Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: - LA CRISÀLIDE

Els Clubs de Lectura de la Joan Oliva comencen el període d’inscripció

Com cada any, el mes de setembre és sinònim d’inici dels Clubs de Lectura. Enguany, dilluns 9 de setembre obrirem el període d’inscripció dels Clubs de Lectura i del Club de Cinema de la biblioteca Joan Oliva i Milà. Recordeu que el tràmit d’inscripció és presencial, així que per formalitzar-la heu de passar per la biblioteca. Aquesta és l’oferta de Clubs de Lectura per al curs 2019-2020:

Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: L’escriptora vilanovina Mª Rosa Nogué condueix el Club de Lectura la Crisàlide, que es reuneix el segon dimecres de mes de 17.30 h a 19 h. Les dates previstes enguany per a les trobades són: 9 d’octubre, 27 de novembre, 11 de desembre, 8 de gener, 12 de febrer, 11 de març, 8 d’abril i 13 de maig.

logo frances 2018-2019 2 color rodonaClub de Lectura en Francès: Si teniu un nivell elevat de la llengua francesa, el Club de Lectura en Francès de la Joan Oliva és el vostre club. Aquest club fa servir el francès com a llengua vehicular de les tertúlies i, després de molts anys, és ja tot un referent a la ciutat. L’Esther Bruna n’és la seva conductora i, durant el curs 2019-2020, les sessions tindran lloc el tercer dimarts de cada mes de 16.30 h a 18 h. Els dies previstos són: 15 d’octubre, 19 de novembre, 17 de desembre, 21 de gener, 18 de febrer, 17 de març, 21 d’abril i 19 de maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: Aquest club, especialitzat en gènere negre i policíac, ha estat tot un èxit des de la seva estrena. No és casual que la Joan Oliva decidís posar en marxa un club de lectura temàtic del gènere, ja que la nostra biblioteca és una de les quatre, dins de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, que hi està especialitzada. La conductora de L’Oliva Negra és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst és el següent: 10 d’octubre, 7 de novembre, 5 de desembre, 9 de gener, 6 de febrer, 5 de març, 2 d’abril i 7 de maig.

Logo llibr@venturersEls nois i noies de 10 a 12 anys també tenen un club de lectura pensat per a ells. Ens referim al Club de Lectura Llibr@venturers, que condueix la Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 28 de setembre, 26 d’octubre, 23 de novembre, 14 de desembre, 18 de gener, 15 de febrer, 14 de març, 18 d’abril i 9 de maig.

Enguany, el cost d’inscripció, en concepte de préstec interbibliotecari, és de 8€ per a La Crisàlide, per al Club de Lectura en Francès i per a L’Oliva Negra.

Logo_Club de LF en catalàCom els cursos anteriors, la biblioteca Joan Oliva ofereix també dos Clubs de Lectura Fàcil, un en Català i un altre en Francès. Les inscripcions començaran, però, una miqueta més endavant. Les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català començaran el proper 1 d’octubre. Les trobades tenen lloc els següents dilluns a les 16.30 h: 4 de novembre, 2 de desembre, 3 de febrer, 2 de març, 11 de maig i 8 de juny. Aquest club, que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú, és conduït per la Lourdes Escrigas.

Logo_Club de LF en francèsLes persones interessades a inscriure’s en el Club de Lectura Fàcil en Francès ho podran fer a partir del proper 21 d’octubre. L’Esther Bruna n’és també la conductora. Aquest club va dirigit a persones amb un nivell més baix de coneixement de la llengua francesa i les sesssions tenen lloc el segon dimarts de mes a les 16.30 h (10 de desembre, 14 de gener, 11 de febrer, 10 de març i 14 d’abril) i dimarts 19 de maig quan, igual que els cursos anteriors, tindrà lloc una sessió conjunta dels membres d’aquest Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

El cost d’inscripció, en concepte de préstec interbibliotecari, del Club de Lectura Fàcil en Francès és de 6€.

LOGO CINEMA 2Per a aquest proper curs, la Joan Oliva ofereix també un Club de Cinema, que es va estrenar ple d’èxit el curs passat. El club és conduït per la Cristina Suriol i va dirigit a tots aquells fans del setè art a qui vingui de gust reunir-se per compartir impressions sobre els films proposats. Les sessions tindran lloc els dimarts 8 d’octubre, 5 de novembre i 3 de desembre a les 16.30 h.

El cost d’inscripció del Club de Cinema és de 3€.

Recordeu que els clubs de lectura tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, heu de passar per la Joan Oliva a partir del 9 de setembre!

Unes noies ben simpàtiques us conviden a inscriure.vos-hi!

Per descarregar tota la informació dels Clubs de Lectura de la Joan Oliva 2018-2019 feu clic aquí.

Us deixem amb algunes fotos dels clubs del curs passat:

IMG_20190119_173522 IMG_20190207_173705
IMG_1228 IMG-20190523-WA0009

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

VIII Edició de la Trobada de Clubs de l’Alt Penedès-Garraf

Club del llibre M Rosa Nogue

Ja la tenim a tocar! El proper divendres dia 7 de Juny els clubaires de l’Alt Penedès-Garraf es reuniran en la seva cita anual. Des del 2012, els diferents clubs de lectura de l’Alt Penedès-Garraf s’apleguen tots junts per comentar de primera mà amb l’autor escollit la seva obra. Enguany, l’autora triada ha estat la vilanovina Maria Rosa Nogué amb qui la Joan Oliva té una relació d’allò més estreta ja que és la conductora del nostre club de lectura La Crisàlide. El lloc on es durà a terme l’activitat és l’Espai Far i serà conduït per la Mercè Foradada.

Al llarg del curs 2018-2019, els diferents clubs participants en la trobada han llegit alguna de les obres de la Maria Rosa Nogué, tot esperant l’oportunitat de compartir-la amb la mateixa autora el proper dia 7. A tall d’exemple, el club de gènere negre de la Joan Oliva L’Oliva Negra va comentar el passat mes de novembre No arriba la mort. La novel·la és la primera incursió en el gènere policíac de l’autora i l’estrena no havia pogut tenir més éxit ja que va ser guardonada amb el Premi Bellvei Negre 2017. El passat 2018, l’autora va repetir en l’àmbit del gènere negre en publicar La segona mort de Lorenzo Contini, finalista del Premi Gregal de Novel·la.

no arriba la mort LA_SEGONA_MORT_DE_LORENZO_CONTINI(2)

La Maria Rosa Nogué va néixer a Còrdova, tot i que amb només tres anys va venir a viure a Vilanova i la Geltrú. Del 1983 al 1988, va estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i, tot seguit, els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Té també el títol de Professora de Piano i ha exercit de professora d’Ensenyament Secundari, de cursos de català per a adults i de Narrativa de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Des del curs 2014-15, s’encarrega del Club de Lectura La Crisàlide de la biblioteca Joan Oliva i Milà.

El seu primer conte, El regal, va comptar amb les il·lustracions de Glòria Fort i va ser publicat per l’Ajuntament de Vilanova. El 2009 va publicar la novel·la juvenil La noia del descapotable, ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010, la novel·la per a adults La casa dels cants, al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 va escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra. El 2017 va publicar la segona novel·la juvenil, La noia del creuer.

noia del descapotable casa dels cants La-noia-del-creuer

La Trobada de Clubs de Lectura d’enguany està organitzada per la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, enmarcada dins del Club del Llibre, i per la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú. Hi col·laboren l’editorial Gregal, l’Espai Far, les llibreries Llorens Llibres i La Mulassa i comptarem amb el patrocini de les Caves Jaume Serra i els forns Enrich.

Per obrir boca abans de la Trobada de Clubs del proper divendres 7 de juny a les 19 h a l’Espai Far, us deixem amb l’entrevista que Sílvia Romero va fer a Maria Rosa Nogué ara tot just fa un any.

Entrevista a Maria Rosa Nogué per a Núvol.

Llibres

  • La noia del descapotable
  • La casa dels cants
  • El secret d’en Bec Llarg
  • El follet valent
  • La noia del creuer
  • No arriba la mort
  • La segona mort de Lorenzo Contini
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Urpes de seda, Maria Català

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 8 de maig

    Avui el Club La Crisàlide, en l’última sessió del curs, està d’enhorabona: rebem la visita de l’autora del llibre que hem llegit, “Urpes de seda” (en substitució del títol previst, “Els amors fan l’amor”, que encara no està disponible a les biblioteques), i ens traslladem a rebre la Maria Català a la Planta Noble de la Casa Olivella, on hi ha la Regidoria de Cultura.

    Urpes de sedaLa Maria ja ens espera, amb un projector on veurem imatges de “Els amors fan l’amor”, i allà van arribant les diferents lectores i lectors del Club. És una sessió oberta al públic, perquè està emmarcada en el programa “Lletres vives” de la ILLC. Ens dona la benvinguda Francesc Moreno, coordinador de clubs. Faig la presentació de la Maria, amb qui ens vam conèixer en el passat Sant Jordi i amb qui compartim editorial, l’Editorial Voliana de Jordi Solé i Camardons. I, després, les clubaires comencen la sessió de preguntes i comentaris, que l’autora va responent molt amablement, sorpresa, diu, de la gran participació: un agraïment a Mary Carmen Paredes, Patricia Lewis, Ana Jiménez, M.Teresa Rodríguez, Rosa Llop, Evelia Casado, Anna Maria Montané, Ramon Also, M. Teresa Ventosa, Enriqueta Olivar, Mercè Fernández, Olga Fatgini i Anamary Krmpotic, com també a en Quim, que ens va acompanyar.

    Coincidim amb Teresa Rodríguez, és una novel·la on hi ha moltes històries amagades. Li ha agradat que passi a les colònies tèxtils del Berguedà. La Patricia Lewis i la Mary Carmen Paredes, casualment, n’acaben de visitar una en el cap de setmana. Troba que la majoria de protagonistes busquen la felicitat. També es comenta la data, 1912, que coincideix amb l’enfonsament del Titanic, i que en Joaquim, el marit de la Gracieta, l’àvia de la protagonista, agafa com un senyal que ha d’anar a Cuba a fer fortuna (s’enyora del mar); i, d’allí, no tornarà mai. Els-amors-fan-lamor-510x754La Gràcia es queda sola; tot el que guanya és per als fills, i fins i tot s’amistança amb un veí que sempre l’ha admirada, en Miquel, un granger que li dona ous i pollastres a canvi de la relació amorosa. En Miquel es considera vidu, com ella, ja que la seva dona es va trastornar quan se li va morir el fill acabat de néixer.

    Per tant, és una novel·la de gent que vol sobreviure, i que veu en la formació un manera de tirar endavant. La Mar, la tercera generació, no acaba de trobar el seu lloc; li han fet creure en el mite del “príncep blau” i el seu, Enric Sitjar, només la vol pels seus diners. Hi ha una relació àvia-neta on apareixen algunes concomitàncies emocionals. D’altra banda, la Mar viu en un romanticisme de passeigs pel cementiri i passions desfermades que toparà amb la realitat de la colònia. Parlem també dels espais descrits, on apareix el Barri Gòtic com un lloc d’alliberament, on la protagonista pot passejar tranquil·la. La Maria Català ens presenta també, en power point, els escenaris i temàtiques de la seva darrera novel·la, “Els amors fan l’amor”.

    IMG_1228 IMG_1216

    I ens acomiadem fins al 7 de juny, a l’Espai Far, on aquest cop la Trobada del Club del Llibre tindrà una protagonista una mica coneguda ja de tots…una tal Maria Rosa Nogué!

    L’OBRA
    Urpes de seda

    Urpes de seda (2011) És una novel·la que ens ofereix una mirada molt particular dels intricats mecanismes que regulen les relacions personals. És una història de dones fortes amb vides complicades i amors no correspostos escrita amb remarcable voluntat d’estil i senzillesa narrativa. L’obra narra la història de la Mar Castells, la rica hereva de la filatura Punt i seda, una noia “descol·locada en el temps i l’entorn”, “amb un pensament avançat al seu temps” i “una visió de la vida fantàstica”, segons l’autora. Urpes de seda retrata un “univers femení que no es pot contemplar sense un univers masculí paral·lel” i és la història de dues dones i la seva “recerca de l’estimació”.

    crisalideLa Mar Castells és la rica hereva de la filatura Punt i seda, però no és ni vol ser una noia convencional. La seva mirada diferent i la seva passió per la vida potser no sempre seran la solució. A partir d’aquesta figura, Maria Català escriu Urpes de seda, la història de dues dones, l’àvia i la néta, i les “ganes d’estimar i de ser estimades” que tenen i la “lluita amb l’entorn familiar en què es troben”. És, segons l’autora, “una recerca de l’estimació que no troben”. La protagonista de la novel·la és una noia “descol·locada en el temps i l’entorn”, segons Català, “amb un pensament avançat al seu temps” i una “visió de la vida fantàstica”. El conflicte prové, en part, de la complexa història familiar de la protagonista: la seva àvia materna era obrera d’una colònia tèxtil l’amo de la qual es va casar amb la seva mare.

    “És un univers femení, però que no es pot contemplar sense un univers masculí paral·lel”, ha sentenciat l’autora. Tot i això, l’escriptora no la vol definir com una novel·la “només de personatges femenins, perquè els masculins hi tenen molt pes”. “Tot els sentiments que té la dona són en funció dels homes del seu voltant”, ha dit. I és que, de fet, l’autora no està gaire d’acord amb l’etiqueta de literatura femenina, ja que, segons les seves paraules, “sembla que la menystingui”. Tot i això, l’escriptora accepta la crítica, “és bona si és constructiva”.

    Els paisatges del Berguedà, les colònies de la part alta del Llobregat, els carrers de Barcelona i els paratges de Cuba són els escenaris d’una novel·la que conté una dosi de crítica contra la societat que “assenyala els culpables i els innocents sense saber el rerefons” de les situacions i “‘contra les aparences socials”. És, en definitiva, una història sobre les passions humanes perquè “és bo que es portin al límit”, ha advertit Català.

    L’AUTORA
    Maria Català

    Maria Català Serra (1949) és una escriptora de Mataró (Maresme). Estudià la carrera de Magisteri i es dedicà a l’ensenyament a primària en les especialitats de socials i naturals, català i anglès. Ha dedicat la major part del seu temps a la seva professió, juntament amb l’educació dels seus quatre fills. Darrera d’aquesta dona oberta, activa, viatgera i emprenedora, s’amaga una persona amb una sensibilitat i receptivitat capaç de copsar els pensaments, les necessitats i els desigs de les persones que l’envolten. Lluny d’ésser conformista, el seu esperit inquiet l’ha portat a una recerca constant de tot allò que sigui el coneixement i aprofundiment d’altres cultures. Així mateix, la seva curiositat l’ha empès a viatjar arreu del món, donant-li la possibilitat d’establir contacte amb les maneres més diferents d’entendre la vida. Aquestes qualitats, a més a més, d’una constant observació de l’entorn i una passió per la lectura, són les que l’han conduït a escriure.

    Maria CatalàLa seva primera novel·la, On reposen els somnis, és finalista el 2002 del Concurs de novel·la curta de la Universitat de Lleida, i apareix publicada el mateix any. El 2006 rep el Premi Serralada de Marina, convocat per la Societat Cultural Sant Jaume, de Premià de Dalt, amb el conte “En Gerard, en Llauna i en Pèls”.

    L’any 2011 publica la seva novel·la més ambiciosa fins al moment, Urpes de seda, en què recrea l’atmosfera de les colònies tèxtils, els carrers i la burgesia barcelonina a través de la història de Mar Castells, una rica hereva. La novel·la és traduïda el 2014 al castellà per Mercedes Gallego, amb el títol Garras de seda.

    A A les fosques (2014), novel·la absorbent i plena d’intriga, narra la misteriosa desaparició d’una alumna de l’IES Plaça dels Bous de Mataró. També és autora del llibre El alcalde de la Malena (2005), treball conjunt amb l’escriptor Antonio Sánchez Rueda, amb il·lustracions del pintor andalús José Vicente Corona.

    Ha col·laborat amb articles a revistes com Ébano i Sàpiens.

    Maria Català s’ha beneficiat de tres beques de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana per a fer cursos a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El 2018 publica la seva cinquena novel·la, Els amors fan l’amor (2018).

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Trobada amb l’autora Maria Català

    CARTELL-Buit-Lletres-en-viu_retallat

    maria-catalaLa darrera sessió del curs 2018-2019 del Club de Lectura La Crisàlide, que té lloc aquesta tarda a les 17.30 h, serà ben especial. I no només perquè la trobada tindrà lloc a la Sala Noble de la Casa Olivella, sinó també perquè els clubaires comptaran amb la presència de l’autora Maria Català. El llibre que els membres del club han llegit el darrer mes ha estat Urpes de Seda, novel·la en què es narra la història de la Mar Castells, rica hereva de la filatura Punt i seda.

    La Mar Castells és una noia “descol·locada en el temps i l’entorn”, que ni és ni vol ser una noia convencional. La novel·la no és només la història de la jove Mar, sinó també de la seva àvia, obrera d’una colònia tèxtil. Tot i tenir protagonistes femenines, l’autora reconeix que el personatges masculins tenen tant de pes com el de les dues dones. La història està ambientada als paisatges del Berguedà, a les colònies de la part alta del Llobregat, als carrers de Barcelona i als paratges de Cuba.

    Maria Català (Mataró, Maresme, 1949) ha estat professora de Primària en les especialitats de Socials i Naturals, català i anglès. Fins a la jubilació, ha compaginat l’ensenyament, l’educació dels seus quatre fills, la literatura i els viatges.

    Gràcies a les beques de la AELC, Associació d’Escriptors en LLengua Catalana, de la qual és sòcia, ha assistit a cursos de narrativa, novel·la, conte infantil i microrelats en la prestigiosa escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

    urpes de sedaL’any 2002, publica la seva primera novel·la On reposen el somnis. Tres anys després apareix El alcalde de la Malena, treball conjunt amb Antonio Sánchez Rueda. El 2011, publica Urpes de Seda i el 2014, A les fosques. L’any passat, 2018, va publicar la seva darrera novel·la fins al moment, Els amors fan l’amor.

    Maria Català és autora també de relats i contes, com ara, Aniversari feliç (Revista Valors, desembre 2016); Un tret a la foscor (Mataró és criminal, 2017) i La tieta (Passió pel conte, 2018).

    Ha estat finalista del Premi Joan Petit de conte infantil de Blanes 2017 amb L’aventura d’en Sushi i del Premi Vent del Port de Tremp 2018 amb Una butaca buida.

    La presència de la Maria Català en el Club de Lectura La Crisàlide s’inscriu en el programa Lletres en viu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en què col·labora la Institució de les Lletres Catalanes. Gràcies al programa Lletres en viu s’afavoreix el contacte entre els lectors i els autors de literatura catalana mitjançant la seva presència en les trobades als clubs de lectura d’adults que s’organitzen, fonamentalment, a les biblioteques públiques del país. La interacció que s’estableix entre els autors i els seus lectors els enriqueix a tots plegats, ja que els lectors coneixen l’autor de les obres llegides, poden resoldre dubtes i parlar dels personatges i del procés de creació de l’obra, i els autors tenen un testimoni de primera mà de la recepció de l’obra per part del públic lector.

    logos

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    En el cafè de la joventut perduda, Patrick Modiano

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 10 d’abril

    Iniciem el comentari d’aquesta novel·la tot comentant el contrast amb l’anterior, de John Irving, d’unes 500 pàgines; aquesta és una novel·la breu, totalment diferent. Teresa Rodríguez comenta que li ha agradat molt la protagonista, la Louki, una noia que pertany al grup de gent més aviat bohèmia que es reuneix en un cafè; així mateix, li ha sabut greu que al final se suïcidés.

    La Mercè Fernández comenta que és una obra de persones solitàries, on cadascú lluita per la seva llibertat. Remarca l’originalitat del personatge que fa d’apuntador: en un quadern, escriu els noms i les adreces dels habituals del cafè. També destaca com la Louki comença a buscar el seu destí vital mentre es troba sola, de nit, ja que la seva mare treballa d’acomodadora al Moulin Rouge.

    patrick modianoL’Anna Maria Montané ens explica que ha buscat informació sobre l’autor, Patrick Modiano, nascut el 1945, Premi Nobel de Literatura l’any 2014. Creu que l’autor ha fet una simbiosi entre ell mateix i la mare de la Louki, ja que ell mateix va viure aquesta experiència d’absència paterna. És un autor que desenvolupa tota una filosofia vital, la qual transmet en molts i variats personatges. De vegades, costa de lligar tot el que diu.

    L’Ana Jiménez opina que està bé aquest cafè parisenc, tant de “capital”, que aplega gent intel·ligent però, en tot cas, outsider. Tots els personatges tenen alguna cosa d’especial, i d’oculta. Es dona molta importància al record, ja que aquest cafè, en el moment que es narren els fets, ha desaparegut. Per tant, es tracta d’una mirada enrere, transida de nostàlgia.

    A Louki la marca la manca d’afecte, que és el que l’empeny a endinsar-se, tota sola, en el París nocturn. Ara bé, fins i tot quan es casa, segueix estant sola.

    La Rosa Llop comenta que, per a ella, es tracta d’un gran escriptor, capaç de lligar tots els personatges a través de retrats fragmentaris. Fins i tot el personatge del detectiu forma part d’aquest univers desolat, on domina la solitud de cadascú i l’anhel de llibertat. Hi ha una relació entre aquest anhel i l’activitat del passejant, que de fet desemboca en una recerca de la identitat.

    crisalideL’Evelia Casado veu que és una novel·la on la gent, en general, viu d’una manera “anormal”. La mare de la Louki, per exemple, està sola, i rep l’ajuda d’un mecànic amb qui es dedueix que tenen una relació afectiva. La noia, una flor solitària (22 anys), accepta de casar-se amb un home de 39, però l’únic que aconsegueixen és unir dues soledats. Deixa la casa, i és ell qui avisa el detectiu perquè miri de trobar la Louki. En la novel·la també apareixen hotels i pensions, espais “neutrals”, com el propi Cafè Condé que s’evoca en la història, llocs on la gent viu una bohèmia no pas daurada, sinó tan negra que pot desembocar en el suïcidi.

    La Mary Carmen Paredes explica que li ha encantat; és un autor que ja coneixia i que li agrada molt. Recorda la definició de “bohemi”: “Gent que viu al dia i no es preocupa del demà”. Remarca, també, l’aire de misteri de tots els personatges.

    Saludem la nova companya, Anamary Krmpotic, que de moment ha vingut d’oient, i ens acomiadem tot remarcant que el 26 d’abril farem la visita prevista al Palau de la Música, i que la propera sessió, la darrera d’aquest curs (8 de maig) comptarà amb la presència de l’autora, Maria Català.

    L’OBRA
    En el cafè de la joventut perduda

    En el cafè de la joventut perduda (2007) reprèn els temes de l’autor, l’obra literària del qual està construïda per dos temes principals: la cerca de la identitat (la seva i la del seu entorn) i la impossibilitat de comprendre els desordres i els moviments de la societat.

    En el cafè de la joventut perdudaAixò produeix un fenomen en què el narrador es troba gairebé sempre com a observador, patint i mirant de trobar un sentit als nombrosos esdeveniments que es produeixen davant seu, apuntant-ne els detalls i indicis que podrien esclarir i constituir una identitat. Modiano (o el seu narrador) es mostra de vegades com un veritable arqueòleg de la memòria, conservant i anotant fins al menor document, insignificant d’entrada, per tal d’aplegar informacions d’ell mateix, dels qui té a prop o de desconeguts. Algunes pàgines estan treballades de manera que semblen escrites per un detectiu o per un historiador.

    Patrick Modiano és el gran novel·lista de París de la segona meitat del segle XX. En el cafè de la joventut perduda ens situa als primers anys seixanta al cafè Condé, prop del Carrefour de l’Odéon. Aquest local representa una destil·lació de molts cafès reals, punt de trobada de la bohèmia literària i universitària.

    Hi trobem el record d’un París romàntic, romàntic per dolorós. Passeig per un París que hem vist en pel·lícules i llegit d’altres vegades, però tenyit de personatges histriònics, estranys; estranyament entranyables. Entre els personatges habituals del café Condé hi ha la Louki, i en les gairebé 140 pàgines de la novel·la assistim a la vida d’aquesta dona aparentment feble i estranya, una dona misteriosa que desapareix d’un dia per l’altre sense dir res.

    Modiano se serveix de diferents testimonis per anar refent les traces d’aquesta dona inquietant, que ha viscut una infantesa desassistida a Pigalle, un fracàs matrimonial i un amor secret. Amb En el cafè de la joventut perduda, passegem per una ciutat on passat, present i futur es donen perillosament la mà.

    L’AUTOR
    Patrick Modiano

    Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 30-7-1945) és un dels grans autors francesos vius. Novel·lista prolífic, l’any 1978 va obtenir el Premi Goncourt amb Rue des boutiques obscures. També ha publicat, entre d’altres, Una joventut (1981), Barri perdut (1984), Diumenges d’agost (1986) i La petita joia (1981), quatre novel·les que el lector/a pot trobar en català. Després de l’èxit d’En el cafè de la joventut perduda (premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007) i de la recuperació de Carrer de les Botigues Fosques (premi Goncourt 1978), Edicions Proa publica la seva nova i esperada novel·la, L’horitzó. El 2014 va obtenir el Premi Nobel de Literatura. Algunes novel·les seves s’han dut al cinema, i ha participat en el guió d’algunes pel·lícules, com ara Lacombe Lucien, de Louis Malle.

    El pare de Patrick, Albert Modiano (1912-1977), descendia d’una família de jueus italians d’origen sefardita que s’havien instal·lat a Salònica, d’on van emigrar a París. La seva mare era una actriu belga, Louisa Colpijn, també coneguda com a Louisa Colpeyn. Tots dos es van conèixer durant l’ocupació alemanya de França; es van haver d’amagar, es van casar el novembre de 1944 i, l’any següent, va néixer Patrick, el primer fill. La infantesa de Patrick Modiano va estar marcada per les absències contínues del seu pare, empresari que viatjava sovint, i de la seva mare, que feia gires. Patrick va estar molt unit al seu únic germà, Rudy, nascut el 1947 i mort deu anys més tard; aquesta mort va influir la trajectòria de Patrick, que va dedicar a Rudy totes les obres publicades entre 1967 i 1982.

    Patrick va estudiar a l’École du Montcel, a Jouy-en-Josas, al Collège Saint-Joseph de Thônes, a Haute-Savoie, i al liceu Enric IV de París, institució on va rebre classes particulars de geometria per part de Raymond Queneau, amic de la seva mare. Va acabar el batxillerat a Annecy, però no va iniciar estudis superiors. La trobada amb Queneau va ser crucial per a la carrera literària de Patrick Modiano, que va publicar la primera novel·la, l’any 1968, a l’editorial Gallimard després que Queneau en llegís el manuscrit. Des d’aleshores Patrick Modiano s’ha dedicat només a l’escriptura.

    El 12 de setembre de 1970 Modiano es va casar amb Dominique Zerhfuss, nascuda a Tunísia, amb qui ha tingut dues filles, Zina (1970) i Marie (1978). Modiano és un autor destacat de la generació de Pascal Quignard, Pierre Michon i Le Clézio, i com ells ha menat una vida independent i bolcada en la seva obra. El 9 d’octubre de 2014 va rebre el premi Nobel de Literatura.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’animal moribund, Philip Roth

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 13 de març

    Iniciem el comentari després d’unes qüestions prèvies: una possible sortida al Palau de la Música Catalana (escenari de la meva novel·la “La Casa dels Cants”, que vam llegir en un altre curs, i es comentarà en la Trobada de Clubs del 7 de juny), i la presentació dels premis Negroliva, a les 20h. a la Biblioteca Joan Oliva. Felicitem la nostra clubaire, Olga Fatgini, que va presentar un tens microrelat al concurs i que no va obtenir guardó per culpa d’un problema de comprensió de les bases.

    L’animal moribund, una novel·la tensa, dura, d’alt voltatge eròtic, ha estat rebuda amb rebuig per part de les primeres participants, Mary Carmen Paredes i Rosa Llop. Totes dues coincideixen que no els ha interessat gens; Mary Carmen ja havia intentat llegir aquesta obra en una ocasió, sense que li agradés; va llegir una altra novel·la de Roth, que tampoc li va agradar, i ara ho ha tornat a provar, amb el mateix resultat. Queda clar que ella i Roth són incompatibles! Tampoc el seu discurs de fons, que troba masclista, no li agrada gens. Rosa Llop coincideix que el tema de l’amor de l’home gran, 63 anys, amb la noia de 24 no li agrada, ni li transmet res.

    crisalideLa lectora següent, Patricia Lewis, té un parer molt diferent. El tipus d’escriptura li fa pensar en els anys 60, i ella que els va viure a l’Argentina els sent més pròxims també a Amèrica que no pas a Europa: un temps on dominà un pensament ple de referències a la llibertat personal, i també sexual, més enllà de la família clàssica. Hi veu individualisme, bellesa, i també fantasies eròtiques. Entén l’atractiu que un home com en David Kepesh, el protagonista –un professor universitari, que apareix fent crítica literària en un programa de televisió, ben situat, que parla bé i és sensible a la bellesa juvenil de les alumnes- pot desvetllar en algú com Consuela Castilla, la noia cubana, refinada, de bona família, molt bella. Considera, també, interessant el contrast amb Kenny, el fill d’en David –a qui el pare va abandonar, deixant-lo amb la mare, per anar-se’n a perseguir la seva llibertat personal-, un home molt més conservador, que tanmateix també té una amant, però és tan responsable que vol conèixer els pares de l’amant.

    L’Anna Maria Montaner destaca les referències culturals i filosòfiques que es mostren en tota la novel·la, on es parla d’estoicisme i d’hedonisme, de tendresa i de passió, de vellesa i de mort. La troba una lectura profunda, i molt humana. Les casualitats de la vida uneixen i separen els protagonistes. Destaca la frase segons la qual en tota persona humana, serena, etc., hi ha una segona persona d’un comportament més inesperat o irracional, en el llindar amb la mort i les obsessions. Troba que la cita inicial revela una certa culpabilitat, i remarca les contradiccions entre el bé i el mal.

    En Ramon Also ha trobat que és una novel·la interessant. De primer li va semblar una novel·la eròtica, com les de La sonrisa vertical, però després va trobar que acabava parlant, de fet. De l’amistat. La Consuela, la noia protagonista, és de fet una deessa de la bellesa, però l’acaba perdent. També destaca el paper de l’amic, en Daniel.

    La Sole Marsal, encara que no és el seu tipus de lectura, troba que és un llibre que atrapa, perquè tracta molts temes i té un final punyent.

    L’Enriqueta Olivar destaca que el sexe tingui un paper tan dominant i descordat, fins i tot exagerat: un home de 62 anys que pugui tenir dues amants simultànies, i també es masturbi, el troba fantasiós. En Ramon ens recorda que hi ha “pastilletes”, i en conjunt pensem que en Roth ha alliberat les seves fantasies de seductor, en un rol que recorda Woody Allen, també de família jueva…

    L’Enriqueta troba que David, el protagonista, no s’enamora de la Consuela, ni de cap noia sinó que les utilitza per al seu plaer personal. Quan ella es posa malalta (càncer de pit) deixa de veure-la, no s’hi interesssa. La decadència física i la vellesa, que tant el preocupen, que precisament conjura amb el lligam amb les noies més joves, no formen part del seu imaginari. No va ajudar la dona, i tampoc ajudarà la Consuela. Tampoc no està d’acord amb la cita que “el sexe és el poder més gran”.

  • Tràiler d’Elegy, d’Isabel Coixet, basada en la novel·la de Philip Roth:
  • La Joana, que ocuparà la plaça lliure que ha deixat Mercè Porta, companya de tants anys, ara allunyada per motius horaris, s’ha sentit atreta sobretot per la manera de narrar de Philip Roth. Veu en la novel·la la descripció d’una societat on es valora sobretot l’hedonisme, i que és un tret intrínsec del protagonista: el sexe, la bellesa, la recerca de la llibertat personal. Vincula sexe i cultura per atreure les noies, però sobretot, se’n vol anar al llit amb elles, gaudir-ne sense més complicacions.

    A la Mercè Fernàndez li ha agradat aquest retrat d’un seductor, que busca el plaer que les dones li donen (fins i tot amb certa pugna entre elles), i que tot d’una s’enamora d’una, la Consuela, i és ell qui s’hi veu lligat amb una certa dependència. Experimenta per primer cop la gelosia i no se sap com podria acabar –arriba a l’extrem d’humiliar-se, llepant-li les cuixes quan té la menstruació-, però el seu amic li recomana que se n’allunyi.

    La Teresa Rodríguez li ha agradat aquesta novel·la potent i veu també aquesta posició d’un cert domini de la Consuela: tindrà el seu cos, li diu, “però a mi no em tindràs”. Destaca, així mateix, el contrast amb el personatge del fill.

    A la Teresa Ventosa li ha agradat sobretot la manera de relatar, que s’adreça a algú que sembla el lector/a, però que en el fons creu que és a si mateix,. El protagonista, però, el troba una mica exagerat.

    L’Olga Fatgini destaca també aquest recurs de novel·la explicada al lector/a, la sensació d’història que algú explica a algú altre. Destaca la trobada amb el fill, quan ja és més gran i ja entén més coses. També parla de la presència d’un volum de bibliòfil, que David exhibeix com un reclam cultural, però que en el fons persegueix la seducció.

    Evelia Casado, finalment, també ens parla d’aquest seductor, que captiva per la sapiència, per la manera d’estar, per la conversa. Ella creu que sí que existeix. La Consuela, d’altra banda, és diferent de les altres noies: vesteix com una secretària, mai no du texans. Ella es deixa estimar; ell té una actitud de caçador, que acabarà essent “caçat”.

    Coincidim a destacar el punyent final de la novel·la, quan l’encarnació de la bellesa i de la joventut és presa inesperada de la malaltia i de la mort, que li robarà allò que més apreciava en David del seu cos: un pit, a causa del càncer de mama. Aleshores tornarà a trobar el seu professor/amant, perquè li faci fotografies en record del que està a punt de perdre.

    L’OBRA
    L’animal moribund

    Roth va ser un novel·lista total i lliure. En les seves novel·les, va relatar i explorar, sense cotilles morals ni filtres ideològics, l’ésser humà en tota la seva complexitat. animal moribund En els seus personatges, hi conviuen l’obscenitat salvatge i la tendresa (Mickey Sabbath a El teatre d’en Sabbath), la noblesa i la tragèdia (el suec Levov a La pastoral americana), l’egoisme i el desig més entregat (David Kepesh a L’animal moribund)…Les maneres tan diferents com va abordar el sexe, un dels seus temes centrals, demostren la grandesa tentacular de Roth.

    L’animal moribund és una història de sexe total, descordat, entre un professor universitari que voreja la setantena i que no pas per casualitat, es diu David Kepesh, com el protagonista d’El pit, i una seva alumna, la Consuela Castillo, de vint-i-quatre anys, filla de cubans benestants exiliats. Força més breu que les novel·les anteriors, l’obsessiu encaterinament del vell professor per la noia es transforma en una gelosia infinita, que voreja la paranoia quan intueix que la pot perdre.

    Isabel Coixet, a Elegy (títol d’una novel·la de Roth, del 2006) explica el contingut de L’animal moribund (2001). El vell i voluptuós professor Kepesh és una veu narradora que es confessa. Quan la mort apareix, Kepesh no té altre remei sinó el de rendir-se i admetre que la nostra vida, si més no la vida de tots aquells que van tan sols a la recerca del plaer, no és altra cosa que una manera com una altra de bandejar el nostre ineludible deure, el d’adorar el final ineludible de la vida. Kepesh acaba pagant el seu deute de tendresa voluptuosa amb la mort. I després calla. Calla i espera en silenci.

    L’AUTOR
    Philip Roth

    Philip Roth (1933-2018). Llicenciat el 1958 en Literatura anglesa, fou professor a Chicago mateix, on havia conegut Saul Bellow, que fou el seu mestre literari. El 1960 es publica el seu primer llibre, el recull de contes Goodbye, Columbus, amb el qual aconsegueix ja el National Book Award, i el 1962 la primera novel·la, Letting go. La fama li arriba amb el seu quart llibre, Portnoy’s complaint (El trastorn de Portnoy,1969), novel·la protagonitzada per Alexander Portnoy, un jueu obsessionat pel sexe, qui relata totes les seves experiències a un psicoanalista. Philip RothEn ella es troben les claus de la producció posterior de Roth: la recerca de la pròpia identitat, la sexualitat com a motor vital i un humor sarcàstic, prenent, tot sovint, com a material argumental de partida fets autobiogràfics.

    Així, l’èxit de “Portnoy’s” el dugué a una crisi que quedà reflectida en els seus següents llibres, com ara el relat The breast (El pit, 1972) en el qual el protagonista es transforma en un enorme pit de dona. Amb The ghost writer (L’escriptor fantasma, 1979) inicià el cicle Nathan Zuckerman, “àlter ego” de l’autor, i que, tant com a protagonista, coprotagonista o narrador per interposició, apareix en vuit novel·les de Roth.

    Després de l’obra mestra Patrimony. A true story (Patrimoni. Una història autèntica, 1991), publicà dos títols que inicien un nou enfocament temàtic en la seva obra: Sabbath’s theater (Teatre de Sabbath, 1995) i American pastoral (Pastoral americana, 1997).

    La línia iniciada amb “Sabbath’s theater” s’ha anat perllongant en les seves darreres novel·les: The human stain (La taca humana, 2000), The dying animal (L’animal moribund, 2001) i Everyman (Elegia, 2006). La línia de reflexió sobre el passat recent del país es troba a I married a communist (M’he casat amb un comunista, 1998) i The Plot against America (2004).

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’Avinguda dels misteris, John Irving

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 6 de febrer

    La impressió primera, en arribar al Club, és que aquesta gruixuda (més de 600 pàgines) novel·la de John Irving ha estat una menja difícil de pair per a la majoria de lectores. Sabent que és un autor de gran èxit, i que les seves obres sempre contenen una reflexió més enllà del “best-seller”, sondejo si el disgust ha vingut per la llargària, pel tipus de temàtica o per la forma. Una de les lectores més fidels del club, la Mercè Porta –que enguany ens deixa- m’adreça cap a l’únic lector, en Ramon Also. Esperançada, li demano que ens transmeti la seva impressió lectora: “L’he deixat a mitges! No m’ha interessat gens, no m’ha aportat res, l’he trobat una ximpleria…”. De primer no ho entenc, i alço els ulls cap a la Mercè, que somriu: era una ironia! Tothom riu, i comencem la roda.

    L’Anna Maria Montaner explica que l’ha trobat bastant interessant, amb temes profunds, bé que molt diversos: la religió, la misèria dels nens quue viuen a l’abocador d’Oaxaca, a Mèxic, vist com una metàfora de la porqueria del món. Però també massa complicat, amb constants referències a la realitat i el somni, fins al punt que al final no sabem si el que passa és cert o és un somni del protagonista, Juan Diego, una mena d’alter ego de l’autor, que s’hipermedica. També les frases són enrevessades, amb diàlegs difícils.

    crisalideA Rosa Llop, com a en Ramon, no li ha agradat res: ni el relat, ni l’estil, ni la forma.

    A l’Evelia Casado li ha fet la impressió d’un gran despropòsit, que respon a la pregunta de “Què es pot aconseguir?”. Li ha interessat el relat de la vida a l’abocador, on els protagonistes, la Lupe i en Juan, els dos germans, saben extreure motivació vital bo i guardant els llibres, estimant els gossos (que cremen, perquè no se’ls mengin els voltors), aferrant-se a l’ajut de personatges singulars com l’Hermano Pepe o l’Home Papagai, el jesuita que acabarà enamorant-se d’un transvestit, la Flor (a qui ja havia conegut en la seva joventut). Tots dos aniran a viure a Estats Units, on es casaran, i adoptaran en Juan Diego, a qui salven així d’una possible mort en el circ on ell i la Lupe aniran a raure. La Lupe, a més, sap llegir el pensament.

    La Josefa Fonollosa comenta que és el personatge que més li ha sorprès, aquesta nena prodigiosa. Li ha estranyat la constant reiteració dels noms i cognoms, i destaca la dificultat de l’estructura, composta per un constant anar i venir entre el present i el passat. Mai no es veu on vol anar a parar l’autor, que barreja les escenes i reflexions sobre el sexe, la religió i els medicaments.

    L’Olga Fatgini creu que no és el millor llibre de l’autor, encara que el troba original, ja que fa sortir els personatges en somnis. També elogia la denúncia de la vida dels nens a l’abocador, vista amb gran realisme, i la visió de la verge de Guadalupe. Pel que fa als somnis, també hi ha dos personatges molt especials, mare i filla, Míriam i Dorothy, que recorren la novel·la. Li ha agradat perquè posa molt en evidència el sofriment de la canalla.

    A la Teresa Rodríguez li agrada la parella formada per l’Eduard Bonshaw i la Flor, especialment la tendresa que es manifesten quan tots dos es posen malalts de la SIDA. Destaca el sacrifici que fa la Lupe, que es deixa matar pel tigre del circ –que anomenen El Hombre- per tal que l’Eduard i la Flor adoptin en Juan. També remarca el duel, que travessa la novel·la, entre la Verge Maria –el “monstre Maria”, se’ns diu, remetent a una estàtua gegantina que hi ha a l’església on van els nens- i la Verge de Guadalupe, vista com una deessa indígena.

    La Teresa Ventosa n’ha llegit una part, i en destaca la constant variació entre realitat i somni.

    La Mercè Porta remarca la figura dels dos germans, Juan Diego i Lupe: en Juan és un nen lector de l’abocador, la Lupe és una nena que no parla bé, no se l’entén. En Juan l’ha de traduir constantment, i en traduir, de vegades li endolceix l’expressió. La germana salva el germà. Las_normas_de_la_casa_de_la_sidraD’altra banda, l’ha trobada una novel·la excessiva, forassenyada, inquietant i reiterativa (sempre surt la religió, la literatura…). Li ha interessat la història de la infantesa, però no li agraden els personatges de la mare i la filla, seductores, que no s’acabenn de nostrar ni d’entendre. També hi troba massa escenes del viatge a les Filipines, massa avions, taxis, medicaments…Destaca la figura d’en Clark French, l’escriptor d’èxit, exalumne d’en Juan Diego: optimista incurable, catòlic.

    L’Ana Jiménez l’ha trobat un llibre difícil, sobretot al principi. En destaca els temes de l’emoció, l’amor i la cura; els personatges del germà Edward i la Flor, així com el Hermano Pepe, amunt i avall amb el seu Volkswagen escarabat. També justifica el viatge d’en Juan Diego a Manila, per complir el jurament que li va fer a un “hippy” bo que va conèixer en l’època de l’abocador, que aniria a visitar la tomba del seu pare, mort en la guerra. Troba que tracta massa temes: la medicació, la religió, la malaltia, el desig; de vegades, té la sensació d’una presa de pèl.

    La Mercè Fernández l’ha deixat per la meitat: tanmateix, tenia inquietud pel protagonista. Destaca la mirada de l’escriptor que busca històries (la dona de Lituània, una història que queda incompleta), o la història els nens, amb la problemàtica sobre la veu de la Lupe, que també té la seva mare. Remarca la figura de la mare, la prostituta i senyora de la neteja, que a la seva manera es preocupa pels fills.

    A l’Enriqueta Olivar, malgrat els problemes de vista, li va agradar el que va llegir: la mirada sobre els nens de l’abocador, ofegats en la misèria i la brutícia, però llestos, lectors, fins i tot clarividents.

    Concloem amb una animada tertúlia on conversem sobre John Irving, la seva prolífica obra i els excessos que, de fet, són marca del seu estil, al mateix temps virtut i defecte, encara que en aquesta ocasió, com també ha remarcat la crítica, potser ha exagerat la manca de contenció. Llicència d’autor de fer-ho, i llicència dels lectors i lectores, naturalment, de constatar-ho!

    Hi ha un moment, tanmateix, on en John Irving es refereix a dos tipus d’autors: Juan Diego i Clark French: “En Clark volia canviar el món: escrivia amb una missió, amb un objectiu en concret. No li agradava ni surar, ni nedar com un gos; era com viure en el passat, com no anar enlloc. En Juan Diego vivia en el passat, revivint, en la seva imaginació, les pèrdues que l’havien marcat”. I ens preguntem qui dels dos és John Irving, o si possiblement, és tots dos alhora, ja que ell es ha creat.

    L’OBRA
    L’Avinguda dels misteris

    A L’Avinguda dels misteris (Avenue of Mysteries), l’escriptor d’Exeter posa de nou la seva portentosa imaginació al servei de les obsessions que el caracteritzen: la creença i la descreença religiosa, l’escriptura i els escriptors, els nens orfes, les persones poc comuns i, sobretot, el sexe. Tots els temes que donen sentit i raó a la seva narrativa, a la seva manera de veure, d’interpretar i de descriure el món.

    Els personatges irvingians —com els de Charles Dickens— no són mai simples miralls que reflecteixen la natura o la vida que els envolta, sinó que són forjadors, són elements generatius, que, empesos per la força dels seus caràcter, creen, recreen i conformen la vida; no contemplen o es deixen posseir per la vida, sinó que, volent o no —i, sovint, sense voler-ho: lluitant per desfer-se del seu fat: “estava marcat per un aura de fatalitat” (pàg. 628)—, la posseeixen i la fan seva, la condicionen; per allí on passen, deixen petja; esculpeixen la seva vida i la modelen, encara que sigui a contracor. Són actius, decisius —creadors, sovint destructors (o deconstructors, si preferim dir-ne així) de la realitat.

    avinguda dels misterisEn aquest cas, els protagonistes són en Juan Diego i la Lupe, dos mig germans que s’han criat en un abocador d’escombreries d’Oxaca i s’han destacat dels seus companys per la seva excepcionalitat: ell “llegeix millor que els nostres alumnes, i […] n’ha après sol” (pàg. 119); ella —segons el meu parer, la figura més atractiva i apassionant del llibre— “llegia el pensament. Sabia què pensaves —a vegades, també sabia més coses que tu” (pàg. 19). Serà ell qui, ja gran, convertit en un novel·lista famós, quan fa un viatge a les Filipines, s’endinsarà en un viatge al seu passat, al temps de la infantesa, a aquell moment transcendental —“El passat era on vivia amb més confiança, i amb la sensació més segura de saber qui era” (pàg. 147)— que acabaria determinant per complet de la seva existència: “el passat l’envoltava com els rostres en una multitud” (pàg. 462). I a mesura que avança la novel·la, en una intriga inquietant, plena de sorpreses, secrets i misteris, que se’ns va presentant amb comptagotes i desordenadament —“no pots escollir la cronologia del que somies, ni l’ordre dels esdeveniments amb què recordes algú” (pàg. 493)— s’anirà desvetllant què succeí a Mèxic tants anys enrere. S’anirà aclarint quin fet, quina de les múltiples col·lisions —“al món d’en Juan Diego sempre saps quan s’acosta la col·lisió” (pàg. 299)— que han san sacsejat la seva vida, relacionada directament amb la seva mig germana va desencadenar la seva marxa als Estats Units.

    Una història que, com acostuma a succeir amb les del seu autor, et manté aferrat al llibre, narrada amb gran talent, però que, segons el meu parer, tal i com ell mateix sembla reconèixer referint-se a un aquari —“Era excessiu. […] Passava de la ratlla” (pàg. 219)—, resta (massa) marcada per la desmesura, per l’excés, per la manca de contenció; tot o gairebé tot és fora de norma o de mida, amb la qual cosa la versemblança se’n ressent. Talment com si Irving s’hagués volgut alliberar dels seus dimonis interiors —el sexe i la religió, per damunt de tot: “La religió està a mig camí entre la por i el sexe” (pàg. 295)— i que els seus dimonis l’haguessin vençut; o, si més no, que haguessin vençut (o pogut més) que la novel·la, convertint-la més en una catarsi que en una obra d’art.

    (Maurici Serrahima, El Punt-Avui, 2016)

    L’AUTOR
    John Irving

    John Winslow Irving (Exeter, Nou Hampshire, 1942) és un escriptor estatunidenc, autor de nombrosos bestsellers i guionista guanyador d’un Oscar. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de New Hampshire i el 1963 es va traslladar a Viena, on va passar dos anys en l’Institut d’Estudis Europeus. johnirvingEntre 1965 i 1967 va escriure la seva primera novel·la, Setting Free the Bears, a la que seguiria The Water-Method Man, però amb l’aparició de The World According to Garp (1976) va aconseguir l’èxit i la fama tant als Estats Units com en les múltiples llengües a les quals va ser traduïda. Des de llavors, la crítica i el públic han aclamat cadascuna de les seves obres: The Hotel New Hampshire; The Cider House Rules; A Prayer for Owen Meany; A Son of the Circus i, especialment, A Widow for One Year. Irving ha recreat així mateix les seves experiències personals amb l’escriptura i el cinema en dos volums, The Imaginary Girlfriend i My Movie Business. Autor de The Fourth Hand (2002).

    Diversos llibres de Irving, així com moltes històries curtes que ha escrit han tingut com a escenari la Phillips Exeter Academy d’Exeter (Nou Hampshire), on Irving va créixer com el fill d’un professor de la Universitat d’Exeter, Colin F.N. Irving (1941), i nebot d’un altre, H. Hamilton “Hammy” Bissell (1929). Tant Irving com Bissell, i altres membres de la comunitat de Exeter, apareixen disfressats d’alguna manera en diverses de les seves novel·les. Irving va estar al programa de lluita d’Exeter sota l’entrenador Ted Seabrooke; la lluita té un lloc prominent en molts dels seus llibres. També va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat l’any 2000 pel seu guió de The Cider House Rules.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Joana E., Maria-Antònia Oliver

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 de gener

    Es casa amb el fill, oi?”, pregunten la Patrícia i la Josefa, només d’arribar. Encara que “Joana E.” és un títol ja conegut, fins i tot alguna pacient lectora de La Crisàlide n’ha fet una i dues relectures, és un text que no deixa de sorprendre.

    Mercè Porta inicia l’anàlisi comentant aquesta enginyosa estructura de l’obra: assistim a una explicació de la història al mateix temps que, capítol rere capítol avança la cerimònia del casament a la catedral de Palma. La intriga no es resol del tot fins al final, encara que n’anem tenint pistes. També destaca la varietat dels personatges secundaris: en Bernadet, Madò Bel, en Miquel, la tieta Carme, el pare i la mare, el doctor Lligorra…

    La Patrícia Lewis elogia l’estil, fet de pinzellades, i troba que la mare de la Joana era una dona molt moderna. També retreu la malignitat de la tieta Carme.

    Per a l’Evelia Casado, en la novel·la hi ha una descripció de la vida. Tot el que envolta Joana desapareix; tot el que tenia tendeix a evaporar-se. Hi ha alguns personatges benèfics que la protegeixen: el Pastor Gaetà, i la Dida Maciana. En moltes èpoques, la Joana simplement sobreviu. A la llarga, aconsegueix la independència econòmica.

    crisalideMaria Teresa Rodríguez diu que li ha agradat molt. Per a la Josefa Fonollosa, en canvi, ha resultat un llibre un xic dificultós per la parla mallorquina, encara que li ha agradat d’anar-la reconeixent, i ha trobat fantàstic que fos bastant curt.

    L’Enriqueta Olivar no ha pogut llegir-lo tot, però se l’ha comprat per tenir-lo, de tant que li ha agradat: l’esment de la infantesa, amb les ensaïmades de Joan de Can S’Aigo, la manera com es parla de la malaltia d’en Bernadet, la manera de redactar, amena i ràpida. Creu que la mare de la Joana fou una pionera en la seva llibertat de viure, de viatjar, etc.

    La Pilar Masdeu, que ha llegit tres vegades la novel·la, segueix trobant-la molt bé. La Rosa Llop troba que els personatges componen un fresc enverinat, una mica increïble, especialment en el tema del casament que el vertebra.

    A l’Ana Jiménez li ha agradat molt, especialment l’esment de Jane Eyre, amb qui en certa manera s’identifica la Joana E. (a part del joc amb les inicials). A la Patrícia, com ja ha dit, li ha agradat molt i no ha trobat dificultats amb el lèxic mallorquí, malgrat que ella és argentina.

    La Mary Paredes també la troba una bona novel·la, de lectura fàcil i estructura encertada, que proporciona un bon gaudi. La Joana la veu com un personatge contradictori, de vegades molt activa, de vegades deixant-se arrossegar. A la Teresa Ventosa també li ha agradat molt, troba que és una obra que enganxa. La Mercè Fernández hi ha vist una manera original, encertada, d’explicar una vida molt complicada. Remarca l’originalitat d’alguns personatges, com el doctor Lligorra, entre asexuat i avariciós. També ens ve a veure, d’oient, Paquita Puig.

    Tanquem la tertúlia preguntant-nos si la novel·la deu ser realment la biografia de Joana E. o es tracta d’un personatge literari, i ens fem el propòsit de demanar-ho a l’autora, Maria Antònia Oliver (recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes), a veure si s’anima i ens respon!

    L’OBRA
    Joana E.

    JOANA E. toca el tema dels canvis socials en la postguerra amb la història de Joana, una dona que retrata la societat de l’època a Mallorca.

    Joana E. és la protagonista de la novel·la, que fa un recorregut biogràfic per la vida del personatge. L’autora, a l’inici de l’obra, escriu una nota en la qual ens explica quina ha estat la veritable història d’aquesta novel·la. Maria Antònia Oliver va conèixer la Joana a Barcelona, el 1979. Joana EEn aquell, moment la Joana tenia 69 anys i li va explicar la seva història personal. L’autora va decidir escriure un llibre. Després de començar en dues ocasions la novel·la i abandonar-la abans de finalitzar-la, la Maria Antònia, l’any 88, va rebre la visita de la Joana, la qual li va dir que estava malalta i que li quedava poc temps de vida, i que havia pensat passar els seus últims dies a Londres.

    El desembre d’aquest any, el mateix dia que moria el pare de l’autora, va morir la Joana a Londres. Aleshores l’autora va començar de nou amb la novel·la però escrivint-la en primera persona, com si la pròpia Joana E ens expliqués la seva historia. Diu l’autora que només ha garbellat els records de la protagonista i s’ha limitat a reproduir amb el seu llenguatge i les seves expressions tot el que la Joana E li va explicar, canviant el nom dels personatges, menys el de la protagonista, i les professions i el lloc on transcorrent els fets. Per tant estem davant d’una història real.

    L’obra està narrada en primera persona, com si fos una autobiografia. Predomina el relat més que no pas les descripcions i els diàlegs. És un relat dramàtic i trist, per les fatalitats a les quals a d’enfrontar-se la protagonista durant el transcurs de la seva vida. Constantment hi ha reflexions i comentaris que deixen entre veure idees sobre la vida, la llibertat, la societat del moment i l’honestedat. És rica quant a reflexions, sentiments i valors humans. Escrita en un mallorquí dolç, l’estil és clar i directe. Trobem moltes paraules dialectals, com al·lot, bordegassa, monpare, acalar el cap, sa loquenca, casa dels amitgers, misser, etc.

    L’AUTORA
    Maria Antònia Oliver

    Maria Antònia Oliver Cabrer (Manacor, Illes Balears, 4 de desembre del 1946) és una destacada escriptora mallorquina en llengua catalana, resident a Barcelona des de 1969. És principalment coneguda per la seva producció novel·lística i de narrativa breu, però també ha conreat la traducció (al català i castellà), l’assaig literari, la literatura infantil, la dramatúrgia i el guionatge. El 2007, després de 46 anys de publicacions i un nombre de premis que avalen la seva trajectòria, guanyà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És una de les escriptors capdavanters de la generació literària dels 70 (igual que el seu marit, Jaume Fuster), s’inicià en la literatura amb novel·les centrades en la problemàtica de les transformacions de la societat a Mallorca, amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

    M Antonia OliverLa seva narrativa és variada i dona un protagonisme especial a la dona. Una de les seves produccions més destacades és dins el camp de la novel·la negra, en què produeix la sèrie de la detectiva mallorquina fincada a Barcelona, la Lònia Guiu, i que toca temes de crítica social en un ambient trepidant. També en el camp de la crítica social, una de les seves obres més poderoses és Joana E. (1992), amb la qual guanyà el Premi Prudenci Bertrana.

    En el camp de la narrativa breu, forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs i també té sis reculls de narrativa breu, un dels quals és el volum L’illa i la dona (2003), amb una selecció d’obres anteriors. Després de publicar Joana E. (Premi Prudenci Bertrana 1991), la Institució de les Lletres Catalans, de la Generalitat de Catalunya, la va proposar ser “Escriptora del mes”, la qual cosa li va donar l’oportunitat de recórrer, durant trenta dies, els Països Catalans, i de contactar directament amb part del seu públic. El 1995 va publicar Amor de cans (Premi Llorenç Vilallonga de Ciutat de Palma) i va començar una nova novel·la, que no acabaria fins més tard.

    Al juliol de 1997, li van haver de trasplantar el cor. Aquesta operació li va suposar un llarg període de silenci, silenci que es va perllongar perquè, el 31 de gener de 1998, va morir el seu company Jaume Fuster, la qual cosa la va incapacitar per tornar a escriure. Les paraules no li eren amigues, com deia ella mateixa en una entrevista amb motiu de l’aparició de Tallats de lluna, a l’octubre del 2000, el títol de la novel·la que havia començat cinc anys enrere. Al final d’aquesta novel·la hi ha una llarga nota d’agraïment als amics i amigues que l’han ajudat a viure i a tornar a escriure.

    Ha col·laborat en publicacions com ara El Correo Catalán, Serra d’Or, Canigó, Cairell, Amb Potes Rosses, Diari de Barcelona i l’Avui. En col·laboració amb el fotògraf Toni Catany publicà el llibre reportatge Les illes (1975). Com a traductora d’anglès, francès i italià, ha traduït al català obres de Virginia Woolf, Robert Louis Stevenson, Mark Twain i Herman Melville (la seva versió de Moby Dick mereixé el Premi Literatura Catalana de la Generalitat el 1985), entre d’altres, i també ha traduït obres al castellà.

    Les seves obres, al seu torn, han estat traduïdes l’alemany, anglès, castellà, francès, italià, neerlandès i portuguès.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’escultor de Déu, Vicenç Aguado

    LA TERTÚLIA, L’AUTOR I L’OBRA
    Dimecres 12 de desembre, Vicenç Aguado, L’escultor de Déu

    En aquesta sessió, la darrera de l’any 2018, La Crisàlide també es va vestir de festa per rebre l’escriptor vilanoví Vicenç Aguado, catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Barcelona, autor també de contes infantils –un d’ells inspirat en el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú- i bon usuari de la Biblioteca Joan Oliva, on, segons la nostra directora, Teresa Forcadell, va trobar inspiració per a la novel·la que avui ens ve a comentar.

    portada Escultor de DéuConvidat per la Institució de les Lletres Catalanes, vam celebrar la sessió a la planta baixa de la Biblioteca, per tal d’obrir-la a d’altres lectors i lectores, encara que s’ha de dir que el gruix del públic van seguir sent els membres de la Crisàlide, acompanyats del periodista Jaume Planes, del butlletí La Fura, que estava fent un reportatge sobre els Clubs de Lectura.

    Teresa Forcadell va obrir l’acte, saludant els assistents i fent una amabilíssima presentació d’aquesta cronista. Tot seguit, jo mateixa vaig presentar en Vicenç Aguado, que va ser el guanyador de la primera edició del concurs de Microrelats de gènere negre, el NegrOliva, amb un relat sobre Els escuts de la plaça de la Vila. I, finalment, en Vicenç va agafar la paraula i, amb l’ajut d’un powerpoint, va explicar-nos tot el procés d’elaboració i els apartats principals de la seva primera novel·la, L’escultor de Déu, mentre anava rebent els comentaris i valoracions del públic lector.

    Novel·la de gènere històric, l’autor va voler reivindicar una part singular de la nostra història i de la nostra comarca. Vinculat al poble de Vilosell com a destí de vacances, Aguado va interessar-se per la figura de l’escultor medieval Jordi de Déu, que hi havia viscut, i va estudiar a fons la figura d’aquest artista, responsable de gran part de la realització de les tombes del panteó reial del Monestir de Poblet, erigit a instàncies del rei Pere III el Cerimoniós, i que hostatja les restes de l’antiga dinastia del Casal d’Aragó.

    Li va semblar que la seva vida, tota la seva figura, podia ser perfectament objecte d’una novel·la com la que hem llegit, i on així aconseguia unir dues passions: la investigació històrica i la reivindicació del territori. A mida que avançava en l’estudi d’en Jordi de Déu, l’autor va necessitar acotar el camp literari, i, així mateix, crear alguns personatges nous. D’aquesta manera, el personatge de la muller d’en Jordi, la Cesca, és fruit de la seva imaginació. Només en sabia el nom, Francesca, i va decidir que fos una esclava d’origen, ja que sovint les esclaves rebien el nom dels amos, i la dona d’en Jaume Cascalls, amo i mestre d’en Jordi de Déu, es deia Francesca. Aquesta i altres aportacions personals de l’autor, a part de l’atractiva i documentada presentació de la novel·la, va fer que tots plegats gaudíssim d’una sessió diferent, que ens va deixar moltes ganes de visitar els llocs proposats per Vicenç Aguado, així com de llegir la seva pròxima novel·la que, segons ens va dir, ja té entre mans.

    Vam acomiadar-nos, doncs, fins a la propera sessió, on comentarem Joana E., de Maria Antònia Oliver.

    Entrevista amb l’autor. El punt avui (Lleida, 28/01/2017) David Marín.

    Qui va ser Jordi de Déu?

    Va ser un escultor molt important del gòtic. Vaig conèixer la seva història i em va captivar, fins al punt que n’he acabat fent una novel·la. Va viure a finals del segle XIV i principis del XV. El van capturar a Sicília tropes de Pere el Cerimoniós i el van vendre com a esclau a Barcelona. El va comprar un escultor que treballava a Lleida, Jaume Cascalls, que li va ensenyar l’ofici, fins al punt que es va convertir en un dels escultors més importants del gòtic català, amb treballs a la Seu Vella, al panteó reial de Poblet i a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.

    I a través d’ell, fa un retrat d’una època.

    El personatge és un esclau estranger que arriba a la Catalunya de finals del segle XIV i això em permetia veure, a través dels seus ulls, la societat d’aquella època, les seves contradiccions. A més, era un moment molt interessant en la història de Catalunya: la guerra amb Castella, el regnat de Pere el Cerimoniós, el naixement de la Generalitat.

    I de Lleida.

    crisalideTambé de Lleida. El que volia era fer un relat sobre el territori. De Sicília, de Lleida, amb la construcció de la Seu Vella; de Poblet, de Barcelona. I tot això a través d’un personatge que va conèixer totes les cares de la nostra societat, des del món més humil i marginal dels esclaus fins a les intrigues dels palaus i les pugnes entre els nobles, les persecucions dels jueus, etc. I tot això a través d’un personatge que va variant al llarg de la novel·la, amb sentiments d’humiliació, de superació, de recerca de la seva llibertat.

    Fins a on arriba la ficció i la realitat, en la novel·la?

    És una trama de novel·la però amb molts elements reals. De fet, algunes de les coses que semblen més inventades van ser reals, com la pròpia experiència del personatge, la seva estada en una presó al castell de l’Espluga de Francolí per uns motius poc clars, però jo hi especulo amb una de les versions, una mort tràgica d’un monjo al monestir de Poblet, entre d’altres.

    Els personatges històrics també hi apareixen novel·lats.

    Hi poso la meva visió personal sobre aquella època, però a partir de fets històrics. El rei Pere el Cerimoniós el dibuixo com una persona obsessiva, molt centrada en els detalls, en tots els àmbits. També en les escultures. Tenia aclaparats els escultors! Era, a més, una època de progrés, en què es va construir molt. Les lluites de poder, la corrupció, les intrigues, van ser reals i les exploro a través d’una trama fictícia.

    S’ha hagut de documentar molt?

    Sí. Fins al punt que la recerca m’ha fet localitzar obres que no estaven documentades, com les que tenia al Vilosell. He parlat amb mestres picapedrers que m’han explicat què significa treballar escultures com ho feien al segle XIV i XV, també amb restauradors de pedra i pintura mural. I suposo que apareix la meva passió pel patrimoni, sobretot el que tenim al conjunt del país. A vegades a la literatura històrica li costa sortir de Barcelona.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Trobada amb l’escriptor Vicenç Aguado a la Joan Oliva

    La sessió de desembre del Club de Lectura La Crisàlide serà ben especial ja que els clubaires comptaran amb la presència de l’autor del llibre que han llegit al llarg del darrer mes. El proper dimecres 12 de desembre a les 20 h, l’escriptor Vicenç Aguado parlarà de la seva primera novel·la, L’escultor de Déu, a la biblioteca Joan Oliva i Milà. L’acte, obert a tothom, serà presentat per la conductora del club de lectura La Crisàlide, la també escriptora Maria Rosa Nogué.

    portada Escultor de DéuL’escultor de Déu és la primera novel·la de Vicenç Aguado, tot i que no pas la seva primera aproximació a l’escriptura. Fins ara, havia publicat d’altres títols, destinats a públic infantil i juvenil, així com monografies i articles sobre Dret, ja que n’és professor a la Universitat de Barcelona. Els contes de Vilanova i la Geltrú (2012), Les aventures del gavot a l’illa misteriosa (2014) i El tren i el xiulet màgic (2016) són alguns dels títols infantils publicats per aquest autor barceloní establert a Vilanova i la Geltrú.

    No podem deixar de destacar el microrelat de gènere negre amb què Vicenç Aguado va guanyar el 1r Premi del Concurs NegrOliva , l’any 2011, a la nostra biblioteca. El seu relat El misteri dels escuts de la Plaça de la Vila va obtenir el primer premi i, posteriorment, va ser recollit i publicat a Crims.cat: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans.

    L’escultor de Déu, guardonat amb el IV Premi Gregal de Novel·la 2015, està protagonitzat per Jordi de Déu, un personatge històric que va viure al segle XIV. El protagonista d’aquesta novel·la històrica va ser un esclau grec capturat a l’illa de Sicília per les tropes catalanes de Pere el Cerimoniós. Un cop a Catalunya, l’esclau va ser comprat per l’escultor Jaume Cascalls, va rebre el nom de Jordi de Déu i, del seu amo, va aprendre’n l’ofici.

    Al costat de Cascalls, Jordi de Déu va participar en la construcció d’obres emblemàtiques del gòtic català, com per exemple, el panteó reial del Monestir de Poblet, la Seu Vella o l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A més a més, de Déu va ser testimoni de fets cabdals de l’època que li va tocar viure: la guerra amb Castella, la persecució dels jueus o el naixement de la Generalitat.

    Darrerament, la novel·la va ser presentada a Vilafranca del Penedès, a l’Institut d’Estudis Penedesencs:

    No deixeu perdre l’oportunitat. Us esperem el dia 12 de desembre a les 20 h a la Joan Oliva i Milà!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »