Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


La meva planta de taronja llima de José Mauro de Vasconcelos

portadaLa lectura del Club de lectura d’Adults de la biblioteca Armand Cardona Torrandell pel mes d’abril la protagonitza l’obra La meva planta de taronja llima, de José Mauro de Vasconcelos.
Aquesta novel·la, que segons Vasconcelos va escriure en només dotze dies, és considerada com una de les principals de la literatura brasilera. En ella es narren les aventures de Zezé, un nen brasiler de família humil i d’origen mig indígena que viu en un barri de favelas a Río de Janeiro. Zezé és una criatura de cinc anys molt intel·ligent, fantasiosa i sensible, que distreu la duresa de les circumstàncies que l’envolten fent trapelleries, la qual cosa li comporta successives pallisses i l’autoconsciència que és un nen dolent. Té “adoptat” una arbret de taronja llima, Minginho o Xururuca, a qui fa dipositari de les seves penes i il·lusions i amb qui viu algunes de les seves fantasies d’evasió amb herois de còmics.
En l’espai de pocs mesos Zezé madura i passa de la infància a ser adult a partir d’esdeveniments traumàtics per a la petita edat del protagonista.
Narrada en primera persona, posseeix un altíssim nivell autobiogràfic. Una lectura simple podria fer-nos pensar que el nen rep els càstigs a causa de la seva entremaliadura, però veure l’entorn en el qual creix, i les circumstàncies de la seva família, ajuda a comprendre que la violència que rep dels adults no és més que el ressò d’una violència major: l’exclusió social producte de la pobresa.
La planta de taronja llima és la seva escapatòria de la realitat, el seu company de jocs. Igual que Platero és el destinatari dels pensaments de Juan Ramón Jiménez, la planta escolta les històries d’en Zezé i li “parla”. I amb la mateixa pena que veiem com mor Platero veiem com en Zezé perd la innocència que tots hem tingut de petits i deixa de tenir l’arbre per confident. Un moment en què se’t fa un nus a la gola…
És un llibre tendre i trist al mateix temps, que parla de la pobresa i de la innocència dels infants, que al final sempre s’acaba perdent.
Un llibre d’una gran bellesa, impossible d’oblidar, amb un protagonista, entranyable i divertit, que ens acompanyarà de per vida.
José Mauro de Vasconcelos va néixer el 26 de febrer de 1920 al barri Vasconcelosde Bangu de Río de Janeiro. Fill de mare indígena i pare portuguès, la seva família, molt pobre i amb molts fills, l’envia a viure amb uns oncles a Natal, capital de Río Grande del Norte.
Comença a estudiar medicina en aquesta ciutat però als dos anys abandona els estudis i torna a Río de Janeiro.
Exerceix treballs del tipus més variat que només li permeten subsistir: fa d’entrenador de boxa, carregador de bananes, model d’escultors, cambrer en un local nocturn…
Gràcies a una beca d’estudis coneix diversos països europeus i, en tornar al Brasil, treballa en l’explotació de la conca del riu Araguaia. Del seu contacte amb els garimpeiros prové la inspiració per al seu primer llibre, Hombres sin piedad (1942). Més endavant, narrarà les dificultats dels contactes amb el indígenes de la zona, en una altra novel·la, Raya de fuego (1955).
El primer èxit de crítica li arriba amb Barro blanco (1945), ambientada a les salines de Macau, a Río Grande del Norte. I el del públic amb Rosinha, mi canoa (1962). Però la projecció internacional ve de la mà de La meva planta de taronja llima (1968). Aquesta novel·la autobiogràfica, que recrea la seva accidentada infantesa a Bangu, forma part d’una tetralogia desordenada, integrada també per Vamos a calentar el sol (1974), sobre el seu trasllat a Natal, Doldao (1963), sobre la seva adolescència i Las Confesiones de Fray Calabaza (1966), sobre la vida adulta.
Va morir a São Paulo el 24 de juliol de 1984, amb 64 anys.
De moltes de les seves obres se n’han fet pel·lícules, telenovel·les i adaptacions teatrals. L’any 2011 es va fer una segona versió de La meva planta de taronja llima, que només es pot trobar en llengua portuguesa.
José Mauro de Vasconcelos reflecteix a les novel·les la seva rica experiència vital, una gran sensibilitat envers els desposseïts i un profund amor i respecte cap a la Natura. Hi són presents la duresa de la vida a determinades contrades del Brasil, la infantesa en els barris pobres i els perills que afronten els indígenes a la selva davant de la pèrdua del seu aïllament i del seu hàbitat natural, sempre amb un llenguatge clar i directe, on es combina el retrat despietat amb la tendresa i la poesia.

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari