Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per octubre, 2010

Fatema Mernissi

Fatema MernissiNascuda a la ciutat de Fes el 1940, va estudiar Ciències Polítiques i fou becada per la universitat de la Sorbona per realitzar un doctorat a la universitat nord-americana de Brandeis.

És una de les intel·lectuals marroquines més conegudes a Europa. Historiadora, assagista i doctora en sociologia, destaca per la seva defensa dels drets de la dona i pels seus coneixements sobre l’Alcorà. Actualment és professora a la Universitat Mohamed V de Rabat.

La infància de Fatema Mernissi són els records d’un pati quadrat envoltat de columnes de marbre amb una font al mig. A aquest pati hi donaven quatre salons enormes: el de la seva família, el de l’àvia paterna, el dels oncles i els seus set cosins, i la sala on els homes menjaven, escoltaven les notícies per la ràdio, tancaven negocis i jugaven a les cartes. En el pis de dalt hi vivien les seves ties divorciades i vídues amb els seus fills. Totes les finestres donaven al pati. Cap al carrer.

Mernissi defensa en les seves obres un concepte humanista on les dones han d’assumir el seu paper lluitant amb la paraula, l’arma principal per assolir la igualtat i fer la revolució.

L’any 2003 va ser guardonada amb el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres, al costat de Susan Sontag, ambdues “per haver desenvolupat una obra literària en diversos gèneres que, amb profunditat de pensament i qualitat estètica, aborda qüestions essencials del nostre temps des d’una perspectiva complementària en el diàleg de les cultures”.

Sílvia Romero.
Web.
Club La Crisàlide.

No hi ha comentaris

Somnis de l’harem

Somnis de l’haremTal com hem esmentat a la biografia de l’autora, quan Fatema Mernissi evoca la seva infància el que ens ofereix és una visió crítica de l’harem on va viure, aquell pati quadrat envoltat de columnes de marbre amb una font al mig. De fet, amb aquest record ben arrelat és com comença el llibre que tractarem en aquesta tertúlia.

A Somnis de l’harem farem una passejada per un món que no és el que nosaltres, europeus occidentals, coneixem. Per una cultura que, en la majoria dels casos, ignorem. Veurem quines són les fronteres reals que delimiten un harem, i com aquestes poden variar entre un o altre. També coneixerem els personatges que conformen aquest grup de persones, de nou ben divers entre un o altre harem. Se’ns mostraran les diferents formes d’adaptar-se a aquest estil de vida: les qui l’accepten com a part de la tradició i no es plantegen cap tipus de dubte, i les qui consideren que és un sistema que cal revisar, però no tenen les eines per dur a terme aquesta renovació.

I parlem de “les qui” perquè la visió que se’ns ofereix en tot moment del que són i signifiquen els harems, és el punt de vista de la dona. La novel·la està narrada en primera persona i esdevé un recull de records, d’evocacions, d’anècdotes, de rebel·lies i frustracions que va viure la pròpia autora i aquelles persones amb qui més tenia contacte: les altres dones de l’harem.

És un crit a la llibertat, a la igualtat de la dona en un món on gairebé no té l’opció, ni tan sols, de la paraula. Com indica la contraportada del llibre: “una novel·la amb vocació provocadora”.

DIGUES LA TEVA

  • Creus que la literatura és un bon mitjà per mostrar altres cultures i/o formes de pensament? Has llegit alguna altra obra de creació literària (no assaig) que tingui similituds amb la novel·la de Fatema Mernissi Somnis de l’harem?
  • Al llarg de la història de la literatura, l’anomenada literatura social o de denúncia ha patit diversos alts i baixos. Catalogaries aquesta obra com una novel·la de denúncia? Quina creus que és la situació d’aquest tipus de literatura en l’actualitat?
  • Sílvia Romero.
    Web.
    Club La Crisàlide.

    2 comentaris

    Eduardo Mendoza, guanyador del Planeta 2010

    Eduardo MendozaDesprés de triomfar en els anys vuitanta amb una novel·la ambientada a Barcelona, Eduardo Mendoza acaba de guanyar el Premi Planeta 2010, rebent d’aquesta manera el major reconeixement de la seva carrera amb una obra desenvolupada a Madrid.

    L’autor, es presentava sota el pseudònim de Ricardo Medina, signa Riña de gatos. Madrid, 1936, un relat que es trasllada a la primavera de 1936. Un jove anglès que és expert en pintura espanyola antiga viatja a Espanya per taxar un possible Velázquez desconegut, però a Madrid ja anuncia el que serà la Guerra Civil…

    “És una novel·la d’intriga i no vull revelar moltes coses“, ha dit Mendoza. “Però hi ha aventures, misteri i reflexió sobre un moment històric com és la pre-guerra civil”. Segons l’autor es tracta d’un llibre que “planteja dilemes morals al lector que ha de posicionar-se en diversos aspectes”. En una narració en la qual intervenen personatges reals i de ficció, Mendoza ha considerat que la “guerra civil cada vegada interessa més perquè hem de assimilar d’una vegada històricament”. “Tots hem de reflexionar sobre el tema”, ha conclòs.

    Fill d’un fiscal i una mestressa de casa, Mendoza va estudiar Dret, professió que va exercir fins al 1973 per anar a Nova York com a traductor de l’ONU. Eduardo Mendoza Va ser als Estats Units on va escriure la seva primera novel·la, La verdad sobre el caso Savolta, el 1975. El seu títol original era Los soldados de Catalunya, però va haver de canviar a causa de problemes amb la censura franquista.

    El 1983, Mendoza va tornar a Barcelona, però va seguir guanyant-se la vida fent traducció simultània en organismes internacionals. El 1986 va publicar La ciudad de los prodigios, novel·la en què es mostra l’evolució social i urbana de Barcelona entre les dues exposicions universals de 1888 i 1929, i considerada per la crítica com la seva obra mestra.

    Mendoza ha estat premi de Crítica per La verdad sobre el caso Savolta, premi Ciutat de Barcelona per La ciudad de los prodigios, finalista del Premi Grinzane Cavour en la categoria de Narrativa estrangera (Itàlia) per La ciudad de los prodigios, premi al Millor Llibre Estranger (França) per Una comedia ligera, premi al Millor Llibre de l’Any, atorgat pel Gremi de Llibreters de Madrid, per La aventura del tocador de señoras, premi Fundació José Manuel Lara per Mauricio o las elecciones primarias i premi Pluma de Plata per El sorprendente viaje de Pomponio Flato. Quatre de les seves principals obres han estat adaptades al cinema.

    Llibres

    El Asombroso viaje de Pomponio Flato
    La Aventura del tocador de señoras
    Barcelona modernista
    , en col·laboració amb Cristina Mendoza
    La Ciudad de los prodigios
    Una Comedia ligera
    La Isla inaudita
    El laberinto de las aceitunas
    Mauricio o las elecciones primarias
    El Misterio de la cripta embrujada
    Pío Baroja
    Sin noticias de Gurb
    El Último trayecto de Horacio Dos

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La frase final

    La llibreriaAquesta quinzena he estat a Vilanova. «Li vaig demanar que em dediqués algun dels seus llibres que teníem a la biblioteca, però em va respondre que no podia, que no els havia escrit ell. Semblava abatut». Han passat més de quinze anys, però el bibliotecari de Vilanova no ha oblidat ni un detall de la conversa amb l’Arnau Lletraferit. «Va insistir que necessitava saber com escrivien els altres escriptors, que volia conèixer la poetessa de les cinc paraules. Li vaig respondre que es deia Laura, que la seva germana treballava com a dependenta a la llibreria i li vaig explicar com hi podria arribar. Després d’escoltar-me amb atenció, l’Arnau no em va dir ni adéu: va obrir la porta i se’n va anar.»

    Aprofitant que era a Vilanova, vaig caminar fins a la llibreria. No em va costar trobar-la en un local a prop del centre. Tres taules de novetats, parets plenes de llibres a banda i banda, unes escales al fons que conduïen a més estances plenes de llibres de pisos inferiors. La dona de darrere el taulell em va rebre amb un somriure. Quan li vaig demanar per la poetessa, però, el seu somriure es va entristir. Va sortir de darrere del mostrador i va començar a ordenar els llibres ja ordenats que hi havia a les prestatgeries. «Era la meva germana – em va respondre al cap d’un silenci etern –. És morta.» Estava a punt de marxar, amb una disculpa improvisada per haver estat tan inoportuna, quan la dona va tornar a parlar. «La Laura va estar malalta durant molts anys. Quan es trobava bé, m’ajudava a la llibreria, però la major part del temps se’l passava al llit, narcotitzada pels calmants. Tenia uns dolors molt forts. Només la vaig veure somriure una vegada durant tota la seva convalescència: la vegada que l’Arnau Lletraferit va entrar per aquesta porta per demanar la seva ajuda per poder escriure.»

    La llibretera va caminar cap a l’interior de la botiga i em va demanar que la seguís. Vam baixar tres trams d’escala, Sempre ens quedarà Vilanovava obrir la porta d’un petit despatx i em va oferir una cadira i una tassa de te. «La Laura es va posar a riure en sentir la seva petició – el somriure de la dona reapareix –. “Vol que jo l’ajudi a escriure, a vostè? Deu ser una broma!” li va respondre la Laura, però no, l’Arnau Lletraferit va insistir que volia que la meva germana l’ajudés a escriure. “El bibliotecari m’ha parlat de tu. Jo abans tenia una musa, només m’havia d’asseure davant de la màquina d’escriure i teclejar, però ara la musa ja no hi és i jo no sé escriure sense ella. I tu… Com escrius?” La Laura es va quedar pensativa una estona i després li va respondre que ella acostumava a escriure a partir del final. “El final?” va preguntar l’Arnau, sense entendre-ho. “Primer penso com m’agradaria que s’acabés el text, llavors escric la resta.” I per posar-li un exemple, li va proposar que intentés escriure un text curt que s’acabés amb la frase: “sempre ens quedarà Vilanova”».

    Em vaig acomiadar de la dona i vaig caminar fins a la sortida. Detectiu, aventurer, somiador…Abans d’obrir la porta, però, li vaig demanar si sabia a on podria haver anat l’Arnau després de parlar amb la seva germana. «Va comentar que tenia ganes de visitar tres experts escriptors – va respondre la llibretera –. Va explicar que volia parlar amb un aventurer, amb un detectiu i amb un somiador, que a cadascun d’ells els demanaria com construïen una trama, com treballaven la descripció, com creaven els personatges i com utilitzaven el narrador per unir totes les peces. Recordo que la Laura li va respondre que, si volia conèixer una veritable aventurera, no trobaria a ningú millor que la Jeanne.»

    La llibretera no em va saber dir res més de la Jeanne, no sabia ni qui era ni a on trobar-la. He buscat informació per internet i he descobert que, a finals dels noranta, hi havia una escriptora amb aquest nom que deambulava per les muntanyes de Tavertet a la recerca dels botins perduts dels bandolers. Potser, encara hi és avui dia. Mentre jo reuneixo més informació, us animeu a escriure un text que acabi amb la frase proposada per la Laura? I per fer-ho una mica més difícil, com sempre, el text ha de ser curt: màxim 250 paraules.

    Ens veiem d’aquí a quinze dies!

    M.T. Saborit
    Taller Virtual d’Escriptura Creativa.

    20 comentaris

    Visita als refugis antiaeris de Sant Antoni Abat

    Els bombardejosLa Guerra Civil espanyola (1936-1939) esdevingué un camp d’assaig de noves tècniques bèl·liques. Una d’aquestes fou el bombardeig aeri. L’absència de referents històrics d’aquesta nova estratègia militar suposà que ningú preveiés els seus efectes devastadors ni de les repercussions sobre la població civil. Vilanova i la Geltrú fou una de les 140 poblacions de tot Catalunya que foren bombardejades entre 1936 i 1939.

    A Catalunya els bombardeigs causaren la mort directa de 4.736 persones i un nombre incalculable de ferits. El 1936 Vilanova i la Geltrú tenia una població de 16.871 habitants. Segons les estimacions i els últims estudis, la ciutat patí 12 bombardeigs que van provocar 27 morts.

    Església de Sant AntoniA Vilanova i la Geltrú l’Ajuntament promogué la construcció de refugis antiaeris on la població civil pogués aixoplugar-se de les bombes, i van començar a construir-se el juny de 1937.

    Els dos refugis antiaeris més importants de la ciutat van ser els de la plaça de la Vila i el de l’església de Sant Antoni. Quan es va iniciar la construcció d’aquest últim refugi, el temple estava parcialment enderrocat. La ciutat fou bombardejada per primera vegada el 18 de gener de 1938, i l’Ajuntament va apel·lar la consciència de la ciutadania:

    “… L‘Estat no pot atendre les nombrosos sol·licituds dels pobles de l’Espanya lleial en demanda de subvencions per a la construcció de refugis davant l’extraordinari nombre de poblacions atacades per l’aiació estrangera. El qual vol dir que sense la cooperació ciutadana no serà pas possible acabar les obres de defenswa començades ni començar les que hi ha en projecte”.

    Vista d’un refugiEl cicle Fem Memòria!, organitzat des del Projecte d’Intervenció Integral del Nucli Antic, té l’objectiu de donar a conèixer un dels elements patrimonials més característics de la Vilanova Vella. En aquesta ocasió, concretament els refugis antiaeris de sota l’església de Sant Antoni Abat, que després de l’èxit de les visites que es van realitzar durant el mes de juliol, es reprendran el proper dissabte 23 d’octubre i tindran continuïtat durant la tardor i l’hivern.

    Concretament les vistes guiades programades per a l’últim trimestre de 2010 seran els dissabtes 23 d’octubre, 20 de novembre i 18 de desembre, de les 11.00 a les 12.30h.

    Les places són limitades i cal inscripció prèvia trucant al telèfon 93 814 00 00 (ext. 2047) a partir del dilluns 18 d’octubre, en l’horari d’atenció al públic de l’Oficina d’Intervenció Integral del Nucli Antic (dilluns, dimarts, dijous i divendres de 9.30 a 14h).

    Si voleu més informació sobre el tema, podeu consultar:

  • Subterranis de Vilanova
  • Vilanova i la Geltrú, 1936-1939 : Guerra civil, revolució i ordre social
  • Crònica de la Guerra Civil a Vilanova i la Geltrú, X. Canalis
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Réquiem Ruso, de William Ryan

    William Ryan amb Réquiem ruso L’irlandès William Ryan, escriptor i advocat resident a Londres, acaba de publicar la novel·la, Réquiem ruso, primera de la sèrie d’aventures que protagonitza Alexei Korolev, detectiu que treballa per a la brigada d’Investigació Criminal de la Milícia a la Rússia dels anys trenta del segle passat, en plena època estaliniana.

    El seu primer cas arrenca el 1936, quan el terror que desperta Stalin comença a ser notori. En una antiga església de Moscou reconvertida en local de les Joventuts Comunistes, una jove ha aparegut assassinada i esquarterada. el capità Alexei Dimitrevich Korolev investigarà aquest salvatge assassinat que ofereix uns tints rituals i al que aviat seguirà un altre de característiques semblants. Tot es complicarà quan es descobreixi que el primer cadàver correspon a una ciutadana nord-americana, ocasionant que la NKVD, la temible policia política del règim, decideixi prendre cartes en l’assumpte.

    Aquest fet farà caminar amb peus de plom a Korolev, que sap que qualsevol moviment erroni pot significar el seu exili a les terres siberianes.

    Una bona novel·la, l’atractiu de la qual resideix tant en la personalitat del protagonista com en l’excel·lent descripció de l’ambient opressiu i asfixiant, ple de por a les delacions i a l’actuació de la policia política, dels anys de l’estalinisme previs a la Guerra Mundial que ens fa Ryan.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Akira Kurosawa

    Akira Kurosawa

    Fa ja cent anys, un segle, del naixement del cineasta més important del Japó i un del mes premiats en la història del setè art: Akira Kurosawa (1910-1998).

    L’inici de la seva carrera com a director va estar marcada per la manca de llibertat creativa, però les pressions es van anar rebaixant a finals dels quaranta i el 1950 va arribar Rashomon. A partir d’aquí, i fruit de la seva estreta col·laboració amb els actors Takashi Shimizu i Toshiro Mifune, es succeirien alguns dels títols que més han influït a directors de tot el planeta.

    Són la entendridora Viure (1952), l’èpica Els set samurais (1954), Tron de sang (1957), qualificada per Harold Bloom com la millor adaptació de Macbeth, La fortalesa amagada (1958)-que va inspirar a George Lucas els personatges de C3PO i R2D2-o Yojimbo (1961).

    Després de l’estrena el 1970 de Dodeskaden, Kurosawa va intentar suïcidar-se. Va aconseguir refer-se i filmar la qual va ser la seva única pel·lícula produïda a l’estranger, Dersu Uzala (1975), un al·legat contra la desnaturalització de l’home modern.

    Ja gairebé cec, i amb el suport financer de George Lucas, Francis Ford Coppola o el francès Serge Silberman, va rodar en la següent dècada la monumental Kagemusha (1980) i la poderosa faula Ran (1985), la seva obra mestra per a molts i per la que va ser candidat a l’Oscar.

    DVD

  • Ran
  • Rashomon
  • Los siete samurais
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El caso del hombre que murió riendo, de Tarquin Hall

    William Ryan amb Réquiem rusoTarquin Hall és un escriptor i periodista britànic que ha viscut i treballat a tot el sud d’Àsia, Orient Mitjà, Àfrica i els Estats Units. És l’autor de El cas de la serventa desapareguda, dotzenes d’articles, i tres obres de no ficció, incloent la molt aclamada Salaam Brick Lane, el relat d’un any vivint en un àtic a Brick Lane, oferint una visió de la part més vulnerable d’aquest barri de Londres.

    Ara presenta la seva segona encantadora, divertida, profunda i misteriosa novel·la policíaca, El caso del hombre que murió riendo, en la qual Vish Puri el detectiu més privat de l’Índia, mestre de la disfressa i amant del menjar fregit i picant, investiga l’estranya mort del Dr. Suresh Jha, fundador del Delhi Institut del Racionalismo i l’Educació, mentre realitzava els seus exercicis matutins a Rajpath Delhi amb els membres del seu club de riure, pel que sembla assassinat per Kali, la deessa de quatre braços de la destrucció.

    Puri no comparteix l’opinió d’aquells que atribueixen el fet a una deessa i, per a provar que té raó, rastrejarà-al costat del seu peculiar equip d’ajudants-des dels suburbis més pobres als clubs més selectes, i viatjarà de Delhi a la ciutat sagrada de Haridwar, a la vora del Ganges, esbrinant les moltes complicacions que mantenen el lector en suspens fins a l’últim gir.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los ojos de Júlia

    Belen RuedaAlguns afortunats ja l’han pogut veure al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i aquest cap de setmana s’estrena en els cinemes la segona i darrera pel·ícula de Guillermo Morales amb Belen Rueda com a protagonista principal.

    Es tracta d’un film de terror psicològic en la que la protagonista fa front a la mateixa malaltia de la vista que va portar a la seva germana al suïcidi. Durant en l’estada a casa de la difunta, Júlia començarà a sentir com l’afecció degenerativa comença a fer estralls. Però també descobrirà terrorífics secrets sobre la mort de la seva germana, tot això mentre sofreix la incomprensió del seu marit, interpretat per Lluis Homar, les autoritats, i s’enfronta a les seves pròpies limitacions.

    Guillem Morales va debutar amb El habitante incierto que va ser la seva primera pel·lícula i a on es va donar a conèixer amb la nominació al Premi Goya com a director debutant. Mònica López protagonista d’aquesta pel·lícula va guanyar a Sitges el premi a millor actiu principal.

    Cartell promocionalBelén Rueda es va estrenar al cinema a l’any 2004 amb la pel·lúcula Mar Adentro, dirigida per Alejandro Amenábar, posteriorment va protagonitzar El Orfanato a l’any 2007. A El Orfanato compartí repartiment amb actors com Javier Bardem o Lola Dueñas i guanyà el premi a millor actriu revelació a la XIX edició dels Premis Goya.

    Entre els projectes futurs del director de Los ojos de Júlia, Guillermo Morales, es prepara la seva incursió a Hollywood on prepara un argument basat en un videojoc del que no ha vulgut donar més pistes. Caldra doncs romandre a l’espera…

  • Entrevista a Guillem Morales
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mario Vargas Llosa

    Mario Vargas LlosaQuan aquest any ningú esperava el reconeixement com altres vegades, quan ningú no li havia trucat per preguntar-li si esperava aconseguir el premi, quan qualsevol notícia era inesperada, llavors es va confirmar: Premi Nobel de Literatura 2010.

    La trascendència d’aquest escriptor peruà per al món de les lletres finalment ha estat reconeguda per l’Acadèmia sueca que argumenta la seva decisió per la seva cartografia de les estructures del poder i les seves imatges de la resistència individual, la revolta i la derrota (en clara referència a la seva aventura política al Perú).

    En la seva primera època Vargas Llosa lluita en la cerca incansable d’un estil propi, va lluitar per trencar els esquemes habituals de la novel·la i demostrar les seves habilitats com a escriptor. Aquí és on s’inicia i comencen a sorgir les seves faules com La guerra del fin del mundo, La casa verde, El paraíso en la otra esquina, fins el seu darrer llibre El sueño del celta.

    Un dels mèrits que també s’atorga a Vargas Llosa és la motivació que marca la seva obra literària i els seus assaigs periodístics: la cerca d’aquells elements i característiques que provoquen la perversió i la maldat de les persones.

    Fa uns anys, quan estava digerint la derrota a les eleccions al Perú, li van preguntar què li motivava a escriure i va respondre que ho feia per fugir de la pena. Llegir la seva obra és entendre aquesta resposta.

    Per fi Vargas Llosa.

    Llibres

  • El viaje a la ficción
  • Travesuras de la niña mala
  • La tía Julia y el escribidor
  • La tentanción de lo imposible: Víctor Hugo y los miserables
  • El paraíso en la otra esquina
  • Lituma en los Andes
  • Los cachorros; los jefes
  • Historia de Mayta
  • Conversación el la catedral
  • La casa verde
  • La guerra del fin del mundo
  • La ciudad y los perros
  • Los cuadernos de Don Rigoberto
  • La fiesta del chivo
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »