Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per maig, 2012

Donna Summer

Donna SummerNascuda com a LaDonna Andre Gaines a l’any 1948 a la capital de Massachusetts, Donna Summer va vendre prop de cent milions de la seva música disco amb un reconeixement internacional que tot i ser gran, no va arribar a fer-li del tot justícia respecte a altres artistes que van coincidir amb la seva època d’esplendor.

Summer se li ha considerat una icona d’una dècada musical on les seves composicions musicals han estat durant anys grans clàssics dels discos antics dels anys setanta i vuitanta, amb cançons convertides en clàssics com Love tot love you baby, The wanderer, o She works hard for the money entre d’altres innolvidables temes de l’artista que la van fer ser coneguda arreu del món.

La reina del pop no era una cantant que es reclogués en l’estudi. Exhibia la seva potent veu en uns directes rics, amanits amb uns remenades per a molts escandalosos, producte d’aquella època de revolució sexual de finals dels setanta i principis dels vuitanta. El seu primer èxit massiu va ser el disc Bad girls, amb un primer single homònim dedicat a les prostitutes.

El seu primer premi Grammy li va arribar amb Last dance, un himne de ball de finals dels anys setanta, pres de la pel·lícula musical Thank god it s friday, en què va participar al costat dels actors Jeff Goldblum i Debra Winger. En la seva carrera, aconseguiria quatre Grammy més per Hot stuff, He ‘sa rebel, i Forgive me el 1984 i un darrer en els anys noranta.

Donna Summer va ser una icona indiscutible de la societat gai durant els anys vuitanta però va renunciar a aquesta etiqueta durant un concert a través d’unes declaracions en què afirmava que la SIDA era el pecat de les males pràctiques de la població homosexual. Això li va comportar fortes crítiques i un descens de popularitat que va afectar negativament a partir d’aleshores a la seva carrera durant els anys noranta.

Ens ha deixat un mite de la música pop, un referent que no va poder competir o simplement va decidir no seguir els passos que havien realitzat altres artistes com Cher o Madonna transformant la seva música amb elements electrònics. A l’any 2008 publicava el seu darrer treball Crayons i ens deixava una mostra més de la seva potent veu per ser recordada per sempre.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Dia Internacional dels Museus 2012

El 18 de maig la comunitat museística mundial celebrarà els 35 anys del Dia Internacional dels Museus.

El 1977, el Consell Internacional de Museus (ICOM) va crear el Dia Internacional dels Museus per sensibilitzar el públic sobre el paper dels museus en el desenvolupament de la societat.

Es tracta d’un dia on s’intenta retallar la distància entre els museus i la societat, intentant mostrar al públic els reptes d’aquests, seguint la màxima de que els museus són una institució al servei de la societat i del seu desenvolupament.

Cartell del Dia Internacional del Museu 2012El 2012, el tema del Dia Internacional dels Museus serà:

Museus en un món canviant.
Nous reptes, noves inspiracions
.

Avui dia, el món canvia més ràpid que mai. Les noves tecnologies porten noves idees, gigabytes d’informació, notícies sobre un clima que es torna cada vegada més inestable. Tot això és retransmès pels mitjans de comunicació socials, cosa inimaginable fa tan sols alguns anys. En aquest context, els museus moderns han de lluitar per fer sentir les seves veus.

El Dia Internacional dels Museus permetrà als seus visitants interrogar pel que fa al paper dels museus en una nova societat on constantment neixen nous mitjans de comunicació, i descobrir o redescobrir com els museus s’interessen en el futur en termes de desenvolupament sostenible.

El tema Museus en un món canviant. Nous reptes, noves inspiracions reconeix que les institucions adopten una conducta interpretativa i es mouen en un mitjà cada vegada més fluid. Cada un s’esforça per aconseguir objectius, per tenir interessos diferents i atraure visitants diversos. Però la necessitat de prosperitat front a aquests canvis uneix a totes les institucions, grans o petites. Així, el Dia Internacional del Museu 2012 es concentra tant en el creixement dels museus i la construcció del seu futur, com en qüestions com ara el canvi climàtic o els nous mitjans de comunicació electrònics.

Els museus de la nostra ciutat, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, el Museu Romàntic Can Papiol i el Museu del Ferrocarril s’han afegit a la celebració i per al cap de setmana del 18 al 20 de maig s’han programat activitats diverses.

Museu Víctor BalaguerAl Museu Víctor Balaguer, durant els divendres 18, dissabte 19 i diumenge 20 de maig hi haurà una jornada de portes obertes.

A més, el divendres 18 de maig, a les 11.30 h, es durà a terme una nova sessió teòrico pràctica de Com mirar un quadre? Es tracta d’un taller que ofereix alguns dels elements a tenir en compte a l’hora d’interpretar una obra d’art, com ara la tècnica, la composició, el color, el tractament de la llum, tipus de pinzellada… A continuació els assistents podran posar en pràctica els coneixements adquirits davant mateix del quadre. L’activitat és gratuïta i és oberta a tothom.

I a la tarda, a les 19 h, tindrà lloc una visita comentada a la pintura Tarda de pluja de Santiago Rusiñol, a càrrec d’Isabel Fabregat, historiadora de l’art. Rusiñol va pintar aquest quadre durant un viatge que va fer amb carro per Catalunya juntament amb Ramon Casas. L’obra està exposada a la Pinacoteca del Museu. L’activitat és gratuïta i és oberta a tothom.

El diumenge 20 de maig, a les 12 h, es farà una visita comentada per visitar els magatzems del Museu Víctor Balaguer. La visita ofereix la possibilitat d’observar algunes obres d’art que habitualment no es troben exposades a les sales, així com la conservació preventiva de les obres i conèixer una mica més el camí que fa una obra d’art des de que entra al Museu fins a la seva exhibició. Museu Romàntic Can PapiolEl preu és de 2 euros per persona i per participar-hi és necessària la reserva prèvia al telèfon del Museu: 93 815 42 02.

Quant al Museu Romàntic Can Papiol, la jornada de portes obertes es farà el divendres 18 de maig. L’entrada serà gratuïta però cal fer reserva prèvia perquè la visita a Can Papiol es fa sempre amb guia. Les reserves s’han de fer al telèfon 93 893 03 82 o al correu electrònic museupapiol@vilanova.cat.

Museu del FerrocarrilI el Museu del Ferrocarril, farà la jornada de portes obertes el divendres 18 de maig de les 10:30 fins a les 14:30 h. Dins la variada oferta lúdica i cultural del museu es troba la col·lecció de locomotores de vapor més important d’Europa, vehicles elèctrics, dièsel i material ferroviari que abraça tota la història del món del tren. Cal destacar l’audiovisual multivisió sobre la història del ferrocarril, així com l’Espai Segle XXI.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Dark Shadows

Barnabas Collins

Johnny Deep és retroba amb un paper barroc de la mà des seu inseparable Tim Burton per encarnar a Barnabas Collins, l’hereu d’una noble família que emigra al Nou Món al segle XVIII a la recerca de la seva pròpia grandesa. Allà s’estableixen en una colònia pesquera que acabarà portant el seu nom, ja que el seu negoci serà el principal motor industrial de la localitat. El jove Barnabas coqueteja ocasionalment amb Angelique, una criada que aconsegueix apagar els seus ardors, però no satisfà la seva necessitat d’amor.

La familia CollinsPerò tot comença a canviar quan coneix a Josette, personatge interpretat per Bella Heathcote que despertarà la malsana enveja de la despistada criada, Eva Green, que per si fos poc també és una bruixa, i amb un dels seus encanteris conduirà a Josette a llençar-se per un penya-segat. Així comença l’argument d’aquesta pel·lícula anomenada Ombres tenebroses i que està basada en una popular sèrie gòtica de culte pensada per la televisió que es va emetre durant els anys seixanta amb un notable èxit.

Dark Shadows és una pel·lícula difícil de classificar, ja que juga a l’engany permanent entre el terror esgarrifosament present en algunes escenes combinat amb un humor absurd. La pel·lícula compte entre les seves aparicions amb uns actors secundaris que equilibren la presència destacada de Johnny Deep. Entre aquests papers trobarem a Michelle Pfeiffer, Helena Bonham Carter, Chloë Grace Moretz i una fugaç aparició del incombustible Christopher Lee.

  • El antro de los vampiros y otros monstruos
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Tahar Ben Jelloun, Partir

    L’aventure humaineIl faudrait faire en sorte que personne ne se sente exclu de la civilisation commune qui est en train de naître, que chacun puisse y retrouver sa langue identitaire, et certains symboles de sa culture propre, que chacun, là encore, puisse s’identifier, ne serait-ce qu’un peu, à ce qu’il voit émerger dans le monde qui l’entoure, au lieu de chercher refuge dans un passé idéalisé.

    Parallèlement, chacun devrait pouvoir inclure dans ce qu’il estime être son identité, une composante nouvelle, appelée à prendre de plus en plus d’importance au cours du nouveau siècle, du nouveau millénaire: le sentiment d’appartenir aussi à l’aventure humaine.

    Amine Maalouf.

    Chers lecteurs et lectrices,

    Comme vous savez le premier livre du club démarre avec un voyage qu’initie Candide qui, expulsé de son paradis terrestre décrit la réalité de son époque en la parodiant sous toutes ses formes tout comme continuent à faire de nos jours les dessinateurs de vignette qui nous prouvent encore combien les problèmes n’ont pas vraiment changés depuis…

    Ce mois-ci, avec Partir nous nous projetterons dans les années 1990 et suivrons cette fois-ci le périple d’Azel, jeune marocain qui va quitter son pays, sa ville Tanger, “volontairement” Partir grâce à Miguel, un riche espagnol homosexuel, qui devenant son “protecteur” lui facilitera un visa pour lui permettre de résider à Barcelone, mais hélas Azel ne réalise pas qu’en vendant son corps, il va perdre aussi son âme

    Partir, quitter cette terre qui ne veut plus ses enfants, tourner le dos à un pays si beau et revenir un jour, fier et peut-être riche, partir pour sauver sa peau, même en risquant de la perdre….

    Une seule pensée obsède ces jeunes marocains, cette envie irrésistible de partir. Partir rejoindre cet eldorado pour lequel hommes et femmes sont prêts à tout

    Il me plait donc de clore la saison 2011/2012 avec ce livre pour que nous puissions comparer les similitudes qui existent entre nos deux personnages, Candide et Azel à propos de ce voyage intérieur et relever les passages où nous retrouverons dans ce livre comme dans celui que nous finissons de lire de Yasmine Khadra un thème qui chiffonne, meurtrit et cause un conflit interne très profond chez les personnes immigrées: celui de l’exil et la notion d’identité.

    Je vous recommande aussi de lire si vous en avez le désir l’essai Les identités meurtrières” d’Amine Maalouf qui permet de se forger une réflexion sur le sentiment d’appartenance.

    L’AUTEUR

    Tahar Ben JellounTahar Ben Jelloun, écrivain et poète marocain de langue française nait à Fès le 1er décembre 1944.

    Il fait ses études primaires dans une école primaire arabo-francophone. Il est obligé d’interrompre ses études de philosophie à Rabat car il est soupçonné d’être le meneur d’une manifestation estudiantine.

    Pendant deux ans il va être interné dans un camp disciplinaire de l’armée où il écrira en cachette son premier poème l’Aube des dalles.

    Il continue ses études mais en 1971 l’enseignement de la philosophie est arabisé ce qui le contraint à partir en France pour suivre ses études supérieures où il pourra présenter sa thèse de doctorat en psychiatrie sociale qui lui servira pour la thèse de son essai La plus haute des solitudes, 1977, qui reflète la condition et la souffrance des travailleurs immigrés.

    Avec La Nuit sacrée (1987) il reçoit le Prix Goncourt, roman qui suit L’Enfant de sable (1985).

    Les thèmes de l’œuvre de cet écrivain sont réalistes et actuels, traduits dans de nombreuses langues et exposent les problèmes du racisme, de l’immigration, de la religion islamique etc…, et construisent le lien qui tente de favoriser l’entente et la coexistence entre les cultures.

    Citons notamment son dernier essai L’Étincelle. Révoltes dans les pays arabes (2010), qui lui a valu le lauréat du Prix de la Paix Erich Maria Remarque et Le racisme expliqué à ma fille (1998) ou L’Islam expliqué aux enfants, qui le portent à dérouler des activités pédagogiques dans différents collèges européens où il est sollicité.

    À VOUS DE COMMENTER:

    Lorsqu’Amine rejoint l’Espagne, la dure réalité du mirage européen va briser son rêve infantile pour le confronter à sa fêlure et à sa souffrance morale.

    Que penser de tous ces passeurs qui font commerce du rêve et dont le cynisme mène chaque année à la mort des dizaines de gens?

    Esther Bruna
    Club de Francès.

    6 comentaris

    Marguerite Duras

    Marguerite DurasMarguerite Duras. Indoxina, 1914 – París, 1996. Escriptora francesa. La seva infància i adolescència a la Indoxina Francesa, on va viure amb la seva mare fins el 1932, la va marcar profundament i va inspirar moltes de les seves obres. Amb tot, la que mostra més aquesta influència és Un dic contra el Pacífic (1950), amb la qual es va donar a conèixer després de diverses novel·les de poc èxit.

    Instal·lada a París, va participar en la resistència i per aquest motiu va ser deportada a Alemanya. Un cop acabada la guerra va començar la seva activitat, molt intensa, en diversos camps del món de les lletres: periodisme, novel·la, teatre, cinema. Va escriure i dirigir diverses pel·lícules i obres teatrals. En aquesta disciplina cal destacar el guió de la coneguda pel·lícula Hiroshima, mon amour (1958), dirigida amb gran èxit per Alain Resnais.

    Era aquest un moment de canvis i provatures en el terreny de la literatura, i a Marguerite Duras se l’ha col·locada en el neorrealisme de la postguerra i molt propera a l’existencialisme, tot i que després es va decantar per la nouveau roman. Amb tot, les seves novel·les no es limiten a un senzill experimentalisme, sinó que mostren un tarannà molt personal i viscut, com seria el cas, precisament, de la novel·la breu que avui tractarem: Moderato cantabile (duta al cinema per P. Brook el 1960). Cal assenyalar, però, altres novel·les importants que també reflecteixen aquest posicionament intel·lectual per part de Marguerite Duras: El marí de Gibraltar, Un dic contra el Pacífic (esmentada abans), i La vida tranquil·la, entre d’altres.

    Els seus temes habituals són sempre els mateixos: l’amor, el sexe, la mort, la soledat. El 1969 va publicar Destruir, diuen; el 1971 L’amor, que seria una mena de prèvia de la seva obra més reconeguda i celebrada, L’amant (1984), guanyadora, entre d’altres, del Premi Goncourt i adaptada al cinema per J. J. Annaud. I el 1985 publica El dolor, un recull autobiogràfic centrat en el final de la Segona Guerra Mundial.

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    No hi ha comentaris

    Moderato Cantabile

    Moderato CantabileSón molts, diversos, els interrogants que s’obren en la ment del lector a mesura que aquest avança dins la narració de Marguerite Duras. Per què l’assassinat d’una desconeguda torba tant a la protagonista de Moderato Cantabile, Anne Desbaresdes? Per què entra al bar l’endemà del crim, i després té una necessitat inexplicable de tornar-hi cada dia? Què busca en les llargues converses amb l’home desconegut que després identificarem com Chauvin? Què significa la mort per a ella; l’espera, la desitja?

    Tenim al davant una dona rica que només compta amb l’estima del seu fill, una dona avorrida de la monotonia del dia a dia, i que anul·lada per aquesta uniformitat del ritme de vida no sap ni què desitja. El crit de la dona assassinada serà el detonant d’aquest desig amagat i la porta d’entrada cap a l’intent de plantejar-se preguntes i respondre-se-les. Les converses amb Chauvin, un home que sembla saber-ho tot sobre ella, sobre la seva vida, sobre l’assassinat, sobre el desig, i la companyia d’un bon nombre de gots de vi, seran el camí vers aquesta descoberta. I entre altres coses, Anne Desbaresdes arribarà a la conclusió que moltes vegades la mateixa víctima tria el seu botxí.

    És una història de seducció, de fascinació fatal, on la prosa sembla fugir de la narrativa per convertir-se en pura poesia, on cal llegir entre línies i rere cada paraula el significat d’allò que no ens és explicat, però que ens és mostrat i només cal traure-ho a la llum. És una novel·la íntima que pretén despertar la curiositat del lector. És un relat de gran qualitat literària on la música hi té el seu propi espai i marca la cadència de l’acció que s’hi desenvolupa, on l’el·lipsi i l’economia narrativa és l’element característic dels recursos estilístics que empra l’autora. És una obra de Marguerite Duras original i digna de ser recomanada.

    Per altra banda, també és molt recomanable la versió cinematogràfica que ella mateixa va escriure i que va dur a la gran pantalla el director Peter Brook l’any 1960, protagonitzada per Jeanne Moreau i Jean-Paul Belmondo.

    DIGUES LA TEVA

  • La protagonista de Moderato Cantabile és Anne Desbaresdes, i al llarg de la novel·la podem veure com es planteja diferents qüestions. Creus que aquests dubtes sobre la vida, l’existència, la mort, el desig, queden a bastament reflectits en les converses que manté amb Chauvin? I per altra banda, creus que queden resolts, de cara al lector?
  • Com hem dit, Anne Desbaresdes és la protagonista, i al seu costat trobem Chauvin. Però també criden l’atenció personatges com la mestressa del bar, la professora de música, o per exemple el mateix fill de l’Anne. Consideres que hom podria catalogar cadascun d’aquests personatges com un arquetipus de personalitat? Penses que influencien en l’evolució de comportament i pensament d’Anne Desbaresdes?
  • L’estil narratiu és el·líptic i ve marcat per una prosa poètica original i exquisida. Si aquesta història s’hagués escrit emprant una prosa més descriptiva, consideres que la seva lectura hauria aconseguit, igualment, sacsejar el lector com ho fa Moderato Cantabile? Potser preferiries que hagués estat així: una prosa més directa?
  • ALTRES DADES

    Biografia de Marguerite Duras:
    1.http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0023255&BATE=Marguerite%2520Duras
    2. http://es.wikipedia.org/wiki/Marguerite_Duras
    3. http://www.biografiasyvidas.com/biografia/d/duras.htm
     
    Sobre Moderato Cantabile:
    1. http://libroadictos.yuku.com/topic/570
    2. http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2385927
     
    Al youtube (entrevista a Marguerite Duras):
    1. http://www.youtube.com/watch?v=GCQX30-1UJI
    2. http://www.youtube.com/watch?v=p_8E3b8f518&feature=relmfu
    3. http://www.youtube.com/watch?v=3Q1yWS-Q5pg&feature=relmfu
    4. http://www.youtube.com/watch?v=B8rvIgY_BIs&feature=relmfu
    5. http://www.youtube.com/watch?v=_LEziGRZIiM&feature=relmfu
    6. http://www.youtube.com/watch?v=AOpxlL0H2VU&feature=relmfu
    7. http://www.youtube.com/watch?v=OwvfByiUheE&feature=relmfu
    8. http://www.youtube.com/watch?v=sk95aOARGf4
     
    Al youtube (Moderato Cantabile, en francès):
    1. http://www.youtube.com/watch?v=qAS-2zBw9RI
    2. http://www.youtube.com/watch?v=4X0l-5SR2dk
    3. http://www.youtube.com/watch?v=UFGji01Pqi4
    4. http://www.youtube.com/watch?v=5GzX4bYzDQM
    5. http://www.youtube.com/watch?v=3gSOqyAJeIM
     

    Sílvia Romero
    www.silviaromeroolea.es.tl
    Club La Crisàlide

    1 comentari

    Busca mi rostro, d’Ignacio del Valle

    Busca mi rostro - Ignacio del ValleIgnacio del Valle ha rebut més de quaranta premis de relat d’àmbit nacional. La seva obra ha estat traduïda al portuguès, italià, francès i polonès. Manté una columna d’opinió al diari El Comercio de Gijón i col·labora en diversos mitjans. Exerceix la ressenya literària en el suplement Culturas i col·labora amb el suplement El viajero del diari El País i diverses publicacions. També imparteix conferències i tallers, i dirigeix ​​la secció cultural Afinando los sentidos en Onda Cero Radio .

    Ha publicat fins al 2012 set novel·les: De donde vienen las olas, El abrazo del boxeador, El arte de matar dragones, Cómo el amor no transformó el mundo, El tiempo de los emperadores extraños, que va ser portada al cinema el gener de 2012 com Silencio en la nieve, dirigida per Gerardo Herrero i protagonitzada per Juan Diego Botto i Carmelo Gómez, la seva continuació Los demonios de Berlín, i la darrera Busca mi rostro, un thriller contemporani amb la globalització com a escenari que demostra que la delinqüència, la violència i el crim organitzat s’han valgut de les noves estructures polítiques i econòmiques parasitándolas en el seu profit.

    Després d’una violenta explosió en un restaurant de Manhattan pertanyent a un cap del crim organitzat rus, Erin Sohr, una fotògrafa que es troba casualment a la zona, comença a fer fotos del sagnant caos. Més tard, durant l’edició de les instantànies, s’adona que en una elles surt retratat un rostre impossible: el de Viktor, un criminal de guerra serbi que porta mort diversos anys.

    Convençuda que el criminal segueix viu, s’obsessiona amb ell i comença el seu particular viatge al cor de les tenebres en una investigació per reconstruir la seva vida, cosa que la portarà fins Belgrad, l’Haia, Tel Aviv, i de tornada a Nova York.

    Alhora, dos policies Daniel Isay, separat i amb certs problemes, i el seu company Sailesh Mathur, d’origen indi i gelós sense remei, membres de la secció contra el crim organitzat de Nova York, investiguen l’atemptat sofert en un restaurant rus a Manhattan. Avisats de la hipotètica presència de Viktor, comencen una cacera de l’esmunyedís criminal del conflicte dels Balcans, que va deixant una reguera de víctimes, i que els obligarà a tractar amb els personatges més indesitjables ja introduir-se en ambients tan sofisticats com tenebrosos.

    Mentre els policies intenten aturar una escalada de crims, la recerca de “la cara del terror” de Viktor, que va realitzar autèntiques barbaritats durant la guerra, és l’excusa perquè Erin torni a Sarajevo. Allà, haurà d’enfrontar-se als terribles records de la seva experiència com a fotògrafa de guerra durant el conflicte dels Balcans i respondre a la pregunta: quin és el veritable rostre del mal?

    Viktor és el transsumpte del mal absolut, capaç de ser concentrat en una sola persona, però els culpables són molts: els que van saquejar l’extinta URSS en la dècada dels noranta, els que van crear un sistema econòmic susceptible de ser vampiritzat per les màfies, els que juguen amb el llenguatge fent propaganda manipulada. En definitiva els que canvien el tauler d’escacs cada dia afegint caselles, canviant regles, movent fitxes perquè res tingui un sentit fix.

    Els personatges són analitzats per Ignacio del Valle tant en la seva faceta personal com en la professional ja que alguna cosa que obsessiona a l’autor és la capacitat que tenim de ser altres segons bufi el vent o ens portin les circumstàncies. És a dir, no hi ha bé ni mal absolut en cada d’un de nosaltres igual que en cap dels seus personatges.

    En Busca mi rostro, Ignacio del Valle guia el lector per un esgarrifós i molt documentat viatge a les entranyes de les màfies russes, el tràfic de drogues i armes, la prostitució de luxe, el blanqueig de diners, el conflicte de l’antiga Iugoslàvia, els països emergents, les màfies russes globals, el terrorisme d’estat, el món de la moda i la publicitat, lacorrupció política i altres conseqüències d’un conflicte bèl·lic, les repercussions del qual encara pateixen milers de persones.

    Llibres

  • Los demonios de Berlín
  • Busca mi rostro
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El factor pare

    Llibres

    Llibre recomanatAquest llibre ens explica per què el fet que el pare s’involucri en la vida del seu fill des dels seus naixement és tan important per al desenvolupament cerebral i l’estabilitat emocional del nen. El paper del pare no s’ha de limitar a un suport complementari al treball de la mare, sinó que és summament valuós en si mateix. Investigacions científiques recents revelen que la manera com el pare crea vincles amb els seus fills i la manera diferent que té de jugar amb ells són vitals perquè l’estructura cerebral del nen es desenvolupi de manera adequada, també per a la seva evolució cognitiva i emocional.

    En el seu contingut també s’exposa la creació de connexions entre els pares i els seus fills nadons. Enllaça els descobriments realitzats sobre el desenvolupament del nadó, amb les evidències que els pares influeixen de la mateixa forma i importància que les mares en el desenvolupament dels seus fills. Es descobreix com el vincle entre pare i fill passa realment, i que és una cosa que el nadó necessita i busca des del primer dia.

    Richard Fletcher, pioner en el camp de la salut familiar i autor d’aquesta obra, examina l’evolució que el paper del pare ha tingut en l’educació dels fills i analitza l’evidència que el fetus no només és capaç de distingir una veu masculina d’una femenina des del úter matern, sinó també, un cop hagi nascut, reconeixerà i buscarà de forma activa aquestes veus.

    Bloc

    Blog de madre

    Es tracta d’un bloc destinat a les mares on es parla de diferents aspectes de la maternitat de la dona en la societat moderna. En l’espai destinat a pares podem trobar informació i crítiques sobre la funció i el paper dels homes durant la paternitat.

    A més també es pot trobar una divertida secció anomenada El armario de Lascasacarrias que pretén analitzar de forma fluixa i insubstancial tots aquells xafarderies que una bona mare ha de tenir pel bé dels seus nens.

    Llibres

  • El factor papá
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’espera

    Les tres actrius: Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara SeguraEl proper 19 de maig a les 22 hores al Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú presenta L’espera, una obra basada en un text contemporani del veronès Remo Binosi dirigida per ​​Juan Carlos Martel Bayod, una història sobre l’amistat, l’amor i la traïció de tres dones, interpretades per Marta Marco, Isabel Rocatti i Clara Segura, que viuen tancades en l’habitació d’un palauet situat a la Venècia del segle XVIII.
     

    La comtessa i la mestressaL’espera arrenca com una història d’època lleugera, agradable, lleugera, fins i tot amb cert to de comèdia pel retrat gairebé caricaturesc de les dues antagòniques protagonistes.

    Una jove comtessa promesa en matrimoni de conveniència es queda embarassada, una situació que trastoca els plans que per la noia havia ideat la seva família. D’aquesta manera, i per ocultar el problema, decideixen tancar-la amb la seva mestressa de cria, que haurà d’ajudar-la en el part.
     
    L’espera: la comtessa i la serventaLa jove espera amb amargor i terror els canvis que un embaràs incòmode amb la moral de l’època però fruit de la passió més autèntica produeixen en el seu cos. L’arribada d’una serventa també embarassada marcarà un abans i un després en la vida d’aquestes dones.

    En els set mesos que estaran juntes, les dues joves viuran un carrusel d’emocions. De la confrontació inicial, fruit de caràcters i realitats oposades, aviat naixerà un amor autèntic però impossible perquè ningú estima de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat, que el text i les dues actrius aconsegueixen que ens creguem. A poc a poc, la història atrapa i emociona fins a un desenllaç inesperat i tràgic.

    L’espera és una història de dones que es debaten entre el rebuig i l’afecte, entre l’engany i la solidaritat, fins a l’explosió de la tragèdia. L’època en què s’ambienta, mitjans del 1700, serveix de pretext a l’autor per explicar, amb moralisme i costums del passat, la condició de soledat, d’abandonament, del predomini del més fort sobre el més dèbil i la impossibilitat de decidir sobre la pròpia vida.

    Coproduïda per Teatre Lliure, Bitó Produccions i CAER, Centre d’Arts Escèniques de Reus, la peça, malgrat l’estètica d’època, tracta sobre qüestions molt contemporànies. Lluís Pasqual afirma que es tracta “d’una obra contemporània que passa al segle XVIII”.


    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Aventures d’un oficinista japonès

    La vida es impredecible y nunca sabes con qué te encontrarás al cruzar la esquina!. Aunque si realmente tuvieramos la cereteza de que podemos pasar por las mismas cosas que este oficinista japonés… ¡no sé si muchos saldríamos de casa!. Miguel B. Núñez.

    Còmic recomanatAquest còmic dibuixat per José Domingo ha estat la sensació al Saló el Còmic de Barcelona clausurat fa pocs dies. En aquesta història se’ns explica la particular odissea muda d’un gris empleat per tornar a casa després de la jornada laboral.

    Es tracta d’un dels còmics més sorprenents, originals, imaginatius i divertits dels darrers anys. Com si d’un videojoc d’inacabables nivells es tractés, l’oficinista demostra que es pot afrontar la normalitat endinsant-se en una realitat poblada de detalls, de personatges i objectes semiocults en segon pla, que obliguen el lector a escrutar les vinyetes per intentar entendre si estem davant un viatge lisèrgic, o és que simplement és dilluns al cap de l’homenet però una cosa estarà clara: mai ha estat tan difícil tornar a casa després de la feina.

    Vinyetes del còmicUn cop endinsats en aquesta magnífica història gràfica ens podem trobar divertits personatges com gossos voladors, famílies caníbals, civilitzacions oblidades, fantasmes japonesos, monstres mutants, amistosos animals del bosc i també bruixes. Entre els diferents objectes no identificats que també es passegen sense cap mena d’ordre en el desenvolupament d’aquesta narració gràfica podem trobar shushis gegants, un meteorit de xiclet o una sucursal de correus portada per una ordre satànica.

    José Domingo ha publicat històries breus en algunes revistes com Barsowia, Cthulhu, Usted está aquí, Fiz y Retranca; i també una novel·la gràfica amb guió de Kike Benlloch Cuimhne: El fuego distante i el sketchpook Incómodos vecinos.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »