Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

La vida secreta de los escritores, Guillaume Musso

«Todo el mundo tiene tres vidas: la privada, la pública y la secreta». Gabriel García Márquez

la vida secreta de los escritores-guillaume mussoGuillaume Musso és un dels escriptors francesos més venuts a França en els darrers anys. De les seves novel·les, traduïdes a més de 40 idiomes, n’ha venut més de 30 milions d’exemplars, des que el 2001 en publiqués la primera: Skidamarink. El 2004 publica Y después…, novel·la d’enorme èxit de la qual va vendre un milió d’exemplars i que va ser adaptada al cinema amb John Malkovich en el repartiment, titulada a casa nostra Premonición. Posterioment, n’ha publicat d’altres com ara La llamada del ángel, Central Park i La huella de la noche.

Aquesta setmana, tenim a la Joan Oliva com a novetat de Gènere Negre La vida secreta de los escritores, la darrera novel·la de Guillaume Musso.

logo blog genere negre_AMB LLETRESL’any 1999, Nathan Fawles era un dels escriptores de més renom. Amb només tres obres publicades, havia aconseguit la categoria “d’autor de culte”, amb excel·lent acollida per part de la crítica i el públic. Però, quan es trobava en el millor moment, va decidir deixar-ho tot enrere, abandonar l’escriptura i instal·lar-se a Beaumont, una illa de no més de 1500 habitants de la costa mediterrània.

Gairebé vint anys despres, el 2018, un jove escriptor seguidor de l’obra de Fawles – Raphaë Bataille – arriba a l’illa amb la ferma intenció de donar a conèixer els seus escrits al seu ídol. Mentrestant, ha trobat una feina a la petita llibreria local. Paral·lelament, la jove periodista suïssa Mathilde Monney arriba també a l’illa amb l’objectiu de treure del seu retir voluntari l’escriptor fent-li una entrevista.

Coincidint amb l’arribada d’aquests dos nous habitants de l’illa, el cos sense vida d’una dona apareix a la platja de Beaumont, un paratge on, fins ara, mai no passava res.

la vida secreta de los escritores-rodonaPrimeres pàgines.

La vida secreta de los escritores és una novel·la breu, de només 250 pàgines, de trama brillant que atrapa el lector. Un thriller imprevisible farcit de nombroses referències literàries (personatges vinculats al món literari, reflexions sobre la tasca editorial, frases cèlebres d’autors…).

Llibres

  • La vida secreta de los escritores
  • La mujer de papel
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    1 comentari

    Hachiko, el gos que esperava. Lluís Prats

    portada HachikoSi algú tenia cap dubte que la fidelitat d’un gos cap al seu amo no coneix límits, en conèixer la història d’Hachiko els esvairà tots. L’adaptació que en LLuís Prats va fer de la història real del gos japonès, Hachiko el gos que esperava, ha estat la segona lectura que hem compartit els nois i noies del Club de Lectura Llibr@venturers de la biblioteca Joan Oliva i Milà.

    En Hachiko va viure al Japó al primer terç del segle XX. De ben petit, va ser acollit per una família acomodada com a regal per a la filla, però tan bon punt va arribar a casa del professor Eisaburo Ueno, el gosset de raça Akira va ser, per sempre més, del professor. Feien llargues caminades, el professor li explicava tot i tothom al barri coneixia l’Hachiko. epi05_03I cada dia, puntualmemnt, en Hachiko acompanyava el professor a l’estació de trens de Shibuya i hi tornava quan ell venia de treballar. Així dia rere dia fins que un 21 de maig el professor Ueno no va baixar del tren que l’havia de portar cap a casa. De l’aleshores ençà, en Hachiko va demostrar a tot el veïnat que ell mai no deixaria d’esperar..I així, la història d’en Hachiko va fer-se famosa no només a Shibuya, sinó a tot Japó. I encara ara, si visiteu l’estació de Shibuya, hi podreu veure l’estàtua que recorda la figura d’en Hachiko i la fidelitat que representa.

    En LLuís Prats (Terrassa, 1966) va escriure Hachiko, el gos que esperava l’any 2015 i va ser guardonat amb el Premi Folch i Torres. L’any passat, va guanyar el Premi Strega Ragazzi 2018.

    No us podeu deixar perdre la lectura d’aquest llibre, il·lustrat meravellosament per Zuzanna Celej.

    De la història d’en Hachiko se n’han fet adaptacions cinematogràfiques. La més actual, la protagonitzada per Richard Gere Siempre a tu lado, inspirada en la història real del gos Akira.

    Llibres

  • Hachiko, el gos que esperava
  • DVD

  • Siempre a tu lado
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Chanson douce. Leïla Slimani

    La nounou est comme ces silhouettes qui, au théâtre, déplacent dans le noir le décor sur la scène. Elles soulèvent un divan, poussent d‘une main une colonne en carton, un pan de mur. Louise s’agite en coulisses, discrète et puissante. C’est elle qui tient les fils transparents sans lesquels la magie ne peut pas advenir. Elle est Vishnou, divinité nourricière, jalouse et protectrice. Elle est la louve à la mamelle de qui ils viennent boire, la source infaillible de leur bonheur familial. Leila Slimani
     
     
    Leïla Slimani naît en 1981 à Rabat, issue de père marocain, un haut fonctionnaire qui a fait ses études en France et de mère franco-algérienne, qui est médecin. Elle finit sa formation secondaire au lycée français de Rabat et rejoint Paris et le lycée Fénelon pour commencer un cours préparatoire littéraire.
    CVT_Chanson-douce_782 Diplômée de l’Institut d’études politiques de Paris, elle se forme au journalisme à l’Express avant d’être engagée au journal Jeune Afrique en 2008. Elle exerce en tant que journaliste quelques années et à partir de 2012 se consacre entièrement à la littérature.
    Elle publie Dans le jardin de l’ogre en 2014, un premier roman remarqué à l’unanimité par la critique où elle aborde la dépendance sexuelle féminine et édite en France l’essai Sexe et mensonge qui est un livre consacré à la “misère sexuelle au Maghreb” en 2017. Chanson douce, son deuxième roman, obtient le prix Goncourt.
    Elle est actuellement la représentante française au Conseil de la Francophonie.
     
    Le livre:
     
    Mila et Adam sont les deux enfants de Paul et Myriam. Le couple a engagée une nourrice qui va s’occuper d’eux et de la maison pendant qu’ils seront au travail. Bien que cette nourrice ait été recommandée aux parents et ceux-ci lui ont donné toute leur confiance, les enfants apparaissent brutalement assassinés juste au début du livre.
    Le lecteur n’est pas devant un livre de suspens car l’auteure dévoile dès les premières pages qui a commis l’infanticide. Il va revenir en arrière et découvrir comment s’est déroulé toute l’histoire et comment sont abordées par l’auteur les problématiques contemporaines comme sont la famille, éducation, société contemporaine, réussite professionnelle, classes sociales.
     

     
    Slimani écrit avec une certaine froideur et surtout d’une façon objective tout en évitant de juger. Elle a une écriture claire et souvent tranchante qui accroche bien.
    Le film est sorti au grand écran le 27/11/2019 .
    Je vous joins le lien ici
     
    Quelques questions parmi tant d’autres à commenter:
     
    1- Pouvons-nous considérer qu’il existe une motivation sociale derrière le crime que commet Louise?
    2- Le lectorat peut-il ressentir de la compassion pour cette nounou lorsqu’il apprend des évènements de sa vie au long de la lecture?
     
    logo frances 2018-2019 2 color rodona3-Pensez-vous que le couple que forme Myriam et Paul a une responsabilité dans le drame? Et celle de Rose, la voisine? et celle du mari de Louise?
    4- Comment sont les rapports de Louise avec sa belle-mère?
    5-En quoi Chanson douce est un fait divers romancé?
    6-Pensez-vous que la société pousse d’une certaine façon les personnes à donner trop d’importance à leurs ambitions personnelles en détriment de la famille?
    7-Le titre de ce livre vous semble t’il bien choisi?
     
     

  • Leïla Slimani
  • Leïla Slimani
  •  
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La forma de l’aigua, Andrea Camilleri

    BANNER-560

    La segona sessió del Club de Gènere Negre L’Oliva Negra va tenir com a protagonista l’escriptor Andrea Camilleri, “pare” del comissari Montalbano i mort aquest passat juliol.

    Andrea Camilleri, l’autor

    Andrea Camilleri, escriptor, director teatral i guionista italià, va néixer el 6 de setembre de 1925 a Porto Empedocle, província d’Agrigento, Sicília.

    Entre 1939 i 1943 Camilleri estudia al batxiller clàssic Empedocle di Agrigento on obté, en la segona meitat de 1943, el diploma. En 1944 s’inscriu a la facultat de Lletres, però no continua els estudis, sinó que comença a publicar contes i poesies.

    andrea-camilleriS’inscriu també en el Partit Comunista Italià. Entre 1948 i 1950 estudia Direcció a l’Acadèmia d’Art Dramàtic Silvio d’Amico i comença a treballar com a director i llibretista. En aquests anys, i fins a 1945, publica contes i poesies, guanyant el “Premi St. Vincent”. El 1954 Camilleri participa amb èxit a un concurs per ser funcionari a la RAI, però no va ser emprat per la seva condició de comunista.

    Durant quaranta anys, Camilleri va ser guionista i director de teatre i televisió. Es va iniciar amb una sèrie de muntatges d’obres de Luigi Pirandello, Eugène Ionesco, TS Eliot i Samuel Beckett per al teatre i com a productor i coguionista de la sèrie de l’inspector Maigret de Simenon per a la televisió italiana o les aventures del tinent Sheridan, que es van fer molt populars a Itàlia.

    El 1978 Camilleri va publicar la seva primera novel·la, Il corso delle cose, que va resultar un fracàs. oliva 300-loguilloEl 1980 publica Un tall di fumo, primer llibre d’una sèrie de novel·les ambientades a la ciutat imaginària siciliana de Vigàta, entre finals del segle XIX i inicis del segle XX.

    El 1992 reprèn l’escriptura després de 12 anys de pausa i publica La temporada de caça. Amb aquesta novel·la, Camilleri es transforma en un autor de gran èxit. Finalment, el 1994 Andrea Camilleri es converteix en un dels autors més llegits no només al seu país, sinó a tot Europa amb la publicació de La forma de l’aigua i la seva creació del comissari Salvo Montalbano, que protagonitza una de les sèries de novel·la policíaca actual que compta amb més predicament.

    Andrea Camilleri és un cas atípic. En una societat literària en què gairebé tots tracten d’aconseguir l’èxit ràpidament, a Camilleri l’hi arriba als 73, després d’una vida professional dedicada a la cultura.

    El 17 de juny d’enguany, Camilleri ingressa amb aturada cardiorespiratòria a l’hospital Santo Spirito de Roma, on morirà el 17 de juliol sense haver recuperat el coneixement.

    camilleri_rodonaPer saber-ne més…

    La forma de l’aigua, el llibre

    la forma de l'aiguaDos escombriaires, Pino i Saro, descobreixen el cadàver d’un important polític i empresari, l’enginyer Luparello, dins del seu cotxe i d’una manera una mica indecent, amb els pantalons i els calçotets baixats.

    El mort apareix a l’Aprisco, una zona del bosc situada als afores del poble, un conegut mercat de “carn fresca” i drogues toves, darrere de la qual es troben les ruïnes d’una gran fàbrica de productes químics envoltada d’un mur.

    Després de l’autòpsia del doctor Pasquano, que revela que no hi ha res anormal i que simplement a Luparello li va fallar el cor, Montalbano no es queda tranquil. Li estranya que algú tan important com l’enginyer aparegui mort en un lloc com l’Aprisco.

    Amb l’ajuda del jutge Lo Bianco aconsegueix 48 hores més per tancar el cas.

     

    Andrea Camilleri a les biblioteques de VNG. Feu clic aquí.

    Els clubaires de L’Oliva Negra es tornaran a reunir el proper dijous 5 de desembre per comentar La novia gitana, de Carmen Mola.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    CLFC Tant de gust… senyor Calders. M. Carme Bernal i Carme Rubio

    En commemoració que fa vint-i-cinc anys de la mort de Pere Calders, li dediquem la primera sessió del club de lectura fàcil en català.

    Tant de gust de conìxer-lo senyor Calders A Tant de gust… senyor Calders, les autores ens introdueixen en la vida de Calders, considerat un dels grans narradors catalans del segle XX. I per poder saber com escriu han triat quatre contes:

  • Les vocacions imparables. Uns pares es venen un fill per mig milió de pessetes per tal de comprar un piano. Els diners sóm més importants que els sentiments.
  • Des del cel cap avall. Un estel cau en un balcó i la propietària del balcó es pensa que és un objecte que l’ha llençat la veïna de dalt. No se n’adonen del què és…
  • Explorador celeste a la deriva. Conversa entre l’Ernest, un nen, i un cosmonauta, un pastor del pessebre.
  • Quieta nit. Es contraposen dues tradicions nadalenques: pare Noel/Arbre vs Reis i Pessebre.
  •  
    I una petita mostra de contes extremadament curts!
     
     

    DISCRECIÓ
    Van convidar-lo a pensar
    i digué que no volia donar molèsties,
    que ja pensaria a casa.

     

    NOTA BIOGRÀFICA
    Em dic Pere i dos cognoms més.
    Vaig néixer abans-d’ahir i ja som demà passat.
    Ara només penso com passaré el cap de setmana.

     
    I què podem dir d’aquest autor?
     
    Va néixer a Barcelona el 1912 i ja de ben jove es va dedicar a l’escriptura i a l’activitat periodística fent col·laboracions en diaris i revistes. Després de la Guerra Civil es va exiliar a Mèxic d’on en va tornar l’any 1962. No va deixar mai d’escriure en català.
    La seva escriptura presenta situacions quotidianes combinades amb la fantasia. Usa l’humor, la sàtira i la poesia. El seu estil és molt peculiar i personal, perquè no s’hi troba ni la grolleria, ni referències sexuals ni escatofíliques, ni cap burla sobre els defectes físics de ningú. La incongruència entre el llenguatge que s’utilitza i la situació del context és el que desperta la reacció del lector.
     
    El primer arlequí és el primer recull de contes editat el 1936.
    La glòria del doctor Larén, 1936
    Gaeli i l’home Déu, 1938 (editada 1986)
    Unitats de xoc, 1938
     
    Raspall

  • Raspall, el conte infantil més conegut, 1942
  • En Turc és el gos de la família, però s’ha menjat el barret del pare. La família decideix que el donaran a la dona del jardiner. El nen es queda trist i intenta trobar alguna altra cosa que l’alegri. I troba un raspall a les golfes… Què en farà? Això ho has de descobrir tu…

     
    Cròniques de la veritat oculta, 1955 (1954, Premi Víctor Català)
    Gent de l’alta vall, 1957
    Ronda naval sota la boira, 1954/1955
    L’ombra de l’atzavara, 1963 (Premi Sant Jordi)
    Aquí descansa Nevares, 1967
     
    1966 col·labora a les revistes: Serra d’Or, Cavall Fort i Tretzevents i als diaris: L’avui, la Vanguardia i el Periódico.
     
    Tots els contes, 1968
     

  • Invasió subtil i altres contes, 1978, recull de contes més conegut
  • Et presentem el primer conte del recull, el qual duu el mateix títol ‘Invasió subtil’. És un resum de l’original.

    A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant.
    No s’assemblava en cap aspecte a la idea que
    jo tenia d’aquesta mena d’orientals.
    A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula.
    Em va demanar permís.
    El que em va cridar l’atenció és que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca.
    Tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
    Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria.
    Em va sorprendre.
    Va fer-se servir amanida, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades.
    Invasio subtil i altres contesAl final, cafè, una copa de conyac i una breva.
    M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada,
    irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria.
    No fou així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura
    i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques.
    Parlava el català com qualsevol de nosaltres. No tenia accent foraster.
    Això no era estrany si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta.
    Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès.
    El toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo.
    Ell estava fresc com una rosa.
    Jo creia que era representant o venedor d’aparells fotogràfics,
    o de transistors. Qui sap si perles cultivades…
    “Venc sants d’Olot, jo”, digué.
    “Encara hi ha mercat?”, vaig preguntar-li. I em va dir que sí.
    Me’l vaig tornar a mirar i res delatava la seva prodecència japonesa:
    ni la roba, ni la figura. Duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.
    Tot plegat era molt sospitós
    i em va capficar.
    Vaig contar-li l’aventura a la meva dona.
    -I d’on ho has tret que és japonès? –em preguntà ella.
    Vaig riure.
    -Els conec d’una hora lluny… -vaig contestar-li.
    -Què vols dir que n’has vistos gaires?
    -No, però els clisso de seguida!
    Logo Lectura fàcil cat-001-T’ho ha dit, ell, que era japonès?
    -Ni una sola vegda. Són astuts…
    -T’ho ha dit algú?
    -Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!
    Ens vam barallar.
    Aquella nit vaig dormir poc i malament.
    No em podia treure el japonès del cap.
    Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències
    i aquella mirada a través, hi haurà manera de defensar-se’n.
    Així ho espero!
    Però si comencen a venir amb tanta de simulació
    i d’aparat ful, donaran molta feina.

     
    L’any 1978, el grup de teatre Dagoll Dagom interpreta ANTAVIANA, espectacle fantasiós i imaginatiu basat en quinze dels seus contes i amb música de Jaume Sisa.
     

     
    Tot s’aprofita, 1983
    De teves a meves, 1984
    El barret fort i altres inèdits, 1987
    L’honor a la deriva, 1992
     
    Premis: Literatura catalana de la Generalitat, 1983; Honor de les lletres catalanes, 1986 i Nacional de Periodisme, 1993.
     
    Va morir l’any 1994.
     
    Llibres
     
    Llibres a les biblioteques VNG, clica aquí.
     

    CLFC

     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’arbre de les històries, Eulàlia Canal

    I ja hi tornem a ser. El Club de Lectura per a nois i noies de 10 a 12 anys de la biblioteca Joan Oliva i Milà va començar dissabte passat el seu vuitè curs. Enguany, la primera lectura comentada ha estat L’arbre de les històries, d’Eulàlia Canal.

    “Les bones històries són com llavors, poden prendre vida en qualsevol moment”

    arbre de les històriesLa Itsar va deixar una empremta màgica, podem dir, de la seva estada a la biblioteca de Bufapolls. I, sobretot, va deixar un record inesborrable a en Jonàs, el bibliotecari. Un home prudent i solitari que va descobrir l’amor envers els llibres de la mà de l’enigmàtica Itsar…però ella ja no hi és. I al bell mig de la biblioteca, allà on la Itsar explicava les seves històries, hi va créixer un arbre que, encara ara, quan la Itsar és només un record llunyà, presideix l’estança.

    I així passaven els dies. En Jonàs explicant contes amb la fidel presència d’en Nanuk, en Juli i la Lina i amb l’amenaça de les noves càpsules de lectura, que estaven posant en perill la raó de ser de les biblioteques. Fins que una nit de Reis apareix a la porta de la biblioteca una nena, la Lluna, que remourà l’univers d’en Jonàs i dels seus amics.

    eulalia canalL’Eulàlia Canal (Granollers, 1963) és psicòloga i autora de literatura infantil. A banda de L’arbre de les històries, ha escrit Un petó de mandarina, La pluja als llavis, Roc i l’escala de les portes secretes i Un somni dins del mitjó, entre d’altres.

    L’arbre de les històries és una declaració d’amor als llibres i al plaer de la lectura, amb pocs personatges, però tots i cadascun d’ells, meravellosos. Si us han agafat ganes de llegir-lo, no ho dubteu. A més a més, a les biblioteques de Vilanova i la Geltrú tenim tots aquests altres títols de l’Eulàlia Canal. Feu clic aquí.

    Els nois i noies dels Club de Lectura Llibr@venturers ens tornarem a trobar el proper dia 23 de novembre!

    IMG_20191026_174222

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Algú com tu, Xavier Bosch

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 d’octubre

    El curs 2019-2020 del nostre Club de Lectura comença amb una sessió especial, doblement motivadora i engrescadora: d’una banda, perquè rebrem la visita de l’autor, Xavier Bosch; d’altra banda, perquè en Xavier Bosch és un periodista professional, popular, molt reconegut i estimat. Així que, en aquest primera sessió també oberta al públic en general, la sala noble de la Casa Olivella s’ha omplert de gom a gom i fins i tot ha calgut anar a buscar cadires de reforç, cosa que sempre va bé.

    En Francesc Moreno, coordinador de Biblioteques i “culpable” que alguns autors i autores, a petició de les conductores de clubs, vinguin a les nostres sessions (gràcies a un acord amb la Institució de les Lletres Catalanes), ha dit unes paraules de salutació, gratitud i encoratjament. Tot seguit, jo mateixa he tingut el plaer, com a conductora de La Crisàlide, de resumir breument el currículum d’en Xavier Bosch i felicitar-lo per la seva trajectòria novel·lístiva. Són tres novel·les del periodista Dani Santacana, una d’elles guardonada amb el premi Sant Jordi, i tres de temàtica amorosa, la primera de les quals és la que comentarem avui (“Algú com tu”) i la darrera, “Paraules que tu entendràs”, guardonada enguany amb el Premi Ramon Llull (Ed. Planeta), el premi més ben dotat de les lletres catalanes. No m’he sabut estar de demanar-li a en Xavier Bosch la “recepta” per aconseguir tants de premis…Però ell, home de moltes taules, s’ha limitat a fer un somriure murri i després ja s’ha adreçat al públic en general.

    crisalideEns ha ofert una xerrada extensa i amena sobre l’origen de la novel·la “Algú com tu”, revelant alguns detalls personals (la protagonista s’inspira en la seva pròpia mare, que va morir molt jove, quan l’autor tenia 19 anys) i moltes curiositats sobre el treball literari i la recerca de material que efectua l’autor durant la novel·la. Així, per a una novel·la situada a París, va ser imprescindible la visita, el passeig, la revisió de dades i els propis records de l’autor sobre una ciutat que coneix molt bé. Pel que fa a l’activitat del protagonista, un gal·lerista d’art, en Xavier Bosch ens va presentar reproduccions de tots els quadres que s’esmenten en la novel·la, i ens els va anar explicant. També vam poder satisfer la curiositat sobre moltes altres coses, com els restaurants que hi apareixen, els menús i les cartes; o bé la moda, ja que la protagonista es desplaça a París per al casament d’una cosina. El vestuari de la Paulina està creat per…Marc Giró!

    Com a anècdota, podem explicar que en Xavier Bosch va dir que regalaria un exemplar del seu darrer llibre a qui li fes la millor pregunta. Però al final hi devia haver un empat tècnic, perquè el va acabar obsequiant a la Paquita Roig i el seu marit, Joan Calderón (també conductor de clubs de lectura), en agraïment a un obsequi que li havien portat del seu viatge d’estiu a Milà i Venècia.

    Així doncs, la vetllada va sortir rodona i vam quedar emplaçats per a la propera sessió, el 27 de novembre, on comentarem “También esto pasará”, de Milena Busquets.

    L’OBRA
    Algú com tu

    Xavier Bosch sembla voler fugir de les etiquetes i a la novel·la Algú com tu, Premi Ramon Llull, hi aboca tot el seu sentiment més romàntic per descriure una història d’amor. Un dels protagonistes de la novel·la, assenyala que hem confós l’amor amb una comedieta romàntica americana i per tant l’amor no és una pel·lícula de Meg Ryan.

    portada_premi-ramon-llull-2015_aa-vv_201502061418Per aquest motiu, la novel·la de Xavier Bosch defuig de la història ensucrada, tot i deixar enrere, una trilogia marcada pel gènere negre protagonitzada per Dani Santana, l’escriptor i periodista ha volgut incloure a Algú com tu algun misteri. Com en l’amor, cal arriscar i Xavier Bosch ho fa amb Algú com tu, canviant el registre que tenia acostumat als seus lectors i lectores.

    L’acció ens situa en dos moments diferents, l’any 1981 quan Paulina Homs, casada i amb una filla, marxa a París al casament d’una cosina. Decideix marxar tota sola, i a la capital francesa, coneixerà al galerista Jean-Pierre Zanardi amb qui mantindrà una relació molt intensa durant cinc dies. Deia que a vegades, potser a la vida, t’has d’allunyar dels carrers per on passes sempre per adonar-te que hi ha altres camins que la pena explorar.’ Els records d’aquella relació i dels cinc dies plens de felicitat viscuts a París es convertiran en el motor vital dels dos protagonistes.

    Anys més tard, l’any 2006 i després de la mort de la Paulina, serà la seva filla, Gina qui descobrirà aquest afer per mitjà d’unes cartes i intentarà descobrir qui era en realitat aquell galerista que va aconseguir enamorar a la seva mare.

    L’amor, i com ens hi enfrontem, és un dels temes de la novel·la. Un amor sense patiment no és amor, sembla mostrar-nos Xavier Bosch a la novel·la.

    Potser per aquest motiu, a les pàgines d’Algú com tu va sonant com a banda sonora La bella molinera de Schubert. Si vols ser estimat, estima però s’ha d’anar a per totes, anuncia un dels protagonistes al mateix temps que també cita una frase de Plató: La més gran declaració d’amor és la que no es fa; l’home que sent molt, parla poc. La novel·la comença a Barcelona per fer-nos viatjar a ciutats com Londres o París. La capital francesa protagonitza bona part de l’acció d’Algú com tu, oferint al lector una ruta pels carrers de les galeries d’art menys turístiques.

    xavier-boschAlgú com tu, també és un cant a la cultura i un homenatge als llibres i a les llibreries. La novel·la arrenca en una biblioteca d’escola per traslladar-nos més endavant a altres temples literaris com la llibreria Foyles de Londres situada al mític carrer Charing Cross Road o passejar per la llibreria Shakespeare & Code París:

    A l’ombra de Notre-Dame, a l’altre costat del riu, en un racó del carrer on dos cirerers de flor donaven aire de placeta, al 37 de la rue de la Bucherie, hi apareixia, com un oasi, Shakespeare and Company. Una llibreria. Les lletres majúscules del rètol de l’establiment, negres sobre un fons groc, impactaven sobre el caminant que, per atzar, en un passeig a la balalà, arribava a aquell racó secret de París. Tan sols la S de Shakespeare, en vermell de sang, i dos retrats de l’autor de tantes vides de comèdia i de tragèdia a la façana, donaven color a una llibreria que es presentava en anglès. Antiquarian Books.

    Xavier Bosch arrisca, canvia de registre, abandona temporalment a Dani Santana i ens ofereix una novel·la romàntica sense un excés de sucre.

    /Extret de “L’Illa dels Llibres”/

    L’AUTOR
    Xavier Bosch

    Xavier Bosch i Sancho (Barcelona, 21 de juliol de 1967) és un periodista i escriptor català. Va ser el creador, amb Antoni Bassas, de l’espai humorístic de Catalunya Ràdio Alguna pregunta més?, pel qual va rebre un premi Ondas. Especialitzat en periodisme esportiu, va treballar a La Vanguardia, TV3, RAC 1 i va dirigir l’Avui (2007 – 2008). El 2010 va ser un dels impulsors de l’Ara. Pel que fa a la seva trajectòria com a novel·lista, destaca la trilogia protagonitzada pel periodista Dani Santana i formada per Se sabrà tot —guanyadora del premi Sant Jordi de 2009—, Homes d’honor (2012) Eufòria (2014), i Algú com tu (2015), guanyadora del Premi Ramon Llull 2015.

    El 2017 va publicar Nosaltres dos que fou el llibre més venut en català (i en termes absoluts) de la diada de Sant Jordi d’aquell any.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Le grand cahier, Agota Kristof

    (…)Pour décider si c’est “Bien” ou “Pas bien”, nous avons une règle très simple : la composition doit être vraie. Nous devons décrire ce qui est, ce que nous voyons, ce que nous entendons, ce que nous faisons..
    Par exemple, il est interdit d’écrire : “Grand-mère ressemble à une sorcière”; mais il est permis d’écrire “Les gens appellent Grand-mère la Sorcière(…) .
    Agota Kristof.

    Chers lecteurs/lectrices,

    le-grand-cahier-tea-9782021096927_0Le livre proposé ce mois-ci, Le Grand Cahier, est l’écriture d’une composition fascinante, un récit de vie ou plutôt de survie et de résistance tenu par deux jumeaux de huit ans, Klaus et Lucas, dans un village frontalier alors que la guerre sévit dans la capitale en Hongrie. Confiés à leur grand-mère, une méchante et désagréable femme qu’ ils ne connaissent pas, ils doivent réussir à s’adapter dans un milieu cruel et exempt d’amour et d’affection et se soutenir l’un à l’autre. Klaus et Lucas sont deux narrateurs et protagonistes d’une histoire génératrice de messages extrèmements forts et malheureusement, tragiquement humains.

    Simplicité, rytme et réalisme plein de cynisme tiennent en haleine de la première à la dernière page ce premier roman qui rend célèbre Agota Kristof en 1987 . Bien que ce manuscrit soit refusé dans un premier temps par Grasset et Gallimard , il fait le poids à Gilles Carpentier des éditions du Seuil qui décide de le publier. Excellent choix que fait d’ailleurs cet éditeur car elle reçoit le prix du “Livre Européen” . Avec La Preuve et Le Troisième Mensonge , elle complète une trilogie aujourd’hui traduite en trente langues où le lecteur peut connaitre la suite de cette première histoire bien qu’il risque de se sentir dérouté car fiction, réalité et mensonge se mêlent à plusieurs moments.

    Une pièce de théâtre adaptée et mise en scène par Paula Giusti et interprétée par la Compagnie de théâtre Toda Via Teatro.

    Agota Kristof nait en 1935 en Hongrie, à Csikvand et quitte son pays à jamais pour croiser la frontière autrichienne en 1956 lors de la répression Soviétique. Agota_KristoffA vingt et un an, elle obtient le statut de réfugiée “tout par hasard” en Suisse, à Neuchâtel. Elle vit de petits boulots et va devoir apprivoiser la langue française qu’elle considère comme une langue ennemie pourtant, la nécessité d’écrire lui permettra de lutter pour la conquérir.

    Elle en fera son choix comme langue d’écriture tout comme elle l’écrit dans son autobiographie l’Analphabète. Cette langue, je ne l’ai pas choisie. Elle m’a été imposée par le sort, par le hasard, par les circonstances. Écrire en français, j’y suis obligée. C’est un défi. Le défi d’une analphabète.

    C’est pour cela qu’elle fera de cette langue une lutte acharnée tout le long de sa vie. Dans cette autobiographie, elle explique son rapport avec cette langue, avec l’écriture, son enfance, la pauvreté après la guerre, etc. Et le lecteur comprendra combien l’exil est le thème récurrent dans toute son œuvre. Je vous la recommande vivement d’autant plus que c’est un récit très court et qui éclaire bien sur sa manière d’écrire.

    N’hésitez pas à lire le lien que je vous joins ci-dessous pour en savoir davantage sur cette auteure.

    www.franceculture.fr

    Je vous joins aussi le lien du film :

    www.allocine.fr

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    El misterio de Pont-Aven, Jean-Luc Bannalec

    BANNER-560

    El Club de Gènere Negre de la biblioteca Joan Oliva, L’Oliva Negra, enceta el nou curs amb El misterio de Pont-Aven, de Jean-Luc Bannalec.

    Jean-Luc Bannalec, l’autor

    Jörg Bong, de mare belga i pare d’origen holandès, va néixer el 1966 a Bonn al casc antic de Bad Godesberg. Va estudiar literatura alemanya, filosofia, història i psicologia a la Universitat de Bonn i a la Universitat Johann Wolfgang Goethe. Va obtenir el seu doctorat a Frankfurt.

    MLS_BANNALEC-4.JPG_u.region06Als 23 anys, va celebrar amb la seva companya l’any nou a Carantec, a la Bretanya, i Jörg Bong va caure enamorat de la regió. La diversitat de paisatges, el mar, la solitud, la tradició, la història, els celtes, i els seus conciutadans, el van fascinar. Ho sap gairebé tot sobre l’objecte dels seus desitjos.

    Tanta passió va tenir el seu fruit. Sota el pseudònim de Jean-Luc Bannalec, un cognom que, segons l’autor, sona típicament bretó, el març de 2012 va aconseguir que li publiquessin Bretonische Verhältnisse – Ein Fall per Kommissar Dupin. El llibre, que relata les aventures del comissari Dupin a Bretanya, va ser un autèntic èxit a Alemanya, i el 2014 era traduït al francès amb el títol Un été à Pont-Aven. oliva 300-loguilloSeria l’inici d’una saga que de moment consta de set títols. “Tenia idees per a nou llibres. Després d’això, veurem”, diu Jörg Bong

    La saga té la pròpia sèrie de televisió amb el títol “Comissari Dupin: relacions bretones”, l’èxit de la qual atrau turistes estrangers que visiten escenes d’intrigues i rodatges. Fins i tot, els operadors turístics alemanys n’organitzen tours.

    Les novel·les de Jean-Luc Bannalec es desenvolupen en idíl·lics entorns rurals i aparentment tranquils de la Bretanya Francesa. Ports pintorescs, penya-segats, illes, fars i molts llocs recòndits que són escenaris de crims. Són una autèntica guia de viatge, de misteri i suspens. Cada cas ens porta a un indret diferent.

     

    Jörg Bong_rodonaPer saber-ne més…

     

    El misterio de Pont-Aven, el llibre

    el misterio de pont avenA punt de començar la temporada estival, un misteriós assassinat ha interromput la tranquil·litat de Pont-Aven, un poble idíl·lic i pintoresc situat a la Bretanya Francesa.

    Pierre-Louis Pennec, el nonagenari propietari de l’hotel Central, ha aparegut mort en estranyes circumstàncies. Ningú ha vist ni sentit res fora del comú.

    La víctima era una de les figures més respectades i admirades del poble, un ancià que als seus 91 anys d’edat regia amb mà ferma i absoluta adoració un hotel que formava part no només de la seva família sinó també de la història de Pont-Aven. Malgrat la seva edat es trobava en bona forma i cada dia seguia la mateixa rutina.

    Per proximitat geogràfica, l’encarregat de la investigació serà el comissari Dupin. Fa gairebé tres anys que el van traslladar a Concarneau, situat a la costa francesa, deixant enrere la seva estimada París. El seu nou destí és un lloc on mai passa res i els dies passen de forma anodina. Per això se sorprèn i molt quan un matí rep una trucada per confirmar-li que Pierre-Louis ha estat assassinat al proper poble de Pont-Aven.

    Els clubaires de L’Oliva Negra es tornaran a reunir el proper dijous 7 de novembre per comentar La forma de l’aigua, d’Andrea Camilleri.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Au revoir là-haut. Pierre Lemaitre

    Au_revoir_la_hautAprès quatre ans d’horreur dans les tranchées, “ces jeunes gens déglingués sont exclus d’un pays en crise, incapable de réintégrer 1,5 million de démobilisés, et plus soucieux de glorifier ses morts(…) “J’y vois aussi un écho à la société d’aujourd’hui, incapable de redonner une place à ses exclus”. Cela serre le coeur, m’emplit d’une immense compassion… Pierre Lemaitre
     
     
    Chers lecteurs/lectrices,
     
    Soyez les bienvenus/es pour cette dixième saison du Club de lecture avec un auteur qui ne vous est pas méconnu puisqu’il s’agit de Pierre Lemaitre, écrivain et scénariste français pour le cinéma et la télévision et qui, depuis plusieurs années, s’impose comme l’un des meilleurs romanciers actuels français de romans policiers et à suspens, couronné par de nombreux prix et reconnu par le public et la critique.
     
    Pierre
     
    Né en 1951 cet ancien enseignant de littérature française, américaine et culture générale débute sa carrière de romancier en 2006 rendant hommage à la littérature policière avec un roman intitulé Travail soigné, titre pour lequel il reçoit le Prix du premier roman polar du Festival de Cognac et qui le motive à se spécialiser dans ce genre. Il est l’auteur de la tétralogie formée par les romans Irène (2006), Alex (2011), Camille (2012) mené par l’inspecteur Camille Verhoeven. Ses romans sont traduits dans une vingtaine de langues.
     
    Nous nous attaquons cette rentrée 2019-2020 à Au revoir là-haut, livre qui a reçu le prestigieux prix Goncourt en 2013. Le lecteur découvre une magnifique histoire d’escroquerie commise par deux poilus, Edouard et Albert, démobilisés au retour de la Grande guerre.
     
    Un roman réaliste, contemporain et inspiré de faits réels où Lemaitre dénonce d’une part ceux qui, profitant de leurs relations politiques, ont exploité le devoir de mémoire afin de s’enrichir aux dépens de L’État. D’autre part, il encadre son récit sur la quotidienneté des soldats pendant et après la démobilisation et sur leurs vies dans les tranchées.
     
    bm_134265_aj_m_8295Si pour les soldats survivants il était difficile de se réintégrer totalement à la société, pour Édouard, un survivant devenu “gueule-cassée”, atteint de troubles psychologiques graves et rempli de souffrances physiques, il n’en est que bien davantage…

  • Au revoir là haut
  • Les gueules cassées
  • D’où vient l’expression:”un poilu”?
  • Il y a une version de ce livre en bande-dessinée de Christian De Metter et en film d’Albert Dupontel avec les acteurs: Nahuel Perez Biscayart, Albert Dupontel, Laurent Lafitte…
     
     

     
     

     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    3 comentaris

    Pàgina Següent »