Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

Sessió de lectura. Bodas de sangre. Federico García Lorca

Bodas de sangre_page-0001-cropDimarts 28 de gener, la biblioteca Joan Oliva i Milà proposa una sessió de lectura que versa sobre Bodas de sangre de Federico García Lorca.
De segur que sobre García Lorca t’ha arribat molta informació a través de l’escola, dels mitjans audiovisuals, d’amics, etc.
 
La conductora de la sessió, la Cristina Suriol, et parlarà del llibre i el relacionarà amb la pel.lícula La Novia de Paula Ortíz, basada en l’obra de teatre.
Per a la Cristina, García Lorca és un dels escriptors més importants no tan sols per a la literatura espanyola sinó a nivell universal.
Ella considera aquest autor com un dels grans defensors dels obrers, dels treballadors, dels camperols, als quals va apropar la literatura i la cultura. En aquella època, els rics anaven a veure futbol i els “pobres” al teatre. García Lorca va crear la seva pròpia companyia teatral ‘La barraca’
És un referent per a l’actriu Núria Espert, que actualment actua al Romea amb el Romancero Gitano.
 
Bodas de sangre (1931) és una de les obres de teatre més conegudes de Lorca, el qual s’inspirà en un crim real ocorregut al Cortijo de Fraile de Níjar, actual Parc Natural de Cap de Gata a Almería, l’any 1928. El que va passar a la realitat és que un casament va acabar en tragèdia quan la núvia va decidir marxar amb l’home del qual estava enamorada.
L’obra es desenvolupa en aquella mateixa època i a l’Andalusia rural.
 

Que yo no tengo la culpa,
que la culpa es de la tierra
y de ese olor que te sale
de los pechos y las trenzas.
¡Ay qué sinrazón! No quiero
contigo cama ni cena,
y no hay minuto del día
que estar contigo no quiera,
porque me arrastras y voy,
y me dices que me vuelva
y te sigo por el aire
como una brizna de hierba.


 
El tema principal és la dualitat entre la vida i la mort. Hi apareixen mites i llegendes que enriqueixen l’escenari on tenen lloc els esdeveniments. També s’hi veuen molts costums rurals i cal fer esment a la simbologia del ganivet, utensili present en altres obres de Lorca, la lluna i els vidres trencats.
 
Altres temes són el matrimoni per interès versus el veritable amor.
 

 
DVD
 
La novia a les biblioteques VNG.
 
Llibres
 
Bodas de sangre a les biblioteques VNG.
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

L’Agni i la pluja, Dora Sales

L’Agni és una gran viatger…tot i que…el cert és que qui viatja és el seu dit. Tornem a començar. El dit índex de la mà dreta de l’Agni és un gran viatger.

Encentem un nou any amb una nova sessió del Club de Lectura per a nois i noies de la biblioteca Joan Oliva i Milà. Els Llibr@venturers ens hem trobat el passat dia 18 de gener, després de les festes nadalenques, per comentar el llibre L’Agni i la pluja.

portada agni.inddAmb L’Agni i la pluja els Llibr@venturers també hem viatjat, com el dit índex del protagonista, fins a l’Índia. Concretament, fins a la ciutat de Bombai. Allà hi viu l’Agni, un noiet de 10 anys, amb la seva família. Els seus pares, la seva germana petita, la Lalita, i el seu germà gran, en Vijay. El dia a dia de l’Agni no és senzill. Viu, amb els pares i la germana, en una barraca, sense cap tipus de luxe, ni aigua ni llum. Amb prou feines tenen suficient menjar, així doncs que l’Agni ha de treballar i no va a l’escola. Passa bona part del dia en un safareig de la ciutat, rentant roba de qui s’ho pot permetre. La seva feina és molt dura, especialment perquè ell és només un nen. Tot i això, L’Agni sempre somriu i no deixa de veure la vida amb esperança. Desitja amb totes les seves forces aprendre coses noves i, per damunt de tot, que la seva germana petita pugui anar a l’escola i no hagi de treballar igual que va haver de fer ell.

Arran de la lectura de L’Agni i la pluja, els Llibr@venturers hem conversat sobre les condicions de vida de molts nens i nenes arreu del món. Grans i petits, no us el deieu perdre aquest llibre!

portada agni.inddPrimeres pàgines.

Llibres

  • L’Agni i la pluja
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Les Échelles du Levant. Amin Maalouf

    Lorsque l’esprit des hommes te paraîtra étroit, dis-toi que la terre est vaste. N’hésite jamais à t’éloigner, au-delà de toutes les mers, au-delà de toutes les frontières, de toutes les patries, de toutes les croyances. Amin Maalouf.
     
    Chers lecteurs, lectrices
     
    Les échellesLes Échelles du Levant est le deuxième livre de l’écrivain Amin Maalouf que nous avons le plaisir de lire au Club. Auparavant, avec la lecture de Léon l’Africain , nous avions suivi le parcours du personnage historique Hassan-al-Wassan, né maure et musulman à l’époque de la chute de Grenade, où cet auteur nous avait reconstitué l’essentiel de la vie de ce fabuleux marchand et écrivain andalou de langue arabe dans une biographie romancée sur fond historique.
     
    Dans le roman Les Échelles du Levant, il évoque le passé de Ossyane, son personnage héros, né en 1919 et fils d’un Turc, descendant d’aristocrates, d’éducation libre et privilégiée, et d’une Arménienne. Ossyane quitte le Liban et commence des brillantes études de médecine à Montpellier, puis, à la veille de la Seconde Guerre Mondiale, intègre le réseau “Liberté” lorsqu’il entre dans la Résistance. La mission qu’on lui a chargée est celle de coller des affiches et distribuer des tracts…
     
    Cette histoire, écrite d’une manière claire et bien structurée est une autre de ses oeuvres où Maalouf accorde une importance primordiale à l’altérité, la tolérance, la coexistence des religions et cultures, le multiculturalisme, l’amour et la paix.
     
    L’auteur
     
    AminCet écrivain franco-libanais est reconnu comme spécialiste du monde arabe et des relations entre l’Occident et le Moyen-Orient. L’ensemble de son oeuvre comprend des romans, essais et livrets d’opéras. Il a été recompensé de nombreux prix et notamment du prix Goncourt pour son titre Le rocher de Tanios en 1993.
     
    Né en 1949 à Beyrouth, au Liban, au sein d’une famille d’origine chrétienne. Il a fait des études de sociologie et d’économie et a été journaliste pour An-Nahar, le principal quotidien de langue arabe de Beyrouth. Il s’installe à Paris en 1976 s’exiliant de la guerre civile du Liban et reprend son activité de journaliste en voyageant et couvrant de nombreux conflits dans le monde (Mozambique, Iran, Argentine, Balkans). Il devient directeur de l’édition internationale d’An- Nahar et rédacteur en chef de l’hebdomadaire Jeune Afrique. Il a reçu un doctorat honorifique à l’Université de Rovira i Virgili de Tarragona, de l’Université catholique de Louvain en Belgique, de l’American University of Beirut et de l’Université d’Évora au Portugal. Il est membre de l’Académie Française depuis 2011.
     
    Je vous joins ici-bas un entretien de l’auteur avec Jureidini R et un article de Soued A. L’islam a-t-il peur de son avenir?

  • Entretien avec Rima Jureidini
  • l’Islam a-t-il peur de son avenir
  •  

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La vídua, Fiona Barton

    BANNER-560

    Els clubaires de L’Oliva Negra es retroben després de les festes nadalenques per comentar La vídua, de Fiona Barton. Aquest és el quart llibre el curs 2019-2020 del club de Gènere Negre de la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Fiona Barton, l’autora

    Fiona Barton, va néixer a Cambridge, Anglaterra l’any 1957.

    Ha passat gran part de la seva carrera periodística en premsa escrita: ex redactora de successos i ex editora en el Daily Mail i Daily Telegraph; a més d’ex cap de redacció del The Mail on Sunday, cobrint els casos més sonats al seu país, entre ells la desaparició de la petita Madeleine McCann que va commocionar el món.

    fiona bartonGuardonada amb el prestigiós Premi Nacional de la Premsa britànica, va deixar el seu treball per marxar de voluntària a Sri Lanka i des de 2008 treballa formant a periodistes exiliats i amenaçats a tot el món.

    El seu debut com a novel·lista va arribar el 2016 amb La vídua, un thriller psicològic en què un matrimoni viu sota l’ombra de la sospita pública per un assassinat del qual van culpar al marit, fins i tot després de la seva absolució judicial. Després de la mort de l’home, la dona té la possibilitat de deixar l’estigma a un costat, o explicar la veritat de tot el que ha passat.

    En qualsevol cas, Fiona Barton, que va deixar el 2008 la professió per exercir de voluntària a Sri Lanka, i des de llavors es dedica a preparar periodistes en zones de conflicte, es mostra ”molt sorpresa, contenta i una mica desbordada” per l’interès que està despertant el seu debut literari. El llibre va ser publicat en quaranta països i ja es prepara una adaptació per a una sèrie de televisió.

    Posteriorment ha publicat La mare i La sospita amb els mateixos protagonistes, la periodista Kate Waters i el policia Bob Sparkes.

    Fina Barton_rodonaPer saber-ne més…

    La vídua, el llibre

    La vídua és la història d’un segrest, la història d’una nena desapareguda, la història d’un pedòfil salvatge i manipulador, però sobretot és la història d’una dona, Jean Taylor, que viu darrere del seu marit, que intueix o sap coses però que no diu res.

    portada_la-vidua_nuria-pares-sellaresLa veritable protagonista de la novel·la ens guia a través dels seus pensaments, desitjos, pors i trastorns i ens va descobrint el món de secrets en què viu. Al seu costat, la resta de protagonistes (el marit, el policia, la periodista) ens proporcionen peces alternatives de la història, que serveixen per anar completant el trencaclosques.

    Barton aclareix que el llibre no té res a veure amb el cas Madeleine McCann, que ella va seguir especialment, tot i que pivota sobre el segrest d’una nena, però sí que admet que ha bolcat en les seves pàgines moltes de les seves experiències com a periodista, com les seves entrevistes a milers de persones relacionades amb successos.

    També vol incidir en com viure en l’era de la informació pot incidir en les nostres vides. Internet pot semblar una mica efímer, però les coses s’hi queden. Deixem un rastre. Qualsevol pot seguir-lo.

    La vídua segueix l’estela del domestic noir, el suspens en el si de la llar quotidiana, on els personatges principals són gent corrent, tot i que en aquest cas sí que trobem un detectiu.

    L’Oliva Negra es torna a reunir el proper 6 de febrer per parlar de la novel·la d’Alicia Giménez Bartlett, Mi querido asesino en serie.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    La dona justa, Sándor Márai

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 11 de desembre

    Una lectura de pes, una gran novel·la, ambiciosa i universal; això sí, una mica lenta i feixuga de llegir, no és de les que es deixen empassar en dos dies. I, justament, les lectores i lectors de La Crisàlide, per problemes d’agenda d’aquesta cronista, havien tingut menys temps de l’habitual –quinze dies justos- per assaborir aquesta bellíssima obra.

    Tanmateix, com sempre, han llegit a base de bé. Anem a veure els seus comentaris, desplegats en l’habitual roda d’opinions del Club. Comença la Paquita Lloret, que ens acompanya avui per primer cop; a ella, la novel·la se li ha fet una mica feixuga, com dèiem, tant la història com l’estil, sobretot, l’han atabalada. Malgrat tot, li reconeix la qualitat.

    La Mercè Fernàndez destaca la capacitat de l’autor per retratar la dona que pateix, en la 1ª part, per la incomprensió del seu marit, i el propòsit que es fa de reconquerir-lo. Troba original la forma del monòleg, encara que Maria s’adrecia una interlocutora “invisible”. També destaca el consell que li dona el capellà, sobre la necessitat d’acceptar allò que la vida ens dona.

    Teresa Rodríguez l’ha trobada una obra plena de detalls, on tot lliga a poc a poc. També remarca la solitud de la protagonista, la Maria de la primera part.

    crisalidePer a Mary Carmen Paredes, la novel·la ha estat una relectura; tanmateix, aquesta segona vegada potser encara li ha agradat més. Destaca que, certament, ella la situaria, com l’editor, entre les Millors Obres de la Literatura Universal. Es tracta la solitud, la infidelitat i la tristesa; es fa des de tres vessants diferents: el de la dona infeliçment casada, Maria, perquè el seu marit n’estima una altra; parla del marit, que tampoc no és feliç, ni amb una ni amb altra; i de Judit, primer minyona, després esposa, després dona a la recerca de si mateixa.

    A Rosa Llop també li ha agradat molt. Troba que són molt encertades les reflexions sobre l’alegria i la felicitat, i especialment sobre la vida que, estant en equilibri, sobtadament es torça i ens porta a la solitud i a la tristesa, sense que hi puguem fer res.

    A Maria Neus Gadea, aquesta obra li ha entusiasmat; destaca l’ús del monòleg, la descripció, i el fet de mostrar tan bé les emocions controlades, així com la idealització de Judit, Juditka. La troba molt ben escrita, malgrat que es cenyeix als criteris de l’època, sobretot pel que fa a la visió de la dona, reduïda a tenir un bon matrimoni i uns fills, o a no ser res. També assenyala el personatge de l’escriptor, Látzar, i la seva reflexió sobre el fet que la cultura sense arrel no existeix.

    Carme Ribalta aporta també algunes cites destacades, com: “L’amor és sempre letal”. Destaca que és una novel·la on no hi ha cap fragment que no estigui escrit per algun motiu, sigui de reflexió, sigui de gaudi gairebé paisatgístic, com quan narra la passejada romàntica entre els til·lers florits.

    dona justaEn la mateixa línia, Neus Solé també assenyala alguna reflexió important, com “En la vida de cadascú de nosaltres hi ha una profunda solitud”. Dels personatges, Maria és la que li sembla més una persona veritable. La resta de personatges, estan atrapats per la seva classe social, com es podria resumir en la dita “De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena”. Recorda la descripció de l’habitació del nen, tan freda i estàtica; així com el dolor que els sobrevé quan es mor el fill, quan es deixa de viure i només s’existeix. També destaca com aquesta família tan tradicional, tan rica, al final ho acaba perddent tot.

    Maite Pous remarca que durant la novel·la hi ha certes frases que es repeteixen sovint, i que li fan pensar que és el propi personatge qui s’està “autoconvencent” dels seus motius per obrar d’una o d’altra manera.

    Núria Noya l’ha trobat un llibre molt filosòfic, força espès, però molt ben escrit, ple de temes que fan reflexionar.

    La Maria Rosa Segalà destaca el retrat del protagonista, un home fred, sotmès a un matrimoni de conveniència, ja que hem de tenir en compte que se situa abans de la 2ª Guerra Mundial. La Juditka, la minyona, en certa manera l’ha condicionat, ja que fou ella qui posà el trosset de cinta lila a la cartera (sense que ell ho sapigués), que és el que l’ha delatat als ulls de la dona, Maria. Quan ella li xafardeja la cartera i descobreix la cinta creu que n’estava profundament enamorat, però de fet, ni sabia que la portava.

    Finalment, Paquita Puig remarca que Márai li ha semblat un gran escriptor, i que s’intueix una possible homosexualitat latent en la relació entre el protagonista i l’escriptor-personatge, ja que es relacionen d’una manera especial, tenen un joc privat que arriba a ofendre la Maria, la dona.

    Acabem parlant de tot una mica, sobretot de detalls curiosos però que ens han cridat l’atenció, com l’olor de fenc que fa el protagonista, fins i tot els seus calçotets planxats, que embafen la Juditka; o el concepte de cultura relacionat amb l’alegria de la vida, que transmet l’escriptor exiliat a Roma, fugint del nazisme primer i del Teló d’acer després. “Vostè ha tastat mai les olives farcides?”, pregunta a la Judit; les considera una de les màximes expressions de la cultura.

    I així acabem, menjant bombons per celebrar el Nadal, parlant de Márai i de Sílvia Romero, la nostra propera autora visitant.

    L’OBRA
    La dona justa

    “La dona justa” és la mateixa novel·la, feta tres vegades, amb punts de vista diferents. La història d’una dona, que no ha trobat en el matrimoni allò que n’esperava; que del seu marit no ha rebut aquella entrega total que esperava rebre’n, (més enllà de l’aspecte físic de la parella), explicada a una amiga (una mica sospitosa), en una tarda, en un cafè de Budapest quan, el matrimoni, ja havia fet fallida.

    I quan sembla que ja ho sabem tot, ve la segona part explicada pel marit i llavors la tercera explicada per la Judika.

    Cal dir que destil·lar sentiments d’una manera gens nyonya, amb precisió i justesa de tassador, sense enganyar-se en cap moment i fer-ho en forma de monòleg davant d’una persona que solament intuïm, és, com a mínim, per posar-ho de model als que voldríem aprendre’n. Si això hi afegim la descripció d’una classe social, d’un món, que està a punt de desaparèixer, fet per algú que no el qüestiona pas, sinó que ens l’explica, tenim un primer terç del llibre bo, molt bo, a l’alçada per exemple d’algunes pàgines de Proust o Zweig.

    A la segona part, quan parla el burgés, el llibre no perd gens mi mica d’intensitat. Potser deixa de tenir el puntet de nostàlgia i es torna una mica més social a la manera de Mann (“Buddenbrook”).

    En acabar, a la tercera part, hi ha un quart personatge escadusserament present a llarg de l’obra, però captivador. També hi ha una mirada sobre el món que ja no hi és, aguda, sincera i descarnada.

    Una darrera cosa: qui és la dona justa? Quina de les dues és l’autèntica dona justa: la Mária o la Judika? Perquè el títol del llibre diu ben clar, que de dona justa, només n’hi ha una. Quina deu ser per Márai “La dona justa“?

    (Blog de Valentí Torra)

    L’AUTOR
    Sándor Márai

    Sándor Márai (Kassa, Hongria, 11 d’abril de 1900-San Diego, Califòrnia, Estats Units, 22 de febrer de 1989), escriptor, periodista i dramaturg hongarès. Márai va recórrer gairebé tot el segle XX, va sobreviure a dues guerres mundials i va romandre en l’exili més de la segona meitat de la seva vida.

    En els anys de la guerra es va convertir en un prolífic escriptor: La dona justa, L’última trobada, a més de La gavina, L’herència d’Eszter, Divorci a Buda o L’amant de Bolzano, aquesta última amb el protagonisme de l’aventurer venecià Giacomo Casanova. En les seves obres, Márai retratava la decadència del món burgès, que era el seu món, i els seus ideals cada vegada més deslluïts, així com les possibilitats de les relacions humanes. Aquesta classe mitjana hongaresa és en la forma de vida en què vaig néixer, vaig observar, vaig arribar a conèixer i escodrinyar en totes les seves característiques fins a les mateixes arrels, i ara veig que tot es desintegra. Potser aquest és l’únic deure de la meva vida, de la meva vida: delinear el curs d’aquesta desintegració.

    sandor maraiPel que fa al seu estil, tractava els personatges amb ironia/autoironia (Csutora), amb tendresa (Confessions d’un burgés, L’última trobada) i el tema constant i persistent dels límits de les relacions humanes (Divorci a Buda, L’herència d’Eszter).

    Al 1941, a Patrulla a Kassa va escriure: per més que m’ho proposés no podria ser cap altra cosa que hongarès, cristià, burgès i europeu. Els Dietaris, escrits a partir de 1943 i fins a la seva mort, es convertirien en una de les seves obres més destacades.

    En aquella època rebia el reconeixement de la societat per a la qual escrivia, però no així a l’estranger per l’aïllament que comporta una guerra. Dins de la seva genialitat l’anonimat s’escolava en la seva vida, derivat del seu temps i situació geogràfica.

    Quan els nazis van accedir al poder a Alemanya, l’escriptor hongarès va ser un dels primers a oposar-se obertament a Hitler amb contundents articles. Amb la incorporació d’Hongria a les forces de l’eix el 1941, Márai va tenir dues opcions: continuar oposant-se obertament a l’Alemanya nazi i a l’aliança amb ella o dedicar-se a la literatura allunyada de la política. Sense possibilitat d’escapar de l’estat dictatorial hongarès, se n’encaminà cap a la segona.

    Completament oblidat fora de les fronteres d’Hongria, Márai ha estat redescobert a Occident de manera espectacular als anys 1990. La seva obra es compara a autors com Thomas Mann i Gyula Krúdy. Va ser una autèntica revelació el fet que l’any 1998 l’editorial Adelphi de Milà publiqués la novel·la L’última trobada.

    Márai va dir al 1942 en la seva obra Cel i terra sobre l’èxit: Qualsevol èxit desperta sospites. Què en faig jo de l’elogi que em fa el meu carter? No es pot conquerir el món, només se’l pot convèncer. El conqueridor, aquell al qual el món abraça contra el seu pit, sempre renuncia a ell mateix; el que convenç sotmet quelcom o a algú, a una persona o a alguna mena de neciesa. Jo vaig buscant per la vida aquest altre èxit, que només pot ser personal: vull convèncer alguna altra ànima. I això és el màxim.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Els culdolla, Roald Dahl

    Quin bé de Déu de cares peludes que es veuen avui dia!
    [...]
    Doncs bé, a mi m’agradaria saber cada quan es renten la cara aquests homes tan peluts. Ho deuen fer un cop cada vuit dies, com nosaltres, el diumenge al vespre? Se la renten amb xampú? Fan servir l’eixugacabells? S’hi fan friccions amb tònic capil·lar per no tornar-se calbs? Van a tallar-se tot aquest pèl a cal barber o bé s’ho fan ells davant del mirall de la cambra de bany amb unes tisores de manicura?

    els culdolla
    Sembla que al famós escriptor Roald Dahl no li agradaven gaire les barbes, les cares peludes com diria ell, i aquesta va ser la font d’inspiració per a Els Culdolla, el llibre d’humor amb què els Llibr@venturers tanquem aquest 2019.

    Els Culdolla és un llibre molt divertit protagonitzat per un matrimoni d’allò més desagradable. El senyor Culdolla, per la seva banda, era molt i molt pelut. Aquesta característica per si mateixa no seria negativa si no fos perquè el senyor Culdolla era molt i molt brut i el seu caràcter, violent i poc sociable. La senyora Culdolla no li restava a la saga. Tot i que de jove va ser força bonica, a còpia de dolenteries va esdevenir una dona lletja i malcarada que feia servir el seu bastó per copejar nens i animalons, qualsevol cosa amb qui es creués al seu camí.

    I és que com diu en Roald Dahl “quan una persona té pensaments lletjos, se li comencen a veure a la cara. I quan una persona té pensaments lletjos cada dia, cada setmana, cada any, la cara se li va tornant cada cop més i més lletja fins que no pots ni sufrir de veure-la“.

    Doncs sí, el senyor i la senyora Culdolla eren dolents, fins i tot, entre tots dos. I aquestes dolenteries donen lloc en el llibre a un reguitzell d’escenes divertides que no quedaran, però, sense conseqüències per a la parella.

    roald-dahl rodonaRoald Dahl a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú.

    L’escriptor Roald Dahl va néixer l’any 1916 i és un dels autors universals de literatura infantil, tot i que també va escriure per a adults. Seus són títols com ara Charlie i la fàbrica de xocolata, Matilda, Les bruixes o El gran amic gegant, entre molts d’altres. L’any 2016, el món sencer va commemorar el centenari del seu naixement i les biblioteques de Vilanova i la Geltrú vam publicar una guia de lectura.

    Els Llibr@ventures ens tornarem a veure el proper dia 18 de gener de 2020.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Le courage qu’il faut aux rivières, Emmanuelle Favier

    (…) Un rien l’émouvait des paysages familiers qu’elle croyait à présent découvrir : levant la tête elle constatait des ciels de peintre, qu’elle observait longtemps se défaire entre les cimes et retomber au faîte des sapins en traînes dorées ou bleues ; ou bien c’était la virtuosité d’un flocon de neige qui, tout à coup, lui livrait des finesses jusqu’alors ignorées. Emmanuelle Favier

    Chers lecteurs/lectrices,

    Le livre proposé ce mois-ci, Le courage qu’il faut aux rivières, est le premier roman de la journaliste française Emmanuelle Favier, née le 27/02/1980, correctrice –relectrice pour Mediapart où elle a publié de nombreux articles. Elle est auteure de plusieurs livres de poésie , d’un recueil de nouvelles et a soutenu une thèse sur Rimbaud adapté au théâtre. 71HiRZKxjYLElle a aussi participé à des festivals littéraires où elle interpréte ses textes sur scène accompagnée du guitariste Fabien Montes dans le cadre du duo “Proses elèctriques”. L’été 2019, elle vient de signer son deuxième roman, Virginia, qui est une biographie romancée de Virginia Woolf.

    Dans ce premier livre couronné de nombreux prix , Françoise Favier s’inspire d’une part, d’une tradition perdue et souvent méconnue des campagnes albanaises : celui des vierges jurées appellées aussi “Burmesha” qui sont des femmes qui font le serment de rester vierges et renonçent à leur condition de femmes. Elles vivent totalement intégrées et acceptées au sein de la communauté comme des hommes.

    logo frances 2018-2019 2 color rodonaD’autre part, elle traite avec plus de profondeur le sujet de la construction de l’identité, de l’ambigüité des genres, de l’acceptation de soi-même, du désir et de la différence, et tout cela dans un style poètique et sensuel, et avec, comme fil conducteur, celui de l’amour et le courage de savoir suivre son chemin vers soi-même.

    Elle cite d’ailleurs Tahar Ben Jelloun, dont nous avions lu au club son beau livre L’enfant de sable, où l’auteur s’inspire d’un fait divers authentique, dans un quartier arabe quand Ahmed, une fillette qui nait au sein de la famille d’un riche commerçant , sera socialement obligée à être et se comporter comme un mâle. Ce thème par ailleurs rappelle aussi le sort de certaines fillettes en Afganistan que l’on fait passer pour des garçons jusqu’au moment où elles atteignent la puberté.

    La société décrite dans Le Courage qu’il faut aux rivières, est très patriarcale avec ses traditions archaïques où les codes suivis sont très sévères. Les vierges jurées, souvent, sont des femmes qui ont fait le choix de devenir homme pour échapper à un mariage forcé ou parce qu’elles doivent assumer le rôle de chef de famille pour acquérir tous les droits en l’absence d’héritier mâle.

    La protagoniste de l’histoire est Manushe, une vierge jurée qui a complètement bannie de sa vie sa sexualité mais qui sent effleurer en elle, petit à petit, des sentiments et des émotions endormies lorsqu’Adrian arrive un beau jour dans son village…

    Je vous joins ci-dessous plusieurs liens d’interêt:

    Tribune de Gèneve
    La Croix
    France Culture
    Le Temps
    France 24
    Huffpost
    Halshs.archives
    Le Point
    L’actualité
    Hétéroclite
    Institut National de l’Audiovisuel

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    10 comentaris

    La novia gitana, Carmen Mola

    BANNER-560

    La novia gitana de Carmen Mola ha estat el tercer dels títols que han comentat els clublaires de l’Oliva Negra.

    Carmen Mola, l’autora

    Carmen Mola és el pseudònim que fa servir aquesta escriptora per publicar els seus llibres.

    Sobre la identitat de Mola, que en la biografia “oficial” figura com a «professora universitària que viu a Madrid, amb el seu marit i els seus tres fills», hi ha tot tipus d’especulacions: des que és policia, per la cruesa i el realisme de la narració, a que treballa en alguna cosa relacionada amb el món del cinema, pel to cinematogràfic del relat.

    ¿I el gènere? Molts tendeixen a donar per fet que és una dona, acceptant el que estableix el pseudònim, però n’hi ha que sostenen que és un home. La veritat és que, sigui qui sigui qui està darrere de Carmen Mola, “des d’abans de començar a escriure ja sabia que no volia signar la novel·la amb el seu nom”.

    carmen mola2Assegura que el “principal” motiu per utilitzar pseudònim va ser «tenir una vida ja formada que no té res a veure amb la literatura”. També va influir que fos “una novel·la negra amb passatges una mica escabrosos”, el dubte de si el seu treball “tindria continuïtat” i, sobretot, va pesar la vanitat: “¿I si la novel·la hagués estat un fracàs absolut? Millor protegir-me d’aquesta possibilitat”.

    Però no ho ha estat, ni remotament. La novia gitana publicat al maig de 2018, ha venut 50.000 exemplars en paper i 10.000 en digital en poc més d’un any. Ha arribat també a França, Itàlia, Alemanya, Noruega, Holanda, Grècia i Turquia.

    Els fans de Mola no hem hagut d’esperar gaire per tenir una nova dosi de misteri i intriga. La red púrpura explora temes com la violència que es propaga a través d’Internet per aconseguir una altra història addictiva i que explora racons foscos de la nostra societat.

    carmen mola_rodonaPer saber-ne més…

    La novia gitana, el llibre

    Susana Macaya apareix morta en la Quinta de Vista Alegre, al barri madrileny de Carabanchel. Al lloc arriben diversos policies del barri, com el sotsinspector Ángel Zárate i el seu company Alfredo Costa, així com l’agent Fuentes, de la Policia Científica. Aviat se sabrà que aquest assassinat és similar al de la germana gran d’aquesta víctima, Lara Macaya set anys enrere. Les dues eren mig paies mig gitanes, les dues estaven a punt de casar-se.

    portada la novia gitanaSusana Macaya ha estat brutalment torturada seguint un ritual repugnant i atroç. El més sorprenent que els investigadors descobreixen és que la seva germana Lara va patir la mateixa sort.

    L’assassinat donarà lloc a una investigació que tractarà, al seu torn, d’aclarir el de Lara: els crims són similars, el que significa per als agents de la BAC que el condemnat a presó pel primer assassinat, el fotògraf Miguel Vistas, no pot ser l’autor del segon i es dubta que ho fos, per tant, del primer. S’arriba a la conclusió, d’aquesta manera, que hi va haver un error en la investigació policial del primer crim, que va liderar l’expolicia malalt d’Alzheimer Salvador Santos, mentor i amic del sotsinspector Ángel Zárate.

    Per investigar què va passar i qui ho va fer hi ha la inspectora Elena Blanco, al davant d’un equip molt reduït de persones: els agents Chesca i Orduño, cadascun procedent d’un cos policial diferent, el forense Buendía i una dona major de 60 anys anomenada Mariajo que resulta ser una extraordinària experta informàtica. Elena Blanco ha d’aixecar els vels un a un per descobrir qui va poder venjar-se amb tanta ferotgia de les belles núvies gitanes, però en el camí, s’enfrontarà als seus pitjors fantasmes.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    También esto pasará, Milena Busquets

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 27 de novembre

    Ens reunim per a la segona sessió d’aquest curs del Club La Crisàlide, on comentarem el llibre de Milena Busquets “También esto pasará”. En la 1ª sessió vam comptar amb l’escriptor i periodista Xavier Bosch, a la planta noble de la Casa Olivella, i avui és el primer dia que entrem a la sala de la Biblioteca Joan Oliva des de la seva remodelació. La data és una mica especial, finals de mes, per compromisos docents de la conductora del Club, que a més en aquest dia celebra 54 anys.

    Així que ens apleguem un grup reduït i selecte per comentar la narració, evidentment biogràfica, que Milena Busquets va escriure després de la mort de la seva mare, Esther Tusquets, i que traspua un gran amor i un gran desconsol en una relació que no sempre fou fàcil. crisalideComença la ronda la Teresa Rodríguez, que diu que li ha estat de lectura fàcil, i que troba la protagonista com una persona que intenta acceptar la desaparició de la mare. La Mary Carmen Paredes n’elogia l’estil i també la història. La Neus Solé hi veu també un sentit homenatge a la mare, un sentiment causat per la desaparició que li ha provocat gairebé un xoc. Troba bé l’elaboració dels records, així com el llenguatge, senzill i fi. Remarca la presència notòria del sexe, que fa servir com una arma per desfer la tristesa provocada pel record de la mare. Per a la Josefa Fonollosa, la presència de la protagonista queda diluïda entre molta gent, amb qui manté històries fàcils. La Maite Pous, que avui ve per primer cop al nostre club, troba que la protagonista té una vida fàcil que no sap apreciar, tal i com es veu en el tracte amb l’amiga. L’Anna Maria Montané hi veu una lectura intimista, que planteja una regressió al passat. També troba que la protagonista, Blanca, és promíscua en tot; es caracteritza per la llibertat, enfrontada a la responsabilitat. A la Rosa Llop li ha agradat, hi veu una gran obra literària, capaç de reflectir la temàtica de la pèrdua. A en Ramon Also li ha agradat l’estil, i remarca els fragments descriptius, amb bones descripcions del paisatge de Cadaqués.

    Com que érem poqueta gent, ens han quedat uns minuts –cosa estranya- per celebrar l’aniversari amb unes galetones i recomanar-nos lectures preferides: Hacia otro verano, de Janet Frame, (Mary Carmen Paredes), Savannah, premi Pulitzer 1984 (Maite Pous), Yo, Julia, de Santiago Posteguillos (Ramon Also), etc.

    Ens acomiadem fins a l’11 de desembre, en què comentarem un gran clàssic, La dona justa, de Sándor Márai.

    L’OBRA
    También esto pasará

    Aquesta novel·la narra la història, curulla de pensaments i reflexions, d’una dona de quaranta anys de la zona alta de Barcelona, tan de Diagonal cap amunt que una de les seves amigues, en un moment d’ira, li diu que és una “niña pija que vive de renta”; un món poc accessible que fa la impressió d’estar més enllà del bé i del mal, que tot sigui tan perfecte i ordenat com els jardins de les grans mansions.

    Maquetación 1D’una dona que sembla tenir-ho tot —“la chica”, “la canguro”, la casa a Cadaqués…—, que, malgrat la seva edat, segueix vivint en un permanent conte de fades infantil i infantilitzat, que creu etern i indestructible, fins que la mort de la seva mare la sumeix en un estat de desesperació i de descol·locació total. Mancada del seu gran suport —“Mi lugar en el mundo estaba en tu mirada”—, del seu únic, indefallible amor —“el amor de mi vida eras tú, […] ningún otro amor huracanado podría con el tuyo”—, d’un dia per l’altre s’adona que els contes només són contes, i que el que fins llavors havia pres per un castell inabordable no era més que un fràgil castell de cartes.

    Un retrat, o més aviat metàfora, dels fills i filles de la gauche divine, “de […] los asilvestrados […] educados por padres lúcidos, brillantes, exitosos y muy ocupados, adultos empeñados en que el mundo fuera una fiesta, su fiesta”, marcats a foc per les seves circumstàncies que, encomanats per la Síndrome de Peter Pan —“he conseguido ser una niña hasta los cuarenta años”; “la primera corona que perdemos, y tal vez la única imposible de recuperar, es la de la juventud”—, acaben rebent l’arribada del seu vaixell al port del món adult gairebé com un naufragi desolador: “Soy un fraude de adulto, todos mis esfuerzos por salir del patio del recreo son estrepitosos fracasos, siento exactamente como sentía con seis años”.

    Però és, sobretot, amb una autenticitat i una cruesa que fa esfereir, l’esplèndida i inoblidable, trasbalsadora carta de comiat d’una filla a la seva mare; el coratjós, catàrtic —i, en algun instant, impúdic— despullament artístic i, encara més, emocional i espiritual, de l’autora. La seva manera d’aconseguir alliberar-se de la feixuguesa —“la tristeza hace que todo pese dos toneladas”— de l’absència més inesperada —“unos meses antes, cuando tu muerte era todavía algo impensable para mi…”— i insofrible: “Tengo un aullido en mi interior […], me araña el pecho, me crispa la mandíbula, me golpea las sienes”.

    milena busquetsI és, per damunt de tot —i això és, no cal dir-ho, crucial—, una magnífica obra literària. Perquè, per més que resulti difícil, per no dir impossible, imaginar que el llibre no té una pregona, i dolorosíssima, arrel autobiogràfica, el que compta no és pas això, sinó que Busquets ha assolit el miracle de convertir la vivència en creació artística, en obra d’art; ha transformat el que era particular en universal.

    I ho ha fet valent-se de l’eina que dóna raó i sentit a la literatura: el llenguatge; un llenguatge que mestreja esfereïdorament bé, que dóna llum, color i aroma —i, gairebé tast i olor— a unes pàgines enlluernadores, on el paisatge humà i el físic (un Cadaqués més paradís perdut que mai) s’agermanen tant que esdevenen ànimes bessones, indissociables.

    PS: Una advertència final —que seria extrapolable a la majoria dels llibres, però en aquest és indispensable: eviteu de totes totes la indelicadesa —i la irresponsabilitat— de llegir la contracoberta; a banda de cometre el pecat imperdonable d’avançar-vos (molt) més que no convindria, descobriríeu el per què del títol; perquè, més que raonablement i amb gran astúcia literària, l’autora ha reservat per a l’Epíleg.

    (Xavier Serrahima, revista “Núvol”, 8-2-2015)

    L’AUTORA
    Milena Busquets

    Milena Busquets va néixer el 1972 a Barcelona. Va estudiar al Liceu francès de Barcelona i va obtenir el Grau en Arqueologia de l’Institut d’Arqueologia de l’University College de Londres (UCL). Va treballar durant molts anys a l’editorial Lumen, l’editorial que va fundar Esther Tusquets, la seva mare, a començament dels anys seixanta i que Random House va comprar quaranta anys més tard. Al cap d’un temps, va fundar la seva pròpia editorial, va escriure la seva primera novel·la, va treballar per a una revista del cor i va ser relacions públiques d’una marca de moda. Actualment, treballa de periodista i de traductora d’anglès i francès al castellà.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Les trois mousquetaires. Alexandre Dumas.

    Un vrai plaisir commenter le premier livre de l’année 2020 de la Bibliothèque Joan Oliva i Milà adapté en français facile par Bernadette Bazelle-Shamaei.
     
    Alexandre Dumas naît en Normandie. Il est un écrivain français, proche du romantisme. Fils d’un général aux origines afro-antillaises, il perd son père à l’âge de quatre ans et commence à travailler dès son plus jeune âge avant de se tourner vers l’écriture. Il devient clerc d’un notaire à quatorze ans et en 1822, part à Paris.
     
    bm_CVT_Les-Trois-mousquetaires_2855Les trois mousquetaires est l’oeuvre de cape et épée la plus connue d’Alexandre Dumas (1802-1870), auteur, notamment, du célèbre Comte de Monte-Cristo, deux œuvres avec lesquelles il passe à la postérité (1844). Son œuvre est très extense. À signaler Henri III et sa cour (1829) ou encore Kean ou Désordre et Génie (1836) .
     
    Publiée au quotidien Le Siècle sous forme de roman feuilleton, ce célèbre écrivain aime jouer avec les attentes de ses lecteurs en maniant le rythme, le divertissement, le suspense dans la première partie de sa trilogie. Il remporte un grand succès indispensable à ce genre.
     
    Le roman feuilleton, très en vogue au cours des années 1830-1840 grâce au développement de la presse, implique certaines règles que doivent suivre les auteurs comme celle de produire chaque jour. Les épisodes doivent être autonomes mais en continuité avec les épisodes passés et ceux à venir et l’auteur qui rédige dans l’urgence a souvent recours aux clichés et à l’imaginaire commun car si les lecteurs se lassent des aventures publiées et n’achètent plus, l’histoire ne peut plus suivre et laisse sans travail l’écrivain.
    Du roman feuilleton au fait divers : les débuts de l’industrie culturelle.

    Ainsi, le lecteur suit l’évolution de d’Artagnan qui est un personnage très stéréotypée, Athos incarne les valeurs de la noblesse et est un modèle à suivre, Aramis a un grand intérêt pour la religion, Porthos incarne le bourgeois avide de pouvoir, Milady, la méchante et, son contraire, Constance, qui incarne la douceur, celle que d’Artagnan sauve et en tombe amoureux.
     
    Charles de Batz-Castelmore, comte d’Artagnan (1610-1673) qui est un personnage historique a servi d’inspiration à Dumas pour son héros. D’Artagnan est comparé au fameux don Quichotte qui évoque le roman picaresque des aventures d’un jeune homme de basse condition mais qui va vivre une série d’évènements avec les mousquetaires bien passionnante et pleine de dynamisme.
     
    Ce jeune Gascon arrive à Paris en 1625 et va faire la rencontre des fameux mousquetaires de la garde du roi, Athos, Porthos et Aramis, livrant avec eux un premier combat contre les hommes du cardinal…
     
    En relisant ces aventures la question qui se pose au lecteur est celle de penser à trouver les points communs qui existent entre un roman feuilleton comme celui-ci et une série télévisée d’aujourd’hui?
     

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »