguir la pau espiritual.

    La novel·la parteix de la macabra troballa d’un cap seccionat al carrer Güell de Barcelona, sobre d’un Lexus. Poc després apareix la resta del cos, arrossegat per un Seat Toledo a qui l’han lligat amb una corda mentre estava aparcat i que havia quedat ocult sota un camió de repartiment.

    Una Barcelona negraL’autoria de la mort de la dona apunta, en principi, a grups juvenils violents, encara que la investigació dels Mossos condueix fins a un magatzem de roba a l’engròs del carrer Trafalgar regentat per un ciutadà xinès, el senyor Soong, fet que desperta sospites sobre les màfies orientals, on sorgeixen rumors sobre un robatori recent en una central de diner negre.

    Durant el lliurament del guardó, Andreu Martin va fer broma sobre la coincidència de les recents detencions d’implicats en una màfia xinesa de blanqueig de diners amb la temàtica de la novel·la: “Juro que no tenia ni idea que estava en marxa l’Operació Emperador quan l’escrivia…”.

    Andreu Martín a la Bibliotecaandreu-martin-a-la-biblioteca.jpg

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »