Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Toy Story 4: estrena el 20 de juny

L’any 1995 la pel.lícula Toy Stoy canvià la història de la animació per sempre més: fou el primer film animat digitalment. John Lasseter aconseguí un Oscar honorífic i Pixar des d’aleshores està considerat com un dels estudis més creatius. Amb Toy Story hi confluïren dos fets importants: la novetat tècnica i la història de les joguines que cobren vida encapçalats pel vaquer Woody.

Des de la primera pel·lícula la tecnologia ha avançat ràpidament i tot l’equip d’animadors ha treballat de valent per tal que Toy Story 4 sigui visualment excel·lent.

Després d’aquesta primer cinta n’han vingut dues més i tot semblava indicar que la trilogia havia aconseguit fa nou anys un tancament perfecte, quan Andy marxa a la universitat i deixa tota la seva col·lecció de joguines a la Bonnie, posant punt i final en la relació de Woody i Andy.

En aquesta nova aventura, el cowboy intentarà adaptar-se a la nova vida a casa de la Bonnie. Ara ja no és la el favorit de tot el grup de joguines i en Jesse ha ocupat el seu lloc com a sherriff dins de les predileccions de la Bonnie, encara que en Woody no perd mai els seu esperit de lideratge.

Des de la primera pel·lícula la tecnologia ha avançat ràpidament i tot l’equip d’animadors ha treballat de valent per tal que Toy Story 4 sigui visualment excel·lent.

A part d’anar incorporant una major presència femenina al llarg de totes les pel·lícules, Forky és una de les altres novetats ja que per primera vegada a la saga apareix una joguina de fabricació casolana.

Segons Josh Cooley, el director,“hem volgut anar en una altra direcció i provar una cosa completament diferent que mai abans havíem vist en el món de Toy Story. Els infants juguen amb qualsevol cosa: una pedra, una tassa o el que sigui i vàrem pensar que què passaria si a la pel·lícula algun personatge jugués amb algun objecte d’aquest tipus. Tenir un personatge que no entengui en absolut les regles ni que sàpiga com funcionen les coses dóna a Woody l’oportunitat que expliqui què significa ser una joguina”.

En aquesta nova entrega hi trobarem una barreja d’aventures, humor i emoció i també una mica de terror. I coneixerem a Duke Caboom, un motorista dels anys 70, Giggle McDimples, una sequaç companya d’aventures i Gabby Gabby, la dolenta de la història.

I un altre gran encert en aquesta entrega és Bo-Beep, la pastoreta de porcellana que només en manté en un segon pla a les dues primeres pel.lícules i que en la tercera ni tan sols hi apareix.

Premiere Of Disney And Pixar's 'Toy Story 4' - Red CarpetHi haurà una nova entrega de Toy Story? Segons el productor Mark Nielsen “és difícil de dir. Pensàvem que aquesta quarta part com una mena de tancament narratiu a la història de Woody. Però un gran estudi mai sap què ens té preparat el futur”.

Consulteu els dvd’s d’aquesta saga disponibles a les biblioteques de la ciutat, clicant a l’enllaç.

No hi ha comentaris

John Wayne, el vaquer amb més classe de tot l’oest.

Resultado de imagen de john wayneAquest mes de juny ja fa quatre dècades que John Wayne, el vaquer amb més classe de tot l’oest, passà a ser un dels grans mites i icones del món del cinema.

Símbol per antonomàsia del western, traspassa amb escreix aquest adjectiu i esdevé un dels personatges més estimats pel públic cinèfil i una presència ineludible per a tots els amants del setè art.

Nascut el 1907 a Iowa, la seva família es traslladà a Califòrnia i el seu pare es convertí en ranxer i fou precisament al ranxo familiar on aprengué a dominar l’art eqüestre.

Fou un bon estudiant i un gran atleta. La seva fortalesa física, feia 1.93 cms. d’alçada, cridà l’atenció al popular actor de westerns Tom Mix i li proposà actuar com a especialista en una de les seves pel·lícules.

Als estudis de Hollywood treballà per a la 20th Century Fox i és on va conèixer a un jove director que començava a fer-se un nom en el cine, John Ford. Ràpidament congeniaren i establiren una duradora amistat lligada a l’èxit professional.

El primer paper protagonista arribà gràcies al seu amic John Ford, qui el recomanà a Raoul Walsh per participar en La gran jornada, l’any 1930, però fou quan protagonitzà La diligencia, dirigida per John Ford, on interpretà el personatge de Ringo Kid, quan es convertí en una superestrella i en un ídol i referència de conducta per a molts dels seus compatriotes.

Els anys 40 i 50 transformaren al desconegut Wayne en un dels actors més importants que hagi conegut el món cultural nord-americà, assolint després de la seva mort el qualificatiu de llegenda.
Així mateix, la seva capacitat com a intèrpret millorava progressivament gràcies als ensenyaments de dos dels més grans mestres que hagi conegut el cine: el mateix John Ford y Howard Hawks.

John Ford y John Wayne en el Monument Valley

Algunes de les seves pel·lícules més importants d’aquestes dues dècades foren Mando siniestro, Hombres intrépidos, Siete pecadores,Piratas del Mar Caribe, La patrulla del Coronel Jackson, Nosotros fuimos los sacrificados, Sucedió en el tren, Tres padrinos, Fort ApacheRío Rojo, Arenas sangrientasLa Legión InvencibleRío Grande, Infierno en las nubes, El hombre tranquilo, Escrito en el cielo, Callejón sangriento amb Lauren Bacall com a co-protagonista, Centauros del desierto, El bárbaro y la geishaMisión de audaces, o Río Bravo.

A partir dels 60 també dirigí dues pel·lícules: El Álamo i Boinas Verdes.

Com a actor brillà en les décades dels 60 i 70 amb Alaska, tierra de oro, Los comancheros, Hatari, La conquista del Oeste i El día más largo,  El hombre que mató a Liberty Valance, on compartí protagonisme amb James Stewart Lee Marvin, La taberna del irlandés, Los cuatro hijos de Katie Elder, El Dorado, Ataque al carro blindado, Valor de ley, Río Lobo, i el seu darrer i valuós treball cinematogràfic El último pistolero..

Per la seva actuació com a Rooster Cogburn a Valor de ley, pel·lícula basada en una novel·la de Charles Portis, guanyà l’Oscar al millor actor.

Resultado de imagen de john wayne, ganador oscar

John Wayne serà recordat per la seva virilitat, els seus silencis i la seva imponent presència física així com frases que va dir i que han passat a la història on es plasma el seu caràcter i manera d’entendre el món, com ara “parla poc, parla a poc a poc i no parlis massa”, o “la vida és dura, però és més dura quan ets estípit” o “ mai confio en un home que no beu”.

Després de l’estrena de la Taberna del irlandès, Wayne considerà que la diferència d’edat amb la coprotagonista, Elizabeth Allen era vergonyosa, exigint des d’aleshores que totes les seves parelles cinematogràfiques fossin actrius de la seva mateixa franja d’edat.

Va ser amic de qui va ser la seva millor parella en el cine, l’actriu Maureen O’Hara. La química que sorgí entre ells dos els convertí en una parella molt valorada pel públic. Després de la mort de John Wayne, Maureen O’Hara aconseguí que el Congrés estatunidenc atorgués una medalla commemorativa en honor de l’actor.

El seu timbre distintiu de veu, la seva manera característica de caminar i el seu rol de tipus dur s’apagà al juny de 1979.

Descobriu les pel·lícules d’aquest gran actor a les biblioteques de la ciutat clicant l’enllaç.

No hi ha comentaris

Hyperion

Dilluns va tenir lloc la darrera trobada mensual del club de Ciència Ficció de la temporada, on es va comentar l’obra Stalker: pícnic extraterrestre, dels germans Arkadi i Boris Strugatski.picnic extraterrestre
Acostumats com estem que la primera trobada amb extraterrestres sigui una cosa èpica, amb grans batalles i herois que van més enllà del valor, aquest llibre ens presenta una perspectiva molt diferent. Sí, hem tingut nostre primera trobada amb éssers vinguts de fora, però què hem estat per a ells? Aquests éssers han passat pel nostre planeta, han fet una parada en el seu camí i han seguit sense adonar-se que existim o ens han posat paranys per a veure el nostre nivell tecnològic o…
Tot és qüestionable, l’única veritat és que en el seu pas han deixat sis zones que els científics tracten d’estudiar, sis zones perilloses on es troben objectes que no sabem perquè serveixen. I al voltant d’aquestes zones estan els stalkers, homes capaços d’arriscar les seves vides pel preu d’aquests objectes i condemnar als seus fills a malalties i mutacions.
En aquesta novel·la on es critica la societat, on l’acumulació de capital ha substituït la moral. Una obra dura on es descriu com l’home pot perdre la vida en la recerca d’una bola daurada, tot buscant una mica més encara, mentre la vida se li escapa. Una novel·la que necessita més d’una lectura per a poder anar madurant tots els seus missatges, i que ens fa reflexionar sobre nosaltres i el que busquem a la vida.

Per a la propera trobada del club de lectura els participants treballaran la novel·la:

L’obra: Hyperion
portadaÉs la primera novel·la de la tetralogia Els cants d’Hyperion. En ella, seguint una estructura narrativa similar a la d’Els contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, presenta un futur en el qual la humanitat ha colonitzat dotzenes de mons a la galàxia i domina el teletransport i els viatges espacials a velocitats superlumíniques. La novel·la rep el nom del poema èpic inacabat Hyperion (1818), de John Keats, i conté nombroses referències a la seva obra.
Al segle XXVIII la humanitat es troba expandint-se per la galàxia, després d’haver abandonat el moribund planeta Terra original. L’anomenada “Hegemonia de l’Home” manté la pau en una sorprenent però evolutivament estanca i benestant societat que forma la Xarxa de Mons durant els últims tres segles, assessorada per les misterioses Intel·ligències Artificials, els que van adquirir consciència pròpia i es van alliberar del control d’home segles enrere per abocar als seus propis interessos.
En el món d’Hyperion, més enllà de la Xarxa de Mons, es troben les Tombes del Temps, artefactes enviats des del futur llunyà que estan a punt d’obrir-se i tanquen un terrible secret relacionat amb una impossible criatura que només es comunica mitjançant la mort, el Botxí, o Senyor del Dolor, considerat per alguns com una deïtat i per altres com avatar de la imminent expiació humana. Així mateix, uns éssers exteriors coneguts com éxters, descendents també de la vella Terra, han demostrat el mateix interès per aquest estrany món: per raons desconegudes, tots els grups de poder de l’univers conegut desitgen prendre el control del planeta en el moment que s’obriran les Tombes de Temps.
En aquest context, set persones es dirigeixen a Hyperion a una darrera peregrinació a la seva trobada amb el Capsigrany. Tots ells, portadors d’històries increïbles i temibles secrets, mostren al explicar les seves històries, pinzellades del complex univers desenvolupat per Simmons i d’una societat abocada a una lluita per la seva destinació, a la qual potser puguin salvar.

L’autor: Dan Simons
Escriptor americà nascut el 4 d’abril de 1948 a Peoria, Illinois, Estats Units. dan
Dan Simmons és escriptor perquè mai va voler ser una altra cosa. Es va iniciar des de nen com a lector empedreït i els seus estudis el van dur a les humanitats; que va completar amb un màster en educació a la Universitat Washington i, després d’això va començar a treballar com a professor de literatura i redacció; treballar també amb nens superdotats per als quals la creativitat literària era un camí cap a la seva intel·ligència.
Es va casar i va tenir una filla; no va abandonar mai la seva passió i durant la dècada de 1980 va publicar les seves primeres obres, va aconseguir els seus primers èxits i dedicar-se exclusivament a escriure.
Tot i que és un popular escriptor de novel·les de terror (guanyador del prestigiós guardó Bram Stoker), ha estat en el camp de la ciència ficció on ha despuntat més, sent considerat un dels més importants escriptors del gènere fantàstic de finals del segle XX i començaments del XXI.
La seva obra més important és la tetralogia titulada Cants d’Hyperion, composta per Hyperion (1989), La caiguda d’Hyperion (1990), Endymion (1996) i L’ascens d’Endymion (1997), que va ser mereixedora dels premis més importants del gènere (premis Hugo, Locus, Ignotus, Seiun) a excepció del premi Nebula.
Les dues primeres novel·les de la sèrie, preses com un tot, són considerades com una de les obres més importants de la història de la ciència ficció. A començaments del segle XXI, i després d’uns anys allunyat de la ciència ficció i centrat en el terror, va publicar la saga d’Ilión / Olympo, composta per dos títols apareguts en 2003 i 2005.

No hi ha comentaris

Selecció de novetats – juny

SelNovetats

Aquests són alguns del documents de la selecció de novetats del mes de juny que destaquem, corresponents als diferents fons de la Biblioteca, tant d’adults com infantils.

portades 1

Entre les novetats per adults trobareu el llibre 100 secrets dels oceans, d’Esther Garcés i Daniel Closa. Les 100 curiositats que trobem en aquest llibre ens ajuden a descobrir, entendre i valorar els oceans. Uns oceans que, no ho oblidem, constitueixen la major part del nostre planeta, i també la més desconeguda, i dels quals la nostra vida depèn molt més estretament del que pot semblar.

Pel que fa a la literatura us recomanem la novel·la Edoll: intel·ligència artificial, de Jordi Folck. L’Àlex rep una joguina electrònica anomenada EDOLL, capaç d’accedir, per wifi, a totes les bases de dades, i d’emmagatzemar grans quantitats d’informació. Quan l’Àlex s’enfronti a aquest giny, la resposta de l’EDOLL no es farà esperar mostrant el seu vertader rostre en un combat, a tot o res, de l’enginy humà contra la intel·ligència artificial.

A la secció infantil us presentem el conte La veritat sobre els dinosaures, de Guido Van Genechten. Aquest llibre parla de dinosaures. Un recorregut informatiu pel meravellós món dels dinosaures: velociraptors, iguanodonts, diplodocus, tiranosaures, estegosaures, triceraptops… l’asteriode, el terratrèmol, l’erupció volcànica, el final….i una gallina. Una gallina? Què hi fa una gallina a la coberta?

portades 2

A la secció de música us hem seleccionat l’enregistrament Geometría del rayo, de Manolo García. Gravat entre Nova York i Girona, el disc reuneix 16 cançons amb la signatura de Manolo García –inclosa una doble versió d’Oceà blau–. És un àlbum dedicat a tots aquells que no poden viure sense art en qualsevol de les seves manifestacions, i que no en tenen prou amb la cultura de l’entreteniment fàcil del nostre temps.

A la secció de cinema us proposem la pel·lícula La forma del agua, de Guillermo del Toro. La solitària Elisa és una dona de la neteja que treballa en un laboratori dins d’unes instal·lacions d’alta seguretat del govern. Atrapada en una vida plena de silenci i aïllament, la seva vida canvia per complet en descobrir un ésser enigmàtic: un home-peix únic, que viu tancat i és víctima de diversos experiments.

I a la secció de còmics us assenyalem l’àlbum Vinòmics: relats gràfics amb gust de bon vi. Vinòmics són un conjunt de còmics que s’inspiren en el món del vi. Peces curtes de diferents gèneres narratius i estils gràfics: vivència autobiogràfica, humor quo-tidià, paròdia cinematogràfica, gènere negre, drama d’època, relat eròtic, assaig gràfic i fins a ciència-ficció. Un sorprenent i deliciós maridatge de còmic i vi.

Aquí teniu tota la selecció de novetats del mes de juny de 2019.

No hi ha comentaris

Puccini, el compositor del mes de la Cardona

Compositor italià nascut l’any 1858, fou hereu de la gran tradició lírica italiana, però al mateix temps restà obert a altres corrents i estils propis del canvi de segle. El compositor italiano de ópera Giacomo Puccini.

Puccini es convertí en el gran dominador de la escena lírica internacional durant els primers decennis del segle XX, tot i que no es pot considerar un creador prolífic, ja que només una dotzena d’òperes conformen el gruix de la seva producció, xifra insignificant en comparació amb les dels seus predecessors, aquesta producció és suficient per fer d’ell un autor clau del repertori operístic i un dels més apreciats aplaudits pel públic.

Giacomo Puccini nasqué en una família de tradició musical ja alguns membres havien ocupat, des del segle XVIII el lloc de Maestre de capella de la catedral de Lucca. Quan mor el seu pare, el petit Giacomo, tot i no haver demostrat un especial talent músic, va ser destinat a seguir aquesta tradició familiar i començà a rebre lliçons del seu oncle, encara que amb resultats pocs esperançadors.

Als quinze anys i gràcies al director de l’Institut de Música Pacini de Lucca, Carlo Angeloni, es despertà el seu interès pel món de la música i fou aleshores que Puccini es revelà com un bon pianista i organista.

L’any 1876, l’ audició d’Aida de Verdi constituí una autèntica revelació per a Puccini i sota la seva influència, decidí dedicar tots els seus esforços a la composició operística, malgrat que això impliqués abandonar la tradició familiar.

Els seus anys d’estudi al Conservatori de Milán comencen a donar els seus fruits: Le villi, òpera en un acte estrenada en 1884 amb un èxit més que apreciable.

Amb Manon Lescaut, Puccini trobà ja la seva pròpia veu i la seva estrena va suposar la seva consagració.

La consagració és confirmada posteriorment amb La bohème, una de les seves realitzacions més aclamades.

En 1900 veu la llum l’òpera més dramàtica, Tosca.

I quatre anys més tard l’exótica Madama Butterfly.

El seu estil, caracteritzat per combinar amb habilitat elements estilístics de diferents procedències, ja estava plenament configurat: la tradició vocal italiana s’integra en un discurs musical fluid en el que es dilueixen les diferències entre els diversos números de la partitura, al mateix temps que es fa un ús discret d’alguns temes recurrents.

A més cal afegir el seu personal i característic sentit melòdic, una de les claus de la gran acceptació que sempre ha tingut entre el públic.

Amb La fanciulla del West inicià una nova etapa, caracteritzada per concedir major importància a l’orquestra i per obrir-se a harmonies noves, en ocasions en els límits de la tonalitat, al mateix temps que apostà per la renovació dels arguments de les seves òperes, apostant per un major realisme.

Totes aquestes novetats van contribuir a que les seves noves òperes, no aconseguissin, tot i la seva qualitat, el mateix grau de popularitat que les anteriors.

La seva última òpera, la més moderna i arriscada, Turandot, quedà inconclusa a la seva mort. La tasca de finalitzar-la, a partir de los esbossos deixats pel mestre, recaigué sobre Franco Alfano.

Voleu descobrir a Puccini? Cliqueu l’enllaç per saber què tenim a les Biblioteques de Vilanova i la Geltrú.

No hi ha comentaris

Pelea como una chica

portadaAvui us presentem un llibre, Pelea como una chica, on la presentadora d’El intermedio, Sandra Sabatés, relata la història d’una trentena de dones pioneres en els seus camps, amb immens talent i creativitat il·limitada, que van barallar per fer-se lloc en una societat que no les reconeixia com a iguals.

Polítiques, escriptores, mestres, poetes, advocades, inventores, artistes … Sandra Sabatés s’endinsa en el nostre passat per rescatar les vides de dones il·lustres i valentes que van desafiar prejudicis, van superar barreres i van obrir camins.

Un llibre amb il·lustracions d’Ana Juan que ens ofereix l’oportunitat de rellegir el passat a la recerca de dones que han estat poc reconegudes o directament oblidades de la història espanyola: un tema que sens dubte interessarà a molts lectors sensibilitzats amb el feminisme.

Aquestes són algunes dones de les que parla el llibre: Emilia Pardo Bazán, Rosalía de Castro, MaríaSandra_Sabatés de Maeztu, Maria de la O Lejárraga, Les sinsombrero, Clara Campoamor, Victoria Kent, Dolores Ibárruri, la Pasionaria, María Moliner, Zenobia Camprubí, Margarita Salas i Lidia Falcón.

Sandra Sabatés (Granollers, Barcelona, 1979) és llicenciada en Comunicació Audiovisual. La seva carrera professional ha estat lligada a la televisió des dels seus inicis, primer com a presentadora d’informatius locals en cadenes com TV de l’Hospitalet i TVE de Catalunya i, a partir del 2007, a La Sexta, donant així el salt a la televisió de àmbit nacional. Des de 2012 presenta amb gran èxit el programa informatiu humorístic El intermedio, a La Sexta.
Ha estat guardonada amb el premi CIM TV Festival de Vitòria (que concedeix l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals) i amb el Premi Meninas 2018 (atorgat per la Delegació AnaJuande Govern) per la seva secció «Mujer tenias que ser», en ambdós casos. A més, ha rebut també el Premi Ondas 2018 a la Millor Presentadora de Televisió.

Ana Juan (València) és il·lustradora i escriptora. Llicenciada en Belles Arts, va començar la seva trajectòria professional a mitjans dels vuitanta a les revistes La Luna de Madrid i Madriz. El 1995 va aparèixer la seva primera portada a The New Yorker, a la qual seguirien moltes més. En 2001 va publicar els seus llibres Amants (1000editions) i Snowhite (Edicions de Ponent), però des de 2002 s’ha dedicat sobretot a la il·lustració per a llibres infantils. Entre molts altres reconeixements, el 2010, el Ministeri de Cultura li va concedir el Premio Nacional de Ilustración. A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu aquestes obres d’Ana Juan.

No hi ha comentaris

Camins Il·lustrats: Explorar – Narrar – Visualitzar

logo_camins_vng-CAT

Del 13 de juny al 9 de juliol la Biblioteca Armand Cardona acollirà l’exposició de CAMINS IL·LUSTRATS, un projecte d’IDENSITAT per BiblioLab, que s’ha dut a terme a Vilanova i la Geltrú amb la participació de la Xarxa de Biblioteques Municipals de Vilanova i la Geltrú (XBMVNG), alumnes i professors/es de l’Institut Manuel de Cabanyes, i l’Escola Municipal d’Art i Disseny (EMAiD). Compta amb el suport de la Diputació de Barcelona i Generalitat de Catalunya Departament de Cultura.

CAMINS IL·LUSTRATS tracta la idea de límit – frontera i la de nexe – connexió, a partir de desplegar accions que es concreten en explorar, narrar i visualitzar, combinant elements que tenen a veure amb l’art, l’educació i el territori.

A partir de la col·lecció Els Carrers de Vilanova i la Geltrú , s’ha escollit una part de la ciutat, el tram urbà de la zona nord, per explorar-la, il·lustrar-la i posteriorment fer-ne visible els resultats.

Hi han participat alumnes de quart d’ESO de l’Institut Manuel de Cabanyes i alumnes de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de VNG. Aquest fragment de ciutat ha permès treballar tres temes: l’espai de transició entre l’urbà i el rural, l’agermanament entre ciutats, i la construcció de comunitat, a partir de grups vinculats a la cultura popular. Tots tres tenen a veure amb els conceptes ambivalents de límit i connexió.

L’exposició aplega diferents materials entorn les temàtiques treballades i una sèrie de projectes artístics convidats que tenen a veure amb la idea de Camins Il·lustrats. Tots ells es presenten amb el format “llibre il·lustrat”.

CAMINS_RUTA_09 CAMINS_CLASSE_02 CAMINS_BIBLIO_12 

TRANSICIÓ ENTRE L’URBÀ I EL RURAL. EXPANSIONS I LÍMITS DE LA CIUTAT

- Llibre que recull els dibuixos realitzats pels alumnes de l’Institut Manuel de Cabanyes en col·laboració amb Clara Nubiola

- Pòsters realitzats per alumnes de disseny gràfic de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de VNG, amb el professor Joan Nadal.

AGERMANAMENT ENTRE CIUTATS

- Postals de VNG realitzades pels alumnes de l’Institut Manuel de Cabanyes amb la professora Paulina Morcillo, i alumnes de l’Escola Municipal d’Art i Disseny de VNG, amb el professor Joan Nadal. Aquestes postals són per enviar a altres alumnes de centres educatius de les ciutats agermanades.

CAMINS_POSTALS_EMAID_00

CONSTRUCCIÓ DE COMUNITAT DES DEL FOLKLORE I L’ART

- Des de 1947 els Diables de Vilanova i la Geltrú conviden a un artista contemporani a dissenyar la indumentària. Es presenten els dibuixos preparatoris dels vestits realitzats per Pep Duran (2006), diferents elements vinculats a aquesta tasca, i imatges dels recorreguts dels diables en diferents actes tradicionals.

CONNEXIONS AMB ALTRES “CAMINS IL·LUSTRATS”

Amb la participació de:

- Raquel Friera, “[WO]MANRESA”, (2017)

- Francisco Navarrete Sitjà, “El agua es al cuerpo, el cuerpo es al alga, el alga es al trayecto” (2018)

- Martí Madaula,”How to get back home walking/Com tornar a casa caminant”, (2018)

No hi ha comentaris

Chicho Ibáñez Serrador

Narciso-Ibanez-Serrador

Ahir divendres a la tarda, a l’edat de 83 anys, va morirQui_n_puede_matar_a_un_ni_o Chicho Ibáñez Serrador, un dels referents de quan la televisió la feien els intel·lectuals. Feia una setmana que la Filmoteca de Catalunya li havia fet un acte d’homenatge al qual no va poder assistir a causa del seu delicat estat de salut. Tampoc no va poder recollir, al gener, el Goya honorífic que li dedicava l’Acadèmia.

Ell era, vocacionalment, un cineasta, amb consciència d’autor i voluntat d’entretenir però també de fer pensar. En el seu pas a la televisió, això no va canviar. Dominava el llenguatge de cada mitjà i, per tant, sabia adaptar-lo a les circumstàncies. Va portar obres de Brecht a la tele i les va gravar amb càmeres de cinema perquè li importava la qualitat de la imatge. Historias para no dormir, Historia de la frivolidad i ¿Quién puede matar a un niño? el van convertir en un pioner del gènere de terror i fantàstic a Espanya.

Nascut a Montevideo (Uruguai) el 1935, l’espectacle corria per les seves venes. No era només qüestió d’ADN -la seva mare era l’actriu Pepita Serrador i el seu pare el director teatral espanyol Narciso Ibáñez Menta-, sinó també de vocació: als vuit anys va debutar en el món del cinema interpretant la veu del conillet Tambor en el doblatge hispanoamericà de Bambi. Amb dotze anys, la família marxa a Espanya i s’instal·la a Salamanca. En té setze quan debuta com actor a la companyia teatral de la seva mare. Però de seguida agafa el bolígraf per guionitzar i escriure obres teatrals.

L’èxit de les seves adaptacions televisives fa que el reclamin de Televisió Espanyola. Hi entra el 1963 i assumeix alguns títols de la literatura universal per a Estudio 1. Però s’adona que les històries del gènere fantàstic són les que funcionen millor, així que recrea a Espanya el Mañana puede ser verdad que l’havia fet triomfar a Argentina. Aquell és el germen del seu primer gran èxit televisiu: Historias para no dormir (1966). Al llarg de tres temporades, Ibáñez Serrador explora els malsons compartits amb un gènere que aleshores tenia poca tradició a Espanya. L’aspecte visual també va ser important: el primer capítol, per exemple, va ser enregistrat amb càmeres de cinema de 16 mil·límetres, en comptes de les habituals càmeres de televisió. Mentrestant, al cinema va dirigir dos clàssics del terror espanyol: La residencia (1969) i ¿Quién puede matar a un niño? (1976).

El 1972 és un any clau en la seva biografia professional. Televisió Espanyola estrena el concurs 1, 2, 3… responda otra vez, que al llarg de deu temporades intermitents seria presentat per Kiko Ledgard, Mayra Gómez Kemp, Jordi Estadella, Miriam Díaz-Aroca, Josep Maria Bachs i Luis Roderas. Tot i que el format arribaria fins al 2004, és als anys setanta i vuitanta que va fonamentar la seva fama. La Ruperta, Don Cicuta, Los Tacañones, el cos de ball, les hostesses d’ulleres impossibles, els apartaments a la Manga del Mar Menor, Arévalo, Bigote Arrocet, les proves eliminatòries, les frases recurrents d’alguns humoristes que circulaven com la pólvora i s’encomanaven entre els espectadors… El programa era un trencaclosques on cada peça estava estudiada.

No hi ha comentaris

García Lorca, el poeta que se sentia catòlic, comunista, anarquista, llibertari, tradicionalista i monàrquic, al mateix temps.

Neix a Fuente Vaqueros, al juny de 1898 i morí entre Víznar i Alfacar a l’agost del 36. Poeta, dramaturg i prosista conegut també per la seva destresa en moltes altres arts. Resultat d'imatges de federico garcia lorca

Adscrit a l’anomenada generació del 27, és el poeta de major influència i popularitat de la literatura espanyola del segle XX. Com a dramaturg, se’l considera un dels cims del teatre espanyol del segle XX, juntament amb Valle-Inclán i Buero Vallejo.

Va morir executat després de la revolta militar de la Guerra Civil espanyola, per la seva afinitat amb el Front Popular i per ser obertament homosexual.

Fou la seva mare, Vicenta Lorca, mestra d’escola qui va fomentar el gust literari del seu fill i des dels 2 anys, ja mostrava la seva habilitat per aprendre cançons populars, i de ben petitet escenificava en miniatura oficis religiosos.

L’any 1915 comença a estudiar Folosofia i Lletres, i també Dret, a la Universitat de Granada i forma part de el Rinconcillo, centre de reunió dels artistes granadins on coneix a Manuel de Falla.

Entre l’any 1916 i 17 viatja per Espanya amb els seus companys, i coneix a Antonio Machado, fet que inspira el seu primer llibre Impresiones y paisajes .

Un anys després es trasllada a Madrid i s’instal.la a la Residencia de Estudiantes, coincidint amb nombrosos literats i intel·lectuals, i és aquí on comença a florir la seva activitat literària amb obres com El maleficio de la mariposa.

Al 1929 viatja a Nova York, plasmant aquesta experiència en Poeta en Nueva York, i dos anys després funda el grup teatral universitari La Barraca, para acostar el teatre al poble a través d’obres del Segle d’Or.

Un altre viatge a Buenos Aires en 1933 fa créixer més la seva popularitat amb l’estrena de Bodas de Sangre.

Quan torna un any després segueix publicant diverses obres com Yerma o La casa de Bernarda Alba fins que al 1936, de tornada a Granada és detingut i afusellat per les seves idees lliberals.


L’univers lorquià es defineix pel sistematisme: la poesia, el drama i la prosa s’alimenten d’obsessions com l’amor, el desig i l’esterilitat , així com de claus estilístiques constants. La varietat de formes i tonalitats mai atempta contra aquesta unitat, que té com a qüestió central la frustració.

Els símbols de la seva obra acorden amb el seu gust pels elements tradicionals ja que Lorca utilitza freqüentment símbols en la seva poesia
Els símbols centrals en l’obra de Lorca són:
-La lluna: és el símbol més freqüent en Lorca. La seva significació més freqüent és la de mort, però també pot simbolitzar l’erotisme, la fecunditat, l’esterilitat o la bellesa.
-L’aigua: quan corre, és símbol de vitalitat. Quan està estancada, representa la mort.
-La sang: representa la vida i, vessada, és la mort. Simbolitza també el fecund, el sexual.
-El cavall, i el seu genet: està molt present en tota la seva obra, portant sempre valors de mort, encara que també representa la vida i l’erotisme masculí.
-Les herbes: el seu valor dominant, encara que no únic, és el de ser símbols de la mort.
-Els metalls: també el seu valor dominant és la mort. Els metalls apareixen sota la forma d’armes blanques, que comporten sempre tragèdia.

I cal fer menció a l’ús de la metàfora com el procediment retòric central del seu estil, manejant a vegades metàfores molt arriscades on la distància entre el terme real i l’imaginari és considerable.
Lla seva poesia es caracteritza per una gran condensació expressiva i de continguts. I encara que Lorca assimila sense problemes les novetats literàries, la seva obra està plena d’elements tradicionals que, d’altra banda, demostren la seva immensa cultura literària. La música i els cants tradicionals són presències constants en la seva poesia.

Federico García Lorca portava Andalusia al seu cor, i a més estimava l’art i el teatre. Mostrava una gran intensitat en els seus escrits , plasmant així la seva forma de viure.
En l’actualitat García Lorca és el poeta espanyol més llegit de tots els temps.

Consulteu l’obra disponible a les Biblioteques de la ciutat, clicant aquí.

No hi ha comentaris

El meu cor despullat: escrits íntims i correspondència

portadaCap el 1860, Edgar Allan Poe llança un vertiginós desafiament “a algun ambiciós”: “Escriure i publicar un petit llibre. Amb un títol senzill, uns quants mots ben clars, El meu cor despullat”. El llibre (i l’autor) haurà de mantenir “la promesa del seu títol”. Obrir el cor en canal; deixar-hi la pell i l’ànima. “Sense obstacles”. “Cap home seria capaç d’escriure’l”, preveu Poe.

“Avui vull dir-ho tot. Estic sol, sense amics, sense amant, sense gos i sense gat, no tinc amb qui queixar-me. Només em queda el retrat del meu pare, que continua mut”, escriu Charles Baudelaire el 1861 a la seva mare en una carta brutal on li escup tots els seus fantasmes i aprensions.

Als quaranta anys, el 1861, Baudelaire va començar a escriure uns quaderns íntims que veurien la llum de manera pòstuma, després de superar la censura. Baudelaire hi escriu sobre l‘amor, la dona, els plaers, Déu, la ciutat, la falsa moral burgesa, el dandisme, etc. Moltes de les seves frases han quedat com a sentències fundacionals de la modernitat urbana.

El poeta Pere Rovira els ha traduït al català i hi ha afegit una tria de la millor correspondència (amb cartes memorables a la seva mare i a artistes del seu temps, com Wagner o Victor Hugo). pere roviraL’edició s’il·lustra amb dibuixos del mateix escriptor. És el llibre que us presentem avui, El Meu cor despullat: escrits íntims i correspondència.

Charles Pierre Baudelaire (1821-1867) és un dels poetes, crítics i traductors francesos més influents del segle XIX. La seva obra més representativa és Les flors del mal, on s’aplega pràcticament la totalitat de la seva poesia. Tot i així, en les seves tasques com a crític, on va defensar amb vehemència l’ideari estètic romàntic, també va tenir gran repercussió: en pintura va glossar les excel·lències d’Eugène Delacroix; en literatura va estudiar fins el moll a Edgar Allan Poe; en música, a Wagner. De tota manera, de Baudelaire queda, més enllà de l’obra, una actitud: el seu enfrontament constant contra la moral burgesa, la figura del dandi de passeig pel París dels bulevards o pels racons més foscos del Barri Llatí. A ell es deu la concepció del poeta modern refusat per la societat, l’artista maleït entregat al vici i a la recerca d’una satisfacció que no arriba mai.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Charles Baudelaire.

amb el suport de la generalitat

 

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »