Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Adults

Felicitat, de Katherine Mansfield

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de juny està preparant la lectura de la novel·la Felicitat, de de Katherine Mansfield, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: Felicitat
portadaS’ha dit que, tal com va ocórrer amb Keats, la malaltia de Mansfield és una de les causes de la seva particular visió del món, dominada per una sensibilitat finíssima que la inclina a lliurar-se amb totes les seves forces a l’instant present, que l’autora analitza amb seguretat i precisió extremes. Això fa que la seva obra narrativa tingui una forta personalitat i una bellesa inqüestionable.
La majoria dels relats de Katherine Mansfield giren al voltant de petits incidents familiars – sobta que res de les tumultuoses vivències de l’autora tinguin cabuda en la seva narrativa –, seguint la idea txekhoviana que las grans històries es construeixen sobre la base d’anècdotes insignificants. La lectura dels contes de Mansfield confirma l’enorme dificultat de ser senzill en literatura sense resultar banal i que aquesta qualitat només està a l’abast d’uns pocs.
Entre els relats d’aquest recull, hem de remarcar-ne dos: Preludio (1917), el conte que es diu va fer girar la mateixa Virgínia Woolf cap a la narració basada en el fluix de consciència, per tant un text bàsic en la història de la literatura moderna. Es tracta del primer que protagonitzen els Burnell, en el moment de traslladar-se a una nova residència. Com a molts d’altres d’aquesta autora, gairebé no passa res, però es diuen moltes coses sobre els protagonistes i la seva fragil felicitat. El conte s’estructura en un conjunt d’escenes impressionistes successives en les quals cada personatge descriu per separat els seus estats d’ànim i parla de les seves petites o grans frustracions que mai no s’exposen a la llum.
L’altre conte molt significatiu és el que dóna nom al recull, Felicitat, un dels contes preferit, de Julio Cortázar, que relata l’anècdota d’una petita festa a casa dels Young, amb uns quants convidats. La protagonista sent, no sap ben bé per què, “massa felicitat”, i té la sensació que alguna cosa està a punt de passar. La grandesa d’aquest conte rau en la forma de mostrar l’essència fràgil de la felicitat, mitjançant una successió d’episodis banals.
En tots els relats sembla que Mansfield segueix fidelment el consell del seu mestre Txejov sobre l’art de l’escriptura: mostrar abans que escriure.
La literatura de Mansfield requereix d’una segona lectura per apreciar la quantitat d’al·lusions i matisos que posseeix i constatar la manera en què cada frase es va sumant a l’arquitectura final del relat.
Remarcable, segons la meva opinió, l’extraordinària sensibilitat i fragilitat de Mansfield, de qui reprodueixo un significatiu i desesperat fragment del seu Diari: Estic endurint el meu cor. Estic caminant al voltant del meu cor i construint defenses. Penso no deixar ni una obertura, ni tan sols perquè hi creixi una planteta de violetes. Dona’m un cor dur, Senyor, endureix el meu cor.

L’autor: Katherine Mansfield
Aquesta autora de culte va tenir una vida molt curta, i inversament proporcional quant a la seva intensitat, i ens va deixar algunes de les millors pàgines de la literatura anglesa del segle XX. Nascuda com a Kathleen Beuchamp l’octubre de 1888, a Nova Zelanda, era filla d’una família de classe alta d’origen colonial. Criada pràcticament per la seva àvia perquè la mare no li perdonava no haver estat un noi, el 1893 es va traslladar amb la seva família a una zona rural, on va viure els millors anys de la seva infantesa i on finalment va néixer el seu germà Leslie.Katherine Mansfield
De molt joveneta, va aconseguir el permís dels seus pares d’anar a estudiar a Londres al Queen’s College d’Oxford. Allà col·laborà amb la revista de l’institut i re-bé classes de violoncel. Va conèixer la que seria la seva amiga i nòvia intermitent, Ida Baker, que també escrivia. En acabar els seus estudis els pares la van obligar a tornar a Wellington, però no s’hi adaptà i el 1908 tornà a Londres, amb una modesta assignació del pare que li permetia viure en el llindar de la pobresa.
En acabar el estudis de violoncel·lista, no rebé l’autorització paterna per a dedicar-s’hi professionalment. Es convertí en una bohèmia i inicià una vida sentimental agitada i bastant caòtica, entre la qual s’escolà la seva activitat, ja exclusivament, literària: va tenir una relació amb Garnet Trowell, es quedà embarassada i hi trencà; va conèixer un professor de cant, George Bowden, 11 anys més gran que ella, s’hi casà i l’abandonà la nit de noces; la seva mare se l’endugué a un balneari de Baviera, per amagar el seu embaràs i fer-li abandonar el lesbianisme; avortà de manera natural i tornà a Londres, on publicà 12 històries a New Age, que posteriorment serien publicades en un llibre titulat En una pensió alemanya (1911) en què ja es mostra la personalitat complexa de l’autora i un estil molt original on s’adverteix una marcada influència de Txékhov; entrà en contacte amb la revista Rythym i amb el seu editor John Middleton Murry amb qui inicià una relació i s’hi casà, finalment, el 1918; la relació, compartida amb Ida Baker, va ser turmentosa i intermitent: de vegades estava amb ell, de vegades amb ella i d’altres, tots tres junts; va contraure una gonorrea que li causaria una artritis ja crònica; el 1915 morí al front de guerra el seu germà Leslie, amb qui estava molt unida.
Aquesta mort la deixà molt afectada, entrà en una etapa més productiva i el 1917, malalta de tuberculosi, començà a viatjar per tota Europa en busca d’una curació. Publicà Preludio (1918), relat que la posà en contacte amb Virgínia Woolf i que es diu que va influir en la escriptura d’aquesta segona autora. Van seguir altres col·leccions de contes: Felicitat (1921), Garden-Party (1922), La casa de muñecas (1922) i Un niu de tòrtores (1923), que van atraure fortament l’atenció de la crítica i la van consolidar com un dels majors talents literaris de l’època.
Instal·lada a França, la seva malaltia progressà i morí a Fontainebleau, el gener de 1923, als 34 anys. El seu marit, amb qui havia passat l’última època, agafà tot el que havia escrit i s’ho endugué a Londres on publicà uns recopilatoris que titulà El cant del cigne (1923) i Alguna cosa infantil (1924). Posteriorment publicà Diari (1927) i Cartes (1928), a partir de materials solts de la seva dona. El 1999 es van publicar en castellà els seus Cuentos completos.

No hi ha comentaris

No arriba la mort, de Maria Rosa Nogué

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de maig està preparant la lectura de la novel·la No arriba la mort, de Rosa Nogué, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: No arriba la mort
portadaTransformant un vers de Joan Salvat-Papasseit: i no arriba la mort ni si l’heu demanada, l’autora titula la seva primera incursió en el gènere negre – “o gris marengo”, com ella ha comentat en alguna ocasió –, que va merèixer el premi de Novel·la Bellvei Negre 2017.
En un marc que coneixem perfectament, ja que l’acció transcorre a Vilanova i la Geltrú (port esportiu, la plaça del Port, Ribes Roges, el Museu Víctor Balaguer…), ens presenta uns personatges que ens resultaran propers – joves adolescents com l’Isis Camps o el Roger i la Carla, o els seus pares i familiars, o la inspectora Joana Valls i el sotsinspector Pau Raventós – al costat d’altres més exòtics i paradigmàtics del gènere que la novel·la aborda: com el milionari egipci Hosmi Abdullah i tota la seva cort de satèl·lits delinqüents.
Durant les trenta-sis hores que envolten la nit de Sant Joan – amb els petards tradicionals i d’altres ja no tant –, i a partir de l’arribada al port del megaiot Hosmi II, es desenvolupa una trama àgil, interessant, amb sorpreses i girs inesperats, entre els quals hi trobarem un de tan entranyablement vilanoví com el rapte de la nostra mòmia Nesi de la seva llar, el museu Víctor Balaguer.
En aquesta novel·la, hi passen moltes coses i l’acció no decau en cap moment.
La construcció de la trama és competent i molt hàbil, i els diferents ambients han estat perfectament estudiats i documentats per assegurar–ne la versemblança. Això, i un llenguatge solvent però molt entenedor, atorguen un ritme àgil a la novel·la i que, per tant, la tensió i l’atenció sempre es mantinguin.
A més, l’encant dels paisatges tan coneguts i familiars ens dóna un plus d’interès i ens fan visualitzar moltes de les escenes com si ja veiessin la pel·lícula que se’n podria fer.
Llegint No arriba la mort, hom té la sensació que l’autora s’ho deu haver passat molt bé escrivint-la. Com ens ho passarem tots nosaltres en llegir-la o rellegir-la.

L’autor: Maria Rosa Nogué
Aquesta autora gairebé vilanovina, va néixer a Còrdova el 1965. Maria-Rosa-NoguéNo és una “VTB pota negra”, però gairebé, perquè viu a Vilanova i la Geltrú des dels 3 anys, estudià a l’Institut Manuel de Cabanyes i sempre ha estat molt lligada a la nostra ciutat. El 2011 va tenir l’honor de la ser la pregonera de la Festa Major d’hivern (Sant Antoni Abat) i el 2016 i de fer el Convit a la Festa de la d’estiu (Mare de Déu de les Neus).
Des del 2001 al 2018, any del seu tancament, va col·laborar amb el Diari de Vilanova amb una columna d’opinió. Ara publica articles al butlletí penedesenc La Fura i al butlletí digital La Independent, agència de notícies amb mirada de gènere.
Si sempre havia dit que el seu somni era ser mestra i escriptora, i que gran part del seu món eren els llibres, la música i els viatges, caldrà que la considerem una doma molt afortunada, ja que després d’estudiar Filologia Catalana, de fer els cursos de Doctorat en Literatura Moderna i d’aconseguir el Grau Professional de Piano, va començar fent classes de català per a adults, ha estat professora d’Ensenyament Secundari en diferents instituts, i des del 2006 és professora de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
També ha cantat a l’Orfeó Català i la seva obra literària es consolida d’any en any.
Nogué ha publicat contes infantils (El regal, 1991, El secret d’en Bec Llarg, 2015), la narració de la cantata musical El Follet Valent, amb música de Núria Juanet i cançons de Clara Ripoll (1999), la novel·la breu Els Sonets a Anaïs (Primer Premi del Certamen Nacional de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, 2001), novel·la juvenil (La noia del descapotable, 2009, La noia del creuer, 2017) i novel·la per a adults (La casa dels cants, 2010), on aplega la seva passió per la música i la seva experiència coral a l’Orfeó Català, amb la història del Palau de la Música Catalana, vist com un espai entre mític i màgic.
El 2017, amb No arriba la mort (Premi Bellvei Negre 2017), fa la seva primera incursió en el camp de la novel·la negra. La segona mort de Lorenzo Contini (Finalista del Premi Gregal, 2017) lliga la intriga policíaca amb dues poderoses aficions de l’autora: la dèria per la literatura i l’evocació d’una ciutat tan singular com Venècia.
Enguany serà l’autora protagonista de la VIII Trobada dels Clubs de Lectura Penedès-Garraf que se celebrarà el 7 de juny de 2019, a Vilanova i la Geltrú i on participaran 18 Clubs de Lectura d’aquestes comarques.

No hi ha comentaris

L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes d’abril està preparant la lectura de la novel·la L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: L’art de portar gavardina
portar-gavardina-copyA partir de la seva observació juvenil que la seva mare s’enamorava d’actors i homes que portaven amb naturalitat i elegància una gavardina: Spencer Tracy, Jorge Semprun i els seu mateix marit, Gregorio López Raimundo, Pàmies agrupa en aquest recull, 13 relats que barregen anècdotes i sentiments de la biografia de l’autor i de la seva família, amb situacions absurdes i una observació alhora despietada i compassiva del desconcert de l’home del s. XXI.
Diuen que aquest és un llibre amb 13 contes especialment tristos que reflecteix el seu baròmetre vital. Tot i que ell declara que això és una “victòria de la ficció”, confessa que els seus últims cinc anys han estat “el moment de dues absències i mitja: la de la mort dels meus pares; la d’una llarga història d’amor que s’acaba i el distanciament natural amb els fills que s’han fet grans”. Tots els relats posen en evidència una gran capacitat d’observació que confirma aquest autor com un artesà amb un estil cada cop més depurat en què els detalls i les emocions tenen tot el protagonisme.
Sobre l’estil del recull, que es caracteritza per frases breus i sense punts i apart, diu el mateix autor: Volia aconseguir un efecte torrencial, una necessitat de contar turbulenta, però que fos comprensible. Sóc un lector mala persona i intento aplicar-ho com a escriptor: no vull generar problemes inútils al lector; la meva escriptura no és així pels temps moderns, no és una necessitat frívola; el meu model literari és densitat, concentració i brevetat; si això és el signe literari dels temps, hi estic casualment. Busco una llengua molt accessible, és fruit d’una preocupació infinita per no empobrir ni enriquir de manera anacrònica o excessiva l’idioma; trobes una llengua que s’apropi molt al que tu i els teus personatges sou. Per entendre’ns, model Josep Maria Espinàs o Quim Monzó… Escriure bé no és escriure complicat , sinó justament a l’inrevés”.
Com és habitual en els reculls anteriors del mateix autor, el llibre combina reflexió, malenconia, ironia, causticitat i lucidesa i troba en la fascinació per l’absurd i la capacitat de sorprendre el lector els antídots més eficaços per combatre els fracassos, les absències i altres desconcerts de l’edat adulta.

L’autor: Sergi Pàmies
Aquest narrador, articulista, traductor i comentarista de ràdio i TV neix a París el 26 de gener del 1960. És fill de l’escriptora Teresa Pàmies i del secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la dictadura franquista.sergi pàmies
Fins als 11 anys viu a Gennevilliers, a la perifèria parisenca: “Dels vuit als onze anys són els millors anys de la meva vida, i de molt. M’ho vaig passar molt bé. Vivíem en un barri pobre, teníem molt d’espai per jugar, no teníem tele, anava al cine quatre cops a la setmana, estudiava música al conservatori, jugava a futbol amb l’equip oficial del barri, feia moltes coses, i els meus pares, amb les seves activitats polítiques, ens portaven a mi i als meus germans, sempre amunt i avall, no ens deixaven mai amb ningú, viatjàvem… era collonut.” (Avui, 18 nov. 1990).
El juliol del 1971 la família es trasllada a Barcelona. El jove Sergi s’ha d’adaptar a la nova situació, i a l’escola, descobreix el català. En aquesta època la seva mare inicia la carrera literària amb la publicació de Testament a Praga (1971). Quan Pàmies torna de fer la mili treballa d’administratiu en una gestoria i més tard de comptable en una empresa de mobles. Aviat, però, comença a escriure contes, i el 1985 en porta uns quants a l’editor Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, que els publica sota el títol T’hauria de caure la cara de vergonya (1986). El 1987 publica el segon recull, titulat Infecció, i es preparen les traduccions castellana i francesa d’ambdós llibres.
Sobre els seus inicis i les influències que rep, Pàmies diu: “Això és molt curiós perquè quan vaig començar a escriure potser només havia llegit un parell de contes de Calders, gairebé res; de narrativa catalana, n’havia llegida molt poc. Jo vinc de la poesia, i d’autors que m’han influït hi ha Joan Vinyoli, i Salvat-Papasseit, que m’agradava perquè explicava històries als seus poemes. Vinyoli m’agradava per la llengua. […] D’influència de la narrativa catalana, en tinc poquíssima. En tinc de la poesia i de tot el que vaig llegir que sortia publicat en aquell moment –des dels setze anys fins als vint-i-cinc–, que vol dir: Cortázar, Delibes, Ribeiro, Truman Capote, tots els francesos, John Irving… És curiós com, quan vaig començar a publicar, em buscaven les influències aquí i les tenia a fora. Però les grans influències a l’hora d’explicar històries les tinc del cine i de la publicitat. M’han influït més pel·lícules i anuncis que un autor concret. Amb els llibres aprens a escriure, però a explicar històries, no.” (Serra d’Or, desembre del 1994).
Al mateix temps comença a col·laborar en diferents mitjans de comunicació, escrivint guions i intervenint a la ràdio i la TV. Amb Quim Monzó és autor de la ràdio-novel·la Sang bruta, emesa per Catalunya Ràdio l’any 1990. També escriu articles d’opinió i cròniques esportives i periodístiques a diaris i revistes, col·labora a la ràdio i a TV3. L’any 1990 apareix la seva primera novel·la, La primera pedra, que obté el premi Ícaro atorgat pel Diario 16. Continua amb aquest gènere amb la publicació de L’instint, obra guardonada, per votació dels lectors, amb el premi Prudenci Bertrana com la millor novel·la catalana de l’any. La traducció francesa, editada per Jacqueline Chambon, és finalista del premi Laure Bataillon del 1992, al millor llibre estranger. Sentimental (1996), introdueix amb més intensitat que no en els llibres anteriors reflexions sobre l’amistat, l’amor i la mort. Continua la seva producció literària amb la publicació, el 1997, d’un recull de relats titulat La gran novel·la sobre Barcelona, guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or del 1998, seguit per L’últim llibre de Sergi Pàmies l’any 2000. Si menges una llimona sense fer ganyotes (2006), el seu llibre més guardonat, rep els premis Ciutat de Bar-celona de narrativa del 2006, Lletra d’Or del 2007 i Setenil al Millor Llibre de Relats Publicat a Espanya del 2007. Amb La bicicleta estàtica (2010), construeix ficcions a partir de materials autobiogràfics. Cançons d’amor i de pluja (2013) reuneix vint-i-sis contes que s’estructuren com un recital d’emocions i reflexions sobre la vulnerabilitat i els rituals més absurds de l’edat madura. L’any 2016 publica un curiós llibre d’acord amb una de les seves fílies més confessades: Confessions d’un culer defectuós.
Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà i al francès, i també té obra traduïda a l’alemany, l’anglès, el búlgar, l’èuscar, el gallec, el grec, l’italià i l’ucraïnès. Paral·lelament cal destacar la seva tasca com a traductor, principal-ment del francès al català i al castellà. Tradueix obres d’autors contemporanis com Agota Kristof, Amélie Nothomb i Daniel Pennac, entre d’altres.

No hi ha comentaris

Justine, de Lawrence Durrell

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de gener està preparant la lectura de la novel·la Justine, de Lawrence Durrell, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: Justine
portadaHi ha qui considera Justine, una de les més brillants novel·les eròtiques del s.XX, en la qual s’endevina la influència d’Henry Miller i Anaïs Nin, parella que Durrell va conèixer als 25 anys a París, i que van ser influència i amics durant gran part de la seva formació com a escriptor.
Però aquesta novel·la és molt més que això.
La novel·la comença en una solitària illa grega. El narrador, escriptor, de qui no es desvetlla el nom i la nacionalitat, viu retirat amb l’única companyia d’una filla de dos anys. Des del seu retir inicia el record dels anys viscuts a Alexandria juntament amb Justine, Nessim, Melissa, Pombal, Pursewaden, etc., tancats en el seu peculiar cercle i en aquesta ciutat mediterrània.
Justine és, sobretot, un retrat afectiu de la ciutat d’Alexandria, amb els seus costums, personatges i colors.
Encara que en el moment de la seva aparició, les relacions afectives, amoroses i sexuals entre els personatges van impactar per damunt de tot, aviat s’hi va afegir l’elogi a la qualitat literària i a la saviesa amb què l’autor transmet l’encantament que va exercir sobre ell una ciutat plena de misteri i de secret.
El final, en certa manera obert, cobra tot el seu sentit amb la lectura dels llibres que completen el quartet.

L’autor: Lawrence Durrell
Va néixer a Jalandhar, Índia, l’any 1912, fill de colons britànics. Als 11 anys el van enviar a una escola a Anglaterra, que va abandonar de seguida que va poder. Va fracassar en els seus exàmens d’ingrés a la Universitat, però va començar a escriure poesia als 15 anys. lawrence-durrell
Durrell es va casar quatre vegades, la primera de les quals el 1935, any en què es va traslladar, juntament amb la seva germana i els seus germans (un dels quals és el conegut naturalista i escriptor humorístic Gerald Durrell, autor de La meva família i altres animals, Ocells, bèsties i parents i El naturalista amateur), a l’illa grega de Corfú. També l’any en què publicà la seva primera novel·la Pied Piper of Lovers.
La seva vida va transcórrer gairebé en la seva totalitat en la regió mediterrània: Corfú, Rodes, Xipre, Egipte i el sud de França.
La primera novel·la realment cabdal de L. Durrell va ser Cefalú (1948), que conté les principals preocupacions intel·lectuals de l’autor, sobre les quals tornaria més tard.
La seva obra més monumental, El quartet d’Alexandria (Justine (1957), Balthazar (1958), Mountolive (1958) i Clea (1960)) el va situar entre els renovadors de la novel·la moderna per les tècniques que emprà i per l’alt nivell de la prosa, entre refinada i realista, i un especial instint per crear atmosferes tràgiques i modernes. Cada una de les novel·les d’aquesta tetralogia repercuteix en l’altra, creant un joc de miralls, com si cadascuna servís d’explicació o punt de recolzament a alguna de les altres, a base d’utilitzar punts de vista narratius diferents.
Posteriorment, el 1974, començà a escriure El quintet d’Avignon, integrat per Monsenyor (1974), Livia (1978), Constance (1982), Sebastian (1983) i Quinx (1984).
L’obra i vida de L. Durrell es van relacionar estretament amb les del narrador Henry Miller que es van influir mútuament.
Durrell va conrear fonamentalment la narrativa – novel·les i relats –, però també el llibre de viatges (Reflexions sobre una Venus marina (1955), Llimones amargues (1957) i el pòstum Visió de Provença (1985), la poesia, el teatre, i la literatura epistolar i l’assaig.
L’estil de L. Durrell es caracteritza per la seva riquesa i sensualitat, units a una gran capacitat evocadora i un gran talent per descriure l’essència de llocs molt diversos. La totalitat de la seva obra quedarà com l’exponent com una de les més acabades expressions d’una narrativa altament lírica.

No hi ha comentaris

La societat literària i el pastís de pela de patata de Guernsey

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, i pel mes de desembre està preparant la lectura de la novel·la La societat literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, Mary Ann Shaffer i Annie Barrows.

L’obra: La societat literària i el pastís de pelal de patata de Guernsey
portadaPer als qui ens agraden els llibres sobre llibres, aquest és una petita delícia.
És l’hivern de 1946 i Londres intenta aixecar el cap amb els seus carrers enrunats a causa dels bombardejos dels nazis durant la recent guerra. Una jove escriptora, Juliet Aston, que l’ha patida i alhora ha trobat en les seves col·laboracions periodístiques, un modus vivendi, busca desesperadament un tema per a la seva pròxima novel·la mentre comença una relació sentimental envoltada d’incerteses. Un dia rep una carta d’un granger duna illa del Canal, a les mans del qual ha arribat un volum de l’autor Charles Lamb que havia estat d’ella. Això la posa en contacte i li fa descobrir tota una galeria de personatges illencs, una colla de curiosos i entranyables persones, que van trobar en un peculiar Club de Lectura i en l’amor compartit pels llibres, una manera de sobreviure a l’ocupació nazi i als horrors de la guerra.
Escrita en forma epistolar i amb un hàbil entreteixit d’anècdotes i personatges, aquesta novel·la, sense moltes pretensions, però amb un cert magnetisme i molta amenitat, resulta un cant a la literatura i a la vida.
Amb grans dosis de sentit de l’humor i una tendresa i empatia envers els diversos personatges sempre present, el relat absorbeix, i sovint emociona o fa riure.
El tractament dels personatges, malgrat resultar una mica estereotípic i a voltes un pèl ensucrat, resulta efectiu. L’autora aconsegueix una certa versemblança (potser el que més grinyola és la solvència en l’escriptura demostrada en la correspondència d’una colla de personatges rurals i amb poca formació) i les anècdotes, sovint colpidores, del dia a dia de la població civil durant el conflicte bèl·lic, són originals i ofereixen una visió no gaire habitual del que podia ser la vida quotidiana sota la bota de l’invasor.
Un altre punt d’interès és la reivindicació de la lectura a través de les filies i fòbies dels integrants de la Societat literària i del paper salvífic dels llibres en uns anys de penúries i por.
La societat literària i el pastís de pela de patata de Guernsey és una novel·la romàntica, lleugera i molt amable, que, sens dubte, proporciona unes estones molt agradables de lectura.
Actualment es projecta una pel·lícula, dirigida per Mike Newell, del mateix títol, basada en la novel·la. Encara que és una adaptació bastant lliure, és una pel·lícula interessant i amb uns paisatges de l’illa de Guernsey, de somni.

Les autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Mary Ann ShafferLa veritable autora de la novel·la, que constitueix la seva única obra, és Mary Ann Shaffer. Annie Barrows, la seva neboda, només li va ajudar a acabar-la quan l’autora va caure molt malalta. De fet Mary Ann va morir als 73 anys, el febrer de 2008, cinc mesos abans que la prestigiosa editorial Random House la hi publiqués, el juliol de 2008.
Mary Ann Shaffer va néixer a Martinsburg (Virgínia, Estats Units) l’any 1934 i podem dir que tota la seva vida gira al voltant dels llibres i de la literatura, encara que no es va decidir a escriure fins a la jubilació.
Va treballar com a editora a Harper & Roww, va fer de llibretera i va exercir de bibliotecària a diversos centres com San Anselmo, Larkspur o San Rafael.
L’any 1976 va viatjar a Londres i va visitar les illes del Canal, quedant fascinada per l’illa de Guernsey, fascinació que es va veure reforçada amb la lectura del llibre Jersey Under the Jackboot, de Reginald Maughan, publicada el 1980, que parlava de la invasió alemanya a les illes del Canal, durant la segona Guerra Mundial.
Uns anys després, i animada pels seus companys d’un Club de Lectura, va decidir començar aquesta novel·la, el final de la qual va requerir una mica d’ajuda d’una neboda a causa de la seva salut tan deteriorada.

Annie_BarrowsLa neboda, Annie Barrows, que va néixer a San Diego, el 1962, també és escriptora i editora. Durant la infantesa va viure a San Anselmo (Califòrnia) i va passar molt de temps a la biblioteca on la seva tia exercia de bibliotecària. Durant els seus anys d’escola secundària fins i tot va aconseguir-hi una feina de mitja jornada.
Posteriorment va assistir a la Universitat de Berkeley, on començà a estudiar Literatura anglesa però es va graduar en Història Medieval.
Va escriure algun llibre de no ficció per a adults però és coneguda , sobretot, per la sèrie de llibres infantils Ivy and Bearn, i per la seva intervenció en el tram final de la malaltia de la seva tia i en la culminació de La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey.

 

 

No hi ha comentaris

Mujeres de negro

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, i pel mes de novembre està preparant la lectura de la novel·la Mujeres de negro, de Josefina Aldecoa.

L’obra:

portada Mujeres de negro és la segona novel·la de la trilogia creada per l’autora als anys 90, on vessa una gran part de contingut autobiogràfic. Va precedida per Diario de una maestra (1990) i seguida per La fuerza del destino (1997). Es considera, en part, una resposta al discurs polític sobre educació que campava en els anys de la transició, i que ella considerava encara poc laic.
El llibre, narrat en primera persona – primer des de la veu d’una nena, després d’una jove i finalment d’una dona que inicia la seva maduració – que fàcilment podem identificar, encara que sigui parcialment, amb la pròpia de l’autora, retrata l’Espanya negra de la guerra i la postguerra, representada per tres dones endolades, immerses en la frustració, la impotència i la tristesa. Posteriorment ens du fins a Mèxic i a la vida de l’exili, per retornar-nos a l’Espanya dels anys cinquanta i l’ambient d’una Universitat que no trigarà a despertar.
Escrita amb l’estil sobri i realista, ens fa un retrat ponderat dels diferents ambients i ens porta de la mà pel pas de la infantesa, l’adolescència i l’entrada de la protagonista a l’edat adulta, a través de la dependència i rebel·lia de la filla contra l’ambient trist que li arriba de les altres dues dones.
Realisme, però també nostàlgia i tendresa, al servei d’una crònica del patiment de tres generacions que van veure la seva vida condicionada per una guerra fratricida i les seves terribles conseqüències.

L’autor:
Josefina Rodríguez Álvarez, escriptora i pedagoga, pren el nom literari de Josefina Aldecoa (o de Josefina R. Aldecoa), en morir el 1969 el seu marit, també escriptor, Ignacio Aldecoa (Vitòria 1925, Madrid 1969).
Nascuda a León, el 1926, filla i néta de mestres autorade la Institución Libre de Enseñanza, va formar part d’un grup literari, a León, que va crear la revista literària Espadaña.
El 1944 es trasllada a Madrid, estudia Filosofia i Lletres, i es doctora en Pedagogia. Durant els anys de la facultat entra en contacte amb un grup d’escriptors que després formarien la Generació dels 50: Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos e Ignacio Aldecoa, amb qui es casa el 1952 i té una filla, Susana.
El 1959 funda el col·legi Estilo, inspirat en les idees vessades en la seva tesi doctoral i amb clares influències d’escoles que havia visitat a Anglaterra i Estats Units.
A banda de la seva tesi doctoral, que publica amb el títol El arte del niño (1960), la seva primera publicació és A ninguna parte (1969), una col·lecció de contes.
La mort del seu marit la manté allunyada de les lletres durant 10 anys, que dedica exclusivament a la docència.
Reapareix, ja amb el nom de Josefina Aldecoa, el 1981, amb una edició crítica de contes del seu marit, i des d’aleshores, gairebé fins a la seva mort, als 85 anys, no deixa de publicar: Los niños de la guerra (1983); La enredadera (1984); Porque éramos jóvenes (1986); El vergel (1988); Cuento para Susana (1988); Historia de una maestra (1990); Mujeres de negro (1994); Ignacio Aldecoa en su paraíso (1996); Espejismos (1996), cuento en Madres e hijas; La fuerza del destino (1997); Confesiones de una abuela (1998); Pinko y su perro (1998) ; El mejor (1998), cuento en Cuentos de fútbol II; La rebelión (1999), cuento en Mujeres al alba.; El desafío (2000), cuento en Cuentos solidarios 2; Fiebre (2001); La educación de nuestros hijos (2001); El enigma (2002); En la distancia (2004). Memòries; La Casa Gris (2005); Hermanas (2008); Madrid, Otoño, Sábado (2012) . Cuentos completos. Inclou els llibres A ninguna parte (1961) y Fiebre (2001), i els contes «Cuento para Susana» (1988) y «El mejor» (1998).
Josefina Aldecoa va obtener els guardons següents: Premio Castilla y León de las Letras, el 2003 i el 2004; la Gran Cruz d’Alfonso X el Sabio, el 2004; la Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo, el 2005; el VII Premio Julián Basteiro de las Artes y las Letras el 2005; la Medalla de Oro de las Bellas Artes, el 2006 i el Premio Internacional de Letras. Fundación Gabarrón, el 2006.
Mor el 2011 a Mazcuerras, Cantàbria.

No hi ha comentaris

Trobada amb l’escriptor David Nel·lo

El dissabte 27 d’octubre a les sis de la tarda l’escriptor David Nel·lo visitarà la biblioteca per presentar la seva nova novel·la per a adults, Melissa & Nicole, que ha estat guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana 2017. La presentació serà a càrrec de Mercè Foradada, escriptora, i l’activitat està organitzada en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes dins el Programa Lletres en viu.

Una illa a Suècia. Dues famílies que es troben. Un secret pertorbador. Melissa & Nicole.

portadaLa vigília del solstici d’estiu, dues famílies visiten la petita illa de Fårö, a pocs quilòmetres de l’illa sueca de Gotland, al mar Bàltic. Uns i altres, els Callahan i els Vinyals, passegen amb els cotxes suecs que han llogat. Així doncs, què els uneix? Tot i res. La filla dels Callahan, la Melissa, és ben americana. La Nicole Vinyals, en canvi, és la perfecta jove parisenca.

I tanmateix, després de la trobada fortuïta, els esdeveniments se succeiran en un brevíssim període de pocs dies i sacsejaran completament l’existència de les dues famílies, que no s’haurien volgut retrobar mai més.

«Allò que fins aleshores només havia estat una confusa intuïció intermitent —gairebé una sensació d’encanteri que les corprenia certes nits i no entenien què volia dir ni d’on venia—, de cop s’ha fet realitat i totes les peces del trencaclosques han encaixat al seu lloc».

Per a qui vulgui llegir prèviament aquesta novel·la, la pot demanar el préstec en format digital amb el carnet de la biblioteca a la plataforma eBiblio.

 

David Nel·lo Neix a Barcelona, el 3 de febrer de 1959. Es forma en música clàssica, com a flautista i, al llarg dels anys, desenvolupa una extensa i celebrada carrera com a escriptor de literatura infantil, juvenil i d’adults. També ha escrit assaig de viatges i alguna peça de teatre i és traductor de l’italià i l’anglès. Entre les seves recents traduccions hi ha les famoses sèries de literatura infantil i juvenil, de Geronimo Stilton i Els Diaris de Greg.

Si ens centrem en la literatura d’infants, on david nelloha aportat quinze títols, el trobem debutant l’any 1995 amb Els menjabrossa, guanyador del Premi El Vaixell de Vapor, i continuant amb encara dos premis més: el Premi J.M. Folch i Torres, amb Ludwig i Frank (2011) i el EDEBÉ de literatura infantil, amb La nova vida del senyor Rutin (2014).
Quant a la literatura juvenil, Nel·lo, que compta amb tretze títols, ha rebut quatre premis més: el Premi Enric Valor, amb Peter Snyder (1999), el Premi Columna Jove, amb L’aposta (2002), el Premi Ciutat d’Olot de literatura juvenil amb Contrajoc (2007) i el Premi Ramon Muntaner, amb Guguengol (2009).
En el món de la literatura d’adults, amb set novel·les publicades, ha obtingut quatre guardons: el Premi Fiter i Rosell, amb Nou dits (2003), el Premi Andròmina, amb La geografia de les veus (2007), el Premi Marian Vayreda, amb El meu cor cap a tu per sempre (2009) i El Premi Prudenci Bertrana, amb Melissa &Nicole (2017).
Nel·lo ha vist traduïdes les seves obres al castellà, al francès, a l’alemany, al turc, al coreà, al rus, al grec i al portuguès.

 

El 30 de maig de 2009 David Nel·lo ja va visitar la biblioteca, i aquest és el vídeo resum de la trobada:

No hi ha comentaris

Melissa & Nicole

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, pel mes d’octubre està preparant la lectura de la novel·la Melisse & Nicole, de David Nel·lo.

L’obra: Melissa & Nicole

Amb aquesta novel·la, guanyadora del prestigiós premi Prudenci Bertrana l’any 2017portada ( i per unanimitat de tot el jurat, cosa que s’ha esdevingut molt poques vegades), precisament l’any que s’acomplia la seva 50ena edició i les celebracions de l’Any Aurora i Prudenci Bertrana, David Nel·lo se situava com un dels principals escriptors de la panoràmica de la literatura catalana.
Dues noies recorren amb les seves famílies respectives una illa de Suècia, Fâro, on hi ha un centre d’interpretació d’Igmar Bergman i on el director suec havia rodat algunes escenes de les seves pel·lícules. En una cafeteria coincideixen i les dues famílies queden sobtades davant de la increïble semblança física de les joves. Mentre els nadius es preparen per viure el solstici d’hivern, les noies aprenen molt sobre la vida i la seva pròpia identitat i les dues famílies entren en una situació de crisi existencial i familiar.
En aquesta novel·la el paisatge és també protagonista, i la recreació dels espais resulta suggerent i realista, degut que l’autor ha estat dues vegades en el centre de traductors i escriptor que hi ha a l’illa.
Aquesta novel·la singular tracta el tema de la paternitat i de la maternitat, i totes les connotacions biològiques i ètiques que se’n deriven. També els límits de la ciència i el desenvolupament de la personalitat i de la identitat personal.

L’autor: David Nel·lo

Neix a Barcelona, el 3 de febrer de 1959.
Es forma en música clàssica, com a flautista i, al llarg dels anys, desenvolupa una extensadavid nello i celebrada carrera com a escriptor de literatura infantil, juvenil i d’adults. També ha escrit assaig de viatges i alguna peça de teatre i és traductor de l’italià i l’anglès. Entre les seves recents traduccions hi ha les famoses sèries de literatura infantil i juvenil, de Geronimo Stilton i Els Diaris de Greg.
Si ens centrem en la literatura d’infants, on ha aportat quinze títols, el trobem debutant l’any 1995 amb Els menjabrossa, guanyador del Premi El Vaixell de Vapor, i continuant amb encara dos premis més: el Premi J.M. Folch i Torres, amb Ludwig i Frank (2011) i el EDEBÉ de literatura infantil, amb La nova vida del senyor Rutin (2014).
Quant a la literatura juvenil, Nel·lo, que compta amb tretze títols, ha rebut quatre premis més: el Premi Enric Valor, amb Peter Snyder (1999), el Premi Columna Jove, amb L’aposta (2002), el Premi Ciutat d’Olot de literatura juvenil amb Contrajoc (2007) i el Premi Ramon Muntaner, amb Guguengol (2009).
En el món de la literatura d’adults, amb set novel·les publicades, ha obtingut quatre guardons: el Premi Fiter i Rosell, amb Nou dits (2003), el Premi Andròmina, amb La geografia de les veus (2007), el Premi Marian Vayreda, amb El meu cor cap a tu per sempre (2009) i El Premi Prudenci Bertrana, amb Melissa &Nicole (2017).
Nel·lo ha vist traduïdes les seves obres al castellà, al francès, a l’alemany, al turc, al coreà, al rus, al grec i al portuguès.

No hi ha comentaris

Pastoral americana

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, fa vacances durant l’estiu. Pel setembre està preparant la lectura de la novel·la Pastoral americana, de Michel Houellebecq.

L’obra: Pastoral americana
portadaEn aquesta novel·la, la primera d’una trilogia, amb la qual obtingué el premi Pulitzer, Roth entra de ple en el vell fantasma del Vietnam a través del periple d’un pare que va a la recerca de la seva filla, acusada de terrorisme, i fa una àcida reflexió sobre els Estats Units contemporanis.
El protagonista de la novel·la és Seymour Levov, el Suec. El Suec és el prototipus del triomfador, l’encarnació del somni americà. Ja a l’escola destacava per ser un excel·lent atleta, guapo i alegre; després d’enrolar-se al marins tornà com un heroi i es casà amb Miss New Jersey. Es va fer càrrec del negoci del seu pare, el primer Levov als EEUU, i va acumular una fortuna que li va permetre brillar socialment i comprar-se una gran mansió. Fins que la seva filla Mary es va unir a un grup de polític terrorista que s’oposava a la intervenció nord-americana a Vietnam. A partir d’aquest fet, la vida del Suec comença a enrunar-se.
De manera similar a la de Fitzgerald a El gran Gatsby, sembla que la intenció de l’autor és la de desemmascarar la fal·làcia del somni americà. El narrador, el mateix personatge, Natham Zuckerman, malalt de càncer i amb una acusada encara que lúcida consciència de fracàs, va ser un admirador rendit del Suec, de qui era company d’escola. Ara, sembla que el destí , inexorable, els ha conduït a un mateix final. En general, la saga dels Levov pot ser entesa com una metàfora sagnant de la societat americana en el seu conjunt. Una novel·la dura i de gran impacte que ens submergeix en la dècada més explosiva del s. XX, els anys seixanta. I es mostra en plena forma, amb la prosa continguda i la subtilesa intel·lectual que el caracteritzen a l’hora de retratar les falses promese del somni americà.
D’ella en va dir la crítica:
“A l’actual literatura nord-americana està Philip Roth i, després, tots els altres”, Chicago Tribune; “Una de les novel·les més poderoses que Roth ha escrit mai… Emocionant, esplèndida i ambiciosa. Una obra d’art ferotgement commovedora”, The New York Times; “Enlluernadora… Una novel·la intel·ligent, compassiva i provocadora… Magnífica”, Boston Globe.

L’autor: Philip Roth
Aquest escriptor nord-americà, mort el 22 de maig del 2018 sense haver rebut mai el Premi Nobel pel qual havia estat proposat tants anys, havia nascut el 19 de març de 1933, a Newark (Nova Jersey), fill de pares jueus emigrats a EEUU des de l’Europa Central (Galitzia). Havia estudiat a la Universitat de Bucknell i intentat el doctorat en Filosofia, que no acabà. Sí, en canvi, va fer un postgrau a la Universitat de Chicago de literatura anglesa.
Va exercir com a professor d’escriptura creativa i comparada a diverses universitats nord-americanes fins a la seva jubilació.
A Chicago va fer amistat amb Saul Bellow i amb Margaret Martinson, amb qui es casà. Aquest matrimoni, complicat i dissolt el 1963, va influir molt la seva escriptura posterior, i diversos personatges femenins de les seves novel·les semblen inspirats en aquesta primera dona. El segon matrimoni (1990-1994), amb l’actriu anglesa Claire Bloom, tampoc no tingué un final feliç i, dos anys després de separar-se, l’actriu va publicar unes memòries matrimonials que deixaven l’autor força malparat.Philip-Roth
La seva primera obra, Goodbye, Columbus (1959), un recull de cinc contes curts i una novel·la breu, va guanyar el National Book Award de 1960. Tanmateix, la popularitat li arribà amb la seva quarta obra, El mal de Portnoy (1969), juntament amb el reconeixement de la crítica.
Al llarg de la seva dilatada i prolífica carrera, Roth, ha conreat diversos gèneres, a banda de la narrativa: l’assaig, la sàtira política, i l’autobiografia.
A finals de la dècada dels 70, Roth havia creat un alter ego, Natham Zuckerman, que va ser el protagonista d’alguna de les seves novel·les més paradigmàtiques, com la trilogia integrada per Pastoral americana (1997), Me casé con una comunista (1998) i La mancha humana (2000), la primera de les quals li mereixé el premi Pulitzer.
S’han realitzat 5 pel·lícules basades en els seus llibres: Complicidad sexual (basada en Goodbye, Columbus, 1969); El lamento de Portnoy (1972); El escritor fantasma (1984); La taca humana (2003); Elegy (basada en L’animal moribund i dirigida per Isabel Coixet; 2008)
Philip Roth, que explora en les seves obres la naturalesa del desig humà, la identitat dels jueus americans i el pas del temps, és, sens dubte, l’autor més premiat de la seva generació. Als ja esmentats guardons, cal afegir altres convocatòries del National Book Award, del Faulkner del Pen Club, el Hemingway i el Nabokov… i el juny de 2012 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries, encara que, com ja he dit, tot i que durant anys el seu nom ha sonat com a candidat al Nobel de Literatura, ha mort sense rebre’l.

No hi ha comentaris

Submissió

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel juny està preparant la lectura de la novel·la Submissió, de Michel Houellebecq.

L’obra: Suabmissió
portadaEn aquesta línea de provocació i denuncia inclement, el 2015 publica Submissió: la fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania. Una faula que va ser interpretada per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta. Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Submissió va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig.
La novel·la planteja amb cruesa dos temes: la submissió, de què Rediger, esdevingut el nou responsable de la Sorbona convertida en universitat islàmica, fa la glossa: “La idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta”. Aquesta és, segons Rediger, la força de l’islam, “que accepta el món tal com és”. I aquesta és la base de l’èxit de la implantació de Mohammed Ben Abbes a la societat francesa.
Michel Houellebecq no fa més que plantejar l’eterna qüestió de la servitud voluntària, de la facilitat amb què la ciutadania accepta renunciar a llibertats a canvi de seguretat, en tots els sentits, començant per la pautada organització dels dies i les hores. El segon tema és la denúncia de l’estat de coses que ha fet possible l’ascens de Ben Abbes. “¿Hem d’estar orgullosos d’un sistema que cada cop s’assembla més al repartiment de poder entre dos gangs rivals?” Alguns consideren que aquesta crítica de Houellebecq a la democràcia bipartidista afavoreix el discurs del Front Nacional; altres l’assenyalen com l’home més clarivident i honest del panorama literari francès.
Com ja hem dit, Submissió va arribar a les llibreries franceses el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo i Houellebecq, acusat d’islamofòbia, va afirmar: «No prenc partit, no defenso cap règim. He accelerat la història, però no puc dir que sigui una provocació, perquè no dic coses que consideri falses només per posar nerviosos els altres.» Més enllà de la polèmica, Submissió és una novel·la de «política ficció», una faula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista.
«Divertida, impertinent i desesperada, Submissió amaga una lliçó inaudita. Menys escandalosa del que s’ha dit i més subtil del que sembla» (Sébastien Lapaque, Le Figaro).
«No és només un escriptor de sàtires, sinó un escriptor de sàtires “sincer”, francament entristit pels disbarats de la història i per la bogeria humana, i això és més inusual» (Adam Gopnik, The New Yorker).

L’autor: Michel Houellebecq
Michel Houellebecq, el nom real del qual es Michel Thomas, va néixer a Saint-Pierre (França) el 26 de febrer de 1956. És un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema reconegut tant per la qualitat literària com la provocació de les seves obres.Michel-houellebecq
Les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. D’altra banda, se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Els seus pares es van desentendre d’ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s’hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna. Posteriorment el van internar a l’escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.
El 1975 es va matricular a l’Institut National Agronomique Paris-Grignon, on obtingué el diploma d’enginyer agrònom el 1978 amb una especialització en ecologia. A l’institut va fundar l’efímera revista literària Karamazov per a la qual escriu alguns poemes i participa en el rodatge d’una pel·lícula titulada Cristal de souffrance. El 1980 es va casar amb la germana d’un amic. Després es va matricular a l’École Nationale Supérieure Louis Lumière, en la secció de cinematografia, i obtingué el diploma el 1981. El mateix any naixia el seu fill Étienne. Més endavant es va divorciar, cosa que li provocà una depressió profunda que el va portar a fer una estada en un centre psiquiàtric.
El 1991 publicà la biografia de Lovecraft, Contre le monde, contre la vie i començà a treballar en l’Asemblea Nacional Francesa com a tècnic informàtic. Aquest mateix any aparegué Rester vivant i seguidament un primer recull de poemes, La poursuite du bonheur, que passen desapercebuts. Els seus temes anticipen el que serà tractat en les seves novel·les següents: la solitud existencial, la denúncia del liberalisme, l’amor i la intimitat dels individus.
La seva primera novel·la va ser Extension du domaine de la lutte. Sense promoció ni publicitat, es va difondre per mitjà del boca-orella. Va ser adaptada al cinema francès per Philippe Harel el 1999, i a la televisió danesa per Jens Albinus el 2002.
El 1998 es va tornar a casar amb Marie-Pierre Gauthier, a la qual havia conegut el 1992.
La següent novel·la, Les partícules elementals, que apareix el 1998 a França i és traduïda i publicada en català el 1999, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica a causa de l’expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Houllebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l’instant un clàssic del nihilisme. Va merèixer el Premi IMPAC 2002. Les Particules élémentaires es va adaptar al cinema amb la pel·lícula alemanya Elementarteilchen, dirigida per Oskar Roehler.
La següent novel·la, Plateforme, de 2001, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual, que conté crítiques explícites de l’Islam i la fe musulmana, li va merèixer l’acusació de racista i va augmentar la seva notorietat. La novel·la, La Possibilité d’une île, del 2005, va tenir a França una massiva campanya publicitària i nombroses polèmiques, en particular per la seva aproximació al tema de la clonació humana.
El 2010 va rebre el premi Goncourt per la novel·la La Carte et le territoire i el “J’ai lu”, el 2012. I la seva obra no s’aturà fins al moment, en el camp de la narrativa, la poesia i l’assaig.
Houellebecq dóna gran importància també a la seva obra d’assagista. Ha escrit articles per Les Inrockuptibles, Perpendiculaire, L’Atelier du Roman, Immédiatement, i altres publicacions internacionals. Les seves obres i opinions són molt crítiques amb el pensament políticament correcte i amb les conseqüències del maig del 68. Tot això el va posar en el punt de mira de diversos mitjans de comunicació, que el van acusar de misogin, decadent i reaccionari, però contràriament al que pretenien, només van fer augmentar la seva popularitat i les vendes dels seus llibres.
Aclamat pels seus incondicionals com el millor escriptor francès viu, i injuriat pels seus detractors (des de puritans religiosos fins a notables progressistes) com a pornògraf, misogin i racista, res d’això evita que cada nou llibre seu sigui àmpliament comentat en revistes literàries, es vengui per milions i es tradueixi a nombroses llengües.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »