Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

Filles úniques, d’Andreu Martín

L’Alícia i la Paula són molt bones amigues, gairebé com germanes, però no ho són de germanes. De fet, totes dues són filles úniques i estan una mica fartes que els pares els estiguin tan a sobre. En Joaquim i la Berta, els pares de l’Alícia, són realment esgotadors. 178292_CUBIERTA.inddSempre han d’estar fent alguna cosa i porten a l’Alícia amunt i avall amb tota mena d’activitats. Per la seva banda, els pares de la Paula, l’Antoni i la Dolors són molt més casolans i prudents. En poques paraules i, segons la Paula, avorridíssims! Però tant uns com els altres estan continuament a sobre de les seves filles.

I ambdues nenes, fartes d’aquest control, planifiquen el que elles anomenen el Pla Perfecte! Clar que el que a elles els pot semblar la solució ideal per acabar de soca-rel amb aquesta situació pot xocar frontalment amb els plans dels pares. I és que això d’actuar d’amagatotis no sol ser gaire bona idea.

I a partir d’aquí, un seguit d’esdeveniments no previstos vindran a capgirar les rutines d’ambdues famílies i provocaran un munt de situacions ben divertides.

Filles úniques és el darrer llibre que hem llegit al Club de Lectura Llibr@venturers.

L’Andreu Martín, autor de Filles úniques, és un prolífic escriptor de literatura per a infants, joves i adults. Pel que fa a la seva producció juvenil, és coneguda la sèrie de llibres protagonitzats pel jove detectiu Flanagan. El primer dels títols de la sèrie, No demanis llobarro fora de temporada, va ser guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Infantil i Juvenil l’any 1989. A les biblioteques de VNG, hi podeu trobar un bon nombre de llibres per a adults i joves de l’autor barceloní. Feu clic aquí per consultar el fons d’Andreu Martín a la XBMVNG.

Llibres

  • Filles úniques
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Case mensonge. Gisèle Pineau

    Mangé ka brilé isi dan? Ka ki pasé, Camille? Ka i ka fèt!Kaz-la manké brilé anlé zot? Ka i ka pasé!Le manger brûle ici?Qu’est-ce qui se passe, Camille? Qu’est-ce qui va pas? La maison a failli brûler avec vous! Gisèle Pineau.

     
    Chers lecteurs/lectrices,
     
    casemensonge À l’occasion de notre dernier rendez-vous de la saison 2018/2019 des lectures en français de la bibliothèque Joan Oliva i Milà, je vous propose une lecture facile et très agréable à lire qui malgré toute la situation décrite est remplie d’espoir et finit bien. Un sentiment qu’il est toujours nécessaire de conserver surtout dans les conditions de vie si difficiles comme celles que traversent les habitants de ce bidonville dans le Quartier Roucou en Guadeloupe.
     
    Lorsque l’on est une des familles attendant avec véhémence de voir son nom affiché dans les listes des heureux élus qui seront bénéficiaires des appartements sociaux , il est très naturel de rêver et d’imaginer la meilleure qualité de vie qui nous attend avec le relogement “digne” par rapport aux conditions précaires des cases.
     
    Seulement lorsqu’il y a plus de familles intéressées que de logements proposés, surgissent d’autres sentiments très compréhensibles comme la jalousie et la mesquinerie au sein de la communauté. Djinala et sa famille folles de bonheur à l’idée de déménager vont subir les conséquences de cette misère commune à tous.
     
    Grace à un vocabulaire riche, imagé et teinté d’expressions créoles, Gisèle Pineau transporte son lectorat dans la vie quotidienne de ce quartier et arrive à créer une ambiance bien palpable à travers des personnages bien vivants et très attachants.
    Les formules créoles et les devinettes créoles qu’elle utilise contribuent à donner au texte une vitalité linguistique qui lui confère toute sa beauté.
     
    Gisèle Pineau est une femme de lettres françaises, infirmière en psychiatrie, née à Paris en 1956 et issue de parents guadeloupéens. Elle écrit depuis son enfance et a été très influencée par sa grand-mère qui lui a transmis son amour et son apport de la culture créole à la littérature francophone. Elle a été récompensée avec le Grand Prix des lectrices de Elle en 1994, pour «La Grande drive des esprits», le prix RFO pour l’Espérance macadam en 1996, ou encore le prix des Hémisphères en 2002 pour “Chair Piment”. Elle traite dans plusieurs de ses romans l’esclavage et la violence faite aux femmes et la lutte contre l’injustice et les atrocités du monde.
     
    Africultures
     
    Gisèle Pineau
     
     

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’animal moribund, Philip Roth

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 13 de març

    Iniciem el comentari després d’unes qüestions prèvies: una possible sortida al Palau de la Música Catalana (escenari de la meva novel·la “La Casa dels Cants”, que vam llegir en un altre curs, i es comentarà en la Trobada de Clubs del 7 de juny), i la presentació dels premis Negroliva, a les 20h. a la Biblioteca Joan Oliva. Felicitem la nostra clubaire, Olga Fatgini, que va presentar un tens microrelat al concurs i que no va obtenir guardó per culpa d’un problema de comprensió de les bases.

    L’animal moribund, una novel·la tensa, dura, d’alt voltatge eròtic, ha estat rebuda amb rebuig per part de les primeres participants, Mary Carmen Paredes i Rosa Llop. Totes dues coincideixen que no els ha interessat gens; Mary Carmen ja havia intentat llegir aquesta obra en una ocasió, sense que li agradés; va llegir una altra novel·la de Roth, que tampoc li va agradar, i ara ho ha tornat a provar, amb el mateix resultat. Queda clar que ella i Roth són incompatibles! Tampoc el seu discurs de fons, que troba masclista, no li agrada gens. Rosa Llop coincideix que el tema de l’amor de l’home gran, 63 anys, amb la noia de 24 no li agrada, ni li transmet res.

    crisalideLa lectora següent, Patricia Lewis, té un parer molt diferent. El tipus d’escriptura li fa pensar en els anys 60, i ella que els va viure a l’Argentina els sent més pròxims també a Amèrica que no pas a Europa: un temps on dominà un pensament ple de referències a la llibertat personal, i també sexual, més enllà de la família clàssica. Hi veu individualisme, bellesa, i també fantasies eròtiques. Entén l’atractiu que un home com en David Kepesh, el protagonista –un professor universitari, que apareix fent crítica literària en un programa de televisió, ben situat, que parla bé i és sensible a la bellesa juvenil de les alumnes- pot desvetllar en algú com Consuela Castilla, la noia cubana, refinada, de bona família, molt bella. Considera, també, interessant el contrast amb Kenny, el fill d’en David –a qui el pare va abandonar, deixant-lo amb la mare, per anar-se’n a perseguir la seva llibertat personal-, un home molt més conservador, que tanmateix també té una amant, però és tan responsable que vol conèixer els pares de l’amant.

    L’Anna Maria Montaner destaca les referències culturals i filosòfiques que es mostren en tota la novel·la, on es parla d’estoicisme i d’hedonisme, de tendresa i de passió, de vellesa i de mort. La troba una lectura profunda, i molt humana. Les casualitats de la vida uneixen i separen els protagonistes. Destaca la frase segons la qual en tota persona humana, serena, etc., hi ha una segona persona d’un comportament més inesperat o irracional, en el llindar amb la mort i les obsessions. Troba que la cita inicial revela una certa culpabilitat, i remarca les contradiccions entre el bé i el mal.

    En Ramon Also ha trobat que és una novel·la interessant. De primer li va semblar una novel·la eròtica, com les de La sonrisa vertical, però després va trobar que acabava parlant, de fet. De l’amistat. La Consuela, la noia protagonista, és de fet una deessa de la bellesa, però l’acaba perdent. També destaca el paper de l’amic, en Daniel.

    La Sole Marsal, encara que no és el seu tipus de lectura, troba que és un llibre que atrapa, perquè tracta molts temes i té un final punyent.

    L’Enriqueta Olivar destaca que el sexe tingui un paper tan dominant i descordat, fins i tot exagerat: un home de 62 anys que pugui tenir dues amants simultànies, i també es masturbi, el troba fantasiós. En Ramon ens recorda que hi ha “pastilletes”, i en conjunt pensem que en Roth ha alliberat les seves fantasies de seductor, en un rol que recorda Woody Allen, també de família jueva…

    L’Enriqueta troba que David, el protagonista, no s’enamora de la Consuela, ni de cap noia sinó que les utilitza per al seu plaer personal. Quan ella es posa malalta (càncer de pit) deixa de veure-la, no s’hi interesssa. La decadència física i la vellesa, que tant el preocupen, que precisament conjura amb el lligam amb les noies més joves, no formen part del seu imaginari. No va ajudar la dona, i tampoc ajudarà la Consuela. Tampoc no està d’acord amb la cita que “el sexe és el poder més gran”.

  • Tràiler d’Elegy, d’Isabel Coixet, basada en la novel·la de Philip Roth:
  • La Joana, que ocuparà la plaça lliure que ha deixat Mercè Porta, companya de tants anys, ara allunyada per motius horaris, s’ha sentit atreta sobretot per la manera de narrar de Philip Roth. Veu en la novel·la la descripció d’una societat on es valora sobretot l’hedonisme, i que és un tret intrínsec del protagonista: el sexe, la bellesa, la recerca de la llibertat personal. Vincula sexe i cultura per atreure les noies, però sobretot, se’n vol anar al llit amb elles, gaudir-ne sense més complicacions.

    A la Mercè Fernàndez li ha agradat aquest retrat d’un seductor, que busca el plaer que les dones li donen (fins i tot amb certa pugna entre elles), i que tot d’una s’enamora d’una, la Consuela, i és ell qui s’hi veu lligat amb una certa dependència. Experimenta per primer cop la gelosia i no se sap com podria acabar –arriba a l’extrem d’humiliar-se, llepant-li les cuixes quan té la menstruació-, però el seu amic li recomana que se n’allunyi.

    La Teresa Rodríguez li ha agradat aquesta novel·la potent i veu també aquesta posició d’un cert domini de la Consuela: tindrà el seu cos, li diu, “però a mi no em tindràs”. Destaca, així mateix, el contrast amb el personatge del fill.

    A la Teresa Ventosa li ha agradat sobretot la manera de relatar, que s’adreça a algú que sembla el lector/a, però que en el fons creu que és a si mateix,. El protagonista, però, el troba una mica exagerat.

    L’Olga Fatgini destaca també aquest recurs de novel·la explicada al lector/a, la sensació d’història que algú explica a algú altre. Destaca la trobada amb el fill, quan ja és més gran i ja entén més coses. També parla de la presència d’un volum de bibliòfil, que David exhibeix com un reclam cultural, però que en el fons persegueix la seducció.

    Evelia Casado, finalment, també ens parla d’aquest seductor, que captiva per la sapiència, per la manera d’estar, per la conversa. Ella creu que sí que existeix. La Consuela, d’altra banda, és diferent de les altres noies: vesteix com una secretària, mai no du texans. Ella es deixa estimar; ell té una actitud de caçador, que acabarà essent “caçat”.

    Coincidim a destacar el punyent final de la novel·la, quan l’encarnació de la bellesa i de la joventut és presa inesperada de la malaltia i de la mort, que li robarà allò que més apreciava en David del seu cos: un pit, a causa del càncer de mama. Aleshores tornarà a trobar el seu professor/amant, perquè li faci fotografies en record del que està a punt de perdre.

    L’OBRA
    L’animal moribund

    Roth va ser un novel·lista total i lliure. En les seves novel·les, va relatar i explorar, sense cotilles morals ni filtres ideològics, l’ésser humà en tota la seva complexitat. animal moribund En els seus personatges, hi conviuen l’obscenitat salvatge i la tendresa (Mickey Sabbath a El teatre d’en Sabbath), la noblesa i la tragèdia (el suec Levov a La pastoral americana), l’egoisme i el desig més entregat (David Kepesh a L’animal moribund)…Les maneres tan diferents com va abordar el sexe, un dels seus temes centrals, demostren la grandesa tentacular de Roth.

    L’animal moribund és una història de sexe total, descordat, entre un professor universitari que voreja la setantena i que no pas per casualitat, es diu David Kepesh, com el protagonista d’El pit, i una seva alumna, la Consuela Castillo, de vint-i-quatre anys, filla de cubans benestants exiliats. Força més breu que les novel·les anteriors, l’obsessiu encaterinament del vell professor per la noia es transforma en una gelosia infinita, que voreja la paranoia quan intueix que la pot perdre.

    Isabel Coixet, a Elegy (títol d’una novel·la de Roth, del 2006) explica el contingut de L’animal moribund (2001). El vell i voluptuós professor Kepesh és una veu narradora que es confessa. Quan la mort apareix, Kepesh no té altre remei sinó el de rendir-se i admetre que la nostra vida, si més no la vida de tots aquells que van tan sols a la recerca del plaer, no és altra cosa que una manera com una altra de bandejar el nostre ineludible deure, el d’adorar el final ineludible de la vida. Kepesh acaba pagant el seu deute de tendresa voluptuosa amb la mort. I després calla. Calla i espera en silenci.

    L’AUTOR
    Philip Roth

    Philip Roth (1933-2018). Llicenciat el 1958 en Literatura anglesa, fou professor a Chicago mateix, on havia conegut Saul Bellow, que fou el seu mestre literari. El 1960 es publica el seu primer llibre, el recull de contes Goodbye, Columbus, amb el qual aconsegueix ja el National Book Award, i el 1962 la primera novel·la, Letting go. La fama li arriba amb el seu quart llibre, Portnoy’s complaint (El trastorn de Portnoy,1969), novel·la protagonitzada per Alexander Portnoy, un jueu obsessionat pel sexe, qui relata totes les seves experiències a un psicoanalista. Philip RothEn ella es troben les claus de la producció posterior de Roth: la recerca de la pròpia identitat, la sexualitat com a motor vital i un humor sarcàstic, prenent, tot sovint, com a material argumental de partida fets autobiogràfics.

    Així, l’èxit de “Portnoy’s” el dugué a una crisi que quedà reflectida en els seus següents llibres, com ara el relat The breast (El pit, 1972) en el qual el protagonista es transforma en un enorme pit de dona. Amb The ghost writer (L’escriptor fantasma, 1979) inicià el cicle Nathan Zuckerman, “àlter ego” de l’autor, i que, tant com a protagonista, coprotagonista o narrador per interposició, apareix en vuit novel·les de Roth.

    Després de l’obra mestra Patrimony. A true story (Patrimoni. Una història autèntica, 1991), publicà dos títols que inicien un nou enfocament temàtic en la seva obra: Sabbath’s theater (Teatre de Sabbath, 1995) i American pastoral (Pastoral americana, 1997).

    La línia iniciada amb “Sabbath’s theater” s’ha anat perllongant en les seves darreres novel·les: The human stain (La taca humana, 2000), The dying animal (L’animal moribund, 2001) i Everyman (Elegia, 2006). La línia de reflexió sobre el passat recent del país es troba a I married a communist (M’he casat amb un comunista, 1998) i The Plot against America (2004).

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Maneres de viure per sempre, Sally Nicholls

    “Aquest és el meu llibre.
    El vaig començar el dia 7 de gener
    i l’acabo el 12 d’abril.
    És un recull de llistes, històries,
    dibuixos, preguntes i dades.
    També és la meva història.”

    maneres de viure per sempre_portadaManeres de viure per sempre és la història d’en Sam. Bé, només quatre mesos de la història d’en Sam, però quatre mesos en què haurà de fer front a la fase final d’una malaltia terminal. Sí, perquè en Sam té leucèmia i els darrers temps han estat ben diferents als de qualsevol altre noi de la seva edat. En Sam ha passat sovint per l’hospital i, ara, ni tant sols va a l’escola. Estudia a casa seva. Però no ho fa tot sol. La senyoreta Willis va cada dia a fer-li classe a ell i a en Fèlix.

    En Fèlix és un molt bon amic d’en Sam. Possiblement, una de les poques coses positives que li ha reportat la seva malaltia. Perquè en Sam i en Fèlix es van conèixer a l’hospital, en una de les seves freqüents estades. Ara, tots dos estudien a casa i, sense pretendre-ho, reflexionen sobre la vida i la mort. I en Sam elabora llistes i planteja preguntes no gaire fàcils de respondre: Per què Dèu fa que els nens es posin malats? Per què ens hem de morir?… I així, de mica en mica, escriu una mena de diari personal.

    Maneres de viure per sempre és el darrer llibre que hem comentat els nois i noies del Club de Lectura Llibr@venturers.

    L’autora del llibre és Sally Nicholls (Stockton-on-Tees, Anglaterra, 1983).

    Llibres

  • Maneres de viure per sempre
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’Avinguda dels misteris, John Irving

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 6 de febrer

    La impressió primera, en arribar al Club, és que aquesta gruixuda (més de 600 pàgines) novel·la de John Irving ha estat una menja difícil de pair per a la majoria de lectores. Sabent que és un autor de gran èxit, i que les seves obres sempre contenen una reflexió més enllà del “best-seller”, sondejo si el disgust ha vingut per la llargària, pel tipus de temàtica o per la forma. Una de les lectores més fidels del club, la Mercè Porta –que enguany ens deixa- m’adreça cap a l’únic lector, en Ramon Also. Esperançada, li demano que ens transmeti la seva impressió lectora: “L’he deixat a mitges! No m’ha interessat gens, no m’ha aportat res, l’he trobat una ximpleria…”. De primer no ho entenc, i alço els ulls cap a la Mercè, que somriu: era una ironia! Tothom riu, i comencem la roda.

    L’Anna Maria Montaner explica que l’ha trobat bastant interessant, amb temes profunds, bé que molt diversos: la religió, la misèria dels nens quue viuen a l’abocador d’Oaxaca, a Mèxic, vist com una metàfora de la porqueria del món. Però també massa complicat, amb constants referències a la realitat i el somni, fins al punt que al final no sabem si el que passa és cert o és un somni del protagonista, Juan Diego, una mena d’alter ego de l’autor, que s’hipermedica. També les frases són enrevessades, amb diàlegs difícils.

    crisalideA Rosa Llop, com a en Ramon, no li ha agradat res: ni el relat, ni l’estil, ni la forma.

    A l’Evelia Casado li ha fet la impressió d’un gran despropòsit, que respon a la pregunta de “Què es pot aconseguir?”. Li ha interessat el relat de la vida a l’abocador, on els protagonistes, la Lupe i en Juan, els dos germans, saben extreure motivació vital bo i guardant els llibres, estimant els gossos (que cremen, perquè no se’ls mengin els voltors), aferrant-se a l’ajut de personatges singulars com l’Hermano Pepe o l’Home Papagai, el jesuita que acabarà enamorant-se d’un transvestit, la Flor (a qui ja havia conegut en la seva joventut). Tots dos aniran a viure a Estats Units, on es casaran, i adoptaran en Juan Diego, a qui salven així d’una possible mort en el circ on ell i la Lupe aniran a raure. La Lupe, a més, sap llegir el pensament.

    La Josefa Fonollosa comenta que és el personatge que més li ha sorprès, aquesta nena prodigiosa. Li ha estranyat la constant reiteració dels noms i cognoms, i destaca la dificultat de l’estructura, composta per un constant anar i venir entre el present i el passat. Mai no es veu on vol anar a parar l’autor, que barreja les escenes i reflexions sobre el sexe, la religió i els medicaments.

    L’Olga Fatgini creu que no és el millor llibre de l’autor, encara que el troba original, ja que fa sortir els personatges en somnis. També elogia la denúncia de la vida dels nens a l’abocador, vista amb gran realisme, i la visió de la verge de Guadalupe. Pel que fa als somnis, també hi ha dos personatges molt especials, mare i filla, Míriam i Dorothy, que recorren la novel·la. Li ha agradat perquè posa molt en evidència el sofriment de la canalla.

    A la Teresa Rodríguez li agrada la parella formada per l’Eduard Bonshaw i la Flor, especialment la tendresa que es manifesten quan tots dos es posen malalts de la SIDA. Destaca el sacrifici que fa la Lupe, que es deixa matar pel tigre del circ –que anomenen El Hombre- per tal que l’Eduard i la Flor adoptin en Juan. També remarca el duel, que travessa la novel·la, entre la Verge Maria –el “monstre Maria”, se’ns diu, remetent a una estàtua gegantina que hi ha a l’església on van els nens- i la Verge de Guadalupe, vista com una deessa indígena.

    La Teresa Ventosa n’ha llegit una part, i en destaca la constant variació entre realitat i somni.

    La Mercè Porta remarca la figura dels dos germans, Juan Diego i Lupe: en Juan és un nen lector de l’abocador, la Lupe és una nena que no parla bé, no se l’entén. En Juan l’ha de traduir constantment, i en traduir, de vegades li endolceix l’expressió. La germana salva el germà. Las_normas_de_la_casa_de_la_sidraD’altra banda, l’ha trobada una novel·la excessiva, forassenyada, inquietant i reiterativa (sempre surt la religió, la literatura…). Li ha interessat la història de la infantesa, però no li agraden els personatges de la mare i la filla, seductores, que no s’acabenn de nostrar ni d’entendre. També hi troba massa escenes del viatge a les Filipines, massa avions, taxis, medicaments…Destaca la figura d’en Clark French, l’escriptor d’èxit, exalumne d’en Juan Diego: optimista incurable, catòlic.

    L’Ana Jiménez l’ha trobat un llibre difícil, sobretot al principi. En destaca els temes de l’emoció, l’amor i la cura; els personatges del germà Edward i la Flor, així com el Hermano Pepe, amunt i avall amb el seu Volkswagen escarabat. També justifica el viatge d’en Juan Diego a Manila, per complir el jurament que li va fer a un “hippy” bo que va conèixer en l’època de l’abocador, que aniria a visitar la tomba del seu pare, mort en la guerra. Troba que tracta massa temes: la medicació, la religió, la malaltia, el desig; de vegades, té la sensació d’una presa de pèl.

    La Mercè Fernández l’ha deixat per la meitat: tanmateix, tenia inquietud pel protagonista. Destaca la mirada de l’escriptor que busca històries (la dona de Lituània, una història que queda incompleta), o la història els nens, amb la problemàtica sobre la veu de la Lupe, que també té la seva mare. Remarca la figura de la mare, la prostituta i senyora de la neteja, que a la seva manera es preocupa pels fills.

    A l’Enriqueta Olivar, malgrat els problemes de vista, li va agradar el que va llegir: la mirada sobre els nens de l’abocador, ofegats en la misèria i la brutícia, però llestos, lectors, fins i tot clarividents.

    Concloem amb una animada tertúlia on conversem sobre John Irving, la seva prolífica obra i els excessos que, de fet, són marca del seu estil, al mateix temps virtut i defecte, encara que en aquesta ocasió, com també ha remarcat la crítica, potser ha exagerat la manca de contenció. Llicència d’autor de fer-ho, i llicència dels lectors i lectores, naturalment, de constatar-ho!

    Hi ha un moment, tanmateix, on en John Irving es refereix a dos tipus d’autors: Juan Diego i Clark French: “En Clark volia canviar el món: escrivia amb una missió, amb un objectiu en concret. No li agradava ni surar, ni nedar com un gos; era com viure en el passat, com no anar enlloc. En Juan Diego vivia en el passat, revivint, en la seva imaginació, les pèrdues que l’havien marcat”. I ens preguntem qui dels dos és John Irving, o si possiblement, és tots dos alhora, ja que ell es ha creat.

    L’OBRA
    L’Avinguda dels misteris

    A L’Avinguda dels misteris (Avenue of Mysteries), l’escriptor d’Exeter posa de nou la seva portentosa imaginació al servei de les obsessions que el caracteritzen: la creença i la descreença religiosa, l’escriptura i els escriptors, els nens orfes, les persones poc comuns i, sobretot, el sexe. Tots els temes que donen sentit i raó a la seva narrativa, a la seva manera de veure, d’interpretar i de descriure el món.

    Els personatges irvingians —com els de Charles Dickens— no són mai simples miralls que reflecteixen la natura o la vida que els envolta, sinó que són forjadors, són elements generatius, que, empesos per la força dels seus caràcter, creen, recreen i conformen la vida; no contemplen o es deixen posseir per la vida, sinó que, volent o no —i, sovint, sense voler-ho: lluitant per desfer-se del seu fat: “estava marcat per un aura de fatalitat” (pàg. 628)—, la posseeixen i la fan seva, la condicionen; per allí on passen, deixen petja; esculpeixen la seva vida i la modelen, encara que sigui a contracor. Són actius, decisius —creadors, sovint destructors (o deconstructors, si preferim dir-ne així) de la realitat.

    avinguda dels misterisEn aquest cas, els protagonistes són en Juan Diego i la Lupe, dos mig germans que s’han criat en un abocador d’escombreries d’Oxaca i s’han destacat dels seus companys per la seva excepcionalitat: ell “llegeix millor que els nostres alumnes, i […] n’ha après sol” (pàg. 119); ella —segons el meu parer, la figura més atractiva i apassionant del llibre— “llegia el pensament. Sabia què pensaves —a vegades, també sabia més coses que tu” (pàg. 19). Serà ell qui, ja gran, convertit en un novel·lista famós, quan fa un viatge a les Filipines, s’endinsarà en un viatge al seu passat, al temps de la infantesa, a aquell moment transcendental —“El passat era on vivia amb més confiança, i amb la sensació més segura de saber qui era” (pàg. 147)— que acabaria determinant per complet de la seva existència: “el passat l’envoltava com els rostres en una multitud” (pàg. 462). I a mesura que avança la novel·la, en una intriga inquietant, plena de sorpreses, secrets i misteris, que se’ns va presentant amb comptagotes i desordenadament —“no pots escollir la cronologia del que somies, ni l’ordre dels esdeveniments amb què recordes algú” (pàg. 493)— s’anirà desvetllant què succeí a Mèxic tants anys enrere. S’anirà aclarint quin fet, quina de les múltiples col·lisions —“al món d’en Juan Diego sempre saps quan s’acosta la col·lisió” (pàg. 299)— que han san sacsejat la seva vida, relacionada directament amb la seva mig germana va desencadenar la seva marxa als Estats Units.

    Una història que, com acostuma a succeir amb les del seu autor, et manté aferrat al llibre, narrada amb gran talent, però que, segons el meu parer, tal i com ell mateix sembla reconèixer referint-se a un aquari —“Era excessiu. […] Passava de la ratlla” (pàg. 219)—, resta (massa) marcada per la desmesura, per l’excés, per la manca de contenció; tot o gairebé tot és fora de norma o de mida, amb la qual cosa la versemblança se’n ressent. Talment com si Irving s’hagués volgut alliberar dels seus dimonis interiors —el sexe i la religió, per damunt de tot: “La religió està a mig camí entre la por i el sexe” (pàg. 295)— i que els seus dimonis l’haguessin vençut; o, si més no, que haguessin vençut (o pogut més) que la novel·la, convertint-la més en una catarsi que en una obra d’art.

    (Maurici Serrahima, El Punt-Avui, 2016)

    L’AUTOR
    John Irving

    John Winslow Irving (Exeter, Nou Hampshire, 1942) és un escriptor estatunidenc, autor de nombrosos bestsellers i guionista guanyador d’un Oscar. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de New Hampshire i el 1963 es va traslladar a Viena, on va passar dos anys en l’Institut d’Estudis Europeus. johnirvingEntre 1965 i 1967 va escriure la seva primera novel·la, Setting Free the Bears, a la que seguiria The Water-Method Man, però amb l’aparició de The World According to Garp (1976) va aconseguir l’èxit i la fama tant als Estats Units com en les múltiples llengües a les quals va ser traduïda. Des de llavors, la crítica i el públic han aclamat cadascuna de les seves obres: The Hotel New Hampshire; The Cider House Rules; A Prayer for Owen Meany; A Son of the Circus i, especialment, A Widow for One Year. Irving ha recreat així mateix les seves experiències personals amb l’escriptura i el cinema en dos volums, The Imaginary Girlfriend i My Movie Business. Autor de The Fourth Hand (2002).

    Diversos llibres de Irving, així com moltes històries curtes que ha escrit han tingut com a escenari la Phillips Exeter Academy d’Exeter (Nou Hampshire), on Irving va créixer com el fill d’un professor de la Universitat d’Exeter, Colin F.N. Irving (1941), i nebot d’un altre, H. Hamilton “Hammy” Bissell (1929). Tant Irving com Bissell, i altres membres de la comunitat de Exeter, apareixen disfressats d’alguna manera en diverses de les seves novel·les. Irving va estar al programa de lluita d’Exeter sota l’entrenador Ted Seabrooke; la lluita té un lloc prominent en molts dels seus llibres. També va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat l’any 2000 pel seu guió de The Cider House Rules.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Manto Negre, Marta Trillas Morera

    BANNER-560

    Marta Trillas Morera, l’autora

    Marta Trillas Morera va néixer l’any 1969 a Barcelona. mara trillas moreraEstà llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona. Ha exercit durant anys l’advocacia i des de 1996 és procuradora dels tribunals, activitat que compagina amb la literatura, la seva gran passió.

    La seva primera novel·la, Salteado de togas (2010), arrenca amb la troballa per part d’una famosa chef barcelonina d’un cadàver a la Ciutat de la Justícia. En la resolució del crim s’hi veuran implicats diversos personatges relacionats amb l’àmbit judicial, un món que l’autora domina a causa de la seva professió.

    Manto negre és la seva primera novel·la negra en català i ha estat guanyadora del primer Premi de Novel·la Curta Celler de Lletres 2015, organitzat per la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya i l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia.

    MantoNegre_rodonaPer saber-ne més…

    Manto Trillas Morera, el llibre

    Ambientada al Penedès, i en ocasions focalitzant l’acció concreta en diversos indrets de la població de Sant Sadurní d’Anoia, la novel·la Manto Negre ens ofereix un inici trepidant: la mort per enverinament de tots els membres del jurat del concurs Genus Vini. MantoNegreA partir d’aquí, i per un seguit de circumstàncies d’antuvi atzaroses, Soraya Beaumont, l’hereva d’un important celler de la zona, es veurà abocada a la necessitat de resoldre el cas.

    En el camí per aconseguir-ho haurà de tolerar les fugides d’estudi del pare, que sovint no respon les seves preguntes com ella voldria; flirtejarà amb Alejandro, l’hereu de les caves Gelcem, de qui en algun moment sospitarà; també dubtarà de les intencions de Joan Anyí, amic d’infantesa i hereu de les veïnes caves Anyí; i desconfiarà d’Oriol Planell, amic de la família de tota la vida.

    Soraya anirà penetrant en una teranyina d’interessos econòmics i d’antigues històries d’amor, de rancúnies i desitjos de venjança, de pèrdues doloroses i secrets ocultats amb el pas dels anys. I en aquesta aventura, en ocasions, serà ella mateixa qui acabarà convertint-se en víctima perquè el responsable de l’enverinament intentarà silenciar-la.

    Tècnicament cal assenyalar que a l’inici de cada capítol l’autora ens facilita la informació al voltant d’una varietat de vi o cava.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    W ou le souvenir d’enfance . Georges Perec

    «L’écriture est le souvenir de leur mort et l’affirmation de ma vie» Georges Perec


    Chers lecteurs/lectrices,
     
    W ouW ou le souvenir d’enfance est un livre à la structure inhabituelle ou le lectorat devra en faire une lecture active et attentive. Il observera que dans la quatrième de couverture, Georges Perec fournit les renseignements qui explicitent bien le texte qu’il a écrit.
     
    Au premier abord tout semble assez complexe à la fois que ludique mais le récit, rempli de jeux techniques relate un évènement mémorable dans la vie de l’auteur. Le genre de ce roman est autobiographique et aborde les thématiques de la Seconde Guerre mondiale, la mort, l’enfance, l’imagination et le sport.
     
    Il s’agit d’une juxtaposition de deux récits, l’un, écrit en italique, l’autre en caractères romains expliquant une double histoire autobiographique : celle de Gaspard Winckler qui est le narrateur et seul témoin du voyage imaginaire dans l’ile W située près de la Terre de feu, une ile composée de quatre villages qui se dédient complètement au sport. Les participants aux compétitions des Olympiades, Atlantiades et Spartakiades mènent une discipline très stricte. Les athlètes sont entraînés pour vaincre et les perdants sont sévèrement punis.
     
    Et celle des souvenirs d’enfance de l’auteur adulte «Je n’ai pas de souvenirs d’enfance. Jusqu’à ma douzième année à peu près, mon histoire tient en quelques lignes : j’ai perdu mon père à quatre ans, ma mère à six ; j’ai passé la guerre dans diverses pensions de Villard-de-Lans. En 1945, la sœur de mon père et son mari m’adoptèrent».
     
     

     
     
    PerecGeorges Perec est un des écrivains français atypique du XXe siècle né à Paris en 1936 et issu de parents juifs d’origine polonaise et décédé en 1982 à Ivry-sur-Seine. Il perd son père en combat et sa mère est déportée à Auschwitz. À la fin de la guerre il retourne vivre à Paris chez sa tante paternelle.
     
    Avec son premier roman Les Choses, Perec obtient en 1965 le prix Renaudot et ses œuvres les plus connues sont La Disparition(1969), un roman policier dans lequel la lettre « e » a littéralement disparu et La Vie mode d’emploi (prix Médicis 1978) où il parle de tout ce que l’on peut dire sur un immeuble parisien contemporain habité par un milliardaire monomaniaque des puzzles.
     
    Son style d’écriture et sa production littéraire sont étroitement liées au groupe Oulipo (Ouvroir de Littérature Potentielle) où l’un des fondateurs est Raymond Queneau dont nous avions déjà lu au club son livre Zazie dans le métro.
     
    Georges-Perec
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    5 comentaris

    Microrelats guanyadors del 7è Concurs NegrOliva 2019

    IMG_6218 Avui dimecres 13 de març, a les 20 hores, ha tingut lloc a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 7è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom, amb la presència, com és habitual en les darreres edicions, de l’Escola de Música Freqüències.

    Aquesta edició del Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i Editorial Alrevès.

    Els guanyadors del Concurs de Microrelats NegrOliva 2019 són:

    1r “Més que germanes” d’Antoni Alsina.
     
    2n “Punteria” de Francesc Xavier Simarro Montané.
     
    3r “Un bonic somriure sardònic” d’Enric Gala.
     

    Publicació dels relats guanyadors del 7è Concurs de microrelats NegrOliva:

    PRIMER CLASSIFICAT: Antoni Alsina per Més que germanes

    Com cada any des del traspàs de la seva germana, Helena acudia puntualment a la tomba cada deu de desembre. Ni el fred ni el risc de tempesta d’aquell matí de finals de tardor, van fer-la desistir del compromís que s’havia fet de dipositar un ram de flors al costat de la làpida per l’aniversari del dia de la defunció.

    Passat Tots Sants, el cementiri recuperava la tranquil·litat habitual. I a Helena li agradava així, perquè aquella solitud l’ajudava a retrobar-se amb el record de la persona amb qui havia compartit tota la vida des del primer moment, al ventre de sa mare.

    Tothom deia que si eren com dues gotes d’aigua, que no podien distingir-les, que no hi havia dues bessones més iguals. I potser era així en aparença, però no ho era pas en el caràcter: Mireia, fins al moment de la seva mort, havia estat una persona oberta, empàtica i altruista; sempre disposada a ajudar a qui ho pogués necessitar. Helena, en canvi, era egoista, tancada i narcisista; ja de petita volia sempre ser la primera de tot.

    Quan un company de facultat va morir esperant un trasplantament de fetge que no arribava, Mireia va voler fer-se donant d’òrgans. Helena va dir-li que li semblava una estupidesa fer-se donant en vida, que arribat el cas no li importaria gens el que fessin amb el seu cos, però que figurar en una llista era una bogeria, podia representar una amenaça constant. Desoint el seu consell, Mireia va fer-se’n igualment. Per això, quan Mireia va patir l’accident que va costar-li la vida tres anys més tard, tot va anar ràpid i sense entrebancs. No podia haver-hi millor opció: una donant compatible cent per cent amb la pacient de la que els metges podien obtenir tots els òrgans necessaris per al trasplantament múltiple que Helena necessitava per salvar-se.

    Després de senyar-se i de resar en veu baixa un parenostre, Helena va deixar el ram de crisantems malva que portava a les mans en un gerro davant la que hauria estat la seva tomba i va allunyar-se’n lentament. Només ella sabia que la mort de la Mireia no havia estat un accident.

    concurs

    SEGON CLASSIFICAT: Francesc Xavier Simarro Montané per Punteria

    Mai li ha fet el pes. Però era una relíquia del despatx del pare, i ara que és mort, l’ha volgut rescatar. De petita, sempre la veia a la seva esquerra, quan seia enfront de la gran taula de caoba. Des del terra, escoltava al pare parlar per telèfon, o llegir-li un conte, en alguna de les pauses que feia. Aquells animalons que la decoren, li feien angúnia, però ja se sap que el pare era un amant del món oriental, i els dracs en formen part.

    La té a la seva dreta. Quan pateix un petit nus creatiu (ben sovint) gira la vista i hi entropessa. A tocar de la porta del despatx. Res a veure amb aquella noble estança de la seva infantesa. Aquí no hi ha moqueta, que li feia pessigolles a les cames, mentre escoltava la càlida veu paterna.

    Li fa de cistella, de paperera, de pou de les mirades perdudes, de cubell d’escombraries (peles de plàtan o de mandarina, tapes de iogurt) De tant en tant, quan penedida, rescata la bola acabada de llençar, sap que resta un punt al marcador de la seva higiene, però potser en sumarà un al món creatiu. Sovint, s’empastifa els dits, si el paper s’ha emmerdat de iogurt. Avui, quan treu la mà, un fil de sang es barreja amb la neu làctia. Li ha semblat notar una tènue esgarrinxada.

    Ja fa uns dies que vessa de boles de paper. Després de la tercera ferida, que la va inquietar, una piscina de boles cobreix el terra, des de la butaca, fins a la paret de la finestra. Ara, se li en refot el marcador. Ha deixat el bàsquet de l’escriptor en ple desert creatiu. Tampoc escriu quan baixa el sol. Darrerament, llença la mirada perduda, finestra enllà.

    Els ha avisat la dona de fer feines. Després de vàries setmanes de no coincidir amb la mestressa, ha gosat ignorar la norma penjada a la porta del despatx, NO entrar. La paperera vessa de sang.

    -Sap vostè, si tenia algun enemic?

    concurs

    TERCER CLASSIFICAT: Enric Gala per Un bonic somriure sardònic

    Rebeca va morir fa dues setmanes. Era més que la meva amiga íntima a l´ internat, era com una germana, me l’estimava molt, moltíssim. Va morir en tres dies d’una pulmonia no diagnosticada a temps. Però en realitat va ser per culpa de la nostra tutora, la senyoreta Teresa, una dona solterona, de més de quaranta anys, una frustrada, una psicòpata, una amargada, una acomplexada i una hipòcrita, amb una rigidesa calvinista extrema, sense sentiments i sense la més mínima ombra de calidesa. En aquesta negritud de manca de tendresa mantenia la seva vida al igual que el formol manté els cadàvers de la seva descomposició.

    Un cop cada deu dies, una de les nostres tasques habituals era fer la neteja dels lavabos. Dimarts de fa tres setmanes, li tocava fer-los a la Rebeca. Estava una mica refredada amb tos i febre i li vaig aconsellar que anés al llit i jo m’encarregaria de la seva feina desprès de finalitzar les classes. Quan vaig tornar, em vaig trobar amb la Rebeca arromangada i tota suada netejant-los. Aleshores li vaig dir —Que fas Rebeca? —No hem quedat que els faria jo? —Ves-te’n al llit immediatament, fas molt mala cara. Però de sobte vaig sentir una veu de tro darrera meu que deia —Senyoreta Diana, faci el favor de preocupar-se del seus assumptes i deixi treballar la seva companya. —Però que no ho veu que està malalta desgraciada? —Li vaig etzibar totalment enfurismada. —Com diu senyoreta Diana? Al mateix moment que em clavava una sonora bufetada¬¬. —Ja en parlarem d’aquesta falta de respecte, marxi immediatament, la feina i les obligacions són prioritàries perquè enforteixen l’esperit, la senyoreta Rebeca ahir ben contenta que estava, un refredat no significa res. Vaig marxar corrent, plorant, plena de ràbia, impotència i odi. —Maleïda tutora!

    Al cap de tres dies Rebeca moria d´ una pulmonia. El seu cadàver va ser exposat a l`entrada de la Capella, al primer pis, a l´ ampli replà format entre la balustrada de la escala i la porta de l’oratori. Dins el taüt obert, muntat sobre una taula inclinada totalment rodejada de flors, se la podia veure sense dificultat.

    La tutora ens havia dit que tot el grup de les seves companyes li faríem una darrera visita per donar-li l’últim adéu i en senyal de respecte li faríem un petó als peus. La tutora es va col·locar davant el taüt fent-nos passar una per una. Entre plors havíem d´ inclinar el cap, fer el senyal de la creu i besar els peus glaçats de la Rebeca. Jo estava ofegada per las llàgrimes, els ulls totalment vermells pels meus plors i també per una ira galopant que anava prenent cos a mesura que m’acostava al cos inanimat de la meva estimada amiga. Maleïda bruixa, filla de puta, pensava, tu ets la única responsable de la seva mort. Quan va arribar el meu torn, no vaig poder més i vaig esclatar cridant —Noooooo! —Noooooo! —Noooooo! La tutora va reaccionar de seguida plena de ràbia —Besa-li els peus Diana, besa-li els peus Diana i marxa. Al mateix temps que la seva dura mà pressionava molt fort sobre el meu coll per obligar-me a fer el petó —Noooooo! Vaig tornar a cridar de nou, agenollant-me i llençant-me per terra, embogida i com posseïda per un esperit.

    Aquests bruscs moviments de totes dues van provocar el desplaçament sobtat de la taula inclinada a on reposava el fèretre, basculant amb força cap a davant i interposant-se entre la tutora i jo, arrossegant en aquesta basculació també el fèretre quina pròpia inèrcia va fer saltar el cadàver per sobre la tutora, que horroritzada i cridant com una bruixa cremada a la foguera, va recular amb tanta força i rapidesa que la seva cintura va picar amb la balustrada amb tanta intensitat que la va fer tombar d’esquena precipitant-se sobre la planta baixa i desnucant-se al moment.

    Diuen alguns testimonis que quan van arranjar de nou el fèretre i el van tancar, el cadàver de Rebeca lluïa un bonic somriure sardònic.

    concurs

    Enhorabona als guanyadors!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Maigret tend un piège. Georges Simenon

    23380155_1597394416986702_2229278400711342361_nMaigret tend un piège
     

    Depuis six mois, cinq femmes ont été tuées à Montmartre. Maigret, le célèbre inspecteur à la pipe, parviendra-t-il à découvrir l’assassin?.


     

    Est-ce que ces cinq femmes se connaissaient entre elles?
    Les lecteurs du Club de la bibliothèque nous en donnerons la réponse le prochain mardi 12/03/2019 car ils ont rendez-vous avec Maigret, le célèbre inspecteur des livres de Georges Simenon .
    Maigret tend un piège, adapté en français facile par Charles Milou est le quatrième livre que lit ce club.


     
     

    El famós Quai des Orfevres

    Simenon amb l’ombra de Maigret Georges Simenon, autor de gran èxit i enormement prolífic, va escriure centenars de novel·les populars, utilitzant diversos pseudònims. Les escrivia d’una tirada, un capítol per dia, de 7:00-09:30. Després, les sotmetia a un ràpid i variable procés de revisió que, d’altra banda, no afectava el desenvolupament de l’argument.

    En el gènere policíac europeu ens va llegar un personatge dels més carismàtics, que va ser el protagonista de més de 70 títols: el parsimoniós comissari francès Jules Maigret, que resol els seus casos gràcies a una notable intuïció psicològica i a un coneixement profund de les motivacions del delinqüent.

    Qui podria descriure millor a Maigret sinó el seu creador? L’any 1953 Simenon va redactar una exhaustiva descripció de l’inspector que més o menys deia:

    El comissari MaigretJules-Amédée François Maigret va ser fill únic. Va néixer l’any 1887 al poble fictici de Saint-Fiacre, prop de la ciutat de Moulins, al departament d’Alier (Alvèrnia). És, doncs, d’origen camperol, robust i fornit. El seu pare, Evarist Maigret, era administrador d’una finca prop de Moulins. La seva mare va morir quan Jules tenia 8 anys i amb 12 anys va ser enviat a un internat a Moulins. Als 13 va anar a viure a Nantes amb la família de la seva tia, propietaris d’un forn.

    Al 1907 Maigret va començar la carrera de medicina a Nantes. No per amor a la medicina, sinó perquè somiava, sense dir-ho a ningú, amb una mena de professió inexistent: la de “apedaçador de destins”. Li semblava que molts individus no arribaven fins al final del seu veritable destí per no comprendre’s a si mateixos. En la seva adolescència, li semblava que la medicina era la professió que més s’acostava a aquest somni.

    La mort del seu pare li va impedir continuar els seus estudis. Va descobrir llavors que la policia criminal permet ocupar-se dels homes d’una manera força afí als seus desitjos juvenils i es va traslladar a París on comença com a agent ciclista, vigilant la via pública. Recorre tots els serveis policials (com es feia aleshores, quan les oposicions tenien menys importància que la pràctica): la brigada de carrers, la d’estacions de ferrocarril, grans magatzems, narcòtics, etc. fins a accedir el 1912 com a secretari a la comissaria del barri de Saint-Georges. Als 30 anys

    A l’abril de 1913, arran de la seva primera investigació, ingressa a Homicidis, on li assignen un despatx en el Quai des Orfèvres, i el 1917 Xavier Guichard, cap de la Policia Judicial i antic amic del seu pare, el nomena inspector de la brigada especial. Anirà ascendint en l’escala fins arribar el 1928 a comissari en cap de la brigada especial, i no pujarà més perquè declinarà posteriorment l’ascens a director de la Policia Judicial.

    Terrasa del famós cafè Les Deux MagotsAlt, ample d’esquena amb un rostre ampli i mirada plàcida, vestit amb un abric de coll de vellut, barret fong i amb una pipa a la seva mà, que fuma amb curtes i llamineres glopades, li agrada menjar bé, i també beure: de vegades cervesa, de vegades glops curts de bons aiguardents. Li agrada passejar pels carrers i seure a la terrassa d’algun cafè.

    Maigret és humil i la seva autoritat emana de la força dels seus arguments. No té un mètode definit d’investigació: de vegades deixa transcórrer la trama i altres tendeix trampes. Unes vegades empra tots els mètodes clàssics: interrogatoris a testimonis i sospitosos, reconstruccions, tècniques forenses i altres es val es la seva intuïció. De vegades dubta de la culpabilitat d’un acusat i en altres està segur des del principi.

    Vista del París de fa uns anysSe serveix dels inspectors de la seva brigada, però prefereix anar en persona, al lloc indicat, seguir ell mateix els rastres, fer vigilàncies i diligències que molts considerarien incompatibles amb el seu càrrec. Encara que en ocasions se sent descoratjat, mai perd la paciència i moltes vegades se li podria creure borratxo o dormit precisament en el moment en què està més despert. És pacient. Espera el déclic. El déclic, a què es refereixen amb afectuosa i respectuosa ironia seus col·legues, és el moment en què Maigret, amarat d’un ambient i dels personatges a qui acaba de seguir pas a pas durant hores, dies i setmanes, aconsegueix per fi pensar i sentir com ells.

    Odia la maldat deliberada i es mostra feroç amb la hipocresia. Per contra, és indulgent envers les faltes que són fruit de les debilitats de la naturalesa humana. Un jove o una jove que van per mal camí li inspiren no només pietat, sinó irritació contra la seva sort o contra l’organització social que està en l’origen d’aquesta mala orientació. De vegades fins i tot oblida que és un instrument de la llei i ajuda a determinats culpables a escapar a un càstig que considera exagerat. Quan pot, intenta, com en els seus somnis juvenils, apedaçar les destinacions. La qual cosa li crea sovint conflictes amb els seus superiors i sobretot amb els magistrats, que jutgen als homes tan sols a la llum dels textos de les lleis.

    Va conèixer Louise Leonard, la que seria la seva dona, en una vetllada a la qual va convidar-lo un amic. De seguida es van interessar l’un per l’altre, però ell no s’atrevia a declarar-se per pensant Mercat de la Bastilla, al Bv. Richard Lenoirque tenia poc a oferir a una dona d’una classe social superior a la seva. Finalment, empesos per la família d’ella, es van comprometre i van casar-se al 1912. Louise és una dona dolça, rodanxona, tendra i senzilla, que l’anomena respectuosament Maigret. Ella manté la seva llar minuciosament neta, li prepara suculents guisats, mai s’impacienta quan ell roman molts dies fora de casa i suporta amb indulgència els seus alts i baixos. L’única tristesa que ha ennuvolat la seva vida conjugal ha estat la falta de fills.

    Amb l’ascens de Maigret, la seva posició social millora i es traslladen de la plaça dels Vosges a l’apartament del Boulevard Richard Lenoir, prop de la Bastilla, un barri ni ric ni pobre, que no abandonaran fins a la jubilació del comissari al 1956 a l’edat de 69 anys. Aleshores Maigret es retira en una casa de camp que havia comprat al 1953 i on sovint passava els caps de setmana, a Meung-sur-Loire, al departament del Loiret.

    Quai des OrfevresLes investigacions de Maigret són una altra forma de conèixer París. Segons els llibres de Simenon, París és una ciutat de llum amb edificis blancs i el sol brillant sobre els plàtans dels boulevards però també és el París de les ombres dels carrerons sense sortida, i els estrets carrers il·luminats només pels bassals.

    Per a Maigret, el dia comença quan entra, a través d’un vestíbul fosc i dos trams d’escales, en el seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres, al costat del Palau de Justícia. Des de les seves finestres, que donen al Sena, pot veure la fictícia Brasserie Dauphine, el bar que Maigret utilitza per fer-se pujar les cerveses i entrepans enmig d’una de les seves llargues nits dels interrogatoris. En realitat, el cafè Aux Trois marchés que es troba no a la Place Dauphine, sinó al carrer de Harlay gairebé a la cantonada del Quai des Horloges.

    Rellotge de tres esferesA l’illa de la Cité no només hi ha les principals localitzacions relacionades amb Maigret sinó gran part de la història de França amb majúscules, inclosa Notre Dame, la Conciergerie i el palau de Justícia. Vuit ponts comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat: el més antic de París, el Pont Neuf, travessa l’illa en el seu extrem oest unint les dues ribes del Sena. A la Place du Pont Neuf podem prendre un aperitiu la Taverne Henry IV, amb les parets plenes de fotos de Simenon, i seguint el Pont Neuf, el més antic dels vuit que comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat, ens podem arribar , le Bistro des Augustins, al Quai des Grands Augustins, des d’on s’albiren les finestres del comissari. Més enllà, a la cantonada amb el Pont Saint Michel encara podem veure el rellotge amb tres esferes que apareix en els seus relats.

    Plànol de ParísEn les seves investigacions, Maigret es mou a la perfecció per tot París, des dels districtes més populars als més refinats. Excepte el districte 12è, la resta han estat escenari, en una o altra novel·la, d’un delicte investigat pel comissari de la pipa. A L’ombra xinesa es passeja amunt i avall de la plaça des Vosges, entrant a l’estanc Le tabac des Vosges, interrogant al sabater, bevent una cervesa belga al bistro. A L’amiga de Madame Maigret, són desenes els carrers recorreguts per l’inspector, però també fa una visita al Quai du Vert-Galant, a sota mateix del Pont Neuf, on solen fondejar alguns vaixells. A Maigret prepara una trampa, és al barri de Montmartre on es comenten els assassinats que el comissari haurà d’investigar.

    París

    L’únic vincle de Maigret amb la criminologia és el cap del laboratori forense, Josep Moers, l’únic del personal científic que comprèn que per al comissari un cas criminal mai és un cas més o menys científic, un problema abstracte sinó que és un cas humà. Vol comprendre. Es fica a la pell dels seus personatges, dels qui, poc abans de veure’ls per primera vegada, ho desconeix tot, i quan hi ha un crim, necessita esbrinar fins als més petits detalls. Atorga molta importància a l’ambient en què viuen. Creu fermament que determinat gest no hauria estat el mateix en un ambient diferent.

    Home casolà i amant de la rutina, en acabar la seva feina se’n va tranquil·lament cap a casa, encara que sovint fa alguna aturada per prendre un aperitiu en alguna taverna parisenca. El podem imaginar creuant el Sena pel Pont de Nôtre Dame, resseguint la vora del riu pels diferents quais fins arribar al Boulevard Henri IV, fer una aturada a la terrassa del cafè Le Reveil, per després creuar la Plaça de la Bastille i arribar fins al Boulevard Richard Lenoir on l’espera la seva esposa Louise. Home casolà i amant de la rutina, surt poc. Un cop a la setmana va al cinema i una vegada al mes sopa amb el seu vell amic, el doctor Pardon i la seva esposa que viuen al veí Boulevard Voltaire.

    Fins aquí el nostre recorregut pel París de Maigret, potser una mica nostàlgic, però si voleu conèixer la ciutat actual no deixeu de clicar aquest botó:

    Fotografies de Paris

    Les novel·les de Maigret també van ser portades al cinema. Els actors que han interpretat al famós comissari són: Pierre Renoir, Abel Tarride, Harry Baur, Charles Laughton, Michel Simon, Maurice Manson, Gino Cervi, Heinz Rühmann, i sobretot Jean Gabin qui va compondre un Maigret ric i versemblant.qui va saber i donar-li una composició intel·ligent.

    Llibres

    Novel·les de Maigret a la Biblioteca Joan Oliva

    Guies de viatge

  • París: guia de viatge. Peter Eckerlin
  • París. Anaya
  • París. El País Aguilar
  • Retorno a… París. Marta Marín Anglada, Daniel Córdoba-Mendiola
  • París. Anaya Touring Club
  • París. Steve Fallon, Nicola Williams
  • París essencial. Elisabeth Morris
  • DVD

  • Paris
  • Contes

  • Valentina a París. Anatxu Zabalbeascoa
  • París para niños : aventuras en la ciudad, juegos, entretenimientos y adivinanzas. Victoria Tang Goffard
  • El canal de Saint Martin, molt a prop del Boulevard Richard Lenoir

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Guanyadors del 7è Concurs de Microrelats NegrOliva

    negrolivaEl jurat del concurs format per Mª Rosa Nogué, escriptora i conductora del Club de lectura La Crisàlide de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga i gerent de la llibreria Llorens Llibres i Veri Pena Montfort, libretera a la Llibreria La Mulassa ha decidit que els guanyadors del 7è Concurs de Microrelats NegrOliva d’aquesta edició 2019 són:

  • 1r Més que germanes d’Antoni Alsina.
  • 2n Punteria de Francesc Xavier Simarro Montané.
  • 3r Un bonic somriure sardònic d’Enric Gala.
  • Enhorabona al guanyadors!

    El lliurament de premis tindrà lloc el proper dimecres 13 de març a les 20h a la Sala Infantil de la biblioteca Joan Oliva i Milà. En aquesta acte, obert a tothom, bibjomes farà lliurament dels premis als guanyadors del concurs, a càrrec dels membres del jurat, i hi comptarem amb la participació de l’Escola de Música Freqüències. Ens complauria poder-hi saludar a tots els participants en el concurs. Hi esteu convidats!

    El 7è Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i l’Editorial Alrevès. Volem agrair a tots els concursants la seva participació en aquest concurs literari.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »