Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: Llibresfera

Cop d’estat

Forçar canvis de governs forma part de la política exterior dels Estats Units des de fa més de cent anys. Començant amb l’enderrocament de la monarquia hawaiana el 1893 i arribant fins als nostres dies, els Estats Units no han dubtat en enderrocar els governants que s’han interposat en el camí dels seus objectius polítics i econòmics. L’assaig polític que us presentem avui com a novetat, Cop d’estat. Un segle de governs enderrocats pels Estats Units del corresponsal Stephen Kinzer, recull un segle de pràctiques colpistes arreu del món per part del govern nord-americà.

Si ens preguntem per quin motiu una nació poderosa n’ataca una de més dèbil, en aquest assaig Kinzer ens explica que, generalment, per intentar imposar la seva ideologia, augmentar el seu poder o aconseguir el control d’algun recurs natural molt valuós. Des de fa més de cent anys, diverses combinacions d’aquests tres factors han impulsat els Estats Units a estendre la seva influència arreu del món.

Stephen Kinzer narra les històries de polítics, comandaments militars, espies i executius empresarials que conformen la complexa xarxa de la qual s’han servit els EUA per tombar una llarga llista de governs des de 1893. Cop d’estat és una viatge per la política exterior nord-americana que ens transporta a 14 països incloent-hi Hawaii, Cuba, l’Iran, el Vietnam del Sud, Xile i l’Iraq.

La història no es repeteix, però li complauen els models i les simetries. Si es consideren en conjunt, les històries de les operacions nord-americanes de «canvi de règim» revelen moltes coses sobre per què els Estats Units enderroquen governs estrangers i les conseqüències que això comporta. I també ensenyen lliçons per al futur.

Stephen Kinzer va néixer el 1951 als Estats Units. És escriptor, periodista i professor universitari. La seva activitat com a periodista a l’estranger l’ha portat a treballar en més de cinquanta països arreu del món. Ha estat corresponsal en cap del New York Times a Turquia, Alemanya i Nicaragua. També havia estat corresponsal a l’Amèrica Llatina per al Boston Globe. Ha publicat una desena de llibres que documenten les pràctiques imperialistes dels EUA. De tots ells, a la Xarxa de Biblioteques municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu Todos los hombres del sha: un golpe de Estado norteamericano y las raíces del terror en Oriente Próximo.

No hi ha comentaris

ESCAPADAS: des del velocípede fins els èxits de Chris Froome

En l’oceà de propostes literàries relacionades amb el ciclisme que en aquests darrers temps s’han editat, són moltes i variades les aproximacions que s’han realitzat a la seva història: des de les principals curses, als tipus de bicicletes, passant pels maillots més rellevants… En el llibre que us presentem avui, Escapadas (editat en la seva versió en castellà per Libros de Ruta) el seu autor, Euan Ferguson, realitza aquesta aproximació a partir d’un repàs històric dels principals protagonistes relacionats amb la bicicleta i el ciclisme de carretera.

Des de Kirkpatrick Macmillan, i el que es podria denominar com a primer velocípede, fins arribar a Marianne Vos, campiona als Jocs Olímpics de Londres 2012, recorre la ‘seva’ història del ciclisme a partir de l’aproximació a 50 de les figures més notables que ha produït aquest esport. I dic ‘seva’ per què no deixa de ser una selecció subjectiva la que fa l’autor, tot i que prou representativa per posar en escena els principals esdeveniments i fites d’aquest esport més que centenari.

Tal i com diu el seu autor a la introducció “la forma més pura de muntar-les [les bicicletes] és sobre una carretera. Des de la porta de casa de cadascú de vostès les carreteres s’expandeixen en totes direccions. Travessen camps i boscos, corren al costat de rius i oceans. Tenen trams plans i trams de muntanya; i corbes, també. No tanquen quan plou i segueixen en el mateix lloc quan llueix el sol […] van ser els ciclistes els qui van lluitar per comptar amb millors superfícies que travessessin els seus camps. Avui dia, tant aquells que les usen per a anar i venir al treball, com els cicloturistes o els professionals, tots, reben el nom de ciclistes.”, argument suficient per inspirar la seva obra.   

Des de mitjans del segle XIX, amb algun personatge tan inspirador com l’escriptor Mark Twain, apassionat de la bicicleta i a la que va aconseguir “sobreviure”, va passant per personatges singulars com l’estatunidenca Frances Willard que va lluitar per l’alliberament femení a partir de la reivindicació de la bicicleta.

Euan Ferguson és un escriptor nascut a Londres. Va escriure durant sis any sobre els bars i pubs de la ciutat per la publicació Time Out London, recorrent la ciutat a la cerca de les millors cocteleries, cerveseries, gastropubs i altres llocs de moda. Avui dia, a més continuar escrivint sobre begudes i tot el que té a veure amb elles en publicacions com The Guardian, edita llibres sobre temes variats que van des del Xeres fins al ciclisme. Al #RacoCiclista recollim gran part del que es publica sobre ciclisme i la bicicleta i el podeu trobar a la biblioteca Armand Cardona.

No hi ha comentaris

La Rambla de les Floristes

Aquest dissabte 29 de febrer podrem gaudir d’una producció del Teatre Nacional de Catalunya al Principal, a les nou del vespre. Es tracte de l’obra de Josep Maria de Sagarra La Rambla de les Floristes, tot un clàssic del teatre català. Desprès de la funció hi haurà una trobada amb les actrius i els actors, dins el programa del Teatre Principal “Escola de l’Espectador”.

A l’obra de Sagarra ressonen les commocions polítiques de dos moments estructurals en la nostra història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II. I avui, vuitanta anys després que Josep Maria de Sagarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Rambla continua vertebrant les confluències de la nostra realitat.

En aquest gran sainet en vers, La Rambla és pura vida popular i l’Antònia, la protagonista de la peça, encarna l’essència d’una Rambla que és més de les floristes que no pas de les flors. L’Antònia és una dona viscuda en amors i desenganys, sense pèls a la llengua, que destil·la una ironia amb un punt d’amargor i no deixa que els somnis maquillin la dura realitat.

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) és un dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista, traductor i, per damunt de tot, poeta.

La utilització d’una llengua viva i rica, l’ús de recursos retòrics d’una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l’espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.

Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d’aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937). El 1938 s’estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s’incorpora a la vida literària clandestina i, amb l’ajut d’alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més de cent obres de Josep Maria de Sagarra, o que en parlen.

No hi ha comentaris

142 Revista Cultural

Una de les novetats a la secció de diaris i revistes d’aquest any és 142 Revista Cultural. De periodicitat trimestral, es tracta d’una publicació impresa essencialment literària. A cadascun dels seus números, amb una acurada edició de 84 pàgines, moltes a color, trobem poesia, relats, ressenyes de llibres, propostes de lectura, articles, entrevistes a persones relacionades amb l’àmbit literari, del cinema i d’altres expressions artístiques com ara fotografia i pintura.

La llengua de la revista és el castellà, tot i que “l’editorial” de cadascun dels exemplars es troba en castellà, català, euskera i gallec, i els poemes es publiquen en la llengua original.  Té una distribució a nivell estatal i a alguns països llatinoamericans.

142 Revista Cultural va néixer l’1 de març del 2019, i la seva seu editorial es troba a Sitges. Els seus directors i editors son els sabadellencs Ferran i Paco González Fuentes. Ferran, nascut el 1958, és llicenciat en Història i apassionat de la literatura i les humanitats, propietari d’una llibreria i veí de Sitges. Paco, el seu germà, viu a El Puerto de Santa Maria, a Cadis. Al seu Sabadell natal els germans van conviure durant vint anys a la mateixa habitació d’una casa que tenia el número 142. Allà va néixer la seva passió per la literatura.

La seva és una revista de cultura dirigida a un espectre ampli de lectors, no una revista per a especialistes. Això no impedeix que els seus continguts poden resultar d’interès tant per a un públic ampli com per a persones amb un major nivell cultural. Els temes abordats, amb un llenguatge clar i pedagògic, resulten comprensibles per a moltes persones.

Dels continguts de la revista la literatura és la part més important, un 70-80 per cent. La resta està dedicat a altres expressions culturals com cinema, pintura, fotografia, art en general. També trobarem entrevistes a persones que no tenen relació amb el món de la cultura però que tenen històries d’interès. Són històries molt lligades a la lluita per la vida, a la realitat quotidiana, a la fragilitat com a éssers humans, a les esperances i desesperances. Hi tenen cabuda escriptors consagrats i també novells. Relats, poemes, ressenyes literàries, propostes de lectura. També trobarem la veu dels que no solen tenir tant protagonisme però participen de manera essencial de la tasca creativa. A títol d’exemple, en l’àmbit de cinema, no només directors o actors i actrius, també altres persones que ho fan possible: muntatge, so, fotografia… I a l’àmbit literari, els traductors, editors …

Així doncs, 142 Revista Cultural serà a la vostra disposició trimestralment a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Del polze, la terra

Aquest dissabte 15 de febrer a dos quarts d’una l’Oriol Ràfols Grifell presentarà el seu llibre de viatges Del polze, la terra acompanyat de Joan Caballé, propietari del quiosc i llibreria La Gàrgola.

Al 2010 l’Oriol Ràfols va decidir deixar-ho tot i anar-se’n fent autoestop fins a la Xina. El llibre és la història d’aquest viatge que arranca a Itàlia, travessa els Balcans, Ucraïna i el Caucas, i s’endinsa a l’Àsia Central fins arribar a Urumqi, la capital del Xinjiang.

Possiblement, travessar mig món fent autoestop és una aventura massa gran com per no sentir-se impulsat a compartir-la. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar, d’adaptar-se a l’abandó de les comoditats més bàsiques. Dormir al ras, aguantar alcohòlics i animals salvatges, trobar una persona diferent en cada cotxe, cadascuna amb una història per explicar. Seguir el polze és obrir-se al món. Quan mira al cel, el polze s’exalta, es mostra àvid de passions i melodrames, es tenyeix de llibertat i de tragèdia. Quan mira enlaire, el polze convida a seguir explorant, a seguir viatjant, a seguir fulgurant sobre la terra.

Aquesta és la història d’un viatge, d’un viatge fet amb el polze per descobrir la terra. La superfície i el que s’hi amaga darrere. El polze és una porta que t’endinsa i t’abandona a una carretera sobirana, el polze és un imant que atrau els conductors més estrafolaris i et deixa com un drap brut endins les aventures més abstractes. Polze per l’Europa, polze per l’estepa, polze pel Caucas i serralades asiàtiques. Trobar tantes persones singulars com pots trobar en set mesos d’autoestop és una cosa que et canvia per sempre. És difícil no voler-les retratar en un llibre. Cadascuna amb les seves històries, cadascuna amb una extravagància particular. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar i de trobar-se còmode en l’abandó de les comoditats més bàsiques. El polze és incòmode, però també és sobirà. La llibertat no és confortable, però la llibertat s’ha de conquistar. Hi ha molts tipus de llibertat, però una, sens dubte, és la de decidir cada matí on vols anar. En això, el polze és imbatible, no es pot guanyar, no té prefixades rutes ni horaris, es pot abandonar, es pot reprendre, sempre, en qualsevol punt de l’atzar. I està ple de cares. Cares que miren i parlen i et conviden a dinar.

No hi ha comentaris

Presentació de llibre: Les pomes d’Eva

«El tenia amb exactitud a l’espai i el temps que volia, com volia, del tot nu i indefens, assegut a la butaca. Estava nerviós, a l’expectativa, excitat, obedient. Aquest era l’acord. Si en un moment donat el transgredia, el joc s’hauria acabat, marxaria i no la tornaria a veure més.»

Aquest és un petit fragment d’un dels relats que podeu trobar a aquest llibre que ha publicat la vilanovina Eva Pérez a l’editorial Neopatria. El llibre va acompanyat de les il·lustracions de l’artista Lluís Amaré.

El llibre el protagonitzen tres dones en edats compreses entre els quaranta i cinquanta anys, i sis històries que expliquen moments importants a les seves vides, moments de canvi i de presa de decisions on la sexualitat i les relacions juguen un paper important per a descobrir el seu camí.

Eva Pérez Benages és nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1971. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Cantant en formacions corals primer, de jazz després, lectora incansable des de molt petita; ha flirtejat d’amagat amb la literatura i s’atreveix finalment a mostrar alguns dels seus contes per adults en aquest primer llibre.

Aquest divendres 14 de febrer a les 18:30h, la Biblioteca Armand Cardona acull la presentació d’aquest llibre a càrrec del Ramon Soler, locutor de Canal Blau, de Lluís Amaré, l’il·lustrador, i d’Eva Pérez Benages, autora del llibre, amb la col·laboració musical de Jazz Som Tres o Quatre i amics.

Col·labora: Vins Aviñó

L’activitat no recomanada per a menors d’edat.

No hi ha comentaris

Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans

portadaEl proppassat divendres es va presentar al local dels Bordegassos de Vilanova el llibre escrit per Jordi Bertran Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, primer volum de la nova col·lecció de llibres de butxaca divÈrsia.cat. Biblioteca Bàsica dels Països Catalans, dirigida per Josep-Lluís Carod-Rovira. L’objectiu de la col·lecció és posar a disposició del públic lector el coneixement de la diversitat de la societat catalana mitjançant la història de manifestacions, realitats o moviments socials, culturals, econòmics, polítics i religiosos concrets. La novetat és que, per primera vegada, es treballa a partir dels Països Catalans com a unitat geogràfica i cultural.

La muixeranga valenciana és l’origen dels castells al Principat. Aquest llibre segueix els homes valencians que entre els segles XVII i XIX van exportar-la a diferents territoris. A Catalunya, els receptors d’aquella manifestació patrimonial la revolucionaren tècnicament a finals del segle XVIII i assoliren primer el castell de sis pisos i després construccions de fins a nou. La muixeranga mantingué la seva tècnica primitiva en algunes localitats del País Valencià. Des de 2010, els castells, ja amb deu pisos, són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, i des de 2011 ho és la muixeranga a Algemesí.

El llibre és el primer treball que situa a un mateix nivell ambdues manifestacions patrimonials. Amb anterioritat, la muixeranga apareixia com un antecedent o preliminar del fet casteller en el capítol introductori de les històries castelleres. En aquest volum es ressegueix l’evolució paral·lela d’ambdós fenòmens des del segle XVII fins a l’actualitat, i per tant s’iguala la transcendència d’ambdós territoris als quals pertanyen.

L’obra també segueix una altra manifestació molt important en el gran Penedès i el Camp de Tarragona, la moixiganga, que precisament perviu a Vilanova i la Geltrú. L’autor explica el paper que la moixiganga catalana va jugar en la seva configuració inicial com una nova eina de les autoritats per intentar frenar l’ascens trepidant del fenomen casteller, que en el segle XVIII no agradava als poders establerts i encara es denominava ball de valencians. Ambdues manifestacions –castells i moixiganga– van tenir una continuïtat compartida.

Jordi Bertran neix a Tarragona el 1966. Filòleg, gestorjordi bertan cultural i professor a la Universitat Rovira i Virgili. Ha treballat a l’Ajuntament de Tarragona entre 1985 i 2009 en espectacles, festes, cultura popular i associacionisme, on també va conduir la recuperació del Teatre Metropol (1995) i la creació de la Casa de la Festa (2008). Entre 2009 i 2014 ha estat gerent de la Fundació Fira Mediterrània de Manresa, de la qual havia estat director artístic entre 2001 i 2005. Entre 2008 i 2011 ha dirigit artísticament el Festival Internacional de Música Tradicional i Popular de Vilanova i la Geltrú, i entre 2007 i 2011 les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls 2011. També ha estat professor de l’Institut Municipal de Formació i Empresa de Reus, dels Postgraus de gestió de la cultura popular a la Universitat Ramon Llull, gestió cultural a la Universitat de Girona i a la Universitat Rovira i Virgili, així com del màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes de la URV. Ha col·laborat i col·labora en diversos diaris i revistes, així com a diferents televisions i ràdios.

Pel que fa al mon dels castells, cal destacar que és autor d’estudis muixeranguers i castellers, com El ball de valencians, o coautor de Tradicionari, 1926-2006.Els castellers de Tarragona, Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva, Enciclopèdia de l’Esport Català i Enciclopèdia Castellera. Casteller honorífic de la Colla de Sant Pere i Sant Pau i dels Castellers de Vilafranca. Director artístic de les Festes Decennals de la Candela 2021 i responsable d’actes castellers a Valls. Cap de plaça de la diada de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals  de la ciutat també trobareu els seus llibres El Ball de diables de Tarragona: teatre i festa a Catalunya, i Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes: el que cal saber per organitzar-les. I totes aquestes obres relacionades amb el mon casteller.

No hi ha comentaris

Joana/Per tenir casa cal guanyar la guerra

Durant el mes de febrer de Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca està preparant la lectura del poemari Joana i de l’autobiografia Per tenir casa cal guanyar la guerra, de Joan Margarit, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

Les obres: Joana/Per tenir casa cal guanyar la guerra

joanaEl primer d’aquests llibres, Joana, va ser escrit dos anys després de la mort d’aquesta filla, tan especial i estimada per l’autor, als 30 anys, víctima d’un càncer.

Ja només el Pròleg del llibre, escrit pel mateix autor: Del que sento envers el demà, el més semblant a una certesa és que la Joana i jo no ens tornarem a veure…, paga la pena, com a mostra de la depurada poetització d’uns sentiments profunds i autèntics, que no poden deixar de commoure.

La Joana era una noia amb unes serioses minusvalideses, que no li impedien establir una vincles d’amor i empatia amb els seus, tan profunds , com el buit que va deixar en desaparèixer: No hi ha res comparable a poder tenir cura d’una persona a la qual s’estima, però és difícil trobar algú com la Joana amb qui establir unes relacions d’una alegría i alhora una tendresa tan profundes que, al cap dels anys, ja no se sàpiga qui té cura de qui. El sentiment que ara em domina és la desemparança.

Joana, que segons l’autor, va escriure contravenint tots els consells dels que diuen que mai no s’ha d’escriure sobre la mort d’algú tan proper (Aquest llibre va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l’obligada distància entre els fets i el poema, confessa el mateix autor en la nota final), és un recull de trenta-set poemes que ressegueixen els vuit últims mesos de vida de la filla estimada, afectada del síndrome de Rubinstein-Taybe.

El procés de desaparició s’aborda des del dolor, la quotidianitat, el silenci i un rerefons de música. En algun poema és la mateixa Joana, la que pren la veu poètica per acomiadar-se i agrair l’amor dels seus pares.

Tot el recull dibuixa una estructura tancada que discorre entre la imminència de la mort, el dolor que sembla insuportable i els primers signes de l’oblit, que el poeta, fidel a l’evidència, no pot deixar de constatar en el poema que clou el recull: El temps ha anat deixant argila seca / damunt la cicatriu. I, fins i tot,/ quan un estima algú arriba l’oblit.

Llegir Joana és tota una experiència emocional i poètica que no pot deixar indiferent ningú. Tot al contrari, és inevitable trobar-hi , a més d’una bona i original poesia, que parteix del quotidià amb unes enormes solidesa i honradesa, l’expressió d’uns sentiments profunds, sincers i colpidors.

L’experiència, sens dubte trista, es converteix en alegria i consol.

Quant al segon llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra,per tenir casa ens trobem amb un relat biogràfic, també honest i interessant, que passa revista als primers anys de la vida de l’autor i a la nostra història propera i , tanmateix, allunyada.

A la coberta del llibre veiem el nen Margarit en un balcó de Girona; però el seguirem en els seu llarg periple per diverses ciutats i pobles: Sanaüja, Rubí, Figueres, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i  Santa Cruz de Tenerife, d’on anava i tornava en uns lents i solitaris vaixells de càrrega que han impregnat per sempre més els seus poemes.

Joan Margarit fa aquestes memòries d’infantesa quan ja ha fet els vuitanta anys. I no es dedica a espigolar agendes i àlbums familiars, no vol abandonar-se gaire a la nostàlgia, ni el preocupa gens quedar bé, sinó que es capbussa de ple en els records que li han quedat clavats i tracta d’entendre per què són allà i de quina manera tenen a veure amb la construcció de la seva vida i de la seva poesia.

Aquest arquitecte/poeta escriu per entendre la vida i no només la seva.  La intenció de Per tenir casa cal guanyar la guerra és descobrir el valor de la vida en una infantesa i adolescència que no sempre van ser amables i que tanmateix reivindica amb plena assumpció que van forjar la seva carrera i vida posteriors com a arquitecte i poeta.

L’autor: Joan Margarit

Aquest poeta una mica insòlit – arquitecte de professió i catedràtic jubilat de Càlcul d’Estructures de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona – va néixer a Sanaüja, la Segarra, l’any 1938.

Era fill de Joan Margarit Serradell, arquitecte, i de Trinitat Consarnau i Sabaté, mestra, de l’Ametlla de Mar. Ell va néixer a casa de l’àvia paterna, en plena Guerra Civil,  perquè els pares, que s’havien casat a Barcelona el juliol del 1936, s’hi havien anat a refugiar.

Un cop acabada la guerra, la família va iniciar un periple per diverses poblacions catalanes: Barcelona, Rubí, Figueres i Girona, per tornar a instal·lar-se a Barcelona, davant del Turó Parc. L’adolescent fa el batxillerat a l’Institut Ausiàs March, que aleshores estava al carrer Muntaner.

L’any 1954 la família es trasllada a Canàries i dos anys després, Margarit passa els cursos acadèmics a Barcelona al Col·legi Major Sant Jordi, i estudia arquitectura. El 1962 coneix Mariona Ribalta amb qui es casa l’any següent i amb qui tindrà tres filles: Mònica, Anna i Joana, i un fill, Carles.

Joan Margarit comença la seva carrera com a poeta a partir de 1963, amb les obres en castellà: Cantos para la coral de un hombre solo (1963), Doméstico nací (1965), Crónica (1975) i Predicción para un bárbaro (1979). A partir de 1980 inicia la seva obra poètica en català. Així, el 1981 obté el Premi de la Crítica amb l’obra Vell malentès, del mateix any, i el Premi Miquel de Palol per Cants d’Hekatònim de Tifundis (1982). Amb aquest poemari també obté, el 1982, el Premi Serra d’Or. El mateix any veu la llum l’obra Raquel / La fosca melangia de Robinson Crusoe; el 1983 apareix El passat i la joia i el 1985 L’ordre del temps. Poesia 1980-1984 i L’illa del tresor, obra que li val la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona d’aquell any, en què també obté, amb Mar d’hivern (1986), el Premi Carles Riba. L’any 1987 el poeta és guardonat, altre cop, amb el Premi Serra d’Or per La dona del navegant (1986).

joan margaritDesprés d’aquests anys de reconeixement pel que fa a l’obtenció de premis literaris, l’autor segueix publicant regularment amb obres importants com Edat roja (1991), Els motius del llop (1993), Estació de França (1999) o el recull Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2001). D’especial rellevància dins la seva trajectòria són els poemaris Joana (2002), escrit amb motiu de la mort de la seva filla, afectada d’una múltiple discapacitat i molt unida a ell, i Càlcul d’estructures (2005). L’any 2004 obté el Premi Cadaqués per l’obra completa i el 2008, amb Casa de Misericòrdia (2007), els premis de la Crítica, Cavall Verd-Josep M. Llompart de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, Rosalía de Castro del PEN Club, Premi Nacional de Cultura de literatura de la Generalitat de Catalunya i el Premi Nacional de Poesia del Ministeri de Cultura espanyol.

Casa de Misericòrdia, inspirada en una exposició sobre la postguerra espanyola, conté alguns dels temes recurrents en tota la poesia de l’autor. Així, el patiment humà, la guerra, l’arquitectura, el jazz, Barcelona, l’amor, la vellesa i la mort, hi apareixen de forma sintetitzada, intensa i punyent. L’any següent, el 2008, publica Misteriosament feliç i la seva obra s’allarga amb Noves cartes a un jove poeta (2009), No era lluny ni difícil (2010), Es perd el senyal (2012), Des d’on tornar a estimar (2015) i Un hivern fascinant (2017).

És remarcable una antologia, bilingüe, de gran part de la seva obra, publicada el 2006, amb un complet estudi introductori de la vida i l’obra de l’autor, de José Luis Morante, que es va titular Arquitecturas de la memoria.

Margarit és responsable de les traduccions al castellà d’Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol (1980) i, juntament amb Pere Rovira, del Poema inacabat de Gabriel Ferrater, l’any 1989. Gran part de la seva obra s’ha traduït i publicat al castellà –amb traduccions pròpies, en la majoria dels casos– i a l’alemany, l’anglès, l’èuscar, l’hebreu, el portuguès i el rus. Apassionat del jazz, la seva poesia s’ha musicat en diverses ocasions, com en els discos Paraula de Jazz, on el propi autor recita diversos poemes, o Desglaç, de Miguel Poveda.

El 2015 és guardonat amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, que s’atorga a través de les votacions dels escriptors membres de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Amb motiu d’aquest lliurament, és nomenat soci d’honor de l’entitat.

El 2018 publica la fins ara seva única obra en prosa, Per tenir casa cal guanyar la guerra, un llibre de memòries que fa el recorregut per la seva infància i joventut i que ens dóna moltes pistes sobre la seva formació com a arquitecte i poeta.

Recentment, el novembre de 2019, ha estat guardonat amb el Premio Cervantes, el més important guardó de les lletres hispàniques, i s’ha convertit, així , en el primer escriptor català que l’ha obtingut.

Amb constants reedicions i traduccions de la seva obra, Joan Margarit és un dels poetes catalans més valorats, populars i llegits del panorama literari català.

No hi ha comentaris

Mercaderes del espacio

La passada setmana vam tenir lloc la trobada del club de lectura de Ciència Ficció, per comentar el llibre L’home demolit de l’escriptor nord-americà Alfred Bester.home demolit

La primera trobada de l’any va ser per comentar un llibre dens, profund i amb moltes capes, escrit en l’any 1952 i que representa una fita dins de la literatura de ciència ficció.

Va ser el primer premi Hugo, va ser el primer que va abordar el tema de la telequinèsia d’una manera profunda i va inventar el nom amb el que es coneixeria posteriorment als telepàtics a la ciència ficció, els esper. Va voler jugar amb les avantguardes, introduint diferents tipografies, jugant amb elles per crear imatges dins de la narració. I també va inspirar, 20 anys més tard, a les generacions de l’Cyberpunk.

Aquest llibre, sota l’aparença d’una novel·la policíaca, ens introdueix en diverses capes de la ment humana.

Des del primer moment sabem que es produirà un crim, i coneixem a l’assassí. El llibre ens explica les tortuositats mentals que utilitza per poder dur a terme el seu crim.

Quan l’assassinat ja s’ha produït apareix l’investigador, un individu que és capaç de llegir la ment de l’assassí i saber qui és. S’estableix una persecució, però aquesta no ho és la típica, tota vegada que es tracta d’una persecució mental.

Durant la narració apareixen grans temes com l’eugenèsia, el desig de matar el pare, el govern de les grans corporacions, etc., i de tots aquests temes i molts més hem parlat, ja sabeu cap a l’infinit i més enllà.

 

Per a la propera trobada el grup prepara la novel·la:

Els mercaders de l’espai

mercaderes del espacioA mitjans dels anys cinquanta del passat segle, aquests dos autors van imaginar un món en què les grans empreses comercials ostenten el poder més absolut que es pugui imaginar; en el qual el sistema econòmic ha fagocitat el sistema polític, i en el qual els Senyors del Comerç controlen les vides de tots i cadascun dels habitants de la planeta.

La Terra està regida per una espècie de supracapitalisme mancat de qualsevol escrúpol legal o moral, per al qual només compta el benefici pur i dur. Les identitats nacionals ja no tenen raó de ser, ja que el que compta és la lleialtat a l’empresa per a la qual es treballa.

És aquesta una societat globalitzada, en què impera el consumisme més desaforat, convenientment promogut per les poderoses multinacionals, i en el qual es rendeix culte a el déu Vendes i a la deessa Publicitat.

Mitchell Courtenay, el millor publicista de la Societat Schoken, és l’encarregat d’elaborar la campanya publicitària per al Projecte Venus. Però, després d’una bruta maniobra dels seus competidors, es veurà relegat als més baixos nivells de la societat, des d’on haurà d’ascendir de nou per recuperar la posició que li ha estat arrabassada. Durant el dur viatge, establirà contacte amb els «consistas», una facció rebel de anticonsumistes acusats de terrorisme i sabotatge.

No és merament un món on l’home de la publicitat és el rei; combina a més el luxe i la misèria, aparells fantàstics costat de la falta de combustible, tota classe de begudes i gomes de mastegar, i una extrema escassetat de proteïnes.

En aquest aspecte recorda a una observació de George Orwell sobre els luxes, en camí de convertir-se en menys cars i fàcils d’obtenir que els articles de primera necessitat.

L’autor: Frederik PohlFrederik Pohl

Pohl (Nova York, 26 de novembre de 1919 – Illinois, 2 de setembre de 2013) va ser un escriptor i editor nord-americà de ciència ficció. La seva carrera dins de el gènere es va estendre durant més de 75 anys i va abastar tot tipus d’activitats: escriptor, editor de llibres, revistes i col·leccions, agent literari, crític, però sobretot va ser reconegut com un destacat aficionat i promotor de la ciència ficció.

Fill d’un comerciant, va passar l’infància vivint en llocs tan dispars com Texas, Califòrnia, Nou Mèxic o la zona del Canal de Panamà. Amb set anys s’establí a Brooklyn, a Nova York. Allà va estudiar en el Brooklyn Technical High School, però va abandonar els estudis als 17 anys. Des de petit  fou un lector compulsiu de literatura popular, sobretot de ciència ficció, i va escriure des dels onze anys en fanzines que ell mateix organitzava i distribuïa per Nova York.

Fundador del mític grup The Futurians al costat de Isaac Asimov, C. M. Kornbluth, Damon Knight i James Blish, va presidir l’Associació d’Escriptors de Ciència Ficció Nord-americans entre 1974 i 1976.

Junt a C.M. Kornbluth va escriure el clàssic Mercaderes del espacio, un distopia que plantejava un món dominat per les agències de publicitat.

Va posseir el rècord d’haver rebut tres premis Hugo i el mateix nombre Nebula. Va escriure més d’un centenar d’obres; entre les seves novel·les en solitari destaquen Pórtico, El mundo al final del tiempo i Homo Plus.

L´autor: C. M. KornbluthKornbluth

Cyril M. Kornbluth (Nova York, 1923 – 1958) va iniciar la seva carrera literària als quinze anys, publicant nombrosos relats en revistes i fanzines sota els més diversos pseudònims.

Va servir a l’exèrcit americà a Europa durant la Segona Guerra Mundial, i a la seva fi va completar els estudis a la Universitat de Chicago. Va ser membre de el grup Futurians i va col·laborar en diverses revistes de ciència ficció sent també agent literari i editor.

Va ser autor de relats curts i novel·les dins el gènere de la ciència ficció especulativa. Les seves obres, en moltes ocasions, tenen una mirada crítica i satírica vers el consumisme, i es caracteritzen per tenir uns personatges ben definits i bons diàlegs. Les seves principals obres, són fruit de la col·laboració amb el també escriptor de ciència ficció, Frederik Pohl, destacant Mercaders de l’espai i Recerca estel·lar. Va morir d’un atac a el cor en 1958.

No hi ha comentaris

El taller de bicicletes (O el secreto inconfesable de Raoul Taburin)

portadaDurant el mes de desembre el Racó Ciclista de la biblioteca va incorporar com a novetat el còmic El taller de bicicletes (O el secreto inconfesable de Raoul Taburin), de Jean-Jacques Sempé.

 

Tots guardem un secret i Raoul Taburin en té un d’inconfessable. Ha après a dissimular-ho, però el neguit comença a ser insuportable.

Sempre s’ha lliurat en cos i ànima a la seva gran vocació. Si hi ha algú que ho sàpiga tot de canvis de marxes, de clips, de rodaments de boles, de pinyons, de càmeres i de pneumàtics, aquest és Raoul Taburin, l’amo de taller de bicicletes del petit municipi francès de Saint-Cerón. La seva reputació arriba al punt que, a tota la regió, una bici no és una bici, sinó una taburina.

Malgrat tot Raoul Taburin no deixa de pensar en el seu aclaparador secret… I no n’és un altre que ell, el millor reparador de bicicletes del món, no sap anar en bicicleta, n’és absolutament incapaç.

Tots, en algun moment de les nostres vides, necessitem explicar els nostres secrets a algú. I quan entra al taller un misteriós fotògraf, Raoul sap que el moment s’acosta. I que res no tornarà a ser igual. taller

 

Jean-Jacques Sempé (o senzillament Sempé, com firma la seva obra) es va traslladar a un París que sempre l’havia fascinat amb divuit anys, on va treballar com a repartidor de vi. Tot i això, les seves il·lustracions estaven cridades a colonitzar les biblioteques infantils de tot el món, i no va trigar a aparcar la bicicleta que feia servir per als repartiments.

Les seves primeres passes com a il·lustrador van esdevenir de la mà de revistes i diaris francesos com Paris Match i L’Express, que van trobar a les seves caricatures el vehicle perfecte per a la crítica i la sàtira social. Les seves aquarel·les, revestides de lirisme i aparent senzillesa, van acabar per traspassar les sempéfronteres del periodisme gal per recalar en el mon de la literatura, i avui compta amb més de quaranta llibres a l’esquena.

Menció especial mereixen Catherine, que va signar amb el premi Nobel Patrick Modiano, i les divertidíssimes peripècies d’El Petit Nicolás, el personatge que va crear al costat de René Goscinny i que ha estat traduït a més de trenta idiomes, del que trobareu una selecció a la Sala Infantil de la biblioteca. Però Sempé és un dibuixant meravellós que també escriu històries meravelloses. Com aquesta, Marcel·lí, sobre un nen que no pot evitar posar-se vermell. Potser li passi el mateix al seu creador, qui sap, tota vegada que en una ocasió va assegurar: «Dibuixo meves pròpies debilitats».

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Sempé.

 

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »