Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: - LA CRISÀLIDE

L’animal moribund, Philip Roth

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 de març

Iniciem el comentari després d’unes qüestions prèvies: una possible sortida al Palau de la Música Catalana (escenari de la meva novel·la “La Casa dels Cants”, que vam llegir en un altre curs, i es comentarà en la Trobada de Clubs del 7 de juny), i la presentació dels premis Negroliva, a les 20h. a la Biblioteca Joan Oliva. Felicitem la nostra clubaire, Olga Fatgini, que va presentar un tens microrelat al concurs i que no va obtenir guardó per culpa d’un problema de comprensió de les bases.

L’animal moribund, una novel·la tensa, dura, d’alt voltatge eròtic, ha estat rebuda amb rebuig per part de les primeres participants, Mary Carmen Paredes i Rosa Llop. Totes dues coincideixen que no els ha interessat gens; Mary Carmen ja havia intentat llegir aquesta obra en una ocasió, sense que li agradés; va llegir una altra novel·la de Roth, que tampoc li va agradar, i ara ho ha tornat a provar, amb el mateix resultat. Queda clar que ella i Roth són incompatibles! Tampoc el seu discurs de fons, que troba masclista, no li agrada gens. Rosa Llop coincideix que el tema de l’amor de l’home gran, 63 anys, amb la noia de 24 no li agrada, ni li transmet res.

crisalideLa lectora següent, Patricia Lewis, té un parer molt diferent. El tipus d’escriptura li fa pensar en els anys 60, i ella que els va viure a l’Argentina els sent més pròxims també a Amèrica que no pas a Europa: un temps on dominà un pensament ple de referències a la llibertat personal, i també sexual, més enllà de la família clàssica. Hi veu individualisme, bellesa, i també fantasies eròtiques. Entén l’atractiu que un home com en David Kepesh, el protagonista –un professor universitari, que apareix fent crítica literària en un programa de televisió, ben situat, que parla bé i és sensible a la bellesa juvenil de les alumnes- pot desvetllar en algú com Consuela Castilla, la noia cubana, refinada, de bona família, molt bella. Considera, també, interessant el contrast amb Kenny, el fill d’en David –a qui el pare va abandonar, deixant-lo amb la mare, per anar-se’n a perseguir la seva llibertat personal-, un home molt més conservador, que tanmateix també té una amant, però és tan responsable que vol conèixer els pares de l’amant.

L’Anna Maria Montaner destaca les referències culturals i filosòfiques que es mostren en tota la novel·la, on es parla d’estoicisme i d’hedonisme, de tendresa i de passió, de vellesa i de mort. La troba una lectura profunda, i molt humana. Les casualitats de la vida uneixen i separen els protagonistes. Destaca la frase segons la qual en tota persona humana, serena, etc., hi ha una segona persona d’un comportament més inesperat o irracional, en el llindar amb la mort i les obsessions. Troba que la cita inicial revela una certa culpabilitat, i remarca les contradiccions entre el bé i el mal.

En Ramon Also ha trobat que és una novel·la interessant. De primer li va semblar una novel·la eròtica, com les de La sonrisa vertical, però després va trobar que acabava parlant, de fet. De l’amistat. La Consuela, la noia protagonista, és de fet una deessa de la bellesa, però l’acaba perdent. També destaca el paper de l’amic, en Daniel.

La Sole Marsal, encara que no és el seu tipus de lectura, troba que és un llibre que atrapa, perquè tracta molts temes i té un final punyent.

L’Enriqueta Olivar destaca que el sexe tingui un paper tan dominant i descordat, fins i tot exagerat: un home de 62 anys que pugui tenir dues amants simultànies, i també es masturbi, el troba fantasiós. En Ramon ens recorda que hi ha “pastilletes”, i en conjunt pensem que en Roth ha alliberat les seves fantasies de seductor, en un rol que recorda Woody Allen, també de família jueva…

L’Enriqueta troba que David, el protagonista, no s’enamora de la Consuela, ni de cap noia sinó que les utilitza per al seu plaer personal. Quan ella es posa malalta (càncer de pit) deixa de veure-la, no s’hi interesssa. La decadència física i la vellesa, que tant el preocupen, que precisament conjura amb el lligam amb les noies més joves, no formen part del seu imaginari. No va ajudar la dona, i tampoc ajudarà la Consuela. Tampoc no està d’acord amb la cita que “el sexe és el poder més gran”.

  • Tràiler d’Elegy, d’Isabel Coixet, basada en la novel·la de Philip Roth:
  • La Joana, que ocuparà la plaça lliure que ha deixat Mercè Porta, companya de tants anys, ara allunyada per motius horaris, s’ha sentit atreta sobretot per la manera de narrar de Philip Roth. Veu en la novel·la la descripció d’una societat on es valora sobretot l’hedonisme, i que és un tret intrínsec del protagonista: el sexe, la bellesa, la recerca de la llibertat personal. Vincula sexe i cultura per atreure les noies, però sobretot, se’n vol anar al llit amb elles, gaudir-ne sense més complicacions.

    A la Mercè Fernàndez li ha agradat aquest retrat d’un seductor, que busca el plaer que les dones li donen (fins i tot amb certa pugna entre elles), i que tot d’una s’enamora d’una, la Consuela, i és ell qui s’hi veu lligat amb una certa dependència. Experimenta per primer cop la gelosia i no se sap com podria acabar –arriba a l’extrem d’humiliar-se, llepant-li les cuixes quan té la menstruació-, però el seu amic li recomana que se n’allunyi.

    La Teresa Rodríguez li ha agradat aquesta novel·la potent i veu també aquesta posició d’un cert domini de la Consuela: tindrà el seu cos, li diu, “però a mi no em tindràs”. Destaca, així mateix, el contrast amb el personatge del fill.

    A la Teresa Ventosa li ha agradat sobretot la manera de relatar, que s’adreça a algú que sembla el lector/a, però que en el fons creu que és a si mateix,. El protagonista, però, el troba una mica exagerat.

    L’Olga Fatgini destaca també aquest recurs de novel·la explicada al lector/a, la sensació d’història que algú explica a algú altre. Destaca la trobada amb el fill, quan ja és més gran i ja entén més coses. També parla de la presència d’un volum de bibliòfil, que David exhibeix com un reclam cultural, però que en el fons persegueix la seducció.

    Evelia Casado, finalment, també ens parla d’aquest seductor, que captiva per la sapiència, per la manera d’estar, per la conversa. Ella creu que sí que existeix. La Consuela, d’altra banda, és diferent de les altres noies: vesteix com una secretària, mai no du texans. Ella es deixa estimar; ell té una actitud de caçador, que acabarà essent “caçat”.

    Coincidim a destacar el punyent final de la novel·la, quan l’encarnació de la bellesa i de la joventut és presa inesperada de la malaltia i de la mort, que li robarà allò que més apreciava en David del seu cos: un pit, a causa del càncer de mama. Aleshores tornarà a trobar el seu professor/amant, perquè li faci fotografies en record del que està a punt de perdre.

    L’OBRA
    L’animal moribund

    Roth va ser un novel·lista total i lliure. En les seves novel·les, va relatar i explorar, sense cotilles morals ni filtres ideològics, l’ésser humà en tota la seva complexitat. animal moribund En els seus personatges, hi conviuen l’obscenitat salvatge i la tendresa (Mickey Sabbath a El teatre d’en Sabbath), la noblesa i la tragèdia (el suec Levov a La pastoral americana), l’egoisme i el desig més entregat (David Kepesh a L’animal moribund)…Les maneres tan diferents com va abordar el sexe, un dels seus temes centrals, demostren la grandesa tentacular de Roth.

    L’animal moribund és una història de sexe total, descordat, entre un professor universitari que voreja la setantena i que no pas per casualitat, es diu David Kepesh, com el protagonista d’El pit, i una seva alumna, la Consuela Castillo, de vint-i-quatre anys, filla de cubans benestants exiliats. Força més breu que les novel·les anteriors, l’obsessiu encaterinament del vell professor per la noia es transforma en una gelosia infinita, que voreja la paranoia quan intueix que la pot perdre.

    Isabel Coixet, a Elegy (títol d’una novel·la de Roth, del 2006) explica el contingut de L’animal moribund (2001). El vell i voluptuós professor Kepesh és una veu narradora que es confessa. Quan la mort apareix, Kepesh no té altre remei sinó el de rendir-se i admetre que la nostra vida, si més no la vida de tots aquells que van tan sols a la recerca del plaer, no és altra cosa que una manera com una altra de bandejar el nostre ineludible deure, el d’adorar el final ineludible de la vida. Kepesh acaba pagant el seu deute de tendresa voluptuosa amb la mort. I després calla. Calla i espera en silenci.

    L’AUTOR
    Philip Roth

    Philip Roth (1933-2018). Llicenciat el 1958 en Literatura anglesa, fou professor a Chicago mateix, on havia conegut Saul Bellow, que fou el seu mestre literari. El 1960 es publica el seu primer llibre, el recull de contes Goodbye, Columbus, amb el qual aconsegueix ja el National Book Award, i el 1962 la primera novel·la, Letting go. La fama li arriba amb el seu quart llibre, Portnoy’s complaint (El trastorn de Portnoy,1969), novel·la protagonitzada per Alexander Portnoy, un jueu obsessionat pel sexe, qui relata totes les seves experiències a un psicoanalista. Philip RothEn ella es troben les claus de la producció posterior de Roth: la recerca de la pròpia identitat, la sexualitat com a motor vital i un humor sarcàstic, prenent, tot sovint, com a material argumental de partida fets autobiogràfics.

    Així, l’èxit de “Portnoy’s” el dugué a una crisi que quedà reflectida en els seus següents llibres, com ara el relat The breast (El pit, 1972) en el qual el protagonista es transforma en un enorme pit de dona. Amb The ghost writer (L’escriptor fantasma, 1979) inicià el cicle Nathan Zuckerman, “àlter ego” de l’autor, i que, tant com a protagonista, coprotagonista o narrador per interposició, apareix en vuit novel·les de Roth.

    Després de l’obra mestra Patrimony. A true story (Patrimoni. Una història autèntica, 1991), publicà dos títols que inicien un nou enfocament temàtic en la seva obra: Sabbath’s theater (Teatre de Sabbath, 1995) i American pastoral (Pastoral americana, 1997).

    La línia iniciada amb “Sabbath’s theater” s’ha anat perllongant en les seves darreres novel·les: The human stain (La taca humana, 2000), The dying animal (L’animal moribund, 2001) i Everyman (Elegia, 2006). La línia de reflexió sobre el passat recent del país es troba a I married a communist (M’he casat amb un comunista, 1998) i The Plot against America (2004).

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’Avinguda dels misteris, John Irving

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 6 de febrer

    La impressió primera, en arribar al Club, és que aquesta gruixuda (més de 600 pàgines) novel·la de John Irving ha estat una menja difícil de pair per a la majoria de lectores. Sabent que és un autor de gran èxit, i que les seves obres sempre contenen una reflexió més enllà del “best-seller”, sondejo si el disgust ha vingut per la llargària, pel tipus de temàtica o per la forma. Una de les lectores més fidels del club, la Mercè Porta –que enguany ens deixa- m’adreça cap a l’únic lector, en Ramon Also. Esperançada, li demano que ens transmeti la seva impressió lectora: “L’he deixat a mitges! No m’ha interessat gens, no m’ha aportat res, l’he trobat una ximpleria…”. De primer no ho entenc, i alço els ulls cap a la Mercè, que somriu: era una ironia! Tothom riu, i comencem la roda.

    L’Anna Maria Montaner explica que l’ha trobat bastant interessant, amb temes profunds, bé que molt diversos: la religió, la misèria dels nens quue viuen a l’abocador d’Oaxaca, a Mèxic, vist com una metàfora de la porqueria del món. Però també massa complicat, amb constants referències a la realitat i el somni, fins al punt que al final no sabem si el que passa és cert o és un somni del protagonista, Juan Diego, una mena d’alter ego de l’autor, que s’hipermedica. També les frases són enrevessades, amb diàlegs difícils.

    crisalideA Rosa Llop, com a en Ramon, no li ha agradat res: ni el relat, ni l’estil, ni la forma.

    A l’Evelia Casado li ha fet la impressió d’un gran despropòsit, que respon a la pregunta de “Què es pot aconseguir?”. Li ha interessat el relat de la vida a l’abocador, on els protagonistes, la Lupe i en Juan, els dos germans, saben extreure motivació vital bo i guardant els llibres, estimant els gossos (que cremen, perquè no se’ls mengin els voltors), aferrant-se a l’ajut de personatges singulars com l’Hermano Pepe o l’Home Papagai, el jesuita que acabarà enamorant-se d’un transvestit, la Flor (a qui ja havia conegut en la seva joventut). Tots dos aniran a viure a Estats Units, on es casaran, i adoptaran en Juan Diego, a qui salven així d’una possible mort en el circ on ell i la Lupe aniran a raure. La Lupe, a més, sap llegir el pensament.

    La Josefa Fonollosa comenta que és el personatge que més li ha sorprès, aquesta nena prodigiosa. Li ha estranyat la constant reiteració dels noms i cognoms, i destaca la dificultat de l’estructura, composta per un constant anar i venir entre el present i el passat. Mai no es veu on vol anar a parar l’autor, que barreja les escenes i reflexions sobre el sexe, la religió i els medicaments.

    L’Olga Fatgini creu que no és el millor llibre de l’autor, encara que el troba original, ja que fa sortir els personatges en somnis. També elogia la denúncia de la vida dels nens a l’abocador, vista amb gran realisme, i la visió de la verge de Guadalupe. Pel que fa als somnis, també hi ha dos personatges molt especials, mare i filla, Míriam i Dorothy, que recorren la novel·la. Li ha agradat perquè posa molt en evidència el sofriment de la canalla.

    A la Teresa Rodríguez li agrada la parella formada per l’Eduard Bonshaw i la Flor, especialment la tendresa que es manifesten quan tots dos es posen malalts de la SIDA. Destaca el sacrifici que fa la Lupe, que es deixa matar pel tigre del circ –que anomenen El Hombre- per tal que l’Eduard i la Flor adoptin en Juan. També remarca el duel, que travessa la novel·la, entre la Verge Maria –el “monstre Maria”, se’ns diu, remetent a una estàtua gegantina que hi ha a l’església on van els nens- i la Verge de Guadalupe, vista com una deessa indígena.

    La Teresa Ventosa n’ha llegit una part, i en destaca la constant variació entre realitat i somni.

    La Mercè Porta remarca la figura dels dos germans, Juan Diego i Lupe: en Juan és un nen lector de l’abocador, la Lupe és una nena que no parla bé, no se l’entén. En Juan l’ha de traduir constantment, i en traduir, de vegades li endolceix l’expressió. La germana salva el germà. Las_normas_de_la_casa_de_la_sidraD’altra banda, l’ha trobada una novel·la excessiva, forassenyada, inquietant i reiterativa (sempre surt la religió, la literatura…). Li ha interessat la història de la infantesa, però no li agraden els personatges de la mare i la filla, seductores, que no s’acabenn de nostrar ni d’entendre. També hi troba massa escenes del viatge a les Filipines, massa avions, taxis, medicaments…Destaca la figura d’en Clark French, l’escriptor d’èxit, exalumne d’en Juan Diego: optimista incurable, catòlic.

    L’Ana Jiménez l’ha trobat un llibre difícil, sobretot al principi. En destaca els temes de l’emoció, l’amor i la cura; els personatges del germà Edward i la Flor, així com el Hermano Pepe, amunt i avall amb el seu Volkswagen escarabat. També justifica el viatge d’en Juan Diego a Manila, per complir el jurament que li va fer a un “hippy” bo que va conèixer en l’època de l’abocador, que aniria a visitar la tomba del seu pare, mort en la guerra. Troba que tracta massa temes: la medicació, la religió, la malaltia, el desig; de vegades, té la sensació d’una presa de pèl.

    La Mercè Fernández l’ha deixat per la meitat: tanmateix, tenia inquietud pel protagonista. Destaca la mirada de l’escriptor que busca històries (la dona de Lituània, una història que queda incompleta), o la història els nens, amb la problemàtica sobre la veu de la Lupe, que també té la seva mare. Remarca la figura de la mare, la prostituta i senyora de la neteja, que a la seva manera es preocupa pels fills.

    A l’Enriqueta Olivar, malgrat els problemes de vista, li va agradar el que va llegir: la mirada sobre els nens de l’abocador, ofegats en la misèria i la brutícia, però llestos, lectors, fins i tot clarividents.

    Concloem amb una animada tertúlia on conversem sobre John Irving, la seva prolífica obra i els excessos que, de fet, són marca del seu estil, al mateix temps virtut i defecte, encara que en aquesta ocasió, com també ha remarcat la crítica, potser ha exagerat la manca de contenció. Llicència d’autor de fer-ho, i llicència dels lectors i lectores, naturalment, de constatar-ho!

    Hi ha un moment, tanmateix, on en John Irving es refereix a dos tipus d’autors: Juan Diego i Clark French: “En Clark volia canviar el món: escrivia amb una missió, amb un objectiu en concret. No li agradava ni surar, ni nedar com un gos; era com viure en el passat, com no anar enlloc. En Juan Diego vivia en el passat, revivint, en la seva imaginació, les pèrdues que l’havien marcat”. I ens preguntem qui dels dos és John Irving, o si possiblement, és tots dos alhora, ja que ell es ha creat.

    L’OBRA
    L’Avinguda dels misteris

    A L’Avinguda dels misteris (Avenue of Mysteries), l’escriptor d’Exeter posa de nou la seva portentosa imaginació al servei de les obsessions que el caracteritzen: la creença i la descreença religiosa, l’escriptura i els escriptors, els nens orfes, les persones poc comuns i, sobretot, el sexe. Tots els temes que donen sentit i raó a la seva narrativa, a la seva manera de veure, d’interpretar i de descriure el món.

    Els personatges irvingians —com els de Charles Dickens— no són mai simples miralls que reflecteixen la natura o la vida que els envolta, sinó que són forjadors, són elements generatius, que, empesos per la força dels seus caràcter, creen, recreen i conformen la vida; no contemplen o es deixen posseir per la vida, sinó que, volent o no —i, sovint, sense voler-ho: lluitant per desfer-se del seu fat: “estava marcat per un aura de fatalitat” (pàg. 628)—, la posseeixen i la fan seva, la condicionen; per allí on passen, deixen petja; esculpeixen la seva vida i la modelen, encara que sigui a contracor. Són actius, decisius —creadors, sovint destructors (o deconstructors, si preferim dir-ne així) de la realitat.

    avinguda dels misterisEn aquest cas, els protagonistes són en Juan Diego i la Lupe, dos mig germans que s’han criat en un abocador d’escombreries d’Oxaca i s’han destacat dels seus companys per la seva excepcionalitat: ell “llegeix millor que els nostres alumnes, i […] n’ha après sol” (pàg. 119); ella —segons el meu parer, la figura més atractiva i apassionant del llibre— “llegia el pensament. Sabia què pensaves —a vegades, també sabia més coses que tu” (pàg. 19). Serà ell qui, ja gran, convertit en un novel·lista famós, quan fa un viatge a les Filipines, s’endinsarà en un viatge al seu passat, al temps de la infantesa, a aquell moment transcendental —“El passat era on vivia amb més confiança, i amb la sensació més segura de saber qui era” (pàg. 147)— que acabaria determinant per complet de la seva existència: “el passat l’envoltava com els rostres en una multitud” (pàg. 462). I a mesura que avança la novel·la, en una intriga inquietant, plena de sorpreses, secrets i misteris, que se’ns va presentant amb comptagotes i desordenadament —“no pots escollir la cronologia del que somies, ni l’ordre dels esdeveniments amb què recordes algú” (pàg. 493)— s’anirà desvetllant què succeí a Mèxic tants anys enrere. S’anirà aclarint quin fet, quina de les múltiples col·lisions —“al món d’en Juan Diego sempre saps quan s’acosta la col·lisió” (pàg. 299)— que han san sacsejat la seva vida, relacionada directament amb la seva mig germana va desencadenar la seva marxa als Estats Units.

    Una història que, com acostuma a succeir amb les del seu autor, et manté aferrat al llibre, narrada amb gran talent, però que, segons el meu parer, tal i com ell mateix sembla reconèixer referint-se a un aquari —“Era excessiu. […] Passava de la ratlla” (pàg. 219)—, resta (massa) marcada per la desmesura, per l’excés, per la manca de contenció; tot o gairebé tot és fora de norma o de mida, amb la qual cosa la versemblança se’n ressent. Talment com si Irving s’hagués volgut alliberar dels seus dimonis interiors —el sexe i la religió, per damunt de tot: “La religió està a mig camí entre la por i el sexe” (pàg. 295)— i que els seus dimonis l’haguessin vençut; o, si més no, que haguessin vençut (o pogut més) que la novel·la, convertint-la més en una catarsi que en una obra d’art.

    (Maurici Serrahima, El Punt-Avui, 2016)

    L’AUTOR
    John Irving

    John Winslow Irving (Exeter, Nou Hampshire, 1942) és un escriptor estatunidenc, autor de nombrosos bestsellers i guionista guanyador d’un Oscar. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de New Hampshire i el 1963 es va traslladar a Viena, on va passar dos anys en l’Institut d’Estudis Europeus. johnirvingEntre 1965 i 1967 va escriure la seva primera novel·la, Setting Free the Bears, a la que seguiria The Water-Method Man, però amb l’aparició de The World According to Garp (1976) va aconseguir l’èxit i la fama tant als Estats Units com en les múltiples llengües a les quals va ser traduïda. Des de llavors, la crítica i el públic han aclamat cadascuna de les seves obres: The Hotel New Hampshire; The Cider House Rules; A Prayer for Owen Meany; A Son of the Circus i, especialment, A Widow for One Year. Irving ha recreat així mateix les seves experiències personals amb l’escriptura i el cinema en dos volums, The Imaginary Girlfriend i My Movie Business. Autor de The Fourth Hand (2002).

    Diversos llibres de Irving, així com moltes històries curtes que ha escrit han tingut com a escenari la Phillips Exeter Academy d’Exeter (Nou Hampshire), on Irving va créixer com el fill d’un professor de la Universitat d’Exeter, Colin F.N. Irving (1941), i nebot d’un altre, H. Hamilton “Hammy” Bissell (1929). Tant Irving com Bissell, i altres membres de la comunitat de Exeter, apareixen disfressats d’alguna manera en diverses de les seves novel·les. Irving va estar al programa de lluita d’Exeter sota l’entrenador Ted Seabrooke; la lluita té un lloc prominent en molts dels seus llibres. També va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat l’any 2000 pel seu guió de The Cider House Rules.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Joana E., Maria-Antònia Oliver

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 de gener

    Es casa amb el fill, oi?”, pregunten la Patrícia i la Josefa, només d’arribar. Encara que “Joana E.” és un títol ja conegut, fins i tot alguna pacient lectora de La Crisàlide n’ha fet una i dues relectures, és un text que no deixa de sorprendre.

    Mercè Porta inicia l’anàlisi comentant aquesta enginyosa estructura de l’obra: assistim a una explicació de la història al mateix temps que, capítol rere capítol avança la cerimònia del casament a la catedral de Palma. La intriga no es resol del tot fins al final, encara que n’anem tenint pistes. També destaca la varietat dels personatges secundaris: en Bernadet, Madò Bel, en Miquel, la tieta Carme, el pare i la mare, el doctor Lligorra…

    La Patrícia Lewis elogia l’estil, fet de pinzellades, i troba que la mare de la Joana era una dona molt moderna. També retreu la malignitat de la tieta Carme.

    Per a l’Evelia Casado, en la novel·la hi ha una descripció de la vida. Tot el que envolta Joana desapareix; tot el que tenia tendeix a evaporar-se. Hi ha alguns personatges benèfics que la protegeixen: el Pastor Gaetà, i la Dida Maciana. En moltes èpoques, la Joana simplement sobreviu. A la llarga, aconsegueix la independència econòmica.

    crisalideMaria Teresa Rodríguez diu que li ha agradat molt. Per a la Josefa Fonollosa, en canvi, ha resultat un llibre un xic dificultós per la parla mallorquina, encara que li ha agradat d’anar-la reconeixent, i ha trobat fantàstic que fos bastant curt.

    L’Enriqueta Olivar no ha pogut llegir-lo tot, però se l’ha comprat per tenir-lo, de tant que li ha agradat: l’esment de la infantesa, amb les ensaïmades de Joan de Can S’Aigo, la manera com es parla de la malaltia d’en Bernadet, la manera de redactar, amena i ràpida. Creu que la mare de la Joana fou una pionera en la seva llibertat de viure, de viatjar, etc.

    La Pilar Masdeu, que ha llegit tres vegades la novel·la, segueix trobant-la molt bé. La Rosa Llop troba que els personatges componen un fresc enverinat, una mica increïble, especialment en el tema del casament que el vertebra.

    A l’Ana Jiménez li ha agradat molt, especialment l’esment de Jane Eyre, amb qui en certa manera s’identifica la Joana E. (a part del joc amb les inicials). A la Patrícia, com ja ha dit, li ha agradat molt i no ha trobat dificultats amb el lèxic mallorquí, malgrat que ella és argentina.

    La Mary Paredes també la troba una bona novel·la, de lectura fàcil i estructura encertada, que proporciona un bon gaudi. La Joana la veu com un personatge contradictori, de vegades molt activa, de vegades deixant-se arrossegar. A la Teresa Ventosa també li ha agradat molt, troba que és una obra que enganxa. La Mercè Fernández hi ha vist una manera original, encertada, d’explicar una vida molt complicada. Remarca l’originalitat d’alguns personatges, com el doctor Lligorra, entre asexuat i avariciós. També ens ve a veure, d’oient, Paquita Puig.

    Tanquem la tertúlia preguntant-nos si la novel·la deu ser realment la biografia de Joana E. o es tracta d’un personatge literari, i ens fem el propòsit de demanar-ho a l’autora, Maria Antònia Oliver (recent Premi d’Honor de les Lletres Catalanes), a veure si s’anima i ens respon!

    L’OBRA
    Joana E.

    JOANA E. toca el tema dels canvis socials en la postguerra amb la història de Joana, una dona que retrata la societat de l’època a Mallorca.

    Joana E. és la protagonista de la novel·la, que fa un recorregut biogràfic per la vida del personatge. L’autora, a l’inici de l’obra, escriu una nota en la qual ens explica quina ha estat la veritable història d’aquesta novel·la. Maria Antònia Oliver va conèixer la Joana a Barcelona, el 1979. Joana EEn aquell, moment la Joana tenia 69 anys i li va explicar la seva història personal. L’autora va decidir escriure un llibre. Després de començar en dues ocasions la novel·la i abandonar-la abans de finalitzar-la, la Maria Antònia, l’any 88, va rebre la visita de la Joana, la qual li va dir que estava malalta i que li quedava poc temps de vida, i que havia pensat passar els seus últims dies a Londres.

    El desembre d’aquest any, el mateix dia que moria el pare de l’autora, va morir la Joana a Londres. Aleshores l’autora va començar de nou amb la novel·la però escrivint-la en primera persona, com si la pròpia Joana E ens expliqués la seva historia. Diu l’autora que només ha garbellat els records de la protagonista i s’ha limitat a reproduir amb el seu llenguatge i les seves expressions tot el que la Joana E li va explicar, canviant el nom dels personatges, menys el de la protagonista, i les professions i el lloc on transcorrent els fets. Per tant estem davant d’una història real.

    L’obra està narrada en primera persona, com si fos una autobiografia. Predomina el relat més que no pas les descripcions i els diàlegs. És un relat dramàtic i trist, per les fatalitats a les quals a d’enfrontar-se la protagonista durant el transcurs de la seva vida. Constantment hi ha reflexions i comentaris que deixen entre veure idees sobre la vida, la llibertat, la societat del moment i l’honestedat. És rica quant a reflexions, sentiments i valors humans. Escrita en un mallorquí dolç, l’estil és clar i directe. Trobem moltes paraules dialectals, com al·lot, bordegassa, monpare, acalar el cap, sa loquenca, casa dels amitgers, misser, etc.

    L’AUTORA
    Maria Antònia Oliver

    Maria Antònia Oliver Cabrer (Manacor, Illes Balears, 4 de desembre del 1946) és una destacada escriptora mallorquina en llengua catalana, resident a Barcelona des de 1969. És principalment coneguda per la seva producció novel·lística i de narrativa breu, però també ha conreat la traducció (al català i castellà), l’assaig literari, la literatura infantil, la dramatúrgia i el guionatge. El 2007, després de 46 anys de publicacions i un nombre de premis que avalen la seva trajectòria, guanyà el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. És una de les escriptors capdavanters de la generació literària dels 70 (igual que el seu marit, Jaume Fuster), s’inicià en la literatura amb novel·les centrades en la problemàtica de les transformacions de la societat a Mallorca, amb una base rondallística, fantàstica i onírica.

    M Antonia OliverLa seva narrativa és variada i dona un protagonisme especial a la dona. Una de les seves produccions més destacades és dins el camp de la novel·la negra, en què produeix la sèrie de la detectiva mallorquina fincada a Barcelona, la Lònia Guiu, i que toca temes de crítica social en un ambient trepidant. També en el camp de la crítica social, una de les seves obres més poderoses és Joana E. (1992), amb la qual guanyà el Premi Prudenci Bertrana.

    En el camp de la narrativa breu, forma part del col·lectiu Ofèlia Dracs i també té sis reculls de narrativa breu, un dels quals és el volum L’illa i la dona (2003), amb una selecció d’obres anteriors. Després de publicar Joana E. (Premi Prudenci Bertrana 1991), la Institució de les Lletres Catalans, de la Generalitat de Catalunya, la va proposar ser “Escriptora del mes”, la qual cosa li va donar l’oportunitat de recórrer, durant trenta dies, els Països Catalans, i de contactar directament amb part del seu públic. El 1995 va publicar Amor de cans (Premi Llorenç Vilallonga de Ciutat de Palma) i va començar una nova novel·la, que no acabaria fins més tard.

    Al juliol de 1997, li van haver de trasplantar el cor. Aquesta operació li va suposar un llarg període de silenci, silenci que es va perllongar perquè, el 31 de gener de 1998, va morir el seu company Jaume Fuster, la qual cosa la va incapacitar per tornar a escriure. Les paraules no li eren amigues, com deia ella mateixa en una entrevista amb motiu de l’aparició de Tallats de lluna, a l’octubre del 2000, el títol de la novel·la que havia començat cinc anys enrere. Al final d’aquesta novel·la hi ha una llarga nota d’agraïment als amics i amigues que l’han ajudat a viure i a tornar a escriure.

    Ha col·laborat en publicacions com ara El Correo Catalán, Serra d’Or, Canigó, Cairell, Amb Potes Rosses, Diari de Barcelona i l’Avui. En col·laboració amb el fotògraf Toni Catany publicà el llibre reportatge Les illes (1975). Com a traductora d’anglès, francès i italià, ha traduït al català obres de Virginia Woolf, Robert Louis Stevenson, Mark Twain i Herman Melville (la seva versió de Moby Dick mereixé el Premi Literatura Catalana de la Generalitat el 1985), entre d’altres, i també ha traduït obres al castellà.

    Les seves obres, al seu torn, han estat traduïdes l’alemany, anglès, castellà, francès, italià, neerlandès i portuguès.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’escultor de Déu, Vicenç Aguado

    LA TERTÚLIA, L’AUTOR I L’OBRA
    Dimecres 12 de desembre, Vicenç Aguado, L’escultor de Déu

    En aquesta sessió, la darrera de l’any 2018, La Crisàlide també es va vestir de festa per rebre l’escriptor vilanoví Vicenç Aguado, catedràtic de Dret Civil de la Universitat de Barcelona, autor també de contes infantils –un d’ells inspirat en el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú- i bon usuari de la Biblioteca Joan Oliva, on, segons la nostra directora, Teresa Forcadell, va trobar inspiració per a la novel·la que avui ens ve a comentar.

    portada Escultor de DéuConvidat per la Institució de les Lletres Catalanes, vam celebrar la sessió a la planta baixa de la Biblioteca, per tal d’obrir-la a d’altres lectors i lectores, encara que s’ha de dir que el gruix del públic van seguir sent els membres de la Crisàlide, acompanyats del periodista Jaume Planes, del butlletí La Fura, que estava fent un reportatge sobre els Clubs de Lectura.

    Teresa Forcadell va obrir l’acte, saludant els assistents i fent una amabilíssima presentació d’aquesta cronista. Tot seguit, jo mateixa vaig presentar en Vicenç Aguado, que va ser el guanyador de la primera edició del concurs de Microrelats de gènere negre, el NegrOliva, amb un relat sobre Els escuts de la plaça de la Vila. I, finalment, en Vicenç va agafar la paraula i, amb l’ajut d’un powerpoint, va explicar-nos tot el procés d’elaboració i els apartats principals de la seva primera novel·la, L’escultor de Déu, mentre anava rebent els comentaris i valoracions del públic lector.

    Novel·la de gènere històric, l’autor va voler reivindicar una part singular de la nostra història i de la nostra comarca. Vinculat al poble de Vilosell com a destí de vacances, Aguado va interessar-se per la figura de l’escultor medieval Jordi de Déu, que hi havia viscut, i va estudiar a fons la figura d’aquest artista, responsable de gran part de la realització de les tombes del panteó reial del Monestir de Poblet, erigit a instàncies del rei Pere III el Cerimoniós, i que hostatja les restes de l’antiga dinastia del Casal d’Aragó.

    Li va semblar que la seva vida, tota la seva figura, podia ser perfectament objecte d’una novel·la com la que hem llegit, i on així aconseguia unir dues passions: la investigació històrica i la reivindicació del territori. A mida que avançava en l’estudi d’en Jordi de Déu, l’autor va necessitar acotar el camp literari, i, així mateix, crear alguns personatges nous. D’aquesta manera, el personatge de la muller d’en Jordi, la Cesca, és fruit de la seva imaginació. Només en sabia el nom, Francesca, i va decidir que fos una esclava d’origen, ja que sovint les esclaves rebien el nom dels amos, i la dona d’en Jaume Cascalls, amo i mestre d’en Jordi de Déu, es deia Francesca. Aquesta i altres aportacions personals de l’autor, a part de l’atractiva i documentada presentació de la novel·la, va fer que tots plegats gaudíssim d’una sessió diferent, que ens va deixar moltes ganes de visitar els llocs proposats per Vicenç Aguado, així com de llegir la seva pròxima novel·la que, segons ens va dir, ja té entre mans.

    Vam acomiadar-nos, doncs, fins a la propera sessió, on comentarem Joana E., de Maria Antònia Oliver.

    Entrevista amb l’autor. El punt avui (Lleida, 28/01/2017) David Marín.

    Qui va ser Jordi de Déu?

    Va ser un escultor molt important del gòtic. Vaig conèixer la seva història i em va captivar, fins al punt que n’he acabat fent una novel·la. Va viure a finals del segle XIV i principis del XV. El van capturar a Sicília tropes de Pere el Cerimoniós i el van vendre com a esclau a Barcelona. El va comprar un escultor que treballava a Lleida, Jaume Cascalls, que li va ensenyar l’ofici, fins al punt que es va convertir en un dels escultors més importants del gòtic català, amb treballs a la Seu Vella, al panteó reial de Poblet i a l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.

    I a través d’ell, fa un retrat d’una època.

    El personatge és un esclau estranger que arriba a la Catalunya de finals del segle XIV i això em permetia veure, a través dels seus ulls, la societat d’aquella època, les seves contradiccions. A més, era un moment molt interessant en la història de Catalunya: la guerra amb Castella, el regnat de Pere el Cerimoniós, el naixement de la Generalitat.

    I de Lleida.

    crisalideTambé de Lleida. El que volia era fer un relat sobre el territori. De Sicília, de Lleida, amb la construcció de la Seu Vella; de Poblet, de Barcelona. I tot això a través d’un personatge que va conèixer totes les cares de la nostra societat, des del món més humil i marginal dels esclaus fins a les intrigues dels palaus i les pugnes entre els nobles, les persecucions dels jueus, etc. I tot això a través d’un personatge que va variant al llarg de la novel·la, amb sentiments d’humiliació, de superació, de recerca de la seva llibertat.

    Fins a on arriba la ficció i la realitat, en la novel·la?

    És una trama de novel·la però amb molts elements reals. De fet, algunes de les coses que semblen més inventades van ser reals, com la pròpia experiència del personatge, la seva estada en una presó al castell de l’Espluga de Francolí per uns motius poc clars, però jo hi especulo amb una de les versions, una mort tràgica d’un monjo al monestir de Poblet, entre d’altres.

    Els personatges històrics també hi apareixen novel·lats.

    Hi poso la meva visió personal sobre aquella època, però a partir de fets històrics. El rei Pere el Cerimoniós el dibuixo com una persona obsessiva, molt centrada en els detalls, en tots els àmbits. També en les escultures. Tenia aclaparats els escultors! Era, a més, una època de progrés, en què es va construir molt. Les lluites de poder, la corrupció, les intrigues, van ser reals i les exploro a través d’una trama fictícia.

    S’ha hagut de documentar molt?

    Sí. Fins al punt que la recerca m’ha fet localitzar obres que no estaven documentades, com les que tenia al Vilosell. He parlat amb mestres picapedrers que m’han explicat què significa treballar escultures com ho feien al segle XIV i XV, també amb restauradors de pedra i pintura mural. I suposo que apareix la meva passió pel patrimoni, sobretot el que tenim al conjunt del país. A vegades a la literatura històrica li costa sortir de Barcelona.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Trobada amb l’escriptor Vicenç Aguado a la Joan Oliva

    La sessió de desembre del Club de Lectura La Crisàlide serà ben especial ja que els clubaires comptaran amb la presència de l’autor del llibre que han llegit al llarg del darrer mes. El proper dimecres 12 de desembre a les 20 h, l’escriptor Vicenç Aguado parlarà de la seva primera novel·la, L’escultor de Déu, a la biblioteca Joan Oliva i Milà. L’acte, obert a tothom, serà presentat per la conductora del club de lectura La Crisàlide, la també escriptora Maria Rosa Nogué.

    portada Escultor de DéuL’escultor de Déu és la primera novel·la de Vicenç Aguado, tot i que no pas la seva primera aproximació a l’escriptura. Fins ara, havia publicat d’altres títols, destinats a públic infantil i juvenil, així com monografies i articles sobre Dret, ja que n’és professor a la Universitat de Barcelona. Els contes de Vilanova i la Geltrú (2012), Les aventures del gavot a l’illa misteriosa (2014) i El tren i el xiulet màgic (2016) són alguns dels títols infantils publicats per aquest autor barceloní establert a Vilanova i la Geltrú.

    No podem deixar de destacar el microrelat de gènere negre amb què Vicenç Aguado va guanyar el 1r Premi del Concurs NegrOliva , l’any 2011, a la nostra biblioteca. El seu relat El misteri dels escuts de la Plaça de la Vila va obtenir el primer premi i, posteriorment, va ser recollit i publicat a Crims.cat: més sospitosos del gènere negre als Països Catalans.

    L’escultor de Déu, guardonat amb el IV Premi Gregal de Novel·la 2015, està protagonitzat per Jordi de Déu, un personatge històric que va viure al segle XIV. El protagonista d’aquesta novel·la històrica va ser un esclau grec capturat a l’illa de Sicília per les tropes catalanes de Pere el Cerimoniós. Un cop a Catalunya, l’esclau va ser comprat per l’escultor Jaume Cascalls, va rebre el nom de Jordi de Déu i, del seu amo, va aprendre’n l’ofici.

    Al costat de Cascalls, Jordi de Déu va participar en la construcció d’obres emblemàtiques del gòtic català, com per exemple, el panteó reial del Monestir de Poblet, la Seu Vella o l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. A més a més, de Déu va ser testimoni de fets cabdals de l’època que li va tocar viure: la guerra amb Castella, la persecució dels jueus o el naixement de la Generalitat.

    Darrerament, la novel·la va ser presentada a Vilafranca del Penedès, a l’Institut d’Estudis Penedesencs:

    No deixeu perdre l’oportunitat. Us esperem el dia 12 de desembre a les 20 h a la Joan Oliva i Milà!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Camí de Sirga, Jesús Moncada

    LA TERTÚLIA, L’OBRA I L’AUTOR
    Dimecres 7 de novembre, Camí de Sirga i Jesús Moncada

    Camí de SirgaEn aquesta ocasió, el Club La Crisàlide es prepara per a una sessió especial. Teresa Forcadell, directora de la nostra Biblioteca, va sol·licitar a l’associació Amics dels Clàssics, ocupada en la divulgació dels clàssics catalans en els clubs de lectura, que pogués venir un/a especialista a parlar-nos de l’obra que sol·licitéssim. Com que el curs passat ens van agradar molt els contes d’El cafè de la granota , del mateix autor, vam escollir Camí de sirga, la gran novel·la de Jesús Moncada sobre la història del poble de Mequinensa, abans i després de la seva desaparició sota les aigües de l’ebrenc pantà de Riba Roja. La Teresa va venir a saludar-nos i a rebre també la Lurdes Ivars, de l’associació Espais escrits. Lurdes va ser amiga personal de Jesús Moncada, i una de les artífexs del museu dedicat a la seva memòria, així com de la creació de la ruta literària que porta el seu nom.

    Entusiasta, doncs, tothora amatent i molt ben preparada, Lurdes ens va rebre amb una projecció sobre l’entorn geogràfic de la novel·la i una exposició de primeres edicions de tota l’obra de Jesús Moncada. Acabades les presentacions, ens va adelitar amb una xerrada on destacaren, principalment, tres parts:

    Presentació del marc geogràfic de la novel·la: Mequinensa, un poble entre dos rius, el Segre i l’Ebre. De caràcter lluitador, amb poques diferències socials, el poble vivia de la mineria i del trasllat del lignit amb els llaüts. Era un poble viu i complet, amb l’església, el bar, dos cines, orquestres, sessió de ball cada diumenge. Durant la Guerra Civil es decantà del tot pel bàndol republicà, i l’anegament del poble (que hauria pogut ser evitat) es va viure com una represàlia del dictador, Francisco Franco, ja que l’agonia del poble va durar anys (molt ben mostrats a la novel·la), malgrat que ja estava decidit el seu trasllat complet en un altre punt. Espais literarisHi hagué famílies, però (les de la part no anegada) que es van quedar sense indemnització. L’Enher va traslladar el castell medieval, que era propietat de l’exèrcit, i el va reconstruir on es pot visitar actualment.

    Presentació de l’autor. Jesús Moncada era fill d’un botiguer. Inquiet, intel·ligent, ja de petit parava l’orella a les històries que contaven els avis en els cafès (que recull en molts dels seus contes i novel·les). Estudià en un internat de Saragossa, fins als 17 anys, i estudià Magisteri, però era tan jove que encara no podia exercir de mestre. Aprengué la llengua catalana de manera autodidacta, amb els llibres d’Edmon Vallès. Feu la mili a Saragossa, estudià francès i dibuix, fou mestre d’una escola privada i als 24 anys marxà cap a Barcelona, amb la intenció de ser pintor. Però per guanyar-se la vida, entrà a treballar a l’Editorial Montaner i Simó, on va conèixer Pere Calders. jesus moncadaLi transmeté les seves inquietuds literàries, i va rebre el seu mestratge. L’Editorial La Magrana va publicar el seu primer llibre, Històries de la mà esquerra. Mentrestant, anava i venia de Mequinensa, i va viure tota la incertesa de la construcció del pantà i la desaparició del poble, el germen de Camí de sirga. Moncada ho va viure de prop, ja que el seu pare era alcalde de Mequinensa en el temps de la construcció del pantà.

    Presentació de Camí de sirga. És una novel·la monumental, que aconsegueix reconstruir el món de Mequinensa des del segle XIX fins a la desaparició del poble, el 1971, amb la seva reconstrucció posterior, que ja no forma part del corpus de la novel·la. L’autor, per poder-la escriure, va haver d’allunyar-se físicament del poble, però sempre hi va retornar literàriament. Des de la “Història d’un llaüt”, Moncada reconeixia que el tibaven els personatges, dels quals reconstrueix la manera de ser, la parla, les temàtiques i expressions pròpies. Tot plegat traspua humor i ironia, però també tendresa. Moncada era amic dels llaüters, de les velletes, hi parlava; anava al poble nou a recollir històries. Amb el seu cotxe, acudia als instituts a fer xerrades; en canvi, posava excuses per a les recepcions oficials. Va rebre el Premi de les Lletres Aragoneses, atorgat per primer cop a un escriptor català.

    crisalideConclusions. Jesús Moncada és un autor amb un gran domini del llenguatge, que es va proposar de fugir dels localismes a l’ús però que, al mateix temps, efectuà un estudi dialectal seriós, i amb la seva obra va fer una aportació important a la dialectologia catalana, per exemple, amb l’ús de les frases fetes.

    •Destaca el seu humor, la maduresa i força narrativa, la creació d’un món complex, ric, divertit i personal. Té molta destresa literària, sap fer el pas del local a l’universal, i utilitza els col·loquialismes de la Franja amb una gran agudesa lingüística. Recull tot el món del riu i de les cases que van ser enderrocades; a mida que queien les cases, queien les històries, que ell va saber recollir. Malgrat el desordre aparent, sabé reconduir-lo per elaborar una novel·la testimonial i personal, un magnífic llegat al poble de Mequinensa, a la cultura del riu i a la literatura catalana.

    •L’any 2010 s’inaugurà el Museu Jesús Moncada, a Mequinensa, on es fa la ruta que tothom està convidat a realitzar.

    Després d’aquesta intervenció, intensa i extensa, alguns membres del Club vam fer algunes preguntes a la Lurdes, i ens vam acomiadar amb la sensació d’haver viscut una experiència tant personal com literària, molt càlida i interessant.

    Per saber-ne més, feu clic aquí.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’amiga genial, Elena Ferrante

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 3 d’octubre

    La primera sessió d’aquest nou curs, 2018-19, té l’emoció especial de reveure les lectores i lectors del curs passat, més les lectores noves que ens acompanyaran enguany. Acomiadem amb una abraçada les amigues Maria Jesús Alonso, Marta Gómez, Evelia Casado, M. Mercè Caba, Pepi Mota, Lluïsa Guerrero, Dolors Juan i l’amic Quim Vergés, amb qui hem compartit molt grates estones, i saludem l’Anna Aguayo, l’Olga Fatgini, la Maria Rodríguez, la Glòria Company, la Mercè Fernández, la Pilar Masdeu i la Montse Rius, amb qui segur que formarem un club ben entranyable.

    Comptem un any més amb Paquita Puig, Anna Maria Montané, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Mercè Porta, Ramon Also, M.Soledat Marsal, Enriqueta Olivar, Rosa Llop, Mary Carmen Paredes, Ana Jiménez, Josefa Fonollosa i Maria Teresa Ventosa. Sigueu totes benvingudes i benvinguts, i, doncs, comencem!

    Inicia el comentari Mercè Porta, que ha trobat en L’amiga genial un relat precís, de por i de submissió, on destaquen els fets del passat i la misèria del present. Sobresurt de tot plegat l’amistat de dues nenes, l’Elena i la Lila, unides així mateix per l’enveja, la rancúnia i l’admiració. El final, amb la Lila entre els dos pretendents, queda obert cap al segon volum de la tetralogia.

    L’Anna Aguayo diu que aquest llibre l’ha fascinada; l’ha llegit amb ganes de saber com seguia, i el considera una radiografia excepcional d’una època, tant pel comportament femení com pels 50 personatges dels quals se’n detallen noms i cognoms. La història és la de dues nenes que descobreixen la vida: la infantesa, l’adolescència, estan plenes de quimeres, somnis i desitjos. Un relat que desprèn claredat i humanitat, amb una mirada molt concreta a l’escola pública, tan severa i plena de càstigs, en un barri dur i humil dels anys 50-60.

    Amiga genialA la Patricia Lewis li ha agradat molt: la recreació de l’època, les conductes, on predomina el masclisme i la violència, en el si d’una societat napolitana. Remarca el control dels germans sobre el comportament de les seves germanes; una societat opressora que duu les protagonistes a una competició plena d’orgull. També es fa esment de l’atracció pel luxe: els diners, els cotxes, mentre la Lila i la Lenù rivalitzen per aprendre grec i llatí.

    A la Sole Marsal li ha agradat, però se li ha fet molt llarga; li ha trobat un to de pel·lícula italiana.

    La Teresa Rodríguez l’ha trobada una bona novel·la, especialment pel que fa a la formació de l’Elena, que es trobarà entre dos móns, el dels amics de la infància i el de les noves amistats que farà a l’Institut. Tant el germà de la Lila com el pare els troba extremadament masclistes, un tret que marca tota la societat en general.

    La Montse Rius ho veu com el relat d’una època, on destaca l’estimació entre dues dones en una societat molt masclista, que dona per fet que les noies han de quedar-se a casa o treballar, però no pas estudiar. La mestra Oliveiro és, en tot cas, qui aconsegueix que una d’elles, la Lena, pugui seguir els estudis.

    A la Teresa Ventosa li ha semblat un relat agradable, que destaca l’amistat de dues nenes, on la Lila és la més atrevida, descarada, amb un punt de dolenteria, mentre que la Lena, Lenù, està molt influenciada per ella. Totes dues són molt llestes, immerses com estan en l’ambient tancat del barri napolità.

    La Pilar Masdeu vol destacar que la Lila, tot i aquest punt de dolenteria, ajuda i esperona molt la Lena: la punxa perquè treballi més, l’ajuda, malgrat les enveges entre totes dues, és com si la Lila volgués aquest destí, diferent del seu, per a la seva amiga.

    La Mercè Fernández comenta la realitat amb què s’enfronten totes dues: una autèntica lluita contra les ciscumstàncies. Lila, malgrat tot, semblava haver triomfat per damunt del despotisme del germà i del pare, però acaba assumint un destí diferent de la Lena. Remarca que, quan estan enfadats, parlen en napolità, mentre que si volen quedar bé parlen en italià estàndard, que representa més fi.

    L’Anna Mª Montané comenta que li ha agradat molt; l’ha trobat una crònica descriptiva d’una realitat humana i complexa. Destaca que el llibre té una estructura complicada, i que s’hi toquen molts temes, des de les relacions familiars, fins a la dualitat de les persones, amb esment de Plató, passant per la confecció acurada d’unes sabates.

    L’Ana Jiménez hi veu el reflex d’una època. Una novel·la amena, molt centrada en una barriada, d’on destacaria la inquietant relació de dependència entre la Lena i la Lila.

    La Josefa Fonollosa, a qui també se li ha fet una mica llarga, remarca la relació entre totes dues amigues, molt interessant. Veu tots els personatges molt marcats per un barri tancat, d’on costa de sortir; ni tan sols han anat a veure el mar, estant a Nàpols.

    L’Enriqueta Olivar diu que li ha agradat molt; en cap moment hi ha perdut l’interès. Remarca el caràcter de les dues amigues, fort el de la Lila, dòcil el de la Lena. El seu comportament a classe, tan diferent, pot ser el que motivi un comportament diferent de la mestra, que se’n va a casa de la Lena per demanar, exigir, gairebé, als pares, que estudiï, mentre no ho fa amb la Lila.

    crisalideL’Olga Fatgini comenta que el retrat del barri, en crisi després de la guerra, li recorda la seva infantesa al barri de Mar vilanoví: els comentaris quan algú pintava una paret, les enveges, les gelosies. Lena té enveja, fins i tot, del xicot de la Lila: és com un model, voldria fer tot el que ella fa.

    En Ramon Also, que desconeixia l’autora i l’obra, ho ha llegit amb molt interès. Destaca que la Lila,, a l’escola, devia ser la típica nena “repel·lent”, que tot ho feia a la perfecció. En el barri, així mateix, hi comença a aparèixer la màfia.

    La Maria Rodríguez explica que aquesta novel·la, per a ella, no ha estat llegir un llibre, sinó trobar-se un diari que podria ser el seu propi. Ella també té una amiga genial, amb qui ho compartien tot, amb qui encara es veuen. Venint de Cornellà, d’un barri humil i tancat, s’hi sent indentificada.

    A la Rosa Llop, que ha llegit tres de les novel·les del cicle, li ha agradat molt, té molt bon record de molts aspectes. Compara el contrast napolità/italià amb la gent del poble que, tornant d’estudiar a Lleida, adoptaven el castellà perquè feia més fi. Li agrada el domini de la descripció i de l’argument.

    Mary Carmen Paredes tanca la roda comentant que hi ha hagut molta unanimitat a l’entorn de la novel·la, cosa poc freqüent; a ella també li ha agradat aquest relat on es pot veure com les nenes, plenes de somnis, els van perdent quan arriba l’adolescència. Destaca el personatge de la Lila, rebel i supervivent, fins i tot del propi pare, que l’arriba a llançar per la finestra, i com és estrany que vulgui casar-se als 17 anys. Però, és clar, cal llegir la segona part.

    Finalment, comentem que és pràcticament segur que l’autora anònima encobria la personalitat de la traductora Anita Raja, qui va triomfar amb aquesta sèrie autobiogràfica.

    L’OBRA
    L’amiga genial

    L’amiga genial és una història honesta i fascinant d’una relació d’amistat complexa i sincera entre la Lenù i la Lila, dues nenes d’una barriada humil de Nàpols, ambientada en una època de canvis poc després de la Segona Guerra Mundial. L’atracció entre elles és tàcita, profunda i captivadora. Amb distanciaments i rivalitats, amb inseguretats, dependències i necessitats, s’influencien per les coses bones i per les que no ho són tant. I evoluciona de manera gradual, mentre la Lenù i la Lila es van fent noies i descobreixen els reptes i els embolics de la vida; els somnis i les quimeres; el desig; la por; la implacable evidència de la realitat.

    Amiga genial historia del meu cognom

    Una realitat on es mouen prop d’una cinquantena de personatges que les acompanyen en el seu concomitant viatge per la infància i l’adolescència. Personatges que Ferrante decora amb gran riquesa de matisos, amb una humanitat flagrant, moltes vegades aspra (perquè no sublima), que és capaç de transformar-se en poesia amb una sola frase, un pensament o la descripció d’una conducta en un moment determinat. Això contribueix a fer que l’ambientació supuri de versemblança, d’autenticitat.

    La novel·la té més de cinc-centes pàgines, però es consumeixen amb una sensació contradictòria de dolçor i voracitat. Ferrante omple una part del nostre temps amb la seva capacitat de crear escenes de tendresa, de tensió i de complicitat amb el seu llenguatge amè, directe i precís, que segurament hauria satisfet dos grans defensor de la intel·ligibilitat integral (plana, accessible a tothom) com Josep Pla o Albert Camus, que ja va dir que “aquells que escriuen amb claredat tenen lectors; els que escriuen obscurament tenen comentaristes”. I qui vol ser comentarista, podent ser lector?

    L’amiga genial, i la resta de volums que completen la història de la Lenù i la Lila, s’han convertit en un fenomen mundial. La descripció de la seva intensa relació és addictiva des de les primeres pàgines i es converteix en una mena de tractat de la condició (i l’amistat) femenina que ha fet que algunes veus la proposessin com a mereixedora del Nobel de Literatura.

    Una fuig, l'altra es queda historia de la nena perduda

    Amb L’amiga genial, ens ficarem dins d’una història en què la franquesa dels sentiments que s’hi exposen ens farà vibrar i angoixar: Em feia por que li passessin coses, bones o dolentes, sense que jo hi fos. Era un temor antic, un temor del qual no m’havia desfet mai: la por que, en perdre’m trossos de la seva vida, la meva perdés intensitat i importància.

    Discorrent per la nitidesa de les seves paraules, la novel·la ens induirà a fer allò que hauria de ser tan inexcusable de llegir pel pur plaer de fer-ho, sense subterfugis tan de moda com dir que no es té temps perquè s’està estressat. Com pot ser que visquem en un món en què no estar estressat estigui mal vist? La lectura hauria de ser la nostra teràpia més sagrada per no tornar-nos definitivament estúpids.

    (Francesc Ginabreda, article publicat a Núvol)

    L’AUTOR
    Elena Ferrante

    Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és el pseudònim d’una escriptora de la qual hi ha molt poca informació. S’ha parlat de la traductora Anita Raja, arran d’un treball d’investigació periodística que va confirmar un enorme augment del seu compte corrent bancari arran de la publicació de la tetralogia iniciada amb Una amiga genial. Sembla que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí. En una entrevista atorgada via correu electrònic al periodista Paolo Di Stefano, Ferrante va declarar: “No em penedeixo del meu anonimat. Descobrir la personalitat de qui escriu per mitjà de les històries que proposa, dels seus personatges, dels objectes i paisatges que descriu, del to de la seva escriptura no és sinó una bona manera de llegir“. El 2002 va publicar I giorni dell’abbandono (Els dies de l’abandó). L’any següent se’n va estrenar la pel·lícula, dirigida per Roberto Faenza.

    Elena Ferrante és l’escriptora sense cara; la seva figura està envoltada d’un secret total. Sobre els llibres, diu que “no necessiten per res els autors, un cop estan escrits”. Llegir el llibre amb la seva aura de misteri, justament, val molt la pena: els enigmes literaris-identitaris (sobreentenent-ne la qualitat de la prosa), ens agraden.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ja tornen a ser aquí els Clubs de Lectura de la Joan Oliva!

    Avui dilluns 3 de setembre obrim el període d’inscripció dels Clubs de Lectura de la biblioteca Joan Oliva i Milà. El tràmit d’inscripció és presencial així que per formalitzar-la heu d’acostar-vos a la biblioteca. Si voleu fer un cop d’ull als clubs que us oferim, us els presentem a continuació:

    Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: Conduït per l’escriptora vilanovina Mª Rosa Nogué, la Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates previstes enguany per a les trobades són: 3 d’octubre, 7 de novembre, 12 de desembre, 9 de gener, 6 de febrer, 13 de març, 10 d’abril i 8 de maig.

    logo frances 2018-2019 2 b_i_n retalladaClub de Lectura en Francès: Tot un clàssic dins de l’oferta de clubs de lectura de la biblioteca Joan Oliva, el Club de Lectura en Francès va dirigit a persones que tinguin un elevat coneixement de la llengua francesa, ja que serà l’idioma vehicular de l’activitat. L’Esther Bruna és la seva conductora i, durant el curs 2018-2019, les sessions tindran lloc el tercer dimarts de cada mes de 16.30 h a 18 h. Els dies previstos són: 16 d’octubre, 20 de novembre, 18 de desembre, 15 de gener, 19 de febrer, 19 de març, 16 d’abril i 21 de maig.

    Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: Aquest club, especialitzat en gènere negre i policíac, ha estat tot un èxit des de la seva estrena. No és casual que la Joan Oliva decidís posar en marxa un club de lectura temàtic del gènere, ja que la nostra biblioteca és una de les quatre, dins de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona, que hi està especialitzada. La conductora de L’Oliva Negra és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst és el següent: 4 d’octubre, 8 de novembre, 13 de desembre, 10 de gener, 7 de febrer, 7 de març, 4 d’abril i 2 de maig.

    Logo llibr@venturersEls més petits també tenen el seu club a la Joan Oliva, el Club de Lectura Llibr@venturers: Aquest club està dirigit a nois i noies de 10 a 12 anys i la seva conductora és la Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 29 de setembre, 13 d’octubre, 10 de novembre, 15 de desembre, 19 de gener, 16 de febrer, 16 de març, 6 d’abril i 11 de maig.

    Enguany, el cost d’inscripció, en concepte de préstec interbibliotecari, és de 7,5€ per a La Crisàlide, per al Club de Lectura en Francès i per a L’Oliva Negra.

    Logo_Club de LF en catalàLa biblioteca Joan Oliva disposa també de dos Clubs de Lectura Fàcil, un en Català i un altre en Francès. Les inscripcions començaran, però, una miqueta més endavant. Les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català començaran el proper 1 d’octubre. Les trobades tenen lloc els següents dilluns a les 17 h: 5 de novembre, 3 de desembre, 11 de febrer, 11 de març, 6 de maig i 3 de juny. Aquest club, que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú, és conduït per la Lourdes Escrigas.

    Logo_Club de LF en francèsLes persones interessades a inscriure’s en el Club de Lectura Fàcil en Francès ho podran fer a partir del proper 22 d’octubre. L’Esther Bruna n’és també la conductora. Les persones inscrites en aquest club es troben el segon dimarts de mes a les 16.30 h (11 de desembre, 8 de gener, 12 de febrer, 12 de març i 9 d’abril) i dimarts 21 de maig quan, igual que els cursos anteriors, tindrà lloc una sessió conjunta dels membres d’aquest Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

    Recordeu que els clubs de lectura tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, heu de passar per la Joan Oliva a partir del 3 de setembre!

    Per descarregar tota la informació dels Clubs de Lectura de la Joan Oliva 2018-2019 feu clic aquí.

    Us deixem amb algunes fotos dels clubs del curs passat:

    IMG_0714 IMG_20180201_173455
    DcsAPGMX0AEC-bg IMG_20180512_174001

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lectures fresques

    books-918521_640

    l’1 de setembre passat, us donàvem la benvinguda a la temporada de Clubs de Lectura 2017-2018 de la Joan Oliva amb un petit vídeo de presentació. Ara, com a cloenda, hem preparat també un vídeo amb algunes de les lectures que més han agradat als clubaires al llarg de tot aquest curs. Així que si no sabeu què llegir aquest estiu, aquí hi trobareu algunes recomanacions:

    Els llibres recomanats són:

  • Set dies al llac, de Núria Martí Constans i Miquel Strogoff, de Jules Verne: tots dos, llibres del Club de Lectura Fàcil en Català.
  • Petit Pays, de Gaël Faye i Le vieux nègre et la médaille, de Ferdinand Oyono: ambdós, llibres del Club de Lectura en Francès.
  • Els amants d’Hiroshima, de Toni Hill: lectura del Club de Lectura de Gènere Negre l’Oliva Negra.
  • L’aprenent de bruixot i els Invisbles, de Jordi Sierra Fabra: un dels llibres que més ha agradat als nois i noies del Club de Lectura LLibr@venturers.
  • Finalitzem amb aquest post les videorecomanacions que hem fet aquest estiu. Recordeu que el proper setembre’18 obrirem el període d’inscripció 2018-2019 per a tots els clubs de lectura de la biblioteca Joan Oliva.

    Bon estiu i millors lectures!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Estimades Zambrano, Mercè Foradada

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 de maig

    La darrera sessió del Club, el curs d’enguany, ens fa una especial il·lusió perquè ens visita l’autora, Mercè Foradada. Ben coneguda de la casa, el nostre blog de la Joan Oliva, “Fora del prestatge”, juga amb el títol de la seva primera novel·la, “En el prestatge”. És conductora de clubs a la Biblioteca Armand Cardona i a Les Jardineres de Gràcia; fou regidora de Cultura i manté una presència activa en el món editorial, amb 11 llibres publicats, entre novel·les i reculls de contes. “Estimades Zambrano” és una de les seves novel·les més especials, perquè la ficció hi té un paper ben reduït, i tampoc no hi ha cap intromissió de l’autora, si no és en el seu apropament a la filòsofa María Zambrano. crisalideComencem! Avui decidim de canviar el format habitual de roda de comentaris per una sèrie de preguntes a l’autora, ja que la tenim aquí. Ella ens regala un verb: “zambranejar”.

    MªJosep Fonollosa li pregunta si els fragments en cursiva que apareixen en el text són escrits per María Zambrano, o bé inventats. La Mercè Foradada ens diu que són textuals, però traduïts del castellà. On no hi ha cursiva, tot és inventat.

    MªJosep li comenta que hi ha algunes frases molt encertades. Mercè ens explica que fou a partir d’aquí, d’aquestes frases, que a ella també se li desvetllà la curiositat per aprofundir i conèixer l’obra sencera de María Zambrano, que parla de filosofia, però també de política, d’intuïció, de somnis, i elabora la teoria de la “raó poètica”, segons la qual per interpretar la realitat no n’hi ha prou amb la raó, falta alguna cosa més. La Mercè Foradada va fer seva la frase de Montserrat Roig, quan diu que si no entén una cosa, l’escriu. Ella va decidir, doncs, de fer una novel·la sobre María Zambrano. Va trobar molt material bibliogràfic sobre la seva obra, i molt poc sobre la seva vida. Aleshores va decidir que li calia un torsimany, un personatge que li fes d’intèrpret, de traductora de les idees filosòfiques de María Zambrano per al públic no especialitzat. Aleshores va pensar en la germana, Araceli Zambrano, amb la qual va conviure en l’exili, des del seu retorn de Cuba, a París, Roma i al seu refugi suís del Jura, vora Ginebra, en la granja anomenada “La Pièce”. Araceli patia transtorns psicològics des de l’afusellament del seu company, Manuel Muñoz, alt càrrec republicà, deportat de la presó de La Santé a París fins a l’Espanya de Franco. Una de les seves dèries era envoltar-se de gats: van arribar a tenir-ne 30 o 40, cosa que motivà la seva marxa de Roma.

    Mercè Porta li explica a la nostra autora que la seva novel·la li ha permès saber més d’ella; suscita la curiositat a l’entorn de la filòsofa, i ella en va voler llegir “Claros del bosque”, i té ganes de llegir “Delirio y destino”. Maria Josep Fonollosa comenta que és una novel·la àgil, pel seu caràcter epistolar. 1493009123_973918_1493009597_noticia_normalA Dolors Juan li agrada que comenci amb el diari de l’Araceli, i després es completi amb les cartes de la María. En aquestes dues parts, veu que l’autora ens transmet l’amor que es tenen dues germanes. En la 1ª, tracta de l’exili; en la 2ª, ens parla de la seva preocupació per la germana gran, transida d’enyor i de dolor, fins arribar a la vellesa i al deliri. A la Dolors li recorda la seva relació amb la seva germana. Dolors creu que la Mercè Foradada ens ha fet un gran regal literari, on s’exhorta a la valentia, la fortalesa, la voluntat i l’esforç. La Mercè ens recomana un monogràfic de María Zambrano a la revista Ànthropos. Joaquim Vergés també recorda uns articles d’El País, on es comentava que María Zambrano era la “gran desconeguda”, si bé fou deixeble d’Ortega y Gasset, el seu “Don José”.

    Mercè Foradada ens llegeix un fragment escollit, una cita de Diotima, la sacerdotessa del Diàleg sobre l’amor, de Plató: “Vaig tenir un somni…Una serp avançava cap a mi…Ànima petita, feble, blanquinosa, que tremola…”. El temor d’enverinar-se es conjura amb la pietat. Aquest sentit de bondat, de pietat, suscita l’empatia. Mercè Foradada ens explica que la seva última novel·la, “Perles cultivades”, s’interroga també sobre la bondat.

    Concloem amb un bon nombre més de preguntes i de comentaris, i acabem amb el tradicional pica-pica que compartim amb la Mercè Foradada, la Soledat Marsal, l’Enriqueta Olivar, la Maria Josep Fonollosa, la Teresa Rodríguez, la Dolors Juan, en Quim Vergés, la Mercè Porta, la Paquita Puig, la Pepi Mota i jo mateixa.

    I quedem per al 8 de juny, a Sant Pere de Ribes, on farem la Trobada Comarcal de Clubs amb l’autora Jenn Díaz, de qui vam llegir “Mare i filla”.

    L’AUTOR
    Mercè Foradada

    (Barcelona, 1947) és escriptora i professora de català. Autora de llibres de text i materials d’aprenentatge del català, activitat a la que ha dedicat bona part de la seva vida, ha publicat també llibres de ficció, com ara En el prestatge (Premi Don-na 2001), merce foradadael recull de narracions Velles, amb v de vida (2002), la novel·la Centaures (2005), un dels contes del recull Mira’m, contes de vides especials (2009), Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació (2010), , Bruixes(Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó 2011) i La casa verda (2013). El 2014 va publicar la col·lecció de relats Com una reina i el 2016 va publicar la seva novel·la Estimades Zambrano. La seva darrera novel·la és Perles cultivades (Ed. Saldonar, 2018).

    El 14 de juny de 2013 va visitar l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú com a autora convidada de la Trobada amb els Clubs de Lectura Alt Penedès- Garraf. És conductora de clubs de lectura, entre els quals el de la Biblioteca Armand Cardona Torrandell. Ha guanyat els premis Don-na (En el prestatge, 2001) i Sebastià Juan Arbó de Sant Carles de la Ràpita (Bruixes, 2011).

    L’OBRA
    Estimades Zambrano

    Estimades Zambrano, de Mercè Foradada, una novel·la epistolar, és fruit d’un enamorament. Més encara, al meu parer de lectora de María Zambrano (1904-1991): és fruit d’una fulguració. Deia Zambrano que la filosofia és pregunta i la resposta és poesia. Aquesta és l’arrel de la filosofia zambraniana: la Raó Poètica, com finalment va acabar quallant com a concepte en la seva obra, tot i que la idea ja es va mostrar ben lluminosa des del principi dels seus treballs, amb l’escriptura del llibre Hacia un saber sobre el alma, publicat el 1934. Aquest text va allunyar María Zambrano del seu mestre, José Ortega y Gasset, que no va rebre gaire bé el salt intel·lectual de la deixebla avançada: Encara no hem arribat aquí i vosté fa un salt, es planta més enllà, li va dir. I ella, segons conta en els seus escrits autobiogràfics, va sentir que don José havia mort… simbòlicament, és clar. Va sentir que s’havia quedat òrfena de mestre, tot i que sempre se sentiria deixebla seva.

    descargaMaría Zambrano, la claror de la seva filosofia expressada en forma tan literària –d’aquí ve que a vegades se la titlli d’hermètica– és inspiradora. María Zambrano, el poder de la seva paraula –la paraula alliberada del llenguatge, com deia ella mateixa, tot referint-se a la seva expressió tan plena d’imatges– atrau com la llum. Per aquest motiu no és casualitat que la novel·lista que hi ha en Mercè Foradada hagi volgut acabar el seu relat amb una imatge de la llum. Així és com situa la veu de la filòsofa en l’últim tram de la seva vida, en el tros de camí que l’acosta a la llum definitiva: La llum, el centre de la flama, Ara, vaig cap a ella. Ara és Araceli, la germana estimada de María, que l’ha precedit en el camí cap a la llum última. La vida, doncs, entre dues llums. Entre la llum de l’aurora –María Zambrano va escriure moltes pàgines sobre aquest estadi auroral de la llum com a figura del coneixement, com a símbol de la consciència en el seu despertar– i entre la llum última, l’espiritual, la de l’esplendor de l’ànima en fondre’s en la llum divina.

    Una mística, es dirà, d’aquesta filosofia zambraniana. I així és tal com jo l’entenc. I és per aquest motiu, em sembla, per entendre aquesta Raó Poètica, o aquesta paraula poètica que tan sovint s’acosta a la mística (a més de reflexionar sobre el llegat dels filòsofs, Zambrano també va reflexionar, per exemple, sobre Joan de la Creu), que Mercè Foradada ha escrit Estimades Zambrano.

    I per escriure el seu text, Foradada ha necessitat dues veus en diàleg (això és també la filosofia: diàleg, segons Plató o el nostre Eugeni d’Ors): la d’Araceli Zambrano, nascuda el 1911, en el temps d’escriure un Diari secret a María, i que aquesta no llegirà fins després de la mort de la germana l’any 1972, i els escrits-resposta que María adreça a Araceli en el que és el seu últim tram de la vida, quan la filòsofa finalment ha retornat a Espanya després de més de quaranta anys d’exili, repartits entre Amèrica i Europa. Escrits dictats, cal dir-ho, ja que la filòsofa, molt envellida i amb xacres, té ja poques forces i gairebé no hi veu. El llibre de Mercè Foradada, Estimades Zambrano, té dues parts, doncs, que són com un mirall l’una de l’altra. Foradada, que ha llegit Zambrano amb profunditat i que s’ha documentat a fons, recrea lliurement la correspondència (de fet, l’inventa) entre les dues germanes, una fraternitat que va més enllà de la sang per convertir-se en una fraternitat també intel·lectual. Araceli, el seu personatge, fa de contrapunt al personatge filosòfic de María. I així es va descabdellant, i entrellaçant, la vida i l’obra de la filòsofa amb la vida i obra de la germana.

    Teresa Costa-Gramunt, article publicat a “Núvol

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »