Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per Gener, 2019

“Invisible” d’Eloy Moreno, lectura seleccionada per al Menjallibres 2018-19.

Resultat d'imatges de menjallibres, logoAmb l’objectiu de promoure la lectura i els hàbits lectors entre els estudiants dels centres públics i concertats de 1r i 2n d’ESO de Vilanova i la Geltrú, el Servei d’Educació de l’IMET i la Regidoria de Cultura, a través de les Biblioteques Municipals de la ciutat porten a terme el projecte Premi Menjallibres, una acció de dinamització lectora voluntària que implica la lectura de tres llibres, la posada en comú amb els autors, mitjançant trobades amb els mateixos, i la valoració de les tres obres per tal de triar una de guanyadora: la més votada.

Eloy Moreno, és el primer convidat de l’edició d’enguany del Premi Menjallibres, amb la seva novel.la “Invisible”. Qui no ha desitjat alguna vegada ser invisible? Qui no ha desitjat alguna vegada deixar de ser-ho? El problema és que el protagonista de la novel.la mai ha arribat a controlar bé aquest poder: a vegades, quan més ganes tenia de ser invisible, és quan més gent el veia, i en canvi, quan desitjava que tothom el veiés, era quan el seu cos desapareixia.

L’escriptor, autor d’èxits com “El bolígrafo verde” i “Lo que encontre bajo el sofà” ens presenta una història en la que per primera vegada en la seva obra literària assumeix el repte de recrear a un protagonista infantil, i assumint la mirada i el llenguatge d’un nen, vol provocar sentiments que arribin encara més endins dels lectors, sense deixar el factor sorpresa habitual dels seus escrits.

Resultat d'imatges de eloy morenoLa trama planteja us afer ocorregut que els nens coneixen però els adults no, i aquesta circumstància suposa un petit trencaclosques de pistes que provoca que durant una part del llibre, sempre girant sobre el desig de ser invisible i deixar de ser-ho.
L’autor afirma que el que més li ha agradat escoltar dels primers lectors que han acabat el llibre és que a partir d’ara tindran els ulls més oberts ja que és important veure el que sembla invisible encara no ens afecti directa ni personalment, doncs cal tenir present que la indiferència és una forma de violència: no fer res pot contribuir a perpetuar situacions injustes i doloroses.

Eloy Moreno ha escrit una novel.la que pot i haurà de ser compartida entre les famílies i fins i tot en centres educatius i que sense cap mena de dubte provoca sentiments que fan emocionar.

Consulteu la disponibilitat de les obres d’Eloy Moreno a les Biblioteques de la ciutat clicant aquí.

No hi ha comentaris

Madama Butterfly, de Puccini, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Resultat d'imatges de madama butterflyMadama Butterfly és una de les òperes més emblemàtiques que mai ha existit. En aquesta temporada, el Gran Teatre del Liceu l’ha inclòs entre les seves obres estrella, comptant amb la producció de de Moshe Leiser i Patrice Caurier que centren l’atenció en el drama intern de la protagonista pucciniana, la geisha japonesa Cio-Cio San ferida en el seu orgull i honor pel tinent nord-americà Pinkerton, amb solucions visuals de gran sensibilitat, molt acord amb l’esperit de la partitura.

Resultat d'imatges de giacomo puccini Aquesta òpera de Giacomo Puccini, explica la trista història d’una geisha japonesa que confia cegament en l’amor d’un cínic oficial de la Marina americana, que s’ha casat amb ella segons una llei japonesa que li permet el repudi i ha tornat al seu país. Quan descobreix que l’home que estima reapareix casat amb una americana i demana fer-se càrrec del fill que ella ha tingut durant la seva absència, posa fi al somni occidental que l’ha posseïda i es fa l’harakiri o suïcidi ritual. L’obra se centra essencialment en Cio-Cio San o Madama Butterfly, amb una capacitat d’estimar i una delicadesa admirables. La partitura que compta amb elements d’exotisme refinat s’adequa perfectament a la figura de la fràgil i sensible protagonista. La història de l’òpera està farcida de finals tràgics, però molt pocs toquen tant la fibra sensible del públic com la mort de Cio-Cio San.

La composició mostra sempre la perspectiva des del punt de vista de la protagonista i dota l’òpera d’una gran emotivitat. La música de Puccini es val d’un elegant i poderós melodisme, pautat per tocs d’exotisme oriental. L’estètica del verisme afavoreix el patetisme sentimental amb què Puccini vol caracteritzar l’òpera. Alguna de les seves àries i duos, com Un bel dì, vedremo que canta la protagonista, formen part dels més estimats de l’òpera verista. La pietat que inspira la fràgil noia enganyada i l’admiració que provoca l’exigència dramàtica i vocal del paper de la protagonista han fet de Madama Butterfly una de les heroïnes més populars de Puccini i de tota l’òpera italiana.

Giacomo Puccini està considerat com un dels més grans compositors d’òpera italians que visqueren entre el segle XIX i el XX. Figura cabdal del món operístic italià, es va allunyar de la tendència dominant en la seva època, l’òpera verista. És difícil situar el compositor en el panorama internacional, ja que la seva música, per la seva contínua evolució artística, no té la tensió innovadora de molts dels més grans compositors europeus de l’època.

Es va dedicar de manera quasi exclusiva a la música teatral i, al contrari dels mestres de l’avantguarda noucentista, va escriure sempre pensant en el públic, tenint cura de les representacions i seguint-les en les gires pel món.
És l’autor de dotze òperes on els ingredients fonamentals del seu teatre són la varietat, la rapidesa, la síntesi, la profunditat psicològica i l’abundància de troballes escèniques.

Si voleu descobrir l’obra de Puccini, a les biblioteques Municipals hi trobareu llibres, cds i dvds. Cliqueu aquí per saber el fons disponible.

No hi ha comentaris

Ennio Morricone, penja la batuta als 90 anys.

Resultat d'imatges de ennio moriconeFill del trompetista Mario Morricone, als sis anys ja composava i als 12 va ingressar al conservatori de música, on es diplomà en trompeta l’any 1946. Compaginà la creativitat amb els arranjaments musicals d’intèrprets destacats de la música lleugera i sintonies de programes televisius, al mateix temps que s’iniciava en el món de les bandes sonores cinematogràfiques.

El seu debut arriba l’any 1961 amb el film Il federale, de Luciano Salcei i a partir d’aquest moment mai deixa aquest camí: ha signat més de 500 bandes sonores, en un estudi que com a cuirositat mai no hi ha tengut cap piano, ja que segons ell mateix ha comentat no ha necessitat aquest instrument per fer la seva feina doncs escoltava la música dins del seu cap i després la transcrivia.

Especialment recordat en el denominat “spaghetti western”, en tàndem amb Sergio Leone, el seu company d’escola, és l’autor de “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenía un precio”, “El bueno, el feo y el malo”, “Hasta que llegó su hora” o “¡Agáchate, maldito!”.

Fora d’aquest gènere, ha musicat “Érase una vez América”, “La misión”, “Malena”, “Días de cielo”, “Los intocables de Elio Ness”, “Bugsy” i un llarg etcètera.
Treballador incansable quan els encàrrecs es començaren a multiplicar els acceptà tots perquè no sabia quan duraria la bona ratxa, segons ell mateix ha manifestat.

“Il Maestro” com a ell li agrada que l’anomenin, no ha viscut a Hollywood ja que no té massa bona relació amb la fama ni amb l’estil de vida americà i mai ha après anglès, idioma que es nega a parlar, fet que sumat a la poca relació amb la premsa, denota un caràcter una mica esquerp.

Resultat d'imatges de ennio moriconeEnnio Morricone sempre ha gaudit amb la música i amb la seva feina, composant amb una llibertat creativa aclaparadora. No li agrada que el defineixin com un compositor de música de pel·lícules. Segons ell “simplement soc un compositor, a seques”, puntualitza una i altra vegada.

Malgrat que ha anunciat que es jubila no és un adéu definitiu a la música. Si bé ha comentat que ja no composarà més, durà a terme una gira musical de despedida que el portarà a Rússia, alemanya, Polònia, la República Txeca i també a la seva Roma natal.

Si voleu conèixer l’obra d’Ennio Morricone, a les Biblioteques Municipals hi trobareu fons disponible, cliqueu aquí.

 

No hi ha comentaris

Joan Guinjoan, adéu al pilar de la música catalana contemporània.

El pianista, intèrpret, director i compositor Guinjoan, lligat a Vilanova i la Geltrú, ens ha deixat aquest mes de gener i ha estat considerat com un dels pilars fonamentals de la música contemporània catalana.

Resultat d'imatges de joan guinjoanNascut el 1931 a Riudoms, al Baix Camp, la seva educació musical es va iniciar al conservatori del Liceu i completar a París. Fou un pianista de reconegut prestigi i ha destacat en l’àmbit de la composició esdevenint un dels grans ambaixadors de la música contemporània, promovent la seva introducció a Catalunya. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb els Premis nacional de la Musica per l’estat espanyol en 1990 i el Premi nacional Català en 1995. Era membre la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des del 1991, Cavaller de les Arts i les Lletres i Oficial de les Arts i les Lletres de França, i Creu de Sant Jordi.

Als 14 anys va rebre un acordió com a regal, un instrument que va despertar el seu interès per la música i que l’ha portat a ser considerat per la crítica com un creador de grans formes abstractes i expressives dins de la música simfònica. El seu repertori, netament vitalista, és una síntesi de llenguatges, coordinats per un estil personal en què el ritme i el timbre determinen el seu origen mediterrani.

Té un catàleg extens de més de 100 obres de música de cambra, vocal i simfònica, entre les quals hi ha la Sinfonía de la Imperial Tarraco , Escenas de niños , Suite de los cinco continentes , Música intuitiva , Bi-tematic , Diagramas , Aborigine i Phobos, entre d’altres. Així mateix, va realitzar l’òpera Gaudí, sobre el genial arquitecte català i amb llibret de Josep María Carandell, per a la Olimpíada Cultural de Barcelona, obra estrenada al 2004 al Liceu.

Per la seva faceta creativa, Joan Guinjoan estava lligat a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, ja que va ser el compositor d’un dels grans ballets del mestre de dansa, coreògraf i ballarí vilanoví Joan Magrinyà, Los cinco continentes.
Resultat d'imatges de joan Magriñá

En el programa de mà de l’estrena d’aquest ballet s’explica detalladament l’estructura harmònica de la composició de Guinjoan i es destaquen quin són els elements més remarcables de les cinc parts del ballet, cadascuna dedicada a un continent. De la part dedicada a Europa es realça l’escriptura musical serial; a Àsia es remarca el factor tímbric; a Oceania es posa l’accent sobre el treball sonor concentrat en únicament 11 instruments de l’orquestra (flautí, clarinet, trompa, trompeta, tuba, 2 percussionistes, arpa, piano, violi i contrabaix); d’Amèrica es remarca la “nostàlgica insinuació melòdica” i, finalment d’Àfrica es realça el protagonisme que pren el ritme i la percussió.
La partitura va ser escrita l’any 1968 i estrenada el 1969 al Gran Teatre del Liceu, l’1 de febrer de 1969, pel Ballet i l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, dirigida pel mateix compositor. La coreografia va ser obra de Joan Magriñá.

Actiu gairebé fins al final, Guinjoan deixa un gran llegat i l’admiració del món musical.

Clicant en aquest enllaç podeu accedir al fons disponible de Joan Guinjoan de les Biblioteques.

 

No hi ha comentaris

Justine, de Lawrence Durrell

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de gener està preparant la lectura de la novel·la Justine, de Lawrence Durrell, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: Justine
portadaHi ha qui considera Justine, una de les més brillants novel·les eròtiques del s.XX, en la qual s’endevina la influència d’Henry Miller i Anaïs Nin, parella que Durrell va conèixer als 25 anys a París, i que van ser influència i amics durant gran part de la seva formació com a escriptor.
Però aquesta novel·la és molt més que això.
La novel·la comença en una solitària illa grega. El narrador, escriptor, de qui no es desvetlla el nom i la nacionalitat, viu retirat amb l’única companyia d’una filla de dos anys. Des del seu retir inicia el record dels anys viscuts a Alexandria juntament amb Justine, Nessim, Melissa, Pombal, Pursewaden, etc., tancats en el seu peculiar cercle i en aquesta ciutat mediterrània.
Justine és, sobretot, un retrat afectiu de la ciutat d’Alexandria, amb els seus costums, personatges i colors.
Encara que en el moment de la seva aparició, les relacions afectives, amoroses i sexuals entre els personatges van impactar per damunt de tot, aviat s’hi va afegir l’elogi a la qualitat literària i a la saviesa amb què l’autor transmet l’encantament que va exercir sobre ell una ciutat plena de misteri i de secret.
El final, en certa manera obert, cobra tot el seu sentit amb la lectura dels llibres que completen el quartet.

L’autor: Lawrence Durrell
Va néixer a Jalandhar, Índia, l’any 1912, fill de colons britànics. Als 11 anys el van enviar a una escola a Anglaterra, que va abandonar de seguida que va poder. Va fracassar en els seus exàmens d’ingrés a la Universitat, però va començar a escriure poesia als 15 anys. lawrence-durrell
Durrell es va casar quatre vegades, la primera de les quals el 1935, any en què es va traslladar, juntament amb la seva germana i els seus germans (un dels quals és el conegut naturalista i escriptor humorístic Gerald Durrell, autor de La meva família i altres animals, Ocells, bèsties i parents i El naturalista amateur), a l’illa grega de Corfú. També l’any en què publicà la seva primera novel·la Pied Piper of Lovers.
La seva vida va transcórrer gairebé en la seva totalitat en la regió mediterrània: Corfú, Rodes, Xipre, Egipte i el sud de França.
La primera novel·la realment cabdal de L. Durrell va ser Cefalú (1948), que conté les principals preocupacions intel·lectuals de l’autor, sobre les quals tornaria més tard.
La seva obra més monumental, El quartet d’Alexandria (Justine (1957), Balthazar (1958), Mountolive (1958) i Clea (1960)) el va situar entre els renovadors de la novel·la moderna per les tècniques que emprà i per l’alt nivell de la prosa, entre refinada i realista, i un especial instint per crear atmosferes tràgiques i modernes. Cada una de les novel·les d’aquesta tetralogia repercuteix en l’altra, creant un joc de miralls, com si cadascuna servís d’explicació o punt de recolzament a alguna de les altres, a base d’utilitzar punts de vista narratius diferents.
Posteriorment, el 1974, començà a escriure El quintet d’Avignon, integrat per Monsenyor (1974), Livia (1978), Constance (1982), Sebastian (1983) i Quinx (1984).
L’obra i vida de L. Durrell es van relacionar estretament amb les del narrador Henry Miller que es van influir mútuament.
Durrell va conrear fonamentalment la narrativa – novel·les i relats –, però també el llibre de viatges (Reflexions sobre una Venus marina (1955), Llimones amargues (1957) i el pòstum Visió de Provença (1985), la poesia, el teatre, i la literatura epistolar i l’assaig.
L’estil de L. Durrell es caracteritza per la seva riquesa i sensualitat, units a una gran capacitat evocadora i un gran talent per descriure l’essència de llocs molt diversos. La totalitat de la seva obra quedarà com l’exponent com una de les més acabades expressions d’una narrativa altament lírica.

No hi ha comentaris

English Book Club – ‘Rebecca’ by Daphne DuMaurier

61D4Sv0kK9L._SX317_BO1,204,203,200_Rebecca is a gothic novel by english author Daphne du Maurier. Some commentators have noted parallels with Charlotte Brontë’s Jane Eyre.

Du Maurier commented publicly in her lifetime that the book was based on her own memories of Menabilly and Cornwall, as well as her relationship with her father.

The novel tells the story of a young woman who, while working as the companion to a rich American woman on holiday in Monte Carlo, becomes acquainted with a wealthy Englishman, George Fortescue Maximilian “Maxim” de Winter, a 42-year-old widower.

After a fortnight of courtship, she agrees to marry him and, after the wedding and honeymoon, accompanies him to his mansion in Cornwall, the beautiful West Country estate Manderley.

While du Maurier categorised Rebecca as a study in jealousy… she admitted its origins in her own life to few. Her husband had been engaged before – to glamorous, dark-haired Jan Ricardo.

Du Maurier and her husband, like Rebecca and Maximilian de Winter, were not faithful to one another. Subsequent to the novel’s publication, Jan Ricardo, tragically, died during the Second World War. She threw herself under a train.

daphne-du-maurier-kgbH--620x349@abcDame Daphne du Maurier, Lady Browning (13 May 1907 – 19 April 1989) was an English author and playwright. She was born in London, the middle of three daughters of prominent actor-manager Sir Gerald du Maurier and actress Muriel Beaumont.

Du Maurier was often categorised as a “romantic novelist”, a term that she deplored, given her novels rarely have a happy ending, and often have sinister overtones and shadows of the paranormal.

In this light, she has more in common with the “sensation novels” of Wilkie Collins and others, which she admired.

Du Maurier’s short stories are darker: The Birds, Don’t Look Now, The Apple Tree, and The Blue Lenses are finely crafted tales of terror that shocked and surprised her audience in equal measure.

In later life, she wrote non-fiction, including several biographies such as Gerald, her father’s biography.

Rebecca has been adapted several times. The best known of these is the Academy Award winning 1940 Alfred Hitchcock film version Rebecca. The film, which starred Sir Laurence Olivier as Max, Joan Fontaine as the heroine, and Dame Judith Anderson as Mrs Danvers, was based on the novel.

The English Book Club will meet again to coment this book on saturday January 19th.

No hi ha comentaris

Descodificacions. Obra nuclear

portadaComencem l’any 2019 amb un llibre de poesia, Descodificacions. Obra nuclear, una tria dels millors llibres de Màrius Sampere feta pel mateix autor mesos abans de morir, el 26 de maig de 2018.

El poeta més audaç, singular i amb més projecció entre les noves generacions, Màrius Sampere, hauria fet 90 anys el desembre de 2018. Amb la finalitat de contribuir a l’homenatge del poeta més inclassificable del país, el llibre ofereix als lectors una selecció representativa a cura del mateix Sampere, que la va batejar com a “obra nuclear completa”. L’edició compta amb un pròleg de Carles Duarte, curador del llibre juntament amb Mireia Vidal-Conte.

Màrius Sampere i Passarell (Barcelona, 1928-2018) va començar a publicar poesia amb L’home i el límit, que va guanyar el premi Carles Riba l’any 1963. Durant les dècades dels setanta i els vuitanta va guanyar diversos guardons, però és sobretot a partir dels anys noranta que ha rebut el reconeixement del públic i de les institucions a la seva trajectòria, amb premis com el de la Institució de les Lletres Catalanes pel poemari Demiúrgia (1996), el Màrius SampereSerra d’Or de la crítica per Subllum (2000), el premi de literatura catalana Ciutat de Barcelona per Les imminències (2002), o el Laureà Mela per Jerarquies (2003). Edicions Proa ha publicat una antologia de la seva obra titulada Si no fos en secret (1999), a cura de D. Sam Abrams i Jaume Subirana. Entre els seus títols més recents hi ha Ens trobarem a fora (2006), Altres presències (2008) i La ciutat submergida: Obra poètica inèdita (1970- 2008) i L’estació dels espiadimonis (2010). Li ha estat atorgada la Creu de Sant Jordi.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Màrius Sampere, i aquí podeu accedir a l’índex de totes les obres de poesia que hi trobareu, classificades per temes.

 

amb el suport de la generalitat

No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior