Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Adults

Zona prohibida

Durant el mes d’octubre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Zona prohibida, de David Cirici.

L’obra: Zona prohibida

portadaÉs el primer lliurament d’una sèrie distòpica. Un virus ha assolat la Terra. Es tracta d’una variant mortal de la grip; aquesta nova soca triga uns vint anys a incubar, però sempre resulta fatal quan es manifesta. Sense cura a la vista, els dirigents de les diferents nacions només troben una solució per assegurar la supervivència de la raça humana: l’aïllament de les generacions futures. És per això que creen escoles autosuficients i aïllades en les que els nens del futur quedaran reclosos durant els anys que duri la seva formació.
Daia és una adolescent d’aquest món. Ella, al costat d’altres cent onze noies entre les que hi ha la seva germana bessona Inge, ha estat criada en una escola de muntanya. Un refugi aïllat en el que reben una formació científica que els ajudarà a comprendre el món exterior quan els seus estudis acabin i abandonin la seva enclaustrament. Totes elles han estat criades per una escola intel·ligent que els proporcionava educació, suport i recer, però que no els deixava una altra opció que relacionar-se amb les seves pròpies companyes o amb els fantasmals hologrames dels professors o dels seus propis pares.
Tot això canvia quan, després d’un accident, l’escola deixa de funcionar. Seguint el pla d’evacuació establert per a casos d’emergència, les cent dotze noies comencen un pelegrinatge pel món exterior cap al punt de rescat. Però el que hi troben no és el que esperaven. El món sembla estar en guerra i la violència els arrabassa a algunes companyes i fins i tot aparta Daia de la seva germana. I malgrat que les noies supervivents són rescatades per altres joves com elles, alguna cosa no acaba d’encaixar. Per què continua havent adults? Què són aquestes cinc comunitats en què ara viuen i qui les governa? I sens dubte la pregunta més important per Daia: On s’han dut a Inge?
El llibre, narrat en primera persona per la protagonista, ens transporta a un món cruel i ple de dubtes per a uns ulls que ho veuen per primera vegada. La història transcorre pausada però sense descans pàgina a pàgina mentre el lector aprèn, descobreix i experimenta amb la pròpia Inge tot el que aquest erm i els seus habitants han d’oferir … i explicar.

L’autor: David Cirici i Alomar

David Cirici, nascut a Barcelona l’any 1954, és escriptor, guionista i publicitari.David Cirici.
Fill d’Alexandre Cirici i Pellicer, estudià filologia catalana i ha exercit com a professor de llengua i literatura catalanes. Ha treballat també en el món editorial i com a guionista de televisió, tant de programes infantils (Les tres bessones, Oliana Molls) com per a tots els públics (No passa res i Guaita què fan ara, de La Trinca; Blanc o Negre; etc.), i col·labora a la premsa diària. La seva obra literària comprèn narrativa infantil i juvenil, teatre musical i novel·les per al públic adult, de trames i personatges a cavall entre la quotidianitat i el fantàstic, en algunes de les quals mostra una visió crítica de la Catalunya actual. És membre del col·lectiu Germans Miranda.
Ha treballat com a guionista a la ràdio en el programa de Ràdio 4 “Català per a tothom” (1976-1982) i a la televisió en sèries com Oliana Molls (TV3, 1985-1986), Kiu i els seus amics (TV3 1984), Les tres Bessones (TV3 1995-2000), i programes com Ahí te quiero ver (TVE, 1986), Tariro Tariro (TVE, 1987), Blanc o negre (TV3, 1987), No passa res (TV3, 1988), El joc del segle (TV3, 1992).
També ha treballat en guions d’espectacles musicals del grup Roseland.
El 1984 va obtenir el Premi Recull i el Premi de literatura infantil Apel·les Mestres amb el llibre Vòlics. Amb la publicació de La fábrica de les mentides va guanyar el Premi de novel·la Joaquim Ruyra. Amb La vida dels altres va ser finalista del Premi Ramon Llull 2000. També ha publicat Els Grúfols (edicions Pau), un llibre per a nens sobre el racisme, i El baró i la leprosa (Empúries).
Ha estat director creatiu a les agències RCP Saatchi & Saatchi i Alta Definión, i soci fundador i director creatiu a Imagina. Des del 2000 dirigeix la seva pròpia agència, Cirici Comunicació.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat podeu trobar també la continuació de Zona prohibida, La Decisió d’en Viggo. A la Xarxa trobareu totes aquestes obres de David Cirici.

No hi ha comentaris

Les darreres paraules

Durant aquest estiu el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les darreres paraules, de Carme Riera

L’obra: Les darreres paraules

portadaEmprant el tradicional recurs literari del manuscrit fortuitament descobert, Riera escriu aquestes fictícies però molt documentades memòries sobre un personatge històric, present i en certa manera cabdal en la construcció del mapa d’Europa a l’inici del segle XX.
En el suposat manuscrit retrobat, Lluís Salvador d’Habsburg Lorena (Florència, 1847 – Txèquia, 1915) confessa els secrets dels seus amors, alguns de tràgics i ens ofereix punts de vista personals però objectius sobre els esdeveniments que canviaren el mapa europeu del segle XX, des de Meyerling fins a Sarajevo.
Cosí de l’emperador Francesc Josep i de l’emperadriu Elisabet, la famosa Sissí, tal vegada tingué a l’abast evitar el desenca-denament de la Primera Guerra. Lluís Salvador d’Habsburg, viatger impenitent i misteriós, home de lletres, naturalista i ecologista “avant la lettre”, va ser també un enamorat de Mallorca. Allà hi bastí el seu petit regne paradisíac. Les darreres paraules desvetllen les vivències familiars, sentimentals i polítiques d’una personalitat extraordinària, que, tot i pertànyer a la Casa Imperial més important d’Europa, visqué allunyat dels convencionalismes.
A la novel·la, com ja és usual en aquesta autora, destaquen una trama interessant i el seu acurat estil, amarat de sensibilitat, que s’associa a la literatura romàntica, període històric, d’altra banda, on també se situen els personatges protagonistes de l’obra. Una mirada a la dissortada nissaga dels Habsburg mitjançant la visió d’un dels seus membres menys prototípics, l’arxiduc Lluís Salvador, que visqué captivat per Mallorca i els mallorquins.
Una obra sobretot psicològica, centrada en les darreres voluntats d’un noble estrafolari, que havia abusat del poder que li atorgava la seua condició privilegiada per fer realitat els seus capricis. Amb la cura, la tendresa, la humanitat que caracteritza l’escriptura d’aquesta artista de la paraula, retrata la vida d’un esperit massa lliure per a l’època que li va tocar de viure. La dolcesa de la prosa de Carme Riera no pot amagar la degradació moral del personatge, tot i la seva disfressa d’un romanticisme tronat, enmig de referències als mites clàssics i a un penediment sincer.

L’autora: Carme Riera

Carme Riera (Palma, 1948) és narradora, guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de professora universitària a la UAB. L’any 2013 és escollida Membre de la Real Academia Española (RAE). Des del juny de 2015 és la presidenta de CEDRO, l’entitat que gestiona els drets dels autors, editors i periodistes.
Autora d’una obra rica en referents cultes i populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) la parla Carme Rieracol·loquial mallorquina amb destresa i sense prejudicis. Ha estat guardonada, entre d’altres, amb el premis Prudenci Bertrana de novel·la de 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull de 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla de 1994 per Dins el darrer blau, novel·la històrica que va rebre també els premis Joan Crexells, Lletra d’Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l’Elio Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa; el Premi Sant Jordi el 2003 per la novel·la La meitat de l’ànima, el Premi Terenci Moix el 2013 amb Temps d’innocència, o el Premi BBVA Sant Joan amb Les darreres paraules (2016), entre altres.
La seva obra assagística, escrita eminentment en castellà, se centra principalment en l’estudi de la generació de l’Escola poètica de Barcelona dels anys cinquanta: Jaime Gil de Bieda, Agustín Goytisolo i Carlos Barral, entre altres, dels quals ha tingut cura de nombroses antologies i edicions crítiques.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or del Consell Insular de Mallorca, el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, i el Premi José Luís Giménez Frontín de l’Associació Col3legial d’Escriptors de Catalunya, el 2012. El 2015 és guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària.
És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Membre de la Real Academia Española de la Lengua, des de l’abril de 2012, on ocupa el seient amb la lletra N.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Carme Riera.

No hi ha comentaris

Nocturn de Sant Felip Neri

Durant el mes de juny el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Nocturna a Sant Felip Neri, de Sebastià Bennasar.

L’obra: Nocturn de Sant Felip Neri

portadaUna noia de bona família, tancada en un casalot en penombres. Un músic, virtuós del violí, supervivent de la Guerra dels Balcans. Un aspirant a escriptor que s’arrossega per la ciutat inhòspita. Un llibreter de vell, una fidel serventa… I una petita plaça, testimoni mut de massacres terribles, encastada en el cor d’una Barcelona explotada i bruta, una plaça minúscula i vella que, no obstant això, el sol encara visita i que pot contenir totes les històries del món.
Amb aquests elements, l’autor mallorquí ha creat una novel·la intensa i lluminosa, allunyada dels registres de la novel·la negra, que sovint ha conreat. Es tracta d’una ficció ambiciosa i treballada, que sembla afirmar la voluntat de Bennasar de traspassar els seus mateixos límits, d’altra banda sempre vigorosos i convincents.
L’acció se situa al cor d’una ciutat, Barcelona, que mira de ser fidel al seu passat més gloriós, però que es troba atrapada en un present no gens gloriós, i ens submergeix en l’agermanament històric de Catalunya amb Sarajevo i en la lluita diària de molta gent anònima per a la qual arribar a l’endemà ja és tota una heroïcitat.
Però aquesta obra vol homenatjar també la història de la cultura, d’una civilització amenaçada per les urpes de l’ambició i la cobdícia, i, sobretot, els llibres.
A través de les línies d’aquest relat, podrem escoltar una música de violí que clama contra la fosca, contra l’oblit, contra la por i contra la guerra.

 

L’autor: Sebastià Bennasar

Aquest escriptor, periodista, traductor, crític literari i agitador cultural, nascut a Palma de Mallorca el 27 d’abril de 1976, té una sòlida trajectòria des de l’opció valenta i actualment bastant insòlita de viure d’allò que estima: la Literatura.
És llicenciat en Humanitats (Premi extraordinari final de carrera) i màster en Història del Món, per la Universitat Pompeu Fabra, i ha treballat onze anys com a periodista als diaris Baleares i al Diari de Balears, on ocupava el càrrec de cap de Cultura.
Des del 1999 al 2013 va exercir de crític literari al suplement L’Espira i a la pàgina web Llegir en cas d’incendi.
També va fundar la revista Bearn dedicada a la promoció de la literatura en català, que actualment dirigeix, així com el festival de novel·la negra, Tiana Negra.
Entre el 2009 i el 2013 va residir a Portugal, on va impulsar la creació del Casal català de Lisboa i va ser membre fundador de la revista Cap-i-cua, dedicada a la traducció de literatura catalana al portuguès i a l’ inrevés.
Actualment Imparteix cursos, seminaris i conferències sobre novel·la negra o cultura catalana i col·labora amb diferents editorials, així com impulsa alguns festivals de novel·la negra en català, imparteix cursos d’escriptura creativa i coordina Clubs de Lectura.
És membre de l’AELC i del PEN català, en la junta del qual ostenta el càrrec de vocal de drets lingüístics.
Sebastià Bennasar ha publicat una trentena d’obres, entre poesia, relat i novel·la, de les quals destacarem:
Poesia: Passaport de sang (1998); Breu blues de València (2007)
Narrativa curta i novel·la: A la sabana no hi ha temps per a la compassió (2002). Relats breus; El dia de l’alliberament (2006) Relats breus; Els blaus de l’horitzó (2006) Novel·la. Premi Pollença de novel·la; L’Estret de Torres (2006) Relats. Premi l’Hiperbòlic; Connie Island (2007) Novel·la curta. Premi 25 d’abril Vila de Benissa; Nocturn de Sant Felip Neri (2013). Novel·la; Petita història del tren de Sóller (2013). Literatura infantil; Badia de mindelo (2014). Novel·la breu. Premi Joaquim Ruyra, premis Recull de Blanes, 2013; Cants de sirena negra (2015). Novel·la d’aventures; Un oceà de memòria (2016). Novel·la. Va obtenir un ajut a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes.
Novel·la negra: El botxí de la ciutat de Mallorca (2000); Cartes que no lliguen (2005); Jo no t’espere (2008); Mateu el president (2009); La mar no sempre tapa (2011) Premi Vila de Lloseta; El país dels crepuscles (2013); Les mans del drac (2014); On mai no creix l’herba (2015); L’imperi dels lleons (2017). Premi Valencia Negra a la millor novel·la negra en català, 2017.
També ha escrit assajos, llibres amb col·laboració amb d’altres autors I ha intervingut en diverses exposicions I antologies.

En aquest enllaç trobareu totes les obres de Sebastià Bennasar disponibles a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Les ànimes grises

Durant el mes de maig el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la La dona justa, de Sándor Márai.

L’obra: La dona justa

portadaLa dona justa és la mateixa novel·la escrita tres vegades, o, millor dit, la mateixa història vista per cadascú dels membres d’un triangle.
Una dona explica a la seva amiga el fracàs del seu matrimoni; un home explica a un amic la passió que durant anys va impedir que triomfés el seu matrimoni i com, un cop abastada, la va perdre per a sempre; la tercera dona explica al seu amant el matrimoni amb un home ric i els sentiments contrastats d’aquesta experiència passada.
Es tracta de tres històries sobre les més íntimes passions humanes que recullen, amb un estil cru i realista, els punts de vista sobre l’amor, les mentides, la traïció i la crueltat de tres personatges, molt diferents.
Márai hi aborda amb una intel·ligència i una subtilesa extraordinària la passió que encega i l’angoixa dels amors no correspostos. S’ha dit d’ell que es capaç de novel·lar els miratges amorosos amb una mestria sense precedents, alhora que testimonia l’agonia i decadència d’un món ferit de mort pels totalitarismes nazi i stalinista.
La lucidesa incisiva de Márai està marcada per un profund desencant, una decepció inconsolable. Descriu l’enfonsada dels valors culturals de la burgesia hongaresa i el fracàs de l’Europa intel·lectual i cultivada a què pertanyia.

L’autor: Sándor Márai

Sándor Márai, pseudònim de Sándor Grosschmied de Mára, va néixer l’any 1900 a Kassa, Hongria (actualment Košice, Eslovàquia). De jove va ser un mal estudiant però sempre va estar seduït per la lectura i el periodisme. El seu pare, un gran advocat, li va permetre viatjar i així, Márai va viure, a Frankfurt, Berlín, París i va arribar a dominar tant l’alemany que va considerar durant un temps la possibilitat d’escriure en aquesta llengua. Era aleshores una de les més importants signatures del Frankfurter Zeitung. Finalment va decidir-se per la llengua materna, l’hongarès, i es va instal·lar a Budapest l’any 1928.
Abans, als 23 anys, es va casar amb la filla d’una acabalada família jueva, Lola, a qui va estimar intensament i amb qui va conviure fins a la mort d’ella, seixanta anys després.Sandor Marai
Als anys 30, va adquirir una certa anomenada pel seu estil clar i realista. Va ser el primer a escriure articles de crítica sobre les obres de F.Kafka. Algunes de les seves novel·les van esdevenir veritables best-sellers i als anys 40 gaudia d’una fama extraordinària gairebé comparable a la de Thomas Mann o Stefan Sweig. Quan els nazis van accedir al poder a Alemanya, Márai s’hi va oposar obertament amb contundents articles des d’Hongria. Severament criticat després de la guerra, en considerar-lo un “autor burgès” pel filòsof György Lukács arran de l’adveniment del règim comunista, el seu nou llibre va ser posat en la picota. Márai no va tenir altra sortida que l’exili, l’any 1948. Va fer un resum d’aquests anys de la seva vida en l’obra Memòries d’Hongria i no fa gaires mesos es va publicar un llibre pòstum, Lo que no quise decir, una confessió que per expressa voluntat del autor s’havia eliminat de volums anteriors perquè considerava que no afavoria la seva pàtria, que se centrava també en aquestes anys convulsos. Durant un temps va viure a Suïssa i Itàlia, i després va instal·lar-se definitivament als Estats Units. A partir d’aquest moment els seus llibres no van ser editats al seu país natal fins a la caiguda del mur. Márai va viure a San Diego, Califòrnia, on va continuar escrivint en hongarès.
La seva obra, que comprèn novel·les, obres de teatre, poemes i diaris íntims, va ser publicada per editorials hongareses en l’exili, i entrà a Hongria de manera clandestina. Va ser traduït a altres llengües, però sense trobar l’èxit. Després de la mort de la seua esposa, Márai va aïllar-se cada vegada més, fins que es va suïcidar a San Diego, l’any 1989, als 88 anys. Un any després, va rebre , a títol pòstum, el prestigiós premi “Kossuth” de les lletres hongareses.
Completament oblidat fora de les fronteres d’Hongria, Márai ha estat redescobert a Occident de manera espectacular a principis dels anys 90. L’èxit, començant per França, s’ha estès a altres països, i ha estat traduït a l’anglès, italià, castellà, alemany, portuguès, català, etc. Actualment és considerat com a peça clau de la literatura europea del segle XX.
Les seves obres traduïdes al català són, per ordre d’aparició: L’última trobada (A gyertyák csonkig égnek,1942), 1999; L’herència d’Eszter (Eszter hagyatéka, 1939), 2000; Divorci a Buda (Válás Budán, 1935), 2002; L’amant de Bolzano (Vendégjáték Bolzanóban, 1940), 2003; La dona justa (Az igazi, 1941), 2005; La germana (A novér, 1946), 2007; Dietari (1984-1989) (Napló 1984-1989), 2008; L’estranya (A sziget, 1934), 2008; Els rebels (Zendülők, 1930), 2009 (Primera part d’un conjunt de novel·les anomenat L’obra dels Garren, A Garrenek műve); La gavina (Sirály, 1943), 2011; Alliberament (Szabadulas, 1945), 2012.

No hi ha comentaris

Les ànimes grises

Durant el mes d’abril el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les ànimes grises, de de Philippe Claudel.

L’obra: Les ànimes grises

portadaAquesta novel·la, guanyadora del prestigiós premi Renaudot i elegida Llibre de l’Any pels llibreters francesos i la revista Lire, podria ser catalogada com a novel·la negra, perquè tracta d’un assassinat i de la corresponent investigació, però no ho és. Més aviat l’hauríem de definir com a un drama psicològic on s’exploren les profunditats de l’ànima humana, de la vida i de la mort, i les relacions interpersonals en el si d’una petita i tancada comunitat.
La història comença amb la veu d’un narrador en primera persona que escriu en petits quaderns els records, encara torturants, de l’assassinat d’una nena de deu anys, en una petita ciutat de províncies francesa, en el marc de la I Guerra Mundial.
Han passat vint anys, però el narrador, un personatge més de la trama de qui no coneixerem la identitat fins gairebé el final, té necessitat de reviure els dramàtics esdeveniments que envoltaren el succés: “Però de totes maneres he d’intentar parlar. Parlar de tot el que fa vint anys em pesa al cor. Els remordiments i les grans qüestions. He d’obrir el misteri amb una ganivet, com si fos un ventre, i ficar-hi les mans, mal sàpiga que res no farà que res canviï”.
Els principals personatges, Belle, la nena assassinada, el fiscal Destinat, vidu i solitari, de qui el narrador sospita que va ser l’assassí, el jutge Mierck, la mestra, el mateix narrador i la seva dona, no són els autèntics protagonistes d’aquesta novel·la, perquè el que l’autor sembla voler mostrar és el ventall de les misèries humanes i els dimonis personals d’un poble arruïnat per la guerra encara que intenti viure-hi d’esquena.
L’estil de Claudel, una prosa eficaç i que embolica, que enganxa i arrossega, unit a les seves dots d’aprofundir en la naturalesa i les zones més fosques del homes i les dones corrents, aconsegueixen una narració viva i carregada d’emoció, malgrat la galeria d’ànimes grises que la poblen…

L’autor: Philippe Claudel

Philippe Claudel, un escriptor que és també guionista i director cinematogràfic, va néixer el 1962 a Nancy (França).Philippe-Claudel
Des de sempre es va sentir atret pel món de les lletres i del cinema, i en conseqüència va començar la seva trajectòria professional com a professor – a diversos Liceus i a la Universitat de Nancy, on va impartir classes d’Antropologia Cultural i Literatura – i com a guionista de televisió i cinema. A més, en el seu temps lliure va impartir classes a nens discapacitats i a presos.
Va ser un gran admirador de George Simenon i Jean Giono, des de molt jove, i va publicar la seva primera novel·la, Meuse l’oubli, l’any 1999.
D’ençà d’aleshores les seves novel·les han merescut diversos guardons: el premi France Télévisión 2000, per la seva novel·la J’abandonne, el Bourse Goncourt de la Novel·la 2003 per Petites mécaniques, el premi Renaudot 2003 per la seva cinquena novel·la, Les ànimes grises, i el Goncourt dels Estudiants el 2007 per la novel·la L’informe de Brodeck.
Altres novel·les seves, també molt celebrades pel públic, han estat: La néta del senyor Linh (2006) i Aromas (2013)
Claudel també va dirigir una curiosa col·lecció, Ecrivins, de l’editorial Stock: es tracta d’un conjunt de novel·les en què el vi és evocat o serveix de teló de fons.
En el vessant cinematogràfic, el 2008 va fer el guió i dirigí la pel·lícula Il y a longtemps que je t’aime, que va aconseguir el premi César a la millor òpera prima i el BAFTA a la millor pel·lícula de parla no anglesa, i el 2011 també va ser guionista i director de Tous les soleils, traduïda a l’espanyol per Silencio de amor.
Tant a la literatura com al cinema, els seus arguments són originals i s’orienten cap a l’aprofundiment dels problemes humans. Fa descripcions senzilles i trames gairebé minimalistes. Precisament en aquesta aparent senzillesa rau la poesia i calidesa que traspuen les seves obres.

No hi ha comentaris

Germà de gel

Durant el mes de març el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Germà de gel, d’Alicia Kopf.

L’obra: Germà de gel
portadaEl títol d’aquesta obra fa referència al germà autista de l’autora, pres en la congelació afectivo/emocional a què l’aboca la seva discapacitat. Congelació no només atribuïble a ell, sinó a tots els membres de la seva família i a gran part de la generació de l’autora.

En aquesta original obra es combinen la precisió documental d’apassionants històries sobre els aventurers de l’èpica polar ( Peary, Cook, Louise Boyd, Schackleton…) i l’aventura de la fabricació de la neu artificial i moltes altres informacions relacionades amb el fenomen del gel, amb flashos de la història personal, i en part autobiogràfica, de l’autora: la dificultat de comunicació amb els pares, el germà, les parelles, la feina i el món en general.

El text es barreja amb il·lustracions i fotografies provinents de l’exposició i amb links que amplien nocions i històries dels aventurers.

Diu Kopf que l’obsessió de l’Àrtic, el gel, el fred i el desconegut li ve d’ “El context de crisi i congelació econòmica, acompanyat de certa congelació emocional en què em vaig trobar”.

Sobre el fet d’expressar-se mitjançant una novel·la d’autoficció, afirma “Té el meu ADN però no sóc jo, és una altra cosa. Això va costar d’entendre’s a casa. Va haver-hi un primer moment de recepció molt complicat. Després, mica en mica, ho van anar comprenent i ha acabat resultant una història catàrtica que m’ha permès descongelar moltes relacions. El resultat a nivell de relacions afectives ha estat molt positiu”.
I sobre el de l’autisme, que afronta des del punt de vista de les conseqüències que té aquest trastorn en els germans, enfocament que no s’ha tractar gaire, diu: “En general, dissenteixo bastant de les aproximacions que s’han fet des de la ficció al tema de l’autisme. En pel·lícules com ara Forrest Gump, o Rain Man, la discapacitat hi és tractada d’una manera optimista. Una actitud necessària i no victimista, però s’oblida de fer entendre que la dependència és també un pes”.

Germà de gel és una obra summament original, de lectura esquerpa, però que difícilment pot deixar indiferent.

Alicia Kopf1L’autora: Alicia Kopf
Alicia Kopf és l’àlies d’Imma Ávalos Marquès, que va néixer a Girona l’any 1982.Alicia Kopf1
Alicia Kopf1

Aquesta escriptora i artista multidisciplinària gironina és diplomada en Alicia Kopf1Alicia Kopf1estudis avançats (2007) i posteriorment, llicenciada en Belles Arts i graduada en Teoria literària i Literatura Comparada, per la Universitat de Barcelona (2010). Artista polifacética, la literatura és una més de les formes d’expressió que conrea: dibuix, pintura i video. També és professora al Grau de Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i col•labora en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB).

El pseudònim d’Alicia Kopf va néixer l’any 2006, arran d’un projecte realitzat a Alemanya sobre el tema de la recerca de la identitat.
En el camp de les Arts Plàstiques, Kopf ha participat a diferents exposicions col•lectives com ara, “Fugues”, dins del cicle de Sala d’Art Jove FAQ, a la Fundació Tàpies, el 2013; “Nonument”, a la Capella del Àngels del MACBA, el 2014 i “Piso piloto o la nova civilitat “, al CCCB, el 2015. També ha rebut diversos reconeixements, com el premi d’investigació artística de la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya, el 2013, o el premi GAC-DKV, a la millor exposició de l’any 2015 realitzada per un/a artista jove.

Maridant el món de l’Art i el de la literatura ha portat a terme principalment dos projectes:
• Maneres de (no) entrar a casa, que va néixer a partir d’un blog en què reflexionava sobre les dificultats dels joves de trobar un habitatge, en el sentit més ampli del terme: “rebre un no com a resposta quan una vol entrar al món: al treball, a la casa, a l’amor”. S’hi combinaven imatges al·legòriques, que després van acabar donant pas a una exposició a la sala Bòlic de Girona, amb petits textos irònics. L’any 2011 va aparèixer el llibre, gràcies a una beca Girona Kreas.
• Àrticantàrtic. Iniciat amb l’exposició individual “Seal Sounds Under The Floor”, realitzada a la Sala Joan Prats de Barcelona. Kopf hi feia “una reinterpretació de l’imaginari èpic que els testimonis directes i les narracions fictícies han conformat al llarg del temps al voltant dels intrèpids exploradors polars i les seves expedicions”. El projecte es culmina amb la novel·la d’autoficció Germà de gel (2015), Premi Documenta de narrativa, 2015 (premi concedit a escriptors menors de 35 anys) i Premi Llibreter 2016.

No hi ha comentaris

Manual per a dones de fer feines

Durant el mes de febrer el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.

portadaL’obra: Manual per a dones de fer feines
Aquesta és la primera col·lecció de relats de Lucia Berlin que es publica a Espanya i a Catalunya.
Recull un grapat de relats de caire clarament autobiogràfic, on podem seguir els anys turbulents en què va anar d’un lloc a l’altre i va tenir tot tipus de treballs, mentre mirava de tirar endavant els seus quatre fills, acompanyava l’agonia de la seva germana i lluitava, queia i se sotmetia a diversos tractaments de desintoxicació de la seva addicció a l’alcohol.
Aquest llibre és una antologia que recull i recrea episodis de la vida itinerant de l’autora, una dona molt bella, intel•ligent, sensible, tendra i valenta, que va viure una vida desastrada i que sembla viure el desastre amb normalitat. Cap recança a a mostrar la misèria humana, la degradació, la vulgaritat, le lletjor, i alhora l’emoció i la tendresa dels inadaptats.
Els relats traspuen veritat, tant si són netament biogràfics com si a anècdotes viscudes o observades hi afegeix elements de ficció. La manera de narrar de l’autora posseeix una naturalitat sorprenent, amb una espontaneïtat que no només és moral i social, sinó volgudament estètica.
Stephen Emerson, escriptor i amic personal de Lucia Berlín diu: “L’escriptura de Lucia té nervi. Quan penso en ella, de vegades imagino un mestre de la percussió rere una bateria enorme, tocant amb les dues mans indistintament una sèrie de timbals, tom-toms i platerets, mentre controla el pedals amb els dos peus. No és que la seva obra sigui percussiva, és només que passen moltes coses a la vegada. La prosa s’obre camí a urpades en el paper”.
Berlin era una gran observadora i aconsegueix fer experimentar al lector/a cada un dels seus relats no només amb l’ intel•lecte i el cor sinó a través de tots els sentits.
Sovint se l’ha comparada amb el mestre Raymond Carver, perquè les seves històries són francament dures, realisme brut, gairebé. Però les històries de Berlin són encara més doloroses i més vivaces. Es podria dir que es tracta d’un realisme brut vivaç perquè malgrat la cruesa de les situacions, un tret que caracteritza la prosa d’aquesta autora és l’alegria. “La prosa d’aquesta autora és tan expansiva que en certa manera es converteix en una celebració del món”, diu el mateix Emerson.
(Crec que aquest llibre i aquesta autora pot despertar reaccions molt extremes, agradar molt o resultar molt molesta, però també crec que calia conèixer-la i que val la pena de debatre sobre ella.)

L’autora: Lucia Berlin
Aquesta autora nord-americana, desconeguda per als lectors lucia-berlincastellans i catalans fins al 2015, i tampoc no gaire valorada a casa seva, és avui considerada com a un dels més brillants i grans contistes nord-americans, al costat de Scott Fitzgerald, Ernest Hemingway, Truman Capote, John Bowles, Raymon Carver, Dorothy Parker, Lydia Davis i Alice Munro.
Va néixer a Juneau, Alaska, el 1936, amb el nom de Lucia Brown. El seu pare era un enginyer de mines que va voltar, juntament amb la família per diversos jaciments (Idaho, Kentucky i Montana), fins que el 1941 va marxar a la guerra. Lucia, amb la seva mare i germana es van traslladar a Texas, amb els avis materns. A diversos contes Lucia descriu sa mare com una dona freda, racista i alcohòlica, tal com descriu en un dels seus contes, Silencio.
En acabar la guerra es va traslladar amb la seva família a Xile, on estudià en exclusius col·legis privats. Sempre va voler ser escriptora o periodista, i el 1955, amb un espanyol molt fluid, es va matricular a la Universitat de Nuevo México, on va ser alumna de Ramon J. Sender.
Dos anys abans, als 17, s’havia casat amb un escultor amb qui va tenir dos fills, que la va abandonar, en néixer el segon. Als 22 anys es va casar amb el pianista de jazz Carrera Newton, amb qui va viure tres anys a Nova York. El 1961 Lucia va marxar amb un altre músic de jazz, amic íntim de Newton, Budy Berlin, amb qui va tenir dos fills més. També d’aquest se’n divorcià, perquè segons afirma l’autora, tot i ser un company carismàtic, era addicte a l’heroïna.
Amb poc més de 30 anys, Lucia Berlin deixava enrere tres matrimonis i tenia al seu càrrec quatre fills. Sense una professió definida, ni ingressos fixos, va desenvolupar nombrosos treballs: professora de secundària, recepcionista en consultes mèdiques, ajudant d’infermeria en un hospital, dona de fer feines…, mentre lluitava amb la seva addicció a l’alcohol i plasmava la seva agitada vida en una sèrie de relats que primer va publicar en revistes i després van ser recopilats en diversos reculls: Homesik (1990. Premiat amb l’American Book Award, el 1991, So Long (1992), Where are live now (1999) i A manual for cleaning women (2015).
Els últims sis anys de la seva vida, abans de caure greument malalta, els va viure amb una certa calma i felicitat: des del 1994 al 2000 va estar com a escriptora visitant i professora associada a la Universitat de Boulder, Va gaudir de l’amistat dels professors i de l’afecte i l’admiració dels seus estudiants, però el clima no li provava i es van agreujar els seus problemes respiratoris fins al punt de no poder-se separar d’una tanc d’oxígen.
El 2001, amb un càncer de pulmó ja declarat, es va traslladar a Califòrnia per a estar al costat dels seus fills i es va instal·lar en una caravana al garatge d’un d’ells. Allà va morir, el dia que complia 68 anys.
La seva obra comprèn 77 contes, 43 dels quals han estat recollits en el volum Manual per a dones de fer feines, que ara comentem.

No hi ha comentaris

‘Relámpagos’ de Jean Echenoz

Maquetación 1Durant el mes de desembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Relámpagos, de Jean Echenoz.

L’obra: Relámpagos

Llampecs ficciona la vida de l’enginyer Nikola Tesla (1856-1943), home d’un extraordinari talent per inventar, encara que sense paciència per desenvolupar i tirar endavant la majoria dels seus invents. A ell se li deuen els invents del corrent altern, la ràdio o la bombeta sense filaments, però la seva mala gestió posterior i la ineptitud per als assumptes personals van propiciar que altres científics sense escrúpols se n’aprofitessin i acabessin furtant-li l’autoria dels invents.

L’inventor és Nikola Tesla però aquí es diu Gregor perquè no es tracta d’una novel·la històrica ni d’una biografia, i no és tan important la persona com el personatge. Per a Echenoz, Gregor és l’heroi d’un conte, amb uns començaments borrosos, com a tota bona llegenda. I també com a tota bona llegenda, tan important és la història com la manera d’explicar-la.

I aquí l’estil d’Echenoz, ja sempre concís, arriba a uns extrems de puresa difícilment igualables. Lluny de la més petita filigrana, l’autor narra la història de la vida de l’il·luminat inventor com si parles directament al lector, de manera senzilla, com si no li costés el més petit esforç. Tanmateix, per al lector és fàcil d’imaginar que aquesta suposada facilitat d’exposició és fruit d’una elaboració costosa.

La novel·la està dividida en capítols breus, de 4 o 5 pàgines cadascú, cosa que facilita la degustació a petits glops.

Malgrat que el mateix Echenoz afirma que Llampecs no és una biografia, és cert que s’esmenten molts fets i anècdotes reals i fins i tot els episodis de ficció parteixen de dades verídiques. Nikola Tesla és un personatge interessant i difícil d’oblidar, que Echenoz ens presenta d’una manera àgil, assequible, divertida, irònica i entranyable (Gregor i els coloms, per exemple). És evident que l’autor s’ha documentat a fons, de manera que la seva aproximació al personatge real és realista i respectuosa.
El mateix Echenoz preguntat sobre el gènere de la trilogia que Llampecs clou, diu: No és ni novel·la històrica ni biografia, no sé el que és. La referència que se m’acut foren les Vides imaginàries de Marcel Schwob, amb tot el respecte i admiració que li tinc, i també les Vides breus de John Aubrey, que representen la millor manera de tractar les vides intentant convertir-les en un objecte literari.

L’autor: Jean Echenozjean-echenoz
Jean Ehenoz neix a Orange (França) el 26 de desembre de 1947, fill d’un siquiatra.
Inicialment estudia sociologia a Aix-en-Provence i posteriorment enginyeria civil. Instal·lat a París des dels 23 anys, treballa al diari L’Humanité i a l’agència AFP.
Publica la seva primera novel·la el 1979, Le méridien de Greenwich, amb la qual guanya el premi Fénéon.
A partir d’aquí, amb setze novel·les publicades, ha obtingut els següents premis literaris: el Médicis, amb Cherokee, el 1983, el Goncourt per Me’n vaig, el 1999 i els premis Aristeion i F. Mauriac, el 2006, amb Ravel.
Altres novel·les que han estat traduïdes al català o castellà són: Rubias peligrosas (1995) i  Al piano (2003).

portades

En defensa de la llibertat narrativa i del dret de l’escriptor a innovar i fugir de les normes clàssiques literàries, va assajar en la seva trilogia: Ravel (2006), dedicada al compositor Maurice Ravel, Córrer (2008), dedicada al corredor Emil Zápotek i Llampecs (2010), dedicada al científic Nikola Tesla, un gènere entremig de la biografia i la novel·la. Diu l’autor sobre la segona: He fet un treball d’escultor a partir de la informació que havia recollit. I ho he fet amb un marge de llibertat novel·lesca. I en general sobre la ficció: La ficció mai no és absoluta. Les novel·les que vaig escriure abans i que es consideren com a ficcions pures, sempre es basen en la vida real o en la vida dels altres, és una mena de robatori, d’interpretació i de muntatge.

Jean Echenoz és considerat per la crítica un dels grans escriptors francesos contemporanis.
Els seus textos es caracteritzen per l’estil senzill, a la vegada que  imaginatiu i suggerent. Sempre hi és present un especial segell d’humor i ironia.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Jean Echenoz.

No hi ha comentaris

Años lentos, de Fernando Aramburu

Durant el mes de novembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Años lentos, de Fernando Aramburu.

anos-lentosL’obra: Años lentos

Quan el jurat integrat per Juan Marsé, Almudena Grandes, Juan Gabriel Vásquez i Rafael Reig acorda per unanimitat atorgar el VII premi  Tusquets de novel·la 2012, a Fernando Aramburu per aquesta novel·la, valora “la narración dickensiana” d’una infància als anys seixanta al País Basc.
Años lentos “ofrece una brillante reflexión sobre cómo la vida se destila en una novela, la mediación y el trasvase entre recuerdo sentimental y memoria colectiva, en una escritura diàfana que, sin embargo, deja ver un fondo turbio de culpa en el marco de la historia reciente del País Basc”, indica el comunicat del jurat.
A la novel·la s’alternen fragments d’una llarga carta que, a proposta de l’autor, escriu Txiki Mendioroz, on narra la seva infantesa des que, als 8 anys, la seva mare, incapaç d’atendre els seus tres fills, l’envia a viure amb la família de la seva germana a Sant Sebastián. Aquests fragments de la narració de Mendioroz s’alternen amb una sèrie de notes en què Aramburu, com a autor, introdueix elements diferents: retrats de personatges, escenes possibles, descripcions de llocs i altres aspectes que no figuren al relat principal.librillo
Li toca al lector de construir un tercer i definitiu relat amb la fusió dels dos anteriors.
Años lentos és una novel·la important que pot introduir un autor també important, amb un llenguatge brillant i nítid al servei d’unes històries humanes i amb un gran contingut històric.

L’autor: Fernando Aramburu

fernando aramburuNeix a Sant Sebastià, l’any 1959.
Malgrat que els seus pares són obrers, estudia Filologia Hispànica a la Universitat de Saragossa i participa a la creació, i n’és integrant, del Grup Cloc. El Grup, que s’anomena Grup Cloc de ARTE I DESARTE, edita una revista i entre els anys 1978 i 1981 intervé en la vida cultural del País Basc, Navarra i Madrid amb propostes de tipus surrealistes i dadaistes on es barregen la poesia, la contracultura i el sentit de l’humor.
Aramburu, que manifesta admiració per autors tan diversos com Albert Camus, Fedor Dostoievski, Fray Luis de León, Franz Kafka, Luís de Góngora i viaje claraCharles Dickens, publica en primer lloc un llibre de poemes Ave sombra, el 1981, seguit de El librillo, textos poètics per a nens.
Des de l’any 85, i casat amb una alemanya, viu a Hannover, on treballa com a professor d’espanyol.
La seva primera novel·la, guardonada amb el Premio Ramón Gómez de la Serna, és Fuegos con limón (1996). Més tard apareixen Los ojos vacíos (2000), primer volum de la trilogia de Antibula, completada amb Bami sin sombra avidas(2005) i La gran Marivián (2013).
Altres novel·les d’aquest autor són El trompetista del Utopía (2003), Viaje con Clara por Alemania (2010), O Años lentos (2012), que guanyà el Premio Tusquets de novel·la. patria
Altres títols remarcables són Los peces de la amargura(2006), sobre les víctimes d’ETA, guardonat amb el Premio Mario Vargas Llosa, el de la Real Academia de la Lengua i el Premio Dulce Chacón.
Amb la novel·la d’humor Ávidas pretensiones (2014), guanya el premi Biblioteca Breve i un any després publica Las letras entornadas (2015), un diàleg sobre literatura que porta a la invitació als plaers de la vida.
El seu últim llibre, Patria (2016) està tenint una gran acceptació per part de la crítica i dels lectors.
Cal remarcar, també, entre d’altres títols, la novel·la infantil Historia de un piojo llamado Matías (2004).

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu d’altres obres d’aquest autor.

No hi ha comentaris

Les hores

Durant el mes d’octubrel el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les hores de Michael Cunningham.

L’obra: Les hores

portadaLa novel·la narra un dia en la vida de tres dones, que levita a l’entorn del personatge Clarissa Dalloway, de la novel·la Mrs. Dalloway, de Virgínia Woolf.
La primera és la mateixa Woolf, que escriu Mrs. Dalloway, el 1923, mentre lluita amb la seva malaltia mental. La segona, Laura  Brown, una mestressa de casa frustrada que està llegint Mrs Dalloway, el 1949, el dia que prepara la festa d’aniversari del seu marit. L’última és Clarissa Vaugh, una editora del Greenwich que planeja una festa, el 2001, per celebrar un important premi literari, rebut pel seu amic i ex-amant que s’està morint de sida.
La novel·la pretén reflectir l’estil narratiu de la novel·la de Woolf que recrea el fluix de consciència, conreat magistralment per James Joyce i la mateixa Vírgínia Woolf. Aquesta tècnica consisteix a reproduir el curs dels pensaments i percepcions dels personatges com si estiguessin passant a la vida real, sense filtres, canviant d’una cosa a l’altra, i sovint de manera impredictible. 
Amb l’elecció que tota l’acció succeeixi en un sol dia, com a Mrs Dalloway, Cunnigham sembla voler mostrar la bellesa i la profunditat de cada dia – fins i tot del més ordinari – en la vida de cada persona, i alhora com tota la vida d’una persona pot ser examinada a través d’uns quants moments.
Aquesta novel·la va ser duta al cinema l’any 2002, pel director Stephen Daldry, amb un repartiment de luxe: Nicole Kidman (Virgínia Woolf), Julianne Moore (Laura Brown) i Meryl Streep (Clarissa Vaugh). Va ser nominada per a diversos Òscars, Globus d’Or, Premis BAFTA i premis del Sindicat d’Actors. Nicole Kidman es va fer amb l’Òscar, el Globus d’Or i el Premi BAFTA a la millor actriu, i el film també va guanyar el Globus d’Or a la millor pel·lícula i el BAFTA a la millor música original, entre molts d’altres premis de diferents festivals i certàmens.

L’autor: Michael Cunningham

Michael Cunningham va néixer a Cincinnati (Ohio), el novembre de 1952, però es va criar a La Cañada, a Califòrnia. Michael Cunninham
Va estudiar Literatura anglesa a la Universitat de Stanford, on es va llicenciar. Més tard, a la Universitat d’Iowa va aconseguir el títol de Master of Fine Arts del Iowa Writers’ Workshop.
Ja  mentre estudiava a Iowa va començar a publicar històries curtes a les revistes  Atlantic Monthly i Paris Review.
La seva primera novel·la va ser publicada el 1984: Golden States. Li seguiren Una casa en el fin del mundo (1990), Flesh and Blood (1995), Les hores (1999), Specimen Days ( 2005) i Quan cau la nit (2010).
A banda de la narrativa de ficció, Cunnigham ha escrit diversos assaigs sobre literatura i art.
També és productor i guionista de cinema.
Actualment ensenya al programa del Màster d’Escriptura Creativa al Brooklin College i al Centre de Treball de Belles Arts de Provincetow, a Massachusetts.
Malgrat que Cunnigham és públicament gai i ha viscut en parella divuit anys, no li agrada que se l’associï només amb la literatura gai. Creu que la seva condició sexual i el fet que en les seves novel·les l’homosexualitat tingui sovint un paper protagonista, no ha de ser la seva característica definitòria.
A banda d’altres reconeixements, Les Hores ha merescut el Premi Pulitzer de ficció, el 1999, i el Premi PEN/Faulkner de Ficció, el mateix any.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »