Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Adults

Melissa & Nicole

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, pel mes d’octubre està preparant la lectura de la novel·la Melisse & Nicole, de David Nel·lo.

L’obra: Melissa & Nicole

Amb aquesta novel·la, guanyadora del prestigiós premi Prudenci Bertrana l’any 2017portada ( i per unanimitat de tot el jurat, cosa que s’ha esdevingut molt poques vegades), precisament l’any que s’acomplia la seva 50ena edició i les celebracions de l’Any Aurora i Prudenci Bertrana, David Nel·lo se situava com un dels principals escriptors de la panoràmica de la literatura catalana.
Dues noies recorren amb les seves famílies respectives una illa de Suècia, Fâro, on hi ha un centre d’interpretació d’Igmar Bergman i on el director suec havia rodat algunes escenes de les seves pel·lícules. En una cafeteria coincideixen i les dues famílies queden sobtades davant de la increïble semblança física de les joves. Mentre els nadius es preparen per viure el solstici d’hivern, les noies aprenen molt sobre la vida i la seva pròpia identitat i les dues famílies entren en una situació de crisi existencial i familiar.
En aquesta novel·la el paisatge és també protagonista, i la recreació dels espais resulta suggerent i realista, degut que l’autor ha estat dues vegades en el centre de traductors i escriptor que hi ha a l’illa.
Aquesta novel·la singular tracta el tema de la paternitat i de la maternitat, i totes les connotacions biològiques i ètiques que se’n deriven. També els límits de la ciència i el desenvolupament de la personalitat i de la identitat personal.

L’autor: David Nel·lo

Neix a Barcelona, el 3 de febrer de 1959.
Es forma en música clàssica, com a flautista i, al llarg dels anys, desenvolupa una extensadavid nello i celebrada carrera com a escriptor de literatura infantil, juvenil i d’adults. També ha escrit assaig de viatges i alguna peça de teatre i és traductor de l’italià i l’anglès. Entre les seves recents traduccions hi ha les famoses sèries de literatura infantil i juvenil, de Geronimo Stilton i Els Diaris de Greg.
Si ens centrem en la literatura d’infants, on ha aportat quinze títols, el trobem debutant l’any 1995 amb Els menjabrossa, guanyador del Premi El Vaixell de Vapor, i continuant amb encara dos premis més: el Premi J.M. Folch i Torres, amb Ludwig i Frank (2011) i el EDEBÉ de literatura infantil, amb La nova vida del senyor Rutin (2014).
Quant a la literatura juvenil, Nel·lo, que compta amb tretze títols, ha rebut quatre premis més: el Premi Enric Valor, amb Peter Snyder (1999), el Premi Columna Jove, amb L’aposta (2002), el Premi Ciutat d’Olot de literatura juvenil amb Contrajoc (2007) i el Premi Ramon Muntaner, amb Guguengol (2009).
En el món de la literatura d’adults, amb set novel·les publicades, ha obtingut quatre guardons: el Premi Fiter i Rosell, amb Nou dits (2003), el Premi Andròmina, amb La geografia de les veus (2007), el Premi Marian Vayreda, amb El meu cor cap a tu per sempre (2009) i El Premi Prudenci Bertrana, amb Melissa &Nicole (2017).
Nel·lo ha vist traduïdes les seves obres al castellà, al francès, a l’alemany, al turc, al coreà, al rus, al grec i al portuguès.

No hi ha comentaris

Pastoral americana

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, fa vacances durant l’estiu. Pel setembre està preparant la lectura de la novel·la Pastoral americana, de Michel Houellebecq.

L’obra: Pastoral americana
portadaEn aquesta novel·la, la primera d’una trilogia, amb la qual obtingué el premi Pulitzer, Roth entra de ple en el vell fantasma del Vietnam a través del periple d’un pare que va a la recerca de la seva filla, acusada de terrorisme, i fa una àcida reflexió sobre els Estats Units contemporanis.
El protagonista de la novel·la és Seymour Levov, el Suec. El Suec és el prototipus del triomfador, l’encarnació del somni americà. Ja a l’escola destacava per ser un excel·lent atleta, guapo i alegre; després d’enrolar-se al marins tornà com un heroi i es casà amb Miss New Jersey. Es va fer càrrec del negoci del seu pare, el primer Levov als EEUU, i va acumular una fortuna que li va permetre brillar socialment i comprar-se una gran mansió. Fins que la seva filla Mary es va unir a un grup de polític terrorista que s’oposava a la intervenció nord-americana a Vietnam. A partir d’aquest fet, la vida del Suec comença a enrunar-se.
De manera similar a la de Fitzgerald a El gran Gatsby, sembla que la intenció de l’autor és la de desemmascarar la fal·làcia del somni americà. El narrador, el mateix personatge, Natham Zuckerman, malalt de càncer i amb una acusada encara que lúcida consciència de fracàs, va ser un admirador rendit del Suec, de qui era company d’escola. Ara, sembla que el destí , inexorable, els ha conduït a un mateix final. En general, la saga dels Levov pot ser entesa com una metàfora sagnant de la societat americana en el seu conjunt. Una novel·la dura i de gran impacte que ens submergeix en la dècada més explosiva del s. XX, els anys seixanta. I es mostra en plena forma, amb la prosa continguda i la subtilesa intel·lectual que el caracteritzen a l’hora de retratar les falses promese del somni americà.
D’ella en va dir la crítica:
“A l’actual literatura nord-americana està Philip Roth i, després, tots els altres”, Chicago Tribune; “Una de les novel·les més poderoses que Roth ha escrit mai… Emocionant, esplèndida i ambiciosa. Una obra d’art ferotgement commovedora”, The New York Times; “Enlluernadora… Una novel·la intel·ligent, compassiva i provocadora… Magnífica”, Boston Globe.

L’autor: Philip Roth
Aquest escriptor nord-americà, mort el 22 de maig del 2018 sense haver rebut mai el Premi Nobel pel qual havia estat proposat tants anys, havia nascut el 19 de març de 1933, a Newark (Nova Jersey), fill de pares jueus emigrats a EEUU des de l’Europa Central (Galitzia). Havia estudiat a la Universitat de Bucknell i intentat el doctorat en Filosofia, que no acabà. Sí, en canvi, va fer un postgrau a la Universitat de Chicago de literatura anglesa.
Va exercir com a professor d’escriptura creativa i comparada a diverses universitats nord-americanes fins a la seva jubilació.
A Chicago va fer amistat amb Saul Bellow i amb Margaret Martinson, amb qui es casà. Aquest matrimoni, complicat i dissolt el 1963, va influir molt la seva escriptura posterior, i diversos personatges femenins de les seves novel·les semblen inspirats en aquesta primera dona. El segon matrimoni (1990-1994), amb l’actriu anglesa Claire Bloom, tampoc no tingué un final feliç i, dos anys després de separar-se, l’actriu va publicar unes memòries matrimonials que deixaven l’autor força malparat.Philip-Roth
La seva primera obra, Goodbye, Columbus (1959), un recull de cinc contes curts i una novel·la breu, va guanyar el National Book Award de 1960. Tanmateix, la popularitat li arribà amb la seva quarta obra, El mal de Portnoy (1969), juntament amb el reconeixement de la crítica.
Al llarg de la seva dilatada i prolífica carrera, Roth, ha conreat diversos gèneres, a banda de la narrativa: l’assaig, la sàtira política, i l’autobiografia.
A finals de la dècada dels 70, Roth havia creat un alter ego, Natham Zuckerman, que va ser el protagonista d’alguna de les seves novel·les més paradigmàtiques, com la trilogia integrada per Pastoral americana (1997), Me casé con una comunista (1998) i La mancha humana (2000), la primera de les quals li mereixé el premi Pulitzer.
S’han realitzat 5 pel·lícules basades en els seus llibres: Complicidad sexual (basada en Goodbye, Columbus, 1969); El lamento de Portnoy (1972); El escritor fantasma (1984); La taca humana (2003); Elegy (basada en L’animal moribund i dirigida per Isabel Coixet; 2008)
Philip Roth, que explora en les seves obres la naturalesa del desig humà, la identitat dels jueus americans i el pas del temps, és, sens dubte, l’autor més premiat de la seva generació. Als ja esmentats guardons, cal afegir altres convocatòries del National Book Award, del Faulkner del Pen Club, el Hemingway i el Nabokov… i el juny de 2012 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries, encara que, com ja he dit, tot i que durant anys el seu nom ha sonat com a candidat al Nobel de Literatura, ha mort sense rebre’l.

No hi ha comentaris

Submissió

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel juny està preparant la lectura de la novel·la Submissió, de Michel Houellebecq.

L’obra: Suabmissió
portadaEn aquesta línea de provocació i denuncia inclement, el 2015 publica Submissió: la fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania. Una faula que va ser interpretada per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta. Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Submissió va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig.
La novel·la planteja amb cruesa dos temes: la submissió, de què Rediger, esdevingut el nou responsable de la Sorbona convertida en universitat islàmica, fa la glossa: “La idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta”. Aquesta és, segons Rediger, la força de l’islam, “que accepta el món tal com és”. I aquesta és la base de l’èxit de la implantació de Mohammed Ben Abbes a la societat francesa.
Michel Houellebecq no fa més que plantejar l’eterna qüestió de la servitud voluntària, de la facilitat amb què la ciutadania accepta renunciar a llibertats a canvi de seguretat, en tots els sentits, començant per la pautada organització dels dies i les hores. El segon tema és la denúncia de l’estat de coses que ha fet possible l’ascens de Ben Abbes. “¿Hem d’estar orgullosos d’un sistema que cada cop s’assembla més al repartiment de poder entre dos gangs rivals?” Alguns consideren que aquesta crítica de Houellebecq a la democràcia bipartidista afavoreix el discurs del Front Nacional; altres l’assenyalen com l’home més clarivident i honest del panorama literari francès.
Com ja hem dit, Submissió va arribar a les llibreries franceses el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo i Houellebecq, acusat d’islamofòbia, va afirmar: «No prenc partit, no defenso cap règim. He accelerat la història, però no puc dir que sigui una provocació, perquè no dic coses que consideri falses només per posar nerviosos els altres.» Més enllà de la polèmica, Submissió és una novel·la de «política ficció», una faula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista.
«Divertida, impertinent i desesperada, Submissió amaga una lliçó inaudita. Menys escandalosa del que s’ha dit i més subtil del que sembla» (Sébastien Lapaque, Le Figaro).
«No és només un escriptor de sàtires, sinó un escriptor de sàtires “sincer”, francament entristit pels disbarats de la història i per la bogeria humana, i això és més inusual» (Adam Gopnik, The New Yorker).

L’autor: Michel Houellebecq
Michel Houellebecq, el nom real del qual es Michel Thomas, va néixer a Saint-Pierre (França) el 26 de febrer de 1956. És un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema reconegut tant per la qualitat literària com la provocació de les seves obres.Michel-houellebecq
Les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. D’altra banda, se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Els seus pares es van desentendre d’ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s’hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna. Posteriorment el van internar a l’escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.
El 1975 es va matricular a l’Institut National Agronomique Paris-Grignon, on obtingué el diploma d’enginyer agrònom el 1978 amb una especialització en ecologia. A l’institut va fundar l’efímera revista literària Karamazov per a la qual escriu alguns poemes i participa en el rodatge d’una pel·lícula titulada Cristal de souffrance. El 1980 es va casar amb la germana d’un amic. Després es va matricular a l’École Nationale Supérieure Louis Lumière, en la secció de cinematografia, i obtingué el diploma el 1981. El mateix any naixia el seu fill Étienne. Més endavant es va divorciar, cosa que li provocà una depressió profunda que el va portar a fer una estada en un centre psiquiàtric.
El 1991 publicà la biografia de Lovecraft, Contre le monde, contre la vie i començà a treballar en l’Asemblea Nacional Francesa com a tècnic informàtic. Aquest mateix any aparegué Rester vivant i seguidament un primer recull de poemes, La poursuite du bonheur, que passen desapercebuts. Els seus temes anticipen el que serà tractat en les seves novel·les següents: la solitud existencial, la denúncia del liberalisme, l’amor i la intimitat dels individus.
La seva primera novel·la va ser Extension du domaine de la lutte. Sense promoció ni publicitat, es va difondre per mitjà del boca-orella. Va ser adaptada al cinema francès per Philippe Harel el 1999, i a la televisió danesa per Jens Albinus el 2002.
El 1998 es va tornar a casar amb Marie-Pierre Gauthier, a la qual havia conegut el 1992.
La següent novel·la, Les partícules elementals, que apareix el 1998 a França i és traduïda i publicada en català el 1999, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica a causa de l’expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Houllebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l’instant un clàssic del nihilisme. Va merèixer el Premi IMPAC 2002. Les Particules élémentaires es va adaptar al cinema amb la pel·lícula alemanya Elementarteilchen, dirigida per Oskar Roehler.
La següent novel·la, Plateforme, de 2001, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual, que conté crítiques explícites de l’Islam i la fe musulmana, li va merèixer l’acusació de racista i va augmentar la seva notorietat. La novel·la, La Possibilité d’une île, del 2005, va tenir a França una massiva campanya publicitària i nombroses polèmiques, en particular per la seva aproximació al tema de la clonació humana.
El 2010 va rebre el premi Goncourt per la novel·la La Carte et le territoire i el “J’ai lu”, el 2012. I la seva obra no s’aturà fins al moment, en el camp de la narrativa, la poesia i l’assaig.
Houellebecq dóna gran importància també a la seva obra d’assagista. Ha escrit articles per Les Inrockuptibles, Perpendiculaire, L’Atelier du Roman, Immédiatement, i altres publicacions internacionals. Les seves obres i opinions són molt crítiques amb el pensament políticament correcte i amb les conseqüències del maig del 68. Tot això el va posar en el punt de mira de diversos mitjans de comunicació, que el van acusar de misogin, decadent i reaccionari, però contràriament al que pretenien, només van fer augmentar la seva popularitat i les vendes dels seus llibres.
Aclamat pels seus incondicionals com el millor escriptor francès viu, i injuriat pels seus detractors (des de puritans religiosos fins a notables progressistes) com a pornògraf, misogin i racista, res d’això evita que cada nou llibre seu sigui àmpliament comentat en revistes literàries, es vengui per milions i es tradueixi a nombroses llengües.

No hi ha comentaris

La ciutat i la casa

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel maig està preparant la lectura de la novel·la La Ciutat i la Casa, de Natalia Ginzburg.

L’obra: La Ciutat i la Casa
la_ciutatEl 2016 celebràvem el centenari del naixement de Natalia Levi, una de les figures més rellevants de la literatura italiana contemporània, i en algunes de les ressenyes que se li van dedicar veiem com li agradava definir-se com una escriptora petita. Tanmateix, l’obra de Ginzburg, de petita, no en té res, i és que estem davant d’una dona compromesa i valenta, una intel·lectual de primer ordre que, inspirant-se en les emocions i en les petites coses, va saber expressar, amb naturalitat i fluïdesa, l’essència del segle XX. La ciutat i la casa (1984) va ser la seva darrera novel·la.
La història s’articula al voltant de la correspondència privada d’una colla d’amics. El Giuseppe, cansat de patir problemes econòmics, decideix marxar a Amèrica per instal·lar-se amb el seu germà. La separació amb els amics i amb la família l’obliga a intensificar una relació epistolar que ja era habitual. Homes i dones es despullen sense pudor deixant visible la vida privada de l’època. Són cartes breus i directes on es barregen assumptes quotidians, trivials i logístics, amb fets desgraciats i confessions molt íntimes. La narració és seca, directa. Ho explica tot amb molt poc. La Ginzburg sempre escriu des del viscut, des de la seva memòria i et fa còmplice de la seva intimitat. Aquí també ho serem de còmplices. Sí, resulta fàcil creure que les cartes intercanviades també van dirigides a tu, com si fossis un més de la colla, perquè els remitents confessen errors, pors i sentiments que sovint es rebel·len només davant els íntims.
La novel·la exposa situacions i escenes corrents, senzilles, mentre toca temes més complexos com ara el sentiment de pertinença, associat aquí a la casa i als petits objectes que la vesteixen. Ho expressa el Giuseppe, que ha venut la seva casa de Roma per marxar a Amèrica i encara sent que casa seva és la romana: “per això em continuo movent com un foraster entre aquestes parets, si se’m trenca una tassa, em sento culpable”. O la família, encarnada fora de totes les convencions en la figura de l’Alberico, el fill homosexual del Giuseppe que planteja un nou model de convivència. Natalia Ginzburg es mostra transgressora aquí, igual que el potent personatge femení de la Lucrezia, una dona intensa, d’enamorament fàcil, que segueix els seus impulsos arrossegant als seus cinc fills amunt i avall.
Les llars esdevenen, per als personatges de Ginzburg, un referent inamovible. De fet, tota la novel·la gira entorn a les cases: la casa que el protagonista ven quan se’n va a Amèrica; la casa de la seva amiga Lucrezia on es troba sempre el grup d’amics; la casa del germà del protagonista als Estats Units; la casa que la Lucrezia busca i no troba… Les cases esdevenen un referent gairebé mític per a tots els amics. Però ni tan sols un referent tan sòlid com quatre parets es manté. Les cases també acabaran desapareixent de la vida dels membres del grup i només es mantindran com el somni d’un passat enyorat.
L’autora també introdueix, aquí i allà, les seves reflexions sobre el matrimoni, l’amistat i les relacions difícils entre pares i els fills. Mentre les cartes viatgen incansables d’un continent a l’altre notes com el temps passa i s’accelera i tot s’esvaeix o canvia; la família, la societat i fins i tot les amistats més sòlides.
Ginzburg demostra un ús magistral de les tècniques narratives. Les cartes que composen aquest volum encaixen entre sí a la perfecció, com un trencaclosques gegant a través del qual podem conèixer els secrets de l’ànima de tots els protagonistes. Per l’arquitectura narrativa aquesta novel·la és, sens dubte, una obra de maduresa. Una maduresa literària que va paral·lela a la maduresa de les emocions: aquest és un cant, cru i realista, a les il·lusions perdudes. Una novel·la que explica la progressió cap a la vellesa i que apunta, de forma discreta, el fantasma de la mort. A més a més, La casa i la ciutat és una novel·la publicada el 1983 però que ja prefigura el que és la “modernitat líquida” pròpia de la societat actual, on tot és evanescent, fins i tot les relacions humanes. Una obra que descriu magistralment l’angoixa de les persones al món modern.

L’autor: Natalia Ginzburg
El seu nom de naixement era Natalia Levi, però aquesta novel·lista, assagista, dramaturga i política italiana,natalia és coneguda per Natalia Ginzburg, el cognom del seu primer marit. Nascuda el 1916, a Palerm, a l’illa de Sicília, Natalia Levi va passar la majoria de la seva joventut a Torí amb la seva família. El seu pare, Giuseppe Levi, jueu, era professor a la Universitat de Torí i un reconegut històleg; la mare, Lidia Tanzi, era catòlica. Tanmateix criaren els seus fills en l’ateisme. La seva llar era un centre cultural on els pares convidaven intel·lectuals, activistes i industrials. El 1933, amb 17 anys, va publicar el seu primer relat en la “Revista Solaria”: I Bambini. El 1938 es va casar amb Leone Ginzburg, amb qui tingué tres fills. El seu fill Carlo Ginzburg és un reconegut historiador de l’actualitat. Tot i que Natalia va poder viure relativament lliure d’atacs a la seva persona durant la Segona Guerra mundial, el seu marit fou obligat de 1941 a 1943 a l’exili interior a un poble deprimit dels Abruços per les seves activitats contra els feixistes. Durant la major part d’aquest temps ella i els seus fills van viure amb ell. Com a opositors del règim feixista de Mussolini, Natalia i el seu marit anaren secretament a Roma per publicar un diari antifeixista, fins que Leone fou arrestat. Va morir el 1944 després de ser greument torturat a la presó.
Instal·lada a Torí amb els pares i fills que s’havien refugiat a la Toscana, treballà per a l’editorial Giulio Einaudi Editore. La seva primera novel·la, El camí que va a la ciutat, havia estat publicada el 1942, durant el període més antisemita de la Itàlia feixista, sota el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. La seva segona novel·la, Ha estat així, aparegué el 1947. El 1950 es casà amb el professor universitari Gabriele Baldini, especialista en literatura anglesa, amb qui va tenir 2 fills més, i inicià el seu període més productiu. Durant els següents 20 anys va publicar les obres que la feren més reconeguda, i va estar fortament involucrada amb la vida cultural de Roma. El 1964 va fer de Maria de Betània en la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, L’Evangeli segons sant Mateu. El 1969 morí el seu marit i ella continuà amb la seva escriptura cada cop més interessada en el microcosmo familiar.
Ginzburg va estar involucrada en política durant tota la seva vida, com a activista i polemista. Com molts altres prominents antifeixistes, durant un temps va ser membre del Partit Comunista Italià, i fou elegida membre del parlament italià com a candidata independent el 1983. Tanmateix, la seva producció literària és extensíssima: Tutti i nostri ieri (1952), Valentino (1957), Sagittario (1957), Les veus del vespre (1961), Vocabulari familiar (1963), Caro Michele (1973), Famiglia (1977), La famiglia Manzoni (1983) i La ciutat i la casa (1984), dins del gènere de la narrativa, a més d’una llarga sèrie d’assaigs i obres dramàtiques. Moltes de les seves obres han estat objecte d’adaptacions cinematogràfiques. Així mateix, la seva obra ha estat reconeguda amb els premis “Strega” (1963) i “Bagutta”. Morí el 7 d’octubre a de 1991, a Roma.

No hi ha comentaris

Oceà Àfrica

El Club de Lectura d’adults de la biblioteca treballarà durant aquest mes de març la novel·la Ocèano Àfrica, de Xavier Aldekoa
L’obra: Oceà Africa
portadaXavier Aldekoa explica que, quan era petit, va quedar fascinat amb la història d’ Un capità de quinze anys, de Jules Verne, on un jove mariner descobreix la selva africana. De jove, va voler conèixer-la personalment.
Aquest llibre és el fruit d’aquesta coneixença que s’ha prolongat a través de més de deu anys d’estades i viatges. Ell ens diu “Vull obrir una finestra a les persones, d’un continent variat, divers i emocionant [...] Per escriure aquest llibre no he tingut més remei que viure’l. No vull ser un viatger per Àfrica, no vull posar l’accent en la meva persona, sinó donar el protagonisme a la gent, que m’han donat el privilegi d’obrir-me les seves vides i contar-les”.
El llibre, recordant el periple de R. Kapuscinski a Èbano, però amb una forma més distesa i planera, recorre una gran part de països africans, on el narrador, de primera mà, contacta amb autòctons en situacions normalment dramàtiques: guerres, desplaçaments, pandèmies, revoltes, naixement de noves nacions, situacions d’extrema pobresa, desastres ecològics, depredacions…
L’autor destaca d’una manera especial el paper de la dona en un continent tan variat, ric i conflictiu: “La dona africana és l’heroi oblidat [...] Àfrica no està perduda perquè està esperant que les dones ocupin el lloc que els correspon”.
També prioritza el paper de l’educació: “L’única arma de construcció massiva és l’educació [...] L’educació fa canviar perspectives, possibilita guanyar drets i guanyar respecte”.
Cada capítol del llibre, narrat amb solvència i més desig d’informar i de fer viure la realitat que plasma que de fer literatura, ens introdueix en una peça diferent d’aquest gran puzle que és el continent africà.
“Per conèixer Àfrica no n’hi ha prou amb somiar-la, cal caminar els seus carrers, riure amb la seva gent, escoltar les seves alegries o tristeses, sentir-se ridícul per no entendre res i tornar a sorprendre’s per comprendre”.
L’autor: Xavier Aldekoa
Va néixer el 24 d’abril de 1981, a Barcelona.XavierAldekoa
És llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i, segons les seves mateixes paraules, un etern estudiant de Ciències Polítiques.
Amb poc més que 20 anys va viatjar per primera vegada al continent africà, i l’any 2009 va establir la seva residència a Johanesburg, Sud-àfrica.
En els últims anys ha cobert múltiples conflictes i temes socials a Somàlia, RD Congo, Sudan del Sud, Angola, Mali, Zimbabwe i més de trenta-cinc països africans. En aquest treball ha abordat guerres fratricides o períodes de fam generalitzada silenciats, però també el desplegament de nacions o la riquesa cultural dels pobles africans. Per a ell sempre ha estat fonamental el vessant humà d’aquest continent.
Els africans i les africanes han estat i són, indiscutiblement, els protagonistes dels seus reportatges.
Actualment és corresponsal de La Vanguàrdia a Àfrica i realitza reportatges de televisió per a diferents mitjans. També col·labora amb ràdios i altres periòdics i revistes i fa xerrades i conferències a diverses universitats, col·legis i fundacions.
Xavier Aldekoa és co-fundador de la revista de periodisme internacional 5W i de la productora social i independent Muzungu.
Té un altre llibre, Hijos del Nilo (2017) i diversos documentals: Tras los pasos de Mandela, El derbi de Sudáfrica, RD Congo, un país en tinieblas, Tensión en el subsuelo.
La seva obra ha merescut diversos premis i reconeixements: Premi La Buena Prensa (2014), X Premi de periodisme solidari Memorial Joan Gomis (2015), Finalista del Premi Cirilo Rodríguez (2016), VI Premi Letras enredadas i Redes (2016), Finalista Premis Desalambre de Videoperiodisme (2016), Finalista III Premis Enfoque de Periodismo (2016), I Premi Revbela de Comunicació (2016).
Xavier Aldekoa és molt aficionat a l’esport i a la natura, per això una tercera dèria, l’alpinisme, ha estat qüestió de sumar dos més dos.

No hi ha comentaris

Perles cultivades

«El que busco, el que necessito ja urgentment, és trobar models, més d’un si pot ser, de bondat total, pura, desinteressada, no contaminada, d’on treure elements comuns que permetin definir un personatge netament bo, per estudiar la possibilitat que la bondat sigui programada».

portadaEl proper dimecres 7 de març a les 7 de la tarda a la llibreria Llorens de Vilanova l’escriptora Mercè Foradada, farà l’acte de presentació de la seva darrera novel·la, Perles cultivades. A l’acte hi assistiran el també escriptor Sixte Moral i Francesc Gil-Lluch (de l’editorial Saldonar).

A la psicòloga Lluïsa Jubany li fallen les bases del món que coneix. Per recuperar el sentit de la vida freqüenta un grup que investiga la repercussió de la intel·ligència artificial en el futur pròxim, el Trans de Gràcia, des d’on emprèn una investigació per intentar determinar l’abast de la bondat i si aquesta és programable.
Desanimada i en plena crisi personal, entra en contacte amb membres d’una ONG, deixa temporalment la feina a l’hospital barceloní on treballa, i el seu periple la porta al camp de Zaatari, a Jordània, on milers de sirians proven de sobreviure fugint de la devastació del seu país.
A partir del contacte amb membres d’ONGs i amb les persones que han fugit del seu país, tot d’enigmes relacionats amb la naturalesa humana sortiran a la superfície, i faran que la protagonista s’interrogui sobre el lloc que cadascú ocupa al món. No tot és tan senzill com podria semblar, però, i les contradiccions fan forat en cadascun dels personatges de la novel·la.

Mercè Foradada explora a Perles cultivades un tema literari que dona molt de joc: la bondat. Existeix, en realitat, la bondat? Per contestarMercè_Foradada_i_Morillo aquest interrogant, la protagonista crea un discurs, fet a partir de l’elaboració de l’experiència més personal i també d’una altra de més tràgica, l’autèntica vergonya de l’Europa que es deshumanitza quan mira cap a una altra banda quan els refugiats de Síria truquen a la seva porta. Enmig d’aquest conflicte, ètic i humà, caldrà veure què són les «perles cultivades».

Mercè Foradada i Morillo (Barcelona, 1947) viu a Vilanova i la Geltrú. Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit com a docent en diversos instituts i escoles. És l’escriptora #Decapçalera d’aquesta biblioteca, i dirigeix el seu Club de Lectura per adults. A la Xarxa Municipal de Biblioteques de la ciutat podreu trobar totes aquestes obres seves.

No hi ha comentaris

El que resta del dia

Pel proper gener el Club de Lectura d’Adults està treballant la novel·la Testimoni de Narom, de l’últim Premi Nobel de Literatura Kazuo Ishiguro .

L’obra: El que resta del dia
portadaAquesta novel·la narra un viatge per carretera des de Darlington Hall, la mansió Victoriana en què Stevens exerceix de majordomo des de fa trenta anys, al port de Weymouth, on viu la que havia estat la seva majordona, la senyoreta Kenton, actualment casada i convertida en la senyora Benn. La compra de Darlington Hall per un milionari nord-americà, obliga el majordom a prendre les seves primers vacances i a fer un viatge en què haurà d’enfrontar-se amb realitats que sempre s’ha negat.
Diu Ishiguro que la idea de la novel·la li va sorgir d’una broma de la seva dona, que li proposava fer-se passar pel majordom, quan els periodistes van començar a interessar-se per la seva obra. Diu que la idea del majordom, que no viu la seva vida sinó la del seu patró, ja no el va deixar, fins a desembocar en aquesta obra.
El que queda del dia és una mena de meravellosa contradicció: una novel·la irònica malgrat que el protagonista i narrador és incapaç d’entendre un acudit; un relat profundament commovedor malgrat que Stevens no pot admetre’s ni un sentiment; una història de la II guerra Mundial, en què el seu narrador està entrenat per no adonar-se’n; un romanç entre dues persones que no s’acaben de comunicar i que, malgrat viure junts un grapat d’anys, no s’arriben a tocar ni un dit.
El protagonista i narrador, com a bon majordom anglès de la primera meitat del s. XX, està incapacitat per a la reflexió i per plasmar-lo, Ishiguro sembla escriure amb una camisa de força. El major mèrit de la seva narració i narrativa és que aconsegueix transmetre’ns tot l’univers del majordom sense que aquest mateix se n’assabenti.
Aquesta extraordinària novel·la tan britànica – curiosament escrita per un japonès d’origen i que combina el tema polític, amb el costumista i el romàntic –, un model de contenció, on res no sembla expressar-se obertament, però tot queda perfectament clar, constitueix “Un profund i punyent estudi de la personalitat, les classes i la cultura” va escriure el New York Times.
Una lectura, sens dubte imprescindible, de l’últim i merescut premi Nobel.

L’autor: Kazuo Ishiguro
Aquest autor, japonès de naixement però britànic de formació i professió, neix a Nagasaki l’any 1954, però als sis anys es trasllada amb la família a viure a Londres, Anglaterra.
Rep una formació acadèmica totalment occidental. Cursa estudis superiors de Filologia anglesa i Filosofia a la Universitat de Kent i posteriorment es doctora en escriptura creativa a la d’East Anglia, on rep classes de M. Bradbury que influirà la seva obra posterior.
Es comença a donar a conèixer en cercles literaris anglesos a través d’articles i relats breus que apareixen a diverses revistes literàries.
El 1982, any en què es nacionalitza anglès, apareix la primera narració extensa, Una pàl·lida vista dels turons, que és acollida amb entusiasme i rep el premi Winifred Holtby. La segueixen Un artista en un món flotant (1986) que guanya el premi “Whitbread”, i El que resta del dia (1989), premi Booker Price i posteriorment portada al cinema pel director americà James Ivory, l’any 1993.kazuo-ishiguro
La següent novel·la, Els inconsolables (1995) marca un canvi de rumb a la seva trajectòria literària, es fa més introspectiva i encara aprima més el ja subtil fil argumental. Publica després, Quan érem orfes (2001) on reprèn el tema del record i la nostàlgia i ens trasllada al Shangai d’entreguerres.
Posteriorment, publica Mai m’abandonis (2005), que el consagra com un dels novel·listes actuals més valorats en llengua anglesa, company d’armes en el mític dream team amb Martin Amis, Julian Barnes, Ian Mc Ewan o Graham Swift. L’any 2010 Mark Romanek dirigeix la versió cinematogràfica d’aquesta última novel·la.
El gegant enterrat (2016) i Nocturns (2010), un llibre de relats, completen la seva obra (al menys, la traduïda al castellà i/o català).
El 1995 havia estat nomenat Oficial de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i tres anys després, el 1998, Cavaller de les Arts i les Lletres, pei govern francès. Finalment, l’any 2017, ha estat reconeguda, la totalitat I extraordinària qualitat de la seva obra, amb el Premi Nobel de Literatura.
Joyce Carol Oates diu d’aquest autor: Ishiguro es distingeix com un dels més eloqüents poetes de la pèrdua.

No hi ha comentaris

La vida sense la Sara Amat

Durant el mes de novembre el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig.

L’obra: La vida sense la Sara Amat
portadaEl llibre narra una història aparentment senzilla, gairebé minimalista. Un dia, mentre una colla de nens i nenes juguen a cuca amagar, una nena, la Sara Amat, s’amaga tan bé, que ja no torna a aparèixer. Per a tot el poble, la Sara ha estat segrestada o ha fugit voluntàriament. Ja no hi és. Per a tots, menys per al Pep de Can Sabater que viu uns dies iniciàtics mentre vetlla pel secret de la Sara.
La novel·la es podria definir com una història d’amor entre adolescents desiguals (la Guerra i la Pau) o, millor, com la descripció d’un salt en l’evolució de la infantesa a l’adolescència. El procés de fer-se gran, de madurar, si és que aquest terme és aplicable a una etapa de la vida tan estrident i cantelluda com l’adolescència, és segurament el tema o un dels dos temes cabdals del llibre: aquesta passa que s’ha de donar per cabussar-se a l’aigua, aquesta porta (física i mental) que s’ha de creuar, i que costa tant perquè la por paralitza.
Els encerts literaris d’aquesta novel·la, que sembla autobiogràfica, però que no ho és ben bé, són múltiples: una original veu narrativa, tan autèntica que et duu a pensar que et trobes enfront una de les obres actualment anomenades d’autoficció; el magistral dibuix dels personatges, tant els principals com els secundaris; la tria dels elements metaliteraris, les novel·les Guerra i pau i Platero y yo, que són usats com a símbols; un estil de narració que flueix amb la frescor de l’oral i la mestria del llenguatge més literari, i, per acabar, el mèrit segurament més valuós per a la majoria de lectors i lectores: l’interès, la gran capacitat d’enganxar i emocionar.
Aquesta novel·la aparentment senzilla, d’un autor pràcticament desconegut, va sorprendre i emocionar el jurat del Premi Sant Jordi 2015. Ara, sorprèn i emociona a la majoria de lectors i lectores.

L’autor: Pep Puig
Pep (Pepe) Puig i Ponsa neix a Terrassa, el 4 d’abril de 1969 (curiosament, o no, com el Pep de can Sabater).
De jove estudia al Escolapis dePep_Puig Terrassa, on ja guanya alguna Calassanç, el premi dels concursos literaris escolars i juga a futbol amb el FC Terrassa.
Llicenciat en Educació Física, exerceix com a professor d’Educació Física, Ioga i Pilates i és instructor de gimnàstiques posturals .
El 2005 publica la seva primera novel·la, L’home que torna (Empúries), que guanya el premi FNAC Jove i és rebut amb entusiasme, per la crítica i el públic. La segueixen Les llàgrimes de la senyoreta Marta (Empúries), el 2007 i Veus (Empúries), el 2010, formant part de la cinquantena de joves autors (menors de 45 anys) antologats per Lolita Bosch.
L’any 2015 publica L’amor de la meva vida de moment (L’Altra Editorial), un recull de contes, un dels qual, Clara Bou, ja conté la llavor del que serà el seu gran èxit en forma de novel·la: La vida sense la Sara Amat, guanyadora del 56è Premi Sant Jordi, 2015, i publicada per Proa l’any 2016.
L’autor, que viu actualment a la Nou de Gaià, un poblet del Camp de Tarragona, entre vinyes i garrofers, i que no es prodiga molt pels cercles literaris, i té un fill, Nil, al qual dedica el llibre guardonat.
Manté una relació literària de fidelitat amb Eugènia Broggi, l’editora, primer a Empúries i després a l’Altra Editorial.
Literàriament es confessa deutor d’Estellès, Vinyoli, Papasseit, Calders i J.Rulfo.

logo departament cultura

Amb el suport del Departament de Cultura

 

 

No hi ha comentaris

Les darreres paraules

Durant aquest estiu el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Les darreres paraules, de Carme Riera

L’obra: Les darreres paraules

portadaEmprant el tradicional recurs literari del manuscrit fortuitament descobert, Riera escriu aquestes fictícies però molt documentades memòries sobre un personatge històric, present i en certa manera cabdal en la construcció del mapa d’Europa a l’inici del segle XX.
En el suposat manuscrit retrobat, Lluís Salvador d’Habsburg Lorena (Florència, 1847 – Txèquia, 1915) confessa els secrets dels seus amors, alguns de tràgics i ens ofereix punts de vista personals però objectius sobre els esdeveniments que canviaren el mapa europeu del segle XX, des de Meyerling fins a Sarajevo.
Cosí de l’emperador Francesc Josep i de l’emperadriu Elisabet, la famosa Sissí, tal vegada tingué a l’abast evitar el desenca-denament de la Primera Guerra. Lluís Salvador d’Habsburg, viatger impenitent i misteriós, home de lletres, naturalista i ecologista “avant la lettre”, va ser també un enamorat de Mallorca. Allà hi bastí el seu petit regne paradisíac. Les darreres paraules desvetllen les vivències familiars, sentimentals i polítiques d’una personalitat extraordinària, que, tot i pertànyer a la Casa Imperial més important d’Europa, visqué allunyat dels convencionalismes.
A la novel·la, com ja és usual en aquesta autora, destaquen una trama interessant i el seu acurat estil, amarat de sensibilitat, que s’associa a la literatura romàntica, període històric, d’altra banda, on també se situen els personatges protagonistes de l’obra. Una mirada a la dissortada nissaga dels Habsburg mitjançant la visió d’un dels seus membres menys prototípics, l’arxiduc Lluís Salvador, que visqué captivat per Mallorca i els mallorquins.
Una obra sobretot psicològica, centrada en les darreres voluntats d’un noble estrafolari, que havia abusat del poder que li atorgava la seua condició privilegiada per fer realitat els seus capricis. Amb la cura, la tendresa, la humanitat que caracteritza l’escriptura d’aquesta artista de la paraula, retrata la vida d’un esperit massa lliure per a l’època que li va tocar de viure. La dolcesa de la prosa de Carme Riera no pot amagar la degradació moral del personatge, tot i la seva disfressa d’un romanticisme tronat, enmig de referències als mites clàssics i a un penediment sincer.

L’autora: Carme Riera

Carme Riera (Palma, 1948) és narradora, guionista i assagista. És doctora en Filologia hispànica i exerceix de professora universitària a la UAB. L’any 2013 és escollida Membre de la Real Academia Española (RAE). Des del juny de 2015 és la presidenta de CEDRO, l’entitat que gestiona els drets dels autors, editors i periodistes.
Autora d’una obra rica en referents cultes i populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) la parla Carme Rieracol·loquial mallorquina amb destresa i sense prejudicis. Ha estat guardonada, entre d’altres, amb el premis Prudenci Bertrana de novel·la de 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull de 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla de 1994 per Dins el darrer blau, novel·la històrica que va rebre també els premis Joan Crexells, Lletra d’Or, el Nacional de narrativa del Ministeri de Cultura i l’Elio Vittorini del Departament de Turisme de Siracusa; el Premi Sant Jordi el 2003 per la novel·la La meitat de l’ànima, el Premi Terenci Moix el 2013 amb Temps d’innocència, o el Premi BBVA Sant Joan amb Les darreres paraules (2016), entre altres.
La seva obra assagística, escrita eminentment en castellà, se centra principalment en l’estudi de la generació de l’Escola poètica de Barcelona dels anys cinquanta: Jaime Gil de Bieda, Agustín Goytisolo i Carlos Barral, entre altres, dels quals ha tingut cura de nombroses antologies i edicions crítiques.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, la Medalla d’Or del Consell Insular de Mallorca, el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, i el Premi José Luís Giménez Frontín de l’Associació Col3legial d’Escriptors de Catalunya, el 2012. El 2015 és guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària.
És sòcia de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Membre de la Real Academia Española de la Lengua, des de l’abril de 2012, on ocupa el seient amb la lletra N.

A la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat trobareu totes aquestes obres de Carme Riera.

No hi ha comentaris

Nocturn de Sant Felip Neri

Durant el mes de juny el Club de Lectura d’adults treballarà la novel·la Nocturna a Sant Felip Neri, de Sebastià Bennasar.

L’obra: Nocturn de Sant Felip Neri

portadaUna noia de bona família, tancada en un casalot en penombres. Un músic, virtuós del violí, supervivent de la Guerra dels Balcans. Un aspirant a escriptor que s’arrossega per la ciutat inhòspita. Un llibreter de vell, una fidel serventa… I una petita plaça, testimoni mut de massacres terribles, encastada en el cor d’una Barcelona explotada i bruta, una plaça minúscula i vella que, no obstant això, el sol encara visita i que pot contenir totes les històries del món.
Amb aquests elements, l’autor mallorquí ha creat una novel·la intensa i lluminosa, allunyada dels registres de la novel·la negra, que sovint ha conreat. Es tracta d’una ficció ambiciosa i treballada, que sembla afirmar la voluntat de Bennasar de traspassar els seus mateixos límits, d’altra banda sempre vigorosos i convincents.
L’acció se situa al cor d’una ciutat, Barcelona, que mira de ser fidel al seu passat més gloriós, però que es troba atrapada en un present no gens gloriós, i ens submergeix en l’agermanament històric de Catalunya amb Sarajevo i en la lluita diària de molta gent anònima per a la qual arribar a l’endemà ja és tota una heroïcitat.
Però aquesta obra vol homenatjar també la història de la cultura, d’una civilització amenaçada per les urpes de l’ambició i la cobdícia, i, sobretot, els llibres.
A través de les línies d’aquest relat, podrem escoltar una música de violí que clama contra la fosca, contra l’oblit, contra la por i contra la guerra.

 

L’autor: Sebastià Bennasar

Aquest escriptor, periodista, traductor, crític literari i agitador cultural, nascut a Palma de Mallorca el 27 d’abril de 1976, té una sòlida trajectòria des de l’opció valenta i actualment bastant insòlita de viure d’allò que estima: la Literatura.
És llicenciat en Humanitats (Premi extraordinari final de carrera) i màster en Història del Món, per la Universitat Pompeu Fabra, i ha treballat onze anys com a periodista als diaris Baleares i al Diari de Balears, on ocupava el càrrec de cap de Cultura.
Des del 1999 al 2013 va exercir de crític literari al suplement L’Espira i a la pàgina web Llegir en cas d’incendi.
També va fundar la revista Bearn dedicada a la promoció de la literatura en català, que actualment dirigeix, així com el festival de novel·la negra, Tiana Negra.
Entre el 2009 i el 2013 va residir a Portugal, on va impulsar la creació del Casal català de Lisboa i va ser membre fundador de la revista Cap-i-cua, dedicada a la traducció de literatura catalana al portuguès i a l’ inrevés.
Actualment Imparteix cursos, seminaris i conferències sobre novel·la negra o cultura catalana i col·labora amb diferents editorials, així com impulsa alguns festivals de novel·la negra en català, imparteix cursos d’escriptura creativa i coordina Clubs de Lectura.
És membre de l’AELC i del PEN català, en la junta del qual ostenta el càrrec de vocal de drets lingüístics.
Sebastià Bennasar ha publicat una trentena d’obres, entre poesia, relat i novel·la, de les quals destacarem:
Poesia: Passaport de sang (1998); Breu blues de València (2007)
Narrativa curta i novel·la: A la sabana no hi ha temps per a la compassió (2002). Relats breus; El dia de l’alliberament (2006) Relats breus; Els blaus de l’horitzó (2006) Novel·la. Premi Pollença de novel·la; L’Estret de Torres (2006) Relats. Premi l’Hiperbòlic; Connie Island (2007) Novel·la curta. Premi 25 d’abril Vila de Benissa; Nocturn de Sant Felip Neri (2013). Novel·la; Petita història del tren de Sóller (2013). Literatura infantil; Badia de mindelo (2014). Novel·la breu. Premi Joaquim Ruyra, premis Recull de Blanes, 2013; Cants de sirena negra (2015). Novel·la d’aventures; Un oceà de memòria (2016). Novel·la. Va obtenir un ajut a la creació de la Institució de les Lletres Catalanes.
Novel·la negra: El botxí de la ciutat de Mallorca (2000); Cartes que no lliguen (2005); Jo no t’espere (2008); Mateu el president (2009); La mar no sempre tapa (2011) Premi Vila de Lloseta; El país dels crepuscles (2013); Les mans del drac (2014); On mai no creix l’herba (2015); L’imperi dels lleons (2017). Premi Valencia Negra a la millor novel·la negra en català, 2017.
També ha escrit assajos, llibres amb col·laboració amb d’altres autors I ha intervingut en diverses exposicions I antologies.

En aquest enllaç trobareu totes les obres de Sebastià Bennasar disponibles a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la ciutat.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »