Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Salvador Espriu, poeta de referència de la literatura catalana del segle XX

Imatge relacionadaNascut a Santa Coloma de Farners el 1913 i mort a Barcelona el febrer del 1985, la poesia de Salvador Espriu és essencial per entendre la literatura catalana moderna. Llicenciat en Dret i en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona està considerat com un polifacètic escriptor líric, satíric i didàctic.
La seva obra és una llarga meditació sobre la mort i del pas del temps i el seu vers és barroc en contingut tot i que auster i precís en l’estil. L’autor es ca decantar per la poesia perquè entre d’altres motius, li permetia burlar la censura espanyola. La seva obra investiga la diversitat i l’aspiració a la unitat.

Segons Josep M. Castellet cal destacar la capacitat de l’obre d’Espriu per assimilar culturalment l’herència mítica de la humanitat: el Llibre dels Morts de l’Antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. I per sobre d’aquestes referències, Salvador Espriu crearà el seu mite particular de Sinera, anagrama d’Arenys de Mar, localitat estretament lligada a la família.

La seva trajectòria literària s’inicià el 1929 amb Israel, una recopilació d’estampes bíbliques i un any després ingressà a la Universitat on ben aviat guanyà prestigi gràcies a la seva activitat com a escriptor en català. Aspirava a convertir-se en professor d’Egiptologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, creada durant la Segona República, però aquest projecte quedà truncat per la Guerra Civil.

Salvador Espriu ha signat Laia, Les cançons d’Ariadna, Primera història d’Esther, Cementiri a Sinera, Les hores, Mrs. Death, El Caminant i el mur, Final del laberint, La pell de brau, Les roques i el mar, el blau, La Rosa Vera, Una altra Fedra, si us plau i D’una vella i encerclada terra, entre d’altres.

La poesia d’Espriu entenia el discurs metafísic només des de la quotidianitat i va ser valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic aparegué com a extremadament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d’Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància.

La posada en escena del món d’Espriu por part de Ricard Salvat i la gran ressonància que li proporcionà el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet i per Raimon majoritàriament, van ser els canals de popularització de l’obra d’Espriu, que es llegirà , fins pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

L’obra de Salvador Espriu va ser més dispersa en els darrers anys i poc abans de morir va acabar la darrera revisió de la seva obra seguint una pràctica constant al llarg de la seva vida, que subratlla la seva aspiració a la unitat des de la diversitat, i això suposa una adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de la seva obra posterior amb la finalitat d’aconseguir una coherència temàtica i estilística global.

Tota la producció es caracteritza per una barreja d’intel·lectualisme i descriptisme que té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per retratar en termes transcendents la història col·lectiva i fins i tot la representativitat història que aconseguí a partir dels anys setanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.

Si voleu saber quins documents teniu disponibles de Salvador Espriu a les Biblioteques de la ciutat, cliqueu aquí.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari