Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: AL DIA

Benvingut Llibres i més!

Després de més de 10 anys, els dos blogs de les biblioteques de Vilanova i la Geltrú canvien d’ubicació.

A partir de dilluns 16 de març de 2020, el blog de la biblioteca Joan Oliva i Milà – Fora del prestatge – i el blog de la biblioteca Armand Cardona Torrandell – Un mar de lletres – passen a formar-ne un de nou.

Llibres i més és el nou blog de les biblioteques de Vilanova i la Geltrú.

Amb una imatge renovada, Llibres i més continuarà sent el canal digital de referència per a la difusió dels documents de les biblioteques: llibres, música, pel·lícules… per a grans i petits. Us hi esperem!

Feu clic aquí per accedir a Llibres i més.

No hi ha comentaris

Cop d’estat

Forçar canvis de governs forma part de la política exterior dels Estats Units des de fa més de cent anys. Començant amb l’enderrocament de la monarquia hawaiana el 1893 i arribant fins als nostres dies, els Estats Units no han dubtat en enderrocar els governants que s’han interposat en el camí dels seus objectius polítics i econòmics. L’assaig polític que us presentem avui com a novetat, Cop d’estat. Un segle de governs enderrocats pels Estats Units del corresponsal Stephen Kinzer, recull un segle de pràctiques colpistes arreu del món per part del govern nord-americà.

Si ens preguntem per quin motiu una nació poderosa n’ataca una de més dèbil, en aquest assaig Kinzer ens explica que, generalment, per intentar imposar la seva ideologia, augmentar el seu poder o aconseguir el control d’algun recurs natural molt valuós. Des de fa més de cent anys, diverses combinacions d’aquests tres factors han impulsat els Estats Units a estendre la seva influència arreu del món.

Stephen Kinzer narra les històries de polítics, comandaments militars, espies i executius empresarials que conformen la complexa xarxa de la qual s’han servit els EUA per tombar una llarga llista de governs des de 1893. Cop d’estat és una viatge per la política exterior nord-americana que ens transporta a 14 països incloent-hi Hawaii, Cuba, l’Iran, el Vietnam del Sud, Xile i l’Iraq.

La història no es repeteix, però li complauen els models i les simetries. Si es consideren en conjunt, les històries de les operacions nord-americanes de «canvi de règim» revelen moltes coses sobre per què els Estats Units enderroquen governs estrangers i les conseqüències que això comporta. I també ensenyen lliçons per al futur.

Stephen Kinzer va néixer el 1951 als Estats Units. És escriptor, periodista i professor universitari. La seva activitat com a periodista a l’estranger l’ha portat a treballar en més de cinquanta països arreu del món. Ha estat corresponsal en cap del New York Times a Turquia, Alemanya i Nicaragua. També havia estat corresponsal a l’Amèrica Llatina per al Boston Globe. Ha publicat una desena de llibres que documenten les pràctiques imperialistes dels EUA. De tots ells, a la Xarxa de Biblioteques municipals de Vilanova i la Geltrú trobareu Todos los hombres del sha: un golpe de Estado norteamericano y las raíces del terror en Oriente Próximo.

No hi ha comentaris

ESCAPADAS: des del velocípede fins els èxits de Chris Froome

En l’oceà de propostes literàries relacionades amb el ciclisme que en aquests darrers temps s’han editat, són moltes i variades les aproximacions que s’han realitzat a la seva història: des de les principals curses, als tipus de bicicletes, passant pels maillots més rellevants… En el llibre que us presentem avui, Escapadas (editat en la seva versió en castellà per Libros de Ruta) el seu autor, Euan Ferguson, realitza aquesta aproximació a partir d’un repàs històric dels principals protagonistes relacionats amb la bicicleta i el ciclisme de carretera.

Des de Kirkpatrick Macmillan, i el que es podria denominar com a primer velocípede, fins arribar a Marianne Vos, campiona als Jocs Olímpics de Londres 2012, recorre la ‘seva’ història del ciclisme a partir de l’aproximació a 50 de les figures més notables que ha produït aquest esport. I dic ‘seva’ per què no deixa de ser una selecció subjectiva la que fa l’autor, tot i que prou representativa per posar en escena els principals esdeveniments i fites d’aquest esport més que centenari.

Tal i com diu el seu autor a la introducció “la forma més pura de muntar-les [les bicicletes] és sobre una carretera. Des de la porta de casa de cadascú de vostès les carreteres s’expandeixen en totes direccions. Travessen camps i boscos, corren al costat de rius i oceans. Tenen trams plans i trams de muntanya; i corbes, també. No tanquen quan plou i segueixen en el mateix lloc quan llueix el sol […] van ser els ciclistes els qui van lluitar per comptar amb millors superfícies que travessessin els seus camps. Avui dia, tant aquells que les usen per a anar i venir al treball, com els cicloturistes o els professionals, tots, reben el nom de ciclistes.”, argument suficient per inspirar la seva obra.   

Des de mitjans del segle XIX, amb algun personatge tan inspirador com l’escriptor Mark Twain, apassionat de la bicicleta i a la que va aconseguir “sobreviure”, va passant per personatges singulars com l’estatunidenca Frances Willard que va lluitar per l’alliberament femení a partir de la reivindicació de la bicicleta.

Euan Ferguson és un escriptor nascut a Londres. Va escriure durant sis any sobre els bars i pubs de la ciutat per la publicació Time Out London, recorrent la ciutat a la cerca de les millors cocteleries, cerveseries, gastropubs i altres llocs de moda. Avui dia, a més continuar escrivint sobre begudes i tot el que té a veure amb elles en publicacions com The Guardian, edita llibres sobre temes variats que van des del Xeres fins al ciclisme. Al #RacoCiclista recollim gran part del que es publica sobre ciclisme i la bicicleta i el podeu trobar a la biblioteca Armand Cardona.

No hi ha comentaris

La Rambla de les Floristes

Aquest dissabte 29 de febrer podrem gaudir d’una producció del Teatre Nacional de Catalunya al Principal, a les nou del vespre. Es tracte de l’obra de Josep Maria de Sagarra La Rambla de les Floristes, tot un clàssic del teatre català. Desprès de la funció hi haurà una trobada amb les actrius i els actors, dins el programa del Teatre Principal “Escola de l’Espectador”.

A l’obra de Sagarra ressonen les commocions polítiques de dos moments estructurals en la nostra història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II. I avui, vuitanta anys després que Josep Maria de Sagarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Rambla continua vertebrant les confluències de la nostra realitat.

En aquest gran sainet en vers, La Rambla és pura vida popular i l’Antònia, la protagonista de la peça, encarna l’essència d’una Rambla que és més de les floristes que no pas de les flors. L’Antònia és una dona viscuda en amors i desenganys, sense pèls a la llengua, que destil·la una ironia amb un punt d’amargor i no deixa que els somnis maquillin la dura realitat.

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) és un dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista, traductor i, per damunt de tot, poeta.

La utilització d’una llengua viva i rica, l’ús de recursos retòrics d’una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l’espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.

Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d’aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937). El 1938 s’estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s’incorpora a la vida literària clandestina i, amb l’ajut d’alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més de cent obres de Josep Maria de Sagarra, o que en parlen.

No hi ha comentaris

Juno, de Laia Aguilar, aquest dijous al Premi Menjallibres.

La recent guardonada amb el Premi Josep Pla per la novel·la Pluja d’estels comentarà amb els alumnes de 1r i 2n d’ESO de Vilanova i la Geltrú la novel·la juvenil Juno, durant la sessió del Premi Menjallibres d’enguany.

“ De pare, no en tinc –absent, ni ganes-, de germans, ni un –i mira que m’hauria agradat barallar-me de tant en tant amb algun petit-, la mare és a la presó per haver-se carregat un tio i jo…jo em passo la vida entre les quatre parets d’un centre d’acollida on mai, mai, mai hi ha res a fer excepte comptar les mosques i les rajoles del menjador”.

Juno és un llibre que atrapa des de la primera pàgina i, que quan l’acabes, tens la sensació d’haver rebut un cop de puny en plena consciència.  No deixa indiferent perquè et mostra amb un gran realisme, transparència i sensibilitat les injustícies socials mitjançant uns personatges molt ben construïts.

La protagonista és Juno, una noia que ha crescut entre llars d’acollida, centres de menors i intents d’adopcions que mai arriben a bon port. Amb la seva mare complint condemna a la presó, Juno és una jove que viu dins d’una cuirassa plena de desconfiança i ràbia i amb moltes dificultats per relacionar-se amb ningú. S’haurà d’enfrontar a un nou entorn escolar amb noves amistats, amb nous perills, amb nous professors i personatges que lluitaran per trencar etiquetes i donar-li la seguretat de poder ser qui és. Però sobretot….s’haurà d’enfrontar a un passat que la turmenta.


Laia Aguilar, nascuda a Barcelona el 1976, va estudiar la carrera de Comunicació Audiovisual a la Universitat Ramon Llull, i és autora de Les bruixes de Viladrau, Pare de família busca…, Wolfgang (Extraordinari)Juno, i Wolfgang, el secret del pare.  També ha treballat en les sèries Merlí, El Príncipe, Infidels, El cor de la ciutat i Olor de Colònia, entre d’altres.La novel.la “Wolfgang extraordinari” va guanyar el Premi Carlemany 2017 i va ser guanyador del Menjallibres 2018 i de l’Atrapallibres 2019. Juno és una de les obres finalistes del Premi Menjallibres i del premi Protagonista Jove.

Laia Aguilar, protagonitzarà la segona trobada d’aquest premi amb l’obra Juno (Fanbooks), que tindrà lloc el proper dijous 27 de febrer a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú, on prendran part els més de 300 alumnes i lectors de 1r i 2n d’ESO dels centres públics i concertats de Vilanova i la Geltrú que participen voluntàriament en el Premi Menjallibres.

Juno és un dels tres títols seleccionats com a finalista del Premi Menjallibres 2020 juntament amb Rut sense hac (Columna), de Muriel Villanueva, i Tú, sucia rata (Edebé), de Fernando Lalana, que visitarà Vilanova i la Geltrú el proper mes de març. A l’abril tindran lloc les votacions i al maig el lliurament del Premi que tindrà lloc al mateix Auditori Eduard Toldrà.

El projecte ‘Premi Menjallibres’, que aquest curs arriba a la tercera edició, ha estat guardonat l’any 2019 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb el premi Teresa Rovira a la millor innovació a les biblioteques públiques. Aquest reconeixement distingeix la tasca que realitzen les biblioteques públiques com a agents culturals en la dinamització i promoció de la lectura i la cultura.

En aquest sentit, el Premi Menjallibres té per objectiu fomentar la lectura entre els joves de primer i segon de l’ESO, que participen voluntàriament en el projecte a través dels centres educatius de la ciutat.

No hi ha comentaris

Estem d’aniversari: Per Molts Anys Club Super3!!!

El febrer del 1991, fa 29 anys, feia la seva primera emissió el Club Super3, el canal de televisió que ha marcat la infantesa de milers de catalans de moltes generacions, especialment aquells nascuts als anys 90 i a la primera dècada dels 2000.

Resultado de imagen de club super3

Els pares del programa infantil van ser Joan Sibina i Anna Ribas que, el 1989, van començar a preparar el projecte, per emetre’l el 1990. El Club tenia com a finalitat principal incentivar els infants a sortir de casa, gaudir d’activitats de lleure i no quedar-se enganxats a casa veient la TV. Cal destacar també que el club sempre ha tingut una vocació de sensibilització social.

Resultado de imagen de joan sibina

El Club Super3 va suposar un trencament del tipus de programació infantil de principis dels anys noranta, ja que va saber comunicar-se amb els nens amb el seu llenguatge sense tractar-los des d’un punt de vista paternalista. La clau de l’èxit no va ser només dirigir-se als nens d’una manera intel·ligent, fent-los protagonistes, sinó treballant també conceptes com ara la imaginació, la cultura de l’esforç, la solidaritat, fomentar hàbits de lectura, a més de proposar activitats culturals i lúdiques arreu del país, fent territori i proximitat.

Resultado de imagen de tomatic petri

L’objectiu era i és oferir continguts que agradin als infants i que generin confiança entre els pares i aquest és el gran valor del canal i en aquest sentit es treballa perquè totes les sèries i programes siguin de qualitat i adequats per a les diferents etapes de maduració dels nens.

Resultado de imagen de tomatic

Joan Sibina és arquitecte i dirigeix el seu propi estudi, però a principis dels 90 era el director d’art de TV i en aquella època pràcticament cap nen mirava TV3. Segons el mateix Sibina, “ens van dir: “ Si aconseguiu 5.000 nens, serà la bomba”. A la primera setmana ja es van rebre 80.000 cartes!

Un dels objectius era la normalització i d’aquí va venir que el Petri anés posant petri a tot arreu , fent embarbussaments i els nens s’hi enganxaven. Un dels altres aspectes importants fou que molt guions anaven adreçats als nois i per això calia buscar una paraula que valgués per a tothom: “súpers” va ser la paraula escollida.

Avui, la proximitat és un altre eix que s’ha potenciat gràcies a l’eclosió de les noves tecnologies. En relació amb les xarxes socials, el Club Super3 no té pàgina oficial al Facebook perquè no la consideren adequada per als nens.

Resultado de imagen de club super3

Totes aquestes característiques arrelen amb la idea associativa d’un club, amb una vocació de sensibilització social, lligat amb el sentiment de pertinença de l’espectador.

El Super3 o Club Super3 conforma un univers infantil format per un canal de televisió, la revista Súpers!, la Festa dels Súpers, des de l’any 1996, i el club que té un milió i mig de socis, que a través del carnet s’ofereix la possibilitat als infants de dur a terme moltes activitats de forma gratuïta.

Resultado de imagen de mic supper 3

Des d’aleshores molts personatges han passat pel Club Super3. Recodreu els noms de Nets, Bibiana, Petri, Noti-Pres, Tomàtic, Megazero, Buff, Lila, Pau, Pati Pla, Roc i Fluski, entre d’altres?

I si bé els Pinguins de Madagascar o Espies de veritat són algunes de les sèries que més èxit tenen, el clàssics mai fallen i Tom i Jerry s’ha convertit en una descoberta per als nens del segle XXI. A més, dins de les sèries d’animació us n’anomenem algunes que avui encara són plenament vigents, com ara Doraemon, Doctor Slump, El Detectiu Conan, Les Tres Bessones, Els Barrufets, Inuyasha, Sakura, Lucky Luke, Sailor Moon i l’Abella Maia, entre d’altres.

Passeu per la sala infantil de la Biblioteca i sentiu-vos Súpers!

No hi ha comentaris

Mercaderes del espacio

Dilluns de la passada setmana va tenir lloc la trobada del Club de Lectura de Ciència Ficció per comentar el llibre Mercaderes del espacio, escrit per Frederic Pohl i C.M. Kornbluth. Un llibre escrit a quatre mans no és estrany a la ciència ficció, a diferència de la resta de gèneres literaris.

Podríem dir que aquest és un llibre visionari que prediu un futur on l’economia i la publicitat seran els grans propietaris de el món, tot i ser escrit l’any 1953. Grans empreses tenen el poder més absolut. El sistema econòmic ha fagocitat el sistema polític i l’home ja només viu per consumir.

No és només un món on la publicitat és la reina, també es combina a més el luxe i l’escassetat, els aparells fantàstics al costat de la falta de combustible, el protagonista viatja a Cadillac però a pedals, hi ha tota classe de begudes industrials però extrema escassetat de proteïnes, etc…

Al llibre trobem una crítica dura i mordaç contra una societat que s’estava creant als anys cinquanta i a la que estem aterrant en aquest segle. Un llibre que es llegeix de forma senzilla i que ens fa pensar cap on anem, que volem realment en la nostra vida i que és el que ens fa feliços.

Per a la propera trobada el grup visionarà la pel·lícula:

Aniquilación

Aniquilació és una pel·lícula nord-americana de ciència ficció de l’any 2018, dirigida per Alex Garland i protagonitzada per Natalie Portman i Oscar Isaac. La pel·lícula està basada en la premiada novel·la homònima escrita per l’autor nord-americà Jeff Vandermeer el 2014.

La història relata l’aventura de l’expedició número 12, un grup format per científiques de diferents àrees del saber, com una biòloga interpretada per Natalie Portman, una psicòloga (Jennifer Jason Leigh), una geòloga (Tuva Novotny), una física (Tessa Thompson ) i una paramèdica (Gina Rodriguez), per anar a una deshabitada i perillosa regió batejada com a Àrea X, que roman fortament vigilada per evitar que ningú entri ni surti sense un control exhaustiu. La regió té, com a particularitat especial, unes lleis físiques pròpies: un cop dins, no s’apliquen les lleis de la natura que regeixen a la resta del planeta Terra. La missió de la petita expedició és seguir investigant l’Àrea X i saber el que va passar amb l’Expedició 11, després de la qual, el seu espòs, qui era membre de la mateixa, va tornar, com a únic supervivent, en un estat físic i mental molt estranyament alterat. A mesura que les dones s’endinsen en l’espai poden trobar que aquest funciona com un prisma reflectint les coses en diferents formes.

Alex Garland pren les regnes com a director de l’adaptació cinematogràfica d’una de les novel·les més premiades i best-seller de l’escriptor nord-americà Jeff Vandermeer, publicada el 2014, i la qual és la primera part de la trilogia de novel·les coneguda com Southern Reach, composta per Aniquilación, Autoridad i Aceptación. Abans d’aquesta pel·lícula, Garland va treballar com a guionista de la cinta Ex Machina (2015), la qual també va dirigir (sent la seva primera pel·lícula) i que li va merèixer la nominació als Oscar.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat també trobareu la seva novel·la La playa.

No hi ha comentaris

142 Revista Cultural

Una de les novetats a la secció de diaris i revistes d’aquest any és 142 Revista Cultural. De periodicitat trimestral, es tracta d’una publicació impresa essencialment literària. A cadascun dels seus números, amb una acurada edició de 84 pàgines, moltes a color, trobem poesia, relats, ressenyes de llibres, propostes de lectura, articles, entrevistes a persones relacionades amb l’àmbit literari, del cinema i d’altres expressions artístiques com ara fotografia i pintura.

La llengua de la revista és el castellà, tot i que “l’editorial” de cadascun dels exemplars es troba en castellà, català, euskera i gallec, i els poemes es publiquen en la llengua original.  Té una distribució a nivell estatal i a alguns països llatinoamericans.

142 Revista Cultural va néixer l’1 de març del 2019, i la seva seu editorial es troba a Sitges. Els seus directors i editors son els sabadellencs Ferran i Paco González Fuentes. Ferran, nascut el 1958, és llicenciat en Història i apassionat de la literatura i les humanitats, propietari d’una llibreria i veí de Sitges. Paco, el seu germà, viu a El Puerto de Santa Maria, a Cadis. Al seu Sabadell natal els germans van conviure durant vint anys a la mateixa habitació d’una casa que tenia el número 142. Allà va néixer la seva passió per la literatura.

La seva és una revista de cultura dirigida a un espectre ampli de lectors, no una revista per a especialistes. Això no impedeix que els seus continguts poden resultar d’interès tant per a un públic ampli com per a persones amb un major nivell cultural. Els temes abordats, amb un llenguatge clar i pedagògic, resulten comprensibles per a moltes persones.

Dels continguts de la revista la literatura és la part més important, un 70-80 per cent. La resta està dedicat a altres expressions culturals com cinema, pintura, fotografia, art en general. També trobarem entrevistes a persones que no tenen relació amb el món de la cultura però que tenen històries d’interès. Són històries molt lligades a la lluita per la vida, a la realitat quotidiana, a la fragilitat com a éssers humans, a les esperances i desesperances. Hi tenen cabuda escriptors consagrats i també novells. Relats, poemes, ressenyes literàries, propostes de lectura. També trobarem la veu dels que no solen tenir tant protagonisme però participen de manera essencial de la tasca creativa. A títol d’exemple, en l’àmbit de cinema, no només directors o actors i actrius, també altres persones que ho fan possible: muntatge, so, fotografia… I a l’àmbit literari, els traductors, editors …

Així doncs, 142 Revista Cultural serà a la vostra disposició trimestralment a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Del polze, la terra

Aquest dissabte 15 de febrer a dos quarts d’una l’Oriol Ràfols Grifell presentarà el seu llibre de viatges Del polze, la terra acompanyat de Joan Caballé, propietari del quiosc i llibreria La Gàrgola.

Al 2010 l’Oriol Ràfols va decidir deixar-ho tot i anar-se’n fent autoestop fins a la Xina. El llibre és la història d’aquest viatge que arranca a Itàlia, travessa els Balcans, Ucraïna i el Caucas, i s’endinsa a l’Àsia Central fins arribar a Urumqi, la capital del Xinjiang.

Possiblement, travessar mig món fent autoestop és una aventura massa gran com per no sentir-se impulsat a compartir-la. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar, d’adaptar-se a l’abandó de les comoditats més bàsiques. Dormir al ras, aguantar alcohòlics i animals salvatges, trobar una persona diferent en cada cotxe, cadascuna amb una història per explicar. Seguir el polze és obrir-se al món. Quan mira al cel, el polze s’exalta, es mostra àvid de passions i melodrames, es tenyeix de llibertat i de tragèdia. Quan mira enlaire, el polze convida a seguir explorant, a seguir viatjant, a seguir fulgurant sobre la terra.

Aquesta és la història d’un viatge, d’un viatge fet amb el polze per descobrir la terra. La superfície i el que s’hi amaga darrere. El polze és una porta que t’endinsa i t’abandona a una carretera sobirana, el polze és un imant que atrau els conductors més estrafolaris i et deixa com un drap brut endins les aventures més abstractes. Polze per l’Europa, polze per l’estepa, polze pel Caucas i serralades asiàtiques. Trobar tantes persones singulars com pots trobar en set mesos d’autoestop és una cosa que et canvia per sempre. És difícil no voler-les retratar en un llibre. Cadascuna amb les seves històries, cadascuna amb una extravagància particular. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar i de trobar-se còmode en l’abandó de les comoditats més bàsiques. El polze és incòmode, però també és sobirà. La llibertat no és confortable, però la llibertat s’ha de conquistar. Hi ha molts tipus de llibertat, però una, sens dubte, és la de decidir cada matí on vols anar. En això, el polze és imbatible, no es pot guanyar, no té prefixades rutes ni horaris, es pot abandonar, es pot reprendre, sempre, en qualsevol punt de l’atzar. I està ple de cares. Cares que miren i parlen i et conviden a dinar.

No hi ha comentaris

Presentació de llibre: Les pomes d’Eva

«El tenia amb exactitud a l’espai i el temps que volia, com volia, del tot nu i indefens, assegut a la butaca. Estava nerviós, a l’expectativa, excitat, obedient. Aquest era l’acord. Si en un moment donat el transgredia, el joc s’hauria acabat, marxaria i no la tornaria a veure més.»

Aquest és un petit fragment d’un dels relats que podeu trobar a aquest llibre que ha publicat la vilanovina Eva Pérez a l’editorial Neopatria. El llibre va acompanyat de les il·lustracions de l’artista Lluís Amaré.

El llibre el protagonitzen tres dones en edats compreses entre els quaranta i cinquanta anys, i sis històries que expliquen moments importants a les seves vides, moments de canvi i de presa de decisions on la sexualitat i les relacions juguen un paper important per a descobrir el seu camí.

Eva Pérez Benages és nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1971. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Cantant en formacions corals primer, de jazz després, lectora incansable des de molt petita; ha flirtejat d’amagat amb la literatura i s’atreveix finalment a mostrar alguns dels seus contes per adults en aquest primer llibre.

Aquest divendres 14 de febrer a les 18:30h, la Biblioteca Armand Cardona acull la presentació d’aquest llibre a càrrec del Ramon Soler, locutor de Canal Blau, de Lluís Amaré, l’il·lustrador, i d’Eva Pérez Benages, autora del llibre, amb la col·laboració musical de Jazz Som Tres o Quatre i amics.

Col·labora: Vins Aviñó

L’activitat no recomanada per a menors d’edat.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »