Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

La muerte de Stalin

muerte de stalin_portadaEl director Armando Iannucci té una notable trajectòria en el camp de la sàtira política. Fonalmentalment, en la televisió, però tot i que més breu, també en la gran pantalla. El 2009, va signar In the loop, una comèdia negra sobre política i mitjans de comunicació nominada a l’Òscar com a Millor Guió Adaptat. El passat 2018, dirigia La muerte de Stalin, novetat aquesta setmana a la Joan Oliva, que segueix en la mateixa línia de la sàtira política i que va ser nominada a Millor Pel·lícula britànica en els BAFTA 2018.

la muerte de stalin_comicA partir d’un fet històric, com és la mort del dictador i Secretari General de l’URSS Iósif Stalin, Iannucci ficciona els dos dies anteriors al seu funeral. Descriu, en to de vodevil, una elit del Partit Comunista farcida de manipulacions i conxorxes per fer-se amb el poder. Una acarnissada lluita per la successió, que finalment va recaure en la figura de Nikita Jrushchov, interpretat per Steve Buscemi.

Tot i que el film ha aconseguit un bon grapat de crítiques positives arreu, ha estat prohibida a Rússia que l’ha considerada una burla cap al passat soviètic del país i, fins i tot, cap a les víctimes de l’estalinisme.

La muerte de Stalin està basada en el cómic homònim del guionista Fabien Nury i l’il·lustrador Thierry Robin.

DVD

  • La muerte de Stalin
  • Còmics

  • La muerte de Stalin
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Thermorecetas

    thermorecetas_portadaEntre les novetats d’aquesta setmana a la Joan Oliva en destaquem Thermorecetas, el receptari de cuina imprescindible per a tots aquells que cuineu amb l’ajut de Thermomix, el robo de cuina per excel·lència.

    Thermorecetas no és un llibre qualsevol. És el llibre d’un dels blogs de cuina amb Thermomix de més renom, amb més de 500.000 visites a la setmana. El llibre, igual que el blog, conté receptes ben variades, des de les més bàsiques a les més elaborades, des de les tradicionals a les més creatives i totes amb l’objectiu de treure el màxim profit del robot de cuina. Així doncs, en el llibre hi trobareu un bon nombre de receptes exclusives dividides en dos grans blocs: Salades i Dolces que, alhora, hi trobareu classificades com a “de mercat”, “fusió”, “internacional” i “tradicional”. I així, d’una manera ben senzilla i ràpida, trobareu la manera de cuinar amb la vostra Thermomix uns deliciosos falafels, un salmó a baixa temperatura amb maionesa de wasabi o un plat de pollastre teriyaki amb sèsam.

    Salmon_mayonesa_wasabi falafel

    A més a més de l’extens receptari de cuina, el llibre inclou una llista detallada amb tot allò que hem de tenir al nostre rebost així com un seguit de trucs i consells per organitzar-nos a la nostra cuina: elaborar menús setmanals o quinzenals, gestionar el temps de manera eficient, preparar una bona mise en place abans de començar a cuinar o cuinar de més per congelar, entre d’altres.

    pollo-teriyaki-con-sesamo-y-arroz-thermorecetas

    Pel que fa al robot de cuina pròpiament dit, el llibre explica amb detall com netejar correctament la nostra Thermomix i dades pràctiques, com ara les equivalències pel que fa a temperatura/capacitat i velocitat entre els diferents models existents.

    Blog Thermorecetas

    LlibresThermomix a les biblioteques de VNG.

  • Thermorecetas. El libro del blog de cocina con thermomix más creativo
  • Cocina sana con Thermomix
  • La cuina del Thermomix: plats fàcils i sans que es cuinen sols
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    L’animal moribund, Philip Roth

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 13 de març

    Iniciem el comentari després d’unes qüestions prèvies: una possible sortida al Palau de la Música Catalana (escenari de la meva novel·la “La Casa dels Cants”, que vam llegir en un altre curs, i es comentarà en la Trobada de Clubs del 7 de juny), i la presentació dels premis Negroliva, a les 20h. a la Biblioteca Joan Oliva. Felicitem la nostra clubaire, Olga Fatgini, que va presentar un tens microrelat al concurs i que no va obtenir guardó per culpa d’un problema de comprensió de les bases.

    L’animal moribund, una novel·la tensa, dura, d’alt voltatge eròtic, ha estat rebuda amb rebuig per part de les primeres participants, Mary Carmen Paredes i Rosa Llop. Totes dues coincideixen que no els ha interessat gens; Mary Carmen ja havia intentat llegir aquesta obra en una ocasió, sense que li agradés; va llegir una altra novel·la de Roth, que tampoc li va agradar, i ara ho ha tornat a provar, amb el mateix resultat. Queda clar que ella i Roth són incompatibles! Tampoc el seu discurs de fons, que troba masclista, no li agrada gens. Rosa Llop coincideix que el tema de l’amor de l’home gran, 63 anys, amb la noia de 24 no li agrada, ni li transmet res.

    crisalideLa lectora següent, Patricia Lewis, té un parer molt diferent. El tipus d’escriptura li fa pensar en els anys 60, i ella que els va viure a l’Argentina els sent més pròxims també a Amèrica que no pas a Europa: un temps on dominà un pensament ple de referències a la llibertat personal, i també sexual, més enllà de la família clàssica. Hi veu individualisme, bellesa, i també fantasies eròtiques. Entén l’atractiu que un home com en David Kepesh, el protagonista –un professor universitari, que apareix fent crítica literària en un programa de televisió, ben situat, que parla bé i és sensible a la bellesa juvenil de les alumnes- pot desvetllar en algú com Consuela Castilla, la noia cubana, refinada, de bona família, molt bella. Considera, també, interessant el contrast amb Kenny, el fill d’en David –a qui el pare va abandonar, deixant-lo amb la mare, per anar-se’n a perseguir la seva llibertat personal-, un home molt més conservador, que tanmateix també té una amant, però és tan responsable que vol conèixer els pares de l’amant.

    L’Anna Maria Montaner destaca les referències culturals i filosòfiques que es mostren en tota la novel·la, on es parla d’estoicisme i d’hedonisme, de tendresa i de passió, de vellesa i de mort. La troba una lectura profunda, i molt humana. Les casualitats de la vida uneixen i separen els protagonistes. Destaca la frase segons la qual en tota persona humana, serena, etc., hi ha una segona persona d’un comportament més inesperat o irracional, en el llindar amb la mort i les obsessions. Troba que la cita inicial revela una certa culpabilitat, i remarca les contradiccions entre el bé i el mal.

    En Ramon Also ha trobat que és una novel·la interessant. De primer li va semblar una novel·la eròtica, com les de La sonrisa vertical, però després va trobar que acabava parlant, de fet. De l’amistat. La Consuela, la noia protagonista, és de fet una deessa de la bellesa, però l’acaba perdent. També destaca el paper de l’amic, en Daniel.

    La Sole Marsal, encara que no és el seu tipus de lectura, troba que és un llibre que atrapa, perquè tracta molts temes i té un final punyent.

    L’Enriqueta Olivar destaca que el sexe tingui un paper tan dominant i descordat, fins i tot exagerat: un home de 62 anys que pugui tenir dues amants simultànies, i també es masturbi, el troba fantasiós. En Ramon ens recorda que hi ha “pastilletes”, i en conjunt pensem que en Roth ha alliberat les seves fantasies de seductor, en un rol que recorda Woody Allen, també de família jueva…

    L’Enriqueta troba que David, el protagonista, no s’enamora de la Consuela, ni de cap noia sinó que les utilitza per al seu plaer personal. Quan ella es posa malalta (càncer de pit) deixa de veure-la, no s’hi interesssa. La decadència física i la vellesa, que tant el preocupen, que precisament conjura amb el lligam amb les noies més joves, no formen part del seu imaginari. No va ajudar la dona, i tampoc ajudarà la Consuela. Tampoc no està d’acord amb la cita que “el sexe és el poder més gran”.

  • Tràiler d’Elegy, d’Isabel Coixet, basada en la novel·la de Philip Roth:
  • La Joana, que ocuparà la plaça lliure que ha deixat Mercè Porta, companya de tants anys, ara allunyada per motius horaris, s’ha sentit atreta sobretot per la manera de narrar de Philip Roth. Veu en la novel·la la descripció d’una societat on es valora sobretot l’hedonisme, i que és un tret intrínsec del protagonista: el sexe, la bellesa, la recerca de la llibertat personal. Vincula sexe i cultura per atreure les noies, però sobretot, se’n vol anar al llit amb elles, gaudir-ne sense més complicacions.

    A la Mercè Fernàndez li ha agradat aquest retrat d’un seductor, que busca el plaer que les dones li donen (fins i tot amb certa pugna entre elles), i que tot d’una s’enamora d’una, la Consuela, i és ell qui s’hi veu lligat amb una certa dependència. Experimenta per primer cop la gelosia i no se sap com podria acabar –arriba a l’extrem d’humiliar-se, llepant-li les cuixes quan té la menstruació-, però el seu amic li recomana que se n’allunyi.

    La Teresa Rodríguez li ha agradat aquesta novel·la potent i veu també aquesta posició d’un cert domini de la Consuela: tindrà el seu cos, li diu, “però a mi no em tindràs”. Destaca, així mateix, el contrast amb el personatge del fill.

    A la Teresa Ventosa li ha agradat sobretot la manera de relatar, que s’adreça a algú que sembla el lector/a, però que en el fons creu que és a si mateix,. El protagonista, però, el troba una mica exagerat.

    L’Olga Fatgini destaca també aquest recurs de novel·la explicada al lector/a, la sensació d’història que algú explica a algú altre. Destaca la trobada amb el fill, quan ja és més gran i ja entén més coses. També parla de la presència d’un volum de bibliòfil, que David exhibeix com un reclam cultural, però que en el fons persegueix la seducció.

    Evelia Casado, finalment, també ens parla d’aquest seductor, que captiva per la sapiència, per la manera d’estar, per la conversa. Ella creu que sí que existeix. La Consuela, d’altra banda, és diferent de les altres noies: vesteix com una secretària, mai no du texans. Ella es deixa estimar; ell té una actitud de caçador, que acabarà essent “caçat”.

    Coincidim a destacar el punyent final de la novel·la, quan l’encarnació de la bellesa i de la joventut és presa inesperada de la malaltia i de la mort, que li robarà allò que més apreciava en David del seu cos: un pit, a causa del càncer de mama. Aleshores tornarà a trobar el seu professor/amant, perquè li faci fotografies en record del que està a punt de perdre.

    L’OBRA
    L’animal moribund

    Roth va ser un novel·lista total i lliure. En les seves novel·les, va relatar i explorar, sense cotilles morals ni filtres ideològics, l’ésser humà en tota la seva complexitat. animal moribund En els seus personatges, hi conviuen l’obscenitat salvatge i la tendresa (Mickey Sabbath a El teatre d’en Sabbath), la noblesa i la tragèdia (el suec Levov a La pastoral americana), l’egoisme i el desig més entregat (David Kepesh a L’animal moribund)…Les maneres tan diferents com va abordar el sexe, un dels seus temes centrals, demostren la grandesa tentacular de Roth.

    L’animal moribund és una història de sexe total, descordat, entre un professor universitari que voreja la setantena i que no pas per casualitat, es diu David Kepesh, com el protagonista d’El pit, i una seva alumna, la Consuela Castillo, de vint-i-quatre anys, filla de cubans benestants exiliats. Força més breu que les novel·les anteriors, l’obsessiu encaterinament del vell professor per la noia es transforma en una gelosia infinita, que voreja la paranoia quan intueix que la pot perdre.

    Isabel Coixet, a Elegy (títol d’una novel·la de Roth, del 2006) explica el contingut de L’animal moribund (2001). El vell i voluptuós professor Kepesh és una veu narradora que es confessa. Quan la mort apareix, Kepesh no té altre remei sinó el de rendir-se i admetre que la nostra vida, si més no la vida de tots aquells que van tan sols a la recerca del plaer, no és altra cosa que una manera com una altra de bandejar el nostre ineludible deure, el d’adorar el final ineludible de la vida. Kepesh acaba pagant el seu deute de tendresa voluptuosa amb la mort. I després calla. Calla i espera en silenci.

    L’AUTOR
    Philip Roth

    Philip Roth (1933-2018). Llicenciat el 1958 en Literatura anglesa, fou professor a Chicago mateix, on havia conegut Saul Bellow, que fou el seu mestre literari. El 1960 es publica el seu primer llibre, el recull de contes Goodbye, Columbus, amb el qual aconsegueix ja el National Book Award, i el 1962 la primera novel·la, Letting go. La fama li arriba amb el seu quart llibre, Portnoy’s complaint (El trastorn de Portnoy,1969), novel·la protagonitzada per Alexander Portnoy, un jueu obsessionat pel sexe, qui relata totes les seves experiències a un psicoanalista. Philip RothEn ella es troben les claus de la producció posterior de Roth: la recerca de la pròpia identitat, la sexualitat com a motor vital i un humor sarcàstic, prenent, tot sovint, com a material argumental de partida fets autobiogràfics.

    Així, l’èxit de “Portnoy’s” el dugué a una crisi que quedà reflectida en els seus següents llibres, com ara el relat The breast (El pit, 1972) en el qual el protagonista es transforma en un enorme pit de dona. Amb The ghost writer (L’escriptor fantasma, 1979) inicià el cicle Nathan Zuckerman, “àlter ego” de l’autor, i que, tant com a protagonista, coprotagonista o narrador per interposició, apareix en vuit novel·les de Roth.

    Després de l’obra mestra Patrimony. A true story (Patrimoni. Una història autèntica, 1991), publicà dos títols que inicien un nou enfocament temàtic en la seva obra: Sabbath’s theater (Teatre de Sabbath, 1995) i American pastoral (Pastoral americana, 1997).

    La línia iniciada amb “Sabbath’s theater” s’ha anat perllongant en les seves darreres novel·les: The human stain (La taca humana, 2000), The dying animal (L’animal moribund, 2001) i Everyman (Elegia, 2006). La línia de reflexió sobre el passat recent del país es troba a I married a communist (M’he casat amb un comunista, 1998) i The Plot against America (2004).

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    La verdad más profunda, Michael Koryta

    “No lo había visto nunca antes del día en que lo matamos.”

    la verdad más profunda_Michael KorytaEl jove escriptor Michael Koryta (Bloomington, Indiana, 1982) és l’autor de La verdad más profunda, la novetat de gènere negre d’aquesta setmana a la Joan Oliva. L’escriptor havia treballat com a periodista i detectiu abans de dedicar-se per complet a la literatura. Des d’aleshores, la seva tasca com a novel·lista ha estat lloada per noms il·lustres del gènere negre com ara Stephen King. A més a més, alguns dels seus llibres han estat guardonats amb premis com ara Los Angeles Times Book o el St.Martin’s Press per una primera novel·la.

    La verdad más profunda ens trasllada a una petita localitat de Maine, Port Hope. Allà s’hi trasllada l’agent de l’FBI Rob Barret, un expert en interrogatoris i, per tant, en confessions, per trobar-se cara a cara amb la sospitosa d’un doble crim. logo blog genere negre_AMB LLETRESEs tracta de la jove Kimberly Crepeaux, consumidora habitual de drogues, que després d’una tarda d’alcohol i estupefaents acompanyada dels seus amics Mathias Burke i Cass, acaba confessant-li la seva participació en un doble assassinat.

    Tot i no tenir els cossos, sembla que el cas queda resolt amb aquesta confessió. L’aparició dels cossos, però, i les proves que s’hi troben farà que l’agent Rob Barret posi en risc la seva reputació per descobrir què va passar realment aquella tarda.

    La verdad más profunda és una barreja de thriller i suspens psicològic que alguns han qualificat de “guió cinematogràfic amb diàlegs brillants”.

    la-verdad-mas-profunda_rodonaPrimeres pàgines.

    Ja podeu reservar La verdad más profunda a la biblioteca Joan Oliva!

    Llibres

  • Esta noche digo adiós
  • Aguas gélidas
  • La verdad más profunda
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    La vida amorosa dels animals. Katharina von der Gathen i Anke Kuhl

    La vida amorosa dels animalsUna de les novetats infantils que t’ofereix la biblioteca aquesta setmana és aquest llibre dedicat a l’amor. ‘La vida amorosa dels animals’ ens ensenya com s’aparellen les diferents espècies d’animals.

    Els punts clau són:

  • Com competeixen per trobar parella
  • De quines maneres curioses practiquen sexe
  • Com conceben les cries
  • Com les posen al món
  •  
    Quan comença l’època de l’aparellament els animals han d’insistir molt per tal de trobar la companya o el company adequat. L’objectiu principal és reproduir-se. En general, els mascles festegen les femelles i elles trien qui volen com a pare de les seves cries. Per tant, els pretendents han de passar unes quantes proves i això provoca que cantin, ballin i que es barallin entre ells. Quan el mascle i la femella s’aclareixen, la còpula s’enllesteix sovint en un plis plas.
     

    Les cuques de llum no brillen perquè sí, sinó que ho fan amb un objectiu concret: trobar parella

     
    Sempre a punt! Els bonobos pertanyen al grup dels antropoides. Viuen en comunitats familiars nombroses i són uns animals pacífics i sociables. La raó és que fan sexe sense parar. Aquests graciosos parents dels ximpanzes no necessiten lluitar pel poder. Es relacionen entre ells sobretot per mitjà de mostres d’afecte i carícies. Es fan petons amb la llengua, s’acaronen i practiquen tota mena d’actes sexuals. No solen fer distincions de gènere o d’edat.
     

    vida

     
    Venir al món! Les girafes han d’estar sempre alerta als atacs dels animals depredadors. I dormen dretes. No s’ajeuen ni en el moment de parir. El nadó cau a terra des d’una alçada de dos metres, però per sort té els ossos tous i flexibles i no li passa res. Al cap d’unes hores la cria ja és capaç de córrer i de seguir la seva mare allà on calgui.
     

    Els ànecs són molt fidels: acostumen a vetllar per la seva parella, pel niu i pels pollets.

     
    I d’altres aspectes que trobareu:

  • Mira’m, ballem, una flaire omple l’aire, cançons d’amor i xafarranxo de combat
  • Esperit esportiu, trucs i enganys, quan l’amor fa mal, tot sota control
  • L’embaràs, venir al món, mares i pares, un part difícil, les cries, vida familiar
  •  
    Katharina von der Gathen és escriptora, educadora i sexòloga. Les preguntes dels infants sobre la vida amorosa dels animals va inspirar aquest llibre.

     
    Anke Kuhl és una de les il·lustradores més importants i preuades d’Alemanya. Ja va col·laborar amb la Katharina amb el llibre ‘Explica-m’ho’.
     
    Contes
     
    El llibre a les biblioteques VNG.
     
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Alimentación saludable para niños geniales. Griselda Herrero Martín

     

    Influeix la dieta en el rendiment escolar dels nens?
    Aconsegueixen millors resultats els que mengen de manera més saludable?

     
    Alimentación saludable para niños geniales, és una de les últimes novetats que podeu trobar al racó de pares de la biblioteca. En aquest llibre que us proposem es parla sobre la bona alimentació infantil. La seva autora, Griselda Herrero Martín, dietista-nutricionista i doctora en bioquímica proposa receptes i aconsella per tal de millorar el rendiment a l’escola i el desenvolupament del talent.
     
    alimentación

    ‘Comer mal en nuestra sociedad es tan sencillo y cotidiano que a muchas familias les cuesta reconocerlo; claro está que no ayuda el ímpetu que la industria alimentaria exhibe sin pudor, favorecida por una legislación hecha a medida, publicidad ubicua y atractiva, siempre en el límite de la legaliad, basa en la exageración y en la falta de ética y sensibilidad con la infancia y familias vulnerables y desfavorecidas.’

     
    El llibre està dividit en 15 capítols, en els quals trobareu explicat el que s’entén per alimentació saludable, la importància de la qualitat dels aliments i no la quantitat, què és el rendiment escolar i els factors que influeixen en un bon desenvolupament cognitiu dels nens, el paper de les emocions, la intel·ligència emocional i l’alimentació, el rebost saludable, com llegir una etiqueta, receptes saludables per a nens genials…
     

    ‘Cada emoción implica un sentimiento, que se traduce en un pensamiento,y a continuación se genera una acción. Las decisiones más importantes que tomamos en la vida se basan, en definitiva, más en las emociones que en la lógica.’

     

    ‘Las personas con una mayor inteligencia emocional son más felices, tienen más éxito en el trabajo y son capaces de tomas mejores decisiones.’

     

     
    Les habilitats que s’adquireixen amb la intel·ligència emocional contribueixen a millorar el rendiment acadèmic:

  • Faciliten el pensament
  • Augmenten la motivació
  • Milloren la interacció social
  • Més interès per l’art, la literatura, el disseny
  • Milloren l’equilibri i el benestar psicològic
  • Eviten l’angoixa i la depressió
  •  
    Quins aliments cal tenir al rebost?

  • Verdures i fruites de temporada
  • Llegums
  • Fruis secs o deshidratats
  • Llavors
  • Cereals
  • Proteïna animal
  • Lactics naturals
  • Oli d’oliva
  •  
    I ara una recepta fàcil!!

    Batut de fruita: 1 got de llet sencera, 150 g de fruita (al gust: maduixa, plàtan, mango…), 1 pessic d’essència de vainilla. Barregeu a la batedora. Coleu si queden llavors. Beveu fred.
     
    Llibres
     
    El llibre a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Maneres de viure per sempre, Sally Nicholls

    “Aquest és el meu llibre.
    El vaig començar el dia 7 de gener
    i l’acabo el 12 d’abril.
    És un recull de llistes, històries,
    dibuixos, preguntes i dades.
    També és la meva història.”

    maneres de viure per sempre_portadaManeres de viure per sempre és la història d’en Sam. Bé, només quatre mesos de la història d’en Sam, però quatre mesos en què haurà de fer front a la fase final d’una malaltia terminal. Sí, perquè en Sam té leucèmia i els darrers temps han estat ben diferents als de qualsevol altre noi de la seva edat. En Sam ha passat sovint per l’hospital i, ara, ni tant sols va a l’escola. Estudia a casa seva. Però no ho fa tot sol. La senyoreta Willis va cada dia a fer-li classe a ell i a en Fèlix.

    En Fèlix és un molt bon amic d’en Sam. Possiblement, una de les poques coses positives que li ha reportat la seva malaltia. Perquè en Sam i en Fèlix es van conèixer a l’hospital, en una de les seves freqüents estades. Ara, tots dos estudien a casa i, sense pretendre-ho, reflexionen sobre la vida i la mort. I en Sam elabora llistes i planteja preguntes no gaire fàcils de respondre: Per què Dèu fa que els nens es posin malats? Per què ens hem de morir?… I així, de mica en mica, escriu una mena de diari personal.

    Maneres de viure per sempre és el darrer llibre que hem comentat els nois i noies del Club de Lectura Llibr@venturers.

    L’autora del llibre és Sally Nicholls (Stockton-on-Tees, Anglaterra, 1983).

    Llibres

  • Maneres de viure per sempre
  • Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Los crímenes de Alicia. Guillermo Martínez

    La novetat d’aquesta setmana de gènere negre és la novel·la guanyadora del 75è Premio Nadal, 2019: ‘Los crímenes de Alicia’ de Guillermo Martínez.

    ‘Uno.
     
    Poco antes del fin de siglo, recién graduado, viajé a Inglaterra con una beca para estudiar Lógica matemática en Oxford. En mi primer año allá tuve la oportunidad de conocer al gran Arthur Seldom, el autor de Estética de los razonamientos y de la prolongación filosófica de los teoremas de Gödel. Collage los crímenes de alicia Mucho más inesperado, en la distinción borrosa entre azar y destino, fui junto con él testio directo de una sucesión desconcertante de muertes, sigilosas, leves, casi abastractas, que los diarios llamaron Crímenes imperceptibles. Quizá algún día me decida a revelar la clave oculta que llegué a conocer sobre esos hechos; sólo puedo decir mientras tanto una frase que le escuché a Seldom: “El crimen perfecto no es el que queda sin resolver, sino el que se resuelve con un culpable equivocado.” ‘

     
    Quan, on i qui?
     
    És l’any 1994 i la ciutat és Oxford. Un grup de persones que s’agermanen i que porta per nom Lewis Carroll decideix publicar els diaris privats de l’autor d’Alícia al país de les meravelles. Kristen Hill és una jove becària i viatja a Oxford per reunir els quaderns originals i descobreix la clau d’una pàgina que va ser arrencada. Però Kristen no aconsegueix arribar a la reunió d’aquest grup. Tot un seguit de crims es desencadenen amb el propòsit aparent d’impedir, una i una altra vegada, que el secret d’aquella pàgina no se sàpigui.
     
    Qui vol matar el missatger? Qui i per què està fent servir el libre d’Alícia per matar?
     
    Per tal d’arribar al fons, el cèlebre professor de lògica Arthur Seldom, també membre del grup Lewis Carroll, i un jove estudiant de matemàtiques s’uneixen en una investigació que combina la intriga amb la literatura. logo blog genere negre_AMB LLETRES
     
    La història està inspirada en un fet real: el descobriment per part de la dramaturga Karoline Leach d’un document que resumia el contingut de les pàgines arrencades dels diaris de Lewis Carrol. Aquesta novel·la barreja tres ingredients: la vida de Carroll, l’ús de la lògica matemàtica com a filtre exòtic a través del qual mirar el món i l’atracció que exerceix l’amenaça d’un crim.
     

    ‘(…) Reconocí con incredulidad las facciones para siempre inmóviles de Anderson. Al mismo tiempo que nosotros, habían llegado corriendo por la orilla dos policías que reptaron entre las ramas con la intención de alzar el cuerpo para arrancarlo del agua. Uno de cada lado hundieron los brazos en el agua y también gritaron de pronto, entre la sorpresa y el horror. La cabeza estaba suelta, no había cuerpo por debajo. (…)’

     
    Guillermo Martínez és un escriptor argentí, doctorat en ciències matemàtiques i que va residir durant dos anys a Oxford. Ha escrit diverses novel·les:

  • Los crímenes de Oxford
  • Gödel V: para todos
  • La muerte lenta de Luciana B
  •  

     
     
    Llibres
     
    El llibre a les biblioteques VNG.
     
    Biblioteca Joan Oliva i Milà.
     

    Logo Generalitat

    No hi ha comentaris

    L’Avinguda dels misteris, John Irving

    LA TERTÚLIA
    Dimecres 6 de febrer

    La impressió primera, en arribar al Club, és que aquesta gruixuda (més de 600 pàgines) novel·la de John Irving ha estat una menja difícil de pair per a la majoria de lectores. Sabent que és un autor de gran èxit, i que les seves obres sempre contenen una reflexió més enllà del “best-seller”, sondejo si el disgust ha vingut per la llargària, pel tipus de temàtica o per la forma. Una de les lectores més fidels del club, la Mercè Porta –que enguany ens deixa- m’adreça cap a l’únic lector, en Ramon Also. Esperançada, li demano que ens transmeti la seva impressió lectora: “L’he deixat a mitges! No m’ha interessat gens, no m’ha aportat res, l’he trobat una ximpleria…”. De primer no ho entenc, i alço els ulls cap a la Mercè, que somriu: era una ironia! Tothom riu, i comencem la roda.

    L’Anna Maria Montaner explica que l’ha trobat bastant interessant, amb temes profunds, bé que molt diversos: la religió, la misèria dels nens quue viuen a l’abocador d’Oaxaca, a Mèxic, vist com una metàfora de la porqueria del món. Però també massa complicat, amb constants referències a la realitat i el somni, fins al punt que al final no sabem si el que passa és cert o és un somni del protagonista, Juan Diego, una mena d’alter ego de l’autor, que s’hipermedica. També les frases són enrevessades, amb diàlegs difícils.

    crisalideA Rosa Llop, com a en Ramon, no li ha agradat res: ni el relat, ni l’estil, ni la forma.

    A l’Evelia Casado li ha fet la impressió d’un gran despropòsit, que respon a la pregunta de “Què es pot aconseguir?”. Li ha interessat el relat de la vida a l’abocador, on els protagonistes, la Lupe i en Juan, els dos germans, saben extreure motivació vital bo i guardant els llibres, estimant els gossos (que cremen, perquè no se’ls mengin els voltors), aferrant-se a l’ajut de personatges singulars com l’Hermano Pepe o l’Home Papagai, el jesuita que acabarà enamorant-se d’un transvestit, la Flor (a qui ja havia conegut en la seva joventut). Tots dos aniran a viure a Estats Units, on es casaran, i adoptaran en Juan Diego, a qui salven així d’una possible mort en el circ on ell i la Lupe aniran a raure. La Lupe, a més, sap llegir el pensament.

    La Josefa Fonollosa comenta que és el personatge que més li ha sorprès, aquesta nena prodigiosa. Li ha estranyat la constant reiteració dels noms i cognoms, i destaca la dificultat de l’estructura, composta per un constant anar i venir entre el present i el passat. Mai no es veu on vol anar a parar l’autor, que barreja les escenes i reflexions sobre el sexe, la religió i els medicaments.

    L’Olga Fatgini creu que no és el millor llibre de l’autor, encara que el troba original, ja que fa sortir els personatges en somnis. També elogia la denúncia de la vida dels nens a l’abocador, vista amb gran realisme, i la visió de la verge de Guadalupe. Pel que fa als somnis, també hi ha dos personatges molt especials, mare i filla, Míriam i Dorothy, que recorren la novel·la. Li ha agradat perquè posa molt en evidència el sofriment de la canalla.

    A la Teresa Rodríguez li agrada la parella formada per l’Eduard Bonshaw i la Flor, especialment la tendresa que es manifesten quan tots dos es posen malalts de la SIDA. Destaca el sacrifici que fa la Lupe, que es deixa matar pel tigre del circ –que anomenen El Hombre- per tal que l’Eduard i la Flor adoptin en Juan. També remarca el duel, que travessa la novel·la, entre la Verge Maria –el “monstre Maria”, se’ns diu, remetent a una estàtua gegantina que hi ha a l’església on van els nens- i la Verge de Guadalupe, vista com una deessa indígena.

    La Teresa Ventosa n’ha llegit una part, i en destaca la constant variació entre realitat i somni.

    La Mercè Porta remarca la figura dels dos germans, Juan Diego i Lupe: en Juan és un nen lector de l’abocador, la Lupe és una nena que no parla bé, no se l’entén. En Juan l’ha de traduir constantment, i en traduir, de vegades li endolceix l’expressió. La germana salva el germà. Las_normas_de_la_casa_de_la_sidraD’altra banda, l’ha trobada una novel·la excessiva, forassenyada, inquietant i reiterativa (sempre surt la religió, la literatura…). Li ha interessat la història de la infantesa, però no li agraden els personatges de la mare i la filla, seductores, que no s’acabenn de nostrar ni d’entendre. També hi troba massa escenes del viatge a les Filipines, massa avions, taxis, medicaments…Destaca la figura d’en Clark French, l’escriptor d’èxit, exalumne d’en Juan Diego: optimista incurable, catòlic.

    L’Ana Jiménez l’ha trobat un llibre difícil, sobretot al principi. En destaca els temes de l’emoció, l’amor i la cura; els personatges del germà Edward i la Flor, així com el Hermano Pepe, amunt i avall amb el seu Volkswagen escarabat. També justifica el viatge d’en Juan Diego a Manila, per complir el jurament que li va fer a un “hippy” bo que va conèixer en l’època de l’abocador, que aniria a visitar la tomba del seu pare, mort en la guerra. Troba que tracta massa temes: la medicació, la religió, la malaltia, el desig; de vegades, té la sensació d’una presa de pèl.

    La Mercè Fernández l’ha deixat per la meitat: tanmateix, tenia inquietud pel protagonista. Destaca la mirada de l’escriptor que busca històries (la dona de Lituània, una història que queda incompleta), o la història els nens, amb la problemàtica sobre la veu de la Lupe, que també té la seva mare. Remarca la figura de la mare, la prostituta i senyora de la neteja, que a la seva manera es preocupa pels fills.

    A l’Enriqueta Olivar, malgrat els problemes de vista, li va agradar el que va llegir: la mirada sobre els nens de l’abocador, ofegats en la misèria i la brutícia, però llestos, lectors, fins i tot clarividents.

    Concloem amb una animada tertúlia on conversem sobre John Irving, la seva prolífica obra i els excessos que, de fet, són marca del seu estil, al mateix temps virtut i defecte, encara que en aquesta ocasió, com també ha remarcat la crítica, potser ha exagerat la manca de contenció. Llicència d’autor de fer-ho, i llicència dels lectors i lectores, naturalment, de constatar-ho!

    Hi ha un moment, tanmateix, on en John Irving es refereix a dos tipus d’autors: Juan Diego i Clark French: “En Clark volia canviar el món: escrivia amb una missió, amb un objectiu en concret. No li agradava ni surar, ni nedar com un gos; era com viure en el passat, com no anar enlloc. En Juan Diego vivia en el passat, revivint, en la seva imaginació, les pèrdues que l’havien marcat”. I ens preguntem qui dels dos és John Irving, o si possiblement, és tots dos alhora, ja que ell es ha creat.

    L’OBRA
    L’Avinguda dels misteris

    A L’Avinguda dels misteris (Avenue of Mysteries), l’escriptor d’Exeter posa de nou la seva portentosa imaginació al servei de les obsessions que el caracteritzen: la creença i la descreença religiosa, l’escriptura i els escriptors, els nens orfes, les persones poc comuns i, sobretot, el sexe. Tots els temes que donen sentit i raó a la seva narrativa, a la seva manera de veure, d’interpretar i de descriure el món.

    Els personatges irvingians —com els de Charles Dickens— no són mai simples miralls que reflecteixen la natura o la vida que els envolta, sinó que són forjadors, són elements generatius, que, empesos per la força dels seus caràcter, creen, recreen i conformen la vida; no contemplen o es deixen posseir per la vida, sinó que, volent o no —i, sovint, sense voler-ho: lluitant per desfer-se del seu fat: “estava marcat per un aura de fatalitat” (pàg. 628)—, la posseeixen i la fan seva, la condicionen; per allí on passen, deixen petja; esculpeixen la seva vida i la modelen, encara que sigui a contracor. Són actius, decisius —creadors, sovint destructors (o deconstructors, si preferim dir-ne així) de la realitat.

    avinguda dels misterisEn aquest cas, els protagonistes són en Juan Diego i la Lupe, dos mig germans que s’han criat en un abocador d’escombreries d’Oxaca i s’han destacat dels seus companys per la seva excepcionalitat: ell “llegeix millor que els nostres alumnes, i […] n’ha après sol” (pàg. 119); ella —segons el meu parer, la figura més atractiva i apassionant del llibre— “llegia el pensament. Sabia què pensaves —a vegades, també sabia més coses que tu” (pàg. 19). Serà ell qui, ja gran, convertit en un novel·lista famós, quan fa un viatge a les Filipines, s’endinsarà en un viatge al seu passat, al temps de la infantesa, a aquell moment transcendental —“El passat era on vivia amb més confiança, i amb la sensació més segura de saber qui era” (pàg. 147)— que acabaria determinant per complet de la seva existència: “el passat l’envoltava com els rostres en una multitud” (pàg. 462). I a mesura que avança la novel·la, en una intriga inquietant, plena de sorpreses, secrets i misteris, que se’ns va presentant amb comptagotes i desordenadament —“no pots escollir la cronologia del que somies, ni l’ordre dels esdeveniments amb què recordes algú” (pàg. 493)— s’anirà desvetllant què succeí a Mèxic tants anys enrere. S’anirà aclarint quin fet, quina de les múltiples col·lisions —“al món d’en Juan Diego sempre saps quan s’acosta la col·lisió” (pàg. 299)— que han san sacsejat la seva vida, relacionada directament amb la seva mig germana va desencadenar la seva marxa als Estats Units.

    Una història que, com acostuma a succeir amb les del seu autor, et manté aferrat al llibre, narrada amb gran talent, però que, segons el meu parer, tal i com ell mateix sembla reconèixer referint-se a un aquari —“Era excessiu. […] Passava de la ratlla” (pàg. 219)—, resta (massa) marcada per la desmesura, per l’excés, per la manca de contenció; tot o gairebé tot és fora de norma o de mida, amb la qual cosa la versemblança se’n ressent. Talment com si Irving s’hagués volgut alliberar dels seus dimonis interiors —el sexe i la religió, per damunt de tot: “La religió està a mig camí entre la por i el sexe” (pàg. 295)— i que els seus dimonis l’haguessin vençut; o, si més no, que haguessin vençut (o pogut més) que la novel·la, convertint-la més en una catarsi que en una obra d’art.

    (Maurici Serrahima, El Punt-Avui, 2016)

    L’AUTOR
    John Irving

    John Winslow Irving (Exeter, Nou Hampshire, 1942) és un escriptor estatunidenc, autor de nombrosos bestsellers i guionista guanyador d’un Oscar. Va estudiar literatura anglesa a la Universitat de New Hampshire i el 1963 es va traslladar a Viena, on va passar dos anys en l’Institut d’Estudis Europeus. johnirvingEntre 1965 i 1967 va escriure la seva primera novel·la, Setting Free the Bears, a la que seguiria The Water-Method Man, però amb l’aparició de The World According to Garp (1976) va aconseguir l’èxit i la fama tant als Estats Units com en les múltiples llengües a les quals va ser traduïda. Des de llavors, la crítica i el públic han aclamat cadascuna de les seves obres: The Hotel New Hampshire; The Cider House Rules; A Prayer for Owen Meany; A Son of the Circus i, especialment, A Widow for One Year. Irving ha recreat així mateix les seves experiències personals amb l’escriptura i el cinema en dos volums, The Imaginary Girlfriend i My Movie Business. Autor de The Fourth Hand (2002).

    Diversos llibres de Irving, així com moltes històries curtes que ha escrit han tingut com a escenari la Phillips Exeter Academy d’Exeter (Nou Hampshire), on Irving va créixer com el fill d’un professor de la Universitat d’Exeter, Colin F.N. Irving (1941), i nebot d’un altre, H. Hamilton “Hammy” Bissell (1929). Tant Irving com Bissell, i altres membres de la comunitat de Exeter, apareixen disfressats d’alguna manera en diverses de les seves novel·les. Irving va estar al programa de lluita d’Exeter sota l’entrenador Ted Seabrooke; la lluita té un lloc prominent en molts dels seus llibres. També va guanyar l’Oscar al millor guió adaptat l’any 2000 pel seu guió de The Cider House Rules.

    Maria Rosa Nogué.
    La Crisàlide.

    Biblioteca Joan Oliva i Milà.

    No hi ha comentaris

    Manto Negre, Marta Trillas Morera

    BANNER-560

    Marta Trillas Morera, l’autora

    Marta Trillas Morera va néixer l’any 1969 a Barcelona. mara trillas moreraEstà llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona. Ha exercit durant anys l’advocacia i des de 1996 és procuradora dels tribunals, activitat que compagina amb la literatura, la seva gran passió.

    La seva primera novel·la, Salteado de togas (2010), arrenca amb la troballa per part d’una famosa chef barcelonina d’un cadàver a la Ciutat de la Justícia. En la resolució del crim s’hi veuran implicats diversos personatges relacionats amb l’àmbit judicial, un món que l’autora domina a causa de la seva professió.

    Manto negre és la seva primera novel·la negra en català i ha estat guanyadora del primer Premi de Novel·la Curta Celler de Lletres 2015, organitzat per la Biblioteca Municipal Ramon Bosch de Noya i l’Ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia.

    MantoNegre_rodonaPer saber-ne més…

    Manto Trillas Morera, el llibre

    Ambientada al Penedès, i en ocasions focalitzant l’acció concreta en diversos indrets de la població de Sant Sadurní d’Anoia, la novel·la Manto Negre ens ofereix un inici trepidant: la mort per enverinament de tots els membres del jurat del concurs Genus Vini. MantoNegreA partir d’aquí, i per un seguit de circumstàncies d’antuvi atzaroses, Soraya Beaumont, l’hereva d’un important celler de la zona, es veurà abocada a la necessitat de resoldre el cas.

    En el camí per aconseguir-ho haurà de tolerar les fugides d’estudi del pare, que sovint no respon les seves preguntes com ella voldria; flirtejarà amb Alejandro, l’hereu de les caves Gelcem, de qui en algun moment sospitarà; també dubtarà de les intencions de Joan Anyí, amic d’infantesa i hereu de les veïnes caves Anyí; i desconfiarà d’Oriol Planell, amic de la família de tota la vida.

    Soraya anirà penetrant en una teranyina d’interessos econòmics i d’antigues històries d’amor, de rancúnies i desitjos de venjança, de pèrdues doloroses i secrets ocultats amb el pas dels anys. I en aquesta aventura, en ocasions, serà ella mateixa qui acabarà convertint-se en víctima perquè el responsable de l’enverinament intentarà silenciar-la.

    Tècnicament cal assenyalar que a l’inici de cada capítol l’autora ens facilita la informació al voltant d’una varietat de vi o cava.

    Sofia de Ruy-Wamba
    L’Oliva Negra

    No hi ha comentaris

    « Pàgina AnteriorPàgina Següent »