Biblioteca Municipal Armand Cardona Torrandell Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

BiblioBlog – Una mar de lletres


Arxiu per la categoria: CL Adults

Justine, de Lawrence Durrell

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca pel mes de gener està preparant la lectura de la novel·la Justine, de Lawrence Durrell, i es reunirà la tarda de l’últim dissabte del mes.

L’obra: Justine
portadaHi ha qui considera Justine, una de les més brillants novel·les eròtiques del s.XX, en la qual s’endevina la influència d’Henry Miller i Anaïs Nin, parella que Durrell va conèixer als 25 anys a París, i que van ser influència i amics durant gran part de la seva formació com a escriptor.
Però aquesta novel·la és molt més que això.
La novel·la comença en una solitària illa grega. El narrador, escriptor, de qui no es desvetlla el nom i la nacionalitat, viu retirat amb l’única companyia d’una filla de dos anys. Des del seu retir inicia el record dels anys viscuts a Alexandria juntament amb Justine, Nessim, Melissa, Pombal, Pursewaden, etc., tancats en el seu peculiar cercle i en aquesta ciutat mediterrània.
Justine és, sobretot, un retrat afectiu de la ciutat d’Alexandria, amb els seus costums, personatges i colors.
Encara que en el moment de la seva aparició, les relacions afectives, amoroses i sexuals entre els personatges van impactar per damunt de tot, aviat s’hi va afegir l’elogi a la qualitat literària i a la saviesa amb què l’autor transmet l’encantament que va exercir sobre ell una ciutat plena de misteri i de secret.
El final, en certa manera obert, cobra tot el seu sentit amb la lectura dels llibres que completen el quartet.

L’autor: Lawrence Durrell
Va néixer a Jalandhar, Índia, l’any 1912, fill de colons britànics. Als 11 anys el van enviar a una escola a Anglaterra, que va abandonar de seguida que va poder. Va fracassar en els seus exàmens d’ingrés a la Universitat, però va començar a escriure poesia als 15 anys. lawrence-durrell
Durrell es va casar quatre vegades, la primera de les quals el 1935, any en què es va traslladar, juntament amb la seva germana i els seus germans (un dels quals és el conegut naturalista i escriptor humorístic Gerald Durrell, autor de La meva família i altres animals, Ocells, bèsties i parents i El naturalista amateur), a l’illa grega de Corfú. També l’any en què publicà la seva primera novel·la Pied Piper of Lovers.
La seva vida va transcórrer gairebé en la seva totalitat en la regió mediterrània: Corfú, Rodes, Xipre, Egipte i el sud de França.
La primera novel·la realment cabdal de L. Durrell va ser Cefalú (1948), que conté les principals preocupacions intel·lectuals de l’autor, sobre les quals tornaria més tard.
La seva obra més monumental, El quartet d’Alexandria (Justine (1957), Balthazar (1958), Mountolive (1958) i Clea (1960)) el va situar entre els renovadors de la novel·la moderna per les tècniques que emprà i per l’alt nivell de la prosa, entre refinada i realista, i un especial instint per crear atmosferes tràgiques i modernes. Cada una de les novel·les d’aquesta tetralogia repercuteix en l’altra, creant un joc de miralls, com si cadascuna servís d’explicació o punt de recolzament a alguna de les altres, a base d’utilitzar punts de vista narratius diferents.
Posteriorment, el 1974, començà a escriure El quintet d’Avignon, integrat per Monsenyor (1974), Livia (1978), Constance (1982), Sebastian (1983) i Quinx (1984).
L’obra i vida de L. Durrell es van relacionar estretament amb les del narrador Henry Miller que es van influir mútuament.
Durrell va conrear fonamentalment la narrativa – novel·les i relats –, però també el llibre de viatges (Reflexions sobre una Venus marina (1955), Llimones amargues (1957) i el pòstum Visió de Provença (1985), la poesia, el teatre, i la literatura epistolar i l’assaig.
L’estil de L. Durrell es caracteritza per la seva riquesa i sensualitat, units a una gran capacitat evocadora i un gran talent per descriure l’essència de llocs molt diversos. La totalitat de la seva obra quedarà com l’exponent com una de les més acabades expressions d’una narrativa altament lírica.

No hi ha comentaris

La societat literària i el pastís de pela de patata de Guernsey

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, i pel mes de desembre està preparant la lectura de la novel·la La societat literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, Mary Ann Shaffer i Annie Barrows.

L’obra: La societat literària i el pastís de pelal de patata de Guernsey
portadaPer als qui ens agraden els llibres sobre llibres, aquest és una petita delícia.
És l’hivern de 1946 i Londres intenta aixecar el cap amb els seus carrers enrunats a causa dels bombardejos dels nazis durant la recent guerra. Una jove escriptora, Juliet Aston, que l’ha patida i alhora ha trobat en les seves col·laboracions periodístiques, un modus vivendi, busca desesperadament un tema per a la seva pròxima novel·la mentre comença una relació sentimental envoltada d’incerteses. Un dia rep una carta d’un granger duna illa del Canal, a les mans del qual ha arribat un volum de l’autor Charles Lamb que havia estat d’ella. Això la posa en contacte i li fa descobrir tota una galeria de personatges illencs, una colla de curiosos i entranyables persones, que van trobar en un peculiar Club de Lectura i en l’amor compartit pels llibres, una manera de sobreviure a l’ocupació nazi i als horrors de la guerra.
Escrita en forma epistolar i amb un hàbil entreteixit d’anècdotes i personatges, aquesta novel·la, sense moltes pretensions, però amb un cert magnetisme i molta amenitat, resulta un cant a la literatura i a la vida.
Amb grans dosis de sentit de l’humor i una tendresa i empatia envers els diversos personatges sempre present, el relat absorbeix, i sovint emociona o fa riure.
El tractament dels personatges, malgrat resultar una mica estereotípic i a voltes un pèl ensucrat, resulta efectiu. L’autora aconsegueix una certa versemblança (potser el que més grinyola és la solvència en l’escriptura demostrada en la correspondència d’una colla de personatges rurals i amb poca formació) i les anècdotes, sovint colpidores, del dia a dia de la població civil durant el conflicte bèl·lic, són originals i ofereixen una visió no gaire habitual del que podia ser la vida quotidiana sota la bota de l’invasor.
Un altre punt d’interès és la reivindicació de la lectura a través de les filies i fòbies dels integrants de la Societat literària i del paper salvífic dels llibres en uns anys de penúries i por.
La societat literària i el pastís de pela de patata de Guernsey és una novel·la romàntica, lleugera i molt amable, que, sens dubte, proporciona unes estones molt agradables de lectura.
Actualment es projecta una pel·lícula, dirigida per Mike Newell, del mateix títol, basada en la novel·la. Encara que és una adaptació bastant lliure, és una pel·lícula interessant i amb uns paisatges de l’illa de Guernsey, de somni.

Les autores: Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Mary Ann ShafferLa veritable autora de la novel·la, que constitueix la seva única obra, és Mary Ann Shaffer. Annie Barrows, la seva neboda, només li va ajudar a acabar-la quan l’autora va caure molt malalta. De fet Mary Ann va morir als 73 anys, el febrer de 2008, cinc mesos abans que la prestigiosa editorial Random House la hi publiqués, el juliol de 2008.
Mary Ann Shaffer va néixer a Martinsburg (Virgínia, Estats Units) l’any 1934 i podem dir que tota la seva vida gira al voltant dels llibres i de la literatura, encara que no es va decidir a escriure fins a la jubilació.
Va treballar com a editora a Harper & Roww, va fer de llibretera i va exercir de bibliotecària a diversos centres com San Anselmo, Larkspur o San Rafael.
L’any 1976 va viatjar a Londres i va visitar les illes del Canal, quedant fascinada per l’illa de Guernsey, fascinació que es va veure reforçada amb la lectura del llibre Jersey Under the Jackboot, de Reginald Maughan, publicada el 1980, que parlava de la invasió alemanya a les illes del Canal, durant la segona Guerra Mundial.
Uns anys després, i animada pels seus companys d’un Club de Lectura, va decidir començar aquesta novel·la, el final de la qual va requerir una mica d’ajuda d’una neboda a causa de la seva salut tan deteriorada.

Annie_BarrowsLa neboda, Annie Barrows, que va néixer a San Diego, el 1962, també és escriptora i editora. Durant la infantesa va viure a San Anselmo (Califòrnia) i va passar molt de temps a la biblioteca on la seva tia exercia de bibliotecària. Durant els seus anys d’escola secundària fins i tot va aconseguir-hi una feina de mitja jornada.
Posteriorment va assistir a la Universitat de Berkeley, on començà a estudiar Literatura anglesa però es va graduar en Història Medieval.
Va escriure algun llibre de no ficció per a adults però és coneguda , sobretot, per la sèrie de llibres infantils Ivy and Bearn, i per la seva intervenció en el tram final de la malaltia de la seva tia i en la culminació de La sociedad literaria y el pastel de piel de patata de Guernsey.

 

 

No hi ha comentaris

Mujeres de negro

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, i pel mes de novembre està preparant la lectura de la novel·la Mujeres de negro, de Josefina Aldecoa.

L’obra:

portada Mujeres de negro és la segona novel·la de la trilogia creada per l’autora als anys 90, on vessa una gran part de contingut autobiogràfic. Va precedida per Diario de una maestra (1990) i seguida per La fuerza del destino (1997). Es considera, en part, una resposta al discurs polític sobre educació que campava en els anys de la transició, i que ella considerava encara poc laic.
El llibre, narrat en primera persona – primer des de la veu d’una nena, després d’una jove i finalment d’una dona que inicia la seva maduració – que fàcilment podem identificar, encara que sigui parcialment, amb la pròpia de l’autora, retrata l’Espanya negra de la guerra i la postguerra, representada per tres dones endolades, immerses en la frustració, la impotència i la tristesa. Posteriorment ens du fins a Mèxic i a la vida de l’exili, per retornar-nos a l’Espanya dels anys cinquanta i l’ambient d’una Universitat que no trigarà a despertar.
Escrita amb l’estil sobri i realista, ens fa un retrat ponderat dels diferents ambients i ens porta de la mà pel pas de la infantesa, l’adolescència i l’entrada de la protagonista a l’edat adulta, a través de la dependència i rebel·lia de la filla contra l’ambient trist que li arriba de les altres dues dones.
Realisme, però també nostàlgia i tendresa, al servei d’una crònica del patiment de tres generacions que van veure la seva vida condicionada per una guerra fratricida i les seves terribles conseqüències.

L’autor:
Josefina Rodríguez Álvarez, escriptora i pedagoga, pren el nom literari de Josefina Aldecoa (o de Josefina R. Aldecoa), en morir el 1969 el seu marit, també escriptor, Ignacio Aldecoa (Vitòria 1925, Madrid 1969).
Nascuda a León, el 1926, filla i néta de mestres autorade la Institución Libre de Enseñanza, va formar part d’un grup literari, a León, que va crear la revista literària Espadaña.
El 1944 es trasllada a Madrid, estudia Filosofia i Lletres, i es doctora en Pedagogia. Durant els anys de la facultat entra en contacte amb un grup d’escriptors que després formarien la Generació dels 50: Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos e Ignacio Aldecoa, amb qui es casa el 1952 i té una filla, Susana.
El 1959 funda el col·legi Estilo, inspirat en les idees vessades en la seva tesi doctoral i amb clares influències d’escoles que havia visitat a Anglaterra i Estats Units.
A banda de la seva tesi doctoral, que publica amb el títol El arte del niño (1960), la seva primera publicació és A ninguna parte (1969), una col·lecció de contes.
La mort del seu marit la manté allunyada de les lletres durant 10 anys, que dedica exclusivament a la docència.
Reapareix, ja amb el nom de Josefina Aldecoa, el 1981, amb una edició crítica de contes del seu marit, i des d’aleshores, gairebé fins a la seva mort, als 85 anys, no deixa de publicar: Los niños de la guerra (1983); La enredadera (1984); Porque éramos jóvenes (1986); El vergel (1988); Cuento para Susana (1988); Historia de una maestra (1990); Mujeres de negro (1994); Ignacio Aldecoa en su paraíso (1996); Espejismos (1996), cuento en Madres e hijas; La fuerza del destino (1997); Confesiones de una abuela (1998); Pinko y su perro (1998) ; El mejor (1998), cuento en Cuentos de fútbol II; La rebelión (1999), cuento en Mujeres al alba.; El desafío (2000), cuento en Cuentos solidarios 2; Fiebre (2001); La educación de nuestros hijos (2001); El enigma (2002); En la distancia (2004). Memòries; La Casa Gris (2005); Hermanas (2008); Madrid, Otoño, Sábado (2012) . Cuentos completos. Inclou els llibres A ninguna parte (1961) y Fiebre (2001), i els contes «Cuento para Susana» (1988) y «El mejor» (1998).
Josefina Aldecoa va obtener els guardons següents: Premio Castilla y León de las Letras, el 2003 i el 2004; la Gran Cruz d’Alfonso X el Sabio, el 2004; la Medalla de Oro al Mérito en el Trabajo, el 2005; el VII Premio Julián Basteiro de las Artes y las Letras el 2005; la Medalla de Oro de las Bellas Artes, el 2006 i el Premio Internacional de Letras. Fundación Gabarrón, el 2006.
Mor el 2011 a Mazcuerras, Cantàbria.

No hi ha comentaris

Trobada amb l’escriptor David Nel·lo

El dissabte 27 d’octubre a les sis de la tarda l’escriptor David Nel·lo visitarà la biblioteca per presentar la seva nova novel·la per a adults, Melissa & Nicole, que ha estat guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana 2017. La presentació serà a càrrec de Mercè Foradada, escriptora, i l’activitat està organitzada en col·laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes dins el Programa Lletres en viu.

Una illa a Suècia. Dues famílies que es troben. Un secret pertorbador. Melissa & Nicole.

portadaLa vigília del solstici d’estiu, dues famílies visiten la petita illa de Fårö, a pocs quilòmetres de l’illa sueca de Gotland, al mar Bàltic. Uns i altres, els Callahan i els Vinyals, passegen amb els cotxes suecs que han llogat. Així doncs, què els uneix? Tot i res. La filla dels Callahan, la Melissa, és ben americana. La Nicole Vinyals, en canvi, és la perfecta jove parisenca.

I tanmateix, després de la trobada fortuïta, els esdeveniments se succeiran en un brevíssim període de pocs dies i sacsejaran completament l’existència de les dues famílies, que no s’haurien volgut retrobar mai més.

«Allò que fins aleshores només havia estat una confusa intuïció intermitent —gairebé una sensació d’encanteri que les corprenia certes nits i no entenien què volia dir ni d’on venia—, de cop s’ha fet realitat i totes les peces del trencaclosques han encaixat al seu lloc».

Per a qui vulgui llegir prèviament aquesta novel·la, la pot demanar el préstec en format digital amb el carnet de la biblioteca a la plataforma eBiblio.

 

David Nel·lo Neix a Barcelona, el 3 de febrer de 1959. Es forma en música clàssica, com a flautista i, al llarg dels anys, desenvolupa una extensa i celebrada carrera com a escriptor de literatura infantil, juvenil i d’adults. També ha escrit assaig de viatges i alguna peça de teatre i és traductor de l’italià i l’anglès. Entre les seves recents traduccions hi ha les famoses sèries de literatura infantil i juvenil, de Geronimo Stilton i Els Diaris de Greg.

Si ens centrem en la literatura d’infants, on david nelloha aportat quinze títols, el trobem debutant l’any 1995 amb Els menjabrossa, guanyador del Premi El Vaixell de Vapor, i continuant amb encara dos premis més: el Premi J.M. Folch i Torres, amb Ludwig i Frank (2011) i el EDEBÉ de literatura infantil, amb La nova vida del senyor Rutin (2014).
Quant a la literatura juvenil, Nel·lo, que compta amb tretze títols, ha rebut quatre premis més: el Premi Enric Valor, amb Peter Snyder (1999), el Premi Columna Jove, amb L’aposta (2002), el Premi Ciutat d’Olot de literatura juvenil amb Contrajoc (2007) i el Premi Ramon Muntaner, amb Guguengol (2009).
En el món de la literatura d’adults, amb set novel·les publicades, ha obtingut quatre guardons: el Premi Fiter i Rosell, amb Nou dits (2003), el Premi Andròmina, amb La geografia de les veus (2007), el Premi Marian Vayreda, amb El meu cor cap a tu per sempre (2009) i El Premi Prudenci Bertrana, amb Melissa &Nicole (2017).
Nel·lo ha vist traduïdes les seves obres al castellà, al francès, a l’alemany, al turc, al coreà, al rus, al grec i al portuguès.

 

El 30 de maig de 2009 David Nel·lo ja va visitar la biblioteca, i aquest és el vídeo resum de la trobada:

No hi ha comentaris

Melissa & Nicole

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, pel mes d’octubre està preparant la lectura de la novel·la Melisse & Nicole, de David Nel·lo.

L’obra: Melissa & Nicole

Amb aquesta novel·la, guanyadora del prestigiós premi Prudenci Bertrana l’any 2017portada ( i per unanimitat de tot el jurat, cosa que s’ha esdevingut molt poques vegades), precisament l’any que s’acomplia la seva 50ena edició i les celebracions de l’Any Aurora i Prudenci Bertrana, David Nel·lo se situava com un dels principals escriptors de la panoràmica de la literatura catalana.
Dues noies recorren amb les seves famílies respectives una illa de Suècia, Fâro, on hi ha un centre d’interpretació d’Igmar Bergman i on el director suec havia rodat algunes escenes de les seves pel·lícules. En una cafeteria coincideixen i les dues famílies queden sobtades davant de la increïble semblança física de les joves. Mentre els nadius es preparen per viure el solstici d’hivern, les noies aprenen molt sobre la vida i la seva pròpia identitat i les dues famílies entren en una situació de crisi existencial i familiar.
En aquesta novel·la el paisatge és també protagonista, i la recreació dels espais resulta suggerent i realista, degut que l’autor ha estat dues vegades en el centre de traductors i escriptor que hi ha a l’illa.
Aquesta novel·la singular tracta el tema de la paternitat i de la maternitat, i totes les connotacions biològiques i ètiques que se’n deriven. També els límits de la ciència i el desenvolupament de la personalitat i de la identitat personal.

L’autor: David Nel·lo

Neix a Barcelona, el 3 de febrer de 1959.
Es forma en música clàssica, com a flautista i, al llarg dels anys, desenvolupa una extensadavid nello i celebrada carrera com a escriptor de literatura infantil, juvenil i d’adults. També ha escrit assaig de viatges i alguna peça de teatre i és traductor de l’italià i l’anglès. Entre les seves recents traduccions hi ha les famoses sèries de literatura infantil i juvenil, de Geronimo Stilton i Els Diaris de Greg.
Si ens centrem en la literatura d’infants, on ha aportat quinze títols, el trobem debutant l’any 1995 amb Els menjabrossa, guanyador del Premi El Vaixell de Vapor, i continuant amb encara dos premis més: el Premi J.M. Folch i Torres, amb Ludwig i Frank (2011) i el EDEBÉ de literatura infantil, amb La nova vida del senyor Rutin (2014).
Quant a la literatura juvenil, Nel·lo, que compta amb tretze títols, ha rebut quatre premis més: el Premi Enric Valor, amb Peter Snyder (1999), el Premi Columna Jove, amb L’aposta (2002), el Premi Ciutat d’Olot de literatura juvenil amb Contrajoc (2007) i el Premi Ramon Muntaner, amb Guguengol (2009).
En el món de la literatura d’adults, amb set novel·les publicades, ha obtingut quatre guardons: el Premi Fiter i Rosell, amb Nou dits (2003), el Premi Andròmina, amb La geografia de les veus (2007), el Premi Marian Vayreda, amb El meu cor cap a tu per sempre (2009) i El Premi Prudenci Bertrana, amb Melissa &Nicole (2017).
Nel·lo ha vist traduïdes les seves obres al castellà, al francès, a l’alemany, al turc, al coreà, al rus, al grec i al portuguès.

No hi ha comentaris

Pastoral americana

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca, que es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes, fa vacances durant l’estiu. Pel setembre està preparant la lectura de la novel·la Pastoral americana, de Michel Houellebecq.

L’obra: Pastoral americana
portadaEn aquesta novel·la, la primera d’una trilogia, amb la qual obtingué el premi Pulitzer, Roth entra de ple en el vell fantasma del Vietnam a través del periple d’un pare que va a la recerca de la seva filla, acusada de terrorisme, i fa una àcida reflexió sobre els Estats Units contemporanis.
El protagonista de la novel·la és Seymour Levov, el Suec. El Suec és el prototipus del triomfador, l’encarnació del somni americà. Ja a l’escola destacava per ser un excel·lent atleta, guapo i alegre; després d’enrolar-se al marins tornà com un heroi i es casà amb Miss New Jersey. Es va fer càrrec del negoci del seu pare, el primer Levov als EEUU, i va acumular una fortuna que li va permetre brillar socialment i comprar-se una gran mansió. Fins que la seva filla Mary es va unir a un grup de polític terrorista que s’oposava a la intervenció nord-americana a Vietnam. A partir d’aquest fet, la vida del Suec comença a enrunar-se.
De manera similar a la de Fitzgerald a El gran Gatsby, sembla que la intenció de l’autor és la de desemmascarar la fal·làcia del somni americà. El narrador, el mateix personatge, Natham Zuckerman, malalt de càncer i amb una acusada encara que lúcida consciència de fracàs, va ser un admirador rendit del Suec, de qui era company d’escola. Ara, sembla que el destí , inexorable, els ha conduït a un mateix final. En general, la saga dels Levov pot ser entesa com una metàfora sagnant de la societat americana en el seu conjunt. Una novel·la dura i de gran impacte que ens submergeix en la dècada més explosiva del s. XX, els anys seixanta. I es mostra en plena forma, amb la prosa continguda i la subtilesa intel·lectual que el caracteritzen a l’hora de retratar les falses promese del somni americà.
D’ella en va dir la crítica:
“A l’actual literatura nord-americana està Philip Roth i, després, tots els altres”, Chicago Tribune; “Una de les novel·les més poderoses que Roth ha escrit mai… Emocionant, esplèndida i ambiciosa. Una obra d’art ferotgement commovedora”, The New York Times; “Enlluernadora… Una novel·la intel·ligent, compassiva i provocadora… Magnífica”, Boston Globe.

L’autor: Philip Roth
Aquest escriptor nord-americà, mort el 22 de maig del 2018 sense haver rebut mai el Premi Nobel pel qual havia estat proposat tants anys, havia nascut el 19 de març de 1933, a Newark (Nova Jersey), fill de pares jueus emigrats a EEUU des de l’Europa Central (Galitzia). Havia estudiat a la Universitat de Bucknell i intentat el doctorat en Filosofia, que no acabà. Sí, en canvi, va fer un postgrau a la Universitat de Chicago de literatura anglesa.
Va exercir com a professor d’escriptura creativa i comparada a diverses universitats nord-americanes fins a la seva jubilació.
A Chicago va fer amistat amb Saul Bellow i amb Margaret Martinson, amb qui es casà. Aquest matrimoni, complicat i dissolt el 1963, va influir molt la seva escriptura posterior, i diversos personatges femenins de les seves novel·les semblen inspirats en aquesta primera dona. El segon matrimoni (1990-1994), amb l’actriu anglesa Claire Bloom, tampoc no tingué un final feliç i, dos anys després de separar-se, l’actriu va publicar unes memòries matrimonials que deixaven l’autor força malparat.Philip-Roth
La seva primera obra, Goodbye, Columbus (1959), un recull de cinc contes curts i una novel·la breu, va guanyar el National Book Award de 1960. Tanmateix, la popularitat li arribà amb la seva quarta obra, El mal de Portnoy (1969), juntament amb el reconeixement de la crítica.
Al llarg de la seva dilatada i prolífica carrera, Roth, ha conreat diversos gèneres, a banda de la narrativa: l’assaig, la sàtira política, i l’autobiografia.
A finals de la dècada dels 70, Roth havia creat un alter ego, Natham Zuckerman, que va ser el protagonista d’alguna de les seves novel·les més paradigmàtiques, com la trilogia integrada per Pastoral americana (1997), Me casé con una comunista (1998) i La mancha humana (2000), la primera de les quals li mereixé el premi Pulitzer.
S’han realitzat 5 pel·lícules basades en els seus llibres: Complicidad sexual (basada en Goodbye, Columbus, 1969); El lamento de Portnoy (1972); El escritor fantasma (1984); La taca humana (2003); Elegy (basada en L’animal moribund i dirigida per Isabel Coixet; 2008)
Philip Roth, que explora en les seves obres la naturalesa del desig humà, la identitat dels jueus americans i el pas del temps, és, sens dubte, l’autor més premiat de la seva generació. Als ja esmentats guardons, cal afegir altres convocatòries del National Book Award, del Faulkner del Pen Club, el Hemingway i el Nabokov… i el juny de 2012 fou guardonat amb el premi Príncep d’Astúries, encara que, com ja he dit, tot i que durant anys el seu nom ha sonat com a candidat al Nobel de Literatura, ha mort sense rebre’l.

No hi ha comentaris

Submissió

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel juny està preparant la lectura de la novel·la Submissió, de Michel Houellebecq.

L’obra: Suabmissió
portadaEn aquesta línea de provocació i denuncia inclement, el 2015 publica Submissió: la fabulació d’una elecció presidencial que porta a la presidència de la República Mohammed Ben Abbes, candidat de Fraternitat Musulmana, després d’un acord republicà amb conservadors i socialistes per barrar el pas a Marine Le Pen, i la normalitat amb què l’islamisme de rostre humà aconsegueix l’acceptació de la ciutadania. Una faula que va ser interpretada per la premsa com un joc de miralls que afavoria el Front Nacional, perquè incidia en les pors i els fantasmes que alimenten l’extrema dreta. Just quan Houellebecq iniciava la promoció del llibre, es van produir els atemptats de París. I Submissió va quedar colgat sota l’allau de la indignació i de la mobilització nacional. Houellebecq, la seva vanitat és incontenible, va anunciar que prenia distància i deixava París per un temps. Curiosament és el mateix que fa el narrador de la novel·la davant la imminència d’una jornada electoral conflictiva: fuig.
La novel·la planteja amb cruesa dos temes: la submissió, de què Rediger, esdevingut el nou responsable de la Sorbona convertida en universitat islàmica, fa la glossa: “La idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta”. Aquesta és, segons Rediger, la força de l’islam, “que accepta el món tal com és”. I aquesta és la base de l’èxit de la implantació de Mohammed Ben Abbes a la societat francesa.
Michel Houellebecq no fa més que plantejar l’eterna qüestió de la servitud voluntària, de la facilitat amb què la ciutadania accepta renunciar a llibertats a canvi de seguretat, en tots els sentits, començant per la pautada organització dels dies i les hores. El segon tema és la denúncia de l’estat de coses que ha fet possible l’ascens de Ben Abbes. “¿Hem d’estar orgullosos d’un sistema que cada cop s’assembla més al repartiment de poder entre dos gangs rivals?” Alguns consideren que aquesta crítica de Houellebecq a la democràcia bipartidista afavoreix el discurs del Front Nacional; altres l’assenyalen com l’home més clarivident i honest del panorama literari francès.
Com ja hem dit, Submissió va arribar a les llibreries franceses el dia de l’atemptat contra Charlie Hebdo i Houellebecq, acusat d’islamofòbia, va afirmar: «No prenc partit, no defenso cap règim. He accelerat la història, però no puc dir que sigui una provocació, perquè no dic coses que consideri falses només per posar nerviosos els altres.» Més enllà de la polèmica, Submissió és una novel·la de «política ficció», una faula pertorbadora en què coexisteixen intuïcions poètiques, efectes còmics i una melancolia fatalista.
«Divertida, impertinent i desesperada, Submissió amaga una lliçó inaudita. Menys escandalosa del que s’ha dit i més subtil del que sembla» (Sébastien Lapaque, Le Figaro).
«No és només un escriptor de sàtires, sinó un escriptor de sàtires “sincer”, francament entristit pels disbarats de la història i per la bogeria humana, i això és més inusual» (Adam Gopnik, The New Yorker).

L’autor: Michel Houellebecq
Michel Houellebecq, el nom real del qual es Michel Thomas, va néixer a Saint-Pierre (França) el 26 de febrer de 1956. És un poeta, novel·lista, assagista i director de cinema reconegut tant per la qualitat literària com la provocació de les seves obres.Michel-houellebecq
Les seves novel·les Les Particules élémentaires i Plateforme són fites de la nova narrativa francesa de finals del segle XX i començaments del XXI. Ambdues li van donar reconeixement literari, però també fama de provocador per les seves opinions políticament incorrectes sobre diversos temes de la França actual. D’altra banda, se’l considera una alenada d’aire fresc dins de la literatura francesa contemporània.
Els seus pares es van desentendre d’ell de ben petit, quan el van portar a Algèria a viure amb la seva àvia materna. Allí s’hi va estar fins a complir els sis anys. Després el van repatriar a França, amb la seva àvia paterna. Posteriorment el van internar a l’escola Henri Moissan de Meaux, on va descobrir a Lovecraft als 16 anys.
El 1975 es va matricular a l’Institut National Agronomique Paris-Grignon, on obtingué el diploma d’enginyer agrònom el 1978 amb una especialització en ecologia. A l’institut va fundar l’efímera revista literària Karamazov per a la qual escriu alguns poemes i participa en el rodatge d’una pel·lícula titulada Cristal de souffrance. El 1980 es va casar amb la germana d’un amic. Després es va matricular a l’École Nationale Supérieure Louis Lumière, en la secció de cinematografia, i obtingué el diploma el 1981. El mateix any naixia el seu fill Étienne. Més endavant es va divorciar, cosa que li provocà una depressió profunda que el va portar a fer una estada en un centre psiquiàtric.
El 1991 publicà la biografia de Lovecraft, Contre le monde, contre la vie i començà a treballar en l’Asemblea Nacional Francesa com a tècnic informàtic. Aquest mateix any aparegué Rester vivant i seguidament un primer recull de poemes, La poursuite du bonheur, que passen desapercebuts. Els seus temes anticipen el que serà tractat en les seves novel·les següents: la solitud existencial, la denúncia del liberalisme, l’amor i la intimitat dels individus.
La seva primera novel·la va ser Extension du domaine de la lutte. Sense promoció ni publicitat, es va difondre per mitjà del boca-orella. Va ser adaptada al cinema francès per Philippe Harel el 1999, i a la televisió danesa per Jens Albinus el 2002.
El 1998 es va tornar a casar amb Marie-Pierre Gauthier, a la qual havia conegut el 1992.
La següent novel·la, Les partícules elementals, que apareix el 1998 a França i és traduïda i publicada en català el 1999, va tenir, en canvi, una àmplia cobertura mediàtica a causa de l’expulsió del seu autor de la revista literària de tendències esquerranes Perpendiculaire, de la qual formava part, a causa de les seves idees ambigües. Houllebecq va respondre amb tota contundència a Le Monde, generant una polèmica de la qual en va treure gran notorietat. La novel·la va esdevenir a l’instant un clàssic del nihilisme. Va merèixer el Premi IMPAC 2002. Les Particules élémentaires es va adaptar al cinema amb la pel·lícula alemanya Elementarteilchen, dirigida per Oskar Roehler.
La següent novel·la, Plateforme, de 2001, amb moltes escenes de sexe i una aprovació implícita de la prostitució i el turisme sexual, que conté crítiques explícites de l’Islam i la fe musulmana, li va merèixer l’acusació de racista i va augmentar la seva notorietat. La novel·la, La Possibilité d’une île, del 2005, va tenir a França una massiva campanya publicitària i nombroses polèmiques, en particular per la seva aproximació al tema de la clonació humana.
El 2010 va rebre el premi Goncourt per la novel·la La Carte et le territoire i el “J’ai lu”, el 2012. I la seva obra no s’aturà fins al moment, en el camp de la narrativa, la poesia i l’assaig.
Houellebecq dóna gran importància també a la seva obra d’assagista. Ha escrit articles per Les Inrockuptibles, Perpendiculaire, L’Atelier du Roman, Immédiatement, i altres publicacions internacionals. Les seves obres i opinions són molt crítiques amb el pensament políticament correcte i amb les conseqüències del maig del 68. Tot això el va posar en el punt de mira de diversos mitjans de comunicació, que el van acusar de misogin, decadent i reaccionari, però contràriament al que pretenien, només van fer augmentar la seva popularitat i les vendes dels seus llibres.
Aclamat pels seus incondicionals com el millor escriptor francès viu, i injuriat pels seus detractors (des de puritans religiosos fins a notables progressistes) com a pornògraf, misogin i racista, res d’això evita que cada nou llibre seu sigui àmpliament comentat en revistes literàries, es vengui per milions i es tradueixi a nombroses llengües.

No hi ha comentaris

La ciutat i la casa

El Club de Lectura d’Adults de la Biblioteca es reuneix la tarda de l’últim dissabte de cada mes. Pel maig està preparant la lectura de la novel·la La Ciutat i la Casa, de Natalia Ginzburg.

L’obra: La Ciutat i la Casa
la_ciutatEl 2016 celebràvem el centenari del naixement de Natalia Levi, una de les figures més rellevants de la literatura italiana contemporània, i en algunes de les ressenyes que se li van dedicar veiem com li agradava definir-se com una escriptora petita. Tanmateix, l’obra de Ginzburg, de petita, no en té res, i és que estem davant d’una dona compromesa i valenta, una intel·lectual de primer ordre que, inspirant-se en les emocions i en les petites coses, va saber expressar, amb naturalitat i fluïdesa, l’essència del segle XX. La ciutat i la casa (1984) va ser la seva darrera novel·la.
La història s’articula al voltant de la correspondència privada d’una colla d’amics. El Giuseppe, cansat de patir problemes econòmics, decideix marxar a Amèrica per instal·lar-se amb el seu germà. La separació amb els amics i amb la família l’obliga a intensificar una relació epistolar que ja era habitual. Homes i dones es despullen sense pudor deixant visible la vida privada de l’època. Són cartes breus i directes on es barregen assumptes quotidians, trivials i logístics, amb fets desgraciats i confessions molt íntimes. La narració és seca, directa. Ho explica tot amb molt poc. La Ginzburg sempre escriu des del viscut, des de la seva memòria i et fa còmplice de la seva intimitat. Aquí també ho serem de còmplices. Sí, resulta fàcil creure que les cartes intercanviades també van dirigides a tu, com si fossis un més de la colla, perquè els remitents confessen errors, pors i sentiments que sovint es rebel·len només davant els íntims.
La novel·la exposa situacions i escenes corrents, senzilles, mentre toca temes més complexos com ara el sentiment de pertinença, associat aquí a la casa i als petits objectes que la vesteixen. Ho expressa el Giuseppe, que ha venut la seva casa de Roma per marxar a Amèrica i encara sent que casa seva és la romana: “per això em continuo movent com un foraster entre aquestes parets, si se’m trenca una tassa, em sento culpable”. O la família, encarnada fora de totes les convencions en la figura de l’Alberico, el fill homosexual del Giuseppe que planteja un nou model de convivència. Natalia Ginzburg es mostra transgressora aquí, igual que el potent personatge femení de la Lucrezia, una dona intensa, d’enamorament fàcil, que segueix els seus impulsos arrossegant als seus cinc fills amunt i avall.
Les llars esdevenen, per als personatges de Ginzburg, un referent inamovible. De fet, tota la novel·la gira entorn a les cases: la casa que el protagonista ven quan se’n va a Amèrica; la casa de la seva amiga Lucrezia on es troba sempre el grup d’amics; la casa del germà del protagonista als Estats Units; la casa que la Lucrezia busca i no troba… Les cases esdevenen un referent gairebé mític per a tots els amics. Però ni tan sols un referent tan sòlid com quatre parets es manté. Les cases també acabaran desapareixent de la vida dels membres del grup i només es mantindran com el somni d’un passat enyorat.
L’autora també introdueix, aquí i allà, les seves reflexions sobre el matrimoni, l’amistat i les relacions difícils entre pares i els fills. Mentre les cartes viatgen incansables d’un continent a l’altre notes com el temps passa i s’accelera i tot s’esvaeix o canvia; la família, la societat i fins i tot les amistats més sòlides.
Ginzburg demostra un ús magistral de les tècniques narratives. Les cartes que composen aquest volum encaixen entre sí a la perfecció, com un trencaclosques gegant a través del qual podem conèixer els secrets de l’ànima de tots els protagonistes. Per l’arquitectura narrativa aquesta novel·la és, sens dubte, una obra de maduresa. Una maduresa literària que va paral·lela a la maduresa de les emocions: aquest és un cant, cru i realista, a les il·lusions perdudes. Una novel·la que explica la progressió cap a la vellesa i que apunta, de forma discreta, el fantasma de la mort. A més a més, La casa i la ciutat és una novel·la publicada el 1983 però que ja prefigura el que és la “modernitat líquida” pròpia de la societat actual, on tot és evanescent, fins i tot les relacions humanes. Una obra que descriu magistralment l’angoixa de les persones al món modern.

L’autor: Natalia Ginzburg
El seu nom de naixement era Natalia Levi, però aquesta novel·lista, assagista, dramaturga i política italiana,natalia és coneguda per Natalia Ginzburg, el cognom del seu primer marit. Nascuda el 1916, a Palerm, a l’illa de Sicília, Natalia Levi va passar la majoria de la seva joventut a Torí amb la seva família. El seu pare, Giuseppe Levi, jueu, era professor a la Universitat de Torí i un reconegut històleg; la mare, Lidia Tanzi, era catòlica. Tanmateix criaren els seus fills en l’ateisme. La seva llar era un centre cultural on els pares convidaven intel·lectuals, activistes i industrials. El 1933, amb 17 anys, va publicar el seu primer relat en la “Revista Solaria”: I Bambini. El 1938 es va casar amb Leone Ginzburg, amb qui tingué tres fills. El seu fill Carlo Ginzburg és un reconegut historiador de l’actualitat. Tot i que Natalia va poder viure relativament lliure d’atacs a la seva persona durant la Segona Guerra mundial, el seu marit fou obligat de 1941 a 1943 a l’exili interior a un poble deprimit dels Abruços per les seves activitats contra els feixistes. Durant la major part d’aquest temps ella i els seus fills van viure amb ell. Com a opositors del règim feixista de Mussolini, Natalia i el seu marit anaren secretament a Roma per publicar un diari antifeixista, fins que Leone fou arrestat. Va morir el 1944 després de ser greument torturat a la presó.
Instal·lada a Torí amb els pares i fills que s’havien refugiat a la Toscana, treballà per a l’editorial Giulio Einaudi Editore. La seva primera novel·la, El camí que va a la ciutat, havia estat publicada el 1942, durant el període més antisemita de la Itàlia feixista, sota el pseudònim d’Alessandra Tornimparte. La seva segona novel·la, Ha estat així, aparegué el 1947. El 1950 es casà amb el professor universitari Gabriele Baldini, especialista en literatura anglesa, amb qui va tenir 2 fills més, i inicià el seu període més productiu. Durant els següents 20 anys va publicar les obres que la feren més reconeguda, i va estar fortament involucrada amb la vida cultural de Roma. El 1964 va fer de Maria de Betània en la pel·lícula de Pier Paolo Pasolini, L’Evangeli segons sant Mateu. El 1969 morí el seu marit i ella continuà amb la seva escriptura cada cop més interessada en el microcosmo familiar.
Ginzburg va estar involucrada en política durant tota la seva vida, com a activista i polemista. Com molts altres prominents antifeixistes, durant un temps va ser membre del Partit Comunista Italià, i fou elegida membre del parlament italià com a candidata independent el 1983. Tanmateix, la seva producció literària és extensíssima: Tutti i nostri ieri (1952), Valentino (1957), Sagittario (1957), Les veus del vespre (1961), Vocabulari familiar (1963), Caro Michele (1973), Famiglia (1977), La famiglia Manzoni (1983) i La ciutat i la casa (1984), dins del gènere de la narrativa, a més d’una llarga sèrie d’assaigs i obres dramàtiques. Moltes de les seves obres han estat objecte d’adaptacions cinematogràfiques. Així mateix, la seva obra ha estat reconeguda amb els premis “Strega” (1963) i “Bagutta”. Morí el 7 d’octubre a de 1991, a Roma.

No hi ha comentaris

Oceà Àfrica

El Club de Lectura d’adults de la biblioteca treballarà durant aquest mes de març la novel·la Ocèano Àfrica, de Xavier Aldekoa
L’obra: Oceà Africa
portadaXavier Aldekoa explica que, quan era petit, va quedar fascinat amb la història d’ Un capità de quinze anys, de Jules Verne, on un jove mariner descobreix la selva africana. De jove, va voler conèixer-la personalment.
Aquest llibre és el fruit d’aquesta coneixença que s’ha prolongat a través de més de deu anys d’estades i viatges. Ell ens diu “Vull obrir una finestra a les persones, d’un continent variat, divers i emocionant [...] Per escriure aquest llibre no he tingut més remei que viure’l. No vull ser un viatger per Àfrica, no vull posar l’accent en la meva persona, sinó donar el protagonisme a la gent, que m’han donat el privilegi d’obrir-me les seves vides i contar-les”.
El llibre, recordant el periple de R. Kapuscinski a Èbano, però amb una forma més distesa i planera, recorre una gran part de països africans, on el narrador, de primera mà, contacta amb autòctons en situacions normalment dramàtiques: guerres, desplaçaments, pandèmies, revoltes, naixement de noves nacions, situacions d’extrema pobresa, desastres ecològics, depredacions…
L’autor destaca d’una manera especial el paper de la dona en un continent tan variat, ric i conflictiu: “La dona africana és l’heroi oblidat [...] Àfrica no està perduda perquè està esperant que les dones ocupin el lloc que els correspon”.
També prioritza el paper de l’educació: “L’única arma de construcció massiva és l’educació [...] L’educació fa canviar perspectives, possibilita guanyar drets i guanyar respecte”.
Cada capítol del llibre, narrat amb solvència i més desig d’informar i de fer viure la realitat que plasma que de fer literatura, ens introdueix en una peça diferent d’aquest gran puzle que és el continent africà.
“Per conèixer Àfrica no n’hi ha prou amb somiar-la, cal caminar els seus carrers, riure amb la seva gent, escoltar les seves alegries o tristeses, sentir-se ridícul per no entendre res i tornar a sorprendre’s per comprendre”.
L’autor: Xavier Aldekoa
Va néixer el 24 d’abril de 1981, a Barcelona.XavierAldekoa
És llicenciat en periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i, segons les seves mateixes paraules, un etern estudiant de Ciències Polítiques.
Amb poc més que 20 anys va viatjar per primera vegada al continent africà, i l’any 2009 va establir la seva residència a Johanesburg, Sud-àfrica.
En els últims anys ha cobert múltiples conflictes i temes socials a Somàlia, RD Congo, Sudan del Sud, Angola, Mali, Zimbabwe i més de trenta-cinc països africans. En aquest treball ha abordat guerres fratricides o períodes de fam generalitzada silenciats, però també el desplegament de nacions o la riquesa cultural dels pobles africans. Per a ell sempre ha estat fonamental el vessant humà d’aquest continent.
Els africans i les africanes han estat i són, indiscutiblement, els protagonistes dels seus reportatges.
Actualment és corresponsal de La Vanguàrdia a Àfrica i realitza reportatges de televisió per a diferents mitjans. També col·labora amb ràdios i altres periòdics i revistes i fa xerrades i conferències a diverses universitats, col·legis i fundacions.
Xavier Aldekoa és co-fundador de la revista de periodisme internacional 5W i de la productora social i independent Muzungu.
Té un altre llibre, Hijos del Nilo (2017) i diversos documentals: Tras los pasos de Mandela, El derbi de Sudáfrica, RD Congo, un país en tinieblas, Tensión en el subsuelo.
La seva obra ha merescut diversos premis i reconeixements: Premi La Buena Prensa (2014), X Premi de periodisme solidari Memorial Joan Gomis (2015), Finalista del Premi Cirilo Rodríguez (2016), VI Premi Letras enredadas i Redes (2016), Finalista Premis Desalambre de Videoperiodisme (2016), Finalista III Premis Enfoque de Periodismo (2016), I Premi Revbela de Comunicació (2016).
Xavier Aldekoa és molt aficionat a l’esport i a la natura, per això una tercera dèria, l’alpinisme, ha estat qüestió de sumar dos més dos.

No hi ha comentaris

Perles cultivades

«El que busco, el que necessito ja urgentment, és trobar models, més d’un si pot ser, de bondat total, pura, desinteressada, no contaminada, d’on treure elements comuns que permetin definir un personatge netament bo, per estudiar la possibilitat que la bondat sigui programada».

portadaEl proper dimecres 7 de març a les 7 de la tarda a la llibreria Llorens de Vilanova l’escriptora Mercè Foradada, farà l’acte de presentació de la seva darrera novel·la, Perles cultivades. A l’acte hi assistiran el també escriptor Sixte Moral i Francesc Gil-Lluch (de l’editorial Saldonar).

A la psicòloga Lluïsa Jubany li fallen les bases del món que coneix. Per recuperar el sentit de la vida freqüenta un grup que investiga la repercussió de la intel·ligència artificial en el futur pròxim, el Trans de Gràcia, des d’on emprèn una investigació per intentar determinar l’abast de la bondat i si aquesta és programable.
Desanimada i en plena crisi personal, entra en contacte amb membres d’una ONG, deixa temporalment la feina a l’hospital barceloní on treballa, i el seu periple la porta al camp de Zaatari, a Jordània, on milers de sirians proven de sobreviure fugint de la devastació del seu país.
A partir del contacte amb membres d’ONGs i amb les persones que han fugit del seu país, tot d’enigmes relacionats amb la naturalesa humana sortiran a la superfície, i faran que la protagonista s’interrogui sobre el lloc que cadascú ocupa al món. No tot és tan senzill com podria semblar, però, i les contradiccions fan forat en cadascun dels personatges de la novel·la.

Mercè Foradada explora a Perles cultivades un tema literari que dona molt de joc: la bondat. Existeix, en realitat, la bondat? Per contestarMercè_Foradada_i_Morillo aquest interrogant, la protagonista crea un discurs, fet a partir de l’elaboració de l’experiència més personal i també d’una altra de més tràgica, l’autèntica vergonya de l’Europa que es deshumanitza quan mira cap a una altra banda quan els refugiats de Síria truquen a la seva porta. Enmig d’aquest conflicte, ètic i humà, caldrà veure què són les «perles cultivades».

Mercè Foradada i Morillo (Barcelona, 1947) viu a Vilanova i la Geltrú. Llicenciada en Filologia Catalana, ha exercit com a docent en diversos instituts i escoles. És l’escriptora #Decapçalera d’aquesta biblioteca, i dirigeix el seu Club de Lectura per adults. A la Xarxa Municipal de Biblioteques de la ciutat podreu trobar totes aquestes obres seves.

No hi ha comentaris

Pàgina Següent »