Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Els gèneres literaris

Ara que ja heu agafat embranzida, fem unes pinzellades de teoría. Avui parlarem dels gèneres literaris. La primera definició és d’Aristòtil, qui les va reduir a tres: èpica, lírica i dramàtica. Encara ara, és la base de la classificació actual:

Llegint gèneres literaris

  • poesía (incloent des de les cançons, els poemes lliures moderns, les odes o els epigrames)
  • narrativa (sempre ficció: la novel·la, el conte i les llegendes, per exemple)
  • teatre (trobem sarsueles, comèdies, òperes, drames i un llarg etcètera)
  • oratòria (pretén convèncer, la forma més habitual és la conferència)
  • història (narra realitats objetives, podem anomenar una biografia o una autobiografia)
  • didàctica (l’única finalitat és ensenyar i els subgèneres més coneguts són els assajos i les crítiques).
  • I, ara, anem a la part que jo sé que heu vingut a buscar: l’exercici. Situeu-vos: heu trobat el remei infalible per a curar l’al·lergia primaveral (o al gos del veí, o a la veïna del cinquè). Doncs ens ho haureu d’explicar a la resta, que no el coneixem. Podeu fer-ho mitjançant qualsevol dels gèneres anomenats. El que vull és que feu treballar la imaginació. Ja sabeu que els qui amb un sol text no en tingueu prou, teniu permís per fer-ne més.

    Com a lectura relacionada, us recomano El petó de la dona aranya, d’en Manuel Puig. És una novel·la, però peculiar.

    Com sempre, esperem que feu d’aquest bloc un bocinet del vostre món. Gràcies

    Mercè Rey.
    Taller d’Escriptura Creativa.

    11 Comentaris fins ara

    1. Mercè Rey divendres 26 de novembre de 2010 - 17:49 h

      Isa Gràcia, si que és comú, sí, aquesta malaltia. Ana Teresa, així es veu més planera la Història, tothom la voldria estudiar. Pulmón, ben fet i ben escrit, a veure què et diu. Xavi Gil, té el teu segell inconfunible.

      Gràcies per participar. Esperem més comentaris!

    2. Xavi Gil dilluns 16 d'agost de 2010 - 13:16 h

      Julivert trinxat amb granets de cafè
      una sol-lució d´oli de pipa amb una molla de pa
      ulls de rap amb espines d´eriçò te´n dono fe
      formen un ungüent que remeien el mal de la tapa.
      Comencen tots els malalts a menjar cerveses amb tapa
      es pasen nit i dia ulorant la flaire del bareto
      i només els hi creix per tot el cos papades
      i es vesteixen amb faldilles de retro .
      L´encís del remei s´ensuma pel nas
      i et poses dos puntets al malic
      i comences a fer la mar d´amics
      fins començar a endrapar tot tipus de menjar

    3. Pulmón divendres 30 de juliol de 2010 - 1:09 h

      El mío es un poco distinto pero como Mercè siempre dice que lo importante es que escribamos pues lo cuelgo igualmente:

      Cada mañana subo al metro de Horta, poco después de que a las 8 en punto suenen las campanas de la iglesia en la Plaza de Ibiza. Siempre me siento lo más cerca posible de la cabeza del metro, me verás con gafas y barba, con un libro en la mano, con un aire indiferente acerca de lo que ocurre a mi alrededor durante el viaje. Pero en realidad espero que tú, que has leído este anuncio, o que te lo ha contado alguien, tropieces con mi maletín en un descuido para poder recoger tu melancolía antes de que tus sueños tropiecen contra el suelo.

      Será entonces cuando vuelva a creer en el destino, en ése que un día me explicó que alguien como tú existe todavía, en medio de toda esa juventud que escucha música sin auriculares, habla a gritos con el móvil y tose sin taparse la boca, o esos abuelos que pasan la tarde en el metro sin ceder su asiento a los jóvenes que pasan el día caminando por la ciudad buscándose la vida.

      Si tú me lo pides… mañana llegamos tarde al trabajo.

    4. El Grill dijous 29 de juliol de 2010 - 22:23 h

      Bona nit Mercè i companys , companyes de l’estiu,
      Us dic adéu. Jo també representaré l’estètica de l’estiu a la muntanya. Moltes gràcies Mercè pels teus comentaris. Quan torní a midat d’agost t’enviaré els dos últim exercicis més polits.
      Bon estiu

    5. Ana Teresa dijous 29 de juliol de 2010 - 10:47 h

      Hola:

      Gràcies Mercè. M’agrada molt poder assistir a aquest curs literari. No vaig poder anar al presencial per l’horari. Deixo el meu relat i no se si m’he passat (és la segona vegada que’l deixo perquè no em va acceptar el codi de seguretat).
      ———————————–

      Una especie de lamento silencioso nace de sus huesos al incorporarse para echar un tronco a la estufa que, aunque vieja y ruidosa, todavía puede ser útil si te colocas cerca. Aprovecha el descanso para estirar las articulaciones que atacan como un enemigo rabioso. Tal vez sea reuma, el invierno en París es terriblemente húmedo cuando no sencillamente polar, pero con más ropa no podría moverse cómodamente entre probetas y cilindros. Si al menos los techos no fueran tan altos y hubiera más pared en lugar de esos ventanales. Se recoge un mechón de pelo que se ha escapado del moño y una sombra de coquetería dirige suavemente los dedos que, inútilmente, tratan de colocar con cierta gracia las horquillas ¿Y qué más da? -se lamenta- nunca ha sido especialmente cuidadosa con su aspecto físico y ahora menos, entre la edad y el coche de caballos que hace cinco años le ha dejado trágicamente sin marido, ni tan siquiera se ve asaltada inconscientemente por la vanidad.
      Se sujeta los riñones con gesto dolorido y mientras se estira hacia el cristal puede ver los carámbanos de hielo formados en el saliente exterior. Gracias a la creciente penumbra sus ojos oscuros, reflejados en la ventana, le devuelven un rostro redondo, sin aristas pero ya padeciendo el paso del tiempo, con unos labios tan finos como firmes en su determinación de continuar adelante en cualquier circunstancia que le colocara la vida. Una mirada categórica, enmarcada por unas cejas tan gruesas como bastones que parezcan amenazar al iluso que crea poder dominarla sencillamente por ser mujer por naturaleza y tímida, muy tímida, por carácter. La frente ancha disociada de su pequeña barbilla confirma aquella frase que siempre pasó por sus oídos ligera, sin dejar rastro: “Marie sería una belleza si se ocupara tanto de su aspecto como de su microscopio”.
      Su rostro se dulcifica con una sonrisa cuando recuerda su llegada a La Sorbona, centro neurálgico de las investigaciones científicas en aquel año ya lejano de 1891, aunque también encuentre un París convulsionado con las revueltas obreras que asolan Francia. Un clima bélico que surgido de las fábricas avanza imparable hacia Europa provocando la contestación del Vaticano mediante una encíclica engañosamente dirigida a los obreros. Pero nada la desvía del itinerario marcado, sólo un respiro en aquellos escasos momentos en los que disecciona con sus compañeros acontecimientos como aquellos del Nuevo Mundo donde el intrigante Edison acababa de presentar un nuevo artilugio para ver imágenes en movimiento. En ese continente tan lejano del que más tarde recibirá tanto reconocimiento académico y, sobre todo, económico.
      Pero su actual cansancio le descubre un día intenso. Su mirada recorre aturdida las mesas atestadas y cuando encuentra una silla la coloca cerca de un ventanal y se sienta. Su mirada intenta relajarse paseando por las austeras paredes blancas animadas exclusivamente por pizarras o calendarios pero la ansiedad la devuelve bruscamente al amargo presente marcado por el escándalo de su relación con Paul, un hombre casado: la extranjera robamaridos, le llaman en la prensa, y como no podía ser menos, el consiguiente rechazo de la Académie des Sciences a su candidatura. No han servido galardones ni cátedras, ni tan siquiera el Nobel que consiguió con Pierre en 1903. Ser mujer es una carga demasiado pesada si para todo aquello que es más importante te toca ser la primera. Con las manos heladas vuelve a sacar del bolsillo de su guardapolvo la carta que ha recibido de la Fundación Nobel de Suecia en la que le otorgan un nuevo galardón, esta vez de Química. Entre tanta amargura, afortunadamente, sus estudios con el radio y sus propiedades químicas han impresionado de nuevo al exigente jurado que concede el galardón, al detectar los caminos inimaginables para la detección y curación de enfermedades, entre otras aplicaciones, del poderoso elemento.
      Al menos no me pueden impedir seguir trabajando, barrunta cuando se levanta, introduce la carta de nuevo en el bolsillo y se dirige hacia la estufa que vuelve a necesitar más material para seguir cumpliendo su función. Mientras carga el combustible enumera la carga adicional de trabajo que la espera: la preparación del viaje a Estocolmo, sus alumnos, el discurso. Ahora no puede quedarse quieta y tampoco se puede quejar. Ella es la única culpable de convertir su vida en una calzada por la que nunca dejará de peregrinar hacia lo desconocido ya que, como ella mismo subrayó algún día: dejamos de temer aquello que se ha aprendido a entender.

      Marie Curie 1867-1934
      ———————————-

    6. Isa Gràcia dimecres 28 de juliol de 2010 - 19:56 h

      L’alergia:

      El doctor li va preguntar quan s’havien iniciat els simptomes i ella va començar a recordar. Tot just feia un mes havia començat la feina nova, i per aquells dies s’havia donat lloc el degoteig imparable del nas, ho recordava perfectament perque cada dia en acabar el torn del matí es passava pel super i es comprava un paquet de paquets de mocadors de paper que mai no arribaven al dia següent.
      I els estornuts? Va tornar a preguntar el metge. Aquests havien començat més tard, potser feia uns quinze dies, i eren uns estornuts extranys, sempre en grups de quatre i quatre vagades, és a dir setze esternuts seguits en un període de dos minuts exactes, l’avantatge era que com ja sabia el temps que durava, podia evitar els efectes secundaris com algun accident. En el primer esternut parava el cotxe i posava els quatre llums, preferia els insults a haver de xocar amb qualsevol altre vehicle per no poder-lo veure. Havia detectat que estornudar no li permetia tenir els ulls oberts.
      I el mal de cap? Va intentar esbrinar aquell doctor que la mirava amb una precisa cara de doctor. El mal de cap havia començat feia tot just una setmana, va ser el moment en què va decidir visitar el metge, era un dolor de cap que començava pels ulls, i que sempre li sobrevenia en el moment d’escriure la contrasenya a l’ordinador de la feina, ja havia provat de fer un canvi de contrasenya, com ara li recomanava el metge, però no havia donat resultat.
      El doctor va decidir fer-li un test complert d’alergies per tal d’esbrinar el problema i van quedar que es veurien en quinze dies.
      Mentre esperava els resultats va aparèixer un simptoma nou, la pell va començar a tenyir-se d’un color vermell més tipic d’una gamba alemana, que de la morennasa mediterrànea que era ella, això li passava cap a les tres i li durava tota la tarde, extranyament al despertar-se al matí el simptoma havia desaparegut i tornava a tenir el seu color de pell natural.
      Abans dels 15 dies, el metge la va trucar ja tenia els resultats. És una malaltia molt comuna, li va dir, la pateixen 3 de cada 5 persones, però tu ets una afortunada, tu tens els simptomes clars, ets una de les 333 persones al mon detectades fins al moment que compleixen el patró que permet proporcionar la cura. Amb aquest full que et dóno et remetran els simptomes, i segurament en un mes podràs tornar a la vida normal, et dóno la baixa permanent, mai més no hauràs de tornar a treballar, tens alergia a la feina.

    7. Mercè Rey dimarts 27 de juliol de 2010 - 11:48 h

      Marta: prefereixo el remei de ton pare d’una hora lluny, hahahaha, és ben espabilat.

      Melodia: imagino que va tornar a tocar per a no tornar a deixar-ho més, oi?

      Benvolgut Grill: si vas dient la veritat així només aconseguiràs que tinguéu dos alèrgics al poble, que seran el Patané i la pobre Pilar, hahaha, ets un cas, tan sincer! Per cert, em pots enviar el text? Gràcies.

      Geralt: espero que no et calgui el meu comentari, perquè no tinc paraules.

    8. Geralt dimarts 27 de juliol de 2010 - 7:38 h

      Vaig estar anys buscant. Molt anys a la recerca del remei. Assatjos, frustracions, abandonaments… Durant un temps la resignació va ser la única meva companyia i vaig arribar a pensar que mai trobaria la solució a aquella malaltia que m’estava consumint. Les forces m’abandonaven. La llum del dia em feria i defugia el contacte amb la resta de la societat per evitar la clemència i la pena. Em vaig convertir en un èsser nocturn. L’obscuritat es va convertir en la meva aliada. Perquè la foscor vetlla pels seus fills, cuida de qualsevol ombra i dissimula els defectes.

      I així va ser fins que un dia, per casualitat, vaig trobar la medicina als meus mals. Dos criatures solitàries i abandonades ens vam trobar i mútuament ens vam salvar. Mai més vam tornar a sentir-nos sols. La llum del dia ja no podia fer-nos mal i enrere quedaven tots els experiments anteriors que en alguna ocasió havien estat apunt d’acabar amb nosaltres. Havia descobert el remei que ja pensava impossible. El somriure va tornar als nostres llavis, cada porus de la pell va tornar a la vida a través dels petons i les carícies, de les abraçades i les mirades.

      Ara, el meu cos torna a estar malalt. Estic malalt, però és diferent. Ara sé quin és el remei que necessito. I, a més, el tinc a l’abast, el tinc a les meves mans. La solució que em farà tornar a estar bé. Tots els dies miro, sobre la taula de la cuina, la teva tassa. Encara conserva la cullera i el pòssit de café que vas deixar el dia de l’accident. Tot és com fa dos mesos, però sense tu, així que tot és igual sense ser-ho. La meva ànima ja no aguanta més dolor. Torno a buscar-te. Torno a trobar-te. Ja et puc sentir. Gairebé et puc tocar. T’abraçaré alhora que abraçaré el terra que em ve a buscar en aquest salt impossible que em tornarà a fer sentir bé. Uns metres més de caiguda i tot acabarà, tot tornarà a començar. T’estimo.

    9. El Grill dimarts 27 de juliol de 2010 - 7:00 h

      L’al•lèrgia del Patané

      En el poble tenim un greu problema, l’al•lèrgia del gos “Patané”, de la Pilar i l’Esteva. Tot va començar a l’arribar el bon temps. El clima del poble fa que les plantes, en general, floreixin molt aviat. Segons el veterinari l’al•lèrgia del Petene, gos escanyolit, està provocada per unes ginestes que es van plantar, la tardor, a la carretera que travessa el poble. El pobre gos no més li faltava això; ulls plorosos y el nas regalimant-li tot el dia. La Pilar i L’Esteva no saben con resoldre la situació. Porten gastats molts de diners i no en treuen l’entrellat. Han fet diversos escrits a l’Ajuntament demanant-li que arranquin la ginesta. Han anat als veterinaris de la capital i no està clar perquè el Patané té l’al•lèrgia.
      L’altre dia me’ls vaig trobar al portal de casa. El seu aspecte és deplorable. La Pilar tota plorosa amb el Patané als braços embolicat en una petita flassada. L’Esteva portava una bossa de plàstic de la botiga del veterinari. Eren un mar de llàgrimes. Tots tres semblaven trets de un acudit del Cecs. M’explicaren, allò que tot el poble comenta. Em van demanar consell. Me’ls vaig quedar mirant amb ulls de peix passat i després de un silenci molt llarg els hi vaig dir el meu pensament sobre el Patané i la seva al.lèrgia.
      En primer lloc cal fer que el Patané comenci a fer vida de gos. Treure-li les flassades que porta. Res d’anar als braços. Que camini com tot ésser vivent que té potes. Cal que mengi com un gos. Es a dir: les sobres dels dinars , sopars i altres àpats de la família. Porta’l al camp, i com tenen parents a un poblet de Soria que fam de pagesos deixar-li al Patané un més. El segon aspecte, més, important que el primer, els cal entendre que és un gos. Moltes de les malalties del Patané són produïdes per l’estat de la Pilar i l’Esteve.
      Després de dir la meva la Pilar es va posar a plorar com una Magdalena i l’Esteva em va enviar una mirada esglaiadora. Van gira cua deixant-me en un pam de nas.
      El Grill
      26-7-2010

    10. MELODIA diumenge 25 de juliol de 2010 - 19:38 h

      LES VEUS
      Interpretava la música com a poques persones ho podien fer. Tenia un do, era especial, però també treballava molt i estudiava fins molt tard.
      El dia que va començar a sentir veus que la desanimaven i la menystenien va començar la seva angoixa. Cada vegada les sentia més sovint, li ressonaven en el seu cap i havia de deixar de tocar, amagar-se en silenci en un lloc fosc fins que les veus callaven i es recuperava de la tensió.
      Li parlaven sense pietat fins a sentir que no gaudia gens interpretant i va haver de deixar de tocar.
      Era metòdica. Tot ordenat i net.
      Li encantava l’ordre i la música era la seva passió, però des que van aparèixer aquelles veus no podia tocar en públic, li aterria. Va marxar.
      Fugint de les veus ho deixà tot decidida a veure món. Viatjava amb poca cosa i el seu instrument. El silenci era el seu únic company de viatge.
      Un dia en una carrer un noi interpretava amb el seu saxo “Round Midnight” de T.Monk i ella es quedà embadalida escoltant-lo.
      Ell immers en la seva interpretació no es va adonar que ella hi era, amb els ulls clucs enllaçà amb una altra cançó i llavors va ser ella qui traient el seu violoncel va acompanyar-lo en la seva melodia.
      Va aconseguir interpretar sense sentir aquelles punyents veus.
      Es van mirar i continuaren plegats i de les seves mans van sorgir delicades i immillorables melodies, com si ho haguessin fet des de sempre.

    11. Marta divendres 23 de juliol de 2010 - 17:18 h

      Ya está, otra vez la alergia maldita.
      Llega la primavera, la falda se hace más cortita y la nariz más roja.
      Me miro en el espejo y me parezco al payaso Charlie Rivel y no sé si tengo que tener pena de mí o del pobre que se ha muerto hace bastante tiempo.
      Yo digo: ¿será posible que cada primavera lo tenga que pasar tan mal?
      Una vecina el otro día me dio su súper receta: dos cucharas de vinagre, media cuchara de aceite y miel, todo para dentro y aguantar que se baje hasta el estomago; creo que se ha confundido con el aliño para la ensalada, pero bueno, lo probaré.
      El aerosol ha sido mi mejor amigo durante toda la infancia, pero la verdad es que no me ayudó mucho y el ruido que hacía acababa por molestar a mi padre que se quería ver una peli.
      Ah, cómo no, ¿cómo olvidar las fantásticas pastillas que me dejaban tonta durante las clases de mates? Fue durante aquella temporada que me gané a pulso la fama de ser “rara” entre mis compañeros.
      Una vez, mi marido intentó hipnotizarme para ver si conseguía ayudarme con esta alergia horrible, resultado: se durmió.
      Mi abuela, cuando era pequeña, me preparaba una infusión de miel y tomillo, que no me quitaba la alergia ni de broma pero que me dejaba la garganta como nueva: mi abuela confiaba mucho en los remedios naturales, pena que no se conocía las plantas y hacía cada mezcla más rara…
      La verdad es que creo que mi padre tiene la verdadera cura contra la alergia de primavera, pues sé que él también tiene alergia pero nunca le he visto estornudar: trozos de pizza margarita. Lo puedo jurar en cualquier tribunal.
      Mi padre, de origen italiana, comía cada día trozos de pizza margarita hecha rigorosamente a mano por él: la dejaba enfriar y la dejaba cortadita en un plato blanco de cerámica e iba cogiendo trocitos cada día, pues él decía que el orégano y la salsa de tomate lo curan todo.
      Me lo estoy planteando…

    Deixa un comentari