Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: CLUBS DE LECTURA

No et Moi, Delphine de Vigan

Avant de rencontrer No, je croyais que la violence était dans les cris, les coups, la guerre et le sang. Maintenant je sais que la violence est aussi dans le silence, qu’elle est parfois invisible à l’œil nu. Delphine de Vigan.

Thématiques: personnes sans abri, amitié, pauvreté, différence, solitude, exclusion, entraide.

Chers lecteurs/ lectrices,

La problématique des SDF est une question sociale bien présente dans la société actuelle et souvent un thème méprisé par l’opinion publique. Nous pouvons constater qu’un grand nombre de personnes en situation d’exclusion augmente de jour en jour et que, parfois, par quelques coups de la vie, quiconque peut se retrouver dans la rue.

No et moiDans son livre No et Moi, Delphine de Vigan aborde ce thème sans fioritures, depuis la sincérité et le côté humain des choses. Elle combine avec efficacité les aspects sociaux comme sont la pauvreté, la différence et les personnes sans-abri avec les aspects personnels et humains qui traitent la misère humaine, les relations familiales, l’entraide, l’amitié et l’amour.

Elle dresse une histoire entre deux jeunes filles qui vivent dans deux univers antagoniques.

L’une est No, une SDF issue d’une famille pauvre et qui a souffert le manque d’amour de sa mère, l’autre est Lou, étudiante surdouée et interne dans un collège à Nanterre qui se questionne tout en observant le monde qui l’entoure.

No et Moi, a reçu le prix des libraires en 2008 et a obtenu beaucoup de succès chez les jeunes. Devenu bestseller il sera porté en 2010 au grand écran par Zabou Breitman (actrice et réalisatrice française, 1959) qui joue dans le rôle d’Anouk Bertignac. Elle a fait une adaptation libre du roman et son film a reçu cinq nominations et le prix de la révélation masculine de l’année pour le rôle de Lucas, interprété par son fils, Antonin Chalon (acteur français, 1993).

L’auteure:

Delphine de Vigan, est une romancière française, née en 1966 à Boulogne-Billancourt, dans la région parisienne. Avant de vivre de sa plume et d’être reconnue par les grands jurys littéraires, elle était directrice d’études dans un institut de sondages spécialisés dans l’observation sociale et écrivait la nuit.

1200px-Delphine_de_Vigan-Nancy_2011C’est sous le pseudoynme de Lou Delvig qu’elle s’est fait connaitre d’abord du grand public en 2001, avec son roman autobiographique, Jour sans faim où elle traite le thème de l’anorexie. En 2005 avec son recueil de nouvelles Les Jolis Garçons et le roman Un soir de décembre, elle place l’amour et la désillusion amoureuse comme thème principal et élargit son cercle de jeunes lecteurs fidèles.

logo-frances-2018-2019-2-color-rodonaPlusieurs de ses romans ont été recompensés, notamment celui de Rien ne s’oppose à la nuit , prix Renaudot des lycéens (2008) et Les heures souterraines ((2009) accueilli chaleureusement par la critique et un nombreux lectorat et, figurant parmi les oeuvres sélectionnées au prix Goncourt, ainsi que D’après une histoire vraie, qui a obtenu le prix Renaudot ( 2015).

La Fondation Abbé Pierre combat l’exclusion et le mal-logement.

D’aquesta autora, Delphine de Vigan, no només tenim llibres disponibles a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, sinó que per a aquells que no el coneguin encara, ebiblio és el catàleg de continguts digitals de les biblioteques públiques, on teniu disponibles totes aquestes obres de l’autora francesa:

  • Basat en una història real
  • Els dies sense fam
  • Les lleialtats
  • Las lealtades
  • Rien ne s’oppose à la nuit (Àudiollibre)
  • No i jo
  • No hi ha comentaris

    Tigres de vidre, Toni Hill

    BANNER-560

    La sisena sessió del Club de Gènere Negre de la Joan Oliva tindrà com a convidat especial l’escriptor Toni Hill. Aquesta tarda, l’autor de Tigres de vidre visitarà L’Oliva Negra.

    Toni Hill, l’autor

    Toni HillTot i el seu cognom anglès, l’escriptor Toni Hill (1966) és un barceloní de soca-rel. Segons la tradició familiar, que mai li ha preocupat gaire, Hill va ser un avantpassat que va arribar a Espanya a finals del segle XIX. El seu pare explicava una història molt bonica d’un soldat anglès, que estava lluitant a França i que es va venir cap aquí. L’autor, menys romàntic, s’inclina a pensar que, si va creuar els Pirineus enlloc de marxar a Anglaterra, és perquè es tractava d’un desertor. Li sembla l’opció més probable.

    Abans de llançar-se i convertir-se en un escriptor d’èxit, Toni Hill va llicenciar-se en psicologia, però aviat es va adonar que volia una altra cosa. Durant més de deu anys s’ha dedicat a la traducció literària i a la col·laboració editorial en diferents àmbits.

    Des de 2011 va decidir iniciar el seu camí com a novel·lista i està dedicat en cos i ànima a la novel·la negra. La seva trilogia de l’inspector Hèctor Salgado s’ha publicat en més de vint països i ha estat un èxit de venda i crítica: L’estiu de les joguines mortes (2011), Els bons suïcides (2012) i Els amants d’Hiroshima (2014).

    La darrera novel·la Tigres de vidre (2018) explica la història de dos amics d’escola que es retroben 30 anys després amb moltes coses per explicar, però també per callar: un crim una nit de desembre del 1978.

    Toni Hill_rodonaPer saber-ne més…

    Tigres de vidre, el llibre

    Tigres de vidre és la història de dos amics que van cometre un terrible error. Tigres de vidre_portadaTambé és la història de com aquest error va destruir una família. És una història de famílies, i de famílies condemnades, i també un intent d’aferrar a un present oscil·lant per tot el que té de passat horrible. Toni Hill barreja crònica i retrat d’època amb un punyent domestic noir costumista, en el seu retorn al noir, aquesta vegada, sense detectiu.

    Víctor, Juanpe, Ismael i Joaquín comparteixen classes i carrers en l’anomenada Ciutat Satèl·lit, un barri de Cornellà tan allunyat del centre mateix de la ciutat que sembla qualsevol altra cosa, que podria ser un altre planeta. Un planeta en el qual gairebé podies dividir els carrers per les províncies d’origen dels seus habitants i, en alguns casos, fins i tot trobar un poble sencer d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia, de qualsevol que fos el lloc de què provenien els immigrants en la dècada dels 70, en un únic edifici.

    La seva era una amistat curiosa, perquè entre tots, Víctor havia triat com amic a algú que no només no tenia res a veure amb ell sinó que pràcticament era el seu oposat: insegur, fràgil, malaltís. Però de vegades l’amistat té més d’incomprensible història d’amor que d’una altra cosa, i el cas és que Víctor el va triar a ell. I junts van fer alguna cosa horrible el dia en que van decidir donar-li a Joaquín la pallissa de la seva vida, una pallissa que no oblidés mai, i que permetés a Juanpe viure en pau.

    L’Oliva Negra s’acomiada fins al proper 2 d’abril quan es tornaran a reunir per comentar Muerte en Hamburgo de Craig Russell.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Carta d’una desconeguda, Stefan Zweig

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 12 de febrer

    En aquesta ocasió revisitem un clàssic, Stefan Zweig, el mestre de la novel·la breu. La magnífica Carta d’una desconeguda, valgui el joc de paraules, no és pas desconeguda entre nosaltres, però l’opinió general és que ha valgut la pena de rellegir-la o de descobrir-la, segons el cas, i sobretot de comentar-la conjuntament.

    Comença la roda la Teresa Rodríguez, per a qui aquesta novel·la expressa un profunda sensibilitat, i analitza l’ànima femenina fins al punt que costa de creure que l’hagi escrit un home.

    Per a la Paquita Lloret, queda clar que el que mou la protagonista, la desconeguda de l’autor, és una clara obsessió per ell, que fa que no valori ningú més, ni tan sols els altres homes que l’haurien estimada.

    Josefa Fonollosa destaca el fet que no hi hagi noms, llevat del del criat, que està molt més atent que no pas el seu amo, l’escriptor (R.), envers allò que ocorre. En aquest sentit, ho troba irreal i creu que ella s’hauria d’adonar que el que fa és una pèrdua de temps.

    Marycarmen Paredes elogia la capacitat de l’autor de posar-se en la pell d’una dona, i creu que fa una novel·la de sentiments extrems, plenament mostrats. Ha rellegit l’obra i cada cop li ha causat aquesta sensació.

    Maite Pous recorda haver vist la pel·lícula, dels anys 40, que li va causar una profunda impressió. És una obra maca, ben escrita, on destaca la covardia de la protagonista, que no s’atreveix a revelar el seu enamorament a l’home que la trasbalsa. Ell, d’altra banda, es un escriptor famós i tarambana. Seria un arquetip, un amor “de novel·la”, llindant amb l’obsessió.

    L’Anna Maria Montané l’ha trobat un relat interessant, un cant a l’amor. Un llibre petit, però de gran volum emocional. Creu que interpel·la lectors i lectores, tot mostrant els sentiments més profunds.

    L’Anna Vadell l’ha trobat molt trista, sobretot quan ens parla del fill mort.

    crisalideLa Rosa Llop elogia la descripció dels sentiments, i la capacitat d’encabir tota una novel·la dins d’una sola carta. La protagonista li sembla la màrtir d’una obsessió.

    En Ramon Also hi està d’acord; creu que mostra la pervivència d’un amor platònic, que neix quan la noia té uns 13 anys, és una nena, i que després es transforma i es desenvolupa com un amor adult, però sempre ocult, sempre només de part de la desconeguda (que arriba a tenir un fill de l’escriptor, sense que ell l’arribi mai a reconèixer).

    A l’Enriqueta Olivar li ha agradat, però li resulta increïble que ell mai s’arribi a adonar que la “desconeguda” va reapareixent de tant en tant en la seva vida. Troba que és una obra que enganxa, té una gran tècnica narrativa i molt bon vocabulari. Veu la protagonista posseïda d’un intens fanatisme: es dona a ell sense demanar res. Destaca el recurs de mirar pel forat del pany.

    La Núria Noya comenta que és curiós que la protagonista encara tingui l’humor d’escriure aquesta carta, i que ho faci sabent que, quan ell la rebi, ella ja estarà morta. Creu fermament que la “desconeguda” és víctima d’una obsessió.

    Per a la Maria Rosa Segalà, és clar també que es tracta d’una noia especial. Si no pot viure amb el seu amor, tant li fa anar amb un home com amb un altre, com de fet acaba fent per diners. Destaca el fet que ella mai no li digui qui és.

    Per a la Mercè Fernández, precisament aquesta és la clau de l’amor romàntic; ella té el seu orgull. Viu un amor no reconegut, una tensió vital molt dolorosa, però s’aguantarà fins que es mori. Destaca també el detall del ram de roses blanques que ella li envia cada any pel seu aniversari, i que aquell any, el de la seva mort, ell no ha rebut.

    César Verdejo explica que a l’hora de llegir l’obra s’ha sentit condicionat pel coneixement de la vida de l’autor, i es pregunta si realment deixa malament l’home, que no era conscient de la potència d’aquest amor i desconeixia l’existència del fill.

    Paquita Puig creu que la protagonista és víctima d’una obsessió i que, altrament, hauria acabat revelant la seva existència.

    Acabe fent una animada tertúlia, com sempre, sobre la versemblança o no d’una actuació tan marcada con la de la protagonista, i en tot cas creiem que, si fos avui dia, molt possiblement hauria rebut ajuda psiquiàtrica.

    L’OBRA
    Carta d’una desconeguda

    Carta d’una desconeguda (en alemany, Brief einer Unbekannten) és una novel·la curta, publicada el 1922. És la confessió d’un amor fidel i ocult vers un escriptor que va conèixer quan era jove.

    carta-duna-desconeguda-416x650Viena, 1900. Un cèlebre i atractiu novel·lista rep una carta. Una extensa i anònima carta de traç femení on li és revelat el gran amor que, des de ben joveneta, li professa la redactora. D’una acurada construcció psicològica, Carta d’una desconeguda està narrada des del punt de vista d’una dona, inèdit per l’època que fou escrita.

    Carta d’una desconeguda és un homenatge a l’amor més pur, més sincer i més silent de la mà d’una singular heroïna romàntica; un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències.

    Estimar durant hores, setmanes, durant mesos i potser fins i tot anys. Estimar en silenci fins a fer mal, de forma incondicional, buscant sempre la seva ombra, la seva olor que no desapareix per molt que et freguis la pell amb sabó, estimar encara que l’ànima se t’ompli de nafres. És el sentiment que ens escriu Stefan Zweig a Carta d’Una desconeguda.

    La pregunta que ens fem serà: és possible estimar així d’intensament tota una vida com la de la protagonista? Era amor o potser es convertí en obsessió malaltissa? Fou un amor idealitzat, gairebé inventat, des de la infantesa d’una nena de tretze anys? Alguns potser pensaran en l’obsessió, la paranoia fins i tot, i d’altres en l’autenticitat. Què hi dieu, lectors i lectores?

    L’AUTOR
    Stefan Zweig

    Stefan Zweig va ser un escriptor molt conegut durant la dècada dels 20 i els 30 del segle XX, per bé que, des de la seva mort, el 1942, la seva obra esdevingué menys familiar per al públic en general. Zweig va escriure novel·les, històries curtes i diverses biografies.

    Nascut a Viena, Zweig era fill de Moritz Zweig, un adinerat fabricant tèxtil jueu, i d’Ida (Brettauer) Zweig, filla d’una família de banquers italians. Va estudiar filosofia i història de la literatura, matèries que li van permetre entrar en contacte amb l’avantguarda cultural vienesa de l’època. Va ser en aquest ambient que, el 1901, va publicar els primers poemes. El 1904 va publicar la primera novel·la, gènere que conrearia especialment durant la seva carrera. Zweig va desenvolupar un estil literari molt particular, que unia una acurada construcció psicològica amb una brillant tècnica narrativa.

    El 1910 viatjà a l’Índia i el 1912 a l’Amèrica del Nord. El 1913 es va traslladar a Salzburg, on va viure gairebé vint anys. Durant la Primera Guerra Mundial, i després d’haver servit en l’exèrcit austríac (com a empleat de l’Oficina de Guerra, ja que havia estat declarat no apte per al combat), es va haver d’exiliar a Zuric a causa de les seves conviccions antibel·licistes, conseqüència de la influència del seu amic, el pacifista francès Romain Rolland. _szweig_f9e39fe8La solvència econòmica de la seva família li va permetre de seguir conreant la seva gran passió: viatjar; i va ser així com va adquirir la gran consciència de tolerància que ha quedat plasmada en les seves obres, les primeres a protestar contra la intervenció d’Alemanya en la Gran Guerra. Després de l’armistici de 1918, va poder tornar a Àustria. El 1920 es va casar a Salzburg amb Friderike Maria Burger von Winternitz, una admiradora de la seva obra, que havia conegut vuit anys abans. Com a intel·lectual compromès, Zweig es va enfrontar amb vehemència amb les doctrines nacionalistes i amb l’esperit de revenja que es respirava a l’època. Va escriure sobre tot això en una llarga sèrie de novel·les i drames, en el període més productiu de la seva vida. Conegué Thomas Mann i Max Reinhardt.

    El relat històric Grans moments de la humanitat, que va publicar el 1927, es manté, encara avui dia, entre els seus llibres de major èxit.

    Després de l’augment de la influència nacionalsocialista a Àustria, Zweig es traslladà temporalment a Londres. El 1936 els seus llibres van ser prohibits a Alemanya pel règim nazi. El 1938 es va divorciar de la primera esposa i l’any següent es va casar amb Charlotte Elisabeth Altmann i, en l’iniciar-se la Segona Guerra Mundial, Zweig es va traslladar a París. Després de la publicació de Novel·la d’escacs, el 1941, s’instal·là al Brasil. A la ciutat de Petrópolis, el 22 de febrer de 1942, es va suïcidar juntament amb la seva muller, desesperats pel futur d’Europa i la seva cultura (després de la caiguda de Singapur estaven convençuts que el nazisme s’estendria per tot el planeta). Va escriure:
    Trobo que és millor acabar en un bon moment i dempeus una vida en la qual la tasca intel·lectual ha significat el gaudi més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.

    La seva autobiografia El món d’ahir es va publicar pòstumament el 1944. És un panegíric de la cultura europea, que considerava perduda per sempre.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Elio: una historia animatográfica.

    I, sense gairebé adonar-nos-en, hem arribat a la cinquena sessió del Club de Lectura Llibr@venturers de la biblioteca Joan Oliva i Milà. El passat 15 de febrer, els nois i noies del club ens vam trobar per parlar una estoneta sobre Elio: una historia animatográfica.

    portadaI a vosaltres, us agrada el cinema? De ben segur que sí, així que no dubtem a recomanar-vos aquest llibre, ambientat en una època plena de nous invents, com el cinema. Sí, sí…nous invents. Perquè encara que us pugui semblar difícil de creure, el cinema és un invent relativament jove a la història de la humanitat.

    A l’Elio li va tocar néixer a finals del segle XIX. Un moment històric en què per primer cop els humans van poder gaudir d’invents sorprenents com ara el telèfon, el gramòfon i, com no, el cinema. Per primera vegada, vam poder veure imatges en moviment! Així que podem entendre que més d’un s’espantés davant d’alguna d’aquestes projeccions “màgiques”.

    I és que el cinema és un dels protagonistes d’aquesta divertida història plena d’esdeveniments i personatges històrics reals. Segur que molts de vosaltres heu sentit a parlar dels germans Lumière, però potser no són tan coneguts d’altres personatges reals que tant van tenir a veure amb l’aparició del cinematògraf. Els germans Skladanowsky i els seu cangur boxejador, el cinetoscopi d’Edison o la misteriosa desaparició de Louis le Prince.

    illustració

    I en el mateix moment i en el lloc precís, l’Elio. Un nen que veu la vida en blanc, negre i gris, ja que pateix un tipus de daltonisme, que acaba de ser adoptat per en Práxedes i la Jocunda Boj, deixant enrere l’horrorós orfenat Triplántido. L’Elio esvendindrà, sense ell voler-ho, un dels elements claus per desenredar la història.

    L’arribada del tren“, emblemàtica pel·lícula del germans Lumière que va espantar més d’una persona l’any 1895:

    No us deixeu perdre Elio: una historia animatográfica! Un dels diversos títols escrits per Diego Arboleda i il·lustrats magistralment per Raúl Sagospe.

    Llibres

  • Papeles arrugados.
  • Prohibido leer a Lewis Carroll.
  • Elio: una historia animatográfica.
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La tresse. Laetitia Colombani

    La tresse de Laetitia Colombani

    Thématiques: Désir de surpassement, liberté, déchéance sociale, exclusion, identité, dignité.

    Chers lecteurs/ lectrices, voici un premier roman très bien réussi qui a été un véritable phénomène littéraire de l’été 2017 en France et qui est déjà traduit dans de nombreuses langues. Son auteure est Laetitia Colombani , réalisatrice, scénariste et comédienne née à Bordeaux en 1976.

    AVT_Laetitia-Colombani_7143Elle est la fille d’une bibliothécaire, a fait ses études de cinéma à l’École Nationale Supérieure Louis Lumière, a dirigé des courts-métrages et le film à suspens À la folie…pas du tout (2002) interprété par l’actrice Audrey Tautou entre d’autres, et celui de Mes stars (2008) avec Catherine Deneuve.

    Elle a travaillé en tant qu’actrice dans le film Cloclo, (en hommage à Claude François, icône de la chanson française décédé à l’âge de 39 ans) de Florent Emilio Siri (2012) et pour une série de la télévision française La Boule noire de Denis Malleval en 2015. Son nouveau roman Les victorieuses est publié en 2019 aux éditions Grasset.

    La tresseLe livre La Tresse est écrit avec grande sensibilité et simplicité et l’auteure nous livre une histoire qui se lit d’une traite grâce à une construction bien rythmée et à des personnages attachants. Elle partage le récit de vie de trois femmes qui ne se connaissent pas, qui vivent chacune d’elles dans trois endroits de la planète et dans une culture et réalité complètement différente les unes des autres.

    Elles ont toutes de graves contraintes, mais elles vont avoir le courage d’aller jusqu’au bout des choses et prendre en main leur destin. Un lien merveilleux, subtil et tressé unit pourtant Smita, en Inde, Giulia à Palerme et, Sarah à Montréal, trois femmes qui n’ont rien à voir l’une de l’autre ou peut-être bien que oui..

    Dans un entretien que lui fait Pierre Krause du site Babelio, elle répond ainsi à sa question

    PK : Pourquoi avoir précisément choisi trois femmes comme personnages principaux?

    logo frances 2018-2019 2 color rodonaLC: Je suis moi-même une femme, une épouse, une mère. En tant qu’écrivain, j’avais envie de parler de ce que c’est qu’être une femme dans le monde d’aujourd’hui. J’ai puisé mon inspiration en observant les femmes de mon entourage. Certaines d’entre elles sont de véritables héroïnes, qui livrent dans leur vie quotidienne des combats titanesques. Je les aime et je les admire. Je voulais leur rendre hommage dans ce livre.

    À vous à présent, chers lecteurs, lectrices, de nous en donner votre opinion à la prochaine séance du club, le 17/03/2020, comme toujours à 16h30.

    Je vous affiche l’intégralité de cet entretien dans ce lien: Laetitia Colombani

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    CL en francès #vng al Festival de Téâtre en français de Barcelona

    Festival Oui! Del 4 al 16 de febrer

     
    Algunes de les persones del club de francès de la biblioteca Joan Oliva i Milà assitiran a la sessió de l’obra que segueix. Aquestes propostes culturals sempre són d’agrair. No és la primera vegada que hi van!
     
    affiche_580357.thumb1000n0.1576787628JE NE MARCHERAI PLUS DANS LES TRACES DE TES PAS
     
    Résumé / Resum / Resumen :
     
    3 sociologues entreprennent un voyage d’études en Afrique de l’Ouest pour étudier les impacts des programmes humanitaires. Rapports de pouvoir. Jeux de dominations. Combats d’idées. Trois personnages pour trois hontes.

     
    Tres sociòlegs fan un viatge d’estudis a l’Oest d’Àfrica per estudiar els impactes dels programes humanitaris. Relacions de poder. Jocs de dominació. Combats d’idees. Tres personatges per tres vergonyes.
     
    Tres sociólogos viajan al Oeste de África para estudiar el impacto de los programas humanitarios. Relaciones con el poder. Juegos de dominación. Combates de ideas. Tres personajes para tres vergüenzas.
     

     
    A veure què ens diuen les persones del club que han assistit a aquesta representació?
     
    Alguns dels membres del Club de francès de la biblioteca Joan Oliva i Milà s’han reunit el dia 8/02/2020 per assistir al quart festival de teatre en francès a Barcelona i han anat a veure l’obra Je ne marcherai plus dans la trace de tes pas.

    L’obra tracta el questionament de la vergonya, escrit en un text d’Alexandra Badea i evocat mitjançant el treball d’uns actors dalt d’un escenari de contrastos com la llum enlluernadora i la foscor, el blanc i el negre, el silenci i el crit i uns inevitables jocs de poder entre tres sociòlegs que marxen a fer un treball de recerca a l’Àfrica per estudiar els impactes des programes humanitaris.

    Els temes dels quals tracta l’obra s’han mostrat d’una manera molt superficial, per tant, la posada en escena ha estat una mica fluixa.
    Una vegada ha finalitzat l’obra, el públic ha pogut parlar amb els actors, però aquests últims han estat molt seriosos i no han dit pràcticament res. El director no ha transmès bé les respostes al públic i la seva actitut ha estat molt altiva.

    Segons la nostra opinió, l’obra i el comportament dels actors i del director durant el col·loqui hauria pogut ser molt més càlida i propera.
     

    CL Francès a 4t festival teatre francès bcn

     
    Tens més informació sobre aquest festival, que arriba a la quarta edició, clicant ací.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Mi querido asesino en serie, Alicia Giménez Bartlett

    BANNER-560

    Alicia Giménez Bartlett, l’autora

    Alicia Giménez Bartlett va néixer a Almansa (Albacete) el 1951 i va créixer a Tortosa. Actualment està casada, té dos fills i dues netes, i des de 1975 viu a cavall entre Barcelona i Vinaròs. El segon cognom Bartlett ve del seu primer marit. Quan va començar a publicar encara estaven casats i la seva agent Carmen Balcells li va aconsellar afegir-lo al seu en previsió de les futures traduccions a l’estranger. I, com gairebé sempre, l’agent no s’equivocava ja que l’autora està traduïda a 15 idiomes.

    alicia gimenez bartlettGiménez Bartlett va estudiar Filologia Espanyola a la Universitat de València i es va doctorar en Literatura Espanyola per la Universitat de Barcelona.

    L’any 1984 va publicar la seva primera novel·la, Exit. El 1997 va obtenir el primer guardó literari de la seva carrera: el premi Femenino Singular, de l’editorial Lumen, amb Una habitación ajena on, a través del relat de la vida de Virginia Woolf i la seva empleada de la llar, Nelly Boxal, apreciem els paral·lelismes i diferències d’aquestes dues dones.

    Un any abans, la lectura de La jota de corazones de Patricia Cornwell la va motivar a iniciar una sèrie de novel·les policíaques amb la inspectora de policia Petra Delicado com a protagonista, que ha donat peu fins ara a onze obres de la saga. Aquesta sèrie li ha reportat diversos guardons, com el Premi Raymond Chandler el 2008, que anteriorment van obtenir John le Carré i John Grisham.

    El 2011 va obtenir el Premi Nadal per la seva obra Donde nadie te encuentre, una novel·la històrica sobre la vida de la guerrillera hermafrodita del maquis Teresa Pla Messegué, àlies La Pastora, oculta en els boscos de Tortosa.

    El 2015 obté múltiples guardons; el festival de novel·la criminal Barcelona Negra li atorga el premi Carvalho “per haver renovat la novel·la policíaca espanyola aportant una perspectiva femenina i feminista que ha estat pionera en aquest àmbit”

    alicia gimenez bartlett_rodonaPer saber-ne més…

    Mi querido asesino en serie, el llibre

    Petra Delicado i Fermín Garzón tornen a la càrrega en aquest nou lliurament de la sèrie. En aquesta ocasió hauran d’enfrontar–se a dos problemes. D’una banda, la resolució del crim d’una dona a la qual han desfigurat la cara i també han clavat diverses punyalades. De l’altra, la col·laboració per al cas amb un membre dels Mossos d’Esquadra. Tot i que la comparació pugui semblar una frivolitat, al llarg de la novel·la veurem com la col·laboració entre forces de seguretat no és un camí de roses precisament.

    miqueridoasesinoenserie

    Roberto Fraile és l’inspector seleccionat per portar el cas al costat de Delicado i Garzón, i a sobre serà ell qui porti les regnes de la investigació, cosa que a Petra, acostumada a estar al comandament, no li farà cap gràcia. Si la situació ja era tensa entre els tres agents, la cosa es complicarà quan aparegui un segon cadàver amb exactament les mateixes característiques que el primer. Sí, estem davant d’un assassí en sèrie.

    Els clubaires de L’Oliva Negra es tornen a trobar el proper 5 de març per comentar Tigres de vidre, de Toni Hill.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    Fòrum literari. Nous mites, la Cram de Darró. Allò que la literatura procura versemblança.

    Com em dol haver perdut la cal·ligrafia, apresa amb tant d’esforç durant segles i segles! Aquest meu testimoniatge no podrà ser el mateix que si l’hagués escrit quan dibuixava les marques una a una, quan la meva mà creava del no-res els signes que li dictava el cervell. Totes les lletres i les paraules que utilitzo ja han estat escrites abans per explicar altres coses. L’art de la cal·ligrafia em permetia fer que cada paraula que escrivia jo tingués la meva marca, el meu traç. [...]

    El proper dilluns 10 de febrer, tindrà lloc a la biblioteca Joan Oliva i Milà un Fòrum Literari a càrrec de l’editor Francesc Mestres. En el fòrum, que porta per títol Nous Mites, la Cram de Darró. Allò que la literatura procura versemblança, s’hi comentarà una de les obres de l’escriptor Antoni Munné-Jordà, L’última mort. En l’esmentat fòrum, s’hi tractarà sobre “el paper de la literatura per conèixer i aprofundir els fets històrics. Els temps de la Cram i del relator per compartir memòria i testimoniatges dins un territori que ens és proper. La Cram i el relator en la perspectiva d’uns protorefugiats?”

    FORUMUNICA_MORT Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és un escriptor, redactor i gran divulgador del gènere de la ciència-ficció a Catalunya. La narrativa és, segurament, el gènere que més ha desenvolupat aquest autor i la ciència-ficció i la literatura fantàstica, la seva especialitat. A través de les seves novel·les i, durant anys, des de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, n’ha fet una enorme difusió al nostre país. L’any 2015, va ser guardonat amb el Premi Ictíneu, a la millor novel·la de ciència-ficció en català per Michelíada.

    L’última mort forma part d’una de les dues trilogies que en Munné-Jordà ha dedicat al gènere de la ciència-ficció i la fantasia. La primera, formada per Damunt un blanc així com el del paper (1978); Ofici de torsimany (1985) i Demà serà un altre dia (1987). La segona, composta pels llibres La paciència del mar (1994); L’Última mort (1999) i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008).

    La trilogia de què forma part L’última mort està ambientada a Vilanova i la Geltrú. Totes tres obres s’endinsen en la història de Vilanova al llarg del temps, de manera que La paciència del mar té la Vilanova actual (la dels anys noranta) com a escenari, mentre que L’última mort retrocedeix a l’època dels íbers, amb el poblat de Darró com a escenari literari de la novel·la, i Poso el comptaquilòmetres a zero avança prop de 4.500 anys en la història.

    mestres_elcepilanansaEn Francesc Mestres, encarregat de la de ben segur interessant tertúlia que tindrà lloc a la biblioteca Joan Oliva, és editor de El Cep i la Nansa que l’any 1999 va inaugurar la seva col·lecció La Cram amb l’obra d’en Munné-Jordà, L’ultima mort. Quaranta anys avalen ja la trajectòria d’aquesta editorial vilanovina, compromesa amb la cultura catalana des dels seus orígens fins a l’actualitat.

    Encara hi ha places disponibles, així que no deixeu perdre l’oportunitat de participar en el fòrum literari d’en Francesc Mestres a la Joan Oliva! Inscripcions a la mateixa biblioteca.

    LlibresAntoni Munné-Jordà a les biblioteques de VNG.

  • La paciència del mar
  • Entre Sant Peters i Sant Pau
  • Temps al temps [antologia de contes de ciència-ficció]
  • L’unica mort
  • Veus de boira des del port
  • Tresgressions
  • Tiem(pos) modernos: ensayos de tecnociencia y cine
  • El mirall venecià
  • Poso el comptaquilòmetes a zero
  • Futurs imperfectes: antologia de contes de la ciència-ficció
  • Michelíada
  • Ell i l’altre: dietari d’anada i tornada
  • A banda i banda del límit
  • Dins el riu, entre els joncs
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    CLFCatalà. Cavall de guerra i Mary Poppins

    Aquesta setmana tornen les sessions al club de lectura fàcil en català de la biblioteca Joan Oliva i Milà. Dues sessions, dos mesos, dues lectures.

    Cavall_de_guerra.jpg.190x274_q85 La primera, 3 de febrer, Cavall de guerra de Michael Monpurgo, adaptació de Núria Martí Constans. Un cavall és el protagonista. Ens situem a la I Guerra Mundial. Un cavall explica la seva experiència a la guerra de trinxeres. D’Anglaterra a França lluitant contra els alemanys. Duresa, cruesa, rebel·lió, coratge, lluita, amistat, amor…

    Logo Lectura fàcil cat-001Quan esclata la Primera Guerra Mundial, el Joey, el cavall de granja de l’Albert, és venut a l’exèrcit i enviat al front. L’amistat entre el cavall i l’Albert és tan forta que el jove promet que l’anirà a trobar, sigui a on sigui. El cavall és alhora narrador i protagonista d’aquesta novel·la èpica sobre lleialtat, amistat, mort i desig de pau en un món en guerra.

    Michael Morpurgo és poeta i escriptor anglès. Va descobrir que li agradava escriure quan era mestre en una escola de primària, la qual cosa va afavorir que escrivís moltes històries destinades al públic infantil i juvenil. Els seus llibres s’han adaptat per al cinema, el teatre i, fins i tot, per a concerts.

    Alguns dels títols que podeu trobar les biblioteques de VNG són:

  • La caterina, quina cosina!
  • El dofí d’en Lluís
  • La espada dormida
  • ¡Gol!
  • Que bé que ens ho hem passat!
  • El regne de Kensuke
  • La història que ens ocupa té la seva versió en el cinema War horse, el director de la qual és Steven Spielberg.

    Dir-te que la lectura d’aquesta novel·la ha agradat als clubaires que han assistit a la sessió d’avui. Sobre l’adaptació a lectura fàcil, comentar-te que és molt bona, impressió compartida per tothom.

    Mary_Poppins_CAT.jpg.190x274_q85La segona, 2 de març, la protagonista és Mary Poppins, versió de Marta Ibàñez. Qui no coneix aquesta mainadera, mig bruixa mig fada, tan divertida? Em sembla que tothom sap qui és.
    Londres és la ciutat triada per arribar amb el vent de l’Est. Els nens Banks delerosos d’aventures, ella serà l’única que els portarà per un món de fantasia sota l’aparença de la rígidia educació anglesa.
    Després d’aquesta primera història, va escriure set llibres més sobre Mary Poppins.

    logo-LFP. L. Travers va néixer a Austràlia, però amb 17 anys va emigrar a Irlanda. Allí va fer d’actriu, de cantant i es va iniciar en l’escriptura. Quan tenia 40 anys va adoptar un nen bessó, en Camillus, al qual va amagar la procedència i que tenia un germà. Però amb els pas dels anys i quan ja el noi tenia 17 anys els va visitar el germà, l’Anthony.
    Ella no va necessitar mai una mainadera com la Mary Poppins, ella mateixa va interpretar el paper que va escriure. Encara que no tenia res a veure amb la de ficció. Pamela Lyndon era una dona esquerpa, dura, obstinada i incapaç de pensar més enllà d’ella mateixa.

    A la versió cinematogràfica de Disney de l’any 1964 de Mary Poppins, de la qual l’autora estava descontenta, apareix una paraula que es va fer famosa. Però us heu preguntat mai, què significa superfragilisticoespialidosus? No significa res, només ajuda a qui la canta a sentir-se millor.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ànima mesquina, Sílvia Romero

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 9 de gener

    Arriba el dia de la visita de Sílvia Romero al Club La Crisàlide, d’on fou conductora i on ens ha deixat un gratíssim record. En l’ocasió anterior vam comentar la seva primera novel·la, “Amor a sang freda”, i en aquesta ocasió volíem llegir la darrera publicada, “El Jurament”, però no ha estat possible perquè ja estava sol·licitada per massa clubs de lectura.

    Vam canviar-la per “Ànima mesquina”, la biografia radical d’una protagonista que, certament, compleix amb les condicions que expressa el títol. Només una lectora, amb família a Menorca, ens indica que allà “mesquí” vol dir “trist” i s’aplica als infants, per la qual cosa el títol li resultava contradictori.

    Presentem la Sílvia de manera informal, amb moltes de les seves novel·les damunt de la taula, i ella s’adreça a les clubaires –i el clubaire- per demanar sinceritat. Comencem el comentari, doncs, amb molta animació: la immensa majoria coincideix (coincidim) a dir que ens ha agradat molt.

    crisalideInicia la ronda, que avui serà més informal, l’Anna Maria Montaner. Elogia la capacitat de l’autora de conjugar les trames, sabent mantenir sempre la incògnita, amb uns personatges realistes i coherents. La Sílvia Romero reconeix que no tenia la intenció d’escriure aquesta novel·la, però que la protagonista, la Mercè, s’imposà amb tanta força mentre feia les biografies, que li va haver de dedicar la novel·la.

    La Núria Noya indica que és certament una dona plena de maldat, i que en canvi sempre ha tingut gent al voltant que l’ha ajudada, com per exemple, els oncles.

    Neus Solé pregunta si hi ha un rerefons biogràfic en la novel·la, i la Sílvia ens respon, rient, que ella no és la Mercè; però que sempre hi ha algun aspecte de la vida dels autors i autores que apareix en la seva obra; en aquest cas, relacionat amb el seu pare, a qui dedica l’obra.

    La Paquita Lloret pregunta si és possible que hi hagi realment una persona tan dolenta, a la qual cosa molta gent acaba dient que sí; parlem de les guardianes dels camps de concentració nazi, per exemple, o d’una biografia de Magda Goebbels, la dona del Goebbels famós.

    Mercè Fernàndez opina que és una història de dones fortes i valentes, fins i tot les víctimes com la Pauleta o la Montserrat. També veu en l’actitud de la protagonista un enyorament i una adoració pel pare perdut, fins al punt que en Joan, el noi que li agrada i la deixarà embarassada, té un rínxol al front que s’assembla al patern.

    La Teresa Rodríguez es pregunta com una dona així pot ser tan estimada, però concloem que de vegades passa: pares horrorosos amb fills que els estimen, o a l’inrevés. S’esmenta, així mateix, que potser té un comportament massa liberal en la relació amb els nois pel que fa a l’època, incloent el fet que se’n pugui anar a Canàries. L’autora recorda que ens situem en l’època de la República, no de la postguerra, i certament hi havia més tolerància social.

    Foto La Crisàlide Sílvia Romero

    L’Anamary Krmpotic comenta que, essent tan diferent –i superior, en teoria (almenys s’hi sent)- de la seva “amiga” Pauleta, li toca patir el mateix: el rebuig social a causa de les relacions prematrimonials.

    Josefa Fonollosa intervé per comentar alguns aspectes que li han desagradat: les circumstàncies familiars, tan desagradables i terribles, de dos dels personatges: la Sofía i la Pauleta. L’autora diu “Capítol 2”, i ens explica que, de tota l’obra, aquest capítol sempre és el que ha desvetllat més polèmica, per la manera detallada com es mostren les escenes més crues. Diu, però, que al Poble Sec, on va néixer, hi havia molta gent d’ètnia gitana que seguia el ritual de “comprovar” la virginitat de les noies,i que molts abusos eren tolerats mentre les mares feien veure que no ho veien. La seva idea era mostrar dos personatges amb passats molt diferents, com Sofía i Mercè, i que evolucionessin en la direcció imprevista. Sofía, la prostituta, acaba essent una dona bona, plena de coratge, mentre que la Mercè, més mimada, esdevé una ànima freda, capaç de fer mal a tothom qui l’envolta.

    L’Anamary Krmpotic comenta que l’obra li ha semblat molt realista, troba difícil que les lectores i lectors s’escandalitzin.

    el-plagi_9788475884806 amor a sang freda 00106523363056____2__640x640

    La Marycarmen Paredes elogia el personatge de la Mercè, molt potent. Es pregunta, però, com és que en dues ocasions sembla atènyer una certa calma: quan és a les Canàries, treballant, tranquil·la, i quan es casa amb en Serafí, l’home que la domina, la utilitza per tenir fills i, en certa manera, l’acaba violant amb tota la fredor. L’autora ens comenta que es tracta d’un estat de “letargia”, diagnosticat per psicòlegs en casos com el de la Mercè.

    La Paquita Puig intervé per dir que, en certa manera, la Mercè ha intentat rebel·lar-se contra les circumstàncies que li tocava viure. Opinem que, avui dia, seria una pacient psiquiàtrica.

    La Rosa Llop elogia el relat tan complet que ens ofereix la novel·la, que aplega les desgràcies de tantes persones amb un gran talent.

    En Ramon Also fa notar que la novel·la li ha interessat molt, i l’ha enganxat en tot moment, com també assegura la Núria Noya.

    La Maria Rosa Segalà elogia tambe la figura de la Sofía, que intenta protegir la Mercè i aconseguir que no hagi de portar la vida que ha dut ella. També en Joan estima la Mercè, fins que s’adona de la seva maldat interior.

    I acabem amb un càlid comiat a la nostra autora i amiga, que esperem que ens visiti el curs vinent, bé per llegir “El Jurament”…bé per presentar l’anunciada segona part d’”Ànima mesquina”, una primícia que ens ha volgut oferir en aquesta primera sessió de l’any que comença.

    L’OBRA
    Ànima mesquina

    Ànima mesquina és, per sobre de tot, una història de dones. Dones fortes, amb caràcter, amb debilitats encobertes, i amb mesquinesa al cor. Algunes més que d’altres. Però que demostren, en una època en la qual el paper de la dona no era rellevant, com saben conduir les seves vides. En aquest sentit, la fórmula narrativa amb la qual s’alterna la presentació i exposició de cada petit protagonista que farcirà la història central de l’obra, ens permet conèixer-los amb profunditat: les seves debilitats, les seves pors.

    Fins i tot la Mercè, el personatge central, una dona egoista, hipòcrita i d’ànima mesquina, demostra que sap construir la seva pròpia vida enfront dels homes en un temps en què la història, la vida quotidiana, l’amor, i també la família, s’escrivia en masculí.

    anima mesquina_portadaL’autora no pretenia crear una obra de gènere, sinó narrar una història de dones amb les quals poder-nos identificar. Però també explicar-nos breus històries d’homes, alguns afables i dèbils, d’altres brutals i monstruosos. La protagonista és egoista i egocèntrica, i no dubta a matar o provocar la mort i dominar tothom qui l’envolta per aconseguir els seus desitjos. Però en una societat on el que podia voler una dona sovint no era tingut en compte, o com a molt era relegat a un segon terme ja que el rol femení es concretava a ser mare, parir i treballar, la Mercè i el seu egoisme la fan rebel·lar-se i negar-se a ocupar aquest lloc. I encara que sembla una dona dolenta i mesquina, la fórmula narrativa d’aquesta autora particularment polida quant als canvis de personatges, ens fa veure que no n’és l’única. Perquè cada dona d’aquesta novel·la té el seu petit grau de mesquinesa, els seus fins i la seva manera de resoldre situacions difícils.

    Cal destacar el bon saber fer de l’autora a l’hora d’ambientar la novel·la en l’època de la Guerra Civil espanyola i de la postguerra. Amb breus descripcions i petits detalls, Sílvia Romero ens descriu una societat, un moment polític i una cultura, que hom pot dilucidar clarament com a rerefons, però que mai no li pren el protagonisme al fil argumental.

    El jurat que la va premiar va destacar la seva polidesa tècnica i la lectura amena que ofereix l’obra. La polidesa tècnica es pot apreciar des de la primera plana amb un ús excel·lent del vocabulari, perfectament adequat a l’època històrica a què pertany la narració i a cadascun dels personatges. Quant a la lectura amena, el cert és que es fa difícil encabir aquesta obra en un gènere concret: l’autora ha aconseguit, amb gran habilitat i com si es tractés d’una novel·la policíaca, crear un fil argumental trepidant.

    (Ressenya de Vicenç Ambrós, escriptor i jurista)

    L’AUTORA
    Sílvia Romero

    Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 3 d’abril de 1962) és una escriptora catalana. Ha escrit principalment novel·les, incloent novel·la negra, novel·la fantàstica i juvenil, però també contes, poesia i teatre. Va començar publicant contes infantils a la revista Tretzevents. Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals destaquen el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó per Ànima Mesquina el 2004, el Premi Ramon Roca Boncompte per la novel·la Julia M el 2008, i, el 2013, el XV Premi El Lector de l’Odissea per la novel·la El Plagi. L’any 2019 ha publicat les novel·les L’esborrany, El jurament (Premi de Narrativa Blai Bellver), i El donyet perdut (coautoria amb Alícia Gili).

    Silvia_RomeroVa ser presidenta de l’Associació de Relataires en Català des de juny de 2010 fins octubre de 2012. L’any 2012 va ser directora de la revista digital de literatura Lo Càntich i des de gener de 2014 formà part de l’Equip editor de la Revista de creació literària Inèdits. En l’actualitat i des de 2013 col·labora en el programa cultural “Tirant de llibres” i en el programa infantil “Contes per somiar”, ambdós de Punt 7 Ràdio Sant Celoni. També col·laborà en la revista Lo Càntich amb tres seccions pròpies. Ha presentat el programa literari del Canal ARC-Televisió “Tast de lletres” entre els anys 2016 i 2018.

    Des de 2008 es dedica a la conducció i coordinació de Clubs de lectura dins la Xarxa de Biblioteques, i ha treballat com a moderadora en els clubs de lectura La Crisàlide, de Vilanova i la Geltrú; Club de lectura d’adults, de Canyelles; Tardes literàries, de Sant Pere de Ribes; i Celler de lletres, de Sant Sadurní d’Anoia (d’aquests dos darrers encara n’és la moderadora). També forma part i participa activament en les tertúlies del grup de lectura “Psicoanàlisi i literatura”.

    El juny de 2016 és l’escriptora convidada de la “V Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf”. Ha estat Presidenta de l’ARC (Associació de Relataires en Català) des de juny de 2010 fins desembre de 2012. L’any 2015 va ser nomenada Escriptora De Capçalera de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, de Sant Sadurní d’Anoia

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »