Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per febrer, 2011

Camí als Òscars: La red social

La Red SocialThe social Network

  • Millor pel·lícula
  • Millor director: David Fincher
  • Millor actor protagonista: Jesse Eisenberg
  • Millor guió adaptat: Aaron Sorkin
  • Millor fotografia: Jeff Cronenweth
  • Millor música original: Trent Reznor y Atticus Ross
  • Millor muntatge: Angus Wall y Kirk Baxter
  • En una nit de 2003, l’estudiant de Harvard i geni de la programació, Mark Zuckerberg, s’asseu davant de l’ordinador, i apassionadament comença a treballar en una nova idea. En un furor de blocs i programació, allò que inicia en el seu dormitori, aviat es converteix en una xarxa social global i en una revolució de la comunicació. Només sis anys i 500 milions d’amics després, Mark Zuckerberg és el bilionari més jove de la història però per aquest empresari, l’èxit implica complicacions tant personals com legals.

    Una de les màximes virtuts d’aquest film és la seva falta de complexos i de voltes. Va directament al gra i ho fa amb una precisió admirable. Després d’una seqüència d’arrencada tan senzilla com poderosa, amb el primer d’entre dotzenes de diàlegs absolutament magnífics gràcies a l’excel·lent guionista Aaron Sorking, la trama s’endinsa en el fet catalitzador de la creació de la xarxa social més important del món. Això sí, a poc a poc, i prenent el seu temps a presentar-nos a les dues dotzenes de personatges que poblen la història.

    Mark Zuckerberg

    I el més important és Mark Zuckerberg, interpretat amb gran convicció i senzillesa per l’actor novaiorquès Jesse Eisenberg, la fosca i contradictòria personalitat és l’eix de la trama, a partir del qual aprofundirem en un món de fraternitats universitàries, elits socials, nens pijos als quals els seus pares adinerats els paguen estudis i festes sense fi, advocats tramposos, demandes multimilionàries, amistats traïdes i programadors que passen trenta-sis hores escrivint línies de codi sense descans.

    Pel·lícula de parla no anglesa

  • Biutiful per Mèxic
  • Fuera de la ley per Argèlia
  • En un mundo mejor per Dinamarca
  • Canino per Grècia
  • Incendies per Canadà
  • La nostra favorita és En un mundo mejor, guanyadora fa unes setmanes del Globus d’Or a millor pel·lícula de parla no anglesa, des de 2002 no hi ha coincidència amb els Òscars, es trencarà el malefici?…

    DIGUES LA TEVA

  • Mereix Biutiful el premi a millor pel·lícula de parla no anglesa?
  • Què t’ha semblat la pel•lícula sobre el fenòmen de Facebook?
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Només falta el com

    En sentir-me esbufegar per enèsima vegada, la Mari Ona em deixa del braç i s’asseu en un dels bancs del parc de l’Espanya Indústrial a on acabem d’entrar. M’assenyala l’espai que queda buit al seu costat i em fa un senyal perquè m’hi assegui. Sense dubtar-ho, em deixo caure al seu costat com un sac de patates. Hem passat les últimes quatre hores donant voltes per Barcelona: jo tinc els peus baldats, però en canvi ella sembla fresca com una rosa. La meva vista es perd en els habitants que poblen el parc a aquella hora de la tarda: parelles d’enamorats, un grapat de lectors amb el nas atrapat en voluminosos llibres de tapes liles, grups de nens que fan cridòria al costat dels gronxadors.

    Parc de l’Espanya Industrial

    – No tens fusta de detectiva – comenta amb un somriure condescendent als llavis –. No trobaràs mai l’Arnau Lletraferit.

    – L’he de trobar! – exclamo posant-me dreta d’un bot.

    – Per què?

    – Com que per què?! Perquè li vaig prometre a la musa que el trobaria! Et sembla poc motiu? – pregunto tornant-me a asseure al banc –. L’he de trobar, m’has d’ajudar.

    Un parell de nens travessen corrents el parc, fan una rotllana al voltant del nostre banc i continuen perseguint-se en direcció al llac. Un ramat d’ànecs es llença a l’aigua en veure’ls venir i una lectora es queixa quan les seves ales esquitxen el llibre que tenia obert a la falda.

    – Jo no et puc ajudar. Jo necessito proves, testimonis, fets. Tu només em saps parlar de muses i de l’obsessió d’un escriptor per descobrir el secret que s’amaga sota el vel de la inspiració – la detectiva s’aixeca del banc fent que no amb el cap –. No tens ni tan sols una foto d’aquest tal Arnau.

    – Però…

    – No hi ha peròs possibles – em talla la Mari Ona –. Tu no necessites una investigadora privada, tu necessites un mestre dels somnis o un prestidigitador d’il•lusions, i aquesta no sóc jo.

    – Però…

    – Porta’m un testimoni i en tornarem a parlar.

    – Un testimoni?

    – Porta’m algú que l’hagi vist recentment, algú hagi escoltat escoltat la seva veu amb les seves orelles, algú que sàpiga dir-nos com anava vestit – la detectiva s’allunya del banc –. Porta’m un narrador testimoni i en tornarem a parlar. Fins llavors… – s’atura un moment per girar el cap i mirar-me de fit a fit durant un instant –. Fins llavors, que tinguis molta sort.

    Alguna cosa en el meu interior em diu que és inútil seguir-la, no aconseguiré convèncer-la perquè m’ajudi. Un testimoni… Què més voldria jo que un testimoni? Va parlar amb el bibliotecari de Vilanova, amb la poetessa de les cinc paraules, va passar una temporada amb la Jeanne, però des de llavors… Res de res. Només rumors, només fum.

    El vel de la inspiracióMiro al meu voltant i tothom sembla ocupat, només jo m’estic asseguda en aquest banc sense saber què fer. I vosaltres? També esteu perduts? Per què no escriviu un relat de gènere negre utilitzant tot el què heu après amb la Mari Ona? Teniu l’escenari del crim que vàreu descriure fa unes setmanes, teniu el protagonista que vàreu retratar la quinzena anterior i, el que és més important, teniu el crim amb el què vàreu treballar durant el mes de gener i tres estratègies diferents que podria haver utilitzat el culpable. Jugueu amb el lector. Utilitzeu un narrador testimoni, algú que hi fos mentre el vostre protagonista descobria el culpable, algú que pugui jugar amb dues de les estratègies que podria haver utilitzat l’assassí: al final del relat, el detectiu descobrirà que la solució correcta era la tercera estratègia, una opció que al narrador no se li havia acudit però que el lector hauria pogut preveure si hagués estat atent a les pistes. Complicat? De cap manera! És un joc! Despisteu al lector! Si no heu participat en alguna de les quinzenes, no passa res.

    Un relat de gènere negre sempre és un trencaclosques, un puzzle que s’ha de muntar: deixeu les pistes al descobert, amagueu-les entre pistes falses,… I deixeu que el lector jugui a ser un veritable detectiu. No hi ha límit d’extensió. Atreviu-vos a desafiar les muses…

    Desafiar les muses… De sobte, se m’encén una llumeta. Miro al meu voltant. Llibres de tapes liles. A la portada, sempre el mateix autor: Pere de la Barca. L’Arnau va desafiar les muses. L’Arnau va començar el seu viatge a la recerca d’escriptors que li expliquessin els seus secrets. Qui millor que en Pere de la Barca, el gran boom català dels últims anys? Qui millor que el somiador empedreït que escriu llibres com llonganisses?

    M’aixeco del banc d’una revolada i comença a córrer com una esperitada cap a l’estació de Sants. Ens veiem d’aquí a quinze dies!

    M.T. Saborit
    Taller d’Escriptura Negre Virtual.

    11 comentaris

    Camí als Òscars: Origen

    OrigenInception

  • Millor pel·lícula: Christopher Nolan
  • Millor guió original
  • Millor banda sonora original
  • Millor fotografia
  • Millor direcció artística
  • Millor barreja de so
  • Millors efectes visuals
  • Millor muntatge de so: Richard King
  • Quan sabem si estem somiant o si el que ens passa és real? Es pot canviar la realitat a partir dels somnis? Aquestes són algunes de les qüestions que haurem de respondre després de veure la pel·lícula.

    Dom Cobb, Leonardo Di Caprio, és el millor del món en l’art de l’extracció: apropiar-se dels secrets del subconscient just en el moment en què la ment de la víctima és més vulnerable: durant el son.

    L’estranya habilitat de Cobb l’ha convertit en un home molt cobejat en el món de l’espionatge corporatiu, però també l’ha condemnat a ser un fugitiu internacional, costant-li tot el que alguna vegada ha volgut. Ara té una oportunitat de redimir i tornar a tenir la vida normal que anhela, però per a això ell i el seu equip hauran de realitzar el contrari del que fan habitualment: la incepció, que consisteix en implantar una idea en el subconscient en lloc de sostreure-la. No obstant això, el seu pla es complica quan un perillós enemic sembla predir cadascun dels seus moviments. Un enemic que només Cobb podia veure venir…

    InceptionOrigen és una pel·lícula molt menys complexa del que pot semblar a primera vista: és un film cíclic, explicat de manera original i que ens fa gaudir del viatge de principi a fi, però especialment amb un tercer acte que conté les millors escenes que hem vist en un cinema en els últims anys.

    Espectacular, conscientment genial i ple d’adrenalina, però no exempt de missatge: Així és Origen. Alguna cosa explota al nostre voltant i ens acabarem preguntant: caurà o continuarà rodant…

    Millor cançó original

  • Coming Home de Country Strong
  • I See the Light de Enredados
  • If I Rise de 127 horas
  • We Belong Together de Toy story 3
  • La nostra favorita és la cançó I see the light de Enredados.

    DIGUES LA TEVA

    Hi ha diverses lectures que es poden per al final de la pel·lícula i per això ens agradaria parlar-ne.

  • Quin final proposa per a tu el director en el seu desenllaç?
  • Què us ha semblat Origen?
  • Després d’escoltar les quatre cançons quina penseu vosaltres que guanyarà el premi)
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    M. Antònia Oliver

    M. Antònia OliverM. Antònia Oliver neix a Manacor el desembre de 1946. La literatura l’atrau ja de ben menuda. Primer com a lectora i incipient poeta, i més tard escrivint ella mateixa la seva pròpia obra narrativa.

    La primera novel·la, Cròniques d’un mig estiu, apareix quan tot just té 23 anys, però ja en aquells moments, un escriptor tan reconegut com Llorenç Villalonga afirmava que es tractava d’una autora joveníssima que arribaria molt lluny.

    Efectivament, des d’aquell octubre de 1970, dins el món de la literatura en català, Maria-Antònia Oliver s’ha fet un nom de prestigi i, a través de les traduccions d’algunes de les seves obres, l’autora ha arribat a un gran nombre de lectors tant d’Europa com dels Estats Units.

    Casada amb l’escriptor Jaume Fuster va pertànyer, com ell, a la que ha estat anomenada “Generació literària dels setanta”, una generació caracteritzada per les seves inquietuds rupturistes, amb una nova mirada tant des del punt de vista social com cultural.

    Una generació, en fi, que es va proposar tenir un paper rellevant i capdavanter en la literatura catalana del moment.

    En la quinzena llarga de llibres publicats, l’autora ha escrit novel·les, contes, teatre, guions i reportatges; ha practicat diversos gèneres i algunes de les seves obres han estat traduïdes a l’anglès, francès, italià, espanyol, alemany, portuguès… Per esmentar-ne algunes, a banda de la que tractarem en aquesta tertúlia, tenim les novel·les: El vaixell d’Iràs i no Tornaràs, Crineres de foc, Estudi en lila, Antípodes, Amor de cans, Tallats de lluna

    També ha traduït al català autors com Virginia Woolf, Jules Verne, Mark Twain, Robert Louis Stevenson o Herman Melville.

    És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

    Sílvia Romero.
    Web.
    Club La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    Joana E.

    Joana E.A l’inici del llibre trobem una nota de l’autora: “Aquesta és una història real. Vaig conèixer na Joana a Barcelona, l’any 1979. Era una dona de 69 anys, extraordinària, molt guapa, molt grassa, molt vital. Em va explicar la seva història i jo li vaig dir que en volia fer una novel·la. Ella es va posar a riure i em va dir: “Però si és un melodrama! No s’ho creurà ningú”.”

    Aquest és el punt de partida de Joana E., la novel·la que va guanyar el Premi Prudenci Bertrana l’any 1991 i que va introduir tot un seguit d’elements nous, de forma puntual, en la narrativa de la seva autora: el to melodramàtic, la instrospecció, l’intimisme, i el fet de novel·lar una biografia. És l’homenatge a aquest personatge femení, la Joana E., però també un homenatge a tres escriptores que van influir en Maria-Antònia Oliver: Charlotte Brontë, Virginia Woolf i Víctor Català.

    Al llarg de la novel·la coneixerem la Joana. Passarem per la seva infantesa, l’adolescència, la joventut, la maduresa, i al costat de la seva evolució veurem passar també tots els canvis històrics i socials del període que tracta. Veurem com la Joana, en convertir-se en òrfena de pare i mare, quedarà a mans d’una tia, i com a partir d’aquest moment esdevindrà un titella al servei dels interessos de la família, que voldran controlar tots els béns heretats.

    La novel·la fa un passeig per la societat mallorquina de l’època i ens aboca pinzellades al voltant del moviment feminista. Escrita en primera persona, manté de forma contínua un ritme narratiu ben dinàmic que ens fa avançar amb complicitat cap a un final que no pot deixar de sorprendre al lector.

    DIGUES LA TEVA

    • Aquesta novel·la no només està escrita en primera persona, sinó que en una nota de l’autora se’ns dóna a entendre que la narració es basa en un cas real. Consideres que aquests aspectes apropen el lector a la història d’una forma més forta i captivadora? Si s’hagués escrit en tercera persona, creus que l’efecte de la lectura seria el mateix?

    • Al llarg de la lectura ens assabentem de la vida de la Joana E., personatge que dóna títol a l’obra. Però també se’ns mostra un retrat de la societat mallorquina, la lluita feminista de principis de segle, la guerra espanyola i la postguerra… Tots aquests elements històrics: penses que formen part de la novel·la intrínsecament, o bé que tot just conformen el paisatge de fons de la història?

    • Hom ha dit que, amb aquesta novel·la, M. Antònia Oliver pretenia fer un homenatge a la dona que ella va conèixer: la Joana. Però que també és un homenatge a unes escriptores de referència per a aquesta autora: Charlotte Brontë, Virginia Woolf i Víctor Català. Quins elements ressaltaries que puguin formar part de l’esmentat homenatge a aquestes reconegudes escriptores?


    ALTRES DADES

    M. Antònia Oliver a l’AELC (web):
    http://www.escriptors.cat/autors/oliverma/index.php

    M. Antònia Oliver a Lletra (web):
    http://lletra.uoc.edu/ca/autor/maria-antonia-oliver

    M. Antònia Oliver al programa Veus Literàries (video):
    http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=24228

    Article sobre la novel·la, publicat a la revista Serra d’Or (anar a pàgina 41):
    http://books.google.es/books?id=J1yA-gS3xyoC&pg=PA41&lpg=PA41&dq=joana+e.+oliver&source=bl&ots=_yaTaHHztH&sig=GZc56OZ43ZpUC85N3qpJe3-Re9Y&hl=es&ei=M0zDS5LtPJ7qmgO-0535Bg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=9&ved=0CCQQ6AEwCDge#v=onepage&q=joana%20e.%20oliver&f=true

    Sílvia Romero.
    Web.
    Club La Crisàlide.

    No hi ha comentaris

    El último golpe, de Robert Crais

    Robert Crais. El último golpeRobert Crais (Baton Rouge, Louisiana, 1953), és un escriptor de novel·les de misteri o suspens, creador dels detectius Elvis Cole i Joe Pike.

    Va estudiar enginyeria industrial i després d’un temps exercitant-se fent pel·lícules com a aficionat i escrivint relats que no publica, es trasllada a Hollywood l’any 1976, on comença a escriure guions per a sèries de televisió com Cançó trista de Hill Street, Cagney & Lacey, Quincy, Corrupció a Miami i La llei de Los Angeles.

    Va aconseguir una nominació per a un Emmy pel seu treball en Cançó trista de Hill Strett, però se sent més orgullós per la seva minisèrie de quatre hores per a la NBC, Cross of Fire, de la qual The New York Times va declarar que era un documentat i poderós retrat sobre l’ascens del Ku Klux Klan en els anys 20.

    A mitjans dels anys vuitanta va decidir consagrar-se al somni de ser novel·lista. Després d’alguns intents infructuosos, la mort del seu pare li va servir d’inspiració per crear al detectiu Elvis Cole. La seva novel·la El segrest (triada Notable Book of the Year pel New York Times i Millor Thriller de l’any per Amazon) va ser portada al cinema el 2005 amb el títol de Hostage i Bruce Willis en el paper protagonista. Les novel·les de Robert Crais han estat llançades en quaranta-dos països.

    Els llibres de Robert Crais estan plens de referències i homenatges a diferents autors negrecriminals, siguin clàssics o actuals. Ell mateix ha reconegut que les seves influències literàries més importants eren Raymond Chandler, Ross Macdonald i Robert B. Parker, entre altres.

    A El último golpe, Elvis Cole rep la visita d’una nena de 15 anys d’edat per demanar-li que trobi al seu pare, desaparegut. El seu primer impuls és dur-la de la mà als Serveis Socials. Però abans escolta la seva història: tres anys després que, gràcies al programa de protecció de testimonis, la seva família abandonés Seattle i se salvés per minuts de ser assassinada, Clark Hewitt es troba fugint de nou. Però aquesta vegada sense els seus. Teri, la seva filla gran, que als seus quinze anys té l’experiència d’una dona de quaranta, condueix als seus germans a l’oficina del detectiu Elvis Cole, a qui li lliura un gruix feix de bitllets i contracta perquè trobi el seu pare.

    Al principi sembla un cas senzill. A Cole no li pren molt de temps descobrir que Clark ha tornat a Seattle. Però el que sembla ser un cas senzill es revela com. Tot el que Cole troba són pistes que indiquen problemes: Clark és un drogoaddicte i un falsificador que ha lliurat a les autoritats proves contra la màfia russa, que ara està decidida a matar-lo. Però no pot buscar l’ajuda de l’FBI perquè Clark ha tornat a fer el mateix i de nou està imprimint bitllets falsos.

    Les coses no van molt millor en la vida de Cole. La seva nòvia, Lucy Chenier, fiscal de Baton Rouge, està buscant un treball que la mantingui tan a prop d’ell com li sigui possible, però el seu ex marit ha resolt posar-se’l difícil. Cole vol conservar la seva nòvia, guanyar-se l’afecte del fill d’aquesta i haurà de mantenir a ratlla no només a l’exmarit sinó als federals i a la màfia russa, en un intent per posar una mica d’ordre en la seva vida.

    Un thriller ple d’acció i efectes cinematogràfics que farà les delícies dels lectors més exigents.

    Llibres

  • El desconocido
  • Dos minutos
  • El último golpe
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Camí als Òscars: El discurs del rei

    The King’s speech

    El discurs del reiMillor pel·lícula.
    Millor director: Tom Hooper
    Millor actor protagonista: Colin Firth
    Millor actriu de repartiment:
    Helena Bonham Carter
    Millor actor de repartiment: Geoffrey Rush
    Millor guió original
    Millor fotografia
    Millor música original
    Millor direcció artística
    Millor vestuari: Jenny Beavan
    Millor barreja de só
    Millor muntatge

    Ens endinsem en la família reial britànica i concretament en els darrers anys del pare de George VI i la seva esposa, interpretada per Helena Borham Carter com la reina Isabel II, que es situa en els anys anteriors de l’entrada de Gran Bretanya a la II Guerra Mundial, quan era encara una princesa en el moment de començar a regnar, en alguns aspectes com la contractació del terapeuta que ajudarà al seu marit, ja es veia una dona amb decisió.

    George VI, interpretat per Colin Firth, patia d’un tartamudeig nerviós i es va veure obligat a assumir el poder després que el seu germà abdiqués, l’any 1936. Un terapeuta australià poc ortodox, interpretat magistralment per Geoffrey Rush, va ajudar a superar el problema.

    Malgrat el xoc inicial, els dos es submergeixen de ple en una teràpia poc ortodoxa que els portarà a establir un vincle indestructible. Amb el suport de Logue, la seva família, el seu govern i Winston Churchill , interpretat per Timothy Spall, el rei supera la seva afecció i pronuncia un discurs radiofònic capdal on explica que el seu país entra oficialment en guerra contra l’Alemanya nazi, discurs que inspirarà el seu poble i el unirà en la batalla.

    Geoffrey Rush

    Aquesta pel·lícula ens proporciona gestos subtils i uns diàlegs intel·ligents i acompanyats d’una bona ambientació. La fotografia de grans angulars serveix per desenfocar l’entorn i centrar-se en el personatge, i també per donar aquest toc còmic a deformar curosament la imatge i transmetre des de la distància un moment històric crític.
    De la mateixa manera, resulta molt eficaç la planificació, unes vegades amb la recerca de primers plans expressius i altres amb perspectives acusades carregades d’intenció.

    El treball artístic es completa amb una banda sonora que conjuga temes propis a partir d’unes delicades notes de piano per a uns inicis tímids amb una orquestració simfònica que executa a uns Beethoven o Mozart triomfals … i que exemplifiquen la transformació interior d’aquest acomplexat però tenaç home de caràcter

    Millor pel·lícula d’animació

  • Cómo entrenar a tu dragón de Chris Sanders y Dean DeBlois
  • El ilusionista de Sylvain Chomet
  • Toy story 3 de Lee Unkrich
  • La nostra elecció per guanyar és: Como entrenar a tu dragón, però serà una lluita entre DreamWorks i Pixar, on aquesta segona surt amb avantatge ja que ha estat nominada també al premi de Millor pel·lícula.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Camí als Òscars: 127 hores

    El mes de febrer és el del cinema. Com cada any es donen els premis als millors treballs cinematogràfics del 2010. Des d’avui i fins el diumenge, 27 de febrer quan s’atorgaran els premis al teatre Kodak de Los Angeles, repassarem els principals títols que han estat escollits per rebre el premi a millor pel·lícula de l’any.

    127 Hours

    Nominada als Oscars

  • Millor pel·lícula
  • Millor actor protagonista: James Franco
  • Millor guió adaptat: Danny Boyle y Simon Beaufoy
  • Millor cançó original: If I rise
  • Millor muntatge: Jon Harris

  • Aron Ralston
    va ser un aventurer amant de les emocions fortes. El 2003 va decidir anar a fer una passejada per Blue John Canyon, una zona muntanyosa de Utah. Ralston, no va informar a ningú de la seva intenció de explorar la zona així que quan va quedar atrapat en una paret de roca suposa instantàniament que l’única ajuda que tindria per escapar d’aquell paratge anava a ser la que emanés dels seus propis recursos. Després de cinc dies i després d’haver gravat a la paret de roca seva data de naixement i la de la seva més que pressumible mort, Ralston entendre que només hi ha una sortida…

    El director és Danny Boyle, que molts recordaran per el seu treball en l’oscaritzada Slumdog Millionaire o Trainspotting (1996). Si us van agradar aquest títols tampoc no us decepcionarà el seu darrer treball, ja que està considerada un de les seves millors pel·lícules.

    Entre les virtuts que podem destacar, ofereix moments de gran bellesa visual, i fins i tot l’ús de la càmera digital té un autèntic sentit narratiu, apropant-nos al món inquietant del protagonista. El mateix passa amb la música, que igual que a Slumdog Millionaire (2009), és obra de l’oscaritzat AR Rahman.

    El compositor indi lliura una aconseguida partitura electro-atmosfèrica, que serveix per submergir-nos de ple en els diferents estats anímics del protagonista, i situar-nos en aquest espai d’angoixa que, però, deixa lloc per a la reflexió i el creixement personal.

    Per aquells que encara dubtin d’anar a veure-la, podem dir que 127 hores es converteix en 85 minuts de tensió, al·lucinacions, complicitat i angoixa existencialista del seu protagonista que és interpretat, amb nominació a millor actor, per James Franco, conegut per la seva participació a la també oscaritzada Mi nombre es Harvey Milk(2008).

    A més amb cada film candidat us proposem un petit joc, donar els nostres favorits en cadascuna de les principals categories de l’esdeveniment. En aquesta ocasió ens toca decidir qui s’emportarà el premi als millors efectes especials. Us atreviu a fer les vostres prediccions?…

    Millors efectes visuals

  • Alicia en el país de las maravillas
  • Harry Potter y las reliquias de la muerte
  • Más allá de la vida
  • Origen
  • Iron Man 2
  • En aquest premi la nostra aposta és: Origen.

    DIGUES LA TEVA

  • Quina es la vostra favorita en la categoria de millors efectes visuals?
  • Quina opinió teniu de la pel·lícula 127 hores?
  • Pot guanyar algun premi entre les seves cinc nominacions?
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El arte del asesino, de Mari Jungstedt

    Mari Jungstedt. El arte del asesinoMari Jungstedt és una autora i periodista sueca nascuda el 31 d’octubre de 1962 a Estocolm que s’ha consolidat com un dels últims èxits de la novel·la negra escandinava.

    Llicenciada en periodisme, va treballar anys a la Televisió Sueca abans d’iniciar com a novel·lista. Aquests anys dedicats al reportatge per ràdio i televisió fonamentals perquè pogués desenvolupar una veu pròpia i especialitzar-se en el món de la novel·la negra. El comissari Anders Knutas i el periodista Johan Berg, els protagonistes de la sèrie, han adquirit gran popularitat en els molts països, des de Suècia i Dinamarca fins a Alemanya on s’està publicant Ningú no ho ha vist, Ningú no ho ha sentit i Ningú no el coneix.

    Dedicada principalment al gènere policíac, ha estat periodista de televisió i ràdio durant catorze anys per a la cadena pública sueca, on ha mantingut un lloc de presentadora en el programa Forkvall. Les seves novel·les solen ubicar-se en l’illa de Gotland, mantenint els mateixos personatges: el periodista Johan Berg i el meticulós detectiu Ander Knutas. Diverses de les seves obres han estat adaptades per a televisió. Freqüentment se li compara amb Camilla Läckberg, també autora de gènere negre, i amb qui coincideix a l’hora de crear unes descripcions de l’entorn suec i de centrar-se en la vida familiar dels seus detectius.

    El arte del asesino, el quart lliurament de la sèrie, ens presenta un nou cas per al comissari Anders Knutas i el periodista Johan Berg. L’aparició del cadàver d’un conegut galerista de Visby obliga al comissari a investigar en el món de l’art, un ambient elitista però molt més tèrbol del que sembla, en el qual la venda d’obres d’art robades i la prostitució masculina estan a l’ordre del dia.

    En un fred matí d’hivern, apareix el cadàver d’un home penjant d’una de les portes de la muralla de Visby, a l’illa de Gotland. Es tracta d’Egon Wallin, un prestigiós galerista. Descartada la hipòtesi del suïcidi, el comissari Anders Knutas deu, una vegada més, deixar de banda els seus problemes personals per centrar-se en aquest enigmàtic crim.

    Anders Knutas no triga a descobrir que la dona del mort tenia un amant i que la parella no travessava el seu millor moment. És ella qui posa al policia sobre una valuosa pista en descobrir en les seves golfes diversos quadres robats de coneguts artistes suecs. Però no es tracta de l’únic secret del difunt galerista. A esquena de la seva dona, Egon Wallin havia fet plans per començar una nova vida tot sol. I quina relació hi ha entre la seva mort i el misteriós robatori d’una famosa pintura anomenada El dandi moribund?

    Johan Berg, que ha tornat a l’illa per passar uns dies amb la seva promesa Emma i la seva filla acabada de néixer, intentarà, a la seva manera, ajudar a Knutas en la investigació.

    Si voleu llegir el primer capítol de Botó PDFcliqueu AQUÍ

    Llibres

  • El arte del asesino
  • Nadie lo conoce
  • Nadie lo ha oído
  • Nadie lo ha visto
  • Ningú no ho ha sentit
  • Ningú no ho ha vist
  • Ningú no ho sabia
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’aventura antàrtica 1897-1913

    L’esperit i les vivències dels primers expedicionaris al pol sud donen forma i contingut a l’exposició L’aventura antàrtica 1897-1913, un recull d’imatges històriques que es poden visitar a la biblioteca Joan Oliva i Milà a partir del 15 de febrer i fins al 7 de març. La mostra, amb fotografies del Museo Nazionale della Montagna, de Torí, a Itàlia, està produïda per l’Obra Social d’Unnim i el Festival de Cinema de Muntanya de Torelló.

    Us proposem apropar-vos a l’esperit de la descoberta i el coneixement dels propis limits. És una mostra de la lluita d’uns homes per conèixer un continent tan inhòspid com desconegut. La mostra pretén apropar al públic unes vivències inherents a la condició humana a partir de les antigues expedicions a l’Antàrtida: l’esperit de la descoberta i el coneixement dels propis límits.

    L’aventura antàrtica 1897-1913

    A finals del segle XIX ja comencen a sovintejar les primeres expedicions exploratòries. El 1897 el militar belga Adrien de Gerlache aconsegueix arribar, amb la nau Bèlgica, a l’anomenada Terra d’Alexandre. A bord viatgen científics i exploradors polars, entre ells Roald Amundsen, que anys més tard assoliria el Pol Sud per primera vegada.

    Antàrtida

    D’altra banda, l’exposició es complementa amb un recull d’imatges de la col·lecció El paisaje desolado, captades per Javier Selva Serrano, fotògraf professional que ha participat en nombroses expedicions. Completen l’exposició de la Diputació de Barcelona diverses peces relacionades amb expedicions a l’Antàrtida, com ara el Catamarà Polar ideat per Ramón Larramendi, amb el qual l’expedicionari va fer la travessa transantàrtica 2005-2006.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »