Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: Llibresfera

Selecció de novetats – juny

SelNovetats

Aquests són alguns del documents de la selecció de novetats del mes de juny que destaquem, corresponents als diferents fons de la Biblioteca, tant d’adults com infantils.

portades 1

Entre les novetats per adults trobareu el llibre 100 secrets dels oceans, d’Esther Garcés i Daniel Closa. Les 100 curiositats que trobem en aquest llibre ens ajuden a descobrir, entendre i valorar els oceans. Uns oceans que, no ho oblidem, constitueixen la major part del nostre planeta, i també la més desconeguda, i dels quals la nostra vida depèn molt més estretament del que pot semblar.

Pel que fa a la literatura us recomanem la novel·la Edoll: intel·ligència artificial, de Jordi Folck. L’Àlex rep una joguina electrònica anomenada EDOLL, capaç d’accedir, per wifi, a totes les bases de dades, i d’emmagatzemar grans quantitats d’informació. Quan l’Àlex s’enfronti a aquest giny, la resposta de l’EDOLL no es farà esperar mostrant el seu vertader rostre en un combat, a tot o res, de l’enginy humà contra la intel·ligència artificial.

A la secció infantil us presentem el conte La veritat sobre els dinosaures, de Guido Van Genechten. Aquest llibre parla de dinosaures. Un recorregut informatiu pel meravellós món dels dinosaures: velociraptors, iguanodonts, diplodocus, tiranosaures, estegosaures, triceraptops… l’asteriode, el terratrèmol, l’erupció volcànica, el final….i una gallina. Una gallina? Què hi fa una gallina a la coberta?

portades 2

A la secció de música us hem seleccionat l’enregistrament Geometría del rayo, de Manolo García. Gravat entre Nova York i Girona, el disc reuneix 16 cançons amb la signatura de Manolo García –inclosa una doble versió d’Oceà blau–. És un àlbum dedicat a tots aquells que no poden viure sense art en qualsevol de les seves manifestacions, i que no en tenen prou amb la cultura de l’entreteniment fàcil del nostre temps.

A la secció de cinema us proposem la pel·lícula La forma del agua, de Guillermo del Toro. La solitària Elisa és una dona de la neteja que treballa en un laboratori dins d’unes instal·lacions d’alta seguretat del govern. Atrapada en una vida plena de silenci i aïllament, la seva vida canvia per complet en descobrir un ésser enigmàtic: un home-peix únic, que viu tancat i és víctima de diversos experiments.

I a la secció de còmics us assenyalem l’àlbum Vinòmics: relats gràfics amb gust de bon vi. Vinòmics són un conjunt de còmics que s’inspiren en el món del vi. Peces curtes de diferents gèneres narratius i estils gràfics: vivència autobiogràfica, humor quo-tidià, paròdia cinematogràfica, gènere negre, drama d’època, relat eròtic, assaig gràfic i fins a ciència-ficció. Un sorprenent i deliciós maridatge de còmic i vi.

Aquí teniu tota la selecció de novetats del mes de juny de 2019.

No hi ha comentaris

Pelea como una chica

portadaAvui us presentem un llibre, Pelea como una chica, on la presentadora d’El intermedio, Sandra Sabatés, relata la història d’una trentena de dones pioneres en els seus camps, amb immens talent i creativitat il·limitada, que van barallar per fer-se lloc en una societat que no les reconeixia com a iguals.

Polítiques, escriptores, mestres, poetes, advocades, inventores, artistes … Sandra Sabatés s’endinsa en el nostre passat per rescatar les vides de dones il·lustres i valentes que van desafiar prejudicis, van superar barreres i van obrir camins.

Un llibre amb il·lustracions d’Ana Juan que ens ofereix l’oportunitat de rellegir el passat a la recerca de dones que han estat poc reconegudes o directament oblidades de la història espanyola: un tema que sens dubte interessarà a molts lectors sensibilitzats amb el feminisme.

Aquestes són algunes dones de les que parla el llibre: Emilia Pardo Bazán, Rosalía de Castro, MaríaSandra_Sabatés de Maeztu, Maria de la O Lejárraga, Les sinsombrero, Clara Campoamor, Victoria Kent, Dolores Ibárruri, la Pasionaria, María Moliner, Zenobia Camprubí, Margarita Salas i Lidia Falcón.

Sandra Sabatés (Granollers, Barcelona, 1979) és llicenciada en Comunicació Audiovisual. La seva carrera professional ha estat lligada a la televisió des dels seus inicis, primer com a presentadora d’informatius locals en cadenes com TV de l’Hospitalet i TVE de Catalunya i, a partir del 2007, a La Sexta, donant així el salt a la televisió de àmbit nacional. Des de 2012 presenta amb gran èxit el programa informatiu humorístic El intermedio, a La Sexta.
Ha estat guardonada amb el premi CIM TV Festival de Vitòria (que concedeix l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals) i amb el Premi Meninas 2018 (atorgat per la Delegació AnaJuande Govern) per la seva secció «Mujer tenias que ser», en ambdós casos. A més, ha rebut també el Premi Ondas 2018 a la Millor Presentadora de Televisió.

Ana Juan (València) és il·lustradora i escriptora. Llicenciada en Belles Arts, va començar la seva trajectòria professional a mitjans dels vuitanta a les revistes La Luna de Madrid i Madriz. El 1995 va aparèixer la seva primera portada a The New Yorker, a la qual seguirien moltes més. En 2001 va publicar els seus llibres Amants (1000editions) i Snowhite (Edicions de Ponent), però des de 2002 s’ha dedicat sobretot a la il·lustració per a llibres infantils. Entre molts altres reconeixements, el 2010, el Ministeri de Cultura li va concedir el Premio Nacional de Ilustración. A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu aquestes obres d’Ana Juan.

No hi ha comentaris

El meu cor despullat: escrits íntims i correspondència

portadaCap el 1860, Edgar Allan Poe llança un vertiginós desafiament “a algun ambiciós”: “Escriure i publicar un petit llibre. Amb un títol senzill, uns quants mots ben clars, El meu cor despullat”. El llibre (i l’autor) haurà de mantenir “la promesa del seu títol”. Obrir el cor en canal; deixar-hi la pell i l’ànima. “Sense obstacles”. “Cap home seria capaç d’escriure’l”, preveu Poe.

“Avui vull dir-ho tot. Estic sol, sense amics, sense amant, sense gos i sense gat, no tinc amb qui queixar-me. Només em queda el retrat del meu pare, que continua mut”, escriu Charles Baudelaire el 1861 a la seva mare en una carta brutal on li escup tots els seus fantasmes i aprensions.

Als quaranta anys, el 1861, Baudelaire va començar a escriure uns quaderns íntims que veurien la llum de manera pòstuma, després de superar la censura. Baudelaire hi escriu sobre l‘amor, la dona, els plaers, Déu, la ciutat, la falsa moral burgesa, el dandisme, etc. Moltes de les seves frases han quedat com a sentències fundacionals de la modernitat urbana.

El poeta Pere Rovira els ha traduït al català i hi ha afegit una tria de la millor correspondència (amb cartes memorables a la seva mare i a artistes del seu temps, com Wagner o Victor Hugo). pere roviraL’edició s’il·lustra amb dibuixos del mateix escriptor. És el llibre que us presentem avui, El Meu cor despullat: escrits íntims i correspondència.

Charles Pierre Baudelaire (1821-1867) és un dels poetes, crítics i traductors francesos més influents del segle XIX. La seva obra més representativa és Les flors del mal, on s’aplega pràcticament la totalitat de la seva poesia. Tot i així, en les seves tasques com a crític, on va defensar amb vehemència l’ideari estètic romàntic, també va tenir gran repercussió: en pintura va glossar les excel·lències d’Eugène Delacroix; en literatura va estudiar fins el moll a Edgar Allan Poe; en música, a Wagner. De tota manera, de Baudelaire queda, més enllà de l’obra, una actitud: el seu enfrontament constant contra la moral burgesa, la figura del dandi de passeig pel París dels bulevards o pels racons més foscos del Barri Llatí. A ell es deu la concepció del poeta modern refusat per la societat, l’artista maleït entregat al vici i a la recerca d’una satisfacció que no arriba mai.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Charles Baudelaire.

amb el suport de la generalitat

 

No hi ha comentaris

Indestructibles

Avui us presentem un llibre, Indestructibles, que explica les experiències de diversos nens i nenes fills del continent més pobre del món vistes i analitzades pel gran expert català en Àfrica Xavier Aldekoa.

portadaÀfrica és el continent del futur. En el continent africà, la regió on neixen més infants de tot el planeta, milers de criatures es veuen exposades cada any a situacions traumàtiques. La guerra, l’extremisme, l’abús, la pobresa o els efectes del canvi climàtic són alguns dels problemes que afecten milions de nens africans. Aquest llibre explica la història de desenes d’africans d’una vintena de països que han patit dificultats i fins i tot situacions traumàtiques però que, gràcies al seu esforç i perseverança, aconsegueixen tirar endavant. En poques paraules: posar nom i cognoms als protagonistes però també parlar del seu passat i del seu futur per subratllar-ne la dignitat. Les seves experiències personals serveixen també de vehicle per entrar a la història, la política i la cultura del continent i saber una mica més de les causes i les conseqüències de les diverses realitats africanes.

Indestructibles no és un llibre de guanyadors, encara que els seus protagonistes a vegades triomfin. Tampoc de perdedors, encara que algunes d’aquestes històries africanes tinguin finals amargs. Aquest és un llibre sobre éssers humans que ho intenten. Homes i dones que pateixen, riuen, opinen, evolucionen, es rebel·len i lluiten. Protagonistes actius de les seves vides que es regiren davant un destí que els vol sotmesos, encadenats, víctimes. Per als que la ràbia és una forma estranya d’esperança. També és un llibre de persones que viuen més enllà de les lluites nobles i els grans drames. De gent normal. Indestructibles és un llibre sobre éssers humans que no es rendeixen.

Aquestes pàgines són també l’esperança d’haver dubtatXavier Aldekoa i escoltat prou. És un llibre sobre una Àfrica complexa. Sobre un territori, o part d’ell, que canvia i es transforma. Ple de persones que sobreviuen com poden. I que, quan les coses es torcen, intenten sortir endavant. Com nosaltres.

Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981) té una predilecció especial per l’Àfrica i la seva gent. En els últims anys ha cobert com a periodista múltiples conflictes i temes socials a Somàlia, República Democràtica del Congo, Angola, Mali, República Centreafricana, el Sudan i una trentena més de països africans. És corresponsal de La Vanguardia a l’Àfrica, membre de la productora social i independent Muzungu i col·laborador de diferents mitjans, a més de cofundador de la Revista 5W. El seu treball ha estat reconegut amb el X premi de periodisme solidari Joan Gomis, el VI Premi Lletres Enredades, el I Premi Revbela i el premi Bona Premsa a la millor sèrie de reportatges. L’any 2016 va ser finalista del premi Cirilo Rodríguez al millor corresponsal d’un mitjà espanyol a l’estranger.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú també trobareu les seves obres Oceà Àfrica (2014) i Fills del Nil (2016).

No hi ha comentaris

La peixera

portadaEl conflicte laboral d’uns treballadors quan l’empresa els anuncia una dràstica reducció personal. Rebel·lió, ressentiments, impotència… i, finalment, salvi’s qui pugui. Cinc personatges atrapats en un soterrani irrespirable. Aquest és el resum del resum de la novetat del Racó de Teatre que us presentem avui: La Peixera, de Toni Cabré.

A cinc informàtics l’empresa els anuncia una dràstica reducció de personal. Què cal fer davant d’un conflicte tan habitual al món d’avui? Ells no ho dubten: oposar-s’hi col·lectivament, tots a l’una, com s’ha fet sempre en els conflictes laborals.
Però no trigaran en adonar-se que la seva és una actitud del món d’ahir. Els dubtes i els ressentiments acumulats entre ells sorgeixen aviat, i els acaben abocant al pitjor dels errors: lluitar tots contra tots, a la desesperada.

Estrenada professionalment al Versus Teatre de Barcelona amb bona acollida de públic i crítica, La peixera és una revisió del text Efecte 2000 amb el que va guanyar el premi Ciutat d’Alcoi de Teatre. Una obra sobre la complexitat de les relacions entre la tecnologia i els errors en el món laboral, és una peça de gran força dramàtica on l’autor, Toni Cabré, hi retrata un dels temes constants de la toni-cabreseva dilatada producció teatral: la perversitat a què pot arribar l’individu en la nostra societat.

Toni Cabré i Masjuan (Mataró, 1957) és dramaturg, enginyer, guionista i gestor cultural. Entre les seves obres teatrals premiades, publicades i estrenades destaquen: Estrips, sobre la violència de gènere; Històries d’amor, sobre les maquinacions empresarials; Viatge a Califòrnia, sobre la corrupció; Navegants, sobre les relacions per Internet; Teoria de catàstrofes, sobre la fragilitat humana; Iglú, sobre les prejubilacions; Demà coneixeràs en Klein, sobre el mobbing; Lletra petita, sobre la identitat, i Les verges virtuals, sobre l’integrisme. També ha escrit guions de sèries de televisió com Poble Nou, Secrets de família, Nissaga de poder, Laberint d’ombres, La Riera i Olor de Colònia.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú també trobareu l’obra de Toni Cabré La Metamorfosi; seguit de Oi?, amb pròleg d’Àlex Broch.

 

No hi ha comentaris

Felicitat, de Katherine Mansfield

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de juny està preparant la lectura de la novel·la Felicitat, de de Katherine Mansfield, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: Felicitat
portadaS’ha dit que, tal com va ocórrer amb Keats, la malaltia de Mansfield és una de les causes de la seva particular visió del món, dominada per una sensibilitat finíssima que la inclina a lliurar-se amb totes les seves forces a l’instant present, que l’autora analitza amb seguretat i precisió extremes. Això fa que la seva obra narrativa tingui una forta personalitat i una bellesa inqüestionable.
La majoria dels relats de Katherine Mansfield giren al voltant de petits incidents familiars – sobta que res de les tumultuoses vivències de l’autora tinguin cabuda en la seva narrativa –, seguint la idea txekhoviana que las grans històries es construeixen sobre la base d’anècdotes insignificants. La lectura dels contes de Mansfield confirma l’enorme dificultat de ser senzill en literatura sense resultar banal i que aquesta qualitat només està a l’abast d’uns pocs.
Entre els relats d’aquest recull, hem de remarcar-ne dos: Preludio (1917), el conte que es diu va fer girar la mateixa Virgínia Woolf cap a la narració basada en el fluix de consciència, per tant un text bàsic en la història de la literatura moderna. Es tracta del primer que protagonitzen els Burnell, en el moment de traslladar-se a una nova residència. Com a molts d’altres d’aquesta autora, gairebé no passa res, però es diuen moltes coses sobre els protagonistes i la seva fragil felicitat. El conte s’estructura en un conjunt d’escenes impressionistes successives en les quals cada personatge descriu per separat els seus estats d’ànim i parla de les seves petites o grans frustracions que mai no s’exposen a la llum.
L’altre conte molt significatiu és el que dóna nom al recull, Felicitat, un dels contes preferit, de Julio Cortázar, que relata l’anècdota d’una petita festa a casa dels Young, amb uns quants convidats. La protagonista sent, no sap ben bé per què, “massa felicitat”, i té la sensació que alguna cosa està a punt de passar. La grandesa d’aquest conte rau en la forma de mostrar l’essència fràgil de la felicitat, mitjançant una successió d’episodis banals.
En tots els relats sembla que Mansfield segueix fidelment el consell del seu mestre Txejov sobre l’art de l’escriptura: mostrar abans que escriure.
La literatura de Mansfield requereix d’una segona lectura per apreciar la quantitat d’al·lusions i matisos que posseeix i constatar la manera en què cada frase es va sumant a l’arquitectura final del relat.
Remarcable, segons la meva opinió, l’extraordinària sensibilitat i fragilitat de Mansfield, de qui reprodueixo un significatiu i desesperat fragment del seu Diari: Estic endurint el meu cor. Estic caminant al voltant del meu cor i construint defenses. Penso no deixar ni una obertura, ni tan sols perquè hi creixi una planteta de violetes. Dona’m un cor dur, Senyor, endureix el meu cor.

L’autor: Katherine Mansfield
Aquesta autora de culte va tenir una vida molt curta, i inversament proporcional quant a la seva intensitat, i ens va deixar algunes de les millors pàgines de la literatura anglesa del segle XX. Nascuda com a Kathleen Beuchamp l’octubre de 1888, a Nova Zelanda, era filla d’una família de classe alta d’origen colonial. Criada pràcticament per la seva àvia perquè la mare no li perdonava no haver estat un noi, el 1893 es va traslladar amb la seva família a una zona rural, on va viure els millors anys de la seva infantesa i on finalment va néixer el seu germà Leslie.Katherine Mansfield
De molt joveneta, va aconseguir el permís dels seus pares d’anar a estudiar a Londres al Queen’s College d’Oxford. Allà col·laborà amb la revista de l’institut i re-bé classes de violoncel. Va conèixer la que seria la seva amiga i nòvia intermitent, Ida Baker, que també escrivia. En acabar els seus estudis els pares la van obligar a tornar a Wellington, però no s’hi adaptà i el 1908 tornà a Londres, amb una modesta assignació del pare que li permetia viure en el llindar de la pobresa.
En acabar el estudis de violoncel·lista, no rebé l’autorització paterna per a dedicar-s’hi professionalment. Es convertí en una bohèmia i inicià una vida sentimental agitada i bastant caòtica, entre la qual s’escolà la seva activitat, ja exclusivament, literària: va tenir una relació amb Garnet Trowell, es quedà embarassada i hi trencà; va conèixer un professor de cant, George Bowden, 11 anys més gran que ella, s’hi casà i l’abandonà la nit de noces; la seva mare se l’endugué a un balneari de Baviera, per amagar el seu embaràs i fer-li abandonar el lesbianisme; avortà de manera natural i tornà a Londres, on publicà 12 històries a New Age, que posteriorment serien publicades en un llibre titulat En una pensió alemanya (1911) en què ja es mostra la personalitat complexa de l’autora i un estil molt original on s’adverteix una marcada influència de Txékhov; entrà en contacte amb la revista Rythym i amb el seu editor John Middleton Murry amb qui inicià una relació i s’hi casà, finalment, el 1918; la relació, compartida amb Ida Baker, va ser turmentosa i intermitent: de vegades estava amb ell, de vegades amb ella i d’altres, tots tres junts; va contraure una gonorrea que li causaria una artritis ja crònica; el 1915 morí al front de guerra el seu germà Leslie, amb qui estava molt unida.
Aquesta mort la deixà molt afectada, entrà en una etapa més productiva i el 1917, malalta de tuberculosi, començà a viatjar per tota Europa en busca d’una curació. Publicà Preludio (1918), relat que la posà en contacte amb Virgínia Woolf i que es diu que va influir en la escriptura d’aquesta segona autora. Van seguir altres col·leccions de contes: Felicitat (1921), Garden-Party (1922), La casa de muñecas (1922) i Un niu de tòrtores (1923), que van atraure fortament l’atenció de la crítica i la van consolidar com un dels majors talents literaris de l’època.
Instal·lada a França, la seva malaltia progressà i morí a Fontainebleau, el gener de 1923, als 34 anys. El seu marit, amb qui havia passat l’última època, agafà tot el que havia escrit i s’ho endugué a Londres on publicà uns recopilatoris que titulà El cant del cigne (1923) i Alguna cosa infantil (1924). Posteriorment publicà Diari (1927) i Cartes (1928), a partir de materials solts de la seva dona. El 1999 es van publicar en castellà els seus Cuentos completos.

No hi ha comentaris

Eduard Punset

Els mitjans anuncien, mecànicament, la mort d’Eduard Punset. I no, no està demostrat que hagi estat així. Qui hagi llegit algun dels seus molts llibres, vist algun dels capítols del seu llarg i aclamat programa, ‘Redes’, o escoltat alguna de les seves xerrades, podrà arribar fàcilment a aquesta conclusió, que la mort física no és més que un pas més en la direcció de la vida. Punset era així i així ho transmetia.

El seu carisma i projecció mediàtica va fer que el gran públic el confongués amb un científic, però Punset tenia formació jurídica i econòmica. Era llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid i tenia un màster en ciències econòmiques per la Universitat de Londres. Va ser director econòmic de l’edició per a l’Amèrica Llatina del setmanari ‘The Economist’ i economista del Fons Monetari Internacional als Estats Units i a Haití. Conseller de Josep Tarradellas, ministre d’Adolfo Suarez, diputat al congrés o eurodiputat, a finals dels anys seixanta va tenir el primer contacte amb els mitjans de comunicació, concretament va treballar per la BBC i The Economist.

eduard-punset

 

A partir del 1996 va dirigir el programa Redes, un espai on feia divulgació sobre sociologia, medicina, psicologia, biologia o astronomia i ben aviat assoleix un èxit inqüestionable. El seu peculiar pentinat, la manera d’expressar-se i la selecció de personalitats científiques convidades al programa, moltes de les quals de primer nivell mundial, el van fer enormement popular. Més enllà de la seva personalitat, certament característica, va ser la seva habilitat per conduir un espai de divulgació al qual convidava científics internacionals i destacava els estatals que havien assolit fites transcendents el que li va fer guanyar-se el respecte de la comunitat científica. Punset combinava el programa amb altres col·laboracions, l’escriptura i la docència.

 

Va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 2011 per una trajectòria marcada per la seva dedicació a acostar al gran públic els últims descobriments sobre ciència. Amb una vintena de llibres publicats sobre anàlisi econòmica, reflexió social i divulgació científica, era doctor ‘honoris causa’ per la Universitat de les Illes Balears.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres d’Eduard Punset.

No hi ha comentaris

Selecció de novetats – maig

SelNovetats

Aquests són alguns del documents de la selecció de novetats del mes de maig que destaquem, corresponents als diferents fons de la Biblioteca, tant d’adults i com infantils.

portades 1

Entre les novetats per adults trobareu el llibre Tarragona: patrimoni mundial, de Ricardo Mar. L’any 2000 la UNESCO va reconèixer l’antiga Tarraco com a Patrimoni Mundial. En aquesta obra es donen a conèixer una mica millor com són i com eren els grans monuments de la Tarragona romana a través d’una anàlisi científica, rigorós, actualitzat i al mateix temps comprensible per a tots.

Pel que fa a la literatura us recomanem la novel·la Els Àngels em miren, de Marc Pastør. Dues noies joves són localitzades mortes en el que sembla un assassinat ritual. Els Mossos d’Esquadra, exhaustos enmig d’una situació política convulsa, engegaran una complicada investigació. Els pocs sospitosos que identifiquen són també víctimes d’unes ànsies de revenja que semblen no tenir aturador.

A la secció infantil us presentem el conte El Tresor perdut, de Jaume Copons. L’Agus ha d’anar a passar uns dies a casa de l’avi i proposa a la Lídia que l’acompanyi, que s’hi divertiran molt. Però quan hi arriben tot està fet un desastre i veuen l’avi trist i desanimat: resulta que li volen enderrocar la casa i l’avi sospita que estan buscant un tresor…, el tresor perdut del besavi!.

portades 2

A la secció de música us hem seleccionat el llibre Hip Hop Family Tree, de Ed Piskor. La història del hip hop, molt documentada i en un format mai vist. Per fi en castellà un dels grans referents mundials en novel·la gràfica de no ficció sobre música i cultura pop. El 1r volum de la saga de culte consagrada a l’epopeia del Hip hop, descriu el naixement al Bronx, a finals dels 70 d’un moviment convertit en global.

A la secció de cinema us proposem la primera temporada de la sèrie The Good Doctor. Shaun Murphy és un jove cirurgià resident que pateix autisme i síndrome de Savant, conegut també com la “síndrome del savi”, una malaltia que li causa problemes a l’hora de relacionar-se amb els altres, però que al mateix temps li ha permès desenvolupar unes habilitats mentals prodigioses, com és el cas de la seva extraordinària memòria.

I a la secció de còmics us assenyalem El gourmet solitario, de Jiro Taniguchi. Un home solitari, amb una feina que li permet moure’s molt, recorre els carrers de Tòquio i altres localitats japoneses visitant els clients. Cada dia és una ocasió per a redescobrir un barri o conèixer-ne un de nou. Però per a aquest home, el moment del menjar constitueix una autèntica aventura, gairebé un ritual.
Aquí teniu tota la selecció de novetat del mes de maig de 2019.

No hi ha comentaris

Stalker: pícnic extraterrestre

Dilluns va tenir lloc una trobada especial del club de Ciència Ficció, per primera vegada en aquest club llegíem un còmic. Un format diferent però de gran tradició dins d’aquest tipus de literatura. I a més a més, amb la presència del seu autor. ¡Univers! d’Albert Monteys.
És un lliurament amb 5 històries plenes d’idees genials sobre viatges en el temps, robots i alienígenes. P1050554
Cada número ens presenta un nou concepte amb una història aparentment unitària en la qual els aspectes de ciència ficció es barregen amb altres tan quotidians com innovadors quan s’amalgamen: combinarem els viatges en el temps i els caps odiosos, les eleccions municipals i una espècie de telebotiga intel·ligent, els viatges espacials i els pencaires barroers, les cultures alienígenes i el gran germà, de nou els viatges en el temps i les relacions de parella …
Albert Monteys ens va ensenyar com va discorrent el seu procés creatiu des dels esbossos en quadern fins a la realització de les pàgines dibuixades sobre paper amb tinta blava, tota una experiència el poder albirar la creació d’aquesta obra.

Per a la propera trobada del club de lectura els participants treballaran la novel·la Stalker: pícnic extraterrestre, d’Arkadi i Boris Strugatski:

L’obra: Stalker: pícnic extraterrestre
portadaEs va editar originalment el 1972 a l’antiga Unió Soviètica. Des de la seva publicació, s’ha traduït a desenes d’idiomes i ha guanyat múltiples premis a nivell internacional.
Han passat diversos anys des de l’arribada de vida extraterrestre a la Terra. No van tenir cap contacte amb la humanitat, simplement van marxar poc temps després, deixant rere seu indrets plens d’escombraries fruit de la seva estada. Aquests llocs són anomenats Zones i hi ha certs individus, els Stalkers, que es dediquen a entrar-hi, arriscant cada vegada la vida, per treure’n estranys instruments, les escombraries dels alienígenes, que la humanitat no és capaç d’entendre i vendre-les al millor postor.
Un d’aquests individus és el nostre protagonista, Redrick Schuhart, al voltant del qual gira un món dividit entre els que volen aprofitar-se del costat positiu d’aquests residus (el mercat negre) i els que volen eliminar els perills que suposen (l’Institut de Cultures Extraterrestres); encara que tots coincideixen en utilitzar aquesta lluita en favor del seu propi interès. I per damunt de tot hi ha la coneguda Bola Daurada: un objecte mític, en la recerca de la qual han mort no pocs lladregots, i que tindria com anhelada característica utòpica la concessió de qualsevol desig a qui la posseeixi.
A aquest objectiu els stalker consagren la seva seguretat personal i la seva felicitat i de les pròpies famílies, exposant-se a la mort o a la malformació dels seus descendents, a la presó o la invalidesa. Res sembla importar per tal d’acumular més diners amb l’estraperlo i, per descomptat, aprofitar l’oportunitat d’arribar a complir qualsevol somni.
Els Strugatski construeixen una novel·la sobre la felicitat truncada, la humanitat imperfecta, aquella present inevitablement a tot arreu, formada per persones que, lliurades a la ideologia d’una muntanya de diners fàcil (residus, capitalisme) o d’un somni absolut (Bola Daurada, comunisme), lliuren també la seva vida del dia a dia a un objectiu il·lusori (riquesa màxima o felicitat absoluta) tan llunyà com va.
Stalker és una novel·la que trenca amb els clixés preconcebuts del lector casual de ciència ficció. No hi ha espai, no hi ha naus espacials, no hi ha extraterrestres. Stalker és una novel·la que reflexiona i critica de forma molt dura una societat en decadència.

Els autors: Arkadi i Boris Strugatski
Els germans Arkadi (28 d’agost de 1925 – 12 d’octubre de 1991) i Borís (14 d’abril de 1933 – 19 de novembre de 2012) Strugatski són dos autors de ciència ficció russos que van escriure junts les seves novel·les.autors
L’Arkadi va néixer el 1925 a Batumi, Geòrgia. Sent nen la família es va traslladar a Leningrad (actual Sant Petersburg), on va néixer el seu germà Borís el 1931. Durant la Segona Guerra Mundial, després d’escapar del setge de Leningrad juntament amb el seu pare, Natan Strugatski (crític d’art de ascendència jueva mort el 1942 a Vologda), l’Arkadi es va allistar a l’exèrcit soviètic el 1943 i es va traslladar a Moscou, on va obtenir el títol de traductor d’anglès i japonès a l’Institut Militar d’Idiomes. En Borís es va quedar a Leningrad amb la seva mare, Aleksandra Litvíntxeva, mestra i amb una salut feble.
En acabar la guerra, en Borís va estudiar astronomia a la Universitat de Leningrad. Després de llicenciar-se en 1956 va trobar una feina com a matemàtic computacional a l’observatori de Pulkov. Mentrestant l’Arkadi, encara a l’exèrcit, va treballar com a mestre i intèrpret a Kansk. El 1955 va ser desmobilitzat amb el rang de tinent primer, es va casar amb Elena Oshanina, i va tornar a Moscou, on va començar a col·laborar en revistes i editorials soviètiques. Va ser llavors quan va començar la seva carrera literària, habitualment a quatre mans amb el seu germà Borís. Va morir a Moscou el 1991.
Els germans Strugatski, com se’ls esmenta habitualment, es van convertir en els més coneguts escriptors de ciència ficció de l’antiga Unió Soviètica, amb una gran quantitat d’aficionats a les seves obres.
Les seves primeres influències literàries estaven marcades pel treball d’Iván Iefrémov, encara que se’ls ha associat també amb H. G. Wells, Arthur Conan Doyle i Jules Verne.
Les seves obres mostren una clara evolució de la ciència ficció més didàctica a un estil molt més humanista i de sàtira social. És sorprenent (i possiblement el que més va cridar l’atenció als seus fans incondicionals russos) l’habilitat per tractar sobre temes com la decisió individual humana i les coses sense sentit del poder absolut; són grans temes subjacents en tota la seva literatura.

No hi ha comentaris

A mí no me callan. Monólogos, compromiso y vida terrenal

portadaEnguany es compleixen deu anys de la mort del còmic galaico-català Pepe Rubianes, un actor compromès i honest que ha marcat la història recent del teatre i la cultura a Barcelona. També va ser una de les primeres víctimes dels mitjans i els polítics d’ultradreta anticatalans, que el van perseguir molt abans que es parlés del Procés.

La seva germana i hereva dels drets, Carmen Rubianes, i l’Editorial Alrevés han col·laborat en un llibre recopilatori que, amb el títol A mí no me callan, recupera alguns dels grans textos de l’autor. El llibre, amb pròleg d’Andreu Buenafuente està estructurat en tres parts dedicades a recuperar la seva biografia, els seus escrits combatius i de compromís i els seus monòlegs, alguns d’inèdits.

A mí no me callan arrenca en una mena de falsa entrevista que fa un repàs per alguns dels capítols més sonats de la biografia de Rubianes. Alguns d’ells, ja els citava Joan Lluís Bozzo al seu Pepe i jo (2017). De fet, Rubianes relata la seva etapa amb Dagoll Dagom i també les col·laboracions esporàdiques amb Albert Boadella, Rafael Álvarez El Brujo, Adolfo Marsillach o Fernando Fernán-Gómez. També explica com va ser a Cuba, recitant poetes en un cabaret de tercera, va anar derivant el seu art de provocar i, més endavant,El Masnou. Espectacl fer riure obertament escrivint els seus primers textos que esdevindrien material del seu primer xou, Pay-Pay. L’hiperbòlic i exagerat Rubianes de l’escenari traspassa també en aquestes línies, en què costa delimitar què és realitat i què, veritat ficcionada.

 

Pepe Rubianes. Polèmic, atrevit i sense pèls a la llengua. Un mestre de les imitacions i els monòlegs. Un autèntic provocador que va aconseguir el seu primer èxit als 25 amb Pay-Pay i que, a partir de llavors, va convertir els escenaris i les rialles a casa seva. Capaç de disseccionar els petits detalls de la vida per llançar-los al seu públic, va romandre en escena fins als 61, edat en què va aturar el seu espectacle La sonrisa etíope al Capítol de Barcelona i la gira de seixanta actuacions que tenia programada. Però la intensitat del seu geni no es limitava només a l’humor, encara que sigui la faceta més coneguda de la seva vida. També l’educació que va rebre, al costat de les seves inquietuds interiors, el van convertir en un secret amant de la poesia i de l’escriptura, exercici a què es obligava tots els dies.

 

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat també trobareu les seves obres Después de despedirme: inedito i Me’n vaig, i  encara l’enregistrament de l’espectacle Rubianes, solamente.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »