Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per març, 2010

Corda i descorda

Corda i descordaEl diumenge 21 de març al Teatre Principal els més petits tindran oportunitat de gaudir del concert familiar Corda i descorda.

Pensat per a nens i nenes des dels 2 anys, aquest concert està dissenyat per afavorir la proximitat dels nens i les nenes amb els músics i la seva integració dins la dinàmica de l’espectacle. Les peces combinen estils molt diferents que van de cançons infantils tradicionals, música clàssica a música d’autors contemporanis i alguna peça de música moderna.

Corda i descorda és un concert familiar produït per l’Auditori de Barcelona, protagonitzat pels instruments de corda. Cinc instruments de corda fregada: dos violins, una viola, un violoncel, un contrabaix i un instrument de corda pinçada, la guitarra. En algunes peces s’incorporen dos instruments electròfons que són el violí elèctric i la guitarra elèctrica.

Corda i descorda

Els intèrprets jugaran amb les contínues sorpreses sonores, amb l’apropament dels instruments als infants, amb la màgia i la imaginació, mentre presenten les diferents sonoritats i recursos dels instruments de la família de la corda perquè cadascuna de les peces pugui arribar als infants amb el màxim d’interès i significat. en el concert, s’interpretaran peces en el mateix ordre que estan enregistrades en el disc, i també hi haurà petits gags que faran de nexe entre una peça i l’altra.

La direcció musical és de Pere Bardagí i la direcció escènica de Paco Mir. La interpretació anirà a càrrec de: Vassil Lambrinov i Fernando Cleves (violí), Tobias Gossmann (viola), Joaquim Alabau (violoncel), Manuel Kaprovickas (contrabaix), Alexandre Rexach (guitarra).

Biblioteca Joan Oliva i Mìlà.

No hi ha comentaris

El asedio, d’Arturo Pérez-Reverte

Arturo Pérez-ReverteLlicenciat en periodisme, Arturo Pérez-Reverte va exercir com a reporter de guerra durant 21 anys cobrint conflictes armats a Xipre, Líban, Eritrea, el Sàhara, les Malvines, El Salvador, Nicaragua, Txad, Líbia, Sudan, Moçambic, Angola, el Golf Pèrsic, Croàcia, Bòsnia, entre d’altres.

L’any 1986 va iniciar la seva carrera de novel·lista el 1986 amb la publicació de El maestro de esgrima. Ha publicat fins al moment divuit novel·les i diverses col·leccions d’articles. Les seves novel·les El maestro de esgrima, La tabla de Flandes i El club Dumas han estat adaptades al cinema amb èxit, aquesta última amb el títol de La Novena Puerta per Roman Polanski.

El 2006 es va estrenar la pel lícula Alatriste d’Agustín Díaz Yanes, basada en la seva sèrie de novel·les del capità Alatriste (la seva filla, Carlota, va participar en el primer llibre de la sèrie); i el 2007 La carta esfèrica, dirigida per Imanol Uribe.

Va ingressar a la Reial Acadèmia Espanyola el 12 de juny de 2003, per ocupar la butaca T, vacant des de la mort del filòleg Manuel Alvar el 2001.

El asedio

Arturo Pérez-Reverte es refereix a El asedio, com una novel·la no històrica, sinó “de gèneres”, ja que que és “la suma” de tots els seus llibres anteriors, amb “enigmes, intriga, suspens”, sent al mateix temps una novel·la d’aventures i bèl·lica, però també romàntica, científica, marítima. No en va és l’obra més extensa de l’autor.

La trama transcorre al Cadis de 1811 i 181, durant el setge francès en la Guerra de la Independencia. La ciutat gairebé ha doblat la seva població a causa de la guerra i, mentrestant, els diputats de les Corts donen a llum “La Pepa”, la primera Constitució promulgada a Espanya.

Els protagonistes de El asedio són apassionants i reals: un policia corrupte, l’hereva d’una important casa comercial gaditana, un capità corsari de pocs escrúpols, un taxidermista misantrop i espia, un entendridor guerriller de les salines i un excèntric artiller…

La història tracta principalment “sobre el cor humà, sobre les foscors de l’ésser humà” i també és el relat d’un gran fracàs, la història d’un món quer s’acaba i altre que no arriba a néixer, l’Espanya que va poder ser i no va ser.

El Cadis de 1811 y 1812, de la mà de Pérez-Reverte

Sobre l’autor, a la Biblioteca hi trobareu:

Llibres

  • El Caballero del jubón amarillo
  • Cabo Trafalgar : un relato naval
  • El Capitán Alatriste (Arturo y Carlota Pérez-Reverte)
  • La Carta esférica
  • El Club Dumas
  • El Club Dumas o La sombra de Richelieu
  • Corsarios de Levante
  • Un día de cólera
  • El Húsar
  • Limpieza de sangre
  • El Maestro de esgrima
  • Ojos azules
  • El Oro del rey
  • Patente de corso 1993-1998
  • La Pell del tambor
  • La Piel del tambor
  • El Pintor de batallas
  • La Reina del Sur
  • El Sol de Breda
  • La Sombra del águila
  • La Tabla de Flandes
  • Territorio comanche
  • Territorio comanche : guión cinematográfico (G. Herrero, S. García, A. Pérez-Reverte)
  • Territorio comanche : un relato
  • Còmic

  • El Capitán Alatriste (il·lustrat per David Jiménez)
  • Pel·lícules

  • Alatriste
  • El maestro de esgrima
  • La novena puerta
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà

    1 comentari

    Ecce Homo: cómo se llega ser lo que se es

    Ecce homo
    Ecce homo (1888) es considera una obra menor dins del pensament de Friedrich W. Nietzsche però la fa realment interessant el fet de poder ser llegida en clau autobiogràfica. Convé advertir que aquest text va ser escrit de manera discontinua com a conseqüència del deteriorament de la salut física i mental del pensador alemany el qual, a principis de 1889, va ser internat en un sanatori.

    L’obra, com posen de manifest els títols de les quatre primeres parts pot considerar-se com un “atac” de megalomania:

    • Per què sóc tan assenyat?
    • Per què sóc tan sagaç?
    • Per què escric llibres tan bons?
    • Per què sóc tan atractiu/seductor?

    Un cop feta aquesta primera presentació Nietzsche dóna a conèixer l’origen de les seves obres, fent referència al seu rol de “ser el primer hombre honest que li ha tocat viure la fatalitat d’estar en contradicció amb milers d’anys”

    Algunes preguntes per reflexionar:

    • Quin paper ocupa la lectura en la seva vida?
    • Què s’entén per “transvaloració”?
    • Quin significat té “etern retorn”?
    • Què és el “superhome”? Quins són els seus principals trets?


    Sílvia Sunyer.

    Club de Filosofia.

    No hi ha comentaris

    Friedrich Nietzsche

    Friedrich Nietzsche
    La vida de Nietzsche és l’expressió d’una recerca (tràgica) de (nou) sentit. Vida i obra s’integren mútuament i s’expliquen l’una per l’altra. Nietzsche és el contrari d’un filòsof de saló i de biblioteca. Per a ell pensar i viure constitueixen la mateixa aventura.

    Nietzsche ha estat considerat sovint com “l’últim filòsof” perquè afirma la fi de la filosofia com a regne del Logos.

    Fem a continuació un recorregut per la seva polèmica obra:

    1869 Publica El naixement de la tragèdia segons l’esperit de la música. L’hostilitat amb què es rep la seva obra en els ambients acadèmics serà una constant que l’acompanyarà al llarg de tota la seva vida.

    1872 Humà, massa humà. Nietzsche analitza per primera vegada la crisi de l’humanisme, de l’idealisme alemany i de l’ètica kantiana.

    1879 Nietzsche pateix mal de cap, mal de vista, nàusees, vòmits… que l’obliguen a retirar-se de l’activitat universitària amb una petita pensió D’aleshores ençà porta una vida de “filòsof errant” sempre buscant climes favorables a la seva salut. La malaltia acabarà essent una forma de vida, gairebé el “punt de vista” des del qual jutja el món.

    1881 Aquesta dècada serà la més productiva de Nietzsche que escriu sense parar i al límit: Aurora, pensaments sobre la moral concebuda com a prejudici (1881), La gaia ciència (1882, ampliada el 1887), Així parlà Zaratustra (quatre volums, 1883 –1891), Més enllà de “bé” i de “mal”, preludi a una filosofia del pervindre (1886), La genealogia de la moral (1887), L’Anticrist (1887 – 1888), El crepuscle dels ídols. Com filosofar a cops de martell (1888), Ecce homo (1888), El cas Wagner (1888).

    1889 El 3 de gener a Torí (Itàlia) es produeix l’episodi de l’eufòria, generalment diagnosticat com a brot d’esquizofrènia. Nietzsche, al mig del carrer, s’abraça plorant a un cavall mig mort que el seu amo estava fuetejant…

    1892 Comença a publicar-se l’edició de les seves Obres completes dirigida – i sovint manipulada-per la seva germana Elisabeth. Amb aquesta edició es difon la imatge d’un Nietzsche racista.

    En realitat Nietzsche és autor d’alguns textos indiscutiblement racistes i, també, de textos antiracistes. Una cosa i altra no resulta incompatible; en realitat, el que Nietzsche detesta és qualsevol mena d’organització política de masses, perquè considera tota massa –de qualsevol signe- com un exemple radical de nihilisme i decadència.

    Font: http://www.alcoberro.info/planes/nietzsche1.htm


    Sílvia Sunyer.

    Club de Filosofia.

    2 comentaris

    Immigrants a les escoles, de Blanca Deusdad Ayala

    llibre123.jpgEl divendres 19 de març la biblioteca presenta el llibre de Blanca Deusdad Ayala, Immigrants a les escoles, que va rebre el 12è Premi Batec a la recerca i innovació educatives. La presentació anirà a càrrec de Joaquim Prats, president de l’AQU (Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya) i Catedràtic de la Universitat de Barcelona, especialitzat en Didàctica de la Història; Assumpta Baig, senadora; i Mila Arcarons, diputada al Parlament de Catalunya i l’autora del llibre que és doctora en Sociología.

    La societat catalana ha sofert una transformació en els darrers anys amb l’arribada d’un gran nombre de població estrangera, fruit de la immigració procedent del sud vers el nord del planeta, la qual representa un 15% de la població catalana. Aquest fenomen ha tingut el seu reflex a les aules i ha comportat un seguit de reptes d’equitat i de cohesió social.

    Com s’ha adaptat el sistema educatiu català per donar resposta a les necessitats socio educatives d’un nou alumnat? Quin és el clima a les aules multiculturals? Es poden establir diferències entre centres educatius amb un major o menor nombre d’alumnat estranger? Com s’atén l’alumnat nouvingut a les aules ordinàries? S’utilitzen metodologies que afavoreixin la interculturalitat, el coneixement i les relacions entre tot l’alumnat vingut d’arreu? Quines diferències s’estableixen per gèneres i per nacionalitats? Aquests són alguns dels interrogants als quals pretén donar resposta el llibre.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Novel·la negra. Novetats del mes de març

    No volem perdre el ritme, i aquí estem de nou per presentar-vos les novetats de novel·la negra pel mes de març.

    No us les perdeu!!!

    Uno de los muertos
    Uno de los muertos. Carlos Luria

    Mafia
    Mafia. Petra Reski

    El legado de Judas
    El legado de Judas. Francesc Miralles

    La estrategia del agua
    La estrategia del agua. Lorenzo Silva

    El hipnotista
    El hipnotista. Lars Kepler

    Shutter island
    Shutter island. Dennis Lehane

    En l’escena del crim
    En l’escena del crim. Clàudia Pujol

    Ojos de agua
    Ojos de agua. Domingo Villar

    Las claves de Millennium
    Las claves de Millennium. Irene Lind

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Futuros difuntos. Cia. La Zaranda

    La Cia. La Zaranda oferirà el dissabte 13 de març en l’escenari del Teatre Principal el muntatge Futuros difuntos, una co-producció del Teatro La Zaranda i el Théâtre Sorano de Toulouse.
    Aquesta obra, amb text d’Eusebio Calonge i direcció i espai escènic de Paco de La Zaranda, trasllada l’espectador a un manicomi deixat de la mà de Déu, on els dements juguen a ser els amos de les seves vides.

    Paco de la Zaranda i Eusebio Calonge

    En els escenaris des del 1978, La Zaranda ha vingut realitzant una intensa tasca d’indagació en les formes teatrals, amb la intenció de poder crear l’expressió de la seva pròpia identitat i s’ha convertit en una companyia de culte i amb gran projecció internacional. Ofereix en cada representació una poètica teatral que-lluny de fórmules estereotipades i efímeres-s’ha consolidat en el seu desmarcatge de les estratègies mercantils de l’espectacle.

    La seva trajectòria té com a constants teatrals el compromís existencial i la fidelitat a les seves arrels tradicionals. Entre els seus recursos dramàtics destaca l’ús simbòlic dels objectes la depuració de textos i l’expressionisme visual.

    Futuros difuntos és una història de bojos en un manicomi, que introduirà l’espectador en un univers metafòric sobre la bogeria i la mort. Concebuda com a metàfora d’un món on moltes coses romanen com en el principi dels temps, indaga en l’existència humana a través de tres malalts psiquiàtrics interpretats per Gaspar Campuzano, Francisco Sánchez i Enrique Bustos que, després de la mort de la persona que regia les seves vides, no tarden a usurpar el lloc que va tenir el difunt per aparentar normalitat davant del món. Es disputen ferotgement el comandament, creen bàndols per ocupar el poder vacant, el rebost, l’aparatós altaveu que presideix l’alçada i que és el seu únic contacte amb el món exterior.

    Futuros difuntos

    Hi ha qui augurant catàstrofes apocalíptiques desenterra trossos del mort per venerar com a relíquies, qui llegeix proclames incendiàries, per instaurar la seva pròpia tirania. Tots esperen la fi imminent, tots es donen per morts.

    En el seu aïllament, els reclosos juguen a ser els amos de les seves vides, de ser els propis metges de la seva bogeria. Fantasmagoria de reis, herois, savis, profetes … ignorant que fora dels murs del psiquiàtric el món està en guerra.

    Els personatges que passen per aquest manicomi tenen molt a veure amb els grans bojos de la nostra història. Estèticament, aquesta obra està molt determinada pel Greco, Velázquez i Goya.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Les vacunes

    Vacunar-seLes vacunes són, sens dubte, una de les mesures sanitàries més útils que existeixen. De l’observació que el contacte amb alguns microbis produïa un grau de resistència que impedia l’aparició/repetició de determinades malalties, en van sorgir les primeres vacunes, amb la finalitat de produir aquest contacte protector d’una manera controlada i evitant-ne els riscos.

    Les vacunes actuen sobre els individus modificant el seu estat immunitari, canviant la receptivitat per determinades malalties i tallant al mateix temps la cadena de transmissió. Per tant, són una mesura de prevenció de malaltia tant per la persona que la rep com per la comunitat on viu.

    Com qualsevol substància farmacològica que s’administra a un ésser viu, les vacunes poden plantejar problemes, bé perquè estiguin contraindicades o bé per complicacions o reaccions secundàries no desitjades. En determinades situacions la contraindicació d’una vacuna ve donada per l’estat de salut d’una persona que fa que el risc de complicacions sigui superior al de la població general. Altres vegades, la contraindicació ve derivada de l’al•lèrgia que una persona pot tenir davant d’alguns dels components de la vacuna.

    Cap vacuna està totalment exempta de reaccions secundàries, però el risc de complicacions greus és molt inferior al de les malalties que tracten d’evitar.

    L’any 1980 es va publicar el primer calendari de vacunacions sistemàtiques de Catalunya, que s’ha anat adaptant segons l’evolució de les diferents malalties. Aquest calendari fa referència a les vacunes que seria recomanable que rebessin tots els infants d’una determinada edat. En cada cas el pediatre serà qui valorarà si existeix alguna contraindicació.

    El calendari recomanat actualment a Catalunya el trobareu al següent enllaç: http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir2081/nen.htm

    Les vacunes que apareixen al calendari vacunal no són en cap cas obligatòries, tot i ser molt recomanables, i els pares o responsables dels infants són en darrera instància qui decideixen si el segueixen o no.

    A banda de les vacunacions sistemàtiques, n’existeixen d’altres que s’adrecen a població infantil amb determinades característiques que els fan més susceptibles de patir determinades malalties, serien les vacunes no sistemàtiques, com per exemple la vacuna antipneumocòccica o la de la grip.

    Pel que fa als adults, també existeixen unes vacunacions sistemàtiques (antidiftèrica i antitetànica) que s’haurien d’administrar periòdicament a tota la població i unes altres no sistemàtiques, com ara la vacuna de l’hepatitis A, adreçades a grups específics de població.

    Més informació a :
    http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir2011/doc11983.html

    MosquitÉs important saber que per viatjar a alguns països són necessàries determinades vacunacions, a vegades són només recomanacions i d’altres són obligatòries per entrar al país, requerint un certificat oficial, com passa amb la vacuna de la febre groga per viatjar a Colòmbia o a Costa d’Ivori, per citar alguns dels països on és requeriment indispensable. Aquestes vacunacions són administrades als Centres de Vacunacions Internacionals i segueixen directrius d’organismes internacionals.

    Més informació a
    :
    http://www.gencat.cat/salut/depsalut/html/ca/dir1999/vacavacu.htm

    Regidoria de Serveis Socials i Salut.
    Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

    No hi ha comentaris

    Interpretant Serrat. Laura Simó i Francesc Burrull

    El dissabte 6 de març, e Teatre Principal oferirà el concert “Interpretant Serrat”.

    Laura Simó (veu) i Francesc Burrull (piano) faran un repàs per les cançons més emblemàtiques d’aquest gran compositor i cantautor que ens permetrà escoltar temes que van des dels anys 60 als 80 i que formen part de treballs discogràfics tan emblemàtics com Mediterráneo, Serrat/4 o EnTránsito, sense oblidar els dedicats a dos grans poetes com Antonio Machado i Miguel Hernández.

    Laura Simó

    Laura Simó va néixer a Barcelona. Va cursar estudis de medecina, literatura, piano, solfeig i harmonia. Als escenaris va començar amb el duo Pianogrosso (1985), juntament amb el pianista mexicà Juan Pablo Garcíadieg, traient al mercat el seu treball Bliss, compartint escenari amb Ray Charles i amb el saxofonista Tony Scott. L’any 1988, crea el grup Laura Simó i Conrad Setó Sound, (amb Lluís Atance al baix i David Simó a la bateria), i a partir d’aquest any, comença a treballar regularment amb Lucky Guri, Francesc Burrull, Joan Carles Calderon i Jordi Sabaté, gravant un disc col·lectiu, Jam session en la Cova del Drac. Vol. I.

    L’any 2004, apartant-se del món musical, porta íntegrament la producció del programa de la televisió estatal suïssa “Simply-Luxorious” sobre la ciutat de Barcelona i personatges que en formen part (Ferran Adrià, Jaume Tresserra, Custo Dalmau, Alfonso Vilallonga, Rosa Gil, entre d’altres).

    Francesc Burrull

    Francesc Burull, músic, compositor i intèrpret, pianista de jazz i de la Nova Cançó, neix a a Barcelona l’any 1934, cursa els estudis al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, i a poc a poc derivà cap el jazz en coincidència amb Tete Montoliu Un cop acabada la carrera de música i piano comença a escoltar-se en l’àmbit musical de Barcelona. Després de formar els seus propis grups, s’incorpora al món de la Nova Cançó com a compositor i arranjador. Destaquen en aquesta etapa els seus treballs amb Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Guillermina Motta, Núria Feliu, Pere Tapias, La Trinca, etc…..

    Enregistra un disc homenatge a Duke Ellingtom amb motiu de la seva mort, i això significarà el naixement de la Big Band de Barcelona, formació de divuit músics de la qual és director. El 1992 va obtenir per unanimitat el Premi Nacional de Música de la Generalitat de Catalunya, a l’intèrpret de jazz.

    Si un va treballar al costat d’històrics com Sidney Bechet o Chet Baker, i va ser company de viatge de Tete Montoliu, l’altra va despuntar com a alumna avantatjada de Montoliu i del propi Burrull. Un va destacar durant els 60 com un dels principals arranjadors de la Nova Cançó, l’altra es va convertir en una de les veus emblemàtiques del jazz que aflorava a Barcelona a finals dels 80.

    Després d’anar creant nous grups, presentar nous treballs i anar fent carrera, el 14 de novembre de 2002, Laura Simó, acompanyada al piano de Francesc Burrull, interpreten temes de Joan Manuel Serrat. Ambdós van publicar el 2007 un disc amb peces de Joan Manuel Serrat: la revisió jazzística pendent del cantant del Poble Sec.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Le Passe-Muraille, de Marcel Aymé

    Marcel AyméMarcel Aymé est né à Joigny (Yonne) le 29 mars 1902 ; il est mort à Paris le 14 octobre 1967. Perdant sa mère à deux ans, il est élevé par ses grands-parents maternels et vit au village de Villers-Robert. Après la mort de sa grand-mère et de sa tante il est placé comme pensionnaire au collège de Dole et en 1919 il rentre au lycée de Besançon dans un cours préparatoire de mathématiques spéciales, mais sa vie reste bouleversée suite à une grave maladie qui l’oblige à laisser ses études.

    En 1925 il rédige son premier roman, Brûle bois qui sera publié aux Cahiers de France en 1926. Dès lors, il fait de la littérature son métier et publie une nouvelle œuvre chaque année travaillant par ailleurs pour le cinéma aussi. De nombreuses oeuvres de Marcel Aymé ont été adaptées au cinéma et aussi à la télévision de 1951 à 2007, par divers réalisateurs et par des techniques différentes (Tchernia et son cinéma “classique” au court –métrage d’animation de Damien Henry).

    Il fut un écrivain très connu et populaire et on le considéra plutôt comme un auteur divertissant que comme un grand écrivain alors qu’il a été un romancier, dramaturge et scénariste français qui a su décrire avec un scepticisme inouï la société et les sentiments contemporains.

    Sculpture de Jean Marais, à MontmartreLes nouvelles de Marcel Aymé s’apparentent à la fois à des contes fantastiques et des contes philosophiques. Elles s’inscrivent dans un contexte qui pourtant ne semble pas s’y prêter: celui de l’occupation allemande. L’écrivain se plait d’utiliser l’humour dans son écriture et fait une caricature de tous ses personnages s’amusant des bassesses humaines et quotidiennes de l’être humain.

    Bon observateur des moeurs il a une écriture inimitable et aime mélanger les genres et les styles ainsi il est capable de passer de la réalité à la fantaisie, de la peur à la poésie, de la satire au fantastique dans le même ouvrage.

    Le livre choisi

    Le Passe-murailleLe Passe-Muraille est un recueil de dix nouvelles, souvent humoristiques, fantastiques et surréalistes et publié pour la première fois à Paris aux éditions Gallimard, en 1943.

    Dutilleul, le protagoniste de la première nouvelle, est un homme qui fait une découverte exceptionnelle. Il a le don de passer à travers les murs. Vous penserez peut-être qu’effectivement c’est vraiment fantastique pour lui mais non, loin de se réjouir de ce don, il consulte son médecin pour s’en débarrasser. Un jour, pourtant, il décide de s’en valoir, car un nouveau chef au travail commence à le persécuter. C’est alors qu’il va lui arriver tout genre d’aventures qui vont lui distraire sa petite vie grise et monotone.

    Tout le long du livre le lecteur pourra apprécier comment l’auteur joue avec le fantastique et le merveilleux mélangé à la réalité du personnage principal. La fin du livre est surprenante et très originale, à vous de découvrir, comment Marcel Aymé nous fait une réflexion sur l’art et sur la création littéraire et artistique.

    Le sculpteur Jean Marais a rendu hommage à cette histoire avec une statue qui se trouve dans la Place Marcel Aymé à Montmartre. La statue capture Aymé sortant d’un mur, tout comme son caractère.

    Le Passe-Muraille, Jean Marais

    Cette sculpture de Marcel Aymé est située sur la place marcel Aymé, lieu où a vécu l’auteur du livre Le passe-muraille.

    QUESTIONS:

  • Comment percevez-vous les personnages de Marcel Aymé ? Sont-ils victimes ou non ?
  • Quelles relations existent entre les différents personnages de la totalité du recueil ?
  • Que pensez-vous du style littéraire de Marcel Aymé ?
  • Esther Bruna.
    Club de Francès.

    6 comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »