Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Adults

Les ànimes grises

Durant el mes d’abril el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les ànimes grises, de de Philippe Claudel.

L’obra: Les ànimes grises

portadaAquesta novel·la, guanyadora del prestigiós premi Renaudot i elegida Llibre de l’Any pels llibreters francesos i la revista Lire, podria ser catalogada com a novel·la negra, perquè tracta d’un assassinat i de la corresponent investigació, però no ho és. Més aviat l’hauríem de definir com a un drama psicològic on s’exploren les profunditats de l’ànima humana, de la vida i de la mort, i les relacions interpersonals en el si d’una petita i tancada comunitat.
La història comença amb la veu d’un narrador en primera persona que escriu en petits quaderns els records, encara torturants, de l’assassinat d’una nena de deu anys, en una petita ciutat de províncies francesa, en el marc de la I Guerra Mundial.
Han passat vint anys, però el narrador, un personatge més de la trama de qui no coneixerem la identitat fins gairebé el final, té necessitat de reviure els dramàtics esdeveniments que envoltaren el succés: “Però de totes maneres he d’intentar parlar. Parlar de tot el que fa vint anys em pesa al cor. Els remordiments i les grans qüestions. He d’obrir el misteri amb una ganivet, com si fos un ventre, i ficar-hi les mans, mal sàpiga que res no farà que res canviï”.
Els principals personatges, Belle, la nena assassinada, el fiscal Destinat, vidu i solitari, de qui el narrador sospita que va ser l’assassí, el jutge Mierck, la mestra, el mateix narrador i la seva dona, no són els autèntics protagonistes d’aquesta novel·la, perquè el que l’autor sembla voler mostrar és el ventall de les misèries humanes i els dimonis personals d’un poble arruïnat per la guerra encara que intenti viure-hi d’esquena.
L’estil de Claudel, una prosa eficaç i que embolica, que enganxa i arrossega, unit a les seves dots d’aprofundir en la naturalesa i les zones més fosques del homes i les dones corrents, aconsegueixen una narració viva i carregada d’emoció, malgrat la galeria d’ànimes grises que la poblen…

L’autor: Philippe Claudel

Philippe Claudel, un escriptor que és també guionista i director cinematogràfic, va néixer el 1962 a Nancy (França).Philippe-Claudel
Des de sempre es va sentir atret pel món de les lletres i del cinema, i en conseqüència va començar la seva trajectòria professional com a professor – a diversos Liceus i a la Universitat de Nancy, on va impartir classes d’Antropologia Cultural i Literatura – i com a guionista de televisió i cinema. A més, en el seu temps lliure va impartir classes a nens discapacitats i a presos.
Va ser un gran admirador de George Simenon i Jean Giono, des de molt jove, i va publicar la seva primera novel·la, Meuse l’oubli, l’any 1999.
D’ençà d’aleshores les seves novel·les han merescut diversos guardons: el premi France Télévisión 2000, per la seva novel·la J’abandonne, el Bourse Goncourt de la Novel·la 2003 per Petites mécaniques, el premi Renaudot 2003 per la seva cinquena novel·la, Les ànimes grises, i el Goncourt dels Estudiants el 2007 per la novel·la L’informe de Brodeck.
Altres novel·les seves, també molt celebrades pel públic, han estat: La néta del senyor Linh (2006) i Aromas (2013)
Claudel també va dirigir una curiosa col·lecció, Ecrivins, de l’editorial Stock: es tracta d’un conjunt de novel·les en què el vi és evocat o serveix de teló de fons.
En el vessant cinematogràfic, el 2008 va fer el guió i dirigí la pel·lícula Il y a longtemps que je t’aime, que va aconseguir el premi César a la millor òpera prima i el BAFTA a la millor pel·lícula de parla no anglesa, i el 2011 també va ser guionista i director de Tous les soleils, traduïda a l’espanyol per Silencio de amor.
Tant a la literatura com al cinema, els seus arguments són originals i s’orienten cap a l’aprofundiment dels problemes humans. Fa descripcions senzilles i trames gairebé minimalistes. Precisament en aquesta aparent senzillesa rau la poesia i calidesa que traspuen les seves obres.

No hi ha comentaris

Germà de gel

Durant el mes de març el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Germà de gel, d’Alicia Kopf.

L’obra: Germà de gel
portadaEl títol d’aquesta obra fa referència al germà autista de l’autora, pres en la congelació afectivo/emocional a què l’aboca la seva discapacitat. Congelació no només atribuïble a ell, sinó a tots els membres de la seva família i a gran part de la generació de l’autora.

En aquesta original obra es combinen la precisió documental d’apassionants històries sobre els aventurers de l’èpica polar ( Peary, Cook, Louise Boyd, Schackleton…) i l’aventura de la fabricació de la neu artificial i moltes altres informacions relacionades amb el fenomen del gel, amb flashos de la història personal, i en part autobiogràfica, de l’autora: la dificultat de comunicació amb els pares, el germà, les parelles, la feina i el món en general.

El text es barreja amb il·lustracions i fotografies provinents de l’exposició i amb links que amplien nocions i històries dels aventurers.

Diu Kopf que l’obsessió de l’Àrtic, el gel, el fred i el desconegut li ve d’ “El context de crisi i congelació econòmica, acompanyat de certa congelació emocional en què em vaig trobar”.

Sobre el fet d’expressar-se mitjançant una novel·la d’autoficció, afirma “Té el meu ADN però no sóc jo, és una altra cosa. Això va costar d’entendre’s a casa. Va haver-hi un primer moment de recepció molt complicat. Després, mica en mica, ho van anar comprenent i ha acabat resultant una història catàrtica que m’ha permès descongelar moltes relacions. El resultat a nivell de relacions afectives ha estat molt positiu”.
I sobre el de l’autisme, que afronta des del punt de vista de les conseqüències que té aquest trastorn en els germans, enfocament que no s’ha tractar gaire, diu: “En general, dissenteixo bastant de les aproximacions que s’han fet des de la ficció al tema de l’autisme. En pel·lícules com ara Forrest Gump, o Rain Man, la discapacitat hi és tractada d’una manera optimista. Una actitud necessària i no victimista, però s’oblida de fer entendre que la dependència és també un pes”.

Germà de gel és una obra summament original, de lectura esquerpa, però que difícilment pot deixar indiferent.

Alicia Kopf1L’autora: Alicia Kopf
Alicia Kopf és l’àlies d’Imma Ávalos Marquès, que va néixer a Girona l’any 1982.Alicia Kopf1
Alicia Kopf1

Aquesta escriptora i artista multidisciplinària gironina és diplomada en Alicia Kopf1Alicia Kopf1estudis avançats (2007) i posteriorment, llicenciada en Belles Arts i graduada en Teoria literària i Literatura Comparada, per la Universitat de Barcelona (2010). Artista polifacética, la literatura és una més de les formes d’expressió que conrea: dibuix, pintura i video. També és professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col•labora en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

El pseudònim d’Alicia Kopf va néixer l’any 2006, arran d’un projecte realitzat a Alemanya sobre el tema de la recerca de la identitat.
En el camp de les Arts Plàstiques, Kopf ha participat a diferents exposicions col•lectives com ara, “Fugues”, dins del cicle de Sala d’Art Jove FAQ, a la Fundació Tàpies, el 2013; “Nonument”, a la Capella del Àngels del MACBA, el 2014 i “Piso piloto o la nova civilitat “, al CCCB, el 2015. També ha rebut diversos reconeixements, com el premi d’investigació artística de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya, el 2013, o el premi GAC-DKV, a la millor exposició de l’any 2015 realitzada per un/a artista jove.

Maridant el món de l’Art i el de la literatura ha portat a terme principalment dos projectes:
• Maneres de (no) entrar a casa, que va néixer a partir d’un blog en què reflexionava sobre les dificultats dels joves de trobar un habitatge, en el sentit més ampli del terme: “rebre un no com a resposta quan una vol entrar al món: al treball, a la casa, a l’amor”. S’hi combinaven imatges al·legòriques, que després van acabar donant pas a una exposició a la sala Bòlic de Girona, amb petits textos irònics. L’any 2011 va aparèixer el llibre, gràcies a una beca Girona Kreas.
• Àrticantàrtic. Iniciat amb l’exposició individual “Seal Sounds Under The Floor”, realitzada a la Sala Joan Prats de Barcelona. Kopf hi feia “una reinterpretació de l’imaginari èpic que els testimonis directes i les narracions fictícies han conformat al llarg del temps al voltant dels intrèpids exploradors polars i les seves expedicions”. El projecte es culmina amb la novel·la d’autoficció Germà de gel (2015), Premi Documenta de narrativa, 2015 (premi concedit a escriptors menors de 35 anys) i Premi Llibreter 2016.

No hi ha comentaris

Manual per a dones de fer feines

Durant el mes de febrer el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.

portadaL’obra: Manual per a dones de fer feines
Aquesta és la primera col·lecció de relats de Lucia Berlin que es publica a Espanya i a Catalunya.
Recull un grapat de relats de caire clarament autobiogràfic, on podem seguir els anys turbulents en què va anar d’un lloc a l’altre i va tenir tot tipus de treballs, mentre mirava de tirar endavant els seus quatre fills, acompanyava l’agonia de la seva germana i lluitava, queia i se sotmetia a diversos tractaments de desintoxicació de la seva addicció a l’alcohol.
Aquest llibre és una antologia que recull i recrea episodis de la vida itinerant de l’autora, una dona molt bella, intel•ligent, sensible, tendra i valenta, que va viure una vida desastrada i que sembla viure el desastre amb normalitat. Cap recança a a mostrar la misèria humana, la degradació, la vulgaritat, le lletjor, i alhora l’emoció i la tendresa dels inadaptats.
Els relats traspuen veritat, tant si són netament biogràfics com si a anècdotes viscudes o observades hi afegeix elements de ficció. La manera de narrar de l’autora posseeix una naturalitat sorprenent, amb una espontaneïtat que no només és moral i social, sinó volgudament estètica.
Stephen Emerson, escriptor i amic personal de Lucia Berlín diu: “L’escriptura de Lucia té nervi. Quan penso en ella, de vegades imagino un mestre de la percussió rere una bateria enorme, tocant amb les dues mans indistintament una sèrie de timbals, tom-toms i platerets, mentre controla el pedals amb els dos peus. No és que la seva obra sigui percussiva, és només que passen moltes coses a la vegada. La prosa s’obre camí a urpades en el paper”.
Berlin era una gran observadora i aconsegueix fer experimentar al lector/a cada un dels seus relats no només amb l’ intel•lecte i el cor sinó a través de tots els sentits.
Sovint se l’ha comparada amb el mestre Raymond Carver, perquè les seves històries són francament dures, realisme brut, gairebé. Però les històries de Berlin són encara més doloroses i més vivaces. Es podria dir que es tracta d’un realisme brut vivaç perquè malgrat la cruesa de les situacions, un tret que caracteritza la prosa d’aquesta autora és l’alegria. “La prosa d’aquesta autora és tan expansiva que en certa manera es converteix en una celebració del món”, diu el mateix Emerson.
(Crec que aquest llibre i aquesta autora pot despertar reaccions molt extremes, agradar molt o resultar molt molesta, però també crec que calia conèixer-la i que val la pena de debatre sobre ella.)

L’autora: Lucia Berlin
Aquesta autora nord-americana, desconeguda per als lectors lucia-berlincastellans i catalans fins al 2015, i tampoc no gaire valorada a casa seva, és avui considerada com a un dels més brillants i grans contistes nord-americans, al costat de Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, John Bowles, Raymon Carver, Dorothy Parker, Lydia Davis i Alice Munro.
Va néixer a Juneau, Alaska, el 1936, amb el nom de Lucia Brown. El seu pare era un enginyer de mines que va voltar, juntament amb la família per diversos jaciments (Idaho, Kentucky i Montana), fins que el 1941 va marxar a la guerra. Lucia, amb la seva mare i germana es van traslladar a Texas, amb els avis materns. A diversos contes Lucia descriu sa mare com una dona freda, racista i alcohòlica, tal com descriu en un dels seus contes, Silencio.
En acabar la guerra es va traslladar amb la seva família a Xile, on estudià en exclusius col·legis privats. Sempre va voler ser escriptora o periodista, i el 1955, amb un espanyol molt fluid, es va matricular a la Universitat de Nuevo México, on va ser alumna de Ramon J. Sender.
Dos anys abans, als 17, s’havia casat amb un escultor amb qui va tenir dos fills, que la va abandonar, en néixer el segon. Als 22 anys es va casar amb el pianista de jazz Carrera Newton, amb qui va viure tres anys a Nova York. El 1961 Lucia va marxar amb un altre músic de jazz, amic íntim de Newton, Budy Berlin, amb qui va tenir dos fills més. També d’aquest se’n divorcià, perquè segons afirma l’autora, tot i ser un company carismàtic, era addicte a l’heroïna.
Amb poc més de 30 anys, Lucia Berlin deixava enrere tres matrimonis i tenia al seu càrrec quatre fills. Sense una professió definida, ni ingressos fixos, va desenvolupar nombrosos treballs: professora de secundària, recepcionista en consultes mèdiques, ajudant d’infermeria en un hospital, dona de fer feines…, mentre lluitava amb la seva addicció a l’alcohol i plasmava la seva agitada vida en una sèrie de relats que primer va publicar en revistes i després van ser recopilats en diversos reculls: Homesik (1990. Premiat amb l’American Book Award, el 1991, So Long (1992), Where are live now (1999) i A manual for cleaning women (2015).
Els últims sis anys de la seva vida, abans de caure greument malalta, els va viure amb una certa calma i felicitat: des del 1994 al 2000 va estar com a escriptora visitant i professora associada a la Universitat de Boulder, Va gaudir de l’amistat dels professors i de l’afecte i l’admiració dels seus estudiants, però el clima no li provava i es van agreujar els seus problemes respiratoris fins al punt de no poder-se separar d’una tanc d’oxígen.
El 2001, amb un càncer de pulmó ja declarat, es va traslladar a Califòrnia per a estar al costat dels seus fills i es va instal·lar en una caravana al garatge d’un d’ells. Allà va morir, el dia que complia 68 anys.
La seva obra comprèn 77 contes, 43 dels quals han estat recollits en el volum Manual per a dones de fer feines, que ara comentem.

No hi ha comentaris

‘Relámpagos’ de Jean Echenoz

Maquetación 1Durant el mes de desembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Relámpagos, de Jean Echenoz.

L’obra: Relámpagos

Llampecs ficciona la vida de l’enginyer Nikola Tesla (1856-1943), home d’un extraordinari talent per inventar, encara que sense paciència per desenvolupar i tirar endavant la majoria dels seus invents. A ell se li deuen els invents del corrent altern, la ràdio o la bombeta sense filaments, però la seva mala gestió posterior i la ineptitud per als assumptes personals van propiciar que altres científics sense escrúpols se n’aprofitessin i acabessin furtant-li l’autoria dels invents.

L’inventor és Nikola Tesla però aquí es diu Gregor perquè no es tracta d’una novel·la històrica ni d’una biografia, i no és tan important la persona com el personatge. Per a Echenoz, Gregor és l’heroi d’un conte, amb uns començaments borrosos, com a tota bona llegenda. I també com a tota bona llegenda, tan important és la història com la manera d’explicar-la.

I aquí l’estil d’Echenoz, ja sempre concís, arriba a uns extrems de puresa difícilment igualables. Lluny de la més petita filigrana, l’autor narra la història de la vida de l’il·luminat inventor com si parles directament al lector, de manera senzilla, com si no li costés el més petit esforç. Tanmateix, per al lector és fàcil d’imaginar que aquesta suposada facilitat d’exposició és fruit d’una elaboració costosa.

La novel·la està dividida en capítols breus, de 4 o 5 pàgines cadascú, cosa que facilita la degustació a petits glops.

Malgrat que el mateix Echenoz afirma que Llampecs no és una biografia, és cert que s’esmenten molts fets i anècdotes reals i fins i tot els episodis de ficció parteixen de dades verídiques. Nikola Tesla és un personatge interessant i difícil d’oblidar, que Echenoz ens presenta d’una manera àgil, assequible, divertida, irònica i entranyable (Gregor i els coloms, per exemple). És evident que l’autor s’ha documentat a fons, de manera que la seva aproximació al personatge real és realista i respectuosa.
El mateix Echenoz preguntat sobre el gènere de la trilogia que Llampecs clou, diu: No és ni novel·la històrica ni biografia, no sé el que és. La referència que se m’acut foren les Vides imaginàries de Marcel Schwob, amb tot el respecte i admiració que li tinc, i també les Vides breus de John Aubrey, que representen la millor manera de tractar les vides intentant convertir-les en un objecte literari.

L’autor: Jean Echenozjean-echenoz
Jean Ehenoz neix a Orange (França) el 26 de desembre de 1947, fill d’un siquiatra.
Inicialment estudia sociologia a Aix-en-Provence i posteriorment enginyeria civil. Instal·lat a París des dels 23 anys, treballa al diari L’Humanité i a l’agència AFP.
Publica la seva primera novel·la el 1979, Le méridien de Greenwich, amb la qual guanya el premi Fénéon.
A partir d’aquí, amb setze novel·les publicades, ha obtingut els següents premis literaris: el Médicis, amb Cherokee, el 1983, el Goncourt per Me’n vaig, el 1999 i els premis Aristeion i F. Mauriac, el 2006, amb Ravel.
Altres novel·les que han estat traduïdes al català o castellà són: Rubias peligrosas (1995) i  Al piano (2003).

portades

En defensa de la llibertat narrativa i del dret de l’escriptor a innovar i fugir de les normes clàssiques literàries, va assajar en la seva trilogia: Ravel (2006), dedicada al compositor Maurice Ravel, Córrer (2008), dedicada al corredor Emil Zápotek i Llampecs (2010), dedicada al científic Nikola Tesla, un gènere entremig de la biografia i la novel·la. Diu l’autor sobre la segona: He fet un treball d’escultor a partir de la informació que havia recollit. I ho he fet amb un marge de llibertat novel·lesca. I en general sobre la ficció: La ficció mai no és absoluta. Les novel·les que vaig escriure abans i que es consideren com a ficcions pures, sempre es basen en la vida real o en la vida dels altres, és una mena de robatori, d’interpretació i de muntatge.

Jean Echenoz és considerat per la crítica un dels grans escriptors francesos contemporanis.
Els seus textos es caracteritzen per l’estil senzill, a la vegada que  imaginatiu i suggerent. Sempre hi és present un especial segell d’humor i ironia.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Jean Echenoz.

No hi ha comentaris

Años lentos, de Fernando Aramburu

Durant el mes de novembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Años lentos, de Fernando Aramburu.

anos-lentosL’obra: Años lentos

Quan el jurat integrat per Juan Marsé, Almudena Grandes, Juan Gabriel Vásquez i Rafael Reig acorda per unanimitat atorgar el VII premi  Tusquets de novel·la 2012, a Fernando Aramburu per aquesta novel·la, valora “la narración dickensiana” d’una infància als anys seixanta al País Basc.
Años lentos “ofrece una brillante reflexión sobre cómo la vida se destila en una novela, la mediación y el trasvase entre recuerdo sentimental y memoria colectiva, en una escritura diàfana que, sin embargo, deja ver un fondo turbio de culpa en el marco de la historia reciente del País Basc”, indica el comunicat del jurat.
A la novel·la s’alternen fragments d’una llarga carta que, a proposta de l’autor, escriu Txiki Mendioroz, on narra la seva infantesa des que, als 8 anys, la seva mare, incapaç d’atendre els seus tres fills, l’envia a viure amb la família de la seva germana a Sant Sebastián. Aquests fragments de la narració de Mendioroz s’alternen amb una sèrie de notes en què Aramburu, com a autor, introdueix elements diferents: retrats de personatges, escenes possibles, descripcions de llocs i altres aspectes que no figuren al relat principal.librillo
Li toca al lector de construir un tercer i definitiu relat amb la fusió dels dos anteriors.
Años lentos és una novel·la important que pot introduir un autor també important, amb un llenguatge brillant i nítid al servei d’unes històries humanes i amb un gran contingut històric.

L’autor: Fernando Aramburu

fernando aramburuNeix a Sant Sebastià, l’any 1959.
Malgrat que els seus pares són obrers, estudia Filologia Hispànica a la Universitat de Saragossa i participa a la creació, i n’és integrant, del Grup Cloc. El Grup, que s’anomena Grup Cloc de ARTE I DESARTE, edita una revista i entre els anys 1978 i 1981 intervé en la vida cultural del País Basc, Navarra i Madrid amb propostes de tipus surrealistes i dadaistes on es barregen la poesia, la contracultura i el sentit de l’humor.
Aramburu, que manifesta admiració per autors tan diversos com Albert Camus, Fedor Dostoievski, Fray Luis de León, Franz Kafka, Luís de Góngora i viaje claraCharles Dickens, publica en primer lloc un llibre de poemes Ave sombra, el 1981, seguit de El librillo, textos poètics per a nens.
Des de l’any 85, i casat amb una alemanya, viu a Hannover, on treballa com a professor d’espanyol.
La seva primera novel·la, guardonada amb el Premio Ramón Gómez de la Serna, és Fuegos con limón (1996). Més tard apareixen Los ojos vacíos (2000), primer volum de la trilogia de Antibula, completada amb Bami sin sombra avidas(2005) i La gran Marivián (2013).
Altres novel·les d’aquest autor són El trompetista del Utopía (2003), Viaje con Clara por Alemania (2010), O Años lentos (2012), que guanyà el Premio Tusquets de novel·la. patria
Altres títols remarcables són Los peces de la amargura(2006), sobre les víctimes d’ETA, guardonat amb el Premio Mario Vargas Llosa, el de la Real Academia de la Lengua i el Premio Dulce Chacón.
Amb la novel·la d’humor Ávidas pretensiones (2014), guanya el premi Biblioteca Breve i un any després publica Las letras entornadas (2015), un diàleg sobre literatura que porta a la invitació als plaers de la vida.
El seu últim llibre, Patria (2016) està tenint una gran acceptació per part de la crítica i dels lectors.
Cal remarcar, també, entre d’altres títols, la novel·la infantil Historia de un piojo llamado Matías (2004).

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu d’altres obres d’aquest autor.

No hi ha comentaris

Les hores

Durant el mes d’octubrel el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les hores de Michael Cunningham.

L’obra: Les hores

portadaLa novel·la narra un dia en la vida de tres dones, que levita a l’entorn del personatge Clarissa Dalloway, de la novel·la Mrs. Dalloway, de Virgínia Woolf.
La primera és la mateixa Woolf, que escriu Mrs. Dalloway, el 1923, mentre lluita amb la seva malaltia mental. La segona, Laura  Brown, una mestressa de casa frustrada que està llegint Mrs Dalloway, el 1949, el dia que prepara la festa d’aniversari del seu marit. L’última és Clarissa Vaugh, una editora del Greenwich que planeja una festa, el 2001, per celebrar un important premi literari, rebut pel seu amic i ex-amant que s’està morint de sida.
La novel·la pretén reflectir l’estil narratiu de la novel·la de Woolf que recrea el fluix de consciència, conreat magistralment per James Joyce i la mateixa Vírgínia Woolf. Aquesta tècnica consisteix a reproduir el curs dels pensaments i percepcions dels personatges com si estiguessin passant a la vida real, sense filtres, canviant d’una cosa a l’altra, i sovint de manera impredictible. 
Amb l’elecció que tota l’acció succeeixi en un sol dia, com a Mrs Dalloway, Cunnigham sembla voler mostrar la bellesa i la profunditat de cada dia – fins i tot del més ordinari – en la vida de cada persona, i alhora com tota la vida d’una persona pot ser examinada a través d’uns quants moments.
Aquesta novel·la va ser duta al cinema l’any 2002, pel director Stephen Daldry, amb un repartiment de luxe: Nicole Kidman (Virgínia Woolf), Julianne Moore (Laura Brown) i Meryl Streep (Clarissa Vaugh). Va ser nominada per a diversos Òscars, Globus d’Or, Premis BAFTA i premis del Sindicat d’Actors. Nicole Kidman es va fer amb l’Òscar, el Globus d’Or i el Premi BAFTA a la millor actriu, i el film també va guanyar el Globus d’Or a la millor pel·lícula i el BAFTA a la millor música original, entre molts d’altres premis de diferents festivals i certàmens.

L’autor: Michael Cunningham

Michael Cunningham va néixer a Cincinnati (Ohio), el novembre de 1952, però es va criar a La Cañada, a Califòrnia. Michael Cunninham
Va estudiar Literatura anglesa a la Universitat de Stanford, on es va llicenciar. Més tard, a la Universitat d’Iowa va aconseguir el títol de Master of Fine Arts del Iowa Writers’ Workshop.
Ja  mentre estudiava a Iowa va començar a publicar històries curtes a les revistes  Atlantic Monthly i Paris Review.
La seva primera novel·la va ser publicada el 1984: Golden States. Li seguiren Una casa en el fin del mundo (1990), Flesh and Blood (1995), Les hores (1999), Specimen Days ( 2005) i Quan cau la nit (2010).
A banda de la narrativa de ficció, Cunnigham ha escrit diversos assaigs sobre literatura i art.
També és productor i guionista de cinema.
Actualment ensenya al programa del Màster d’Escriptura Creativa al Brooklin College i al Centre de Treball de Belles Arts de Provincetow, a Massachusetts.
Malgrat que Cunnigham és públicament gai i ha viscut en parella divuit anys, no li agrada que se l’associï només amb la literatura gai. Creu que la seva condició sexual i el fet que en les seves novel·les l’homosexualitat tingui sovint un paper protagonista, no ha de ser la seva característica definitòria.
A banda d’altres reconeixements, Les Hores ha merescut el Premi Pulitzer de ficció, el 1999, i el Premi PEN/Faulkner de Ficció, el mateix any.

No hi ha comentaris

Limbo

El mes de juliol el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la de l’escriptora italiana Melania G. Mazzucco Limbo.

L’obra: Limbo
Maquetación 1Aquesta novel·la és alhora una denúncia de les contradiccions de l’aparentment acció humanitària a Afganistan i un relat intimista de lluita per recuperar una vida i un passat d’una dona jove que hi va participar. Una història èpica i lírica d’amor i de guerra.
Manuela Paris és una jove suboficial de l’exèrcit italià destinada a una missió a l’Afganistan. En el seu decurs cau greument ferida en una acció en què perd la seva tropa. Quan torna al seu poble natal, Ladíspoli, per a mirar de recuperar-se de les ferides físiques i de les morals, presa del sentiment de culpa per haver sobreviscut mentre els seus homes morien.
Una part de la novel·la, escrita en primera persona, està formada pels records de l’estada a Afganistan, sota el títol de Homework, ja que es tracta d’una mena de deures imposats pel metge per tal d’ajudar-la a superar el trauma moral; l’altra, escrita en tercera persona i titulada Live, relata el retorn de Manuela a la seva llar, a la seva complicada família i la trobada amb un misteriós personatge que podria ajudar-la en el difícil camí del retorn a la Vida.
Limbo, escrita amb l’evident intenció de fer reflexionar ja no tant sobre la brutalitat de la guerra, com sobre les conseqüències físiques i psíquiques dels que s’hi ha vist embolicats, encara que sigui voluntàriament, és dura pel que relata i pel dolor dels seus protagonistes, però resulta emocionant i molt motivadora.
A destacar l’interès dels temes que proposa, y la valoració del sentit del compromís i de com els sentiments poden ser elements de redempció de tots els homes i les dones que, fruit de diverses circumstàncies de la seva vida, viuen transitòriament o permanentment als llimbs.
En diu el crític D. Gigliolo, del Corriere della Sera: “Limbo és una festa dels cinc sentits: colors, olors, sons, sensacions tàctils s’entrelliguen amb records i pensaments amb una naturalitat que es tradueix, òbviament, en un resultat artístic”

L’autora: Melania G. Mazzucco
Nascuda a Roma, l’any 1966, filla de Roberto Mazzuco, també escriptor, va estudiar al Liceu Mamiani i es llicencià el 1992 en Història Moderna i Contemporània de la Literatura Italiana a la Universitat La Sapienza, de Roma.
Entre el 1988 i el 1990 havia assistit al Centre Experimental de Cinematografia de Roma i s’havia graduat en escriptura de guions, així com havia participat en diversos cursos de muntatge, vestuari, i fotografia. mazzucco
Entre 1995 i 2002 col·labora amb l’Enciclopèdia Trecanni com a editora de la secció de Literatura i Espectacles. L’any 1995 escriu, juntament amb Luigi Guarnieri Una pàl·lida felicitat. Un any a la vida de Giovanni Pascoli, que guanya el concurs per a obres teatrals inèdites i que és produïda pel teatre Stabiles di Torino. Aquesta obra és reconeguda, en estrenar-se, el 1996, amb la medalla d’Or com a la millor obra dramàtica italiana.
El mateix any, publica la seva primera novel·la, El beso de la medusa, que és finalista del premi Strega. Des d’aleshores, se succeeixen els títols: La sala de Baltus (1998), Ella tan amada (2000), biografia de l’escriptora Annemarie Schwarzenbach, i guanyadora dels premis Napoli i Vittorini, Vida (2003), història novel·lada de la seva família i guanyadora del premi Strega, Un dia perfecto (2005), La llarga espera de l’àngel (2008), biografia novel·lada de Tintoretto, Limbo (2012), premi Elsa Morente i Tal como eres (2013).
Melania G. Mazzucco és considerada com una de les més brillants escriptores italianes que, a més de novel·les, escriu assaigs i guions cinematogràfics, teatrals i radiofònics i que col·labora a diversos periòdics amb reportatges de viatges.
Diu d’ella la crítica: “La magnífica, flexible i zigzaguejant prosa de Mazzucco acredita en el lector la seguretat d’estar davant d’un dels talents més prodigiosos de la novel·lística actual” (Francisco Solano. El País).

No hi ha comentaris

Matar a un ruiseñor i Ve y pon un centinela

El mes de juny el Club de Lectura d’adults el dedica a l’escriptora Harper Lee amb dos llibres, Matar a un ruiseñor i Ve y pon un centinela.

Matar a un ruiseñor.
Matar a un ruiseñor“L’única cosa que no depèn de la decisió de la majoria és la consciència d’una persona.”
Aquesta frase de l’autora glossa, en certa manera, el missatge d’aquesta celebrada novel·la – d’obligada lectura als instituts nord-americans – que constitueix un al·legat per la llibertat de consciència, la igualtat, la justícia, i una denúncia en contra del racisme i l’exclusió.
Ambientada en una petita població del sud d’EEUU, als anys 30, en plena Gran Depressió, la història té clars ressons autobiogràfics: el personatge de Scout s’inspira en la mateixa Harper Lee i el d’Atticus Finch (curiosament du el cognom de la mare de l’escriptora) en el seu pare, també advocat. Encara hi ha un tercer personatge amb nom i cognom: un nen, veí temporal de la família Finch, que beu directament de les històries sobre la seva pròpia infantesa, explicades per Truman Capote a la seva amiga.
La història narra els records d’una nena de nou anys sobre els incidents en què es veu embolicat el seu pare, un advocat, respectat i progressista, que accepta defensar un home negre, acusat arbitràriament de violar una jove blanca.
L’advocat no només s’enfronta a una comunitat plena de prejudicis que acaba arraconant i jutjant els diferents – negres, discapacitats… – simbolitzats pel rossinyol, sinó que s’esforça per fer viure els valors de la tolerància, la justícia i la independència d’esperit als seus fills, encara nens, que estan immersos en els jocs infantils, però també en els conflictes i pors d’un món, sovint en contradicció al dels adults.
L’estil de la novel·la és fluït i planer i la seva estructura, en capítols no gaire llargs, integra un collage de narració, descripció i referències al passat. La narradora, la jove Scout, ens introdueix en el seu món, infantil però intel·ligent, amb un llenguatge viu i ple d’inflexions del tarannà i els trets més pintorescos del Sud.
Alguns/es, segurament, tancaran aquest llibre amb una certa tristesa d’haver-lo acabat.

Ve y pon un centinela. Ve y pon un centinela
El títol d’aquesta novel·la gairebé pòstuma fa al·lusió a una cita del Llibre d’Isaïes, capítol 21: “Perquè el Senyor em va dir: Vés, posa un sentinella que faci saber el que veu”.
Tot i que ens presenta la mateixa protagonista de Matar a un ruiseñor, Jean Louise “Scout” Finch, amb 20 anys més, quan viatja de NY per veure el seu ja ancià pare, Atticus Finch, la novel·la va ser escrita uns anys abans de la que coneixíem com a única novel·la de la celebrada autora.
En un comunicat des de la residència, Harper Lee explica que quan, a mitjans dels anys 50 va presentar el seu primer llibre a un editor, aquest es va mostrar molt interessat per tots els passatges en què Scout recordava la seva infantesa i la va convèncer que escrigués una altra novel·la des del punt de vista de l’Scout nena.
“Jo era una escriptora novella i vaig fer el que em van dir. No era conscient que el llibre original hagués sobreviscut, així que em vaig sorprendre i alegrar quan la meva estimada amiga i advocada, Tonja Carter, el va descobrir. Després de molt pensar i de molts dubtes, el vaig compartir amb un grapat de persones en qui confio i em va complaure escoltar que consideraven que valia la pena de publicar-lo. M’honora i impressiona que es publiqui ara, després de tants anys”.
Ve y pon un centinela desvetlla una Harper Lee més realista, política, combativa, directa, contundent, feminista, audaç i arriscada, que va espantar l’editor amb una novel·la escrita per una dona, blanca, del sud, amb les idees molt clares sobre els drets civils, la segregació racial, la justícia i la convivència als EEUU dels anys 50.
Una mirada comparativa sobre ambdues novelles ens demostra que la primera que va ser redactada mostra la fi de l’idealisme i de la innocència que reflectia Matar a un ruiseñor. Atticus Finch ens deixa veure el seu cantó fosc; els herois són fills de mortals i no escapen als embats de les ombres.
Ve y pon un centinela pot agradar més o menys que la seva predecessora, des del punt de vista literari, però és innegable que la comparació resulta interessant i enriquidora i que ens farà descobrir una novel·la, en certa manera autònoma, que és un al·legat més realista i desencantat, però també, en última instància, a favor dels somnis i de l’ètica de la justícia.

Harper Lee
Aquesta autora – digne exponent del fet que hi ha escriptors que ho són tot i no tenir més que una història a explicar – havia mantingut, al llarg de la seva vida, d’altra banda molt dilatada, la fama i el prestigi d’una gran escriptora, a partir una única novel·la apareguda feia més de 50 anys.
Nelle Harper Lee va néixer el 28 d’abril de 1926 a Monroeville, una petita localitat del sud d’Estats Units, a Alabama. Era la menor de quatre fills d’un advocat i editor periodístic, Amasa Coleman Lee – descendent directe del general Robert E. Lee, heroi confederat en la Guerra Civil d’EEUU – i de Frances Finch, que va morir quan la futura autora era encara una nena.
Nelle HarperHarper Lee va iniciar els estudis de Dret a la Universitat d’Alabama, però el 1949, quan li faltaven només sis mesos per a la seva graduació, els abandonà i s’instal·là a Nova York, en un modest apartament que no tenia ni aigua calenta i que sufragava amb el també modest sou d’empleada de reserves en dues aerolínies. Allà conegué alguns ambients artístics i intel·lectuals. És remarcable la seva amistat amb Truman Capote, que venia des de l’escola primària, i que va motivar que ajudés l’escriptor en la investigació i seguiment dels autors de la massacra de la família Clutters, reproduïda en A sang freda, llibre que li fou dedicat i que, tanmateix, els acabà distanciant.
La jove escriptora publicà la que es creia la seva primera i única novel·la el 1960 (posteriorment va escriure algun assaig, de no gaire ressò), Matar a un ruiseñor, per la qual li fou concedit el premi Pulitzer de 1961. El 1962, la novel·la va ser portada al cinema per Robert Mulligan i va guanyar dos Òscars, el del millor guió adaptat (Horton Foote) i el del millor actor (Gregory Peck). Posteriorment, l’autora tornà a la seva població natal i des d’aleshores evità d’aparèixer en públic, es negà a concedir entrevistes i només abandonà el seu retir per fer puntuals compareixences a instituts i escoles, on el seu llibre havia estat llegit i comentat. També, el 2007, als 81 anys, viatjà a Washington per rebre del president G.W.Bush, a la Casa Blanca, la “Medalla Presidencial de la Libertad”:
Però 55 anys després… El 2014, l’advocada de Harper Lee, Tonja Carter, va descobrir un manuscrit, Ve y pon un centinela, escrit als anys 50, abans que Matar a un ruiseñor, que és clarament la seva seqüela.
Es publicà el febrer de 2015, mentre la seva autora, de 88 anys vivia reclosa en una residència de gent gran de la seva ciutat natal, a Monroeville (Alabama). Uns mesos després, el febrer de 2016, moria mentre dormia.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat podreu trobar totes aquestes obres de Harper Lee.

No hi ha comentaris

Àlex, de Pierre Lemaitre

portadaEl llibre d’aquest mes del Club de Lectura és Àlex, de Pierre Lemaitre.

Una dona jove és segrestada en ple carrer. El segrest, de gran brutalitat, acaba de manera sorprenent i la narració fa un gir de 180º quan ens endinsem en el passat de la víctima.
En la investigació retrobem el comandant Verhoeven, que s’ha d’enfrontar als fantasmes dels seus traumes personals, encara recents.
L’acció s’alterna entre la víctima i el policia, amb un ritme ràpid (capítols curts) que converteix la novel·la en addictiva, perquè en cadascun hi ha sorpreses i novetats i no hi ha lloc per a la palla.
La història té una gran força, encara que no és una novel·la per a lectors aprensius, perquè hi ha escenes bastant explícites no aptes per a lectors i lectores molt impressionables. El mateix autor es defensa de l’acusació de l’excés de violència de les seves novel·les, fet, per exemple, per John Banville: “Crec que és una crítica de petits burgesos, sí, de petits burgesos. Què és el que demana un lector del gènere? Abans que res, un bon crim [...] Estem en societats en què la violència física ha retrocedit, però tenim una violència molt més abstracta. A Espanya, per exemple, amb un de cada dos joves menors de 25 anys a l’atur, es dóna una situació de violència inaudita. No és física, però està allí i crec que les nostres societats tenen la necessitat d’exorcitzar aquella violència i en certa manera el gènere policial hi ajuda”.
La crítica ha dit d’aquest autor: Lemaitre és, avui per avui, el millor i més en forma novel·lista noir francès, una paio capaç de trepitjar-li els talons al mestre (Banville) Black, en destresa narrativa i musculat magnetisme literari criminal, Laura Fernández, El Cultural.

L’autor: Pierre Lemaitre. Aquest reconegut autor de novel·la negra, en el més ampli sentit que ell mateix reivindica per a aquest gènere, va néixer a París el 1951. Va passar la seva joventut entre Aubervilliers i Drancy a casa de familiars.Pierre Lemaitre
Posteriorment, va estudiar psicologia i va treballar molts anys en la formació professional d’adults, ensenyant comunicació i cultura general i literatura destinada a bibliotecaris.
Lemaitre publicà per primera vegada el 2006, amb 56 anys, i ho feu amb la novel·la Irene, amb la qual retia homenatge als seus escriptors admirats del gènere d’intriga: James Ellroy i Émile Gaboriau, entre d’altres. Amb aquesta novel·la inicià el cicle del comandant de policia de la Brigada Criminal de París, Camille Verhoeven, un peculiar, discret i meticulós personatge que no arriba al 1’50 m d’estatura.
Tres anys més tard, el 2009, publicà Vestido de novia, on explicitava la seva admiració per l’art de Hitchcock. Hi explicava la història de Sophie, una dona de trenta anys, dement, convertida en una criminal en sèrie, que no recorda les seves víctimes.
Un any després, publicà Cadres noirs i el 2011, Àlex, on reapareixia el comandant Verhoeven i una heroïna que és alhora víctima i botxí. Hi ha referències explícites a Marcel Proust, Roland Barthes i Boris Pasternak.
La tercera novel·la de la trilogia va ser Sacrifices (2012), però el 2013 publicà Rosy&John, un quart volum, en clara picada d’ull a Alexandre Dumas i als seus Els tres mosqueters, que n’eren quatre.
El 2013, Lemaitre va fer un cop de timó a la seva producció i guanyà el Goncourt amb Ens veurem allà dalt, novel·la no policíaca, però sí negra, com afirma en una entrevista: “No és una novel·la policíaca però és novel·la negra. I ho és perquè aporta una mirada crítica i àcida , sobre la societat, i un cert pessimisme. No tot el que és policial és novel·la negra. Agatha Christie escriu novel·les policíaques que no són per res novel·les negres, de vegades són fins i tot novel·les humorístiques”.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat podreu trobar totes aquestes obres de Pierre Lemaitre.

No hi ha comentaris

‘Hombres buenos’ d’Arturo Pérez Reverte

9788420403243A finals del segle XVIII, quan dos membres de la Real Acadèmia Espanyola, el bibliotecari Don Hermógenes Molina i l’almirall Don Pedro Zárate, van rebre dels seus companys l’encàrrec de viatjar a París per aconseguir de forma gairebé clandestina els 28 volums de la Encyclopédie de D’Alembert i Diderot, que estava prohibida a Espanya, ningú podia sospitar que els dos acadèmics anaven a enfrontar-se a una perillosa successió d’intrigues, a un viatge d’incerteses i sobresalts que els portaria, per camins infestats de bandolers i incòmodes vendes i posades, des del Madrid il·lustrat de Carlos III al París dels cafès, els salons, les tertúlies filosòfiques, la vida llibertina i les agitacions polítiques en vespres de la Revolució francesa.

Basada en fets i personatges reals, documentada amb extrem rigor, commovedora i fascinant a cada pàgina, Hombres buenos (2015) narra l’heroica aventura d’els qui, orientats per les llums de la Raó, van voler canviar el món amb llibres, quan el futur arraconava les velles idees i l’ànsia de llibertat feia trontollar-se trons i mons establerts.

escritor_arturo_perez-reverteArturo Pérez- Reverte (Cartagena, 1951) es dedica en exclusiva a la literatura, després de viure 21 anys (1973-1994) com a reporter de premsa, ràdio i televisió, cobrint informativament els conflictes internacionals en aquest període. Va treballar dotze anys com a reporter al diari Pueblo, i nou en els serveis informatius de Televisió Espanyola (TVE), com a especialista en conflictes armats.

Pérez-Reverte ha guanyat importants premis literaris i les seves obres han estat traduïdes a més de 40 idiomes. És membre de la Real Academia de la Lengua Española on ocupa la cadira ‘T’.

Algunes de les seves obres més conegudes són El maestro de esgrima (1988), La tabla de Flandes (1990), El club Dumas (1993), Territorio comanche (1994), La piel del tambor (1995), La carta esférica (2000), La Reina del Sur (2002), Cabo Trafalgar (2004), Un día de cólera (2007) y El tango de la Guardia Vieja (2012), entre moltes d’altres. Algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema.

Un dels seus personatges més conegut és el Capità Alatriste. El primer volum de la saga, Las aventuras del Capitan Alatriste es publica el 1996 i des d’aleshores han aparegut 7 títols més.

Agustin Diaz Yanes va adaptar el personatge al cinema l’any 2006 amb l’actor Viggo Mortensen com a protagonista. El passat 2015, Telecinco va emetre una sèrie televisiva basada en les aventures del Capità. Amb 13 capítols no va obtener l’èxit esperat i no hi haurà una segona temporada.

A les Biblioteques de Vilanova podreu trobar totes les obres d’aquest autor: Arturo Pérez-Reverte

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca Armand Cardona comentarem aquesta lectura el dissabte 30 d’abril a les 18h. Esteu convidats a participar-hi!

Us deixem amb el vídeo de la presentació del llibre a la FNAC de Madrid.

No hi ha comentaris

« Pàgina AnteriorPàgina Següent »