Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: MÚSICA

Francesc Burrull, mestre català

fburrullEl pianista i compositor de jazz Francesc Burrull, recentment guanyador del Premi Enderrock d’Honor, ha estat proposat per obtenir la Creu de Sant Jordi com una figura cabdal del panorama musical català de finals del segle XX. Va ser deixeble del mestre Pere Vallribera i ha sigut el director musical de Concèntric, va ser en aquesta època amb Josep Maria Espinàs quan van treballar junts, mentre Espinàs s’encarregava de la correcció lingüística i de pronúncia, Burrull controlava tots els aspectes musicals.

És el responsable de la majoria del so dels discos de pop dels anys seixanta, col·laborant al costat de Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Núria Feliu, La Trinca, Pere Tàpies, i molts d’altres d’àmbit internacional com Sydney Béchet, Bill Coleman, Chet Baker, Don Byass o Jean-Luc Ponty. Va formar els seus propis grups músicals en l’àmbit barceloní com Latin Combo, amb qui enregistra dotze discs i també Latin Quartet, amb la creació de set treballs discogràfics més. En l’avinentesa del naixement dels Setze Jutges, s’incorpora al món de la Nova Cançó, com a compositor i també arrenjador, tot abans d’assumir la responsabilitat de la direcció musical de l’Editorial Concèntric en la qual guanya el Gran Premi del disc cátala per la seva tasca, guardó com a col·laboració. Va enregistrar un disc d’homenatge a Duke ellington, amb motiu de la seva mort que va significar el naixement de la companyia Big Band de Barcelona, formació de divuit músics, de la qual n’és director. Ha col·laborat amb la Banda Municipal i la O.B.C., com a solista de piano en la Rapsody in Blue i el Concert en Fa de Gershwin.

A l’any 2010 publicava Les 26 cançons infantils, llibre de partitures i textos escrits al costat de Josep Maria Espinàs i amb pròleg de Lluís Llach, incloent-hi un magnífic enregistrament sonor amb les vint-i-sis cançons infantils editades en quatre discos de finals de la dècada dels seixanta. El 2012 col·labora amb el cantautor Joan Isaac gravant dos temes en el seu disc Piano, piano. Un any després el músic barceloní, resident a Vilanova i la Geltrú, declara que si hagués de quedar-se amb tres discos de tota la seva trajectòria artística serien el dedicat al poeta Miguel Hernández de l’any 1972, Diàlegs de 1975 amb Joan Baptista Humet i el clàssic Manuel de Falla amb Albert Moraleda al baix, Miquel Àngel Lizandra a la bateria i la col·laboració especial de Leonora Milà al piano.

Francesc Burrull 80 anys + 1 dia

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Blaumut

Un concert al país Blaumut s’assembla força a una exposició d’arts plàstiques. Les cançons són fotografies o pintures que capturen ambients en tres minuts llargs i els fixen en un llenç multiforme. Textures i tessitures es confabulen per incitar la imaginació del transeünt que visita el nou país. Marius Serra.

blaumut

El naixement de la música del grup Blaumut es va produir a l’any 2009 amb una alineació inicial que estava formada per Xavi de la Iglesia, guitarra i veu; Vassil Lambrinov, violí; i Oriol Aymat, a càrrec del violoncel. Durant tres anys van ser l’ànima del grup i no serà fins al 2012 que entraran en la seva dinàmica els músics Manel Pedrós, com a bateria; i Manuel Krapovickas , encarregat del baix elèctric i contrabaix. Aquestes incorporacions fan completar una banda que generarà en menys d’un any un univers propi que impregnarà l’escena musical catalana amb el seu primer treball discogràfic anomenat El Turista (2012), per posteriorment consolidar-se amb El Primer Arbre del Bosc (2015). I a la primavera d’enguany es va publicar El llibre blau de Blaumut que convida a realitzar un viatge amb els seus components, a endinsar-se en els orígens del seu univers i alhora a impregnar-se de la força de les seves cançons que comencen a formar part de l’imaginari col·lectiu d’un país.

llblaumutLa blava història de Blaumut comença abans del propi grup amb una gènesi cinètica a gravés del verb, un ball híper-espacial de lletres a través de Xavi de la Iglesia que encara somiava en dedicar-se plenament al món de la música. I va ser amb aquesta constància que Blaumut naixeria en un bar de barri. Als inicis van aixoplugar músics de la Societat de Blues de Barcelona, i d’aquest fet va sorgir el nom del grup. El Lunàtic va ser el refugi inicial del Xavi, el Santutxo, va ser el santuari social de Vassil, i Cervera es va convertir aviat en el centre neuràlgic creatiu i sonor dels seus components. Va ser llavors quan es va gravar el primer disc, l’opera prima d’una il·lusió de molts anys que anava agafant forma: en una habitació amb matalassos a les parets i catifes a a terra va començar tot, va néixer un embrió simfònic que ja no deixaria de créixer.

La música és un llenguatge universal i personal alhora. No és una ciència exacta, però sí vital. Una branca primordial de l’art és la voluntat de divulgar un coneixement emocional i sensorial a través de tots els canals i formats possibles. I la música juga un paper primordial com a vehicle conductor d’uns sentiments que es volen compartir amb aquelles persones que cerquen quelcom diferent però sempre lligat a la imaginació i el sentiment propi.

Llibres

  • El llibre blau de Blaumut
  • Cds

  • El primer arbre del bosc
  • El turista
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El piano bilingüe

    zabirachedEs tracta d’una història autobiogràfica de Zenia Abirached ambientada en el Beirut de finals dels anys cinquanta i principis del seixanta, plena de gent amable però atípica, en la que es mostra una ciutat a punt d’iniciar una guerra civil, i que s’inspira en els esforços del seu besavi per crear d’un piano bilingüe. Abdalah Kamanja vo fer possible tocar amb un piano occidental tons orientals, desenvolupant-se una ironia sobre la qual es construeix l’obra gràfica com és que el piano oriental mai arriba a construir-se en sèrie perquè no suscita prou interès fins unes dècades més tard. L’aspecte més destacat resideix en el desplegament gràfic de Abirached, i la seva manera de plasmar la música i el llenguatge al dibuix, que constitueixen la nota més original d’aquesta novetat.
     
    porientalZenia Abirached retrata el Líban abans de la guerra i els seus intents per ser un pont entre Occident i Orient, utilitzant la història de la seva família i la metàfora del piano. El país i molts dels seus habitants persegueixen el somni de ser un punt de trobada entre cultures i entre idiomes. La pròpia autora, molts anys després, intenta plasmar el seu sentiment libanès i francès però sense voler renunciar a cap de les seves identitats ni de les seves llengües, malgrat que ella sí va créixer durant la guerra civil i el món li ha posat cada vegada més difícil. L’autora construeix una història amable i fresca, que fuig del drama i aborda directament idees polítiques, tot i que no evita esmentar la guerra o el xoc entre cultures, constituint un autèntic homenatge al multi-culturalisme.

    La senzillesa del llenguatge i els dibuixos només reforça les poques paraules que deambulen pels sumptuosos dissenys de El piano oriental, que lluny de ser programat, ballen al llarg de les pàgines, de vegades de forma discreta, de vegades brillant. Les lletres són com notes disperses a les vinyetes i no es necessita més que escoltar les il·lustracions que estan parlant per acompanyar al lector entre les reflexions sobre la doble nacionalitat, els vincles entre l’est i l’oest, o sobre els estats d’ànim dels expatriats libanesos.

    La música dibujada que une Oriente y Occidente

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Born to run. The Boss arriba a 67

    Odiava la grisa llum de l’alba, significava que començava el dia. El dia… quan les persones s’aixequen, van als seus treballs, mengen, beuen, riuen, follen. El dia que se suposa que et lleves i brilles, ple d’energia, de vida. No podia aixecar-me del llit. Collons, ni tan sols aconseguia una erecció. Era com si tota la meva notòria energia, cosa que havia estat meva i havia dominat tota la meva vida, m’hagués estat cruelment arrabassada. M’havia convertit en una closca buida i errant.
    Bruce Springsteen.

    borntorunEls fans de Springsteen podran gaudir, a partir del proper dimarts, de pàgines i pàgines en què es detallen les circumstàncies en què es van gestar els seus discos, els detalls de les seves gires i també la batalla interior del músic amb els seus problemes mentals i la seva depressió al llarg de les tres darreres dècades, així com la seva tortuosa relació amb productors i músics. L’escriptura de Bruce és com la seva música. Epica, grandiloqüent per moments i poèticament confessional en d’altres.

    El llibre autobiogràfic del músic Born to run, no és un relat d’amor precisament, publica algunes revelacions secretes com foren les tenses i traumàtiques relacions entre ell i el seu pare. Però si aquesta relació li va deixar una empremta pel que patiria depressions a partir dels 32 anys, no va ser menys important per al seu futur desenvolupament la seva educació catòlica. El sentiment de culpa de l’infància, les suspicàcies davant l’alcohol o les drogues i, sobretot, el contacte amb el sexe oposat van quedar marcades per la religió.

    El Boss ha dedicat els últims sis anys a escriure en secret les seves memòries, aconseguint transmetre a les seves pàgines l’humor, la tendresa, empatia i originalitat presents en les seves millors cançons. Patti Scialfa pren protagonisme en els últims capítols, des de que ingressa a la E Street Band, encara que té alguna aparició esporàdica abans. Per ella va deixar a la seva primera dona, Julianne Phillips, i és la mare dels seus tres fills. Amb aquesta publicació Springsteen segueix els passos d’altres grans icones de la música com Bob Dylan, Neil Young, Keith Richards, Eric Clapton i Pete Townshend.

    bruce

    que Bruce Springsteen era una escriptor ho sabíem tots. No calia més que atendre les lletres de les seves cançons. El que no sabíem és que a més de poeta era un consumat narrador, capaç de atrapar-nos en la lectura de les seves memòries amb mà de ferro sense deixar-nos anar fins a arribar a l’última pàgina del llibre. Claudio López de Lamadrid.

    Bruce Springsteen publica un disco nuevo y sus memorias

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un espectacle per a l’eternitat

    14730681490353Aquesta setmana es compleixen setanta anys del naixement del showman més portentós de la història de la música rock, amb una increïble veu, un talent per a l’espectacle sublim i una facilitat inigualable per a la composició. Aquest va ser i serà per sempre el llegat per a la humanitat de Freddy Mercury. La llum de Farrokh Bulsara es va apagar un dimecres de finals de novembre de 1991. Tres dies després es portava a terme una curta cerimònia de vint minuts de durada en el Cementiri Oest de Londres, que es va convertir en una de les festes de la persona que estimava els plaers sensuals i que solia organitzar el cantant de Queen. Mary Austin quedava com hereva de la meitat de la fortuna del cantant, els mèrits havien estat ser la seva secretària, la seva amant i sobretot la seva confident.

    freddieVa ser ella precisament qui es va quedar amb les cendres de l’artista, havia estat la que havia organitzat el funeral, a on van assistir Elton John que va deixar un enorme ram de roses, cent flors rosades, que contrastaven amb l’enorme ram del també desaparegut recentment David Bowie amb flors grogues, tot i que ell no va assistir al sepeli. Un misteri segueix latent, el lloc on reposen les cendres de Freddy Mercury, que s’havia convertit en el major secret que envolta la seva llegendària figura a dia d’avui.

    ¿Però que va fer Mary Austin amb la cendres del cantant de Queen? Fins avui, cap informació veraç a respòs a on reposen aquestes cendres des d’aquella trista tardor de fa prop de vint-i-cinc anys. Es va dir al principi que les cendres les havia escampat Mary per la mansió de Freddie, en Garden Lodge, a Kensington, just sota el cirerer del preciós jardí japonès de la casa, valorada en més de quatre milions de lliures esterlines d’aquella època. No obstant això, Jim Hutton, l’últim amant de Freddie, el que va patir més que ningú la llarga malaltia del cantant, va reconèixer poc abans de morir que les cendres de Freddie mai les va posar Mary sota del cirerer.
     

     
    aa05q626.jpgEl músic Roger Tylor, el mític bateria de Queen, va arribar a confessar que les cendres del cantant estaven escampades en un llac de la localitat de Montreaux, a Suïssa, a la zona on està l’estàtua de Freddie. Un lloc màgic que es va utilitzar com a portada de l’àlbum pòstum de Queen, anomenat Made in heaven. Però òbviament, l’amic i company de Mercury no deia la veritat. Existeixen altres teories que afirmen que, en realitat, Freddie està enterrat a la tomba del matrimoni Bursara, al cementiri privat de Brookwood, a Surrey.

    Finalment, fa pocs mesos, es va trobar al cementiri cristià de Kensal Green, al costat del crematori on el músic havia estat incinerat, una placa incrustada en una mena de monòlit, on s’enterren les cendres, just a tocar del crematori del que havien entrat les seves despulles, molt a prop on va viure i va morir el músic que va començar a empal·lidir quan, alertat per les morts d’amics propers per complicacions de la sida, es va sotmetre a un examen mèdic a mitjans de 1987 en què va donar positiu al VIH. El seu deteriorament físic el va allunyar dels escenaris indefinidament fins a la seva mort.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ennio Morricone

    morriconeSón comptats els compositors que han tingut èxit al llarg de la història en sortir de l’ombra de la gran pantalla i les poderoses imatges creades i alhora associades amb les corresponents creacions cinematogràfiques, però un dels millors en aconseguir-ho ha estat Ennio Morricone.
    S’ha convertit i és durant molt temps una llegenda en la seva pròpia vida i serà eternament recordat per la seva obra, i no només al seu país natal, Itàlia, en què pràcticament tots els nens saben el seu nom, sinó a tot el conjunt del món.

    El motiu principal és el seu singular estil i la seva capacitat inigualable per capturar l’essència d’un moment cinematogràfic amb només un grapat de notes i per permetre que els assistents al cinema puguin sentir tot allò que les imatges i el diàleg poden transmetre de forma transversal. La seva poesia li ha permès escriure innumerables melodies memorables que estaven destinades originalment per al cinema, però aconseguint uns temes i uns motius amb una força tan intensa que aconsegueix arribar molt més enllà de la seva pròpia essència original travessant la pròpia gran pantalla. De fet, és sovint aquests temes que ajuden a mantenir viva la memòria d’un títol particular, i que han provacat que les pel·lícules mediocres i fins i tot enganyoses gaudeixin d’una reputació pòstuma que d’una altra manera se’ls ha negat.

    morriconeconductsmorriMorricone no és només un creador de bandes sonores sinó un poeta musical. Es va criar en la paraula de música lleugera, mentre que al mateix temps a l’estudi de la composició clàssica té a la seva disposició un arsenal cultural que va molt més enllà dels confins del cinema comercial, sens dubte, una de les principals raons per les que la seva carrera ha estat a Europa en lloc que Hollywood. Al costat de grans pel·lícules internacionals com Els intocables o La Missió també apareixen altres com Hi havia una vegada a Amèrica, que demostra de que forma el compositor italià ha treballat regularment en produccions que cauen sota la rúbrica de pel·lícules de gènere o que estan compromeses socialment. Però res es podrà segurament comparar amb els meravellosos moments de la banda sonora que va immortalitzar els duels i les fugides en els spaghetti westernde Sergio Leone.

    No és exagerat dir que Ennio Morricone és el Pablo Picasso de la música en el cinema, un artista de l’experimentació per al que la sincronicitat de la diacronia s’ha convertit en una qüestió de principi. L’estil barroc es combina amb un baix elèctric modern, el llenguatge pop dels anys seixanta i setanta s’enfronta amb el món melòdic d’una orquestra simfònica romàntica. Algunes de les creacions de Morricone es consideren àmpliament relacionades amb símbols que s’acoblen amb un sentiment d’experimentació per part d’un compositor d’avantguarda que li agrada combinar instruments convencionals amb el no convencionals, a partir de la guitarra elèctrica distorsionada, o passant senzillament per l’estrèpit de closques de coco, per tal d’aconseguir fer veure als pistolers de l’oest salvatge que no tenen temps per perdre si volen sobreviure al seu destí.

    Música

  • Morricone conducts Morricone
  • Arena Concert
  • The Big gundown
  • Cinema Paradiso original soundtrack
  • Crime and dissonance
  • The Hateful 8
  • The Mission original soundtrack
  • Musashi: an original soundtrack
  • Once upon a time in America: original soundtrack
  • We all love Ennio Morricone
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Showarma i Els Falafels

    notenimporNo tenim por és un projecte musical liderat pel que fóra bateria dels mítics Dusminguets durant deu anys (1995-2004) Martí Vilardebò, que aquí compon i canta envoltat de quatre músics amb un bon bagatge per construir plegats un so original i característic.

    Elements és el disc de debut de Showarma i els Falafels, és tracta d’un disc intens, transversal i ple de col·laboracions. Showarma i els Falafels son cinc músics amb una idea comú que després de les maquetes de Mar (2010), Terra (2011), i Cel (2014) van irrompre fort durant la passada tardor amb un treball que va començar a néixer fa prop de set anys, però que no va ser fins fa pocs mesos que es va presentar finalment al públic.

    Els integrants d’aquest grup català el formen la veu i la guitarra de Martí Vilardebó acompanyada de Cesc Pascual, amb Albert Rafart, ex-bateria de Gertrudis; el guitarrista Ivan Vergés, germà d’Èric Vegés, component de Els Catarres; i el teclista Jofré Dodero. A través de la seva compenetració aconsegueixen facturar unes cançons que arriben ràpidament a l’espectador. És swing i és reggae, però també porta l’essència del rock aconseguint una barreja plena de condiments que proporcionen allò que es considera diferent però alhora proper.

    Elements és una suma ampliada de les tres maquetes inicials del grup i que ha acabat reunint cançons en bona part inèdites que es faran sentir amb força aquest estiu arreu del país. Aquest àlbum és el resultat del treball sincronitzat d’un grup de gent, mogut per una única idea i un únic sentiment. El grup parteix de la necessitat de vestir unes lletres i ho fa amb un ritme mogut embolicat amb unes textures i un aire sempre popular, a partir de textos viscuts en primera persona que sent cada vocal però també cada nota del repertori, expressant aquesta via terapèutica amb una comunicació sincera plena de sentiment.

    Cds

  • Elements
  • No tenim por
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    40 Punk

    musicapunkQuan va sorgir el fenomen del punk, sorgit del rock&roll, ningú es podia imaginar la dimensió del nou registre musical que havia sorgit per convertir-se en una exponent de la música popular, ja que es considerava un registre musical efímer que duraria només el que fa una moda, es a dir fins que es els seus consumidors ens cansin. Però no va ser així, la seva influència es va estendre durant quatre dècades fins al present, ja sigui en la seva essència original o en un simple substrat. Va ser als Estats Units, a inicis de la dècada dels setanta, quan va aparèixer per primera vegada un moviment musical que es podia expressar a través d’una sèrie de grups i solistes que van ser catalogats posteriorment com a faedors d’un protopunk, a través d’una música que diferia del que es portava a partir un gènere de rock més bàsic, amb melodies simples i tallants, contundència instrumental plena de decibels, però per damunt de tot amb unes lletres que anaven en contra de l’ordre establert de l’època. Els Iggy and the Stoges o els New York Dolls van ser els grups exponents d’aquesta corrent que arribava al món musical amb ganes de irrompre aires de canvi i revolució permanent.

    punkfenEl punk, sorgit a Estats Units, ràpidament es va estendre per tota Europa i Gran Bretanya va ser el primer que va acollir amb els braços oberts aquest nou registre musical per raons obvies. El moviment punk, la seva filosofia i la seva estètica van arrelar profundament en una societat agitada des dels anys seixanta amb la revolució hippie o skin. Aquests precedents van ajudar a la implementació del punk, que va trobar en el grup Sex Pistols una de les referències visuals d’aquest fenomen musical que havia crescut ràpidament en la música amb el sorgiment de milers de seguidors. Tot i que la música punk no arribaria mai a amenaçar la hegemonia cultural d’un país, si que va poder transformar el món de la música en una època convulsa i difícil per acollir canvis sobtats o corrents trencadores de llarga durada.

    sexpistolsPosteriorment, a prop de la dècada dels vuitanta, el concepte de música política acompanya als esdeveniments que es viuen a la societat per transformar-se en una música que ofereix un contingut literari més immediat i vital que fins ara, i en el que ja no és important el missatge sinó la pròpia melodia de la composició musical. La música punk a Espanya va sorgir en aquells anys, impulsat per l’auge del moviment al món anglosaxó en els anys de la transició política que va servir com en altres indrets com a eina revolucionària de l’estament estrictament polític que estava canviant a passos de gegant en aquell moment. Uns anys més tard, a finals dels anys vuitanta i principis de la dècada dels noranta, l’escena punk espanyola es va resentir. La major part de les bandes es van dissoldre o van girar cap a nous sons gràcies a l’arribada del rock de fusió i el mestissatge musical. Això va fer que, al llarg de la segona meitat dels noranta, s’obrís cap a nous estils i sonoritats.

    Irreverència, violència, inconformisme o sexe són les senyes d’identitat invariables del punk original dels anys setanta, un moviment que alguns consideren que actualment sembla caduc però que per molts encara segueix perdurant en ple segle XXI. El punk té un estereotip creat, que ens ve imposat des de Vivienne Westwood, fins els mateixos okupes amb els que convivim avui dia. Es tracta d’un moviment que ha desenvolupat la seva gènesi que marcava grups mítics com The Ramones, The Slits, The Clash, o el primer grup punk de dones format per Patti Smith. Però res és comparable al veritable èxit de masses que van portar fa algunes dècades, o potser ja moltes, grups com Green Day o The Offspring.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La història gràfica de The Beatles

    beatlesAra que finalment es pot escoltar per streaming la musica de la mítica banda britànica, és un bon moment per recordar la seva història a través de les vinyetes de Gaet’s. En el moment de la seva aparició a Liverpool i mentre tocaven cada nit a un club que es convertiria en mític com The Cavern Club, ningú hagués apostat res per ells. No obstant això, aquells quatre xavals de classe obrera ho aconseguirien. Van polvoritzar les fronteres culturals del planeta, i van aconseguir manifestar-se en la vida de milers de milions de persones. En els seixanta, el món començava a ser dels Beatles.

    En l’estiu de 1964, es va dur a terme la gira The Beatles 1964 World Tour, la primera aparició internacional que feia el grup de Liverpool. Es van presentar en tres continents, Europa, Àsia i Oceania. Curiosament, una de les convidades al viatge va ser Mary Elizabeth Stanley Smith, millor coneguda com Mimi, qui era tia de John Lennon, i qui va criar al músic des de petit. The Beatles tenien com a objectiu acabar de conquerir el mercat americà, per la qual cosa a l’agost d’aquell any, van realitzar per segona ocasió, una sèrie de presentacions per tot Estats Units. En total, més de vint ciutats recorregudes en tan sols trenta tres dies. Van obrir la seva sèrie de presentacions a Chicago, on van assistir divuit mil persones, sent així una de les primeres multituds a què s’enfrontaven el conjunt. Los Beatles van tancar tots els seus concerts amb la cançó Long Tall Sally, en el moment en què Paul McCartney donava l’últim acord del baix, tots els integrants baixaven aviat dels escenaris per dirigir-se a la seva limusina i així sortir fugint de tots els llocs, per evitar aglomeracions i problemes amb les fans.

    La complexitat de les seves composicions i el soroll enrenou que armaven les fans en els seus concerts, la qual cosa impossibilitava l’escolta entre els propis músics, va obligar als Beatles a abandonar els escenaris després d’un últim concert ofert al Candlestick Park de San Francisco el 29 de agost de 1966.El seu talent com a autors, desenvolupat en una intensa trajectòria plena d’evolució i originalitat, amb una constant reinvenció sònica, va modelar les bases claus de la composició pop i rock i va impulsar una mimesi creativa en els seus coetanis, exercint una immensa influència en qualsevol grup format a arran de la seva aparició. John Lennon va morir assassinat el 8 de desembre de 1980 a Nova York. Els tres restants Beatles es van reunir molt més tard, als anys noranta, per gravar al costat de Jeff Lynne dues cançons com Free as a bird i Real Love. Van ser els dues últimes cançons inèdites d’una banda immortal que va perdre a George Harrison a causa d’un càncer el 30 de novembre de l’any 2001.

    Còmics

    The Beatles. Su historia

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Sonets i poemes per a la llibertat

    miguelpoveda

    El català Miguel Poveda ha realitzat un recull de poemes i sonets que apropen la seva música a través de les creacions literàries dels millors exponents de la literatura espanyola del segle XX. El cantautor de flamenc i també d’altres gèneres musicals té actualment quaranta-dos anys, porta vint a la professió, amb més d’una dotzena de discos editats i un bon grapat de premis que van des de la Lámpara Minera fins el Nacional de Música. També va debutar al cinema amb un petit i commovedor paper a La teta y la luna del desaparegut Bigas Luna, però va aconseguir enamorar a Almodóvar i aquest el va fer cantar per a ell a Los abrazos rotos i fins i tot fa poc ha presentat el seu propi documental amb el títol de 13. Miguel Poveda.

    Aquesta setmana a la biblioteca es novetat la col·laboració amb Pedro Guerra i el poeta Luis Garcia Montero en aquest treball amb el que Miguel Poveda es fica de ple en el repte de cantar als artistes Quevedo, Góngora, Rafael de León, García Lorca, Miguel Hernández, Joaquín Sabina i fins al propi Miguel i Guerra per formar quinze peces dins d’aquest Sonetos y poemes para la libertad.

    Cds

    Miguel Poveda a la Xarxa de Biblioteques de VNG

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »