Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: AL DIA

Toy Story 4: estrena el 20 de juny

L’any 1995 la pel.lícula Toy Stoy canvià la història de la animació per sempre més: fou el primer film animat digitalment. John Lasseter aconseguí un Oscar honorífic i Pixar des d’aleshores està considerat com un dels estudis més creatius. Amb Toy Story hi confluïren dos fets importants: la novetat tècnica i la història de les joguines que cobren vida encapçalats pel vaquer Woody.

Des de la primera pel·lícula la tecnologia ha avançat ràpidament i tot l’equip d’animadors ha treballat de valent per tal que Toy Story 4 sigui visualment excel·lent.

Després d’aquesta primer cinta n’han vingut dues més i tot semblava indicar que la trilogia havia aconseguit fa nou anys un tancament perfecte, quan Andy marxa a la universitat i deixa tota la seva col·lecció de joguines a la Bonnie, posant punt i final en la relació de Woody i Andy.

En aquesta nova aventura, el cowboy intentarà adaptar-se a la nova vida a casa de la Bonnie. Ara ja no és la el favorit de tot el grup de joguines i en Jesse ha ocupat el seu lloc com a sherriff dins de les predileccions de la Bonnie, encara que en Woody no perd mai els seu esperit de lideratge.

Des de la primera pel·lícula la tecnologia ha avançat ràpidament i tot l’equip d’animadors ha treballat de valent per tal que Toy Story 4 sigui visualment excel·lent.

A part d’anar incorporant una major presència femenina al llarg de totes les pel·lícules, Forky és una de les altres novetats ja que per primera vegada a la saga apareix una joguina de fabricació casolana.

Segons Josh Cooley, el director,“hem volgut anar en una altra direcció i provar una cosa completament diferent que mai abans havíem vist en el món de Toy Story. Els infants juguen amb qualsevol cosa: una pedra, una tassa o el que sigui i vàrem pensar que què passaria si a la pel·lícula algun personatge jugués amb algun objecte d’aquest tipus. Tenir un personatge que no entengui en absolut les regles ni que sàpiga com funcionen les coses dóna a Woody l’oportunitat que expliqui què significa ser una joguina”.

En aquesta nova entrega hi trobarem una barreja d’aventures, humor i emoció i també una mica de terror. I coneixerem a Duke Caboom, un motorista dels anys 70, Giggle McDimples, una sequaç companya d’aventures i Gabby Gabby, la dolenta de la història.

I un altre gran encert en aquesta entrega és Bo-Beep, la pastoreta de porcellana que només en manté en un segon pla a les dues primeres pel.lícules i que en la tercera ni tan sols hi apareix.

Premiere Of Disney And Pixar's 'Toy Story 4' - Red CarpetHi haurà una nova entrega de Toy Story? Segons el productor Mark Nielsen “és difícil de dir. Pensàvem que aquesta quarta part com una mena de tancament narratiu a la història de Woody. Però un gran estudi mai sap què ens té preparat el futur”.

Consulteu els dvd’s d’aquesta saga disponibles a les biblioteques de la ciutat, clicant a l’enllaç.

No hi ha comentaris

John Wayne, el vaquer amb més classe de tot l’oest.

Resultado de imagen de john wayneAquest mes de juny ja fa quatre dècades que John Wayne, el vaquer amb més classe de tot l’oest, passà a ser un dels grans mites i icones del món del cinema.

Símbol per antonomàsia del western, traspassa amb escreix aquest adjectiu i esdevé un dels personatges més estimats pel públic cinèfil i una presència ineludible per a tots els amants del setè art.

Nascut el 1907 a Iowa, la seva família es traslladà a Califòrnia i el seu pare es convertí en ranxer i fou precisament al ranxo familiar on aprengué a dominar l’art eqüestre.

Fou un bon estudiant i un gran atleta. La seva fortalesa física, feia 1.93 cms. d’alçada, cridà l’atenció al popular actor de westerns Tom Mix i li proposà actuar com a especialista en una de les seves pel·lícules.

Als estudis de Hollywood treballà per a la 20th Century Fox i és on va conèixer a un jove director que començava a fer-se un nom en el cine, John Ford. Ràpidament congeniaren i establiren una duradora amistat lligada a l’èxit professional.

El primer paper protagonista arribà gràcies al seu amic John Ford, qui el recomanà a Raoul Walsh per participar en La gran jornada, l’any 1930, però fou quan protagonitzà La diligencia, dirigida per John Ford, on interpretà el personatge de Ringo Kid, quan es convertí en una superestrella i en un ídol i referència de conducta per a molts dels seus compatriotes.

Els anys 40 i 50 transformaren al desconegut Wayne en un dels actors més importants que hagi conegut el món cultural nord-americà, assolint després de la seva mort el qualificatiu de llegenda.
Així mateix, la seva capacitat com a intèrpret millorava progressivament gràcies als ensenyaments de dos dels més grans mestres que hagi conegut el cine: el mateix John Ford y Howard Hawks.

John Ford y John Wayne en el Monument Valley

Algunes de les seves pel·lícules més importants d’aquestes dues dècades foren Mando siniestro, Hombres intrépidos, Siete pecadores,Piratas del Mar Caribe, La patrulla del Coronel Jackson, Nosotros fuimos los sacrificados, Sucedió en el tren, Tres padrinos, Fort ApacheRío Rojo, Arenas sangrientasLa Legión InvencibleRío Grande, Infierno en las nubes, El hombre tranquilo, Escrito en el cielo, Callejón sangriento amb Lauren Bacall com a co-protagonista, Centauros del desierto, El bárbaro y la geishaMisión de audaces, o Río Bravo.

A partir dels 60 també dirigí dues pel·lícules: El Álamo i Boinas Verdes.

Com a actor brillà en les décades dels 60 i 70 amb Alaska, tierra de oro, Los comancheros, Hatari, La conquista del Oeste i El día más largo,  El hombre que mató a Liberty Valance, on compartí protagonisme amb James Stewart Lee Marvin, La taberna del irlandés, Los cuatro hijos de Katie Elder, El Dorado, Ataque al carro blindado, Valor de ley, Río Lobo, i el seu darrer i valuós treball cinematogràfic El último pistolero..

Per la seva actuació com a Rooster Cogburn a Valor de ley, pel·lícula basada en una novel·la de Charles Portis, guanyà l’Oscar al millor actor.

Resultado de imagen de john wayne, ganador oscar

John Wayne serà recordat per la seva virilitat, els seus silencis i la seva imponent presència física així com frases que va dir i que han passat a la història on es plasma el seu caràcter i manera d’entendre el món, com ara “parla poc, parla a poc a poc i no parlis massa”, o “la vida és dura, però és més dura quan ets estípit” o “ mai confio en un home que no beu”.

Després de l’estrena de la Taberna del irlandès, Wayne considerà que la diferència d’edat amb la coprotagonista, Elizabeth Allen era vergonyosa, exigint des d’aleshores que totes les seves parelles cinematogràfiques fossin actrius de la seva mateixa franja d’edat.

Va ser amic de qui va ser la seva millor parella en el cine, l’actriu Maureen O’Hara. La química que sorgí entre ells dos els convertí en una parella molt valorada pel públic. Després de la mort de John Wayne, Maureen O’Hara aconseguí que el Congrés estatunidenc atorgués una medalla commemorativa en honor de l’actor.

El seu timbre distintiu de veu, la seva manera característica de caminar i el seu rol de tipus dur s’apagà al juny de 1979.

Descobriu les pel·lícules d’aquest gran actor a les biblioteques de la ciutat clicant l’enllaç.

No hi ha comentaris

Selecció de novetats – juny

SelNovetats

Aquests són alguns del documents de la selecció de novetats del mes de juny que destaquem, corresponents als diferents fons de la Biblioteca, tant d’adults com infantils.

portades 1

Entre les novetats per adults trobareu el llibre 100 secrets dels oceans, d’Esther Garcés i Daniel Closa. Les 100 curiositats que trobem en aquest llibre ens ajuden a descobrir, entendre i valorar els oceans. Uns oceans que, no ho oblidem, constitueixen la major part del nostre planeta, i també la més desconeguda, i dels quals la nostra vida depèn molt més estretament del que pot semblar.

Pel que fa a la literatura us recomanem la novel·la Edoll: intel·ligència artificial, de Jordi Folck. L’Àlex rep una joguina electrònica anomenada EDOLL, capaç d’accedir, per wifi, a totes les bases de dades, i d’emmagatzemar grans quantitats d’informació. Quan l’Àlex s’enfronti a aquest giny, la resposta de l’EDOLL no es farà esperar mostrant el seu vertader rostre en un combat, a tot o res, de l’enginy humà contra la intel·ligència artificial.

A la secció infantil us presentem el conte La veritat sobre els dinosaures, de Guido Van Genechten. Aquest llibre parla de dinosaures. Un recorregut informatiu pel meravellós món dels dinosaures: velociraptors, iguanodonts, diplodocus, tiranosaures, estegosaures, triceraptops… l’asteriode, el terratrèmol, l’erupció volcànica, el final….i una gallina. Una gallina? Què hi fa una gallina a la coberta?

portades 2

A la secció de música us hem seleccionat l’enregistrament Geometría del rayo, de Manolo García. Gravat entre Nova York i Girona, el disc reuneix 16 cançons amb la signatura de Manolo García –inclosa una doble versió d’Oceà blau–. És un àlbum dedicat a tots aquells que no poden viure sense art en qualsevol de les seves manifestacions, i que no en tenen prou amb la cultura de l’entreteniment fàcil del nostre temps.

A la secció de cinema us proposem la pel·lícula La forma del agua, de Guillermo del Toro. La solitària Elisa és una dona de la neteja que treballa en un laboratori dins d’unes instal·lacions d’alta seguretat del govern. Atrapada en una vida plena de silenci i aïllament, la seva vida canvia per complet en descobrir un ésser enigmàtic: un home-peix únic, que viu tancat i és víctima de diversos experiments.

I a la secció de còmics us assenyalem l’àlbum Vinòmics: relats gràfics amb gust de bon vi. Vinòmics són un conjunt de còmics que s’inspiren en el món del vi. Peces curtes de diferents gèneres narratius i estils gràfics: vivència autobiogràfica, humor quo-tidià, paròdia cinematogràfica, gènere negre, drama d’època, relat eròtic, assaig gràfic i fins a ciència-ficció. Un sorprenent i deliciós maridatge de còmic i vi.

Aquí teniu tota la selecció de novetats del mes de juny de 2019.

No hi ha comentaris

Puccini, el compositor del mes de la Cardona

Compositor italià nascut l’any 1858, fou hereu de la gran tradició lírica italiana, però al mateix temps restà obert a altres corrents i estils propis del canvi de segle. El compositor italiano de ópera Giacomo Puccini.

Puccini es convertí en el gran dominador de la escena lírica internacional durant els primers decennis del segle XX, tot i que no es pot considerar un creador prolífic, ja que només una dotzena d’òperes conformen el gruix de la seva producció, xifra insignificant en comparació amb les dels seus predecessors, aquesta producció és suficient per fer d’ell un autor clau del repertori operístic i un dels més apreciats aplaudits pel públic.

Giacomo Puccini nasqué en una família de tradició musical ja alguns membres havien ocupat, des del segle XVIII el lloc de Maestre de capella de la catedral de Lucca. Quan mor el seu pare, el petit Giacomo, tot i no haver demostrat un especial talent músic, va ser destinat a seguir aquesta tradició familiar i començà a rebre lliçons del seu oncle, encara que amb resultats pocs esperançadors.

Als quinze anys i gràcies al director de l’Institut de Música Pacini de Lucca, Carlo Angeloni, es despertà el seu interès pel món de la música i fou aleshores que Puccini es revelà com un bon pianista i organista.

L’any 1876, l’ audició d’Aida de Verdi constituí una autèntica revelació per a Puccini i sota la seva influència, decidí dedicar tots els seus esforços a la composició operística, malgrat que això impliqués abandonar la tradició familiar.

Els seus anys d’estudi al Conservatori de Milán comencen a donar els seus fruits: Le villi, òpera en un acte estrenada en 1884 amb un èxit més que apreciable.

Amb Manon Lescaut, Puccini trobà ja la seva pròpia veu i la seva estrena va suposar la seva consagració.

La consagració és confirmada posteriorment amb La bohème, una de les seves realitzacions més aclamades.

En 1900 veu la llum l’òpera més dramàtica, Tosca.

I quatre anys més tard l’exótica Madama Butterfly.

El seu estil, caracteritzat per combinar amb habilitat elements estilístics de diferents procedències, ja estava plenament configurat: la tradició vocal italiana s’integra en un discurs musical fluid en el que es dilueixen les diferències entre els diversos números de la partitura, al mateix temps que es fa un ús discret d’alguns temes recurrents.

A més cal afegir el seu personal i característic sentit melòdic, una de les claus de la gran acceptació que sempre ha tingut entre el públic.

Amb La fanciulla del West inicià una nova etapa, caracteritzada per concedir major importància a l’orquestra i per obrir-se a harmonies noves, en ocasions en els límits de la tonalitat, al mateix temps que apostà per la renovació dels arguments de les seves òperes, apostant per un major realisme.

Totes aquestes novetats van contribuir a que les seves noves òperes, no aconseguissin, tot i la seva qualitat, el mateix grau de popularitat que les anteriors.

La seva última òpera, la més moderna i arriscada, Turandot, quedà inconclusa a la seva mort. La tasca de finalitzar-la, a partir de los esbossos deixats pel mestre, recaigué sobre Franco Alfano.

Voleu descobrir a Puccini? Cliqueu l’enllaç per saber què tenim a les Biblioteques de Vilanova i la Geltrú.

No hi ha comentaris

Camins Il·lustrats: Explorar – Narrar – Visualitzar

logo_camins_vng-CAT

Del 13 de juny al 9 de juliol la Biblioteca Armand Cardona acollirà l’exposició de CAMINS IL·LUSTRATS, un projecte d’IDENSITAT per BiblioLab, que s’ha dut a terme a Vilanova i la Geltrú amb la participació de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú (XBMVNG), alumnes i professors/es de l’Institut Manuel de Cabanyes, i l’Escola Municipal d’Art i Disseny (EMAiD). Compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya Departament de Cultura.

CAMINS IL·LUSTRATS tracta la idea de límit – frontera i la de nexe – connexió, a partir de desplegar accions que es concreten en explorar, narrar i visualitzar, combinant elements que tenen a veure amb l’art, l’educació i el territori.

A partir de la col·lecció Els Carrers de Vilanova i la Geltrú , s’ha escollit una part de la ciutat, el tram urbà de la zona nord, per explorar-la, il·lustrar-la i posteriorment fer-ne visible els resultats.

Hi han participat alumnes de quart d’ESO de l’Institut Manuel de Cabanyes i alumnes de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de VNG. Aquest fragment de ciutat ha permès treballar tres temes: l’espai de transició entre l’urbà i el rural, l’agermanament entre ciutats, i la construcció de comunitat, a partir de grups vinculats a la cultura popular. Tots tres tenen a veure amb els conceptes ambivalents de límit i connexió.

L’exposició aplega diferents materials entorn les temàtiques treballades i una sèrie de projectes artístics convidats que tenen a veure amb la idea de Camins Il·lustrats. Tots ells es presenten amb el format “llibre il·lustrat”.

CAMINS_RUTA_09 CAMINS_CLASSE_02 CAMINS_BIBLIO_12 

TRANSICIÓ ENTRE L’URBÀ I EL RURAL. EXPANSIONS I LÍMITS DE LA CIUTAT

- Llibre que recull els dibuixos realitzats pels alumnes de l’Institut Manuel de Cabanyes en col·laboració amb Clara Nubiola

- Pòsters realitzats per alumnes de disseny gràfic de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de VNG, amb el professor Joan Nadal.

AGERMANAMENT ENTRE CIUTATS

- Postals de VNG realitzades pels alumnes de l’Institut Manuel de Cabanyes amb la professora Paulina Morcillo, i alumnes de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de VNG, amb el professor Joan Nadal. Aquestes postals són per enviar a altres alumnes de centres educatius de les ciutats agermanades.

CAMINS_POSTALS_EMAID_00

CONSTRUCCIÓ DE COMUNITAT DES DEL FOLKLORE I L’ART

- Des de 1947 els Diables de Vilanova i la Geltrú conviden a un artista contemporani a dissenyar la indumentària. Es presenten els dibuixos preparatoris dels vestits realitzats per Pep Duran (2006), diferents elements vinculats a aquesta tasca, i imatges dels recorreguts dels diables en diferents actes tradicionals.

CONNEXIONS AMB ALTRES “CAMINS IL·LUSTRATS”

Amb la participació de:

- Raquel Friera, “[WO]MANRESA”, (2017)

- Francisco Navarrete Sitjà, “El agua es al cuerpo, el cuerpo es al alga, el alga es al trayecto” (2018)

- Martí Madaula,”How to get back home walking/Com tornar a casa caminant”, (2018)

No hi ha comentaris

Chicho Ibáñez Serrador

Narciso-Ibanez-Serrador

Ahir divendres a la tarda, a l’edat de 83 anys, va morirQui_n_puede_matar_a_un_ni_o Chicho Ibáñez Serrador, un dels referents de quan la televisió la feien els intel·lectuals. Feia una setmana que la Filmoteca de Catalunya li havia fet un acte d’homenatge al qual no va poder assistir a causa del seu delicat estat de salut. Tampoc no va poder recollir, al gener, el Goya honorífic que li dedicava l’Acadèmia.

Ell era, vocacionalment, un cineasta, amb consciència d’autor i voluntat d’entretenir però també de fer pensar. En el seu pas a la televisió, això no va canviar. Dominava el llenguatge de cada mitjà i, per tant, sabia adaptar-lo a les circumstàncies. Va portar obres de Brecht a la tele i les va gravar amb càmeres de cinema perquè li importava la qualitat de la imatge. Historias para no dormir, Historia de la frivolidad i ¿Quién puede matar a un niño? el van convertir en un pioner del gènere de terror i fantàstic a Espanya.

Nascut a Montevideo (Uruguai) el 1935, l’espectacle corria per les seves venes. No era només qüestió d’ADN -la seva mare era l’actriu Pepita Serrador i el seu pare el director teatral espanyol Narciso Ibáñez Menta-, sinó també de vocació: als vuit anys va debutar en el món del cinema interpretant la veu del conillet Tambor en el doblatge hispanoamericà de Bambi. Amb dotze anys, la família marxa a Espanya i s’instal·la a Salamanca. En té setze quan debuta com actor a la companyia teatral de la seva mare. Però de seguida agafa el bolígraf per guionitzar i escriure obres teatrals.

L’èxit de les seves adaptacions televisives fa que el reclamin de Televisió Espanyola. Hi entra el 1963 i assumeix alguns títols de la literatura universal per a Estudio 1. Però s’adona que les històries del gènere fantàstic són les que funcionen millor, així que recrea a Espanya el Mañana puede ser verdad que l’havia fet triomfar a Argentina. Aquell és el germen del seu primer gran èxit televisiu: Historias para no dormir (1966). Al llarg de tres temporades, Ibáñez Serrador explora els malsons compartits amb un gènere que aleshores tenia poca tradició a Espanya. L’aspecte visual també va ser important: el primer capítol, per exemple, va ser enregistrat amb càmeres de cinema de 16 mil·límetres, en comptes de les habituals càmeres de televisió. Mentrestant, al cinema va dirigir dos clàssics del terror espanyol: La residencia (1969) i ¿Quién puede matar a un niño? (1976).

El 1972 és un any clau en la seva biografia professional. Televisió Espanyola estrena el concurs 1, 2, 3… responda otra vez, que al llarg de deu temporades intermitents seria presentat per Kiko Ledgard, Mayra Gómez Kemp, Jordi Estadella, Miriam Díaz-Aroca, Josep Maria Bachs i Luis Roderas. Tot i que el format arribaria fins al 2004, és als anys setanta i vuitanta que va fonamentar la seva fama. La Ruperta, Don Cicuta, Los Tacañones, el cos de ball, les hostesses d’ulleres impossibles, els apartaments a la Manga del Mar Menor, Arévalo, Bigote Arrocet, les proves eliminatòries, les frases recurrents d’alguns humoristes que circulaven com la pólvora i s’encomanaven entre els espectadors… El programa era un trencaclosques on cada peça estava estudiada.

No hi ha comentaris

García Lorca, el poeta que se sentia catòlic, comunista, anarquista, llibertari, tradicionalista i monàrquic, al mateix temps.

Neix a Fuente Vaqueros, al juny de 1898 i morí entre Víznar i Alfacar a l’agost del 36. Poeta, dramaturg i prosista conegut també per la seva destresa en moltes altres arts. Resultat d'imatges de federico garcia lorca

Adscrit a l’anomenada generació del 27, és el poeta de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. Com a dramaturg, se’l considera un dels cims del teatre espanyol del segle XX, juntament amb Valle-Inclán i Buero Vallejo.

Va morir executat després de la revolta militar de la Guerra Civil espanyola, per la seva afinitat amb el Front Popular i per ser obertament homosexual.

Fou la seva mare, Vicenta Lorca, mestra d’escola qui va fomentar el gust literari del seu fill i des dels 2 anys, ja mostrava la seva habilitat per aprendre cançons populars, i de ben petitet escenificava en miniatura oficis religiosos.

L’any 1915 comença a estudiar Folosofia i Lletres, i també Dret, a la Universitat de Granada i forma part de el Rinconcillo, centre de reunió dels artistes granadins on coneix a Manuel de Falla.

Entre l’any 1916 i 17 viatja per Espanya amb els seus companys, i coneix a Antonio Machado, fet que inspira el seu primer llibre Impresiones y paisajes .

Un anys després es trasllada a Madrid i s’instal.la a la Residencia de Estudiantes, coincidint amb nombrosos literats i intel·lectuals, i és aquí on comença a florir la seva activitat literària amb obres com El maleficio de la mariposa.

Al 1929 viatja a Nova York, plasmant aquesta experiència en Poeta en Nueva York, i dos anys després funda el grup teatral universitari La Barraca, para acostar el teatre al poble a través d’obres del Segle d’Or.

Un altre viatge a Buenos Aires en 1933 fa créixer més la seva popularitat amb l’estrena de Bodas de Sangre.

Quan torna un any després segueix publicant diverses obres com Yerma o La casa de Bernarda Alba fins que al 1936, de tornada a Granada és detingut i afusellat per les seves idees lliberals.


L’univers lorquià es defineix pel sistematisme: la poesia, el drama i la prosa s’alimenten d’obsessions com l’amor, el desig i l’esterilitat , així com de claus estilístiques constants. La varietat de formes i tonalitats mai atempta contra aquesta unitat, que té com a qüestió central la frustració.

Els símbols de la seva obra acorden amb el seu gust pels elements tradicionals ja que Lorca utilitza freqüentment símbols en la seva poesia
Els símbols centrals en l’obra de Lorca són:
-La lluna: és el símbol més freqüent en Lorca. La seva significació més freqüent és la de mort, però també pot simbolitzar l’erotisme, la fecunditat, l’esterilitat o la bellesa.
-L’aigua: quan corre, és símbol de vitalitat. Quan està estancada, representa la mort.
-La sang: representa la vida i, vessada, és la mort. Simbolitza també el fecund, el sexual.
-El cavall, i el seu genet: està molt present en tota la seva obra, portant sempre valors de mort, encara que també representa la vida i l’erotisme masculí.
-Les herbes: el seu valor dominant, encara que no únic, és el de ser símbols de la mort.
-Els metalls: també el seu valor dominant és la mort. Els metalls apareixen sota la forma d’armes blanques, que comporten sempre tragèdia.

I cal fer menció a l’ús de la metàfora com el procediment retòric central del seu estil, manejant a vegades metàfores molt arriscades on la distància entre el terme real i l’imaginari és considerable.
Lla seva poesia es caracteritza per una gran condensació expressiva i de continguts. I encara que Lorca assimila sense problemes les novetats literàries, la seva obra està plena d’elements tradicionals que, d’altra banda, demostren la seva immensa cultura literària. La música i els cants tradicionals són presències constants en la seva poesia.

Federico García Lorca portava Andalusia al seu cor, i a més estimava l’art i el teatre. Mostrava una gran intensitat en els seus escrits , plasmant així la seva forma de viure.
En l’actualitat García Lorca és el poeta espanyol més llegit de tots els temps.

Consulteu l’obra disponible a les Biblioteques de la ciutat, clicant aquí.

No hi ha comentaris

Vint-i-cinc anys de ‘Dummy’ de Portishead

41gQuV4kP1L._SY355_Aquest any es commemora el vint-i-cinquè aniversari de l’àlbum que va canviar el món de l’electrònica per sempre, Dummy, disc de debut de la banda britànica Portishead.

Mentre que als Estats Units es vivia l’auge del moviment grunge amb bandes com Nirvana i Soundgarden al capdavant, a Gran Bretanya, concretament a la ciutat de Bristol, es començava a coure un altre estil totalment oposat a les guitarres brutes i distorsionades, bateries pesades i lletres de cançons angoixoses que identificaven aquest so sorgit a Seattle.

El trip hop, una barreja de bases electròniques influenciades pels sons del soul, el funk i el jazz, és un terme que la premsa britànica va començar a fer servir per denominar aquest tipus de música que va començar a fer-se popular a les pistes de ball amb el disc Blue Lines de Massive Attack, editat el 1991.

PortisheadAKW060111-1Massive Attack va seguir la línia iniciada el 1991 amb Protection (1994), però qui realment va donar una volta al moviment va ser que l’Adrian Utley, músic que venia del món del jazz; Geoff Barrow, un amant del hip-hop i una cantant, Beth Gibbons, enamorada de les veus de Janis Joplin i Nina Simone es trobessin per crear Portishead.

El juny de 1994 es van presentar amb el senzill ‘Numb’, un tema melancòlic que barreja jazz i hip hop que va servir de preludi per les once cançons que compondrien el seu debut Dummy, un àlbum ple de detalls i sofisticació on no temen incloure elements musicals provinents del acid jazz, el cool jazz i fins i tot la música per a cinema.

Gibbons i Barrow eren reticents a les entrevistes i les promocions i el que va fer que senzills com ‘Sour Times’ o ‘Glory Box’, que tanca el disc, amb una Beth intensa, sensual i misteriosa, arribèssin al gran públic van ser els seus videoclips, tan cuidats o més que les seves cançons.

Dummy és una obra plena d’emoció i sensibilitat a flor de pell. Alhora ombrívol i lluminós, és com una successió d’atmosferes que de sobte són claustrofòbiques i de sobte s’obren com a enormes espais de so.

L’àlbum va arribar a vendre més 150 mil còpies i va tenir diversos reconeixements, com entrar en la llista dels millors 500 àlbums de la història segons la revista Rolling Stone.

Portishead va publicar dos àlbums d’estudi més, Portishead (1997) i Third (2008), que van presentar a Barcelona al Primavera Sound. Des d’aleshores han fet concerts a diversos festivals i van publicar un vídeo amb una versió de la cançó ‘SOS’ d’Abba el dia abans que a Gran Bretanya es votés el Brexit.

No hi ha comentaris

Adéu a Josep M Blanco, el darrer dibuixant del TBO

Nascut a Barcelona l’any 1926, Josep M. Blanco ha estat sense cap mena de dubte un prolífic creador d’historietes i el reconegudíssim dibuixant de la popular La família Ulises i de Los Kakikus.

De petit ja mostrava certa habilitat per al dibuix, reproduint en els deures el que havia fet el diumenge anterior o el menjador de cas, destresa que el va estar a punt de portar becat a estudiar a Rússia quan ja s’acostava el desenllaç de la Guerra Civil.

Muere el histórico dibujante de cómics Josep Maria Blanco

Que conegués exactament el número de vinyetes que havia fet era deformació professional ja que la seva trajectòria laboral començà per ser aprenent de pastisser, administratiu en una notaria i acabà de cap de comptabilitat en un banc, on conegué a Manuel Urda, qui l’animà conjuntament amb Coll a que mostrés el seu treball a la revista TBO.

El mundo se ríe, per a Pulgarcito l’any 1947 o Patam Plaff i El loco Perico, per a Garabatos l’any 1950, foren els seus inicis abans d’arribar al TBO.

TBO (logotip).jpgI quan hi va arribar, va haver de polir el seu estil per adaptar-se al de la revista. “Jo estava més influït per les revistes de Bruguera”, havia dit, que eren molt més dinàmiques en el sentit que el desenllaç de cada historia havia d’acabar en un terrabastall.

El dinamisme del TBO era d’una altre mena perquè sovint el desenllaç era una situació que provocava vergonya o perplexitat sense que hi hagués cap plat trencat. Allà va tenir la sort de treballar amb la vella guàrdia del mític TBO: Opisso, Urda, Muntañola, Sabatés o Coll.

Va ser hereu, però en aquests cas de manera més propera, de Benejam, l’autor de La Familia Ulises, sèrie que ell també va dibuixar però que mai va voler signar perquè considerava que “l’autèntic autor era Benejam” i a ell com a treballador de la revista li tocava fer-ho.

Però hi havia altres motius per no signar: en senyal de reconeixement, respecte i agraïment a Benejam per ser l’únic que s’havia interessat pels seus dibuixos quan es va presentar a la redacció del TBO.

Blanco no tenia personatges fixes, però l’any 1963 acabà creant la sèrie sobre indígenes africans Los Kakikus, d’extremitats filiformes, llavis vermells i prominents, faldilles de fulles verdes i molt més llestos que els blancs. “Tothom tractava temes de colonialisme, però jo vaig tractar d’humanitzar-los” deia el seu autor.

Resultado de imagen de Kakikus, josep m blanco

Refugiat en una apartada taula del mític cafè del Oro del Rhin, el detallista i perfeccionista dibuixant planificava tots els dilluns a la tarda unes historietes on ho controlava tot: guions, textos i coloració.

Segons Josep M Blanco, a la seva època només “es pagava un duro per vinyeta” i és per això que acostumava a fer vinyetes d’un sol moviment fins concretar-ne 32 en una conclusió. No va ser fins que es va jubilar que comença a plasmar una de les seves passions: les escenes amb multituds. Deia ”vaig afegint personatges i situacions fins que em canso”. Cada personatge, i al menys se’n compten un centenar, és protagonista d’un acudit i estan hàbilment relacionats entre ells. Així neix l’any 1993 Barcelona de Blanco i segons ell mateix “més que mirar, cal llegir perquè es poden perdre molts detalls”.

blanco
Al 2016 va rebre el Grand Prix del Saló del Còmic en reconeixement a la seva carrera i un any després tingué un paper important en la celebració del certamen dels 100 anys del TBO.

La seva discreta actitud contrastava amb una picada d’ullet cap als lectors doncs es dibuixava en mig d’aquestes panoràmiques, com un més entre la multitud, generalment assegut en un tamboret i amb els seu tauló i amb el llapis a la mà. El repte era trobar-lo i estem segur que volia que el recordéssim així, dibuixant.

Us convidem a venir la comicteca de la Biblioteca Armand Cardon a Torrandell i descobrir aquestes vinyetes, autèntiques obres d’art, del gran Josep M. Blanco.

No hi ha comentaris

Georges Bizet, el compositor d’aquest mes a la Biblioteca Armand Cardona Torrandell.

Georges bizet.jpgNeix dins una família de músics a Bougival, prop de París. El seu pare, professor de cant, li va ensenyar els primers fonaments de la música; als quatre anys, Bizet ja executava exercicis d’allò més difícils i als nou anys va començar a estudiar al Conservatori de París, on va tenir com a professor de composició a Jacques Halevy i a Anton-François Marmontel com a professor de piano. L’any 1852 va obtenir un premi de piano com a compensació per a les seves brillants execucions i l’any 1854 va obtenir un premi d’orgue a la classe de François.

Als 18 anys va compondre el seu primer èxit, la Simfonia en do major, on es començaven a entreveure les característiques de la seva música.
La consecució el 1857 del prestigiós Gran Prix de Rome de composició li va permetre prosseguir la seva formació a Itàlia durant dos anys, país on va trobar un terreny fèrtil per a cultivar les seves grans aficions artístiques i literàries. La seva òpera Don Procopio data d’aquella època.

Al seu retorn a França, va compondre les òperes Les pêcheurs de perles  (1863) i La jolie fille de Perth ( (1867), ambdues acollides amb fredor pel públic. No van córrer millor sort les dues obres que més han contribuït a la fama del compositor: la música d’escena per al drama L’Arlésienne  (1872), d’Alphonse Daudet.

I sobretot la considerada obra mestra del teatre líric, Carmen (1875), la controvertida estrena de la qual es diu que va precipitar la mort del compositor que morí a Bougival el 3 de juny de 1875, d’un càncer de gola. El seu estil operístic va influir molt en el compositor anglès Isidore de Lara.

Carmen és considerada la seva obra més important i la culminació del seu desenvolupament artístic. Tot i que el seu èxit no va ser immediat i Bizet va patir moltíssim degut a la mala acollida entre el públic, amb el pas del temps s’ha convertit en una de les seves òperes més famoses i conegudes, com també de la història de l’òpera.

Aquesta òpera va ser composta sobre un llibret d’una novela de Prosper Mérimée. És una obra amb una orquestració cuidada i d’una gran força dramàtica. Relata l’aventura amorosa entre la gitana Carmen i el jove soldat José que acaba amb la total degradació del soldat, la passió del qual el porta a matar a Carmen. La música de Carmen també ha estat utilitzada en la dansa; per exemple, per a una adaptació per a ballet a càrrec del compositor rus Rodion Schedrin.

Bizet va morir la nit de la representació número trenta de Carmen. Poc abans havia destruït la major part dels seus manuscrits, que dubtava en entregar a algun editor, i que incloien l’esbós de Don Rodrigo, que havia de ser presentat l’any següent a la Sala Favart.

L’estil de Bizet va influir en l’escola realista o verisme de finals del segle XIX. Molt exigent amb si mateix, la seva producció és relativament escassa i compta amb moltes obres inacabades i retirades pel mateix compositor i només recuperades pòstumament, com és el cas de la Simfonia en do major (1855).

Consulteu el fons disponible de Bizet que tenim a les Biblioteques de la ciutat clicant el següent enllaç.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »