Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: - La Crisàlide

A la platja de Chesil. Ian McEwan

LA TERTÚLIA
Dimecres, 15 de novembre

Segona sessió del Club, que celebrem una setmana després del previst, a causa de les convulses circumstàncies polítiques del nostre país…A la sala d’audiovisuals del primer pis, envoltats d’ordinadors, saludem dos clubaires que encara no havien vingut mai: Ramon Also (el nostre home a la tertúlia!) i Pepi Mota.
 
Comencem el comentari de l’excel·lent novel·la breu “A la platja de Chesil”, d’Ian McEwan, La platja... un dels millors autors britànics de la seva generació, que se sol citar al costat de Kazuo Ishiguro, premiat enguany amb el Nobel, i de Julian Barnes.
 
Comença la roda la Teresa Rodríguez, que ha quedat enamorada de la novel·la fins al punt que l’ha llegida dues vegades. L’ha trobada una obra de gran sensibilitat, on Florence, la protagonista, desvetlla tota la seva passió per la música, que en canvi li manca en la relació amb el seu futur marit. Frustrada la relació amorosa poc després, i a causa, de la nit de noces, ella seguirà tenint la música, mentre que ell es quedarà tot sol.
 
María Jesús Alonso fa una anàlisi molt aguda, que incideix en algunes preguntes que desvetlla la novel·la i que queden per respondre. Per exemple, per què les dones amb perfil de bones professionals que apareixen en la novel·la han de ser al mateix temps fredes i distants? Quina relació hi hagué entre la Florence i el seu pare? Remarca una cita: “Ser jove és un obstacle social”, i creu que s’han de tenir en compte tant el moment històriic com les diferències socials, així com que tots els personatges són persones cultes, educades, a qui costa de relacionar-se íntimament.
 
Mª Lluïsa Guerrero creu que tots dos protagonistes tenen un problema: a ella li costa obrir-se, i ell és molt tímid. Hi ha una gran manca de comunicació, que s’accentua per les pors d’ella, però també les d’ell: tots dos són verges. Destaca la bona descripció tant de l’home com de la dona, tenint en compte que es tracta d’un autor.
 
Ana Jiménez explica que li ha agradat, encara que el principi se li va fer bastant feixuc. Destaca la falta de comunicació, tant dels nuvis com també dels seus pares: així, per exemple, la mare de la Florence mai no la tocava, no l’abraçava, mentre que el pare se l’enduia de viatge, en un paper que resta confús.
 
Ramon Also ens explica una anècdota real de l’Espanya dels anys 70, en què un advocat contava com l’havien anat a visitar dos joves acabats de casar per preguntar-li què havien de fer per consumar el matrimoni, ja que la manca absoluta d’educació sexual podia produir aquests tràngols.
 
Rosa Llop creu que és un tema molt interessant i valent de tractar en una novel·la. Li ha agradat molt. En destaca també el fet que hi hagi una trama amb suspense, entre que explica les seves vides i ens va mostrant l’abans i el després d’aquesta nit fatídica per a ells.
 
crisalide Josefa Fonollosa el troba un llibre remarcable per les seves descripcions, tant de paisatges com de personatges. Destaca també el tractament d’aquesta amistat que podia haver estat llarga i asexual, però que no arriba a ser un amor eròtic clàssic, com exigeix la societat.
 
MªTeresa Ventosa també diu que li ha agradat, i que creu que els dos joves casats podrien haver prosperat si haguessin tingut més ajuda, sobretot ella.
 
Mercè Porta explica que li ha agradat força. Al marge del tema central, el tancament absolut de la Florence envers la sexualitat i, en canvi, el ferm desig d’ell de fer-li l’amor, essent tots dos verges, la Mercè remarca la gran sensibilitat en el tractament del tema, així com l’habilitat literària en el moment de fer descripcions, com per exemple el soroll del mar que se sent des de l’habitació de l’hotel, i que converteix el mar en un altre personatge. També parla dels pares d’ell; la mare artista, amb problemes mentals, i el pare ajudant.
 
L’Enriqueta Olivar diu que li ha enganxat, amb un únic problema: els talls massa secs de què es val l’autor per passar del present al passat, i retornar al present. Pel que fa a la parella, creu que la Florence no té prou confiança en el seu recent marit. També destaca el diàleg final.
 
La Paquita Puig la troba una novel·la bona per a tots els temps. Creu que els protagonistes haurien pogut seguir junts si s’haguessin pogut comunicar més, si ella li hagués tingut confiança o si ell hagués pogut acceptar la seva proposta (que ell tingués altres amants, ja que ella no s’hi veia amb cor). Destaca que ell és molt bon noi, un bon gendre que ha de fer tots els papers per caure bé; això ho troba ben real.
 
La Pepi Mota coincideix en què els falla la falta de confiança. Tots dos tenen por de la intimitat, encara que la noia té aversió al contacte sexual, mentre que ell el desitja amb fervor.
 
Mary Carmen Paredes l’ha trobat una novel·la breu però intensa, li ha agradat molt. Tot passa només en una nit, però és una nit crucial. Destaca l’escena de la baralla a la platja, així com el personatge de la mare d’ell.
 
Patricia Lewis coincideix enn trobar-la una novel·la molt intensa, on es proporciona una visió molt introspectiva de cada personatge, la qual cosa ens fa comprendre el perquè d’aquest matrimoni frustrat.
 
Dolors Juan, lectora entusiasta d’Ian McEwan (ens recomana el seu darrer títol, “Closca de nou”), creu que aquest autor sempre va més enllà dels atguments, en les seves històries. En aquesta novel·la, hi veu l’estimació idealitzada, el refús del contacte i la vulnerabilitat del cos, de part de la Florence; aspectes que ell menysprea amb la paraula fatídica, “frígida”: la lluna de mel es transforma en lluna de fel.
 
Evelia Casado, per concloure, creu que tot el problema els ve de la incapacitat per sincerar-se, mentre que ella precipita el final en proposar-li una solució que no era l’adequada.
 
I ens acomiadem fins al 13 de desembre, si no hi ha res de nou, en què comentarem “El temps de les cireres” de Montserrat Roig.
 
Sobre Ian McEwan
 
Ian McEwan és considerat un dels cinquanta millors escriptors britànics de l’actualitat. Estudià llengua anglesa a la Universitat de Sussex i escriptura creativa a la Universitat East Anglia. Ha obtinguts diversos premis: Whitbread, Man Booker, Shakespeare, James Tait Back Memorial. Ian
 
És un actiu defensor dels drets humans, l’ecologisme, entre d’altres.
 
Ha escrit novel·les, entre les quals: Jardín de Cemento (1978), El placer del viajero (1981), Niños en el tiempo (1987), Expiación (2001), Sábado (2005), La platja de Chesil (2007), Cáscara de nuez (2016); relats; algun conte infantil i adaptacions cinematogràfiques d’alguns dels seus llibres: Jardín del cemento, Expiación
 
 
Llibres Llibres d’en McEwan que podeu trobar a les biblioteques VNG.
 
 
Maria Rosa Nogué
La Crisàlide
 
Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Manual per a dones de fer feines, Lucia Berlin

LA TERTÚLIA
Dimecres 4 d’octubre

Primera sessió del Club La Crisàlide, quarta temporada en què tinc l’honor de ser-ne la conductora, de compartir la tertúlia literària de la Sala Blava de la Joan Oliva amb una colla de bones lectores –i algun lector-en aquesta estona robada a les obligacions i a la rutina per concentrar-nos en allò que ens alimenta: la literatura, la cultura, la lectura compartida. La directora, Teresa Forcadell, rep com sempre les clubaires i ens convida a sentir-nos com a casa. Fetes les presentacions, comencem: algunes cares noves –Mary Carmen Paredes, Teresa Rodríguez, Patricia Lewis, Lluïsa Guerrero, M.Mercè Caba- i algunes baixes, que acomiadem des d’aquí amb l’esperança de reveure’ns: Anna Maria Montané, Maria Carmen Quintana, Gemma Capdet, Rosa Raventós i Carme Lavall.

Lucia BerlinI anem per feina: inaugurem el curs amb el Manual per a dones de fer feines, recull de narracions de Lucia Berlin, una autora nordamericana pràcticament desconeguda a casa nostra fins a l’edició i traducció d’aquest llibre que fou un èxit fulgurant i ens va desvelar una mirada que no coneixíem, crua, realista, irònica, sobre la societat americana a partir dels anys 50. Comença el comentari l’Ana Jiménez, a qui li ha agradat molt aquest llibre autobiogràfic, on es veu el retrat d’una dona lluitadora, que parla d’activitats comunes en el dia a dia, i sap com embellir-les en relatar-les. Li ha recordat la mirada d’Alice Munro, i creu que és apropiada una de les cites de la contraportada per definir el seu estil: “Leerla es desconcertante y maravilloso, doloroso e inolvidable”.

Lluïsa Guerrero també hi veu un fons biogràfic, ja que narra en primera persona, amb una estructura una mica embolicada i un cert humor negre, les anècdotes d’una dona que parla del sofriment, de l’alcoholisme, de dures vivències de la infantesa, com els abusos de l’avi. L’ha trobat interessant.

Per a MªJesús Alonso, es tracta d’uns relats entre bells i dolorosos, escrits amb un estil peculiar (per exemple, els rètols que es reprodueixen en majúscules), que ens permeten una mirada especial sobre les coses quotidianes, ja que l’autora té una gran capacitat d’observació. Així, per exemple, veiem l’ambient d’una casa nadalenca, o de l’espera a la sala d’urgències. També ens transmet la curiositat per altres cultures i formes de vida (els indis natius, Mèxic), i la capacitat de la narradora de moure’s en diferents móns, amb continus trasllats, canvis de vida i de feina (ajudant de dentista, netejadora, professora, etc.), així com de parlar-nos de la seva relació amb la família i els amics.

Per a Mary Carmen Paredes, el llibre ha estat un descobriment; li ha agradat molt la capacitat de l’autora de mostrar-nos amb naturalitat les coses més increïbles.

crisalideMercè Porta, en canvi, admet que la lectura de la primera narració, en què la narradora –una nena- accedeix a l’ordre del seu avi que li tregui totes les dents que li quedaven, en el seu saló de dentista, la va fer escruixir tant que no es va veure amb ànims de continuar.

El mateix li va passar a la Marta Gómez, encara que l’havia començat amb il·lusió perquè l’autora havia nascut al mateix any que la seva mare, el 1936; a les narracions hi va trobar un món de desconcert i caos, una mirada massa crua i cruel.

També per a la Paquita Puig i la Maria Teresa Ventosa la narració de l’avi dentista es va convertir en una barrera, encara que la Teresa destaca que la narradora sempre manté un aire vital.

A l’Enriqueta Olivar, en canvi, li ha agradat l’estil, malgrat reconèixer la tristor del recull. La narradora va tenir una vida molt difícil, amb una infantesa trista, molt influenciada per la mala conducta de l’avi i de la mare; tanmateix, és una dona intel·ligent, que descriu molt bé com li toca adaptar-se als canvis de situació, com quan el marit l’envia a Mèxic.

La Dolors Juan, que va néixer en una data pròxima a la de l’autora (1932), ha fet un acurat resum de cada narració (43) i recomana a les lectores que facin el pas de seguir endavant amb aquest recull, que val la pena. Ella hi ha trobat una literatura espontània, fresca, on la narradora ens mostra fragments del seu món. Destaca les descripcions tan precises de les flors, i també la narració de successos fascinants, per bé que tristos i estranys, com en la narració “Mi hijito”, en què una mare adolescent acaba ofegant el seu fill, o la relació amb la germana que pateix un càncer terminal. És un recull, diu, distret i emocionant.

A l’Evelia Casado, diu, al principi li va agradar, però després d’algun somriure també li va desvetllar una amargor progressiva. Troba una forma d’escriure planera, que enganxa, i que revela una dona de caràcter, que a pesar de les dificultats sap reconduir la seva vida.

A la Rosa Llop li ha costat d’acabar aquests relats, encara que els ha trobat ben escrits, no li agrada el retrat del món que ens transmet.

La Patricia Lewis els ha trobat uns relats variats, que parlen d’una dona molt moderna i compassiva, d’una autora que sap fixar-se en els personatges sense importància social (com l’indi que es troba a la bugaderia), i parlar-ne des del sentiment. També elogia les descripcions de ciutats com El Paso, les referències a Chile o a Mèxic, així com l’ambient del col·legi de monges, que a ella mateixa, que és sudamericana, li recorda referències comunes.

Lucia Berlin_2A la Mercè Caba li ha agradat la manera de relatar que té l’autora, a qui veu com una dona dura, valenta, plena d’esperit de superació, que la porta fins i tot a vèncer l’alcoholisme. Aprecia l’estil, que destaca per les frases curtes.

La Teresa Rodríguez parla també d’alguna narració que transmet autèntica felicitat, com la que explica les primeres pràctiques de submarinisme en el mar del Carib, plena de bellesa i de realisme. Destaca que l’autora, a pesar del seu alcoholisme i vicissituds personals, era també una dona culta, que va ser professora d’universitat.

La Soledat Marsal diu que li ha costat d’entrar-hi, però que després li han agradat aquestes narracions, entre curioses i dramàtiques, sempre molt humanes, especialment en la narració que parla de les dues germanes.

Després de fer esment de la pròxima Convenció de Literatura Fantàstica i de Ciència-Ficció (25/26 novembre, Vilanova i la Geltrú) i de la possibilitat d’acudir el 13 de novembre a la Biblioteca Cardona Torrandell a una trobada amb l’autor David Cirici, per parlar del seu llibre Zona prohibida, ens acomiadem fins al pròxim 8 de novembre, per comentar la novel·la A la platja de Chesil, d’Ian Mc Ewan.

L’AUTORA I L’OBRA
Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines

Quan, acabat el segle XX, semblava tancada també la llista dels grans contistes nord-americans del segle: Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, Paul Bowles, Raymond Carver, Alice Munro, Lydia Davis… heus aquí que apareix un nom nou, amb una obra escassa –setanta-set contes en total– però que enlluerna a tothom i conquereix sense disputa un lloc entre els grans. Es tracta de Lucia Berlin, traspassada el 2004, i de qui, fins aleshores, gairebé ningú no havia sentit parlar. Va ser l’agost del 2015 quan “un dels secrets més ben guardats d’ Amèrica” (en paraules d’un crític) va sortir a la llum. portada llibre manual per a dones de fer feinesPerquè un dels segells més poderosos dels Estats Units, Farrar Straus and Giroux, va publicar Manual per a dones de fer feines / Manual para mujeres de la limpieza, una selecció dels seus millors contes. Per sorpresa de tothom el llibre es va situar tot just acabat de sortir en el segon lloc de la llista dels més venuts del The New York Times. En poques setmanes havia venut més del que van vendre, al llarg de trenta anys, tots els seus llibres ante¬riors junts. Però qui era Lucia Berlin?

Moltes coses. I aquesta és una de les claus que explica la riquesa, la varietat dels seus contes. Lucia era filla d’un enginyer de mines i d’una dona freda, racista i alcohòlica (així la descriu en molts dels seus relats). Va passar la infantesa de ciutat minera en ciutat minera a Idaho, Montana i Arizona. Després, el seu pare se’n va anar a la guerra i Lucia, la seva mare i la seva germana es van quedar a El Paso (Texas), on Lucia va assistir, becada, a una escola de monges, on era l’única protestant; a més, com que la seva mare preferia l’ampolla a les seves filles, Lucia vivia pràcticament amb la família siriana del costat (ho narra al conte Silenci). Va tenir, com es pot veure, moltes oportunitats per observar les diferències culturals per religió o origen social o geogràfic, i fins i tot per imaginar què hauria estat la seva vida en una altra comunitat, per exemple, si la seva família hagués mort en un terratrèmol i ella s’hagués quedat a viure amb els amics sirians (Tornar a casa). Amb l’adolescència va venir una nova mudança, a Santiago de Xile, i amb ella, una metamorfosi: de nena nord-americana de classe mitjana sense més, Lucia es va trobar convertida en una senyoreta de la classe alta xilena, alumna d’una exclusiva escola privada, que dividia el seu temps, els caps de setmana, entre les festes de l’alta societat, amb ball i sopars de sis plats, i visites als abocadors i barraques en companyia d’una professora nord-americana, mig missionera, mig revolucionària (el conte en el qual ho narra, Bons i dolents, és magistral, i el personatge de la professora, inoblidable). Va estudiar després –volia ser escriptora, o periodista– a la Universitat de Califòrnia, on entre d’altres va tenir com a professor Ramón J. Sender.

Lucia Berlin_3Diversos trasllats (“he de portar unes dues-centes mudances a sobre”, diu en un dels contes), casaments, divorcis i fills després, trobem Lucia a Nova York, vivint, per falta de recursos econòmics, en un edifici d’oficines on s’apaga la calefacció de nit: era tot suposadament alegre, despreocupat i liberal, amb molt jazz, nomadisme, sexe i copes (el tipus de vida retratada per Kerouac o Ginsberg). Però Lucia i els seus dos fills havien de dormir vestits amb roba d’esquí. El pare, com tants en aquella època d’una llibertat sexual acabada d’estrenar les conseqüències de la qual, tot i això, pagaven elles més que ells, havia tocat el dos.

Als trenta-dos anys, Lucia Berlin tenia en el seu historial tres matrimonis desfets, quatre fills al seu càrrec i un alcoholisme amb què lluitaria tota la vida… Això sense comptar amb problemes de salut greus i crònics: doble escoliosi, que l’havia obligat a portar una cotilla ortopèdica durant anys, problemes respiratoris… El que no tenia era una professió, ni ingressos regulars. De manera que va haver de posar-se a treballar en el que va poder: recepcionista en la consulta d’un ginecòleg, ajudant d’infermeria a la sala d’urgències d’un hospital, i fins i tot dona de fer feines (encara que li costava de trobar feina perquè les senyores, explica, desconfien de les candidates “instruïdes”). Tot això i més (el seu pas per centres de desintoxicació, les seves freqüents visites a Mèxic, on vivia la seva germana…) ho reflecteix en els seus relats, el valor dels quals rau en aquesta àmplia gamma d’experiències, moltes d’elles rarament abordades en literatura –poques escriptores o escriptors han treballat atenent malalts terminals o netejant cases–, però sobretot en la veu de l’autora.

Una veu, com assenyala Lydia Davis al pròleg, irresistiblement càlida, propera, feta d’esperit d’observació, empatia, alegria de viure, humor: “No m’importa explicar-li a la gent coses terribles si puc fer-les divertides”, apunta ella mateixa. Els seus models eren Txékhov, per la humanitat, Katherine Mansfield, per la capacitat de trobar bellesa fins i tot en el més vulgar, Paul Bowles, per la l’agudesa a percebre i entendre les diferències culturals.

Però, sens dubte, Lucia Berlin va aconseguir trobar la seva pròpia veu, avui retrobada per a totes les lectores i els lectors.

(Laura Freixas)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Clubs de Lectura a la biblioteca Joan Oliva

El proper divendres 1 de setembre, la Biblioteca Joan Oliva obre el període d’inscripció dels Clubs de Lectura. La inscripció és un tràmit presencial així doncs, si hi esteu interessats, haureu de passar per la biblioteca a formalitzar-la.

Els Clubs de Lectura que us oferim són els que us indiquem a continuació:

Logo_La CrisàlideClub de Lectura La Crisàlide: Conduït per la Mª Rosa Nogué, la Crisàlide es reuneix un dimecres al mes de 17.30 h a 19 h. Les dates de trobada previstes enguany són: 4 octubre, 8 novembre, 13 desembre, 10 gener, 7 febrer, 7 març, 4 abril i 9 maig.

Club de Lectura en Francès: Consolidat des de fa molts anys dins de l’oferta de clubs de lectura de la Joan Oliva, CLFJOMel Club de Lectura en Francès va dirigit a persones que tinguin un elevat coneixement de la llengua francesa, que serà l’idioma vehicular de l’activitat. La seva conductora és l’Esther Bruna i el tercer divendres de cada mes de 16.30 h a 18 h és el dia triat per les sessions. Les dates previstes són 20 octubre, 17 novembre, 15 desembre, 19 gener, 16 febrer, 16 març, 20 abril i 18 maig.

Logo_Oliva NegraClub de Lectura L’Oliva Negra: La Joan Oliva és una de les 4 biblioteques de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona especialitzada en gènere negre i policíac. Ara fa dos cursos, la Joan Oliva va posar en marxa un club de lectura d’aquest gènere i en aquest període de temps ja s’ha convertit en una activitat indiscutible. La seva conductora és la Sofia de Ruy-Wamba i un dijous al mes de 17.30 h a 19 h, el dia que porten a terme les sessions. El calendari previst inclou aquestes dates: 5 octubre, 9 novembre, 14 desembre, 11 gener, 1 febrer, 8 març, 5 abril i 3 maig.

Logo llibre@venturersI per als més petits, el Club de Lectura Llibr@venturers: Dirigit a nois i noies de 10 a 12 anys, el Club de Lectura Llibr@venturers és conduït per Fanny Guinart. Les trobades tenen lloc un dissabte al mes de 16.30 h a 17.30 h amb aquestes dates en el seu calendari: 30 setembre, 28 octubre, 25 novembre, 16 desembre, 20 gener, 17 febrer, 17 març, 14 abril i 12 maig.

Enguany, el cost d’inscripció en concepte de préstec interbibliotecari és de 7,5€ per a La Crisàlide, 12 € per al club de lectura en Francès i 6 € per a L’Oliva Negra.

Logo_Club de LF en catalàI una mica més endavant, també podreu inscriure-vos en els dos Clubs de Lectura Fàcil que ofereix la biblioteca. A partir del 2 d’octubre, obrim les inscripcions per al Club de Lectura Fàcil en Català, que té previstes les trobades dilluns a les 17 h. Aquest club que la biblioteca Joan Oliva fa en col·laboració amb el Servei de Català del Garraf i Vilanova i la Geltrú és conduït per Fanny Guinart (les sessions dels dies 6 novembre, 4 desembre i 15 gener) i Lourdes Escrigas (els dies 5 març, 16 abril i 7 maig).

Logo_Club de LF en francèsA partir del 20 de novembre, us podreu inscriure en el Club de Lectura Fàcil en Francès conduït també per L’Esther Bruna. Les persones inscrites en aquest club es troben el tercer dimarts de mes a les 16.30 h (16 gener, 20 febrer, 20 març, 17 abril i 18 maig). Igual que el curs passat, la darrera sessió del 18 de maig aplegarà de manera conjunta els membres del Club de Lectura Fàcil i els del Club de Francès.

Tots els clubs tenen places limitades així que, si hi esteu interessats, passeu per la Joan Oliva a partir de divendres 1 de setembre!

Si feu clic aquí us podeu descarregar la informació de tots els clubs de lectura.

A continuació, algunes fotos dels clubs de lectura del curs passat:

CLFJOM TLF 2017 Club de LF en català

IMG-20170505-WA0001 Llibr@venturers

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Palau-de-la-Musica-Catalana-Xl

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

crisalideMercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

casa dels cantsI l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

Maria Rosa NoguéL’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. orfeo-catala-antoni-bofill_16241Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Un home de paraula, Imma Monsó

LA TERTÚLIA
Dimecres 3 de maig

Habituals lectores de novel·les, avui comentarem una obra plantejada des de la no-ficció, una obra que neix d’un dol sincer i prolongat, el de l’escriptora Imma Monsó arran de la mort prematura del seu marit.

Maricarmen Quintana comença la roda de paraules definint l’obra com una reflexió sobre la vida, que enganxa, malgrat que té una estructura repetitiva. Observa que l’autora mitifica el seu marit, al mateix temps que s’infravalora.

crisalideEvelia Casado també comenta que el llibre l’ha enganxat força, encara que, com diu la dita “Dios nos libre del día de las alabanzas”. Així, el Cometa, l’absent, el protagonista de l’obra, és dibuixat com un home amb una vida molt plena, entre amics, que més aviat es deixa estimar per ella, la qual l’idealitza i es nodreix de la vida d’ell. Observa que tots dos duen un nivell de vida molt alt, amb grans viatges.

Rosa Llop, que malauradament va perdre el seu marit tot just fa un any, i de manera inesperada, comenta emocionada que hi ha massa semblances entre el cas del llibre i el seu com per poder-ho analitzar amb fredor. Tots dos matrimonis estaven molt units, la pèrdua és prematura, el dol és terrible i també provenen de Lleida, com expressa l’Imma Monsó. La nostra taula resta en silenci davant de l’enyor profund que manifesta la Rosa, i Dolors Juan, també vídua recent, lamenta no tenir el do d’Imma Monsó per poder fer un relat similar del seu marit.

Maria José Fonollosa es pregunta si estem davant d’una biografia o d’una ficció, ja que el tractament narratiu és similar al de la novel·la, i realment no se’n explica tot del protagonista, sinó, sembla, només les parts més admirables.

María Jesús Alonso coincideix a assenyalar la gran dependència de l’autora envers del Cometa, i la idealització que manifesta durant tot el llibre. Veu l’obra, en part, com un desfogament, però també en valora la reflexió al voltant del dol, i anota aquesta reflexió: “Es posible vivir sin memoria pero es imposible vivir sin olvido”. dublinesosLi ha agradat, també, l’estructura, els capítols A o B segons tracti una temàtica o una altra. Hi veu una novel·la d’amor, per l’estil narratiu i les distàncies que crea entre els personatges. Així mateix, reflecteix amb molta delicadesa els tòpics sobre el pèsam. Li crida l’atenció la lluita confessa de l’autora contra el tedi, i la seva dificultat per al diàleg filosòfic amb el seu marit, el Cometa, que li retreu la falta de “logos”.

Dolors Juan reflexiona sobre el títol, “Un home de paraula”: honest i, al mateix temps, comunicador. Valora la cita que fa l’autora d’una obra cimera, Dublinesos, de James Joyce. Considera l’obra un exhaustiu relat sobre el personatge absent, que es llegeix fàcilment malgrat les repeticions, i que ve a representar una mort dignificada.

Marta Gómez valora l’originalitat de l’estructura, i la capacitat d’una persona que, amb el do de la paraula, és capaç de fer sentir i reconèixer el valor d’una altra. També hi veu l’amor-devoció, on “tu quedes anul·ada mentre enalteixes l’altre”. Veu, tanmateix, en aquesta parella, un gran respecte per la llibertat de tots dos, i li agrada com reflecteix la varietat de gustos: en la literatura, en la música. Troba molt bé alguns detalls realistes, com la manera com l’autora i la seva filla corren a rebre el Cometa quan senten el soroll de la porta. Considera que pot ser un llibre terapèutic, tant per a l’autora com a d’altres persones.

Mercè Porta el troba un llibre sincer, escrit des de l’ànima, que no és sentimentaloide, encara que hi hagi molt sentiment. la farmacia del olvidoLa història d’amor que explica és la d’un Amor Absolut, on l’admiració fa que la persona estimada atregui com un imant. Així ho diu l’autora amb una imatge molt clàssica: és una dona que “posa tots els ous al mateix cistell”. Pel que fa al dol, li agrada la idea que el sofriment es pot “contenir”, però no “superar”, i constata que el comparteixen amb la filla, incorporant el pare el la vida diària. Mercè Porta fins i tot ha buscat la identitat real del Cometa, el filòsof Rogelio Moreno, i n’ha trobat el llibre que apareix a la “novel·la”: La farmacia del olvido. Ho tindrem en compte.

Segueix la Rosa Raventós, que el troba un llibre real i ben escrit. Considera que ella està molt pendent d’ell, i que treu molt de profit dels seus ensenyaments vitals.

Ana Jiménez també l’ha trobat un llibre personal i sincer. Destaca les 3 parts: malaltia, dol i tria de la manera com el vol recordar, marcada en aquest cas per la facilitat d’escriure. Considera que, malgrat la idealització del personatge, dóna la sensació que d’alguna manera era ella qui aconseguia portar-lo a ell al seu terreny, i, per tant, acabava tenint el domini de la situació, encara que semblés el contrari.

Enriqueta Olivar hi està d’acord, creu que ella és molt llesta. Sent adoració per la parella, però no se sent infravalorada, sinó que és molt forta. Per això ens explica que, abans de conèixer el Cometa, s’havia enamorat de molts homes, però de seguida hi perdia l’interès. Ell, en canvi, és molt llegit, culte i ric de paraules, i també un “bon vivant”. Ella el va portant al seu terreny. Li agrada la cita de Juan Rulfo, i els noms amb què s’anomenen els uns als altres: ella és la Lot, l’autora.

Finalment, Anna Maria Montané ens diu que li ha agradat moltíssim, ja que ens parla d’un amor etern, infinit, i d’una obra que ens demostra que, mentre existeixi el record, la persona no morirà mai.

L’AUTORA
Imma Monsó

Nascuda a Lleida (1959), va estudiar Filologia Francesa a la Universitat de Barcelona i es va especialitzar en Lingüística aplicada a les universitats d’Estrasburg i Caen. La seva trajectòria com a narradora comença el 1996, amb el llibre de contes Si és no és, que va rebre el Premi Ribera d’Ebre de Narrativa. Aquell mateix any publicà la novel·la No se sap mai. Imma MonsóL’any 1998 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la i Cavall Verd de la Crítica Catalana per Com unes vacances. El 2001 publica la novel·la Tot un caràcter i més tard es dedica al gènere del conte i la narració curta, que havia estat la seva primera opció. Durant els últims anys han vist la llum dos llibres d’aquest gènere, Millor que no m’ho expliquis (2003) i Marxem, papà. Aquí no ens hi volen (2004). També ha publicat un estudi en clau irònica sobre les semblances entre el poble català i el japonès, Hi són però no els veus (2004).

Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, a les editorials Tusquets, Alfaguara, RBA i Planeta. També en aquesta llengua, lectors i crítica han dispensat una molt favorable acollida a la seva narrativa. Igualment té obra traduïda al francès, italià, portuguès, hongarès, neerlandès i anglès.

El 2007 guanya el Premi Internacional Terenci Moix al millor llibre de l’any de ficció, per Un home de paraula. El 2009 publica la novel·la Una tempesta. El 2012 guanya el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes per la novel·la La dona veloç, guardonada també amb el Premi El Setè Cel de Salt, el 2013.

L’OBRA
Un home de paraula

L’any 2004, a Imma Monsó se li va morir el seu home, amb qui havia conviscut durant setze anys. Ella, obrera de la paraula, va començar a escriure, volia capturar cada moment, cada sentiment, tot el procés del dol. Era una manera de fixar el record, però no era encara el projecte de cap llibre. Durant tres anys va escriure i reescriure. Amb els mesos, la perplexitat va començar a ser el motor d’aquesta escriptura que s’anava convertint en procés literari.

un home de paraulaMonsó va trobar una manera de parlar d’ell, de la seva existència i de la seva pèrdua, estructurant cada capítol en dues parts: la A, sobre la història d’amor que van viure, un Amor Absolut diu ella, i la B, sobre el procés del dol, de la pèrdua. ‘Parlar d’ell, de la vida amb ell, de la vida sense ell’, diu. I també: ‘A d’afecte, A d’alegria, A d’arraulir-se al seu costat. B de bàrbar, B de brutal, B de buit. B de brotar de nou’.

Tots els fets que Imma Monsó reprodueix en el llibre són reals, però l’autora reclama que Un home de paraula es tracti com una novel·la. El to és sorprenent: crea un distanciament però també hi ha calidesa, un to que li permet parlar sense ennuegar-se però que fa ennuegar el lector/a.

Hi destaca la capacitat d’observació psicològica, amb la construcció d’un narrador omniscient per sobre de dos personatges que, en realitat, són ella mateixa i la persona estimada; amb una combinació de distanciament i d’implicació que ha trobat, segurament, el punt mitjà. Un treball de distanciament del qual, entre altres, hi ha la petja als noms ficticis que utilitza per referir-se als tres personatges principals; com si, de fet, els convertís encara més en personatges: el Cometa per al company mort, la Lot per a ella mateixa, i la Píulix per a la filla de tots dos. I aquest és, sense dubte, un dels encerts de l’obra, allò que l’allunya definitivament del mer despullament sentimental. Perquè, segurament, Imma Monsó ha escrit l’obra que ella necessitava, però passada pel filtre estilístic, literaturitzada, fins convertir-la en una obra sobre el coneixement personal i l’aprenentatge de la persona que s’estima, sobre la vida i algunes possibles maneres d’afrontar-la. : “De tota manera, mai no sabré què ni com hauria estat aquest dol en altres circumstàncies. Si, per exemple, no hi hagués hagut tantes pàgines per llaurar. Si, per exemple, no m’hagués obstinat a confiar, malgrat tot, en el poder de les paraules”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Massa felicitat, Alice Munro

LA TERTÚLIA
Dimecres 5 d’abril

Avui ens encarem a la lectura d’un llibre de narracions, 10 relats de diferents extensions, l’últim dels quals entraria en el gènere de novel·la breu (60 pàg.), si hagués estat el propòsit de l’autora. De fet, serà un dels interrogants d’aquesta sessió: quin és el propòsit de l’autora? Fet un petit mostreig previ, hi ha força lectores que es queixen de la duresa de les històries i diuen que no les han pogut llegir de tanta crueltat com contenen. Tenen raó: en la primera, “Dimensions”, tres nens són assassinats pel seu pare que, lluny de penedir-se’n, creu que els ha vist al cel i en vol convèncer la seva esposa. Donem preferència a les lectores que han pogut llegir-los tots, els hagin agradat o no.

Alice MunroComença a parlar Ana Jiménez, que, al contrari de l’opinió general, l’ha llegit de grat i creu que és un llibre per rellegir. Elogia el to col·loquial amb què són narrats aquests drames; la manera com es dóna la informació més cruenta, en un to delicat, i destaca que totes les protagonistes siguin dones. Parlem també de “Forats-fondos”, on el protagonista, un sense-sostre, s’ha adaptat a una realitat diferent: la lectora comenta que n’ha vist de veritat, al carrer, creu que és ben versemblant.

Dolors Juan ha preparat el seu comentari tot fent un petit resum i una valoració de cadascun dels deu contes. Més aviat els ha trobat desconcertants, amb un final obert en moltes ocasions, per exemple en el primer conte, Dimensions.

Rosa Llop ha tingut la disciplina de llegir-los, però no li han agradat gens: els ha trobat uns relats centrats en l’absurd de l’existència, d’un to molt dur, que en ocasions ni tan sols tenen un sentit.

Mercè Porta hi coincideix, creu que la majoria de personatges tenen un rerefons patològic i no creu que la literatura s’hagi de recrear en aquest aspecte fosc de les persones.

Intervé Anna Mª Montané, que ens fa un comentari centrat en la possibilitat que les vivències de l’autora, canadenca, en un marc de diversitat de races i d’idiomes (entre Quebec i Toronto) hagi volgut fer aquest retrat de la humanitat que l’envolta, tot mostrant sense jutjar. Arribades en aquest punt, els proposo un joc: posarem a la pissarra una llista de pros i contres, i mirarem què pesa més en la balança.

sonya-kovalevsky-1850-1891-grangerA part de les lectores que ja hem esmentat, la Maricarmen Quintana, la Maria José Fonollosa, la Rosa Raventós, la Carme Lavall, la Maria Teresa Ventosa, l’Enriqueta Olivar, l’Evelia Casado, la Paquita Puig i la Soledat Marsal coincideixen a opinar que en la llista dels “contres” del recull hi ha la mirada, massa dura i cruel, com de vidre, sobre l’ànima humana. També es fa esment d’algun conte que, en principi, no se sap per què hi és (“Fusta”), més aviat sembla que sigui pel gust de parlar de diferents tipus d’arbre i mostrar com s’obren i quines vetes ofereixen a l’hora de fer-ne fusta. Parlem també del conte “Coses de nenes”, on dues amigues ofeguen una nena “especial” en el decurs d’un campament d’estiu.

La Carme Lavall observa que l’escena està narrada sense detalls escabrosos. Els recordo una escena similar en el clímax de Mirall trencat, de Mercè Rodoreda, una autora que sens dubte coincideix en certs aspectes amb Alice Munro en el tipus de mirada acerada. També parlem de la segona història, “Algunes dones”, on un senyor agonitzant es troba gairebé intimidat per la masatgista, Roxanne.

Enriqueta Olivar destaca, per la seva singularitat, la narració llarga que dóna títol al recull, Massa felicitat. És una biografia de la matemàtica russa Sofia Kovalevski, una dona pionera, que va descobrir les matemàtiques com un terreny idoni per desplegar la seva intel·ligència abstracta i la seva imaginació. Es va haver de casar per poder sortir de Rússia i estudiar amb els genis matemàtics del seu temps. El conte recull els seus últims dies i les seves últimes paraules, que foren, precisament, Massa felicitat. Maricarmen Quintana recorda que el seu nom, Sofia, fou donat en honor seu a un cràter de la Lluna.

He de dir que en aquesta sessió especial, sense roda formal de paraula, ha estat més difícil anotar les intervencions de cadascuna. Ens hem descontrolat una mica, i sens dubte ha mancat l’ordre habitual en les intervencions. Però també ha estat una sessió molt viva i molt rica, i hem arribat a un acord: l’obra ens pot haver agradat o no, però no ens ha deixat pas indiferents! I una conclusió: som unes lectores parladores i apassionades.

Quedem per al 5 de maig, amb l’obra Un home de paraula, d’Imma Monsó.

L’AUTORA
Alice Munro

Alice Ann Munro, de naixement Alice Ann Laidlaw (Wingham, Ontàrio, 10 de juliol del 1931), és una escriptora de contes canadenca que escriu en anglès. premi nobelVa rebre el Premi Nobel de Literatura del 2013 i el Premi Booker del 2009.

La ficció dels contes de Munro se situa al seu país natal del comtat d’Huron (Canadà), al sud-oest de la província canadenca d’Ontàrio. Les seves “accessibles i commovedores històries” exploren les complexitats humanes amb un estil aparentment fàcil, sense esforç. La seva obra ha fet de Munro “un dels nostres (canadencs) més grans escriptors de ficció contemporanis”o, com diu Cynthia Ozick, “la nostra Txékhov”. El 2013, Munro rebé el Premi Nobel de Literatura per la seva obra com a “mestra del conte modern”.

L’OBRA
Massa felicitat

Infanticidis, enverinaments, robatoris, automutilacions, suïcidis, caigudes gairebé mortals… Qualsevol diria que Alice Munro, en el recull Massa felicitat, s’ha passat a la literatura sensacionalista. Les aparences enganyen: la violència està en aquests 10 contes per convertir-se en el cor ferit de la trama, que Munro decideix acariciar i operar sense assegurar-nos que la víctima es curarà. crisalideTracta la violència d’una manera naturalista i necessària, com si el més atroç (vegeu el magnífic relat ‘Dimensions’) fos inevitable. El que és inevitable és ‘normal’, i la ‘normalitat’ amb què introdueix aquesta catarsi, que canviarà el full de ruta del relat, sorprèn el lector, acostumat a l’emotiu, tranquil detallisme de l’anomenada Txékhov canadenca. El més admirable de Massa felicitat és la manera com aquesta violència –que pot estar fora de camp, en forma d’un adulteri que es cou al mateix espai domèstic (‘Ficció’), o que pot esclatar com un crit velat, en forma de violació no reconeguda (‘El tall de Wenlock’)– varia el destí dels seus personatges sense caure en la redempció epifànica ni en la condemna moralista. Sembla que els contes de Munro no s’acabin: no és que els seus finals siguin oberts sinó que els seus protagonistes segueixen el seu camí, i es converteixen lentament en un punt que es fon amb l’horitzó. Com si després d’haver entrat en detalls, de gravar amb la microcàmera de les paraules l’objecte més banal –i per això més significatiu–, el llenguatge abandonés la seva matèria primera a la més lànguida o tenebrosa de les seves sorts. massa felicitatMunro explora l’etern femení sense fer concessions de gènere. En molts relats les dones surten mal parades: sovint no saben calibrar la distància entre el que esperen de la vida i el que rebran. O de vegades expliquen, vagament indiferents, un fet terrible que escandalitzaria molta gent. Són més intel·ligents que els homes, més apassionades i més perilloses. Fins i tot en el memorable relat ‘Cara’, narrat des d’un punt de vista masculí, la dona apareix com l’oportunitat perduda, la que va agafar la paella pel mànec marcant-se la cara sense miraments per a assemblar-se més al seu objecte estimat, que va néixer amb un capritx. A Massa felicitat, Munro torna al gènere del ‘basat en fets reals’ que va posar en pràctica a ‘La vista desde Castle Rock’. Si a ‘Tres roses grogues’ Raymond Carver es conformava observant l’agonia de Txékhov per compondre una sentida elegia, Munro concentra en 60 pàgines l’atribolada vida de Sofia Kovalevski, novel·lista i matemàtica russa, per assajar una meditació sobre el seu personatge favorit, aquella dona que es debat entre la submissió a les normes virils i la reivindicació del seu lloc a l’univers. No és difícil reconèixer en els trets de Kovalevski l’ADN de l’arquetip Munro: l’heroïna que, presa de la seva sensibilitat, ha après a respectar la seva visió del món. I quina meravellosa visió del món tindrem si ens enfilem sobre aquests bellíssims contes! (Sergi Sánchez, El Periódico, 2011)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Jane Eyre, Charlotte Brontë

LA TERTÚLIA
Dimecres 8 de març

Aquesta sessió hauria omplert de goig, sens dubte, Charlotte Brontë, l’autora de Jane Eyre: és extraordinària la popularitat i la vigència d’aquesta novel·la que la majoria de clubaires ja han llegit, algunes dues i tres vegades, que també han vist en pel·lícula i que tenen previst d’anar a veure al Teatre Lliure, on ja s’han esgotat les entrades.

Charlotte BrontteComença el comentari la Marta Gómez, que en destaca l’actualitat en el tema de la igualtat de la dona, així com la capacitat de descriure.

La Carolina Orriols en valora el llenguatge, excel·lent, molt ric (obra també de la traductora, M. Dolors Ventós), les referències de la trama al passat anglès colonial (Jamaica) i l’empatia que suscita la protagonista, en contrast amb els personatges despòtics, com John, que vol ser missioner.

L’Enriqueta Olivar, que demanà un exemplar amb lletra més gran, trobà que la traducció de Jordi Arbonès no tenia la mateixa gràcia que la de M.Dolors Ventós. Destaca la personalitat de Jane Eyre, una dona lliure, independent, inconformista, i cita un passatge en concret on es queixa que els homes, “els nostres germans de vida”, se’n riuen de les dones que volen fer el mateix que ells: sortir de casa, aprendre…També parla de la mort de Helen Burns, que la va fer emocionar.

Mª José Fonollosa l’ha trobada una obra molt interessant: els personatges, les descripcions de les cases, el paisatge…També en destaca els diàlegs, d’una gran naturalitat. Troba, però, que Jane Eyre hauria pogut tenir un destí millor que el sr. Rochester, un home més gran que ella, antipàtic i, ara, cec i tolit. La majoria de lectores, però, troba que justament perquè n’està enamorada no el pot deixar, ara que la necessita.

L’Anna Mª Montané el troba un llibre molt humà, que destaca els sentiments, els valors i l’amistat. Destaca també el recurs d’adreçar-se a un “tu, lector”, que tot d’una t’apropa a la història. Considera que és un llibre que trenca motllos, i que té moments molt emocionants, com el cant a la fe i les descripcions poètiques.

La Carme Lavall explica que va llegir aquest llibre als 15-16 anys, i que en recordava sobre tot la història d’amor i el patiment a l’internat. Ara, però, n’ha valorat també el retrat d’una dona independent, que sap fugir fins i tot del destí còmode que li oferia el sr. Rochester, perquè ella en el fons sap que no estava bé fer veure que es casava amb un home ja casat. Jane Eyre dóna amor a tothom: a la seva amiga malalta, Helen Burns, que conforta quan està a punt de morir-se; a la sra. Fairfanks, a la nena Adèle i també al sr. Rochester, fins i tot quan perd la vista i un braç.

janeeyre_cartellM Teresa Ventosa troba que potser el final de Jane Eyre és massa llarg i dramàtic, sobre tot l’episodi en què Jane es refugia a casa d’en John, el futur missioner. Li agrada l’episodi de la dona boja, que crea intriga, i també el moment en què el sr. Rochester es disfressa de bruixa per endevinar els sentiments de Jane.

Mercè Porta explica que Jane Eyre és una de les seves obres de referència. L’ha llegida vàries vegades, l’ha vista per televisió i està a punt d’anar-la a veure al teatre. Li agrada molt aquesta història sobre com una dona òrfena, pobra i insubmissa pot sobrevire i reeixir en l’Anglaterra victoriana, gràcies a la formació, la fe en si mateixa i la fidelitat als valors. Remarca els contrastos entre Jane, fràgil i petita, i Edward Rochester, abrupte i desagradable, però molt sensible; la serenor de Jane i la impulsivitat d’Edward. Destaca la capacitat de descriure els paisatges sota el fred i la pluja, la influència en els personatges segons l’hora del dia, i en general la resumeix com una novel·la feminista, trencadora, plena de crítica social, encara que tingui deixos de novel·la romàntica i fins i tot gòtica.

Evelia Casado troba que aquesta novel·la reflecteix molt bé l’època, i en fa una anàlisi molt completa, des dels contrastos entre l’adolescència de Jane Eyre i els seus cosins de part de pare, a la casa on l’acullen (problemàtiques de Georgia i John, tots dos mimats), fins a l’orfenat on va a parar, com qui diu, “del foc a les brases”, encara que troba una professora que la comprèn i l’ajuda, Mrs. Temple. Destaca també la hipocresia que exhibeixen personatges com el director de l’orfenat de Lowood, el sr. Brocklehurst, que no torna a acostar-s’hi des que s’inicia l’epidèmia de tifus que acaba amb la meitat de les alumnes, mentre que Mrs. Temple, valenta, té a la seva habitació la Helen Burns, malalta de tuberculosi. Finalment, des que troba Mr. Rochester tot “topant” amb ell, Jane Eyre coneixerà l’amor que la durà a salvar-lo, la nit de l’incendi, a ser la seva dona de confiança i finalment, després de múltiples obstacles, a ser la seva muller.

crisalideRosa Llop expressa que, d’acord amb tot el que ja s’ha dit, a ella també li ha agradat molt, i pel que fa a les descripcions i paisatges, sembla que visquessis allí.

L’Ana Jiménez destaca el retrat de la Jane Eyre com d’un personatge excepcional, ja que, essent dona, lletja i pobra, aconsegueix mantenir els seus valors i ser independent. Fins i tot al final, quan Rochester li demana que renunciï als seus principis, ella no hi cau i emprèn una dramàtica fugida, on va a parar a casa d’un cosí germà fanàtic. Però després, quan rep l’herència de l’oncle de Jamaica per a ella sola i decideix de repartir-la, la reconciliació amb les cosines i el cosí esdevé un fet.

MªJesús Alonso explica que l’havia llegida de jove, sobre tot la part romàntica, i que també ara l’ha valorada d’una manera diferent: un personatge complex, entre la ironia i la sinceritat, que lluita per la llibertat i té una gran capacitat de transmetre. Tots els personatges són importants, i, al capdavall, ens fan reflexionar sobre què és el que val, a la vida: no pas les riqueses o la carrera, sinó la cultura, l’amor i els valors.

Rosa Raventós hi coincideix, diu que li ha agradat molt; la Soledad Marsal ha trobat que té molta força. Gemma Capdet i Dolors Juan, que no han pogut venir per problemes de salut, també ens han fet saber que l’han llegida i que la consideren una obra clau.

I ens acomiadem fins al 5 d’abril, on tornarem al segle XX de la mà d’una Premi Nobel de Literatura, la canadenca Alice Munro.

L’AUTORA
Charlotte Brontë

Charlotte Brontë (Thornton, 21 d’abril de 1816-Haworth, 31 de març de 1855) fou una novel·lista i poeta anglesa i la més gran de les tres germanes Brontë. La seva novel·la més coneguda és Jane Eyre. La rígida disciplina imposada pel seu pare, un pastor anglicà, i la prematura mort de la seva mare i de dues de les seves germanes van perfilar la narrativa d’aquestes escriptores: Emily (1818), autora de la cèlebre Cims borrascosos (1847), Anne (1820), autora de La llogatera de Wildfell Hall, i especialment Charlotte (1816), dominada per la sensibilitat i la fantasia romàntiques.

La publicació de Jane Eyre (1847), que va tenir un gran èxit, va consagrar Charlotte com a escriptora després que la seva primera novel·la, The professor, publicada pòstumament el 1856, fos rebutjada per diversos editors. hermanas_bronte_mujerdespuesdelos40Altres obres d’aquesta escriptora són Shirley (1849) i Villette (1853).

Les tres germanes Brontë publicaven els seus poemes i novel·les, en un inici, anònimament sota noms masculins, però els seus contes van atraure ràpidament l’atenció, no sempre per a bones crítiques. Tanmateix, només Charlotte, amb Jane Eyre, aconseguí tenir èxit. Aviat van començar a escriure plegades històries més elaborades, influenciades per un pare culte i la confrontació entre germanes i mare. Els tràgics destins personals, així com la seva precocitat, van contribuir enormement a la seva reputació i, per extensió, a la dels seus familiars més propers. Després de la seva desaparició, i fins i tot durant la vida del seu pare, va aparèixer un culte que s’estén més enllà d’Anglaterra. La seva llar, la casa parroquial d’Haworth, s’ha transformat en un museu que s’ha convertit en lloc de pelegrinatge, acollint cada any centenes de milers de visitants d’arreu del món.

L’OBRA
Jane Eyre

Jane Eyre és la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë. Fou publicada per primera vegada el 16 d’octubre de 1847.

portada Jane EyreExplica la història d’una jove que ha de lluitar per sobreviure i trobar la seva posterior realització sense ajuda de diners, família ni privilegi de classe, un argument que tornarem a trobar a la seva novel·la Villette (1853). L’òrfena Jane està atrapada entre dos impulsos, amb freqüència contradictoris. Per un costat, és estoica, modesta i abnegada; per l’altre, és una persona apassionada, independent, disconforme i rebel davant la injustícia que sembla trobar per tot arreu.

De nena, Jane Eyre pateix primer com a pupil·la de la seva tia, la rica senyora Reed i la seva abusiva família, i després sota el règim cruel i opressiu de l’escola Lowood, on finalment l’envia la tia. Com a jove institutriu de Thorfield Hall, les qüestions de classe frustren el seu camí cap al veritable amor amb el senyor Rochester, amb qui ha forjat una profunda relació mentre cuida de la seva filla il·legítima. No obstant això, la classe no és la principal barrera a la seva unió –i en qualsevol cas, els dos personatges menyspreen els seus dictats-, sinó el fet que ell ja tingui una esposa, encara que sigui una infame boja, tancada a les golfes (la criolla Bertha Mason, de Jamaica). La situació de Bertha s’ha vist com a contrapunt de la de Jane, a més de plantejar preguntes sobre la representació de les dones en les novel·les del segle XIX. Nombroses coincidències i desitjos complerts porten finalment a la resolució del romàntic argument central, però Jane Eyre segueix a favor de les dones intel·ligents i amb aspiracions en el context asfixiant i patriarcal de la Gran Bretanya victoriana.

Una de les darreres adaptacions cinematogràfiques de l’obra de Charlotte Brontë:

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Germà de gel, Alícia Kopf

LA TERTÚLIA
Dimecres 8 de febrer

La sessió d’avui té una “clubaire infiltrada”, l’Imma Martínez, la nostra bibliotecària itinerant. Ella ens proposà la lectura del Premi Documenta 2015, Germà de gel, que serà el títol escollit per debatre amb l’autora a la Trobada Comarcal de Clubs d’enguany, el 2 de juny, a Sant Pere de Riudebitlles. Som el primer club que la comenta, i assisteix a la trobada per veure què els ha semblat.

La primera a trencar el gel, valgui la redundància (i que consti que avui ja tenim calefacció, i la sala molt calenteta!) és MªJesús Alonso. Per poder llegir amb ple coneixement de causa, s’ha comprat el llibre en la versió castellana, traduït per la pròpia autora. Defineix aquesta obra com una barreja de novel·la, assaig i documental, on s’arriba a identificar els ideals dels exploradors polars (com deia Scott, es tracta de sentir-se viu) amb la vida interior, amb la necessitat vital. L’estil és peculiar i original, una barreja de muntatge, de joc entre la forma i les reflexions, i no es pot llegir de pressa, cal assaborir-ne la intensitat. enhanced-13891-1451573062-1L’experiència d’aquesta lectora com a mestra de nens discapacitats, durant dos anys, l’ha portada a sentir-se pròxima amb el germà autista que dóna títol a aquesta novel·la. Hi veu una gran necessitat d’escriure i de mostrar-se; sovint, els pares s’aboquen tant als fills amb problemes que els altres queden a la intempèrie, com sembla una mica el cas de la protagonista. És una obra on també hi ha dibuixos, on es parla molt de fred i de soledat, que es pot viure tant als pols deserts com a les urbs sobrepoblades. MªJesús destaca una pregunta de l’autora: “En quin moment de la història la dona va començar a respirar?”.

A Mercè Porta aquesta obra no li ha entusiasmat, però el troba un llibre original i interessant. Destaca l’alternança entre la narració documental i les vivències i reflexions. Creu que l’autora es pregunta el per què del tipus de relacions que manté amb la família, els amics, etc., però no hi veu resposta. La manera d’expressar-se, dura i freda, s’adiu amb la manca de passió en relació amb la recerca polar, que es limita a transcriure. En canvi, les reflexions li han agradat molt: “Jo voldria ser allà mirant cap enfora, en lloc d’aquí, mirant cap endins”.

MªJosé Fonollosa l’ha trobat un llibre difícil de classificar (diari? Document?), que no li ha agradat gaire: per la manera de descriure les coses, pel que transmet, encara que reconeix el mèrit de la documentació i d’algunes bones reflexions.

Marta Gómez diu que li ha agradat, perquè reflecteix amb encert el moment interior de la protagonista, un caos dintre de l’ordre. Hi troba a faltar un fil conductor, sobre tot en la primera part. De vegades li sembla una reflexió en veu alta. Hi veu una certa connexió amb l’ànima artística de la seva filla, ja que Belles Arts és una carrera on s’obren moltes direccions.

crisalideEvelia Casado l’ha llegit com un llibre gairebé dual: d’una banda, la informació sobre el Pol Nord, pròpia d’un tractat científic-històric; de l’altra banda, com un diari personal, on s’utilitza la informació sobre els pols com un recurs metafòric per al tancament que propicia la malaltia, l’autisme. Es pregunta per què escriu així, i el troba, en resum, un llibre personal i atípic.

Rosa Llop admet que és un llibre que no li ha agradat, on li ha costat d’entrar: d’una banda, la informació sobre els pols és una cosa ja sabuda; de l’altra, la part més personal no li ha acabat d’interessar.

Anna Mª Montané, que ja torna a llegir, amb una certa dificultat, ha llegit la part inicial i la final, i malgrat que al principi li ha costat d’entrar en la història, hi ha trobat un llenguatge poètic i metafòric. Cita una dedicatòria de l’autora: “Al meu germà de gel, que no és de gel”, i hi veu la identificació amb els herois de les expedicions polars. Troba que l’autora aconsegueix anar fins al moll de l’os de la persona, fins a la columna vertebral, i trobar així un punt comú entre nosaltres i tots els éssers vivents. Per a ella, el tema de la novel·la és la recerca d’algun tipus de connexió.

Maricarmen Quintana comenta que és un llibre original, però que no l’ha enganxada. Troba bé la metàfora entre l’autisme i les expedicions polars, però hi troba problemes d’estil i d’estructura.

Ana Jiménez comenta que és un llibre a tres bandes: d’una banda el documental, l’altra el germà i després la protagonista, que expressa en una mena de diari les dificultats de relació amb la família, la parella i els amics. Finalment, parla també del viatge a Islàndia. Li sembla un llibre escrit de diferents maneres, que difícilment encaixa en un gènere concret.

Rosa Raventós l’ha llegit com un llibre molt diferent dels altres, però que li ha agradat. La protagonista es veu una noia molt solitària, a la recerca de la seva identitat.

9788499758022Maria Teresa Ventosa diu que li ha agradat “a trossos”, però hi troba un estil dur, sec, fred, massa escuet. Tanmateix, s’hi reflecteix el patiment.

Enriqueta Olivar el defineix com un llibre que, en un 60%, podria ser un treball de recerca universitària, i en el 40% restant la biografia d’una noia moderna. En general, hi veu poca expressivitat. Excusen la seva presència la Dolors Juan i la Gemma Capdet, operada de cataractes, i trobem a faltar també Paquita Puig, Joana Díaz, Soledad Marsal, Anna Masferrer i Carme Lavall. Esperem retrobar-les el mes vinent.

Finalment, l’Imma Martínez, que ens fa fotografies i anota també per a la seva entrada en el blog, diu que aquest llibre sembla formar part del projecte Articantartic, i ens anima a parlar amb l’autora el dia 2 de juny a Riudebitlles. Encara falta temps! Per part meva, recordo la presentació del llibre “A la colònia hidràulica i altres contes, de Sílvia Romero, que presentaré jo mateixa, dimarts 14, a la Llibreria Llorens.

L’AUTORA
Alicia Kopf

Alicia Kopf (àlies d’Imma Ávalos Marquès, Girona 1982) és una escriptora i artista multidisciplinària gironina. Llicenciada en Belles Arts, graduada en Teoria literària i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona (2010) i diplomada en estudis avançats (2007), treballa amb vídeo, escriptura i dibuix. Alicia KopfTambé treballa com a professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i ha col·laborat amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ávalos fa servir el pseudònim d’Alícia Kopf des de 2006. Aquest nom artístic va néixer a Alemanya, quan va fer un projecte on es veien una sèrie d’escorços d’una cercant un cap, fins que una visió general mostrava que la dona cercava el seu propi cap. Alícia Kopf és doncs una al·legoria d’algú que cerca, però no el conill blanc d’Alícia, sinó la seva pròpia identitat. En la seva obra artística actual s’interessa pel concepte d’exploració, enllaçant l’èpica de les històriques conquestes polars amb elements personals i autoreferencials.

El Germà de gel va guanyar el Premi Documenta (2015), el Premi Llibreter (2016), ha estat escollit el millor llibre de ficció 2016 en català pels crítics de La Vanguardia, i també és el llibre triat per a la Trobada Comarcal de Clubs de Lectura, que tindrà lloc el 2 de juny a Sant Pere de Riudebitlles, amb presència de l’autora

L’OBRA
Germà de gel

Aquest llibre és el diari de recerca d’una dona que s’obsessiona per les expedicions polars. És sobretot un relat sobre la resistència. A les seves pàgines hi circulen Scott, Amundsen, Cook, Shackleton i el seu vaixell Endurance, Louis Boyd, però també Virgina Woolf i Wilfredo Prieto. Germà de gel_portadaI, sobretot, hi passeja una dona que s’assembla molt a la pròpia Kopf –ara bé, aquí la cosa es complica, perquè Alicia Kopf és també un pseudònim–a qui agrada llegir Bolaño, Franzen i Zweig, que admira admira Duras, Némirovsky i Yourcenar.

A través de la imatge d’aquestes expedicions i del gel, la narradora duu a terme una investigació de caire poètic apropiant-se de documents, del relat històric, que poc a poc va convertint-se en una exploració introspectiva. La seva narrativa té un estil fresc que raja com les cascades del desglaç i amara al lector –que no pot parar de llegir–, xop com si estigués prenent un bany al llac de sota. És una veu intel·ligent, fragmentada –el llibre s’estructura en breus capítols–trencada i dolguda a vegades, freda i documental en d’altres. El gel hi apareix com una metàfora de moltes cares: li serveix per parlar d’art, però també de relacions familiars –el complex vincle amb la mare, i el germà autista.

L’autora ho considera una espècie d’exercici d’autoexploració articulat al voltant d’una imatge que, de cop, va començar a intrigar-la, a obsessionar-la. Però no hem de confondre autora amb narradora: la que hi ha dins del llibre és una noia que s’assembla força a la Kopf, però que es transforma a través del modelatge literari i que, seguint amb la metàfora blanca, només deixa entreveure allò que el desglaç ha fet sorgir a la llum del dia. Admet que la persona que hi ha escrivint el diari de Germà de gel és una part d’ella –la noia que s’amaga sota el nom d’Alicia Kopf–, però “és aquell jo del gel”, apunta. Reflexiona sobre l’ús de la primera persona: “a mi el que m’atrau molt al llegir és que quan l’escriptor diu jo, llegeixo jo, per tant aquesta experiència la visc d’una manera lingüística en primera persona i si el que busco en la literatura com a lectora és passar una experiència d’un altre pel meu propi filtre (que evidentment projecta coses que l’escriptor no voldria) doncs aquest és el sentit d’aquesta primera persona”. zepelin norgeEls escriptors que li interessen són aquells que bolquen experiències en allò que escriuen per tal que l’escriptura sigui viva, “em refereixo a coneixement passat pel cos si és que vols il·luminar alguna mena de zona no explorada. Diguem que si tu parteixes d’una ficció basada en arquetips això té altres utilitats, i també pot ser vàlid i pot funcionar, però en el meu cas la meva manera de treballar és reutilitzant les meves experiències modificades per la forma (perquè evidentment no tot el que hi explico ha de ser veritat)”. Al llibre hi ha un fragment que parla sobre això (“Iceblink”) en el que s’hi afirma: “Les narracions en tercera persona són tanques de seguretat. Els narradors omniscients, pura arrogància”. Unes frases més enllà, s’hi reivindica la narració com “aquella destral amb què trencar el mar gelat que ens habita”.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La caverna, José Saramago

LA TERTÚLIA
Dimecres 11 de gener

La primera sessió del nou any 2017 ens reuneix al voltant d’una novel·la de gran voltatge literari: La caverna, de José Saramago. A la sala blava del Club, on s’ha espatllat la calefacció, miro les lectores i em pregunto si hauran tingut temps de llegir una obra com aquesta enmig de les vacances de Nadal. Comencem la roda, i respiro tranquil·la: no només l’han llegida, les que han pogut, perquè tenim clubaires amb problemes de visió (l’Anna Mª Montané, que ens ve a veure encara que no pugui llegir, i l’Enriqueta Olivar, operada de fa poc), sinó que els ha agradat molt.

jose-saramagoL’Ana Jiménez inicia el comentari, tot dient que li ha entusiasmat aquest llibre on hi ha de tot: simbolisme, tocs de ciència ficció, una història realista i unes observacions extraordinàries del narrador, encara que potser el millor de tot és l’estil narratiu, d’una gran personalitat.

La Rosa Raventós destaca la relació entre el pare, Cipriano Algor, i la filla, Marta Algor, on es mostra amb gran finor la complicitat, l’afecte i el respecte. Només el final l’ha trobat una mica complicat.

Mª Jesús Alonso explica que n’ha fet una lectura ràpida; al principi, les descripcions no l’han seduïda; sí, en canvi, que li ha agradat la capacitat d’anàlisi de la societat actual, i una sèrie de reflexions que no deixen indiferent. Hi ha un raonament continu en la prosa de Saramago; és una manera d’escriure molt intensa i reflexiva. També els diàlegs són originals, amb una puntuació específica (amb absència de puntuació, en realitat és un joc que es basa en les majúscules), i a ella li ha agradat especialment la presentació que fa dels personatges. Parla de la relació entre pare i filla, i entre sogre i gendre: es parlen de vostè, hi ha senyals d’una altra època.

A Marta Gómez, aquesta primera lectura de Saramago per part seva li ha agradat molt: l’ha trobat fascinant, captivador. Fins i tot hi ha trobat ecos del Quixot, en el personatge idealista, fora d’època, del protagonista, i de García Márquez. Hi veu un missatge inquietant, ja que la societat que descriu no és tan allunyada de la nostra: els treballadors són tractats com un número, el que deixa de ser útil és escombrat sense miraments. També comenta la fusió dels centres comercials i els parcs temàtics, així com la difusió de determinades consignes. En resum, l’ha trobat un narrador molt original. Com que ella ha fet ceràmica creativa, a més, s’ha vist ben reflectida en aquesta família de terrissaires que la modernitat aboca a l’abisme.

MUERTE SARAMAGOA la Mª José Fonollosa li ha agradat la manera de descriure, amb un vocabulari molt ric, degut també a la bona traducció de Pilar del Río, segona esposa de l’escriptor, que el va acompanyar fins a la mort. Es pregunta si el missatge de la història és massa pesimista, i creu que no, perquè realment estem vivint problemes similars als narrats. D’altra banda, li ha entusiasmat la fluidesa de l’estil i la forma. Creu que es podria fer una analogía amb la visió del futur de Georges Orwell a 1984.

Dolors Juan reconeix que ha passat un Nadal preciós gràcies, en part, a la lectura d’aquesta novel·la, que ha viscut com una descoberta fantàstica. Els diàlegs, la història del gos, la llibertat d’estil, li han agradat molt. També hi veu semblances amb García Márquez i fins i tot Camilo José Cela, dos autors també guardonats amb el premi Nobel, per exemple en la proliferació de noms i cognoms. Cita una frase de les moltes que ha subratllat: “Ni la juventud sabe lo que puede, ni la vejez puede lo que sabe”.

L’Evelia Casado, una gran lectora, no ha tingut temps aquesta vegada, però amb el que estem dient li han vingut ganes de conèixer aquest autor.

La Paquita Puig ens comenta que li ha agradat moltíssim: li sembla un autor sincer, fluid, que no s’ha d’esforçar perquè la prosa li surti amb aquesta naturalitat. Subratlla la bondat i la moralitat de l’autor. Destaca una frase: “El cervell està a la punta dels dits”.

La Rosa Llop ho ha trobat un relat fabulós, que li ha agradat molt. Tothom té pensaments, aquí; fins i tot el gos, l’Encontrado! Pel que fa a l’eliminació de guionets en els diàlegs, no li ha entusiasmat, potser perquè ha estat molts anys professora.

L’Anna Masferrer tampoc ha pogut fer la lectura, però sens dubte en gaudirà quan tingui temps.

crisalideLa MªTeresa Ventosa diu que el llibre l’ha enganxada. Destaca les relacions entre pares i fills, la descripció del matrimoni de la filla, el moment en què es posen a fer les figuretes que han de substituir la vaixella que els rebutja el Centre Comercial, i també els comentaris savis, plens d’experiència, de Cipriano, aixi com la descripció de les relacions amb la vídua Isaura Estudiosa. Cita un comentari que fa Cipriano de Marcial, el gendre: “era de los desasosegados de nacimiento”.

Carme Lavall l’ha trobat un llibre molt filosòfic, d’algú que tal com pensa, escriu. En ocasions se li ha fet un text massa farragós, però valora la reflexió que fa sobre la societat que construïm.

Per a la Soledad Marsal, en resum, aquest llibre, que li ha agradat molt, és un cant a la llibertat.

I així ens acomiadem fins al febrer, tot esperant que al nostre Club de Lectura, a part de l’entusiasme, l’anàlisi i el sentit crític, també hi puguem trobar la calefacció!

L’AUTOR
José Saramago

José de Sousa Saramago (Azinhaga, Portugal, 1922- Lanzarote, 2010) fou un escriptor portuguès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 1998. Va néixer a la població d’Azinhaga el 1922. El 1924, la seva família es va traslladar a Lisboa, on el seu pare va començar a treballar de policia. Als dotze anys, va iniciar els estudis a l’Escola Industrial de Lisboa, estudis que no va poder finalitzar en no poder seguir pagant la matrícula. jose-saramago (1)Aquest fet provocà que el jove Saramago entrés a treballar en una ferreria mecànica, sense oblidar, però, la seva nova passió: la lectura. Va canviar de feina i entrà a formar part de l’administració de la Seguretat Social. Posteriorment, entrà a treballar en una companyia d’assegurances i simultaniejà les seves col·laboracions com a periodista al Diário de Notícias, un periòdic d’abast nacional, però del qual, per raons polítiques, ben aviat en fou expulsat. Crític literari de la revista Seara Nova, va formar part de la primera direcció de l’Associació Portuguesa d’Escriptors.

Membre del Partit Comunista Portuguès des del 1969, va patir persecució i censura durant els anys de la dictadura d’António de Oliveira Salazar. Posteriorment, va sumar-se a la Revolució dels Clavells, que va portar la democràcia a Portugal l’any 1974. Des del 1976, es dedicà exclusivament al seu treball literari. El 1998, es va casar amb la periodista i traductora espanyola Pilar del Río, qui va traduir les seves obres al castellà. Saramago acabà compartint la seva residència entre Lisboa i l’illa de Lanzarote (Illes Canàries), on morí el 18 de juny del 2010 als 87 anys.

L’OBRA
La caverna

Les seves obres destaquen per la denúncia dels mals de la societat actual, portant a l’extrem algun dels casos per analitzar què passaria i posar-ho en relleu. Sempre hi ha algun protagonista que s’oposa a deixar-se anar, és l’arquetip de l’heroi. Pel que fa a l’estil, usa frases llargues, amb un estil de puntuació propi. El 1944 inicià l’escriptura de la seva primera novel·la, Terra do pecado (Terra del pecat, 1947), que no va tenir gens d’èxit. La seva segona novel·la, Claraboia, no pogué ni tan sols publicar-la. Aquest fet provocà que abandonés la literatura durant vint anys.

“Senzillament no tenia res a dir i quan no es té res a dir el millor és callar.”

josesaramago_ premio NOBELLa seva primera gran novel·la fou Levantado do chão (1980), un retrat fresc i vívid de les condicions de vida dels treballadors de la població de Lavre, situada a la regió d’Alentejo. Amb aquest llibre, Saramago aconseguí trobar la seva veu pròpia, amb l’estil gairebé poètic que el caracteritza.

La novel·la O Evangelho Segundo Jesus Cristo (L’Evangeli segons Jesucrist, 1991) el catapulta a la fama a causa d’una polèmica sense precedents a Portugal (que es considera una república laica), quan el govern en veta la presentació al Premi Literari Europeu d’aquell any, al·legant que “ofèn els catòlics”. Com a acte de protesta, Saramago abandona Portugal i s’instal·la a l’illa de Lanzarote. El 1995, publica Ensaio sobre a cegueira (Assaig sobre la ceguesa) i el 1998 és guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per una obra que amb paràboles sustentades per la seva imaginació, compassió i ironia, La Cavernaens permet contínuament observar una nova realitat il·lusòria, esdevenint el primer autor en llengua portuguesa a rebre aquesta distinció.

Juntament amb les dues novel·les anteriors – Assaig sobre la ceguesa i Tots els noms- La Caverna forma un tríptic en què l’autor deixa escrita la seva visió del món actual, de la societat humana tal com la vivim. En definitiva: no canviarem de vida si no canviem la vida. Mitjançant un estil molt particular (absència de signes d’interrogació/exclamació, diàlegs diferenciats únicament per comes i majúscules inicials) Saramago transmet una “història social”. Mitjançant l’exemple d’una família tradicional -encapçalada per Cipriano Algor, terrissaire de 64 anys i vidu des de fa 3-, es mostra l’evolució d’una societat ja postindustrial en què els treballs artesanals tenen cada vegada un paper més insignificant i on un gran centre comercial (en aquest cas denominat: el centre), els alts tenen la capacitat de decidir sobre tot, concentra la gran majoria del capital. Així Cipriano i la seva família, que viuen en una zona rural, hauran d’enfrontar–adaptar-se a les noves necessitats de la societat.

Per entendre millor l’essència de l’obra és interessant la següent cita de l’autor:

“La caverna ha estat escrita perquè la gent surti de la caverna.“

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Maletes perdudes, Jordi Puntí

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de desembre

Avui comença el comentari la Dolors Juan, que ja havia llegit abans la novel·la. Diu que és un autor que li agrada molt, per la tremenda capacitat de fabulació; conta una història com aquesta, una mica rocambolesca, d’una manera molt fina, que mai no ens decep.

La Maricarmen Quintana hi està d’acord, encara que a ella el desenvolupament de la novel·la se li va fer una mica avorrit, per bé que la introducció li va agradar.

La Rosa Raventós diu que a ella li ha agradat molt aquesta descripció de la vida d’uns camioners, uns personatges que es passen la vida errant.

Maletes perdudesPer a l’Evelia Casado, ve a ser una faula: per exemple, troba inversemblant que el sr. Casellas, el patró dels tres camioners protagonistes (en Gabriel, en Bundó i en Petroli) mai no s’adoni que sistemàticament extravien les caixes de mercaderies. D’altra banda, parla d’en Gabriel com d’un home que, de fet, vol estar sol: són les dones, fortes i independents, les que se li apropen. D’altra banda, en aquesta novel·la cada personatge queda retratat per la seva peculiar manera de ser, des dels protagonistes fins als empleats de la neteja de l’aeroport. En Gabriel resulta ser un jugador, per exemple, i fins al final té el suport d’alguna dona fidel, en aquest cas la Giulia.

L’Enriqueta Olivar, amb restriccions de lectura per problemes de la vista, diu que el que ha llegit ho ha trobat original, sobretot la trama.

La Gemma Capdet explica que li ha agradat bastant, sobretot l’originalitat, i la manera com lliga una trama força inversemblant. En moltes ocasions, li ha fet esbossar un somriure. També elogia el to de conversa, i els interrogants que van sorgint a mida que s’avança en la lectura.

Carme Lavall parla de l’inici, amb els quatre fills d’en Gabriel que es diuen igual però en diferents idiomes; per a ella, en Gabriel no deixa de ser un caradura.

La Maria Teresa Ventosa creu que el nom de tots quatre lliga amb la professió del protagonista, ja que Sant Cristòfol és el patró dels automobilistes. També és el segon nom que va tenir en Gabriel, quan l’adoptà una família benestant que intentava fer-ne el substitut del fill mort, un intent fallit que el va treure per primer i únic cop de l’orfenat. A la Teresa se li ha fet una mica llarg, però l’ha trobat original, amb molts casos curiosos.

Jordi PuntíL’Ana Giménez diu que li va agradar l’argument, amb molts moments d’humor i de tendresa. L’ha trobat una història emotiva, centrada en la recerca del pare absent per part dels germans que ni tan sols sabien que ho eren.

Rosa Llop comenta que li ha agradat, i destaca també el paper de les quatre mares, les diferents dones d’en Gabriel; troba que el retrat de Mireille, la parisenca, és particularment viu: la noia vivia en una comuna i no va estar mai sola durant l’embaràs, ni en tenir el fill, ja que entre tots la van ajudar. És l’única que va visitar en Gabriel a Barcelona.

Mercè Porta lamenta ser la “veu discordant”, però diu que la novel·la no li ha entusiasmat; troba que la història és massa embolicada, amb un final fantasiós i inversemblant, i li sembla una història que de fet es nodreix de moltes petites històries, amb una tècnica dilatòria que pretén augmentar la intriga però no sempre ho aconsegueix. Malgrat això, reconeix que és un llibre ben escrit, sobretot la relació entre els camioners i el retrat social de la postguerra.

Maria Jesús Alonso reconeix que la novel·la té moments massa novel·lescos, però en canvi ella hi ha anat trobant molts bones estones de lectura: n’elogia l’estil, la imaginació de l’autor i també la mirada positiva sobre el voltant, l’humor en moltes circumstàncies. Troba original l’ús dels diferents idiomes, la mescla de veus, el joc entre present i passat, els sentiments dels protagonistes i les descripcions dels espais, tan visuals que sembla que els poguessis veure: el carrer de Sant Antoni li recorda un carrer de Burgos de la seva joventut; a les cases hi ha brasers, la gent duu guants, una pensió està plena d’animals dissecats. També li ha sorprès que l’evocació de l’orfenat de les monges sigui, malgrat tot, positiva, que en Gabriel i en Bundó l’acabin considerant la seva casa fins al punt de no voler viure massa lluny.

crisalideA la Marta Gómez li ha agradat molt, creu que és una novel·la on hi ha moltes coses a remarcar: la imaginació, els llocs i situacions tan ben retratats, l’ús del vocabulari, sempre adequat. Així mateix, li agrada el joc entre les veus narratives, en singular i en plural, creant un ritme molt atractiu.

La Maria José Fonollosa hi coincideix; per a ella ha estat una lectura fàcil, d’un llenguatge ric, amb uns personatges molt curiosos. En Bundó és el que més li ha agradat.

La Soledad Marsal diu que també li ha agradat. La Paquita Puig no l’ha pogut llegir, però promet que s’hi posarà així que pugui. També participen Carolina Orriols, que serà una nova participant de La Crisàlide i ha vingut a saludar-nos. Trobem a faltar la Joana Díaz, l’Anna Maria Montané, amb problemes de la vista, i l’Anna Masferrer. Des d’aquí vull felicitar-los el Nadal a totes i encoratjar-les a seguir llegint i participant amb l’entusiasme que les caracteritza, així com a la Teresa Forcadell, directora de la biblioteca, la Fanny Guinart, l’Esther Bruna i totes les bibliotecàries i bibliotecaris que fan que el Club La Crisàlide sigui possible.

L’AUTOR
Jordi Puntí

Jordi Puntí (1967), llicenciat en Filologia romànica, el 1998 va començar la seva carrera literària amb el llibre de relats Pell d’Armadillo, que va merèixer el Premi de la Crítica Serra d’Or i que seria traduït al castellà el 2001. Més endavant, el 2002 publicaria Animals tristos, finalista del Premi dels Llibreters i traduït al castellà el 2004. jordi_puntiL’obra seria adaptada al cinema per Ventura Pons el 2006, amb el títol d’Animals Ferits. Com a traductor, ha treballat per a diverses editorials, traduint autors com Paul Auster, Daniel Pennac o Amélie Nothomb.

El 2010 publicà la seva primera novel·la, Maletes perdudes, llibre amb què s’endugué diversos premis, com el Crítica de la Narrativa Catalana, el Lletra d’Or o el Premi Llibreter de Narrativa, i que fou traduïda a setze llengües, convertint-se en una de les novel·les contemporànies en català més traduïdes. El 2011 va publicar Els Castellans, un recull d’articles apareguts anteriorment a la revista L’Avenç, els quals giren al voltant de la cohabitació entre comunitats en el seu Manlleu natal. El 2015 va marxar a viure un any als Estats Units per a preparar la seva propera novel·la, treballant a la New York Public Library i investigant la figura de Xavier Cugat, gràcies a una beca del Cullman Center.

Forma part del col·lectiu Germans Miranda i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com L’Avenç, El Periódico o El País.

L’OBRA
Maletes perdudes

Explica Jordi Puntí que Maletes perdudes comença quan en Gabriel desapareix. Aquest home té quatre fills escampats per Europa (Barcelona, París, Londres i Frankfurt), que no es coneixen, i que es diuen tots igual: Cristòfol, Christof, Christophe i Christopher. Pell armadilloVolia explicar com quatre germans, fills del mateix pare, però de mares diferents, nascuts a quatre països distints d’Europa, els feia feliços conèixer-se, perquè d’aquesta manera deixaven de ser fills únics. Jo ho sóc, fill únic, i em venia de gust explicar com t’ho fas quan no tens germans, com omples la teva vida interior. També volia explicar la història d’una persona des de punts de vista diversos, des de la mirada de tots els qui la coneixien. I això faig amb en Gabriel, el pare, un personatge que ha desaparegut i que els seus quatre fills volen trobar. Un home, a més, que no ha parat de moure’s perquè treballava de transportista amb un camió de mudances que recorria Europa. Un altre tema important de la novel·la és l’amistat del Gabriel amb en Bundó, dos homes que són gairebé germans, que han estat sempre junts.

Per mi, les protagonistes del llibre de debò són les dones del Gabriel, especialment la francesa, la Mireille. Els homes (en Gabriel, en Bundó, en Petroli…) són antiherois, encara que els fills sentin una fascinació heroica pel seu pare. Però és una novel·la d’antiherois, perquè tot allò que fan aquests homes ho fan pensant en si mateixos i no pas en els altres.

La novel·la va començar a funcionar quan vaig idear una veu narrativa conjunta, múltiple, que era la suma de tots quatre germans. De desconcert, solament n’hi ha al principi; després, quan el lector entén el joc que li proposo deixa de ser estrany. Perquè, què mana en una novel·la, la forma o el contingut? Per mi, ni l’una cosa ni l’altra, millor dit, totes dues.

Els castellansPuntí abans de Maletes perdudes havia publicat amb molt bona acceptació de crítica i de públic dos llibres de contes: Pell d’armadillo (1998) i Animals tristos (2002). Aquest gust pel relat també es manté en la novel·la, que abasta infinitat d’històries molt variades: des de la història d’una noia que se’n va a avortar a Londres; la soledat d’un dels germans; com vivien els orfes a la casa de la Caritat de Barcelona i la llibertat que significava sortir-ne per anar a viure en una pensió… “És una novel·la que té instint fabulador. He volgut fer versemblant un món que, d’entrada, no ho semblava gens. I ho he fet amb l’estil. Això em recorda el cineasta Wes Anderson, per la manera com té d’explicar les històries; trobo que tinc una mirada similar a la seva.”

Jordi Puntí forma part d’una generació literària poc estudiada i poc divulgada, com a generació. D’escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteixen generació Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli… Comenta Puntí: “Som els primers que hem crescut amb el català com a llengua normalitzada. Això significa que tenim una relació amb la llengua diferent de la que tenen els escriptors anteriors a nosaltres. En la nostra generació hi ha uns quants narradors que escriuen molt bé, no solament per les històries que conten sinó també per la llengua que fan servir.

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »