Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: - La Crisàlide

Massa felicitat, Alice Munro

LA TERTÚLIA
Dimecres 5 d’abril

Avui ens encarem a la lectura d’un llibre de narracions, 10 relats de diferents extensions, l’últim dels quals entraria en el gènere de novel·la breu (60 pàg.), si hagués estat el propòsit de l’autora. De fet, serà un dels interrogants d’aquesta sessió: quin és el propòsit de l’autora? Fet un petit mostreig previ, hi ha força lectores que es queixen de la duresa de les històries i diuen que no les han pogut llegir de tanta crueltat com contenen. Tenen raó: en la primera, “Dimensions”, tres nens són assassinats pel seu pare que, lluny de penedir-se’n, creu que els ha vist al cel i en vol convèncer la seva esposa. Donem preferència a les lectores que han pogut llegir-los tots, els hagin agradat o no.

Alice MunroComença a parlar Ana Jiménez, que, al contrari de l’opinió general, l’ha llegit de grat i creu que és un llibre per rellegir. Elogia el to col·loquial amb què són narrats aquests drames; la manera com es dóna la informació més cruenta, en un to delicat, i destaca que totes les protagonistes siguin dones. Parlem també de “Forats-fondos”, on el protagonista, un sense-sostre, s’ha adaptat a una realitat diferent: la lectora comenta que n’ha vist de veritat, al carrer, creu que és ben versemblant.

Dolors Juan ha preparat el seu comentari tot fent un petit resum i una valoració de cadascun dels deu contes. Més aviat els ha trobat desconcertants, amb un final obert en moltes ocasions, per exemple en el primer conte, Dimensions.

Rosa Llop ha tingut la disciplina de llegir-los, però no li han agradat gens: els ha trobat uns relats centrats en l’absurd de l’existència, d’un to molt dur, que en ocasions ni tan sols tenen un sentit.

Mercè Porta hi coincideix, creu que la majoria de personatges tenen un rerefons patològic i no creu que la literatura s’hagi de recrear en aquest aspecte fosc de les persones.

Intervé Anna Mª Montané, que ens fa un comentari centrat en la possibilitat que les vivències de l’autora, canadenca, en un marc de diversitat de races i d’idiomes (entre Quebec i Toronto) hagi volgut fer aquest retrat de la humanitat que l’envolta, tot mostrant sense jutjar. Arribades en aquest punt, els proposo un joc: posarem a la pissarra una llista de pros i contres, i mirarem què pesa més en la balança.

sonya-kovalevsky-1850-1891-grangerA part de les lectores que ja hem esmentat, la Maricarmen Quintana, la Maria José Fonollosa, la Rosa Raventós, la Carme Lavall, la Maria Teresa Ventosa, l’Enriqueta Olivar, l’Evelia Casado, la Paquita Puig i la Soledat Marsal coincideixen a opinar que en la llista dels “contres” del recull hi ha la mirada, massa dura i cruel, com de vidre, sobre l’ànima humana. També es fa esment d’algun conte que, en principi, no se sap per què hi és (“Fusta”), més aviat sembla que sigui pel gust de parlar de diferents tipus d’arbre i mostrar com s’obren i quines vetes ofereixen a l’hora de fer-ne fusta. Parlem també del conte “Coses de nenes”, on dues amigues ofeguen una nena “especial” en el decurs d’un campament d’estiu.

La Carme Lavall observa que l’escena està narrada sense detalls escabrosos. Els recordo una escena similar en el clímax de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, una autora que sens dubte coincideix en certs aspectes amb Alice Munro en el tipus de mirada acerada. També parlem de la segona història, “Algunes dones”, on un senyor agonitzant es troba gairebé intimidat per la masatgista, Roxanne.

Enriqueta Olivar destaca, per la seva singularitat, la narració llarga que dóna títol al recull, Massa felicitat. És una biografia de la matemàtica russa Sofia Kovalevski, una dona pionera, que va descobrir les matemàtiques com un terreny idoni per desplegar la seva intel·ligència abstracta i la seva imaginació. Es va haver de casar per poder sortir de Rússia i estudiar amb els genis matemàtics del seu temps. El conte recull els seus últims dies i les seves últimes paraules, que foren, precisament, Massa felicitat. Maricarmen Quintana recorda que el seu nom, Sofia, fou donat en honor seu a un cràter de la Lluna.

He de dir que en aquesta sessió especial, sense roda formal de paraula, ha estat més difícil anotar les intervencions de cadascuna. Ens hem descontrolat una mica, i sens dubte ha mancat l’ordre habitual en les intervencions. Però també ha estat una sessió molt viva i molt rica, i hem arribat a un acord: l’obra ens pot haver agradat o no, però no ens ha deixat pas indiferents! I una conclusió: som unes lectores parladores i apassionades.

Quedem per al 5 de maig, amb l’obra Un home de paraula, d’Imma Monsó.

L’AUTORA
Alice Munro

Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès. premi nobelVa rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013 i el Premi Booker del 2009.

La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d’Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d’Ontàrio. Les seves “accessibles i commovedores històries” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro “un dels nostres (canadencs) més grans escriptors de ficció contemporanis”o, com diu Cynthia Ozick, “la nostra Txékhov”. El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern”.

L’OBRA
Massa felicitat

Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals… Qualsevol diria que Alice Munro, en el recull Massa felicitat, s’ha passat a la literatura sensacionalista. Les aparences enganyen: la violència està en aquests 10 contes per convertir-se en el cor ferit de la trama, que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. crisalideTracta la violència d’una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat ‘Dimensions’) fos inevitable. El que és inevitable és ‘normal’, i la ‘normalitat’ amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l’emotiu, tranquil detallisme de l’anomenada Txékhov canadenca. El més admirable de Massa felicitat és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d’un adulteri que es cou al mateix espai domèstic (‘Ficció’), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda (‘El tall de Wenlock’)– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s’acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l’horitzó. Com si després d’haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l’objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts. massa felicitatMunro explora l’etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O de vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat ‘Cara’, narrat des d’un punt de vista masculí, la dona apareix com l’oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx. A Massa felicitat, Munro torna al gènere del ‘basat en fets reals’ que va posar en pràctica a ‘La vista desde Castle Rock’. Si a ‘Tres roses grogues’ Raymond Carver es conformava observant l’agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l’atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l’univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l’ADN de l’arquetip Munro: l’heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. I quina meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes! (Sergi Sánchez, El Periódico, 2011)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Jane Eyre, Charlotte Brontë

LA TERTÚLIA
Dimecres 8 de març

Aquesta sessió hauria omplert de goig, sens dubte, Charlotte Brontë, l’autora de Jane Eyre: és extraordinària la popularitat i la vigència d’aquesta novel·la que la majoria de clubaires ja han llegit, algunes dues i tres vegades, que també han vist en pel·lícula i que tenen previst d’anar a veure al Teatre Lliure, on ja s’han esgotat les entrades.

Charlotte BrontteComença el comentari la Marta Gómez, que en destaca l’actualitat en el tema de la igualtat de la dona, així com la capacitat de descriure.

La Carolina Orriols en valora el llenguatge, excel·lent, molt ric (obra també de la traductora, M. Dolors Ventós), les referències de la trama al passat anglès colonial (Jamaica) i l’empatia que suscita la protagonista, en contrast amb els personatges despòtics, com John, que vol ser missioner.

L’Enriqueta Olivar, que demanà un exemplar amb lletra més gran, trobà que la traducció de Jordi Arbonès no tenia la mateixa gràcia que la de M.Dolors Ventós. Destaca la personalitat de Jane Eyre, una dona lliure, independent, inconformista, i cita un passatge en concret on es queixa que els homes, “els nostres germans de vida”, se’n riuen de les dones que volen fer el mateix que ells: sortir de casa, aprendre…També parla de la mort de Helen Burns, que la va fer emocionar.

Mª José Fonollosa l’ha trobada una obra molt interessant: els personatges, les descripcions de les cases, el paisatge…També en destaca els diàlegs, d’una gran naturalitat. Troba, però, que Jane Eyre hauria pogut tenir un destí millor que el sr. Rochester, un home més gran que ella, antipàtic i, ara, cec i tolit. La majoria de lectores, però, troba que justament perquè n’està enamorada no el pot deixar, ara que la necessita.

L’Anna Mª Montané el troba un llibre molt humà, que destaca els sentiments, els valors i l’amistat. Destaca també el recurs d’adreçar-se a un “tu, lector”, que tot d’una t’apropa a la història. Considera que és un llibre que trenca motllos, i que té moments molt emocionants, com el cant a la fe i les descripcions poètiques.

La Carme Lavall explica que va llegir aquest llibre als 15-16 anys, i que en recordava sobre tot la història d’amor i el patiment a l’internat. Ara, però, n’ha valorat també el retrat d’una dona independent, que sap fugir fins i tot del destí còmode que li oferia el sr. Rochester, perquè ella en el fons sap que no estava bé fer veure que es casava amb un home ja casat. Jane Eyre dóna amor a tothom: a la seva amiga malalta, Helen Burns, que conforta quan està a punt de morir-se; a la sra. Fairfanks, a la nena Adèle i també al sr. Rochester, fins i tot quan perd la vista i un braç.

janeeyre_cartellM Teresa Ventosa troba que potser el final de Jane Eyre és massa llarg i dramàtic, sobre tot l’episodi en què Jane es refugia a casa d’en John, el futur missioner. Li agrada l’episodi de la dona boja, que crea intriga, i també el moment en què el sr. Rochester es disfressa de bruixa per endevinar els sentiments de Jane.

Mercè Porta explica que Jane Eyre és una de les seves obres de referència. L’ha llegida vàries vegades, l’ha vista per televisió i està a punt d’anar-la a veure al teatre. Li agrada molt aquesta història sobre com una dona òrfena, pobra i insubmissa pot sobrevire i reeixir en l’Anglaterra victoriana, gràcies a la formació, la fe en si mateixa i la fidelitat als valors. Remarca els contrastos entre Jane, fràgil i petita, i Edward Rochester, abrupte i desagradable, però molt sensible; la serenor de Jane i la impulsivitat d’Edward. Destaca la capacitat de descriure els paisatges sota el fred i la pluja, la influència en els personatges segons l’hora del dia, i en general la resumeix com una novel·la feminista, trencadora, plena de crítica social, encara que tingui deixos de novel·la romàntica i fins i tot gòtica.

Evelia Casado troba que aquesta novel·la reflecteix molt bé l’època, i en fa una anàlisi molt completa, des dels contrastos entre l’adolescència de Jane Eyre i els seus cosins de part de pare, a la casa on l’acullen (problemàtiques de Georgia i John, tots dos mimats), fins a l’orfenat on va a parar, com qui diu, “del foc a les brases”, encara que troba una professora que la comprèn i l’ajuda, Mrs. Temple. Destaca també la hipocresia que exhibeixen personatges com el director de l’orfenat de Lowood, el sr. Brocklehurst, que no torna a acostar-s’hi des que s’inicia l’epidèmia de tifus que acaba amb la meitat de les alumnes, mentre que Mrs. Temple, valenta, té a la seva habitació la Helen Burns, malalta de tuberculosi. Finalment, des que troba Mr. Rochester tot “topant” amb ell, Jane Eyre coneixerà l’amor que la durà a salvar-lo, la nit de l’incendi, a ser la seva dona de confiança i finalment, després de múltiples obstacles, a ser la seva muller.

crisalideRosa Llop expressa que, d’acord amb tot el que ja s’ha dit, a ella també li ha agradat molt, i pel que fa a les descripcions i paisatges, sembla que visquessis allí.

L’Ana Jiménez destaca el retrat de la Jane Eyre com d’un personatge excepcional, ja que, essent dona, lletja i pobra, aconsegueix mantenir els seus valors i ser independent. Fins i tot al final, quan Rochester li demana que renunciï als seus principis, ella no hi cau i emprèn una dramàtica fugida, on va a parar a casa d’un cosí germà fanàtic. Però després, quan rep l’herència de l’oncle de Jamaica per a ella sola i decideix de repartir-la, la reconciliació amb les cosines i el cosí esdevé un fet.

MªJesús Alonso explica que l’havia llegida de jove, sobre tot la part romàntica, i que també ara l’ha valorada d’una manera diferent: un personatge complex, entre la ironia i la sinceritat, que lluita per la llibertat i té una gran capacitat de transmetre. Tots els personatges són importants, i, al capdavall, ens fan reflexionar sobre què és el que val, a la vida: no pas les riqueses o la carrera, sinó la cultura, l’amor i els valors.

Rosa Raventós hi coincideix, diu que li ha agradat molt; la Soledad Marsal ha trobat que té molta força. Gemma Capdet i Dolors Juan, que no han pogut venir per problemes de salut, també ens han fet saber que l’han llegida i que la consideren una obra clau.

I ens acomiadem fins al 5 d’abril, on tornarem al segle XX de la mà d’una Premi Nobel de Literatura, la canadenca Alice Munro.

L’AUTORA
Charlotte Brontë

Charlotte Brontë (Thornton, 21 d’abril de 1816-Haworth, 31 de març de 1855) fou una novel·lista i poeta anglesa i la més gran de les tres germanes Brontë. La seva novel·la més coneguda és Jane Eyre. La rígida disciplina imposada pel seu pare, un pastor anglicà, i la prematura mort de la seva mare i de dues de les seves germanes van perfilar la narrativa d’aquestes escriptores: Emily (1818), autora de la cèlebre Cims borrascosos (1847), Anne (1820), autora de La llogatera de Wildfell Hall, i especialment Charlotte (1816), dominada per la sensibilitat i la fantasia romàntiques.

La publicació de Jane Eyre (1847), que va tenir un gran èxit, va consagrar Charlotte com a escriptora després que la seva primera novel·la, The professor, publicada pòstumament el 1856, fos rebutjada per diversos editors. hermanas_bronte_mujerdespuesdelos40Altres obres d’aquesta escriptora són Shirley (1849) i Villette (1853).

Les tres germanes Brontë publicaven els seus poemes i novel·les, en un inici, anònimament sota noms masculins, però els seus contes van atraure ràpidament l’atenció, no sempre per a bones crítiques. Tanmateix, només Charlotte, amb Jane Eyre, aconseguí tenir èxit. Aviat van començar a escriure plegades històries més elaborades, influenciades per un pare culte i la confrontació entre germanes i mare. Els tràgics destins personals, així com la seva precocitat, van contribuir enormement a la seva reputació i, per extensió, a la dels seus familiars més propers. Després de la seva desaparició, i fins i tot durant la vida del seu pare, va aparèixer un culte que s’estén més enllà d’Anglaterra. La seva llar, la casa parroquial d’Haworth, s’ha transformat en un museu que s’ha convertit en lloc de pelegrinatge, acollint cada any centenes de milers de visitants d’arreu del món.

L’OBRA
Jane Eyre

Jane Eyre és la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë. Fou publicada per primera vegada el 16 d’octubre de 1847.

portada Jane EyreExplica la història d’una jove que ha de lluitar per sobreviure i trobar la seva posterior realització sense ajuda de diners, família ni privilegi de classe, un argument que tornarem a trobar a la seva novel·la Villette (1853). L’òrfena Jane està atrapada entre dos impulsos, amb freqüència contradictoris. Per un costat, és estoica, modesta i abnegada; per l’altre, és una persona apassionada, independent, disconforme i rebel davant la injustícia que sembla trobar per tot arreu.

De nena, Jane Eyre pateix primer com a pupil·la de la seva tia, la rica senyora Reed i la seva abusiva família, i després sota el règim cruel i opressiu de l’escola Lowood, on finalment l’envia la tia. Com a jove institutriu de Thorfield Hall, les qüestions de classe frustren el seu camí cap al veritable amor amb el senyor Rochester, amb qui ha forjat una profunda relació mentre cuida de la seva filla il·legítima. No obstant això, la classe no és la principal barrera a la seva unió –i en qualsevol cas, els dos personatges menyspreen els seus dictats-, sinó el fet que ell ja tingui una esposa, encara que sigui una infame boja, tancada a les golfes (la criolla Bertha Mason, de Jamaica). La situació de Bertha s’ha vist com a contrapunt de la de Jane, a més de plantejar preguntes sobre la representació de les dones en les novel·les del segle XIX. Nombroses coincidències i desitjos complerts porten finalment a la resolució del romàntic argument central, però Jane Eyre segueix a favor de les dones intel·ligents i amb aspiracions en el context asfixiant i patriarcal de la Gran Bretanya victoriana.

Una de les darreres adaptacions cinematogràfiques de l’obra de Charlotte Brontë:

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Germà de gel, Alícia Kopf

LA TERTÚLIA
Dimecres 8 de febrer

La sessió d’avui té una “clubaire infiltrada”, l’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant. Ella ens proposà la lectura del Premi Documenta 2015, Germà de gel, que serà el títol escollit per debatre amb l’autora a la Trobada Comarcal de Clubs d’enguany, el 2 de juny, a Sant Pere de Riudebitlles. Som el primer club que la comenta, i assisteix a la trobada per veure què els ha semblat.

La primera a trencar el gel, valgui la redundància (i que consti que avui ja tenim calefacció, i la sala molt calenteta!) és MªJesús Alonso. Per poder llegir amb ple coneixement de causa, s’ha comprat el llibre en la versió castellana, traduït per la pròpia autora. Defineix aquesta obra com una barreja de novel·la, assaig i documental, on s’arriba a identificar els ideals dels exploradors polars (com deia Scott, es tracta de sentir-se viu) amb la vida interior, amb la necessitat vital. L’estil és peculiar i original, una barreja de muntatge, de joc entre la forma i les reflexions, i no es pot llegir de pressa, cal assaborir-ne la intensitat. enhanced-13891-1451573062-1L’experiència d’aquesta lectora com a mestra de nens discapacitats, durant dos anys, l’ha portada a sentir-se pròxima amb el germà autista que dóna títol a aquesta novel·la. Hi veu una gran necessitat d’escriure i de mostrar-se; sovint, els pares s’aboquen tant als fills amb problemes que els altres queden a la intempèrie, com sembla una mica el cas de la protagonista. És una obra on també hi ha dibuixos, on es parla molt de fred i de soledat, que es pot viure tant als pols deserts com a les urbs sobrepoblades. MªJesús destaca una pregunta de l’autora: “En quin moment de la història la dona va començar a respirar?”.

A Mercè Porta aquesta obra no li ha entusiasmat, però el troba un llibre original i interessant. Destaca l’alternança entre la narració documental i les vivències i reflexions. Creu que l’autora es pregunta el per què del tipus de relacions que manté amb la família, els amics, etc., però no hi veu resposta. La manera d’expressar-se, dura i freda, s’adiu amb la manca de passió en relació amb la recerca polar, que es limita a transcriure. En canvi, les reflexions li han agradat molt: “Jo voldria ser allà mirant cap enfora, en lloc d’aquí, mirant cap endins”.

MªJosé Fonollosa l’ha trobat un llibre difícil de classificar (diari? Document?), que no li ha agradat gaire: per la manera de descriure les coses, pel que transmet, encara que reconeix el mèrit de la documentació i d’algunes bones reflexions.

Marta Gómez diu que li ha agradat, perquè reflecteix amb encert el moment interior de la protagonista, un caos dintre de l’ordre. Hi troba a faltar un fil conductor, sobre tot en la primera part. De vegades li sembla una reflexió en veu alta. Hi veu una certa connexió amb l’ànima artística de la seva filla, ja que Belles Arts és una carrera on s’obren moltes direccions.

crisalideEvelia Casado l’ha llegit com un llibre gairebé dual: d’una banda, la informació sobre el Pol Nord, pròpia d’un tractat científic-històric; de l’altra banda, com un diari personal, on s’utilitza la informació sobre els pols com un recurs metafòric per al tancament que propicia la malaltia, l’autisme. Es pregunta per què escriu així, i el troba, en resum, un llibre personal i atípic.

Rosa Llop admet que és un llibre que no li ha agradat, on li ha costat d’entrar: d’una banda, la informació sobre els pols és una cosa ja sabuda; de l’altra, la part més personal no li ha acabat d’interessar.

Anna Mª Montané, que ja torna a llegir, amb una certa dificultat, ha llegit la part inicial i la final, i malgrat que al principi li ha costat d’entrar en la història, hi ha trobat un llenguatge poètic i metafòric. Cita una dedicatòria de l’autora: “Al meu germà de gel, que no és de gel”, i hi veu la identificació amb els herois de les expedicions polars. Troba que l’autora aconsegueix anar fins al moll de l’os de la persona, fins a la columna vertebral, i trobar així un punt comú entre nosaltres i tots els éssers vivents. Per a ella, el tema de la novel·la és la recerca d’algun tipus de connexió.

Maricarmen Quintana comenta que és un llibre original, però que no l’ha enganxada. Troba bé la metàfora entre l’autisme i les expedicions polars, però hi troba problemes d’estil i d’estructura.

Ana Jiménez comenta que és un llibre a tres bandes: d’una banda el documental, l’altra el germà i després la protagonista, que expressa en una mena de diari les dificultats de relació amb la família, la parella i els amics. Finalment, parla també del viatge a Islàndia. Li sembla un llibre escrit de diferents maneres, que difícilment encaixa en un gènere concret.

Rosa Raventós l’ha llegit com un llibre molt diferent dels altres, però que li ha agradat. La protagonista es veu una noia molt solitària, a la recerca de la seva identitat.

9788499758022Maria Teresa Ventosa diu que li ha agradat “a trossos”, però hi troba un estil dur, sec, fred, massa escuet. Tanmateix, s’hi reflecteix el patiment.

Enriqueta Olivar el defineix com un llibre que, en un 60%, podria ser un treball de recerca universitària, i en el 40% restant la biografia d’una noia moderna. En general, hi veu poca expressivitat. Excusen la seva presència la Dolors Juan i la Gemma Capdet, operada de cataractes, i trobem a faltar també Paquita Puig, Joana Díaz, Soledad Marsal, Anna Masferrer i Carme Lavall. Esperem retrobar-les el mes vinent.

Finalment, l’Imma Martínez, que ens fa fotografies i anota també per a la seva entrada en el blog, diu que aquest llibre sembla formar part del projecte Articantartic, i ens anima a parlar amb l’autora el dia 2 de juny a Riudebitlles. Encara falta temps! Per part meva, recordo la presentació del llibre “A la colònia hidràulica i altres contes, de Sílvia Romero, que presentaré jo mateixa, dimarts 14, a la Llibreria Llorens.

L’AUTORA
Alicia Kopf

Alicia Kopf (àlies d’Imma Ávalos Marquès, Girona 1982) és una escriptora i artista multidisciplinària gironina. Llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria literària i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (2010) i diplomada en estudis avançats (2007), treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. Alicia KopfTambé treballa com a professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i ha col·laborat amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ávalos fa servir el pseudònim d’Alícia Kopf des de 2006. Aquest nom artístic va néixer a Alemanya, quan va fer un projecte on es veien una sèrie d’escorços d’una cercant un cap, fins que una visió general mostrava que la dona cercava el seu propi cap. Alícia Kopf és doncs una al·legoria d’algú que cerca, però no el conill blanc d’Alícia, sinó la seva pròpia identitat. En la seva obra artística actual s’interessa pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes polars amb elements personals i autoreferencials.

El Germà de gel va guanyar el Premi Documenta (2015), el Premi Llibreter (2016), ha estat escollit el millor llibre de ficció 2016 en català pels crítics de La Vanguardia, i també és el llibre triat per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que tindrà lloc el 2 de juny a Sant Pere de Riudebitlles, amb presència de l’autora

L’OBRA
Germà de gel

Aquest llibre és el diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per les expedicions polars. És sobretot un relat sobre la resistència. A les seves pàgines hi circulen Scott, Amundsen, Cook, Shackleton i el seu vaixell Endurance, Louis Boyd, però també Virgina Woolf i Wilfredo Prieto. Germà de gel_portadaI, sobretot, hi passeja una dona que s’assembla molt a la pròpia Kopf –ara bé, aquí la cosa es complica, perquè Alicia Kopf és també un pseudònim–a qui agrada llegir Bolaño, Franzen i Zweig, que admira admira Duras, Némirovsky i Yourcenar.

A través de la imatge d’aquestes expedicions i del gel, la narradora duu a terme una investigació de caire poètic apropiant-se de documents, del relat històric, que poc a poc va convertint-se en una exploració introspectiva. La seva narrativa té un estil fresc que raja com les cascades del desglaç i amara al lector –que no pot parar de llegir–, xop com si estigués prenent un bany al llac de sota. És una veu intel·ligent, fragmentada –el llibre s’estructura en breus capítols–trencada i dolguda a vegades, freda i documental en d’altres. El gel hi apareix com una metàfora de moltes cares: li serveix per parlar d’art, però també de relacions familiars –el complex vincle amb la mare, i el germà autista.

L’autora ho considera una espècie d’exercici d’autoexploració articulat al voltant d’una imatge que, de cop, va començar a intrigar-la, a obsessionar-la. Però no hem de confondre autora amb narradora: la que hi ha dins del llibre és una noia que s’assembla força a la Kopf, però que es transforma a través del modelatge literari i que, seguint amb la metàfora blanca, només deixa entreveure allò que el desglaç ha fet sorgir a la llum del dia. Admet que la persona que hi ha escrivint el diari de Germà de gel és una part d’ella –la noia que s’amaga sota el nom d’Alicia Kopf–, però “és aquell jo del gel”, apunta. Reflexiona sobre l’ús de la primera persona: “a mi el que m’atrau molt al llegir és que quan l’escriptor diu jo, llegeixo jo, per tant aquesta experiència la visc d’una manera lingüística en primera persona i si el que busco en la literatura com a lectora és passar una experiència d’un altre pel meu propi filtre (que evidentment projecta coses que l’escriptor no voldria) doncs aquest és el sentit d’aquesta primera persona”. zepelin norgeEls escriptors que li interessen són aquells que bolquen experiències en allò que escriuen per tal que l’escriptura sigui viva, “em refereixo a coneixement passat pel cos si és que vols il·luminar alguna mena de zona no explorada. Diguem que si tu parteixes d’una ficció basada en arquetips això té altres utilitats, i també pot ser vàlid i pot funcionar, però en el meu cas la meva manera de treballar és reutilitzant les meves experiències modificades per la forma (perquè evidentment no tot el que hi explico ha de ser veritat)”. Al llibre hi ha un fragment que parla sobre això (“Iceblink”) en el que s’hi afirma: “Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància”. Unes frases més enllà, s’hi reivindica la narració com “aquella destral amb què trencar el mar gelat que ens habita”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La caverna, José Saramago

LA TERTÚLIA
Dimecres 11 de gener

La primera sessió del nou any 2017 ens reuneix al voltant d’una novel·la de gran voltatge literari: La caverna, de José Saramago. A la sala blava del Club, on s’ha espatllat la calefacció, miro les lectores i em pregunto si hauran tingut temps de llegir una obra com aquesta enmig de les vacances de Nadal. Comencem la roda, i respiro tranquil·la: no només l’han llegida, les que han pogut, perquè tenim clubaires amb problemes de visió (l’Anna Mª Montané, que ens ve a veure encara que no pugui llegir, i l’Enriqueta Olivar, operada de fa poc), sinó que els ha agradat molt.

jose-saramagoL’Ana Jiménez inicia el comentari, tot dient que li ha entusiasmat aquest llibre on hi ha de tot: simbolisme, tocs de ciència ficció, una història realista i unes observacions extraordinàries del narrador, encara que potser el millor de tot és l’estil narratiu, d’una gran personalitat.

La Rosa Raventós destaca la relació entre el pare, Cipriano Algor, i la filla, Marta Algor, on es mostra amb gran finor la complicitat, l’afecte i el respecte. Només el final l’ha trobat una mica complicat.

Mª Jesús Alonso explica que n’ha fet una lectura ràpida; al principi, les descripcions no l’han seduïda; sí, en canvi, que li ha agradat la capacitat d’anàlisi de la societat actual, i una sèrie de reflexions que no deixen indiferent. Hi ha un raonament continu en la prosa de Saramago; és una manera d’escriure molt intensa i reflexiva. També els diàlegs són originals, amb una puntuació específica (amb absència de puntuació, en realitat és un joc que es basa en les majúscules), i a ella li ha agradat especialment la presentació que fa dels personatges. Parla de la relació entre pare i filla, i entre sogre i gendre: es parlen de vostè, hi ha senyals d’una altra època.

A Marta Gómez, aquesta primera lectura de Saramago per part seva li ha agradat molt: l’ha trobat fascinant, captivador. Fins i tot hi ha trobat ecos del Quixot, en el personatge idealista, fora d’època, del protagonista, i de García Márquez. Hi veu un missatge inquietant, ja que la societat que descriu no és tan allunyada de la nostra: els treballadors són tractats com un número, el que deixa de ser útil és escombrat sense miraments. També comenta la fusió dels centres comercials i els parcs temàtics, així com la difusió de determinades consignes. En resum, l’ha trobat un narrador molt original. Com que ella ha fet ceràmica creativa, a més, s’ha vist ben reflectida en aquesta família de terrissaires que la modernitat aboca a l’abisme.

MUERTE SARAMAGOA la Mª José Fonollosa li ha agradat la manera de descriure, amb un vocabulari molt ric, degut també a la bona traducció de Pilar del Río, segona esposa de l’escriptor, que el va acompanyar fins a la mort. Es pregunta si el missatge de la història és massa pesimista, i creu que no, perquè realment estem vivint problemes similars als narrats. D’altra banda, li ha entusiasmat la fluidesa de l’estil i la forma. Creu que es podria fer una analogía amb la visió del futur de Georges Orwell a 1984.

Dolors Juan reconeix que ha passat un Nadal preciós gràcies, en part, a la lectura d’aquesta novel·la, que ha viscut com una descoberta fantàstica. Els diàlegs, la història del gos, la llibertat d’estil, li han agradat molt. També hi veu semblances amb García Márquez i fins i tot Camilo José Cela, dos autors també guardonats amb el premi Nobel, per exemple en la proliferació de noms i cognoms. Cita una frase de les moltes que ha subratllat: “Ni la juventud sabe lo que puede, ni la vejez puede lo que sabe”.

L’Evelia Casado, una gran lectora, no ha tingut temps aquesta vegada, però amb el que estem dient li han vingut ganes de conèixer aquest autor.

La Paquita Puig ens comenta que li ha agradat moltíssim: li sembla un autor sincer, fluid, que no s’ha d’esforçar perquè la prosa li surti amb aquesta naturalitat. Subratlla la bondat i la moralitat de l’autor. Destaca una frase: “El cervell està a la punta dels dits”.

La Rosa Llop ho ha trobat un relat fabulós, que li ha agradat molt. Tothom té pensaments, aquí; fins i tot el gos, l’Encontrado! Pel que fa a l’eliminació de guionets en els diàlegs, no li ha entusiasmat, potser perquè ha estat molts anys professora.

L’Anna Masferrer tampoc ha pogut fer la lectura, però sens dubte en gaudirà quan tingui temps.

crisalideLa MªTeresa Ventosa diu que el llibre l’ha enganxada. Destaca les relacions entre pares i fills, la descripció del matrimoni de la filla, el moment en què es posen a fer les figuretes que han de substituir la vaixella que els rebutja el Centre Comercial, i també els comentaris savis, plens d’experiència, de Cipriano, aixi com la descripció de les relacions amb la vídua Isaura Estudiosa. Cita un comentari que fa Cipriano de Marcial, el gendre: “era de los desasosegados de nacimiento”.

Carme Lavall l’ha trobat un llibre molt filosòfic, d’algú que tal com pensa, escriu. En ocasions se li ha fet un text massa farragós, però valora la reflexió que fa sobre la societat que construïm.

Per a la Soledad Marsal, en resum, aquest llibre, que li ha agradat molt, és un cant a la llibertat.

I així ens acomiadem fins al febrer, tot esperant que al nostre Club de Lectura, a part de l’entusiasme, l’anàlisi i el sentit crític, també hi puguem trobar la calefacció!

L’AUTOR
José Saramago

José de Sousa Saramago (Azinhaga, Portugal, 1922- Lanzarote, 2010) fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1998. Va néixer a la població d’Azinhaga el 1922. El 1924, la seva família es va traslladar a Lisboa, on el seu pare va començar a treballar de policia. Als dotze anys, va iniciar els estudis a l’Escola Industrial de Lisboa, estudis que no va poder finalitzar en no poder seguir pagant la matrícula. jose-saramago (1)Aquest fet provocà que el jove Saramago entrés a treballar en una ferreria mecànica, sense oblidar, però, la seva nova passió: la lectura. Va canviar de feina i entrà a formar part de l’administració de la Seguretat Social. Posteriorment, entrà a treballar en una companyia d’assegurances i simultaniejà les seves col·laboracions com a periodista al Diário de Notícias, un periòdic d’abast nacional, però del qual, per raons polítiques, ben aviat en fou expulsat. Crític literari de la revista Seara Nova, va formar part de la primera direcció de l’Associació Portuguesa d’Escriptors.

Membre del Partit Comunista Portuguès des del 1969, va patir persecució i censura durant els anys de la dictadura d’António de Oliveira Salazar. Posteriorment, va sumar-se a la Revolució dels Clavells, que va portar la democràcia a Portugal l’any 1974. Des del 1976, es dedicà exclusivament al seu treball literari. El 1998, es va casar amb la periodista i traductora espanyola Pilar del Río, qui va traduir les seves obres al castellà. Saramago acabà compartint la seva residència entre Lisboa i l’illa de Lanzarote (Illes Canàries), on morí el 18 de juny del 2010 als 87 anys.

L’OBRA
La caverna

Les seves obres destaquen per la denúncia dels mals de la societat actual, portant a l’extrem algun dels casos per analitzar què passaria i posar-ho en relleu. Sempre hi ha algun protagonista que s’oposa a deixar-se anar, és l’arquetip de l’heroi. Pel que fa a l’estil, usa frases llargues, amb un estil de puntuació propi. El 1944 inicià l’escriptura de la seva primera novel·la, Terra do pecado (Terra del pecat, 1947), que no va tenir gens d’èxit. La seva segona novel·la, Claraboia, no pogué ni tan sols publicar-la. Aquest fet provocà que abandonés la literatura durant vint anys.

“Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar.”

josesaramago_ premio NOBELLa seva primera gran novel·la fou Levantado do chão (1980), un retrat fresc i vívid de les condicions de vida dels treballadors de la població de Lavre, situada a la regió d’Alentejo. Amb aquest llibre, Saramago aconseguí trobar la seva veu pròpia, amb l’estil gairebé poètic que el caracteritza.

La novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo (L’Evangeli segons Jesucrist, 1991) el catapulta a la fama a causa d’una polèmica sense precedents a Portugal (que es considera una república laica), quan el govern en veta la presentació al Premi Literari Europeu d’aquell any, al·legant que “ofèn els catòlics”. Com a acte de protesta, Saramago abandona Portugal i s’instal·la a l’illa de Lanzarote. El 1995, publica Ensaio sobre a cegueira (Assaig sobre la ceguesa) i el 1998 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que amb paràboles sustentades per la seva imaginació, compassió i ironia, La Cavernaens permet contínuament observar una nova realitat il·lusòria, esdevenint el primer autor en llengua portuguesa a rebre aquesta distinció.

Juntament amb les dues novel·les anteriors – Assaig sobre la ceguesa i Tots els noms- La Caverna forma un tríptic en què l’autor deixa escrita la seva visió del món actual, de la societat humana tal com la vivim. En definitiva: no canviarem de vida si no canviem la vida. Mitjançant un estil molt particular (absència de signes d’interrogació/exclamació, diàlegs diferenciats únicament per comes i majúscules inicials) Saramago transmet una “història social”. Mitjançant l’exemple d’una família tradicional -encapçalada per Cipriano Algor, terrissaire de 64 anys i vidu des de fa 3-, es mostra l’evolució d’una societat ja postindustrial en què els treballs artesanals tenen cada vegada un paper més insignificant i on un gran centre comercial (en aquest cas denominat: el centre), els alts tenen la capacitat de decidir sobre tot, concentra la gran majoria del capital. Així Cipriano i la seva família, que viuen en una zona rural, hauran d’enfrontar–adaptar-se a les noves necessitats de la societat.

Per entendre millor l’essència de l’obra és interessant la següent cita de l’autor:

“La caverna ha estat escrita perquè la gent surti de la caverna.“

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Maletes perdudes, Jordi Puntí

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de desembre

Avui comença el comentari la Dolors Juan, que ja havia llegit abans la novel·la. Diu que és un autor que li agrada molt, per la tremenda capacitat de fabulació; conta una història com aquesta, una mica rocambolesca, d’una manera molt fina, que mai no ens decep.

La Maricarmen Quintana hi està d’acord, encara que a ella el desenvolupament de la novel·la se li va fer una mica avorrit, per bé que la introducció li va agradar.

La Rosa Raventós diu que a ella li ha agradat molt aquesta descripció de la vida d’uns camioners, uns personatges que es passen la vida errant.

Maletes perdudesPer a l’Evelia Casado, ve a ser una faula: per exemple, troba inversemblant que el sr. Casellas, el patró dels tres camioners protagonistes (en Gabriel, en Bundó i en Petroli) mai no s’adoni que sistemàticament extravien les caixes de mercaderies. D’altra banda, parla d’en Gabriel com d’un home que, de fet, vol estar sol: són les dones, fortes i independents, les que se li apropen. D’altra banda, en aquesta novel·la cada personatge queda retratat per la seva peculiar manera de ser, des dels protagonistes fins als empleats de la neteja de l’aeroport. En Gabriel resulta ser un jugador, per exemple, i fins al final té el suport d’alguna dona fidel, en aquest cas la Giulia.

L’Enriqueta Olivar, amb restriccions de lectura per problemes de la vista, diu que el que ha llegit ho ha trobat original, sobretot la trama.

La Gemma Capdet explica que li ha agradat bastant, sobretot l’originalitat, i la manera com lliga una trama força inversemblant. En moltes ocasions, li ha fet esbossar un somriure. També elogia el to de conversa, i els interrogants que van sorgint a mida que s’avança en la lectura.

Carme Lavall parla de l’inici, amb els quatre fills d’en Gabriel que es diuen igual però en diferents idiomes; per a ella, en Gabriel no deixa de ser un caradura.

La Maria Teresa Ventosa creu que el nom de tots quatre lliga amb la professió del protagonista, ja que Sant Cristòfol és el patró dels automobilistes. També és el segon nom que va tenir en Gabriel, quan l’adoptà una família benestant que intentava fer-ne el substitut del fill mort, un intent fallit que el va treure per primer i únic cop de l’orfenat. A la Teresa se li ha fet una mica llarg, però l’ha trobat original, amb molts casos curiosos.

Jordi PuntíL’Ana Giménez diu que li va agradar l’argument, amb molts moments d’humor i de tendresa. L’ha trobat una història emotiva, centrada en la recerca del pare absent per part dels germans que ni tan sols sabien que ho eren.

Rosa Llop comenta que li ha agradat, i destaca també el paper de les quatre mares, les diferents dones d’en Gabriel; troba que el retrat de Mireille, la parisenca, és particularment viu: la noia vivia en una comuna i no va estar mai sola durant l’embaràs, ni en tenir el fill, ja que entre tots la van ajudar. És l’única que va visitar en Gabriel a Barcelona.

Mercè Porta lamenta ser la “veu discordant”, però diu que la novel·la no li ha entusiasmat; troba que la història és massa embolicada, amb un final fantasiós i inversemblant, i li sembla una història que de fet es nodreix de moltes petites històries, amb una tècnica dilatòria que pretén augmentar la intriga però no sempre ho aconsegueix. Malgrat això, reconeix que és un llibre ben escrit, sobretot la relació entre els camioners i el retrat social de la postguerra.

Maria Jesús Alonso reconeix que la novel·la té moments massa novel·lescos, però en canvi ella hi ha anat trobant molts bones estones de lectura: n’elogia l’estil, la imaginació de l’autor i també la mirada positiva sobre el voltant, l’humor en moltes circumstàncies. Troba original l’ús dels diferents idiomes, la mescla de veus, el joc entre present i passat, els sentiments dels protagonistes i les descripcions dels espais, tan visuals que sembla que els poguessis veure: el carrer de Sant Antoni li recorda un carrer de Burgos de la seva joventut; a les cases hi ha brasers, la gent duu guants, una pensió està plena d’animals dissecats. També li ha sorprès que l’evocació de l’orfenat de les monges sigui, malgrat tot, positiva, que en Gabriel i en Bundó l’acabin considerant la seva casa fins al punt de no voler viure massa lluny.

crisalideA la Marta Gómez li ha agradat molt, creu que és una novel·la on hi ha moltes coses a remarcar: la imaginació, els llocs i situacions tan ben retratats, l’ús del vocabulari, sempre adequat. Així mateix, li agrada el joc entre les veus narratives, en singular i en plural, creant un ritme molt atractiu.

La Maria José Fonollosa hi coincideix; per a ella ha estat una lectura fàcil, d’un llenguatge ric, amb uns personatges molt curiosos. En Bundó és el que més li ha agradat.

La Soledad Marsal diu que també li ha agradat. La Paquita Puig no l’ha pogut llegir, però promet que s’hi posarà així que pugui. També participen Carolina Orriols, que serà una nova participant de La Crisàlide i ha vingut a saludar-nos. Trobem a faltar la Joana Díaz, l’Anna Maria Montané, amb problemes de la vista, i l’Anna Masferrer. Des d’aquí vull felicitar-los el Nadal a totes i encoratjar-les a seguir llegint i participant amb l’entusiasme que les caracteritza, així com a la Teresa Forcadell, directora de la biblioteca, la Fanny Guinart, l’Esther Bruna i totes les bibliotecàries i bibliotecaris que fan que el Club La Crisàlide sigui possible.

L’AUTOR
Jordi Puntí

Jordi Puntí (1967), llicenciat en Filologia romànica, el 1998 va començar la seva carrera literària amb el llibre de relats Pell d’Armadillo, que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or i que seria traduït al castellà el 2001. Més endavant, el 2002 publicaria Animals tristos, finalista del Premi dels Llibreters i traduït al castellà el 2004. jordi_puntiL’obra seria adaptada al cinema per Ventura Pons el 2006, amb el títol d’Animals Ferits. Com a traductor, ha treballat per a diverses editorials, traduint autors com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie Nothomb.

El 2010 publicà la seva primera novel·la, Maletes perdudes, llibre amb què s’endugué diversos premis, com el Crítica de la Narrativa Catalana, el Lletra d’Or o el Premi Llibreter de Narrativa, i que fou traduïda a setze llengües, convertint-se en una de les novel·les contemporànies en català més traduïdes. El 2011 va publicar Els Castellans, un recull d’articles apareguts anteriorment a la revista L’Avenç, els quals giren al voltant de la cohabitació entre comunitats en el seu Manlleu natal. El 2015 va marxar a viure un any als Estats Units per a preparar la seva propera novel·la, treballant a la New York Public Library i investigant la figura de Xavier Cugat, gràcies a una beca del Cullman Center.

Forma part del col·lectiu Germans Miranda i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com L’Avenç, El Periódico o El País.

L’OBRA
Maletes perdudes

Explica Jordi Puntí que Maletes perdudes comença quan en Gabriel desapareix. Aquest home té quatre fills escampats per Europa (Barcelona, París, Londres i Frankfurt), que no es coneixen, i que es diuen tots igual: Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher. Pell armadilloVolia explicar com quatre germans, fills del mateix pare, però de mares diferents, nascuts a quatre països distints d’Europa, els feia feliços conèixer-se, perquè d’aquesta manera deixaven de ser fills únics. Jo ho sóc, fill únic, i em venia de gust explicar com t’ho fas quan no tens germans, com omples la teva vida interior. També volia explicar la història d’una persona des de punts de vista diversos, des de la mirada de tots els qui la coneixien. I això faig amb en Gabriel, el pare, un personatge que ha desaparegut i que els seus quatre fills volen trobar. Un home, a més, que no ha parat de moure’s perquè treballava de transportista amb un camió de mudances que recorria Europa. Un altre tema important de la novel·la és l’amistat del Gabriel amb en Bundó, dos homes que són gairebé germans, que han estat sempre junts.

Per mi, les protagonistes del llibre de debò són les dones del Gabriel, especialment la francesa, la Mireille. Els homes (en Gabriel, en Bundó, en Petroli…) són antiherois, encara que els fills sentin una fascinació heroica pel seu pare. Però és una novel·la d’antiherois, perquè tot allò que fan aquests homes ho fan pensant en si mateixos i no pas en els altres.

La novel·la va començar a funcionar quan vaig idear una veu narrativa conjunta, múltiple, que era la suma de tots quatre germans. De desconcert, solament n’hi ha al principi; després, quan el lector entén el joc que li proposo deixa de ser estrany. Perquè, què mana en una novel·la, la forma o el contingut? Per mi, ni l’una cosa ni l’altra, millor dit, totes dues.

Els castellansPuntí abans de Maletes perdudes havia publicat amb molt bona acceptació de crítica i de públic dos llibres de contes: Pell d’armadillo (1998) i Animals tristos (2002). Aquest gust pel relat també es manté en la novel·la, que abasta infinitat d’històries molt variades: des de la història d’una noia que se’n va a avortar a Londres; la soledat d’un dels germans; com vivien els orfes a la casa de la Caritat de Barcelona i la llibertat que significava sortir-ne per anar a viure en una pensió… “És una novel·la que té instint fabulador. He volgut fer versemblant un món que, d’entrada, no ho semblava gens. I ho he fet amb l’estil. Això em recorda el cineasta Wes Anderson, per la manera com té d’explicar les històries; trobo que tinc una mirada similar a la seva.”

Jordi Puntí forma part d’una generació literària poc estudiada i poc divulgada, com a generació. D’escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteixen generació Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli… Comenta Puntí: “Som els primers que hem crescut amb el català com a llengua normalitzada. Això significa que tenim una relació amb la llengua diferent de la que tenen els escriptors anteriors a nosaltres. En la nostra generació hi ha uns quants narradors que escriuen molt bé, no solament per les històries que conten sinó també per la llengua que fan servir.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La casa cantonera, Sílvia Alcántara

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 de novembre

Comencem la sessió tot excusant l’absència d’Anna Mª Montané, clubaire fidel, per problemes de visió, i de la Soledad Marsal. Les primeres opinions són molt favorables sobre la segona novel·la de l’autora famosa per Olor de colònia. Carme Lavall diu que la va llegir en un viatge a Barcelona d’anada i de tornada, la mida justa, i que li va fer molt bona impressió, tant els personatges, com l’argument, com l’estil, de frases curtes. Una de les idees que domina la novel·la, i que ens cita tot seguit, és aquesta: “Dels pecats dels pares els fills en van geperuts”.

crisalideAna Jiménez hi coincideix: li ha agradat molt el retrat dels personatges, d’aquesta família on no hi ha cap mena d’afecte, sinó molta rancúnia, i on tot s’articula al voltant de la Vicenta, la mare, que escampa el seu domini al voltant del Ramon, el marit, la Irene, la filla gran, i la Marina, la filla petita. Potser per contrast, ella s’enamora d’algú dominant, en Gregori. Els únics personatges que es comporten com a bones persones són en Ramon, que s’acaba suïcidant, i la Roseta, que no és de la família.

Trenquem els elogis a la novel·la amb l’opinió de l’Enriqueta Olivar, diu que l’ha trobada fluixeta i que no la recomanaria. Així com Olor de colònia, raona, tenia una trama vibrant, en un espai ben marcat com la colònia tèxtil, en aquesta novel·la l’autora sembla jugar amb l’ambigüitat, tant de l’estil com de les localitzacions. L’autora assegura que ha volgut parlar sobre la gelosia, i la nostra lectora troba que la gelosia entre les germanes és una conseqüència lógica de l’actitud de la mare, i aquest és l’eix de l’obra.

Rosa Raventós diu que, tanmateix, a ella li ha agradat, i que el problema entre les germanes és que no hi va haver gens de caliu. Troba que la novel·la respon més a la dita “quan una cosa comença malament, també hi acaba”.

Dolors Juan coincideix amb l’opinió més negativa. Malgrat que la novel·la té un inici original, troba que després la sorpresa s’esvaeix, i que hi ha un excés d’esdeveniments en una obra tan curta. També veu una forma mig caòtica de presentar-ho, un seguit de desgràcies i desavinences que es justifiquen per la casualitat. En resum, seria un llibre que conté totes les eines per ser interessant, però no ho aconsegueix.

olor de coloniaPaquita Puig comparteix el seu parer: massa drama, diu, encara que li han agradat alguns detalls realistes que evoquen l’ambient de l’època: les cadires de boga espellifades, un test dentat…

La Maria Teresa Ventosa remarca que li ha agradat molt el principi, així com la descripció del poble. També l’ambient de la casa on acaba de morir la Vicenta el veu molt ben reflectit: l’olor, la foscor. Pel que fa al diàleg, en canvi, de vegades se li ha fet perdedor.

Mari Carmen Quintana troba que el llenguatge és arcaïtzant, de vegades, i que el veritable fil de la novel·la, com s’ha dit, no és la gelosia, sinó la mare manipuladora. D’aquí vénen els problemes entre les germanes (en realitat, germanastres). La novel·la és un teixit de records i rancúnies que giren al voltant d’allò secret, d’allò tancat.

Evelia Casado diu que troba una mica decepcionant la vida dels personatges. Va estar a punt de deixar la lectura, però va fer un esforç i la va seguir: volia seguir el fil de la trama, veure què passava al final. Analitza tot el que passa com el resultat d’una família molt separada, ja que els pares fomenten les diferències entre les filles. També troba una mica inversemblant tot el que passa en el cobert, un espai recurrent.

Rosa Llop coincideix a dir que no li ha agradat gaire, ja que és una narració molt embolicada, on el tema de la gelosia no deixa de ser una conseqüència lògica de les vivències de les dues germanes.

Maria José Fonollosa té la sensació d’haver llegit un drama rural, propi de la tradició de la literatura catalana. Se li ha fet fàcil de llegir, ja que totes les peripècies es van revelant a poc a poc. Veu molt important el paper de la Roseta, l’única que els ajuda desinteressadament, mentre que en canvi en Gregori només sedueix la Irene per fer-li mal a la mare. Remarca la intriga al voltant de la carta que en Gregori li escriu a la Vicenta, la mare.

portada_els dies sense gloriaAnna Masferrer també ha quedat sorpresa pel personatge de la Roseta, una veïna “digna d’estudi”: extraordinària, discreta, que no tan sols ho tapa tot, sinó que cuida la vella i també es preocupa per les filles. Llança la idea que potser ho fa perquè no pot tenir fills, “és eixorca”.

Mercè Porta també remarca el personatge de la Roseta, i coincideix amb les critiques. Creu que la novel·la s’excedeix amb la trama de les relacions, i que no hi ha una autèntica evolució dels personatges: tal com comença, acaba. Tant la Irene com la Marina segueixen atrapades en el seu món. Coincideix a dir que el tema de la gelosia no és el central, tal com volia l’autora, ja que queda desdibuixat per les vivències de tots plegats.

Gemma Capdet explica que ja l’havia llegida, però que n’ha fet una segona lectura ràpida per confirmar la impressió inicial: desestructurada, on tant a la Marina com a la Irene els falta algun sentiment. Elogia, però, l’inici, la primera frase, que a algunes lectores també els havia recordat la Crónica de una muerte anunciada de Gabriel García Márquez.

Remarquem que valdrà la pena de llegir la darrera novel·la de Sílvia Alcántara, Els dies sense glòria, i concloem la tertúlia amb un debat tan animat sobre els pros i contres de la novel·la que fins i tot ens vénen a demanar que abaixem una mica el to de veu…Som massa apassionades!

L’AUTORA
Sílvia Alcàntara

Sílvia Alcàntara i Ribolleda neix a Puig-reig (Berguedà) l’any 1944, i als sis mesos d’edat la seva família es trasllada a la Colònia Vidal, una colònia tèxtil situada al marge del Llobregat. Als catorze anys es posa a treballar a la fàbrica, i més tard inicia els estudis de comerç, que li permeten trobar una feina d’administrativa i traslladar-se a Terrassa. Sempre conscient de la seva manca de formació lingüística en català, a l’inici de la democràcia pren la determinació d’estudiar-lo i s’inscriu als cursos de Normalització Lingüística. Al mateix temps que aprèn la seva llengua, s’interessa per l’escriptura i comença a compondre narracions, algunes d’elles premiades en diversos certàmens locals. Aquests petits èxits l’esperonen a escriure més, i tan bon punt a principis de la dècada de 1990 es crea l’Aula de Lletres s’hi matricula i, durant tres anys, perfila les tècniques d’escriptura. En acabat entra a treballar a la mateixa escola, on realitza tasques administratives. Després, l’escola es trasllada a l’Ateneu Barcelonès.

silvia alcantaraTot i el desengany de les dues primeres novel·les, que resten inèdites, Sílvia Alcàntara aconsegueix publicar, a Edicions de 1984, la novel·la Olor de Colònia (2009). El relat, que reconstrueix la vida d’una colònia tèxtil catalana pels volts de 1950, produeix un gran impacte en el panorama català per la seva maduresa i qualitat literàries. Amb aquesta novel·la, que esdevé un èxit de vendes, Sílvia Alcàntara rep els premis Qwerty Btv (2009), Regió7 de Cultura (2009), Joaquim Amat-Piniella (2010) i és finalista del premi Llibreter (2009).

El 2012 Olor de colònia és adaptada per a la televisió, en format de minisèrie, dirigida per Lluís Maria Güell. L’any 2011 publica, a Edicions de 1984, la seva segona novel·la, La casa cantonera, en què explora el tema de la gelosia fraternal i de parella i els secrets d’una família en un poble miner inconcret del Beguedà, la comarca on va néixer. El 2016 apareix la seva tercera novel·la, Els dies sense glòria, en què l’autora narra els orígens i la vida de la Glòria, des de la dècada de 1930 fins al 2003, i que representa una generació a la qual el progrés ha anat cremant la terra a cada passa empenyent-la del camp a la ciutat, del poble al bloc de pisos. Una generació que es va veure tenallada per les necessitats dels pares i després per les dels fills.

Després d’iniciar-se en el món literari català amb un debut tan exitós, Sílvia Alcàntara compagina l’ensenyament de tècniques d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc amb la preparació de noves ficcions. També és presidenta de l’associació cultural terrassenca “Un munt de mots”.

L’OBRA
La casa cantonera

Dues germanes es retroben per repartir-se les poques coses que en morir els ha deixat la mare. Feia més de vint anys que no es veien. Una veïna de tota la vida les acompanya per les resclosides estances de la casa i els petits objectes els desperten els records.

El vincle de la vida passada s’imposa com un malson al seu desig de fugir, de tornar al món quotidià conegut i controlat. Retingudes per preguntes que mai no s’han respost, queden atrapades en una teranyina asfixiant. L’empremta de la mare ressorgeix i il·lumina els racons foscos de les seves vides.

portada_la casa cantoneraSílvia Alcàntara basteix una novel·la com una torrentada on els sentiments tèrbols i els desitjos profunds es mostren sense traves i on la serenitat només arriba amb l’acceptació dels sentiments oposats de l’ànima.

Josep Cots, el seu editor, defineix l’autora com “una escriptora potent amb una gran capacitat de fabulació i domini del llenguatge”. “Cada llibre és com ha de ser –matisa Alcàntara–; jo pensava que seria més llarg tenint en compte tot el que volia explicar, però vaig optar per un estil concís, frases curtes, triar els adjectius de manera que t’estalvien una pàgina… i ha quedat més curt del previst”. A banda de deixar-se arrossegar per la necessitat que pot provocar escriure una novel·la (“quan escric sóc tot cor, tripes: m’hi aboco sencera”), hi ha una cosa que Alcàntara té clar: “Sempre em pregunto què vull explicar abans de començar i, en aquest cas, volia parlar de la gelosia, un sentiment que tots hem patit però mai confessem; gelosia de parella, però també entre germans,amics,veïns…”La gelosia, per tant, és l’energia sentimental que posa en marxa el motor d’una novel·la en què l’autora “té l’habilitat de mostrar el desenllaç de bon començament i després va desfilant com s’ha arribat fins a aquell punt”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Bogeries de Brooklyn, Paul Auster

LA TERTÚLIA
Dimecres 5 d’octubre

Comencem el curs 2016-17 amb la benvinguda de la Teresa Forcadell, directora de la Biblioteca Joan Oliva, moltes retrobades i noves incorporacions. També alguna absència: enguany ens apleguem vint dones a l’habitació blava i trobem a faltar el nostre únic lector masculí, en Manuel Solé. Així doncs, Paul Auster es trobarà sol enmig del nostre cercle lector: sol, però molt ben acompanyat, perquè té aquí lectores entusiastes, que han llegit Bogeries de Brooklyn més d’una vegada i de dues, com la Dolors Juan, i que ens cita un altre títol d’aquest autor famós: Un home a les fosques. També recordem Un estiu sense homes, de Siri Hustdvetdt, la seva esposa, que vam llegir l’any passat.

BrooklynEn general, la valoració de Bogeries de Brooklyn és prou positiva: “lectura agradable, amb personatges molt variats” (Maria José Fonollosa), “m’ha encantat la trama, ja des de l’inici” (Marta Gómez), “descriu unes vides normals, amb les seves il·lusions i la lluita per sobreviure” (Maria Jesús Alonso), “té agilitat, encadena històries d’una manera que facilita la lectura” (Mercè Porta), “és entretingut i amè” (Maria Carmen Quintana), encara que hi ha algun matís crític, com el de l’Evelia Casado: “el final és dels de “fueron felices y comieron perdices”.

La Paquita Puig trenca la tendència: “l’he trobat poc original, un sofregit per parlar de sexe, malalties i llibres”, i introdueix un tema de debat: la versemblança de l’arribada d’una nena de 9 anys, tota sola, a la casa del protagonista, Nathan. La Joana Rubio discrepa: “a mi m’ha agradat molt, està molt bé”. La Rosa Llop destaca les personalitats complementàries dels tres protagonistes: en Nathan, en Harry i en Tom. A l’Ana Mª Jiménez també li ha agradat: “parla de molts temes, els personatges están ben dibuixats, i hi ha un gran nombre de coincidències”. La Carme Lavall, en canvi, ens diu que no li va agradar gaire, sobretot des de l’arribada de la Lucy, la nena. La Gemma Capdet l’ha trobat un llibre “bastant sorprenent”, i malgrat “certa dificultat en la identificació dels personatges”, li ha agradat que retrati un univers familiar divers però unit.

crisalideLa Maria Teresa Ventosa li ha trobat un inici “difícil”, però destaca el paper d’en Nathan, que uneix la família. L’Anna Maria Montané explica que no l’ha acabat, però que li ha cridat l’atenció l’inici, el missatge que cal viure plenament i la idea de l’Hotel Existència, on tothom seria feliç encara que fos per uns dies. A l’Anna Masferrer li ha agradat “bastant”, inclosa la Lucy: en valora el “to familiar” i el fet que és un “clam a la vida”. Per a la Rosa Raventós, és un llibre que “fa reflexionar, dóna esperança”. A l’Enriqueta Olivar li ha agradat la manera com enllaça els personatges, encara que algun no sembla massa real. Destaca el retrat positiu de l’amor durant la vellesa: “els pits poden penjar, però la pell sempre és la pell”. A la Soledad Marsal també li ha agradat molt.

Acabem amb temps de fer una petita tertúlia sobre els aspectes controvertits de l’obra, el personatge de la Lucy, el tractament de les casualitats, el fet que finalment, tot acabi massa bé, i acabe, concloent que malgrat alguns petits defectes, Auster és un gran narrador a l’hora de mostrar-nos personatges en les seves peripècies vitals.

L’AUTOR
Paul Auster

Paul Auster va néixer el 1947 a Nova Jersey, de pares d’origen europeu. Començà a escriure als 12 anys, abans fins i tot de descobrir el bèisbol, que tant apareix a les seves novel·les. Entre 1965 i 1967 va estudiar literatura francesa, italiana i anglesa a la Universitat de Columbia. Començà a traduir autors francesos com Dupin i Du Bouchet i viatjà a París.

També va escriure guions per a pel·lícules mudes que mai es rodarien, però que podrem descobrir més tard en El llibre de les il·lusions.

Paul_AusterDurant els deu anys següents escrigué articles per a revistes, començà les primeres versions de El país de les últimes coses i de El palau de la lluna, treballà en un petroler i finalment decidí tornar a França, on va viure tres anys (1971-1974) gràcies a les seves traduccions de Mallarmé, Sartre i Simenon. També va escriure poesia i obres de teatre d’un acte.

Però no fou fins el 1976 que escrigué la seva primera novel·la, Jugada de pressió, sota el pseudònim de Paul Benjamin, novel·la negra a l’estil clàssic amb la qual va obtenir un escàs èxit editorial. Poc després de divorciar-se, la mort del seu pare li proporcionà una inesperada herència que l’ajudà a sortir-se’n i li permeté d’escriure La invenció de la solitud. Es publicà el seu llibre en prosa Espais blancs. Poc després va conèixer la novel·lista Siri Hustvedt, amb la qual es casà el 1981. En 1982 es publicarà L’art de la fam.

Es comença a reconèixer Paul Auster entre els grans escriptors. Entre 1986 (quan es publica la Ciutat de vidre) i 1994 (Mr. Vertigo), publica novel·les majors com El palau de la lluna i Leviatan. Torna al cinema i adapta, juntament amb el director Wayne Wang, el seu relat curt El conte de Nadal d’Auggie Wrem. Smoke i Bogeries de Brooklyn s’estrenen el 1995. Ell mateix dirigirà Lulu on the bridge (1997), mal rebuda per la crítica.

Torna a la novel·la amb Timbuktú (1999), El llibre de les il·lusions (2002), La nit de l’oracle (2004) i Bogeries de Brooklyn (2005). El 2006 rep el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres.

El mateix any 2006 publica Viatges per l’scriptorium i comença la que va ser la seva segona pel·lícula com a director, The Inner life of Martin Frost.

El 2008 publica la seva última novel·la, Un home a les fosques.

L’OBRA
Bogeries de Brooklyn

Nathan Glass ha sobreviscut a un càncer de pulmó i a un divorci després de trenta tres anys de matrimoni, i ha tornat a Brooklyn, el lloc on va néixer i va passar la seva infantesa. portada_bogeries de brooklynVol viure allà el que li queda de la seva “ridícula vida”. Abans d’emmalaltir era un pròsper venedor d’assegurances. Ara que ja no ha de guanyar-se la vida, pensa escriure un llibre, “El llibre de la estupidesa humana”. Explicarà tot el que passa al seu voltant, tot allò que li passa i tot el que se li acudeix, i fins i tot algunes de les històries –capricioses, esbojarrades i veritables bogeries- de persones que recorda.

Comença a freqüentar el bar del barri, el “Cosmic Diner”, i està quasi enamorat de la cambrera, la casada i inabastable Marina. També freqüenta la llibreria de segona mà d’en Harry Brightman, un homosexual culte i contradictori, que no és qui diu ser. Allà, a la llibreria, es troba inesperadament amb Tom, el seu nebot, el fill de la seva estimada germana morta, a qui fa anys que no veu. El jove havia estat un estudiant brillant, la gran promesa de la seva promoció. Ara, solitari i amb uns quilos de més, condueix un taxi, i ajuda el misteriós Brightman a classificar els seus llibres. També està enamorat. La novel·la, a poc a poc, t’immergeix en una fascinant xarxa de personatges i descobriments. Nathan s’incorpora de nou a “l’espessa jungla de la vida”, i anirà descobrint que no ha anat a Brooklyn a morir, sinó a viure.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Els Clubs de Lectura de la Joan Oliva escalfen motors!

Dijous 1 de setembre obrim el període d’inscripció dels Clubs de Lectura de la biblioteca Joan Oliva. Per formalitzar la inscripció, heu d’acostar-vos a la biblioteca, ja que es tracta d’un tràmit presencial. A continuació, podeu fer un cop d’ull als clubs a què us podeu inscriure:

Logo_La CrisàlideLa Crisàlide: Dinamitzat per Mª Rosa Nogué, el club de lectura La Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates previstes durant el curs 2016-2017 són les següents: 5 d’octubre, 9 de novembre, 14 de desembre, 11 de gener, 8 de febrer, 8 de març, 5 d’abril i 3 de maig.

Logo_Francès 2016-2017Club de Lectura en Francès: El tercer divendres de cada mes de 16.30 h a 18 h i a càrrec d’Esther Bruna, es trobaran a la biblioteca les persones inscrites en el Club de Lectura en Francès de la Joan Oliva CLFJOM. Les dates de reunió són les que indiquem a continuació: 21 d’octubre, 18 de novembre, 16 de desembre, 20 de gener, 17 de febrer, 17 de març, 21 d’abril i 19 de maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: Especialitzat en gènere negre, el Club de Lectura l’Oliva Negra va debutar el curs passat fent un petit tast de tres sessions. Davant de la bona acollida entre els lectors, L’Oliva Negra s’incorpora a l’oferta anual de trobades literàries que ofereix la biblioteca. A càrrec de Sofia de Ruy-Wamba, els inscrits a L’Oliva Negra es trobaran un dijous al mes de 17.30 h a 19 h els dies 6 d’octubre, 3 de novembre, 1 de desembre, 12 de gener, 9 de febrer, 9 de març, 6 d’abril i 4 de maig.

Logo_Juvenil_2016-2017Club de Lectura Juvenil: Per cinquè any consecutiu, la biblioteca Joan Oliva ofereix un espai de trobada per a nois i noies de 10 a 12 anys que vulguin llegir i parlar de llibres. El Club de Lectura Juvenil manté els dies de trobada, un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h, a càrrec de Fanny Guinart. Els dissabtes previstos per a les trobades són el 15 d’octubre, 12 de novembre, 10 de desembre, 21 de gener, 18 de febrer, 18 de març, 22 d’abril, 13 de maig i 10 de juny.

Tots els clubs de lectura tenen places limitades, així que, si us interessa algun dels clubs que oferim, afanyeu-vos i passeu per la biblioteca. En el cas de La Crisàlide i el Club de Lectura en Francès, haureu d’abonar 4,5€ i 7,5€ respectivament, en concepte de préstec interbibliotecari.

I, una mica més endavant, també podreu inscriure-vos a les Trobades de Lectura Fàcil en Català i a les Trobades de Lectura Fàcil en Francès.

Logo_Trobades de LF en catalàEl proper dia 3 d’octubre ja podreu passar per la biblioteca per apuntar-vos a les Trobades de Lectura Fàcil en Català, activitat que la biblioteca realitza en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú adreçada a aquelles persones que estan aprenent la nostra llengua. Logo_Trobades de LF en francès Enguany, seran sis les sessions que durem a terme, els dimarts que indiquem a continuació a les 17 h: 8 de novembre, 13 de desembre, 24 de gener, 28 de març, 25 d’abril i 23 de maig.

Pel que fa a les Trobades de Lectura Fàcil en Francès, haureu d’esperar fins al 10 de gener per inscriure-vos-hi. Les sessions es realitzaran dimarts a les 16.30 h els dies 14 de febrer, 14 de març, 18 d’abril i 16 de maig.

Fent clic aquí podeu descarregar-vos l’oferta completa durant el curs 2016-2017.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Amor a sang freda, Sílvia Romero

LA TERTÚLIA
Dimarts 17 de maig

“Us demano una cosa: que comenteu la novel·la com si jo no hi fos”, ens demana la Sílvia Romero, que ha tingut la generositat d’assistir, com a autora invitada, a la darrera sessió del Club La Crisàlide del curs 2015-16. Ella en fou conductora molts anys i li he d’agrair que em passés el relleu, ja que si alguna cosa defineix un Club de Lectura és la seva conductora i les seves lectores i lectors.

La sessió d’enguany congrega moltes emocions, la principal, la retrobada amb la Sílvia Romero, l’escriptora escollida per a la V Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que tindrà lloc el 3 de juny a Santa Margalida i els Monjos. crisalide Per això també ha vingut l’Imma Martínez, bibliotecària itinerant, que ens proposa de gravar una pregunta adreçada l’autora, que després es projectarà durant la Trobada. Per aquelles circumstàncies tristes de la vida, hem hagut d’ajornar la sessió, ja que es va morir el meu cunyat Alejandro a Madrid. No comptem tampoc amb la Gemma Capdet, de dol per la seva filla Mar, ni amb la Dolors Juan, que comparteix el dol i a més té la sessió del Club de Lectura de l’Aula de la Gent Gran, d’on ella és la conductora. Una altra lectora, Rosa Llop, ens informa de la malaurada mort del seu marit. Entre les parets blaves intentem defugir la inevitabilitat del destí i apel·lem a la companyonia, a la literatura, a la copeta de cava que ens ha preparat la Mari Carmen Quintana i els pastissets i dolços que ens han dut les estimades clubaires que han pogut venir: l’Anna Maria Montané, la Maria Teresa Ventosa, la Josefa Fonollosa, la Marta Gómez,la Soledad Marsal i l’Evelia Casado. La Mercè Porta ens va enviar una ressenya del llibre i les seves salutacions, com també enyorem la Maria Jesús Alonso, en Manuel Solé, la Paquita Puig, la Rosa Raventós, l’Elvira Díaz…Perdoneu-me, segur que em deixo algú. Tots fem el que podem! Que, en aquesta sessió, consisteix a comentar Amor a sang freda, la primera novel·la de la Sílvia Romero però també a fer-li preguntes, a demanar-li qui, com, quan, per què i de quina manera.

Així doncs, una de les preguntes clau és per què en Gustau, el pervers antagonista, és tan negatiu i si hi ha hagut algun model…La Sílvia diu que no l’ha tret d’enlloc, però que sap que existeix i el coneix. noves dames del crimI per això li dóna el final que mereix. Hi ha també preguntes sobre la Sònia, la protagonista, hi estem interessades; l’autora ens respon que protagonitza Els artistes també paguem la hipoteca, una història publicada en el recull Les noves dames del crim, impulsat per Anna Maria Villalonga. La Sònia ha perdut ingenuïtat, com ja es veia, però encara en té massa com per fer-la protagonista d’una nova novel·la de la Sílvia. La inspectora Marga Campos segueix bé de salut, també apareix en el relat anterior. Parlem de les successives víctimes d’en Gustau: la Carla, la dona, la Rita, la veïna, la Rosa, la fillastra, la pròpia Sònia, que reacciona a temps, i ens preguntem què hi veuen, en aquest paio, unes dones tan diferents, d’on ve aquest atractiu que de vegades emanen els donjoans de la pitjor espècie.

La Sílvia s’arronsa d’espatlles i ens diu que, precisament, per això n’ha volgut parlar, per descobrir-ho. Ens revela que sempre a les seves novel·les hi ha algú dolent molt dolent, pèrfid, que tanmateix sol rebre el seu càstig; que per escriure tan bé d’aquests personatges s’ha de posar a la seva pell; que, malgrat haver escrit sis novel·les, una obra de teatre (Verí) i moltes narracions, després d’aquesta, no hi canviaria gran cosa, potser només algunes repeticions i alguns detalls d’estil.

És una autora d’històries dures, però àgilment escrites, que poden causar insomni en més d’una lectora (com ens confessa la Marta Gómez) i addicció en totes, fins que l’hem acabada no l’hem poguda deixar.

Gràcies, Sílvia, per les teves paraules, la teva saviesa literària i el teu escalf humà. Gràcies, amigues i amics del Club, pel vostre escalf i la vostra ciència i paciència lectora. Gràcies, Imma, per tornar a venir a filmar la pregunta que adreçarem a la Sílvia i per quedar-te amb nosaltres. Gràcies a les bibliotecàries de la Joan Oliva, sempre atentes, abnegades i diligents, Esther i Fanny. Gràcies, Teresa, per fer-nos sentir a la Biblioteca Joan Oliva com a casa nostra. Ens retrobarem el 3 de juny, i després, fins al curs vinent!

L’AUTORA
Sílvia Romero

Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 3 d’abril de 1962) és una escriptora catalana. Ha escrit principalment novel·les, incloent novel·la negra, novel·la fantàstica i juvenil, però també contes, poesia i teatre. Va començar publicant contes infantils a la revista Tretzevents. Sillvia Romero i Olea - 400Ha guanyat diversos premis literaris, entre els quals destaquen el Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó per Ànima Mesquina el 2004, el Premi Ramon Roca Boncompte per la novel·la Júlia M el 2008, i, recentment, el 2013, el XVè Premi El Lector de l’Odissea per la novel·la El Plagi. Va ser presidenta de l’Associació de Relataires en Català des de juny de 2010 fins octubre de 2012. L’any 2012 va ser directora de la revista digital de literatura Lo Càntich i des de gener de 2014 forma part de l’Equip editor de la Revista de creació literària Inèdits.

Des de 2008 es dedica a la conducció i coordinació de Clubs de lectura dins la Xarxa de Biblioteques, i ha treballat com a moderadora en els clubs de lectura La Crisàlide, de Vilanova i la Geltrú; Club de lectura d’adults, de Canyelles; Tardes literàries, de Sant Pere de Ribes; i Celler de lletres, de Sant Sadurní d’Anoia (d’aquests dos darrers encara n’és la moderadora). També forma part i participa activament en les tertúlies del grup de lectura “Psicoanàlisi i literatura”.

En l’actualitat i des de 2013 col·labora en el programa cultural Tirant de llibres i en el programa infantil Contes per somiar, ambdós de Punt 7 Ràdio Sant Celoni. També col·labora en la revista Lo Càntich amb tres seccions pròpies: “Xarxa literària: blogs” , “La veu del traductor”, “Caducitat immediata”.

L’any 2015 és nomenada escriptora de capçalera de la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, de Sant Sadurní d’Anoia.

L’OBRA
Amor a sang freda

La Sònia, una jove estudiant, coneix en Gustau, un home atractiu i més gran que ella, del qual s’enamora. Ell la captiva i la convenç per tal que sigui la seva amant. amor a sang freda_silvia romeroA partir d’aquí comencen els problemes per a la Sònia. Ella no s’adona de res, està molt enamorada i veu en el Gustau l’home de la seva vida. A poc a poc, es veu involucrada en una sèrie d’esdeveniments dels quals li costarà sortir. Anirà coneixent l’autèntic Gustau, un home egoista, fals, mentider i sense cap mena d’escrúpols. L’autora ens fa entrar en la intriga i ens enganxa capítol rere capítol a mesura que avancem en la lectura. Descriu molt bé els personatges, els espais i les situacions en les quals es va trobant la protagonista. El ritme narratiu es ràpid i precís amb un llenguatge planer i amb unes pinzellades d’ironia.

És una història d’amor, de venjances, de desamor, de crims, de misteris, d’odi i de personatges peculiars, com la inspectora de policia Magda Campos.

L’obra va ser finalista del II Premi Sèrie Negra de novel·la. Malgrat això, l’autora, en una entrevista publicada a la revista El Temps (febrer 2002), afirmava que la seva intenció no havia estat escriure una novel·la de trama policíaca, sinó descriure com l’amor pot privar-nos de veure la part fosca de les persones, i explorar fins a quin punt hi ha persones capaces de portar una doble vida. En paraules de la Sílvia Romero, “l’objectiu és explicar una història d’amor i desamor amb la persona equivocada”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La sonrisa etrusca, José Luis Sampedro

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 d’abril

Iniciem el comentari d’aquesta famosa novel·la de Sampedro amb la pregunta inevitable: Algú ja l’havia llegida? Respon la Mª Jesús Alonso, que sí que ho havia fet, però que ha fruït amb la relectura d’aquest autor que, ens explica, li agrada perquè és un home de valors, ple d’autenticitat. Així mateix, Salvatore Roncone, “Bruno”, el protagonista de la novel·la, és un home que menysprea la hipocresia i la mentida. Representa el contrast entre el món rural i el món modern, i té la filosofía que cal aprofitar el temps al màxim. Per això li atreu tant l’escultura dels amants que somriuen a sobre del sarcòfag etrusc, el somriure que venç a la mort i que és un dels leit motif de la novel·la. Un llibre que ens fa gaudir dels diferents paisatges, sabors i colors, i que malgrat tenir una part central una mica monòtona, agrada pel seu estil, ple de metàfores i de llenguatge poètic.

crisalideA Mª Carmen Quintana també li ha agradat molt aquest llibre tendre, emotiu, que planteja la trobada entre dos móns diferents: el del vell, home de camp, i el del fill, home de ciutat, a Milà. El vell partisà descobreix tot d’una que té un nét, en Brunettino (13 mesos), i aquesta vida incipient il·lumina la seva, ara que està greument malalt. Finalment, el seu somriure serà com el dels etruscos, a la llum del petit Bruno, que per primer cop li diu avi (“nonno”).

Rosa Raventós destaca aquesta estructura circular, perfecta, entre el somriure etrusc del principi i del final. Li ha agradat tot el que explica la novel·la, especialmente el sentiment de l’avi i la intuïció del nét, que amb el seu afecte pacifica el “guerrer”.

Dolors Juan troba que és una novel·la conmovedora, però no és la que li agrada més d’aquest autor. Per exemple, el final, massa previsible, no li ha resultat versemblant, i encara que la relació de l’avi amb el nét és entranyable, els diferents passatges són massa repetitius, i la descripció dels caràcters és massa previsible, sobretot els de la jove, Andrea, i del fill, Renato, així com la d’Hortensia i de Tommaso.

Tampoc a Mercè Porta no li ha agradat; troba que és un personatge massa sensible, poc versemblant.

jose_luis_sampedroMarta Gómez, en canvi, opina que és un llibre tendre, ple de sensibilitat, sobretot pel que fa a la descripció de la malaltia terminal de Bruno, i del contast entre la seva rudesa i la tendresa que desenvolupa envers el seu nét. L’avi, que no ha fet cap esforç per entendre els seus fills, descobreix un sentiment extraordinari envers el nét, al final de la seva vida. Fins i tot descobreix que pot “arribar” a ser dona, i ho atribueix a la malaltia, que l’estova, i a les hormones que pren, que li fan créixer els pits. La novel·la analitza l’amor en les seves diferents possibilitats: pare/fill, home/dona, avi/nét, l’amor entre camarades. També explora l’odi entre vells contendents, com el propi Roncone amb el feixista Cantanotte. És una novel·la, també, de dualitats: camp/ciutat, vellesa/infantesa, naixement/mort, rigor pediàtric/flexibilitat vital. Hi ha escenes de poesia en prosa, com l’abraçada entre pare i fill: “En un súbito impulso se abrazaron. Se sintieron latir”. Malgrat que hi hagi repeticions, serveixen per mostrar els canvis.

A Josefa Fonollosa la novel·la li ha agradat molt. Dóna una lliçó, ens diu: que no pots menysprear el lloc on vas. Troba molt emotiu el descobriment de Bruno que els homes poden sentir també la tendresa, i que no cal ser culte per emocionar-se davant de l’obra d’art: així, el protagonista aprecia els amants etruscos (i la Pietà Rondalini de Miquel Àngel) sense condicionaments, més enllà d’haver estat, ell mateix, escultor espontani de talles en fusta. Irònicament, a ell l’avisen del Departament d’Etnologia de la Universitat perquè els conti les rondalles de la seva terra (encara que se les inventi), fet que deixa sorpresa la seva nora, professora.

la sonrisa etrusca josé luis sampedroEvelia Casado recorda haver llegit aquest llibre anys enrere, amb un grup de joves que es van desplaçar a la Roccasera espanyola (Medinaceli, a Soria), poble amb el qual trobaven paral·lelismes: la gent gran, les critiques que fan al tipus de la jove (massa prima). Bruno Roncone és conseqüent amb si mateix: l’arrenquen del seu poble i el duen a Milà, que n’és l’antítesi. No pot veure la seva jove, Andrea, ni la senyora de la neteja, Annunziata, però en canvi sí que li agrada la seva neboda, Simonetta, una noia simpàtica, així com la senyora Maddalena, que té una tenda de productes del Sud. El vell s’adapta a la seva nova vida, però no deixa de petja alguns símbols que li pertanyen, com la manta, que té la seva olor i l’ha acompanyat en les hores més difícils. També trobem el rebuig al comportament del metge, tan artificial, que sobtadament canvia quan ell mateix és víctima del càncer. Pel que fa al seu amor per Hortènsia, és un amor madur, gairebé maternal, ple de companyia i de sentiment; ben diferent al que sentí per Dunka, quan era un jove fort i apassionat. I, en principi i final, l’amor pel nét, per qui es casa amb Hortensia, per qui voldria viure almenys fins a l’estiu. Un desig que no li és concedit.

Anna Mª Montané l’ha trobat un llibre complicat, que voldrà tornar a llegir amb calma. Un nus repetitiu, però una forma d’escriure que li ha agradat, poètica, amb expressions metafòriques; una literatura molt humana, plena de sentiments i d’emocions; un cant al vitalisme.

En Manuel Solé l’ha trobat una lectura agradable, que ha llegit com un conte: una història inversemblant, però plena de missatges, entre les quals destaca l’amor per la terra, per les dones i pel bon viure d’aquest home humà senzill i primari. En definitiva, un conte que ens explica els valors de la vida.

A la Mª Teresa Ventosa li ha agradat el contrast d’aquest personatge rude que se sorprèn amb el nét, encara que troba exagerat que cada nit vagi a veure’l a l’habitació.

La Soledad Marsal comprèn el seu canvi, i en destaca la lliçó d’optimisme, de fe en l’amor, d’empenta per tirar endavant.

Finalment, Gemma Capdet, en el tristíssim tràngol de perdre la seva filla Mar Sivill, ens envia una carta on destaca la capacitat de fer-la somriure que té aquesta novel·la: “Crec que m’he passat tota la lectura amb el somriure a la cara”. I ens acomiadem fins a la pròxima sessió, que serà la darrera d’aquest curs, on comptarem amb la presència de Sílvia Romero.

L’AUTOR
José Luis Sampedro

José Luis Sampedro Sáez (Barcelona , 1 de febrer de 1917 – Madrid , 8 d’abril de 2013) va ser un escriptor , humanista i economista espanyol que va advocar per una economia «més humana, més solidària, capaç de contribuir a desenvolupar la dignitat dels pobles ». El 2010 el Consell de Ministres li va atorgar l’Ordre de les Arts i les Lletres d’Espanya per «la seva excel·lent trajectòria literària i pel seu pensament compromès amb els problemes del seu temps». Jose_Luis_Sampedro_Olga_LucasEl 2011 se li va concedir el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles. En paral·lel a la seva activitat professional com a economista , publica diverses novel·les i després de la seva jubilació continua dedicat a escriure, aconseguint grans èxits amb obres com Octubre, octubre, La sonrisa etrusca o La vella sirena. Els seus èxits literaris coincideixen amb la tràgica notícia de la mort de la seva esposa, Isabel Pellicer, el 1986. El 1990 va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola, on el seu heterodox discurs d’ingrés, des de la frontera, té molt a veure amb el tema de la seva obra La vella sirena, publicada aquest mateix any, considerada un cant a la vida , a l’amor i a la tolerància. Es casa a Alhama d’Aragó, el 2003 , amb l’escriptora, poetessa i traductora Olga Lucas. Des de feia temps passava part de l’any a Tenerife , una terra els símbols de la qual, el drago i el Teide , li van servir per compondre La senda del drago. Va reivindicar el paper de l’humanisme crític sobre la decadència moral i social d’Occident, criticant el neoliberalisme i les brutalitats del capitalisme. En referència a això, va posar el seu gra de sorra a les protestes a Espanya de maig de 2011 escrivint el pròleg a l’edició espanyola del llibre Indigneu-vos!, de Stéphane Hessel. Va morir el 8 d’abril de 2013, a Madrid, als 96 anys d’edat.

L’OBRA
La sonrisa etrusca

Salvatore Roncone -àlies Bruno- home procedent de Roccasera, al sud d’Itàlia, és portat a Milà pel seu fill Renato per ser tractat d’un càncer i passar-hi els seus últims dies. En el camí, visiten un museu i l’home descobreix un somriure indescriptible en una escultura etrusca, una parella que somriu a dalt d’un sepulcre. S’hi identifica. indigneu-vos-portadaQuan arriba a Milà, es desperta en ell una tendresa meravellosa cap al seu petit nét, casualment anomenat Bruno. La trobada representa el xoc de dos móns: el del matrimoni urbà format pel seu fill i l’Andrea, amb el seu petit, enfront del seu món camperol. Salvatore sent que ha de salvar el nen del que representa el món modern i actua com si encara estigués en una guerra de les que ha viscut, en la qual la seva meta és portar el seu nét a Roccasera perquè creixi en el seu món. A l’entremig, apareix en la seva vida Hortensia, qui serà la seva última dona i amb la qual descobrirà la part més bonica de l’amor i l’afecte que mai ha gaudit. Tot el que hi ha a Milà li sembla malament i no és capaç d’acostumar-se a un canvi tan radical, però el seu nét i Hortensia donen sentit a la seva vida en aquesta ciutat que odia. Bruno comparteix les seves històries amb un grup d’etnòlegs, surt per veure a Hortensia, té cura del petit. La seva nova manera de ser i de veure el món, produïda pel profundíssim afecte que desperta en ell Brunettino, li fa sentir-se al clímax de la seva vida, així com els seus desitjos de portar el nen a Roccasera i donar-li la vida que no pot tenir a la ciutat. Al final de la trama Bruno decideix casar-se amb Hortensia, la dona que l’acull i l’acompanya en les seves bogeries. Però la Rusca, nom que posa Bruno a la malaltia que l’està matant, se li avança. Una nit, cuidant del seu petit nét, li clava la seva última mossegada. Després del dolor, un somriure s’esbossa en els seus llavis: un somriure etrusc.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »