Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per desembre, 2010

Una nova història: Histotube

Histories de la Història de BarcelonaUn grup d’historiadors s’han reunit per impulsar el portal Histotube, una plataforma on es poden trobar ens millors vídeos sobre la nostra història. Es tracta d’un projecte que té com a objectiu posar a l’abast de docents, alumnes i interessats per la història i el patrimoni una selecció dels vídeos sobre aquesta temàtica que es poden trobar a internet.

La història sempre ha tingut el perfil d’una disciplina avorrida, inaccessible a vegades i amb un aire de vell i oblidat. Per aquest motiu, un grup de professionals d’aquesta disciplina se han proposat realitzar una recopilació dels millors vídeos en català sobre temàtica històrica i patrimonial.

El responsable és Dani Cortijo, el seu bloc Altres Barcelones, va ser reconegut com a Millor Blog de Cultura a l’any 2009 i a més ha escrit un llibre amb el títol Histories de la Història de Barcelona. Altres professionals a Histotube són Jordi Bonvehí, Lorién Cassaús i Agus Giralt.

La informació està classificada per criteris temàtics i va destinada als aficionats a la història, i també pot servir de suport documental per a professors i estudiants. Es tracta en definitiva d’un format senzill: un bloc, uns vídeos i la possibilitat de convertir aquest espai en un fòrum de discussió sobre història. Esteu preparats?

Histotube

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

1 comentari

Omnisciència

Omnisciència– Jo ho sé tot. T’has despertat a les sis, però has vist que a fora encara era fosc. Has intentat de tornar-te a dormir, en va. Has fet una volta al llit, i una altra, i una altra, i una altra. Al cap d’una estona que t’ha semblat eterna, cansada de donar voltes, has posat els peus a terra per descobrir que no havien passat ni cinc minuts des de la teva última ullada al món exterior. Has fet tentines fins al lavabo i t’has encarat al teu reflex amb els ulls plens de lleganyes. Has pensat que semblaves un monstre. No m’interrompis! – la Jeanne em silencia tan aviat com obro la boca –. T’has penedit d’haver-te deixat arrossegar al mercat medieval, t’has penedit d’haver-te deixat convèncer per buidar les botes de la taverna, t’has penedit d’haver vingut fins a Tavertet a buscar-me. Ara mateix encara et preguntes què hi fots tu aquí asseguda, escoltant com una escriptora tocada del bolet parla com si ho sabés tot de tu. Tu vas marxar de Vilanova darrere la pista de l’Arnau Lletraferit, tens una missió per complir, però aquesta aventurera setciències t’està fent perdre el temps. I saps què és el millor de tot? – la Jeanne calla perquè jo respongui, però em nego a obrir la boca –. El millor de tot és que tens raó.

– Què?

– Que tens raó – repeteix aixecant-se de la taula de la cuina a on estem esmorzant.

– Però sí jo no he dit res! Però si no m’has deixat ni obrir la boca!

– Ja l’he obert jo per tu – sentencia –. És el poder dels narradors omniscients, ho sabem tot. Sé el què sents, el què penses, el què veus. Sé fins i tot coses que tu no saps. Puc transcriure el què pensa un personatge, puc entendre el què sent sense necessitat que ho digui amb paraules. Em puc ficar en el seu cap i en el cap de qualsevol dels seus enemics. Ho sé tot, absolutament tot, i sé que estàs perdent el temps. I tu també ho saps.

– Però si encara no m’has dit res que m’ajudi a trobar l’Arnau!

– I tampoc no t’ho diré, perquè jo no em dedico a perseguir fantasmes. Et vas equivocar des d’un bon principi. L’Arnau em va venir a veure, és veritat, però un dia se’n va anar i no n’he tornat a saber mai més res. I no vull tornar-ne a saber mai més res – sentencia deixant una targeta de cartolina sobre la taula –. Deixa les claus sota l’estora quan marxis. Que tinguis sort.

Més omnisciènciaLa Jeanne surt de la cuina sense donar-me dret a rèplica. Però qui s’ha cregut que sóc? Enfurismada, agafo un tros de paper, un bolígraf i em poso a escriure. Me n’aniré, només faltaria, però abans li demostraré que jo també sé què és un narrador omniscient. Us animeu a demostrar-li vosaltres també? És molt fàcil! Agafeu el vilanoví o vilanovina de la quinzena anterior, la criatura afamada de set anys que fa unes setmanes es va perdre en un centre comercial, aquella cova fosca que vam visitar fa uns dies… Ara sereu vosaltres els narradors omniscients: poseu-vos el barret dels saberuts perquè com a narradors omniscients ho sabreu tot, tot, tot i tot! El vilanoví i la criatura fan de guies turístics de la cova. A mitja ruta, la criatura sent que l’aire fa olor de pastís de xocolata. Què passarà? La criatura i el vilanoví abandonaran els turistes a mitja ruta per anar a la recerca del pastís perdut? Veurem com la criatura resisteix la temptació i aconsegueix arribar al final de la ruta sense sortir corrents darrere del pastís? I si el què es pensen que és un pastís… En realitat és una altra cosa? Sense que serveixi de precedent, perquè tingueu l’espai suficient com per poder escriure un mini relat complet, aquesta vegada el text podrà ser el doble de llarg del què és habitual: màxim 500 paraules.
Llegeixo la targeta que m’ha donat la Jeanne: «Ona. Mari Ona. Detectiu privat. Barcelona». Sí, malgrat que em pesi, segurament l’escriptora d’aventures té raó… Ha arribat l’hora de deixar la investigació en mans de professionals.

Ens veiem d’aquí a quinze dies!

M.T. Saborit.
Taller Virtual d’Escriptura Creativa.

12 comentaris

El círculo de los escribas, de Romain Sardou

El círculo de los escribas, de Romain SardouRomain Sardou és un escriptor francès, nascut el 1974 a Boulogne-Billancourt. Procedeix d’una família d’artistes: el seu pare és el cantant i autor Michel Sardou i la seva mare Elizabeth Haas, coneguda com Babette.

Va tractar de iniciar-se en l’òpera, cosa que el que el va encaminar cap al teatre per finalment acabar a la literatura, començant a publicar l’any 2002.

Les seves novel·les, de ficció històrica, tenen els ingredients típics de les d’aquest temps, Església, misteri, lògies i assassinats i, no obstant la reiteració del tema, gaudeixen magnífiques descripcions de personatges i ambients i un notable ritme.

Amb El círculo de los escribas Romain Sardou ha creat una història que comença amb una gran tragedia. En el pacífic poble de Concord, a New Hampshire, enmig d’un bosc apareixen els cadàvers, tots d’edats i races diferents, i amb un sol impacte de bala al cor.

El cap de la policia Stu Sheridan és l’encarregat d’esbrinar com aquests homes i dones van acceptar que els disparessin al cor sense intentar fugir. Es tracta de venjança? ¿D’un suïcidi col·lectiu?

Aviat descobreix que tots havien desaparegut de casa seva, alguns fa anys, altres uns pocs mesos. En les seves investigacions descobreix que entre les víctimes hi ha un element en comú: la devoció que sentien per un escriptor de novel·les policíaques, no gaire popular però que relata amb gran realisme crims terribles. Per això, l’inspector local, Stu Sheridan, decideix buscar l’ajuda d’uns insòlits investigadors: els membres d’un club de lectura del Durrisdeer College, una universitat molt pròxima al lloc on es van trobar cossos, l’únic vincle entre les víctimes. Una trampa “literària” serà l’únic recurs per desemmascarar el misteriós escriptor.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Sobre Wallander y Montalbano, d’Alejandro Casadesús Bordoy

Sobre Wallander y Montalbano, d’Alejandro Casadesús BordoyAlejandro Casadesús Bordoy, llicenciat en Filologia Anglogermànica per la Universitat Autònoma de Barcelona i en Filologia Autònoma per la Universitat de Barcelona és Doctor en Filologia Alemanya per aquesta universitat. En l’actualitat dóna classes de llengua alemanya en un institut de Mallorca i també a la Universitat de les Illes Balears, on exerceix de professor associat.

Fins ara ha dedicat la seva trajectòria investigadora a l’estudi de la novel·la policíaca en les seves diferents manifestacions, amb especial atenció a la novel·la policíaca alemanya, europea i també mallorquina. Entre altres línies d’investigació destaquen les relacions culturals i històriques entre Mallorca i Alemanya, especialment a través de la literatura de viatges. Autor de diferents articles científics sobre aquests temes, en l’actualitat prepara un estudi sobre la novel·la policíaca alemanya en la desapareguda RDA, així com un llibre sobre la novel·la policíaca publicada en català a Mallorca.

Intentar presentar avui en dia a Andrea Camilleri o Henning Mankell és, almenys per als aficionats a la novel la policíaca, una tasca aparentment innecessària si atenem a la gran quantitat de lectors i fidels seguidors que atresoren. Pares literaris de dues figures clau en la novel·la policíaca actual, Montalbano i Wallander, aquests dos autors són sens dubte referents necessaris per a explicar i comprendre l’evolució del gènere en l’última dècada i també per definir el seu futur pròxim. Aquest estudi, Sobre Wallander y Montalbano, derivat de l’elaboració d’una tesi doctoral, té com a objectiu apropar la novel la policíaca d’aquests dos autors als seus incondicionals des d’una perspectiva diferent, rigorosa i assequible a la vegada, i pretén cobrir un espai buit pel que fa a la recepció de Camilleri i Mankell a Espanya.

El seu enorme èxit entre el públic lector no s’ha traduït fins ara en anàlisi fonamentats que permetin avançar una mica més enllà en l’estudi de la seva obra i comprendre-la millor. Per aquest motiu, aquest llibre neix amb l’esperança d’ajudar a tots els lectors interessats en aquests autors, a aprofundir, aprendre, matisar i, per què no, discrepar sobre els diferents aspectes que conformen el present estudi. En definitiva, apropar una mica més aquests autors a tots aquells que gaudeixen amb les aventures de Montalbano i Wallander.

Com afirma la catedràtica Marisa Siguan en el seu pròleg, “En definitiva, el lector amant de Mankell o Camilleri pot trobar elements més que suficients per a trobar encara millors les seves novel·les … I el lector interessat en la novel·la negra un estudi que aporta una nova visió acadèmica i fonamentada del gènere”.

Biblioteca Joan Oliva i Milà
.

No hi ha comentaris

Basa Solomou Xanthaki

Basa Solomou Xanthaki va néixer el 1931 a Ambelákia, localitat vitícola de la regió de Thessàlia (Grècia), on encara conserva la casa pairal malgrat que va marxar del poble natal, juntament amb tota la seva família, quan tenia cinc anys. Va créixer i estudiar a Atenes, però la seva pàtria, segons diu ella mateixa, sempre serà Ambelákia: “Hi torno sempre amb el cap, amb el cor i amb els llibres que escric”.

Basa SolomouA la capital grega va estudiar història, arqueologia i pintura. Va treballar uns anys a l’ensenyament i, a l’època de la dictadura dels coronels, va ser inhabilitada. Actualment imparteix cursos de literatura grega a la Universitat de Sant Petersburg.

La seva producció comprèn unes vint obres, de gran difusió a Grècia, que han estat traduïdes a diverses llengües. A banda de l’obra que avui ens ocupa, una de les novel·les que ha tingut més ressò és La carta, de la qual s’ha dit que “té molta afinitat amb l’Alexis de Marguerite Yourcenar, sobretot pel que fa a la forma de carta-confessió, per bé que des d’una òptica femenina”.

També ha publicat un recull sobre temàtica mitològica i llegendària.

Sílvia Romero.
Web.
Club La Crisàlide.

No hi ha comentaris

El casament

La història d’aquesta novel·la se situa en els primers anys del segle XX a la comunitat de Thessàlia, on els festeigs encara eren pactats, i a través de les seves pàgines vivim les dificultats a què s’ha d’enfrontar la protagonista, la Lenaki, a qui, pel fet de ser dona, li és negada qualsevol realització professional tal com l’entenem avui en dia.

A gran trets podríem distingir tres parts:

El casamentEn la primera se’ns fa una breu presentació de la protagonista: la situació familiar, la feina al taller de confecció, la sensació de solitud i de no haver gaudit d’un sol dia agradable a la vida, i per contra el seu caràcter bàsicament optimista.

A continuació trobem una àmplia descripció del casament i dels preparatius que comporta: els ritus que hi ha al voltant de tot un seguit d’utensilis, les normes sobre les visites del nuvi a la núvia, la importància del món de la gastronomia en aquestes celebracions, així com les cançons i altres tradicions curioses.

I per acabar se’ns mostra la vida del matrimoni entre Lenaki i Nikólas, on de nou trobem el relat al voltant del dia a dia de la Lenaki: la seva incorporació a la família de l’home, el naixement dels fills, les malalties i la decisió que pren la protagonista per fer-hi front.

És una novel·la que es mou entre el terreny literari i el sociològic o, fins i tot, antropològic. Però és, per damunt de tot, una narració combativa que empra la ficció per denunciar la situació de la dona.

DIGUES LA TEVA

Basa Solomou Xanthaki té una vintena d’obres publicades i dins de la literatura grega és una escriptora reconeguda. Moltes de les seves obres s’han traduït a diversos idiomes i ha guanyat el Premi de les Lletres Gregues. Ara bé, la pregunta és: coneixies a aquesta autora? Consideres que amb tot els mitjans tecnològics de què disposem avui en dia i amb la quantitat de fires de llibre que es fan, tant a nivell nacional com internacional, hom procura difondre la literatura que es fa arreu?

• Com valores la càrrega d’informació antropològica que es troba en el llibre? Dificulta la lectura o, pel contrari, la fa més interessant per tot el que aporta de connotacions culturals?

• Un dels temes que apareixen en El casament és la culpa: la Lenaki pren una decisió dura per fer front a les adversitats. Creus que les situacions que s’hi descriuen encara poden ser considerades com a actuals?

Altres dades

Diari AVUI: breu ressenya sobre l’obra: http://www.neogrec.org/rev/fitxers/lite2.pdf

Sílvia Romero.
Web.
Club La Crisàlide.

1 comentari

Menjar nadalenc i alternatives “light”

Quines alternatives podem tenir alhora de menjar sa en els dies festius?

Menjar nadalenc no recomanat

Arriba el Nadal i qui més qui menys té algun dinar de celebració. La tradició marca per aquests dies menús especialment rics en greixos i proteïnes i molt calòrics, amb sobretaules llargues i reposades, per acabar de pair tot allò que, tret de context, ens semblaria impensable de menjar en tant poc temps. Sovint, un sol àpat típic d’aquestes festes ens pot aportar més del doble de les calories que hauríem d’ingerir en tot un dia i això comporta que ens deixi algun quilo de més.

De ben segur que podem trobar plats alternatius als tradicionals molt més recomanables des del punt de vista dietètic i nutricional, però realment canviar el menú que tothom espera per aquestes festes no és fàcil.

Si portem una dieta sana durant tot l’any i no tenim problemes de salut, un dia de disbauxa no ens ha de preocupar massa. De tota manera, aquesta desmesura no és convenient ni per la salut ni per la butxaca, i molt menys en els temps que corren. Per tant, fora bo trobar una alternativa més saludable i econòmica per aquells a qui els preocupa tot això. Nadal i salut no han de ser incompatibles i aquest és un repte per plantejar-se en família.

Potser el millor és intentar fer un àpat més lleuger amb el que habitualment es prepara per als menús d’aquests dies. Per això és important fer una bona tria del que es menjarà: escollir ingredients lleugers, no abusar de les quantitats, escollir formes de cocció que requereixin afegir pocs greixos, vigilar les combinacions de plats, no picar entre hores, utilitzar oli d’oliva com a norma, introduir la fruita en els àpats, compensar els àpats feixucs amb altres més lleugers la resta del dia, no abusar de l’alcohol, sobretot dels licors, desplaçar-se caminant sempre que sigui possible i no utilitzar l’ascensor.

Un menjar saludable

Els plats tradicionals, es poden alleugerir substituint els greixos com ara el llard per l’oli d’oliva o la llet sencera de la beixamel per llet descremada, tot mantenint el gust del plat. Si preparem l’escudella la vigília i la guardem a la nevera, podrem retirar-li part del greix que quedi solidificat a la superfície abans d’escalfar-la per servir. El gall dindi o el pollastre sempre són menys greixosos que el xai o la caça, sobretot si els traiem la pell, i encara més lleuger resulta el peix.

Les formes de cocció són decisives en el valor calòric final d’un plat, per exemple el vapor és un bon mètode per coure el marisc.

Quan els segons plats siguin a base d’un aliment proteic com ara pollastre o carn rostida, peix al forn o marisc, els entrants haurien de ser pobres en proteïnes, una crema de verdures, unes hortalisses al forn o una amanida ben vistosa. Si heu fet escudella, guardeu la carn d’olla per als canelons de l’endemà.

Si s’ofereix un aperitiu, cal no perdre de vista que representa l’inici d’un àpat, i no un altre àpat.

És important vigilar la mida de les racions. Es pot jugar a enganyar la vista utilitzant plats més petits o acompanyant el tall amb guarnicions lleugeres, com ara escarola, una combinació d’enciams de diferents tonalitats o una broqueta de verdures a la planxa o al forn.

Cal introduir la fruita als àpats: una amanida d’escarola amb magrana pot quedar d’allò més elegant, també una pinya ben presentada a les postres o una combinació de fruits vermells, meló d’hivern o taronja amb sucre, sempre abans dels torrons.

Si sempre és important no picar entre hores, en aquestes èpoques encara ho és més i per aconseguir-ho cal evitar que els torrons i totes les llepoleries que els acompanyen no rondin per casa a tothora. Cal comprar els justos, tallar-los en porcions petites i no deixar-los a la taula durant tota la sobretaula .

Per acabar, si el temps ho permet, una bona caminada després de menjar serà el complement ideal per fer que aquell àpat sigui saludable.

Més informació:
http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir1921/apatsfesta.pdf

Regidoria de Serveis Socials i Salut.
Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

1 comentari

El perro de Dios, de Patrick Bard

El perro de Dios, de Patrick BardL’escriptor, periodista i fotògraf francès Patrick Bard va néixer a Montreuil-sous-Bois, ciutat obrera dels voltants de París, el 1958. De nen la seva mare li llegia històries i li va ensenyar a estimar a Víctor Hugo. Quan tenia 19 anys va descobrir la fotografia i als 21, després d’haver conegut el gran Robert Doisneau, va entrar a treballar en la cèlebre agència Rapho. “Em vaig quedar només un any perquè jo era molt independent”, diu abans de precisar que en aquest llavors feia sobretot fotos socials i polítiques.

És autor d’innumerables articles a la premsa francesa i estrangera, denunciant els abusos que es cometen al món. Va debutar en la literatura amb La frontera sobre els assassinats de Ciudad Juárez, Mèxic. “Cada persona té els seus moments clau: el meu va ser el descobriment de la frontera mexicana”, afirma.

Ara ha vist la llum El perro de Dios, una novel·la que aprofundeix en la figura de la mítica Bèstia de Gévaudan. Bard i la seva dona, Marie-Bertha Ferrer, que és també la seva documentalista, han treballat durant molts anys recopilant informació per a aquest llibre, que Patrick Bard ha trigat més de tres anys a concloure. “No hi ha dubte que és un cas real. El que no se sap és el que va ser la Bèstia, només que va matar unes 150 persones en tres anys, entre dones i nens, cap home adult…”, explica.

La llegenda en què ens submergeix Patrick Bard a través de les investigacions del sacerdot Antonin Fages no és altra que la mítica història de la Bèstia de Gévaudan que durant anys va atemorir a la França del segle XVIII, que tancava amb por els ulls tement l’atac d’aquest animal que molts van descriure com “una pelussera de la qual emergeixen dos ulls grocs” o de la que es deia que “només un ésser amb una mica d’humà podria ser capaç de trossejar un cos d’aquella manera “.

La trama comença en 1798, quan les tropes de Napoleó preparen el setge a la ciutat de Roma. Mentre això succeeix, el sacerdot francès Antonin Fages intenta salvar de la biblioteca del Vaticà tants llibres i escrits com sigui possible abans que siguin destruïts per l’exèrcit invasor. Després de lliurar-se d’una emboscada que bé li podria haver costat la mort, Fages reviurà un infern que creia oblidat i que es manifesta en forma de manuscrit que posseeix una nova i definitiva pista sobre un cas que 30 anys enrere va marcar la seva joventut: el de un ésser anomenat La Bèstia meitat home i meitat animal que deixava al seu pas un rastre de cadàvers ferotgement mutilats.

Amb una bona dosi de intriga, una mica d’aventura i una gran quantitat de força narrativa, Bard ha aconseguit crear un thriller històric de terror d’excel·lent factura. Una lectura demoníaca que busseja en la llegenda popular, en la veritat criminal i en els foscos interessos de les classes dominants, una història en la qual la por i el misteri es donen la mà i caminen junts.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

El poder en la sombra, de Robert Harris

El poder en la sombra, de Robert HarrisEl novel·lista i periodista britànic Robert Harris va néixer l’any 1957 a Nottingham. Va estudiar Literatura Anglesa al Selwyn College de Cambridge, treballant posteriorment com a reporter de la BBC.

Tot i que és conegut principalment per les seves novel·les de ficció històrica, no hi ha dubte que és un dels mestres contemporanis de “thriller literari intel·ligent”, tal com ho demostra que una de les cites de les solapes interiors de la seva novel·la El poder en la sombra pertany a una de les personalitats més importants del nostre temps: Nelson Mandela. “Un autor que fa servir el suspens com un Alfred Hitchcock literari”, escriu el premi Nobel sud-africà.

Els últims deu anys ha sorgit un subgènere en la ficció anglosaxona: la narrativa de l’onze de setembre. Aquest tipus de novel·la pertany a una categoria més àmplia que podria anomenar-se “ficció sobre la guerra contra el terror”. Aquí troben el seu lloc novel·les com El poder en la sombra de Robert Harris, que tracta de les peripècies d’Adam Lang, un ex primer ministre anglès molt semblant a Tony Blair, en la seva lluita per alliberar-se de la justícia internacional, i dels intents del narrador per escriure les memòries de l’exprimer ministre.

El relat s’inicia amb la mort en circumstàncies sospitoses de McAra, el “negre” original de Lang. El seu substitut intenta descobrir el costat fosc del passat de Lang, allò que va descobrir McAra en escriure el seu manuscrit i que el va portar a la mort, i es troba amb una informació inquietant que potser pugui provar la vinculació del mandatari amb crims de guerra encoberts per la lluita antiterrorista.

Quan el polític mor en un atemptat, l’escriptor comprendrà que ara més que mai la seva vida penja d’un fil. Un thriller polític apassionant, amb personatges reconeixibles de la política internacional. Una crítica oberta a la política mundial i l’ordre establert. Una trepidant intriga política inspirada en personatges reals.

Llibres

  • El fill de Stalin
  • Imperium
  • Pompeya
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    John Lennon: un record de 25 anys

    John LennonMark David Chapman va decidir posar fi a la vida de John Lennon el 8 de desembre de 1980, després de esperar diverses hores a prop de casa-i que li signés el que seria el seu darrer treball Double Fantasy, disparant quatre vegades contra l’esquena de l’artista. Aquesta setmana es compleixen 25 anys de la seva tràgica mort.

    Barcelona recorda al mite amb l’exposició John Lennon. Objectes d’una vida, en la qual es podran veure pertinences tan diverses com un cabell de l’artista degudament emmarcat, un recull de dibuixos eròtics, el manuscrit de la cançó Imagine, una de les seves característiques ulleres o el seu testament.

    També és emblemàtica la portada de la revista Rolling Stone per a la qual Lennon va posar nu i abraçat a Yoko Ono, realitzada la mateixa tarda de la seva mort i considerada per la Societat Americana d’Editors de Revistes la millor dels últims 40 anys. La imatge obre l’edició d’aquest mes de desembre, que inclou la darrera entrevista realitzada a John Lennon:

    Listen!

    Portada de la revistaLennon s’ha convertit en el Gran Pacifista, el visionari que va pretendre canviar el món i va pagar amb la seva vida. Se li suposa enfrontat amb tots els poders: un radical indomable. Els seus recursos musicals semblen infinits: se’l considera el geni dels Beatles.

    En realitat, John Lennon no sempre va estar a l’altura dels seus ideals. Violent en la seva joventut, podia ser cruel amb les persones del seu entorn, des del seu embadalit mànager, Brian Epstein, a la seva primera dona, Cynthia, i el fill d’ambdós, Julian. El conflicte amb Paul McCartney va marcar la darrera època del grup. Possiblement, no hi havia manera de mantenir el 1969 el prodigiós taller de creativitat que van ser els Beatles i ja s’acostava el final.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »