Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


La Rambla de les Floristes

Aquest dissabte 29 de febrer podrem gaudir d’una producció del Teatre Nacional de Catalunya al Principal, a les nou del vespre. Es tracte de l’obra de Josep Maria de Sagarra La Rambla de les Floristes, tot un clàssic del teatre català. Desprès de la funció hi haurà una trobada amb les actrius i els actors, dins el programa del Teatre Principal “Escola de l’Espectador”.

A l’obra de Sagarra ressonen les commocions polítiques de dos moments estructurals en la nostra història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambientada poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II. I avui, vuitanta anys després que Josep Maria de Sagarra escrivís la seva oda al carrer més emblemàtic de Barcelona, la Rambla continua vertebrant les confluències de la nostra realitat.

En aquest gran sainet en vers, La Rambla és pura vida popular i l’Antònia, la protagonista de la peça, encarna l’essència d’una Rambla que és més de les floristes que no pas de les flors. L’Antònia és una dona viscuda en amors i desenganys, sense pèls a la llengua, que destil·la una ironia amb un punt d’amargor i no deixa que els somnis maquillin la dura realitat.

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) és un dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista, traductor i, per damunt de tot, poeta.

La utilització d’una llengua viva i rica, l’ús de recursos retòrics d’una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l’espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.

Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d’aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L’aperitiu (1937). El 1938 s’estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s’incorpora a la vida literària clandestina i, amb l’ajut d’alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu més de cent obres de Josep Maria de Sagarra, o que en parlen.

No hi ha comentaris

Juno, de Laia Aguilar, aquest dijous al Premi Menjallibres.

La recent guardonada amb el Premi Josep Pla per la novel·la Pluja d’estels comentarà amb els alumnes de 1r i 2n d’ESO de Vilanova i la Geltrú la novel·la juvenil Juno, durant la sessió del Premi Menjallibres d’enguany.

“ De pare, no en tinc –absent, ni ganes-, de germans, ni un –i mira que m’hauria agradat barallar-me de tant en tant amb algun petit-, la mare és a la presó per haver-se carregat un tio i jo…jo em passo la vida entre les quatre parets d’un centre d’acollida on mai, mai, mai hi ha res a fer excepte comptar les mosques i les rajoles del menjador”.

Juno és un llibre que atrapa des de la primera pàgina i, que quan l’acabes, tens la sensació d’haver rebut un cop de puny en plena consciència.  No deixa indiferent perquè et mostra amb un gran realisme, transparència i sensibilitat les injustícies socials mitjançant uns personatges molt ben construïts.

La protagonista és Juno, una noia que ha crescut entre llars d’acollida, centres de menors i intents d’adopcions que mai arriben a bon port. Amb la seva mare complint condemna a la presó, Juno és una jove que viu dins d’una cuirassa plena de desconfiança i ràbia i amb moltes dificultats per relacionar-se amb ningú. S’haurà d’enfrontar a un nou entorn escolar amb noves amistats, amb nous perills, amb nous professors i personatges que lluitaran per trencar etiquetes i donar-li la seguretat de poder ser qui és. Però sobretot….s’haurà d’enfrontar a un passat que la turmenta.


Laia Aguilar, nascuda a Barcelona el 1976, va estudiar la carrera de Comunicació Audiovisual a la Universitat Ramon Llull, i és autora de Les bruixes de Viladrau, Pare de família busca…, Wolfgang (Extraordinari)Juno, i Wolfgang, el secret del pare.  També ha treballat en les sèries Merlí, El Príncipe, Infidels, El cor de la ciutat i Olor de Colònia, entre d’altres.La novel.la “Wolfgang extraordinari” va guanyar el Premi Carlemany 2017 i va ser guanyador del Menjallibres 2018 i de l’Atrapallibres 2019. Juno és una de les obres finalistes del Premi Menjallibres i del premi Protagonista Jove.

Laia Aguilar, protagonitzarà la segona trobada d’aquest premi amb l’obra Juno (Fanbooks), que tindrà lloc el proper dijous 27 de febrer a l’Auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú, on prendran part els més de 300 alumnes i lectors de 1r i 2n d’ESO dels centres públics i concertats de Vilanova i la Geltrú que participen voluntàriament en el Premi Menjallibres.

Juno és un dels tres títols seleccionats com a finalista del Premi Menjallibres 2020 juntament amb Rut sense hac (Columna), de Muriel Villanueva, i Tú, sucia rata (Edebé), de Fernando Lalana, que visitarà Vilanova i la Geltrú el proper mes de març. A l’abril tindran lloc les votacions i al maig el lliurament del Premi que tindrà lloc al mateix Auditori Eduard Toldrà.

El projecte ‘Premi Menjallibres’, que aquest curs arriba a la tercera edició, ha estat guardonat l’any 2019 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb el premi Teresa Rovira a la millor innovació a les biblioteques públiques. Aquest reconeixement distingeix la tasca que realitzen les biblioteques públiques com a agents culturals en la dinamització i promoció de la lectura i la cultura.

En aquest sentit, el Premi Menjallibres té per objectiu fomentar la lectura entre els joves de primer i segon de l’ESO, que participen voluntàriament en el projecte a través dels centres educatius de la ciutat.

No hi ha comentaris

Estem d’aniversari: Per Molts Anys Club Super3!!!

El febrer del 1991, fa 29 anys, feia la seva primera emissió el Club Super3, el canal de televisió que ha marcat la infantesa de milers de catalans de moltes generacions, especialment aquells nascuts als anys 90 i a la primera dècada dels 2000.

Resultado de imagen de club super3

Els pares del programa infantil van ser Joan Sibina i Anna Ribas que, el 1989, van començar a preparar el projecte, per emetre’l el 1990. El Club tenia com a finalitat principal incentivar els infants a sortir de casa, gaudir d’activitats de lleure i no quedar-se enganxats a casa veient la TV. Cal destacar també que el club sempre ha tingut una vocació de sensibilització social.

Resultado de imagen de joan sibina

El Club Super3 va suposar un trencament del tipus de programació infantil de principis dels anys noranta, ja que va saber comunicar-se amb els nens amb el seu llenguatge sense tractar-los des d’un punt de vista paternalista. La clau de l’èxit no va ser només dirigir-se als nens d’una manera intel·ligent, fent-los protagonistes, sinó treballant també conceptes com ara la imaginació, la cultura de l’esforç, la solidaritat, fomentar hàbits de lectura, a més de proposar activitats culturals i lúdiques arreu del país, fent territori i proximitat.

Resultado de imagen de tomatic petri

L’objectiu era i és oferir continguts que agradin als infants i que generin confiança entre els pares i aquest és el gran valor del canal i en aquest sentit es treballa perquè totes les sèries i programes siguin de qualitat i adequats per a les diferents etapes de maduració dels nens.

Resultado de imagen de tomatic

Joan Sibina és arquitecte i dirigeix el seu propi estudi, però a principis dels 90 era el director d’art de TV i en aquella època pràcticament cap nen mirava TV3. Segons el mateix Sibina, “ens van dir: “ Si aconseguiu 5.000 nens, serà la bomba”. A la primera setmana ja es van rebre 80.000 cartes!

Un dels objectius era la normalització i d’aquí va venir que el Petri anés posant petri a tot arreu , fent embarbussaments i els nens s’hi enganxaven. Un dels altres aspectes importants fou que molt guions anaven adreçats als nois i per això calia buscar una paraula que valgués per a tothom: “súpers” va ser la paraula escollida.

Avui, la proximitat és un altre eix que s’ha potenciat gràcies a l’eclosió de les noves tecnologies. En relació amb les xarxes socials, el Club Super3 no té pàgina oficial al Facebook perquè no la consideren adequada per als nens.

Resultado de imagen de club super3

Totes aquestes característiques arrelen amb la idea associativa d’un club, amb una vocació de sensibilització social, lligat amb el sentiment de pertinença de l’espectador.

El Super3 o Club Super3 conforma un univers infantil format per un canal de televisió, la revista Súpers!, la Festa dels Súpers, des de l’any 1996, i el club que té un milió i mig de socis, que a través del carnet s’ofereix la possibilitat als infants de dur a terme moltes activitats de forma gratuïta.

Resultado de imagen de mic supper 3

Des d’aleshores molts personatges han passat pel Club Super3. Recodreu els noms de Nets, Bibiana, Petri, Noti-Pres, Tomàtic, Megazero, Buff, Lila, Pau, Pati Pla, Roc i Fluski, entre d’altres?

I si bé els Pinguins de Madagascar o Espies de veritat són algunes de les sèries que més èxit tenen, el clàssics mai fallen i Tom i Jerry s’ha convertit en una descoberta per als nens del segle XXI. A més, dins de les sèries d’animació us n’anomenem algunes que avui encara són plenament vigents, com ara Doraemon, Doctor Slump, El Detectiu Conan, Les Tres Bessones, Els Barrufets, Inuyasha, Sakura, Lucky Luke, Sailor Moon i l’Abella Maia, entre d’altres.

Passeu per la sala infantil de la Biblioteca i sentiu-vos Súpers!

No hi ha comentaris

Mercaderes del espacio

Dilluns de la passada setmana va tenir lloc la trobada del Club de Lectura de Ciència Ficció per comentar el llibre Mercaderes del espacio, escrit per Frederic Pohl i C.M. Kornbluth. Un llibre escrit a quatre mans no és estrany a la ciència ficció, a diferència de la resta de gèneres literaris.

Podríem dir que aquest és un llibre visionari que prediu un futur on l’economia i la publicitat seran els grans propietaris de el món, tot i ser escrit l’any 1953. Grans empreses tenen el poder més absolut. El sistema econòmic ha fagocitat el sistema polític i l’home ja només viu per consumir.

No és només un món on la publicitat és la reina, també es combina a més el luxe i l’escassetat, els aparells fantàstics al costat de la falta de combustible, el protagonista viatja a Cadillac però a pedals, hi ha tota classe de begudes industrials però extrema escassetat de proteïnes, etc…

Al llibre trobem una crítica dura i mordaç contra una societat que s’estava creant als anys cinquanta i a la que estem aterrant en aquest segle. Un llibre que es llegeix de forma senzilla i que ens fa pensar cap on anem, que volem realment en la nostra vida i que és el que ens fa feliços.

Per a la propera trobada el grup visionarà la pel·lícula:

Aniquilación

Aniquilació és una pel·lícula nord-americana de ciència ficció de l’any 2018, dirigida per Alex Garland i protagonitzada per Natalie Portman i Oscar Isaac. La pel·lícula està basada en la premiada novel·la homònima escrita per l’autor nord-americà Jeff Vandermeer el 2014.

La història relata l’aventura de l’expedició número 12, un grup format per científiques de diferents àrees del saber, com una biòloga interpretada per Natalie Portman, una psicòloga (Jennifer Jason Leigh), una geòloga (Tuva Novotny), una física (Tessa Thompson ) i una paramèdica (Gina Rodriguez), per anar a una deshabitada i perillosa regió batejada com a Àrea X, que roman fortament vigilada per evitar que ningú entri ni surti sense un control exhaustiu. La regió té, com a particularitat especial, unes lleis físiques pròpies: un cop dins, no s’apliquen les lleis de la natura que regeixen a la resta del planeta Terra. La missió de la petita expedició és seguir investigant l’Àrea X i saber el que va passar amb l’Expedició 11, després de la qual, el seu espòs, qui era membre de la mateixa, va tornar, com a únic supervivent, en un estat físic i mental molt estranyament alterat. A mesura que les dones s’endinsen en l’espai poden trobar que aquest funciona com un prisma reflectint les coses en diferents formes.

Alex Garland pren les regnes com a director de l’adaptació cinematogràfica d’una de les novel·les més premiades i best-seller de l’escriptor nord-americà Jeff Vandermeer, publicada el 2014, i la qual és la primera part de la trilogia de novel·les coneguda com Southern Reach, composta per Aniquilación, Autoridad i Aceptación. Abans d’aquesta pel·lícula, Garland va treballar com a guionista de la cinta Ex Machina (2015), la qual també va dirigir (sent la seva primera pel·lícula) i que li va merèixer la nominació als Oscar.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat també trobareu la seva novel·la La playa.

No hi ha comentaris

Per molts anys Tom i Jerry!

Estem d’aniversari: en Tom i Jerry, el ratolí i el gat més coneguts del món, fan 80 anys!

Resultat d'imatges per a "tom i jerri, 80 anys"


Tom és un gat domèstic de color gris blavós. Per altra banda tenim a Jerry un ratolí de color cafè que viu a una petita distància de Tom i els seus creadors són creadors Bill Hanna i Joe Barbera.

Resultat d'imatges per a "Bill Hanna i Joe Barbera"

Les divertides aventures d’aquests personatges sobreviuen al pas del temps ja que aquets dibuixos animats són un clàssic que han divertit els nens i nenes des dels anys quaranta fins avui.


El seu primer curtmetratge va ser “Pussgets the boot” i es va estrenar als cinemes a principis del 1940.
Un any després el curt va ser nominat a un premi Oscar en la categoria de millor curtmetratge animat encara que no va guanyar. Tom i Jerry van ser nominats un total de 13 vegades als Oscars i en va obtenir 7.

Els animadors van treballar 17 anys exclusivament en la sèrie del gat i el ratolí, per l’alta demanda del públic de noves aventures d’aquests dos personatges.

Resultat d'imatges per a "tom i jerri, 80 anys"

Cada episodi trigava setmanes a fabricar-se i tenia un cost de fins a 50.000 dòlars, raó per la qual es podien fer pocs capítols cada any. Van escriure i van dirigir 114 curtmetratges animats, que es van emetre entre 1941 i 1958.

La trama de cada capítol es basava principalment en els intents frustrats que feia Tom per atrapar el ratolí Jerry. Tot i que sembla que es porten bé en alguns capítols, Tom sempre busca la manera de poder atrapar una vegada per totes a Jerry.

Resultat d'imatges per a "tom i jerri"

Molt pocs cops Tom aconsegueix atrapar Jerry, principalment per l’astúcia i la rapidesa que té Jerry per escapar de les situacions. L’astúcia de Jerry es genera del fet que sempre ha d’estar en guàrdia contínuament.

Els curtmetratges són famosos per mostrar escenes destructives i violentes en dibuixos animats.Normalment ni Tom ni Jerry parlen en els capítols, excepte en una pel·lícula.

Les expressions facials i gestos transmeten els seus sentiments i les intencions de cada un.

Resultat d'imatges per a "tom i jerri"

Quan l’estudi MGM va decidir tancar la divisió d’animació, el 1957, Hanna-Barbera van crear la seva pròpia productora. Junts van crear èxits com els Picapedra, els Supersònics, Scooby-Doo i els Súper Amics.

Si us ve de gust, passeu per les Biblioteques i emporteu-vos en préstec els dvd’s d’aquesta parella!

No hi ha comentaris

142 Revista Cultural

Una de les novetats a la secció de diaris i revistes d’aquest any és 142 Revista Cultural. De periodicitat trimestral, es tracta d’una publicació impresa essencialment literària. A cadascun dels seus números, amb una acurada edició de 84 pàgines, moltes a color, trobem poesia, relats, ressenyes de llibres, propostes de lectura, articles, entrevistes a persones relacionades amb l’àmbit literari, del cinema i d’altres expressions artístiques com ara fotografia i pintura.

La llengua de la revista és el castellà, tot i que “l’editorial” de cadascun dels exemplars es troba en castellà, català, euskera i gallec, i els poemes es publiquen en la llengua original.  Té una distribució a nivell estatal i a alguns països llatinoamericans.

142 Revista Cultural va néixer l’1 de març del 2019, i la seva seu editorial es troba a Sitges. Els seus directors i editors son els sabadellencs Ferran i Paco González Fuentes. Ferran, nascut el 1958, és llicenciat en Història i apassionat de la literatura i les humanitats, propietari d’una llibreria i veí de Sitges. Paco, el seu germà, viu a El Puerto de Santa Maria, a Cadis. Al seu Sabadell natal els germans van conviure durant vint anys a la mateixa habitació d’una casa que tenia el número 142. Allà va néixer la seva passió per la literatura.

La seva és una revista de cultura dirigida a un espectre ampli de lectors, no una revista per a especialistes. Això no impedeix que els seus continguts poden resultar d’interès tant per a un públic ampli com per a persones amb un major nivell cultural. Els temes abordats, amb un llenguatge clar i pedagògic, resulten comprensibles per a moltes persones.

Dels continguts de la revista la literatura és la part més important, un 70-80 per cent. La resta està dedicat a altres expressions culturals com cinema, pintura, fotografia, art en general. També trobarem entrevistes a persones que no tenen relació amb el món de la cultura però que tenen històries d’interès. Són històries molt lligades a la lluita per la vida, a la realitat quotidiana, a la fragilitat com a éssers humans, a les esperances i desesperances. Hi tenen cabuda escriptors consagrats i també novells. Relats, poemes, ressenyes literàries, propostes de lectura. També trobarem la veu dels que no solen tenir tant protagonisme però participen de manera essencial de la tasca creativa. A títol d’exemple, en l’àmbit de cinema, no només directors o actors i actrius, també altres persones que ho fan possible: muntatge, so, fotografia… I a l’àmbit literari, els traductors, editors …

Així doncs, 142 Revista Cultural serà a la vostra disposició trimestralment a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Del polze, la terra

Aquest dissabte 15 de febrer a dos quarts d’una l’Oriol Ràfols Grifell presentarà el seu llibre de viatges Del polze, la terra acompanyat de Joan Caballé, propietari del quiosc i llibreria La Gàrgola.

Al 2010 l’Oriol Ràfols va decidir deixar-ho tot i anar-se’n fent autoestop fins a la Xina. El llibre és la història d’aquest viatge que arranca a Itàlia, travessa els Balcans, Ucraïna i el Caucas, i s’endinsa a l’Àsia Central fins arribar a Urumqi, la capital del Xinjiang.

Possiblement, travessar mig món fent autoestop és una aventura massa gran com per no sentir-se impulsat a compartir-la. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar, d’adaptar-se a l’abandó de les comoditats més bàsiques. Dormir al ras, aguantar alcohòlics i animals salvatges, trobar una persona diferent en cada cotxe, cadascuna amb una història per explicar. Seguir el polze és obrir-se al món. Quan mira al cel, el polze s’exalta, es mostra àvid de passions i melodrames, es tenyeix de llibertat i de tragèdia. Quan mira enlaire, el polze convida a seguir explorant, a seguir viatjant, a seguir fulgurant sobre la terra.

Aquesta és la història d’un viatge, d’un viatge fet amb el polze per descobrir la terra. La superfície i el que s’hi amaga darrere. El polze és una porta que t’endinsa i t’abandona a una carretera sobirana, el polze és un imant que atrau els conductors més estrafolaris i et deixa com un drap brut endins les aventures més abstractes. Polze per l’Europa, polze per l’estepa, polze pel Caucas i serralades asiàtiques. Trobar tantes persones singulars com pots trobar en set mesos d’autoestop és una cosa que et canvia per sempre. És difícil no voler-les retratar en un llibre. Cadascuna amb les seves històries, cadascuna amb una extravagància particular. El camí del polze és un camí de coneixença, però també és un camí de solitud, de reflexió i de resistència. Sobretot, d’enduriment psicològic. De saber esperar i de trobar-se còmode en l’abandó de les comoditats més bàsiques. El polze és incòmode, però també és sobirà. La llibertat no és confortable, però la llibertat s’ha de conquistar. Hi ha molts tipus de llibertat, però una, sens dubte, és la de decidir cada matí on vols anar. En això, el polze és imbatible, no es pot guanyar, no té prefixades rutes ni horaris, es pot abandonar, es pot reprendre, sempre, en qualsevol punt de l’atzar. I està ple de cares. Cares que miren i parlen i et conviden a dinar.

No hi ha comentaris

Presentació de llibre: Les pomes d’Eva

«El tenia amb exactitud a l’espai i el temps que volia, com volia, del tot nu i indefens, assegut a la butaca. Estava nerviós, a l’expectativa, excitat, obedient. Aquest era l’acord. Si en un moment donat el transgredia, el joc s’hauria acabat, marxaria i no la tornaria a veure més.»

Aquest és un petit fragment d’un dels relats que podeu trobar a aquest llibre que ha publicat la vilanovina Eva Pérez a l’editorial Neopatria. El llibre va acompanyat de les il·lustracions de l’artista Lluís Amaré.

El llibre el protagonitzen tres dones en edats compreses entre els quaranta i cinquanta anys, i sis històries que expliquen moments importants a les seves vides, moments de canvi i de presa de decisions on la sexualitat i les relacions juguen un paper important per a descobrir el seu camí.

Eva Pérez Benages és nascuda a Vilanova i la Geltrú el 1971. Llicenciada en Psicologia per la Universitat de Barcelona. Cantant en formacions corals primer, de jazz després, lectora incansable des de molt petita; ha flirtejat d’amagat amb la literatura i s’atreveix finalment a mostrar alguns dels seus contes per adults en aquest primer llibre.

Aquest divendres 14 de febrer a les 18:30h, la Biblioteca Armand Cardona acull la presentació d’aquest llibre a càrrec del Ramon Soler, locutor de Canal Blau, de Lluís Amaré, l’il·lustrador, i d’Eva Pérez Benages, autora del llibre, amb la col·laboració musical de Jazz Som Tres o Quatre i amics.

Col·labora: Vins Aviñó

L’activitat no recomanada per a menors d’edat.

No hi ha comentaris

Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans

portadaEl proppassat divendres es va presentar al local dels Bordegassos de Vilanova el llibre escrit per Jordi Bertran Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, primer volum de la nova col·lecció de llibres de butxaca divÈrsia.cat. Biblioteca Bàsica dels Països Catalans, dirigida per Josep-Lluís Carod-Rovira. L’objectiu de la col·lecció és posar a disposició del públic lector el coneixement de la diversitat de la societat catalana mitjançant la història de manifestacions, realitats o moviments socials, culturals, econòmics, polítics i religiosos concrets. La novetat és que, per primera vegada, es treballa a partir dels Països Catalans com a unitat geogràfica i cultural.

La muixeranga valenciana és l’origen dels castells al Principat. Aquest llibre segueix els homes valencians que entre els segles XVII i XIX van exportar-la a diferents territoris. A Catalunya, els receptors d’aquella manifestació patrimonial la revolucionaren tècnicament a finals del segle XVIII i assoliren primer el castell de sis pisos i després construccions de fins a nou. La muixeranga mantingué la seva tècnica primitiva en algunes localitats del País Valencià. Des de 2010, els castells, ja amb deu pisos, són Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, i des de 2011 ho és la muixeranga a Algemesí.

El llibre és el primer treball que situa a un mateix nivell ambdues manifestacions patrimonials. Amb anterioritat, la muixeranga apareixia com un antecedent o preliminar del fet casteller en el capítol introductori de les històries castelleres. En aquest volum es ressegueix l’evolució paral·lela d’ambdós fenòmens des del segle XVII fins a l’actualitat, i per tant s’iguala la transcendència d’ambdós territoris als quals pertanyen.

L’obra també segueix una altra manifestació molt important en el gran Penedès i el Camp de Tarragona, la moixiganga, que precisament perviu a Vilanova i la Geltrú. L’autor explica el paper que la moixiganga catalana va jugar en la seva configuració inicial com una nova eina de les autoritats per intentar frenar l’ascens trepidant del fenomen casteller, que en el segle XVIII no agradava als poders establerts i encara es denominava ball de valencians. Ambdues manifestacions –castells i moixiganga– van tenir una continuïtat compartida.

Jordi Bertran neix a Tarragona el 1966. Filòleg, gestorjordi bertan cultural i professor a la Universitat Rovira i Virgili. Ha treballat a l’Ajuntament de Tarragona entre 1985 i 2009 en espectacles, festes, cultura popular i associacionisme, on també va conduir la recuperació del Teatre Metropol (1995) i la creació de la Casa de la Festa (2008). Entre 2009 i 2014 ha estat gerent de la Fundació Fira Mediterrània de Manresa, de la qual havia estat director artístic entre 2001 i 2005. Entre 2008 i 2011 ha dirigit artísticament el Festival Internacional de Música Tradicional i Popular de Vilanova i la Geltrú, i entre 2007 i 2011 les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de Valls 2011. També ha estat professor de l’Institut Municipal de Formació i Empresa de Reus, dels Postgraus de gestió de la cultura popular a la Universitat Ramon Llull, gestió cultural a la Universitat de Girona i a la Universitat Rovira i Virgili, així com del màster en Estudis Superiors de Llengua, Literatura i Cultura Catalanes de la URV. Ha col·laborat i col·labora en diversos diaris i revistes, així com a diferents televisions i ràdios.

Pel que fa al mon dels castells, cal destacar que és autor d’estudis muixeranguers i castellers, com El ball de valencians, o coautor de Tradicionari, 1926-2006.Els castellers de Tarragona, Castells i castellers. Una voluntat col·lectiva, Enciclopèdia de l’Esport Català i Enciclopèdia Castellera. Casteller honorífic de la Colla de Sant Pere i Sant Pau i dels Castellers de Vilafranca. Director artístic de les Festes Decennals de la Candela 2021 i responsable d’actes castellers a Valls. Cap de plaça de la diada de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals  de la ciutat també trobareu els seus llibres El Ball de diables de Tarragona: teatre i festa a Catalunya, i Manual sobre el foc i la pirotècnia en les festes: el que cal saber per organitzar-les. I totes aquestes obres relacionades amb el mon casteller.

No hi ha comentaris

Átomo. Sus aventuras y la pastilla de Marakolartha de Romina Delmastro

Presentacio llibre Atomo

Dimarts 4 de febrer a les 18:00h, la Biblioteca Armand Cardona acull la presentació del còmic Átomo. Sus aventuras y la pastilla de Marakolartha de la Romina Delmastro.

La humanitat està amençada per «Avorriment» i necessita superherois com a Átomo i el seu company Osito per a trobar l’antídot, la pastilla de Marakolartha. D’aquesta manera, aquesta parella de superherois comença un increïble viatge per tot al món amb l’Átomomòbil i un globus aerostàtic per trobar aquesta màgica pastilla i derrotar en Bostezo, un malvat que els amenaça constantment.

Aquesta història ha sorgit de la imaginació de la Romina Delmastro, que va prendre ella mateixa més de 3500 fotografies a un hàmster REAL en escenaris, tant naturals com miniatura, per a crear una fotonovel·la de 120 pàgines d’humor innocent, sorprenents aventures i divertit suspens per a públic infantil.

El còmic combina la lletra lligada i la lletra d’impremta i és fàcil de llegir pels infants perquè té poc text, és molt visual. Dintre, trobem un humor innocent, llenguatge inclusiu amb l’ús de la lletra @ i de manera implícita es volen destacar valors com el de l’amistat, la família, la superació i la col·laboració.

Els aventures d’Àtomo van sorgir de manera espontània amb una primera fotografia del hàmster que la Romina va penjar al seu perfil de Facebook. En aquesta primera fotografia, posava que Átomo feia quelcom amb algun comentari parlant el personatge. Als seus contactes els va agradar tant la imatge que va començar a publicar més fotografies del hàmster amb els escrits, i veient l’èxit, va decidir fer un llibre amb les aventures d’Átomo i Osito.

descargaLa Romina Delmastro va néixer a la primavera del ‘76. Va estudiar Educació Física i Socorrisme Aquàtic, carreres a les quals es dedica des de fa més de vint anys. Ha tingut la sort de formar part de l’educació de molts infants. Les seves aficions són el surf i el ciclisme de carretera i també els animals i la fotografia.

Aquestes passions, combinades amb la seva gran imaginació va donar origen a aquest nou i absurd còmic.

Podeu conèixer més a l’Átomo i l’Osito al seu web i Instagram.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »