Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per juny, 2018

Carles Capdevila

1463584876_444138_1463587165_noticia_normal

Tal i com va escriure Ignasi Aragay, “si algú encara dubta del valor de llegir el Carles Capdevila és que no l’ha llegit prou”.

Aquest mes de juny fa un any que ens va deixar en Carles Capdevila, periodista i guionista català, director del diari Ara. Va presentar i dirigir el programa Eduqueu les criatures a Catalunya Ràdio i el programa Qui els va parir a TV3. Va ser subdirector del programa Malalts de tele i dirigí la secció Alguna pregunta més, dins d’El matí de Catalunya Ràdio.

entendre-el-mon-7294 c8rhhp2xsaas1ti-0739 9788494468001-3964 978841686311

Conegut entre d’altres per la seva particular visió de com educar els fills amb els cinc sentits bàsics: sentit comú, sentit del ridícul, sentit del deure, sentit moral i sentit de l’humor, ens ha deixat sense cap mena de dubte un llegat periodístic personal marcat per una especial sensibilitat educativa i social, on l’agilitat i l’humor són les seves divises.

El seu monòleg del 2015 Educar con humor, recollit en un vídeo del col·lectiu Gestionando Hijos, va tenir prop de dos milions de visualitzacions.

El vídeo es va convertir en un fenomen viral que el va embarcar en una gira per tot Espanya, on va omplir teatres amb les seves reflexions humorístiques sobre la paternitat i els fills. La seva penetrant i divertida capacitat d’observació es traduïa en l’aptitud per convertir situacions quotidianes en una creació literària de suggestiva qualitat.

Per mantenir viu el seu llegat, el Diari ARA i la Fundació Bancària La Caixa han creat les beques Carles Capdevila per premiar projectes compromesos amb l’educació i la cura de les persones.

Així, la primera beca Carles Capdevila se l’ha endut l ‘Escola La Maquinista, del barri del Bon Pastor, al districte de Sant Andreu de Barcelona, pel seu projecte +Educació, que és un passaport que uneix la vida escolar amb la cultura del barri.

A les biblioteques de la ciutat podreu trobar els seus textos.

No hi ha comentaris

The program (El ídolo) i Bicicletas VS coches

 

the-program-cartelA la secció de novetats d’aquesta quinzena de la biblioteca us proposem una pel·lícula biogràfica sobre un astre (caigut) del ciclisme, Lance Armstrong. Es tracta de The program (El ídolo), un film britànic dirigit per Stephen Frears, amb guió de John Hodge i protagonitzada per Ben Foster en una de les seves millors interpretacions.

Lance Armstrong (Plano, Texas, EUA 1971) és un ciclista estatunidenc retirat. Era el corredor que més vegades havia guanyat el Tour de França, aconseguint el triomf en set edicions consecutives, entre l’any 1999 i el 2005, fins que fou desposseït de totes les seves victòries per decisió de l’Agència Antidopatge dels Estats Units, posteriorment confirmada per la Unió Ciclista Internacional (UCI).

A la pel·lícula un periodista esportiu irlandès està convençut que les victòries del ciclista Lance Armstrong al Tour de França es deuen al dopping. Amb aquesta convicció, comença a investigar i a cercar proves que trauran a la llum la veritat sobre Armstrong. Stephen Frears s’acosta a la figura del ciclisme des de la distància i el coneixement del seu frau, el del dopatge sistemàtic que va practicar durant anys en la seva carrera esportiva, intentant descriure-des de dins. El resultat és una història d’ascens i caiguda tan deshumanitzada com el retrat del propi personatge, aquest fals heroi consumit pels deliris de grandesa que va acabar creient-se les seves pròpies mentides.

Avui també us volem proposar un documental que contraposa l’ús del cartel-bici-vs-cochecotxe i de la bicicleta. Bicicletas VS coches ens presenta un món immers en una gran crisi global que tard o d’hora caldrà afrontar: el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos fòssils i la contaminació urbana i la dels oceans. La bicicleta s’erigeix com una poderosa eina per al canvi, però la indústria automobilística inverteix milions de dòlars cada any per afavorir els seus negocis. Bicicletes vs. Cotxes ens presenta diversos activistes i pensadors que lluiten per aconseguir ciutats més sostenibles. Es neguen a deixar d’anar amb bicicleta, tot i l’augment del nom de morts en accidents de trànsit.

El seu director, Fredrik Gertten, és un reconegut i premiat director suec. Encara que és periodista de professió, cal destacar els seus últims treballs que ha fet com a documentalista, Big Boys Gone Bananas! (2012) i Bananas! (2009), que han tingut un llarg recorregut internacional en festivals de més de 80 països, entre els quals destaquen Sundance, Berlinale i Hot Docs.

Aquesta pel·lícula forma part del projecte El Documental del Mes, que és la prolongació del Festival Internacional de Cinema Documental DocsBarcelona al llarg de l’any i el territori amb l’objectiu d’acostar el gènere documental al màxim nombre d’espectadors possible i incrementar la presència del documental a les pantalles cinematogràfiques. El trobareu cada mes programat al Teatre Principal. A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu alguns dels documentals més interessants programats fins ara.

No hi ha comentaris

Marguerite Duras

5801469.jpg-c_215_290_x-f_jpg-q_x-xxyxxAquest cap de setmana s’estrena la pel·lícula ‘Marguerite Duras. Paris 1944’ d’Emmanuel Finkiel.

“He trobat aquest diari en dos quaderns dels armaris. No guardo cap record d’haver-ho escrit. Sé que ho he fet, que sóc jo qui ho ha escrit, reconec la meva lletra i el detall de què explico, però no em veig escrivint en aquest diari. Quan ho vaig escriure, en quin any, a quines hores del dia, en quina casa? No sé gens”.

Així comença El dolor, la novel·la autobiogràfica que Marguerite Dures va publicar el 1985 després de recopilar una sèrie de diaris en els quals va plasmar la seva experiència durant l’ocupació nazi de França.

A la França ocupada pels nazis de 1944, la jove i brillant escriptora participa activament en la Resistència juntament amb el seu marit, Robert Antelme. Quan en Robert és deportat per la Gestapo, Marguerite s’embarca en una lluita desesperada per aconseguir que torni.

Entaula una inquietant relació amb el col·laboracionista Rabier i corre grans riscos per salvar a Robert, en un joc del ratolí i el gat amb impredictibles trobades per tot París.

Rabier vol realment ajudar-la? O està tractant d’obtenir informació sobre els grups clandestins anti nazis?

Finalment la guerra acaba i les víctimes tornen dels camps, un període insuportable per a ella, una llarga i silenciosa agonia després del caos de l’alliberament de París.

Però ella continua esperant, encadenada al turment de l’absència, fins i tot més enllà de l’esperança.

Kushner-Marguerite-DurasMarguerite Duras va néixer a Saigon (actual Ho Chi Ming) al 1914 i va passar la seva infància i adolescència amb la seva mare a la Indoxina francesa, experiència que la va marcar profundament i va inspirar moltes de les seves obres. L’any 1932 tornà a França. Va estudiar Dret, Matemàtiques i Ciències polítiques.

Es va donar a conèixer amb la publicació d’una novel·la d’inspiració autobiogràfica titulada Un dique contra el pacífico (1950).

Les seves obres posteriors posaren en relleu, en relats curts, l’angoixa i el desig dels personatges per intentar escapar de la solitud.

Amb L’amant (1984) va obtenir el Premi Goncourt, novel·la que va aconseguir un gran èxit mundial, amb un tiratge de més de tres milions i que va ser traduïda a quaranta idiomes. Jean Jacques Annaud va fer la seva adaptació al cinema el 1992.

La seva aportació literària consta d’una quarantena de novel·les i una dotzena de peces teatrals. La seva trajectòria dramàtica va ser reconeguda l’any 1983 per l’Acadèmia Francesa amb el Gran premi del teatre. Duras va escriure el guió de la pel·lícula Hiroshima mon amour (1958), dirigida per Alain Resnais. També va dirigir diverses pel·lícules, entre elles India Song i Les Enfants.

La mateixa vida de l’escriptora és una novel·la sobre la qual ella ha escrit incessantment. La destrucció, l’amor, l’alienació social, són paraules clau de la seva vida, que es detecten en tota la seva obra. Una història tempestuosa, de solitud i escriptura, de paraules i de silencis, de desitjos fulgurants també. Un personatge ineludible a la vida de Marguerite Duras: la seva mare.

El desamor maternal va marcar tota la seva vida i va fer d’ella un personatge controvertit en què es barrejaven les exigències del cor i els capritxos del cos; impetuosa i obstinada, va tenir tants detractors com seguidors de les seves obres.

Duras va morir el 1996 i està enterrada al cementiri de Montparnasse, a París. Trobareu moltes de les seves obres a les Biblioteques de Vilanova.

Us deixem amb el tràiler de la pel·lícula.

No hi ha comentaris

Morir no es lo que más duele

Tot ve d’una imatge traumàtica. Ja fa més d’una dècada, una periodista viatjava al costat del seu marit en un tren pel litoral català quan de sobte va veure entre els arbres la silueta d’un home penjat. “Vaig veure gent que corria cap a ell i que cridava, però el tren va arrencar i mai vaig saber què havia passat”.

portadaInés Plana va néixer a Barbastre (Osca). És llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona i des del principi va desenvolupar la seva carrera professional a Madrid. Ha treballat en diversos mitjans de premsa escrita i, en el terreny editorial, ha creat i coordinat diferents col·leccions de títols relacionats amb la divulgació de la història i l’art. Actualment és directora del diari-magazín Viure Bé, a la Comunitat de Madrid. Morir no es lo que más duele és la seva primera novel·la: va treballar en ella durant cinc anys.

L’escriptora assegura que l’escena viscuda al tren la va deixar impactada. Tant, que l’inici d’aquesta novel·la comença amb la troballa d’un penjat, aquesta vegada en un bosc de Madrid, amb els ulls arrencats de soca-rel. En un de les seves butxaques es troba un paper amb el nom i la direcció d’una dona: Sara Azcárraga, que viu a pocs quilòmetres de l’escenari del crim. Fràgil, solitària, bevedora de vodka en solitari, Sara defuig qualsevol contacte amb les persones i treballa des de casa. El tinent de la Guàrdia Civil Julián Tresser es fa càrrec del cas, assistit pel jove caporal Coira, que s’enfronta per primera vegada a una investigació criminal, una investigació difícil, gairebé sense pistes, amb massa enigmes. A mesura que el tinent Tresser avanç en les seves indagacions, descobrirà uns fets que donaran un tràgic tomb a la seva existència i el conduiran a un viatge als inferns que marcarà la seva vida per sempre.

La investigació sembla condemnada al fracàs. El mort, Tomás García Huete, era un gris professor de literatura de vida regular i metòdica; res en ell o en les seves activitats explica el seu assassinat. Només un correu electrònic, signat per un enigmàtic grup pedagògic, i una vella fotografia de Tomàs amb uns amics en un campament d’estiu, el 1973, obren una escletxa en aquell -en aparença- crim perfecte. A poc a poc, les indagacions destapen misteris i mentides que es remunten a dècades enrere, on una instrucció barroera i la por a la repercussió social van tapar llavors un crim que fan que ara Tresser s’enfronti amb un fosc episodi del seu passat familiar.ines-plana

 

Recolzant-se en uns personatges plens de matisos, Inés Plana ha construït una trama sorprenent i realista, que avança implacable cap a una inesperada resolució. Aquesta novel·la, èxit de vendes a l’estat, és l’aposta de la seva editorial per a una escriptora novell, tot i que diuen que aconseguir que una editorial gran publiqui un manuscrit rebut de mà d’un primerenc és més improbable que trobar una agulla en un paller… Sembla que l’autora ja està preparant la segona part.

 

 

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu prop de 2500 títols de novel·la policíaca.

No hi ha comentaris

Selecció de novetats – juny

SelNovetats

Aquesta és la selecció de novetats, corresponent al mes de juny i inclou, com sempre, documents dels diferents fons de la Biblioteca: adults i infantil, música, cinema i còmics.

portades 1

Entre les novetats per adults trobareu el llibre Amor y horror nazi, de Mónica G. Álvarez. Els camps de concentració foren el lloc escollit pels nazis per tancar els seus presoners. Foren l’infern terrenal del nazisme i aquells que hi entraven estaven condemnats a morir-hi. Sols alguns van aconseguir sobreviure-hi. L’autora ens conta set històries d’amor que van tenir lloc en aquest espai tan poc agradable.

Pel que fa a la literatura us recomanem la novel·la La casa de la frontera, de Rafael Vallbona. La Casa de la Frontera és un establiment situat al barri de la duana de Puigcerdà, al bell mig de la ratlla amb França. El 1892 dos cerdans la van comprar per instal·lar-hi un hostal. El dia de la jubilació, la Carme repassa la vida de la seva família i recorda sense nostàlgies la història d’aquesta casa fronterera.

A la secció infantil us presentem el llibre Contes per explicar en 1 minut, de Victoria Bermejo. Ideal per a pares i mares estressats, infants trapelles, adolescents eterns, executius necessitats d’esbarjo, pescadors d’històries, oradors compulsius, llegidors de metro, mestres i cangurs, alienígenes terrestres… Recuperem el plaer d’explicar contes que reflecteixen el món actual amb astúcia, humor i integritat.

portades 2

De les novetats de còmics us destaquem La nena que volia dibuixar, de Roser Capdevila. Retrat esplèndid de la vida quotidiana durant el primer franquisme: des de les rutines de cada membre de la família, l’educació de les noies, passant per la grisor de l’escola, la religió tan present arreu, fins als moments de llibertat que suposaven els jocs, els dies assenyalats o les excursions amb els amics.

Pel que fa a la música us proposem escoltar el disc As you were, de Liam Gallagher. Debut en solitari del ex-líder d’Oasis. L’àlbum no deixa espai per a la sorpresa i (afortunadament) es manifesta com un sentit àlbum de rock/pop clàssic, sense parany ni cartró i en el qual el músic esprem influències bàsiques de la seva educació musical per completar una dotzena de temes.

Per últim, a la secció de cinema us presentem la pel·lícula Yo no soy Madame Bovary, Feng Xiaogang. Li Xuelian munta un fals divorci per obtenir un segon apartament, però el seu marit es torna a casar inesperadament. Després de recórrer al jutjat sense èxit, Li emprèn un absurd periple de deu anys.

Aquí us podeu descarregar el full amb les novetats del mes

No hi ha comentaris

Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de la postguerra

“Al llibre demostrem que la complicitat amb els nazis no només es burocràtica i diplomàtica, sinó que també s’hi va abocar part de la societat civil. Hi havia la voluntat de netejar el passat roig per entrar en el joc d’una nova escenografia política”. Com descrivia la premsa de l’època, “Hay que expiar los pecados de la Barcelona roja”.

portadaTot i la neutralitat oficial del govern franquista, la Segona Guerra Mundial va tenir un impacte directe i visible sobre el país. Durant prop de cinc anys, Catalunya va rebre nombroses delegacions italianes i alemanyes. L’entusiasme per la nova Europa que proposava l’Alemanya nazi i les promeses de futur que plantejava el règim feixista italià eren els arguments escrits i gràfics que es difonien per tot el país. Nazis a Barcelona recull, d’una manera impactant i abassegadora, aquesta presència dels amics alemanys i italians a les ciutats catalanes, fossin Barcelona, Terrassa, Sabadell o Tarragona. Desfilades, visites de delegacions de les joventuts feixistes i nazis, actes acadèmics a la Universitat de Barcelona, exposicions, etc., són el testimoni que l’Espanya franquista rebia amb els braços oberts aquests amics i aliats.

Després de més de quatre anys rastrejant els arxius, els dos historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova han trobat prop d’un miler d’imatges, i en mostren unes 300 a Nazis a Barcelona: l’esplendor feixista de la postguerra, la novetat que us presentem avui. El llibre és una crònica gràfica de la presència del feixisme a Barcelona durant els anys de postguerra. Fotos i textos que segueixen les petjades de la iconografia nazi en espais públics, en l’activitat social, política i cultural, i en els mitjans de comunicació i publicacions.

fotos

La recerca en arxius i col·leccions gràfiques arreu del territori, la consulta sistemàtica dels fons hemerogràfics de l’època, les cerques bibliogràfiques ha permès bastir una crònica gràfica dura i sense concessions d’un passat mal amagat i mig ocult, que val la pena de fer sortir a la llum pública. Nazis a Barcelona és una coedició de L’Avenç amb l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Carles Pi Sunyer.Mireia_Capdevila

 Mireia Capdevila i Candell és llicenciada en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID-UAB). Coordinadora de l’Arxiu Històric de la Fundació Carles Pi i Sunyer, centre des del qual ha portat a terme diferents projectes de recerca.

Francesc_Vilanova

 Francesc Vilanova i Vila-Abadal és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer), i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica, CEFID-UAB).

 

 

Amb el suport del Departament de Culturalogo departament cultura

 

 

 

 

No hi ha comentaris

Submissió

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel juny està preparant la lectura de la novel·la Submissió, de Michel Houellebecq.

L’obra: Suabmissió
portadaEn aquesta línea de provocació i denuncia inclement, el 2015 publica Submissió: la fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania. Una faula que va ser interpretada per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta. Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Submissió va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig.
La novel·la planteja amb cruesa dos temes: la submissió, de què Rediger, esdevingut el nou responsable de la Sorbona convertida en universitat islàmica, fa la glossa: “La idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta”. Aquesta és, segons Rediger, la força de l’islam, “que accepta el món tal com és”. I aquesta és la base de l’èxit de la implantació de Mohammed Ben Abbes a la societat francesa.
Michel Houellebecq no fa més que plantejar l’eterna qüestió de la servitud voluntària, de la facilitat amb què la ciutadania accepta renunciar a llibertats a canvi de seguretat, en tots els sentits, començant per la pautada organització dels dies i les hores. El segon tema és la denúncia de l’estat de coses que ha fet possible l’ascens de Ben Abbes. “¿Hem d’estar orgullosos d’un sistema que cada cop s’assembla més al repartiment de poder entre dos gangs rivals?” Alguns consideren que aquesta crítica de Houellebecq a la democràcia bipartidista afavoreix el discurs del Front Nacional; altres l’assenyalen com l’home més clarivident i honest del panorama literari francès.
Com ja hem dit, Submissió va arribar a les llibreries franceses el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo i Houellebecq, acusat d’islamofòbia, va afirmar: «No prenc partit, no defenso cap règim. He accelerat la història, però no puc dir que sigui una provocació, perquè no dic coses que consideri falses només per posar nerviosos els altres.» Més enllà de la polèmica, Submissió és una novel·la de «política ficció», una faula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista.
«Divertida, impertinent i desesperada, Submissió amaga una lliçó inaudita. Menys escandalosa del que s’ha dit i més subtil del que sembla» (Sébastien Lapaque, Le Figaro).
«No és només un escriptor de sàtires, sinó un escriptor de sàtires “sincer”, francament entristit pels disbarats de la història i per la bogeria humana, i això és més inusual» (Adam Gopnik, The New Yorker).

L’autor: Michel Houellebecq
Michel Houellebecq, el nom real del qual es Michel Thomas, va néixer a Saint-Pierre (França) el 26 de febrer de 1956. És un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema reconegut tant per la qualitat literària com la provocació de les seves obres.Michel-houellebecq
Les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. D’altra banda, se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Els seus pares es van desentendre d’ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s’hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna. Posteriorment el van internar a l’escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.
El 1975 es va matricular a l’Institut National Agronomique Paris-Grignon, on obtingué el diploma d’enginyer agrònom el 1978 amb una especialització en ecologia. A l’institut va fundar l’efímera revista literària Karamazov per a la qual escriu alguns poemes i participa en el rodatge d’una pel·lícula titulada Cristal de souffrance. El 1980 es va casar amb la germana d’un amic. Després es va matricular a l’École Nationale Supérieure Louis Lumière, en la secció de cinematografia, i obtingué el diploma el 1981. El mateix any naixia el seu fill Étienne. Més endavant es va divorciar, cosa que li provocà una depressió profunda que el va portar a fer una estada en un centre psiquiàtric.
El 1991 publicà la biografia de Lovecraft, Contre le monde, contre la vie i començà a treballar en l’Asemblea Nacional Francesa com a tècnic informàtic. Aquest mateix any aparegué Rester vivant i seguidament un primer recull de poemes, La poursuite du bonheur, que passen desapercebuts. Els seus temes anticipen el que serà tractat en les seves novel·les següents: la solitud existencial, la denúncia del liberalisme, l’amor i la intimitat dels individus.
La seva primera novel·la va ser Extension du domaine de la lutte. Sense promoció ni publicitat, es va difondre per mitjà del boca-orella. Va ser adaptada al cinema francès per Philippe Harel el 1999, i a la televisió danesa per Jens Albinus el 2002.
El 1998 es va tornar a casar amb Marie-Pierre Gauthier, a la qual havia conegut el 1992.
La següent novel·la, Les partícules elementals, que apareix el 1998 a França i és traduïda i publicada en català el 1999, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica a causa de l’expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Houllebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l’instant un clàssic del nihilisme. Va merèixer el Premi IMPAC 2002. Les Particules élémentaires es va adaptar al cinema amb la pel·lícula alemanya Elementarteilchen, dirigida per Oskar Roehler.
La següent novel·la, Plateforme, de 2001, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual, que conté crítiques explícites de l’Islam i la fe musulmana, li va merèixer l’acusació de racista i va augmentar la seva notorietat. La novel·la, La Possibilité d’une île, del 2005, va tenir a França una massiva campanya publicitària i nombroses polèmiques, en particular per la seva aproximació al tema de la clonació humana.
El 2010 va rebre el premi Goncourt per la novel·la La Carte et le territoire i el “J’ai lu”, el 2012. I la seva obra no s’aturà fins al moment, en el camp de la narrativa, la poesia i l’assaig.
Houellebecq dóna gran importància també a la seva obra d’assagista. Ha escrit articles per Les Inrockuptibles, Perpendiculaire, L’Atelier du Roman, Immédiatement, i altres publicacions internacionals. Les seves obres i opinions són molt crítiques amb el pensament políticament correcte i amb les conseqüències del maig del 68. Tot això el va posar en el punt de mira de diversos mitjans de comunicació, que el van acusar de misogin, decadent i reaccionari, però contràriament al que pretenien, només van fer augmentar la seva popularitat i les vendes dels seus llibres.
Aclamat pels seus incondicionals com el millor escriptor francès viu, i injuriat pels seus detractors (des de puritans religiosos fins a notables progressistes) com a pornògraf, misogin i racista, res d’això evita que cada nou llibre seu sigui àmpliament comentat en revistes literàries, es vengui per milions i es tradueixi a nombroses llengües.

No hi ha comentaris

Flavita Banana, premi Gat Perich 2018

Captura

El jurat de la 20a edició del Premi Internacional d’Humor Gat Perich ha distingit la humorista gràfica Flavita Banana, pseudònim de l’asturiana, resident a Barcelona, Flàvia Álvarez-Pedrosa, amb el guardó.

El Premi Internacional d’Humor Gat Perich és un guardó que s’atorga en memòria de Jaume Perich des de 1996 per reconèixer la important tasca social dels professionals de l’humor.

Creat un any després de la mort del Perich per iniciativa del dibuixant Fer i la família de Jaume Perich, des de l’any 2006 començà a atorgar-se a professionals de l’humor d’altres disciplines que no fos l’humor gràfic.

Enguany també han distingit Judit Martín (L’Hospitalet de Llobregat, 1976), coneguda per la seva participació en el programa Polònia de TV3 i per interpretar La Vane en el programa Versió RAC1 de Toni Clapés, i la revista El Jueves per celebrar els 40 anys.

La Flavita Banana realitza unes senzilles però potents vinyetes en blanc i negre que ens demostren la realitat de les relacions humanes, vincles emocionals replets de contradiccions i sentiments oposats a força de molt humor i ironia, que ens inciten a la reflexió.

flaviadentro-635x480

Una visió femenina del nostre món i, en particular, el de les dones que ens acosta a les, sovint, realitats tragicòmiques de les relacions amoroses, ruptures i diverses situacions quotidianes.

Podeu trobar les seves vinyetes setmanalment a la revista S Moda, i mensualment a Orgullo y Satisfacción i Revista Mongòlia.

Exposición_Flavita_Banana_Archivos_Estelares_176434253150686

Flavita Banana ha publicat tres llibres: Curvy, editat per Lumen i publicat en 2016 i on participava com il·lustradora, Las cosas del querer, el seu primer llibre com autora (Lumen, 2017) i Archivos Estelares (Astiberri, 2018), un llibre recopilatori amb les seves millors vinyetes. Trobareu els seus llibres a la #comicteca de la Biblioteca Armand Cardona: Flavita Banana

cosas archivosestelares

També trobareu les seves vinyetes a Instagram i Facebook.

Us deixem amb la participació de la Flavia a l’Astiberri Show 2017 amb Broja Crespo i Dario Adanti.

No hi ha comentaris

« Pàgina Anterior