Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Adults

La ciutat i la casa

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel maig està preparant la lectura de la novel·la La Ciutat i la Casa, de Natalia Ginzburg.

L’obra: La Ciutat i la Casa
la_ciutatEl 2016 celebràvem el centenari del naixement de Natalia Levi, una de les figures més rellevants de la literatura italiana contemporània, i en algunes de les ressenyes que se li van dedicar veiem com li agradava definir-se com una escriptora petita. Tanmateix, l’obra de Ginzburg, de petita, no en té res, i és que estem davant d’una dona compromesa i valenta, una intel·lectual de primer ordre que, inspirant-se en les emocions i en les petites coses, va saber expressar, amb naturalitat i fluïdesa, l’essència del segle XX. La ciutat i la casa (1984) va ser la seva darrera novel·la.
La història s’articula al voltant de la correspondència privada d’una colla d’amics. El Giuseppe, cansat de patir problemes econòmics, decideix marxar a Amèrica per instal·lar-se amb el seu germà. La separació amb els amics i amb la família l’obliga a intensificar una relació epistolar que ja era habitual. Homes i dones es despullen sense pudor deixant visible la vida privada de l’època. Són cartes breus i directes on es barregen assumptes quotidians, trivials i logístics, amb fets desgraciats i confessions molt íntimes. La narració és seca, directa. Ho explica tot amb molt poc. La Ginzburg sempre escriu des del viscut, des de la seva memòria i et fa còmplice de la seva intimitat. Aquí també ho serem de còmplices. Sí, resulta fàcil creure que les cartes intercanviades també van dirigides a tu, com si fossis un més de la colla, perquè els remitents confessen errors, pors i sentiments que sovint es rebel·len només davant els íntims.
La novel·la exposa situacions i escenes corrents, senzilles, mentre toca temes més complexos com ara el sentiment de pertinença, associat aquí a la casa i als petits objectes que la vesteixen. Ho expressa el Giuseppe, que ha venut la seva casa de Roma per marxar a Amèrica i encara sent que casa seva és la romana: “per això em continuo movent com un foraster entre aquestes parets, si se’m trenca una tassa, em sento culpable”. O la família, encarnada fora de totes les convencions en la figura de l’Alberico, el fill homosexual del Giuseppe que planteja un nou model de convivència. Natalia Ginzburg es mostra transgressora aquí, igual que el potent personatge femení de la Lucrezia, una dona intensa, d’enamorament fàcil, que segueix els seus impulsos arrossegant als seus cinc fills amunt i avall.
Les llars esdevenen, per als personatges de Ginzburg, un referent inamovible. De fet, tota la novel·la gira entorn a les cases: la casa que el protagonista ven quan se’n va a Amèrica; la casa de la seva amiga Lucrezia on es troba sempre el grup d’amics; la casa del germà del protagonista als Estats Units; la casa que la Lucrezia busca i no troba… Les cases esdevenen un referent gairebé mític per a tots els amics. Però ni tan sols un referent tan sòlid com quatre parets es manté. Les cases també acabaran desapareixent de la vida dels membres del grup i només es mantindran com el somni d’un passat enyorat.
L’autora també introdueix, aquí i allà, les seves reflexions sobre el matrimoni, l’amistat i les relacions difícils entre pares i els fills. Mentre les cartes viatgen incansables d’un continent a l’altre notes com el temps passa i s’accelera i tot s’esvaeix o canvia; la família, la societat i fins i tot les amistats més sòlides.
Ginzburg demostra un ús magistral de les tècniques narratives. Les cartes que composen aquest volum encaixen entre sí a la perfecció, com un trencaclosques gegant a través del qual podem conèixer els secrets de l’ànima de tots els protagonistes. Per l’arquitectura narrativa aquesta novel·la és, sens dubte, una obra de maduresa. Una maduresa literària que va paral·lela a la maduresa de les emocions: aquest és un cant, cru i realista, a les il·lusions perdudes. Una novel·la que explica la progressió cap a la vellesa i que apunta, de forma discreta, el fantasma de la mort. A més a més, La casa i la ciutat és una novel·la publicada el 1983 però que ja prefigura el que és la “modernitat líquida” pròpia de la societat actual, on tot és evanescent, fins i tot les relacions humanes. Una obra que descriu magistralment l’angoixa de les persones al món modern.

L’autor: Natalia Ginzburg
El seu nom de naixement era Natalia Levi, però aquesta novel·lista, assagista, dramaturga i política italiana,natalia és coneguda per Natalia Ginzburg, el cognom del seu primer marit. Nascuda el 1916, a Palerm, a l’illa de Sicília, Natalia Levi va passar la majoria de la seva joventut a Torí amb la seva família. El seu pare, Giuseppe Levi, jueu, era professor a la Universitat de Torí i un reconegut històleg; la mare, Lidia Tanzi, era catòlica. Tanmateix criaren els seus fills en l’ateisme. La seva llar era un centre cultural on els pares convidaven intel·lectuals, activistes i industrials. El 1933, amb 17 anys, va publicar el seu primer relat en la “Revista Solaria”: I Bambini. El 1938 es va casar amb Leone Ginzburg, amb qui tingué tres fills. El seu fill Carlo Ginzburg és un reconegut historiador de l’actualitat. Tot i que Natalia va poder viure relativament lliure d’atacs a la seva persona durant la Segona Guerra mundial, el seu marit fou obligat de 1941 a 1943 a l’exili interior a un poble deprimit dels Abruços per les seves activitats contra els feixistes. Durant la major part d’aquest temps ella i els seus fills van viure amb ell. Com a opositors del règim feixista de Mussolini, Natalia i el seu marit anaren secretament a Roma per publicar un diari antifeixista, fins que Leone fou arrestat. Va morir el 1944 després de ser greument torturat a la presó.
Instal·lada a Torí amb els pares i fills que s’havien refugiat a la Toscana, treballà per a l’editorial Giulio Einaudi Editore. La seva primera novel·la, El camí que va a la ciutat, havia estat publicada el 1942, durant el període més antisemita de la Itàlia feixista, sota el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. La seva segona novel·la, Ha estat així, aparegué el 1947. El 1950 es casà amb el professor universitari Gabriele Baldini, especialista en literatura anglesa, amb qui va tenir 2 fills més, i inicià el seu període més productiu. Durant els següents 20 anys va publicar les obres que la feren més reconeguda, i va estar fortament involucrada amb la vida cultural de Roma. El 1964 va fer de Maria de Betània en la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, L’Evangeli segons sant Mateu. El 1969 morí el seu marit i ella continuà amb la seva escriptura cada cop més interessada en el microcosmo familiar.
Ginzburg va estar involucrada en política durant tota la seva vida, com a activista i polemista. Com molts altres prominents antifeixistes, durant un temps va ser membre del Partit Comunista Italià, i fou elegida membre del parlament italià com a candidata independent el 1983. Tanmateix, la seva producció literària és extensíssima: Tutti i nostri ieri (1952), Valentino (1957), Sagittario (1957), Les veus del vespre (1961), Vocabulari familiar (1963), Caro Michele (1973), Famiglia (1977), La famiglia Manzoni (1983) i La ciutat i la casa (1984), dins del gènere de la narrativa, a més d’una llarga sèrie d’assaigs i obres dramàtiques. Moltes de les seves obres han estat objecte d’adaptacions cinematogràfiques. Així mateix, la seva obra ha estat reconeguda amb els premis “Strega” (1963) i “Bagutta”. Morí el 7 d’octubre a de 1991, a Roma.

No hi ha comentaris

Oceà Àfrica

El Club de Lectura d’adults de la biblioteca treballarà durant aquest mes de març la novel·la Ocèano Àfrica, de Xavier Aldekoa
L’obra: Oceà Africa
portadaXavier Aldekoa explica que, quan era petit, va quedar fascinat amb la història d’ Un capità de quinze anys, de Jules Verne, on un jove mariner descobreix la selva africana. De jove, va voler conèixer-la personalment.
Aquest llibre és el fruit d’aquesta coneixença que s’ha prolongat a través de més de deu anys d’estades i viatges. Ell ens diu “Vull obrir una finestra a les persones, d’un continent variat, divers i emocionant [...] Per escriure aquest llibre no he tingut més remei que viure’l. No vull ser un viatger per Àfrica, no vull posar l’accent en la meva persona, sinó donar el protagonisme a la gent, que m’han donat el privilegi d’obrir-me les seves vides i contar-les”.
El llibre, recordant el periple de R. Kapuscinski a Èbano, però amb una forma més distesa i planera, recorre una gran part de països africans, on el narrador, de primera mà, contacta amb autòctons en situacions normalment dramàtiques: guerres, desplaçaments, pandèmies, revoltes, naixement de noves nacions, situacions d’extrema pobresa, desastres ecològics, depredacions…
L’autor destaca d’una manera especial el paper de la dona en un continent tan variat, ric i conflictiu: “La dona africana és l’heroi oblidat [...] Àfrica no està perduda perquè està esperant que les dones ocupin el lloc que els correspon”.
També prioritza el paper de l’educació: “L’única arma de construcció massiva és l’educació [...] L’educació fa canviar perspectives, possibilita guanyar drets i guanyar respecte”.
Cada capítol del llibre, narrat amb solvència i més desig d’informar i de fer viure la realitat que plasma que de fer literatura, ens introdueix en una peça diferent d’aquest gran puzle que és el continent africà.
“Per conèixer Àfrica no n’hi ha prou amb somiar-la, cal caminar els seus carrers, riure amb la seva gent, escoltar les seves alegries o tristeses, sentir-se ridícul per no entendre res i tornar a sorprendre’s per comprendre”.
L’autor: Xavier Aldekoa
Va néixer el 24 d’abril de 1981, a Barcelona.XavierAldekoa
És llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i, segons les seves mateixes paraules, un etern estudiant de Ciències Polítiques.
Amb poc més que 20 anys va viatjar per primera vegada al continent africà, i l’any 2009 va establir la seva residència a Johanesburg, Sud-àfrica.
En els últims anys ha cobert múltiples conflictes i temes socials a Somàlia, RD Congo, Sudan del Sud, Angola, Mali, Zimbabwe i més de trenta-cinc països africans. En aquest treball ha abordat guerres fratricides o períodes de fam generalitzada silenciats, però també el desplegament de nacions o la riquesa cultural dels pobles africans. Per a ell sempre ha estat fonamental el vessant humà d’aquest continent.
Els africans i les africanes han estat i són, indiscutiblement, els protagonistes dels seus reportatges.
Actualment és corresponsal de La Vanguàrdia a Àfrica i realitza reportatges de televisió per a diferents mitjans. També col·labora amb ràdios i altres periòdics i revistes i fa xerrades i conferències a diverses universitats, col·legis i fundacions.
Xavier Aldekoa és co-fundador de la revista de periodisme internacional 5W i de la productora social i independent Muzungu.
Té un altre llibre, Hijos del Nilo (2017) i diversos documentals: Tras los pasos de Mandela, El derbi de Sudáfrica, RD Congo, un país en tinieblas, Tensión en el subsuelo.
La seva obra ha merescut diversos premis i reconeixements: Premi La Buena Prensa (2014), X Premi de periodisme solidari Memorial Joan Gomis (2015), Finalista del Premi Cirilo Rodríguez (2016), VI Premi Letras enredadas i Redes (2016), Finalista Premis Desalambre de Videoperiodisme (2016), Finalista III Premis Enfoque de Periodismo (2016), I Premi Revbela de Comunicació (2016).
Xavier Aldekoa és molt aficionat a l’esport i a la natura, per això una tercera dèria, l’alpinisme, ha estat qüestió de sumar dos més dos.

No hi ha comentaris

Perles cultivades

«El que busco, el que necessito ja urgentment, és trobar models, més d’un si pot ser, de bondat total, pura, desinteressada, no contaminada, d’on treure elements comuns que permetin definir un personatge netament bo, per estudiar la possibilitat que la bondat sigui programada».

portadaEl proper dimecres 7 de març a les 7 de la tarda a la llibreria Llorens de Vilanova l’escriptora Mercè Foradada, farà l’acte de presentació de la seva darrera novel·la, Perles cultivades. A l’acte hi assistiran el també escriptor Sixte Moral i Francesc Gil-Lluch (de l’editorial Saldonar).

A la psicòloga Lluïsa Jubany li fallen les bases del món que coneix. Per recuperar el sentit de la vida freqüenta un grup que investiga la repercussió de la intel·ligència artificial en el futur pròxim, el Trans de Gràcia, des d’on emprèn una investigació per intentar determinar l’abast de la bondat i si aquesta és programable.
Desanimada i en plena crisi personal, entra en contacte amb membres d’una ONG, deixa temporalment la feina a l’hospital barceloní on treballa, i el seu periple la porta al camp de Zaatari, a Jordània, on milers de sirians proven de sobreviure fugint de la devastació del seu país.
A partir del contacte amb membres d’ONGs i amb les persones que han fugit del seu país, tot d’enigmes relacionats amb la naturalesa humana sortiran a la superfície, i faran que la protagonista s’interrogui sobre el lloc que cadascú ocupa al món. No tot és tan senzill com podria semblar, però, i les contradiccions fan forat en cadascun dels personatges de la novel·la.

Mercè Foradada explora a Perles cultivades un tema literari que dona molt de joc: la bondat. Existeix, en realitat, la bondat? Per contestarMercè_Foradada_i_Morillo aquest interrogant, la protagonista crea un discurs, fet a partir de l’elaboració de l’experiència més personal i també d’una altra de més tràgica, l’autèntica vergonya de l’Europa que es deshumanitza quan mira cap a una altra banda quan els refugiats de Síria truquen a la seva porta. Enmig d’aquest conflicte, ètic i humà, caldrà veure què són les «perles cultivades».

Mercè Foradada i Morillo (Barcelona, 1947) viu a Vilanova i la Geltrú. Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit com a docent en diversos instituts i escoles. És l’escriptora #Decapçalera d’aquesta biblioteca, i dirigeix el seu Club de Lectura per adults. A la Xarxa Municipal de Biblioteques de la ciutat podreu trobar totes aquestes obres seves.

No hi ha comentaris

El que resta del dia

Pel proper gener el Club de Lectura d’Adults està treballant la novel·la Testimoni de Narom, de l’últim Premi Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro .

L’obra: El que resta del dia
portadaAquesta novel·la narra un viatge per carretera des de Darlington Hall, la mansió Victoriana en què Stevens exerceix de majordomo des de fa trenta anys, al port de Weymouth, on viu la que havia estat la seva majordona, la senyoreta Kenton, actualment casada i convertida en la senyora Benn. La compra de Darlington Hall per un milionari nord-americà, obliga el majordom a prendre les seves primers vacances i a fer un viatge en què haurà d’enfrontar-se amb realitats que sempre s’ha negat.
Diu Ishiguro que la idea de la novel·la li va sorgir d’una broma de la seva dona, que li proposava fer-se passar pel majordom, quan els periodistes van començar a interessar-se per la seva obra. Diu que la idea del majordom, que no viu la seva vida sinó la del seu patró, ja no el va deixar, fins a desembocar en aquesta obra.
El que queda del dia és una mena de meravellosa contradicció: una novel·la irònica malgrat que el protagonista i narrador és incapaç d’entendre un acudit; un relat profundament commovedor malgrat que Stevens no pot admetre’s ni un sentiment; una història de la II guerra Mundial, en què el seu narrador està entrenat per no adonar-se’n; un romanç entre dues persones que no s’acaben de comunicar i que, malgrat viure junts un grapat d’anys, no s’arriben a tocar ni un dit.
El protagonista i narrador, com a bon majordom anglès de la primera meitat del s. XX, està incapacitat per a la reflexió i per plasmar-lo, Ishiguro sembla escriure amb una camisa de força. El major mèrit de la seva narració i narrativa és que aconsegueix transmetre’ns tot l’univers del majordom sense que aquest mateix se n’assabenti.
Aquesta extraordinària novel·la tan britànica – curiosament escrita per un japonès d’origen i que combina el tema polític, amb el costumista i el romàntic –, un model de contenció, on res no sembla expressar-se obertament, però tot queda perfectament clar, constitueix “Un profund i punyent estudi de la personalitat, les classes i la cultura” va escriure el New York Times.
Una lectura, sens dubte imprescindible, de l’últim i merescut premi Nobel.

L’autor: Kazuo Ishiguro
Aquest autor, japonès de naixement però britànic de formació i professió, neix a Nagasaki l’any 1954, però als sis anys es trasllada amb la família a viure a Londres, Anglaterra.
Rep una formació acadèmica totalment occidental. Cursa estudis superiors de Filologia anglesa i Filosofia a la Universitat de Kent i posteriorment es doctora en escriptura creativa a la d’East Anglia, on rep classes de M. Bradbury que influirà la seva obra posterior.
Es comença a donar a conèixer en cercles literaris anglesos a través d’articles i relats breus que apareixen a diverses revistes literàries.
El 1982, any en què es nacionalitza anglès, apareix la primera narració extensa, Una pàl·lida vista dels turons, que és acollida amb entusiasme i rep el premi Winifred Holtby. La segueixen Un artista en un món flotant (1986) que guanya el premi “Whitbread”, i El que resta del dia (1989), premi Booker Price i posteriorment portada al cinema pel director americà James Ivory, l’any 1993.kazuo-ishiguro
La següent novel·la, Els inconsolables (1995) marca un canvi de rumb a la seva trajectòria literària, es fa més introspectiva i encara aprima més el ja subtil fil argumental. Publica després, Quan érem orfes (2001) on reprèn el tema del record i la nostàlgia i ens trasllada al Shangai d’entreguerres.
Posteriorment, publica Mai m’abandonis (2005), que el consagra com un dels novel·listes actuals més valorats en llengua anglesa, company d’armes en el mític dream team amb Martin Amis, Julian Barnes, Ian Mc Ewan o Graham Swift. L’any 2010 Mark Romanek dirigeix la versió cinematogràfica d’aquesta última novel·la.
El gegant enterrat (2016) i Nocturns (2010), un llibre de relats, completen la seva obra (al menys, la traduïda al castellà i/o català).
El 1995 havia estat nomenat Oficial de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i tres anys després, el 1998, Cavaller de les Arts i les Lletres, pei govern francès. Finalment, l’any 2017, ha estat reconeguda, la totalitat I extraordinària qualitat de la seva obra, amb el Premi Nobel de Literatura.
Joyce Carol Oates diu d’aquest autor: Ishiguro es distingeix com un dels més eloqüents poetes de la pèrdua.

No hi ha comentaris

La vida sense la Sara Amat

Durant el mes de novembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig.

L’obra: La vida sense la Sara Amat
portadaEl llibre narra una història aparentment senzilla, gairebé minimalista. Un dia, mentre una colla de nens i nenes juguen a cuca amagar, una nena, la Sara Amat, s’amaga tan bé, que ja no torna a aparèixer. Per a tot el poble, la Sara ha estat segrestada o ha fugit voluntàriament. Ja no hi és. Per a tots, menys per al Pep de Can Sabater que viu uns dies iniciàtics mentre vetlla pel secret de la Sara.
La novel·la es podria definir com una història d’amor entre adolescents desiguals (la Guerra i la Pau) o, millor, com la descripció d’un salt en l’evolució de la infantesa a l’adolescència. El procés de fer-se gran, de madurar, si és que aquest terme és aplicable a una etapa de la vida tan estrident i cantelluda com l’adolescència, és segurament el tema o un dels dos temes cabdals del llibre: aquesta passa que s’ha de donar per cabussar-se a l’aigua, aquesta porta (física i mental) que s’ha de creuar, i que costa tant perquè la por paralitza.
Els encerts literaris d’aquesta novel·la, que sembla autobiogràfica, però que no ho és ben bé, són múltiples: una original veu narrativa, tan autèntica que et duu a pensar que et trobes enfront una de les obres actualment anomenades d’autoficció; el magistral dibuix dels personatges, tant els principals com els secundaris; la tria dels elements metaliteraris, les novel·les Guerra i pau i Platero y yo, que són usats com a símbols; un estil de narració que flueix amb la frescor de l’oral i la mestria del llenguatge més literari, i, per acabar, el mèrit segurament més valuós per a la majoria de lectors i lectores: l’interès, la gran capacitat d’enganxar i emocionar.
Aquesta novel·la aparentment senzilla, d’un autor pràcticament desconegut, va sorprendre i emocionar el jurat del Premi Sant Jordi 2015. Ara, sorprèn i emociona a la majoria de lectors i lectores.

L’autor: Pep Puig
Pep (Pepe) Puig i Ponsa neix a Terrassa, el 4 d’abril de 1969 (curiosament, o no, com el Pep de can Sabater).
De jove estudia al Escolapis dePep_Puig Terrassa, on ja guanya alguna Calassanç, el premi dels concursos literaris escolars i juga a futbol amb el FC Terrassa.
Llicenciat en Educació Física, exerceix com a professor d’Educació Física, Ioga i Pilates i és instructor de gimnàstiques posturals .
El 2005 publica la seva primera novel·la, L’home que torna (Empúries), que guanya el premi FNAC Jove i és rebut amb entusiasme, per la crítica i el públic. La segueixen Les llàgrimes de la senyoreta Marta (Empúries), el 2007 i Veus (Empúries), el 2010, formant part de la cinquantena de joves autors (menors de 45 anys) antologats per Lolita Bosch.
L’any 2015 publica L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial), un recull de contes, un dels qual, Clara Bou, ja conté la llavor del que serà el seu gran èxit en forma de novel·la: La vida sense la Sara Amat, guanyadora del 56è Premi Sant Jordi, 2015, i publicada per Proa l’any 2016.
L’autor, que viu actualment a la Nou de Gaià, un poblet del Camp de Tarragona, entre vinyes i garrofers, i que no es prodiga molt pels cercles literaris, i té un fill, Nil, al qual dedica el llibre guardonat.
Manté una relació literària de fidelitat amb Eugènia Broggi, l’editora, primer a Empúries i després a l’Altra Editorial.
Literàriament es confessa deutor d’Estellès, Vinyoli, Papasseit, Calders i J.Rulfo.

logo departament cultura

Amb el suport del Departament de Cultura

 

 

No hi ha comentaris

Les darreres paraules

Durant aquest estiu el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les darreres paraules, de Carme Riera

L’obra: Les darreres paraules

portadaEmprant el tradicional recurs literari del manuscrit fortuitament descobert, Riera escriu aquestes fictícies però molt documentades memòries sobre un personatge històric, present i en certa manera cabdal en la construcció del mapa d’Europa a l’inici del segle XX.
En el suposat manuscrit retrobat, Lluís Salvador d’Habsburg Lorena (Florència, 1847 – Txèquia, 1915) confessa els secrets dels seus amors, alguns de tràgics i ens ofereix punts de vista personals però objectius sobre els esdeveniments que canviaren el mapa europeu del segle XX, des de Meyerling fins a Sarajevo.
Cosí de l’emperador Francesc Josep i de l’emperadriu Elisabet, la famosa Sissí, tal vegada tingué a l’abast evitar el desenca-denament de la Primera Guerra. Lluís Salvador d’Habsburg, viatger impenitent i misteriós, home de lletres, naturalista i ecologista “avant la lettre”, va ser també un enamorat de Mallorca. Allà hi bastí el seu petit regne paradisíac. Les darreres paraules desvetllen les vivències familiars, sentimentals i polítiques d’una personalitat extraordinària, que, tot i pertànyer a la Casa Imperial més important d’Europa, visqué allunyat dels convencionalismes.
A la novel·la, com ja és usual en aquesta autora, destaquen una trama interessant i el seu acurat estil, amarat de sensibilitat, que s’associa a la literatura romàntica, període històric, d’altra banda, on també se situen els personatges protagonistes de l’obra. Una mirada a la dissortada nissaga dels Habsburg mitjançant la visió d’un dels seus membres menys prototípics, l’arxiduc Lluís Salvador, que visqué captivat per Mallorca i els mallorquins.
Una obra sobretot psicològica, centrada en les darreres voluntats d’un noble estrafolari, que havia abusat del poder que li atorgava la seua condició privilegiada per fer realitat els seus capricis. Amb la cura, la tendresa, la humanitat que caracteritza l’escriptura d’aquesta artista de la paraula, retrata la vida d’un esperit massa lliure per a l’època que li va tocar de viure. La dolcesa de la prosa de Carme Riera no pot amagar la degradació moral del personatge, tot i la seva disfressa d’un romanticisme tronat, enmig de referències als mites clàssics i a un penediment sincer.

L’autora: Carme Riera

Carme Riera (Palma, 1948) és narradora, guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de professora universitària a la UAB. L’any 2013 és escollida Membre de la Real Academia Española (RAE). Des del juny de 2015 és la presidenta de CEDRO, l’entitat que gestiona els drets dels autors, editors i periodistes.
Autora d’una obra rica en referents cultes i populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) la parla Carme Rieracol·loquial mallorquina amb destresa i sense prejudicis. Ha estat guardonada, entre d’altres, amb el premis Prudenci Bertrana de novel·la de 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull de 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla de 1994 per Dins el darrer blau, novel·la històrica que va rebre també els premis Joan Crexells, Lletra d’Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l’Elio Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa; el Premi Sant Jordi el 2003 per la novel·la La meitat de l’ànima, el Premi Terenci Moix el 2013 amb Temps d’innocència, o el Premi BBVA Sant Joan amb Les darreres paraules (2016), entre altres.
La seva obra assagística, escrita eminentment en castellà, se centra principalment en l’estudi de la generació de l’Escola poètica de Barcelona dels anys cinquanta: Jaime Gil de Bieda, Agustín Goytisolo i Carlos Barral, entre altres, dels quals ha tingut cura de nombroses antologies i edicions crítiques.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or del Consell Insular de Mallorca, el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, i el Premi José Luís Giménez Frontín de l’Associació Col3legial d’Escriptors de Catalunya, el 2012. El 2015 és guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària.
És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Membre de la Real Academia Española de la Lengua, des de l’abril de 2012, on ocupa el seient amb la lletra N.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Carme Riera.

No hi ha comentaris

Nocturn de Sant Felip Neri

Durant el mes de juny el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Nocturna a Sant Felip Neri, de Sebastià Bennasar.

L’obra: Nocturn de Sant Felip Neri

portadaUna noia de bona família, tancada en un casalot en penombres. Un músic, virtuós del violí, supervivent de la Guerra dels Balcans. Un aspirant a escriptor que s’arrossega per la ciutat inhòspita. Un llibreter de vell, una fidel serventa… I una petita plaça, testimoni mut de massacres terribles, encastada en el cor d’una Barcelona explotada i bruta, una plaça minúscula i vella que, no obstant això, el sol encara visita i que pot contenir totes les històries del món.
Amb aquests elements, l’autor mallorquí ha creat una novel·la intensa i lluminosa, allunyada dels registres de la novel·la negra, que sovint ha conreat. Es tracta d’una ficció ambiciosa i treballada, que sembla afirmar la voluntat de Bennasar de traspassar els seus mateixos límits, d’altra banda sempre vigorosos i convincents.
L’acció se situa al cor d’una ciutat, Barcelona, que mira de ser fidel al seu passat més gloriós, però que es troba atrapada en un present no gens gloriós, i ens submergeix en l’agermanament històric de Catalunya amb Sarajevo i en la lluita diària de molta gent anònima per a la qual arribar a l’endemà ja és tota una heroïcitat.
Però aquesta obra vol homenatjar també la història de la cultura, d’una civilització amenaçada per les urpes de l’ambició i la cobdícia, i, sobretot, els llibres.
A través de les línies d’aquest relat, podrem escoltar una música de violí que clama contra la fosca, contra l’oblit, contra la por i contra la guerra.

 

L’autor: Sebastià Bennasar

Aquest escriptor, periodista, traductor, crític literari i agitador cultural, nascut a Palma de Mallorca el 27 d’abril de 1976, té una sòlida trajectòria des de l’opció valenta i actualment bastant insòlita de viure d’allò que estima: la Literatura.
És llicenciat en Humanitats (Premi extraordinari final de carrera) i màster en Història del Món, per la Universitat Pompeu Fabra, i ha treballat onze anys com a periodista als diaris Baleares i al Diari de Balears, on ocupava el càrrec de cap de Cultura.
Des del 1999 al 2013 va exercir de crític literari al suplement L’Espira i a la pàgina web Llegir en cas d’incendi.
També va fundar la revista Bearn dedicada a la promoció de la literatura en català, que actualment dirigeix, així com el festival de novel·la negra, Tiana Negra.
Entre el 2009 i el 2013 va residir a Portugal, on va impulsar la creació del Casal català de Lisboa i va ser membre fundador de la revista Cap-i-cua, dedicada a la traducció de literatura catalana al portuguès i a l’ inrevés.
Actualment Imparteix cursos, seminaris i conferències sobre novel·la negra o cultura catalana i col·labora amb diferents editorials, així com impulsa alguns festivals de novel·la negra en català, imparteix cursos d’escriptura creativa i coordina Clubs de Lectura.
És membre de l’AELC i del PEN català, en la junta del qual ostenta el càrrec de vocal de drets lingüístics.
Sebastià Bennasar ha publicat una trentena d’obres, entre poesia, relat i novel·la, de les quals destacarem:
Poesia: Passaport de sang (1998); Breu blues de València (2007)
Narrativa curta i novel·la: A la sabana no hi ha temps per a la compassió (2002). Relats breus; El dia de l’alliberament (2006) Relats breus; Els blaus de l’horitzó (2006) Novel·la. Premi Pollença de novel·la; L’Estret de Torres (2006) Relats. Premi l’Hiperbòlic; Connie Island (2007) Novel·la curta. Premi 25 d’abril Vila de Benissa; Nocturn de Sant Felip Neri (2013). Novel·la; Petita història del tren de Sóller (2013). Literatura infantil; Badia de mindelo (2014). Novel·la breu. Premi Joaquim Ruyra, premis Recull de Blanes, 2013; Cants de sirena negra (2015). Novel·la d’aventures; Un oceà de memòria (2016). Novel·la. Va obtenir un ajut a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes.
Novel·la negra: El botxí de la ciutat de Mallorca (2000); Cartes que no lliguen (2005); Jo no t’espere (2008); Mateu el president (2009); La mar no sempre tapa (2011) Premi Vila de Lloseta; El país dels crepuscles (2013); Les mans del drac (2014); On mai no creix l’herba (2015); L’imperi dels lleons (2017). Premi Valencia Negra a la millor novel·la negra en català, 2017.
També ha escrit assajos, llibres amb col·laboració amb d’altres autors I ha intervingut en diverses exposicions I antologies.

En aquest enllaç trobareu totes les obres de Sebastià Bennasar disponibles a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Les ànimes grises

Durant el mes de maig el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la La dona justa, de Sándor Márai.

L’obra: La dona justa

portadaLa dona justa és la mateixa novel·la escrita tres vegades, o, millor dit, la mateixa història vista per cadascú dels membres d’un triangle.
Una dona explica a la seva amiga el fracàs del seu matrimoni; un home explica a un amic la passió que durant anys va impedir que triomfés el seu matrimoni i com, un cop abastada, la va perdre per a sempre; la tercera dona explica al seu amant el matrimoni amb un home ric i els sentiments contrastats d’aquesta experiència passada.
Es tracta de tres històries sobre les més íntimes passions humanes que recullen, amb un estil cru i realista, els punts de vista sobre l’amor, les mentides, la traïció i la crueltat de tres personatges, molt diferents.
Márai hi aborda amb una intel·ligència i una subtilesa extraordinària la passió que encega i l’angoixa dels amors no correspostos. S’ha dit d’ell que es capaç de novel·lar els miratges amorosos amb una mestria sense precedents, alhora que testimonia l’agonia i decadència d’un món ferit de mort pels totalitarismes nazi i stalinista.
La lucidesa incisiva de Márai està marcada per un profund desencant, una decepció inconsolable. Descriu l’enfonsada dels valors culturals de la burgesia hongaresa i el fracàs de l’Europa intel·lectual i cultivada a què pertanyia.

L’autor: Sándor Márai

Sándor Márai, pseudònim de Sándor Grosschmied de Mára, va néixer l’any 1900 a Kassa, Hongria (actualment Košice, Eslovàquia). De jove va ser un mal estudiant però sempre va estar seduït per la lectura i el periodisme. El seu pare, un gran advocat, li va permetre viatjar i així, Márai va viure, a Frankfurt, Berlín, París i va arribar a dominar tant l’alemany que va considerar durant un temps la possibilitat d’escriure en aquesta llengua. Era aleshores una de les més importants signatures del Frankfurter Zeitung. Finalment va decidir-se per la llengua materna, l’hongarès, i es va instal·lar a Budapest l’any 1928.
Abans, als 23 anys, es va casar amb la filla d’una acabalada família jueva, Lola, a qui va estimar intensament i amb qui va conviure fins a la mort d’ella, seixanta anys després.Sandor Marai
Als anys 30, va adquirir una certa anomenada pel seu estil clar i realista. Va ser el primer a escriure articles de crítica sobre les obres de F.Kafka. Algunes de les seves novel·les van esdevenir veritables best-sellers i als anys 40 gaudia d’una fama extraordinària gairebé comparable a la de Thomas Mann o Stefan Sweig. Quan els nazis van accedir al poder a Alemanya, Márai s’hi va oposar obertament amb contundents articles des d’Hongria. Severament criticat després de la guerra, en considerar-lo un “autor burgès” pel filòsof György Lukács arran de l’adveniment del règim comunista, el seu nou llibre va ser posat en la picota. Márai no va tenir altra sortida que l’exili, l’any 1948. Va fer un resum d’aquests anys de la seva vida en l’obra Memòries d’Hongria i no fa gaires mesos es va publicar un llibre pòstum, Lo que no quise decir, una confessió que per expressa voluntat del autor s’havia eliminat de volums anteriors perquè considerava que no afavoria la seva pàtria, que se centrava també en aquestes anys convulsos. Durant un temps va viure a Suïssa i Itàlia, i després va instal·lar-se definitivament als Estats Units. A partir d’aquest moment els seus llibres no van ser editats al seu país natal fins a la caiguda del mur. Márai va viure a San Diego, Califòrnia, on va continuar escrivint en hongarès.
La seva obra, que comprèn novel·les, obres de teatre, poemes i diaris íntims, va ser publicada per editorials hongareses en l’exili, i entrà a Hongria de manera clandestina. Va ser traduït a altres llengües, però sense trobar l’èxit. Després de la mort de la seua esposa, Márai va aïllar-se cada vegada més, fins que es va suïcidar a San Diego, l’any 1989, als 88 anys. Un any després, va rebre , a títol pòstum, el prestigiós premi “Kossuth” de les lletres hongareses.
Completament oblidat fora de les fronteres d’Hongria, Márai ha estat redescobert a Occident de manera espectacular a principis dels anys 90. L’èxit, començant per França, s’ha estès a altres països, i ha estat traduït a l’anglès, italià, castellà, alemany, portuguès, català, etc. Actualment és considerat com a peça clau de la literatura europea del segle XX.
Les seves obres traduïdes al català són, per ordre d’aparició: L’última trobada (A gyertyák csonkig égnek,1942), 1999; L’herència d’Eszter (Eszter hagyatéka, 1939), 2000; Divorci a Buda (Válás Budán, 1935), 2002; L’amant de Bolzano (Vendégjáték Bolzanóban, 1940), 2003; La dona justa (Az igazi, 1941), 2005; La germana (A novér, 1946), 2007; Dietari (1984-1989) (Napló 1984-1989), 2008; L’estranya (A sziget, 1934), 2008; Els rebels (Zendülők, 1930), 2009 (Primera part d’un conjunt de novel·les anomenat L’obra dels Garren, A Garrenek műve); La gavina (Sirály, 1943), 2011; Alliberament (Szabadulas, 1945), 2012.

No hi ha comentaris

Les ànimes grises

Durant el mes d’abril el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les ànimes grises, de de Philippe Claudel.

L’obra: Les ànimes grises

portadaAquesta novel·la, guanyadora del prestigiós premi Renaudot i elegida Llibre de l’Any pels llibreters francesos i la revista Lire, podria ser catalogada com a novel·la negra, perquè tracta d’un assassinat i de la corresponent investigació, però no ho és. Més aviat l’hauríem de definir com a un drama psicològic on s’exploren les profunditats de l’ànima humana, de la vida i de la mort, i les relacions interpersonals en el si d’una petita i tancada comunitat.
La història comença amb la veu d’un narrador en primera persona que escriu en petits quaderns els records, encara torturants, de l’assassinat d’una nena de deu anys, en una petita ciutat de províncies francesa, en el marc de la I Guerra Mundial.
Han passat vint anys, però el narrador, un personatge més de la trama de qui no coneixerem la identitat fins gairebé el final, té necessitat de reviure els dramàtics esdeveniments que envoltaren el succés: “Però de totes maneres he d’intentar parlar. Parlar de tot el que fa vint anys em pesa al cor. Els remordiments i les grans qüestions. He d’obrir el misteri amb una ganivet, com si fos un ventre, i ficar-hi les mans, mal sàpiga que res no farà que res canviï”.
Els principals personatges, Belle, la nena assassinada, el fiscal Destinat, vidu i solitari, de qui el narrador sospita que va ser l’assassí, el jutge Mierck, la mestra, el mateix narrador i la seva dona, no són els autèntics protagonistes d’aquesta novel·la, perquè el que l’autor sembla voler mostrar és el ventall de les misèries humanes i els dimonis personals d’un poble arruïnat per la guerra encara que intenti viure-hi d’esquena.
L’estil de Claudel, una prosa eficaç i que embolica, que enganxa i arrossega, unit a les seves dots d’aprofundir en la naturalesa i les zones més fosques del homes i les dones corrents, aconsegueixen una narració viva i carregada d’emoció, malgrat la galeria d’ànimes grises que la poblen…

L’autor: Philippe Claudel

Philippe Claudel, un escriptor que és també guionista i director cinematogràfic, va néixer el 1962 a Nancy (França).Philippe-Claudel
Des de sempre es va sentir atret pel món de les lletres i del cinema, i en conseqüència va començar la seva trajectòria professional com a professor – a diversos Liceus i a la Universitat de Nancy, on va impartir classes d’Antropologia Cultural i Literatura – i com a guionista de televisió i cinema. A més, en el seu temps lliure va impartir classes a nens discapacitats i a presos.
Va ser un gran admirador de George Simenon i Jean Giono, des de molt jove, i va publicar la seva primera novel·la, Meuse l’oubli, l’any 1999.
D’ençà d’aleshores les seves novel·les han merescut diversos guardons: el premi France Télévisión 2000, per la seva novel·la J’abandonne, el Bourse Goncourt de la Novel·la 2003 per Petites mécaniques, el premi Renaudot 2003 per la seva cinquena novel·la, Les ànimes grises, i el Goncourt dels Estudiants el 2007 per la novel·la L’informe de Brodeck.
Altres novel·les seves, també molt celebrades pel públic, han estat: La néta del senyor Linh (2006) i Aromas (2013)
Claudel també va dirigir una curiosa col·lecció, Ecrivins, de l’editorial Stock: es tracta d’un conjunt de novel·les en què el vi és evocat o serveix de teló de fons.
En el vessant cinematogràfic, el 2008 va fer el guió i dirigí la pel·lícula Il y a longtemps que je t’aime, que va aconseguir el premi César a la millor òpera prima i el BAFTA a la millor pel·lícula de parla no anglesa, i el 2011 també va ser guionista i director de Tous les soleils, traduïda a l’espanyol per Silencio de amor.
Tant a la literatura com al cinema, els seus arguments són originals i s’orienten cap a l’aprofundiment dels problemes humans. Fa descripcions senzilles i trames gairebé minimalistes. Precisament en aquesta aparent senzillesa rau la poesia i calidesa que traspuen les seves obres.

No hi ha comentaris

Germà de gel

Durant el mes de març el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Germà de gel, d’Alicia Kopf.

L’obra: Germà de gel
portadaEl títol d’aquesta obra fa referència al germà autista de l’autora, pres en la congelació afectivo/emocional a què l’aboca la seva discapacitat. Congelació no només atribuïble a ell, sinó a tots els membres de la seva família i a gran part de la generació de l’autora.

En aquesta original obra es combinen la precisió documental d’apassionants històries sobre els aventurers de l’èpica polar ( Peary, Cook, Louise Boyd, Schackleton…) i l’aventura de la fabricació de la neu artificial i moltes altres informacions relacionades amb el fenomen del gel, amb flashos de la història personal, i en part autobiogràfica, de l’autora: la dificultat de comunicació amb els pares, el germà, les parelles, la feina i el món en general.

El text es barreja amb il·lustracions i fotografies provinents de l’exposició i amb links que amplien nocions i històries dels aventurers.

Diu Kopf que l’obsessió de l’Àrtic, el gel, el fred i el desconegut li ve d’ “El context de crisi i congelació econòmica, acompanyat de certa congelació emocional en què em vaig trobar”.

Sobre el fet d’expressar-se mitjançant una novel·la d’autoficció, afirma “Té el meu ADN però no sóc jo, és una altra cosa. Això va costar d’entendre’s a casa. Va haver-hi un primer moment de recepció molt complicat. Després, mica en mica, ho van anar comprenent i ha acabat resultant una història catàrtica que m’ha permès descongelar moltes relacions. El resultat a nivell de relacions afectives ha estat molt positiu”.
I sobre el de l’autisme, que afronta des del punt de vista de les conseqüències que té aquest trastorn en els germans, enfocament que no s’ha tractar gaire, diu: “En general, dissenteixo bastant de les aproximacions que s’han fet des de la ficció al tema de l’autisme. En pel·lícules com ara Forrest Gump, o Rain Man, la discapacitat hi és tractada d’una manera optimista. Una actitud necessària i no victimista, però s’oblida de fer entendre que la dependència és també un pes”.

Germà de gel és una obra summament original, de lectura esquerpa, però que difícilment pot deixar indiferent.

Alicia Kopf1L’autora: Alicia Kopf
Alicia Kopf és l’àlies d’Imma Ávalos Marquès, que va néixer a Girona l’any 1982.Alicia Kopf1
Alicia Kopf1

Aquesta escriptora i artista multidisciplinària gironina és diplomada en Alicia Kopf1Alicia Kopf1estudis avançats (2007) i posteriorment, llicenciada en Belles Arts i graduada en Teoria literària i Literatura Comparada, per la Universitat de Barcelona (2010). Artista polifacética, la literatura és una més de les formes d’expressió que conrea: dibuix, pintura i video. També és professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col•labora en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

El pseudònim d’Alicia Kopf va néixer l’any 2006, arran d’un projecte realitzat a Alemanya sobre el tema de la recerca de la identitat.
En el camp de les Arts Plàstiques, Kopf ha participat a diferents exposicions col•lectives com ara, “Fugues”, dins del cicle de Sala d’Art Jove FAQ, a la Fundació Tàpies, el 2013; “Nonument”, a la Capella del Àngels del MACBA, el 2014 i “Piso piloto o la nova civilitat “, al CCCB, el 2015. També ha rebut diversos reconeixements, com el premi d’investigació artística de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya, el 2013, o el premi GAC-DKV, a la millor exposició de l’any 2015 realitzada per un/a artista jove.

Maridant el món de l’Art i el de la literatura ha portat a terme principalment dos projectes:
• Maneres de (no) entrar a casa, que va néixer a partir d’un blog en què reflexionava sobre les dificultats dels joves de trobar un habitatge, en el sentit més ampli del terme: “rebre un no com a resposta quan una vol entrar al món: al treball, a la casa, a l’amor”. S’hi combinaven imatges al·legòriques, que després van acabar donant pas a una exposició a la sala Bòlic de Girona, amb petits textos irònics. L’any 2011 va aparèixer el llibre, gràcies a una beca Girona Kreas.
• Àrticantàrtic. Iniciat amb l’exposició individual “Seal Sounds Under The Floor”, realitzada a la Sala Joan Prats de Barcelona. Kopf hi feia “una reinterpretació de l’imaginari èpic que els testimonis directes i les narracions fictícies han conformat al llarg del temps al voltant dels intrèpids exploradors polars i les seves expedicions”. El projecte es culmina amb la novel·la d’autoficció Germà de gel (2015), Premi Documenta de narrativa, 2015 (premi concedit a escriptors menors de 35 anys) i Premi Llibreter 2016.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »