Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Bellini, el compositor del mes de la Cardona.

Resultat d'imatges de vincenzo belliniFill de l’organista Rosario Bellini, va rebre les primeres lliçons de música del seu pare i del seu avi, Vincenzo Tobia Bellini. Va ser un nen prodigi i conta la llegenda que als divuit mesos era capaç de cantar una ària de Valentino Fioravanti. Va començar a estudiar teoria musical als dos anys, piano als tres i que als cinc era capaç de tocar-lo amb soltesa. La seva primera composició data de quan tenia sis anys.

A Nàpols, amplià la seva formació musical amb mestres com Nicola Antonio Zingarelli, que el va adreçar vers l’estudi dels clàssics i el gust per la melodia plana i expressiva, sense artifici ni embelliments, seguint la tradició de l’escola napolitana, harmonia amb Giovanni Furno i contrapunt amb Giacomo Tritto.

En aquest període Bellini compon música sacra, de càmbra i simfònica, encara que realment el que li dóna fama és la composició d’alguna ària per a veu i orquestra, entre les quals cal destacar la cèlebre Dolente immagine, avui dia només coneguda en la seva versió per a veu i piano.

La seva primera òpera fou un treball dramàtic, Adelson e Salvini, però el seu primer gran èxit va ser amb Bianca e Fernando, posada en escena al Teatro San Carlo de Nàpols amb el títol de Bianca e Gernando.

A Milà, tant amb Il pirata (1827) com amb La straniera (1829) va obtenir a la Scala un clamorós èxit i la premsa milanesa reconeixia en Bellini com l’únic operista italià apte per oposar a Gioachino Rossini un estil personal, basat sobre una major adhesió de la música al drama i el fet de primar el cant expressiu respecte al cant amb floritura.

Menys fortuna va tenir el 1829 Zaira, representada a Parma ja que l’estil de Bellini no s’adaptava al gust del públic de províncies, més tradicionalista. De les cinc òperes successives, les de més qualitat són, no per casualitat, aquelles escrites pel públic de Milà i també dedicades a la soprano Giuditta Pasta.
En aquest període compon també dues òperes pel Teatro La Fenice de Venècia: I Capuleti e i Montecchi i la desafortunada Beatrice di Tenda (1833).

El viratge decisiu de la seva carrera musical coincideix amb la seva marxa d’Itàlia per anar a París. Allà, Bellini entra en contacte amb alguns dels més grans compositors d’Europa, com per exemple Frédéric Chopin, i el seu llenguatge musical s’enriqueix de colors i noves solucions, però tot conservant intacta la inspiració melòdica de sempre.

A part de I Puritani, escrita en italià per al Théâtre Italien, a París Bellini compon nombroses romances de cambra de gran interès, alguna d’elles en francès, demostrant estar a punt per compondre una òpera en francès per al Teatro de l’Òpera de París.

Dotat d’una vena melòdica prodigiosa, dedicà la seva breu vida a la composició. El seu talent amb el segell melòdic de la més límpida bellesa, conserva encara avui una aurèola de màgia, mentre la seva personalitat artística es deixa difícilment emmarcar dins de cap categoria historiogràfica.

Tenia una concepció musical antiga, basada a primar el cant per a virtuosos del bel canto, expressió lírica que exigeix una gran precisió i agilitat vocal.

Bellini va portar primer a Milà i després a París un eco de la cultura mediterrània cap a l’Europa romàntica que havia idealitzat el mite del classicisme.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari