Biblioteca Municipal Joan Oliva i Milà Ajuntament de Vilanova i la Geltrú

Biblioblog – Fora del prestatge

Tuareg d’Alberto Vázquez Figueroa

L’AUTOR :
Alberto Vázquez-Figueroa

Neix l’octubre de 1936 a Santa Cruz de Tenerife i abans de complir un any la seva família és deportada per motius polítics a l’Àfrica, Alberto Vázquez-Figueroaon viu fins als setze anys d’edat entre el Marroc i el Sàhara. Als vint anys treballa de professor de submarinisme a bord del buc-escola Cruz del Sur.

Va estudiar Periodisme i el 1962 va iniciar la seva tasca com a enviat especial de les publicacions Destino, La Vanguardia i més endavant també de Televisión Española.

Aquest fet el va dur a visitar quasi un centenar de països durant tot just quinze anys, i va ser testimoni de molts dels esdeveniments clau del nostre temps: les guerres i revolucions de Guinea, Chad, Congo, República Dominicana, Bolívia, Guatemala… Fins que les seqüeles d’un greu accident d’immersió que havia tingut el van obligar a abandonar aquestes activitats com a enviat especial.

Durant una temporada es va dedicar a la direcció cinematogràfica per centrar-se, tot seguit i amb una constància ja absoluta, a la creació literària. Com a resultat d’aquesta dedicació ha publicat més d’una quarantena de títols, d’entre els quals podem esmentar Manaos, Ébano, Tuareg (que és la novel·la que avui ens ocupa), Tierra virgen, El perro, El agua prometida, La iguana, Los ojos del tuareg, Todos somos culpables, La puerta del Pacífico, La bella bestia, Codicia i, per citar l’última publicació, Bímini.

També cal remarcar que prop d’una desena de les seves novel·les han estat adaptades al cinema.

L’OBRA
Tuareg

Els tuaregs, segons se’ns explica a la contraportada del llibre, han destacat històricament per ser un poble altiu amb un codi moral i ètic clarament diferenciat del dels àrabs. Són considerats els autèntics fills del desert i també es considera que no tenen rival a l’hora de sobreviure en les condicions més extremes i adverses.

TuaregEl protagonista d’aquesta novel·la és Gacel Sayah, noble inmouchar i amo absolut d’una infinita extensió de desert; i l’acció s’inicia quan al campament on viu Gacel amb la seva família i esclaus hi arriben dos homes, assedegats i més morts que vius. Tot obeint les lleis que el poble tuareg valora com a sagrades i que s’han anat transmetent de generació en generació a través dels segles, els ofereix la seva hospitalitat i els acull al campament tenint-ne cura perquè es puguin recuperar. Però aquests desconeguts són fugitius i els seus perseguidors no tardaran a localitzar-los. Gacel, fidel a les lleis del seu poble, no es quedarà de braços creuats.

A partir d’aquest moment l’aventura està servida perquè, per una banda, aquest és l’ingredient bàsic de Tuareg: una novel·la d’aventures en la seva accepció més clàssica. Però per altra banda Alberto Vázquez-Figueroa ens demostra que la literatura pot entretenir i, alhora, lloar i denunciar. Lloar perquè la novel·la també s’alça com un cant a un dels pobles potser més singulars del món. Denunciar perquè la sola confrontació de cultures que se’ns ofereix al llarg de la lectura, i la narració dels esdeveniments històrics i polítics, posen damunt la taula una de les xacres que pateix avui en dia la nostra societat: la corrupció.

Tuareg avança amb bon ritme, el seu és un estil àgil i amè, les converses entre el protagonista i altres personatges són paradigmàtiques per les dosis d’argumentació i ingenuïtat que ens presenten, i les descripcions, sobretot dels espais oberts del desert, en ocasions freguen la prosa poètica.

LA TERTÚLIA
Dimecres 13 de novembre de 2013

Després d’aprofitar la trobada de La Crisàlide per fer un petit brindis i celebrar el premi El Lector de l’Odissea que ha obtingut recentment la conductora del Club de lectura, Sílvia Romero, ens hem endinsat en els comentaris al voltant de l’obra d’Alberto Vázquez-Figueroa, Tuareg.

Si haguéssim de definir en termes globals la valoració d’aquesta lectura, malgrat algun que altre extrem a favor o en contra, la tònica general ha estat, simplement, la de novel·la llegible. És a dir: el pols narratiu i el saber fer literari batega pàgina rere pàgina al llarg de tot el llibre, però la història no ha captivat als lectors de La Crisàlide.

Un tuareg, només amb els ulls al descobertAmb tot, hi ha elements que s’han destacat positivament. Per una banda podem esmentar que l’autor ens planteja amb mestria el contrast de cultures, una mestria mitjançant la qual manté sempre el respecte vers aquestes cultures. Aquesta confrontació d’ideologies o formes de vida se’ns ofereix sobretot a través dels diàlegs entre el protagonista, Gacel Sayah, i alguns militars o polítics. Uns diàlegs que assoleixen força i importància en virtut del posicionament innocent o ingenu del tuareg. Per altra banda també hem ressaltat la crítica i denúncia que es destil·la al llarg de la novel·la i que fa referència als interessos polítics sempre soterrats, al paper dels militars i a la corrupció que envolta aquestes capes de la societat.

Tal com acabo de comentar, a la tertúlia s’ha parlat a bastament de la cultura tuareg, i aquest ha estat un altre dels punts valorats positivament pel Club de lectura: la interessant i valuosa aportació que fa Vázquez-Figueroa amb la novel·la per al reconeixement d’aquesta cultura. Ara bé, també s’ha discutit sobre aquesta descripció de costums i ideologia dels tuaregs, ja que hom ha considerat que en alguns moments més que una exposició l’autor en fa certa exaltació.

Un oasi en la immensitat del desertI ja que acabem d’usar el terme “descripció”, val a dir que aquesta tècnica també s’ha considerat com un element molt favorable i els lectors s’han rendit a les descripcions dels paratges desèrtics amb la seva llum, la calor, el color… Unes descripcions que freguen sovint la prosa poètica.

Podríem continuar enumerant molts altres aspectes dels que s’han comentat, com seria el tractament dels personatges, ja que Vázquez-Figueroa en cap moment cau en l’error de mostrar-nos-els només com a “bons” o “dolents”, però tot just plantejarem un tema més: el final de la novel·la. També en aquest cas els clubaires de La Crisàlide s’han dividit gairebé a parts iguals a favor o en contra. Hi ha qui ha considerat que aquest final no era digne ni de l’obra ni del protagonista, i que l’autor ha ensarronat el lector. En l’altre extrem hi ha qui ha valorat el final com un colofó perfecte, rodó, exemplar i amb una moralitat respectuosa.

Sigui com sigui, aquest és el final que ha triat l’escriptor, i amb ell tanquem la tertúlia i ens endinsem en la propera lectura de La Crisàlide.

ALTRES DADES

Web oficial d’Alberto Vázquez-Figueroa
Crítica de Tuareg al blog Leer para pensar
Crítica de Tuareg al blog Tras la lluvia literaria
Alberto Vázquez-Figueroa parla de Tuareg:

Adaptació cinematogràfica de Tuareg:

Sílvia Romero
www.silviaromeroolea.es.tl
Club La Crisàlide

Cap comentari per ara. Tu pots ser el primer.

Deixa un comentari