Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: MÚSICA

Madama Butterfly, Òpera a la fresca

Madama Butterfly

Aquest estiu arriba a Vilanova, com sol ser habitual, carregat de música. Enguany, els amants de l’òpera estan de sort ja que podran gaudir a la fresca i des de la plaça de la Vila de dues representacions excepcionals. La primera, divendres 30 de juny a les 21.30 h i des del Teatro Real de Madrid, Madama Butterfly. maxresdefaultI la segona, divendres 21 de juliol a les 22 h des del Gran Teatre del Liceu, Il Trovatore.

La que és, sens dubte, una de les òperes més famoses de Giacomo Puccini s’ha encabit dins dels actes de celebració del bicentenari de la fundació del Teatro Real de Madrid, que entre gener de 2016 i finals de 2018, ha programat tot un seguit d’activitats commemoratives. Entre els actes destacats d’aquest bicentenari, hi ha el que han anomenat La ópera en la calle, dins del qual hi ha la retransmisió de Madama Butterfly, que podrem gaudir des de la Plaça de la Vila de Vilanova.

Sota la direcció artística de Mario Gas, la trista història de la jove geisha Cio-Cio-San, coneguda com a Madama Butterfly, serà interpretada per la soprano albanesa Ermonela Jaho i pel tenor espanyol Jorge de León, en el paper de Pinkerton, l’oficial nord-americà de qui s’enamora.

ButterflyMadama Butterfly és una tragèdia giapponese en tres actes estrenada per primer cop al Teatre de l’Scala de Milà el 17 de febrer de 1904. La història ens situa a la ciutat de Nagasaki entre finals del segle XIX i primers del segle XX i s’endinsa en el xoc cultural entre dues civilitzacions bens diferents en aquell moment. Per una banda, la japonesa, encarnada per la jove Cio-Cio-San i, per una altra, l’occidental, en forma de l’oficial de la marina nord-americana B.F. Pinkerton.

En el cas de la representació de què gaudirem des del Teatro Real de Madrid a la Plaça de la Vila, Mario Gas recrea la història situant-la en un plató de cinema dels anys 30 i planteja 3 perspectives diferents: l’òpera en si mateixa, l’enregistrament cinematogràfic de l’obra i la seva reproducció en blanc i negre en una gran pantalla.

778c885cbc998da062e46c6b1ea8e57d

Puccini va crear la famosa òpera sobre el llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que s’havien basat en una obra de teatre de 1603: Madama Butterfly, del dramaturg nord-americà David Belasco, inspirada a la vegada en un relat de John Luther Long.

Madama Butterfly i el Bicentenari del Teatro Real

I esperant que arribi el dia 30, us deixem amb la inigualable Maria Callas interpretant l’ària Un bel dì vedremo, una de les peces més famoses de Madama Butterfly:

Si us interessa l`òpera, a les biblioteques de VNG hi podeu trobar un fons ben assortit d’aquest gènere. Feu clic aquí per consultar el catàleg.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Dia de la Música

musicdayLa commemoració del Dia de la Música es va iniciar a França a l’any 1982 amb el nom de Festa de la Música i instituïda com a celebració europea tres anys més tard, amb el nom d’Any Europeu de la Música. D’aquesta forma cada solstici d’estiu, el 21 de juny, la Unió Europea celebra una jornada destinada a promoure l’intercanvi cultural entre els pobles, el transvasament musical d’uns territoris a uns altres. El seu objectiu és promocionar la música de dues formes com són que els músics aficionats voluntàriament surtin a tocar al carrer, i també a partir de l’organització de concerts gratuïts, en què el públic tingui l’oportunitat de presenciar els seus artistes preferits sense importar estil ni origen.

La Xarxa de Biblioteques Municipals realitzarà avui una cloenda molt especial dels seus equipaments a través de la música de l’Escola Musicària a la biblioteca Joan Oliva i Milà a partir de les 19:45h; i dels alumnes de l’Escola Freqüències, a la biblioteca Armand Cardona Torrandell a partir de les 13:40h i 19:40h Els músics faran un recorregut durant quinze minuts oferint un petit concert instrumental mòbil que els conduirà pels diferents espais dels equipaments bibliotecaris de la ciutat. L’esdeveniment es podrà veure en directe a través de streaming accedint a les xarxes socials de les Biblioteques VNG.

diamusicaPer la seva banda, altres països utilitzen una data assenyalada a nivell global com és el primer d’octubre, quan es celebra el Dia Internacional de la Música, data establerta per l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura ja fa més de quaranta anys. Va néixer amb la intenció d’unir a tots els pobles a través de les seves diverses manifestacions artístiques, específicament la música, com a símbol d’igualtat, ja que tots poden identificar-se amb ella.

Aquesta idea va ser impulsada pel famós violinista nord-americà Yehudi Menuhim, quan tenia el lloc com a president del Consell Internacional de la música. La UNESCO incentiva les persones al fet que per mitjà de la música puguin promoure la pau i amistat, i serveixi com una forma d’expressar la cultura de cada país. La festa de la música es va implementant cada vegada amb més força a les biblioteques com un altaveu capaç de difondre la cultura local amb la millor de les celebracions.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

La casa dels cants, Maria Rosa Nogué

LA TERTÚLIA
Dimecres 14 de juny

Aquest curs 2016-17, el tercer de la meva estada al capdavant del Club La Crisàlide, em vaig atrevir a tirar endavant una idea que va llançar a l’aire, com qui no vol la cosa, la Gemma Capdet: “Maria Rosa, ja ho saben aquestes senyores que tens una novel·la per a adults, “La casa dels cants”(Ed. Barcanova, 2010)?” Van demanar-me de llegir-la, així que ho vaig consultar amb la Teresa Forcadell, la directora de la Biblioteca Joan Oliva. Em va dir que sí, de seguida, amb l’únic problema que potser no n’hi hauria prou exemplars. Així que (ara que la meva novel·la està d’oferta, 6€), en vaig comprar 20 i els vaig donar a la Joan Oliva. Vam quedar de fer una sessió extra, fora de programa, però que al final la Teresa Forcadell va insistir perquè formés part del cicle, ja que havia fet la donació.

Palau-de-la-Musica-Catalana-Xl

Vam programar la novel·la per al mes de juny, encara que el curs se sol tancar el mes de maig, i per postres, el dia assenyalat, el 7 de juny, va coincidir amb l’examen de piano del meu fill gran, que fa 5è de Grau Professional. Un altre cop, doncs, canvi de data: 14 de juny. I, tanmateix, van venir gairebé totes les lectores, i les que no van poder es van excusar i fins i tot em van fer un comentari (Evelia Casado, María Jesús Alonso, Maria Teresa Ventosa). Què més es pot demanar?

Doncs bé, molts comentaris. Vam trencar el format tradicional de la roda d’intervencions, per deixar pas a les preguntes lliures, mentre ens anàvem cruspint unes catànies obsequi de la Rosa Raventós (que el curs vinent deixarà el Club, a causa del dolor i de les múltiples activitats que ja fa). Jo també n’havia portat unes altres, o sigui que fou una sessió calòrica…No vaig prendre notes, però recordo tot el que em van dir. Ana Jiménez em va felicitar, va dir que se li havia fet molt amena i l’havia omplert de ganes de visitar el Palau de la Música Catalana.

crisalideMercè Porta va explicar que l’havia començada a llegir abans d’hora, per por de no arribar a temps, i que en una setmana se l’havia cruspida. Moltes lectores van comentar que era llarga però no feixuga, i els vaig agrair l’elogi. La Mercè Porta em va preguntar pel final de la novel·la, si era volgudament que la presència maligna de la Clara es queda vagarejant pel Palau, i li vaig dir que sí. També va endevinar quin era el meu alter ego de cantaire en la novel·la: la Mireia.

La María José Fonollosa va elogiar també les descripcions del Palau de la Música i l’aspecte vivencial del present que enllaça amb el passat, com també Mari Carmen Quintana, Enriqueta Olivar, Rosa Llop i Rosa Raventós.

Anna Maria Montané va parlar de la passió per la música que es desprèn de la novel·la, i de les cites poètiques i culturals que hi són presents.

Marta Gómez també va dir que li havia agradat molt, que li havia fet pensar en el Palau de la Música i veure’l d’una altra manera, així com la Gemma Capdet, que ja l’havia llegida quan va sortir i va ser la causant de tot aquest embolic, en el bon sentit, és clar! No hi ha més gran plaer per a una escriptora que poder parlar del seu llibre amb unes lectores atentes i amigues.

Soledat Marsal també em va dir que l’havia llegida molt de gust, i Dolors Juan en va fer una anàlisi afectuosa, aguda i encertada, com sempre.

casa dels cantsI l’autora, què hi diu? Emocionada, no vaig parar de xerrar en tota la sessió, a l’inrevés del que és habitual, i els vaig acabar fent un resum de les meves novel·les: la novel·la breu que va guanyar el premi del Diari de Vilanova l’any 2000, “Els Sonets a Anaïs”, la juvenil de la qual ara he fet una segona part: “La noia del descapotable” (2009) i ara “La noia del creuer” (2017). També els vaig parlar de la novel·la negra que va guanyar el premi Bellvei d’enguany, “No arriba la mort”, que sortirà al febrer del 2018 (Ed. Gregal).

I de la que estic acabant…La MariCarmen Quintana em va preguntar si tenia algun tema que em cridés la inspiració. De tema, en tinc un, li vaig dir, més aviat un propòsit: recuperar el temps passat, aconseguir que el que he viscut, el que hem viscut, trobi una fixació en la literatura. I de motiu d’inspiració, un: la ciutat de Venècia. “Què t’inspira, la decadència?”, em va dir la MariCarmen. Ostres, dit així, sona estrany, oi? Però potser sí, ben mirat, potser la plenitud on es comença a albirar una nota de davallada, l’heroi que comença el seu declivi, l’amor que no és un cor vermell travessat per una fletxa, sinó que té les seves marques de veritat i de saviesa, m’inspiren més que no pas el creixement eufòric.

Bon estiu, Teresa, Esther, Fanny, bibliotecàries que ens ajudeu i acompanyeu. Bon estiu, lectores, i a veure si l’any vinent arrepleguem també algun lector!

L’AUTORA
Maria Rosa Nogué

Sóc de la collita del 65. Sempre m’ha agradat escriure, llegir, fer música, ensenyar, aprendre…Ja de petita, volia ser professora i escriptora. Del 1983 al 1988, vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i tot seguit els Cursos de Doctorat, dirigits per Joaquim Molas. Als 18 anys vaig començar a impartir Cursos de Català per a Adults, i el 1991 en vaig ser coordinadora al Centre de Normalització Lingüística, tot just creat. L’any 1992 vaig treure el títol de Professora de Piano. El 1993 vaig guanyar les oposicions de Professora de Llengua i Literatura Catalanes. Havia aconseguit ser professora. Però, i l’escriptora?

Maria Rosa NoguéL’any 1991 l’Ajuntament vilanoví va publicar el meu primer conte, El Regal, amb il·lustracions de Glòria Fort. L’any 1999 vaig escriure la narració de la cantata El Follet Valent (Catalunya Cultura), composta per Núria Juanet, sobre idea original i cançons de Clara Ripoll. L’any 2000 vaig guanyar el Certamen de Novel·la Breu del Diari de Vilanova i la Geltrú, i des del 2001 hi col·laboro amb una columna d’Opinió, “Les hores i els dies”.

L’any 2006 vaig entrar de professora a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on faig Narrativa. El 2009 sortí publicada la meva novel·la juvenil La noia del descapotable (Ed.62, Estrella Polar), ambientada a l’Institut Joan Benaprès de Sitges, i el 2010 la novel·la per a adults La casa dels cants (Ed. Barcanova), al voltant del món de l’Orfeó Català i del Palau de la Música. El 2015 vaig escriure El secret d’en Bec Llarg, il·lustrat per Sebastià Serra (El Cep i la Nansa Edicions). Des del curs 2014-15 m’encarrego del Club de Lectura La Crisàlide, de la Biblioteca Joan Oliva. El 2017 sortirà publicada la meva segona novel·la juvenil, La noia del creuer (Ed. Voliana), i la novel·la guanyadora del I Premi Bellvei Negre, No arriba la mort (Ed. Gregal).

L’OBRA
La casa dels cants

La casa dels cants és una bella faula moderna. De fet, sempre partim d’uns referents. La casa dels cants parteix tant de la imaginació creativa de l’autora (desplegada en les pàgines del seu llibre com els bells mosaics modernistes del Palau) com de la seva experiència com a cantaire a l’Orfeó Català durant una pila d’anys. Això li va permetre viure la música des de dins –és a dir: fent música–, i conèixer d’una manera privilegiada el Palau de la Música, la casa dels cants, com va anomenar-lo Joan Maragall. Com a abonada als concerts setmanals de l’orquestra del Palau durant més de 20 anys, poc m’ha costat imaginar la presència de la fada de la història (en dos temps històrics que queden entrellaçats per aquesta mena de musa) que s’explica a La casa dels cants. orfeo-catala-antoni-bofill_16241Com a oïdora de música en aquest indret, tinc interioritzades la fesomia intemporal de les muses, la llum canviant dels vitralls, el tacte llisquent de les roses de ceràmica, la corprenedora bellesa de claraboia solar al mig de la sala de concerts. Així doncs, m’he situat ben bé com a casa, com molts de vosaltres podreu fer quan llegiu la novel·la, i reconèixer en les pàgines de La casa dels cants les històries que es disparen amb el soroll de les fustes en caminar, o la sensació d’escalada etèria vers mons desconeguts quan pujava les escales cap al pis de dalt. Gràcies a l’habilitat narradora de Maria Rosa Nogué, he pogut conviure d’una forma sensible amb les aparicions de la fada-fantasma encapsada intemporalment en el Palau de la Música, i que tants maldecaps proporciona als familiars que la pateixen. Ja se sap que les ànimes en pena són ànimes en pena fins que no s’alliberen de la presó on han quedat atrapades, sovint a causa d’una mort traumàtica, com és el cas. I ja no dic res més. Qui vulgui saber la història i deixarse atrapar per l’enjòlit, que llegeixi el llibre.
(Article de Teresa Costa-Gramunt, publicat al Diari de Vilanova i la Geltrú)

Maria Rosa Nogué.
La Crisàlide.

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Francesc Burrull, mestre català

fburrullEl pianista i compositor de jazz Francesc Burrull, recentment guanyador del Premi Enderrock d’Honor, ha estat proposat per obtenir la Creu de Sant Jordi com una figura cabdal del panorama musical català de finals del segle XX. Va ser deixeble del mestre Pere Vallribera i ha sigut el director musical de Concèntric, va ser en aquesta època amb Josep Maria Espinàs quan van treballar junts, mentre Espinàs s’encarregava de la correcció lingüística i de pronúncia, Burrull controlava tots els aspectes musicals.

És el responsable de la majoria del so dels discos de pop dels anys seixanta, col·laborant al costat de Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Núria Feliu, La Trinca, Pere Tàpies, i molts d’altres d’àmbit internacional com Sydney Béchet, Bill Coleman, Chet Baker, Don Byass o Jean-Luc Ponty. Va formar els seus propis grups músicals en l’àmbit barceloní com Latin Combo, amb qui enregistra dotze discs i també Latin Quartet, amb la creació de set treballs discogràfics més. En l’avinentesa del naixement dels Setze Jutges, s’incorpora al món de la Nova Cançó, com a compositor i també arrenjador, tot abans d’assumir la responsabilitat de la direcció musical de l’Editorial Concèntric en la qual guanya el Gran Premi del disc cátala per la seva tasca, guardó com a col·laboració. Va enregistrar un disc d’homenatge a Duke ellington, amb motiu de la seva mort que va significar el naixement de la companyia Big Band de Barcelona, formació de divuit músics, de la qual n’és director. Ha col·laborat amb la Banda Municipal i la O.B.C., com a solista de piano en la Rapsody in Blue i el Concert en Fa de Gershwin.

A l’any 2010 publicava Les 26 cançons infantils, llibre de partitures i textos escrits al costat de Josep Maria Espinàs i amb pròleg de Lluís Llach, incloent-hi un magnífic enregistrament sonor amb les vint-i-sis cançons infantils editades en quatre discos de finals de la dècada dels seixanta. El 2012 col·labora amb el cantautor Joan Isaac gravant dos temes en el seu disc Piano, piano. Un any després el músic barceloní, resident a Vilanova i la Geltrú, declara que si hagués de quedar-se amb tres discos de tota la seva trajectòria artística serien el dedicat al poeta Miguel Hernández de l’any 1972, Diàlegs de 1975 amb Joan Baptista Humet i el clàssic Manuel de Falla amb Albert Moraleda al baix, Miquel Àngel Lizandra a la bateria i la col·laboració especial de Leonora Milà al piano.

Francesc Burrull 80 anys + 1 dia

Biblioteca Joan Oliva i Milà.

No hi ha comentaris

Blaumut

Un concert al país Blaumut s’assembla força a una exposició d’arts plàstiques. Les cançons són fotografies o pintures que capturen ambients en tres minuts llargs i els fixen en un llenç multiforme. Textures i tessitures es confabulen per incitar la imaginació del transeünt que visita el nou país. Marius Serra.

blaumut

El naixement de la música del grup Blaumut es va produir a l’any 2009 amb una alineació inicial que estava formada per Xavi de la Iglesia, guitarra i veu; Vassil Lambrinov, violí; i Oriol Aymat, a càrrec del violoncel. Durant tres anys van ser l’ànima del grup i no serà fins al 2012 que entraran en la seva dinàmica els músics Manel Pedrós, com a bateria; i Manuel Krapovickas , encarregat del baix elèctric i contrabaix. Aquestes incorporacions fan completar una banda que generarà en menys d’un any un univers propi que impregnarà l’escena musical catalana amb el seu primer treball discogràfic anomenat El Turista (2012), per posteriorment consolidar-se amb El Primer Arbre del Bosc (2015). I a la primavera d’enguany es va publicar El llibre blau de Blaumut que convida a realitzar un viatge amb els seus components, a endinsar-se en els orígens del seu univers i alhora a impregnar-se de la força de les seves cançons que comencen a formar part de l’imaginari col·lectiu d’un país.

llblaumutLa blava història de Blaumut comença abans del propi grup amb una gènesi cinètica a gravés del verb, un ball híper-espacial de lletres a través de Xavi de la Iglesia que encara somiava en dedicar-se plenament al món de la música. I va ser amb aquesta constància que Blaumut naixeria en un bar de barri. Als inicis van aixoplugar músics de la Societat de Blues de Barcelona, i d’aquest fet va sorgir el nom del grup. El Lunàtic va ser el refugi inicial del Xavi, el Santutxo, va ser el santuari social de Vassil, i Cervera es va convertir aviat en el centre neuràlgic creatiu i sonor dels seus components. Va ser llavors quan es va gravar el primer disc, l’opera prima d’una il·lusió de molts anys que anava agafant forma: en una habitació amb matalassos a les parets i catifes a a terra va començar tot, va néixer un embrió simfònic que ja no deixaria de créixer.

La música és un llenguatge universal i personal alhora. No és una ciència exacta, però sí vital. Una branca primordial de l’art és la voluntat de divulgar un coneixement emocional i sensorial a través de tots els canals i formats possibles. I la música juga un paper primordial com a vehicle conductor d’uns sentiments que es volen compartir amb aquelles persones que cerquen quelcom diferent però sempre lligat a la imaginació i el sentiment propi.

Llibres

  • El llibre blau de Blaumut
  • Cds

  • El primer arbre del bosc
  • El turista
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El piano bilingüe

    zabirachedEs tracta d’una història autobiogràfica de Zenia Abirached ambientada en el Beirut de finals dels anys cinquanta i principis del seixanta, plena de gent amable però atípica, en la que es mostra una ciutat a punt d’iniciar una guerra civil, i que s’inspira en els esforços del seu besavi per crear d’un piano bilingüe. Abdalah Kamanja vo fer possible tocar amb un piano occidental tons orientals, desenvolupant-se una ironia sobre la qual es construeix l’obra gràfica com és que el piano oriental mai arriba a construir-se en sèrie perquè no suscita prou interès fins unes dècades més tard. L’aspecte més destacat resideix en el desplegament gràfic de Abirached, i la seva manera de plasmar la música i el llenguatge al dibuix, que constitueixen la nota més original d’aquesta novetat.
     
    porientalZenia Abirached retrata el Líban abans de la guerra i els seus intents per ser un pont entre Occident i Orient, utilitzant la història de la seva família i la metàfora del piano. El país i molts dels seus habitants persegueixen el somni de ser un punt de trobada entre cultures i entre idiomes. La pròpia autora, molts anys després, intenta plasmar el seu sentiment libanès i francès però sense voler renunciar a cap de les seves identitats ni de les seves llengües, malgrat que ella sí va créixer durant la guerra civil i el món li ha posat cada vegada més difícil. L’autora construeix una història amable i fresca, que fuig del drama i aborda directament idees polítiques, tot i que no evita esmentar la guerra o el xoc entre cultures, constituint un autèntic homenatge al multi-culturalisme.

    La senzillesa del llenguatge i els dibuixos només reforça les poques paraules que deambulen pels sumptuosos dissenys de El piano oriental, que lluny de ser programat, ballen al llarg de les pàgines, de vegades de forma discreta, de vegades brillant. Les lletres són com notes disperses a les vinyetes i no es necessita més que escoltar les il·lustracions que estan parlant per acompanyar al lector entre les reflexions sobre la doble nacionalitat, els vincles entre l’est i l’oest, o sobre els estats d’ànim dels expatriats libanesos.

    La música dibujada que une Oriente y Occidente

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Born to run. The Boss arriba a 67

    Odiava la grisa llum de l’alba, significava que començava el dia. El dia… quan les persones s’aixequen, van als seus treballs, mengen, beuen, riuen, follen. El dia que se suposa que et lleves i brilles, ple d’energia, de vida. No podia aixecar-me del llit. Collons, ni tan sols aconseguia una erecció. Era com si tota la meva notòria energia, cosa que havia estat meva i havia dominat tota la meva vida, m’hagués estat cruelment arrabassada. M’havia convertit en una closca buida i errant.
    Bruce Springsteen.

    borntorunEls fans de Springsteen podran gaudir, a partir del proper dimarts, de pàgines i pàgines en què es detallen les circumstàncies en què es van gestar els seus discos, els detalls de les seves gires i també la batalla interior del músic amb els seus problemes mentals i la seva depressió al llarg de les tres darreres dècades, així com la seva tortuosa relació amb productors i músics. L’escriptura de Bruce és com la seva música. Epica, grandiloqüent per moments i poèticament confessional en d’altres.

    El llibre autobiogràfic del músic Born to run, no és un relat d’amor precisament, publica algunes revelacions secretes com foren les tenses i traumàtiques relacions entre ell i el seu pare. Però si aquesta relació li va deixar una empremta pel que patiria depressions a partir dels 32 anys, no va ser menys important per al seu futur desenvolupament la seva educació catòlica. El sentiment de culpa de l’infància, les suspicàcies davant l’alcohol o les drogues i, sobretot, el contacte amb el sexe oposat van quedar marcades per la religió.

    El Boss ha dedicat els últims sis anys a escriure en secret les seves memòries, aconseguint transmetre a les seves pàgines l’humor, la tendresa, empatia i originalitat presents en les seves millors cançons. Patti Scialfa pren protagonisme en els últims capítols, des de que ingressa a la E Street Band, encara que té alguna aparició esporàdica abans. Per ella va deixar a la seva primera dona, Julianne Phillips, i és la mare dels seus tres fills. Amb aquesta publicació Springsteen segueix els passos d’altres grans icones de la música com Bob Dylan, Neil Young, Keith Richards, Eric Clapton i Pete Townshend.

    bruce

    que Bruce Springsteen era una escriptor ho sabíem tots. No calia més que atendre les lletres de les seves cançons. El que no sabíem és que a més de poeta era un consumat narrador, capaç de atrapar-nos en la lectura de les seves memòries amb mà de ferro sense deixar-nos anar fins a arribar a l’última pàgina del llibre. Claudio López de Lamadrid.

    Bruce Springsteen publica un disco nuevo y sus memorias

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Un espectacle per a l’eternitat

    14730681490353Aquesta setmana es compleixen setanta anys del naixement del showman més portentós de la història de la música rock, amb una increïble veu, un talent per a l’espectacle sublim i una facilitat inigualable per a la composició. Aquest va ser i serà per sempre el llegat per a la humanitat de Freddy Mercury. La llum de Farrokh Bulsara es va apagar un dimecres de finals de novembre de 1991. Tres dies després es portava a terme una curta cerimònia de vint minuts de durada en el Cementiri Oest de Londres, que es va convertir en una de les festes de la persona que estimava els plaers sensuals i que solia organitzar el cantant de Queen. Mary Austin quedava com hereva de la meitat de la fortuna del cantant, els mèrits havien estat ser la seva secretària, la seva amant i sobretot la seva confident.

    freddieVa ser ella precisament qui es va quedar amb les cendres de l’artista, havia estat la que havia organitzat el funeral, a on van assistir Elton John que va deixar un enorme ram de roses, cent flors rosades, que contrastaven amb l’enorme ram del també desaparegut recentment David Bowie amb flors grogues, tot i que ell no va assistir al sepeli. Un misteri segueix latent, el lloc on reposen les cendres de Freddy Mercury, que s’havia convertit en el major secret que envolta la seva llegendària figura a dia d’avui.

    ¿Però que va fer Mary Austin amb la cendres del cantant de Queen? Fins avui, cap informació veraç a respòs a on reposen aquestes cendres des d’aquella trista tardor de fa prop de vint-i-cinc anys. Es va dir al principi que les cendres les havia escampat Mary per la mansió de Freddie, en Garden Lodge, a Kensington, just sota el cirerer del preciós jardí japonès de la casa, valorada en més de quatre milions de lliures esterlines d’aquella època. No obstant això, Jim Hutton, l’últim amant de Freddie, el que va patir més que ningú la llarga malaltia del cantant, va reconèixer poc abans de morir que les cendres de Freddie mai les va posar Mary sota del cirerer.
     

     
    aa05q626.jpgEl músic Roger Tylor, el mític bateria de Queen, va arribar a confessar que les cendres del cantant estaven escampades en un llac de la localitat de Montreaux, a Suïssa, a la zona on està l’estàtua de Freddie. Un lloc màgic que es va utilitzar com a portada de l’àlbum pòstum de Queen, anomenat Made in heaven. Però òbviament, l’amic i company de Mercury no deia la veritat. Existeixen altres teories que afirmen que, en realitat, Freddie està enterrat a la tomba del matrimoni Bursara, al cementiri privat de Brookwood, a Surrey.

    Finalment, fa pocs mesos, es va trobar al cementiri cristià de Kensal Green, al costat del crematori on el músic havia estat incinerat, una placa incrustada en una mena de monòlit, on s’enterren les cendres, just a tocar del crematori del que havien entrat les seves despulles, molt a prop on va viure i va morir el músic que va començar a empal·lidir quan, alertat per les morts d’amics propers per complicacions de la sida, es va sotmetre a un examen mèdic a mitjans de 1987 en què va donar positiu al VIH. El seu deteriorament físic el va allunyar dels escenaris indefinidament fins a la seva mort.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Ennio Morricone

    morriconeSón comptats els compositors que han tingut èxit al llarg de la història en sortir de l’ombra de la gran pantalla i les poderoses imatges creades i alhora associades amb les corresponents creacions cinematogràfiques, però un dels millors en aconseguir-ho ha estat Ennio Morricone.
    S’ha convertit i és durant molt temps una llegenda en la seva pròpia vida i serà eternament recordat per la seva obra, i no només al seu país natal, Itàlia, en què pràcticament tots els nens saben el seu nom, sinó a tot el conjunt del món.

    El motiu principal és el seu singular estil i la seva capacitat inigualable per capturar l’essència d’un moment cinematogràfic amb només un grapat de notes i per permetre que els assistents al cinema puguin sentir tot allò que les imatges i el diàleg poden transmetre de forma transversal. La seva poesia li ha permès escriure innumerables melodies memorables que estaven destinades originalment per al cinema, però aconseguint uns temes i uns motius amb una força tan intensa que aconsegueix arribar molt més enllà de la seva pròpia essència original travessant la pròpia gran pantalla. De fet, és sovint aquests temes que ajuden a mantenir viva la memòria d’un títol particular, i que han provacat que les pel·lícules mediocres i fins i tot enganyoses gaudeixin d’una reputació pòstuma que d’una altra manera se’ls ha negat.

    morriconeconductsmorriMorricone no és només un creador de bandes sonores sinó un poeta musical. Es va criar en la paraula de música lleugera, mentre que al mateix temps a l’estudi de la composició clàssica té a la seva disposició un arsenal cultural que va molt més enllà dels confins del cinema comercial, sens dubte, una de les principals raons per les que la seva carrera ha estat a Europa en lloc que Hollywood. Al costat de grans pel·lícules internacionals com Els intocables o La Missió també apareixen altres com Hi havia una vegada a Amèrica, que demostra de que forma el compositor italià ha treballat regularment en produccions que cauen sota la rúbrica de pel·lícules de gènere o que estan compromeses socialment. Però res es podrà segurament comparar amb els meravellosos moments de la banda sonora que va immortalitzar els duels i les fugides en els spaghetti westernde Sergio Leone.

    No és exagerat dir que Ennio Morricone és el Pablo Picasso de la música en el cinema, un artista de l’experimentació per al que la sincronicitat de la diacronia s’ha convertit en una qüestió de principi. L’estil barroc es combina amb un baix elèctric modern, el llenguatge pop dels anys seixanta i setanta s’enfronta amb el món melòdic d’una orquestra simfònica romàntica. Algunes de les creacions de Morricone es consideren àmpliament relacionades amb símbols que s’acoblen amb un sentiment d’experimentació per part d’un compositor d’avantguarda que li agrada combinar instruments convencionals amb el no convencionals, a partir de la guitarra elèctrica distorsionada, o passant senzillament per l’estrèpit de closques de coco, per tal d’aconseguir fer veure als pistolers de l’oest salvatge que no tenen temps per perdre si volen sobreviure al seu destí.

    Música

  • Morricone conducts Morricone
  • Arena Concert
  • The Big gundown
  • Cinema Paradiso original soundtrack
  • Crime and dissonance
  • The Hateful 8
  • The Mission original soundtrack
  • Musashi: an original soundtrack
  • Once upon a time in America: original soundtrack
  • We all love Ennio Morricone
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Showarma i Els Falafels

    notenimporNo tenim por és un projecte musical liderat pel que fóra bateria dels mítics Dusminguets durant deu anys (1995-2004) Martí Vilardebò, que aquí compon i canta envoltat de quatre músics amb un bon bagatge per construir plegats un so original i característic.

    Elements és el disc de debut de Showarma i els Falafels, és tracta d’un disc intens, transversal i ple de col·laboracions. Showarma i els Falafels son cinc músics amb una idea comú que després de les maquetes de Mar (2010), Terra (2011), i Cel (2014) van irrompre fort durant la passada tardor amb un treball que va començar a néixer fa prop de set anys, però que no va ser fins fa pocs mesos que es va presentar finalment al públic.

    Els integrants d’aquest grup català el formen la veu i la guitarra de Martí Vilardebó acompanyada de Cesc Pascual, amb Albert Rafart, ex-bateria de Gertrudis; el guitarrista Ivan Vergés, germà d’Èric Vegés, component de Els Catarres; i el teclista Jofré Dodero. A través de la seva compenetració aconsegueixen facturar unes cançons que arriben ràpidament a l’espectador. És swing i és reggae, però també porta l’essència del rock aconseguint una barreja plena de condiments que proporcionen allò que es considera diferent però alhora proper.

    Elements és una suma ampliada de les tres maquetes inicials del grup i que ha acabat reunint cançons en bona part inèdites que es faran sentir amb força aquest estiu arreu del país. Aquest àlbum és el resultat del treball sincronitzat d’un grup de gent, mogut per una única idea i un únic sentiment. El grup parteix de la necessitat de vestir unes lletres i ho fa amb un ritme mogut embolicat amb unes textures i un aire sempre popular, a partir de textos viscuts en primera persona que sent cada vocal però també cada nota del repertori, expressant aquesta via terapèutica amb una comunicació sincera plena de sentiment.

    Cds

  • Elements
  • No tenim por
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Pàgina Següent »