ICV-Entesa

Mapa web

Índex alfabètic

Ets a: Inici > Informació i actualitat > Articles d'opinió > ICV-Entesa

ICV-Entesa

Índex

 

Pacificar, despacificar, repacificar

20.000 euros ha reservat la proposta del Pla de Mobilitat Urbana i Sostenible per pacificar els carrers Plaça Llarga, Pàdua i Correu. "Fantàstic", han de pensar segurament els veïns i els vianants que han de suportar el flux continu de cotxes que utilitzen aquests carrers per creuar el centre des de la plaça de les Casernes fins a la carretera i l'estació. De totes maneres, hi haurà gent amb una mica de memòria que posarà cara d'incredulitat i desconcertats preguntin: però aquests carrers, no van ser pacificats ja fa anys?
I tenen tota la raó, però així funciona Vilanova. Al 2006, a ressò de la Llei de Barris de la Generalitat i un consistori unànime i participació veïnal, es va iniciar el Pla de Millora Urbana del Nucli Antic i començava una profunda reforma d'un gran número de carrers estrets. Se substitueixen les ridícules voreres de mig metre per paviment únic amb preferència per als vianants. Pilones i càmeres a la plaça Miró, on s'ajunten els carrers Pàdua i Correu, i a la plaça Sant Antoni s'encarreguen eficaçment de "l'eliminació del trànsit rodat de pas a través del nucli antic", tal com demana el mateix Pla de Millora Urbana.
El 2011 hi ha un canvi de govern a l'Ajuntament i comença la despacificació del nucli antic. Alegrement, se salten les exigències del Pla de Millora, el compromís amb els veïns i, fins i tot, alguns requisits bàsics dels quals depenia l'ajut rebut per reformar el Nucli Antic. S'eliminen càmeres i pilones, en part finançades pels veïns, i els cotxes tornen a creuar tot el nucli antic des de la plaça Cap de Creu a l'oest fins a la Geltrú a l'est i des de les Casernes al nord fins a l'estació al sud. A carrers estrets com Sant Antoni, Pàdua i el Palmerar es veuen cada vegada més cotxes. Els vianants, que en principi haurien de gaudir de tot el carrer, tornen a moure's en fila índia fregant les façanes, i el paviment de llambordes es fa malbé. Es reparen, es tornen a fer malbé i es tornen a reparar.
Tres anys després queda clar que no pot seguir així, i el Pla de Mobilitat proposa gastar 20.000 euros en repacificar Plaça Llarga, c. Pàdua i c. Correu. No diu com fer-ho, però gastar 20.000 euros sembla excessiu si l'única manera eficaç de pacificar aquests carrers és tornar a pujar la pilona retràctil instal·lada a la plaça Miró. Això no pot costar 20.000 euros!
D'aquí a uns anys segurament es parlarà d'aquest episodi com una història surrealista i rocambolesca pròpia de l'esperit llunàtic dels vilanovins, però potser convindria treure alguna lliçó perquè tot insinua que la història pot repetir-se.
Al mateix Pla de Mobilitat es proposa com a actuació prioritària pacificar l'eix conformat pels carrers Santa Eulàlia, Cervantes i Recreo i instal·lar-hi paviment únic. Una bona proposta que al procés participatiu del Pla va trobar gran recolzament, però no oblidem que xocarem amb el mateix problema que als carrers Pàdua i Correu: són carrers que no solament absorbeixen el trànsit local de veïns i visitants, també, un important trànsit de pas, en aquest cas entre la Geltrú i el barri de Sant Joan. Sense eliminar el trànsit de pas és impossible pacificar-los eficaçment; el nou paviment es malmetria en poc temps, i els vianants es quedarien igual de marginats que són avui.
El pla no diu res sobre com impedir que això passi, però si no ho tenim en compte a l'hora de fer el projecte, acabarem repacificant també aquests carrers igual que l'eix Plaça Llarga – Pàdua – Correu; amb les despeses i el malbaratament de diners públics que això implica! Amb un Govern municipal d'idees una mica més clares en aquest tema podríem estalviar molts diners i guanyar molt en tranquil·litat, seguretat i qualitat de vida; podríem aconseguir una ciutat pensada per a les persones i no solament per als cotxes.

Carsten Busk Andersen
ICV-Vilanova
7 de maig de 2015

 

Ens estan guanyant, però lluitarem

No és un crit exacerbat des d'una trinxera, ni una arenga heroica per encoratjar, no ve de un guru futbolístic, ni és la catarsi d'un llargmetratge. És una realitat, una crida desesperada, un DESPERTA. Perquè ens estan guanyant, l'enemic invisible amagat darrere la crisi, aquest leviatan voraç que indueix a una mort lenta per belladona que va minvant la nostra veu... la nostra dignitat.
Cada vegada em sorprèn més la capacitat d'abstracció de l'ésser humà, la seva immensa habilitat per absorbir tot malestar, tota retallada, tota opressió... aquesta innata capacitat d'adaptació, d'acceptar el que se'ns dóna; aquest "immobilisme gangrenar-hi" basat en una resistència passiva. No sé si després de quaranta anys de repressió, després de la fam, després de les penúries hom es doblega. No sé si després de l'estat del benestar i la socialització del consum hom s'acomoda. Però ens estan guanyant.
No és el moment ja de llepar ferides, de pensar només amb nosaltres, de creure que no es pot, perquè el llegat d'avui és el futur de les persones que vénen. Si fos pare, no podria mirar als ulls dels meus fills demà: amb una sanitat que no els empara, amb una educació que potser no podré pagar, amb una impossibilitat d'una casa o un treball pròsper, amb la negació rotunda i absoluta d'un futur... i explicar-los: jo no vaig fer res, jo no vaig lluitar, jo no vaig exercir el meu dret.
Semblem Quixots travessant la Manxa, veient gegants on només hi ha molins, hem d'entendre que som el vent que mou les aspes i que sense nosaltres cap moliner farà farina. Altres abans de nosaltres promogueren el canvi, altres abans que nosaltres van lluitar i van ser capaços de dur a terme els seus propòsits. Perquè ens estan guanyant i no necessitem més armes que la nostra força i la nostra esperança.
Des de ICV hem treballat fermament per la crida a la unió d'aquells que creuen en una societat justa i igualitària, on no es forgen conceptes que ens distancien, on governa una mentalitat de canvi motivada per molts conceptes, però basada en un senzill principi: que molts no haurien de patir injustament pels interessos d'uns pocs. I és cert que al final de tots els esforços no ho hem aconseguit, a l'esquerra li costa estar unida, lamentablement, però nosaltres continuarem treballant pel consens, construint ponts, practicant l'empatia i la comprensió, la lluita pel bé comú... Perquè ens estan guanyant.
Stefan Zweig, humanista austríac de la primera meitat del segle XX, lluitador contra el nazisme que s'apoderava d'Alemanya i de la seva Àustria, és va suïcidar el 22 de febrer de 1942, veient l'immens avenç d'aquelles forces contràries a l'humanisme, veient com la societat Europea que coneixia havia perdut el seny i el sentit. Es va suïcidar horroritzat perquè no volia viure en un món com aquell. Avui hi ha hagut una nova víctima de suïcidi per un desnonament, una persona igual de valuosa que Zweig que no ha pogut imaginar una vida en aquest món.
Podrem negar a les nostres famílies, els nostres amics, els nostres veïns, els nostres coneguts... la possibilitat de creure?. Som i serem lluita perquè mai vam deixar de ser-ho, i junts i juntes ho aconseguirem.

GENER BARJOLA
Membre d' ICV Vilanova i la Geltrú
23 de març de 2015

 

Populisme

 Si ésser populista significa que el poder recau en moviments polítics que volen representar els interessos de les classes populars per lluitar per una efectiva redistribució de la riquesa i eradicar els privilegis dels poderosos, en contraposició a una democràcia neoliberal que beneficia fonamentalment a una minoria privilegiada, llavors sóc populista. Tanmateix, si ésser populista vol dir que aquest moviments no busquen efectivament el benestar i progrés, i només pretenen aconseguir l'acceptació popular sense importar les conseqüències que se'n derivin de les decisions presses, llavors no en sóc, de populista.
La definició no és única; la interpretació conceptual tampoc, però més enllà de les dificultats que entranya la seva concreció, és evident que s'utilitza amb grans dosis de càrrega ideològica i quasi bé sempre es mostra subjecte a la “intencionalitat” de qui ho proclama. Com que la dificultat per objectivar el concepte és descomunal, jutgin vostès la meva posició a través d'una fotografia de la realitat, no exhaustiva, que desitjo canviï.
S'elimina, de facto fet, la llei de dependència. S'aproven diverses reformes laborals que han destruït més d'un milió de llocs de treball. S'anomenen càrrecs de responsabilitat a la judicatura per a protegir les elits polítiques, financeres i empresarials d'imputacions per corrupció. S'aprova una llei de seguretat que criminalitza la protesta pacífica i s'incrementa substancialment el pressupost d'elements antidisturbis. S'aprova una llei d'educació nacionalsocialista que elimina el principi d'igualtat d'oportunitats i promou l'equació diners=accés. S'eliminen les beques menjador i el transport escolar. Es redueix el finançament per l'ensenyament i per a la investigació. Es consagra l'obligació del pagament del deute per sobre d'inversions en polítiques públiques amb el pretext de la necessitat de mantenir l'Estat del Benestar,
...i es constata, 3 anys després, que ha augmentat el deute, el dèficit, la pobresa, la precarietat, la desigualtat i el patiment de les persones. S'incrementa l'IVA a productes bàsics i a la cultura i no als productes de luxe. S'aproven diverses amnisties fiscals a coneguts grans defraudadors, no s'intervé en les SICAV, en els paradisos fiscals i en l'economia submergida de les empreses de l'IBEX. S'injecta a les entitats financeres més de 100 mil milions d'euros de diner públic per quadrar els seus comptes (fonts:CNMC i Tribunal de Comptes) i no per donar crèdit a les famílies i a les petites i mitjanes empreses per fomentar el creixement i l'ocupació. S'aprova una llei d'administracions locals que deixa quasi bé sense competències als ajuntaments. Es tomba la Iniciativa Legislativa Popular presentada per la plataforma STOP desnonaments (amb més d'un milió de signatures) per evitar que famílies es quedin sense sostre. No s'intervé en l'estafa de les preferents. Es tomba el referèndum a Catalunya (es tomba una proposta democràtica). S'elimina la Memòria Històrica per intentar mantenir en l'oblit a més de 100.000 persones desaparegudes. Es protegeix a l'Església Catòlica del pagament d'impostos i s'ingressa a la seva tresoreria més de 11 milions d'euros mensuals. Es mantenen privilegis a sectors estratègics privatitzats, es justifiquen les “portes giratòries” i es defensa una monarquia indecent i anacrònica sense sentit en el segle XXI.
Si desitjo que aquesta fotografia de la realitat construïda pel bipartidisme (amb el suport de la dreta nacionalista) canviï, i desitjo que moviments polítics i socials representin plegats les classes populars per anar reconstruint un sistema ja caduc, sóc populista? És populisme? Jutgin vostès.

Antoni Carreño
Iniciativa per Catalunya Verds - Vilanova i la Geltrú
24 de febrer de 2015

 

Il·lusió i no il·lusionisme

Estem encara immersos en la crisi que ha obert ara a molts els ulls per evidenciar l'esgotament de l'actual sistema de funcionament. Una crisi que ens fa trontollar social, econòmica, democràtica i nacionalment.
La ciutadania ha percebut i demostra cada cop més desconfiança en la política de formes tradicionals immobilistes, com a capaces de canviar i transformar les coses. I s'ha activat, esperançadament, el canvi de xip col·lectiu, adormit, reprimit o minimitzat durant excessivament masses anys i, ara sí, les mobilitzacions ciutadanes s'han posat en marxa per trencar amb "l'statuo quo" vigent fins ara.
El catalitzador comú és la crida i el clam per a reconquerir la sobirania ciutadana, obrir un camí per a garantir un enunciat, on el subjecte, el verb i el predicat de la política sigui: ciutadania, ciutadania, ciutadania aquí i allà. S'enceta un nou cicle electoral de llarg recorregut -municipals, nacionals i estatals- que ha de servir per expressar el pes i les ganes veritables per a que cristal·litzi el procés de transformació necessari.
En uns moments tant intensos i importants, on la il·lusió mou a molta gent , cal ser curosos i responsables perquè no quedi en il·lusionisme. Caldrà saber llegir i desgranar el gra de la palla, saber valorar el que hi ha darrera dels eslògans, de les consignes o de les noves formes mediàticament comunicatives; saber valorar si el canvi que es proposa té contingut i recorregut, si és capaç de posar les bases de transformació profunda i no es quedi en d'epidermis o estètica de tot.
Els pilars per a fonamentar aquest pas de pàgina d'entrada a un nou capítol han de tenir la fortalesa bàsica i suficient per a respondre als enormes reptes actuals. Han de ser pilars evidentment de contingut, per generar alternatives i noves oportunitats socials, econòmiques i democràtiques, però sobretot d'actitud política i col·lectiva de resposta: rigor, responsabilitat, coherència ideològica, capacitat de treball, valentia seriosa que no gosadia verbal i sinceritat, molta sinceritat.
Comença la lectura i tant de bo sigui agradable, serena i entenedora per deixar-nos la petjada pel canvi profund.

Iolanda Sánchez
Regidora ICV
17 de febrer de 2015

 

Per què Syriza és una esperança per a Europa?

"Quant de patiment ha de suportar Europa abans que es restableixi el sentit comú?" Així finalitza el premi Nobel d'economia, el nordamericà Joseph E. Stiglitz, un article publicat una setmana abans de la victòria de Syritza a les eleccions gregues del 25 de gener. Tot i els missatges de millora econòmica que ara sovintegen, J. E. Stiglitz afirma que en la majoria dels països de la Unió Europea, les dades, com el PIB per càpita, mostren un estancament econòmic que arriba a ser depressió en alguns països de la Unió com el grec i que arrossega any rere any més i més patiment de la ciutadania.

En aquests anys, a arreu d'Europa i a casa nostra, no hem deixat d'escoltar que els Estats han de fer reformes estructurals si volen millorar la seva economia i deixar enrere la crisi. Però si aquests problemes estructurals ja existien abans de la crisi, per què llavors no aturaven el creixement econòmic? Els mandataris europeus ens han d'explicar per què després d'anys de la recepta de retorn del deute i d'austeritat, les economies europees no acaben de millorar. No són pocs els economistes com J. E. Stiglitz que han criticat aquestes mesures per sortir de la crisi, assenyalant que per sota d'aquestes hi ha la creença – sí, creença- que els mercats funcionen millor sense ajuda i intervenció dels Estats i per tant millor privatitzar i no regular excessivament el mercat. És el discurs del Consell d'Europa i del Fons Monetari Internacional.

Una de les fortaleses dels països de la Unió Europea és la democràcia, el seu exercici ens permet la possibilitat de dir no a aquestes polítiques que ens mantenen en l'estancament o relativa millora i que suposa per a molts europeus – no només per als i les gregues- un patiment quotidià al que sumar al patit en els últims anys. No! a unes mesures que comporten un continu empobriment és el que ha dit una part important de la població grega donant el vot al partit d'esquerres Syritza. La paraula esperança va ser la més repetida pel seu líder, Alexis Tsipras, en el discurs posterior a la confirmació de la victòria electoral: si calen reformes estructurals a l'economia grega, aquestes han de ser preferentment per millorar la vida dels i les gregues.

Ara Grècia posa a prova a Europa. Grècia serà l'altaveu del que molts pensem: cal rectificar la política econòmica europea, acabar amb l'austeritat, qüestionar la creença de millor eficiència econòmica si es privatitzem béns i serveis públics; cal retornar a una economia que tingui més per centre les persones. La demanda que el nou govern grec portarà a Europa pot ajudar altres veus que porten temps reclamant la rectificació, que calen inversions públiques malgrat afecti el dèficit dels Estats o augmenti la inflació si volem incentivar el creixement econòmic i augmentar l'ocupació. Pot ser la demanda grega accelerarà la màquina d'imprimir euros que el president del Banc Europeu, Mario Dragui, va anunciar que està disposat a engegar per impulsar el creixement. Millor rectificar a temps que mantenir l'agonia.


Manel Claver Roso
Candidat a les municipals per ICV
10 de febrer de 2015

 

Ens movem

L'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú està elaborant un Pla de Mobilitat Urbana i Sostenible (PMUS) que planificarà les estratègies de mobilitat a la nostra ciutat. El PMUS assenyalarà accions i estratègies que afectaran les nostres vides quotidianes. Des d'ICV entenem que aquestes accions i estratègies no haurien de ser tractades com bocins apedaçats d'un teixit urbanístic, de respostes a unes necessitats immediates, d'una remodelació aquí o allà, sinó respondre a un model de ciutat. La nostra ciutat mereix una idea de futur clara, requereix de decisió i d'empenta si volem viure millor.
Dins de l'elaboració del PMUS, s'han realitzat una fase de diagnosi - detecció dels punts forts i punts febles de la mobilitat - i un procés participatiu per copsar l'opinió ciutadana. ICV va manifestar al govern municipal que cal a més un debat polític. Reiterem: el PMUS dissenya un model de ciutat.
Des del model de ciutat que defensem, ICV fa una proposta pròpia pel nou PMUS, amb tot respecte per les recomanacions dels tècniques que l'elaboren i dels recollits en el procés participatiu. ICV considerem que Vilanova i la Geltrú ha de tenir una xarxa viària urbana al servei de les persones, on el vianant sigui una preferència i no un actor secundari, i on les necessitats de la mobilitat motoritzada s'adaptin a aquest paper; és a dir, volem que el PMUS garanteixi que els vianants i els ciclistes puguin moure's amb comoditat i seguretat a totes les vies urbanes. Per garantir-ho ens caldran accions, entre d'altres, com voreres suficientment amples per als vianants, que els semàfors mai no discriminin els vianants, millorar la xarxa de carrils bici i apostar més per les modalitats que menys perjudiquin el medi ambient, entre les quals el transport públic. Creiem, doncs, que cal establir una jerarquització de la xarxa viària on el trànsit motoritzat només es mogui en igualtat de condicions amb els vianants a les rondes i un petit nombre de vies bàsiques urbanes; a la resta, el trànsit motoritzat és tolerat (en diferent grau), però l'ordenació es basa, principalment, en els interessos de la mobilitat no motoritzada i l'ús cívic del carrer.
ICV defensarà les seves propostes en el debat polític a l'Ajuntament i abans les presentarem públicament el 22 d'octubre al Centre Cívic de Mar; volem debatre-les, perquè som tots i totes els que hem de fer la nostra ciutat. Entre d'altres, proposem reordenar el trànsit, tant a la travessera (el pas de la C246a) com a l'eix Av. Garraf- Av.Cubelles; l'objectiu a la travessera és, per una banda, eliminar el girs a l'esquerra i d'aquesta manera millorar la fluïdesa del trànsit i, per una altra banda, reduir l'efecte barrera de la travessera establint passos de vianants on actualment manquen. A l'eix Av. Garraf – Av. Cubelles cal reduir el trànsit als carrers estrets que connecten l'Av. Garraf amb el c. Havana i convertir-los en carrers pacificats. Amb això guanyaríem un nou eix per als vianants i podríem passejar més tranquils per la rambla Principal.
Considerem que cal remodelar tot el passeig Marítim i a mig termini recuperar-lo per als vianants, el que ens obligarà a establir aparcaments dissuasoris, així com potenciar l'ús del pàrquing de la plaça Mediterrània; no volem que aquest passeig sigui una ronda litoral. Som partidaris de mantenir l'actual repartiment de trànsit entre c. Dr. Zamenhof i c. Josep Coroleu, assegurant que cap de les dues vies tinguin més trànsit motoritzat en el futur. Substituir l'actual connexió amb la C-31 per la ctra. de l'Arboç amb una prolongació del c. Dr. Zamenhof, com està previst pel POUM, seria un error i podria ser preocupant tenint en compte la concentració de 4 escoles i el caràcter urbà del carrer. Fer això possibilitaria que un carrer urbà acabés convertint-se en una ronda. També volem millorar el model existent al nucli antic amb paviment únic i prioritat per als vianants, i amb l'accés per als cotxes dissenyat com bucles que permetrien accedir al centre però no travessar-lo. Considerem que cal augmentar la presència de vegetació i, sobretot, d'arbres als carrers, prioritzant els carrers més utilitzats i més amples, per donar un aspecte més amè per passejar-hi. I per què no convertir el camí de Sant Gervasi a l'Ortoll en una via verda exclusivament per a trànsit no motoritzat?
Moltes d'aquestes propostes no requereixen d'una gran inversió, però sí d'una idea de ciutat, d'una idea de futur i d'una intenció política per fer de Vilanova i la Geltrú una ciutat per viure-hi millor.

Comissió política ICV
17 d'octubre de 2014

 

Una motxilla per a tots: l'augment de la desigualtat a Catalunya

Una cadena de supermercats de la nostra ciutat ha organitzat la campanya solidària "Una motxilla per a tots" amb l'objectiu de recollir material escolar per lliurar a infants en situació d'exclusió social. Aquesta acció solidària es desenvolupa en una vintena d'hipermercats arreu de l'Estat espanyol, i a la nostra ciutat compta amb la col·laboració d'entitats socials. Som una ciutat solidària i la campanya reeixirà. Aquesta acció solidària, com d'altres que s'han realitzat a la nostra ciutat, és la constatació del que sabem: que la pobresa ha crescut a Catalunya com a conseqüència de la crisi econòmica perllongada que patim. Diferents estudis ens indiquen que no només ha crescut, sinó que ha crescut més a Catalunya que a la mitjana de la Unió Europea, i una quarta part de la població catalana es troba en risc de pobresa i/o exclusió social.

Aquesta és una de les la conclusions de l'informe que el Centre d'Estudis i Recerca Sindicals (CERES) de CCOO ha publicat, fa uns mesos, sobre l'evolució de les desigualtats socials a Catalunya. L'informe vol quantificar aquesta pobresa i l'augment de la desigualtat, reuneix les dades disperses de diferents indicadors publicades per organismes europeus, espanyols i catalans, amb la pretensió de conèixer l'afectació de la crisi en les condicions de vida dels catalans i catalanes.

La despesa pública en protecció social és un dels principals instruments de què disposa l'Estat del Benestar per lluitar contra les desigualtats i l'exclusió social. Les dades indiquen que en el període entre 1993 i 2006, Catalunya i l'Estat espanyol han mantingut un esforç significativament inferior a la majoria de països de la Unió Europea - 9 punts per sota - de la despesa de protecció social en relació al PIB. En els primers anys de la crisi a tota Europa es va incrementar la despesa social; en canvi, a partir de 2010 i al llarg del 2011, es comença a posar de manifest el procés de retallades de la despesa en protecció social del govern espanyol i català, malgrat la persistència de la crisi que ens situa per sota de la mitjana europea en l'esforç en despesa social en relació al PIB.

Una de les raons és perquè l'Estat espanyol, i Catalunya, han construït un sistema tributari amb un menor esforç fiscal que la majoria de països de la UE. Entre el 1995 i el 2006, la pressió fiscal a l'Estat espanyol ha estat en termes mitjans gairebé 6 punts per sota la mitjana europea. L'estructura tributària de Catalunya, al igual que la UE, és de caràcter regressiu: només una tercera part dels ingressos s'obtenen de la tributació directa progressiva. La pressió fiscal a Catalunya se situa en 7 punts per sota de la de la mitjana europea, i des de l'inici de la crisi la pressió fiscal s'ha reduït a Catalunya en 5,4 punts percentuals - la caiguda més gran de la UE - principalment en la tributació directa, la qual cosa limita la capacitat per implementar polítiques contra les desigualtats socials. La forta caiguda d'ingressos fiscals es produeix com a conseqüència d'una dependència més gran dels sectors més afectats per la crisi, però també per les rebaixes fiscals introduïdes pels diferents governs.

L'informe del CERES mostra que Catalunya és un dels països on més han augmentat les desigualtats, amb una concentració de la renda en la població més rica - els catalans i catalanes pobres són més pobres ara que abans de la crisi - és a dir que la crisi no s'ha repartit de forma equitativa a Catalunya. En el anys previs a la crisi els nivells de desigualtat a Catalunya eren inferiors a la mitjana europea, no com ara. Factors determinants han estat la destrucció i precarietat de l'ocupació, el menor pes de la despesa social i el retrocés dels salaris en la distribució de la renda, que contrasta amb l'evolució dels països de la UE on la participació de les rendes salarials ha guanyat pes des de l'inici de la crisi.

Davant d'aquesta situació hi ha reformes imprescindibles, que no són precisament les que s'han dut a terme. Cal una reforma fiscal que permeti una major redistribució de la riquesa, un reforçament de la negociació col·lectiva que garanteixi el poder adquisitiu dels salaris i una renda garantida de ciutadania que asseguri a totes les persones sense ingressos els mínims per a una vida digna.

El país nou, que molts catalans i catalanes aspirem a construir, ha de plantejar un canvi significatiu per tal que la despesa en protecció social en relació al PIB se situï com a mínim en la mitjana de la UE, més quan Catalunya se situa per sobre de la mitjana de la UE en PIB, recuperant una fiscalitat realment progressiva: que aquells que més tenen aportin més fiscalment.


Manel Claver Roso
Regidor d'ICV
3 d'octubre de 2014

 

L'extensió del procés de primàries com a model de coherència

Més enllà de l'eix dreta – esquerra (el centre és el no res) els partits polítics resten obligats a un canvi profund en la seva acció interna per poder mirar sense complexes l'espai extern que legítimament volen canviar. La democràcia directa i participativa hauria de començar en el propi partit amb el protagonisme de les persones que vulguin participar activament en la presa de decisions, transcendint l'estructura orgànica que necessàriament el configura.

Tradicionalment, les formacions polítiques incorporen en el relat intern conceptes com aparell, militants, simpatitzants, executiva, comissió, consell, entre d'altres, que guien la "normalitat" del seu funcionament orgànic. Tanmateix, aquestes mateixes formacions s'obliden sovint de conceptes com confluència, programa, primàries, democràcia interna o participació política col·lectiva, paraules que transmeten idees i que es tornen imprescindibles per contribuir al necessari procés de regeneració del sistema actual de representació democràtica. Si no es renova el discurs i l'acció política que se'n deriva (i que justifica l'existència), els partits polítics tradicionals restaran obsolets, perdran credibilitat, capacitat d'empatia social i es convertiran en formacions irreconeixibles.

El model de primàries per escollir una candidata o un candidat entre els/les militants d'una formació política, amb l'extensió de dret a vot a les persones que en simpatitzen, és un bon inici, i necessari per treballar per la recuperació del protagonisme polític col·lectiu. A Vilanova i la Geltrú hem tingut un exemple de treball per contribuir a la recuperació de la participació política col·lectiva. Iniciativa per Catalunya-Verds ha posat en marxa un nou procés de primàries (el primer es va fer a l'any 2002) per escollir el candidat o la candidata que encapçalarà la llista de la formació en les properes eleccions municipals. Ha estat un procés transparent perquè les persones que militen i simpatitzen amb la formació han estat informades de les decisions preses; transversal perquè han participat, des de l'inici del procés, les persones militants i simpatitzants que així ho han volgut fer; democràtica perquè qualsevol persona militant es podia presentar com a candidat/a i presentar el seu programa a l'assemblea prèvia a les votacions, i net perquè no han hagut irregularitats o estratègies "indignes".

Tanmateix, i en la meva opinió com a simpatitzant de la formació, l'ètica impecable que ha guiat el nostre procés de primàries, no ha d'amagar la necessària reflexió sobre la viabilitat de fer-lo extensiu, en un futur, a la societat civil. Hi ha exemples de procés de primàries i models assemblearis en altres formacions polítiques, però no es fan extensius a ciutadans i ciutadanes que, sense estar-ne vinculats/des, puguin participar en l'elecció d'un candidat o una candidata. Més enllà del que facin altres formacions, Iniciativa per Catalunya hauria d'apostar per un model de primàries obertes a aquelles persones que vulguin participar en l'elecció de les seves línies programàtiques i, per tant, del candidat o la candidata que guiaria l'acció política d'ICV en un espai de responsabilitat política. I en la mateixa línia d'actuació, caldria repensar la participació col·lectiva en el disseny posterior d'un programa electoral amb vocació de majoria entre les persones que han participat en el procés de primàries. No seria suficient, és clar, per a recuperar una política dissenyada des de la col·lectivitat activa, però es podria convertir en una modesta contribució a l'estímul de la participació i a la regeneració política. La societat civil hem fet i fem política, però potser no tothom que en formem part som conscients de que la fem.

Antoni Carreño
Membre Comissió Política
ICV - Vilanova i la Geltrú
18 de juliol de 2014

 

Una proposta modesta per a Europa

Hi ha un optimisme declaratiu del Govern de Madrid, també del Govern de la Generalitat, de què hem començat a sortir de la crisi. És l'aire primaveral: millora la banca i els seus beneficis; les finances públiques s'estabilitzen; l'atur baixa tímidament, encara que ho fa incrementant els llocs de treball precaris i salaris "low cost"; el rescat europeu ha funcionat; ... Però, ai! La Comissió Europea no es resigna, malgrat trobar-nos a les portes d'unes eleccions europees, i anunciava el passat 7 de maig que l'Estat espanyol necessita una dosi addicional de la mateixa medicina que s'ha aplicat fins ara: dos anys més "d'esforços discrecionals addicionals considerables", que traslladat al llenguatge normal vol dir més retallades i ajustos. La raó: Brussel·les pensa que l'Estat espanyol complirà sense problemes els objectius de dèficit públic per al 2014, però no els dels dos anys següents.

La pregunta que cada vegada més gent ens fem és si aquests "esforços discrecionals addicionals considerables" és l'única sortida possible a la crisi econòmica que patim? És el control del dèficit públic i el desmantellament de l'Estat del Benestar l'única política economia possible? Els defensors d'aquestes polítiques han instal·lat en l'imaginari col·lectiu de tots nosaltres que només existeix aquesta, i només aquesta política ens pot treure de la crisi.

Els economistes Yanis Varoufakis, Stuart Holland i James K. Galbraith, que no són els únics economistes de prestigi que critiquen l'actual política econòmica europea, van publicar l'estiu passat una Proposta modesta per resoldre la crisi de l'eurozona; proposta que ells consideren realista i realitzable, que no crea cap institució nova ni tampoc viola cap Tractat Europeu. És, per tant, una proposta factible i possible d'aplicar, si les majories polítiques així ho volen.

La proposta d'aquests economistes distingeix quatre crisis a Europa: la bancària, a causa de la crisi global i el col·lapse financer de 2008 als Estats Units; la del deute sobirà, a conseqüència de la contracció del crèdit i la incapacitat del Banc Central Europeu de comprar directament deute públic als Estats; la crisi d'inversió, per culpa d'un model de creixement insostenible, en el qual Alemanya ha anat consolidant grans superàvits comercials des del 2000, deixant tota Europa amb un nivell d'inversió baix i una distribució desigual; i quarta, la crisi social que està desmantellant l'Estat del Benestar.

A les quatre crisis responen amb quatre propostes. La primera, que el Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE) recapitalitzi directament els bancs, sense necessitat d'esperar a finalitzar la Unió Bancària; d'aquesta manera es trencaria el cercle viciós entre deute públic dels Estats i el risc privat dels bancs. Els governs podrien fer ús del MEDE per rescatar un banc que ho necessiti i no endeutar-se el mateix Estat.

El Tractat de Maastricht permet que el deute públic dels Estats sigui un 60% del seu PIB. El BCE podria oferir als Estats l'oportunitat de convertir el deute públic que estigui sota els límits de Maastricht en bons del BCE i actuar com a un intermediari entre els inversors i els Estats, facilitant el refinançament del deute i disminuint la prima de risc.

Per sortir de la crisi, cal invertir. El Banc Europeu d'Inversions i el Fons Europeu d'Inversions podrien fer una emissió conjunta de bons que faciliti la inversió en projectes socials i sostenibles. L'objectiu: enfortir la integració econòmica, restablir la confiança del sector privat i garantir els drets socials. A la perifèria europea, la inversió ha d'anar orientada a crear nous sectors, fomentar la cohesió social, crear ocupació i guanyar competitivitat dins l'eurozona. La idea és acabar amb la divisió centre-perifèria dins la zona euro.

Per últim, proposen la creació d'un fons de solidaritat social per acabar amb la pobresa, finançat amb els excedents del tipus d'interès dels deutes dels països creditors i amb una taxa sobre transaccions financeres.

La proposta pretén acabar amb la devaluació social, sortir de la crisi amb inversió i pal·liar la crisi social. Sí que hi ha una alternativa a la política "d'esforços discrecionals addicionals considerables". La Proposta modesta per resoldre la crisi de l'eurozona forma part del programa polític dels partits europeus a l'esquerra de la socialdemocràcia. Un bon resultat d'aquests partits poden arrossegar la socialdemocràcia europea a abandonar la gran coalició amb els populars europeus que ha governat Europa en aquest últims cinc anys imposant als europeus "esforços discrecionals addicionals considerables" que al sud d'Europa han suposat recensió econòmica i un gran patiment de la gent. Ara tenim l'oportunitat d'esmenar una política econòmica que cada vegada es manifesta més com una ideologia, la neoliberal, i iniciar una nova social.

Manuel Claver
Regidor ICV
22 de maig de 2014


 

La nova política

El passat dia 9 d'abril ens vam reunir, a Brussel·les, diverses delegacions de membres dels partits que conformem la Federació de Joves Verds Europeus (Federation of Young European Greens, FYEG). El motiu de la trobada era la celebració de la segona Youth Conference ("Conferència de la Joventut"), la qual duia el títol de Get youth out of crisis ("Que el jovent surti de la crisi") , i la seva intenció era cedir la veu a joves d'arreu d'Europa respecte diversos temes.

En concret, els que hi vam anar en nom dels i les ecosocialistes de Catalunya vam ser Joves d'Esquerra Verda (JEV), però també van venir amb nosaltres membres de diverses associacions juvenils com, per exemple, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, Acció Jove o l'Associació de Joves Estudiants de Catalunya. La idea que ens unia a tots i totes, catalans i europeus, ecosocialistes o no, era reclamar el nostre futur en una Europa diferent.

Però com reclamar un futur diferent, no només per als i les joves d'arreu d'Europa, sinó per a tota la ciutadania en general i per les classes populars en particular? Ningú pot negar que això és impossible en la Unió Europea actual; fins i tot és impossible en la Unió Europea futura si se gueix sent la UE de l'austeritat, els lobbies i els estats austericides. És a dir, ningú pot negar que reclamar un futur diferent per a tots i totes en el context de crisi actual i amb la manera de fer de la vella política – representada per l'Espanya del PP, el govern de CiU o l'Alemanya d'Angela Merkel - s'acosta a la utopia, per dir-ho suaument.

El que buscàvem amb la trobada era, doncs, cercar noves solucions a una crisi que afecta totes les nostres institucions bàsiques: la democràcia, el projecte europeu i la nostra dignitat com a ciutadans i ciutadanes – perquè els menyspreus cap el nostre estat de precarietat laboral o acadèmic són atacs no només a la nostra vida professional, sinó també a la nostra dignitat. Volíem, i seguim volent, recuperar l'esperança que ens han pres al llarg d'aquests llargs i durs anys de retallades i austeritat. I, per fer-ho, ens calia no només acabar amb els símptomes de la crisi, sinó també amb les causes. No apareixerà cap salvador amb la fórmula màgica, sinó que el futur el conquerirem junts i juntes.

Molts joves políticament actius d'arreu d'Europa ens hem adonat que la Unió ja
no pot ser més un enemic extern al qual combatre, sinó part de la solució; el segle XXI és una època de pensar a una escala global, no només a nivell nacional. Això no implica que rebutgem les lluites nacionals o municipals; de fet, els fan posar-hi més èmfasi.

No crec que sigui l'únic, ni tan sols el primer, que ha acabat entenent que només pot ser a partir d'allò global quan es pot comprendre allò local. L'escala continental li dona força a les nostres aspiracions específiques, no les redueix. Tots i totes som iguals en la diversitat, i així ho vam poder comprovar al llarg de la trobada. Permeteu-me que us expliqui la jornada la qual, he de dir, va ser intensa.

Al matí ens vam reunir en un centre de convencions que ens va permetre separar-nos en diversos grups de treball sobre un tema concret: educació, creació de feina i mobilitat, democràcia i participació, medi ambient i economia verda i Europa social. Després d'arribar a consensos respecte diversos aspectes – en el meu cas, al grup de democràcia vam treballar l'educació política europea, l'estat de la democràcia a la UE i els drets digitals i la seva aplicació en la societat europea.

Tot seguit vam protagonitzar una acció política per denunciar l'austericidi d'aquells qui ens maltracten l'Estat del Benestar – el vídeo de la qual el podeu trobar a http://www.greens-efa-service.eu/medialib/mcinfo/pub/en/scc/3942. Finalment, ja a la tarda, vam poder exposar les nostres conclusions al Parlament Europeu, amb les aclamades intervencions d'en Raül Romeva, l'eurodiputat ecosocialista actual de Catalunya, i l'Ska Keller, del Partit Verd Europeu, la única candidata dona a presidir la Comissió Europea les següents eleccions al Parlament Europeu.

Les conclusions dels grups de treball van ser debatudes i votades per totes les delegacions que representàvem els partits nacionals, aconseguint bastant acord en allò que havia fet cada grup, malgrat que les diferències entre els països del Nord i del Sud es van fer, ràpidament, evidents. Tot i això, la democràcia va acabar solucionant-ho i, finalment, vam arribar a un seguit de propostes les quals seran exposades davant el pròxim Parlament Europeu que surti el dia 25 de maig.

Així doncs, la Youth Conference d'aquest any va ser una oportunitat d'obrir les portes de la Unió Europea als i les joves d'una manera democràtica i participativa. La joventut políticament activa i compromesa vam demostrar, un cop més, que les nostres idees respecte com han de millorar les coses han de ser escoltades, perquè tots nosaltres som el futur. I, per aquest motiu, el vam reclamar a Brussel·les, el reclamarem el dia 25 de maig i el seguirem reclamant per viure en dignitat i llibertat. #ReclaimYourFuture.


Marc Martorell Escofet. Joves d'Esquerra Verda – ICV
5 de maig de 2014

 

Propostes d'ICV per al Pla de Mobilitat Urbana

Aquest dilluns 24 de març, l'Ajuntament ha iniciat una enquesta telefònica per tal de copsar l'opinió ciutadana sobre la mobilitat a la nostra ciutat i servirà per a la redacció del Pla de Mobilitat de Vilanova i la Geltrú. ICV considera que el Pla de Mobilitat és un document prou important que dissenya el model de ciutat. Carsten Busc Andersen ha presentat les propostes d'ICV al pla en una roda de premsa, propostes que farà arribar a totes les entitats de la ciutat, als grups municipals i al govern municipal. A grans trets volem que les vies urbanes siguin un espai cívic al servei de les persones i que les necessitats de la mobilitat rodada s'adaptin a aquest paper. Pensem que cal aprofitar que Vilanova és una ciutat compacta, ideal per als desplaçaments a peu i amb bicicleta i que cal garantir que els vianants i els ciclistes es puguin moure amb comoditat, seguretat i mai en inferioritat de condicions respectes als vehicles motoritzats; és a dir, consolidar l'ús cívic dels carrers i espais urbans.
El Pla de Mobilitat ha d'assumir un model de ciutat on no manquin voreres amples i passos de vianants amb gual a tota la ciutat, que hi hagi carrils de bicicletes a les vies amb més trànsit, que els semàfors no discriminin els vianants, afavorir les modalitats que menys perjudiquin el medi ambient i l'ús cívic dels carrers, i adaptar l'ús dels carrers a les seves possibilitats i millorar la distribució del seu espai. 

A més d'aquestes, i entre d'altres, proposem: 

1) No volem que el carrer Dr. Zamenhof es prolongui als dos extrems per a convertir-lo en una ronda que connecti la C-31 amb la carretera general C246a i la façana marítima, tal com preveu l'actual POUM. L'espai disponible en aquest carrer no permet absorbir l'augment de trànsit i obrir-lo afectaria greument l'ús cívic actual, la tranquil·litat dels veïns i la mobilitat a peu i amb bicicleta. No podem oblidar que el c. Dr. Zamenhof actualment té una vida cívica molt important basada en l'existència de quatre centres d'ensenyament, dos parcs i força activitat comercial. Com alternativa proposem un repartiment equilibrat del trànsit mar-muntanya a l'oest del centre entre c. Josep Coroleu, c. Dr. Zamenhof i av. Torre del Vallès. 

2) La prolongació del c. Dr. Zamenhof cap a la platja també augmentaria el trànsit de cotxes al passeig de Ribes Roges - totalment en contra del nostre desig: volem un passeig marítim no una ronda litoral. La façana marítima és junt amb la rambla Principal i de la Pau el lloc on es concentra més vida cívica i, per tant, més protecció mereix contra elements pertorbadors com el trànsit motoritzat. Rebutgem, per això, que la connexió amb cotxe entre la rambla Lluís Companys i la ronda d'Europa s'efectuï pel passeig Marítim, i proposem desviar aquest trànsit cap als eixos c. Àncora - c. Boia (en sentit Tarragona) i c. Pere Jacas - c. Conxita Soler - c. Gas - c. Carlets (en sentit Barcelona). Així serà possible entre c. Canàries i rambla Pirel·li crear un passeig exclusivament per a vianants i ciclistes i eliminar l'actual barrera d'asfalt i cotxes que hi ha entre la rambla de la Pau i el mar i entre les antigues cases de pescadors i el port. 

3) Proposem construir una nova rotonda a Neàpolis i prohibir els girs a l'esquerra a la carretera general entre aquesta rotonda i la del c. Josep Coroleu. L'accés a l'estació des de l'est es realitzarà per l'av. Garraf i el c. Unió que canviarà de sentit a la part sud. L'accés des de l'oest al c. Pare Garí es fa pels carrers J. Anselm Clavé i J. Maragall. La mesura millorarà la fluïdesa del trànsit motoritzat a la travessera de la C246a i permet establir passos de vianants amb semàfor per a creuar la travessera a les cruïlles on actualment manquen. També permet pacificar els estrets carrers Codonyat, Tetuan i Havana amb paviment únic i restriccions del trànsit amb cotxe. Els cotxes que actualment creuen el centre per aquests carrers seran desviats cap a la travessera que, per la major fluïdesa de la circulació, no tindrà problemes per absorbir aquest trànsit. Amb la nova i atractiva unió entre l'av. Garraf i l'av. Cubelles, Vilanova guanya un eix cívic i comercial d'1 km de llarg. La proposta implica convertir l'actual aparcament públic al c. Tetuan en parc. 

4) Cal reformar tota la ronda d'Europa i donar-la una secció semblant a l'existent al tram central de la ronda Ibèrica amb voreres amples i arbrades, amb carril de bicicletes, amb una mitjana verda i amb passos de vianants a totes les cruïlles, i així integrar-la com a espai cívic urbà. Al nord del torrent de la Terrosa creiem que ha d'haver dos carrils de circulació en cada direcció, al sud només en cal un. 

5) Volem pacificar els estrets carrers del centre amb bucles d'accés que no permeten creuar el centre de banda a banda però sí accedir a tots els barris. La reobertura del eix plaça Llarga - c. Pàdua - c. Correu per al trànsit de pas amb cotxe és un trist exemple on s'ha fet tot el contrari en perjudici de veïns, vianants i l'ús cívic d'aquests carrers. Aquest bucles d'accés permetria que la rambla Principal no sigui creuada per trànsit motoritzat. Els bucles en centre ciutat permetrien pacificar els estrets carrers Codonyat, Tetuan i Havana i consolidar una mobilitat respectuosa amb el centre històric de la ciutat.

ICV de Vilanova i la Geltrú 
27 de març de 2014

 

Volem un passeig marítim, no una ronda litoral

Poques vegades un acte sobre temes urbanístics aconsegueix convocar tanta gent com el de fa unes setmanes al Pòsit quan el govern municipal exposava el seu projecte d'urbanització de la plaça del Port i la construcció d'un espai firal/multiús que, segons molts veïns, podia convertir-se en un envelat que els impediria dormir per la nit.
Però no ens enganyem, la preocupació dels veïns va més enllà. Sí, els interessa el futur de la plaça del Port, però sobretot els preocupa el passeig Marítim i com els plans del govern per a la plaça pot afectar el futur de tota la façana marítima. Quins accessos hi haurà? Hi haurà parada d'autobús? Hi haurà aparcament? Hi encaixaran les edificacions amb la remodelació que tard o d'hora haurem de fer al passeig Marítim? No ho sabem. No ho sap el govern, ni els veïns, ni cap persona a Vilanova perquè encara no s'ha discutit ni decidit un projecte de conjunt de tot el passeig.
Doncs quin sentit té urbanitzar la plaça del Port si encara no tenim clar com volem tot el passeig? És com construir el bany abans d'haver fet la distribució del pis! Actualment Vilanova està elaborant un nou POUM i el seu primer Pla de Mobilitat Urbana. Per què no aprofitem l'ocasió per a discutir quina façana marítima volem abans de fer grans projectes per a un petit racó d'aquesta zona tan important, econòmicament i social, per a Vilanova? La intenció del present article és obrir aquest debat presentant la proposta d'ICV al respecte, que es pot resumir en poques paraules: volem un passeig marítim, no una ronda litoral!
La façana marítima és, juntament amb la rambla Principal i la de la Pau, el lloc on més vida cívica es concentra a Vilanova i, per tant, més protecció mereix contra elements pertorbadors com el trànsit motoritzat. Rebutgem, per això, que la connexió amb cotxe entre la rambla de Lluís Companys i la ronda d'Europa s'efectuï pel passeig Marítim, i proposem desviar aquest trànsit cap als eixos carrer de l'Àncora – carrer de l'Any dels Negats (en sentit Tarragona) i carrer de Pere Jacas – carrer de Conxita Soler – carrer del Gas – carrer Carlets (en sentit Barcelona). Així serà possible eliminar el trànsit rodat al passeig Marítim entre el carrer de Canàries i la rambla Pirelli on només tindran accés els ciclistes, els veïns amb plaça d'aparcament, els proveïdors i, potser, l'autobús urbà.
Amb aquesta ordenació serà possible fer un espai de singular qualitat, que d'altra manera no s'aconseguiria. Permet eliminar l'actual barrera d'asfalt i cotxes que hi ha entre la rambla de la Pau i el mar i entre les antigues cases de pescadors i el port. Crea un entorn integrat i harmoniós que agrairan els vilanovins, però que també augmentarà notablement el potencial turístic de la nostra ciutat.
L'ordenació proposada també té un altre avantatge. Eliminant el trànsit de pas entre la ronda d'Europa i la rambla Pirelli, el nombre de cotxes que arribarà a la rambla de Lluís Companys des del passeig del Carme serà tan escàs que serà possible aixecar l'actual prohibició de girar a l'esquerra des del passeig de Ribes Roges per pujar la rambla de Lluís Companys. Aquesta prohibició ocasiona actualment greus problemes d'embussos durant alguns dies estivals de gran afluència turística perquè incita els cotxes a recórrer tota la façana marítima abans de sortir de la zona turística. La nostra proposta permetrà que el passeig de Ribes Roges i la rambla de Lluís Companys es converteixin en un eix continu amb trànsit fluid que només ocasionalment serà interromput per l'entrada d'un cotxe des del passeig del Carme.
Com a conseqüència de la nostra proposta, l'actual aparcament de zona blava al passeig Marítim desapareix o, millor dit, canvia de lloc. Una possibilitat és construir un aparcament soterrat. En principi pot semblar una bona opció però pot resultar inviable econòmicament per l'alt nivell freàtic de la zona que encareix les places d'aparcament. Una altra alternativa és habilitar places d'aparcament a les naus buides de la Sínia de les Vaques i/o aprofitar algun espai en superfície a prop del port pesquer. Als dos llocs hi hauria accés directament des de la ronda d'Europa i, conseqüentment, no implicaria cap trànsit al passeig Marítim.
Potser sigui convenient que abans de construir a la plaça del Port l'edifici més reduït que el govern municipal ara proposa com a resposta a les crítiques dels veïns, haguem de pensar la façana marítima com un conjunt i parlar de la seva mobilitat. La proposta que fem estableix un criteri que considerem beneficiarà tota la façana marítima: la reducció del trànsit motoritzat.

Carsten Busk Andersen
Tècnic de mobilitat i afiliat d'ICV-Vilanova
24 de març de 2014

 

Un pla estratègic d'activitat econòmica per a la ciutat

El mes d'octubre passat, el govern de la ciutat comunicava als grups municipals que havia iniciat un procés de prospecció per a la redacció d'un Pla Estratègic d'Activitat Econòmica a la nostra ciutat en el que participarien persones de diferents sectors representatius de la ciutat i que dins del marc de la Fira de novembre exposaria les conclusions de les sessions de diàleg. Llavors, el grup municipal d'ICV va manifestar positivament la proposta d'un Pla Estratègic d'Activitat Econòmica i que consideraria les conclusions dels participants a les sessions de diàleg, però demanava al govern concreció i objectius del que havia de ser el pla estratègic. Al mes de desembre, els grups municipals van rebre un Paper de treball i esborrany inicial per la realització del Pla Estratègic d'Activitat Econòmica, en el que el govern demanava un retorn que li hem transmet i en el que fèiem una sèrie de consideracions.

Entenem que un Pla Estratègic d'Activitat Econòmica que vol dissenyar el model econòmic de la ciutat a llarg termini, fixat en l'any 2025, ha de tenir un consens polític molt ampli i participat pels sectors socials i econòmics, així com de les administracions que incideixen en l'activitat econòmica a la nostra ciutat; ha de ser, doncs, un pla de ciutat. Podem consensuar un pla estratègic a llarg termini, però també considerem que ara la ciutat necessita accions a curt termini de 2 o 3 anys que concreti acords entre tots els sectors per animar i promoure l'activitat econòmica a la ciutat.

Per a l'elaboració d'un nou pla estratègic no hem de partir de zero. El Pla Estratègic iniciat el juny 2001 i document final del 2002, l'elaboració del qual va ser participada i consensuada per representants ciutadans, socials, econòmics i polítics ha estat en molt sentits un guió de ciutat. Hem d'avaluar-lo, així com els plans i programes existents a nivell local i comarcal que des de diferents administracions i àmbits es fan ara. Si volem planificar una estratègia de ciutat com és un Pla Estratègic d'Activitat Econòmica hem de garantir que es vincula amb els treballs del nou Pla d'Ordenament Urbanístic Municipal en continguts i terminis ja que aquest és la màxima expressió política de model de ciutat amb el que ens dotem. Aquest pla no s'ha de centrar en un determinat sector d'activitat econòmica, ha de considerar-los tots: turisme i comerç, sí; però també els sectors primaris i l'industrial que també defineixen l'activitat econòmica de la ciutat, sense oblidar l'oferta de serveis generadors de cohesió social i de millora del benestar de les persones com són el sanitari, la recerca o l'educatiu.

Podem redactar el pla però per a implementar-lo necessitem que el Govern de la Generalitat es comprometi a donar-li suport i aquest ha de ser principalment de les inversions que el pla estableixi. No cal recordar la baixa participació de la nostra ciutat en les inversions establertes en les últimes lleis d'acompanyament dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya i el dèficit acumulat en anys de govern de CiU a la Generalitat que ens ha situat a la cua en inversions en l'última llei d'acompanyament.
També considerem necessari generar un espai de reflexió i debat previ sobre el paper i la intervenció de l'administració pública en la construcció del desenvolupament econòmic local i així generar un consens clar de futur dels criteris rectors de l'acció pública, com pot ser, entre d'altres, definir-nos si creiem que la intervenció pública ha de protegir o fomentar determinades formes d'activitat econòmica com pot ser el comerç de proximitat, productes Km 0, envers les grans superfícies.

El grup municipal d'ICV ha proposat a consens del govern i dels grups municipals constituir un Consell Director del Pla en el que siguin representades les principals sensibilitats polítiques, els sectors socials i els econòmics de la ciutat, així com dels tècnics que elaborin el Pla per tal d'establir una diagnosis actual, el calendari d'elaboració, fases i les necessitats de suport tècnic per a la redacció del Pla (estratègies, accions i projectes); també ha proposat establir un fòrum de participació ciutadana d'entitats, empreses, associacions i ciutadans/nes per tal que el Pla sigui assumit majoritàriament per la ciutat.


Comissió executiva ICV de Vilanova i la Geltrú 
28 de febrer de 2014

 

Les llambordes de la plaça Llarga

En el Diari de Vilanova de la setmana passada, on s'explicava que han arribat les reparacions de la via pública mitjançant el reforç de la USM amb 20 persones provinents dels plans d'ocupació, es feia referència a que les llambordes de la Plaça Llarga fa molt de temps que es mouen i que haurien d'haver tingut una certa durabilitat si l'obra s'hagués fet bé.
Sense ànims de polemitzar, la veritat és que van ser unes declaracions que em van sobtar, i que no comparteixo, quan la causa de l'acceleració del procés de degradació del paviment ha estat el permetre un increment del volum de trànsit rodat en aquest eix que va des de la Plaça de les Casernes fins a lligar amb el Carrer Correu. Permetre travessar la ciutat de Nord a Sud, o de ponent a llevant pers uns carrers que no han estat dissenyats per a suportar un flux continu de trànsit rodat és accelerar el procés de degradació d'aquests paviments, o ens obliga a implicar polítiques molt més intensives de manteniment del mateix. I no hi ha més. Argumentar que es mouen per que l'obra no es va fer bé, és fugir d'estudi i no voler reconèixer que les decisions que s'han pres amb certes polítiques de mobilitat al barri poden tenir, entre d'altres, aquestes conseqüències.
Cal recordar que aquesta part de la ciutat va tenir una reflexió prèvia a totes les intervencions que es van fer (amb major o menor encert), i respecte de la mobilitat, es va plantejar un model de pacificació del trànsit de tal manera que els eixos urbanitzats no fossin vies bàsiques de circulació de la ciutat.
Primer es va aconseguir la inversió econòmica de la Llei de Barris.
Després es va redactar el Pla de Millora Urbana del Nucli Antic, que volia ser un document urbanístic amb aspiracions a ser un document marc en el que hi hagués una confluència de polítiques de protecció patrimonial, urbanístiques, paisatgístiques, lumíniques, de mobilitat, de rehabilitació, de tractament de l'espai públic i de tots aquells aspectes que conformen les ciutats. I també es va constituir el Consell Assessor del Nucli Antic que tenia vocació de ser un espai de debat i reflexió per recollir propostes de la ciutadania. Cal dir i és just reconèixer que al final pràcticament es va convertir en un espai en el que explicàvem coses i que hi havia poc marge de debat (cal reconèixer-ho i ser crítics en allò que potser no vam estar prou encertats. I crec que aquí haguéssim pogut millorar molt si haguéssim permès als assistents participar des del moment inicial de les actuacions i no tant quan aquestes ja estaven definides). I cal dir-ho. En aquell moment alguns assistents ja reclamaven espais de debat i no només espais informatius tot i que crec que es va agrair la creació del Consell Assessor.
Aprofito per agrair un altre cop, i públicament, la implicació que van tenir de manera desinteressada molts ciutadans, tècnics de la nostra ciutat, entitats, associacions, veïns del barri, tècnics municipals i també algun regidor d'una formació política que abans estava a la oposició.
Per tant cal insistir en que els criteris que es van seguir per decidir quins eixos del Nucli Antic s'urbanitzarien estaven carregats d'intencionalitats urbanístiques i paisatgístiques que potser no hem explicat prou bé.
Al meu entendre va ser clau la implicació de despatxos professionals de l'arquitectura i l'urbanisme de la nostra ciutat. Van ser ells qui van materialitzar les voluntats polítiques i ciutadanes sobre el tractament de l'espai públic i respecte les polítiques de mobilitat del barri.
Es va pensar un barri per a les persones, on evidentment es tenia que conviure amb el trànsit rodat. Però es van aplicar unes polítiques de mobilitat pensades pels veïns, pel transport públic i per la càrrega i descarrega, però en cap moment es volia recuperar models instaurats en els nostres costums de la mobilitat fins a la data, en el que podíem travessar la ciutat de ponent a llevant i de nord a sud.
Per tant, i ja per acabar, l'acceleració del procés de degradació del paviment és degut única i exclusivament a l'increment del volum de transit rodat que ha sofert aquest i d'altres. Entenem que cal recuperar el model de pacificació del trànsit no només del Nucli Antic, també del primer eixample central.
L'obra es va dissenyar i es va executar sota uns criteris de flux de trànsit rodat que no s'estan complint. Els projectes es dissenyen en funció de l'ús que ha de tenir. Si es canvia aquest es pot invalidar el projecte inicial. Tant els tècnics redactors dels projectes, com els tècnics directors de les obres van aplicar uns criteris projectuals i constructius basats en un model concret de ciutat. Si aquest model es canvia, es pot deixar sense efecte els fonaments que estabilitzaven el projecte.


Xavier Oller i Bondia
Arquitecte i Exregidor de Projectes Urbanístics, Paisatge i Habitatge per ICV 
21 de febrer de 2014

 

És el deute il·legítim?

Febrer de l'any 1953. La República Federal d'Alemanya té un deute molt elevat i amenaça amb arrossegar un conjunt de països que són els seus creditors. Reunits a Londres, 22 països decideixen, amb certes condicions, condonar a Alemanya el 60% del deute nominal acumulat, concedir-li una moratòria de cinc anys i un ajornament de 30 anys per reemborsar-lo. Els 22 països acorden que la devaluació interna (destrucció de llocs de treball, baixades de salaris i reducció de l'estat social) no és una solució, i aposten perquè Alemanya inverteixi els diners del deute en polítiques públiques. El creixement i el benestar es van instal·lant progressivament (amb matisos) en la historia de la vella Europa fins ben entrat el segle XXI.
Agost de l'any 2011. Els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats del PSOE i del PP, amb el suport de CiU, presenten conjuntament una proposta de reforma constitucional, per la qual es consagra la obligatorietat del pagament del deute per sobre de qualsevol política pública destinada a garantir el benestar de la ciutadania. El deute estava entorn al 71% del PIB. Les tres formacions polítiques defensores de la reforma proclamen que és necessària per no acumular més deute i per a mantenir l'Estat del Benestar construït entre tots i totes.
Novembre de l'any 2013. Malgrat la decisió presa, dos anys després de la reforma, el deute acumulat de l'Estat espanyol segueix augmentant i arriba al 94% del PIB. S'incrementa en 23 punts i la reforma no aconsegueix el seu objectiu. Paradoxa: no es redueix el deute (augmenta) i es destrueix el ja precari Estat del Benestar. Però no va ser un error de càlcul. PP, PSOE i CiU s'alien per a destruir l'Estat social i de dret que emana de la Constitució, conscients del que votaven el 2011 i sense mirar el 1953. La decisió que es va prendre al Congrés al dictat de Brussel·les va constituir un atac ideològic incruent, sense parangó en la història contemporània de la nostra Europa.
Quines són les conseqüències? En termes de valors democràtics ha suposat un atemptat contra una democràcia en construcció perquè la decisió no va ser referendada per la ciutadania; en termes econòmics un sobreendeutament financer en forma de deute extern que suposa un deute parcialment il·legítim impossible de pagar i que està afectant al benestar de tota la ciutadania. Un dels motius del fracàs estrepitós de la reforma constitucional ha estat pensar que prioritzant el pagament del deute i retallant l'Estat del Benestar, es reduiria el dèficit. Però la realitat s'imposa davant els "gurus" neoliberals de l'economia. Després de dos anys de reforma ha augmentat el deute, el dèficit, la pobresa, la precarietat, l'atur i el patiment de les persones.
Llavors, si res ha funcionat, què podem fer per intentar sortir d'aquest bucle pervers? Doncs el que han fet alguns països (Argentina, Equador,...) que ara mostren una notable millora social i econòmica des que van prendre la decisió: realitzar una auditoria del deute i no pagar aquell que en resulti il·legítim.
Es podria fer? Sí, perquè els creditors no disposen de fonaments legals per a exigir-ne el pagament i que, de fet, no esperen que se'ls torni. Al contrari, els interessa mantenir la dependència perifèrica, basant-se en pagaments parcials, en nous préstecs o en inversió estrangera directa. Ens trobem davant d'una autèntica eina d'extorsió, que condiciona les polítiques i la sobirania dels països perifèrics, entre ells l'Estat Espanyol. El deute s'ha convertit en una eina per legitimar la dependència i la colonització dels recursos estratègics dels països.
Sí, perquè el sistema financer actual es fonamenta en l'especulació i en la usura. Veiem un primer exemple: el Banc Central Europeu presta diners a les entitats financers privades al 0,25-0,50% d'interès i, amb aquest diners, es presta a l'Estat espanyol per sobre del 5%, incrementant així el deute. Mecanisme pervers que mai tindrà un final. D'acord amb la reflexió d'Eduardo Garzón, economista i membre del Consell científic d'ATTAC-Espanya, si el Banc Central hagués prestat els diners directament a l'Estat, el deute seria aproximadament un 15% del PIB i no el 94% actual. És fàcil deduir, llavors, que més de tres quarts del deute espanyol són beneficis d'especuladors i per tant podria ser deute il·legítim.
Un altre exemple recent el trobem a casa nostra: en el marc del Pla de pagament a proveïdors imposat pel Ministeri d'Economia de l'Estat Espanyol i d'obligat compliment, l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ha hagut d'acceptar préstecs d'entitats financeres privades al 5,939% els primers 25 milions del crèdit ICO i 3,6% els 9 milions demanats enguany. Mentre aquestes entitats han rebut els diners del Banc Central Europeu a un interès per sota de l'1%. La diferència d'interessos l'hem de pagar els ciutadans i ciutadanes de la ciutat. No és difícil interpretar-lo, també, com a deute il·legítim i usurer.
Cal un canvi del sistema financer actual. S'ha de començar de nou; s'ha de fer una revolució pacífica per a canviar-ho, i el deute extern, com a peça del sistema financer, està fent trontollar el fràgil estat social i de dret. Les esquerres, les de debò, s'hauran d'aliar per començar a treballar per aconseguir una auditoria del deute extern que determini quina part és legítima i quina no. I a partir del resultat obtinguts, decidir amb honestedat i valentia. 

Antoni Carreño
ICV - Vilanova i la Geltrú 
24 de gener de 2014

 

Mariano Rajoy, fora de lloc

El president del govern espanyol Mariano Rajoy va concedir una llarga entrevista a un grup de mitjans de comunicació a inicis del mes de desembre. A més d'afirmar que ni vol, ni pot autoritzar una consulta a Catalunya, que el situa fora de lloc del que està passant al nostre país, també va abandonar la realitat o, en la seva abans recurrent expressió, el sentit comú, quan donava resposta a la pregunta sobre l'augment de la desigualtat social a l'Estat espanyol. Mariano Rajoy responia que "No hi ha en aquest moment uns indicadors precisos ni a Espanya ni a Europa sobre les dades de desigualtat". El seu antecessor a la presidència espanyola va negar la crisi quan al carrer s'apreciava tot el contrari; aquella negació va iniciar una pèrdua de confiança política per al PSOE de la que encara no s'ha recuperat.

Sí que hi ha indicadors a la Unió Europea que mesuren les desigualtats socials: els proporcionats per l'Eurostat, l'oficina estadística de la Comissió Europea, indicadors que hem de considerar si no precisos sí indicatius, als quals tota la ciutadania europea (inclòs el president del govern espanyol i els seus col·laboradors) té accés consultant la pàgina web de l'Eurostat. Un d'aquests indicadors és l'anomenat coeficient Gini que mesura la desigualtat en els ingressos, però que pot utilitzar-se per calcular qualsevol forma de distribució desigual. En el coeficient, si la dada s'apropa a zero, significa que en un determinat país hi ha una igualtat perfecta; el 100 seria la desigualtat més absoluta. La dada espanyola del 2012 és de 35, només hi ha un país de la Unió que la supera en desigualtat, Letònia amb un 35.9, quan la mitjana europea és de 30.6.

No sé si és suficientment precisa aquesta dada per al president del govern espanyol, però és suficientment clara quan indica que el nivell espanyol del 2012 en desigualtat social és el més alt des de què hi ha registres (2005). A l'Estat espanyol la dada de desigualtat ha superat sempre la mitjana de la UE, però es mantenia estable i propera a la mitjana europea fins que fa cinc anys la crisi va atacar amb virulència i la diferència va començar a créixer. L'Eurostat mesura també les taxes de població en risc de pobresa o exclusió social, mentre a la UE el risc de pobresa ha passat del 23,7% de la població europea el 2008 al 24,8% el 2012, a l'Estat espanyol el risc s'ha disparat del 23% el 2008 al 28% el 2012. Aquestes estadístiques ens indiquen el que al carrer podem apreciar: uns pobres cada vegada més pobres i una classe mitjana cada vegada més escanyada pels impostos, menys ingressos i l'atur.

Més difícil és apreciar al carrer si els rics són ara més rics que abans o es fan més rics en aquests temps de crisi. L'Eurostat ens indica que si atenem a la relació entre el que rep el 20% de la població amb més ingressos en relació al 80% restant, ens trobem que a la UE la relació s'ha mantingut pràcticament estable els darrers cinc anys al voltant de 5 vegades més. Però en el mateix període aquesta desproporció es disparava a l'Estat espanyol: si el 2008, el 20% amb més ingressos, ingressaven 5,7 vegades més que el 80% restant de la població, al 2012 aquesta dada s'ha disparat fins al 7,2. L'augment de la desigualtat social és un fenomen global sobre el qual l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic va alertar a finals del 2011 a causa sobretot de la cada vegada major pèrdua adquisitiva dels salaris, però no l'única. Segons l'OCDE, la desigualtat no és sempre una conseqüència de les crisis, les desigualtats també creixen en bonança econòmica, perquè des de mitjans dels 90 les polítiques correctores de la desigualtat social com són els impostos i els serveis socials han perdut poder de redistribució de riquesa.

Es pot justificar aquestes desigualtats a l'Estat espanyol per sobre de la mitjana europea si les considerem com a conseqüència de l'alta taxa d'atur espanyola, però no es pot justificar per què els més rics incrementen la seva riquesa més aquí que a Europa, ni que el president d'un govern minimitzi l'augment de la desigualtat social quan tots sabem per la nostra experiència quotidiana i el sentit comú ens diu que sí està augmentant. Negar l'evidència té costos, no només polítics, també de patiment humà.


Manuel Claver, regidor d'ICV 
30 de desembre de 2013


 

Superada la recessió, com ens en sortirem?

Mariano Rajoy va concedir una entrevista al The Wall Street Journal el 23 de setembre, a Nova York, abans d'intervenir a Nacions Unides. En ella va afirmar que "Espanya ha sortit de la recessió però no ha sortit de la crisi." Uns dies abans d'aquestes declaracions, el 17 de setembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, l'historiador i professor Josep Fontana va pronunciar una conferència amb el títol "Després de la Crisi", on assenyalava les pautes per al futur del món de després de la crisi. I ho va fer donant dades del sistema que s'ha instal·lat als Estats Units, on l'estiu del 2009 oficialment se superava la crisi financera i el darrer trimestre de 2011 la recuperació de l'economia es donava per assegurada. Una gran notícia, va dir, llavors, Robert Reich, qui va ser secretari del Treball amb Clinton, però amb un aspecte inquietant, perquè "encara que el país produeix avui més béns i serveis que abans de la crisi (...), s'està fent amb sis milions de treballadors menys".

La crisi ha accelerat un procés que s'havia iniciat molt abans, el de la "gran divergència": l'augment de la desigualtat, empobriment i pitjors condicions laborals. En el conjunt del període de 1993 a 2010 la part del creixement total que va "capturar" l'u per cent dels més rics als Estats Units havia estat del 52 per cent; en els anys de "recuperació de 2009 i 2010" aquesta part va augmentar fins al 93 per cent. L'empobriment es conseqüència d'un procés radical de reducció salarial produït per la combinació de la insuficiència de l'ocupació, la disminució dels salaris, la baixa qualitat dels llocs que es creen i la inseguretat del treball. La "recuperació" mostra que els avenços de la tecnologia produeixen canvis importants en l'ocupació, però que no reemplaça, com suposàvem, el treball dels obrers menys preparats: les tres ocupacions que la "recuperació" més crea als Estats Units són els venedors al detall, els caixers i els treballadors de preparació i servei del menjar, incloent els de "fast food", que sumen entre tots més de 10 milions i tenen uns sous anuals per sota de la mitjana.

Per a Josep Fontana, aquests trets s'estan donat a casa nostra i la persistència de les polítiques d'austeritat és una garantia de la seva continuïtat. Un document del Consejo Empresarial para la Competititvidad, que agrupa a les principals empreses espanyoles, indica que la sortida de la crisi a l'Estat espanyol es fonamenta en una profunda devaluació interna: "la tasa de crecimiento de los salarios nominales se ha reducido 5pp desde la entrada en vigor de la reforma mostrando en la actualidad una tasa de crecimiento cercana a cero". La premsa espanyola publicava a inicis de setembre que hi ha un milió de persones que treballen a l'economia submergida (i els experts diuen que poden ser molts més), que a Catalunya hi ha un 36 per cent d'aturats que no reben cap prestació i unes 100.000 famílies en què ningú percep ingressos; que a l'Estat hi ha un milió cent mil aturats de més de cinquanta anys, condemnats a no tornar a trobar una ocupació estable i que han de buscar la subsistència en el sector del treball ocasional, sense cap dret, assegurança ni garantia. No entraré en la polèmica de si hi ha nens i nenes a Catalunya que passen gana o és malnutrició, però les xifres de demanda de beques menjador no deixen d'augmentar, inclosa la nostra comarca.

"Tot això és el resultat d'unes decisions polítiques intencionades, incloent la globalització, la desregulació, el debilitament dels sindicats i la rebaixa de les condicions de treball, com la negativa a augmentar el salari mínim", concloïa Josep Fontana. És el guió d'una política destinada a aconseguir l'enriquiment d'alguns a costa de la majoria. La conseqüència de tot plegat, del que tècnicament anomenen devaluació competitiva, acaba sent una devaluació sense precedent de les nostres vides i un canvi en l'estructura social, fent que el gruix de la gent es divideixi entre pobres i molt pobres.

La veritat és que no manquen els que veuen clar el problema, fins i tot la senyora Christine Lagarde, cap del Fons Monetari Internacional, que deia el gener d'aquest any que economistes i polítics havien negligit massa temps el tema de la desigualtat: "ara tots nosaltres entenem millor que una distribució més igualitària de l'ingrés contribueix a més estabilitat econòmica, a un creixement més sostingut i a unes societats més sanes". Uns objectius als quals no es veu que el Fons Monetari Internacional contribueixi quan segueix insistint que a l'Estat espanyol és necessari que es rebaixin més els salaris.

Què fer davant d'aquesta situació? Hi ha dues alternatives primeres i necessàries per superar la tendència a l'empobriment. La primera és un considerable augment dels impostos sobre els beneficis del capital i una fiscalitat progressiva real – que aporti més qui més té -, només així es poden fer polítiques de redistribució per a invertir en serveis públics, educació, renovables, R+D+I, que generaran riquesa i milloren les nostres vides. Però perquè això sigui possible ens cal una segona, recuperar la democràcia, que no la puguin segrestar amb la compra de voluntats o amb governs que el que fan és seguir beneficiant els que més tenen i "capturen" la riquesa que tots generem.


Manuel Claver Roso
Regidor ICV 
18 de novembre de 2013

 

Ajuntaments: tancats per reformes

La intensitat de la crisi està justificant moltes actuacions que en altres moments haurien estat molt discutides. Usant les restriccions financeres com a argument, es privatitzen serveis públics, es modifiquen les condicions dels empleats públics i es debiliten les institucions democràtiques. Entre elles, es troben especialment amenaçats els ajuntaments.

Tenim davant dos projectes de llei, el de "racionalització i sostenibilitat de l'administració local" (del Govern de l'Estat) i el de "governs locals" (del Govern de la Generalitat), ambdós fonamentats en la Llei d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera. Ambdós són un atac a la capacitat dels ajuntaments d'influir i actuar en benefici dels ciutadans i les ciutadanes. Aquestes dues lleis volen convertir els governs locals en administracions perifèriques, sotmeses a una tutela jeràrquica i invasiva de les diputacions i el Govern de l'Estat, d'una part, i dels consells comarcals i la Generalitat, de l'altra.

Des dels ajuntaments hem estat capaços d'afrontar com ningú els grans reptes i canvis culturals de finals del segle XX i principis del XXI: els fenòmens migratoris, els nous models familiars, la dependència, l'envelliment de la població, el desenvolupament sostenible o el canvi climàtic. I ara som el primer dic de contenció contra la crisi i el principal espai de resistència, de dignitat, de defensa dels drets de la ciutadania i els principals espais generadors d'alternatives socials i econòmiques. I tot això s'ha fet i es fa tot i ser la institució més feble i amb menys recursos. Els nostres ajuntaments han reivindicat i han exercit la voluntat de fer política i d'incidir intencionalment en el present i en el futur de la nostra comunitat. Precisament, és això el que avui està sota sospita.

Molts dels responsables de l'Estat espanyol i de Catalunya participen o s'han deixat portar per la demagògia populista, que fa considerar que sense la política i sense els polítics, els ajuntaments funcionaran millor, i seran més eficaços i acceptaran acríticament tots els processos de recentralització i el desmantellament de serveis. Tenim al davant dues reformes locals regressives però amb un mateix origen: la dreta neoliberal, representada a Madrid pel PP i a la plaça Sant Jaume per CiU. Ambdues traspuen la mateixa desconfiança, amenaces i superioritat moral cap al món local i una desolació política i jurídica sense precedents, que en cap cas podrà dignificar i dotar la condició d'estructura d'Estat que mereixen els governs locals. La deriva centralitzadora i autoritària del PP no ens sorprèn, però el joc permanent i de seguidisme de CiU ens preocupa i molt. Aprofiten una reforma local (per cert, sense complir amb l'Estatut, que obliga a presentar una reforma financera) per modificar les estructures territorials i de governs de segon nivell, i de retruc l'organització comarcal. Estem convençuts que el món local necessita canvis, però no més renúncies i més passos enrere. Necessitem canviar disfuncions i dimensionar polítiques públiques, innovar per transformar, però des d'una concepció que parteixi del reconeixement de l'autonomia local, del valor dels serveis públics i de la idea que tot canvi exigeix implicació i projecte compartit des de baix.

ICV 
25 d'octubre de 2013

 

El Patrimoni, una prioritat, tanmateix

En les pàgines dels nostres mitjans de comunicació sovintegen opinions sobre el nostre patrimoni i la seva conservació, fixació, projecció i planificació, en paraules de Sixte Moral al seu article El patrimoni, recurrent, tanmateix, publicat el gener passat al Diari de Vilanova. En aquest article, Sixte Moral recordava que feia ja més de mitja dotzena d'anys un seguit de ciutadans i ciutadanes van ser convocades per la Regidoria de Cultura amb la pretensió de definir projectes i objectius concrets sobre el patrimoni. La concreció d'aquells treballs va ser una proposta de Pla de Patrimoni per part de la Junta de Patrons de l'Organisme Autònom Víctor Balaguer en el qual s'exposen unes línies d'actuació que orienten els criteris a seguir per al desenvolupament, per al creixement i per a la millora del patrimoni i de l'oferta patrimonial del municipi i que el Ple de l'Ajuntament va aprovar al desembre de 2012. El pla concreta objectius del nostre patrimoni museístic, principalment, i del nostre patrimoni immaterial, i esmenta el divers i important patrimoni historicoarquitectònic. En aquell Ple, la Regidora de Cultura, Marijó Riba, va afirmar que el Pla és una manera de prendre un compromís amb la ciutat sobre el seu patrimoni. El grup municipal d'ICV va agrair el treball dels participants en l'elaboració del pla, però també va recordar al govern municipal que el pla no contempla un calendari ni un pressupost per al seu desenvolupament, sense els quals temem no es pugui fer un seguiment dels objectius assenyalats, tant per part de la ciutadania com dels grups polítics.

Un dels objectius del pla és la reforma de l'espai del Far per donar continuïtat al Museu del Mar i que acollirà la col·lecció del Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués, alhora que ubicar-hi un punt d'informació de la ciutat tal com escrivia Marijó Riba, en un dels seus articles, El Patrimoni, una prioritat, el juny passat. El projecte i inversió de l'espai del Far va tenir el suport del grup d'ICV al Ple i pensem que és una bona estratègia que dues regidories, la de Cultura i la de Promoció, treballin conjuntament en la conservació i dinamització del patrimoni. Esperem que realitzat aquest projecte tinguin continuïtat els altres objectius que el Pla de Patrimoni també assenyala i que han de suposar una inversió.

En temps de crisi els recursos s'han de prioritzar, però també la crisi ens obliga a trobar nous recursos econòmics de ciutat; el patrimoni, a més de la identificació col·lectiva i d'obligada preservació per a les generacions futures, és un recurs per a l'activitat econòmica. Invertir en el nostre patrimoni no suposa només aprovar partides com les destinades a l'espai del Far, també suposa tenir una política patrimonial definida, que ICV considera ha de ser consensuada entre els grups polítics i la ciutadania. No partim de zero en política patrimonial: la ciutat i el seu Ajuntament han anat teixint polítiques patrimonials més o menys encertades; ara ens cal aprofitar-les i donar continuïtat a les ja iniciades i trobar els consensos de ciutat per a impulsar-ne de noves.

L'anterior govern tripartit de la ciutat, des de les regidories d'Urbanisme i de Projectes Urbans, Paisatge i Habitatge, va iniciar un esforç normatiu necessari per impulsar polítiques patrimonials amb partides pressupostàries moderades i moltes d'elles subvencionades per altres administracions com l'Inventari de Patrimoni de la ciutat elaborat per la Diputació de Barcelona que ha de servir per a l'actualització del nostre Pla Especial i Catàleg Historicoarquitectònic de 1987, la revisió del qual es va iniciar el 2010, incorporant noves eines de protecció com el concepte de paisatge urbà i per primera vegada de béns naturals del nostre terme municipal. Aquest pla és la principal eina que tenim per assenyalar, preservar, difondre i planificar el nostre patrimoni historicoarquitectònic i natural; també és un dels documents del POUM i fóra bo que en la revisió d'aquest iniciada l'any passat puguem incorporar la d'aquell. Al 2009, es va iniciar la redacció del Catàleg de masies en sòl no urbanitzable amb la intenció de preservar i recuperar les masies del nostre terme amb la possibilitat de nous usos a més del rural; al 2010, es va redactar la Carta de Color, ordenança cromàtica per a la tutela i foment de la rehabilitació de les façanes històriques en el nucli històric de la ciutat, que ja ha estat aprovada pel Ple en aquest Mandat; en canvi, el Catàleg de masies es va aprovar inicialment i encara resta d'aprovació definitiva - una gran majoria de les masies dels nostre terme municipal s'han abandonat, no podem esperar que continuï la seva degradació i per tant cal l'aprovació definitiva del seu catàleg que possibiliti llur recuperació i nous usos als seus propietaris. També és mostra de la política patrimonial dels passats mandats el PINA que revitalitzant el Nucli Antic de Vilanova i del Palmerar va promoure la restauració de façanes i cobertes de béns patrimonials i que donava continuïtat als projectes de reurbanització iniciats el 2004 a la Geltrú o la posterior dels carrers del centre de la ciutat que conformen ja un espai patrimonial identificable.

La protecció i difusió del nostre patrimoni immaterial i material ens dota d'una autoestima i identitat capaç de mobilitzar un projecte comú potent de ciutat; és una eina de promoció i un recurs que ens pot situar entre les ciutats catalanes amb un alt potencial de turisme cultural que en aquest moments de crisi hem d'aprofitar; el patrimoni s'erigeix en un gran exponent d'aquests recursos propis, capaç de generar, simultàniament al discurs cultural que li és propi, un pol d'activitat econòmica creadora d'ocupació, en paraules de la Regidora de Cultura, Marijó Riba. La ciutat no pot esperar que les eines normatives que perfilen una política de protecció del patrimoni no siguin enllestides el més aviat possible i que acompanyades per altres accions vagin definint una política patrimonial que ICV entén ha de ser consensuada i pot revertir positivament en la ciutat.


Manel Claver Roso
Regidor d'ICV 
18 d'octubre de 2013

 

El negoci de l'aigua

Aquest mes de juliol l'edició digital de EL PAÍS publicava un article de Mariangela Paone, titulat "Aguas Revueltas".

Sembla ser que el comissari europeu de Mercat Interior, Michel Barnier, està preparant una proposta de directiva sobre les concessions administratives que pretén regular els contractes entre les Administracions Públiques i les empreses privades per a la prestació de serveis d'interès públic.

Segons el relat de EL PAÍS, inicialment la proposta de directiva incloïa la regulació de les concessions per a la privatització de l'aigua, la qual cosa ha provocat un forta mobilització social a l'Europa central que ha estat capaç de recollir 1,6 milions de signatures per oposar-se a la proposta.

Com a conseqüència de l'èxit de la recollida de signatures, el comissari Barnier ha exclòs l'aigua de la proposta de directiva. Segons els organitzadors, probablement doblaran el milió de signatures necessàries per a la iniciativa ciutadana europea, ja que encara queden dos mesos per finalitzar la campanya.

Les dades interessants que s'exposen a l'extens article col·loquen Espanya com a cap de llista dels països de l'eurozona on el servei de la gestió de l'aigua està en mans privades en més del 50%. Un altre lamentable rècord del nostre país.

Mentre que els països del sud d'Europa estan per la privatització dels serveis d'aigua, a Berlín s'està negociant la recuperació de la gestió publica, degut a la forta pressió dels ciutadans alemanys i potser també per l'exemple de la recuperació de la gestió pública de l'aigua a París, fa un parell d'anys.

Fora bo que la ciutadania de la nostra ciutat, a l'igual que han fet els ciutadans de París, o de Berlín, tinguin consciència de l'impacte negatiu a mig i llarg termini de les privatitzacions de sectors tan sensibles con el de l'aigua, malgrat el nostre govern municipal va aturar la proposta inicial de privatització de la Companyia d'Aigües de Vilanova.

Probablement la pressió que el sistema econòmic actual -fortament especulatiu- imposa sobre les Administracions Públiques endeutades sigui la causa d'aquesta tendència privatitzadora dels països del sud d'Europa, que compromet el nostre desenvolupament futur.

La ciutadania hauria de considerar l'aigua com un dret humà i mai com una mercaderia.

L'interès general, el control dels recursos hídrics, el control sobre les tarifes, és fonamental que estigui en mans de les Administracions Públiques.

Pòrcrates 
Juliol 2013

 

La major incertesa és no canviar

Les polítiques aplicades en l'última etapa de govern del PSOE i posteriorment pel PP a l'Estat espanyol, i les aplicades per CiU a Catalunya, han provocat una forta resposta ciutadana derivada d'un increment de consciència política que està erosionant els dos grans partits espanyols i catalans. El bipartidisme espanyol representat pel PSOE i PP, i el català representat per CiU i PSC, es mostren incapaços de donar resposta a les necessitats de la majoria de persones perquè insisteixen en oferir "solucions neoliberals" a la malaltia que ha provocat el mateix sistema. Inocular cèl·lules cancerígenes a un malalt de càncer no és la millor teràpia per a la seva curació.

El sistema actual, fonamentat en el paradigma del "creixement sense límits", es mostra incapaç d'avançar sense agreujar els desequilibris econòmics i mediambientals existents. Els efectes derivats de l'aplicació de polítiques neoliberals d'austericidi han provocat una fortíssima accentuació dels desequilibris de renda i riquesa entre el 5% de la població que viu molt bé i el 95% restant. Aquestes polítiques han provocat una forta destrucció d'ocupació amb una taxa d'atur juvenil que s'apropa al 60% o que les persones aturades més grans de 45 anys hagin perdut l'esperança de tornar a treballar i que l'envelliment demogràfic previst posi en dubte la sostenibilitat del sistema públic de pensions.

En aquest marc de "bogeria del creixement", el sistema capitalista ofereix dues cares: el sistema productiu d'una banda i el financer de l'altra, amb un desequilibri creixent en favor del segon i la reducció progressiva del primer en mans d'un conjunt "d'oligopolis productius". La preeminència del sistema financer ha estimulat un deute públic i privat que no ha parat de créixer, amb interessos inserits en una espiral de creixement exponencial que només podrà ser pagat amb una economia en constant expansió, fet inviable en un planeta limitat i finit. Dades actuals mostren que l'endeutament privat a Espanya arriba fins el 350% del PIB i el públic fins a prop del 90%, en total un endeutament de gairebé el 450% del PIB (uns 4.500.000 milions d'euros o 4,5 bilions d'euros). El deute, per tant, mai es podrà tornar.

No té sentit mantenir un sistema econòmic que s'ha tornat inviable perquè s'ha basat en el creixement continu i on el deute financer creix exponencialment per sobre de l'economia real i provoca una transferència continua de rendes del treball a rendes del capital financer. A Catalunya, i també en el món occidental, hi ha prou riquesa per generar renda suficient i de forma sostenible perquè tothom visqui d'una manera digna i pròspera. El que cal és repartir el que tenim i generar béns i serveis d'una forma justa i duradora on els excedents econòmics haurien de estimular l'esforç dels emprenedors que millorin les condicions de la comunitat, i no només l'interès particular.

Cal un nou model econòmic estacionari, sense creixement en consum de béns físics, amb un sistema energètic basat en la reducció del consum, l'eficiència i les energies renovables. Ens és necessari abandonar progressivament el principi del lucre com a motor prioritari de la producció i substituir-lo pel principi de la cooperació econòmica i del bé comú. Dissenyar un sistema econòmic basat en el consum de béns relacionals i de proximitat podria generar llocs de treball locals i en serveis lligats a l'estat del benestar, l'educació, la recerca i la innovació en el marc d'una economia sostenible.

S'ha de promoure un sistema financer en el que una banca privada ben regulada coexisteixi amb una banca pública i ètica, centrades en el finançament del teixit productiu local, l'innovació i l'emprenedoria i no en les activitats especulatives. En l'àmbit fiscal és necessari un canvi radical en la política de lluita contra el frau i l'aplicació de taxes en els moviments especulatius de capital i a les plusvàlues generades per l'especulació. Necessitem homogeneïtzar el tipus fiscal per a les rendes del treball, del capital i transmissions patrimonials amb una tributació justa per a les empreses transnacionals (actualment tributen un tipus mitjà del 5%, mentre les persones treballadores ho fan entre el 25%-35%) i una tributació especial per a les empreses en règim de monopoli perquè reverteixin els seus elevats guanys.

La nostra societat no ha de defugir el debat d'una renda bàsica universal (RBU) per a tothom, a canvi de contraprestacions per a la comunitat que reforcin l'estat del benestar i la sostenibilitat. Aquesta renda ha de ser finançada amb una nova fiscalitat i l'estalvi derivat d'eliminar les prestacions i subsidis existents per sota d'aquesta renda. La combinació del repartiment del treball, la renda bàsica universal, una nova fiscalitat sobre la renda i el treball per a la comunitat, permetria eliminar l'atur desmesurat i la pobresa. Tot i la reducció del temps de treball millorarien les retribucions i les rendes baixes, es reduirien les desigualtats i s'incrementarien els incentius a l'esforç individual i en favor del bé comú.

La formulació de com aquestes mesures es concreten per poder ser aplicables a curt termini i amb el màxim consens necessita d'un procés de debat en profunditat obert a tota la societat. Aquesta nova visió, aquest nou paradigma, suposa un gran repte i l'inici d'un camí ple de dificultats, amb la seguretat, però, que la major incertesa és no canviar.


Antoni Carreño
ICV - Vilanova i la Geltrú 
5 de juliol 2013

 

Defensem la gestió pública de l'aigua

El passat novembre, el Govern de la Generalitat va fer efectiva la privatització de la gestió del servei d'abastament en alta de l'aigua a Catalunya, d'Aigües Ter-Llobregat (ATLL), per cinquanta anys. ATLL és una empresa pública, finançada íntegrament amb fons públics procedents tant de la Generalitat com de les administracions locals. Es tracta d'una empresa pública exemplar i eficient amb un estat excel·lent dels abastaments d'aigua i de les infraestructures en tot el territori i que, en els darrers anys, ha fet inversions estratègiques necessàries per garantir l'abastament d'aigua a la regió metropolitana de Barcelona, sense necessitat de transvassaments i que fan possible el retorn dels cabals al Ter. A l'Àrea Metropolitana de Barcelona, PSC, ERC i CiU han augmentat les tarifes de l'aigua i pretenen adjudicar de forma irregular la gestió en baixa a AGBAR, sense possibilitat de recuperar la gestió per part dels poders públics.

La coalició municipalista d'ICV-EUiA-EPM vol que es deixi sense efecte el procediment de privatització, declarant desert el concurs i retornant el servei d'abastament d'aigua en alta i el conjunt de patrimoni adscrit al sistema d'ATLL a la gestió pública i que s'iniciïn els treballs necessaris per dotar d'una empresa pública mixta entre les administracions locals i la Generalitat que pugui gestionar i garantir el servei d'abastament d'aigua en alta a Catalunya.

Davant una privatització ideològica, reivindiquem que ATLL no és propietat ni d'ACCIONA, ni d'AGBAR. L'aigua és un dret humà i un bé públic, i ha de ser gestionat sota criteris públics. ICV-EUiA-EPM volem impulsar una tarifació social i ecològica per garantir que ningú es quedi sense aigua, independentment del seus recursos econòmics, evitant talls de subministrament a totes aquelles famílies i persones que es troben en situació de pobresa o en risc d'exclusió social.

L'actual model de gestió privada del servei de l'aigua comporta generalment facilitats per produir talls de subministrament a bona part de la població en situació de risc d'exclusió o pobresa, una manca de planificació integrada d'un bé com l'aigua que és escàs, uns augments abusius i continus de les tarifes que paguen les persones usuàries. La gestió pública funciona, són diversos els exemples a Catalunya, en ciutats i municipis importants com Manresa, Mataró, El Prat de Llobregat, Reus, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú, que tenen empreses municipals que ofereixen un servei públic d'aigua més transparent i eficient, amb una millor qualitat en el servei, més i millor sostenibilitat a llarg termini i on les persones usuàries paguen sensiblement menys pel subministrament d'aigua potable.

Hem defensat i continuarem defensant la gestió pública de l'aigua a Vilanova i la Geltrú. Gestionar públicament l'aigua ens permetrà que les tarifes siguin un obstacle d'accés a l'aigua, i ens poden ajudar a corregir l'ús i el consum que es fa d'un recurs escàs.

Grup municipal d'ICV 
28 de juny 2013

 

De 2 anys de mandat

La nostra ciutat està immersa en una crisi econòmica que afecta greument la ciutadania i en especial els col·lectius més vulnerables. Aquest juny fa dos anys que CiU governa la ciutat; la situació no ha millorat. Al discurs d'investidura, el grup municipal d'ICV afirmava que no era el moment de reduir la capacitat pública de respondre als problemes i que des de l'administració més propera al ciutadà, l'Ajuntament, s'havia de donar resposta a la greu situació. Aquest ha estat i és el full de ruta del treball del nostre grup municipal.

A mig mandat tenim un govern que ha perdut una moció de confiança, i uns pressupostos aprovats per via administrativa quan la majoria de l'oposició havia votat en contra. Un govern en minoria obliga a un diàleg amb l'oposició; no cal només afirmar aquesta necessitat des del govern, també cal voluntat per arribar a acords que suposa acceptar les propostes dels altres programes de l'oposició i no arribar a acords quan la necessitat d'una majoria al Ple li obliga a prendre'ls.

Des de la política municipal també podem lluitar contra la crisi i els seus efectes. Primer cal denunciar i oposar-se a les polítiques d'austeritat i estabilitat pressupostàries, que ens porten a més patiment i no resolen la crisi. Els ajuntaments no podem quedar impassibles a la reducció de subvencions per part de la Generalitat i l'Estat. Ens hem negat a desmantellar o privatitzar els serveis públics i municipals, o a la pèrdua de drets laborals i llocs de treball a les empreses i serveis municipals al Ple amb diferents mocions. No millorarem les nostres condicions de vida dels nostres veïns i veïnes fent dels ajuntaments administracions sense capacitat de donar resposta a les demandes ciutadanes. Per aquestes raons hem defensat la Companyia d'Aigües, VNG aparcaments, PIVSAM, les ludoteques o l'IMET, una eina necessària per formar i possibilitar l'ocupació, que necessita més recursos i no un ajust pressupostari.

Per enfrontar-nos a la crisi cal crear canvis en el model de ciutat i generar noves oportunitats. La principal eina municipal que tenim per generar noves oportunitats a la ciutat és el Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM), per la qual cosa vam presentar conjuntament amb el PSC a inici del mandat una moció per tal d'iniciar els treballs de redacció. També considerem necessari generar ara noves oportunitats, en aquest sentit la nostra moció aprovada al Ple, i fins avui no iniciada, d'elaborar un pla d'acció turístic i comercial consensuat que permeti un potent sector i recurs de ciutat; en el mateix sentit hem defensat el model comercial urbà de proximitat.

El nostre grup ha estat atent a les polítiques socials. Valorem negativament la resignació amb la que el govern ha acceptat la desaparició del projecte i nou equipament educatiu que representa l'escola Pasífae; al Ple de maig instaven a fer efectiva la inversió per a l'execució de l'Hospital. La nostra proposta de tarifació social, aprovada per unanimitat, que ha començat a implantar-se a diferents escoles municipals, vol mantenir uns serveis municipals de qualitat per a tothom, que aporti a la seva sostenibilitat qui té més capacitat econòmica i redueixi l'impacte de les retallades de subvencions a les nostres escoles municipals per part de la Generalitat a les famílies més febles.

El nostre treball i mocions no han descuidat proposar mesures socials urgents per tal de pal·liar la situació de moltes famílies, o de xoc per evitar qualsevol cas de manca d'alimentació infantil adequada. El grup d'ICV ha portat al Ple mesures concretes contra els desnonaments per prevenir-los, o impulsar un concert amb les entitats bancàries i els promotors privats que disposen a la nostra ciutat de promocions d'habitatges buides per a la creació d'una borsa de lloguer social.

Hem instat el Ple a activar el planejament de l'Eixample Nord que possibiliti la instal·lació d'un nou hospital i de realitzar un estudi sobre la mobilitat al nucli antic recollint les opinions dels seus veïns. Hem volgut donar continuïtat a l'important esforç del passat mandat per dotar-nos d'una política de protecció del patrimoni arquitectònic i natural demanant la inspecció posterior de concessió de llicències als edificis catalogats o la bonificació de l'Impost sobre l'Increment de valor urbà en edificis patrimonials que hagin estat rehabilitats. També ens hem oposat a obrir l'Ortoll sense una solució prèvia al nou POUM, i hem reclamat la continuïtat del projecte "Costes del Garraf" com un Espai Xarxa Natura.

Grup Municipal d'ICV
17 de juny de 2013

 

No es pot més!

Carmen Reinhart i Kenneth Rogoff són economistes de la Universitat de Harvard; abans havien treballat per al Fons Monetari Internacional. Reinhart i Rogoff van publicar, el 2009, un llibre sobre les crisis del deute públic que abastava un període de més de 200 anys i desenes de països. El llibre va rebre premis i homenatges; però també crítiques d'altres economistes: la seva "teoria científica" desviava l'atenció cap a l'excés d'endeutament públic per a explicar la crisi.

El 2010, Reinhart i Rogoff tornaren a publicar, aquesta vegada un article, Creixement en temps de l'endeutament, on es calculava les taxes de creixement del PIB d'una vintena de països entre el 1946 i el 2009 i les van comparar amb els nivells d'endeutament públic. El resultat era que la taxa de creixement mitjana del PIB oscil·la entre 3% i el 4% quan l'endeutament públic és inferior al 90% del PIB; en canvi, més enllà d'aquest nivell d'endeutament el PIB decreix a una taxa negativa. La conclusió era clara: la màxima prioritat de la política econòmica davant la crisi és reduir l'endeutament públic per poder créixer. Totes dues publicacions es van convertir en el principal suport "científic" de les polítiques de consolidació fiscal i la reducció de l'endeutament als països colpejats per la crisi i principal argument de Brussel·les, amb el suport de la cancellera Merkel, que la va transmetre o imposar a la perifèria europea. De nou, altres economistes van advertir que aquesta política tindria un terrible impacte sobre l'ocupació, la desigualtat i la pobresa – no cal ser economista per adonar-nos-en.

Fa poques setmanes, es va publicar el treball de tres economistes de la Universitat de Massachusetts, Thomas Herndon, Michael Ash i Robert Pollin, que havien repetit l'exercici estadístic de Reinhart i Rogoff i van topar amb diversos problemes: l'anàlisi incorria en errors elementals d'estadística, en la manipulació de dades i errors en el maneig del full de càlcul del programa Excel. No descriuré els errors, però sí que faré la síntesi: utilitzant la mateixa base de dades de Reinhart i Rogoff, corregits els errors, indiquen que la taxa de creixement per a països amb alt endeutament és lleugerament inferior a la que correspon a països amb menors nivells d'endeutament i que països per sobre del 90% d'endeutament havien – i poden estadísticament- créixer un 2,2%.

No crec que hagi estat aquesta última publicació la que ha portat a que els famosos mercats financers comencin a reclamar la fi de l'austeritat, tal com publicava un conegut mitjà de comunicació català a finals d'abril, més aviat la constatació que el creixement no arriba amb les polítiques d'austeritat: fins i tot l'economia alemanya comença a donar símptomes de debilitat. En aquesta crònica des de Nova York, el corresponsal recollia opinions dels principals gestors de fons i inversions de Wall Street que es pot resumir en què els mercats el que volen és creixement i insten a Europa a gastar diners per a iniciar-lo; és a dir tot el contrari del que s'està fent.

Milions d'europeus, principalment del Sud d'Europa, han patit aquests anys una política de dura austeritat fiscal que s'havia afirmat com la necessària, única possible i "científicament" contrastada per tal de créixer econòmicament. Aquesta política no només no ha servit per a sortir de la crisi, sinó que ha deixat pel camí més atur, desigualtat, pobresa i un Estat del Benestar aprimat... i així no es pot més! Per què no rectificar? La ideologia compta en les decisions polítiques, i a Europa, als principals centres de poder europeu, hi ha una instal·lada abans de la crisi i ara, que ha utilitzat la crisi per a imposar el seu model polític i econòmic: l'individu ho és tot i la societat no existeix. També aquesta afirmació no té més fonament que ideologia i no passaria contrastant-la amb la Història.



Manel Claver
Regidor ICV 
21 de maig de 2013

 

Per canviar-ho tot

ICV ha celebrat la seva 10a Assemblea Nacional entre el 19 i el 21 d'abril a Viladecans. La Catalunya de 2013 és molt diferent de la de 2008, quan ICV va celebrar l'anterior Assemblea. Llavors, ICV afirmava que "no estem davant de fets aïllats, ni d'una desacceleració o d'un canvi de cicle econòmic. Estem davant d'una crisi d'abast internacional, la pitjor crisi del sistema capitalista des del crack de 1929". El nostre diagnòstic de la crisi, malauradament, era encertat, i les polítiques d'austeritat per a controlar el dèficit dels estats europeus han multiplicat els seus efectes devastadors.

Aquesta crisi ha canviat Catalunya: som més pobres i vivim en una societat molt més desigual. Els efectes negatius de les polítiques d'austeritat aplicades successivament pels governs de l'Estat (PSOE i PP) i de CiU a Catalunya són tan evidents com injustes. Tenim ara un país més desigual i fragmentat socialment, amb milers de persones en exclusió social, i una important reducció de les classes mitjanes. En resum, una ciutadania mancada d'un horitzó vital engrescador, plena d'incerteses, fins i tot d'angoixa i de por davant del futur. Però també una ciutadania que ha defensat en centenars de concentracions i mobilitzacions un model social avançat, confrontat a l'intent de CiU i PP d'eliminar drets i privatitzar serveis bàsics; una ciutadania que no es resigna al discurs d'inevitabilitat de les mesures que se'ns apliquen davant la crisi.

Des de la perspectiva nacional, la Catalunya d'avui també és diferent de la de 2008. ICV va participar i defensar l'Estatut de 2006 que suposava noves competències i una relació amb Espanya de major comoditat, és a dir, de reconeixement d'un Estat plurinacional implícit. El Tribunal Constitucional el juny de 2010 va sentenciar que el que Catalunya vol no hi cap a la Constitució, i va originar un conflicte polític i de legitimitats que només es pot desencallar fent que la ciutadania s'expressi. Si ICV ha estat al costat de les reclamacions socials contra les mesures d'austeritat, també ha estat al costat de la societat catalana quan una part molt important d'aquesta ha reclamat exercir el dret a decidir.

La 10a Assemblea Nacional d'ICV ha estat inequívoca a favor del dret a decidir i més enllà quan afirma la ponència política "l'objectiu de l'Estat propi en el marc d'un estat federal o confederal, o directament d'Europa". En paraules de la nova coordinadora nacional, Dolors Camats, l'Assemblea d'ICV ofereix a la nostra societat "la convocatòria per un nou país", nacionalment més lliure i socialment més just, de prosperitat compartida.

Un nou país que l'hem de construir amb estructures econòmiques que propiciïn el canvi del model neoliberal imperant; amb noves formes alternatives d'economia on s'empoderi les persones i no els beneficis del capital, una economia del bé comú, capgirant la tendència a Europa de deslocalització de gran part de la producció industrial i agrícola, apostant per una menor dependència del transport i de les fonts d'energia fòssils. Un model econòmic on la sostenibilitat ecològica sigui un imperatiu indefugible, que aposti per un transició ecològica amb l'objectiu que tothom pugui viure bé amb menys recursos. La identitat d'un país també la conformen el territori i els seus valors ambientals que generen vincles emocionals i de memòria; la preservació de la natura i del recursos naturals del nostre territori conformen també una determinada idea de nació que ICV continuarà defensant. El nou país que volem construir no pot ser el que reprodueixi la democràcia de baixa intensitat que vivim, on sovint esclaten als mitjans de comunicació nous escàndols de corrupció, que reprodueixi la mateixa forma de fer política; volem i treballarem per un nou país que aposti per més democràcia i més mecanisme de participació ciutadana.

ICV vol canviar-ho tot, volem construir una societat de lliures i iguals, socialment més justa i nacionalment més lliure, i la volem fer amb totes les sensibilitats d'esquerres del país, amb complicitats amb altres esquerres i opcions alternatives europees, amb una majoria social i política al país, i així obrir un procés constituent a Catalunya. En paraules de l'altre coordinador nacional, Joan Herrera, l'eix de tota l'Assemblea Nacional ha estat "fer créixer l'esperança". Catalunya té una ICV avui més forta, que vol sumar amb d'altres, per canviar-ho tot.

Comissió política ICV de VNG 
2 de maig de 2013


NOMENAMENT ALS ÒRGANS DE DIRECCIÓ D'ICV
A la 10a Assemblea Nacional d'ICV celebrada entre el 19 i el 21 d'abril a Viladecans van ser escollits com a membres del Consell Nacional: Mónica Miquel Sardà (com a alcaldessa de Cubelles), Joaquim Mas Rius (com a alcalde d'Olivella), Iolanda Sánchez Alcaraz (com a presidenta de la Comissió Política Comarcal) i a proposta d'ICV Garraf: Narcís Pineda Oliva, Maria Dolors Cuellar Sabaté (a proposta d'ICV de Vilanvoa i la Geltrú) i Gabriel Serrano Sánchez.
A proposta dels coordinadors nacionals i ratificada en votació per l'Assemblea, Iolanda Sánchez Alcaraz ha estat escollida membre del Consell Executiu.
JUNTS-JUNTES PODEM CANVIAR-HO TOT

http://youtu.be/QROojJLmiAo



 

Contra la corrupció i el populisme, més política, més democràcia

Els mesos de gener i febrer han estat negres per la democràcia arreu de l'Estat i al nostre país. A la situació de crisi econòmica i social, un atur desbocat i l'activitat econòmica en mínims, s'hi suma un escandalós degoteig de casos de "presumpta corrupció" que impliquen diverses institucions i empreses de Catalunya i de l'Estat. Des de Sabadell al carrer Gènova, passant per Lloret, Palau de la Música, ITV o la Casa Reial, el grup de "casos de presumpta corrupció" és destacable. Encara és més preocupant quan els tres màxims caps institucionals de Catalunya i l'Estat hauran de donar comptes cadascú d'ells d'algun d'aquests casos. És cert, que fins que la justícia no es pronunciï sobre aquests "casos" no poden ser sentenciats per l'opinió pública, ni menys pels mitjans de comunicació; és antidemocràtic i contrari a l'Estat de dret.

Però també és cert que la ciutadania necessita explicacions. Hem d'escoltar com Artur Mas explica -a dia d'avui encara no ho ha fet-, com van arribar els diners de Ferrovial i del Palau a Convergència; Rajoy ens ha d'explicar com i per què apareix com a receptor de prop de 250.000 euros extra en el cas Bàrcenas; i el Rei Joan Carles ens hauria d'explicar com la seva filla i el seu gendre Urdangarín s'han enriquit amb la fundació Noos. Necessitem moltes explicacions. I no pot ser que les explicacions o els "casos" es tanquin en un període tant dilatat com el recent cas que afectava directament a Unió i al propi Duran Lleida. Pot ser que una de les primeres mesures contra la corrupció sigui dotar la justícia dels recursos que necessita i reclama.

Tot i això, em resisteixo a acceptar que el conjunt de l'administració pública i del sistema de partits és corrupte, ni que un gran nombre de polítics i càrrecs electes ho són; ans al contrari. Em resisteixo a acceptar el "tots són iguals" o el "si no ho feu és perquè sou petits i no teniu poder" que un periodista presentador d'un dels programes de ràdio més escoltats al nostre país ha utilitzat per justificar que hi ha partits, com ICV, que no tenen cap imputat en els 300 "casos" que esquitxen a càrrecs electes a tot l'Estat.

No es tracta ara de fer una carrera per veure qui proposa més coses, ni qui s'apunta l'èxit, ni qui és més radical, ni qui és més responsable, ni qui es fa la foto; però si que vull recordar que el novembre de 2009 a Figueres, la gent que participem del projecte d'ICV-EUiA-EPM vam fer una declaració pública per tal d'impulsar un Pacte contra la Corrupció, per la Transparència i el Bon Govern, que encara avui hauria de ser vigent i aplicable. Aquesta declaració va ser enviada al conjunt de partits polítics i mitjans de comunicació amb molt poca repercussió i seguiment. Malgrat tot, hem seguit insistint.

Avui és més necessari que mai reaccionar i impulsar mesures de regeneració i millora de la qualitat democràtica, tant per augmentar la confiança de la ciutadania en el sistema de representació, com per garantir que els responsables de totes les administracions, electes i professionals, respectin en tot moment els principis d'integritat personal, de lleialtat a l'interès públic i de rendiment transparent de la seva gestió. Ens hi juguem la democràcia i les possibilitats de representació dels interessos d'aquelles i aquells que sense democràcia o sense política no podrien defensar-los.

Malauradament, el poder i la capacitat d'aquells que aposten per l'antipolítica, el populisme i per reduir el pes de l'Administració Pública i la democràcia avui potser és superior i estan tenint una ajuda inestimable dels corruptes i dels corruptors. Tot hi això, penso que la millor eina davant els "presumptes casos de corrupció" és més política i més democràcia; perquè, també, és la millor eina per defensar els interessos de la majoria i no rendir-se als poderosos. 

Manel Claver Roso
Regidor d'ICV
27 de març de 2013

 

Esmicolant els ajuntaments

En el Consell de Ministres del dia 15 de febrer es va presentar un Informe del Ministeri d'Hisenda i Administracions Públiques sobre l'Avantprojecte de Llei per a la Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local, amb l'objectiu de racionalitzar l'administració local i aconseguir un suposat estalvi econòmic. Aquest avantprojecte contempla mesures que afecten l'autonomia local i d'un major intervencionisme en els ens locals, modificant i vulnerant l'actual model territorial de les nostres comarques. L'avantprojecte s'ha basat en la "Llei d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera" sense tenir en compte els principis d'autonomia i de subsidiarietat, ignorant les necessitats de la ciutadania i els nivells de qualitat, eficàcia i eficiència dels serveis que presten avui els governs locals.

Aquesta reforma no és neutral ideològicament: empeny a la privatització de molts serveis públics municipals, en una clara estratègia d'anar laminant l'Estat del Benestar que avui també representen els ajuntaments; i a més, suposa un nou atac al nostre Estatut, que a l'article 160 dictamina que correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de règim local. Així, aquest avantprojecte suposa una invasió total de l'Estat espanyol en les competències de la Generalitat de Catalunya, més quan el Govern de la Generalitat, en exercici d'aquestes competències que té en exclusiva, està treballant en una nova Llei de Governs Locals que regularà el marc legal de l'Administració Local catalana, i que serà presentada al Parlament de Catalunya properament.

El passat 1 de març, ens vam trobar regidors i regidores d'ICV-EUiA-EPM a la Diputació de Barcelona. La trobada va manifestar la preocupació del conjunt de la coalició municipalista per una llei que suposarà una hipoteca pel futur dels ajuntaments de Catalunya i d'arreu de l'Estat: l'avantprojecte compromet i posa en perill la qualitat de vida i els drets socials bàsics de la ciutadania que estan prestant els ajuntaments. La coalició denuncia aquest avantprojecte que no deixa de ser una envestida contra els drets socials bàsics de la ciutadania i un pas més en la línia de recentralització de l'Estat que està portant el PP.

L'avantprojecte no preveu cap millora en el finançament de les hisendes locals, la gran assignatura pendent del nostre model territorial i de la restauració democràtica, on els ajuntaments han hagut de fer mans i mànigues per prestar aquells serveis que la ciutadania reclamava sense tenir el corresponent finançament. Ans al contrari, l'objectiu final del govern de l'Estat és recentralitzar i controlar al màxim els municipis, limitant la capacitat d'acció d'aquests, convertint-los en mers executors de la voluntat del govern espanyol. És el retorn espectral del liberalisme conservador espanyol del segle XIX que va maldar en aquell segle per controlar qualsevol poder des del central.
La reforma fixa estàndards econòmics pels serveis que estan prestant els ajuntaments, i en canvi, obvia la funció social i les especificitats territorials que avui representen els ens socials. La reforma del PP vetarà la possibilitat de seguir prestant els actuals serveis i especialment la garantia dels serveis públics en els municipis més petits, per la qual cosa establirà en el marc legal ciutadans de primera i ciutadans de segona en funció del lloc de residència. No ens deixa de sorprendre que en l'exercici de racionalitzar l'administració local i aconseguir un estalvi econòmic les mancomunitats poden desaparèixer quan aquestes han estat un instrument d'ajuda i d'estalvi entre municipis que no podien assumir per si mateixos els costos dels serveis mancomunats.
Hom ha qualificat aquesta reforma d'inconstitucional, altres d'una clara voluntat de privatitzar serveis o de recentralització, i tothom crític amb ella de què aquesta reforma ens allunya de la democràcia. Davant aquesta envestida cal la unitat d'acció del municipalisme català per defensar la democràcia local i les polítiques socials fetes a peu de carrer, a l'administració més propera i on l'activitat política és més accessible a tothom. El mantra de la racionalització de la despesa pot acabar ofegant la mateixa democràcia o en tot cas instal·lar-la allunyada de la gent, cosa molt poc democràtica.

Manel Claver
Regidor ICV 
19 de març de 2013

 

Una política econòmica justa per a un marc pressupostari de transició

El 19 de desembre es va presentar el document Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del govern de Catalunya signat entre els partits de CiU i ERC. En l'annex 3 de l' Acord, denominat "Una política econòmica justa per a un marc pressupostari de transició", recull la implementació de noves vies d'imposició, entre les quals l'ambiental: implementació de noves vies d'imposició ambiental, com les que graven l'emissió de gasos contaminants (emissió de gasos en l'enlairament d'avions), o bé la producció de residus nuclears —mitjançant la modificació del gravamen de protecció civil sobre les nuclears. La imposició de taxes sobre les activitats industrials nocives per a la salut de la població i el medi ambient és una activitat legítima de qualsevol acció de govern que no hauria de ser objecte d'acord polític, sinó assumida com una acció obligada per qualsevol govern del nostre país.
Però una imposició de taxa ambiental ha d'anar una mica més enllà d'una política recaptatòria que penalitza les activitats lesives; la taxa ambiental és un senyal a les empreses que obtenen beneficis econòmics d'elles i, al mateix temps, indica a la societat l'existència d'un perill real al que cal fer front. Ara bé, aquesta imposició de taxes té sentit si el seu objectiu final és l'eliminació o adequació, si es possible, de l'activitat industrial nociva que atenta contra la nostra salut o el medi ambient. En aquest sentit la taxa ambiental es pot interpretar com una clara proposta d'orientar cap al foment i potenciació d'activitats industrials amb un menor impacte ambiental i social dins d'un programa explícit que indiqui tecnologies, terminis i col·lectius implicats. És a dir, que determina les polítiques generals en què s'inscriuen i un objectiu final.
Hem d'esperar que la imposició de taxes d'activitats industrials amb impactes socials i ambientals, especialment la nuclear, que recull l'Acord, no sigui només una font de finançament de l'acció de govern. Si és així, envia un doble missatge negatiu: cap als sectors industrials implicats els concedeix un plus de legitimació, fent creure que pagar la taxa els hi dóna el dret de continuar amb la seva activitat nociva; i cap a la societat, a banda de reforçar el concepte de què pagant es poden legitimar tot tipus d'accions, transmetent la imatge de què les activitats industrials no han d'estar sotmeses a limitacions d'interessos superiors com són la salut de les persones i el medi ambient.
Qualsevol govern català no pot oblidar que el nostre territori és un dels més nuclearitzats d'Europa i que generem un volum de residus altament perillosos, que són la pitjor hipoteca que Catalunya pot deixar a les generacions futures.
La taxa ambiental de l'annex Una política econòmica justa per a un marc pressupostari de transició pot arribar a ser una pèssima decisió política que manté el precedent de l'anterior govern de CiU d'allargar indefinidament el negoci nuclear a Catalunya. Esperem que la taxa ambiental trobi la concreció i finalitat en una política marc en un Pacte Nacional sobre polítiques de sostenibilitat i el desenvolupament de l'economia verda com a àmbit estratègic que es declara com a intenció a l'apartat de Mesures per un país més sostenible del mateix Acord. Mentrestant, la taxa pot esdevenir una recaptació justificada per l'actual situació financera de la Generalitat i al mateix temps concedir a certs sectors industrials, entre ells la indústria nuclear, un plus de legitimació, fent creure que pagar la taxa els dóna el dret de continuar amb la seva activitat nociva.


Manel Claver
Regidor ICV 
22 de febrer de 2013

 

Estem perdent la independència en la gestió de l'aigua a Catalunya

En el període en que els resultats electorals al Parlament, l'acord entre CiU i ERC per garantir la governabilitat i el debat al Parlament del 23 de gener ocupen les portades dels mitjans de comunicació, els fils dels grans interessos no han parat de moure's darrere les cortines, per anar obtenint més control d'un bé bàsic: l'aigua.

Sense aigua no podem viure més de tres dies; és doncs un recurs bàsic i per tant imprescindible que la seva gestió respongui als interessos de la ciutadania, i no a interessos econòmics privats. Aquesta concepció no és compartida per tothom. Avui, a Catalunya, es porten a terme processos de privatització de la gestió de l'aigua, processos, a més, que es fan si és possible a les fosques i no són la solució del que ens diuen.

Tothom sap que s'ha privatitzat l'empresa pública Aigües Ter - Llobregat (ATLL), que subministra l'aigua des dels rius fins als dipòsits municipals per a quasi 5 milions de persones. La privatització d'ATLL, empresa guanyadora de premis internacionals per la seva bona gestió, suposarà d'entrada 300 milions d'euros per la Generalitat, xifra que ni arreglarà el dèficit (2,3 % del PIB català), ni les tensions de tresoreria. Aquesta operació dóna el control durant 50 anys a un conglomerat d'empreses privades transnacionals constituït per ACCIONA, un banc brasiler d'inversions, i un estol d'empreses i fons d'inversió. Els mitjans de comunicació ens han donat la notícia que AGBAR, una altra de les empreses que han participat en el concurs de privatització d'ATLL, ha demanat a la Generalitat l'anul·lació del concurs. Per què aquesta pugna? per continuar la seva batalla per aconseguir la gestió de l'empresa ATLL, un negoci de 1800 M d'euros.

La privatització d'ATLL i l'intent de desmantellament de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) suposen un canvi de paradigma en la gestió de l'aigua al nostre país. S'abandona el model actual, majoritàriament públic i que contempla la gestió integral i ecosistèmica de l'aigua –abastament, sanejament, rius i aqüífers–, per instaurar un model basat en el negoci privat que només contemplarà l'abastament i el sanejament, i que podria suposar, segons denuncien diferents organitzacions socials, danys mediambientals, un augment del preu de la factura de l'aigua i, possiblement, acomiadaments de personal. Fa anys que el sector privat deleja l'últim tros del pastís. L'electricitat, el gas i les comunicacions ja són serveis domèstics bàsics totalment privatitzats, però l'aigua encara s'hi resisteix. Amb el subterfugi de la crisi econòmica, arriba la gran oportunitat. Hem perdut, hi perd el país i ens allunya de fer-nos sobirans en un recurs escàs i bàsic!

La pròpia Generalitat preveu un augment de tarifa al llarg dels propers 50 anys d'un 300%, i ha comptabilitzat en 1.800 M d'euros els beneficis que obtindrà de la privatització, que evidentment no es reinvertiran en el servei sinó que aniran a les butxaques dels accionistes. Aquesta és la política de país del qui ens governa i vol liderar un procés sobiranista? 
A Vilanova i la Geltrú, les taxes de la Companyia Municipal d'Aigües han hagut de repercutir l'augment del cànon que ha promogut el govern de CiU a la Generalitat per fer més atractiva l'ATLL als inversors privats.

Per l'altra banda, AGBAR (el capital de la qual correspon en un 25% a la Caixa), subministra l'aigua a prop del 80% de les llars de Catalunya, ja sigui sota la forma d'AGBAR, SGAB, SOREA o altres (al món el 90% de l'aigua la gestiona el sector públic, al revés que aquí), ho fa de manera "il·legal" a Barcelona i una vintena de municipis més, tal i com constata una sentència judicial de 2010, ja que ningú li ha donat la concessió per fer-ho – tal com ha denunciat l'Anuari Mèdia.cat que recull els articles periodístics que els mitjans de comunicació catalans, privats i públics, s'han negat a publicar el 2011. És a dir, que quan obren l'aixeta de l'aigua a Barcelona els barcelonins i barcelonines estan pagant els beneficis d'una empresa que augmenta les tarifes arbitràriament, exerceix drets dubtosos i, com no, té nombroses connexions amb les administracions per actuar amb impunitat.

Què podem fer davant aquest complex d'interessos polítics i econòmics? Entre d'altres, fer públic el que es teixeix darrera les cortines d'aquests poders i donar suport a la Iniciativa Ciutadana Europea perquè el Parlament Europeu deixi l'aigua fora de les lleis del mercat impulsada per Aigua és Vida, una plataforma formada per associacions veïnals, sindicals, ecologistes i solidàries per una gestió no mercantil de l'aigua a Catalunya.
https://plataformaaiguaesvida.wordpress.com/que-passa-amb-laigua/

A dia d'avui, 32 municipis on viuen més d'1.200.000 habitants de l'Àrea Metropolitana de Barcelona ja s'han manifestat en contra de la privatització d'ATLL. El grup municipal d'ICV a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va donar suport a una moció en el mateix sentit. A més, el nostre grup va presentar-ne una sol·licitant la presentació d'un requeriment previ a la interposició de recurs contenciós administratiu contra la licitació del Departament de Territori i Sostenibilitat per la xarxa de proveïment Ter-Llobregat. La moció pretenia defensar el patrimoni vilanoví en tant que la segona actuació corresponent a la xarxa secundària de distribució de l'aigua a les comarques de l'Alt Penedès i del Garraf - les obres de l'artèria principal, que va des de Masquefa fins al Garraf, els dos dipòsits generals de regulació i les derivacions als diferents municipis que se'n beneficien - fou finançada al 50% per la Mancomunitat Penedès-Garraf i la Junta d'Aigües. La Generalitat pretén disposar com a propis a efectes de la concessió, i per tant a efectes de percepció dels corresponents cànons, la totalitat dels béns i drets de titularitat municipal.

En el mateix sentit, hem defensat la gestió pública de l'aigua a Vilanova i la Geltrú posicionant-nos al Ple del 17 de setembre de 2012 en contra de les comissions d'estudi per a l'entrada de capital privat a les empreses de VNG Aparcaments i Companyia d'Aigües de Vilanova i la Geltrú, SAM que havia promogut el govern municipal de CiU.

ICV mantindrà la defensa de la gestió pública de l'aigua en qualsevol marc polític, perquè està en joc la independència del país davant grans nuclis de capital que han trobat en l'aigua una font de beneficis.


Manel Claver
Regidor d'ICV
18 de febrer de 2013

 

La contrarreforma educativa que torna de la mà del PP i CiU

Es veia venir. Ja quan la LOGSE va ser votada, fa més de 20 anys, un cert sector de l'Espanya carpetovetònica representada pel PP va votar en contra i va prometre que canviaria la llei quan governessin. En la legislatura que va acabar el 2004 ho van intentar de nou. Amb la victòria socialista de Zapatero no els va donar temps. I ara, naturalment, amb la seva majoria absoluta i amb la connivència de Convergència i Unió -entre d'altres- ho fan. Bé, ho pretenen fer.
S'ha avaluat la llei vigent? No! S'han avaluat i trobat els avenços i fracassos? No! S'han donat recursos econòmics i humans als centres escolars per atendre al 100% de la població? No! S'ha format adequadament al professorat i se li han donat eines per treballar? No!
Generalment a Espanya no dóna temps de veure si les lleis d'educació dels últims anys són bones o no. De fet, quan alguna institució ho fa, troba que la última llei ha estat positiva en alguns aspectes com ara la disminució de l'abandonament educatiu prematur -més conegut pel terme més utilitzat de fracàs escolar, tot i que no sigui el mateix-. De fet, a Catalunya aquest abandonament ha disminuït en un 7% del 2007 al 2010. Podem veure-hi causes com ara la caiguda de la feina, etc, però és un fet positiu que la gent es quedi a l'escola! I hi ha molts altres aspectes positius que cal saber i consultar.
Un altre exemple: segons l'informe de la Fundació Bofill, en el seu anuari 2011, el nivell d'escolarització dels 0 als 2 anys és tan positiu que, encara que la renda familiar sigui més baixa, l'alumnat que va a la llar d'infants tindrà millors resultats als 17 anys (a l'escola post-obligatòria). I l'efecte de l'escolarització primerenca és més positiu en la mesura que la renda familiar és més baixa. I què fa el govern de Catalunya i el de l'Estat? No considerar aquesta edat de 0 a 2 anys com a etapa educativa, reduir sensiblement el professorat de les llars d'infants, augmentar la ràtio d'infants per aula, paralitzar la construcció de nous centres. Ho fa només en aquesta etapa? No! Ho fa de forma sistemàtica a totes les etapes i nivells educatius, reduint el professorat i els serveis educatius a tota la comunitat.
I de tots els nivells educatius vull posar un exemple d'una etapa primordial per disminuir l'abandonament escolar i combatre els ni-ni: recordar que quan hi ha un pes important de l'oferta educativa de formació professional de qualitat -i aquesta costa diners-, menys abandonament escolar hi ha, i més capacitat laboral hi ha.

Ja és curiós que amb tantes coses d'acord amb el PP en la política de retallades educatives -la llista no cabria en un petit article com aquest- ara ha recordat el nostre estimat govern que s'ha de defensar la immersió lingüística que es porta a casa nostra. Menys mal!

Però no ens enganyem: CIU només es diferencia del PP en la seva política educativa en la qüestió de la defensa del català i de la immersió lingüística. En la resta de temes (etapes educatives, recursos humans, recursos pedagògics, beques, qualitat de l'educació, suport a la escola privada segregadora i classista, recursos econòmics pels centres, construccions, empitjorament de les condicions de treball i vida per l'alumnat, professorat i serveis complementaris però imprescindibles pel bon funcionament i progrés educatiu dels nostres fills i filles,...); en aquests temes la política de CIU és igual a la del PP, o, en alguns casos, fins i tot pitjor  -que ja és difícil!
Què podem fer per donar-li el tomb a aquest desastre? Participar activament en l'educació dels nostres infants, estudiar amb ells i elles, recuperar associacions de famílies implicades amb les escoles, compartir i donar suport al treball dels mestres a les escoles, no mirar tant la televisió i dedicar més temps a conèixer la natura, als nostres fills i filles i a jugar amb ells quan són petits, animar-los i servir-los d'exemple en la perseverança, la disciplina de l'amor pel coneixement, pel treball col·lectiu i per la descoberta. Demostrar a les nostres noves generacions que tenen oportunitat de fer un canvi substancial per la millora del benestar comú. Pensar que l'educació és l'únic llegat que ningú els podrà robar, desnonar o retallar. 

Enrique Castro
Professor de Secundària 
12 de febrer de 2013

 

Mocions 2012 del grup municipal d'ICV als plens de l'Ajuntament de VNG

Un any més instal·lats en les polítiques d'austeritat que recorren Europa. Un any on a Catalunya la crisi econòmica ha fet estralls en les classes populars; estralls incrementats per les polítiques de retallades del Govern de CiU a la Generalitat i del govern del PP a Madrid que han suposat una pèrdua de drets, qualitat de vida, i han desplaçat sectors de la població per sota el nivell de pobresa, tot i el constant missatge que aquestes mesures suposen l'única manera possible de mantenir l'Estat del Benestar i de recuperació de l'activitat econòmica, la qual no arriba. També ha estat l'any de mesures adoptades pel govern de l'Estat en el reial decret llei 20/2012 sota la justificació de la reducció del dèficit públic, un paquet de mesures econòmiques, fiscals i normatives que representen un atemptat als drets dels sectors més febles de la societat i produiran l'empobriment de la majoria de la nostra societat.
La política municipal s'ha mogut entre aquests paràmetres. La tensió de tresoreria ha estat el principal argument del govern en la seva acció política, oblidant massa sovint l'impagament de la Diputació i la Generalitat de les aportacions compromeses amb el nostre municipi, que sí ha exigit el nostre grup en una moció. En canvi, el govern ha reiterat que la solució a la tensió de tresoreria és l'entrada de capital privat a les empreses municipals com la Companyia d'Aigües de Vilanova i la Geltrú, SAM i VNG Aparcaments, SAM, a les que ens hem oposat entenent que el beneficis d'aquestes empreses sí reverteixen sobre la ciutat i en canvi el benefici privat no. Ha estat l'any també del crèdit ICO de prop de 25 milions per al pagament de factures que suposen un pla d'ajust i el pagament d'uns interessos al voltant de 7 milions que aniran a la banca privada.
El grup municipal d'ICV ha proposat mocions en aquest 2012 que rebutgen implícitament les polítiques d'austeritat i la consideració que la política a l'Ajuntament és limita a gestionar serveis i quadrar pressupostos. En cap cas hem negat que és convenient l'equilibri pressupostari i obtenir recursos financers quan aquest davallen; en aquest sentit ICV no es va oposar a un cànon de 500 mil euros que haurà de pagar la Companyia d'Aigües a l'Ajuntament i que suposa uns ingressos per a l'Ajuntament de 450 mil respecte l'any anterior. També, i en el mateix sentit, el nostre grup ha continuat reclamant que es faci efectiva la moció sobre tarifació social aprovada per unanimitat pel Ple per tal de mantenir els nostres serveis públics d'accés per a tothom, de qualitat i econòmicament sostenibles aportant més aquells que més rendes tenen. Si el nostre grup va votar negativament les ordenances fiscals ha estat entre d'altres l'incompliment de l'acord que aquestes s'havien de proposar juntament amb el pressupost i havia de tenir una proposta de tarifació social.
La minoria del govern municipal es tradueix en "fins aquí podem arribar" per justificar la precipitació d'algunes decisions o l'incompliment de mocions que han estat aprovades fins i tot amb el vot favorable de CiU com és l'elaboració del Pla d'acció turístic i comercial, proposat per ICV, que permeti un desenvolupament a mitjà termini d'aquest sectors claus en l'activitat econòmica de la ciutat en el que participin en la seva redacció els actors implicats.
ICV hem estat molt conscients i realistes del paper i de la força política que tenim. Som un grup amb dos regidors que hem treballat des del nostre programa electoral i les nostres conviccions ideològiques pels quals vàrem obtenir representació.
Trobareu al final d'aquest text el llistat de mocions presentades pel nostre grup en aquest any 2012. El grup municipal d'ICV ha presentat mocions la major part aprovades pel Ple. Entre aquestes destaquem les mocions per a la redacció d'un nou Pla d'ordenació urbanística municipal (POUM) de Vilanova i la Geltrú presentada conjuntament amb el PSC, perquè considerem que un nou POUM ha de suposar, a més de dissenyar de manera participada la ciutat que volem, donar-nos els recursos que la situïn en millors condicions per a un desenvolupament social i econòmic.
Hem defensat el projecte educatiu que representa l'escola Pasífae i d'una escola pública de qualitat (moció conjunta amb el PSC I la CUP); hem demanat la constitució d'un consell assessor d'urbanisme; la reactivació de la comissió de la memòria històrica; hem instat el govern de la Generalitat a fer efectives les inversions necessàries per a l'execució del CEIP Pasífae i l'hospital de Vilanova i la Geltrú, en tant que entenem són dos projectes necessaris per a la ciutat; hem defensat el model comercial urbà de proximitat i de rebuig a la proposta del govern de l'Estat de liberalització dels horaris comercials; hem promogut el rebuig a les retallades en les polítiques d'ocupació del Servei d'Ocupació de Catalunya que situen l'IMET sense un finançament eficient, i hem proposat conjuntament amb el PSC una moció de mesures socials d'urgència per apaigavar la situació de les famílies més afectades per la crisi econòmica.
ICV continuarà treballant per la ciutat mantenint la coherència amb el nostre programa electoral i el compromís adquirit amb els ciutadans i ciutadanes que ens varem donar suport; treballarem amb els grups ideològics afins per articular projectes de ciutat que facin de Vilanova i la Geltrú una ciutat més cohesionada, justa, solidària i activa econòmicament.
Totes les mocions d'ICV presentades el 2012, transaccions i votacions, les trobareu a: http://www.iniciativa.cat/vilanova/documents/5271

Grup Municipal d'ICV 
1 de febrer de 2013

 

Balanç del grup municipal d'IC-Verds

Iniciem el segon període del Ple de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. És hora doncs de fer un balanç de les sessions del primer i de la tasca feta pel grup municipal d'ICV. El resultat electoral del 22 de maig de 2011 configurava un Ple municipal amb una majoria d'esquerres (PSC, CUP i ICV); tot i així al Ple d'Investidura la responsabilitat del govern municipal va passar a CiU amb 9 regidors i regidores. El grup municipal d'ICV ha mantingut la coherència del discurs d'aquell primer Ple, on la nostra portaveu, Iolanda Sánchez, va manifestar la convicció de que un govern d'esquerres i des de conviccions d'esquerra podia donar solucions a la ciutat en una situació de crisi. La impossibilitat d'arribar a un govern d'esquerres no ha suposat que el grup d'ICV s'acomodés a una oposició fàcil, i ha aportat propostes a la ciutat presentant alternatives. Des d'ICV entenem que nosaltres des de l'oposició tenim la responsabilitat de generar propostes segons els nostres valors i principis polítics, i és el que hem fet.

Malauradament, tot i que alguns entenguin que des de l'oposició es pot condicionar la governabilitat i la política de la ciutat, no és així. Avui, al Ple tenim un govern municipal en minoria al Ple que necessita suports per a conformar una majoria, que ha negociat, és cert, amb la resta de grups per poder aprovar les Ordenances fiscals i els Pressupostos municipals, principals objectius del govern en aquest passat període. A més, el govern de CiU ha mantingut una estratègia al Ple d'aprovar moltes mocions presentades per la resta de grups i així mostrar certa unitat. Però les mocions aprovades, després s'han de gestionar i complir.

ICV, amb els nostres resultats electorals, per la nostra experiència i el bagatge polític a la ciutat, hem estat molt conscients i realistes del paper i de la força política que tenim. Som un grup amb dos regidors que hem treballat des del nostre programa electoral i les nostres conviccions ideològiques, hem buscat crear i generar una suma d'esquerres al Ple; no així d'altres grups que han preferit altres sumes (PP i CIU). Mantenim que una suma des de les diverses concepcions de les esquerres és necessària, en qualsevol àmbit institucional, en aquests moments davant les receptes dretanes que inspiren els governs del PP a Madrid i les del govern català de CiU, amb un allau de retallades econòmiques, de drets socials i polítics; si més no en la defensa dels serveis públics com a garantia d'una societat que ha de generar igualtat d'oportunitats.
En aquest primer any, el grup municipal d'ICV ha presentat vint-i-tres mocions, la major part aprovades pel Ple. D'aquestes, nou formen part del nostre programa electoral municipal, i per tant de com entenem la ciutat. Disset de les mocions presentades per ICV són específicament d'àmbit municipal, com les presentades per mantenir i promoure una política activa de rehabilitació d'habitatges, o per a la continuïtat del Mercat de Segona Mà i Intercanvi; la d'impulsar una política de tarifació social en els serveis i equipaments públics municipals per fer front a les retallades de les subvencions en serveis municipals que el govern de CiU a la Generalitat, de manera deslleial amb el país, ha imposat. En la mateixa línia, per tal de fer front a l'actual crisi, el grup d'ICV va presentar una moció per a l'elaboració del Pla d'Acció Turístic i Comercial per tal de dinamitzar aquests sectors, o hem defensat els interessos de la ciutat amb la moció per exigir els pagaments dels deutes del Govern de la Generalitat amb l'Ajuntament; però també hem estat crítics amb el govern municipal de CiU quan hem reclamat instar al Govern de la Generalitat a fer efectives les inversions necessàries per a l'execució del CEIP Pasífae i l'Hospital, o sobre les decisions i actuacions del govern al barri de Baix-a-mar.
També, el grup d'ICV ha presentat mocions en respostes a decisions preses pel govern de Madrid o del govern o Parlament Català i l'espanyol que afecten la vida dels ciutadans i ciutadanes tant, i cada cop més, com les decisions del govern municipal. En tot cas, els nostres regidors tenen el dret d'expressar en el Ple des de les seves conviccions polítiques les seves opinions davant la política estatal com la nacional, simplement perquè Vilanova i la Geltrú no es troba aïllada enmig d'un desert.

ICV continuarà treballant per la ciutat mantenint la coherència amb el nostre programa electoral i el compromís adquirit amb els ciutadans i ciutadanes que ens varen donar suport; treballarem amb els grups ideològics afins per articular projectes de ciutat que facin de Vilanova i la Geltrú una ciutat més cohesionada, justa, solidària i activa econòmicament. 

Grup municipal IC-Verds
15 d'octubre de 2012


 

Escoles municipals més pobres

L'actual estructura educativa a Catalunya és fruit del consens. Moltes postures i visions entorn l'educació es van adaptar, congelar o superar per poder construir des del consens elements estratègics de país com el Pacte Nacional per a l'Educació i bona part de la Llei d'Educació de Catalunya. En el Pacte Nacional per a l'Educació es proposaven objectius estratègics per la millora de l'educació, però també d'acostament de les decisions al territori i a la ciutadania, impulsant la descentralització i la corresponsabilització dels ajuntaments, d'acord amb els principis de subsidiarietat i autonomia municipal.

Abans, el Parlament de Catalunya havia aprovat la Llei 5/2004, propiciada per una iniciativa legislativa popular i creava 30.000 noves places d'escola bressol de titularitat pública. Aquesta llei tenia la intenció de fer un primer pas cap a una oferta pública ajustada a la demanda real i reforçar la idea que l'educació en la petita infància, entre el naixement i els 3 anys, era clau pel bon desenvolupament de les persones.

Posteriorment, el Departament, llavors d'Educació, va elaborar el Mapa de 0-3, tenint en compte la complexitat i les característiques de cada municipi, i va establir les fórmules de finançament per als ajuntaments i així facilitar la creació i el manteniment de les places previstes a la llei.

Avui, una plaça d'escola bressol costa uns 5400 € de mitjana a l'any. Cost que es cobria de manera similar entre les famílies, l'Ajuntament i el Departament d'Ensenyament que posava 1.800 € plaça/any. Malauradament, tot i les Lleis i el Mapa, el Departament ha decidit "retirar-se" de l'educació de la petita infància i deixar-la en mans de les famílies, el sector privat i els Ajuntaments que hi vulguin apostar.

No es pot entendre d'altra manera quan el curs passat es va situar l'aportació de la Generalitat en 1.600 €, i quan hores d'ara la Generalitat no s'ha compromès a anar més enllà dels 1.300 € per plaça per al curs actual 2011/12 i de 1.000 € per plaça pel curs 2012/13. El Departament insisteix en que la xifra no és la definitiva allargant així la incertesa.
Aquesta situació d'incompliment de subvencions per part del Govern de la Generalitat s'estén a altres escoles municipals de la nostra ciutat: Escola Municipal d'Art i Disseny (EMAID) i Escola i Conservatori Municipal de Música Mestre Montserrat. En resum, que falta finançament per a les escoles municipals i algú els ha de posar. 

Com podem fer front des de l'Ajuntament a aquesta "retirada" d'aportacions de la Generalitat, que ICV critica? Hi ha una, que després d'ajustar el cost, reparteix entre l'Ajuntament i les famílies la resta del cost, sense més bonificació que la de l'Ordenança fiscal general. 

ICV va proposar el gener passat al Ple, i aprovada per unanimitat, una altra proposta: la tarifació social. En aquesta, l'aportació que han de fer les famílies és en funció de la renda personal dels membres familiars. La tarifació social suposa un nou marc diferent del de les bonificacions i beques a les quals estem acostumats, és complexa la seva implementació, però a la llarga és més justa socialment. 

No perquè defensem la tarifació social no critiquem la “retirada” de les aportacions del Govern de la Generalitat. És per aquesta raó que el grup d'ICV, tal com va exposar la seva portaveu, Iolanda Sánchez, ens ha costat tant abstenir-nos en el Ple del passat 7 de maig en la modificació dels preus públics municipals. En aquesta modificació s'establia un augment de preus per a les escoles bressols i l'EMAID que hauran de pagar les famílies segons els càlculs del govern municipal que han de compensar la “retirada” de subvencions de la Generalitat; però per a l'Escola i Conservatori Municipal s'establia un primer pas de tarifació social. Aquesta aproximació a una tarifació social respon a la moció aprovada pel Ple; no suficient del tot, en tant que el nostre grup continua reclamant la constitució d'una comissió tècnica, tal com estableix la mateixa moció, que implementi una tarifació social millor estudiada per a tots els serveis municipals. 

La nostra defensa d'implementació d'una tarifació social parteix del que considerem avui necessari per tal de què les nostres escoles municipals siguin d'accés per a tothom, de qualitat i econòmicament sostenibles.

Manel Claver 
Regidor d'ICV
maig 2012

 

Es pot impulsar l’activitat econòmica local?

Cada dia es van evidenciant amb més força i nitidesa quins són els factors claus causants de la crisi i pels quals no aconseguim la tant volguda reactivació econòmica. El primer factor és la gran dependència creditícia pel finançament de l'activitat productiva, tant privada com pública. El segon factor, la problemàtica de l'atur, més acuradament, la nostres dificultats reals per a la creació d'ocupació. Des de la dècada de 1990, l'Economia laboral utilitza la taxa d'ocupació com la més fiable i rellevant indicador per a valorar la situació del mercat productiu i laboral. Amb aquest indicador, el nostre problema d'atur, esdevé així el revers, el nostre problema d'ocupació. Hem doncs de fixar-nos en la situació, quantitat i forma, de la nostra l'oferta d'ocupació actual per resoldre la seva demanda. Aquest canvi de perspectiva i anàlisi no es baladí. Determinar i valorar comparativament el pes d'ocupació per sectors i les diferències existents respectes amb altres regions i països pot ser crucial en el camí per tenir clar on radiquen les nostres llums i ombres.

Les anàlisis i discursos que des del món econòmic i polític es llencen, de forma massiva i amb una gran capacitat de penetració a l'opinió pública, emfatitzen sobre valorar i atacar els símptomes de la crisi sense considerar l'anàlisi i abordatge de les causes. Així resolen que a major increment de l'atur s'ha de flexibilitzar i deixar a precari el mercat de treball. Fent una analogia, molt usada últimament – comparar la crisi amb un malalt engripat- es tracta de recórrer al “paracetamol” per abaixar-li la febre al malalt i oblidar-nos de medicar la possible infecció causant de la febre. Si abordem els dos factors causants, “els virus o bacteris infecciosos”, la dependència creditícia pel finançament de les activitats productives i l'estructura inadequada de la nostra oferta d'ocupació, podem intuir que anirem ben dirigits i encertarem en la resposta a la malaltia.

Som conscients que la incidència efectiva i eficaç sobre aquests factors tenen diferents dimensions i nivells de decisió. Es requereixen solucions globals, estatals i nacionals i la implicació de tots i cadascun dels agents i actors fonamentals: el teixit empresarial, l'administració i els treballadors i treballadores. Davant la magnitud i l'abast de la resposta necessària, sense voler pecar d'ingenuïtat , però tampoc deixant-nos arrossegar per la resignació o la inevitabilitat davant del que passa també podem buscar respostes locals. Existeixen, cal identificar-les bé i promoure-les amb intensitat tot i anar contracorrent.

Per atacar el factor causant de la crisi, la manca de finançament per l'activitat, la resposta passa per estimular l'accés de les empreses al capital (amb mecanismes formals i informals). És evident que l'administració local no pot esdevenir un proveïdor directe. Però no és menys evident que el principal problema que actualment pateix el nostre teixit empresarial és la manca de finançament i l'estímul al seu accés ha de ser una prioritat d'actuació, ja que les tradicionals han mostrat la seva incapacitat de contribuir al desenvolupament econòmic en la intensitat i forma que seria desitjable.

En aquest camp d'actuació s'han de posar en marxa mecanismes com ara:
• L'establiment de convenis amb entitats financeres per tal d'obrir vies de finançament a nous emprenedors i a empreses establertes, per a projectes que generin ocupació neta. El paper de l'administració local seria el de validar tècnicament la viabilitat econòmica dels projectes i l'aval de les operacions de crèdit.
• Impulsar o donar suport a projectes de capital risc, de “bussines angels” i societats de garantia recíproca.
• Impulsar o donar suport a iniciatives populars de finançament de nous emprenedors com projectes de banca ètica, comunitats de microcrèdits, etc.
• Establiment de bonificacions fiscals per a nous emprenedors o empreses que generin ocupació neta.

Per abordar el segon factor, la demanda d'ocupació, cal intervenir en la reconversió de la nostra oferta ocupacional. Els nostres actuals índexs d'ocupació ens indiquen que estem molt per sota d'ocupació real a la Indústria i als Serveis Col·lectius (serveis d'atenció a la persona, educació, sanitaris i socials) i, amb menor mesura, als Serveis Empresarials, respecte a molts països de la zona euro, i en concret, respecte Alemanya que molts posen com exemple d'economia eficient i en recuperació. Concretament en els subsectors de Manufactures, Sanitat i Serveis Socials, estem quasi dos terços del nostre diferencial en taxa d'ocupació amb l'àrea euro. És a dir, si hem de caminar amb similituds i semblances europees, la nostra oferta d'ocupació en aquests sectors ha de créixer. I és ens aquests sectors on es poden promoure intervencions que aportin canvis en el volum i composició de la nostra ocupació esdevenint futurs nínxols de treball.

El sector de Serveis Col·lectius, la Sanitat i Serveis Socials és l'àmbit on l'administració té un paper clau. I en particular el paper dels ajuntaments, l'administració de proximitat, és determinant en la definició i posada en marxa d'una bona part del conjunt de la provisió social i sanitària a la ciutadania. L'administració local tampoc juga un paper passiu en la reclamació de la provisió social, sanitària i educativa a la ciutadania, competències que corresponen a la Generalitat que a través dels seus pressupostos determina territorialment on invertirà –esperem que en un futur immediat, el tracte escandalós de minva d'inversió decidida per CiU i PP al Parlament no es torni a repetir com enguany a la nostra comarca i concretament a Vilanova i la Geltrú.

En aquest camp hi ha marge per algunes actuacions i per tant la pressa de decisions ha d'estar guiada prioritàriament a:

• Reivindicar i garantir el sistema de regulació i la despesa municipal òptima per a respondre al conjunt de les nostres necessitats, reals i actualitzades, d'atenció social i sanitàries.

• En moments com els actuals s'han d'intensificar els esforços per posar a disposició dels aturats i aturades una oferta formativa àmplia, de qualitat i focalitzada estratègicament. Per tant en Sanitat i Serveis Socials que com s'analitza per les dades i l'evidència, són cabdals perquè encara tenim un diferencial de creixement ocupacional si ens volem apropar a la zona euro i Alemanya.

I aterrant a la nostra ciutat i a la comarca, al llarg dels últims anys s'han creat i consolidat projectes i xarxa de provisió de serveis dirigits en aquest àmbit, que han fet créixer l'ocupació local i comarcal. La posada en marxa del CAPI de Baix a Mar, la Plataforma de Serveis a la Dependència des del Consorci de Serveis a les Persones, l'estructuració del Consorci Sanitari del Garraf dirigit a garantir l'atenció hospitalària de la comarca, actual i la futura, han generat una millora de l'atenció i suport a les persones però també una millora i creixement de l'estructura i oferta ocupacional Davant aquesta evidència hem de continuar insistint i promovent els nostres esforços per a garantir, mantenir, consolidar i ampliar la nostra, més que mai necessària, provisió social i sanitària.

Encara hi ha marge i potencial pel canvi i la millora, tant sols cal, voluntat, determinació i accions ben guiades a resoldre les causes i no els símptomes.

Iolanda Sánchez, regidora d'ICV a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
Abril 2012

 

Administració local: millorar la qualitat de vida de la gent

El govern de Catalunya, amb la seva vicepresidenta al capdavant, ha iniciat una mediàtica "ronda per explicar la Llei de Governs Locals i Hisendes Públiques i mirar que aquesta es faci amb el ''consens del món local''. Podem coincidir amb el Govern de la Generalitat amb el fet que la Llei de Governs Locals sorgeixi de la ''reflexió conjunta del món local, i per tant del coneixement i de la realitat'', però demanem que aquesta llei sigui útil i ajudi a resoldre els problemes "estructurals" del món local.

Un món local (Ajuntaments, Consells Comarcals, Diputacions, Àrea Metropolitana de Barcelona, Mancomunitats), inicialment exclòs dels treballs de preparació d'aquesta llei, que, tot i les dificultats de finançament que té, és probablement l'administració més propera i eficient (qui millor aprofita els recursos que té) i que presta alguns dels serveis millor valorats per la ciutadania.

En un escenari de restriccions, crisi econòmica i reducció d'ingressos de les Administracions publiques estarem atents com s'incorpora al debat de la Llei de governs locals el necessari replantejament de l'entramat d'administracions públiques a Catalunya. És a dir, si el Govern no està generant una nova cortina de fum, es posarà damunt la taula el debat sobre si calen tantes administracions supralocals (Consells Comarcals, Àrea Metropolitana, Diputacions, les futures Vegueries).

No negarem que l'Administració pública en el seu conjunt requereix d'un esforç per fer-la més eficient, per a fer coses que ara no fa i són socialment necessàries, i per deixar de fer coses que ara fa i tenen una utilitat social dubtosa. Ara, o juguem tots o trenquem la "baralla". Posem-ho tot damunt la taula. Per què comencen sempre el debat per administracions supralocals, pels Consells Comarcals i les Diputacions?

Per què no comencem pels que més dèficit tenen i més solapament tenen? Per què no discutim si els Ministeris de Defensa o Interior ha de tenir la mida que tenen, o si cal tenir Ministeris de Justícia, Cultura, Educació, Sanitat quan la gran part de les seves competències estan traspassades a les Comunitats? Per què mantenim direccions generals de Ministeris i Conselleries que ja no tenen feina perquè la fan els governs locals?

Doncs perquè és molt difícil enfrontar-se amb la maquinària burocràtica de l'Estat, i perquè sempre ha estat més senzill fer aprimar el més dèbil, aquell qui no té mitjans de comunicació a favor: el món local. Perquè quan es parla de Diputacions i Consells Comarcals es parla de món local, es parla d'institucions ben dirigides per alcaldes/ses i regidors/es, triats per la ciutadania, que presten serveis bàsics a les viles i ciutats que l'Estat i les Comunitats autònomes els neguen. Perquè en el fons són un bon grapat de milions d'euros (més de 7.000 a tot l'Estat sense comptar AMB) que no volen que es gestionin des del món local, i menys que puguin ser controlats amb el joc democràtic de govern-oposició. Per això, els partits grans, proposen els amanits i poc democràtics "Consells d'alcaldes" per dirigir les administracions supramunicipals, que suposen generar un sistema supermajoritàri; o tens alcaldes, o ja pots tenir el 35% dels vots en una província que et quedes sense representació supralocal.

En el cas de les Diputacions Catalanes i els Consells Comarcals, ICV, com esquerra verda nacional, sempre hem defensat l'existència de governs locals de segon nivell per tal de garantir que tots els catalans i totes les catalanes, visquin on visquin, gaudeixin d'iguals serveis i qualitat de vida. I defensem que siguin les eleccions locals les que triïn qui ha de gestionar aquest nivell de govern.

Ara bé, l'existència d'aquest segon nivell no ha de suposar una major despesa pública. Defensem que siguin les futures vegueries, que també hauran de construir-se amb una llei de governs locals i hisendes públiques potent, les que assumeixin aquest segon nivell supralocal.

Cal demanar a la nova llei que detalli competencialment qui fa què. Què fan les Vegueries (fusió de Diputacions més Consells Comarcals), què fan els Ajuntaments, i com uns i altres poden mancomunar serveis per millorar l'atenció a la ciutadania. En el fons aquest és el quid de la qüestió; com amb els recursos que tenim millorem la qualitat de vida de la gent.

Comissió Política d'ICV
Febrer 2012

 

Un brindis de desitjos

Qui durant aquests dies, induït per l'esperit nadalenc o per l'inici d'un nou any no ha exclamat, al brindis d'alguna copa, els seus desitjos? Una nova feina, poder pagar la hipoteca, evitar l'acomiadament, arribar a final de mes, mantenir el sou...

Hem estrenat el 2012 i com és tradicional els mandataris europeus i els seus homòlegs al nostre estat , a Catalunya i també a la nostra ciutat han fet els solemnes discursos d'inici d'any. Cap sorpresa. El guió i argument ha estat el mateix, en nom de l'anàlisi rigorós de la realitat i de la gran responsabilitat requerida pel moment: la crisi continuarà i també els esforços que s'han de fer, sobretot els grans ajustos econòmics (nova nomenclatura de retallades).

S'accepta com a dogma imperant i de gran realisme, que per a no posar-ho tot de cap per avall, s'ha de resoldre la crisi (que s'ha de recordar, és financera, del mercat especulatiu i que intencionadament ha contagiat totes les hisendes públiques) amb una gran dosi d'austeritat i esforç conjunt. Esforç que evidentment recaurà en els de sempre, la gran majoria de la població.

S'oblida posar sobre la taula alternatives i propostes que esperancin o redueixin el cop que ha de rebre el conjunt de la població. Com ara: fer pagar als qui més tenen i s'estan beneficiant de la crisi, controlar ja els mercats financers i especulatius, continuar invertint en allò que realment pot reactivar l'economia (educació, formació, universitat, investigació i recerca), promoure nous àmbits emergents d'ocupació i estratègics per millorar la nostra societat (dependència, salut, tecnologia, estalvi energètic i renovables...), garantir un sistema de protecció social i laboral que faciliti el poder adquisitiu de tothom i no d'uns quants...

Es recorda que hem pecat tots d'excés, i en aquest sentit s'assenyala que el principal pecador ha estat el gran nivell de despesa pública anterior per crear equipaments, serveis, accions , programes pel conjunt de la ciutadania, que ara sembla ser un luxe. I això no és cert, perquè s'ha demostrat (tot i que es vulgui obviar) que realment aquells estats, països, pobles i ciutats que han desenvolupat un fort i estable estat del benestar avui se'n surten millor de la crisi.

I em pregunto: on està la lectura rigorosa de la realitat? No són reals els desitjos de molts milions de ciutadans i ciutadanes? On està la gran responsabilitat adquirida o requerida pel moment? No crec que sigui bo retenir gaire temps a les nostres orelles aquests discursos "benintencionats", tot i que molt em temo que aniran repetint-se insistentment.

Desitjo per aquest 2012 ser realista i mantenir viu el "xin-xin" de les copes d'aquest Nadal, més trist que anys anteriors, on hem deixat formulats els nostres desitjos.

Ser realista és tenir molt, i molt, en compte els desitjos.

Iolanda Sánchez
Regidora d'ICV a l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú 
Gener 2012

 

Tarificació social

Visquem moments d'excepcionalitat i la ciutadania demana solucions per tal de mantenir molts dels nostres serveis públics. Els serveis públics són el resultat històric de reivindicació social i fruit de la democràcia. Entenem que des de l'esquerra els hem de defensar, mantenir la seva qualitat, la possibilitat d'accés per a tothom i la seva sostenibilitat econòmica.

La crisi econòmica colpeja tota la societat catalana. L'Ajuntament rep amb intensitat les conseqüències de la crisi repercutint en les finances municipals al mateix temps que s'incrementen les necessitats socials. La caiguda dels ingressos municipals, la manca històrica d'un finançament municipal adequat, la impossibilitat d'accedir a crèdits, la retallada dels ingressos municipals provinents de l'Estat o de la Generalitat, repercuteixen sobre la nostra qualitat de vida ciutadana.

Davant d'aquest canvi de model, cal donar una resposta més enllà de l'aprovació de les taxes municipals on el debat es pot reduir a la conveniència o no de la seva pujada, com molt possiblement es plategi en el Ple del proper 7 de novembre. En el context tan excepcional en què vivim, el paper de I'administració local haurà de ser molt activa, reclamant que els convenis signats amb la Generalitat o de les responsabilitats de l'Estat central no davallin, exigint que cadascuna de les administracions compleixi amb els seus deures i competències. Cal exigir un acord urgent entre Govern de I'Estat, la Generalitat i les entitats municipalistes per un nou Model de Finançament Local (MFL) que hauria d'entrar en vigor el més aviat possible.


Fins llavors, el Govern de l'Estat i el Govern de la Generalitat han de garantir un escenari pressupostari municipal amb unes mínimes garanties de cobertura dels serveis propis i els assumits, que no anunciï retallades amb efectes retroactius com han estat els convenis de les escoles bressol o l'Escola de Música que ha suposat ja una càrrega de 96.000 euros del curs 2009-2010 per a la hisenda municipal de la nostra ciutat. Malauradament, sembla que en un futur, aquestes retallades no es reduiran.


En aquest context excepcional, per tal de fer sostenibles els serveis municipals no obligatoris, al mateix temps que es garanteix la igualtat d'oportunitats en l'accés a qualsevol equipament, servei o activitat municipal, cal que donem una resposta de més llarga durada atenent a les dificultats de les hisendes municipals, però al mateix temps apostant pel manteniment d'uns serveis de qualitat. El model que ICV proposa considera la situació econòmica de la ciutadania, per la qual cosa prenen rellevància conceptes com el criteri renda personal o altres anàlegs a l'hora de determinar preus públics vinculats als serveis municipals. L'adopció d'una política de taxes o preus públics dels serveis municipals segons la capacitat econòmica dels usuaris esdevé una política fonamental per a l'equitat i la inclusió social, però també per a la seva sostenibilitat.

Des d'ICV proposem una solució factible jurídica, tècnica i econòmicament, avalada per estudis com els de l'Institut d'Economia de Barcelona (IEB) de la Universitat de Barcelona, de l'experiència del quotient familial a molts municipis francesos i, a casa nostra, a Tarrassa. La tarifació social que proposem planteja l'establiment de diversos preus d'un mateix servei segons el nivell de renda dels usuaris/es (i d'altres circumstàncies personals i/o familiars), establint franges d'usuaris/es i un determinat preu per a cada franja que cobreix un percentatge variable del preu de cost de provisió del servei, amb molt més barems que la tarifa social existent en alguna de les nostres

Aquest model incrementa la transparència dels preus públics municipals, millora la informació sobre la suficiència econòmica dels usuaris i la capacitat redistributiva de les polítiques municipals. Permet en un període més enllà d'un un mandat municipal anar ajustant els preus al cost real del servei sense impossibilitar l'accés de qualsevol ciutadà o ciutadana, descarrega de la tasca d'acreditació de documents per a acceptar o negar ajuts, bonificacions o beques per tal d'accedir als serveis municipals, evita que un sector social important que és absent en molts equipaments i serveis municipals perquè troben massa alt el preu o taxa corresponent, i “guanyen massa” per accedir a algun dels ajuts o beques que es gestionen des dels serveis socials tinguin els mateixos drets.

Des de l'esquerra moltes vegades hem arribat al contrasentit de debatre fins a l'extenuació la política fiscal general (si l'IRPF és progressiu o no, etc.) i no veure que el mateix debat es podria i s'hauria de tenir en l'àmbit local: la política fiscal local és progressiva o no?

ICV proposarà al proper Ple del 7 de novembre, en el debat de les taxes i preus públics, un proposta que vol mantenir serveis públic de qualitat, d'accés per a tothom i econòmicament sostenibles. 


ICV-Entesa de Vilanova i la Geltrú
26 d'octubre de 2011

 

Mercat de Segona Mà i Intercanvi de Vilanova, festa de la reutilització, molt més enllà de la crisi

La setmana del 19 a 27 de novembre va tenir lloc la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, darrera edició d'un projecte de tres anys que té el suport del programa LIFE+ de la Comissió Europea. L'objectiu és organitzar durant una mateixa setmana i arreu d'Europa, accions de sensibilització sobre la prevenció de residus. Tots els països de la Unió Europea han desenvolupat activitats i iniciatives en aquesta important direcció. A Catalunya han estat molts els municipis que s'hi han afegit, i molt variades les accions que s'han dut a terme(www.arc.cat/webarc). Una de les activitats que més s'estan organitzant, i amb major èxit, són sens dubte els Mercats de Segona Mà, d'intercanvi o d'intercanvi i venda.

Els mercats de segona mà actuals no deixen de ser una avantguarda, una recuperació del bescanvi que es ve realitzant des de temps immemorials. Sembla ser que en l'època moderna aquests mercats es van iniciar al segle divuit, a Nova York, l'anomenaven “Fly market”, avui “Flea Markets” a tots els Estats Units; a Alemanya són els Flohmärkte, on en tenen molta tradició. A França, en trobarem per tot arreu, de “marché aux puces”.

A l'Estat espanyol, i també a Catalunya, perquè no dir-ho, els mercats de segona mà no han estat una activitat amb gaires adeptes, si més no fins el moment. Han existit de comptats, tot i que no menyspreables en determinades ciutats com Barcelona i Madrid, però no com a activitat més propera, local i participativa. Ens podem preguntar el per què. De fet, no sé si sóc massa agosarada o políticament incorrecta a l'afirmar que ens hem comportat com un país “nou ric”, tardaner en democràcia i en obertura de mires, rebutjant les coses velles o antigues, les usades pels altres, amb ganes de lluir-ne sempre de noves. Crec que és un senyal de maduresa gaudir trobant objectes útils usats, imaginar-ne nous usos, fer-los a la nostra mida, millorar-los si s'escau, i donar-los de nou perquè un altre en faci el mateix.

És realment ja no sostenible, sinó desitjable, una economia que es basa en generar riquesa a partir del no esgotament de la vida útil dels objectes? Ja no parlem del menjar que llencem, que és perible. Cal que arribi una crisi perquè ens plantegem que potser podem arranjar l'assecador de cabell que ja no funciona, i no llençar-lo? O el televisor, o el cotxe, o el que vulgueu? Hem assolit un “nivell de vida” important gràcies al sobreconsum. Hauríem de ser capaços d'ajustar aquest consum, i en conseqüència, el nostre “nivell de vida” (vaja, sobre el què és el “nivell de vida” en podríem parlar molt, però millor deixem-ho per un altre dia).

El 18 de desembre tindrà lloc la segona edició del Mercat de Segona Mà i Intercanvi de Vilanova, gràcies a la proposta que va portar al Ple de l'Ajuntament el grup municipal d'ICV, el passat 3 d'octubre. Des d'ICV-Vilanova creiem que de cap manera ens podem quedar enrere. Com més serem, millor: arrossegueu els amics, porteu els nens, els adolescents, i fem entre tots pedagogia sobre un nou model de consum, responsable, que genera comunicació, intercanvi i sinèrgies entre les persones. Més enllà de la crisi, integrem la reutilització al nostre dia a dia.

ICV-Entesa de Vilanova i la Geltrú
14 de desembre de 2011

 

Mobilitat sostenible: una tasca de tots i totes, però també del govern de la ciutat

Vilanova i la Geltrú, com desenes de ciutats i pobles de Catalunya, ha celebrat entre el 22 al 29 de setembre la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura, aquest any sota el lema Estalvia combustible, regala aire net. De nou és una crida a la nostra responsabilitat personal per assumir formes de mobilitat que ens permetin allunyar-nos del domini absolut del cotxe particular a les nostres ciutats, derivar cap a un transport més sostenible i conscienciar-nos que cal millorar el nostre entorn mediambiental des d'actituds quotidianes. 

Aquest any, s'ha volgut incidir en l'impacte directe sobre la salut que se'n deriva de viure en un entorn contaminat per l'ús irracional del transport motoritzat que continua sent un dels principals contaminants a les nostres ciutats, d'emissió de gasos que provoquen l'efecte hivernacle i d'esgotament dels recursos energètics. La contaminació atmosfèrica i la congestió que generen tenen un impacte negatiu sobre els sistemes respiratori i cardiovascular; però també propicien el sedentarisme i la inactivitat física. Anar en bici, caminar una mica més per arribar al col·legi o per anar de compres, utilitzar el transport públic per anar a la feina signifiquen viure en una ciutat millor i respirar un aire de més qualitat i més saludable, alhora que ens permeten allunyar-nos de l'acte reflex d'utilitzar el transport privat. 

Sensibilitzar la ciutadania sobre els impactes ambientals del transport i informar-la sobre les seves diferents modalitats són passos que han d'anar acompanyats de decisions de les administracions, de decisions polítiques per tal de impulsar l'ús dels mitjans de transport sostenibles i, en particular, el transport públic, la bicicleta, la mobilitat a peu i els vehicles elèctrics, estendre les illes de vianant i àrees de restricció de trànsit. 

Així ens retrobarem amb la ciutat, la seva gent i el seu patrimoni, en un entorn saludable i relaxat. Es tasca de tots i totes, però també de l'actitud del govern de la ciutat, de política. Si és així, el govern de CiU a la nostra ciutat ha d'entendre que quan parlem d'horaris d'una línia de transport públic o de la necessitat de parades, més enllà de qüestions pressupostàries estem parlant d'un model de ciutat. ICV de Vilanova i la Geltrú sempre ho ha tingut clar. 

ICV-Entesa de Vilanova i la Geltrú
28 de setembre de 2011

 

Darrera pedalada a Vilanova. Més enllà de la setmana de la mobilitat sostenible.

És un sentiment compartit per molt dels ciclistes vilanovins i vilanovines que la nostra ciutat és un lloc perfecte i ideal per anar amb bicicleta. Malgrat això, també entre els i les que utilitzem la bicicleta per desplaçar-nos per la ciutat, tenim la sensació que els nostres carrers són dels vehicles motoritzats i que no són suficients els actuals carrils bici.

Molts dels i les que utilitzem la bicicleta com a medi de desplaçament compartim, també, el sentiment que amb l'ús de la bici promovem una ciutat més amable, més tranquil·la, on el trànsit dels vehicles sigui raonable, més ordenat i sostenible. Cal doncs per arribar a aquest model de ciutat que s'afavoreixin els desplaçaments a peu i en bicicleta per sobre de l'espai motoritzat.

Creiem que aquest és l'objectiu, fer de Vilanova una ciutat amb un gran centre amable i tranquil, amb una xarxa perifèrica coherent i ordenada, on s'aposti per un transport públic net, pels desplaçaments sostenibles, per la bicicleta i per una conducció tranquil·la, cívica i eficient. I on sobretot les persones amb menor mobilitat, els nens, les famílies amb cotxets, les persones grans i discapacitats, no trobin mai barreres.

I això sabem que no és senzill, calen molts esforços i sobretot una política i un planejament clar de la ciutat. El grup municipal d'ICV- EUIA hi està treballant amb decisió i forçant canvis, empenyent polítiques i accions dins el govern de la ciutat, - canvis i accions que sovint costa d'entendre a altres grups polítics - per arribar a un model del centre de la ciutat que sigui amable, pacífic, de tots els ciutadans i ciutadanes. En aquest sentit aprofitem el Plan E, els recursos que la Llei de Barris ens proporciona a la Vilanova vella, la promoció de la bicicleta (promovent una flota de bicicletes d'ús municipal i més espais per circular), la dotació d'un bon transport públic universal, l'aposta ferma pels biocombustibles, ... Perquè estem convençuts/des que “el moviment d'una ciutat fa el caràcter de la ciutat”.

I recolzem les polítiques en aquest sentit, com la que està impulsant la UE del Pla d'acció de mobilitat urbana que a més de combatre el canvi climàtic - creant un sistema de transport i mobilitat eficient, etc. - promou la governança i la integració de diferents àmbits de l'acció política; cohesió social, mobilitat, salut i medi ambient.

I malgrat sabem que el camí és molt llarg i els resultats sovint poc palpables per tots i totes, els que ens sentim i som de Vilanova, no defallim per posar aquestes accions en primera línia.


Grup Municipal d'ICV-EUiA
11 de novembre de 2009


 

Workshop Internacional sobre gestió integrada de zones costaneres

Vilanova i la Geltrú i Sitges, 1 i 2 d'octubre del 2009

Ciutats de tota la Mediterrània debaten a Vilanova i Sitges sobre la protecció del litoral



Una de les principals línies de treball que el grup municipal ICV-EUA està impulsant és la de reforçar les polítiques integrals en el nostre entorn; en aquest sentit, volem donar a conèixer que el Consorci dels Colls i Miralpeix Costa del Garraf organitza, amb el suport del Departament de Medi Ambient i Habitatge i de l a Diputació de Barcelona, els propers dies 1 i 2 d'octubre el I Workshop Internacional sobre Gestió Integrada de les Zones Costaneres a Vilanova i la Geltrú i a Sitges.

El Workshop Internacional servirà per estudiar la aplicació pràctica del protocol de gestió integrada de la mediterrània, aprovat per la Unió Europea a finals de l'any 2008, seguint la recomanació de gestió integrada i protecció del litoral de les nacions Unides i posarà en contacte experiències inicials en l'àmbit de la Mediterrània.

Representants de Tunísia, Marroc, Itàlia, Croàcia, França, Xipre , Turquia, junt amb representants de Almeria, Gijón, i de representants d'organitzacions com la Unió Europea, l'Institut Europeu de la Mediterrània, el programa de NNUU per la mediterrània, MedCitès, la Diputació de Barcelona i el Departament de medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, debatran durant aquests dies sobre la gestió integrada i la posada en pràctica del protocol aprovat en un àmbit territorial concret.

En aquest Workshop, el Consorci plantejarà la proposta de crear una Xarxa Internacional de Ciutats i ens locals, per a la gestió integrada, que permeti de manera més estable l'intercanvi d'experiències i el desenvolupament de projectes de cooperació internacional.

Aquest Workshop Internacional, representa la primera oportunitat real de veure el funcionament pràctic del protocol a partir de la recomanació recentment aprovada, i la presentació de l'experiència dels Colls com a marc global de referència.

El Consorci dels Colls i Miralpeix Costa del Garraf, esdevé així una de les primeres experiències de la gestió integrada a nivell europeu, amb el desenvolupament d'una experiència pilot amb la presencia dels ajuntaments del territori i els tres departaments de la Generalitat que en formen part. La situació geogràfica del Consorci, i el seu potencial ambiental i ecoturistic, el converteixen en l'indret ideal per a la promoció de les polítiques de coordinació dels aspectes ambientals, econòmics i socials de gestió del litoral.

La xarxa de camins pedalables del Garraf, l'Area Marina Protegida, el Parc d'Esculls artificials, l'observatori del litoral, l'estudi dels efectes del canvi climàtic, o els projectes d'ecoturisme i pesca turisme , son alguns dels temes que actualment està tirant endavant el Consorci.

El Wokshop Internacional, es celebrarà el dia 1 a Neàpolis a Vilanova i la Geltrú, i el dia 2 al Centre de Disseny, de Sitges. S'espera que entre les autoritats assistents, el Conseller de Medi Ambient i Habitatge sigui present a la inauguració de les jornades. 


Grup municipal ICV EUA
Vilanova i la Geltrú
30 de setembre 2009

 

Avui treballem pel futur

Ens ha envaït aquesta crisi, de la nit al dia, com una bufetada inesperada. Segurament els experts sabran definir-la i qualificar-la. En tot cas, la ciutadania ja la percep i la viu com a dura, difícil, complexa i plena d'incerteses futures. És lògic que això pugui provocar que l'ànim general vagi decaient i les il·lusions generals, individuals i quotidianes s'esvaeixin.

Això no s'ha de permetre. Ens hem de rebel·lar contra aquest estat depressiu col·lectiu que ens amenaça. No hem de donar més elements de domini, ni raons, als qui han estat els causants o les causes d'aquesta crisis. Tothom sap qui i què és: l'especulació, els beneficis immediats, el consumisme depredador, la cultura del totxo pel totxo, el productivisme accelerat...

Deia en Víctor Frankl (prestigiós psiquiatra i ex presoner d'un camp de concentració) que en els moments més durs, crus i injustos a que es pot sotmetre a algú, és possible que de la persona emergeixi la major creativitat i qualitat humana. La superació de les més difícils situacions o estats és la clau per a créixer personal i col•lectivament, és un esperó per avançar i millorar.

Avui la responsabilitat política passa per respondre, amb mesures i accions, les repercussions socials i econòmiques de la crisi. Això és el que tothom reclama i, amb encert o desencert, s'intenta respondre des de totes les instàncies polítiques.

Però s'està menystenint una de les responsabilitats fonamentals que, entenc, hem d'exercir els polítics: garantir la il·lusió col·lectiva, fonamentada en els valors de cadascuna de les nostres formacions, per donar resposta a uns moments tant difícils. Aquesta ha de ser avui per avui la nostra tasca prioritària.

Cada cop hi ha un major interès, parany no innocent en el que sovint es cau, en conceptuar la brillantor del lideratge polític en funció de la seva capacitat productiva de cara als mitjans, obviant el seu reconeixement com a persona capaç de transmetre valors, il·lusió i optimisme. Potser l'efecte Montilla hi ajuda.

S'és un bon o un mal polític segons els resultats esbombats en els mitjans de comunicació quan, en ocasions, ni tan sols hi ha resultats. Política productivista de resposta a tot, sotmesa als esdeveniments immediats i a cops d'enquesta d'opinió, que no atén a valors i que només s'orienta a obtenir una major “eficiència” electoral a les properes eleccions.

L'exercici de la representativitat i del lideratge en política és una activitat sobretot reflexiva i alhora empàtica. Saber llegir la realitat, contrastar i valorar cóm les decisions que es prenen avui canvien el present i el futur, però sempre fent efectius els valors i principis que es representen. Això potser no crida ni als micròfons, ni als flashos. Un dilema complicat que hem de saber resoldre bé, tant els polítics com els mitjans. Poso un exemple.

S'ha produït, i en aquest sentit també de forma metafòrica, la decisió del govern de Madrid d'injectar liquiditat a les entitats financeres del país. Com s'està demostrant, aquest capital no s'ha acabat canalitzant cap a la concessió de crèdits a empreses i particulars, sinó que ha servit per apuntalar uns comptes de resultats aparentment exemplars, d'unes entitats aparentment estables. És això lideratge polític? Al meu entendre, s'hagués hagut de mesurar aquesta decisió, encarant-la amb els principis o valors que es defensen. Amb el principi d'igualtat d'oportunitats, per exemple, que teòricament des del socialisme s'ha de garantir, però que mesures com aquesta el que fan és dinamitar-lo.

Que cadascú extregui les seves conclusions. 

Grup Municipal ICV-EUA
Vilanova i la Geltrú, 25 de març de 2009

 

Tancament de CEMEX

Una de les paradoxes en què vivim, encara avui, en ple segle XXI, és com equilibrar el progrés i desenvolupament econòmic sense que això hagi de suposar necessàriament un risc sobre el medi ambient i en conseqüència sobre la salut de les persones. Venim d'una tradició econòmica i política que ha consolidat la idea que necessàriament són antagònics els termes industrialització-creixement econòmic i sostenibilitat ambiental.

Trencar aquesta tradició de pensament és per a nosaltres el principal repte i objectiu de treball. La modernització necessària en el país bàsicament depèn de resoldre a través de les millors tècniques, tecnologies aquest binomi.

Determinades activitats industrials i especialment totes les accions lligades al transport en vehicles i l'ús de combustibles fòssils, són generadores potencials de partícules contaminants. Aquestes partícules deterioren la qualitat de l'aire i incideixen negativament en la salut de les persones. La legislació està avançant i cada cop s'estreny més el cercle per evitar la seva emissió i per controlar els elements, els agents i els procediments que les poden emetre amb aquest objectiu de coexistència. 

Entenem que la qualitat ambiental de l'entorn, de l'aire, el sol i l'aigua, és un dret de la societat i que la societat en conjunt ha de vetllar i treballar per a la seva millora. L'administració posant mitjans legals i tècnics de control, la indústria complint les prescripcions establertes, i la ciutadania evitant o reduint les activitats contaminants.

Al barri del Tacó i a l'Armanyà, històricament s'ha viscut aquesta problemàtica i aquesta situació de risc degut en gran part a les empreses relacionades amb les activitats extractives i les relacionades amb la producció de ciment o elements semblants, i també degut a les emissions difuses associades al transit.

Ara, després d'un ampli i llarg debat (veïns, administració, empreses) per definir i articular mesures de correcció legals, tècniques i urbanístiques, i després d'un treball intens i de facilitats per tal que les empreses del sector s'adaptessin a unes normes que ens protegeixen, algunes ho han fet i d'altres no. En el nostre cas, a més, ens torbem de la nit al dia, com una gerra d'aigua freda, el tancament de la planta de CEMEX. La multinacional mexicana pren la decisió de no continuar la fabricació de ciment, afectant als seus treballadors directes (una cinquantena) i al centenar d'indirectes.

Tots som conscients del moment dur que travessa la nostra economia i la repercussió directe que la crisi està tenint per a la indústria lligada a la construcció. Pel que fa a Cemex, no ha estat únicament la planta de Vilanova la que s'ha vist afectada per les mesures de reestructuració. A Sant Feliu de Llobregat també s'han produït mesures similars així com a d'altres plantes del país. Aquesta mesura no és una excepció. 

La decisió de la multinacional rau única i exclusivament en una valoració econòmica dels seus resultats. Creiem que quan han decidit tancar la producció a Vilanova no ha comptat per res la pressió dels veïns o de l'administració per tal que la seva activitat no afectés, poc o molt, la salut de la ciutadania. 

Els darrers anys, d'amplis beneficis i prosperitat per les empreses del sector, eren ideals perquè aquestes es dediquessin a millorar les seves instal·lacions en benefici de tots. La majoria el que ha fet és repartir dividends més que exercir la seva responsabilitat envers la societat.

Treballadors, veïns i Ajuntament altre cop són víctimes de les decisions que des de la llunyania es prenen en funció dels comptes d'explotació. Malauradament el treball conjunt de tota la ciutat per fer que aquesta empresa es modernitzés i complís amb els llindars mínims de protecció no ha arribat a bon port. Ara s'inicia una nova etapa, sobre la que caldrà estar també molt atents, perquè el cost social i les repercussions sobre els treballadors sigui el menor possible.

Cal garantir una solució als treballadors que minori, en la mesura del possible, l'afectació que sobre les seves vides tindrà una decisió empresarial tan dràstica. Només així, la centenària història del Griffi - ara CEMEX - tindrà un final feliç i correspondrà en la seva justa mesura l'acolliment que li ha ofert la ciutat al llarg d'aquests més de cent vint-i-sis anys.


Iolanda Sánchez
Regidora del Grup Municipal d'ICV-EUA

18 de febrer de 2009

 

Vilanova i la Geltrú, seu de la 2a triennal d'arquitectura i urbanisme

Aquest any i coincidint amb la fira de novembre, es celebra a Vilanova la 2a triennal d'arquitectura i urbanisme del Baix Llobregat, Alt Penedès i Garraf. 

La Seu del Baix Llobregat de la Demarcació de Barcelona del Col·legi d'arquitectes de Catalunya convoca la segona Triennal d'arquitectura i urbanisme del Baix Llobregat, Alt Penedès i Garraf, de les obres finalitzades els darrers tres anys, entre l'1 de gener del 2005 al 31 de desembre de 2007. 

El treball i la col·laboració entre el Col·legi d'arquitectes de Catalunya, un grup d'arquitectes vilanovins i l'Ajuntament ha permès que la nostra vila, una vegada més es presenti com la capital de la comarca, acollint la responsabilitat de potenciar i difondre l'arquitectura, difondre les expressions artístiques i portar el debat sobre l'arquitectura al carrer. 

El dia 8 de novembre a les 19:00h, al Foment Vilanoví, es celebrarà la inauguració d'aquesta 2a triennal i es donaran a conèixer els projectes guanyadors en les diferents categories. Enguany s'han presentat un total de 182 obres executades. 

Durant tres setmanes hi ha tota una sèrie d'actes que tenen un denominador comú: l'arquitectura.
Es tracta de potenciar la qualitat arquitectònica, la qualitat del tractament del espai urbà, de l'espai públic i també la qualitat del planejament urbanístic. 

Fins ara la nostra ciutat, com d'altres, ha patit la celeritat de la producció immobiliària en detriment de la qualitat. Tot s'hi valia. El objectiu era el de intentar produir quan més millor. No hi havia més valor afegit que el de la qualitat o noblesa dels materials que es feien servir en els acabats de les promocions. I en definitiva qui ho gaudeix o ho pateix som tots nosaltres amb el resultat del paisatge urbà, entès com aquell entorn en el que es desenvolupa la convivència i les relacions personals, socials, laborals,... 

Evidentment, i actuant amb la responsabilitat que pertoca, la administració és la que ha permès tradicionalment més llibertat d'expressió artística en les obres de les que ha estat promotora. 

La nostra responsabilitat és donar contingut a la paraula "paisatge". El que construïm perdura, i deixa una empremta que hauran d'interpretar les generacions futures. El que hem d'intentar és que aquesta empremta tingui la dignitat que creiem que es mereixen els nostres hereus. 

Esteu tots convidats a gaudir d'aquesta exposició i de les activitats que s'han organitzat amb motiu d'aquesta segona triennal d'arquitectura amb un objectiu: Hem de mimar el que ens envolta.

Grup Municipal ICV/EUiA
5 de novembre de 2008
© Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
Plaça de la Vila, 8. 08800 Vilanova i la Geltrú Tel. 93 814 00 00