Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: NO T’HO PERDIS!

Dia Mundial de la Poesia, 21 de març de 2019

21 de març Dia Mundial de la Poesia i us proposem la lectura d’uns quants poemaris


 

  • Iniciem la recorregut amb el guanyador del 60è Premi Carles Riba 2018
  •  
    portada_sons-bruts_carles-rebassa_201901070939Sons bruts de Carles Rebassa és un llibre de 68 sonets escrit durant quinze anys. Durant el procés s’emmirallava en Palau i Fabre, quan deia que si no hagués estat poeta i dramaturg hauria estat un assassí o un demagog.
     
    És a conseqüència d’una ruptura amorosa que l’autor engega la formulació de sentiments, de mirades i d’exhalacions de l’esperit amb els poemes, que es repeteixen i s’amplien com una obsessió, un mirall esquerdat, una reiteració… És un llibre d’amor i de mort.
     
    Carles RebassaEl sonet és una forma clàssica que demana màxima precisió i coherència formal, però alhora permet irradiar significats i amplificar expressions quotidianes, lluites socials i personals, soliloquis i manifests.
     
    Carles Rebassa és un jove poeta mallorquí que ha guanyat altres premis: el premi Ausiàs March de poesia per Els joves i les vídues d’Edicions 62, 2006, i amb Eren ells d’Angle Editorial, 2017, la seva primera obra de narrativa, va obtenir el premi Ciutat de Barcelona i el Ciutat de Tarragona Pin i Soler.
     

    ’19
     
    Ni quan no sóc capaç ni de lluitar.
    Ni quan m’oblido de l’esma enyorada
    que amb tu venia en la ruta tirada,
    on tot és nou i el temps passa i se’n va.
    Ni quan et veig i amb por t’he de mirar
    darrere els ulls de gent sense mirada.
    Ni quan vull, amb la gent, fer una xalada
    i els ulls em fan, tan goluts, returar’.

     
     

  • Continuem amb
  • DefredsJosé A. Gómez Iglesias conegut com a Defreds és l’autor de Sempiterno, el seu últim llibre de prosa poètica. Hi ha situacions, records, persones… que mai no oblidarem. Un petó al front. Una abraçada de la mare…
     
     

    ‘ Barcelona
    Tus ojos parecen de otro continente.
    Tu pelo no deja de crecer. Negro.
    portada_sempiterno_defreds-jose-a-gomez-iglesias_201810041207Todo lo contario a tu piel.
    Blanca como el polo norte en invierno.
    Tus manos acarician las Ramblas de mis ilusiones.
    Tus piernas invadirán si quieren todo el parque Güell.
    No dejes de crecer como los turistas en verano.
    Tus sueños son tan grandes que no entran en La Boquería.
    Barcelona, tan sagrada.

    Tú siempre tan familia.’

     
     

  • Seguim…
  • D’Emily Dickinson s’ha publicat Preferiría ser amada, un recull de poemes, cartes i poemes breus que ella mateixa va escriure als sobre de les cartes, cosa que no se sap ben bé si com a complement o com a guarniment. És un misteri! Traducció al castellà d’Abraham Gragera.
    L’edició acompanya els relats amb il·lustracions d’Elia Mervi, il·lustracions plenes de significats i/o suggerències.
     

    Preferiría ser amada1
     

    ’317 [sobre]

    Sobre esta concreta almohada
    Aletearon nuestros planes -
    La tremenda mañana de la Noche
    Y si el sueño permanecerá
    Si nos guiará – un extraño -
    A nuevos lugares
    El afán de comprenderlo
    Es todo cuanto el alma tiene a mano.’

     
     

  • I ara,
  • El sol i les seves flors de Rupi Kaur és un altre poemari que us volem comentar i el segon de l’autora. És un llibre que emociona i que fascina, molt femení i feminista. El llibre està estructurat en cinc parts relacionades amb els estadis del creixement de les plantes, des que es panseixen, cauen, s’arrelen, creixen i floreixen.Kaur-crop És el joc de la idea del renaixement després de la caiguda.
    Els temes que tracta són: el trauma, el desamor, la violació, la solitud… Tot exposat amb una gran senzillesa i una gran sensibilitat.
     
    rupi kaurRapi Kaur va néixer a l’Índia, però viu al Canadà. És il·lustradora i fotògrafa també. Fa recitals de poesia arreu del món.
     

    ‘potser tots som immigrants
    que canviem una llar per l’altra
    primer marxem del ventre buscant aire
    després dels afores a la ciutat bruta
    buscant una vida millor
    n’hi ha que marxem de tot un país’

     
     
     

  • I acabem amb
  • La mort dels ésser estimats, l’amor i el desamor, la guerra i la mort dels companys al front o la pèrdua irreparable de la fe en Déu poemes de cos i en la religió han estat aspectes transcendents en la vida d’Iehuda Amikhai, considerat el poeta israelià més important del segle XX.
     
    A Poemes de cos i d’ànima trobareu tots aquests temes que són generals a tothom. La traducció d’aquesta antologia és de Manuel Forcano, la primera que es fa en català.
     

    hebreu-crop

    Aquesta edició és bilingüe, permet llegir els poemes en hebreu.
     

    ‘HI HA UNA GRAN GUERRA

    Hi ha una gran guerra a la meva boca
    perquè no se m’endureixi, i a la mandíbula
    perquè no sigui com les portes d’una caixa forta buida
    i perquè ningú no anomeni la meva vida premort.

    Com un diari enganxat pel vent en una reixa,
    així s’ha enganxat la meva ànima a mi.
    Si el vent es calmés,
    em cauria.’

     
    Desitgem que aquesta tria us sigui del vostre gust!!
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
     
     

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Carvalho: Problemas de identidad. Carlos Zanón

    problemas de identidad_carlos zanonTorna Carvalho, el detectiu que va sorgir de la imaginació del desparegut Manuel Vázquez Montalbán, quinze anys després de la prematura mort de l’escriptor. Segurament, aquí no hi estem acostumats. No és freqüent al nostre país que un cop mort el creador del personatge que l’ha fet famós, un altre autor rebi l’encàrrec de donar-li vida de nou. Però aquesta vegada ha passat i ens n’alegrem molt. Pepe Carvalho pren vida i torna a la seva Barcelona, a la de l’estiu de 2017, de la mà de l’escriptor barceloní (no podia ser d’enlloc més) Carlos Zanón. Això sí, l’escriptor ha deixat ben clar que no pretén imitar l’estil de Vázquez Montalbán, però sí rescatar el seu personatge emblemàtic que ho és alhora, de la ciutat de Barcelona.

    Amb aquestes paraules inicia Carvalho. Problemas de identidad:

    “Esta novela es una obra de ficción. Los nombres, personajes o situaciones que en ella se retratan son producto de la imaginación del autor y de crónicas periodísticas y están tratados de manera ficticia. Cualquier parecido con sucesos, escenarios o personas reales, vivas o muertas, es pura coincidencia.

    El protagonista tiene su propio autor, MVM.”

    A Carvalho. Problemas de identidad, el detectiu torna amb problemes de salut, però defuig el metge per no tenir la confirmació d’una possible malaltia. Continua movent-se per la seva Barcelona, ara a l’estiu de 2017. Ja ha tingut lloc l’atemptat de les Rambles i la ciutat es prepara per a referèndum a la tardor. Amb aquest escenari, el detectiu s’enfrontarà a una barreja de casos per aclarir: una jove desapareguda, dues prostitutes mortes que han estat trobades a la muntanya de Montjuïc i el cas d’una àvia i la seva neta que han estat assasinades.

    portada_carvalho-problemas-de-identidad_carlos-zanon_rodonaPrimeres pàgines.

    Carlos Zanón és poeta, novel·lista, guionista i crític literari. En l’àmbit de la novel·la negra, ha estat guardonat amb el Premi València Negra a la millor novel·la de l’any per No llames a casa i el Premi Salamanca Negra i Premi Dashiell Hammet 2015 per Yo fui Johnnny Thunders. Des del passat 2017, és comissari de la BCNegra, prenent el relleu del desaparegut Paco Camarasa.

    Llibres

  • Carvalho: Problemas de identidad
  • Marley estaba muerto
  • Nadie ama a un hombre muerto
  • No llames a casa
  • Tarde, mal y nunca
  • Taxi
  • Yo fui Johnny Thunders
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    W ou le souvenir d’enfance . Georges Perec

    «L’écriture est le souvenir de leur mort et l’affirmation de ma vie» Georges Perec


    Chers lecteurs/lectrices,
     
    W ouW ou le souvenir d’enfance est un livre à la structure inhabituelle ou le lectorat devra en faire une lecture active et attentive. Il observera que dans la quatrième de couverture, Georges Perec fournit les renseignements qui explicitent bien le texte qu’il a écrit.
     
    Au premier abord tout semble assez complexe à la fois que ludique mais le récit, rempli de jeux techniques relate un évènement mémorable dans la vie de l’auteur. Le genre de ce roman est autobiographique et aborde les thématiques de la Seconde Guerre mondiale, la mort, l’enfance, l’imagination et le sport.
     
    Il s’agit d’une juxtaposition de deux récits, l’un, écrit en italique, l’autre en caractères romains expliquant une double histoire autobiographique : celle de Gaspard Winckler qui est le narrateur et seul témoin du voyage imaginaire dans l’ile W située près de la Terre de feu, une ile composée de quatre villages qui se dédient complètement au sport. Les participants aux compétitions des Olympiades, Atlantiades et Spartakiades mènent une discipline très stricte. Les athlètes sont entraînés pour vaincre et les perdants sont sévèrement punis.
     
    Et celle des souvenirs d’enfance de l’auteur adulte «Je n’ai pas de souvenirs d’enfance. Jusqu’à ma douzième année à peu près, mon histoire tient en quelques lignes : j’ai perdu mon père à quatre ans, ma mère à six ; j’ai passé la guerre dans diverses pensions de Villard-de-Lans. En 1945, la sœur de mon père et son mari m’adoptèrent».
     
     

     
     
    PerecGeorges Perec est un des écrivains français atypique du XXe siècle né à Paris en 1936 et issu de parents juifs d’origine polonaise et décédé en 1982 à Ivry-sur-Seine. Il perd son père en combat et sa mère est déportée à Auschwitz. À la fin de la guerre il retourne vivre à Paris chez sa tante paternelle.
     
    Avec son premier roman Les Choses, Perec obtient en 1965 le prix Renaudot et ses œuvres les plus connues sont La Disparition(1969), un roman policier dans lequel la lettre « e » a littéralement disparu et La Vie mode d’emploi (prix Médicis 1978) où il parle de tout ce que l’on peut dire sur un immeuble parisien contemporain habité par un milliardaire monomaniaque des puzzles.
     
    Son style d’écriture et sa production littéraire sont étroitement liées au groupe Oulipo (Ouvroir de Littérature Potentielle) où l’un des fondateurs est Raymond Queneau dont nous avions déjà lu au club son livre Zazie dans le métro.
     
    Georges-Perec
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Biònica. Imitant la natura. Carles Marsal i Eduard Martorell

    La novetat infantil d’aques mes és el magnífic llibre ‘Biònica. Imitant la natura’ de Carles Marsal i Eduard Martorell.
     
    I us preguntareu, què té a veure la natura amb els objectes que constrüim els humans? I la resposta és ben senzilla. MOLT!
     
    Així per exemple, l’interès per volar ha acompanyat la nostra espècie des de fa molts i molts anys. Les hèlixs són la peça clau que proporciona la força que impulsa els avions a volar. Cada pala de l’hèlix s’assembla molt a l’ala de les llavors d’alguns arbres, com els aurons. Auró_Acer_pseudoplatanus_samaras_2
     
    Els esportistes que es dediquen al vol amb avions planadors sense motor també saben que sense haver estudiat els grans rapinyaires ens hauria costat molt dissenyar les seves ales. I els que practiquen la caiguda lliure amb vestit ala també ho fan segons el vol planador dels esquirols voladors.
     
    I què en diem del vol d’un helicòpter? Es basa en la libèl·lula.
     
    I de l’arquitectura? Els tèrmits de diverses espècies construeixen uns termiters espectaculars, els quals mantenen una temperatura constant i agradable al seu interior. Molts arquitectes ja han estudiat com adaptar aquests sistemes a la construcció de nous edificis.
     
    biònicaI dels taurons, què n’hem après? Doncs bé, com dissenyar i construir rems i timons i la disposició de les dents en una serra.
     
    I el blauet i el tren bala?
     
    I les ventoses? Del pop
     
    I així fins a 20 tipus d’informacions: vol d’abelles i el robot a prova de tornados; formació d’ocells migradors i la formació en V dels avions militars, la xarxa neuronal i XNA, l’arbre i el bolet amb el paraigua; les potes del talp amb la pala excavadora…
     

    ‘L’observació i l’estudi de la natura ens dona molt bones idees per inventar objectes i mecanismes que ens faciliten la vida. Ja ho heu vist: una llavor, de la forma d’uninsecte o dels peus d’un ànec…’


     
    Carles Marsal és dissenyador gràfic i artista visual que viu i treballa a Barcelona. Va estudiar Realització Audiovisual i es va especialitzar en Disseny Gràfic i Retoc Fotogràfic.
    La seva professió és la seva passió; la creativitat, el seu estil de vida. Això és el que l’empeny a viure-ho tot com un aprenentatge constant, evolucionant dia a dia per dur els reptes futurs a nous límits artístics.
     
    Eduard Martorell i Sabaté és llicenciat en Biologia, postgraduat en Medicina Clínica Preventiva, editor del segell editorial de Text–La Galera i professor associat a la Universitat Internacional de Catalunya. És autor de diversos llibres de text, contes i articles de natura per a joves, entre els quals destaquen els que escriu per a Cavall Fort.
    També és autor dels llibres de divulgació científica Per a què serveix el sexe? (2012), escrit amb en David Bueno; Sans i Estalvis (2014), elaborat amb la seva germana Anna; Els límits de la vida (2014), dut a terme amb en Salvador Macip i, una vegada més, en David Bueno, i traduït al castellà, l’alemany i l’italià; 100 curiositats zoològiques (2016), il·lustrat per Gábor Somssich, i Biònica (2018), amb dibuixos de Carles Marsal.
     
     
    Contes
     
    El llibre a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
     

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Microrelats guanyadors del 7è Concurs NegrOliva 2019

    IMG_6218 Avui dimecres 13 de març, a les 20 hores, ha tingut lloc a la biblioteca Joan Oliva i Milà el lliurament de premis als guanyadors del 7è Concurs de Microrelats NegrOliva, en un acte obert a tothom, amb la presència, com és habitual en les darreres edicions, de l’Escola de Música Freqüències.

    Aquesta edició del Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i Editorial Alrevès.

    Els guanyadors del Concurs de Microrelats NegrOliva 2019 són:

    1r “Més que germanes” d’Antoni Alsina.
     
    2n “Punteria” de Francesc Xavier Simarro Montané.
     
    3r “Un bonic somriure sardònic” d’Enric Gala.
     

    Publicació dels relats guanyadors del 7è Concurs de microrelats NegrOliva:

    PRIMER CLASSIFICAT: Antoni Alsina per Més que germanes

    Com cada any des del traspàs de la seva germana, Helena acudia puntualment a la tomba cada deu de desembre. Ni el fred ni el risc de tempesta d’aquell matí de finals de tardor, van fer-la desistir del compromís que s’havia fet de dipositar un ram de flors al costat de la làpida per l’aniversari del dia de la defunció.

    Passat Tots Sants, el cementiri recuperava la tranquil·litat habitual. I a Helena li agradava així, perquè aquella solitud l’ajudava a retrobar-se amb el record de la persona amb qui havia compartit tota la vida des del primer moment, al ventre de sa mare.

    Tothom deia que si eren com dues gotes d’aigua, que no podien distingir-les, que no hi havia dues bessones més iguals. I potser era així en aparença, però no ho era pas en el caràcter: Mireia, fins al moment de la seva mort, havia estat una persona oberta, empàtica i altruista; sempre disposada a ajudar a qui ho pogués necessitar. Helena, en canvi, era egoista, tancada i narcisista; ja de petita volia sempre ser la primera de tot.

    Quan un company de facultat va morir esperant un trasplantament de fetge que no arribava, Mireia va voler fer-se donant d’òrgans. Helena va dir-li que li semblava una estupidesa fer-se donant en vida, que arribat el cas no li importaria gens el que fessin amb el seu cos, però que figurar en una llista era una bogeria, podia representar una amenaça constant. Desoint el seu consell, Mireia va fer-se’n igualment. Per això, quan Mireia va patir l’accident que va costar-li la vida tres anys més tard, tot va anar ràpid i sense entrebancs. No podia haver-hi millor opció: una donant compatible cent per cent amb la pacient de la que els metges podien obtenir tots els òrgans necessaris per al trasplantament múltiple que Helena necessitava per salvar-se.

    Després de senyar-se i de resar en veu baixa un parenostre, Helena va deixar el ram de crisantems malva que portava a les mans en un gerro davant la que hauria estat la seva tomba i va allunyar-se’n lentament. Només ella sabia que la mort de la Mireia no havia estat un accident.

    concurs

    SEGON CLASSIFICAT: Francesc Xavier Simarro Montané per Punteria

    Mai li ha fet el pes. Però era una relíquia del despatx del pare, i ara que és mort, l’ha volgut rescatar. De petita, sempre la veia a la seva esquerra, quan seia enfront de la gran taula de caoba. Des del terra, escoltava al pare parlar per telèfon, o llegir-li un conte, en alguna de les pauses que feia. Aquells animalons que la decoren, li feien angúnia, però ja se sap que el pare era un amant del món oriental, i els dracs en formen part.

    La té a la seva dreta. Quan pateix un petit nus creatiu (ben sovint) gira la vista i hi entropessa. A tocar de la porta del despatx. Res a veure amb aquella noble estança de la seva infantesa. Aquí no hi ha moqueta, que li feia pessigolles a les cames, mentre escoltava la càlida veu paterna.

    Li fa de cistella, de paperera, de pou de les mirades perdudes, de cubell d’escombraries (peles de plàtan o de mandarina, tapes de iogurt) De tant en tant, quan penedida, rescata la bola acabada de llençar, sap que resta un punt al marcador de la seva higiene, però potser en sumarà un al món creatiu. Sovint, s’empastifa els dits, si el paper s’ha emmerdat de iogurt. Avui, quan treu la mà, un fil de sang es barreja amb la neu làctia. Li ha semblat notar una tènue esgarrinxada.

    Ja fa uns dies que vessa de boles de paper. Després de la tercera ferida, que la va inquietar, una piscina de boles cobreix el terra, des de la butaca, fins a la paret de la finestra. Ara, se li en refot el marcador. Ha deixat el bàsquet de l’escriptor en ple desert creatiu. Tampoc escriu quan baixa el sol. Darrerament, llença la mirada perduda, finestra enllà.

    Els ha avisat la dona de fer feines. Després de vàries setmanes de no coincidir amb la mestressa, ha gosat ignorar la norma penjada a la porta del despatx, NO entrar. La paperera vessa de sang.

    -Sap vostè, si tenia algun enemic?

    concurs

    TERCER CLASSIFICAT: Enric Gala per Un bonic somriure sardònic

    Rebeca va morir fa dues setmanes. Era més que la meva amiga íntima a l´ internat, era com una germana, me l’estimava molt, moltíssim. Va morir en tres dies d’una pulmonia no diagnosticada a temps. Però en realitat va ser per culpa de la nostra tutora, la senyoreta Teresa, una dona solterona, de més de quaranta anys, una frustrada, una psicòpata, una amargada, una acomplexada i una hipòcrita, amb una rigidesa calvinista extrema, sense sentiments i sense la més mínima ombra de calidesa. En aquesta negritud de manca de tendresa mantenia la seva vida al igual que el formol manté els cadàvers de la seva descomposició.

    Un cop cada deu dies, una de les nostres tasques habituals era fer la neteja dels lavabos. Dimarts de fa tres setmanes, li tocava fer-los a la Rebeca. Estava una mica refredada amb tos i febre i li vaig aconsellar que anés al llit i jo m’encarregaria de la seva feina desprès de finalitzar les classes. Quan vaig tornar, em vaig trobar amb la Rebeca arromangada i tota suada netejant-los. Aleshores li vaig dir —Que fas Rebeca? —No hem quedat que els faria jo? —Ves-te’n al llit immediatament, fas molt mala cara. Però de sobte vaig sentir una veu de tro darrera meu que deia —Senyoreta Diana, faci el favor de preocupar-se del seus assumptes i deixi treballar la seva companya. —Però que no ho veu que està malalta desgraciada? —Li vaig etzibar totalment enfurismada. —Com diu senyoreta Diana? Al mateix moment que em clavava una sonora bufetada¬¬. —Ja en parlarem d’aquesta falta de respecte, marxi immediatament, la feina i les obligacions són prioritàries perquè enforteixen l’esperit, la senyoreta Rebeca ahir ben contenta que estava, un refredat no significa res. Vaig marxar corrent, plorant, plena de ràbia, impotència i odi. —Maleïda tutora!

    Al cap de tres dies Rebeca moria d´ una pulmonia. El seu cadàver va ser exposat a l`entrada de la Capella, al primer pis, a l´ ampli replà format entre la balustrada de la escala i la porta de l’oratori. Dins el taüt obert, muntat sobre una taula inclinada totalment rodejada de flors, se la podia veure sense dificultat.

    La tutora ens havia dit que tot el grup de les seves companyes li faríem una darrera visita per donar-li l’últim adéu i en senyal de respecte li faríem un petó als peus. La tutora es va col·locar davant el taüt fent-nos passar una per una. Entre plors havíem d´ inclinar el cap, fer el senyal de la creu i besar els peus glaçats de la Rebeca. Jo estava ofegada per las llàgrimes, els ulls totalment vermells pels meus plors i també per una ira galopant que anava prenent cos a mesura que m’acostava al cos inanimat de la meva estimada amiga. Maleïda bruixa, filla de puta, pensava, tu ets la única responsable de la seva mort. Quan va arribar el meu torn, no vaig poder més i vaig esclatar cridant —Noooooo! —Noooooo! —Noooooo! La tutora va reaccionar de seguida plena de ràbia —Besa-li els peus Diana, besa-li els peus Diana i marxa. Al mateix temps que la seva dura mà pressionava molt fort sobre el meu coll per obligar-me a fer el petó —Noooooo! Vaig tornar a cridar de nou, agenollant-me i llençant-me per terra, embogida i com posseïda per un esperit.

    Aquests bruscs moviments de totes dues van provocar el desplaçament sobtat de la taula inclinada a on reposava el fèretre, basculant amb força cap a davant i interposant-se entre la tutora i jo, arrossegant en aquesta basculació també el fèretre quina pròpia inèrcia va fer saltar el cadàver per sobre la tutora, que horroritzada i cridant com una bruixa cremada a la foguera, va recular amb tanta força i rapidesa que la seva cintura va picar amb la balustrada amb tanta intensitat que la va fer tombar d’esquena precipitant-se sobre la planta baixa i desnucant-se al moment.

    Diuen alguns testimonis que quan van arranjar de nou el fèretre i el van tancar, el cadàver de Rebeca lluïa un bonic somriure sardònic.

    concurs

    Enhorabona als guanyadors!

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lo que callan los muertos. Ana Lena Rivera

    Ana Lena Rivera, autora d’aquesta novel·la de gènere negre, ‘Lo que callan los muertos’ ens endinsa en el món de la investigadora: Gracia San Sebastián, la protagonista d’una sèrie d’intriga de la qual aquest és el primer volum.
     
    La història transcorre a Oviedo, ciutat d’on és la mateixa autora, la qual cosa fa molt més creïble tots els espais on es desenvolupa l’acció. logo blog genere negre_AMB LLETRES
     
    I què hi passa? Doncs bé, Gracia San sebastián ha renunciat a una exitosa carrera laboral a Nova York i ha tornat amb el seu marit, Jorge, a Oviedo per tal d’exercir com a investigadora de fraus a la Seguretat Social. El cas que l’ocupa està relacionat amb el cobramewnt de la pensió d’un militar que sobrepassa els cent dotze anys, xifra del tot sospitosa.
     
    Mentre la seva vida personal avança per camins imprevistos, la Gracia es trobarà amb ramificacions del cas que la portaran a investigar el suïcidi d’una veïna de la seva mare. Però aquesta dona, la Gracia, no està sola. Per decobrir la veritat compta amb l’ajut de les dones que formen part de la seva vida: la seva mare, la seva germana, la seva millor amiga i sor Florència, una monja molt estimada per la família San Sebastián. Collage Lo que callan los muertos
     

    ‘Me dieron las siete de la tarde con el papeleo de otro caso, Santiago Pérez Rubio, funcionario triatleta que llevaba diez años de baja médica por lumbalgias. Por el ventanal de mi despacho, sin cortinas que me aislaran, entraba la noche y las luces de la calle, que empezaban a encenderse. Me acerqué al cristal. Había gente caminando en todas las direcciones: unos solos, otros en grupo, de tienda en tienda o volviendo a casa desde la oficina. Me fijé en las familias que paseaban con sus niños, de vuelta de una tarde de parque y pensé en lo distintas que serían para mí las Navidades si Martin todavía estuviera vivo. Las luces de los comercios vistas desde arriba me deslumbraban.’

     
    Per aquesta narració, Ana Lena Rivera, va rebre el Premi Torrente Ballester 2017. Us deixem amb unes imatges.
     

     
    Llibres
     
    El llibre a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
     

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Maigret tend un piège. Georges Simenon

    23380155_1597394416986702_2229278400711342361_nMaigret tend un piège
     

    Depuis six mois, cinq femmes ont été tuées à Montmartre. Maigret, le célèbre inspecteur à la pipe, parviendra-t-il à découvrir l’assassin?.


     

    Est-ce que ces cinq femmes se connaissaient entre elles?
    Les lecteurs du Club de la bibliothèque nous en donnerons la réponse le prochain mardi 12/03/2019 car ils ont rendez-vous avec Maigret, le célèbre inspecteur des livres de Georges Simenon .
    Maigret tend un piège, adapté en français facile par Charles Milou est le quatrième livre que lit ce club.


     
     

    El famós Quai des Orfevres

    Simenon amb l’ombra de Maigret Georges Simenon, autor de gran èxit i enormement prolífic, va escriure centenars de novel·les populars, utilitzant diversos pseudònims. Les escrivia d’una tirada, un capítol per dia, de 7:00-09:30. Després, les sotmetia a un ràpid i variable procés de revisió que, d’altra banda, no afectava el desenvolupament de l’argument.

    En el gènere policíac europeu ens va llegar un personatge dels més carismàtics, que va ser el protagonista de més de 70 títols: el parsimoniós comissari francès Jules Maigret, que resol els seus casos gràcies a una notable intuïció psicològica i a un coneixement profund de les motivacions del delinqüent.

    Qui podria descriure millor a Maigret sinó el seu creador? L’any 1953 Simenon va redactar una exhaustiva descripció de l’inspector que més o menys deia:

    El comissari MaigretJules-Amédée François Maigret va ser fill únic. Va néixer l’any 1887 al poble fictici de Saint-Fiacre, prop de la ciutat de Moulins, al departament d’Alier (Alvèrnia). És, doncs, d’origen camperol, robust i fornit. El seu pare, Evarist Maigret, era administrador d’una finca prop de Moulins. La seva mare va morir quan Jules tenia 8 anys i amb 12 anys va ser enviat a un internat a Moulins. Als 13 va anar a viure a Nantes amb la família de la seva tia, propietaris d’un forn.

    Al 1907 Maigret va començar la carrera de medicina a Nantes. No per amor a la medicina, sinó perquè somiava, sense dir-ho a ningú, amb una mena de professió inexistent: la de “apedaçador de destins”. Li semblava que molts individus no arribaven fins al final del seu veritable destí per no comprendre’s a si mateixos. En la seva adolescència, li semblava que la medicina era la professió que més s’acostava a aquest somni.

    La mort del seu pare li va impedir continuar els seus estudis. Va descobrir llavors que la policia criminal permet ocupar-se dels homes d’una manera força afí als seus desitjos juvenils i es va traslladar a París on comença com a agent ciclista, vigilant la via pública. Recorre tots els serveis policials (com es feia aleshores, quan les oposicions tenien menys importància que la pràctica): la brigada de carrers, la d’estacions de ferrocarril, grans magatzems, narcòtics, etc. fins a accedir el 1912 com a secretari a la comissaria del barri de Saint-Georges. Als 30 anys

    A l’abril de 1913, arran de la seva primera investigació, ingressa a Homicidis, on li assignen un despatx en el Quai des Orfèvres, i el 1917 Xavier Guichard, cap de la Policia Judicial i antic amic del seu pare, el nomena inspector de la brigada especial. Anirà ascendint en l’escala fins arribar el 1928 a comissari en cap de la brigada especial, i no pujarà més perquè declinarà posteriorment l’ascens a director de la Policia Judicial.

    Terrasa del famós cafè Les Deux MagotsAlt, ample d’esquena amb un rostre ampli i mirada plàcida, vestit amb un abric de coll de vellut, barret fong i amb una pipa a la seva mà, que fuma amb curtes i llamineres glopades, li agrada menjar bé, i també beure: de vegades cervesa, de vegades glops curts de bons aiguardents. Li agrada passejar pels carrers i seure a la terrassa d’algun cafè.

    Maigret és humil i la seva autoritat emana de la força dels seus arguments. No té un mètode definit d’investigació: de vegades deixa transcórrer la trama i altres tendeix trampes. Unes vegades empra tots els mètodes clàssics: interrogatoris a testimonis i sospitosos, reconstruccions, tècniques forenses i altres es val es la seva intuïció. De vegades dubta de la culpabilitat d’un acusat i en altres està segur des del principi.

    Vista del París de fa uns anysSe serveix dels inspectors de la seva brigada, però prefereix anar en persona, al lloc indicat, seguir ell mateix els rastres, fer vigilàncies i diligències que molts considerarien incompatibles amb el seu càrrec. Encara que en ocasions se sent descoratjat, mai perd la paciència i moltes vegades se li podria creure borratxo o dormit precisament en el moment en què està més despert. És pacient. Espera el déclic. El déclic, a què es refereixen amb afectuosa i respectuosa ironia seus col·legues, és el moment en què Maigret, amarat d’un ambient i dels personatges a qui acaba de seguir pas a pas durant hores, dies i setmanes, aconsegueix per fi pensar i sentir com ells.

    Odia la maldat deliberada i es mostra feroç amb la hipocresia. Per contra, és indulgent envers les faltes que són fruit de les debilitats de la naturalesa humana. Un jove o una jove que van per mal camí li inspiren no només pietat, sinó irritació contra la seva sort o contra l’organització social que està en l’origen d’aquesta mala orientació. De vegades fins i tot oblida que és un instrument de la llei i ajuda a determinats culpables a escapar a un càstig que considera exagerat. Quan pot, intenta, com en els seus somnis juvenils, apedaçar les destinacions. La qual cosa li crea sovint conflictes amb els seus superiors i sobretot amb els magistrats, que jutgen als homes tan sols a la llum dels textos de les lleis.

    Va conèixer Louise Leonard, la que seria la seva dona, en una vetllada a la qual va convidar-lo un amic. De seguida es van interessar l’un per l’altre, però ell no s’atrevia a declarar-se per pensant Mercat de la Bastilla, al Bv. Richard Lenoirque tenia poc a oferir a una dona d’una classe social superior a la seva. Finalment, empesos per la família d’ella, es van comprometre i van casar-se al 1912. Louise és una dona dolça, rodanxona, tendra i senzilla, que l’anomena respectuosament Maigret. Ella manté la seva llar minuciosament neta, li prepara suculents guisats, mai s’impacienta quan ell roman molts dies fora de casa i suporta amb indulgència els seus alts i baixos. L’única tristesa que ha ennuvolat la seva vida conjugal ha estat la falta de fills.

    Amb l’ascens de Maigret, la seva posició social millora i es traslladen de la plaça dels Vosges a l’apartament del Boulevard Richard Lenoir, prop de la Bastilla, un barri ni ric ni pobre, que no abandonaran fins a la jubilació del comissari al 1956 a l’edat de 69 anys. Aleshores Maigret es retira en una casa de camp que havia comprat al 1953 i on sovint passava els caps de setmana, a Meung-sur-Loire, al departament del Loiret.

    Quai des OrfevresLes investigacions de Maigret són una altra forma de conèixer París. Segons els llibres de Simenon, París és una ciutat de llum amb edificis blancs i el sol brillant sobre els plàtans dels boulevards però també és el París de les ombres dels carrerons sense sortida, i els estrets carrers il·luminats només pels bassals.

    Per a Maigret, el dia comença quan entra, a través d’un vestíbul fosc i dos trams d’escales, en el seu despatx al número 36 del Quai des Orfèvres, al costat del Palau de Justícia. Des de les seves finestres, que donen al Sena, pot veure la fictícia Brasserie Dauphine, el bar que Maigret utilitza per fer-se pujar les cerveses i entrepans enmig d’una de les seves llargues nits dels interrogatoris. En realitat, el cafè Aux Trois marchés que es troba no a la Place Dauphine, sinó al carrer de Harlay gairebé a la cantonada del Quai des Horloges.

    Rellotge de tres esferesA l’illa de la Cité no només hi ha les principals localitzacions relacionades amb Maigret sinó gran part de la història de França amb majúscules, inclosa Notre Dame, la Conciergerie i el palau de Justícia. Vuit ponts comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat: el més antic de París, el Pont Neuf, travessa l’illa en el seu extrem oest unint les dues ribes del Sena. A la Place du Pont Neuf podem prendre un aperitiu la Taverne Henry IV, amb les parets plenes de fotos de Simenon, i seguint el Pont Neuf, el més antic dels vuit que comuniquen l’illa de la Cité amb la ciutat, ens podem arribar , le Bistro des Augustins, al Quai des Grands Augustins, des d’on s’albiren les finestres del comissari. Més enllà, a la cantonada amb el Pont Saint Michel encara podem veure el rellotge amb tres esferes que apareix en els seus relats.

    Plànol de ParísEn les seves investigacions, Maigret es mou a la perfecció per tot París, des dels districtes més populars als més refinats. Excepte el districte 12è, la resta han estat escenari, en una o altra novel·la, d’un delicte investigat pel comissari de la pipa. A L’ombra xinesa es passeja amunt i avall de la plaça des Vosges, entrant a l’estanc Le tabac des Vosges, interrogant al sabater, bevent una cervesa belga al bistro. A L’amiga de Madame Maigret, són desenes els carrers recorreguts per l’inspector, però també fa una visita al Quai du Vert-Galant, a sota mateix del Pont Neuf, on solen fondejar alguns vaixells. A Maigret prepara una trampa, és al barri de Montmartre on es comenten els assassinats que el comissari haurà d’investigar.

    París

    L’únic vincle de Maigret amb la criminologia és el cap del laboratori forense, Josep Moers, l’únic del personal científic que comprèn que per al comissari un cas criminal mai és un cas més o menys científic, un problema abstracte sinó que és un cas humà. Vol comprendre. Es fica a la pell dels seus personatges, dels qui, poc abans de veure’ls per primera vegada, ho desconeix tot, i quan hi ha un crim, necessita esbrinar fins als més petits detalls. Atorga molta importància a l’ambient en què viuen. Creu fermament que determinat gest no hauria estat el mateix en un ambient diferent.

    Home casolà i amant de la rutina, en acabar la seva feina se’n va tranquil·lament cap a casa, encara que sovint fa alguna aturada per prendre un aperitiu en alguna taverna parisenca. El podem imaginar creuant el Sena pel Pont de Nôtre Dame, resseguint la vora del riu pels diferents quais fins arribar al Boulevard Henri IV, fer una aturada a la terrassa del cafè Le Reveil, per després creuar la Plaça de la Bastille i arribar fins al Boulevard Richard Lenoir on l’espera la seva esposa Louise. Home casolà i amant de la rutina, surt poc. Un cop a la setmana va al cinema i una vegada al mes sopa amb el seu vell amic, el doctor Pardon i la seva esposa que viuen al veí Boulevard Voltaire.

    Fins aquí el nostre recorregut pel París de Maigret, potser una mica nostàlgic, però si voleu conèixer la ciutat actual no deixeu de clicar aquest botó:

    Fotografies de Paris

    Les novel·les de Maigret també van ser portades al cinema. Els actors que han interpretat al famós comissari són: Pierre Renoir, Abel Tarride, Harry Baur, Charles Laughton, Michel Simon, Maurice Manson, Gino Cervi, Heinz Rühmann, i sobretot Jean Gabin qui va compondre un Maigret ric i versemblant.qui va saber i donar-li una composició intel·ligent.

    Llibres

    Novel·les de Maigret a la Biblioteca Joan Oliva

    Guies de viatge

  • París: guia de viatge. Peter Eckerlin
  • París. Anaya
  • París. El País Aguilar
  • Retorno a… París. Marta Marín Anglada, Daniel Córdoba-Mendiola
  • París. Anaya Touring Club
  • París. Steve Fallon, Nicola Williams
  • París essencial. Elisabeth Morris
  • DVD

  • Paris
  • Contes

  • Valentina a París. Anatxu Zabalbeascoa
  • París para niños : aventuras en la ciudad, juegos, entretenimientos y adivinanzas. Victoria Tang Goffard
  • El canal de Saint Martin, molt a prop del Boulevard Richard Lenoir

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Guanyadors del 7è Concurs de Microrelats NegrOliva

    negrolivaEl jurat del concurs format per Mª Rosa Nogué, escriptora i conductora del Club de lectura La Crisàlide de la biblioteca; Rosana Lluch Millan, filòloga i gerent de la llibreria Llorens Llibres i Veri Pena Montfort, libretera a la Llibreria La Mulassa ha decidit que els guanyadors del 7è Concurs de Microrelats NegrOliva d’aquesta edició 2019 són:

  • 1r Més que germanes d’Antoni Alsina.
  • 2n Punteria de Francesc Xavier Simarro Montané.
  • 3r Un bonic somriure sardònic d’Enric Gala.
  • Enhorabona al guanyadors!

    El lliurament de premis tindrà lloc el proper dimecres 13 de març a les 20h a la Sala Infantil de la biblioteca Joan Oliva i Milà. En aquesta acte, obert a tothom, bibjomes farà lliurament dels premis als guanyadors del concurs, a càrrec dels membres del jurat, i hi comptarem amb la participació de l’Escola de Música Freqüències. Ens complauria poder-hi saludar a tots els participants en el concurs. Hi esteu convidats!

    El 7è Concurs de Microrelats NegrOliva ha comptat amb la col·laboració de la Llibreria Llorens Llibres, Llibreria La Mulassa i l’Editorial Alrevès. Volem agrair a tots els concursants la seva participació en aquest concurs literari.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Lluvia fina. Luis Landero

    ‘ “¡¡Tú mataste al gato!!, ¡¡tú me abandonaste con dos años!!, ¡¡tú me dejaste sola cuando me suicidé!!, ¡¡tú me obligaste a lavarles el culo a los viejos!!, ¡¡tú me robaste el porvenir!!”, le gritó a la madre, y luego se encaró con Gabriel: “¡¡Tú te fuieste a Londres y no tienens ni puta idea de inglés!!, ¡¡tú eras el rendentor!!, ¡¡tú eras el que iba para genio!!, ¿y qué fue de ti?…” ‘

     
     
    portada_lluvia-fina_luis-landero_201812202116Si voleu una història familiar, ací la teniu. La novetat d’aquest mes de març és el llibre de Luis Landero, ‘Lluvia fina’.
     
    Després de molt de temps sense veure’s, en Gabriel truca les seves germanes per tal de reunir la família per celebrar el vuitantè aniversari de la mare i resoldre les velles rancúnies del passat.
     
    Aurora, la confident de tots i l’única que sap que els dimonis del passat estan ben vius, tracta de treure-li del cap perquè té por que l’intent de reconciliació agreugi els conflictes fins ara reprimits.
     
    I això és el que passa. La primera trucada per fer la proposta en provoca d’altres que són innocents al principi, però que es van embolicant a mesura que la història es desenvolupa.
     
    I és així com es coneixeran les vides de la Sonia, de l’Andrea, de l’Horacio, de l’Aurora, del mateix Gabriel i de la mare. Un trajecte des de la infantesa dels fills fins a l’actualitat.
     
     
    En una entrevista del diari El país, el mateix autor explica com va tenir la idea d’escriure aquesta història que es basa en un fet real.
     

    ‘Esta novela es un caso raro. Yo estaba con otro proyecto. Pero leí en EL PAÍS en el verano de 2017 la noticia de que una familia se había reunido para celebrar un cumpleaños, salieron entonces los trapos sucios y al final se produjo una tragedia. Entonces ocurrió algo extraño: vi el libro escrito. Seguro que habría algo en mi interior, predispuesto en mi mente. Lo cierto es que se activó mi mundo irracional y lo vi hasta publicado, con este título, Lluvia fina. Cuando llegó el procés, en esa época, estuve sin escribir nada, aquello era demasiado fuerte, pero luego en cuatro o cinco meses salió la novela, como si se hiciera sola.’

     
     

     
    Luís Landero és un dels grans narradors de la literatura espanyola contemporània. L’any 1989 va sortir editada la seva primera novel·la ‘Juegos de la edad tardía’, la qual va tenir una molt bona acollida i va ser guardonada amb el premi de la Crítica i el Nacional de Literatura.
     
    Amb posterioritat ha publicat, entre d’altres:

  • Caballeros de fortuna. 1994
  • El mágico aprendiz. 1999
  • El guitarrista. 2005
  • Hoy, Júpiter. 2007
  • Retrato de un hombre inmaduro. 2009
  • Absolución. 2012
  • El balcón en invierno. 2014
  •  
    Llibres
     
    El llibre a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La melodía de la oscuridad. Daniel Fopiani

    Aquesta setmana us presentem la novel·la de gènere negre, ‘La melodía de la oscuridad‘ de Daniel Fopiani.
     
    Collage La melodía de la oscuridad

    Rumanía, hace unos cuantos años
     
    Podría decirse que hubo un tiempo en el que había sido un chico corriente. ¿Feliz? Puede ser que hasta incluso eso. Aunque tuviese que andar cuatro kilómetros desde el extrarradio hasta el centro de Brasov todos los días para ir al colegio, correteaba para arriba y para abajo en el recreo de la escuela detrás de la pelota. Era uno de esos niños que tienen amigos para hablar del partido que había jugado el FC Brasov la noche anterior y que sonríen si una chica les mira de reojo. (…) Cualquier sicólogo de medio pelo habría tachado el recuadro de “hogar desestructurado” en su libreta. Pero Alceo, que por entonces ni se imaginaba que iba a cambiar su nombre real por este, nunca tuvo la posibilidad de asistir a la consulta de un profesional. Ni siquiera se le pasó por la cabeza.’

     
    El protagonista d’aquesta història és Adriano, un home acabat, que va patir un atemptat al País Basc quan era sergent. Les ferides als ulls li van causar la ceguesa que des d’aleshores pateix. Ara és un monstre desfigurat, cec i que viu a Càdis completament depenent de la seva muller, la Patrícia, logo blog genere negre_AMB LLETRES que ja no suporta la rutina, però que encara sent una profunda estimació pel seu marit i al mateix temps se sent angoixada pel dolor de no haver tingut fills.
     
    Quan el tinent Román demana ajut a Adriano per trobar l’assassí que atemoreix la citut, sap que no s’hi negarà, encara que sigui cec.
     
    I la primera víctima apareix mutilada al Museu arqueològic, la segona en un dels parcs amb més gent de Càdis.
     
    Adriano intueix que el psicòpata emula els dotze treballs d’Hèrcules.
     
    Daniel Fopiani, l’autor, és nascut a Càdis, per tant és un coneixedor de la ciutat on transcorre l’acció d’aquesta narració. A part de dedicar-se a l’escriptura, és sergent d’infanteria de marina. Ha participat en diverses missions de pau a l’estranger: Golf Pèrsic, mar Roja, Turquia, Grècia, Iraq i Egipte.
    L’any 2017 va aconseguir el Premi València Nova de Narrativa amb la novel·la La carcoma. Escriu i col·labora en revistes i diaris.
     

    “Ojos que no ven corazón que se resiente. Déjense seducir por la prosa de Fopiani, visitarán la oscuridad más temible, la tristeza arraigada a un pasado marchitado y la maldad sin máscara. Pero todo tiene un precio, querrán leer más”. Pere Cervantes

     
     

     
    Llibres
     
    El llibre a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
     

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »