Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Codi genètic, d’Amàlia Lafuente

LA TERTÚLIA
Dimecres 9 d’abril

Les paraules amb què començaré aquest resum de la tertúlia La Crisàlide són una repetició del que afirmo ben sovint, però no me’n puc estar d’escriure-les: comptar amb la presència de l’autor o autora de l’obra que es comenta és un luxe afegit a la riquesa que ja significa qualsevol trobada d’un club de lectura. I just això és el que ens ha passat a la sessió d’abril de La Crisàlide: hem gaudit de la presència de l’Amàlia Lafuente, cosa que ha permès no només comentar la novel·la sinó també conversar amb ella sobre aquest llibre, sobre el que va publicar ara fa uns mesos, sobre com viu el procés creatiu…

Proves de laboratoriUn dels primers aspectes que s’han posat damunt la taula al voltant de Codi genètic és aquesta via que enceta l’autora: la novel·la de thriller mèdic. En aquest sentit ella mateixa ha apuntat que en un inici ni s’ho havia plantejat. No pretenia ser ni pionera ni innovadora, sinó que en la cerca d’un escenari per a la seva novel·la, va adonar-se que aquest ambient hospitalari i d’investigació mèdica li resultava còmode per una òbvia identificació professional, i per aquest motiu s’hi va llençar. Però a posteriori, i ara ja amb el que podríem anomenar coneixement de causa, Amàlia Lafuente sí que ens comunica la seva decisió de continuar escrivint mantenint-se en aquesta temàtica. Perquè és un món que coneix però també perquè és un microcosmos perfecte per extrapolar altres moltes problemàtiques de la nostra societat.

En realitat aquesta matisació també ha estat una de les que s’han comentat al llarg de la tertúlia: Codi genètic té lloc en un ambient científic, però els caràcters que ens descriu, els personatges que hi apareixen, les pors i enveges, les traïcions i xantatges, tot plegat es pot col·locar en un escenari molt més ampli i també funciona perfectament. Perquè Codi genètic traspua una crítica i una denúncia que cal no deixar de banda.

Ratolins de laboratoriUn parell de clubaires li han comentat que, en alguna ocasió, s’han trobat amb un lèxic un xic tècnic i que aquesta sensació les allunyava de la lectura, però val a dir que aquesta no ha estat una sensació generalitzada en el club de lectura sinó que més aviat s’ha considerat que, malgrat aquests necessaris tecnicismes (perquè ens estem movent en un ambient científic ben concret), això no feia perdre el fil de la lectura.

A l’altra cara trobem algunes veus que han lloat l’assoliment d’una tensió sostinguda al llarg de tota la novel·la, alhora que el clímax es manté obert i com a lector tens ganes d’avançar per saber cap on anirà la trama de la història que se’ns explica. I encara s’ha comentat que alguns passatges mostren una emotivitat que ens apropen als personatges, com podria ser el moment en què té lloc el ball entre els malalts d’Alzheimer i els metges i infermeres que se n’ocupen.

Codi genètic ha resultat ser una novel·la de lectura agradable que, a més, se’ns mostra amb unes característiques molt cinematogràfiques. Un aspecte, aquest, que ens ajuda a imaginar amb facilitat les ubicacions i els personatges.

UNES PARAULES DE L’AUTORA: AMÀLIA LAFUENTE

L’entorn ja avançava l’estona que havia de gaudir en aquesta biblioteca magnífica, situada a la plaça porxada de Vilanova. Aquesta va ser la primera sorpresa, descobrir el nucli antic preciós d’una població que em pensava que coneixia bé. La segona sorpresa va ser trobar uns lectors atents i crítics que havien estat capaços de fer ressenyes escrites gairebé “professionals” a la novel·la Codi Genètic. Cadascun d’ells va demostrar que havia llegit i paït la novel·la, que havia reflexionat sobre els personatges i els dilemes ètics que planteja la història, i que sentia interès i curiositat per conèixer el grau de ficció/realitat dels punts claus de la mateixa.

hospital

Sempre és molt satisfactori escoltar noves interpretacions de la temàtica i dels personatges que fins ara mai m’havia plantejat, segurament perquè s’escriu des de la intuïció, i és el lector qui finalment posa el dit al forat. Escoltar els lectors és aprendre literatura, és la millor teràpia literària, encara que també comporta un risc, un risc agradable i beneficiós. El fet que hi haguessin afeccionades literàries entre els assistents, va fer que poguéssim intercanviar les nostres experiències sobre l’ofici d’escriure amb la Sílvia, que és una veterana escriptora, a més a més d’una conductora d’excepció. Aquí s’ha de remarcar que també hi ha un ofici de llegir, de llegir “eficientment”, i aquest club de lectura ho ha assolit perfectament gràcies a la passió per la lectura que sap despertar la Sílvia, amb una dissecció acurada de l’anatomia de la novel·la, i de les emocions que transmet.

Moltes gràcies, Sílvia, i tots els amics lectors, per aquesta tarda que sempre recordaré a Vilanova.

L’AUTORA
Amàlia Lafuente

Amalia LafuenteNascuda a Barcelona el 1952, Amàlia Lafuente és metge i catedràtica de Farmacologia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Es dedica, doncs, a la docència i a la recerca, dirigint tesis doctorals i publicant articles científics i de divulgació. Però el seu vessant artístic la duu a endinsar-se en l’escriptura, i dins d’aquest àmbit literari va obtenir el primer premi de Guió al Certamen de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (2004) i va ser finalista en Narrativa Breu al certamen Districte V (2006).

La seva formació professional marca de ple la novel·la que tractarem al llarg de la tertúlia del Club La Crisàlide. L’autora indica que s’ha centrat en una malaltia que afecta moltes persones, encara que “a dia d’avui és una de les que té un tractament farmacològic menys efectiu.”

Aquesta obra, guanyadora del “XVI Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa” i “XXII Premi Països Catalans Solstici d’Estiu, 2009” és la seva primera novel·la. Amàlia Lafuente assegura que ha ocupat quatre anys per escriure-la després de passar per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, experiència que recomana. Cal destacar que ha tingut una molt bona acollida entre els lectors i que tot just al cap d’un parell d’anys de la primera edició ja es va traduir al castellà.

El passat mes de setembre de 2013 li van editar la segona novel·la, Teràpia de risc (també traduïda al castellà), mitjançant la qual ens presenta un gran thriller sobre les teràpies antienvelliment.

L’OBRA
Codi genètic

Tot i que sigui agosarat dir-ho, potser amb Codi genètic hom enceta una nova via dins el panorama literari català: la novel·la mèdica. Un de tants subgèneres que existeixen bàsicament en la narrativa estatunidenca (potser el màxim exponent el tenim en la figura de Robin Cook), i que a casa nostra encara no s’ha explorat.

CODI GENETICA més, ens trobem amb una història interessant que es mou entre l’àmbit professional de la investigació (amb les enveges, competències i picabaralles que se’n deriven) i l’àmbit privat i emocional dels personatges, sobretot en el cas de la protagonista, la Marina Fontcuberta, un personatge molt ben treballat.

Situem-nos en la trama: la Marina Fontcuberta, becària i filla d’un investigador de renom, fa recerca per trobar algun fàrmac que permeti lluitar contra la malaltia de l’Alzheimer. A causa d’uns canvis importants en l’equip directiu de l’institut on treballa, es troba de cop i volta sense possibilitats d’avançar amb la investigació. Fins que reacciona i decideix continuar la recerca, però d’amagat. A partir d’aquí la intriga està servida: hi haurà una lluita entre dos grups d’investigadors per tal de ser els primers d’aconseguir aquesta troballa. I tota aquesta competitivitat, la pressió del dia a dia, la desconfiança… lligarà perfectament amb els sentiments i l’evolució personal de la Marina.

Cal remarcar, en aquest sentit, la defensa que fa l’autora dels becaris, els qui realment es dediquen a la investigació, enfront dels investigadors ja consolidats, que ocupen gran part del seu temps en la gestió de recursos.

En definitiva, una novel·la mèdica dirigida a un ampli sector de lectors. Que no us faci por la idea de xocar amb possibles tecnicismes que enterboleixin la lectura perquè no és el cas. Codi genètic és una bona novel·la, d’aquelles que no saps deixar un cop l’has començada.

ALTRES DADES

Blog d’Amàlia Lafuente
Amàlia Lafuente al Qui és qui
Entrevista sobre Codi genètic:

Sílvia Romero i Olea
http://silviaromeroolea.es.tl/
Club La Crisàlide

2 Comentaris fins ara

  1. Glòria dijous 24 d'abril de 2014 - 13:35 h

    Bon article sobre una temàtica que és una novetat per en el panorama literari del català.

    Et felicito, Sílvia i també a Amàlia Lafuente.

  2. Glòria dijous 24 d'abril de 2014 - 13:32 h

    Molt bon article. És una bona novel·la i, com dius, una novetat temàtica dins el panorama literari català.
    Felicitats, Sílvia i felicitats a Amàlia Lafuente

Deixa un comentari