Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Arxiu per la categoria: BIBLIOVIATGES

Dia Europeu dels Parcs

El dia 24 de maig se celebra el Dia Europeu dels Parcs. Va ser un 24 de maig de 1909 quan es declaraven els primers parcs nacionals europeus a Suècia. Uns quants anys més tard, el 1918, es declaraven a Espanya els primers parcs nacionals (Covadonga i Ordesa y Monte Perdido), amb un intent no reeixit d’afegir el Montseny a la llista. Tanmateix, el 1928, ara fa vuitanta-cinc anys, veuria néixer el Patronat de la Muntanya del Montseny, la primera figura de protecció d’un espai natural al nostre país, a la qual va seguir, ja més tard, el 1972, Sant Llorenç del Munt i l’Obac, el primer espai declarat parc natural a tot l’Estat espanyol.
 
A Catalunya tenim un espai declarat parc nacional: el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (des del 1955), al qual s’ha de sumar la vintena de parcs naturals i altres espais protegits que s’han incorporat des d’aleshores:

  • Aiguamolls de l’Empordà
  • Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
  • Agrari del Baix Llobregat
  • Alt Pirineu
  • Aiguamolls---Santi-Font20110120125312 API3 arriba-los-actuales-campos-cultivo-gava-abajo-simulacion-informatica-del-futuro-polo-empresarial-1301691916916 PN Alt Pirineu

  • Cadí-Moixeró
  • Cap de Creus
  • Capceleres del Ter i del Fresser
  • Castell de Montesquiu
  • Collserola
  • Delte de l’Ebre
  • Els Ports
  • El Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter
  • entorn4 p19gojtp7r8d111vi17pr1u9d1kch6 ulldeter-900x600 08102011623 Sancugat-Collserola Allotjaments-_turistics_al_Delta_de_l_Ebre Els_Ports Aiguamolls Montgrí_Alex Lorente

  • Espai Natural de les Guilleries-Savassona
  • Foix
  • Fluvial del Besòs
  • Guilleries-Savassona-wpcf_680x400 castellet el-parc-fluvial-del-besos_0

  • Garraf
  • La zona del massís del Garraf sembla que sigui una terra gairebé desèrtica i amb un clima àrid. Hi dominen les superfícies rocoses i sense sòls. El terra és descarnat, i només hi creixen herbes i mates petites. Hi ha clapes de brolles de romaní i garrigues que donen la sensació que no poden aixecar-se més. El massís de Garraf és l’indret més septentrional on el margalló es fa amb abundància.
    Però l’ambient al Garraf no és tan sec com sembla. Al mig del massís hi ha indrets on creixen roures, arbres força exigents en humitat. Fins i tot es poden veure indrets cremats no fa gaires anys on creixen roures arreu. Si ens hi fixem bé, veurem que els roures creixen en dos ambients ben definits, fora dels quals no poden viure bé. Es tracta dels llocs ombrívols, en especial al peu de cingles obacs, i en indrets on hi ha materials tous. Els sòls expliquen moltes coses de la distribució de la vegetació. Aquestes terres toves i els sòls que s’hi ha format retenen l’aigua necessària perquè els roures i d’altres plantes exigents en humitat disposin d’aigua en els moments de sequera, com succeeix a l’estiu.
     
    La biblioteca Joan Oliva i Milà disposa d’un fons especial sobre aquest parc natural i del Garraf.

    e3009c3a86526211d4cb24296a95fc32 garraf-renfe

  • L’Albera
  • Mas de Melons i Secans de Lleida
  • Massís del Pedraforca
  • Montnegre i el Corredor
  • Montseny
  • Montserrat
  • 34260981 Taller-de-descoberta-dels-ecosistemes-esteparis Montaña_del_Pedraforca foto2_264 images 0204722001315155975

  • Olèrdola
  • Poblet
  • Sant Llorenç del Munt i l’Obac
  • Serra de Collserola
  • Serra del Montsant
  • Serralada Litoral
  • Serralada de Marina
  • Zona volcànica de la Garrotxa
  • ruta Real-Monasterio-Santa-Maria-Poblet images (1) collserola 1211663291_740215_0000000000_noticia_normal Parc_de_la_Serralada_Litoral.1 15992-1 parc-natural-zona-volcanica-garrotxa

    Això significa que poc més d’un milió d’hectàrees estan protegides, cosa que representa el 30% del nostre territori.
    Podeu trobar informació específica als webs de Parcs de Catalunya – Generalitat de Catalunya i de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    El Garraf, 12 excursions per a cames petites i en cotxet. Neus Andreo

    andreo_24102016-300x300 Els llibres d’excursions i, en especial, els llibres d’excursions per a famílies i nens petits són bastant escassos de trobar. Recentment, s’ha publicat aquest petit llibre de rutes curtes per fer pel Massís del Garraf.
    A ‘El Garraf. 12 excursions per a cames petites i en cotxet’ trobareu dotze rutes per passejar amb nens petits i el seu cotxet. A part de caminar, es pot descobrir la flora i la fauna que floreix i viu al Massís del Garraf.
     
    Com es diu a la introducció: “…és una guia específica per a la pràctica de l’excursionisme de muntanya en família. Està particularment dirigida a mares i pares que estimen la natura i volen transmetre uns valors de respecte i amor envers l’entorn als seus fills a una edat ben trempana, trencant amb les limitacions que fins ara suposava anar a la muntanya amb nens en cotxet i primers caminadors…”
     
    Es descriu el circuit de cadascuna de les rutes amb el mapa on es visualitza la situació acompanyat de fotos de masies, mulasses… que es van trobant durant la passejada.
     
    Les rutes que hi trobareu són:
    1. Coll de la Fita – Les Basses
    2. Jafre – Palau Novella
    ‘(…)Al llarg del vostre camí trobareu llentiscle (Pistacia lentiscus), garric (Quercus coccifera) i plantes aromàtiques com la farigola…’
    3. Ascensió a Quatre Camins
    ‘Aquest itinerari entre pins us permetrà (…) gaudir de les vistes al mar. Durant el camí també tindreu vistes del cim de la Morella, el puig de la Mola, la Plana Novella, el poble abandonat de Jafre i el Mas Bargalló, i arribareu fins a la cruïlla de Quatre Camins.’
    El-garraf-neus-andreo4. Itinerari botànic de la Pleta
    5. Itinerari sensorial de Can Grau
    6. Collada de Vallgrassa – Centre Experimental de les Arts
    7. Cementiri d’Olivella – El Pou de la Vinya
    8. Vorejant la riera de Begues
    ‘(…) És un recorregut una mica rústec amb algun tram una mica més difícil de passar amb el cotxet, però resulta una excursió molt agradable. Caminareu a l’ombra de pins,…’
    9. Olivella – Camí de Can Camps
    10. Vallcarca – Campdàsens
    ‘(…)Quan arribeu a dalt (25 min), la pista cimentada donarà pas a una pista de terra que segueix recte al llarg de la planura i al final tomba a l’esquerra. Esteu arribant a Ca l’Amell de la Muntanya (45 min), una antiga masia que identificareu fàcilment gràcies a la torre de defensa medieval que presenta.’
    11. Collet de la Fita – Mas Quadrell
    12. Camí de Can Planes
    ‘(…) Gaudireu d’unes impressionants vistes al mar i veureu la pedrera de Vallcarca des d’un angle poc habitual mentre us envolteu de màquia, una formació d’arbustos baixos formada principalment per margallons…’
     
    I de regal, un recull de fotos de les principals espècies botàniques del Garraf.

    Podeu escoltar l’entrevista que Ràdio Maricel va fer a l’autora, Neus Andreo, el passat 24 d’octubre, si cliqueu aquí.

    876779.png

    Biblioteca Joan Oliva i Milà

    No hi ha comentaris

    Cape Verde

    Cap Verd

    La República de Cap Verd se situa en l’oceà Atlàntic, a l’arxipèlag d’origen volcànic del mateix nom, enfront de les costes del Senegal. Les illes estaven deshabitades fins que van ser descobertes al segle XV pels portuguesos. El nom prové de la península de Cap Verd que és la part més occidental del continent africà. Es tracta d’un promontori rocós que s’estén des de les zones sorrenques del Senegal. Amb un clima tropical temperat sec saharià i escasses pluges, compta Cap Verd amb una temperatura a la qual podríem qualificar de perfecta.

    Cap Verd

    Les illes estan dividides en dos grups. Les illes de sobrevent són les formades per Boa Vista, Sal, Santo Antao, Sao Nicolau, Sao Vicente i Santa Luzia, que està sense poblar. Les illes situades a sotavent són les formades per Fogo, Brava, Maig, Santiago.

    Sao Vicente

    Aquesta illa és coneguda per ser el bressol d’una de les cantants amb més renom del país, Cesària Évora. La seva capital és Mindelo i si alguna cosa no falta aquí són les cites culturals, com poden ser els festivals de música, com el celebrat en Baida des Gates, a l’agost i sempre coincidint amb la lluna plena, Festes patronals, Carnaval, o el Festival de Teatre.

    Santo Antao

    El seu paisatge ardu, contrastant àrees verdes amb regions absolutament seques, i una xarxa de camins d’accés a les poblacions i als camps de conreu escampats pels diferents valls són un fort atractiu per als turistes amb interès en el senderisme, el turisme d’aventura i l’ecoturisme.

    Cabo VerdeBoa Vista

    L’illa és coneguda per les tortugues marines i la música tradicional, així com la seva marató i les seves dunes i platges. L’illa també constitueix el municipi de Boa Vista, que té dues parròquies, Santa Isabel i Sant Joan Baptista.

    Sao Nicolau

    La seva economia es compon principalment de l’agricultura, així com la pesca i el turisme a prop de les seves platges. Gran part de la població és rural.

    Sal

    L’illa era coneguda originalment Com Ilha Lhana (Illa Plana) però aquesta es va canviar per el seu nom actual després del descobriment dels dipòsits de sal a Pedro de Lume.

    Fogo

    Una violenta erupció va tenir lloc el 1680, fent visible el cim de l’illa en centenars de quilòmetres a la rodona. Va ser durant aquesta erupció quan l’illa va passar a ser coneguda amb el seu actual nom.

    La principal ciutat de la illa és São Filipe, prop de la qual hi ha un aeroport. Mosteiros, al nord-est, és la segona polis més important. Fogo viu sobretot de l’agricultura. És l’illa de Cap Verd que registra unes majors precipitacions.

    Brava

    Pràcticament tota l’illa és un estrat volcànic. Es troba a l’abric de l’enorme volcà de Fogo. L’activitat volcànica a l’illa es troba principalment al llarg de tres conjunts de directrius, que tots es creuen en la cresta de la terra que forma la part més alta de l’illa.

    El nord de dues grans illes de Brava estan deshabitades. Les valls de les muntanyes dominen el sud, l’est i l’oest. El nord té uns pocs valls potencialment visitables.

    Maio

    Maio

    Probablement, l’illa menys visitada de l’arxipèlag. Igual que Sal i Boavista, és relativament plana i bastant àrida tot i la existència de boscos d’acàcies que ha aconseguit crear un oasi enmig del paisatge en blanc. Es recomana realitzar un safari amb tot terreny per l’illa i descobrir les seves belles platges vorejades per aigües blau turquesa.

    Sao Tiago

    Aquest indret és avui dia la llar de més de la meitat de la població del país. L’illa és sovint afectada per sequera, en el seu muntanyós interior es troben alguns exuberants valls verdes. El producte local inclou el blat de moro, la canya de sucre, plàtans, mànecs, cafè i llima així com la carn de porc. La pesca també és important amb un nou port comercial per a la ciutat de Tarrafal, a la costa nord-oest. Praia, a la costa sud de l’illa, és la capital de Cap Verd

    Cape Verde

    En aquest paradís ple de contrastos, on es barreja les platges verges amb altres de sorra blanca, bells penya-segats amb planes, on de vegades els volcans semblen emergir de l’abisme per mostrar tota la seva bellesa, el visitant gaudirà d’una infinitat de possibilitats a l’hora de gaudir d’un viatge inoblidable, on podrà gaudir de hobbies com el busseig, senderisme, la pesca, surf de vela o simplement anar a la platja.

    La Biblioteca Nacional de Cabo Verde, en portuguès Instituto da Biblioteca Nacional e do Livro) està situada a la ciutat de Praia. Va obrir les seves portes l’any 1999.

    A Cabo Verde existeix una xarxa de 30 biblioteques públiques, 10 biblioteques escolars i 6 biblioteques universitàries. Ara per ara no han format cap associació de biblioteques i per tant encara no han adoptat el codi d’ètica del Manifest de Biblioteques Públiques de la UNESCO, tot i que s’espera ho facin en els propers anys.
    Veure plànol de Praia

    Santiago

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Nova Zelanda, la natura extrema

    Sortida del sol a Auckland

    Nova Zelanda (en maori Aotearoa) està format per un conjunt de nou illes, sent l’illa del Nord i l’illa del Sud les que tenen més extensió i importància. Aquestes dues illes es troben tan sols a 32 quilòmetres de distància, separades per l’estret de Cook.

    Mapa de Nova ZelandaÉs un país llarg (més de 1600 km) i estret (una amplada màxima de 400 km), amb uns 15134 km de litoral. Després de les Illes Nord i Sud, les cinc illes habitades més grans són l’Illa Stewart, les Illes Chatham, Illa Gran Barrera, Illa D’Urville i la Illa Waiheke, la més poblada de les cinc.

    Nova Zelanda, està situada a prop de 2000 km al sud-est d’Austràlia al mar de Tasmània, i a causa d’aquest aïllament geogràfic, la fauna i flora silvestres són molt particulars i en molts casos úniques al món. Fa més de 80 milions d’anys es va separar de l’antic continent Gondwana, i la seva vida silvestre ha evolucionat aïllada de la resta del món. Al país es va desenvolupar una fauna endèmica dominada per les aus. En mancar de predadors naturals, algunes de les espècies d’aus van perdre la capacitat de volar, com per exemple el kiwi, animal emblemàtic del país, i moltes es van extingir després de l’arribada dels humans i els mamífers que van introduir.

    El kiwi, mascota oficial de Nova Zelanda

    No obstant això, la flora neozelandesa és excepcionalment desenvolupada. L’aïllament de l’illa i la seva colonització tardana han contribuït al desenvolupament d’espècies vegetals úniques. Els arbres natius no perden les fulles a l’hivern, sinó que romanen d’un color verd durant tot l’any. Hi ha 1500 que tan sols existeixen a Nova Zelanda, com el kowhai daurat o el pohutukawa. Abans de l’arribada dels europeus, la vegetació estava constituïda per boscos d’arbres de fulla perenne, amb sòls de molsa i falgueres. Actualment, aquest bosc només existeix en els parcs nacionals i les zones habitades.

    Hi ha tretze parcs nacionals i tres reserves marines que serveixen per protegir els tresors naturals de Nova Zelanda, mantenint els paisatges, la flora i la fauna en el seu estat original. En qualsevol punt del país sempre hi ha un parc nacional a curta distància.

    A l’Illa del Nord, Te Ika a Maui (en maori el peix de Maui), hi ha quatre parcs. No gaire lluny de Rotorua, està situat el Te Urewera National Park, que conté la major floresta nativa. Al cor de l’illa, a la regió de les muntanyes volcàniques, es troba el Tongariro National Park, el parc dels volcans actius i de les estacions d’esquí al centre de l’Illa del Nord, amb tres volcans parcialment actius: el Ruapehu, el Ngauruhoe i el Tongariro.

    Els parcs nacionals de l’illa del Nord

    Al sud-est de l’Illa al Whanganui National Park, es poden fer moltes activitats com caiac o passejos pels boscos. La cultura Maori és present en molts racons del parc, sent un atractiu extra per al visitant. El volcà Taranaki és el centre del parc, i fins i tot es pot pujar fins a dalt, tot i que s’ha de tenir cura en l’hivern amb les tempestes de neu i vent. A l’època del desglaç es formen cascades espectaculars en diversos punts del parc. A la costa occidental, l’Egmont National Park ofereix una vida del cor rural de Nova Zelanda. Al centre del parc, el volcà Taranaki (2518 m.) presenta formacions de lava de més de 100 metres d’altura, i ofereix un escenari espectacular per a aquells que fan el difícil l’ascens. A l’estiu, durant el desglaç, en diversos punts del parc es formen espectaculars cascades. Al centre de l’illa es troba es troba el llac Taupo, que ocupa el cràter d’un volcà extint i és el més gran de Nova Zelanda.

    AucklandÉs en aquesta illa que se situen algunes de les ciutats més importants de Nova Zelanda, especialment Auckland, que n’és la més poblada, i Wellington, la capital.

    Anomenada en maori Ta-maki Makau Rau, Auckland s’ubica en un istme que li permet tenir dos ports: el Manukau i Waitemata que comuniquen amb el mar de Tasmània i l’Oceà Pacífic, respectivament. Està construïda entre i sobre volcans, uns 48, que prenen forma de cons, llacs, estanys, illes i depressions.

    Les seves arrels són eminentment europees encara que també existeixen comunitats maoris, polinèsies i asiàtiques formant una curiosa barreja cultural i ètnica. En l’actualitat Auckland és una ciutat pròspera, moderna i dinàmica.
     
     

    Situada a la vora d’un gran port i envoltada d’un amfiteatre Wellingtonnatural de turons boscosos, Wellington, la capital neozelandesa, és una urbs dinàmica preocupada per la cultura i l’art. Així mateix, és la seu del govern i dels tresors nacionals. Cal destacar el Museu de Nova Zelanda o Te Papa Tongarewa, el Museu del Mar i Ciutat de Wellington, el Museu de la Casa natal de Katherine Mansfield i la City Gallery.

    La ciutat, originalment fundada per colons anglesos a la dècada de 1840, està dividida en quatre zones: Lambton Quay, el principal districte de compres i negocis; Courtenay Place, el districte d’entreteniment; Cuba Street, el barri bohemi, ple de cafès i botigues de segona mà, i Willis Street, la zona artística.
     

    L’illa del Sud, Te Wai Pounamu, en maori terra del jade verd, és la massa de terra més gran de Nova Zelanda i està dividida al llarg pels Alps del Sud. Dins d’aquesta serralada hi ha 18 cims de més de 3000 m, el més alt dels quals és la muntanya Cook, amb 3754 m. Les parts més altes de l’illa del Sud estan cobertes per boscos, protegits per diversos parcs nacionals.

    Al nord de l’illa, prop de la ciutat de Nelson l’Abel Tasman Park National ofereix òptimes i belles platges, a més de penya-segats de granit esculpits per l’acció del temps. La famosa Abel Tasman Coast Track voreja la seva costa i compta amb un clima temperat durant tot l’any. A la cantonada oest de l’illa Sud el Kahurangi Park National ofereix més de 570 km de camins, penya-segats, arcs naturals, i pous a més de les cavernes més profundes en el món.

    Els parcs nacionals de l’illa del Sud

    Nelson Lakes National Park, a 1 hora i mitja de cotxe de la ciutat de Nelson, ofereix espectaculars paisatges esculpits per les glaceres a gran escala durant les edats de gel més recents, els llacs i Rotoiti i Rotoroa són els dos exemples més evidents. Els límits del Paparoa National Park , a l’oest de l’illa, es van establir acuradament per abastar una gamma completa de paisatges, des del granit i cims de la Serralada de Paparoa fins les formacions rocoses en capes de Punakaiki i les delicades formacions costaneres de l’estrany Pancake Rocks que és tan ben conegut per la zona.

    Situat als Alps Neozelandesos entre les ciutats de Christchurch i Greymouth, l’Arthur Pass National Park es caracteritza per pintoresques valls i barrancs, belles cascades i pics nevats com el Rolleston (2225 m). És un parc ple de contrastos, ideal per a aquells que desitgen transitar per camins, molt ben marcats, que porten a llocs espectaculars. El Westland Tai Poutini National Park es troba a l’oest de l’illa, entre els Alps i el mar, el que fa que sigui ple de contrastos i magnífiques vistes: a la muntanya, glaceres, una font calenta, llacs i un bosc temperat humit i, a la costa, aiguamolls i platges a més de les restes d’alguns poblats miners de l’època de la febre d’or.

    Els parcs nacionals de l’illa del Sud

    Situat a la part central de l’illa, al cor dels Alps del Sud, l’Aoraki/Mount Cook National Park alberga 19 pics amb més de 3000 metres, incloent la muntanya més alta de Nova Zelanda, l’Aoraki/Mount Cook. Les glaceres cobreixen el 40% de la seva superfície han ajudat a modelar el paisatge amb cinc grans sistemes de valls: Godley, Murchison, Tasman, Hooker i Mueller. La glacera Tasman, la més gran i antiga de Nova Zelanda, és clarament visible des de la carretera principal a l’entrada del parc. El Mount Aspiring National Park s’estén a banda i banda de l’extrem sud dels Alps del Sud, prop de la ciutat de Queenstown. En el seu centre es troba Mount Aspirint (3027 m.) conegut pels maoris com Tititea o pic lluent. És una zona d’inigualable bellesa natural i acull a centenars de rutes de senderisme, rutes d’escalada en roca i rius de pesca a poca distància del llac Wakatipu tocant a Glenorchy.

    Al sud-oest, el Fiordland National Park és una de les grans àrees naturals de l’hemisferi sud. És una zona on les muntanyes nevades, rius de gel, llacs profunds, boscos intactes i praderies cespitoses produir un paisatge d’excepcional bellesa. En les eres glacials es van formar gran quantitat de fiords, El més famós és el Milford Sound. El gel ha tallat illes, sent les més importants les de Secretari i Resolució. Molts llacs voregen el parc, sent els més importants el Te Anau, el Manapouri, el Monowai, l’Hauroko, i el Poteriteri.

    Els parcs nacionals de l’illa del Sud

    Invercargill és la ciutat situada mes al sud de de Nova Zelanda, a l’Illa Sud, sent a més un dels assentaments humans permanents més meridional del món. Es troba al cor de les àmplies extensions de planes de les planes de Southland, a vora del riu Oreti ia uns 30 quilòmetres al nord de Bluff, que és efectivament la població més al sud del país i la porta d’entrada a un dels paisatges més bells de Nova Zelanda com és Rakiura National Park a l’illa Stewart, en maori Rakiura, que es tradueix “La Terra del cel brillant” que, probablement, es refereix tant a l’espectacle durant la nit de l’Aurora Australis, com a les suaus albes i postes de sol. La tercera illa més grand de Nova Zelanda és un indret verge, amb boscos plens d’ocells natius i platges paradisíaques, en el lloc més al sud del país, un dels més propers a l’Antàrtida que l’home hagi arribat mai. Es poden veure foques, pingüins, weka i moltes altres aus, com el kiwi, una espècie poc comú tant a l’illa del Nord com en la del Sud, però que es pot veure amb bastant freqüència en Stewart, especialment a les seves platges.

    NelsonQueenstownL’illa del Sud té moltes ciutats interessants, com Nelson, envoltada per muntanyes per tres costats, i la Tasman Bay per l’altre, on hi ha proves que els maoris van començar a assentar-s’hi fa uns 1100 anys. També Christchurch la ciutat més gran i més anglesa de totes les de Nova Zelanda. I gairebé imprescindibles són Glenorchy i Queenstown, situades a la vora d’un llac transparent i envoltades d’altes muntanyes. Queenstown fa justícia al seu nom, ja que només una ciutat de la reina, podia ser tan atractiva, amb carrers reservats només per a vianants i construccions restaurades del segle passat.

    Moeraki BouldersLlar de la primera Universitat de Nova Zelanda, Dunedin, la segona ciutat més important de l’illa del Sud, és reconeguda actualment com a ciutat de la cultura i l’aprenentatge, on es destaquen les seves importants biblioteques, museus i galeries d’art.

    Al nord de Dunedin, es troben escampades a la platja, les meravelloses Moeraki Boulders, aquestes estranyes i gegants pedres formades fa 65 milions d’anys.

    Nova Zelanda és un país desenvolupat que sempre es posiciona en llocs alts en els llistats internacionals sobre molts temes, incloent la manca de corrupció, el nivell d’educació i la llibertat econòmica. Les seves ciutats constantment se situen entre les de millor qualitat de vida al món. La major part de la població neozelandesa és de ascendència europea, sent els indígenes maoris la minoria més nombrosa. Els asiàtics i els polinesis també són minories significatives, especialment en les zones urbanes.

    Moko maoriLa cultura de Nova Zelanda està conformada per una fusió entre la cultura maori i la provinent dels descendents dels colons britànics, dels quals la majoria era de classe obrera.

    La cultura maori, coneguda com maoritanga, el seu estil de vida i concepció del món constitueixen una part canviant i creixent de la vida de Aotearoa (Nova Zelanda en maori). No obstant això, els maoris han adoptat com a propis molts aspectes de la cultura occidental, i un nombre creixent de neozelandesos comparteixen les riqueses del patrimoni maori.

    Els adorns corporals són una de les característiques de la cultura maorí. El tatuatge o moko és una de les expressions artístiques més importants, a través del qual s’indicava l’estatus, la família o la tribu de la persona que el portava.

    Nova Zelanda posseeix tres idiomes oficials: l’anglès neozelandès, el maori i el llenguatge de signes de Nova Zelanda. El més usat és l’anglès neozelandès. També anomenat newzild, l’anglès neozelandès és semblant al anglès australià en pronunciació, però té petites diferències que tenen a veure amb la influència maorí. L’idioma maorí, una llengua de Polinèsia oriental, està estretament relacionat amb el tahitià i el maori de les Illes Cook. S’han fet molt esforços per frenar la tendència a la seva davallada com la concessió de condició de llengua oficial de 1987, la setmana de l’idioma maorí i un canal de televisió. El lenguatge de signes de Nova Zelanda és considerat un dialecte del llenguatge de senyals britànic, australià i neozelandès. Com qualsevol altre idioma de signes, va ser ideat per i per gent sorda, sense relacions lingüístiques amb qualsevol altra llengua escrita o parlada, i és capaç d’expressar qualsevol cosa que es vulgui dir. Es va convertir en idioma oficial en abril de 2006.

    Katherine MansfieldPoc després de l’arribada dels europeus a Nova Zelanda, la història i llegendes maoríes de transmissió oral, es van completar amb els relats escrits pels primers viatgers, com els del capità James Cook, qui va visitar el país el 1769. Durant els cent primers anys d’assentaments europeus, els textos més importants eren els corresponents a diaris o relats verídics que parlaven de la vida dels pioners, com és el cas de El primer any de l’assentament de Canterbury del novel·lista anglès Samuel Butler.

    Només uns pocs colons van ser capaços de plasmar amb pròpia veu la preocupació general per la tradició cultural britànica de l’època. Entre ells destaquen els novel·listes William Satchell i Jane Mander, i els poetes Rak Mason i Blanche Edith Baughan. Però va ser Katherine Mansfield, coetània a tots ells, qui va guanyar l’atenció dels lectors sobre les peculiaritats de Nova Zelanda. En la seva curta vida, va aconseguir una gran reputació internacional i va escriure la seva obra dins de la tradició literària de Nova Zelanda. Fins a la dècada de 1970, Mansfield, juntament amb l’escriptora de novel·les policíaques Ngai Marsh i la novel·lista Sylvia Ashton-Warner, van destacar d’entre el petit elenc d’escriptors coneguts fora del país.

    L’any 1869 va ser aprovada a Nova Zelanda la llei de biblioteques públiques i el 1874 va ser presentada una petició a l’ajuntament de Wellington per establir una biblioteca pública i gratuïta.

    Però no va ser fins l’any 1890 que va arribar l’impuls definitiu per a la fundació de la Biblioteca Pública de Wellington amb la donació monetària del comerciant local WH Levin. Després de canviar d’ubicació diverses vegades, va establir-se al carrer Victoria amb el nom de Wellington City Libraries. Avui compta amb un important fons i recursos sobrel a cultura maori.
    Veure plànol de Wellington

    Guies

  • Nueva Zelanda. Kirsten Ellis
  • Nueva Zelanda. Charles Rawlings
  • Llibres

  • En el país de la nube blanca. Sarah Lark
  • Diario. Katherine Mansfield
  • Felicitat. Katherine Mansfield
  • La Garden Party i altres contes. Katherine Mansfield
  • Un home casat i altres crueltats. Katherine Mansfiel
  • Una mica infantil. Katherine Mansfield
  • Un niu de tòrtores. Katherine Mansfield
  • Hacia otro verano. Jane Frame
  • Infantil

  • Cuentos y leyendas de los maoríes: un pueblo de Oceanía. C.Merleau-Ponty, C.Mozziconacci
  • Far de Castlepoint, a la regió de Wellington

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Buenos Aires

    Puerto Madero

    En el centre de Buenos Aires es concentra la majoria de les seus bancàries, hotels internacionals, i tota varietat de propostes comercials, culturals, i d’entreteniment. Un dels seus atractius és el famós carrer Florida, una travessia vianants que aglutina en tota la seva extensió una infinitat de locals i múltiples galeries. Aquí es troba la Gran Via, una plaça històrica i de les més belles de Buenos Aires, i que va ser marc de les invasions angleses el 1806 i 1807.

    ObeliscLa Avinguda 9 de Julio fa un recorregut de banda a banda de la ciutat, i és també l’avinguda més ampla del món amb 140 mts d’extrem a extrem. En la seva intersecció amb Avinguda Corrientes es troba l’Obelisc, el qual rememora les dues fundacions de Buenos Aires el 1536 i 1580.

    En aquesta avinguda 9 de Julio s’ubica també el prestigiós Teatre Colón de Buenos Aires, orgull nacional, fastuós i d’una acústica insuperable, segons els crítics, el millor teatre líric del món i un dels tres teatres simfònics més importants.

    Un altre punt d’interès per al turisme és la coneguda Avinguda Santa Fe, caracteritzada pels seus atractius comerços de roba, calçats, importants galeries, cafès i bars, des de l’Arenal fins al Jardí Botànic. En aquest indret ens trobarem amb Galerias Pacífico, és tracte d’un dels tants atractius existents, un dels shoppings més sumptuosos d’Amèrica, amb gegantins frescos de Spilimbergo “El domini de les forces naturals”; Urruchúa, La fraternitat; Colmeiro, La parella humana; Castagnino, “La vida domèstica” i Berni amb L’amor.

    Puerto Madero.

    La seva creació va tenir com a objectiu recuperar l’antiga zona portuària, abandonada per molts anys, i integrar-la a la ciutat com una prolongació del seu centre. Es van obrir carrers i es van reciclar els vells caserons grans de maó.

    Té un atractiu encant que li imposen la seva espaiosa rambla, les escalinates del riu, la pèrgola i l’espigó amb els seus diferents establiments i monuments, que són visitats contínuament per un nombre important de persones, especialment els caps de setmana.

    L’oferta gastronòmica és molt variada. Es troben locals especialitzats en graella, pastes, marisc i alta cuina, aptes per a bons gourmets. A més compta amb locals de fast food. Un altre dels atractius que presenta aquesta zona és la reserva ecològica, que es pot visitar tant de dia com de nit, en passeigs organitzats sota la llum de la lluna.

    En aquesta reserva es va establir una abundant flora i fauna en les seves llacunes, pastures, boscos petits i a la costa riberenca, que li atorguen a la ciutat un peculiar ambient natural per gaudir, a escassos metres de la gran metròpoli.

    Recoleta.

    RecoletaLa Recoleta és des de fa diverses dècades el barri més prestigiós de la capital. Es distingeix tant per les seves edificacions antigues que es presenten com un resum de l’arquitectura Europea del segle passat, com per la seva intensa vida que li donen els veïns i els turistes que passegen per les seves travesies plenes de glamour.

    Va ser concebuda a principis del segle XVIII, com un espai per la retirada i oració de frares, monjos i religiosos franciscans. Funcionava el llavors Convento de los Padres Recoletos.

    L’espai més caracteritzat de Recoleta, és res més ni res menys que el seu cementiri, famós per la majestuositat dels seus mausoleus, el seu encant particular i la prosàpia dels que allà descansen.

    Palermo

    Jardí japonés a PalermoÉs el barri de major extensió a la Ciutat de Buenos Aires. I sens dubte amb el major nombre d’espais verds, en parcs, boscos, i places. Antigament ,fins del segle XVI, va ser un vast camp de fruiters i vinyes, propietat de Juan Dominguez Palermo. A ell deu el seu nom.

    Aquest barri es divideix en Palermo Chico, Palermo Viejo i amb àrees recreades que la subdivideixen en les joves Palermo Hollywood, Las Cañitas, i Palermo Soho. Aquestes últimes es caracteritzen per oferir diferents alternatives gastronòmiques, (Palermo Hollywood) cuina internacional, pubs temàtics, bars, cafès literaris, i tota l’avantguarda en termes de disseny i moda (Palermo Soho). És la meca del disseny jove i alternatiu a Buenos Aires.

    Plaza de Mayo

    Plaza de Mayo.

    Aquesta plaça ha estat escenari dels esdeveniments històrics més rellevants. Presidents i els seus discursos (Al balcó de Casa Rosada), revolucions, reclams obrers, protestes socials, revoltes, caigudes, l’anunci de guerra amb Anglaterra, Eva Perón, i una llista interminable d’esdeveniments decisius pel país. En aquesta plaça es concentren la Casa Rosada, seu presidencial del govern des de l’any 1862; el Cabildo de Buenos Aires; i la catedral de la ciutat d’estil neoclàssic.

    Belgrano

    Belgrano és un altre dels barris considerats tradicionals de la ciutat, amb un important sector residencial i comercial. També agraciat pels seus paisatges, parcs i rodolons, Belgrano és una excel·lent alternativa de passeig a 10 minuts del microcentre.

    Estació de Belgrano

    San Telmo

    El barri de San Telmo ha estat testimoni de fets transcendents per a la història de la ciutat. Va ser a mitjan segle XIX lloc de residència de la classe més benestant de Buenos Aires. Cap a finals del mateix segle arran d’una penosa epidèmia de febre groga seus habitants emigren cap a la regió nord de la ciutat, avui Barri Nord i Recoleta.

    En els anys setanta s’inicia la restauració de part del barri, rica en estil arquitectònic, generant tota una moguda molt especial entorn de l’art, la bohèmia i els antiquaris. Avui és el més important referent del mercat d’antiguitats.

    Tigre

    TigreEn el seu extrem nord es troba el Delta del Paraná, Delta del Tigre, o simplement Tigre, gegantí conglomerat d’illes, reserva natural de la forestals i fauna autòctona.

    L’escenari és únic, ple de matisos; rius, canals, arbres frondosos, fruiters, cases pintoresques amb els seus molls, embarcacions, i la vida sana com a principi vertebrador.

    És un dels icones de Sant Isidre. En el recorregut des de la capital cap Tigre, s’ubiquen els principals districtes del Gran Buenos Aires, San Fernando, San Isidro, i Vicente López. A la zona de Tigre trobarem la Catedral de San Isidro, un temple neogòtic construït el 1898.

    La biblioteca pública Ricardo Güiraldes, ubicada al límit entre els barris de Recoleta i Retiro, ocupa un antic edifici que va pertànyer a la família Helguera per passar a ser patrimoni de la Ciutat de Buenos Aires. Compta amb gran quantitat de vitralls, xemeneies de pedra, un pati andalús i un gran jardí, convertit actualment en pati de lectura i amfiteatre.

    Ofereix el servei gratuït de lectura en sala, préstec de llibres, Internet, WI FI, servei de referència i lectura de diaris i revistes. És seu de la Direcció General del Llibre i Promoció de la Lectura, a càrrec de la xarxa de 29 biblioteques públiques de la Ciutat de Buenos Aires.
    Veure plànol de Buenos Aires

    Llibres

  • Buenos Aires
  • Cosmópolis: Borges y Buenos Aires
  • Buenos Aires: mirar, admirar, escoltar
  • Buenos Aires 1880-1930: la capital de un imperio imaginario
  • El compadrito
  • Buenos Aires: la reina del teatro
  • Guapa, rica, culta i argentina
  • Malos tiempos en Buenos Aires
  • Avinguda 9 de julio

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    1 comentari

    Costa Rica, l’espectacle de la naturalesa

    Parc Nacional Arenal

    Parlar de Costa Rica és trobar-se amb espectaculars paisatges de naturalesa diversa, on els boscos, rius, volcans i platges constitueixen diferents entorns que són el refugi d’una original i variada fauna. És un petit país, de només 51 mil quilòmetres quadrats d’extensió però que ocupa un lloc privilegiat al cor d’Amèrica Central, amb platges banyades per dos oceans, Atlàntic i Pacífic. Un 18% del territori està constituït per Reserves Biològiques i Parcs Nacionals.

    Ola esquerra a GolfitoLa zona del Carib destaca per la seva varietat d’ecosistemes aquàtics i les seves platges de sorra negra i blanca, ideals per a la pràctica d’activitats enfocades a la natura i el mar, com la pesca esportiva i el busseig en aigües clares, i també per gaudir del sol i les caminades a la vora del mar. La costa del Pacífic concentra grans centres turístics i les seves platges són preferides per a la pràctica del surf. En el sector de Golfito, es forma la famosa “onada esquerra”.

    La divisió territorial de Costa Rica inclou 7 províncies: Sant Josep, Alajuela, Cartago, Heredia, Guanacaste, Puntarenas i Limón, que inclouen extensos boscos plujosos, volcans, rius que es passegen per les muntanyes, platges i molts recursos naturals protegits per la important organització dels parc nacionals i reserves forestals.

    Mapa de Costa Rica amb els punts d’interès

    Situada a la Meseta Central, San Jose és la província més poblada del país. S’estén cap al nord-est, travessant les impressionants muntanyes de la Serralada Central, que inclouen reserves forestals i terres fèrtils on abunden les plantacions de cafè. El Parc Nacional Braulio Carrillo és el més proper, un bosc tropical plujós, ple de nombrosos rius i cascades, llar per centenars d’espècies de plantes i animals.

    La capital de Costa Rica, San José, es troba emplaçada a la Vall Central. Fundada a la primera meitat del segle XVIII, és una ciutat plena de llocs d’interès, així com de rostres i colors que reflecteixen la història d’un poble. La seva arquitectura és diversa, com ho és la gent que transita pels seus carrers. Al sector nord es poden trobar les mostres més refinades de l’urbanisme de principis del segle passat. Hi ha una gran quantitat de cases i edificacions d’inspiració europea, però construïdes amb un profund sentit de l’estil costarricense.

    Teatre Nacional a San José Parc Nacional Braulio Carrillo

    Heredia és la província més petita de Costa Rica, un poble apreciat per la seva tradició colonial i arquitectura d’abans. La ciutat d’Heredia, més coneguda com la Ciutat de les Flors, es va fundar el 1706. A Heredia hi ha encara una gran quantitat de cafetars. Resulta fàcil delectar-se amb el captivador procés de la collita, assecat i torrat del cafè.

    Entre les meravelles naturals de la província de Heredia, es troba el volcà Barva, un formidable colós que s’aixeca a 2906 metres sobre el nivell del mar. La vegetació al voltant d’aquest gegant adormit és meravellosa, un lloc ideal per a l’observació d’aus, especialment per a aquells que somien amb el sumptuós quetzal.

    Les zones muntanyoses de Heredia, just abans de creuar la Serralada Central, es caracteritzen per les seves grans extensions de boscos i clima agradable. Moltes persones trien aquests llocs verds i frescos per establir-se i viure allunyats de l’enrenou que impera a la ciutat.

    Quetzal a la zona del volcà Barva Llacuna del volcà Barva

    Guanacaste és una terra privilegiada. Té una barreja de bosc sec i plujós, càlides platges, vastes planes i una impressionant serralada volcànica, un món natural disposat a ser explorat. És la regió més seca de Costa Rica, especialment en les seves zones costaneres. Platja Panamà, al nord de la província, és un lloc plàcid de sorra blanca i aigües tranquil·les. Platja del Coco figura entre els llocs més populars per la seva vida nocturna i Platja Flamingo, és un lloc ideal per gaudir d’un ambient serè. Les platges Ocotal i Bella, són de les més populars de la costa guanacasteca. Tamarindo ofereix una barreja de platges de sorra blanca i manglars; d’aus marines i iguanes, que la converteixen en un lloc paradisíac i perfecte per als que volen viure en harmonia amb la natura. Platja Gran es troba una mica més al sud, i juntament amb el Parc Nacional Les Baulas, és el santuari per a milers de tortugues baules que arriben a fresar a aquestes costes cada any.

    El Parc Nacional Santa Rosa es troba al nord de la província, aquesta és una joia del bosc tropical sec que posseeix un inventari biològic extraordinari. Enclavats a la Serralada de Guanacaste, hi ha els volcans Tenorio, Miravalles i el Rincón de la Vieja, aquest últim envoltat pel parc nacional del mateix nom.

    Platja a la costa de Guanajaste Tortuga al Parc Nacional Las Baulas

    Coneguda com “la Perla del Pacífic”, Puntarenas és la província més gran de Costa Rica, amb una àrea de 11.276 Km2, que ofereix una variació de platges, parcs nacionals i reserves naturals amb una importància ecològica extraordinària, ja que és una zona de transició entre les terres tropicals seques de Guanacaste i els verds boscos del Pacífic Central.

    Playa Hermosa
    ofereix als surfistes un dels millors trencaments del món. No obstant això és important esmentar que els corrents són molt forts i no són les aigües ideals per nedar. En canvi, Jaco i Esterillos ofereixen onades perquè surfistes principiants i experimentats les gaudeixin.

    El Parc Nacional Carara constitueix una de les millors vitrines del patrimoni natural de Puntarenas. Aquesta reserva comprèn una extensió de 11.600 acres de boscos i manglars. La paraula “Carara” es deriva d’un terme indígena, que vol dir riu ple de cocodrils. El Parc Nacional Manuel Antonio, amb les seves impressionants platges de sorra blanca, les aigües blaves del Pacífic i centenars d’hectàrees de bosc plujós, és un dels més petits de Costa Rica, però també un dels més visitats. Manuel Antonio és un dels pocs llocs a Costa Rica on encara habita el mico tití. Dins el parc també es troben més de 100 espècies de mamífers i igual nombre de tipus d’aus. A Puntarenas també destaca el Parc Nacional Corcovado, que constitueix un hàbitat important d’espècies endèmiques com el gripau daurat.

    Platja a Puntarenas Lloro al Parc Nacional de Carara

    Cartago és la regió més important de Costa Rica en matèria d’art colonial. Potser, el millor exemple és el temple de Orosi. La ciutat de Cartago, que data de 1743, és una joia històrica que ha estat testimoni del naixement d’una nació. Coneguda també com La Vella Metròpoli, va ser la capital de Costa Rica fins a 1823, quan es va traslladar aquest títol a la ciutat de Sant José.

    Cartago és una terra de tradició i religiositat. Cap al nord es troba el monument nacional de Guayabo, situat als afores de la ciutat de Turrialba. A Guayabo es poden admirar enigmàtiques construccions que daten de l’època precolombina. És una de les àrees arqueològiques més grans que s’ha descobert al país. Monticles, ponts, places i calçades, així com un aqüeducte que encara funciona, són alguns dels vestigis de les antigues cultures.

    Cartago té un clima tropical humit, el seu sistema muntanyós comprèn dues serralades, la Central, on se situen els volcans Irazú i Turrialba. Irazú és un fantàstic gegant encara actiu amb cinc cràters. És el volcà de major altitud al país, amb 3432 metres sobre el nivell del mar. Hi neixen diversos rius que proveeixen les conques dels rius Chirripó, Reventazón, Sarapiquí i Gran de Tárcoles.

    Catedral de la ciutat de Cartago Volcà Irazú

    A Alajuela se la coneix com la “Terra dels Mànecs”. El seu territori s’estén cap al nord, fins a limitar amb Nicaragua. Va ser fundada el 1782 i és el bressol de personatges històrics famosos. Aquesta província té una riquesa natural envejable, la seva topografia desigual comprèn des bosc plujós fins a les exuberants planes del nord. I també dos dels volcans actius més impressionants del país: el volcà Arenal de la ciutat de Sant Carles i el volcà Poás, a la Serralada Volcànica Central.

    El volcà Poás és un dels volcans més esplendorosos de Costa Rica pel seu bonic panorama. Al cim es poden trobar dos cràters. El principal amb un diàmetre d’1 km i mig i una profunditat de 300 m, que presenta una llacuna circular d’aigua calenta amb punts de fumaroles actives. El segon cràter és la base de la llacuna Botos, d’aigua freda d’origen fluvial que desemboca al Carib a través del riu Àngel, afluent del riu Sarapiquí. Al voltant del volcà es poden apreciar diferents hàbitats; des del bosc ennuvolat fins a àrees amb vegetació escassa, on creixen espècies que s’han adaptat a les emissions de gasos i el factor climàtic propi de volcà. Per la seva banda, el volcà Arenal, amb la seva bella silueta, un con gairebé perfecte de 1,633 m. d’alçada, és un dels més actius del món. Però sens dubte el seu encant s’accentua cada nit, quan es poden apreciar el colorit de les seves erupcions i els rius de lava.

    El volcà Poás amb la llacuna Botos al fons Els rius de lava del volcà Arenal a la nit

    El volcà Rincón de la Vieja deu la seva singularitat a l’explosió simultània de diversos cons volcànics, que van créixer i es van ajuntar en una sola muntanya. S’han identificat nou llocs independents d’activitat volcànica en el límit de la muntanya. Un altre volcà, el Tenorio desprèn misterioses fumaroles que transformen la unió dels rius Buenavista i Roble en un corrent blavós, donant així vida a un dels fenòmens més extraordinaris de la naturalesa: Río Celeste. Dins del seu corrent es troben aigües termals, racons de tranquil·litat blavosa i una cascada de bellesa singular, tot envoltat per variada flora i fauna.

    Volcà Rincón de la Vieja Río celeste

    La província caribenya de Limón és un paradís natural, formada per una combinació de tancades jungles, imponents muntanyes i paradisíaques platges. Té el més alt percentatge de terres protegides a Costa Rica, amb una extensa varietat de flora i fauna. La seva vegetació és exuberant, així com les cultures que convergeixen en tota la província.

    Potser, la regió més exuberant de Limón és el Parc Nacional de Tortuguero, en la part nord de la província. Aquest parc va ser creat per protegir la flora i fauna de la regió, i ha contribuït a les investigacions científiques. Moltes llacunes i canals travessen el parc. Poden ser navegats i també són l’hàbitat per a molts cocodrils, tortugues, manatins, crancs i 52 espècies de peixos de riu.

    La ciutat de Limón és un port essencial per a la vida econòmica de Costa Rica i el més viu exemple de la trobada multicultural que ha viscut aquesta regió al llarg de la història. Viatjant al sud, a una hora de distància es troba Cahuita, una vila d’origen afrocaribeny, interessant no només per representar l’essència d’una cultura sinó per la bellesa del Parc Nacional Cahuita, un indret ideal per als amants del “snorkeling”, ja que l’espectacle sota l’aigua és meravellós, una àmplia cadena d’escull compost de diferents classes de coral ocupat per una immensa varietat de peixos tropicals. Un altre punt important a la província caribenya és Puerto Viejo. En aquest poble es respira un profund respecte per la identitat cultural dels seus habitants. Una amalgama de música, platges i menjar molt pròpia del lloc són un conjunt d’elements d’allò més atractiu.

    Cocodril al Parc Nacional de Tortuguero Fons del mar a Cahuita

    La més gran manifestació de l’herència natural de Costa Rica està constituïda per les seves espècies vivents de plantes i animals. Aproximadament 9000 tipus diferents de plantes amb flor creixen al país, incloent més de 1300 espècies d’orquídies. Tot i que Costa Rica cobreix només el 0,3% de la superfície de la terra, prop del 5% de les espècies de plantes i animals del planeta es troben al país.

    Flora de Costa Rica

    Prop de 870 espècies d’aus han estat identificades, la qual cosa constitueix un major nombre d’espècies, que les trobades als Estats Units, Canadà i la meitat nord de Mèxic junts. El país també alberga 209 espècies de mamífers, 383 tipus de rèptils i amfibis, al voltant de 2000 espècies de papallones i almenys 4500 tipus diferents d’arnes o papallones nocturnes.

    Fauna de Costa Rica

    Tan variada com la seva fauna i la seva flora, ho és la cultura de Costa Rica ja que té influències inicialment de la cultura indígena i europea, i posteriorment de la cultura afrocaribenya i asiàtica.

    Roda d’una carretaLa carreta és el símbol nacional del treball costa-riqueny. Simbolitza la cultura, la humilitat, la paciència, el sacrifici, i la constància en l’afany per assolir els objectius traçats. També és una expressió genuïna de l’art popular del país. Encara que les decoracions tenen semblances evidents, no hi ha dues carretes pintades exactament iguals, ja que es donen canvis en els detalls i l’acomodament dels dibuixos. És per això que es diu que no hi ha dues carretes iguals. Cap altra roda serà decorada exactament igual, d’ací el gran valor de cada peça. El mateix succeeix amb el jou, un instrument de fusta que serveix per enganxar als bous a la carreta del camperol, unint pels seus colls per tal d’empènyer.

    Tot i que les poblacions indígenes que van habitar Costa Rica abans de l’arribada dels espanyols no van construir estructures arquitectòniques que rivalitzin amb les piràmides maies del nord de Centreamèrica, els ancestres que van viure al Pacífic Sud de Costa Rica van deixar com a llegat una producció misteriosa d’esferes de pedra elaborades artísticament, el significat roman avui en el misteri.

    Esferes de pedraHi ha 235 esferes de pedra registrades a Costa Rica, totes amb una circumferència perfecta, des dels 20 cm fins als dos metres de diàmetre la més gran, que pesa prop de 16 tones. Van ser creades en un període que va iniciar-se al voltant de l’any 400 aC fins a la colonització de Costa Rica per part dels espanyols. La majoria van ser trobades en el Pacífic Sud i van constituir un element tan important per a aquestes societats, que la seva producció es va estendre a prop de mil anys. Aquestes esferes van estar associades amb poblacions i regions precolombines, on van ser exhibides en places, zones de pas i terrenys oberts. Les esferes van estar freqüentment alineades amb altres, formant línies, triangles o rectangles amb un significat desconegut.

    Aquests grups indígenes també van ser reconeguts pel seu treball en metall i ceràmica, i el Pacífic Sud de Costa Rica va ser, de fet, el principal focus d’elaboració d’objectes precolombins.

    Les esferes de pedra de Costa Rica es van fer mundialment famoses per aparèixer en la seqüència d’inici de la pel·lícula A la recerca de l’arca perduda, on una maqueta rodava a gran velocitat a punt d’aixafar el Indiana Jones.

    Els costarricenses parlen el espanyol estàndard americà. També parlen altres idiomes com el Bribie que ha transmès la tradició oral popular.

    La Biblioteca Nacional es va fundar el 13 d’octubre de 1888. El 16 de juliol de 1961 es va designar com a Biblioteca Nacional Miguel Obregón Lizano, en honor a aquest ciutadà qui va dedicar molts anys a la creació de biblioteques públiques en les províncies del país. És l’encarregada de reunir la producció documental editada al país i també a l’estranger, a més de les obres més representatives del coneixement universal. La seva missió és conservar i preservar el patrimoni documental del país, així com crear els instruments necessaris per al coneixement i utilització dels seus fons, amb la finalitat de contribuir al desenvolupament integral de la nació.
    Veure plànol San José

    Guies

  • Costa Rica. El País/Aguilar
  • Costa Rica. Anaya
  • Llibres

  • Océanos
  • El planeta vivo: América
  • Cinema

  • Costa Rica
  • Tucà pic iris

    No hi ha comentaris

    Praga

    Riu Vltava

    Praga és coneguda com la Ciutat de les Cent Torres. És considerat un refugi ideal per als amants. La capital de la República Txeca ens mostra en els seus carrers amagats les seves cafeteries, jardins i parcs, restaurants, desenes de galeries, museus i clubs de música amb jazz en viu, amb concerts de música clàssica, teatre i excursions pel riu Vltava.

    Aquestes són només algunes de les atraccions que es poden trobar aquí tot l’any. No importa quan visiti Praga. És bonic a la primavera, quan tot està en flor i es pot prendre el funicular de Petřín i admirar tota la ciutat des del local Eiffel. Els dies freds de la tardor també són convincents, amb llums brillant a la boira, i no es pot estar segur de si ha entrat en un segle completament diferent o no. I és a la tardor, quan totes les llegendes antigues i més recents amb què Praga està entreteixida es pot sentir encara més palpable. Potser en un dels seus carrers es trobarà amb un cavaller sense cap o l’ombra de Franz Kafka…

    Per visitar a Praga

    VyšehradDes dels principis mateixos de l’estat txec, ha sigut el seu centre natural polític, de negoci i cultural. Aquesta històrica ciutat però també moderna té més de 1.000 anys. El centre històric d’aquesta ciutat en el cor d’Europa és una zona urbana monumental de valor excepcional. Entre els motius que trobarem per reconeixer els valors de la capital txeca com a Patrimoni Mundial de la Unesco trobarem Hradcany i el Castell de Praga, Malá Strana, la Ciutat Vella incloent el Pont de Carles i Josefov, la Ciutat Nova i naturalment Vyšehrad.

    La Casa de la Campana de Pedra de PragaEl més interessant del centre àntic de la ciutat és el seu disseny en general.

    Carrers estrets i zigzaguejants que desemboca en petits quadrats dominada pels edificis religiosos dels quals els més antics es remunten a l’època romànica.

    El casc antic, però, és sobretot gòtic i les seves majestuoses esglésies gòtiques juntament amb les seves cases de la ciutat magnífica l’han portat a ser conegut com la Pedra de Praga.

    El riu Moldava i els seus ponts també juguen un paper fonamental. El pont més antic i millor conegut és el Pont de Carles, que va ser construït per l’emperador Carles IV, qui va jugar un paper important en l’establiment de disseny actual de Praga. Praga es considera el paral·lel europeu a la ciutat santa de Jerusalem.

    Castell de Praga

    El Castell de Praga, per sobre de tota la ciutat, domina tots els seus punts de referència. Des de temps immemorials, va ser el lloc des del qual els governants han governat les terres txeques, i segueix sent-ho avui. Un eixemple de poder és Hradcany, el castell més gran de tot el món i on el president de la República Txeca resideix.

    El castell en si i concretament la Catedral de Sant Vito és un dels símbols de la nació txeca, a més de ser un dels llocs turístics més visitats a tot el país.

    La Ciutat Vella i, concretament la seva plaça, ha estat el centre de la vida pública a Praga des de l’Edat Mitjana. Durant el segle XI, les edificacions van ser estenent des del Castell fins a la riba dreta del riu Moldava. A finals d’aquest segle s’esmenta per primera vegada l’existència d’un mercat a l’actual plaça de la Ciutat Vella. A la plaça podeu trobar l’Església de La nostra Senyora de Tyn, l’Església de Sant Nicolau i l’Ajuntament de la Ciutat Vella.

    Plaça de la Ciutat Vella

    El Clementinum és el segon complex arquitectònic més extens de la ciutat per darrere del Castell de Praga. En els seus orígens va ser la seu de l’escola jesuïta i de la Universitat. Des de fa més de dos segles el Clementinum alberga al seu interior la Biblioteca Nacional. Actualment també ofereix concerts d’orgue i música clàssica.

    El Monestir de Strahov pertany a l’ordre dels Mostenses i va ser fundat per Vladislao II el 1143. L’aspecte barroc actual data de finals del segle XVII. Durant la seva història han estat necessàries múltiples reformes per arreglar les destrosses produïdes per les incursions enemigues. A l’interior del monestir hi ha l’església de l’Assumpció de la Mare de Déu. En ella es guarden les restes de Sant Norberto, el fundador de l’ordre Mostenses, així com un òrgan en el qual va tocar Mozart diverses vegades en les seves visites a Praga.

    Monastir de Strahov

    El monstir compta amb una biblioteca que cal destacar per dues sales que en certa mesura recorden a la biblioteca barroca del Clementinum: la Sala Teològica Barroca i la Sala Filosòfica Classicista. En elles es conserven llibres i manuscrits de l’Edat Mitjana, il.lustracions i globus terraqüis.

    Per a gaudir de la ciutat.

    Catedral de San VitoLa Catedral de San Vito és la catedral més important de Praga i és a on alberga la tomba de Wenceslao IV, les Joies de la Corona, i és el lloc de coronació dels reis de Bohèmia.

    Si voleu tenir les millors vistes de Praga i no us importa fer una mica d’exercici, podeu pujar a les torres de la catedral per les seves escarpades escales de cargol. Des del cim tindreu una visió magnífica de Praga.

    La fortalesa de Vyšehrad que no va ser fundada fins que el Castell de Praga ja existia, ja que es remunta a mitjans del segle X. En la segona meitat del segle XI i en el segle XII Vysehrad solia ser la residència dels prínceps Przemyslides.

    Entre les vistes destaca la que hi ha de la rotonda romànica preciosa de Sant Martí , l’església gòtica de Sant Pere i Sant Pau o el cementiri de Vysehrad.

     
    El Teatre Negre de Praga és un teatre totalment diferent que es basa en la incapacitat de l’ull humà de distingir negre sobre negre; els actors estan completament vestits amb roba negra i actuen sobre un fons negre. Això fa que l’espectador només vegi el que els actors volen mostrar.

    Objectes il.luminats, articles fosforescents o personatges flotant són alguns dels elements que fan especial aquest art. Encara que els orígens daten de l’època imperial Xina, els txecs van revolucionar la tècnica convertint el Teatre Negre en l’espectacle més popular de Praga.

    Un passeig pel riu Moldava
    és una activitat que no hauria de faltar en un viatge a Praga. Existeixen molts tipus de recorreguts amb vaixell per Praga: des de petits passejos per veure la ciutat des del riu, fins creuers diürns i nocturns amb menjar i sopar.

    Riu Moldava

    Finalment, us proposem una visita a l’Òpera Estatal de Praga. Aquest edifici va ser construït a l’any 1885 en el mateix lloc que ocupava el Teatre de la Ciutat Nova. En els seus inicis es va anomenar Nou Teatre Alemany, nom que es va mantenir fins al 1945 quan es va adoptar la denominació actual. L’edifici va ser remodelat en els anys vuitanta però ha conservat intactes alguns elements des de la seva creació: el vellut vermell, els canelobres i els estucs daurats daten de finals del segle XIX.

    La Biblioteca Municipal de Praga, és un important institució amb 42 sucursals. L’edifici de Mariánské náměstí va ser adquirit a través d’una generosa donació del Fons d’Assegurances Municipal, quan va decidir que el 10è aniversari de la fundació de la República de Txecoslovàquia, s’havia de celebrar d’una manera digne de la importància d’aquest esdeveniment. A més de biblioteca, és un important centre cultural que alberga també una galeria d’art, un teatre de titelles i els apartaments dels funcionaris de l’alcaldia de Praga. El conjunt va ser inaugurat el 25 d’octubre de 1928 i durant els més de 80 anys de la seva existència, tots els canvis a causa de les noves demandes dels lectors i la modernització de les instal·lacions tècniques s’han realitzat sempre respectant el disseny original.
    Veure plànol de Praga

    Llibres

  • Praga
  • La ciutat de K
  • Diari de Praga: 1941-1942
  • Tríptico de Praga
  • Imágenes de la Vieja Praga
  • Guies de Praga
  • Pont de Carles

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Vietnam

    Badia de Halong

    Explica la llegenda que diversos dracs van baixar del cel i van escopir descomunals joies i roques de jade davant la costa de l’actual Vietnam formant així una fortalesa natural per defensar els seus habitants de les invasions estrangeres.

    Aquesta fortalesa natural, la badia de Halong, és una de les estampes més famoses d’aquest país d’història mil·lenària, de valents guerrers i sublims pagodes. Els seus agitats mercats, atractives carrerons i temples amb història t’esperen

    Comprendre la història vietnamita cal per arribar a conèixer a la seva civilització única i la seva població.

    Des del segle I al segle VI, el sud del Vietnam actual formava part de l’imperi hindo Funan. L’imperi Shampa va aparèixer aproximadament en l’actual Da Nang, a finals del segle II, i es va estendre cap al Sud en l’actual Nha Trang, al voltant del segle VIII. Els xinesos van conquistar el delta del riu Vermell al segle II, i van mantenir el seu domini durant mil anys, fins el 938, quan Ngo Quyen va derrotar a les tropes xineses al riu Bach Dang.

    Visions del VietnamEn els segles següents, Vietnam va estendre les seves fronteres cap al sud del delta del riu Vermell i va repoblar gran part del delta del Mekong. En 1858, forces militars dirigides per francesos i espanyols van atacar Da Nang com a reacció a l’assassinat de diversos missioners. Un any més tard, l’exèrcit gal va prendre la ciutat Saigon. El 1867, França ja havia conquistat el sud del Vietnam, convertint aquest territori en la colònia de Cochinchina. La guerrilla comunista indoxina, liderada per Ho Chi Minh, va resistir al domini francès i el polític vietnamita va declarar la independència després de la II Guerra Mundial provocant confrontacions contra els francesos, que van culminar amb la derrota francesa a Dien Bien Phu, el 1954.

    Els acords de Ginebra del mateix any van dividir temporalment Vietnam en dues zones: el comunista Vietnam del Nord i el anticomunista Vietnam del Sud. L’oposició polític-ideològica va desencadenar una lluita armada i el 1965 es van iniciar els bombardejos nord-americans. Els acords de París, signats el 1973, van proporcionar l’immediat alto el foc i es va procedir a la retirada de les tropes nord-americanes. Saigon es va rendir a les forces comunistes el 30 d’abril de 1975.

    Vietnam va experimentar una explosió econòmica pròpia de la fatigosa postguerra. Però en l’actualitat, l’economia ha decrescut i el país es troba en una cruïlla, si bé hi ha qui preveu que aquest país serà el pròxim tigre asiàtic.

    La majoria dels seus visitants queden meravellats davant la bellesa del seu marc natural: el delta del riu Vermell, al Nord, el meridional delta del Mekong i la major part de la línia costanera de 3450 km guarnida amb una marqueteria de frondosos arrossars que cultiven dones amb barrets cònics.

    Mapa del Vietnam

    La badia de Halong, amb les seves 1969 illes que emergeixen de les aigües cristallines i maragdes del golf de Tonkin, recrea una de les meravelles naturals de Vietnam. Les petites illes estan dotades d’innombrables platges i grutes modelades pel vent i les onades. La població més important de la regió és Halong, que està dividida en dos zones: una situada a terra ferma i una altra, a l’illa veïna, que apareix com la més pintoresca.

    Hanoi, la capital del Vietnam, presumeix de ser una de les ciutats més seductores d’Àsia. Bressol de gran part de la cultura tradicional vietnamita, personifica l’esperit del Vietnam històric, amb els seus temples, els seus monuments i els seus carrerons situats al casc antic, però alhora reflecteix perfectament els canvis meteòrics que s’imposen al país. La ciutat exemplifica, més que qualsevol altra població, una fusió única de l’antic amb el modern: un paisatge encantador de llacs, bulevards ombrejats i parcs frondosos són l’escenari idoni per exhibir els seus bells i diversos tresors arquitectònics, com una pagoda de 1.500 anys, construccions colonials franceses i sorprenents gratacels moderns.

    Pont de Huc, “pont on la llum és absorbida” que condueix al Temple Ngoc Son

    Temple a la Ciutat Púrpura ProhibidaLa ciutat més bella del Vietnam, Hue, va ser capital del país entre 1802 i 1945, i durant molt temps va ser considerat el principal centre cultural, religiós i educatiu de la nació. Les restes de la immensa ciutadella fortificada, construïda per l’emperador Gia Long el 1804, contenen nombrosos atractius, com els nou canons sagrats, el recinte imperial, el palau de l’Harmonia Suprema i les sales dels Mandarins, que reflexen la pompositat i excentricitat dels caps de les dinasties. Per desgràcia, la intrigant Ciutat Púrpura Prohibida va ser pràcticament destruïda durant la Guerra del Vietnam.

    Vista de la ciutat de Da LatLa ciutat de Da Lat, que en el passat era coneguda com una ciutat fresca i frondosa envoltada de parcs, conforma el centre de la regió de les planes meridionals. Va ser fundada el 1897, i es recomanava pels seus aires de de muntanya als comandants francesos cansats de les zones tropicals del Vietnam. Encara té centenars d’enormes mansions colonials. El palau d’estiu de l’emperador Bao Dai es troba ple d’interessants obres d’art i objectes domèstics. Igualment resulta atractiu passejar per l’antic barri francès.

    La ciutat Ho Chi Minh de nitLa Ciutat Ho Chi Minh constitueix el cor i l’ànima del Vietnam. Com a centre industrial, s’erigeix com la seva major urbs, la seva capital econòmica i el seu eix cultural. Els carrers, escenari de gran part de la vida urbana, acullen una miríada de comerços, parades ambulants i venedors que exposen les seves mercaderies a les voreres. Entre els seus monuments més rellevants, apareix la pagoda de Pagoda Cantonesa de Thien Hau dedicada a la deessa del mar, el mercat de Cholon i l’antiga ambaixada dels Estats Units, escenari de grans estralls durant les evacuacions de 1975.

    Mercat flotant de Phung Hiep al Delta del MekongDels nou dracs que abans recorrien la Conchinchina o sud de l’actual Vietnam només en queden set. Són immensament llargs i poderosos i avancen sense descans, sempre d’Oest a Est. Són els set braços en què l’impressionant riu Mekong es divideix en aconseguir el seu delta, ja en territori vietnamita i que proporcionen, ara com fa segles, una enorme riquesa: només amb l’arròs que es produeix al delta, amb tres collites anuals, es poden alimentar els més de vuitanta milions d’habitants que té el país.

    Les persones que viuen al delta del Mekong es guanyen la vida com agricultors i pescadors. Són 40.000 quilòmetres quadrats on abunden les fruites, les verdures i els peixos que omplen a vessar els vaixells dels mercats flotants. El més gran és el Phung Hiep ja que es troba a la intersecció dels 7 canals principals. També és una delícia per als fotògrafs, ja que es pot veure dalt d’un pont. Cai Rang i Phong Dien són dos mercats de notables que suren al delta.

    Cadascuna de les desenes de ètnies que formen el mosaic cultural del Vietnam té les seves pròpies característiques de manera que la riquesa és impressionant.

    A més del art arquitectònic que es reflecteix en les construccions com pagodes, monestirs i temples, a Vietnam cal gaudir de la música tradicional, que combina influències procedents de la Xina i de l’Índia. El Teatre vietnamita combina dansa, mim, música cançons i declamació en un sol espectacle. Solen ser muntatges molt vistosos i originals i nombroses companyies actuen constantment per tot el país. Un dels espectacles més atractius és el de les Marionetes d’Aigua on es narren històries senzilles a través de titelles sobre l’aigua. Símbols importants presents en la cultura del Vietnam inclouen dracs, tortugues, flors de lotus i bambú.

    Alguns elements generalment considerats com a característics de la cultura de vietnamita inclouen la veneració dels ancestres, respecte dels valors de la comunitat i família, l’artesania i el treball manual, i la devoció a l’estudi.

    El confucianisme, el taoisme, el budisme i el cristianisme són les quatre filosofies i religions principals que han configurat la vida espiritual dels vietnamites. Al llarg dels segles, les tres primeres s’han barrejat amb les creences xineses populars i l’animisme vietnamita ancestral, per formar el que es coneix com Tam Giao o religió triple.

    Temple de la Literatura a HanoiEl vietnamita és l’idioma nacional i oficial de Vietnam. Encara que conté molt vocabulari provinent del xinès, i s’escrivia usant els ideogrames xinesos abans del segle XX, els lingüistes la consideren una llengua austroasiática. Entre les llengües estrangeres més parlades al Vietnam destaquen, en ordre d’utilització, el xinès (cantó i mandarí), l’anglès, el francès i el rus.

    La oralitat és la principal característica de la literatura vietnamita, amb llegendes, mites i cançons populars. Una altra de les expressions literàries és la que apareix representada en caràcters xinesos, i data de l’ època del primer regne independent vietnamita. Dominaven llavors els textos de caràcter budista i confucià, en què la rima i el vers guardaven formes molt rígides. La literatura moderna combina totes aquestes formes.

    La Thư viện Quốc gia Việt Nam (Biblioteca Nacional de Vietnam) va ser creada el novembre de 1917, per un decret del governador d’Indoxina A. Sarraut. Inaugurada el setembre de 1919 amb el nom de Biblioteca Central d’Indoxina, l’any 1958 va passar a dir-se Biblioteca Nacional de Vietnam, assumint el paper de la Biblioteca Central del país, per ajudar a millorar el nivell professional de la xarxa de biblioteques al Vietnam. La seva voluntat és reunir, conservar, promoure el patrimoni de la paraula escrita i la construcció del museu de llibres al Vietnam, i aplicar les normes internacionals de biblioteconomia per accelerar la integració regional i mundial.
    Veure plànol de Hanoi

    Llibres

  • Los Boinas Verdes en Vietnam. Gordon L. Rottman
  • La Guerra de Vietnam. María Teresa Largo Alonso
  • Otra vez la noche: cuentos contemporáneos de Vietnam. Selecció i presentació de Lihn Dinh
  • Vietnam. Jaume Mestres
  • Música

  • Musique du Cai Luong. Huong Thanh
  • Guies

  • Vietnam. Lonely Planet
  • Vietnam. Trotamundos
  • Cinema

  • Apocalypse Now Redux
  • El cazador
  • La chaqueta metálica
  • Comando en el Mar de China
  • Los valientes visten de negro
  • Paisatge rural

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Islàndia

    Islàndia

    Islàndia és un lloc increïblement bonic si t’agrada el paisatge estrany i desolat. Perquè és tan a prop del Cercle Polar Àrtic que la quantitat de llum varia dramàticament segons la temporada. El sol es posa breument cada nit al juny, però no es completa foscor abans que surti de nou. En els equinoccis de març i setembre, els dies i les nits són d’aproximadament la mateixa longitud, com en altres parts del món. Si vas al desembre, és gairebé 20 hores de foscor.

    L’estiu és sens dubte el millor moment per anar, i tot i així el trànsit de turistes segueix sent lleu. El sol de mitjanit és una vista bella i un definitivament no es pot perdre. És fàcil desorientar-se quan el sol encara està alt al cel a les 11 de la “nit”. És una visita obligada per a tot aquell viatger que vulgui gaudir d’una natura en estat salvatge amb cascades espectaculars, glaceres imponents, fenòmens geològics sorprenents; amb balenes i frarets per tot arreu.

    Pormork i els boscos de Thor.

    El Bosc de Thor està a 130 km al sud-est de Reykjavik. Thorsmork és una de les perles més brillants enfilades en les belles àrees que té Islàndia. Envoltat per aspres i belles muntanyes, glaceres i rius glaceres, decorada amb petits bedolls arrugats i brunzits dels rierols. Molts han tractat de descriure l’encant d’aquesta àrea.

    Boscos de Thor

    Thorsmork està envoltat per glaceres excepte en la seva vessant sud, on s’estén el desert de sorra negra. A les terres altes del seu interior es troben boscos i estranys fenòmens termals. És ideal per a ser excursionisme, però a l’estiu s’omple altres i es converteix en un lloc sorollós on els refugis solen estar totalment plens.

    Triangle d’Or

    GullfosA penes a cinquanta quilòmetres al nord-est de la capital d’Islàndia, es troba l’impressionant trio de meravelles geològiques de l’interior islandès, conegudes com el Triangle d’Or, conformat per la vall de Thingvellir, la cascada de Gullfoss i les surgències de Geysir.

    En un país ple de cataractes precioses, hi ha cert acord entre visitants i forans a considerar la de Gullfoss com el salt d’aigua més espectacular. En Gullfoss, el brau curs del riu Hvítá queda interromput per una doble caiguda de més de trenta metres que, amb el pas del temps, ha confeccionat un paisatge únic, emmarcat per columnes de basalt. Els dies assolellats s’observa l’arc de Sant Martí que travessa la cascada.

    Molt a prop d’allí es troba Geysir, una de les zones d’activitat termal més activa del planeta; va donar el nom genèric a aquests misteriosos raigs d’aigua calenta que la terra sembla escopir, els guèisers. Del Gran Geysir queda poc, però el seu hereu Strokkur llança una columna de líquid bullent fins a vint metres d’altura, cada cinc o deu minuts. Com si el programés un mecanisme secret, el procés es repeteix de dia i de nit: primer es forma una bombolla que va creixent fins explotar. El vapor que desprenen els tolls de fang i les deus d’aigua calenta donen al lloc un aspecte fantasmagòric

    ThingvellirLa mateixa pista que uneix Geysir amb Reykjavik travessa l’enclavament més significatiu de la història d’Islàndia, Thingvellir. És una extensa plana situada als peus de la gran bretxa que separa les plaques continentals europea i americana, l’anomenada falla atlàntica. En aquest lloc es va reunir el Parlament islandès durant nou-cents anys fins que, el 1798, va ser traslladat a la capital, aquí es va proclamar la independència de Dinamarca el 1944. Sempre ha estat el centre del país i cada vegada que se celebra un esdeveniment a nivell nacional, milers de persones es congreguen en aquest lloc.

    Reykjavik

    La capital d’Islàndia significa badia fumejant i és també la capital més septentrional del món.
    És una ciutat plàcida, amb carrers amples i extenses zones verdes que, a l’estiu, solen acollir multitud d’activitats. El soroll, el trànsit i la contaminació no formen part del paisatge de la capital, al contrari, Reykjavík conserva l’ambient del seu recent passat com a comunitat rural, amb acolorides cases i parcs urbans que són autèntics jardins.

    Reykjavik

    Quan els colons víkings van arribar a Islàndia, van portar amb si la seva mitologia nòrdica i celta, poblada de venjatius déus, valents prínceps i aterridors trolls. Aquests últims són un dels més temibles membres de la mitologia islandesa, i són representats com diabòlics gegants o com a éssers salvatges semblants als humans que viuen sota la terra en turons, coves o turons. Després de diverses generacions vivint envoltats per l’espectacular paisatge i els oceans, s’han afegit altres contes i personatges amb un sabor exclusivament islandès. Ara és potser el moment de descobrir-ho…

    Landsbókasafn Islands – Háskólabókasafn és la biblioteca nacional d’Islàndia, que també funciona com biblioteca universitària. Va ser fundada l’1 de desembre de 1994 a Reykjavik, Islàndia, amb la fusió de l’antiga Biblioteca Nacional, Landsbókasafn Íslands i la Biblioteca de la Universitat. És de la més gran Biblioteca d’Islàndia amb prop d’un milió d’articles en diverses col·leccions.

    L’edifici de la biblioteca principal es diu Þjóðarbókhlaðan. Es tracta d’un prominent edifici de vermell i blanc de 13.000 metres quadrats (140.000 peus quadrats) prop del campus principal de la Universitat d’Islàndia i el Museu Nacional d’Islàndia.
    Veure el mapa de Reykjavik

    Reykjavik

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La Provença, terra de lavandes

    Posta de sol a la Provença

    Situada al Sud-est de França, entre Avinyó i la Mediterrània, la Provença ens ofereix de tot: des d’un meravellós entorn rural carregat d’encant i història, i esquitxat de petits pobles enfilats a la part alta de pujols, a camps gloriosos d’espígol i gira-sols, vinyes, bells jardins, el vibrant mercat provençal, llocs històrics i bellíssims paisatges.

    Des de mitjan segle XIX, la Provença es va convertir en una destinació d’inspiració per a alguns pintors impressionistes fascinats pels meravellosos paisatges de la regió.

    Van Gogh, Cézanne, Gauguin, Picasso i molts altres com Signac, Matisse, Braque, Derain o Dufy van convertir-se en uns apassionats d’aquest país de colors intensos i amb llum única:
     

    ProvençaLa Provença és una antiga regió plena de tradicions, artesania, gastronomia, riquesa lingüística i festes populars que ha aportat al món grans manifestacions artístiques i fascinants aromes naturals. Els grecs la van convertir en l’eix del seu imperi marítim, els romans la van conquistar batejant-la amb el nom de “Província Romana”, per dir-li més tard Provença, i durant l’Edat Mitjana van regnar set papes successius.

    El color i la fragància que evoca universalment la Provença, el sol, el benestar i l’art de viure bé, la fan una destinació ideal per emprendre una ruta fascinant que arriba al seu moment més espectacular entre juliol i agost, quan els camps sembrats de lavanda esclaten en flor. Imagineu-vos un camp entapissat de blau fins a l’horitzó i un perfum intens de mil flors de lavanda que impregna tota una regió.

    La lavanda canvia de color segons la varietat.jpgCal dir que no tots els morats són iguals: més fort el de la veritable lavanda, més suau el del lavandí i una mica canós l’espígol, ni són idèntics els grocs, fets a base de blat i gira-sol, ni els verds, ni els ocres, ni els blaus… Colors que el boig mestral converteix en olors i els homes transformen en sabors.

    Aquesta planta mil·lenària, rude i salvatge és la més preuada entre les diverses plantes aromàtiques. És de la família Labiatae, o labiades i del gènere Lavandula. A la Provença podem trobar aquestres tres varietats:

    Lavandula latifolia
    Les seves fulles grans i tiges llargues de flors amb diverses espiguetes el diferencien de la lavanda.

    Lavandula angustifolia
    La lavanda es distingeix pels seus grups més petits i l’espiga de flors. El seu oli essencial, és el més subtil.

    Lavandin
    Híbrid entre la lavanda i l’espígol. Les seves tiges arriben a un metre d’alçada. És molt aromàtic.

    Des de mitjans de juny fins a finals d’agost (s’ha d’anar en compte amb la meteorologia, que pot canviar les dates), en el cor dels departaments dels Alpes de Haute Provence, Drôme i Vaucluse, els quadrilàters llistats de morat i ocre s’alternen amb superfícies grogues i verdes sota un cel gairebé sempre blau.

    Rutes de la lavanda

    Alpes Haute Provence

    Els Alpes de Haute Provence és la part menys explorada de la Provença. La recollida i destil·lació de plantes aromàtiques han influït molt en el paisatge, la història, la societat i la seva economia. La lavanda es conrea a partir de finals del segle XIX. Després de la guerra de 1914, el cultiu de lavandin (híbrid de la lavanda i espígol) es va estendre de manera significativa i v suplantar l’espígol en les seves àrees tradicionals de la cultura. L’altiplà de Valensole és la principal zona de producció de lavanda.

    Hi ha indrets imprescindibles de visitar com el poble envoltat de camps de lavanda a Simiane-la-Rotonde, l’impressionant congost en Oppedette, la important ciutat de Manosque, i l’altiplà de Valensole, principal zona de producció de lavanda, el castell templer en Gréoux-les-Bains, o el poblet de Forcalquier.

    Floració de la lavanda: De mitjans de juny a començaments d’agost.

    Vaucluse

    Al cor de l’estiu, els camps de lavanda en flor blau ondulen com un prat amb fragàncies. Es propaga principalment a la seva fragància en el Pays de Sault als peus del Mont Ventoux, al Pays d’Apt i també en l’enclavament de Valras.

    Els camps de lavanda també proporcionen una de les més subtils de mel i cal atrevir-se a explorar la cuina. A l’estiu, els agricultors i les destil·leries obren les seves portes.

    Per gaudir dels paisatges de la lavanda, no deixeu d’anar a l’Abadia de Sénanque, entre Gordes i Venasque, o l’altiplà Claparède, a Buoux, i la zona de Sault.

    Floració de la lavanda: de finals de juny fins a mitjans d’agost

    La Drôme provençal

    Sens dubte, a la Drôme provençal, es troba a “Le Midi”. El clima és mediterrani, el cel és blau i la llum és excepcional. Els camps de lavanda i les vinyes s’estenen fins a la llunyania i es barregen amb el patrimoni cultural de la zona. En els antics pobles plens d’encant amb les seves cases de pedra i brillants persianes de colors, tothom es reuneix a la plaça del poble per saludar en recuperar el pa, i els mercats setmanals posen l’accent dels colors i fragàncies.

    Les terrasses són a l’ombra de plàtans, hi ha pastis, les olives, el vi negre i rosat fresc, petanca… tots els clixés que es veuen en les postals, però tots ells són part de la vida quotidiana d’aquests pobles, la qual cosa demostra que el ritme de vida relaxat segueix existint i prosperant.

    El clima suau i l’aire sec han fet de la Drôme un indret ideal per a la producció de plantes aromàtiques, medicinals i fragància. La tradició de lavanda s’ha forjat paisatges excepcionals, associats, d’acord a la zona, amb altres cultius: els cereals en els altiplans, la viticultura a les planes, les olives i els horts en les terrasses.

    Floració de la lavanda a la Drôme: de mitjans de juny a finals de juliol.

    EsdevenimentsDurant tot l’estiu s’organitzen molts esdeveniments, festes i activitats sobre el tema de la lavanda. Podeu consultar el calendari clicant aquí.

    Guies

  • Francia Sureste : Provenza, Languedoc-Rosellón y Costa Azul
  • Provenza y la Costa Azul
  • Llibres

  • Herbes per curar, herbes per cuinar : remeis i receptes tradicionals de Provença . Ludo Chardenon
  • Un any a la Provença. Peter Mayle
  • Occitània. J.P. Baldit
  • Vincent Van Gogh
  • Vincent Van Gogh. Carme Martín, Rebeca Luciani
  • La Pintura de Van Gogh: obras maestras. Belinda Thomson
  • Vincent van Gogh: 1853-1890. Jörn Hetebrügge
  • Cartes a Teo. Vincent Van Gogh
  • Perseguint Cézanne. Peter Mayle
  • Cézanne. Manuel García Guatas
  • Gauguin
  • Raoul Dufy
  • Henri Matisse. Gilles Néret
  • El secret de Picasso. Francesc Miralles
  • Cinema

  • Un verano en la Provenza
  • El loco del pelo rojo
  • Henri Matisse y Pablo Picasso
  • Picasso
  • Van Gogh: el primer genio de la pintura contemporánea
  • Infantil

  • Vicent Van Gogh y los colores del viento: inspirado en las Cartas a Theo de Vincent Van Gogh . Text Chiara Lossani; il·lustracions Octavia Monaco
  • El Somni de Van Gogh. Text i il·lustracions: José Luis G. Fincias
  • El somni de Picasso. Marta Rivera
  • Picasso y Minou
  • Situada a l’antiga fàbrica de llumins a Aix-en-Provence, que es va tancar el 1972, la Cité du livre-Bibliothèque Méjanes es va establir el 1989 al cor de l’edifici. Proporciona un conjunt de serveis públics: els reculls de documents sobre tots els temes en tots els mitjans de tots els recursos públics digitals, accés a Internet, les col·leccions patrimonials, antigues i contemporànies, inclosos 60.000 documents del Marquès de Méjanes.
    Aquesta biblioteca de 9.000 m2 és la peça central d’una xarxa de biblioteques públiques amb dos annexos, els dos Ormes i el Halle aux Grains i Mediabus servei.
    Veure plànol d’Aix-en-Provence

    Paisatge d’estiu: gira-sols i lavanda

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    2 comentaris

    Pàgina Següent »